RESUM DELS MILLORS ARTICLES PER TANCAR EL CURS

RethinkBCN us proposa una selecció representativa dels articles publicats durant el primer semestre de l’any, així com de les diferents sèries que hem anat publicant per poder llegir durant la paula estival. Comencem amb l’aportació del periodista Manel Manchon, que ha ofert una sèrie de retrats que, en conjunt, dibuixen una radiografia de l’àmbit metropolità. En aquest sentit, us proposem l’article dedicat a la joiera de Molins de Rei Núria Gómez Monfort: “El secret perquè el comerç tradicional es mantingui és el tracte personal”, que podeu rellegir aquí, i el dedicat a l’empresari badaloní Enrique Tomás, un “botiguer” badaloní que s’ha obert camí en el negoci dels pernils, i que repassa en aquesta entrevista els canvis profunds que han transformat Badalona els darrers anys. “Badalona ja no té res a veure a la ciutat que vaig viure de petit i jove”, afirma Tomás. Poden rellegir l’entrevista sencera aquí. Una altra conversa imperdible de Manchón és la que va tenir amb Joan Manuel Sevillano,Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, que explica els principals aspectes del projecte de Museu Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia de Barcelona. Un dels punts que ha destacat és la col·laboració entre la iniciativa privada i el sector públic en l’àmbit cultural. Podeu rellegir el text aquí. 

De la seva banda, filòsof i teòleg Adolf Martí i Bouis ha analitzat diverses entitats socials que treballen des de l’àmbit civil per a la societat. Per exemple, va presentar dues entitats que vetllen per encarrilar i donar noves oportunitats a joves que han deixat els estudis: la Fundació Èxit i El Llindar, que podeu llegir aquí. Bouis també ha analitzat la fundació Brafa dedicada a l’esport, que podeu recuperar aquí.

Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF, ha publicat un conjunt de deu converses en profunditat per conèixer l’impacte polític, social, cultural i econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una de les converses va tenir lloc amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, una entrevista que podeu rellegir aquí. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, també ha respost a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya, una entrevista que podeu rellegir aquí. Pascal també ha conversat amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, que recorda en la seva entrevista la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana i opina sobre què aporta l’AMB als municipis que la integren. La podeu rellegir aquí.

Un altre moment àlgid ha estat la presentació que ha fet l’exregidor de Cultura de Barcelona i ex Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell del seu assaig Barcelona: una immersió ràpida. Mascarell hi tracta, entre d’altres temes, sobre l’encaix entre la capital catalana i Catalunya. Poden revisar l’article aquí. Finalment, Xavi Casinos, col·laborador habitual de RethinkBCN, ha tractat de la Sagrera a través de l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, que es troba a l’origen del projecte d’estació de la Sagrera. Podeu accedir a l’article aquí.

RethinkBCN us proposa una selecció representativa dels articles publicats durant el primer semestre de l’any, així com de les diferents sèries que hem anat publicant per poder llegir durant la paula estival. Comencem amb l’aportació del periodista Manel Manchon, que ha ofert una sèrie de retrats que, en conjunt, dibuixen una radiografia de l’àmbit metropolità. En aquest sentit, us proposem l’article dedicat a la joiera de Molins de Rei Núria Gómez Monfort: “El secret perquè el comerç tradicional es mantingui és el tracte personal”, que podeu rellegir aquí, i el dedicat a l’empresari badaloní Enrique Tomás, un “botiguer” badaloní que s’ha obert camí en el negoci dels pernils, i que repassa en aquesta entrevista els canvis profunds que han transformat Badalona els darrers anys. “Badalona ja no té res a veure a la ciutat que vaig viure de petit i jove”, afirma Tomás. Poden rellegir l’entrevista sencera aquí. Una altra conversa imperdible de Manchón és la que va tenir amb Joan Manuel Sevillano,Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, que explica els principals aspectes del projecte de Museu Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia de Barcelona. Un dels punts que ha destacat és la col·laboració entre la iniciativa privada i el sector públic en l’àmbit cultural. Podeu rellegir el text aquí. 

De la seva banda, filòsof i teòleg Adolf Martí i Bouis ha analitzat diverses entitats socials que treballen des de l’àmbit civil per a la societat. Per exemple, va presentar dues entitats que vetllen per encarrilar i donar noves oportunitats a joves que han deixat els estudis: la Fundació Èxit i El Llindar, que podeu llegir aquí. Bouis també ha analitzat la fundació Brafa dedicada a l’esport, que podeu recuperar aquí.

Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF, ha publicat un conjunt de deu converses en profunditat per conèixer l’impacte polític, social, cultural i econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una de les converses va tenir lloc amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, una entrevista que podeu rellegir aquí. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, també ha respost a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya, una entrevista que podeu rellegir aquí. Pascal també ha conversat amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, que recorda en la seva entrevista la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana i opina sobre què aporta l’AMB als municipis que la integren. La podeu rellegir aquí.

Un altre moment àlgid ha estat la presentació que ha fet l’exregidor de Cultura de Barcelona i ex Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell del seu assaig Barcelona: una immersió ràpida. Mascarell hi tracta, entre d’altres temes, sobre l’encaix entre la capital catalana i Catalunya. Poden revisar l’article aquí. Finalment, Xavi Casinos, col·laborador habitual de RethinkBCN, ha tractat de la Sagrera a través de l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, que es troba a l’origen del projecte d’estació de la Sagrera. Podeu accedir a l’article aquí.

ALTRES ARTICLES

“EL SENTIT DE L’OLFACTE ÉS EL MILLOR SENTIT DE DEFENSA”

Per Manel Manchón, periodista

Curiosa per naturalesa, amant de les matemàtiques i de la química. Sempre hi pot haver alguna cosa més. No n’hi ha prou amb la primera resposta que es rep. Cal indagar, preguntar, investigar. Rosa Arias transmet entusiasme. Encomana l’interlocutor, i li fa saber que queda molt per davant, però, alhora, assenyala que tot el que s’ha realitzat és enorme, i també a la seva ciutat, L’Hospitalet, que “ha fet un salt de gegant, ara amb l’alcalde Quirós, que vol una cosa molt necessària: la unió de tots els barris de la ciutat”.
Arias és la fundadora i CEO de Science for Change, una empresa que s’ha marcat un objectiu clar: abordar els reptes ambientals, socials i de salut que afecten la ciutadania. Enginyera química de L’Hospitalet, amb una família d’orígens gallecs, Rosa Arias defensa la participació ciutadana. I ha aconseguit que els mateixos ciutadans s’impliquin en les investigacions científiques. Com?
És la creadora d’OdourCollect, una aplicació gratuïta amb la qual es pot construir un mapa d’olors a través de la col·laboració ciutadana. Amb això es pretén monitorar la contaminació en determinats llocs de l’àrea metropolitana. Ho assenyala amb humor, però convençuda del que diu: “El sentit de l’olfacte és el millor sentit de defensa”. És a dir, pot alertar de greus problemes ambientals, de fuites de substàncies químiques que poden perjudicar la salut dels habitants d’una zona determinada.
“Hi havia poques dades sobre contaminació. L’objectiu és avisar els emissors i mirar de reduir l’impacte. Vaig aconseguir per a aquest propòsit un projecte europeu, amb la validació d’una metodologia concreta”, assegura Rosa Arias, que col·labora amb administracions públiques, com l’AMB, per tirar endavant iniciatives relacionades amb l’economia circular o la gestió de residus.
Sempre activa, amb mil idees, Arias va crear l’app OdourCollect el 2016 i després va buscar finançament perquè agafés dimensió. El 2017 va organitzar un consorci de 14 socis europeus i va redactar el projecte D-NOSES, amb la idea de validar una metodologia basada en ciència ciutadana. “Calia introduir aquesta qüestió en l’agenda pública, perquè es tracta d’un tipus de contaminació no regulada, encara que sigui la segona causa de queixa mediambiental després del soroll”, assenyala.
Posteriorment, es va posar en marxa Science for Change, el 2019. Uns pocs anys després, la iniciativa de Rosa Arias s’ha posicionat a escala europea. Es tracta d’un projecte expert en ciència ciutadana i en investigació col·laborativa amb nou investigacions europees aprovades i un equip de prop de 20 persones, la majoria dones.
Rosa Arias afirma que el treball està enfocat per als ajuntaments, i perquè aquests pressionin les empreses emissores en el moment en què es detecten aquestes males olors. Per a això serveixen les llicències mediambientals, amb l’objectiu que no se superi el llindar d’olors que puguin ser perjudicials per a la salut dels ciutadans.
La idea que la ciència pugui ser col·laborativa, amb l’empenta de qualsevol ciutadà, és per a Rosa Arias una cosa essencial que fomenta el sentiment de comunitat. “En qüestions com aquestes és molt important aquesta connexió, saber que es treballa de forma conjunta”, incideix.
I com és aquesta comunitat? Arias se sent involucrada en l’àrea metropolitana, des de L’Hospitalet. Considera que hi ha grans projectes de ciutat en marxa i també en el sector de la salut, com el nou Hospital Clínic. “Es pot dir que és un bon moment, que la dinàmica és positiva, des d’iniciatives més petites a més grans”. En aquest sentit, Arias considera que Catalunya porta un marge gran respecte a altres zones d’Espanya, amb una idea més avançada sobre com investigar a partir d’una bona col·laboració entre empreses, professionals, ajuntaments i organismes supramunicipals com l’AMB.
Un altre dels seus objectius és que la dona pugui tenir referents i que les nenes apostin per carreres científiques. “A les nenes se les ha de felicitar quan avancen en matemàtiques, oferir-los referents, amb la idea que no hi ha res que hagi d’encaixar amb un sexe determinat. La meitat del meu equip, per exemple, està format per dones”.
Defensora del model de ciutat dels 15 minuts, perquè el ciutadà de l’àrea metropolitana pugui disposar de tots els serveis en un radi petit, Rosa Arias entén que queda molt per fer i que, precisament, a l’AMB “no s’entén que hi hagi diferents serveis de bicing quan passem d’una ciutat a l’altra sense adonar-nos-en”.

Per Manel Manchón, periodista

Curiosa per naturalesa, amant de les matemàtiques i de la química. Sempre hi pot haver alguna cosa més. No n’hi ha prou amb la primera resposta que es rep. Cal indagar, preguntar, investigar. Rosa Arias transmet entusiasme. Encomana l’interlocutor, i li fa saber que queda molt per davant, però, alhora, assenyala que tot el que s’ha realitzat és enorme, i també a la seva ciutat, L’Hospitalet, que “ha fet un salt de gegant, ara amb l’alcalde Quirós, que vol una cosa molt necessària: la unió de tots els barris de la ciutat”.
Arias és la fundadora i CEO de Science for Change, una empresa que s’ha marcat un objectiu clar: abordar els reptes ambientals, socials i de salut que afecten la ciutadania. Enginyera química de L’Hospitalet, amb una família d’orígens gallecs, Rosa Arias defensa la participació ciutadana. I ha aconseguit que els mateixos ciutadans s’impliquin en les investigacions científiques. Com?
És la creadora d’OdourCollect, una aplicació gratuïta amb la qual es pot construir un mapa d’olors a través de la col·laboració ciutadana. Amb això es pretén monitorar la contaminació en determinats llocs de l’àrea metropolitana. Ho assenyala amb humor, però convençuda del que diu: “El sentit de l’olfacte és el millor sentit de defensa”. És a dir, pot alertar de greus problemes ambientals, de fuites de substàncies químiques que poden perjudicar la salut dels habitants d’una zona determinada.
“Hi havia poques dades sobre contaminació. L’objectiu és avisar els emissors i mirar de reduir l’impacte. Vaig aconseguir per a aquest propòsit un projecte europeu, amb la validació d’una metodologia concreta”, assegura Rosa Arias, que col·labora amb administracions públiques, com l’AMB, per tirar endavant iniciatives relacionades amb l’economia circular o la gestió de residus.
Sempre activa, amb mil idees, Arias va crear l’app OdourCollect el 2016 i després va buscar finançament perquè agafés dimensió. El 2017 va organitzar un consorci de 14 socis europeus i va redactar el projecte D-NOSES, amb la idea de validar una metodologia basada en ciència ciutadana. “Calia introduir aquesta qüestió en l’agenda pública, perquè es tracta d’un tipus de contaminació no regulada, encara que sigui la segona causa de queixa mediambiental després del soroll”, assenyala.
Posteriorment, es va posar en marxa Science for Change, el 2019. Uns pocs anys després, la iniciativa de Rosa Arias s’ha posicionat a escala europea. Es tracta d’un projecte expert en ciència ciutadana i en investigació col·laborativa amb nou investigacions europees aprovades i un equip de prop de 20 persones, la majoria dones.
Rosa Arias afirma que el treball està enfocat per als ajuntaments, i perquè aquests pressionin les empreses emissores en el moment en què es detecten aquestes males olors. Per a això serveixen les llicències mediambientals, amb l’objectiu que no se superi el llindar d’olors que puguin ser perjudicials per a la salut dels ciutadans.
La idea que la ciència pugui ser col·laborativa, amb l’empenta de qualsevol ciutadà, és per a Rosa Arias una cosa essencial que fomenta el sentiment de comunitat. “En qüestions com aquestes és molt important aquesta connexió, saber que es treballa de forma conjunta”, incideix.
I com és aquesta comunitat? Arias se sent involucrada en l’àrea metropolitana, des de L’Hospitalet. Considera que hi ha grans projectes de ciutat en marxa i també en el sector de la salut, com el nou Hospital Clínic. “Es pot dir que és un bon moment, que la dinàmica és positiva, des d’iniciatives més petites a més grans”. En aquest sentit, Arias considera que Catalunya porta un marge gran respecte a altres zones d’Espanya, amb una idea més avançada sobre com investigar a partir d’una bona col·laboració entre empreses, professionals, ajuntaments i organismes supramunicipals com l’AMB.
Un altre dels seus objectius és que la dona pugui tenir referents i que les nenes apostin per carreres científiques. “A les nenes se les ha de felicitar quan avancen en matemàtiques, oferir-los referents, amb la idea que no hi ha res que hagi d’encaixar amb un sexe determinat. La meitat del meu equip, per exemple, està format per dones”.
Defensora del model de ciutat dels 15 minuts, perquè el ciutadà de l’àrea metropolitana pugui disposar de tots els serveis en un radi petit, Rosa Arias entén que queda molt per fer i que, precisament, a l’AMB “no s’entén que hi hagi diferents serveis de bicing quan passem d’una ciutat a l’altra sense adonar-nos-en”.

ALTRES ARTICLES

LA CRISI DE L’HABITATGE: UN DEBAT EQUIVOCAT?

Marian Muro, directora general d’Apartur
Poques qüestions plantegen avui tanta preocupació com l’accés a l’habitatge a Barcelona. No obstant això, enmig d’aquest debat legítim, s’ha instal · lat una explicació que, per la seva senzillesa, és alhora temptadora i insuficient: assenyalar els apartaments turístics com un dels principals culpables del problema.
Si ens fixem en les dades, el pes dels pisos turístics de la ciutat és limitat. Representen aproximadament l’1% del parc total i el seu nombre s’ha mantingut estable al voltant de 10.000 llicències durant més d’una dècada. En el mateix període, els preus del lloguer han experimentat increments molt significatius, superant el 70%. Aquest desenvolupament posa de manifest una realitat incòmoda per al debat públic i polític: no hi ha cap vincle directe entre els dos fenòmens. L’augment del preu de l’habitatge reflecteix factors estructurals molt més amplis, vinculats principalment al desequilibri entre oferta i demanda.

”L’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona”.

La manca de sòl disponible, la baixa construcció d’habitatges assequibles, la lenta urbanització i el creixement sostingut de la demanda creen un escenari en què la pressió dels preus és inevitable. Això s’agreuja amb un factor clau: l’estancament del parc d’habitatges durant anys, en un context de dinamisme econòmic creixent que ha intensificat la demanda.
A aquests elements estructurals s’afegeixen d’altres que poques vegades prenen protagonisme en el debat. A Barcelona hi ha 60.000 habitatges buits i uns 30.000 edificis destinats a usos no residencials, des d’oficines professionals fins a activitats comercials, segons l’Agència Tributària. Aquesta realitat demostra que el problema és molt més ampli i complex del que és sovint. En aquest context, centrar-se en un segment que representa una part marginal del parc d’habitatges no només simplifica el problema, sinó que pot desviar l’atenció de les causes reals. I, el que és més important, pot donar lloc a decisions que no només no aborden l’accés a l’habitatge, sinó que també creen nous desequilibris.
El risc d’aquest enfocament és acabar apostant per mesures que, tot i ser contundents, no siguin efectives. L’eliminació d’apartaments turístics no garanteix un augment de l’oferta de lloguer residencial. L’administració no pot imposar l’ús d’habitatge privat, i l’experiència demostra que moltes d’aquestes propietats es podrien utilitzar per a la venda, lloguer temporal o altres usos, sense cap impacte real en la disponibilitat d’habitatge assequible. Cada propietari decidirà lliurement quin ús donar la seva propietat.
Actualment aporten €1.900 milions al PIB de Barcelona i generen més de 40.000 llocs de treball.
A més, hi ha un impacte directe en la capacitat d’habitatge de la ciutat. A Barcelona, els apartaments turístics representen el 40% de l’oferta d’allotjament turístic, sent especialment rellevants per al turisme familiar, el turisme mèdic, el turisme cultural i el sector MICE. La reducció d’aquests espais pot afectar la competitivitat internacional de la ciutat i la seva capacitat d’acollir grans esdeveniments.
Sense anar més lluny, n’hi ha prou amb observar el que va passar el juny passat. Barcelona ha tornat a projectar-se al món com a escenari de grans esdeveniments internacionals: el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya, la visita del Papa, el Primavera Sound, el Sónar, l’Orgull o el Congrés Mundial d’Arquitectes en són només alguns exemples. La ciutat reforça així la seva ambició global i continua competint per atreure esdeveniments de primer nivell que generin activitat econòmica, ocupació i projecció internacional.
La celebració d’aquests esdeveniments ha comportat uns nivells d’ocupació molt elevats en els diferents tipus d’allotjament turístic. En el cas dels apartaments turístics, l’ocupació va arribar gairebé al 100%, consolidant-se com una alternativa totalment integrada en l’oferta de la ciutat. La seva desaparició privaria a milers de visitants d’una opció d’allotjament que, per motius econòmics, familiars o de confort, s’adapti millor a les seves necessitats.
No obstant això, el debat no s’ha de centrar només en tota aquella demanda que no podrà visitar Barcelona després del 2028. La pregunta subjacent és si una ciutat que elimina una de les formes d’allotjament més buscades per a determinats perfils de visitants seguirà sent igualment atractiva per als organitzadors dels principals esdeveniments internacionals.
Un exemple és especialment il·lustratiu: en l’última edició de Primavera Sound, el 62% dels assistents procedien de l’estranger. Els esdeveniments d’aquesta magnitud no depenen únicament de la demanda local o nacional; la seva viabilitat i èxit es basen en gran mesura en la seva capacitat per atraure públics d’arreu del món. I una part molt important d’aquest públic opta per allotjar-se en apartaments turístics. A més, els promotors valoren especialment les destinacions que ofereixen una gran varietat d’allotjaments, bones connexions de transport i alta connectivitat internacional.
En definitiva, l’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona. No només limitarà la capacitat de la ciutat per absorbir grans volums de visitants, sinó que pot debilitar la seva posició respecte a altres destinacions que ofereixen un subministrament d’allotjament més divers i flexible.
Tot això passa, a més, en un context en què l’Administració continua sense abordar amb eficàcia les causes estructurals de la crisi de l’habitatge. És més fàcil identificar un sector específic que abordar un problema complex mitjançant una anàlisi rigorosa, coneixement i acció eficaç. Polítiques com la limitació del lloguer, la reserva obligatòria del 30% per a habitatges tutelats, l’excés de burocràcia o l’escassetat de terrenys disponibles han contribuït a consolidar el problema. reduir dràsticament l’oferta residencial i agreujar una situació que ara constitueix una de les principals preocupacions socials de la ciutat.
mercat? ha reduït significativament el temps administratiu i la càrrega burocràtica? Has introduït incentius fiscals per facilitar als joves la seva primera llar?
Són preguntes legítimes que mereixen una resposta. Perquè la crisi de l’habitatge difícilment es pot resoldre actuant només a demanda o restringint les activitats econòmiques, sense abordar de manera decisiva els factors que limiten la creació de noves ofertes residencials.
Per tant, abordar la crisi de l’habitatge requereix polítiques integrals, centrades a augmentar l’oferta, impulsar l’habitatge públic, generar incentius adequats, facilitar el desenvolupament urbà i millorar la planificació a llarg termini. També vol dir suposar que no hi ha solucions úniques i immediates a un problema estructural. Requereix coordinació entre administracions, col·laboració amb el sector privat, i una visió que combini l’accés a l’habitatge amb el desenvolupament econòmic de la ciutat.
En definitiva, es tracta de canviar l’enfocament. Passar de trobar culpables a identificar solucions estructurals, basades en dades i anàlisis rigoroses de la realitat.
Perquè el veritable repte no és eliminar una activitat concreta, sinó construir un model de ciutat capaç de garantir l’accés a l’habitatge sense renunciar al seu dinamisme econòmic.
I en fer-ho, potser la pregunta més rellevant no és qui té la culpa, sinó si realment estem mirant el lloc adequat.

Marian Muro, directora general d’Apartur
Poques qüestions plantegen avui tanta preocupació com l’accés a l’habitatge a Barcelona. No obstant això, enmig d’aquest debat legítim, s’ha instal · lat una explicació que, per la seva senzillesa, és alhora temptadora i insuficient: assenyalar els apartaments turístics com un dels principals culpables del problema.
Si ens fixem en les dades, el pes dels pisos turístics de la ciutat és limitat. Representen aproximadament l’1% del parc total i el seu nombre s’ha mantingut estable al voltant de 10.000 llicències durant més d’una dècada. En el mateix període, els preus del lloguer han experimentat increments molt significatius, superant el 70%. Aquest desenvolupament posa de manifest una realitat incòmoda per al debat públic i polític: no hi ha cap vincle directe entre els dos fenòmens. L’augment del preu de l’habitatge reflecteix factors estructurals molt més amplis, vinculats principalment al desequilibri entre oferta i demanda.

”L’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona”.

 

 

 

La manca de sòl disponible, la baixa construcció d’habitatges assequibles, la lenta urbanització i el creixement sostingut de la demanda creen un escenari en què la pressió dels preus és inevitable. Això s’agreuja amb un factor clau: l’estancament del parc d’habitatges durant anys, en un context de dinamisme econòmic creixent que ha intensificat la demanda.
A aquests elements estructurals s’afegeixen d’altres que poques vegades prenen protagonisme en el debat. A Barcelona hi ha 60.000 habitatges buits i uns 30.000 edificis destinats a usos no residencials, des d’oficines professionals fins a activitats comercials, segons l’Agència Tributària. Aquesta realitat demostra que el problema és molt més ampli i complex del que és sovint. En aquest context, centrar-se en un segment que representa una part marginal del parc d’habitatges no només simplifica el problema, sinó que pot desviar l’atenció de les causes reals. I, el que és més important, pot donar lloc a decisions que no només no aborden l’accés a l’habitatge, sinó que també creen nous desequilibris.
El risc d’aquest enfocament és acabar apostant per mesures que, tot i ser contundents, no siguin efectives. L’eliminació d’apartaments turístics no garanteix un augment de l’oferta de lloguer residencial. L’administració no pot imposar l’ús d’habitatge privat, i l’experiència demostra que moltes d’aquestes propietats es podrien utilitzar per a la venda, lloguer temporal o altres usos, sense cap impacte real en la disponibilitat d’habitatge assequible. Cada propietari decidirà lliurement quin ús donar la seva propietat.
Actualment aporten €1.900 milions al PIB de Barcelona i generen més de 40.000 llocs de treball.
A més, hi ha un impacte directe en la capacitat d’habitatge de la ciutat. A Barcelona, els apartaments turístics representen el 40% de l’oferta d’allotjament turístic, sent especialment rellevants per al turisme familiar, el turisme mèdic, el turisme cultural i el sector MICE. La reducció d’aquests espais pot afectar la competitivitat internacional de la ciutat i la seva capacitat d’acollir grans esdeveniments.
Sense anar més lluny, n’hi ha prou amb observar el que va passar el juny passat. Barcelona ha tornat a projectar-se al món com a escenari de grans esdeveniments internacionals: el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya, la visita del Papa, el Primavera Sound, el Sónar, l’Orgull o el Congrés Mundial d’Arquitectes en són només alguns exemples. La ciutat reforça així la seva ambició global i continua competint per atreure esdeveniments de primer nivell que generin activitat econòmica, ocupació i projecció internacional.
La celebració d’aquests esdeveniments ha comportat uns nivells d’ocupació molt elevats en els diferents tipus d’allotjament turístic. En el cas dels apartaments turístics, l’ocupació va arribar gairebé al 100%, consolidant-se com una alternativa totalment integrada en l’oferta de la ciutat. La seva desaparició privaria a milers de visitants d’una opció d’allotjament que, per motius econòmics, familiars o de confort, s’adapti millor a les seves necessitats.
No obstant això, el debat no s’ha de centrar només en tota aquella demanda que no podrà visitar Barcelona després del 2028. La pregunta subjacent és si una ciutat que elimina una de les formes d’allotjament més buscades per a determinats perfils de visitants seguirà sent igualment atractiva per als organitzadors dels principals esdeveniments internacionals.
Un exemple és especialment il·lustratiu: en l’última edició de Primavera Sound, el 62% dels assistents procedien de l’estranger. Els esdeveniments d’aquesta magnitud no depenen únicament de la demanda local o nacional; la seva viabilitat i èxit es basen en gran mesura en la seva capacitat per atraure públics d’arreu del món. I una part molt important d’aquest públic opta per allotjar-se en apartaments turístics. A més, els promotors valoren especialment les destinacions que ofereixen una gran varietat d’allotjaments, bones connexions de transport i alta connectivitat internacional.
En definitiva, l’eliminació d’apartaments turístics pot tenir un impacte directe en la competitivitat de Barcelona. No només limitarà la capacitat de la ciutat per absorbir grans volums de visitants, sinó que pot debilitar la seva posició respecte a altres destinacions que ofereixen un subministrament d’allotjament més divers i flexible.
Tot això passa, a més, en un context en què l’Administració continua sense abordar amb eficàcia les causes estructurals de la crisi de l’habitatge. És més fàcil identificar un sector específic que abordar un problema complex mitjançant una anàlisi rigorosa, coneixement i acció eficaç. Polítiques com la limitació del lloguer, la reserva obligatòria del 30% per a habitatges tutelats, l’excés de burocràcia o l’escassetat de terrenys disponibles han contribuït a consolidar el problema. reduir dràsticament l’oferta residencial i agreujar una situació que ara constitueix una de les principals preocupacions socials de la ciutat.
mercat? ha reduït significativament el temps administratiu i la càrrega burocràtica? Has introduït incentius fiscals per facilitar als joves la seva primera llar?
Són preguntes legítimes que mereixen una resposta. Perquè la crisi de l’habitatge difícilment es pot resoldre actuant només a demanda o restringint les activitats econòmiques, sense abordar de manera decisiva els factors que limiten la creació de noves ofertes residencials.
Per tant, abordar la crisi de l’habitatge requereix polítiques integrals, centrades a augmentar l’oferta, impulsar l’habitatge públic, generar incentius adequats, facilitar el desenvolupament urbà i millorar la planificació a llarg termini. També vol dir suposar que no hi ha solucions úniques i immediates a un problema estructural. Requereix coordinació entre administracions, col·laboració amb el sector privat, i una visió que combini l’accés a l’habitatge amb el desenvolupament econòmic de la ciutat.
En definitiva, es tracta de canviar l’enfocament. Passar de trobar culpables a identificar solucions estructurals, basades en dades i anàlisis rigoroses de la realitat.
Perquè el veritable repte no és eliminar una activitat concreta, sinó construir un model de ciutat capaç de garantir l’accés a l’habitatge sense renunciar al seu dinamisme econòmic.
I en fer-ho, potser la pregunta més rellevant no és qui té la culpa, sinó si realment estem mirant el lloc adequat.

ALTRES ARTICLES

ELS NOUS REPTES LABORALS A ESPANYA A DEBAT

Aquest dimecres s’ha celebrat un diàleg al CaixaForum de Madrid basat en l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes del mercat laboral a Espanya”, que la Societat Barcelona d’Estudis Socials i Econòmics del Foment del Treball (SBEES) ha encarregat recentment a Opina 360. El document aborda temes com la productivitat, la intel·ligència artificial, la reconciliació, la jornada laboral de 37 hores i mitja, la immigració, l’envelliment, la formació, els salaris, el teletreball, la integració juvenil i l’impacte de l’absentisme a Espanya, entre altres qüestions que marquen un mercat laboral espanyol que es troba en un moment de profunda transformació.

L’acte ha comptat amb intervencions del president de Foment del Treball (SBEES), Jose Sánchez Llibre, i del president de CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. El director i coordinador d’Opina 360, Juan Francisco Caro, ha presentat l’informe. A continuació, ha tingut lloc una taula rodona moderada per Alberto Ruiz Gallardón l’expresident de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), Cristina Herrero, directora de la Fundació Alternativa, Diego López Garrido, i el president de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, per discutir els principals punts relacionats amb el tema central. Poden llegir la Nota de premsa aquí.
Per llegir l’informe complet, podeu fer clic  aquí.

 

Per poder llegir l’informe complet hi poden accedir aquí.

Aquest dimecres s’ha celebrat un diàleg al CaixaForum de Madrid basat en l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes del mercat laboral a Espanya”, que la Societat Barcelona d’Estudis Socials i Econòmics del Foment del Treball (SBEES) ha encarregat recentment a Opina 360. El document aborda temes com la productivitat, la intel·ligència artificial, la reconciliació, la jornada laboral de 37 hores i mitja, la immigració, l’envelliment, la formació, els salaris, el teletreball, la integració juvenil i l’impacte de l’absentisme a Espanya, entre altres qüestions que marquen un mercat laboral espanyol que es troba en un moment de profunda transformació.

L’acte ha comptat amb intervencions del president de Foment del Treball (SBEES), Jose Sánchez Llibre, i del president de CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. El director i coordinador d’Opina 360, Juan Francisco Caro, ha presentat l’informe. A continuació, ha tingut lloc una taula rodona moderada per Alberto Ruiz Gallardón l’expresident de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF), Cristina Herrero, directora de la Fundació Alternativa, Diego López Garrido, i el president de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, per discutir els principals punts relacionats amb el tema central. Poden llegir la Nota de premsa aquí.
Per llegir l’informe complet, podeu fer clic  aquí.

 

Per poder llegir l’informe complet hi poden accedir aquí.

ALTRES ARTICLES

TREBALL I EMPRESA: ELS NOUS REPTES LABORALS A ESPANYA

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha elaborat i presentat l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes en el lloc de treball a Espanya“, juntament amb l’Opina 360. “L’estudi mostra que la societat considera el treball com una eina per poder progressar, viure millor i realitzar-se, contràriament al que s’ha acceptat com a discurs públic en els últims anys”, ha explicat Josep Sánchez Llibre durant la seva intervenció als mitjans de comunicació per presentar l’enquesta. L’estudi identifica com a reptes principals l’envelliment de la força de treball, la dificultat per trobar talent, l’augment de l’absentisme laboral, l’estancament de la productivitat, l’adaptació a la intel·ligència artificial i la necessitat de millorar la reconciliació.

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha destacat el valor positiu del treball per als espanyols a partir de l’estudi i enquesta que ha desenvolupat Opina 360, “Treball i Empresa: els nous reptes laborals a Espanya”, que s’ha presentat dimecres 1 de juliol  en roda de premsa pel president de Foment, Josep Sánchez Llibre. “La societat espanyola considera el treball com una gran eina social per poder progressar, poder viure millor i poder desenvolupar-se personalment”, ha destacat Josep Sánchez Llibre durant la presentació en la qual va estar acompanyat pel director de SBEES, Fèlix Riera, i el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro.
Josep Sánchez Llibre ha dit que l’estudi realitzat demostra que “avui el treball és una font de benestar i és considerat pels espanyols com a positiu en les nostres vides”, i al seu parer “l’ocupació no és només una variable macroeconòmica o un simple intercanvi de temps per salari. El treball és el motor de la dignitat individual, l’eina més eficaç per al progrés social i la clau per a la realització personal i familiar al nostre país” De fet, el 43,8% dels enquestats està totalment o totalment d’acord amb aquesta premissa, superant amb escreix els que no estan d’acord (27%), segons l’enquesta realitzada.
“El treball no només millora i completa els que l’exerciten, sinó que actua com a teixit connectiu que connecta els nostres barris, les nostres ciutats i tota la nostra estructura social, recuperant a l’esforç l’estatus moral que li correspon”, ha indicat Sánchez Llibre.
“No hi ha millor política social que una empresa que contracti i innovi”, ha indicat el president de Foment del Treball, que ha conclòs dient que “demanem a tots els actors polítics i socials que abandonin la confrontació ideològica i se centrin en allò que realment importa: per acreditar el treball, donar suport a aquells que s’arrisquen i construir, junts, una Espanya més pròspera amb més benestar”
Per la seva banda, el director de l’SBEES, Félix Riera, ha explicat, en relació a l’estudi realitzat, que dibuixa un perfil de població activa més femenina, més envellida, més diversificada en origen i més qualificada”, i ha subratllat que “el temps resulta un dels factors clau sobre els quals s’articulen els nous reptes laborals” Estem parlant de transformacions que afecten la relació entre el temps dedicat a la feina – associades a la productivitat de l’empresa i el rendiment professional – i el temps personal, l’ús de les quals depèn de la voluntat i les prioritats de cada persona.

Els grans reptes del mercat laboral
Tal com explica el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro, l’estudi incorpora una enquesta realitzada entre 801 persones que representen la força de treball espanyola que ens permet conèixer com evolucionen les prioritats dels treballadors. L’informe destaca, per exemple, la creixent dificultat d’omplir llocs de treball. El nombre d’ofertes de feina s’ha triplicat en l’última dècada i la meitat de les empreses admeten tenir dificultats per trobar candidats, principalment per falta d’experiència, l’escassetat de sol · licituds o dificultats per posar-se d’acord en les condicions de treball.
L’estudi també alerta del repte de la retenció de talent. Espanya continua perdent joves qualificats cada any a mesura que augmenta el nombre de treballadors que abandonen voluntàriament la seva feina, una tendència que reflecteix una transformació en la relació entre les persones i el treball.
Pel que fa al creixent paper de la immigració en el mercat laboral espanyol, l’informe constata que des del 2019, set de cada deu nous llocs de treball creats han estat ocupats per persones nascudes a l’estranger, que ja representen aproximadament un de cada quatre treballadors del país.
Un altre dels fenòmens analitzats és l’augment continu de l’absentisme, la incidència del qual gairebé s’ha duplicat durant l’última dècada. Els teletreball i el treball híbrid són recursos que es limiten a una part de la població, ja que el 61,7% no ha pogut aprofitar aquesta modalitat. Pel que fa a la millora de la productivitat, l’informe indica que continua evolucionant a un ritme més lent que el creixement de l’economia espanyola. I en la implementació de la intel · ligència artificial i les noves tecnologies, més de la meitat dels enquestats (52,5%) creuen que estan disposats a afrontar-la, tot i que el 46,1% admet no haver-la utilitzat en el seu treball, però el 54,7% considera que el seu impacte serà molt positiu o positiu.

Pròxima presentació de conclusions
Les conclusions de l’informe es presentaran i discutiran el proper 8 de juliol en una reunió organitzada per SBEES amb l’objectiu de promoure un espai de reflexió sobre els principals reptes que marcaran el futur del mercat laboral espanyol. La jornada comptarà amb la presència del president de SBEES i Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, i el president del CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. Després de la presentació de les conclusions, l’acte continuarà amb una taula rodona moderada per Alberto Ruiz-Gallardón, en la qual l’expresidenta d’AIReF, Cristina Herrero; la directora de la Fundación Alternativas, Diego López Garrido; i la presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, que debatrà sobre els canvis que estan transformant l’ocupació i el seu impacte en la competitivitat les empreses i l’estat del benestar.

La sessió tindra lloc dimecres 8 de juliol al CaixaForum Madrid a les 12:00 h.

PROGRAMA
12:00 h Benvinguda amb el Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat d’Estudis Socials i Econòmics de Foment del Treball de Barcelona (SBEES), i el Sr. Antonio Garamendi Lecanda, president del CEOE
12:10 h Presentació de l’informe “Treball i empresa”, del Sr. Juan Francisco Caro, director de l’Opina 360 i coordinador de l’informe
12:30 h Taula rodona
Modera l’Excm. Sr. Alberto Ruiz-Gallardón, advocat, exministre, expresident de la Comunitat de Madrid i exalcalde de Madrid
Ponents:
• Sra. Cristina Herrero, expresidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF)
• Sr. Diego López Garrido, director de la Fundació Alternativa
• Sra. Maria Calvo Carvajal, presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE)

Adreça i reserves:
📍CaixaForum Madrid (Paseo del Prado, 36)
🔗 Reserva el teu lloc: https://www.foment.com/es/events/informe-trabajo-y-empresa/

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha elaborat i presentat l’informe “Treball i Empresa: els nous reptes en el lloc de treball a Espanya“, juntament amb l’Opina 360. “L’estudi mostra que la societat considera el treball com una eina per poder progressar, viure millor i realitzar-se, contràriament al que s’ha acceptat com a discurs públic en els últims anys”, ha explicat Josep Sánchez Llibre durant la seva intervenció als mitjans de comunicació per presentar l’enquesta. L’estudi identifica com a reptes principals l’envelliment de la força de treball, la dificultat per trobar talent, l’augment de l’absentisme laboral, l’estancament de la productivitat, l’adaptació a la intel·ligència artificial i la necessitat de millorar la reconciliació.

La Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball (SBEES) ha destacat el valor positiu del treball per als espanyols a partir de l’estudi i enquesta que ha desenvolupat Opina 360, “Treball i Empresa: els nous reptes laborals a Espanya”, que s’ha presentat dimecres 1 de juliol  en roda de premsa pel president de Foment, Josep Sánchez Llibre. “La societat espanyola considera el treball com una gran eina social per poder progressar, poder viure millor i poder desenvolupar-se personalment”, ha destacat Josep Sánchez Llibre durant la presentació en la qual va estar acompanyat pel director de SBEES, Fèlix Riera, i el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro.
Josep Sánchez Llibre ha dit que l’estudi realitzat demostra que “avui el treball és una font de benestar i és considerat pels espanyols com a positiu en les nostres vides”, i al seu parer “l’ocupació no és només una variable macroeconòmica o un simple intercanvi de temps per salari. El treball és el motor de la dignitat individual, l’eina més eficaç per al progrés social i la clau per a la realització personal i familiar al nostre país” De fet, el 43,8% dels enquestats està totalment o totalment d’acord amb aquesta premissa, superant amb escreix els que no estan d’acord (27%), segons l’enquesta realitzada.
“El treball no només millora i completa els que l’exerciten, sinó que actua com a teixit connectiu que connecta els nostres barris, les nostres ciutats i tota la nostra estructura social, recuperant a l’esforç l’estatus moral que li correspon”, ha indicat Sánchez Llibre.
“No hi ha millor política social que una empresa que contracti i innovi”, ha indicat el president de Foment del Treball, que ha conclòs dient que “demanem a tots els actors polítics i socials que abandonin la confrontació ideològica i se centrin en allò que realment importa: per acreditar el treball, donar suport a aquells que s’arrisquen i construir, junts, una Espanya més pròspera amb més benestar”
Per la seva banda, el director de l’SBEES, Félix Riera, ha explicat, en relació a l’estudi realitzat, que dibuixa un perfil de població activa més femenina, més envellida, més diversificada en origen i més qualificada”, i ha subratllat que “el temps resulta un dels factors clau sobre els quals s’articulen els nous reptes laborals” Estem parlant de transformacions que afecten la relació entre el temps dedicat a la feina – associades a la productivitat de l’empresa i el rendiment professional – i el temps personal, l’ús de les quals depèn de la voluntat i les prioritats de cada persona.

Els grans reptes del mercat laboral
Tal com explica el director de l’Opina 360, Juan Francisco Caro, l’estudi incorpora una enquesta realitzada entre 801 persones que representen la força de treball espanyola que ens permet conèixer com evolucionen les prioritats dels treballadors. L’informe destaca, per exemple, la creixent dificultat d’omplir llocs de treball. El nombre d’ofertes de feina s’ha triplicat en l’última dècada i la meitat de les empreses admeten tenir dificultats per trobar candidats, principalment per falta d’experiència, l’escassetat de sol · licituds o dificultats per posar-se d’acord en les condicions de treball.
L’estudi també alerta del repte de la retenció de talent. Espanya continua perdent joves qualificats cada any a mesura que augmenta el nombre de treballadors que abandonen voluntàriament la seva feina, una tendència que reflecteix una transformació en la relació entre les persones i el treball.
Pel que fa al creixent paper de la immigració en el mercat laboral espanyol, l’informe constata que des del 2019, set de cada deu nous llocs de treball creats han estat ocupats per persones nascudes a l’estranger, que ja representen aproximadament un de cada quatre treballadors del país.
Un altre dels fenòmens analitzats és l’augment continu de l’absentisme, la incidència del qual gairebé s’ha duplicat durant l’última dècada. Els teletreball i el treball híbrid són recursos que es limiten a una part de la població, ja que el 61,7% no ha pogut aprofitar aquesta modalitat. Pel que fa a la millora de la productivitat, l’informe indica que continua evolucionant a un ritme més lent que el creixement de l’economia espanyola. I en la implementació de la intel · ligència artificial i les noves tecnologies, més de la meitat dels enquestats (52,5%) creuen que estan disposats a afrontar-la, tot i que el 46,1% admet no haver-la utilitzat en el seu treball, però el 54,7% considera que el seu impacte serà molt positiu o positiu.

Pròxima presentació de conclusions
Les conclusions de l’informe es presentaran i discutiran el proper 8 de juliol en una reunió organitzada per SBEES amb l’objectiu de promoure un espai de reflexió sobre els principals reptes que marcaran el futur del mercat laboral espanyol. La jornada comptarà amb la presència del president de SBEES i Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, i el president del CEOE, Antonio Garamendi Lecanda. Després de la presentació de les conclusions, l’acte continuarà amb una taula rodona moderada per Alberto Ruiz-Gallardón, en la qual l’expresidenta d’AIReF, Cristina Herrero; la directora de la Fundación Alternativas, Diego López Garrido; i la presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE), María Calvo Carvajal, que debatrà sobre els canvis que estan transformant l’ocupació i el seu impacte en la competitivitat les empreses i l’estat del benestar.

La sessió tindra lloc dimecres 8 de juliol al CaixaForum Madrid a les 12:00 h.

PROGRAMA
12:00 h Benvinguda amb el Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat d’Estudis Socials i Econòmics de Foment del Treball de Barcelona (SBEES), i el Sr. Antonio Garamendi Lecanda, president del CEOE
12:10 h Presentació de l’informe “Treball i empresa”, del Sr. Juan Francisco Caro, director de l’Opina 360 i coordinador de l’informe
12:30 h Taula rodona
Modera l’Excm. Sr. Alberto Ruiz-Gallardón, advocat, exministre, expresident de la Comunitat de Madrid i exalcalde de Madrid
Ponents:
• Sra. Cristina Herrero, expresidenta de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF)
• Sr. Diego López Garrido, director de la Fundació Alternativa
• Sra. Maria Calvo Carvajal, presidenta de la Federació Asturiana d’Emprenedors (FADE)

Adreça i reserves:
📍CaixaForum Madrid (Paseo del Prado, 36)
🔗 Reserva el teu lloc: https://www.foment.com/es/events/informe-trabajo-y-empresa/

ALTRES ARTICLES

LA LLUITA CONTRA L’ABANDONAMENT ESCOLAR: FUNDACIÓ ÈXIT I EL LLINDAR

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

Hannah Arendt deia que l’educació era “el punt en què decidim si estimem el món prou com per assumir-ne la responsabilitat”. Per a ella, la formació dels joves era la mostra més clara de la confiança que una societat tenia en si mateixa. Una mena d’examen sobre l’estat de l’ànima d’un poble.

Barcelona, per la seva banda, ha intentat posar sempre l’educació al centre de la seva identitat. S’enorgulleix de ser una de les capitals culturals del món, o de comptar amb centres d’investigació capdavanters. Des de l’impuls, a principis del segle XX, de l’Escola Industrial, fins a la creació de la primera universitat íntegrament en línia al món, la ciutat ha donat resposta als canvis globals des de la formació i l’adaptabilitat.

Aquesta és, si més no, una de les cares de la moneda. L’altra cara, fruit de les complexitats del teixit urbà i de l’exclusió social, és menys bonica, però no menys important.

A la Catalunya del 2026, al voltant d’un 14% dels joves abandonen els estudis de manera prematura. La taxa d’atur juvenil, un llast històric al nostre país, continua castigant de manera persistent més d’un 20% dels menors de vint-i-cinc anys. I les xifres es disparen encara més entre persones d’origen extracomunitari.

En molts casos parlem d’adolescents despenjats que viuen al marge del sistema. Nois als quals se’ls adhereix ràpidament l’etiqueta de “cas perdut”, que arriben als vint anys desconnectats de la idea fonamental que la feina dignifica, i per a qui l’ombra de la precarietat cronificada és una amenaça molt real.

Aquesta sagnia de talent i motivació és la raó de ser de dues institucions, diferents en els seus mètodes però idèntiques en el seu propòsit: la Fundació Èxit i El Llindar.

La Fundació Èxit va néixer a Barcelona l’any 2000, de la mà de l’enginyer i directiu Salvador Mas de Xaxás, amb una premissa revolucionària: les empreses no només han de donar diners per complir amb la seva Responsabilitat Social Corporativa. El seu temps, el seu savoir-faire i els seus recursos humans poden tenir el mateix impacte social, o més i tot.

Avui, la fundació es dedica a connectar joves en situació de vulnerabilitat amb el món corporatiu i professional, just en l’instant en què estan a punt de caure del sistema educatiu. Amb el suport d’una xarxa històrica de més de 1.000 empreses i 8.100 voluntaris, centenars de nois i noies recuperen cada any les ganes d’estudiar i es reenganxen al tren de la vida.

La seva eina més potent és el Projecte Coach. El mecanisme és tan senzill com efectiu: Professionals i directius en actiu es converteixen en mentors vitals d’adolescents en situacions de risc social.

Fidels a la seva missió de reduir l’abandonament educatiu, aquests programes de mentoria, orientació i desenvolupament de competències aporten claredat personal i professional a joves plens de dubtes. Des de la confiança que dona el format conversacional i l’acompanyament personal, la Fundació Èxit ha aconseguit que milers de nois i noies que volien deixar els estudis reprenguin el control de les seves vides.

Però, què passa quan la prevenció no arriba a temps i la desconnexió ja s’ha produït?

Aquí emergeix El Llindar, un projecte educatiu de segones oportunitats ubicat al cor de l’Hospitalet de Llobregat. Nascuda el 2004, l’entitat acull persones d’entre 12 i 25 anys que ja han estat expulsats del circuit acadèmic “oficial”, i que arriben carregant motxilles vitals molt pesades.

Fundada per la psicopedagoga Begonya Gasch i presidida per Carmen de la Maza, El Llindar entén que la millor manera d’ajudar els seus pupils no és l’assistencialisme. Ni molt menys donar-los per perduts. El camí és posar als alumnes el més a prop possible de la vida real, de les feines que volen tenir algun dia. Equipar-los, educar-los, i anar-los fent confiança, de manera que, des de projectes empresarials seriosos, puguin retrobar la il·lusió de formar-se.

El restaurant-escola El Repartidor és un dels seus vaixells insígnia. En col·laboració amb el Grup Tragaluz, els alumnes hi aprenen a portar el dia a dia d’un negoci hostaler al centre de l’Hospitalet. A les ordres de xefs i caps de sala de reconeguda professionalitat, els futurs hostalers es formen “des de baix” i surten preparats per aportar valor a un mercat necessitat de perfils amb experiència.

Un segon restaurant, La Pau, ubicat en ple cor del barri Gòtic de Barcelona, fa d’escola d’alta cuina, de la mà del grup familiar Enjoy BCN. Un model de col·laboració amb empreses que repliquen al seu Atelier d’Imatge Personal, impulsat juntament amb titans del sector com Cebado o Raffel Pagès.

El Llindar, juntament amb altres institucions, ha fundat recentment l’Associació Catalana d’Escoles i Centres de Noves Oportunitats. L’objectiu és clar: exportar la seva manera de fer arreu del territori, i treballar per establir un marc jurídic que permeti que iniciatives semblants ho tinguin fàcil per créixer.

Davant el gran repte que suposa l’abandonament escolar i la falta d’oportunitats, la Fundació Èxit i El Llindar ofereixen un camí novador, basat en l’autonomia, la feina i la col·laboració público-privada.

Ensenyen que el veritable impacte social no s’aconsegueix únicament dissenyant estratègies des de la rigidesa d’un model central. Sol passar més aviat per la implicació directa i capil·lar de milers de persones: empreses i institucions actuant en xarxa, “empastifant-se”, obrint les portes dels seus despatxos, tallers i cuines. Una implicació que és alhora individual i col·lectiva, i que depèn tant del mentoratge d’una executiva d’empresa cotitzada com de l’esforç d’un professor vocacional.

Perquè, el que tots dos volen, és el mateix: demostrar a un adolescent amb problemes que el seu esforç compta. Que la seva vida té un valor infinit. I que, amb ofici i amb molta suor, és capaç de construir-se un lloc al món i a la seva ciutat.

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

Hannah Arendt deia que l’educació era “el punt en què decidim si estimem el món prou com per assumir-ne la responsabilitat”. Per a ella, la formació dels joves era la mostra més clara de la confiança que una societat tenia en si mateixa. Una mena d’examen sobre l’estat de l’ànima d’un poble.

Barcelona, per la seva banda, ha intentat posar sempre l’educació al centre de la seva identitat. S’enorgulleix de ser una de les capitals culturals del món, o de comptar amb centres d’investigació capdavanters. Des de l’impuls, a principis del segle XX, de l’Escola Industrial, fins a la creació de la primera universitat íntegrament en línia al món, la ciutat ha donat resposta als canvis globals des de la formació i l’adaptabilitat.

Aquesta és, si més no, una de les cares de la moneda. L’altra cara, fruit de les complexitats del teixit urbà i de l’exclusió social, és menys bonica, però no menys important.

A la Catalunya del 2026, al voltant d’un 14% dels joves abandonen els estudis de manera prematura. La taxa d’atur juvenil, un llast històric al nostre país, continua castigant de manera persistent més d’un 20% dels menors de vint-i-cinc anys. I les xifres es disparen encara més entre persones d’origen extracomunitari.

En molts casos parlem d’adolescents despenjats que viuen al marge del sistema. Nois als quals se’ls adhereix ràpidament l’etiqueta de “cas perdut”, que arriben als vint anys desconnectats de la idea fonamental que la feina dignifica, i per a qui l’ombra de la precarietat cronificada és una amenaça molt real.

Aquesta sagnia de talent i motivació és la raó de ser de dues institucions, diferents en els seus mètodes però idèntiques en el seu propòsit: la Fundació Èxit i El Llindar.

La Fundació Èxit va néixer a Barcelona l’any 2000, de la mà de l’enginyer i directiu Salvador Mas de Xaxás, amb una premissa revolucionària: les empreses no només han de donar diners per complir amb la seva Responsabilitat Social Corporativa. El seu temps, el seu savoir-faire i els seus recursos humans poden tenir el mateix impacte social, o més i tot.

Avui, la fundació es dedica a connectar joves en situació de vulnerabilitat amb el món corporatiu i professional, just en l’instant en què estan a punt de caure del sistema educatiu. Amb el suport d’una xarxa històrica de més de 1.000 empreses i 8.100 voluntaris, centenars de nois i noies recuperen cada any les ganes d’estudiar i es reenganxen al tren de la vida.

La seva eina més potent és el Projecte Coach. El mecanisme és tan senzill com efectiu: Professionals i directius en actiu es converteixen en mentors vitals d’adolescents en situacions de risc social.

Fidels a la seva missió de reduir l’abandonament educatiu, aquests programes de mentoria, orientació i desenvolupament de competències aporten claredat personal i professional a joves plens de dubtes. Des de la confiança que dona el format conversacional i l’acompanyament personal, la Fundació Èxit ha aconseguit que milers de nois i noies que volien deixar els estudis reprenguin el control de les seves vides.

Però, què passa quan la prevenció no arriba a temps i la desconnexió ja s’ha produït?

Aquí emergeix El Llindar, un projecte educatiu de segones oportunitats ubicat al cor de l’Hospitalet de Llobregat. Nascuda el 2004, l’entitat acull persones d’entre 12 i 25 anys que ja han estat expulsats del circuit acadèmic “oficial”, i que arriben carregant motxilles vitals molt pesades.

Fundada per la psicopedagoga Begonya Gasch i presidida per Carmen de la Maza, El Llindar entén que la millor manera d’ajudar els seus pupils no és l’assistencialisme. Ni molt menys donar-los per perduts. El camí és posar als alumnes el més a prop possible de la vida real, de les feines que volen tenir algun dia. Equipar-los, educar-los, i anar-los fent confiança, de manera que, des de projectes empresarials seriosos, puguin retrobar la il·lusió de formar-se.

El restaurant-escola El Repartidor és un dels seus vaixells insígnia. En col·laboració amb el Grup Tragaluz, els alumnes hi aprenen a portar el dia a dia d’un negoci hostaler al centre de l’Hospitalet. A les ordres de xefs i caps de sala de reconeguda professionalitat, els futurs hostalers es formen “des de baix” i surten preparats per aportar valor a un mercat necessitat de perfils amb experiència.

Un segon restaurant, La Pau, ubicat en ple cor del barri Gòtic de Barcelona, fa d’escola d’alta cuina, de la mà del grup familiar Enjoy BCN. Un model de col·laboració amb empreses que repliquen al seu Atelier d’Imatge Personal, impulsat juntament amb titans del sector com Cebado o Raffel Pagès.

El Llindar, juntament amb altres institucions, ha fundat recentment l’Associació Catalana d’Escoles i Centres de Noves Oportunitats. L’objectiu és clar: exportar la seva manera de fer arreu del territori, i treballar per establir un marc jurídic que permeti que iniciatives semblants ho tinguin fàcil per créixer.

Davant el gran repte que suposa l’abandonament escolar i la falta d’oportunitats, la Fundació Èxit i El Llindar ofereixen un camí novador, basat en l’autonomia, la feina i la col·laboració público-privada.

Ensenyen que el veritable impacte social no s’aconsegueix únicament dissenyant estratègies des de la rigidesa d’un model central. Sol passar més aviat per la implicació directa i capil·lar de milers de persones: empreses i institucions actuant en xarxa, “empastifant-se”, obrint les portes dels seus despatxos, tallers i cuines. Una implicació que és alhora individual i col·lectiva, i que depèn tant del mentoratge d’una executiva d’empresa cotitzada com de l’esforç d’un professor vocacional.

Perquè, el que tots dos volen, és el mateix: demostrar a un adolescent amb problemes que el seu esforç compta. Que la seva vida té un valor infinit. I que, amb ofici i amb molta suor, és capaç de construir-se un lloc al món i a la seva ciutat.

ALTRES ARTICLES

BRAFA I EL PODER SOCIAL DE L’ESPORT

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

 

Per a bé o per a mal, l’esport base ofereix un retrat nítid de la Barcelona actual.
D’una banda, viu contagiat de la neurosi del món adult. Així ho demostren les vergonyoses imatges de pares escridassant-se a la grada, o insultant àrbitres voluntaris. En molts casos, els nens són tractats com a prematurs projectes d’elit, i la victòria és l’única mètrica vàlida.
No obstant això, en la seva essència més pura, l’esport juvenil és una eina potent per transformar realitats socials complexes i avivar somnis. Un espai on s’aprèn a viure, a fracassar (i triomfar!) amb dignitat.
Segons l’Ajuntament de Barcelona, més d’un 80% dels barcelonins en edat escolar practiquen algun esport. És un fenomen únic des del qual abordar reptes més enllà del benestar físic o la salut.
I això és el que fa la Fundació Brafa a Nou Barris, en un entorn on el 49,5% de la població viu en risc de pobresa o exclusió social.
Però, què és exactament Brafa avui? És una escola esportiva i una fundació que mou milers d’usuaris regulars en unes instal·lacions de 40.000 metres quadrats. Un ecosistema on disciplines com el futbol o el bàsquet són, en realitat, l’excusa perfecta per modelar el caràcter i oferir oportunitats vitals.
I de fet, ho porta fent des de 1954. A finals dels seixanta, expulsats de les seves instal·lacions per la pressió immobiliària, van comprar un barranc escarpat ple de runa. Amb les seves pròpies mans van transformar aquell abocador en quatre hectàrees esportives, on encara hi són a dia d’avui.
Aquesta metamorfosi física és la metàfora exacta del que busquen: construir un paradís on d’altres veurien un erm.
Brafa no és un club que formi futbolistes, encara que la seva escola esportiva sigui l’epicentre de les seves activitats. Amb més de 600 alumnes i 129.000 € en beques aquest any, la fundació intenta que la formació esportiva pugui competir de tu a tu amb qualsevol altra entitat de futbol base. Però, al mateix temps, té la mirada posada més enllà, en la integritat de la persona.
La seva columna vertebral és el programa BChampion, un mètode pioner dissenyat juntament amb la Universitat Internacional de Catalunya que estructura l’entrenament al voltant de vint competències humanes. Cada quinze dies, al camp no només s’assaja el xut a porta, sinó que es rep formació ètica i personal.
En aquest engranatge, l’entrenador abandona el rol de mer tècnic per convertir-se en un mentor vital. És un model educatiu tan eficaç que ja ha estat exportat a través de més de 300 entrenadors arreu del món.
Però el repte més gran és aterrar aquesta filosofia a la dura realitat de Nou Barris.
A Brafa, dos de cada tres alumnes juguen becats. L’esport opera com un igualador absolut: a la gespa, la renda familiar desapareix. Una voluntat d’inclusió que s’estén també a altres exclusions socials. Ho demostra el seu programa per a nens amb Trastorn de l’Espectre Autista, o el seu equip de futbol inclusiu per a nens amb discapacitat intel·lectual.
Més enllà de la infància, la fundació acull també els adults que la centrifugadora social expulsa. A través del programa SPES, Brafa ofereix una segona oportunitat a persones en risc d’exclusió extrema, sempre a través de l’esport. Des d’immigrants que van arribar en pastera fins a aturats de llarga durada, els participants comparteixen la sensació que ja no tindran més oportunitats a la vida.
I per a tots ells, l’esport és el ganxo perfecte per oferir-los suport afectiu, material o fins i tot administratiu. Ajudar-los, en definitiva, a tornar a pujar al tren de la societat.
Aquesta vocació de no deixar ningú enrere abraça també l’altre extrem de la vida. Al migdia, quan els nens són a l’escola, les instal·lacions reben grups de persones grans que hi acudeixen per fer gimnàstica, combatre la soledat i teixir una xarxa d’amistats que els retorna la vitalitat.
Al seu torn, la influència de Brafa transcendeix els límits físics de Nou Barris. Conscients de la toxicitat que sovint envolta l’esport base, la fundació impulsa campanyes audiovisuals per combatre el fenomen dels “pares hooligans”.
Tot aquest desplegament compta amb el suport d’una inestimable xarxa de gairebé cent voluntaris i dinou treballadors. Al capdavant de la sala de màquines hi ha l’Ignasi Taló, exmigfondista; al motor, té l’ajuda fonamental d’entitats com la Fundació “la Caixa” o la Fundació Sagrada Família, que confien en la capil·laritat del projecte.
Al seu suport s’hi suma el programa de Patrons de Brafa, una xarxa de particulars i empreses que s’asseguren que a cap nen se li tanqui la porta per motius econòmics.
Aquell barranc ple de runa dels anys seixanta és avui un ecosistema educatiu de gran importància per a Barcelona i els seus barris més desfavorits.
Quan la pilota deixa de rodar i s’apaguen els focus a Nou Barris, què és el que queda al camp de la Fundació Brafa? Queden l’alleujament d’un aturat que està recuperant la seva confiança, l’orgull d’un nen becat que se sent part d’un equip i la redempció dels qui semblaven abocats a l’exclusió.
Al cap i a la fi, això mateix és Brafa. Utilitzar la bellesa de l’esport per trobar, o rescatar, la pròpia identitat. I retornar a cada persona la certesa que encara té molt de partit per jugar.

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

 

Per a bé o per a mal, l’esport base ofereix un retrat nítid de la Barcelona actual.
D’una banda, viu contagiat de la neurosi del món adult. Així ho demostren les vergonyoses imatges de pares escridassant-se a la grada, o insultant àrbitres voluntaris. En molts casos, els nens són tractats com a prematurs projectes d’elit, i la victòria és l’única mètrica vàlida.
No obstant això, en la seva essència més pura, l’esport juvenil és una eina potent per transformar realitats socials complexes i avivar somnis. Un espai on s’aprèn a viure, a fracassar (i triomfar!) amb dignitat.
Segons l’Ajuntament de Barcelona, més d’un 80% dels barcelonins en edat escolar practiquen algun esport. És un fenomen únic des del qual abordar reptes més enllà del benestar físic o la salut.
I això és el que fa la Fundació Brafa a Nou Barris, en un entorn on el 49,5% de la població viu en risc de pobresa o exclusió social.
Però, què és exactament Brafa avui? És una escola esportiva i una fundació que mou milers d’usuaris regulars en unes instal·lacions de 40.000 metres quadrats. Un ecosistema on disciplines com el futbol o el bàsquet són, en realitat, l’excusa perfecta per modelar el caràcter i oferir oportunitats vitals.
I de fet, ho porta fent des de 1954. A finals dels seixanta, expulsats de les seves instal·lacions per la pressió immobiliària, van comprar un barranc escarpat ple de runa. Amb les seves pròpies mans van transformar aquell abocador en quatre hectàrees esportives, on encara hi són a dia d’avui.
Aquesta metamorfosi física és la metàfora exacta del que busquen: construir un paradís on d’altres veurien un erm.
Brafa no és un club que formi futbolistes, encara que la seva escola esportiva sigui l’epicentre de les seves activitats. Amb més de 600 alumnes i 129.000 € en beques aquest any, la fundació intenta que la formació esportiva pugui competir de tu a tu amb qualsevol altra entitat de futbol base. Però, al mateix temps, té la mirada posada més enllà, en la integritat de la persona.
La seva columna vertebral és el programa BChampion, un mètode pioner dissenyat juntament amb la Universitat Internacional de Catalunya que estructura l’entrenament al voltant de vint competències humanes. Cada quinze dies, al camp no només s’assaja el xut a porta, sinó que es rep formació ètica i personal.
En aquest engranatge, l’entrenador abandona el rol de mer tècnic per convertir-se en un mentor vital. És un model educatiu tan eficaç que ja ha estat exportat a través de més de 300 entrenadors arreu del món.
Però el repte més gran és aterrar aquesta filosofia a la dura realitat de Nou Barris.
A Brafa, dos de cada tres alumnes juguen becats. L’esport opera com un igualador absolut: a la gespa, la renda familiar desapareix. Una voluntat d’inclusió que s’estén també a altres exclusions socials. Ho demostra el seu programa per a nens amb Trastorn de l’Espectre Autista, o el seu equip de futbol inclusiu per a nens amb discapacitat intel·lectual.
Més enllà de la infància, la fundació acull també els adults que la centrifugadora social expulsa. A través del programa SPES, Brafa ofereix una segona oportunitat a persones en risc d’exclusió extrema, sempre a través de l’esport. Des d’immigrants que van arribar en pastera fins a aturats de llarga durada, els participants comparteixen la sensació que ja no tindran més oportunitats a la vida.
I per a tots ells, l’esport és el ganxo perfecte per oferir-los suport afectiu, material o fins i tot administratiu. Ajudar-los, en definitiva, a tornar a pujar al tren de la societat.
Aquesta vocació de no deixar ningú enrere abraça també l’altre extrem de la vida. Al migdia, quan els nens són a l’escola, les instal·lacions reben grups de persones grans que hi acudeixen per fer gimnàstica, combatre la soledat i teixir una xarxa d’amistats que els retorna la vitalitat.
Al seu torn, la influència de Brafa transcendeix els límits físics de Nou Barris. Conscients de la toxicitat que sovint envolta l’esport base, la fundació impulsa campanyes audiovisuals per combatre el fenomen dels “pares hooligans”.
Tot aquest desplegament compta amb el suport d’una inestimable xarxa de gairebé cent voluntaris i dinou treballadors. Al capdavant de la sala de màquines hi ha l’Ignasi Taló, exmigfondista; al motor, té l’ajuda fonamental d’entitats com la Fundació “la Caixa” o la Fundació Sagrada Família, que confien en la capil·laritat del projecte.
Al seu suport s’hi suma el programa de Patrons de Brafa, una xarxa de particulars i empreses que s’asseguren que a cap nen se li tanqui la porta per motius econòmics.
Aquell barranc ple de runa dels anys seixanta és avui un ecosistema educatiu de gran importància per a Barcelona i els seus barris més desfavorits.
Quan la pilota deixa de rodar i s’apaguen els focus a Nou Barris, què és el que queda al camp de la Fundació Brafa? Queden l’alleujament d’un aturat que està recuperant la seva confiança, l’orgull d’un nen becat que se sent part d’un equip i la redempció dels qui semblaven abocats a l’exclusió.
Al cap i a la fi, això mateix és Brafa. Utilitzar la bellesa de l’esport per trobar, o rescatar, la pròpia identitat. I retornar a cada persona la certesa que encara té molt de partit per jugar.

ALTRES ARTICLES

LA BARCELONA SOCIAL

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

Des de fa segles, el caràcter barceloní s’ha forjat a través d’una societat civil que ha entès el benestar comú com una responsabilitat compartida. Assumir aquesta responsabilitat és, de fet, un dels nostres tret d’identitat més profunds. Neix de la convicció que l’autonomia ciutadana i la col·laboració són el millor motor de progrés possible. Que actuar, organitzar-se i fer costat als altres és la vocació natural d’una comunitat viva que creu en si mateixa.
Aquest és el punt de partida de “La Barcelona Social”. Una sèrie d’articles que vol posar rostre a les fundacions i iniciatives que sostenen les costures de la metròpoli: projectes d’impacte que porten al present els valors atemporals de la nostra ciutat.
“La Barcelona Social” vol cartografiar un teixit ciutadà que actua amb una enorme eficàcia des de la proximitat, l’empatia i els fets tangibles. Una demostració palpable que la societat barcelonina manté intacte el seu vigor i sap liderar el seu propi futur. Perquè la veritable solidesa d’una societat es mesura, per damunt de tot, amb la voluntat autònoma dels seus ciutadans i institucions de fer avançar l’entorn del qual formen part.

La Fundació Roure i l’ànima de Barcelona

Darrere la postal cosmopolita, existeix una Barcelona invisibilitzada la realitat de la qual només es desxifra de portes endins.
És la ciutat de les desenes de milers de persones grans que transiten pels marges de la soledat no volguda. La de famílies senceres atrapades en la precarietat, per a qui tenir feina ja no garanteix omplir la nevera o mantenir un sostre.
Una metròpolis complexa, on abunden els reptes socials, però on també emergeix una i altra vegada un dels trets més lluminosos del caràcter barceloní: la determinació de no deixar caure mai el proïsme.
Un dels emblemes contemporanis d’aquest compromís té el seu cor al centre històric de la ciutat, Ciutat Vella. Porta el nom de Fundació Roure, una entitat presidida per la religiosa Llum Delàs.
Arrelada als barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquesta entitat privada es dedica en cos i ànima a atendre les necessitats més bàsiques de les persones invisibilitzades del centre de la ciutat global: des de persones grans a famílies atrapades a la vulnerabilitat extrema.
Fugint de l’assistencialisme clàssic, busca oferir les eines necessàries perquè cada persona atesa pugui recuperar l’autonomia i les regnes de la seva pròpia vida. La Fundació Roure actua, per dir-ho així, com a una muralla veïnal en una Barcelona on el desarrelament, la precarietat i la soledat representen una amenaça contínua.
Per donar resposta a les necessitats alimentàries de persones en situació de vulnerabilitat, la Fundació impulsa el seu “Rebost Comunitari” i els “Àpats en Família”.
Més enllà de la seva funció més immediata d’eliminar la fam a Barcelona, tots dos projectes apuntalen la missió humana de la Fundació: preservar la dignitat de qui acudeix als seus serveis. O el que és el mateix, retornar-li l’autoestima i l’autonomia a l’usuari.
Per això, al “Rebost Comunitari”, els usuaris entren i trien allò que necessiten. Ho fan en un entorn que respecta la seva capacitat de decisió, com si fos un supermercat més, evitant les cues i les imatges de misèria.
La idea és simple: escoltar, acollir i ajudar les famílies i persones que ho necessiten, però sense deixar mai de tractar-les com a iguals. Perquè ho són.
És la mateixa dignitat que es respira a les “Dutxes Socials”. O a la “Bugaderia Solidària”, un motor d’inserció sociolaboral a través de l’ocupació per a persones migrades o vulnerables.
Però reconèixer la dignitat de cada persona no passa únicament per garantir un plat a taula o roba neta. Les condicions materials són fonamentals, per suposat. Però la visió holística de la persona, la que regeix la feina de la Fundació, exigeix també curar la xacra de la soledat.
Davant l’aïllament de la tercera edat, l’entitat ha impulsat programes per fomentar les relacions intergeneracionals. El projecte “Viure i Conviure”, per exemple, connecta estudiants universitaris amb persones grans que viuen soles sense desitjar-ho.
Amb una sola idea s’aborden dues grans vulnerabilitats urbanes, com són la soledat i l’habitatge, i es teixeixen vincles reals de convivència.
La soledat de les persones grans arriba també a qui està en el propi domicili necessitat i sense recursos econòmics per ser atès degudament. El projecte de serveis a domicili arriba cada dia a més persones. I Roure compta també amb un Centre de Dia, de 30 places, on un dels objectius és precisament mantenir el grau d’autonomia més alt possible.

”La Fundació Roure ens ensenya que assumir el destí del proïsme com a propi ens eleva com a societat.”

Altres projectes de la Fundació, com el Taller i Escola de Costura Emili Papirer, continuen l’aposta transversal per l’autonomia. Allà, el repic rítmic de les màquines de cosir fa de banda sonora a la recuperació personal. Homes i dones en situació de vulnerabilitat es formen en un ofici i assumeixen encàrrecs i responsabilitats en un entorn professional. I, amb la seva feina, contribueixen a l’economia productiva del seu entorn.
Però la feina no acaba aquí. La varietat de projectes dona testimoni del caràcter polifacètic de les noves pobreses.
La botiga solidària, en marxa des de fa dècades, és un exemple d’economia circular. Afavoreix que famílies amb pocs recursos puguin adquirir roba i altres objectes en bon estat a preus assequibles. Sense comprometre la qualitat. Però de poc serveix tenir cobert el front de la roba si les factures energètiques t’enfonsen en la misèria. Per això, l’any 2019, la Fundació Roure va iniciar una col·laboració amb Naturgy per a rehabilitar les llars d’aquestes famílies en situació de vulnerabilitat i combatre així la pobresa energètica.

Apuntalar aquest desplegament a Ciutat Vella exigeix un motor humà incansable. La Fundació compta amb un grup inestimable de centenars de voluntaris regulars. Són ells, juntament amb un equip de 62 treballadors, els qui sostenen la maquinària.
Aquest múscul social i humà actua, a més, com a catalitzador. Aglutina la solidaritat d’altres actors del món barceloní, des d’empreses amb presència a Catalunya a altres fundacions col·laboradores. Aquest ajut pren diferents formes. En alguns casos, les entitats donen subvencions per la compra d’aliments, o pel projecte del Rebost Comunitari. En d’altres, les empreses opten per fer recollides periòdiques d’aliments entre els seus treballadors per donar-los al Rebost. També n’hi ha que opten per donar aliments en espècie de forma periòdica.
Però l’impacte profund d’aquesta rebel·lió contra la precarietat requereix, també, visió estratègica. L’ànima d’aquest propòsit és la seva presidenta, Llum Delàs, una religiosa del Sagrat Cor amb dècades d’experiència trepitjant el barri. Algú capaç de pujar escales fosques per posar nom i cognoms a cada urgència invisible, i que ho porta fent, rodejada d’un equip incansable de col·laboradors, des de fa dècades.
Aquestes dècades de servei obstinat han demostrat la necessitat d’un projecte com el de la Fundació Roure.
Si les administracions públiques tenen encomanat traçar les línies mestres de l’assistència social, l’escala humana de la vulnerabilitat exigeix una mirada de proximitat. L’agilitat i el caliu necessaris només poden néixer des de l’arrel del mateix barri. Treballant des de baix, com la Llum i el seu equip, es poden afrontar els problemes cara a cara, de manera gairebé artesanal.
Aquest espai d’acció directa no competeix amb ningú. Tampoc és un pedaç del sistema, que busca cobrir forats de manera temporal. Amb tants projectes a l’esquena, pot semblar complicat, de fet, resumir què és. Potser, tornant al principi, no deixa de ser allò que sembla: un ecosistema natural, on la iniciativa ciutadana dels barcelonins desplega la seva millor versió.
En botànica, el roure simbolitza la resistència. Un arbre de fusta impenetrable que manté les seves arrels ancorades a la terra, pervivint a qualsevol tempesta.
Així mateix succeeix amb la Fundació Roure. Ens ensenya que assumir el destí del proïsme com a propi ens eleva com a societat. Assegurant-se, també, que l’ànima de Barcelona roman intacta i ben arrelada.

Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg

Des de fa segles, el caràcter barceloní s’ha forjat a través d’una societat civil que ha entès el benestar comú com una responsabilitat compartida. Assumir aquesta responsabilitat és, de fet, un dels nostres tret d’identitat més profunds. Neix de la convicció que l’autonomia ciutadana i la col·laboració són el millor motor de progrés possible. Que actuar, organitzar-se i fer costat als altres és la vocació natural d’una comunitat viva que creu en si mateixa.
Aquest és el punt de partida de “La Barcelona Social”. Una sèrie d’articles que vol posar rostre a les fundacions i iniciatives que sostenen les costures de la metròpoli: projectes d’impacte que porten al present els valors atemporals de la nostra ciutat.
“La Barcelona Social” vol cartografiar un teixit ciutadà que actua amb una enorme eficàcia des de la proximitat, l’empatia i els fets tangibles. Una demostració palpable que la societat barcelonina manté intacte el seu vigor i sap liderar el seu propi futur. Perquè la veritable solidesa d’una societat es mesura, per damunt de tot, amb la voluntat autònoma dels seus ciutadans i institucions de fer avançar l’entorn del qual formen part.

La Fundació Roure i l’ànima de Barcelona

Darrere la postal cosmopolita, existeix una Barcelona invisibilitzada la realitat de la qual només es desxifra de portes endins.
És la ciutat de les desenes de milers de persones grans que transiten pels marges de la soledat no volguda. La de famílies senceres atrapades en la precarietat, per a qui tenir feina ja no garanteix omplir la nevera o mantenir un sostre.
Una metròpolis complexa, on abunden els reptes socials, però on també emergeix una i altra vegada un dels trets més lluminosos del caràcter barceloní: la determinació de no deixar caure mai el proïsme.
Un dels emblemes contemporanis d’aquest compromís té el seu cor al centre històric de la ciutat, Ciutat Vella. Porta el nom de Fundació Roure, una entitat presidida per la religiosa Llum Delàs.
Arrelada als barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquesta entitat privada es dedica en cos i ànima a atendre les necessitats més bàsiques de les persones invisibilitzades del centre de la ciutat global: des de persones grans a famílies atrapades a la vulnerabilitat extrema.
Fugint de l’assistencialisme clàssic, busca oferir les eines necessàries perquè cada persona atesa pugui recuperar l’autonomia i les regnes de la seva pròpia vida. La Fundació Roure actua, per dir-ho així, com a una muralla veïnal en una Barcelona on el desarrelament, la precarietat i la soledat representen una amenaça contínua.
Per donar resposta a les necessitats alimentàries de persones en situació de vulnerabilitat, la Fundació impulsa el seu “Rebost Comunitari” i els “Àpats en Família”.
Més enllà de la seva funció més immediata d’eliminar la fam a Barcelona, tots dos projectes apuntalen la missió humana de la Fundació: preservar la dignitat de qui acudeix als seus serveis. O el que és el mateix, retornar-li l’autoestima i l’autonomia a l’usuari.
Per això, al “Rebost Comunitari”, els usuaris entren i trien allò que necessiten. Ho fan en un entorn que respecta la seva capacitat de decisió, com si fos un supermercat més, evitant les cues i les imatges de misèria.
La idea és simple: escoltar, acollir i ajudar les famílies i persones que ho necessiten, però sense deixar mai de tractar-les com a iguals. Perquè ho són.
És la mateixa dignitat que es respira a les “Dutxes Socials”. O a la “Bugaderia Solidària”, un motor d’inserció sociolaboral a través de l’ocupació per a persones migrades o vulnerables.
Però reconèixer la dignitat de cada persona no passa únicament per garantir un plat a taula o roba neta. Les condicions materials són fonamentals, per suposat. Però la visió holística de la persona, la que regeix la feina de la Fundació, exigeix també curar la xacra de la soledat.
Davant l’aïllament de la tercera edat, l’entitat ha impulsat programes per fomentar les relacions intergeneracionals. El projecte “Viure i Conviure”, per exemple, connecta estudiants universitaris amb persones grans que viuen soles sense desitjar-ho.
Amb una sola idea s’aborden dues grans vulnerabilitats urbanes, com són la soledat i l’habitatge, i es teixeixen vincles reals de convivència.
La soledat de les persones grans arriba també a qui està en el propi domicili necessitat i sense recursos econòmics per ser atès degudament. El projecte de serveis a domicili arriba cada dia a més persones. I Roure compta també amb un Centre de Dia, de 30 places, on un dels objectius és precisament mantenir el grau d’autonomia més alt possible.

”La Fundació Roure ens ensenya que assumir el destí del proïsme com a propi ens eleva com a societat”

Altres projectes de la Fundació, com el Taller i Escola de Costura Emili Papirer, continuen l’aposta transversal per l’autonomia. Allà, el repic rítmic de les màquines de cosir fa de banda sonora a la recuperació personal. Homes i dones en situació de vulnerabilitat es formen en un ofici i assumeixen encàrrecs i responsabilitats en un entorn professional. I, amb la seva feina, contribueixen a l’economia productiva del seu entorn.
Però la feina no acaba aquí. La varietat de projectes dona testimoni del caràcter polifacètic de les noves pobreses.
La botiga solidària, en marxa des de fa dècades, és un exemple d’economia circular. Afavoreix que famílies amb pocs recursos puguin adquirir roba i altres objectes en bon estat a preus assequibles. Sense comprometre la qualitat. Però de poc serveix tenir cobert el front de la roba si les factures energètiques t’enfonsen en la misèria. Per això, l’any 2019, la Fundació Roure va iniciar una col·laboració amb Naturgy per a rehabilitar les llars d’aquestes famílies en situació de vulnerabilitat i combatre així la pobresa energètica.

Apuntalar aquest desplegament a Ciutat Vella exigeix un motor humà incansable. La Fundació compta amb un grup inestimable de centenars de voluntaris regulars. Són ells, juntament amb un equip de 62 treballadors, els qui sostenen la maquinària.
Aquest múscul social i humà actua, a més, com a catalitzador. Aglutina la solidaritat d’altres actors del món barceloní, des d’empreses amb presència a Catalunya a altres fundacions col·laboradores. Aquest ajut pren diferents formes. En alguns casos, les entitats donen subvencions per la compra d’aliments, o pel projecte del Rebost Comunitari. En d’altres, les empreses opten per fer recollides periòdiques d’aliments entre els seus treballadors per donar-los al Rebost. També n’hi ha que opten per donar aliments en espècie de forma periòdica.
Però l’impacte profund d’aquesta rebel·lió contra la precarietat requereix, també, visió estratègica. L’ànima d’aquest propòsit és la seva presidenta, Llum Delàs, una religiosa del Sagrat Cor amb dècades d’experiència trepitjant el barri. Algú capaç de pujar escales fosques per posar nom i cognoms a cada urgència invisible, i que ho porta fent, rodejada d’un equip incansable de col·laboradors, des de fa dècades.
Aquestes dècades de servei obstinat han demostrat la necessitat d’un projecte com el de la Fundació Roure.
Si les administracions públiques tenen encomanat traçar les línies mestres de l’assistència social, l’escala humana de la vulnerabilitat exigeix una mirada de proximitat. L’agilitat i el caliu necessaris només poden néixer des de l’arrel del mateix barri. Treballant des de baix, com la Llum i el seu equip, es poden afrontar els problemes cara a cara, de manera gairebé artesanal.
Aquest espai d’acció directa no competeix amb ningú. Tampoc és un pedaç del sistema, que busca cobrir forats de manera temporal. Amb tants projectes a l’esquena, pot semblar complicat, de fet, resumir què és. Potser, tornant al principi, no deixa de ser allò que sembla: un ecosistema natural, on la iniciativa ciutadana dels barcelonins desplega la seva millor versió.
En botànica, el roure simbolitza la resistència. Un arbre de fusta impenetrable que manté les seves arrels ancorades a la terra, pervivint a qualsevol tempesta.
Així mateix succeeix amb la Fundació Roure. Ens ensenya que assumir el destí del proïsme com a propi ens eleva com a societat. Assegurant-se, també, que l’ànima de Barcelona roman intacta i ben arrelada.

ALTRES ARTICLES

“BARCELONA ESTÀ REPENSANT TOTA LA SEVA ARQUITECTURA CULTURAL PER FER-LA SOSTENIBLE”

Per Manel Manchón, periodista

Xavier Marcé (L’Hospitalet, 1957) té tot el mapa cultural de la ciutat de Barcelona al cap. N’és el regidor de Cultura i analitza els reptes que l’Ajuntament haurà d’afrontar en els pròxims anys. Entén que el moment és complex. Hi ha un “cicle natural de canvi”. Marcé dibuixa, en aquesta conversa amb Rethink Barcelona, una ciutat que busca que el ciutadà torni a ocupar els espais que han semblat propis dels visitants, dels turistes. Considera que “Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible”, conscient que el sector privat haurà de tenir un paper important, en col·laboració amb el sector públic.

Hi ha una sensació de canvi total en les infraestructures culturals: museus que canvien de director, teatres que es recuperen… És una estratègia definida?
Hi ha hagut una coincidència de factors. D’una banda, el cicle natural: gent que ha acabat el seu mandat. De l’altra, circumstàncies sobreposades que han forçat canvis no previstos, com a la Fundació Miró. També hi ha hagut accions dels consells d’administració que han vist la necessitat de replantejar el funcionament de certs centres.
En dos anys hauran canviat la majoria dels directors. Però darrere d’això hi ha un debat més profund sobre l’arquitectura d’aquests centres. No podem obviar el tema del finançament. Actualment, depenen d’aportacions públiques molt importants i del suplement de la Llei de Capitalitat. Però siguem realistes: amb la conjuntura internacional i l’augment de la demanda en serveis socials, no és previsible que el finançament públic de la cultura tingui increments exponencials. Per tant, Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible.

“La nostra funció és no renunciar mai al públic local.”

Quina serà la solució, doncs?
Cal regenerar recursos propis i augmentar la participació del sector privat. Hem d’afrontar aquest debat amb rapidesa. Això també implica revisar conceptes emblemàtics com la “pràctica gratuïtat” dels serveis públics culturals. Hem de clarificar les dinàmiques comercials i les públiques perquè no es barregin de manera agressiva i creïn confusió.
S’ha de replantejar la participació de la societat civil en els patronats de les diferents institucions culturals?
Soc partidari que hi hagi membres destacats de la societat civil, però no per una qüestió estètica. Han de tenir un mandat i un objectiu clar: uns com a mecenes, altres per aportar capacitat de connexió amb la societat i ajudar a crear “massa crítica”. La participació d’un civil no pot ser passiva; ha d’ajudar a construir la línia editorial del centre.
Els museus de Barcelona, com el Picasso o la Fundació Miró, tenen un pes enorme en l’oferta turística de la ciutat. Com es fa perquè el barceloní no els senti estranys i entengui que forma part del seu món cultural?
Picasso i Miró són marques internacionals. Això fa que els operadors turístics els col·loquin en el seu imaginari de consum ràpid. Passa aquí i a Londres o a París. La nostra funció és no renunciar mai al públic local. El local, a diferència del turista, ja ha vist la col·lecció permanent; per tant, el secret és la programació temporal. És a través de les temporals que s’estableix el diàleg amb la ciutadania. Al Museu Picasso, per exemple, la pressió de l’Ajuntament perquè tingui una actitud proactiva amb el barceloní és inexcusable i constant.
I el MACBA? El canvi de direcció ha estat marcat per la marxa de l’anterior directora a Abu Dhabi.
El canvi al MACBA era planificat. El museu ha viscut dificultats per establir un diàleg clar amb el seu públic, potser perquè el pes de la col·lecció no estava prou present per un problema purament d’espai. Ara, amb l’ampliació de 7.000 metres quadrats, tindrem l’obligació d’incorporar la col·lecció de manera contundent (com la col·lecció Tous). El concurs que hem fet buscava precisament això: un museu que recuperi el diàleg i torni a ser un referent de ciutat.
Què n’espera de l’arribada de la col·lecció Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia?
És una operació estrictament privada on l’ajuntament vetlla pel marc normatiu i patrimonial. Però és una gran notícia. Aquest país té una manca objectiva de reconeixement de la seva producció artística de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. També dels anys seixanta, 70 i 80, amb noms com Guinovart, Hernández Pijoan, Viladecans o Garcia Sevilla. Que el passeig de Gràcia, com la Rambla, guanyi pes cultural per sobre del purament comercial o de ‘souvenirs’ de baixa qualitat, és una victòria.
Estan posant les condicions perquè la Rambla torni a ser dels barcelonins?
Sí, aquest és l’objectiu. Estem construint un eix cultural consistent: el Poliorama, la Virreina, el Santa Mònica, la Foneria de Canons (arts digitals), el Liceu i el Principal. En el cas del Teatre Principal, la propietat (Balañá) té un projecte cultural privat i nosaltres busquem complicitats. També hem fet una operació administrativa per recuperar els teatres Capitol a través d’una permuta. Volem que la Rambla deixi d’estar diluïda i torni a ser un nucli d’articulació sociocultural.
En canvi, el Paral·lel sembla més difícil de recuperar amb la idea d’un Broadway del Paral·lel?
El Paral·lel és complex perquè hi ha una càrrega nostàlgica d’un imaginari que ja no és recuperable. No tenim aquelles estructures de fa cent anys. Hem pogut recuperar el Molino i l’Arnau —que és un exercici de memòria obligat per a una ciutat que no es vulgui fer trampes a si mateixa—, però el Paral·lel avui és diferent. Així i tot, és un eix cultural potentíssim, ple de tendències juvenils i consum musical notable. El que no podem és fer reviure el Paral·lel dels anys treinta.
Barcelona té els festivals de música dins de la ciutat, a diferència de Madrid o Londres. Com es gestiona això?
Som una de les poques ciutats que tenen festivals de 50.000 persones dins el perímetre urbà. Quan es va dir que “el Primavera Sound se’n va a Madrid”, s’ha de dir tot: se’n va a 40 quilòmetres del centre. Aquí els tenim al costat dels veïns, i això és una interlocució complexa i ineludible. Hem ordenat el mapa: quants festivals, on i en quines condicions, amb concursos que donen tres anys de coll perquè els operadors puguin planificar.
El sector musical està canviant molt ràpidament…
Molt. Apareixen els “concerts residència”, preus variables per oferta i demanda, intromissions en la revenda… Per això és tan important el debat sobre les infraestructures. Estem planificant la transformació del Sant Jordi Club perquè Barcelona pugui competir per rebre els grans artistes internacionals que busquen recintes moderns.
I l’ambició metropolitana? Una de les dificultats és fer veure que els barcelonins entenguin que hi va vida cultural fora de la ciutat?
És inexcusable. Tan important és que algú de L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet senti que l’oferta de Barcelona és seva, com que el barceloní sàpiga que el que passa al Teatre Joventut o a Sabadell també l’interpel·la. El Festival Dansa Metropolitana o la Nit dels Museus ja funcionen així. Però falta coordinació administrativa. Trobo a faltar que la Diputació o l’Àrea Metropolitana ajudin més a interrelacionar polítiques municipals. Hem creat projectes com la revista Amic per crear un entorn comunicatiu on no es distingeixi si una activitat passa a un costat o l’altre de la frontera administrativa.

Per Manel Manchón, periodista

Xavier Marcé (L’Hospitalet, 1957) té tot el mapa cultural de la ciutat de Barcelona al cap. N’és el regidor de Cultura i analitza els reptes que l’Ajuntament haurà d’afrontar en els pròxims anys. Entén que el moment és complex. Hi ha un “cicle natural de canvi”. Marcé dibuixa, en aquesta conversa amb Rethink Barcelona, una ciutat que busca que el ciutadà torni a ocupar els espais que han semblat propis dels visitants, dels turistes. Considera que “Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible”, conscient que el sector privat haurà de tenir un paper important, en col·laboració amb el sector públic.

Hi ha una sensació de canvi total en les infraestructures culturals: museus que canvien de director, teatres que es recuperen… És una estratègia definida?
Hi ha hagut una coincidència de factors. D’una banda, el cicle natural: gent que ha acabat el seu mandat. De l’altra, circumstàncies sobreposades que han forçat canvis no previstos, com a la Fundació Miró. També hi ha hagut accions dels consells d’administració que han vist la necessitat de replantejar el funcionament de certs centres.
En dos anys hauran canviat la majoria dels directors. Però darrere d’això hi ha un debat més profund sobre l’arquitectura d’aquests centres. No podem obviar el tema del finançament. Actualment, depenen d’aportacions públiques molt importants i del suplement de la Llei de Capitalitat. Però siguem realistes: amb la conjuntura internacional i l’augment de la demanda en serveis socials, no és previsible que el finançament públic de la cultura tingui increments exponencials. Per tant, Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible.

”La nostra funció és no renunciar mai al públic local.”

 

 

 

Quina serà la solució, doncs?
Cal regenerar recursos propis i augmentar la participació del sector privat. Hem d’afrontar aquest debat amb rapidesa. Això també implica revisar conceptes emblemàtics com la “pràctica gratuïtat” dels serveis públics culturals. Hem de clarificar les dinàmiques comercials i les públiques perquè no es barregin de manera agressiva i creïn confusió.
S’ha de replantejar la participació de la societat civil en els patronats de les diferents institucions culturals?
Soc partidari que hi hagi membres destacats de la societat civil, però no per una qüestió estètica. Han de tenir un mandat i un objectiu clar: uns com a mecenes, altres per aportar capacitat de connexió amb la societat i ajudar a crear “massa crítica”. La participació d’un civil no pot ser passiva; ha d’ajudar a construir la línia editorial del centre.
Els museus de Barcelona, com el Picasso o la Fundació Miró, tenen un pes enorme en l’oferta turística de la ciutat. Com es fa perquè el barceloní no els senti estranys i entengui que forma part del seu món cultural?
Picasso i Miró són marques internacionals. Això fa que els operadors turístics els col·loquin en el seu imaginari de consum ràpid. Passa aquí i a Londres o a París. La nostra funció és no renunciar mai al públic local. El local, a diferència del turista, ja ha vist la col·lecció permanent; per tant, el secret és la programació temporal. És a través de les temporals que s’estableix el diàleg amb la ciutadania. Al Museu Picasso, per exemple, la pressió de l’Ajuntament perquè tingui una actitud proactiva amb el barceloní és inexcusable i constant.
I el MACBA? El canvi de direcció ha estat marcat per la marxa de l’anterior directora a Abu Dhabi.
El canvi al MACBA era planificat. El museu ha viscut dificultats per establir un diàleg clar amb el seu públic, potser perquè el pes de la col·lecció no estava prou present per un problema purament d’espai. Ara, amb l’ampliació de 7.000 metres quadrats, tindrem l’obligació d’incorporar la col·lecció de manera contundent (com la col·lecció Tous). El concurs que hem fet buscava precisament això: un museu que recuperi el diàleg i torni a ser un referent de ciutat.
Què n’espera de l’arribada de la col·lecció Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia?
És una operació estrictament privada on l’ajuntament vetlla pel marc normatiu i patrimonial. Però és una gran notícia. Aquest país té una manca objectiva de reconeixement de la seva producció artística de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. També dels anys seixanta, 70 i 80, amb noms com Guinovart, Hernández Pijoan, Viladecans o Garcia Sevilla. Que el passeig de Gràcia, com la Rambla, guanyi pes cultural per sobre del purament comercial o de ‘souvenirs’ de baixa qualitat, és una victòria.
Estan posant les condicions perquè la Rambla torni a ser dels barcelonins?
Sí, aquest és l’objectiu. Estem construint un eix cultural consistent: el Poliorama, la Virreina, el Santa Mònica, la Foneria de Canons (arts digitals), el Liceu i el Principal. En el cas del Teatre Principal, la propietat (Balañá) té un projecte cultural privat i nosaltres busquem complicitats. També hem fet una operació administrativa per recuperar els teatres Capitol a través d’una permuta. Volem que la Rambla deixi d’estar diluïda i torni a ser un nucli d’articulació sociocultural.
En canvi, el Paral·lel sembla més difícil de recuperar amb la idea d’un Broadway del Paral·lel?
El Paral·lel és complex perquè hi ha una càrrega nostàlgica d’un imaginari que ja no és recuperable. No tenim aquelles estructures de fa cent anys. Hem pogut recuperar el Molino i l’Arnau —que és un exercici de memòria obligat per a una ciutat que no es vulgui fer trampes a si mateixa—, però el Paral·lel avui és diferent. Així i tot, és un eix cultural potentíssim, ple de tendències juvenils i consum musical notable. El que no podem és fer reviure el Paral·lel dels anys treinta.
Barcelona té els festivals de música dins de la ciutat, a diferència de Madrid o Londres. Com es gestiona això?
Som una de les poques ciutats que tenen festivals de 50.000 persones dins el perímetre urbà. Quan es va dir que “el Primavera Sound se’n va a Madrid”, s’ha de dir tot: se’n va a 40 quilòmetres del centre. Aquí els tenim al costat dels veïns, i això és una interlocució complexa i ineludible. Hem ordenat el mapa: quants festivals, on i en quines condicions, amb concursos que donen tres anys de coll perquè els operadors puguin planificar.
El sector musical està canviant molt ràpidament…
Molt. Apareixen els “concerts residència”, preus variables per oferta i demanda, intromissions en la revenda… Per això és tan important el debat sobre les infraestructures. Estem planificant la transformació del Sant Jordi Club perquè Barcelona pugui competir per rebre els grans artistes internacionals que busquen recintes moderns.
I l’ambició metropolitana? Una de les dificultats és fer veure que els barcelonins entenguin que hi va vida cultural fora de la ciutat?
És inexcusable. Tan important és que algú de L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet senti que l’oferta de Barcelona és seva, com que el barceloní sàpiga que el que passa al Teatre Joventut o a Sabadell també l’interpel·la. El Festival Dansa Metropolitana o la Nit dels Museus ja funcionen així. Però falta coordinació administrativa. Trobo a faltar que la Diputació o l’Àrea Metropolitana ajudin més a interrelacionar polítiques municipals. Hem creat projectes com la revista Amic per crear un entorn comunicatiu on no es distingeixi si una activitat passa a un costat o l’altre de la frontera administrativa.

ALTRES ARTICLES

NÚRIA GÓMEZ MONFORT: “EL SECRET PERQUÈ EL COMERÇ TRADICIONAL ES MANTINGUI ÉS EL TRACTE PERSONAL”

Per Manel Manchón, periodista

Un orgull. I l’assumpció que la feina és excessiva, que tot recau en l’esforç personal. Podria treballar en un altre establiment, com a professional de l’orfebreria i guanyar-se bé la vida? Núria Gómez Monfort no en té cap dubte. Però admet que les compensacions també són enormes.

Dirigeix un negoci familiar que es manté des de fa cent anys al centre de Molins de Rei. La Joieria Monfort segueix la tradició, i tindrà en el fill de la Núria, l’Eloi, un successor, després que ell mateix descobrís que a casa podia llaurar-se un bon futur professional.

Núria Gómez Monfort ha viscut l’evolució de la seva ciutat, que ha crescut molt en els últims anys. Va agafar les regnes de la joieria de la mà de la seva mare, la Teresa, que continua sorpresa de la quantitat de gestions que suposa avui un negoci familiar: “M’ho diu quan em veu atrafegada, intentant arribar a tot. En els seus anys, s’obria i es tancava la persiana, es dedicaven moltes hores, però no calia pensar, per exemple, en com arribar a més clients a través de les xarxes socials”, assenyala la Núria.
Fa cent tres anys des que el besavi de la Núria, Lluís Monfort, va obrir la joieria a Molins de Rei. Les diferents generacions han confiat en un negoci que ha vist com aquella nena que anava amb els seus pares per comprar unes arracades de comunió, porta avui la seva filla per a un anell de bodes. Amb un tracte personal, la Núria explica que aquest és el “secret perquè el comerç tradicional es mantingui”.
La confiança, el zel en el qual es fa dia a dia, i la resiliència per poder complir amb tots els requisits burocràtics. Tot plegat forma part de la motxilla que ha heretat la Núria i que ara transmetrà al seu fill Eloi.
“No vam forçar res, però ell va anar veient que podia tenir-hi un futur, i el que vam fer a casa és convèncer-lo que havia de tenir ofici. Jo en tinc, amb el meu marit. Tots dos ens vam conèixer al Gremi de Joiers. El que reivindico és aquella figura de l’aprenent, de formar-se amb mestres, fins a adquirir l’ofici. I el meu fill ho ha fet, a més de veure’ns gairebé cada dia al negoci”, comenta la Núria.

Conciliació i transformació urbana

 

Les dificultats han estat grans. Amb una filla amb un problema de salut, a la Núria li ha anat molt bé que el negoci estigués als baixos de la casa familiar dels seus pares, que han estat determinants perquè ella pogués anar i venir. Els seus pares cuidaven els seus tres fills quan ella necessitava realitzar qualsevol gestió, fos professional o personal.
La Núria entén, com molts altres professionals, que Molins forma part d’un continu urbà. Es tracta de la Gran Barcelona. Abans, Molins era el gran centre de la comarca. Comptava amb un mercat ambulant i molts veïns dels voltants s’apropaven fins al centre de la vila. Núria Gómez Monfort admet que la inèrcia ha permès a Molins mantenir aquesta atracció, però que cada vegada és menor.
La responsable de la Joieria Monfort ha vist molts negocis tancats, un canvi progressiu en els usos d’aquests locals. Però també ha experimentat transformacions. El centre de Molins, com el d’altres ciutats metropolitanes, s’ha anat reinventant. I la Joieria Monfort segueix allà.
Pegues? Unes quantes. La Núria no entén la política de l’ajuntament. O sí que l’entén, però creu que podria millorar. El que passa és que es “posa difícil l’accés al centre”, i sembla que “es vulgui evitar i que es convidi a sortir del municipi una vegada s’hi s’aconsegueix entrar”. La lògica dels poders locals, la de buscar qualitat de vida per als centres històrics, per al passeig més que per al cotxe, complica les coses per a negocis com la Joieria Monfort, que necessita que hi accedeixin possibles compradors. “Falten aparcaments”, assegura.

El valor de l’ofici davant el món digital

A la joieria es poden adquirir rellotges de marca i joies de totes classes, però el més principal, el que diferencia el negoci de Monfort, és que està al servei del client: qui vol adaptar una determinada joia, qui la vol reparar després de molts anys sense utilitzar-la, qui busca un regal precís per a un familiar… “És el tracte personal el que ens aporta valor”, insisteix.

I les xarxes socials? El comerç tradicional, castigat per la venda electrònica, es reivindica, però és conscient que ha de fer un esforç. A l’àrea metropolitana dormen milions de persones que poden despertar-se amb un desig: el de regalar una joia original i personalitzada. Però caldrà buscar-les a través de les xarxes socials. “Ho sé, i hi estic concentrada en aquesta feina, encara que a vegades no arribi a tot”, admet la Núria.

La seguretat és una altra qüestió. Els joiers, però, s’ajuden entre ells, amb una comunicació contínua que ajuda a identificar sospitosos que han robat o han intentat robar en algun establiment. “Aquest és un altre gran problema, però estem tots en el sector molt a sobre, i amb la col·laboració de la policia”, conclou Núria Gómez Monfort, que pot exhibir el guardó obtingut als Premis Nacionals de Comerç de la Generalitat com a establiment centenari.

Per Manel Manchón, periodista

Un orgull. I l’assumpció que la feina és excessiva, que tot recau en l’esforç personal. Podria treballar en un altre establiment, com a professional de l’orfebreria i guanyar-se bé la vida? Núria Gómez Monfort no en té cap dubte. Però admet que les compensacions també són enormes.

Dirigeix un negoci familiar que es manté des de fa cent anys al centre de Molins de Rei. La Joieria Monfort segueix la tradició, i tindrà en el fill de la Núria, l’Eloi, un successor, després que ell mateix descobrís que a casa podia llaurar-se un bon futur professional.

Núria Gómez Monfort ha viscut l’evolució de la seva ciutat, que ha crescut molt en els últims anys. Va agafar les regnes de la joieria de la mà de la seva mare, la Teresa, que continua sorpresa de la quantitat de gestions que suposa avui un negoci familiar: “M’ho diu quan em veu atrafegada, intentant arribar a tot. En els seus anys, s’obria i es tancava la persiana, es dedicaven moltes hores, però no calia pensar, per exemple, en com arribar a més clients a través de les xarxes socials”, assenyala la Núria.
Fa cent tres anys des que el besavi de la Núria, Lluís Monfort, va obrir la joieria a Molins de Rei. Les diferents generacions han confiat en un negoci que ha vist com aquella nena que anava amb els seus pares per comprar unes arracades de comunió, porta avui la seva filla per a un anell de bodes. Amb un tracte personal, la Núria explica que aquest és el “secret perquè el comerç tradicional es mantingui”.
La confiança, el zel en el qual es fa dia a dia, i la resiliència per poder complir amb tots els requisits burocràtics. Tot plegat forma part de la motxilla que ha heretat la Núria i que ara transmetrà al seu fill Eloi.
“No vam forçar res, però ell va anar veient que podia tenir-hi un futur, i el que vam fer a casa és convèncer-lo que havia de tenir ofici. Jo en tinc, amb el meu marit. Tots dos ens vam conèixer al Gremi de Joiers. El que reivindico és aquella figura de l’aprenent, de formar-se amb mestres, fins a adquirir l’ofici. I el meu fill ho ha fet, a més de veure’ns gairebé cada dia al negoci”, comenta la Núria.

Conciliació i transformació urbana

Les dificultats han estat grans. Amb una filla amb un problema de salut, a la Núria li ha anat molt bé que el negoci estigués als baixos de la casa familiar dels seus pares, que han estat determinants perquè ella pogués anar i venir. Els seus pares cuidaven els seus tres fills quan ella necessitava realitzar qualsevol gestió, fos professional o personal.
La Núria entén, com molts altres professionals, que Molins forma part d’un continu urbà. Es tracta de la Gran Barcelona. Abans, Molins era el gran centre de la comarca. Comptava amb un mercat ambulant i molts veïns dels voltants s’apropaven fins al centre de la vila. Núria Gómez Monfort admet que la inèrcia ha permès a Molins mantenir aquesta atracció, però que cada vegada és menor.
La responsable de la Joieria Monfort ha vist molts negocis tancats, un canvi progressiu en els usos d’aquests locals. Però també ha experimentat transformacions. El centre de Molins, com el d’altres ciutats metropolitanes, s’ha anat reinventant. I la Joieria Monfort segueix allà.
Pegues? Unes quantes. La Núria no entén la política de l’ajuntament. O sí que l’entén, però creu que podria millorar. El que passa és que es “posa difícil l’accés al centre”, i sembla que “es vulgui evitar i que es convidi a sortir del municipi una vegada s’hi s’aconsegueix entrar”. La lògica dels poders locals, la de buscar qualitat de vida per als centres històrics, per al passeig més que per al cotxe, complica les coses per a negocis com la Joieria Monfort, que necessita que hi accedeixin possibles compradors. “Falten aparcaments”, assegura.

El valor de l’ofici davant el món digital

A la joieria es poden adquirir rellotges de marca i joies de totes classes, però el més principal, el que diferencia el negoci de Monfort, és que està al servei del client: qui vol adaptar una determinada joia, qui la vol reparar després de molts anys sense utilitzar-la, qui busca un regal precís per a un familiar… “És el tracte personal el que ens aporta valor”, insisteix.

I les xarxes socials? El comerç tradicional, castigat per la venda electrònica, es reivindica, però és conscient que ha de fer un esforç. A l’àrea metropolitana dormen milions de persones que poden despertar-se amb un desig: el de regalar una joia original i personalitzada. Però caldrà buscar-les a través de les xarxes socials. “Ho sé, i hi estic concentrada en aquesta feina, encara que a vegades no arribi a tot”, admet la Núria.

La seguretat és una altra qüestió. Els joiers, però, s’ajuden entre ells, amb una comunicació contínua que ajuda a identificar sospitosos que han robat o han intentat robar en algun establiment. “Aquest és un altre gran problema, però estem tots en el sector molt a sobre, i amb la col·laboració de la policia”, conclou Núria Gómez Monfort, que pot exhibir el guardó obtingut als Premis Nacionals de Comerç de la Generalitat com a establiment centenari.

ALTRES ARTICLES