MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA”

La vicepresidenta de Desenvolupament Social i Econòmic de l’AMB creu que cal pensar en termes d’indústria 4.0 i aconseguir que els polígons d’activitat econòmica s’adaptin a aquest nou tipus d’indústria basada en el coneixement, més urbana, més vinculada a les nostres ciutats.

Per Rafael Pradas.

Montserrat Ballarin (Osca 1968) és doctora en dret i professora de Dret Financer i Tributari a la UPF. Regidora de l’Ajuntament de Barcelona per les llistes del PSC des de 2003 (amb un parèntesi dedicat exclusivament a la docència entre 2011 i 2015) ha centrat la seva activitat municipal en aspectes tan rellevants com la hisenda, l’educació, el benestar social, el comerç i els mercats. Des de 2019 és vicepresidenta de Desenvolupament Social i Econòmic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La pandèmia l’ha col·locada sovint en el focus mediàtic a causa del seu impacte sobre el teixit comercial i sobre l’activitat econòmica del territori metropolità.

Podríem definir de manera sintètica la realitat econòmica de la Barcelona metropolitana?
Podem dir, lògicament, que està molt castigada per la crisi que s’ha derivat de la pandèmia, però també que hi ha molts projectes engrescadors per poder tirar endavant en els àmbits industrials, en els de les noves tecnologies, el comerç… crec que si aprofitem bé la situació i sabem governar els fons europeus i la reactivació post pandèmia i l’augment de la capacitat de despesa, podem encarar amb esperança el futur.

Hi ha diverses “barcelones”: la ciutat, l’AMB, la Regió Metropolitana… La situació econòmica i social, evidentment no és igual a tot arreu…
A totes les zones hi ha barris més i menys castigats, tant al municipi de Barcelona com a l’àrea i la regió metropolitanes. És difícil fer una radiografia general a nivell territorial, perquè al propi terme de Barcelona hi ha barris, als districtes de Sant Andreu, de Nou Barris o de l’àrea del Besòs que tenen situacions molt complexes i a l’àrea hi ha un municipi amb un alt nivell de renda com Sant Cugat; o Mataró, dins la regió metropolitana, que es troba en l’altre extrem. Si alguna cosa s’ha demostrat a Barcelona i crec que serveix per a la resta de municipis, és que l’aposta pel comerç i l’economia de proximitat ha generat més resiliència. Donar serveis a l’entorn i generar serveis més de proximitat durant la pandèmia ha estat bàsic per a la supervivència dels negocis i per al manteniment de l’ocupació. En l’àmbit del comerç el que es troba en pitjor situació és el que coneixem com a economia del visitant. El centre de Barcelona, que finalment és també el centre de tota la regió metropolitana, és l’àmbit que s’ha vist més castigat. En l’ordre industrial em sembla molt positiu que s’estiguin recuperant progressivament les exportacions.

Això no obstant, sembla evident que al territori de l’AMB es concentren més problemes socials i els ajuntaments probablement tenen menys capacitat de maniobra que el de Barcelona.
El municipi de Barcelona fa una aportació neta al pressupost de l’AMB amb la finalitat de generar solidaritat amb l’entorn. Però també és interessant veure com l’àrea metropolitana ha fet passes per abordar la crisi al territori amb la generació del programa “Apropa’m”, dotat amb setze milions i mig d’euros per tal de desenvolupar actuacions de proximitat, de reforç del petit comerç; projectes molt lligats a polítiques de gènere, projectes d’emprenedoria estretament vinculats al territori. Ara s’està treballant per poder generar nous projectes amb l’objectiu, en definitiva, que els barris de l’àrea metropolitana que es troben en pitjor condicions puguin accedir a nous fons per generar més activitat i cohesió social.

Podem dir mirant la metròpolis en conjunt que té una assignatura pendent que és donar una embranzida a la indústria?
L’àrea metropolitana ja té més indústria que altres territoris, és la concentració industrial més gran d’Espanya. Però la indústria s’ha de seguir potenciant perquè genera llocs de treball més ben retribuïts i és més resilient també davant les circumstàncies adverses. Durant la pandèmia hem comprovat que no tenir indústria produeix greus mancances perquè fins i tot ha calgut anar a buscar fora els equips de protecció individuals per als sanitaris o per a les persones que treballen en els serveis essencials. Apostar per mantenir l’activitat industrial, la transformació de matèries primeres més que no la distribució final, és un repte pel qual encara hem d’apostar en major mesura. S’ha de dir, però, que tenim moltes potencialitats i s’està treballant en projectes realment interessants: amb el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana estem generant un pool que treballa per estudiar les opcions industrials a partir de la mobilitat, que no és solament l’automoció, tot i la seva importància, sino tota la tecnologia que hi està relacionada. En aquest sentit, tenim oportunitats claríssimament amb el projecte de la vall de l’Hidrogen de Tarragona, en el qual també hi està present l’ÀMB. L’hidrogen és una gran oportunitat per generar mobilitat sostenible i a l’àrea metropolitana és evident que una xarxa d’autobusos amb hidrogen verd pot ser una gran contribució a una mobilitat més sostenible. Les aplicacions de l’hidrogen com un vector energètic nou genera molta recerca i molts projectes emprenedors a l’àrea. La potencialitat lligada a necessitats permet produir sinergies per desenvolupar sectors industrials concrets. A banda d’això és evident la importància del cotxe elèctric i com de fonamental fora comptar amb una fàbrica de bateries en l’entorn metropolità.

Més enllà de l’hidrogen i la mobilitat, quins creu que són els grans projectes estratègics des del punt de vista de creació de riquesa i de benestar?
Partim de la importància de la tecnologia i la digitalització. Hi ha en marxa molts projectes tecnològics aplicats al turisme; a la medicina i a tot el sector biomèdic. La pandèmia ha fet palesa la importància i la potencialitat de la recerca aplicada en medicina. Un sector en el que es treballa molt és el de les dades i la seva seguretat, i no és nomes l’open data sinó el seu coneixement i tractament per poder-les posar a disposició d’empreses petites i poder dirigir les seves ofertes. Això és molt important per al comerç. Pensem que a Barcelona el comerç concentra més del 13% de l’ocupació; som una ciutat molt comercial, tot el que tingui a veure amb la digitalització del comerç és molt important i mobilitza moltes empreses creatives. No em vull oblidar del sector agroalimentari. Aquest any Barcelona és capital de l’alimentació sostenible i això és com un símbol de la importància de la innovació lligada a l’alimentació, i promoure la sostenibilitat serà fonamental de cara al futur perquè crec que amb la pandèmia ha crescut també la sensibilitat respecte a la pròpia salut i a la salut del planeta.

Un tema que sempre surt en estreta vinculació amb la indústria són els polígons, molts dels quals probablement necessiten posar-se al dia…
A l’àrea metropolitana barcelonina hi ha molts polígons d’activitat econòmica i és cert que tenim un repte importantíssim perquè no hem de pensar en termes de la indústria manufacturera com fèiem abans sinó en la indústria 4.0 i hem d’aconseguir que els polígons s’adaptin a aquest nou tipus d’indústria que es més de coneixement i vinculada a les ciutats, més urbana. Crec que respecte als polígons tenim dos reptes: el primer és obtenir tota la informació, cosa que s’està fent a través de l’Agencia Metropolitana de Desenvolupament Econòmic per tenir una gran base de dades respecte a les característiques del polígon, la seva situació, la relació amb l’entorn, la capacitat de rebre possibles inversions… En segon lloc, a partir de la informació cal dotar els polígons de les infraestructures tecnològiques necessàries perquè es puguin connectar. I abordar també, naturalment, com es gestionen.

Vostè és defensora i promotora a casa nostra de les àrees de promoció econòmica urbana (APEU), els business improvement district (BID) d’altres països, que compten ja amb una llei aprovada pel Parlament de Catalunya…
Com es gestionen els polígons d’activitat econòmica és una qüestió clau. Els àmbits comercials de les nostres ciutats i els polígons d’activitat econòmica industrial tenen en comú el mateix problema: avui no es pot obligar a totes les empreses que hi desenvolupen la seva feina a agrupar-se i desenvolupar un projecte comú. La llei de les APEU ha de permetre que amb una determinada majoria es pugui fer un projecte a cinc o deu anys vista per tal d’especialitzar o diversificar un polígon d’activitat econòmica i vincular-hi totes les empreses perquè hi aportin recursos per fer-lo possible. Crec que això és fonamental perquè molts polígons tenen un problema de governança. El mateix val per a les àrees comercials.

Però el comerç té un important nivell d’associacionisme…
L’associacionisme comercial és fonamental, perquè està més que comprovat que un comerç aïllat és molt poca cosa, li és molt difícil generar atracció comercial, vendes. Els projectes col·lectius cada vegada són més importants i no solament per posar els llums de Nadal sinó per fer dinamització, per relacionar-se amb el barri, per fer mes atractiva la zona… I sobretot per tal que estigui connectat tecnològicament. Però és cert que l’associacionisme té un sostre i arriba un moment que els comerciants ja no s’associen. Les àrees de promoció econòmica urbana busquen implicar tothom en un projecte col·lectiu. Això significa en primer lloc definir un projecte, trobar qui es preocupi de dirigir-lo mitjançant un conveni de col·laboració públic-privat amb l’ajuntament, que es puguin avaluar els avenços i que tothom contribueixi al finançament d’un projecte del que se’n beneficiarà tota l’activitat comercial i econòmica de l’entorn. Els BIDs fa 50 anys que funcionen i n’hi ha mes de quatre mil per tot el món. És evident que és una iniciativa que pot anar bé, cal adaptar-la a cada lloc, a cada ciutat, a cada cultura comercial, urbana però crec que és el futur perquè significa coresponsabilitzar comerciants o actors econòmics i ajuntaments per treballar sobre un espai públic concret.

Però de fet tornaríem a subratllar la diversitat de situacions econòmiques, empresarials, socials a Barcelona i a tot l’entorn metropolità…
Efectivament, per parlar de comerç cal distingit sectors i territoris. Per territoris, és evident que tot el que era economia dirigida al visitant al turista està molt castigat i la reactivació econòmica li costa molt més. A la ciutat de Barcelona, el districte de Sarrià s’ha reactivat al cent per cent i a Ciutat Vella al seixanta per cent. Ciutat Vella i l’Eixample estan molt per sota. Aquesta situació, de fet, és extensiva al conjunt de l’àrea metropolitana. I també depèn molt del sector en concret. Així el comerç alimentari ha tingut un bon comportament, com el de parament de la llar i el relacionat amb la tecnologia mentre que la restauració ha anat molt malament, com la moda i complements també perquè hem deixat d’arreglar-nos, d’anar a casaments o a celebracions, hem deixat de fer regals…

Sense digitalització no hi ha comerç possible?
No, segur. La digitalització, en sentit ampli, la necessitem per a tot. De fet estem aplicant la digitalització de moltes maneres. Per una banda a la promoció, a través de les xarxes socials. A la ciutat de Barcelona s’està posant en marxa un Marketplace de caràcter privat amb suport municipal, en el que hi podran participar totes les botigues exposant-hi els seus productes. El mateix faran els paradistes en el cas del Marketplace dels mercats, aquest de caràcter públic. És molt important per al comerç donar-se a conèixer i poder competir amb les plataformes, però la digitalització és també molt rellevant en un altre sentit: permet que els petits comerços puguin aplicar la tecnologia que ja fan servir els grans establiments per a presentar la seva oferta i fidelitzar al client i, finalment, la digitalització és imprescindible per gestionar els propis negocis. Avui el més important per al comerç és saber-se adaptar a un consumidor que està molt connectat a les xarxes, que mira productes en tot moment i que sovint compra de manera compulsiva o poc reflexionada.

En el context comercial hi ha mes actors, com els mercats municipals. A Barcelona, a Badalona o a Cornellà…
Tenen una tasca que és molt important. En primer, subministrar productes frescos, de qualitat, servits per persones que tenen una gran expertesa sobre el gènere i que aconsellen com treure’n el màxim rendiment. Els mercats juguen també un paper molt important com a antenes comercials a tots els barris i són espais de trobada, de convivència, generen activitat comercial al seu voltant, i es van transformant cada vegada més en espais socials, d’innovació alimentaria. Així, els mercats han introduït progressivament aules de cuina que des del punt de vista educacional fan una tasca molt important, perquè ensenyen a nens i nenes a cuinar productes de mercat. Al mercat de Sants hi han passat 5000 escolars en un any i mig. A la Boqueria s’ha dissenyat un espai per ensenyar a comprar. Crec que la pandèmia ha posat en valor totes aquestes coses, hi ha mes sensibilitat col·lectiva.

Suposo en tot això hi té molt a veure Mercabarna…
Mercabarna, el principal mercat majorista de productes frescos d’Europa, té una capacitat de proveir aliments que va molt més enllà de l’àrea metropolitana i té una dimensió industrial i logística molt important de cara a l’exportació. Pensi que acull 700 empreses amb 7.500 treballadors i segueix creixent en projectes molt interessants de mobilitat, sostenibilitat i d’intel·ligència per gestionar la seva complexitat. La seva part logística de transformació i preparació d’aliments s’expandirà encara més amb el projecte d’ampliació en terrenys que ara són propietat del Consorci de la Zona Franca. Hi ha un aspecte que em sembla rellevant recordar: Mercabarna és imprescindible per a garantir la supervivència del petit comerç alimentari, ja que les botigues de proximitat, els mercats municipals i la major part de la restauració s’abasteixen a Mercabarna.

Restauració i turisme van molt de la mà, ja ho hem comentat. Acabo amb dubtes: correm el perill de caure novament en els vells errors sobre el turisme?
Hem après algunes coses. Haver estat un temps sense turisme ens ha servit en primer lloc per valorar la seva importància, però també hi ha un cert consens en què cal gestionar-lo. En primer lloc fent una promoció turística adequada, saber on volem anar a buscar el turisme, anar a promocionar Barcelona “en origen”. També és important veure amb claredat les oportunitats del turisme comercial, de shopping, del turisme cultural, a més, evidentment, del turisme de negocis. Em sembla interessant destacar l’existència de projectes a nivell metropolità assumint el repte i la voluntat d’aconseguir que l’àrea o la regió metropolitana, en la seva globalitat, siguin un destí turístic. Barcelona és molt més, com diu un projecte de la Diputació que treballa en aquest sentit. La realitat cultural metropolitana s’ha de tenir en compte a l’hora de valorar els atractius turístics. Això té a veure amb la fidelització del visitant. Quan una persona o una família visita per primer cop una ciutat veu sempre allò que és mésturístic, en el nostre cas el camp del FC Barcelona, la Pedrera o la Sagrada Família, per posar uns exemples, però quan tornen volen ampliant el cercle i per tant tenim encara moltes oportunitats a tot el territori de la regió metropolitana.

Per Rafael Pradas.

Montserrat Ballarin (Osca 1968) és doctora en dret i professora de Dret Financer i Tributari a la UPF. Regidora de l’Ajuntament de Barcelona per les llistes del PSC des de 2003 (amb un parèntesi dedicat exclusivament a la docència entre 2011 i 2015) ha centrat la seva activitat municipal en aspectes tan rellevants com la hisenda, l’educació, el benestar social, el comerç i els mercats. Des de 2019 és vicepresidenta de Desenvolupament Social i Econòmic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La pandèmia l’ha col·locada sovint en el focus mediàtic a causa del seu impacte sobre el teixit comercial i sobre l’activitat econòmica del territori metropolità..