EL ‘SACRIFICI’ DE BARCELONA EN BENEFICI DE L’ÀREA METROPOLITANA

Per Manel Manchón, director adjunt  de Metrópoli Abierta

Les polítiques metropolitanes tornen a ser al centre del debat polític. La proposta de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, d’estendre l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a altres municipis per cobrir un territori d’uns 5,2 milions d’habitants, ha obligat els mateixos alcaldes a posicionar-se. Hi ha recels i qüestions que s’han d’aclarir en els pròxims mesos. En tot cas, el fet que obligarà el principal actor a Catalunya, el Govern de la Generalitat, a posicionar-se, sigui per iniciar algun tipus de col·laboració més estreta que l’actual, sigui per rebutjar per complet la idea de Collboni. I assenyala un model per al futur, amb el possible ‘sacrifici’ de Barcelona en benefici de l’àrea metropolitana.

Com? Les ciutats s’entenen com una barreja d’ usos, com la integració de persones molt diferents, com l’intercanvi cultural, com un lloc per al lleure i l’aprenentatge. Però el model econòmic que ha imperat ha obligat a una especialització, dins d’una dura competència internacional. Ja no competeixen els països, sinó les ciutats i les seves àrees territorials d’influència. Alguns economistes sostenen que la veritable lluita s’establirà entre les zones urbanes més dinàmiques. Totes elles busquen atraure un talent internacional, un turisme de qualitat, amb inversors que valorin la qualitat de vida i l’accés a la tecnologia i l’educació superior d’elevat valor afegit. I Barcelona intenta surfejar en aquesta batalla. Està ben posicionada, però haurà de treballar amb intensitat amb una col·laboració clara, ferma i honesta entre l’administració pública i el sector privat.

En aquesta competència internacional hi ha possibilitats d’èxit. La qüestió que es dirimeix és una altra. Es tracta de comprovar, després d’una anàlisi rigorosa que correspon als organismes i entitats més actius de la ciutat, si tot el territori català en el seu conjunt i el metropolità en particular, podria assumir i interioritzar el ‘sacrifici’ de Barcelona. És a dir, si la ciutat competeix en l’àmbit internacional amb totes les conseqüències, els veïns i veïnes de Barcelona ho tindran complicat per poder continuar vivint en una urbs que –agradi o no, s’entengui o no—és encara ‘barata’ entre les grans ciutats globals.

”L’economista Miquel Puig sosté que el president de la Generalitat hauria de ser, a la pràctica, el gran alcalde d’aquesta gran ciutat metropolitana”

L’experta en polítiques metropolitanes, Mariona Tomàs, considera que Barcelona hauria de poder conservar el seu senyal d’identitat, que no és altra que la de moltes altres ciutats mitjanes al món: la barreja, la combinació de rendes econòmiques molt diferents, la interrelació de generacions diferents. I és cert que això ha caracteritzat les grans urbs, les que han crescut en els últims cent anys. Però, ho podrà continuar sent? En una economia basada per complet en el sector serveis, al sud d’Europa, Barcelona té les de guanyar si ‘abraça’ un talent internacional que, després d’una comparació exhaustiva, comprova que és una ciutat assequible, amable, amb centres de recerca i educatius d’altura, amb serveis públics acceptables i amb una qualitat de vida molt per sobre de la mitjana.

En gran mesura el centre de riquesa per a tot el territori català serà Barcelona i la seva immediata àrea d’influència. I és on apareix l’AMB i la proposta de Jaume Collboni, amb un factor afegit: com pal·liar la desigualtat, com millorar amb polítiques ben dissenyades la vida de molts habitants que han quedat marginats els darrers dos decennis, amb la crisi financera i econòmica del 2008 encara molt present.

L’ àrea metropolitana ben entesa, com una gran taca urbana que integri els dos Vallès, i fins a Vilanova i Mataró, ha de ser l’agafador per a tots aquells habitants que ja no puguin seguir a Barcelona. I com a efecte dominó, les ciutats mitjanes i petites de la resta del territori català podran assumir també els desplaçaments que es produeixin des de l’ àrea metropolitana cap a l’interior de Catalunya. És irrealitzable? Dependrà de la capacitat de les administracions per preparar aquest terreny, per planificar vint i trenta anys vista. Es tracta, en realitat, del primer repte, el més ambiciós i el més intel·ligent que hauria d’assumir el govern autonòmic, des de la premissa que l’ordenació del territori ha estat un desastre en el passat, amb una superposició d’administracions com els consells comarcals o la idea de les vegueries.

Per què, i la pregunta és pertinent, quin paper tindria la Generalitat en una Catalunya que ja frega els vuit milions de persones, si l’Àrea Metropolitana de Barcelona integra 5,2 milions? Té un enorme camp. L’AMB ampliada no seria cap contrapoder. Les competències en habitatge, per exemple, són de la Generalitat. Del que es tracta és de col·laborar, d’arribar a acords, d’implementar convenis amb els municipis per millorar les comunicacions –aquí el paper del Govern central és també essencial, amb un servei de Rodalies de Renfe que sigui realment eficaç–, dissenyar zones de baixes emissions amb un criteri realista o millorar de forma integral barris sencers de determinats pobles i ciutats.

L’AMB haurà també de fer els seus deures. En els darrers anys la desigualtat al territori s’ha eixemplat. I aquí el poder polític juga un rol determinant. Les millores s’han produït més a la zona del Baix Llobregat que a l’eix nord de Barcelona, en poblacions com Sant Adrià, Santa Coloma de Gramenet o Badalona. El pes de dirigents polítics del Baix Llobregat a l’AMB ha estat crucial, i es va entendre en el seu moment, perquè en aquestes zones la pèrdua del pes del sector industrial va tenir importants conseqüències socials. Però ha anat en detriment d’aquest Barcelonès Nord, amb grans diferències de tota mena, especialment en el camp educatiu. Ara aquesta situació ha començat a canviar, però el recorregut que queda per fer és enorme.

En ciutats com Santa Coloma de Gramenet l’Ajuntament està limitat, perquè, com s’aconsegueixen ingressos propis amb rendes molt baixes per part de la majoria dels seus veïns? Aquí és on l’AMB pot incidir, amb inversions en àrees concretes, amb polítiques educatives ben enfocades. I és on té sentit parlar d’una gran ciutat d’una mica més de cinc milions de persones, sense que ningú vegi un rival a l’altra banda.

L’economista Miquel Puig sosté que el president de la Generalitat hauria de ser, a la pràctica, el gran alcalde d’aquesta gran ciutat metropolitana. És, de fet, el gran repte de Catalunya en els propers anys, amb Barcelona com a espai central d’1,6 milions de persones, destinada a ser la ‘gran fàbrica’, la gran font de riquesa’, de tot el territori, encara que això suposi ‘sacrificar-la’ per als mateixos locals.

Per Manel Manchon, director adjunt  de Metrópoli Abierta

Les polítiques metropolitanes tornen a ser al centre del debat polític. La proposta de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, d’estendre l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) a altres municipis per cobrir un territori d’uns 5,2 milions d’habitants, ha obligat els mateixos alcaldes a posicionar-se. Hi ha recels i qüestions que s’han d’aclarir en els pròxims mesos. En tot cas, el fet que obligarà el principal actor a Catalunya, el Govern de la Generalitat, a posicionar-se, sigui per iniciar algun tipus de col·laboració més estreta que l’actual, sigui per rebutjar per complet la idea de Collboni. I assenyala un model per al futur, amb el possible ‘sacrifici’ de Barcelona en benefici de l’àrea metropolitana.

Com? Les ciutats s’entenen com una barreja d’ usos, com la integració de persones molt diferents, com l’intercanvi cultural, com un lloc per al lleure i l’aprenentatge. Però el model econòmic que ha imperat ha obligat a una especialització, dins d’una dura competència internacional. Ja no competeixen els països, sinó les ciutats i les seves àrees territorials d’influència. Alguns economistes sostenen que la veritable lluita s’establirà entre les zones urbanes més dinàmiques. Totes elles busquen atraure un talent internacional, un turisme de qualitat, amb inversors que valorin la qualitat de vida i l’accés a la tecnologia i l’educació superior d’elevat valor afegit. I Barcelona intenta surfejar en aquesta batalla. Està ben posicionada, però haurà de treballar amb intensitat amb una col·laboració clara, ferma i honesta entre l’administració pública i el sector privat.

En aquesta competència internacional hi ha possibilitats d’èxit. La qüestió que es dirimeix és una altra. Es tracta de comprovar, després d’una anàlisi rigorosa que correspon als organismes i entitats més actius de la ciutat, si tot el territori català en el seu conjunt i el metropolità en particular, podria assumir i interioritzar el ‘sacrifici’ de Barcelona. És a dir, si la ciutat competeix en l’àmbit internacional amb totes les conseqüències, els veïns i veïnes de Barcelona ho tindran complicat per poder continuar vivint en una urbs que –agradi o no, s’entengui o no—és encara ‘barata’ entre les grans ciutats globals.

”L’economista Miquel Puig sosté que el president de la Generalitat hauria de ser, a la pràctica, el gran alcalde d’aquesta gran ciutat metropolitana”

L’experta en polítiques metropolitanes, Mariona Tomàs, considera que Barcelona hauria de poder conservar el seu senyal d’identitat, que no és altra que la de moltes altres ciutats mitjanes al món: la barreja, la combinació de rendes econòmiques molt diferents, la interrelació de generacions diferents. I és cert que això ha caracteritzat les grans urbs, les que han crescut en els últims cent anys. Però, ho podrà continuar sent? En una economia basada per complet en el sector serveis, al sud d’Europa, Barcelona té les de guanyar si ‘abraça’ un talent internacional que, després d’una comparació exhaustiva, comprova que és una ciutat assequible, amable, amb centres de recerca i educatius d’altura, amb serveis públics acceptables i amb una qualitat de vida molt per sobre de la mitjana.

En gran mesura el centre de riquesa per a tot el territori català serà Barcelona i la seva immediata àrea d’influència. I és on apareix l’AMB i la proposta de Jaume Collboni, amb un factor afegit: com pal·liar la desigualtat, com millorar amb polítiques ben dissenyades la vida de molts habitants que han quedat marginats els darrers dos decennis, amb la crisi financera i econòmica del 2008 encara molt present.

L’ àrea metropolitana ben entesa, com una gran taca urbana que integri els dos Vallès, i fins a Vilanova i Mataró, ha de ser l’agafador per a tots aquells habitants que ja no puguin seguir a Barcelona. I com a efecte dominó, les ciutats mitjanes i petites de la resta del territori català podran assumir també els desplaçaments que es produeixin des de l’ àrea metropolitana cap a l’interior de Catalunya. És irrealitzable? Dependrà de la capacitat de les administracions per preparar aquest terreny, per planificar vint i trenta anys vista. Es tracta, en realitat, del primer repte, el més ambiciós i el més intel·ligent que hauria d’assumir el govern autonòmic, des de la premissa que l’ordenació del territori ha estat un desastre en el passat, amb una superposició d’administracions com els consells comarcals o la idea de les vegueries.

Per què, i la pregunta és pertinent, quin paper tindria la Generalitat en una Catalunya que ja frega els vuit milions de persones, si l’Àrea Metropolitana de Barcelona integra 5,2 milions? Té un enorme camp. L’AMB ampliada no seria cap contrapoder. Les competències en habitatge, per exemple, són de la Generalitat. Del que es tracta és de col·laborar, d’arribar a acords, d’implementar convenis amb els municipis per millorar les comunicacions –aquí el paper del Govern central és també essencial, amb un servei de Rodalies de Renfe que sigui realment eficaç–, dissenyar zones de baixes emissions amb un criteri realista o millorar de forma integral barris sencers de determinats pobles i ciutats.

L’AMB haurà també de fer els seus deures. En els darrers anys la desigualtat al territori s’ha eixemplat. I aquí el poder polític juga un rol determinant. Les millores s’han produït més a la zona del Baix Llobregat que a l’eix nord de Barcelona, en poblacions com Sant Adrià, Santa Coloma de Gramenet o Badalona. El pes de dirigents polítics del Baix Llobregat a l’AMB ha estat crucial, i es va entendre en el seu moment, perquè en aquestes zones la pèrdua del pes del sector industrial va tenir importants conseqüències socials. Però ha anat en detriment d’aquest Barcelonès Nord, amb grans diferències de tota mena, especialment en el camp educatiu. Ara aquesta situació ha començat a canviar, però el recorregut que queda per fer és enorme.

En ciutats com Santa Coloma de Gramenet l’Ajuntament està limitat, perquè, com s’aconsegueixen ingressos propis amb rendes molt baixes per part de la majoria dels seus veïns? Aquí és on l’AMB pot incidir, amb inversions en àrees concretes, amb polítiques educatives ben enfocades. I és on té sentit parlar d’una gran ciutat d’una mica més de cinc milions de persones, sense que ningú vegi un rival a l’altra banda.

L’economista Miquel Puig sosté que el president de la Generalitat hauria de ser, a la pràctica, el gran alcalde d’aquesta gran ciutat metropolitana. És, de fet, el gran repte de Catalunya en els propers anys, amb Barcelona com a espai central d’1,6 milions de persones, destinada a ser la ‘gran fàbrica’, la gran font de riquesa’, de tot el territori, encara que això suposi ‘sacrificar-la’ per als mateixos locals.

ALTRES ARTICLES