15 ANYS DE LA LLEI DE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA 3

per Rafael Pradas, periodista
En aquest nou lliurament d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010 i sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità aportem el parer de Xavier Trias, primer president de la nova institució metropolitana el 2011, i Antonio Balmon, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB des del mateix any 2011.

Xavier Trias. L’àrea metropolitana és capital

Al món de finals del segle XX i principis del XXI les institucions estaven ja molt estructurades: l’Estat, la Generalitat i una administració local amb ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Tanmateix, on el territori es fa més dens i la societat més diversa, és a dir, on apareix la metròpolis, hi teníem una gran mancança. Es prestaven serveis mancomunats de transport públic, gestió dels residus o aigua, però faltava una visió metropolitana de conjunt per generar i compartir més prosperitat, per liderar i per projectar-nos al món. La metròpolis ja hi era; la institució, no. I d’aquí va sorgir la idea de la configuració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: de la realitat física a la teoria, i d’ambdues al pacte polític per fer-ho possible. No va ser fàcil.
El lideratge territorial que s’intuïa que generaria la creació de l’Àrea no podia provocar velocitats diferents en el seu entorn més proper ni en la resta del país. Barcelona és la capital i el món ho reconeix en gran mesura gràcies a la seva dimensió social, econòmica, cultural i esportiva, però aquesta mateixa dimensió podia acabar ofegant l’enorme riquesa i pluralitat del país sencer. En el debat, rigorós i pausat, es va constatar que, de la mateixa manera que la metròpolis no se’n podia sortir sola, el país necessitava tota la capacitat de la qual fos capaç la metròpolis.

Xavier Trias: “L’ÀMB és conscient del seu paper de súper node per la seva concentració social i econòmica, la seva posició central en la xarxa viària, ferroviària, port i aeroport”.

L’any 2010, per unanimitat del Parlament de Catalunya, es va aprovar la llei que va permetre la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la qual en vaig tenir l’honor de ser-ne el president en el període 2011-2015, sent alcalde de Barcelona. Vaig entendre que, efectivament, l’Àrea Metropolitana de Barcelona és capital i que està obligada a liderar, acompanyant i projectant el país sencer i la seva gent.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona és conscient del seu paper de súper node, per la seva concentració social i econòmica, la seva posició central en la xarxa viària i ferroviària i per disposar, en el seu territori, de les dues principals infraestructures d’interès general del país, el Port de Barcelona i l’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat. En paral·lel, l’Àrea ha anat assumint i incrementant les seves capacitats sobre polítiques urbanístiques i d’espais naturals, habitatge, transició ecològica o promoció econòmica.
Els objectius polítics i la agenda de l’Àrea són un exemple arreu del món. Més enllà del debat sobre la seva governança o sobre la seva articulació amb la regió que l’envolta, serà el desenvolupament tranquil però persistent de les competències pròpies el que farà que l’àrea metropolitana de Barcelona sigui una capital al servei del país i de la seva gent.
Xavier Trias i Vidal de Llobatera (CiU, Junts) alcalde de Barcelona de entre 2011 i 2015. Ha estat conseller de Sanitat i Presidència i portaveu de CiU al Congrés dels Diputats.

Antoni Balmon. El futur es decidirà a les metròpolis

L‘ any 2050, segons les previsions de les Nacions Unides, el 75% de la població del planeta viurà en àrees metropolitanes. La concentració en grans continus urbans és imparable, i amb aquesta, s’accentuaran els reptes que, ja avui, constitueixen els desafiaments principals que afrontem com a societat.

El futur es decidirà i concretarà a les grans metròpolis. És per això que és essencial comptar amb governs locals forts, preparats, amb capacitat de decisió i amb recursos adequats. La gestió de les conseqüències dels grans canvis socials i econòmics, forma part de la gènesi de la política local, per això cal conèixer de primera mà els barris, els espais públics, les persones que els habiten i les seves necessitats.

Reduir les desigualtats és, i ha de ser, la nostra principal motivació. Amb l’arribada de treballadors i treballadores d’altres cultures, per una banda, i l’envelliment generalitzat de la població per l’altra, cal trobar vies per garantir l’habitatge, la mobilitat, l’ocupació i els serveis bàsics. Les ciutats treballen per mantenir la cohesió social davant la pressió demogràfica, afrontant alhora la crisi climàtica.

Antoni Balmon: “La llei de l’AMB va néixer de la vocació de servei públic, i del convenciment que, més enllà dels colors polítics, es poden afrontar les necessitats ciutadanes”.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona creu en aquesta responsabilitat. Tots aquells que defensem el seu paper pensem que és un actor clau a l’hora de fer més resilient el territori i millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
Ha transcorregut una dècada i mitja des de l’aprovació de la llei que va legitimar una administració amb una història intermitent, però sempre necessària, i que ha fet del consens la seva fortalesa. Una llei que va néixer de la vocació de servei públic i del convenciment que, més enllà dels colors polítics, es poden afrontar, des de l’acord ampli, les necessitats de millora del dia a dia dels ciutadans. En la creació d’aquesta eina imprescindible, persones amb visions polítiques notablement diferents vam entendre la seva raó de ser: un instrument que permetia combinar i conciliar l’acció pràctica amb la ideològica; per vies tècniques més que per trajectes teòrics.

Celebrem els 15 anys, però no volem caure en la nostàlgia. Preferim l’estratègia. Entenem que optimitzar uns recursos sempre escassos, posant sempre en primer lloc la qualitat dels serveis públics ens dona impuls per mirar cap un futur on el respecte i la convivència segueixin fent de la Barcelona Metropolitana un lloc on dur a terme un projecte de vida.

Antonio Balmon, (PSC) alcalde de Cornellà des de 2004, és vicepresident executiu de l’AMB des de 2011. Havia estat també vicepresident de la Mancomunitat metropolitana de municipis.

per Rafael Pradas, periodista

En aquest nou lliurament d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010 i sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità aportem el parer de Xavier Trias, primer president de la nova institució metropolitana el 2011, i Antonio Balmon, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB des del mateix any 2011.

Xavier Trias. L’àrea metropolitana és capital

Al món de finals del segle XX i principis del XXI les institucions estaven ja molt estructurades: l’Estat, la Generalitat i una administració local amb ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Tanmateix, on el territori es fa més dens i la societat més diversa, és a dir, on apareix la metròpolis, hi teníem una gran mancança. Es prestaven serveis mancomunats de transport públic, gestió dels residus o aigua, però faltava una visió metropolitana de conjunt per generar i compartir més prosperitat, per liderar i per projectar-nos al món. La metròpolis ja hi era; la institució, no. I d’aquí va sorgir la idea de la configuració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: de la realitat física a la teoria, i d’ambdues al pacte polític per fer-ho possible. No va ser fàcil.
El lideratge territorial que s’intuïa que generaria la creació de l’Àrea no podia provocar velocitats diferents en el seu entorn més proper ni en la resta del país. Barcelona és la capital i el món ho reconeix en gran mesura gràcies a la seva dimensió social, econòmica, cultural i esportiva, però aquesta mateixa dimensió podia acabar ofegant l’enorme riquesa i pluralitat del país sencer. En el debat, rigorós i pausat, es va constatar que, de la mateixa manera que la metròpolis no se’n podia sortir sola, el país necessitava tota la capacitat de la qual fos capaç la metròpolis.

Xavier Trias: “L’ÀMB és conscient del seu paper de súper node per la seva concentració social i econòmica, la seva posició central en la xarxa viària, ferroviària, port i aeroport”.

 

 

 

L’any 2010, per unanimitat del Parlament de Catalunya, es va aprovar la llei que va permetre la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la qual en vaig tenir l’honor de ser-ne el president en el període 2011-2015, sent alcalde de Barcelona. Vaig entendre que, efectivament, l’Àrea Metropolitana de Barcelona és capital i que està obligada a liderar, acompanyant i projectant el país sencer i la seva gent.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona és conscient del seu paper de súper node, per la seva concentració social i econòmica, la seva posició central en la xarxa viària i ferroviària i per disposar, en el seu territori, de les dues principals infraestructures d’interès general del país, el Port de Barcelona i l’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat. En paral·lel, l’Àrea ha anat assumint i incrementant les seves capacitats sobre polítiques urbanístiques i d’espais naturals, habitatge, transició ecològica o promoció econòmica.
Els objectius polítics i la agenda de l’Àrea són un exemple arreu del món. Més enllà del debat sobre la seva governança o sobre la seva articulació amb la regió que l’envolta, serà el desenvolupament tranquil però persistent de les competències pròpies el que farà que l’àrea metropolitana de Barcelona sigui una capital al servei del país i de la seva gent.
Xavier Trias i Vidal de Llobatera (CiU, Junts) alcalde de Barcelona de entre 2011 i 2015. Ha estat conseller de Sanitat i Presidència i portaveu de CiU al Congrés dels Diputats.

Antoni Balmon. El futur es decidirà a les metròpolis

L‘ any 2050, segons les previsions de les Nacions Unides, el 75% de la població del planeta viurà en àrees metropolitanes. La concentració en grans continus urbans és imparable, i amb aquesta, s’accentuaran els reptes que, ja avui, constitueixen els desafiaments principals que afrontem com a societat.

El futur es decidirà i concretarà a les grans metròpolis. És per això que és essencial comptar amb governs locals forts, preparats, amb capacitat de decisió i amb recursos adequats. La gestió de les conseqüències dels grans canvis socials i econòmics, forma part de la gènesi de la política local, per això cal conèixer de primera mà els barris, els espais públics, les persones que els habiten i les seves necessitats.

Reduir les desigualtats és, i ha de ser, la nostra principal motivació. Amb l’arribada de treballadors i treballadores d’altres cultures, per una banda, i l’envelliment generalitzat de la població per l’altra, cal trobar vies per garantir l’habitatge, la mobilitat, l’ocupació i els serveis bàsics. Les ciutats treballen per mantenir la cohesió social davant la pressió demogràfica, afrontant alhora la crisi climàtica.

Antoni Balmon: “La llei de l’AMB va néixer de la vocació de servei públic, i del convenciment que, més enllà dels colors polítics, es poden afrontar les necessitats ciutadanes”.

 

 

 

L’Àrea Metropolitana de Barcelona creu en aquesta responsabilitat. Tots aquells que defensem el seu paper pensem que és un actor clau a l’hora de fer més resilient el territori i millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
Ha transcorregut una dècada i mitja des de l’aprovació de la llei que va legitimar una administració amb una història intermitent, però sempre necessària, i que ha fet del consens la seva fortalesa. Una llei que va néixer de la vocació de servei públic i del convenciment que, més enllà dels colors polítics, es poden afrontar, des de l’acord ampli, les necessitats de millora del dia a dia dels ciutadans. En la creació d’aquesta eina imprescindible, persones amb visions polítiques notablement diferents vam entendre la seva raó de ser: un instrument que permetia combinar i conciliar l’acció pràctica amb la ideològica; per vies tècniques més que per trajectes teòrics.

Celebrem els 15 anys, però no volem caure en la nostàlgia. Preferim l’estratègia. Entenem que optimitzar uns recursos sempre escassos, posant sempre en primer lloc la qualitat dels serveis públics ens dona impuls per mirar cap un futur on el respecte i la convivència segueixin fent de la Barcelona Metropolitana un lloc on dur a terme un projecte de vida.

Antonio Balmon, (PSC) alcalde de Cornellà des de 2004, és vicepresident executiu de l’AMB des de 2011. Havia estat també vicepresident de la Mancomunitat metropolitana de municipis.

ALTRES ARTICLES

 15 ANYS DE LA LLEI DE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA 2

per Rafael Pradas, periodista

Continuem amb la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB que va es va aprovar el 2010 i va entrar vigor el 2011 així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolita. Ho fem amb Artur Mas, escollit president de la Generalitat el mateix any 2010, i amb un paper clar en l’aplicació de la llei el següent any 2011 i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona durant el procés de discussió i aprovació al Parlament de Catalunya.

Artur Mas. Una aposta de país

Fa quinze anys, el Parlament de Catalunya dotava la metròpoli de Barcelona d’un instrument de governança capaç de gestionar serveis essencials que, per la seva complexitat i escala, transcendien les capacitats dels municipis individualment. Aquesta aprovació, amb el suport  de totes les forces polítiques i dels ajuntaments metropolitans, va consolidar un projecte amb una força política i institucional sense precedents. Avui, el balanç és inequívocament positiu. Aquella decisió va ser un pas estratègic per modernitzar l’administració i reforçar Catalunya i la metròpoli de Barcelona.

L’AMB ha demostrat que la cooperació institucional no és només possible, sinó imprescindible per garantir benestar col·lectiu. La gestió integral del cicle de l’aigua ha assegurat qualitat i seguretat; el tractament i la valorització dels residus ha avançat cap a criteris de sostenibilitat i economia circular; i el sistema de transport públic metropolità ha estat clau per cohesionar la societat, garantir mobilitat quotidiana i reforçar la competitivitat econòmica. Tot això s’ha desenvolupat sota principis d’eficiència, equitat territorial i una vocació inequívoca de servei públic.

Artur Mas: “Barcelona i àrea han de continuar exercint un paper motor com a node d’un sistema policèntric que connecti territoris, talent i oportunitats arreu de Catalunya”.

La Llei tenia un objectiu clar: superar la fragmentació administrativa, ordenar competències disperses i establir una autoritat metropolitana sòlida en aquells àmbits on la dimensió local era insuficient. En cap cas es tractava de diluir el paper dels municipis; al contrari, buscava reforçar-lo, creant un espai de decisió, planificació i gestió compartida, capaç d’afrontar reptes comuns amb visió estratègica i de llarg termini.

Mirant cap al futur, el repte és consolidar una metròpoli plena, integrada en una lògica de país en xarxa. Barcelona i la seva àrea metropolitana han de continuar exercint un paper motor, no com a centre únic, sinó com a node d’un sistema policèntric que connecti territoris, talent i oportunitats arreu de Catalunya. La metròpoli del futur no es definirà només per la seva dimensió o densitat, sinó per la seva capacitat de cooperar, connectar i contribuir a un desenvolupament territorial equilibrat per a tots els ciutadans de Catalunya que posi en valor totes les “metropolinitats” del país.

Artur Mas (CDC, PDEC), economista de formació, ha estat President de la Generalitat (2010-2016), conseller de  Política Territorial i Obres  i d’Economia i Finances a més de diputat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per CiU

Jordi Hereu. Èxit de 15 anys de gestió mancomunada

Quinze anys després de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, val la pena fer la mirada enrere i repassar el transcorregut des d’aleshores. El 2010 vam crear l’AMB com una eina capaç d’afrontar amb garanties i amb força els reptes del moment i les oportunitats de futur. Hi va haver un important consens que va donar a llum aquesta llei al Parlament que comportava una governança policèntrica per a 36 municipis interconnectats. I aquest consens és el que més recordo avui i el que més reivindico.

Com sol passar en tot acord, la creació de l’AMB va significar que tots van cedir en alguna cosa. En uns casos, en l’acceptació d’una institució metropolitana; en d’altres, en el grau d’ambició d’un govern metropolità. Feliçment, va pesar la nostra responsabilitat col·lectiva com a representants de la ciutadania de dotar-nos d’un instrument que ens ajudés a abordar els problemes i plantejar solucions per a un col·lectiu de més de tres milions i mig d’habitants. Un instrument imprescindible per vertebrar els serveis públics amb eficiència.

Jordi Hereu: “En la creació de l’AMB tots van cedir. En uns casos, en l’acceptació d’una institució metropolitana; en d’altres, en el grau d’ambició del govern metropolità”.

Quinze anys després, les àrees metropolitanes continuen sent un debat viu. D’una banda, s’han convertit en epicentres de desenvolupament econòmic. De l’altra, plantegen reptes creixents que des de la classe política hem de gestionar: com fer-les més humanes, més sostenibles i, també, més digitals.

Aquesta tasca ha de marcar el futur de l’AMB, i crec que hi ha tots els ingredients  per dur-la a terme amb èxit. El govern metropolità, que té competències en pràcticament tots els aspectes de la gestió urbana, ha de posar-se com a objectiu aquest equilibri entre el desenvolupament econòmic i la cohesió social. En saber trobar en aquest equilibri, i resoldre els reptes de la transició ecològica i digital, les oportunitats de creixement. Estic convençut que serà així. En l’origen consensuat de l’AMB hi ha l’exemple.

Jordi Hereu (PSC), llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, ha estat Alcalde de Barcelona entre 2006 i 2011, president d’Hispasat entre altres càrrecs. Des de novembre de 2023 és ministre d’Indústria del govern espanyol.

Per llegir el primer lliurament de la sèrie cliqueu aquí.

per Rafael Pradas, periodista

Continuem amb la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB que va es va aprovar el 2010 i va entrar vigor el 2011 així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolita. Ho fem amb Artur Mas, escollit president de la Generalitat el mateix any 2010, i amb un paper clar en l’aplicació de la llei el següent any 2011 i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona durant el procés de discussió i aprovació al Parlament de Catalunya.

Artur Mas. Una aposta de país

Fa quinze anys, el Parlament de Catalunya dotava la metròpoli de Barcelona d’un instrument de governança capaç de gestionar serveis essencials que, per la seva complexitat i escala, transcendien les capacitats dels municipis individualment. Aquesta aprovació, amb el suport  de totes les forces polítiques i dels ajuntaments metropolitans, va consolidar un projecte amb una força política i institucional sense precedents. Avui, el balanç és inequívocament positiu. Aquella decisió va ser un pas estratègic per modernitzar l’administració i reforçar Catalunya i la metròpoli de Barcelona.

L’AMB ha demostrat que la cooperació institucional no és només possible, sinó imprescindible per garantir benestar col·lectiu. La gestió integral del cicle de l’aigua ha assegurat qualitat i seguretat; el tractament i la valorització dels residus ha avançat cap a criteris de sostenibilitat i economia circular; i el sistema de transport públic metropolità ha estat clau per cohesionar la societat, garantir mobilitat quotidiana i reforçar la competitivitat econòmica. Tot això s’ha desenvolupat sota principis d’eficiència, equitat territorial i una vocació inequívoca de servei públic.

Artur Mas: “Barcelona i àrea han de continuar exercint un paper motor com a node d’un sistema policèntric que connecti territoris, talent i oportunitats arreu de Catalunya”.

 

 

 

La Llei tenia un objectiu clar: superar la fragmentació administrativa, ordenar competències disperses i establir una autoritat metropolitana sòlida en aquells àmbits on la dimensió local era insuficient. En cap cas es tractava de diluir el paper dels municipis; al contrari, buscava reforçar-lo, creant un espai de decisió, planificació i gestió compartida, capaç d’afrontar reptes comuns amb visió estratègica i de llarg termini.

Mirant cap al futur, el repte és consolidar una metròpoli plena, integrada en una lògica de país en xarxa. Barcelona i la seva àrea metropolitana han de continuar exercint un paper motor, no com a centre únic, sinó com a node d’un sistema policèntric que connecti territoris, talent i oportunitats arreu de Catalunya. La metròpoli del futur no es definirà només per la seva dimensió o densitat, sinó per la seva capacitat de cooperar, connectar i contribuir a un desenvolupament territorial equilibrat per a tots els ciutadans de Catalunya que posi en valor totes les “metropolinitats” del país.

Artur Mas (CDC, PDEC), economista de formació, ha estat President de la Generalitat (2010-2016), conseller de  Política Territorial i Obres  i d’Economia i Finances a més de diputat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per CiU

Jordi Hereu. Èxit de 15 anys de gestió mancomunada

Quinze anys després de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, val la pena fer la mirada enrere i repassar el transcorregut des d’aleshores. El 2010 vam crear l’AMB com una eina capaç d’afrontar amb garanties i amb força els reptes del moment i les oportunitats de futur. Hi va haver un important consens que va donar a llum aquesta llei al Parlament que comportava una governança policèntrica per a 36 municipis interconnectats. I aquest consens és el que més recordo avui i el que més reivindico.

Com sol passar en tot acord, la creació de l’AMB va significar que tots van cedir en alguna cosa. En uns casos, en l’acceptació d’una institució metropolitana; en d’altres, en el grau d’ambició d’un govern metropolità. Feliçment, va pesar la nostra responsabilitat col·lectiva com a representants de la ciutadania de dotar-nos d’un instrument que ens ajudés a abordar els problemes i plantejar solucions per a un col·lectiu de més de tres milions i mig d’habitants. Un instrument imprescindible per vertebrar els serveis públics amb eficiència.

Jordi Hereu: “En la creació de l’AMB tots van cedir. En uns casos, en l’acceptació d’una institució metropolitana; en d’altres, en el grau d’ambició del govern metropolità”.

 

 

 

Quinze anys després, les àrees metropolitanes continuen sent un debat viu. D’una banda, s’han convertit en epicentres de desenvolupament econòmic. De l’altra, plantegen reptes creixents que des de la classe política hem de gestionar: com fer-les més humanes, més sostenibles i, també, més digitals.

Aquesta tasca ha de marcar el futur de l’AMB, i crec que hi ha tots els ingredients  per dur-la a terme amb èxit. El govern metropolità, que té competències en pràcticament tots els aspectes de la gestió urbana, ha de posar-se com a objectiu aquest equilibri entre el desenvolupament econòmic i la cohesió social. En saber trobar en aquest equilibri, i resoldre els reptes de la transició ecològica i digital, les oportunitats de creixement. Estic convençut que serà així. En l’origen consensuat de l’AMB hi ha l’exemple.

Jordi Hereu (PSC), llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, ha estat Alcalde de Barcelona entre 2006 i 2011, president d’Hispasat entre altres càrrecs. Des de novembre de 2023 és ministre d’Indústria del govern espanyol.

Per llegir el primer lliurament de la sèrie cliqueu aquí.

ALTRES ARTICLES

 “L’AMB FUNCIONA MOLT BÉ PERQUÈ LA VOLUNTAT DE GESTIONAR PASSA PER SOBRE DEL DEBAT POLÍTIC”

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

MP: Quina és la seva mirada sobre el que suposa Barcelona com a capital per Badalona? I sobre les grans ciutats del país?
Barcelona com a capital és un avantatge. Tenir una gran metròpoli a només nou quilòmetres ens aporta oportunitats, tot i que també té alguns inconvenients. Si saps aprofitar els elements positius de formar part d’aquest espai metropolità, el balanç és favorable. Per exemple, el fet que Barcelona sigui una ciutat de referència turística a nivell europeu i mundial beneficia també Badalona. Cada cop més persones que visiten Barcelona s’allotgen en hotels de la nostra ciutat o venen a gaudir de la platja de Badalona buscant un entorn més tranquil que la Barceloneta.
També hi ha aspectes negatius. Quan una empresa vol invertir, sovint prefereix instal·lar-se directament a Barcelona abans que en un municipi metropolità. Per això nosaltres hem de posar en valor els avantatges de Badalona, estem a 25 minuts de plaça Catalunya, tenim molt bones comunicacions i els costos són més assequibles.
A més, el Barcelonès Nord, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià, ha viscut durant molts anys d’esquena als beneficis de tenir Barcelona al costat, a diferència del Baix Llobregat, que també ha tingut més espai per créixer i més prioritat política dels governs de Catalunya. Tot i això, aquests últims anys els municipis del Barcelonès Nord estem treballant de manera coordinada per atraure oportunitats i guanyar més pes polític, una situació que fins ara no havíem tingut.

MP: Creu que l’AMB és un oasi on hi ha poca política de partits i molt sentit pràctic?
XG: Sí, totalment. El fet que l’Àrea Metropolitana estigui formada majoritàriament per regidors que governen als seus municipis fa que hi hagi una dinàmica molt pràctica. Jo crec que aproximadament un 70% dels membres governen i això té avantatges, no hi ha un gran debat polític, sinó voluntat de gestionar i anar per feina.
Com a alcalde de Badalona, amb un color polític diferent de la majoria de l’AMB, estic molt satisfet de la col·laboració entre AMB i l’Ajuntament de Badalona. Crec que treballem amb lleialtat per les dues bandes. La meva valoració és positiva tant des del punt de vista de les inversions com de la capacitat de l’AMB d’assumir serveis que individualment molts ajuntaments no podríem oferir amb la mateixa qualitat. Crec que ha estat un molt bon invent en termes de qualitat dels serveis que reben els ciutadans.

MP: Si hagués de destacar els serveis més forts de l’AMB, quins diria?
XG: Transport, platges i inversions.

MP: I on creu que encara hi ha recorregut?
XG: Polítiques socials i també habitatge. Crec que hem d’entrar en una nova etapa. L’AMB presta molt bé els serveis històrics que té assumits, però hi ha noves inquietuds municipals que només es poden afrontar amb una visió metropolitana. Si no abordem qüestions com l’habitatge o certes polítiques socials amb una mirada que superi les fronteres municipals, serà impossible donar-hi resposta.

Garcia Albiol: “Si no abordem qüestions com l’habitatge o certes polítiques socials amb una mirada que superi les fronteres municipals, serà impossible donar-hi resposta”

MP: L’AMB a vegades és una institució desconeguda per una part de la població. Aquest desconeixement és positiu?
XG: No crec que sigui ni positiu ni negatiu. És una institució i el seu govern ha de fer esforços perquè la ciutadania conegui la feina que fa. Si jo governés l’AMB, intentaria que fos més coneguda.

MP: Respecte el debat sobre el futur model metropolità: avançar cap a una regió metropolitana amb més competències o continuar aprofundint en el model actual, en quina línia es troba vostè?
XG: Crec que hi ha d’haver un punt d’equilibri. L’actual model encara té molta capacitat per fer més coses i fer-les bé. Però també és cert que, si volem competir amb grans metròpolis europees i mundials, necessitem més capacitat i més responsabilitats compartides. Jo no em tancaria a fer créixer l’àrea metropolitana, sempre que aquest creixement no desmunti el que ja funciona bé. Per tant, créixer sí, però amb intel·ligència, garantint bones alternatives als municipis que s’hi incorporin i sense desmuntar el model actual.

MP: Hi ha algun element de governança o presa de decisions que creu millorable?
XG: No especialment. Crec que l’AMB, en termes generals, va per feina. No crec que el principal problema sigui el model de governança.

MP: Respecte a la relació entre l’AMB i la Diputació, hi veu marge de millora?
XG: Crec que totes dues institucions tenen clar el seu paper. Jo estic a les dues i penso que la Diputació està molt enfocada als municipis petits i mitjans de Catalunya, mentre que l’AMB té una lògica més metropolitana, de ciutats intermèdies i grans. No crec que hi hagi solapaments, cadascuna té un paper molt definit.

MP: Alguns alcaldes han expressat que si l’AMB creix en polítiques socials podria generar friccions amb la Diputació. Què n’opina?
XG: Jo crec que no. Les dues institucions són compatibles perquè tenen prioritats i perfils diferents.

MP: Sobre el fet que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, creu que Barcelona ha interpretat bé aquest lideratge institucional?
XG: Jo crec que la prioritat dels alcaldes de Barcelona és Barcelona. L’Àrea Metropolitana els interessa, però sobretot perquè els dona dimensió institucional. No crec que fins ara la prioritat hagi estat el que passa als altres municipis metropolitans, més enllà d’algunes qüestions concretes. Això no vol dir que no ens vulguin el millor, però la seva prioritat és la ciutat de Barcelona.

MP: Vostè ha aconseguit un suport electoral molt transversal al mateix temps que coneix també la polarització política. Creu que això pot afectar el funcionament de l’AMB?
XG: Jo crec que a les eleccions municipals la gent cada vegada vota amb més pragmatisme. Els ciutadans separen més el debat polític general de la realitat local i voten qui consideren que pot ser el millor alcalde per a la seva ciutat. Badalona és un bon exemple: a les municipals del maig de 2023 vam obtenir 50.000 vots i a les generals, un mes i mig després, 18.000. Hi ha una diferència de 32.000 vots.
Això demostra una maduresa de l’electorat. Històricament hi havia gent que era d’un partit tota la vida, gairebé com ser d’un equip de futbol. Però la gent jove ja no té aquest sentiment de fidelitat absoluta a un partit. És molt més pragmàtica i pot votar opcions diferents segons l’elecció. Probablement sí que mantenen una proximitat ideològica, però no una fidelitat permanent a unes sigles. I això es nota especialment en les eleccions municipals, cada vegada més.

MP: Moltes gràcies.

Per llegir les anteriors revistes de la sèrie cliqueu aquí.

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

MP: Quina és la seva mirada sobre el que suposa Barcelona com a capital per Badalona? I sobre les grans ciutats del país?
Barcelona com a capital és un avantatge. Tenir una gran metròpoli a només nou quilòmetres ens aporta oportunitats, tot i que també té alguns inconvenients. Si saps aprofitar els elements positius de formar part d’aquest espai metropolità, el balanç és favorable. Per exemple, el fet que Barcelona sigui una ciutat de referència turística a nivell europeu i mundial beneficia també Badalona. Cada cop més persones que visiten Barcelona s’allotgen en hotels de la nostra ciutat o venen a gaudir de la platja de Badalona buscant un entorn més tranquil que la Barceloneta.
També hi ha aspectes negatius. Quan una empresa vol invertir, sovint prefereix instal·lar-se directament a Barcelona abans que en un municipi metropolità. Per això nosaltres hem de posar en valor els avantatges de Badalona, estem a 25 minuts de plaça Catalunya, tenim molt bones comunicacions i els costos són més assequibles.
A més, el Barcelonès Nord, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià, ha viscut durant molts anys d’esquena als beneficis de tenir Barcelona al costat, a diferència del Baix Llobregat, que també ha tingut més espai per créixer i més prioritat política dels governs de Catalunya. Tot i això, aquests últims anys els municipis del Barcelonès Nord estem treballant de manera coordinada per atraure oportunitats i guanyar més pes polític, una situació que fins ara no havíem tingut.

MP: Creu que l’AMB és un oasi on hi ha poca política de partits i molt sentit pràctic?
XG: Sí, totalment. El fet que l’Àrea Metropolitana estigui formada majoritàriament per regidors que governen als seus municipis fa que hi hagi una dinàmica molt pràctica. Jo crec que aproximadament un 70% dels membres governen i això té avantatges, no hi ha un gran debat polític, sinó voluntat de gestionar i anar per feina.
Com a alcalde de Badalona, amb un color polític diferent de la majoria de l’AMB, estic molt satisfet de la col·laboració entre AMB i l’Ajuntament de Badalona. Crec que treballem amb lleialtat per les dues bandes. La meva valoració és positiva tant des del punt de vista de les inversions com de la capacitat de l’AMB d’assumir serveis que individualment molts ajuntaments no podríem oferir amb la mateixa qualitat. Crec que ha estat un molt bon invent en termes de qualitat dels serveis que reben els ciutadans.

MP: Si hagués de destacar els serveis més forts de l’AMB, quins diria?
XG: Transport, platges i inversions.

MP: I on creu que encara hi ha recorregut?
XG: Polítiques socials i també habitatge. Crec que hem d’entrar en una nova etapa. L’AMB presta molt bé els serveis històrics que té assumits, però hi ha noves inquietuds municipals que només es poden afrontar amb una visió metropolitana. Si no abordem qüestions com l’habitatge o certes polítiques socials amb una mirada que superi les fronteres municipals, serà impossible donar-hi resposta.

Garcia Albiol: “Si no abordem qüestions com l’habitatge o certes polítiques socials amb una mirada que superi les fronteres municipals, serà impossible donar-hi resposta”.

 

 

 

MP: L’AMB a vegades és una institució desconeguda per una part de la població. Aquest desconeixement és positiu?
XG: No crec que sigui ni positiu ni negatiu. És una institució i el seu govern ha de fer esforços perquè la ciutadania conegui la feina que fa. Si jo governés l’AMB, intentaria que fos més coneguda.

MP: Respecte el debat sobre el futur model metropolità: avançar cap a una regió metropolitana amb més competències o continuar aprofundint en el model actual, en quina línia es troba vostè?
XG: Crec que hi ha d’haver un punt d’equilibri. L’actual model encara té molta capacitat per fer més coses i fer-les bé. Però també és cert que, si volem competir amb grans metròpolis europees i mundials, necessitem més capacitat i més responsabilitats compartides. Jo no em tancaria a fer créixer l’àrea metropolitana, sempre que aquest creixement no desmunti el que ja funciona bé. Per tant, créixer sí, però amb intel·ligència, garantint bones alternatives als municipis que s’hi incorporin i sense desmuntar el model actual.

MP: Hi ha algun element de governança o presa de decisions que creu millorable?
XG: No especialment. Crec que l’AMB, en termes generals, va per feina. No crec que el principal problema sigui el model de governança.

MP: Respecte a la relació entre l’AMB i la Diputació, hi veu marge de millora?
XG: Crec que totes dues institucions tenen clar el seu paper. Jo estic a les dues i penso que la Diputació està molt enfocada als municipis petits i mitjans de Catalunya, mentre que l’AMB té una lògica més metropolitana, de ciutats intermèdies i grans. No crec que hi hagi solapaments, cadascuna té un paper molt definit.

MP: Alguns alcaldes han expressat que si l’AMB creix en polítiques socials podria generar friccions amb la Diputació. Què n’opina?
XG: Jo crec que no. Les dues institucions són compatibles perquè tenen prioritats i perfils diferents.

MP: Sobre el fet que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, creu que Barcelona ha interpretat bé aquest lideratge institucional?
XG: Jo crec que la prioritat dels alcaldes de Barcelona és Barcelona. L’Àrea Metropolitana els interessa, però sobretot perquè els dona dimensió institucional. No crec que fins ara la prioritat hagi estat el que passa als altres municipis metropolitans, més enllà d’algunes qüestions concretes. Això no vol dir que no ens vulguin el millor, però la seva prioritat és la ciutat de Barcelona.

MP: Vostè ha aconseguit un suport electoral molt transversal al mateix temps que coneix també la polarització política. Creu que això pot afectar el funcionament de l’AMB?
XG: Jo crec que a les eleccions municipals la gent cada vegada vota amb més pragmatisme. Els ciutadans separen més el debat polític general de la realitat local i voten qui consideren que pot ser el millor alcalde per a la seva ciutat. Badalona és un bon exemple: a les municipals del maig de 2023 vam obtenir 50.000 vots i a les generals, un mes i mig després, 18.000. Hi ha una diferència de 32.000 vots.
Això demostra una maduresa de l’electorat. Històricament hi havia gent que era d’un partit tota la vida, gairebé com ser d’un equip de futbol. Però la gent jove ja no té aquest sentiment de fidelitat absoluta a un partit. És molt més pragmàtica i pot votar opcions diferents segons l’elecció. Probablement sí que mantenen una proximitat ideològica, però no una fidelitat permanent a unes sigles. I això es nota especialment en les eleccions municipals, cada vegada més.

MP: Moltes gràcies.

Per llegir les anteriors revistes de la sèrie cliqueu aquí.

ALTRES ARTICLES

15 ANYS DE LA LLEI DE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA I

per Rafael Pradas, periodista

Iniciem la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010, que va entrar en vigor el 2011, així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità.
Ho fem amb José Montilla, President de la Generalitat en el moment d’aprovació de la llei i Lluís Recoder, conseller de Territori del govern català entre 2010 i 2012, amb el President Artur Mas, i que va contribuir decisivament a la seva implementació.

Un balanç molt positiu

per José Montilla
Per entendre el valor i el significat d’aquesta Llei, cal recordar les fites anteriors: la dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 per decisió del govern Pujol en un context de confrontació política i institucional entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern de la Generalitat i la creació subsegüent de les entitats metropolitanes i de la Mancomunitat de Municipis de l’AMB.
Sobre la taula hi va haver la tensió política derivada de l’hegemonia progressista a la conurbació de Barcelona i de l’hegemonia nacionalista a la resta del territori, dit això de manera molt simplificada.
Més enllà d’aquesta discussió sobre la “concepció hanseàtica de Catalunya”, que els nacionalistes atribuïen normalment als defensors de la corporació metropolitana, i la vocació modernitzadora i funcional, que des del món municipal progressista es relacionava amb les polítiques metropolitanes, el cert era una realitat física, humana i institucional formada per un conjunt de municipis, en molts casos un continu urbà, que requerien serveis, infraestructures i polítiques públiques molt concretes per assegurar el benestar de la ciutadania.

Montilla: “El balanç d’aquests quinze anys ha estat molt positiu, especialment per la cultura política de col·laboració i consens de la institució”.

L’aprovació de la llei de l’AMB, que es va produir durant la meva presidència de la Generalitat i amb un ampli acord parlamentari, ha significat:
-Crear una institució per atendre un territori més ampli que el de la Corporació Metropolitana preexistent, amb les seves atribucions, competències, recursos fiscals i estructura democràtica de govern.
-Que en la seva governança es garanteix el paper de tots els seus municipis, sense subordinació a la ciutat de Barcelona, però assegurant que l’Ajuntament de Barcelona hi té un paper fonamental, lògic pel seu pes poblacional.
-Que la presidència de l’Àrea recau normalment en l’alcalde o alcaldessa de Barcelona, però no de forma automàtica sinó com expressió del consell d’alcaldes que proposa el candidat que representi com a mínim dues terceres parts de la població metropolitana.
-Que l’exercici de les competències metropolitanes s’inscriu en el marc institucional de l’autogovern del país.
Des del meu punt de vista, el balanç d’aquests quinze anys ha estat molt positiu, especialment per la cultura política de col·laboració i consens amb el qual funciona la institució, la solvència tècnica de la seva administració i, la potència i abast de les funcions que exerceix en matèries com el planejament, la mobilitat, les infraestructures, l’habitatge o el medi ambient.
José Montilla (PSC) ha estat President de la Generalitat 2006-2010, alcalde de Cornellà de Llobregat (1985-2004), president de la Diputació de Barcelona (2003-2004) i també ministre d’Industria, i senador

Més gestió i menys recels

Per Lluís Recoder
Quinze anys després de la seva aprovació, la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha demostrat que la governança metropolitana no era una aspiració retòrica, sinó una necessitat estructural. La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va permetre ordenar competències, guanyar eficiència i consolidar una cultura de cooperació entre municipis històricament marcada per la desconfiança.
El balanç és raonablement positiu. La integració tarifària impulsada per l’Autoritat del Transport Metropolità amb l’imprescindible concurs de la Generalitat de Catalunya és un exemple tangible de com una mirada supramunicipal millora la vida quotidiana. També ho és la gestió coordinada de residus, aigua o planificació urbana. Tanmateix, l’AMB va néixer amb límits: territorials, competencials i polítics. I aquests límits avui resulten més visibles.
El gran debat pendent continua sent el lideratge. Durant dècades, l’ombra de Barcelona ha condicionat qualsevol intent d’articulació metropolitana. Hi ha el risc que el fet metropolità s’interpreti com una extensió natural de la capital i no com un projecte compartit entre iguals. Sense generositat —especialment de qui més pes té— no hi ha confiança possible.

Recoder: “La governança metropolitana no ha de ser un contrapoder ni una bandera, sinó una eina eficaç al servei de l’interès comú”.

La revisió del model obre dos camins: reforçar l’AMB ampliant municipis i competències, o explorar fórmules com la vegueria prevista en la llei del 2010. Però qualsevol reforma haurà de respectar principis clars: simplificació administrativa, flexibilitat territorial, transparència en la presa de decisions, solidaritat entre municipis amb recursos desiguals i els principis de la organització territorial de Catalunya.
El repte no és institucionalitzar per institucionalitzar, sinó gestionar millor una realitat que ja existeix. La ciutadania viu, treballa i es mou en clau metropolitana. La política no pot continuar llegint el territori amb ulleres estrictament municipals.
Quinze anys després, el missatge és clar: la governança metropolitana no ha de ser un contrapoder ni una bandera, sinó una eina eficaç al servei de l’interès comú. I això exigeix altura de mires, visió de país i autèntica generositat metropolitana.
Lluis Recoder (CiU). Advocat. Ha estat alcalde de Sant Cugat del Vallès (1999-2010), conseller de Territori i Sostenibilitat (2010-2012) amb el govern d’Artur Mas, a mes de diputat al Parlament i al Congrés.

per Rafael Pradas, periodista

Iniciem la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010, que va entrar en vigor el 2011, així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità.
Ho fem amb José Montilla, President de la Generalitat en el moment d’aprovació de la llei i Lluís Recoder, conseller de Territori del govern català entre 2010 i 2012, amb el President Artur Mas, i que va contribuir decisivament a la seva implementació.

Un balanç molt positiu

per José Montilla
Per entendre el valor i el significat d’aquesta Llei, cal recordar les fites anteriors: la dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 per decisió del govern Pujol en un context de confrontació política i institucional entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern de la Generalitat i la creació subsegüent de les entitats metropolitanes i de la Mancomunitat de Municipis de l’AMB.
Sobre la taula hi va haver la tensió política derivada de l’hegemonia progressista a la conurbació de Barcelona i de l’hegemonia nacionalista a la resta del territori, dit això de manera molt simplificada.
Més enllà d’aquesta discussió sobre la “concepció hanseàtica de Catalunya”, que els nacionalistes atribuïen normalment als defensors de la corporació metropolitana, i la vocació modernitzadora i funcional, que des del món municipal progressista es relacionava amb les polítiques metropolitanes, el cert era una realitat física, humana i institucional formada per un conjunt de municipis, en molts casos un continu urbà, que requerien serveis, infraestructures i polítiques públiques molt concretes per assegurar el benestar de la ciutadania.

Montilla: “El balanç d’aquests quinze anys ha estat molt positiu, especialment per la cultura política de col·laboració i consens de la institució”.

L’aprovació de la llei de l’AMB, que es va produir durant la meva presidència de la Generalitat i amb un ampli acord parlamentari, ha significat:
-Crear una institució per atendre un territori més ampli que el de la Corporació Metropolitana preexistent, amb les seves atribucions, competències, recursos fiscals i estructura democràtica de govern.
-Que en la seva governança es garanteix el paper de tots els seus municipis, sense subordinació a la ciutat de Barcelona, però assegurant que l’Ajuntament de Barcelona hi té un paper fonamental, lògic pel seu pes poblacional.
-Que la presidència de l’Àrea recau normalment en l’alcalde o alcaldessa de Barcelona, però no de forma automàtica sinó com expressió del consell d’alcaldes que proposa el candidat que representi com a mínim dues terceres parts de la població metropolitana.
-Que l’exercici de les competències metropolitanes s’inscriu en el marc institucional de l’autogovern del país.
Des del meu punt de vista, el balanç d’aquests quinze anys ha estat molt positiu, especialment per la cultura política de col·laboració i consens amb el qual funciona la institució, la solvència tècnica de la seva administració i, la potència i abast de les funcions que exerceix en matèries com el planejament, la mobilitat, les infraestructures, l’habitatge o el medi ambient.
José Montilla (PSC) ha estat President de la Generalitat 2006-2010, alcalde de Cornellà de Llobregat (1985-2004), president de la Diputació de Barcelona (2003-2004) i també ministre d’Industria, i senador

Més gestió i menys recels

Per Lluís Recoder
Quinze anys després de la seva aprovació, la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha demostrat que la governança metropolitana no era una aspiració retòrica, sinó una necessitat estructural. La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va permetre ordenar competències, guanyar eficiència i consolidar una cultura de cooperació entre municipis històricament marcada per la desconfiança.
El balanç és raonablement positiu. La integració tarifària impulsada per l’Autoritat del Transport Metropolità amb l’imprescindible concurs de la Generalitat de Catalunya és un exemple tangible de com una mirada supramunicipal millora la vida quotidiana. També ho és la gestió coordinada de residus, aigua o planificació urbana. Tanmateix, l’AMB va néixer amb límits: territorials, competencials i polítics. I aquests límits avui resulten més visibles.
El gran debat pendent continua sent el lideratge. Durant dècades, l’ombra de Barcelona ha condicionat qualsevol intent d’articulació metropolitana. Hi ha el risc que el fet metropolità s’interpreti com una extensió natural de la capital i no com un projecte compartit entre iguals. Sense generositat —especialment de qui més pes té— no hi ha confiança possible.

Recoder: “La governança metropolitana no ha de ser un contrapoder ni una bandera, sinó una eina eficaç al servei de l’interès comú”.

La revisió del model obre dos camins: reforçar l’AMB ampliant municipis i competències, o explorar fórmules com la vegueria prevista en la llei del 2010. Però qualsevol reforma haurà de respectar principis clars: simplificació administrativa, flexibilitat territorial, transparència en la presa de decisions, solidaritat entre municipis amb recursos desiguals i els principis de la organització territorial de Catalunya.
El repte no és institucionalitzar per institucionalitzar, sinó gestionar millor una realitat que ja existeix. La ciutadania viu, treballa i es mou en clau metropolitana. La política no pot continuar llegint el territori amb ulleres estrictament municipals.
Quinze anys després, el missatge és clar: la governança metropolitana no ha de ser un contrapoder ni una bandera, sinó una eina eficaç al servei de l’interès comú. I això exigeix altura de mires, visió de país i autèntica generositat metropolitana.
Lluis Recoder (CiU). Advocat. Ha estat alcalde de Sant Cugat del Vallès (1999-2010), conseller de Territori i Sostenibilitat (2010-2012) amb el govern d’Artur Mas, a mes de diputat al Parlament i al Congrés.

ALTRES ARTICLES

RESUM DELS MILLORS ARTICLES PER TANCAR EL CURS

RethinkBCN us proposa una selecció representativa dels articles publicats durant el primer semestre de l’any, així com de les diferents sèries que hem anat publicant per poder llegir durant la paula estival. Comencem amb l’aportació del periodista Manel Manchon, que ha ofert una sèrie de retrats que, en conjunt, dibuixen una radiografia de l’àmbit metropolità. En aquest sentit, us proposem l’article dedicat a la joiera de Molins de Rei Núria Gómez Monfort: “El secret perquè el comerç tradicional es mantingui és el tracte personal”, que podeu rellegir aquí, i el dedicat a l’empresari badaloní Enrique Tomás, un “botiguer” badaloní que s’ha obert camí en el negoci dels pernils, i que repassa en aquesta entrevista els canvis profunds que han transformat Badalona els darrers anys. “Badalona ja no té res a veure a la ciutat que vaig viure de petit i jove”, afirma Tomás. Poden rellegir l’entrevista sencera aquí. Una altra conversa imperdible de Manchón és la que va tenir amb Joan Manuel Sevillano,Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, que explica els principals aspectes del projecte de Museu Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia de Barcelona. Un dels punts que ha destacat és la col·laboració entre la iniciativa privada i el sector públic en l’àmbit cultural. Podeu rellegir el text aquí. 

De la seva banda, filòsof i teòleg Adolf Martí i Bouis ha analitzat diverses entitats socials que treballen des de l’àmbit civil per a la societat. Per exemple, va presentar dues entitats que vetllen per encarrilar i donar noves oportunitats a joves que han deixat els estudis: la Fundació Èxit i El Llindar, que podeu llegir aquí. Bouis també ha analitzat la fundació Brafa dedicada a l’esport, que podeu recuperar aquí.

Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF, ha publicat un conjunt de deu converses en profunditat per conèixer l’impacte polític, social, cultural i econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una de les converses va tenir lloc amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, una entrevista que podeu rellegir aquí. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, també ha respost a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya, una entrevista que podeu rellegir aquí. Pascal també ha conversat amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, que recorda en la seva entrevista la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana i opina sobre què aporta l’AMB als municipis que la integren. La podeu rellegir aquí.

Un altre moment àlgid ha estat la presentació que ha fet l’exregidor de Cultura de Barcelona i ex Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell del seu assaig Barcelona: una immersió ràpida. Mascarell hi tracta, entre d’altres temes, sobre l’encaix entre la capital catalana i Catalunya. Poden revisar l’article aquí. Finalment, Xavi Casinos, col·laborador habitual de RethinkBCN, ha tractat de la Sagrera a través de l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, que es troba a l’origen del projecte d’estació de la Sagrera. Podeu accedir a l’article aquí.

RethinkBCN us proposa una selecció representativa dels articles publicats durant el primer semestre de l’any, així com de les diferents sèries que hem anat publicant per poder llegir durant la paula estival. Comencem amb l’aportació del periodista Manel Manchon, que ha ofert una sèrie de retrats que, en conjunt, dibuixen una radiografia de l’àmbit metropolità. En aquest sentit, us proposem l’article dedicat a la joiera de Molins de Rei Núria Gómez Monfort: “El secret perquè el comerç tradicional es mantingui és el tracte personal”, que podeu rellegir aquí, i el dedicat a l’empresari badaloní Enrique Tomás, un “botiguer” badaloní que s’ha obert camí en el negoci dels pernils, i que repassa en aquesta entrevista els canvis profunds que han transformat Badalona els darrers anys. “Badalona ja no té res a veure a la ciutat que vaig viure de petit i jove”, afirma Tomás. Poden rellegir l’entrevista sencera aquí. Una altra conversa imperdible de Manchón és la que va tenir amb Joan Manuel Sevillano,Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, que explica els principals aspectes del projecte de Museu Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia de Barcelona. Un dels punts que ha destacat és la col·laboració entre la iniciativa privada i el sector públic en l’àmbit cultural. Podeu rellegir el text aquí. 

De la seva banda, filòsof i teòleg Adolf Martí i Bouis ha analitzat diverses entitats socials que treballen des de l’àmbit civil per a la societat. Per exemple, va presentar dues entitats que vetllen per encarrilar i donar noves oportunitats a joves que han deixat els estudis: la Fundació Èxit i El Llindar, que podeu llegir aquí. Bouis també ha analitzat la fundació Brafa dedicada a l’esport, que podeu recuperar aquí.

Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF, ha publicat un conjunt de deu converses en profunditat per conèixer l’impacte polític, social, cultural i econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una de les converses va tenir lloc amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, una entrevista que podeu rellegir aquí. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, també ha respost a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya, una entrevista que podeu rellegir aquí. Pascal també ha conversat amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, que recorda en la seva entrevista la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana i opina sobre què aporta l’AMB als municipis que la integren. La podeu rellegir aquí.

Un altre moment àlgid ha estat la presentació que ha fet l’exregidor de Cultura de Barcelona i ex Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell del seu assaig Barcelona: una immersió ràpida. Mascarell hi tracta, entre d’altres temes, sobre l’encaix entre la capital catalana i Catalunya. Poden revisar l’article aquí. Finalment, Xavi Casinos, col·laborador habitual de RethinkBCN, ha tractat de la Sagrera a través de l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, que es troba a l’origen del projecte d’estació de la Sagrera. Podeu accedir a l’article aquí.

ALTRES ARTICLES

“EL SENTIT DE L’OLFACTE ÉS EL MILLOR SENTIT DE DEFENSA”

Per Manel Manchón, periodista

Curiosa per naturalesa, amant de les matemàtiques i de la química. Sempre hi pot haver alguna cosa més. No n’hi ha prou amb la primera resposta que es rep. Cal indagar, preguntar, investigar. Rosa Arias transmet entusiasme. Encomana l’interlocutor, i li fa saber que queda molt per davant, però, alhora, assenyala que tot el que s’ha realitzat és enorme, i també a la seva ciutat, L’Hospitalet, que “ha fet un salt de gegant, ara amb l’alcalde Quirós, que vol una cosa molt necessària: la unió de tots els barris de la ciutat”.
Arias és la fundadora i CEO de Science for Change, una empresa que s’ha marcat un objectiu clar: abordar els reptes ambientals, socials i de salut que afecten la ciutadania. Enginyera química de L’Hospitalet, amb una família d’orígens gallecs, Rosa Arias defensa la participació ciutadana. I ha aconseguit que els mateixos ciutadans s’impliquin en les investigacions científiques. Com?
És la creadora d’OdourCollect, una aplicació gratuïta amb la qual es pot construir un mapa d’olors a través de la col·laboració ciutadana. Amb això es pretén monitorar la contaminació en determinats llocs de l’àrea metropolitana. Ho assenyala amb humor, però convençuda del que diu: “El sentit de l’olfacte és el millor sentit de defensa”. És a dir, pot alertar de greus problemes ambientals, de fuites de substàncies químiques que poden perjudicar la salut dels habitants d’una zona determinada.
“Hi havia poques dades sobre contaminació. L’objectiu és avisar els emissors i mirar de reduir l’impacte. Vaig aconseguir per a aquest propòsit un projecte europeu, amb la validació d’una metodologia concreta”, assegura Rosa Arias, que col·labora amb administracions públiques, com l’AMB, per tirar endavant iniciatives relacionades amb l’economia circular o la gestió de residus.
Sempre activa, amb mil idees, Arias va crear l’app OdourCollect el 2016 i després va buscar finançament perquè agafés dimensió. El 2017 va organitzar un consorci de 14 socis europeus i va redactar el projecte D-NOSES, amb la idea de validar una metodologia basada en ciència ciutadana. “Calia introduir aquesta qüestió en l’agenda pública, perquè es tracta d’un tipus de contaminació no regulada, encara que sigui la segona causa de queixa mediambiental després del soroll”, assenyala.
Posteriorment, es va posar en marxa Science for Change, el 2019. Uns pocs anys després, la iniciativa de Rosa Arias s’ha posicionat a escala europea. Es tracta d’un projecte expert en ciència ciutadana i en investigació col·laborativa amb nou investigacions europees aprovades i un equip de prop de 20 persones, la majoria dones.
Rosa Arias afirma que el treball està enfocat per als ajuntaments, i perquè aquests pressionin les empreses emissores en el moment en què es detecten aquestes males olors. Per a això serveixen les llicències mediambientals, amb l’objectiu que no se superi el llindar d’olors que puguin ser perjudicials per a la salut dels ciutadans.
La idea que la ciència pugui ser col·laborativa, amb l’empenta de qualsevol ciutadà, és per a Rosa Arias una cosa essencial que fomenta el sentiment de comunitat. “En qüestions com aquestes és molt important aquesta connexió, saber que es treballa de forma conjunta”, incideix.
I com és aquesta comunitat? Arias se sent involucrada en l’àrea metropolitana, des de L’Hospitalet. Considera que hi ha grans projectes de ciutat en marxa i també en el sector de la salut, com el nou Hospital Clínic. “Es pot dir que és un bon moment, que la dinàmica és positiva, des d’iniciatives més petites a més grans”. En aquest sentit, Arias considera que Catalunya porta un marge gran respecte a altres zones d’Espanya, amb una idea més avançada sobre com investigar a partir d’una bona col·laboració entre empreses, professionals, ajuntaments i organismes supramunicipals com l’AMB.
Un altre dels seus objectius és que la dona pugui tenir referents i que les nenes apostin per carreres científiques. “A les nenes se les ha de felicitar quan avancen en matemàtiques, oferir-los referents, amb la idea que no hi ha res que hagi d’encaixar amb un sexe determinat. La meitat del meu equip, per exemple, està format per dones”.
Defensora del model de ciutat dels 15 minuts, perquè el ciutadà de l’àrea metropolitana pugui disposar de tots els serveis en un radi petit, Rosa Arias entén que queda molt per fer i que, precisament, a l’AMB “no s’entén que hi hagi diferents serveis de bicing quan passem d’una ciutat a l’altra sense adonar-nos-en”.

Per Manel Manchón, periodista

Curiosa per naturalesa, amant de les matemàtiques i de la química. Sempre hi pot haver alguna cosa més. No n’hi ha prou amb la primera resposta que es rep. Cal indagar, preguntar, investigar. Rosa Arias transmet entusiasme. Encomana l’interlocutor, i li fa saber que queda molt per davant, però, alhora, assenyala que tot el que s’ha realitzat és enorme, i també a la seva ciutat, L’Hospitalet, que “ha fet un salt de gegant, ara amb l’alcalde Quirós, que vol una cosa molt necessària: la unió de tots els barris de la ciutat”.
Arias és la fundadora i CEO de Science for Change, una empresa que s’ha marcat un objectiu clar: abordar els reptes ambientals, socials i de salut que afecten la ciutadania. Enginyera química de L’Hospitalet, amb una família d’orígens gallecs, Rosa Arias defensa la participació ciutadana. I ha aconseguit que els mateixos ciutadans s’impliquin en les investigacions científiques. Com?
És la creadora d’OdourCollect, una aplicació gratuïta amb la qual es pot construir un mapa d’olors a través de la col·laboració ciutadana. Amb això es pretén monitorar la contaminació en determinats llocs de l’àrea metropolitana. Ho assenyala amb humor, però convençuda del que diu: “El sentit de l’olfacte és el millor sentit de defensa”. És a dir, pot alertar de greus problemes ambientals, de fuites de substàncies químiques que poden perjudicar la salut dels habitants d’una zona determinada.
“Hi havia poques dades sobre contaminació. L’objectiu és avisar els emissors i mirar de reduir l’impacte. Vaig aconseguir per a aquest propòsit un projecte europeu, amb la validació d’una metodologia concreta”, assegura Rosa Arias, que col·labora amb administracions públiques, com l’AMB, per tirar endavant iniciatives relacionades amb l’economia circular o la gestió de residus.
Sempre activa, amb mil idees, Arias va crear l’app OdourCollect el 2016 i després va buscar finançament perquè agafés dimensió. El 2017 va organitzar un consorci de 14 socis europeus i va redactar el projecte D-NOSES, amb la idea de validar una metodologia basada en ciència ciutadana. “Calia introduir aquesta qüestió en l’agenda pública, perquè es tracta d’un tipus de contaminació no regulada, encara que sigui la segona causa de queixa mediambiental després del soroll”, assenyala.
Posteriorment, es va posar en marxa Science for Change, el 2019. Uns pocs anys després, la iniciativa de Rosa Arias s’ha posicionat a escala europea. Es tracta d’un projecte expert en ciència ciutadana i en investigació col·laborativa amb nou investigacions europees aprovades i un equip de prop de 20 persones, la majoria dones.
Rosa Arias afirma que el treball està enfocat per als ajuntaments, i perquè aquests pressionin les empreses emissores en el moment en què es detecten aquestes males olors. Per a això serveixen les llicències mediambientals, amb l’objectiu que no se superi el llindar d’olors que puguin ser perjudicials per a la salut dels ciutadans.
La idea que la ciència pugui ser col·laborativa, amb l’empenta de qualsevol ciutadà, és per a Rosa Arias una cosa essencial que fomenta el sentiment de comunitat. “En qüestions com aquestes és molt important aquesta connexió, saber que es treballa de forma conjunta”, incideix.
I com és aquesta comunitat? Arias se sent involucrada en l’àrea metropolitana, des de L’Hospitalet. Considera que hi ha grans projectes de ciutat en marxa i també en el sector de la salut, com el nou Hospital Clínic. “Es pot dir que és un bon moment, que la dinàmica és positiva, des d’iniciatives més petites a més grans”. En aquest sentit, Arias considera que Catalunya porta un marge gran respecte a altres zones d’Espanya, amb una idea més avançada sobre com investigar a partir d’una bona col·laboració entre empreses, professionals, ajuntaments i organismes supramunicipals com l’AMB.
Un altre dels seus objectius és que la dona pugui tenir referents i que les nenes apostin per carreres científiques. “A les nenes se les ha de felicitar quan avancen en matemàtiques, oferir-los referents, amb la idea que no hi ha res que hagi d’encaixar amb un sexe determinat. La meitat del meu equip, per exemple, està format per dones”.
Defensora del model de ciutat dels 15 minuts, perquè el ciutadà de l’àrea metropolitana pugui disposar de tots els serveis en un radi petit, Rosa Arias entén que queda molt per fer i que, precisament, a l’AMB “no s’entén que hi hagi diferents serveis de bicing quan passem d’una ciutat a l’altra sense adonar-nos-en”.

ALTRES ARTICLES

LA CRISI DE L’HABITATGE: UN DEBAT EQUIVOCAT?

Marian Muro, directora general d’Apartur
Poques qüestions plantegen avui tanta preocupació com l’accés a l’habitatge a Barcelona. No obstant això, enmig d’aquest debat legítim, s’ha instal · lat una explicació que, per la seva senzillesa, és alhora temptadora i insuficient: assenyalar els apartaments turístics com un dels principals culpables del problema.
Si ens fixem en les dades, el pes dels pisos turístics de la ciutat és limitat. Representen aproximadament l’1% del parc total i el seu nombre s’ha mantingut estable al voltant de 10.000 llicències durant més d’una dècada. En el mateix període, els preus del lloguer han experimentat increments molt significatius, superant el 70%. Aquest desenvolupament posa de manifest una realitat incòmoda per al debat públic i polític: no hi ha cap vincle directe entre els dos fenòmens. L’augment del preu de l’habitatge reflecteix factors estructurals molt més amplis, vinculats principalment al desequilibri entre oferta i demanda.

”L’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona”.

La manca de sòl disponible, la baixa construcció d’habitatges assequibles, la lenta urbanització i el creixement sostingut de la demanda creen un escenari en què la pressió dels preus és inevitable. Això s’agreuja amb un factor clau: l’estancament del parc d’habitatges durant anys, en un context de dinamisme econòmic creixent que ha intensificat la demanda.
A aquests elements estructurals s’afegeixen d’altres que poques vegades prenen protagonisme en el debat. A Barcelona hi ha 60.000 habitatges buits i uns 30.000 edificis destinats a usos no residencials, des d’oficines professionals fins a activitats comercials, segons l’Agència Tributària. Aquesta realitat demostra que el problema és molt més ampli i complex del que és sovint. En aquest context, centrar-se en un segment que representa una part marginal del parc d’habitatges no només simplifica el problema, sinó que pot desviar l’atenció de les causes reals. I, el que és més important, pot donar lloc a decisions que no només no aborden l’accés a l’habitatge, sinó que també creen nous desequilibris.
El risc d’aquest enfocament és acabar apostant per mesures que, tot i ser contundents, no siguin efectives. L’eliminació d’apartaments turístics no garanteix un augment de l’oferta de lloguer residencial. L’administració no pot imposar l’ús d’habitatge privat, i l’experiència demostra que moltes d’aquestes propietats es podrien utilitzar per a la venda, lloguer temporal o altres usos, sense cap impacte real en la disponibilitat d’habitatge assequible. Cada propietari decidirà lliurement quin ús donar la seva propietat.
Actualment aporten €1.900 milions al PIB de Barcelona i generen més de 40.000 llocs de treball.
A més, hi ha un impacte directe en la capacitat d’habitatge de la ciutat. A Barcelona, els apartaments turístics representen el 40% de l’oferta d’allotjament turístic, sent especialment rellevants per al turisme familiar, el turisme mèdic, el turisme cultural i el sector MICE. La reducció d’aquests espais pot afectar la competitivitat internacional de la ciutat i la seva capacitat d’acollir grans esdeveniments.
Sense anar més lluny, n’hi ha prou amb observar el que va passar el juny passat. Barcelona ha tornat a projectar-se al món com a escenari de grans esdeveniments internacionals: el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya, la visita del Papa, el Primavera Sound, el Sónar, l’Orgull o el Congrés Mundial d’Arquitectes en són només alguns exemples. La ciutat reforça així la seva ambició global i continua competint per atreure esdeveniments de primer nivell que generin activitat econòmica, ocupació i projecció internacional.
La celebració d’aquests esdeveniments ha comportat uns nivells d’ocupació molt elevats en els diferents tipus d’allotjament turístic. En el cas dels apartaments turístics, l’ocupació va arribar gairebé al 100%, consolidant-se com una alternativa totalment integrada en l’oferta de la ciutat. La seva desaparició privaria a milers de visitants d’una opció d’allotjament que, per motius econòmics, familiars o de confort, s’adapti millor a les seves necessitats.
No obstant això, el debat no s’ha de centrar només en tota aquella demanda que no podrà visitar Barcelona després del 2028. La pregunta subjacent és si una ciutat que elimina una de les formes d’allotjament més buscades per a determinats perfils de visitants seguirà sent igualment atractiva per als organitzadors dels principals esdeveniments internacionals.
Un exemple és especialment il·lustratiu: en l’última edició de Primavera Sound, el 62% dels assistents procedien de l’estranger. Els esdeveniments d’aquesta magnitud no depenen únicament de la demanda local o nacional; la seva viabilitat i èxit es basen en gran mesura en la seva capacitat per atraure públics d’arreu del món. I una part molt important d’aquest públic opta per allotjar-se en apartaments turístics. A més, els promotors valoren especialment les destinacions que ofereixen una gran varietat d’allotjaments, bones connexions de transport i alta connectivitat internacional.
En definitiva, l’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona. No només limitarà la capacitat de la ciutat per absorbir grans volums de visitants, sinó que pot debilitar la seva posició respecte a altres destinacions que ofereixen un subministrament d’allotjament més divers i flexible.
Tot això passa, a més, en un context en què l’Administració continua sense abordar amb eficàcia les causes estructurals de la crisi de l’habitatge. És més fàcil identificar un sector específic que abordar un problema complex mitjançant una anàlisi rigorosa, coneixement i acció eficaç. Polítiques com la limitació del lloguer, la reserva obligatòria del 30% per a habitatges tutelats, l’excés de burocràcia o l’escassetat de terrenys disponibles han contribuït a consolidar el problema. reduir dràsticament l’oferta residencial i agreujar una situació que ara constitueix una de les principals preocupacions socials de la ciutat.
mercat? ha reduït significativament el temps administratiu i la càrrega burocràtica? Has introduït incentius fiscals per facilitar als joves la seva primera llar?
Són preguntes legítimes que mereixen una resposta. Perquè la crisi de l’habitatge difícilment es pot resoldre actuant només a demanda o restringint les activitats econòmiques, sense abordar de manera decisiva els factors que limiten la creació de noves ofertes residencials.
Per tant, abordar la crisi de l’habitatge requereix polítiques integrals, centrades a augmentar l’oferta, impulsar l’habitatge públic, generar incentius adequats, facilitar el desenvolupament urbà i millorar la planificació a llarg termini. També vol dir suposar que no hi ha solucions úniques i immediates a un problema estructural. Requereix coordinació entre administracions, col·laboració amb el sector privat, i una visió que combini l’accés a l’habitatge amb el desenvolupament econòmic de la ciutat.
En definitiva, es tracta de canviar l’enfocament. Passar de trobar culpables a identificar solucions estructurals, basades en dades i anàlisis rigoroses de la realitat.
Perquè el veritable repte no és eliminar una activitat concreta, sinó construir un model de ciutat capaç de garantir l’accés a l’habitatge sense renunciar al seu dinamisme econòmic.
I en fer-ho, potser la pregunta més rellevant no és qui té la culpa, sinó si realment estem mirant el lloc adequat.

Marian Muro, directora general d’Apartur
Poques qüestions plantegen avui tanta preocupació com l’accés a l’habitatge a Barcelona. No obstant això, enmig d’aquest debat legítim, s’ha instal · lat una explicació que, per la seva senzillesa, és alhora temptadora i insuficient: assenyalar els apartaments turístics com un dels principals culpables del problema.
Si ens fixem en les dades, el pes dels pisos turístics de la ciutat és limitat. Representen aproximadament l’1% del parc total i el seu nombre s’ha mantingut estable al voltant de 10.000 llicències durant més d’una dècada. En el mateix període, els preus del lloguer han experimentat increments molt significatius, superant el 70%. Aquest desenvolupament posa de manifest una realitat incòmoda per al debat públic i polític: no hi ha cap vincle directe entre els dos fenòmens. L’augment del preu de l’habitatge reflecteix factors estructurals molt més amplis, vinculats principalment al desequilibri entre oferta i demanda.

”L’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona”.

 

 

 

La manca de sòl disponible, la baixa construcció d’habitatges assequibles, la lenta urbanització i el creixement sostingut de la demanda creen un escenari en què la pressió dels preus és inevitable. Això s’agreuja amb un factor clau: l’estancament del parc d’habitatges durant anys, en un context de dinamisme econòmic creixent que ha intensificat la demanda.
A aquests elements estructurals s’afegeixen d’altres que poques vegades prenen protagonisme en el debat. A Barcelona hi ha 60.000 habitatges buits i uns 30.000 edificis destinats a usos no residencials, des d’oficines professionals fins a activitats comercials, segons l’Agència Tributària. Aquesta realitat demostra que el problema és molt més ampli i complex del que és sovint. En aquest context, centrar-se en un segment que representa una part marginal del parc d’habitatges no només simplifica el problema, sinó que pot desviar l’atenció de les causes reals. I, el que és més important, pot donar lloc a decisions que no només no aborden l’accés a l’habitatge, sinó que també creen nous desequilibris.
El risc d’aquest enfocament és acabar apostant per mesures que, tot i ser contundents, no siguin efectives. L’eliminació d’apartaments turístics no garanteix un augment de l’oferta de lloguer residencial. L’administració no pot imposar l’ús d’habitatge privat, i l’experiència demostra que moltes d’aquestes propietats es podrien utilitzar per a la venda, lloguer temporal o altres usos, sense cap impacte real en la disponibilitat d’habitatge assequible. Cada propietari decidirà lliurement quin ús donar la seva propietat.
Actualment aporten €1.900 milions al PIB de Barcelona i generen més de 40.000 llocs de treball.
A més, hi ha un impacte directe en la capacitat d’habitatge de la ciutat. A Barcelona, els apartaments turístics representen el 40% de l’oferta d’allotjament turístic, sent especialment rellevants per al turisme familiar, el turisme mèdic, el turisme cultural i el sector MICE. La reducció d’aquests espais pot afectar la competitivitat internacional de la ciutat i la seva capacitat d’acollir grans esdeveniments.
Sense anar més lluny, n’hi ha prou amb observar el que va passar el juny passat. Barcelona ha tornat a projectar-se al món com a escenari de grans esdeveniments internacionals: el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya, la visita del Papa, el Primavera Sound, el Sónar, l’Orgull o el Congrés Mundial d’Arquitectes en són només alguns exemples. La ciutat reforça així la seva ambició global i continua competint per atreure esdeveniments de primer nivell que generin activitat econòmica, ocupació i projecció internacional.
La celebració d’aquests esdeveniments ha comportat uns nivells d’ocupació molt elevats en els diferents tipus d’allotjament turístic. En el cas dels apartaments turístics, l’ocupació va arribar gairebé al 100%, consolidant-se com una alternativa totalment integrada en l’oferta de la ciutat. La seva desaparició privaria a milers de visitants d’una opció d’allotjament que, per motius econòmics, familiars o de confort, s’adapti millor a les seves necessitats.
No obstant això, el debat no s’ha de centrar només en tota aquella demanda que no podrà visitar Barcelona després del 2028. La pregunta subjacent és si una ciutat que elimina una de les formes d’allotjament més buscades per a determinats perfils de visitants seguirà sent igualment atractiva per als organitzadors dels principals esdeveniments internacionals.
Un exemple és especialment il·lustratiu: en l’última edició de Primavera Sound, el 62% dels assistents procedien de l’estranger. Els esdeveniments d’aquesta magnitud no depenen únicament de la demanda local o nacional; la seva viabilitat i èxit es basen en gran mesura en la seva capacitat per atraure públics d’arreu del món. I una part molt important d’aquest públic opta per allotjar-se en apartaments turístics. A més, els promotors valoren especialment les destinacions que ofereixen una gran varietat d’allotjaments, bones connexions de transport i alta connectivitat internacional.
En definitiva, l’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona. No només limitarà la capacitat de la ciutat per absorbir grans volums de visitants, sinó que pot debilitar la seva posició respecte a altres destinacions que ofereixen un subministrament d’allotjament més divers i flexible.
Tot això passa, a més, en un context en què l’Administració continua sense abordar amb eficàcia les causes estructurals de la crisi de l’habitatge. És més fàcil identificar un sector específic que abordar un problema complex mitjançant una anàlisi rigorosa, coneixement i acció eficaç. Polítiques com la limitació del lloguer, la reserva obligatòria del 30% per a habitatges tutelats, l’excés de burocràcia o l’escassetat de terrenys disponibles han contribuït a consolidar el problema. reduir dràsticament l’oferta residencial i agreujar una situació que ara constitueix una de les principals preocupacions socials de la ciutat.
mercat? ha reduït significativament el temps administratiu i la càrrega burocràtica? Has introduït incentius fiscals per facilitar als joves la seva primera llar?
Són preguntes legítimes que mereixen una resposta. Perquè la crisi de l’habitatge difícilment es pot resoldre actuant només a demanda o restringint les activitats econòmiques, sense abordar de manera decisiva els factors que limiten la creació de noves ofertes residencials.
Per tant, abordar la crisi de l’habitatge requereix polítiques integrals, centrades a augmentar l’oferta, impulsar l’habitatge públic, generar incentius adequats, facilitar el desenvolupament urbà i millorar la planificació a llarg termini. També vol dir suposar que no hi ha solucions úniques i immediates a un problema estructural. Requereix coordinació entre administracions, col·laboració amb el sector privat, i una visió que combini l’accés a l’habitatge amb el desenvolupament econòmic de la ciutat.
En definitiva, es tracta de canviar l’enfocament. Passar de trobar culpables a identificar solucions estructurals, basades en dades i anàlisis rigoroses de la realitat.
Perquè el veritable repte no és eliminar una activitat concreta, sinó construir un model de ciutat capaç de garantir l’accés a l’habitatge sense renunciar al seu dinamisme econòmic.
I en fer-ho, potser la pregunta més rellevant no és qui té la culpa, sinó si realment estem mirant el lloc adequat.

ALTRES ARTICLES

ELS NOUS REPTES LABORALS A ESPANYA A DEBAT

Aquest dimecres s’ha celebrat un diàleg al CaixaForum de Madrid basat en l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes del mercat laboral a Espanya”, que la Societat Barcelona d’Estudis Socials i Econòmics del Foment del Treball (SBEES) ha encarregat recentment a Opina 360. El document aborda temes com la productivitat, la intel·ligència artificial, la reconciliació, la jornada laboral de 37 hores i mitja, la immigració, l’envelliment, la formació, els salaris, el teletreball, la integració juvenil i l’impacte de l’absentisme a Espanya, entre altres qüestions que marquen un mercat laboral espanyol que es troba en un moment de profunda transformació.

L’acte ha comptat amb intervencions del president de Foment del Treball (SBEES), Jose Sánchez Llibre, i del president de CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. El director i coordinador d’Opina 360, Juan Francisco Caro, ha presentat l’informe. A continuació, ha tingut lloc una taula rodona moderada per Alberto Ruiz Gallardón l’expresident de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), Cristina Herrero, directora de la Fundació Alternativa, Diego López Garrido, i el president de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, per discutir els principals punts relacionats amb el tema central. Poden llegir la Nota de premsa aquí.
Per llegir l’informe complet, podeu fer clic  aquí.

 

Per poder llegir l’informe complet hi poden accedir aquí.

Aquest dimecres s’ha celebrat un diàleg al CaixaForum de Madrid basat en l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes del mercat laboral a Espanya”, que la Societat Barcelona d’Estudis Socials i Econòmics del Foment del Treball (SBEES) ha encarregat recentment a Opina 360. El document aborda temes com la productivitat, la intel·ligència artificial, la reconciliació, la jornada laboral de 37 hores i mitja, la immigració, l’envelliment, la formació, els salaris, el teletreball, la integració juvenil i l’impacte de l’absentisme a Espanya, entre altres qüestions que marquen un mercat laboral espanyol que es troba en un moment de profunda transformació.

L’acte ha comptat amb intervencions del president de Foment del Treball (SBEES), Jose Sánchez Llibre, i del president de CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. El director i coordinador d’Opina 360, Juan Francisco Caro, ha presentat l’informe. A continuació, ha tingut lloc una taula rodona moderada per Alberto Ruiz Gallardón l’expresident de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), Cristina Herrero, directora de la Fundació Alternativa, Diego López Garrido, i el president de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, per discutir els principals punts relacionats amb el tema central. Poden llegir la Nota de premsa aquí.
Per llegir l’informe complet, podeu fer clic  aquí.

 

Per poder llegir l’informe complet hi poden accedir aquí.

ALTRES ARTICLES

TREBALL I EMPRESA: ELS NOUS REPTES LABORALS A ESPANYA

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha elaborat i presentat l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes en el lloc de treball a Espanya“, juntament amb l’Opina 360. “L’estudi mostra que la societat considera el treball com una eina per poder progressar, viure millor i realitzar-se, contràriament al que s’ha acceptat com a discurs públic en els últims anys”, ha explicat Josep Sánchez Llibre durant la seva intervenció als mitjans de comunicació per presentar l’enquesta. L’estudi identifica com a reptes principals l’envelliment de la força de treball, la dificultat per trobar talent, l’augment de l’absentisme laboral, l’estancament de la productivitat, l’adaptació a la intel·ligència artificial i la necessitat de millorar la reconciliació.

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha destacat el valor positiu del treball per als espanyols a partir de l’estudi i enquesta que ha desenvolupat Opina 360, “Treball i Empresa: els nous reptes laborals a Espanya”, que s’ha presentat dimecres 1 de juliol  en roda de premsa pel president de Foment, Josep Sánchez Llibre. “La societat espanyola considera el treball com una gran eina social per poder progressar, poder viure millor i poder desenvolupar-se personalment”, ha destacat Josep Sánchez Llibre durant la presentació en la qual va estar acompanyat pel director de SBEES, Fèlix Riera, i el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro.
Josep Sánchez Llibre ha dit que l’estudi realitzat demostra que “avui el treball és una font de benestar i és considerat pels espanyols com a positiu en les nostres vides”, i al seu parer “l’ocupació no és només una variable macroeconòmica o un simple intercanvi de temps per salari. El treball és el motor de la dignitat individual, l’eina més eficaç per al progrés social i la clau per a la realització personal i familiar al nostre país” De fet, el 43,8% dels enquestats està totalment o totalment d’acord amb aquesta premissa, superant amb escreix els que no estan d’acord (27%), segons l’enquesta realitzada.
“El treball no només millora i completa els que l’exerciten, sinó que actua com a teixit connectiu que connecta els nostres barris, les nostres ciutats i tota la nostra estructura social, recuperant a l’esforç l’estatus moral que li correspon”, ha indicat Sánchez Llibre.
“No hi ha millor política social que una empresa que contracti i innovi”, ha indicat el president de Foment del Treball, que ha conclòs dient que “demanem a tots els actors polítics i socials que abandonin la confrontació ideològica i se centrin en allò que realment importa: per acreditar el treball, donar suport a aquells que s’arrisquen i construir, junts, una Espanya més pròspera amb més benestar”
Per la seva banda, el director de l’SBEES, Félix Riera, ha explicat, en relació a l’estudi realitzat, que dibuixa un perfil de població activa més femenina, més envellida, més diversificada en origen i més qualificada”, i ha subratllat que “el temps resulta un dels factors clau sobre els quals s’articulen els nous reptes laborals” Estem parlant de transformacions que afecten la relació entre el temps dedicat a la feina – associades a la productivitat de l’empresa i el rendiment professional – i el temps personal, l’ús de les quals depèn de la voluntat i les prioritats de cada persona.

Els grans reptes del mercat laboral
Tal com explica el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro, l’estudi incorpora una enquesta realitzada entre 801 persones que representen la força de treball espanyola que ens permet conèixer com evolucionen les prioritats dels treballadors. L’informe destaca, per exemple, la creixent dificultat d’omplir llocs de treball. El nombre d’ofertes de feina s’ha triplicat en l’última dècada i la meitat de les empreses admeten tenir dificultats per trobar candidats, principalment per falta d’experiència, l’escassetat de sol · licituds o dificultats per posar-se d’acord en les condicions de treball.
L’estudi també alerta del repte de la retenció de talent. Espanya continua perdent joves qualificats cada any a mesura que augmenta el nombre de treballadors que abandonen voluntàriament la seva feina, una tendència que reflecteix una transformació en la relació entre les persones i el treball.
Pel que fa al creixent paper de la immigració en el mercat laboral espanyol, l’informe constata que des del 2019, set de cada deu nous llocs de treball creats han estat ocupats per persones nascudes a l’estranger, que ja representen aproximadament un de cada quatre treballadors del país.
Un altre dels fenòmens analitzats és l’augment continu de l’absentisme, la incidència del qual gairebé s’ha duplicat durant l’última dècada. Els teletreball i el treball híbrid són recursos que es limiten a una part de la població, ja que el 61,7% no ha pogut aprofitar aquesta modalitat. Pel que fa a la millora de la productivitat, l’informe indica que continua evolucionant a un ritme més lent que el creixement de l’economia espanyola. I en la implementació de la intel · ligència artificial i les noves tecnologies, més de la meitat dels enquestats (52,5%) creuen que estan disposats a afrontar-la, tot i que el 46,1% admet no haver-la utilitzat en el seu treball, però el 54,7% considera que el seu impacte serà molt positiu o positiu.

Pròxima presentació de conclusions
Les conclusions de l’informe es presentaran i discutiran el proper 8 de juliol en una reunió organitzada per SBEES amb l’objectiu de promoure un espai de reflexió sobre els principals reptes que marcaran el futur del mercat laboral espanyol. La jornada comptarà amb la presència del president de SBEES i Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, i el president del CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. Després de la presentació de les conclusions, l’acte continuarà amb una taula rodona moderada per Alberto Ruiz-Gallardón, en la qual l’expresidenta d’AIReF, Cristina Herrero; la directora de la Fundación Alternativas, Diego López Garrido; i la presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, que debatrà sobre els canvis que estan transformant l’ocupació i el seu impacte en la competitivitat les empreses i l’estat del benestar.

La sessió tindra lloc dimecres 8 de juliol al CaixaForum Madrid a les 12:00 h.

PROGRAMA
12:00 h Benvinguda amb el Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat d’Estudis Socials i Econòmics de Foment del Treball de Barcelona (SBEES), i el Sr. Antonio Garamendi Lecanda, president del CEOE
12:10 h Presentació de l’informe “Treball i empresa”, del Sr. Juan Francisco Caro, director de l’Opina 360 i coordinador de l’informe
12:30 h Taula rodona
Modera l’Excm. Sr. Alberto Ruiz-Gallardón, advocat, exministre, expresident de la Comunitat de Madrid i exalcalde de Madrid
Ponents:
• Sra. Cristina Herrero, expresidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF)
• Sr. Diego López Garrido, director de la Fundació Alternativa
• Sra. Maria Calvo Carvajal, presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE)

Adreça i reserves:
📍CaixaForum Madrid (Paseo del Prado, 36)
🔗 Reserva el teu lloc: https://www.foment.com/es/events/informe-trabajo-y-empresa/

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha elaborat i presentat l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes en el lloc de treball a Espanya“, juntament amb l’Opina 360. “L’estudi mostra que la societat considera el treball com una eina per poder progressar, viure millor i realitzar-se, contràriament al que s’ha acceptat com a discurs públic en els últims anys”, ha explicat Josep Sánchez Llibre durant la seva intervenció als mitjans de comunicació per presentar l’enquesta. L’estudi identifica com a reptes principals l’envelliment de la força de treball, la dificultat per trobar talent, l’augment de l’absentisme laboral, l’estancament de la productivitat, l’adaptació a la intel·ligència artificial i la necessitat de millorar la reconciliació.

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha destacat el valor positiu del treball per als espanyols a partir de l’estudi i enquesta que ha desenvolupat Opina 360, “Treball i Empresa: els nous reptes laborals a Espanya”, que s’ha presentat dimecres 1 de juliol  en roda de premsa pel president de Foment, Josep Sánchez Llibre. “La societat espanyola considera el treball com una gran eina social per poder progressar, poder viure millor i poder desenvolupar-se personalment”, ha destacat Josep Sánchez Llibre durant la presentació en la qual va estar acompanyat pel director de SBEES, Fèlix Riera, i el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro.
Josep Sánchez Llibre ha dit que l’estudi realitzat demostra que “avui el treball és una font de benestar i és considerat pels espanyols com a positiu en les nostres vides”, i al seu parer “l’ocupació no és només una variable macroeconòmica o un simple intercanvi de temps per salari. El treball és el motor de la dignitat individual, l’eina més eficaç per al progrés social i la clau per a la realització personal i familiar al nostre país” De fet, el 43,8% dels enquestats està totalment o totalment d’acord amb aquesta premissa, superant amb escreix els que no estan d’acord (27%), segons l’enquesta realitzada.
“El treball no només millora i completa els que l’exerciten, sinó que actua com a teixit connectiu que connecta els nostres barris, les nostres ciutats i tota la nostra estructura social, recuperant a l’esforç l’estatus moral que li correspon”, ha indicat Sánchez Llibre.
“No hi ha millor política social que una empresa que contracti i innovi”, ha indicat el president de Foment del Treball, que ha conclòs dient que “demanem a tots els actors polítics i socials que abandonin la confrontació ideològica i se centrin en allò que realment importa: per acreditar el treball, donar suport a aquells que s’arrisquen i construir, junts, una Espanya més pròspera amb més benestar”
Per la seva banda, el director de l’SBEES, Félix Riera, ha explicat, en relació a l’estudi realitzat, que dibuixa un perfil de població activa més femenina, més envellida, més diversificada en origen i més qualificada”, i ha subratllat que “el temps resulta un dels factors clau sobre els quals s’articulen els nous reptes laborals” Estem parlant de transformacions que afecten la relació entre el temps dedicat a la feina – associades a la productivitat de l’empresa i el rendiment professional – i el temps personal, l’ús de les quals depèn de la voluntat i les prioritats de cada persona.

Els grans reptes del mercat laboral
Tal com explica el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro, l’estudi incorpora una enquesta realitzada entre 801 persones que representen la força de treball espanyola que ens permet conèixer com evolucionen les prioritats dels treballadors. L’informe destaca, per exemple, la creixent dificultat d’omplir llocs de treball. El nombre d’ofertes de feina s’ha triplicat en l’última dècada i la meitat de les empreses admeten tenir dificultats per trobar candidats, principalment per falta d’experiència, l’escassetat de sol · licituds o dificultats per posar-se d’acord en les condicions de treball.
L’estudi també alerta del repte de la retenció de talent. Espanya continua perdent joves qualificats cada any a mesura que augmenta el nombre de treballadors que abandonen voluntàriament la seva feina, una tendència que reflecteix una transformació en la relació entre les persones i el treball.
Pel que fa al creixent paper de la immigració en el mercat laboral espanyol, l’informe constata que des del 2019, set de cada deu nous llocs de treball creats han estat ocupats per persones nascudes a l’estranger, que ja representen aproximadament un de cada quatre treballadors del país.
Un altre dels fenòmens analitzats és l’augment continu de l’absentisme, la incidència del qual gairebé s’ha duplicat durant l’última dècada. Els teletreball i el treball híbrid són recursos que es limiten a una part de la població, ja que el 61,7% no ha pogut aprofitar aquesta modalitat. Pel que fa a la millora de la productivitat, l’informe indica que continua evolucionant a un ritme més lent que el creixement de l’economia espanyola. I en la implementació de la intel · ligència artificial i les noves tecnologies, més de la meitat dels enquestats (52,5%) creuen que estan disposats a afrontar-la, tot i que el 46,1% admet no haver-la utilitzat en el seu treball, però el 54,7% considera que el seu impacte serà molt positiu o positiu.

Pròxima presentació de conclusions
Les conclusions de l’informe es presentaran i discutiran el proper 8 de juliol en una reunió organitzada per SBEES amb l’objectiu de promoure un espai de reflexió sobre els principals reptes que marcaran el futur del mercat laboral espanyol. La jornada comptarà amb la presència del president de SBEES i Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, i el president del CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. Després de la presentació de les conclusions, l’acte continuarà amb una taula rodona moderada per Alberto Ruiz-Gallardón, en la qual l’expresidenta d’AIReF, Cristina Herrero; la directora de la Fundación Alternativas, Diego López Garrido; i la presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, que debatrà sobre els canvis que estan transformant l’ocupació i el seu impacte en la competitivitat les empreses i l’estat del benestar.

La sessió tindra lloc dimecres 8 de juliol al CaixaForum Madrid a les 12:00 h.

PROGRAMA
12:00 h Benvinguda amb el Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat d’Estudis Socials i Econòmics de Foment del Treball de Barcelona (SBEES), i el Sr. Antonio Garamendi Lecanda, president del CEOE
12:10 h Presentació de l’informe “Treball i empresa”, del Sr. Juan Francisco Caro, director de l’Opina 360 i coordinador de l’informe
12:30 h Taula rodona
Modera l’Excm. Sr. Alberto Ruiz-Gallardón, advocat, exministre, expresident de la Comunitat de Madrid i exalcalde de Madrid
Ponents:
• Sra. Cristina Herrero, expresidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF)
• Sr. Diego López Garrido, director de la Fundació Alternativa
• Sra. Maria Calvo Carvajal, presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE)

Adreça i reserves:
📍CaixaForum Madrid (Paseo del Prado, 36)
🔗 Reserva el teu lloc: https://www.foment.com/es/events/informe-trabajo-y-empresa/

ALTRES ARTICLES

LA LLUITA CONTRA L’ABANDONAMENT ESCOLAR: FUNDACIÓ ÈXIT I EL LLINDAR

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

Hannah Arendt deia que l’educació era “el punt en què decidim si estimem el món prou com per assumir-ne la responsabilitat”. Per a ella, la formació dels joves era la mostra més clara de la confiança que una societat tenia en si mateixa. Una mena d’examen sobre l’estat de l’ànima d’un poble.

Barcelona, per la seva banda, ha intentat posar sempre l’educació al centre de la seva identitat. S’enorgulleix de ser una de les capitals culturals del món, o de comptar amb centres d’investigació capdavanters. Des de l’impuls, a principis del segle XX, de l’Escola Industrial, fins a la creació de la primera universitat íntegrament en línia al món, la ciutat ha donat resposta als canvis globals des de la formació i l’adaptabilitat.

Aquesta és, si més no, una de les cares de la moneda. L’altra cara, fruit de les complexitats del teixit urbà i de l’exclusió social, és menys bonica, però no menys important.

A la Catalunya del 2026, al voltant d’un 14% dels joves abandonen els estudis de manera prematura. La taxa d’atur juvenil, un llast històric al nostre país, continua castigant de manera persistent més d’un 20% dels menors de vint-i-cinc anys. I les xifres es disparen encara més entre persones d’origen extracomunitari.

En molts casos parlem d’adolescents despenjats que viuen al marge del sistema. Nois als quals se’ls adhereix ràpidament l’etiqueta de “cas perdut”, que arriben als vint anys desconnectats de la idea fonamental que la feina dignifica, i per a qui l’ombra de la precarietat cronificada és una amenaça molt real.

Aquesta sagnia de talent i motivació és la raó de ser de dues institucions, diferents en els seus mètodes però idèntiques en el seu propòsit: la Fundació Èxit i El Llindar.

La Fundació Èxit va néixer a Barcelona l’any 2000, de la mà de l’enginyer i directiu Salvador Mas de Xaxás, amb una premissa revolucionària: les empreses no només han de donar diners per complir amb la seva Responsabilitat Social Corporativa. El seu temps, el seu savoir-faire i els seus recursos humans poden tenir el mateix impacte social, o més i tot.

Avui, la fundació es dedica a connectar joves en situació de vulnerabilitat amb el món corporatiu i professional, just en l’instant en què estan a punt de caure del sistema educatiu. Amb el suport d’una xarxa històrica de més de 1.000 empreses i 8.100 voluntaris, centenars de nois i noies recuperen cada any les ganes d’estudiar i es reenganxen al tren de la vida.

La seva eina més potent és el Projecte Coach. El mecanisme és tan senzill com efectiu: Professionals i directius en actiu es converteixen en mentors vitals d’adolescents en situacions de risc social.

Fidels a la seva missió de reduir l’abandonament educatiu, aquests programes de mentoria, orientació i desenvolupament de competències aporten claredat personal i professional a joves plens de dubtes. Des de la confiança que dona el format conversacional i l’acompanyament personal, la Fundació Èxit ha aconseguit que milers de nois i noies que volien deixar els estudis reprenguin el control de les seves vides.

Però, què passa quan la prevenció no arriba a temps i la desconnexió ja s’ha produït?

Aquí emergeix El Llindar, un projecte educatiu de segones oportunitats ubicat al cor de l’Hospitalet de Llobregat. Nascuda el 2004, l’entitat acull persones d’entre 12 i 25 anys que ja han estat expulsats del circuit acadèmic “oficial”, i que arriben carregant motxilles vitals molt pesades.

Fundada per la psicopedagoga Begonya Gasch i presidida per Carmen de la Maza, El Llindar entén que la millor manera d’ajudar els seus pupils no és l’assistencialisme. Ni molt menys donar-los per perduts. El camí és posar als alumnes el més a prop possible de la vida real, de les feines que volen tenir algun dia. Equipar-los, educar-los, i anar-los fent confiança, de manera que, des de projectes empresarials seriosos, puguin retrobar la il·lusió de formar-se.

El restaurant-escola El Repartidor és un dels seus vaixells insígnia. En col·laboració amb el Grup Tragaluz, els alumnes hi aprenen a portar el dia a dia d’un negoci hostaler al centre de l’Hospitalet. A les ordres de xefs i caps de sala de reconeguda professionalitat, els futurs hostalers es formen “des de baix” i surten preparats per aportar valor a un mercat necessitat de perfils amb experiència.

Un segon restaurant, La Pau, ubicat en ple cor del barri Gòtic de Barcelona, fa d’escola d’alta cuina, de la mà del grup familiar Enjoy BCN. Un model de col·laboració amb empreses que repliquen al seu Atelier d’Imatge Personal, impulsat juntament amb titans del sector com Cebado o Raffel Pagès.

El Llindar, juntament amb altres institucions, ha fundat recentment l’Associació Catalana d’Escoles i Centres de Noves Oportunitats. L’objectiu és clar: exportar la seva manera de fer arreu del territori, i treballar per establir un marc jurídic que permeti que iniciatives semblants ho tinguin fàcil per créixer.

Davant el gran repte que suposa l’abandonament escolar i la falta d’oportunitats, la Fundació Èxit i El Llindar ofereixen un camí novador, basat en l’autonomia, la feina i la col·laboració público-privada.

Ensenyen que el veritable impacte social no s’aconsegueix únicament dissenyant estratègies des de la rigidesa d’un model central. Sol passar més aviat per la implicació directa i capil·lar de milers de persones: empreses i institucions actuant en xarxa, “empastifant-se”, obrint les portes dels seus despatxos, tallers i cuines. Una implicació que és alhora individual i col·lectiva, i que depèn tant del mentoratge d’una executiva d’empresa cotitzada com de l’esforç d’un professor vocacional.

Perquè, el que tots dos volen, és el mateix: demostrar a un adolescent amb problemes que el seu esforç compta. Que la seva vida té un valor infinit. I que, amb ofici i amb molta suor, és capaç de construir-se un lloc al món i a la seva ciutat.

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

Hannah Arendt deia que l’educació era “el punt en què decidim si estimem el món prou com per assumir-ne la responsabilitat”. Per a ella, la formació dels joves era la mostra més clara de la confiança que una societat tenia en si mateixa. Una mena d’examen sobre l’estat de l’ànima d’un poble.

Barcelona, per la seva banda, ha intentat posar sempre l’educació al centre de la seva identitat. S’enorgulleix de ser una de les capitals culturals del món, o de comptar amb centres d’investigació capdavanters. Des de l’impuls, a principis del segle XX, de l’Escola Industrial, fins a la creació de la primera universitat íntegrament en línia al món, la ciutat ha donat resposta als canvis globals des de la formació i l’adaptabilitat.

Aquesta és, si més no, una de les cares de la moneda. L’altra cara, fruit de les complexitats del teixit urbà i de l’exclusió social, és menys bonica, però no menys important.

A la Catalunya del 2026, al voltant d’un 14% dels joves abandonen els estudis de manera prematura. La taxa d’atur juvenil, un llast històric al nostre país, continua castigant de manera persistent més d’un 20% dels menors de vint-i-cinc anys. I les xifres es disparen encara més entre persones d’origen extracomunitari.

En molts casos parlem d’adolescents despenjats que viuen al marge del sistema. Nois als quals se’ls adhereix ràpidament l’etiqueta de “cas perdut”, que arriben als vint anys desconnectats de la idea fonamental que la feina dignifica, i per a qui l’ombra de la precarietat cronificada és una amenaça molt real.

Aquesta sagnia de talent i motivació és la raó de ser de dues institucions, diferents en els seus mètodes però idèntiques en el seu propòsit: la Fundació Èxit i El Llindar.

La Fundació Èxit va néixer a Barcelona l’any 2000, de la mà de l’enginyer i directiu Salvador Mas de Xaxás, amb una premissa revolucionària: les empreses no només han de donar diners per complir amb la seva Responsabilitat Social Corporativa. El seu temps, el seu savoir-faire i els seus recursos humans poden tenir el mateix impacte social, o més i tot.

Avui, la fundació es dedica a connectar joves en situació de vulnerabilitat amb el món corporatiu i professional, just en l’instant en què estan a punt de caure del sistema educatiu. Amb el suport d’una xarxa històrica de més de 1.000 empreses i 8.100 voluntaris, centenars de nois i noies recuperen cada any les ganes d’estudiar i es reenganxen al tren de la vida.

La seva eina més potent és el Projecte Coach. El mecanisme és tan senzill com efectiu: Professionals i directius en actiu es converteixen en mentors vitals d’adolescents en situacions de risc social.

Fidels a la seva missió de reduir l’abandonament educatiu, aquests programes de mentoria, orientació i desenvolupament de competències aporten claredat personal i professional a joves plens de dubtes. Des de la confiança que dona el format conversacional i l’acompanyament personal, la Fundació Èxit ha aconseguit que milers de nois i noies que volien deixar els estudis reprenguin el control de les seves vides.

Però, què passa quan la prevenció no arriba a temps i la desconnexió ja s’ha produït?

Aquí emergeix El Llindar, un projecte educatiu de segones oportunitats ubicat al cor de l’Hospitalet de Llobregat. Nascuda el 2004, l’entitat acull persones d’entre 12 i 25 anys que ja han estat expulsats del circuit acadèmic “oficial”, i que arriben carregant motxilles vitals molt pesades.

Fundada per la psicopedagoga Begonya Gasch i presidida per Carmen de la Maza, El Llindar entén que la millor manera d’ajudar els seus pupils no és l’assistencialisme. Ni molt menys donar-los per perduts. El camí és posar als alumnes el més a prop possible de la vida real, de les feines que volen tenir algun dia. Equipar-los, educar-los, i anar-los fent confiança, de manera que, des de projectes empresarials seriosos, puguin retrobar la il·lusió de formar-se.

El restaurant-escola El Repartidor és un dels seus vaixells insígnia. En col·laboració amb el Grup Tragaluz, els alumnes hi aprenen a portar el dia a dia d’un negoci hostaler al centre de l’Hospitalet. A les ordres de xefs i caps de sala de reconeguda professionalitat, els futurs hostalers es formen “des de baix” i surten preparats per aportar valor a un mercat necessitat de perfils amb experiència.

Un segon restaurant, La Pau, ubicat en ple cor del barri Gòtic de Barcelona, fa d’escola d’alta cuina, de la mà del grup familiar Enjoy BCN. Un model de col·laboració amb empreses que repliquen al seu Atelier d’Imatge Personal, impulsat juntament amb titans del sector com Cebado o Raffel Pagès.

El Llindar, juntament amb altres institucions, ha fundat recentment l’Associació Catalana d’Escoles i Centres de Noves Oportunitats. L’objectiu és clar: exportar la seva manera de fer arreu del territori, i treballar per establir un marc jurídic que permeti que iniciatives semblants ho tinguin fàcil per créixer.

Davant el gran repte que suposa l’abandonament escolar i la falta d’oportunitats, la Fundació Èxit i El Llindar ofereixen un camí novador, basat en l’autonomia, la feina i la col·laboració público-privada.

Ensenyen que el veritable impacte social no s’aconsegueix únicament dissenyant estratègies des de la rigidesa d’un model central. Sol passar més aviat per la implicació directa i capil·lar de milers de persones: empreses i institucions actuant en xarxa, “empastifant-se”, obrint les portes dels seus despatxos, tallers i cuines. Una implicació que és alhora individual i col·lectiva, i que depèn tant del mentoratge d’una executiva d’empresa cotitzada com de l’esforç d’un professor vocacional.

Perquè, el que tots dos volen, és el mateix: demostrar a un adolescent amb problemes que el seu esforç compta. Que la seva vida té un valor infinit. I que, amb ofici i amb molta suor, és capaç de construir-se un lloc al món i a la seva ciutat.

ALTRES ARTICLES