BRAFA I EL PODER SOCIAL DE L’ESPORT
Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg
Per a bé o per a mal, l’esport base ofereix un retrat nítid de la Barcelona actual.
D’una banda, viu contagiat de la neurosi del món adult. Així ho demostren les vergonyoses imatges de pares escridassant-se a la grada, o insultant àrbitres voluntaris. En molts casos, els nens són tractats com a prematurs projectes d’elit, i la victòria és l’única mètrica vàlida.
No obstant això, en la seva essència més pura, l’esport juvenil és una eina potent per transformar realitats socials complexes i avivar somnis. Un espai on s’aprèn a viure, a fracassar (i triomfar!) amb dignitat.
Segons l’Ajuntament de Barcelona, més d’un 80% dels barcelonins en edat escolar practiquen algun esport. És un fenomen únic des del qual abordar reptes més enllà del benestar físic o la salut.
I això és el que fa la Fundació Brafa a Nou Barris, en un entorn on el 49,5% de la població viu en risc de pobresa o exclusió social.
Però, què és exactament Brafa avui? És una escola esportiva i una fundació que mou milers d’usuaris regulars en unes instal·lacions de 40.000 metres quadrats. Un ecosistema on disciplines com el futbol o el bàsquet són, en realitat, l’excusa perfecta per modelar el caràcter i oferir oportunitats vitals.
I de fet, ho porta fent des de 1954. A finals dels seixanta, expulsats de les seves instal·lacions per la pressió immobiliària, van comprar un barranc escarpat ple de runa. Amb les seves pròpies mans van transformar aquell abocador en quatre hectàrees esportives, on encara hi són a dia d’avui.
Aquesta metamorfosi física és la metàfora exacta del que busquen: construir un paradís on d’altres veurien un erm.
Brafa no és un club que formi futbolistes, encara que la seva escola esportiva sigui l’epicentre de les seves activitats. Amb més de 600 alumnes i 129.000 € en beques aquest any, la fundació intenta que la formació esportiva pugui competir de tu a tu amb qualsevol altra entitat de futbol base. Però, al mateix temps, té la mirada posada més enllà, en la integritat de la persona.
La seva columna vertebral és el programa BChampion, un mètode pioner dissenyat juntament amb la Universitat Internacional de Catalunya que estructura l’entrenament al voltant de vint competències humanes. Cada quinze dies, al camp no només s’assaja el xut a porta, sinó que es rep formació ètica i personal.
En aquest engranatge, l’entrenador abandona el rol de mer tècnic per convertir-se en un mentor vital. És un model educatiu tan eficaç que ja ha estat exportat a través de més de 300 entrenadors arreu del món.
Però el repte més gran és aterrar aquesta filosofia a la dura realitat de Nou Barris.
A Brafa, dos de cada tres alumnes juguen becats. L’esport opera com un igualador absolut: a la gespa, la renda familiar desapareix. Una voluntat d’inclusió que s’estén també a altres exclusions socials. Ho demostra el seu programa per a nens amb Trastorn de l’Espectre Autista, o el seu equip de futbol inclusiu per a nens amb discapacitat intel·lectual.
Més enllà de la infància, la fundació acull també els adults que la centrifugadora social expulsa. A través del programa SPES, Brafa ofereix una segona oportunitat a persones en risc d’exclusió extrema, sempre a través de l’esport. Des d’immigrants que van arribar en pastera fins a aturats de llarga durada, els participants comparteixen la sensació que ja no tindran més oportunitats a la vida.
I per a tots ells, l’esport és el ganxo perfecte per oferir-los suport afectiu, material o fins i tot administratiu. Ajudar-los, en definitiva, a tornar a pujar al tren de la societat.
Aquesta vocació de no deixar ningú enrere abraça també l’altre extrem de la vida. Al migdia, quan els nens són a l’escola, les instal·lacions reben grups de persones grans que hi acudeixen per fer gimnàstica, combatre la soledat i teixir una xarxa d’amistats que els retorna la vitalitat.
Al seu torn, la influència de Brafa transcendeix els límits físics de Nou Barris. Conscients de la toxicitat que sovint envolta l’esport base, la fundació impulsa campanyes audiovisuals per combatre el fenomen dels “pares hooligans”.
Tot aquest desplegament compta amb el suport d’una inestimable xarxa de gairebé cent voluntaris i dinou treballadors. Al capdavant de la sala de màquines hi ha l’Ignasi Taló, exmigfondista; al motor, té l’ajuda fonamental d’entitats com la Fundació “la Caixa” o la Fundació Sagrada Família, que confien en la capil·laritat del projecte.
Al seu suport s’hi suma el programa de Patrons de Brafa, una xarxa de particulars i empreses que s’asseguren que a cap nen se li tanqui la porta per motius econòmics.
Aquell barranc ple de runa dels anys seixanta és avui un ecosistema educatiu de gran importància per a Barcelona i els seus barris més desfavorits.
Quan la pilota deixa de rodar i s’apaguen els focus a Nou Barris, què és el que queda al camp de la Fundació Brafa? Queden l’alleujament d’un aturat que està recuperant la seva confiança, l’orgull d’un nen becat que se sent part d’un equip i la redempció dels qui semblaven abocats a l’exclusió.
Al cap i a la fi, això mateix és Brafa. Utilitzar la bellesa de l’esport per trobar, o rescatar, la pròpia identitat. I retornar a cada persona la certesa que encara té molt de partit per jugar.
Per a bé o per a mal, l’esport base ofereix un retrat nítid de la Barcelona actual.
D’una banda, viu contagiat de la neurosi del món adult. Així ho demostren les vergonyoses imatges de pares escridassant-se a la grada, o insultant àrbitres voluntaris. En molts casos, els nens són tractats com a prematurs projectes d’elit, i la victòria és l’única mètrica vàlida.
No obstant això, en la seva essència més pura, l’esport juvenil és una eina potent per transformar realitats socials complexes i avivar somnis. Un espai on s’aprèn a viure, a fracassar (i triomfar!) amb dignitat.
Segons l’Ajuntament de Barcelona, més d’un 80% dels barcelonins en edat escolar practiquen algun esport. És un fenomen únic des del qual abordar reptes més enllà del benestar físic o la salut.
I això és el que fa la Fundació Brafa a Nou Barris, en un entorn on el 49,5% de la població viu en risc de pobresa o exclusió social.
Però, què és exactament Brafa avui? És una escola esportiva i una fundació que mou milers d’usuaris regulars en unes instal·lacions de 40.000 metres quadrats. Un ecosistema on disciplines com el futbol o el bàsquet són, en realitat, l’excusa perfecta per modelar el caràcter i oferir oportunitats vitals.
I de fet, ho porta fent des de 1954. A finals dels seixanta, expulsats de les seves instal·lacions per la pressió immobiliària, van comprar un barranc escarpat ple de runa. Amb les seves pròpies mans van transformar aquell abocador en quatre hectàrees esportives, on encara hi són a dia d’avui.
Aquesta metamorfosi física és la metàfora exacta del que busquen: construir un paradís on d’altres veurien un erm.
Brafa no és un club que formi futbolistes, encara que la seva escola esportiva sigui l’epicentre de les seves activitats. Amb més de 600 alumnes i 129.000 € en beques aquest any, la fundació intenta que la formació esportiva pugui competir de tu a tu amb qualsevol altra entitat de futbol base. Però, al mateix temps, té la mirada posada més enllà, en la integritat de la persona.
La seva columna vertebral és el programa BChampion, un mètode pioner dissenyat juntament amb la Universitat Internacional de Catalunya que estructura l’entrenament al voltant de vint competències humanes. Cada quinze dies, al camp no només s’assaja el xut a porta, sinó que es rep formació ètica i personal.
En aquest engranatge, l’entrenador abandona el rol de mer tècnic per convertir-se en un mentor vital. És un model educatiu tan eficaç que ja ha estat exportat a través de més de 300 entrenadors arreu del món.
Però el repte més gran és aterrar aquesta filosofia a la dura realitat de Nou Barris.
A Brafa, dos de cada tres alumnes juguen becats. L’esport opera com un igualador absolut: a la gespa, la renda familiar desapareix. Una voluntat d’inclusió que s’estén també a altres exclusions socials. Ho demostra el seu programa per a nens amb Trastorn de l’Espectre Autista, o el seu equip de futbol inclusiu per a nens amb discapacitat intel·lectual.
Més enllà de la infància, la fundació acull també els adults que la centrifugadora social expulsa. A través del programa SPES, Brafa ofereix una segona oportunitat a persones en risc d’exclusió extrema, sempre a través de l’esport. Des d’immigrants que van arribar en pastera fins a aturats de llarga durada, els participants comparteixen la sensació que ja no tindran més oportunitats a la vida.
I per a tots ells, l’esport és el ganxo perfecte per oferir-los suport afectiu, material o fins i tot administratiu. Ajudar-los, en definitiva, a tornar a pujar al tren de la societat.
Aquesta vocació de no deixar ningú enrere abraça també l’altre extrem de la vida. Al migdia, quan els nens són a l’escola, les instal·lacions reben grups de persones grans que hi acudeixen per fer gimnàstica, combatre la soledat i teixir una xarxa d’amistats que els retorna la vitalitat.
Al seu torn, la influència de Brafa transcendeix els límits físics de Nou Barris. Conscients de la toxicitat que sovint envolta l’esport base, la fundació impulsa campanyes audiovisuals per combatre el fenomen dels “pares hooligans”.
Tot aquest desplegament compta amb el suport d’una inestimable xarxa de gairebé cent voluntaris i dinou treballadors. Al capdavant de la sala de màquines hi ha l’Ignasi Taló, exmigfondista; al motor, té l’ajuda fonamental d’entitats com la Fundació “la Caixa” o la Fundació Sagrada Família, que confien en la capil·laritat del projecte.
Al seu suport s’hi suma el programa de Patrons de Brafa, una xarxa de particulars i empreses que s’asseguren que a cap nen se li tanqui la porta per motius econòmics.
Aquell barranc ple de runa dels anys seixanta és avui un ecosistema educatiu de gran importància per a Barcelona i els seus barris més desfavorits.
Quan la pilota deixa de rodar i s’apaguen els focus a Nou Barris, què és el que queda al camp de la Fundació Brafa? Queden l’alleujament d’un aturat que està recuperant la seva confiança, l’orgull d’un nen becat que se sent part d’un equip i la redempció dels qui semblaven abocats a l’exclusió.
Al cap i a la fi, això mateix és Brafa. Utilitzar la bellesa de l’esport per trobar, o rescatar, la pròpia identitat. I retornar a cada persona la certesa que encara té molt de partit per jugar.
| share: |       |
