JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI”

Joan Guàrdia (Barcelona, 1958) és catedràtic de Psicologia i va ser elegit rector de la Universitat de Barcelona (UB) el desembre passat al capdavant d’una candidatura renovadora. Bon comunicador, empàtic i proper, en aquesta entrevista fa balanç del que ha estat aquesta primera etapa, però parla sobretot dels projectes de futur, de la mirada metropolitana que té la UB, de la relació entre societat civil i sistema universitari, i del que han de fer les institucions acadèmiques per ser més presents en els debats públics.  

Han passat més de sis mesos des que va agafar el timó de la UB. En què s’ha notat la seva arribada al rectorat?
En tot cas, seria la nostra arribada al rectorat. Potser això ho hauria de contestar la nostra comunitat. Però si em demana en què s’ha de notar, jo crec que hi ha tres coses que són les fonamentals. La primera, ordenar més la casa. Això de fer dissabte és incòmode i no estic dient que no estigués endreçada. Però s’ha de guanyar en ordre i en organització. La segona és canviar les prioritats. Ho vaig anunciar en la presa de possessió. A partir del curs 2021-22 és quan desplegarem tots els canvis de prioritat amb uns nous programes de suport. I la tercera, que s’hauria de notar, és que volem seguir treballant perquè la Universitat de Barcelona lideri clarament el sistema universitari català, espanyol i europeu, el sistema de recerca, i afermar la nostra presència en els fòrums de debat i decisió sobre el futur del país i de la ciutat. És a dir, treballar intensament perquè la Universitat de Barcelona sigui un punt de referència permanent en els esdeveniments que ens toquen.

Una cosa que va afirmar durant la campanya electoral al rectorat em va cridar l’atenció. Deia vostè que volia una UB que cuidés a la gent una mica millor. A què es referia?
Miri, jo tinc un ofici meravellós, tant que alguna vegada tinc la sensació que visc en unes vacances permanentment. Per convèncer-lo del que dic, pensi que treballem en un lloc on ens paguen per crear, per generar iniciatives, per modificar l’entorn, per ser útil, per donar solucions a les grans preguntes, per posar el saber al servei de la comunitat. A més a més, en el meu cas, com a docent, la llei et protegeix per fer això, amb llibertat de càtedra. Socialment, s’ha decidit que es fa confiança a unes persones perquè creïn, perquè responguin a les preguntes i trobin solucions. A sobre, ho acabes arrodonint perquè tenim el gran plaer de poder ensenyar. Per tant, la combinació és perfecta. Quin és el problema? El problema és que nosaltres som una universitat molt gran, en la qual a vegades la grandària ens dificulta la sensibilitat pel detall. Perquè les institucions tan grans les acostumem a gestionar des de l’engròs i, a vegades, hi ha gotes d’aigua que s’escapen. La grandària no ha de ser una dificultat per atendre les necessitats que té la gent. Ens falta guanyar espai en conciliació de vida professional i personal, ens falta guanyar més reconeixement pel que fa a la igualtat de gènere, ens falta guanyar terreny en la millora de les condicions laborals, en el fet que en alguns llocs les infraestructures són incòmodes per treballar. A això em referia. Com a resultat d’això, ens hem de preocupar per la carrera professional de la gent. Tenir cura de la gent vol dir reconèixer les legítimes aspiracions que tenen les persones per tal de progressar a la vida. I entendre-les com a reivindicacions legítimes, no pas com un conflicte.

Esmentava abans la necessitat de reforçar el lideratge de la UB. Quins serien els objectius per consolidar-lo?
Hi ha dues idees. La primera: el buc insígnia del sistema universitari i de recerca del país no es pot quedar aliè de cap manera als moviments importants que el futur ens demana en l’àmbit de la innovació, la recerca, la transparència, la cultura o l’art. La UB hi ha d’estar present. No hi ha de ser present perquè sí, sinó perquè portem més de 550 anys demostrant que generem talent. No som els únics, només faltaria, però sí que som un actor essencial en aquesta història. En segon lloc, perquè els propers anys tindrem l’oportunitat de rellançar, com a país, com a societat, com a ciutat, un grapat de projectes que a l’empara d’aquesta idea de la resiliència i de la recuperació econòmica, obliguen a no equivocar-se. I quina és la millor garantia d’una societat per prendre decisions i no equivocar-se? La resposta és molt simple: escoltar la ciència.

Les universitats han patit els efectes de la crisi. La Covid ha empitjorat encara més la situació de la UB?
Dificultar potser no és la paraula. No voldria pas banalitzar el que ha passat, però més enllà del patiment i el dolor que ha generat, que ha estat enorme, nosaltres volem pensar en la pandèmia com una oportunitat més que no pas com una dificultat. Què ha passat? Ras i curt: coses que fèiem les hem deixat de fer, i no ha passat res, coses que no fèiem les hem començat a fer i han funcionat, ens han descarregat de mil coses, i hem fet un salt conceptual que, sense la pandèmia, no haguéssim fet.

Posi’ns un exemple d’això que diu.
La reducció de burocràcia, una reducció dràstica dels processos interns en la presa de decisions, una reconsideració immediata de tots els processos de relació i de contacte social i laboral, una nova manera de treballar, amb el teletreball. Però, a sobre, a la UB se li dona una oportunitat per revisar el seu propi model de funcionament i d’impartir docència. No estic dient que deixem de ser presencials, eh, això mai. Som el que som i és el que volem ser. Però seria absurd pensar que després de la pandèmia, no ha passat res.

La UB forma part del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), que vol culminar en un “Compromís Metropolità 2030”. Com està funcionant el Pla?
En el temps que portem en el govern de la universitat, ens hem reunit un parell de vegades. Han tingut l’amabilitat de visitar-nos i hi hem treballat. Li esmentaré dues coses. Aquí sí que la pandèmia ha pogut tenir un impacte negatiu i, probablement, com a estructura anem massa lents. Perquè és urgent alinear les administracions, els coneixements i els objectius estratègics, tant econòmics com culturals i socials. I el segon comentari que faria és que vam demanar que hi hagués un mecanisme molt més transversal d’informació i de difusió. És a dir, per ara el Pla té un caire massa tancat, massa en clau de les institucions que hi participen. I aquestes coses funcionen millor en la mesura que se socialitzen, es transversalitzen i es converteixen en un moviment social col·lectiu. És extraordinàriament important que el Pla Estratègic Metropolità pugui reeixir. I nosaltres hi serem amb tota la capacitat que puguem.

I en aquest debat metropolità, hi ha alguna idea central que vulgui aportar la UB?
Miri, com he explicat diverses vegades i he fet a la Casa Gran, si dibuixem en el mapa de Barcelona les seus de les instal·lacions emblemàtiques en matèria d’innovació i recerca, descobrim que hem construït entre tots plegats una anella que envolta, que encercla Barcelona, que integra des del Barcelona Supercomputing Center fins al sincrotró, fins a la gent de Bellvitge pel sud, la Vall d’Hebron pel nord, des de l’Hospital Clínic al bell mig de la ciutat, passant pel que serà el Mercat del Peix a la part marítima… És a dir, quan ens posem davant del mapa i dibuixem el quadrat que és la ciutat, veiem fins a on arriba el sistema de recerca i innovació. I el sistema s’ha desplegat com una teranyina en què, si vols, pots posar en el centre al Clínic, però si seguim les rondes, el territori està farcit d’instal·lacions científiques de Barcelona primer nivell mundial. El Pla Estratègic Metropolità ha d’estar basat fonamentalment a reconèixer aquesta xarxa com un element no només de qualitat, sinó de futur, perquè el disseny sistèmicament és perfecte.

Està ben encarat el Pla?
Està ben encarat, però aquesta realitat és encara desconeguda. Si ara expliquéssim als nostres conciutadans que hi ha una cosa que és el sincrotró, o el Barcelona Supercomputing Center, o el Parc Científic de Barcelona, probablement veuríem que es coneix ben poc. Insisteixo: geogràficament, les coses tenen una lectura. Hi ha una estructura radial i les universitats estem perfectament coordinades en aquests temes. Nosaltres ja som una institució vinculada al territori, amb el que implica de complexitat de gestió, treball i finançament, però més enllà d’això, hem de parlar en termes sistèmics. La UB ha de liderar moltes coses, però també ha d’estar molt compromesa amb la resta del sistema que aquest salt l’hem de fer plegats.

Com funciona el vincle entre la UB i el teixit empresarial? N’està satisfet?
Ens queda camí per recórrer. No és tan cert, com a vegades es diu, que les universitats visquin tan lluny del teixit empresarial. En el nostre cas, la Fundació Bosch Gimpera porta molts anys treballant amb infinitat d’empreses. Tenim convenis a dojo, projectes compartits, hem multiplicat el nombre de càtedres finançades per institucions privades que es vinculen a projectes de recerca. És a dir, no és tan cert aquesta mena de mantra que diu que la universitat i el teixit empresarial estan allunyats. El que és cert és que hi ha molt d’espai de millora. Aquest lligam per ara es dona molt amb grans entitats, grans empreses, i, en canvi, es dona molt menys en teixits empresarials menys potents o més locals. Què ens falta? Mecenatge i patrocini en termes molt més amplis, molt més contundents i tramats que li permeti al teixit empresarial entendre la universitat i la recerca com un company de viatge. Ens falta, per part de la universitat, la cultura de la transferència. Ens falta que molts àmbits de la ciència tinguem la capacitat que, quan avancem en el coneixement, aquest avenç es tradueixi i sigui factible d’una manera coherent en una millora de les condicions de vida de la ciutadania. Això des de la universitat ens costa. Al sector empresarial a vegades li costa veure’ns com un company de viatge i al món universitari a vegades ens costa de veure que, al final, la ciència té com a objectiu que la gent visqui millor, sigui més feliç i ho sigui en una societat més justa i amb més seguretat. Aquest és l’espai que ens toca recórrer. Per tant, llei de mecenatge, llei de patrocini, interrelacionar-nos una mica més. Per exemple, ha funcionat molt bé el tema dels doctorats industrials.

“És extraordinàriament important que el Pla Estratègic Metropolità pugui reeixir, i nosaltres hi serem amb tota la capacitat que puguem”

Què són exactament?
Són doctorats que es fan la meitat a casa i la meitat en una entitat. Això ens està ajudant molt a que gent jove vegi que es pot fer la tesi a la Bayer, a la Volkswgen, a la Caixa o en qualsevol entitat en la qual hi ha interessos compartits. Això està ajudant molt. Primer perquè els doctors i doctores ja tenen un coneixement del funcionament del teixit empresarial real, no són acadèmics purs. I al mateix temps, les institucions, tant les públiques com les privades, aprenen que la universitat és una font de coneixement útil, aplicable. En els doctorats industrials tenim el suport de la Generalitat, els doctorands tenen un sou mentre estan fent la tesi. És un model francament d’èxit.

L’Associació Catalana d’Entitats de Recerca (ACER) va demanar a la Generalitat, el març passat, posar la recerca i la innovació en el centre de l’acció de govern. Creu que aquesta prioritat està encarrilada?Aquesta prioritat està en l’autopista on s’havia d’haver posat. Tenim una conselleria, la consellera està decidida i amb la qual els rectors hi estem molt esperançats. Té un discurs en aquests aspectes de la recerca que és clar i contundent. Però tot just comencem. Tenim el cotxe a lloc, però ara es tracta de veure d’on traiem el combustible i les assegurances, i com busquem els conductors de menys de 35 anys que permetin que els que ara conduïm tinguem un relleu per conduir el cotxe en millors condicions. Ja em perdonaràs el símil que he fet.

Hi veu voluntat política?
Diguem que en aquests moments albirem un compromís en aquest sentit i ganes d’anar per aquí.

Es va mostrar crític, durant la campanya electoral a la UB, amb la paralització del Campus de les Arts, al 22@. Com es troba ara el projecte?
Ja hem tingut una primera reunió amb totes les entitats que participen en el projecte del Campus de les Arts. Aquests dies concretaré amb la consellera la data per signar l’acord entre totes aquestes entitats, que són vint-i-tres. Són institucions de tot Catalunya, amb tot el sistema universitari al darrera. La nostra intenció és que el més aviat possible llançarem el primer concurs d’idees sobre el projecte, el contingut i com s’ha d’enfocar. Estem molt il·lusionats amb començar a caminar en aquest projecte. La millor manera perquè les institucions s’hi comprometin i assegurin el finançament és que vegin que un projecte d’aquestes característiques no és només un desig sinó de fets, idees i voluntats compartides. Hi és tothom, totes les institucions que tenen a veure amb cultura, en art, en humanitats, estan en aquest projecte. Aquí hi són des d’Eina, l’ESMUC, el Liceu, Taller de Músics a la Facultat de Belles Arts.

El convenç tal com s’ha anat definint el projecte?
El que no s’ha fet és la passa endavant de la voluntat política. Aquest és un campus estratègic per a la ciutat, és una aposta de sistema, compartida per la resta d’entitats de docència i recerca catalanes. S’ha de fer. No hi ha opció.

Creu que la societat, en general, és prou conscient del paper central que tenen les universitats i l’impacte que té sobre les vides de la gent?
Crec que les universitats ens expliquem poc. No sé si molt bé, però poc. En primer lloc, perquè els qui ens hauríem d’explicar, que són els professors i investigadors, ens estenem massa i a vegades se’ns en va el missatge. Volem matisar massa coses. La ciència viu dels matisos i els mitjans de comunicació viviu dels titulars. Per això és important el paper dels mitjans perquè qualsevol finestra que puguem utilitzar per explicar als nostres conciutadanes com ens guanyem el sou és positiu. Moltes vegades encara ara hem d’explicar coses que fem des de fa més de 550 anys.

Què és el que manca, aleshores, o què no fan prou?
Obrir la finestra. El que no fem prou és explicar les coses d’una forma planera. Hi ha un punt aquí en què la ciència l’hem de posar més a l’abast del ciutadà. Som nosaltres els que no fem prou. Hem de buscar maneres de parlar més amb vosaltres, que ens conegueu més, que divulguem més, que estiguem més present en els grans debats, perquè la ciència té una cosa que és molt pesada, que és que té resposta a algunes preguntes. És un criteri de garantia. Però això ho hem de fer no des de l’arrogància, sinó des de la prestació de servei. Hem de buscar maneres perquè els grans projectes de la casa els expliquem bé.

Passem a un tema completament diferent. Té un criteri definit sobre l’ampliació del Prat?
No ens hem definit perquè no som una de les institucions cridades a aquest debat. Però li faré alguna reflexió. Per nosaltres, qualsevol iniciativa que vagi en la línia de posar Barcelona encara més en el mapa internacional i de les connexions ho veiem positivament. Nosaltres, en el que podem col·laborar és aportar el debat que es fa des de la ciència: la necessitat d’un creixement sostingut que posi la nostra ciutat en el punt de referència dels moviments europeus de tot tipus i al mateix temps fer-ho compatible amb un creixement sostenible, raonable, i que no posi en risc la conservació de les millors condicions de qualitat de vida. Nosaltres amb aquesta pregunta hi podem aportar alguna resposta perquè tenim els científics i científiques que les poden donar. L’aposta per fer de Barcelona encara més un punt de referència a nivell internacional ha de venir acompanyada d’un full de ruta per no posar en perill els criteris de sostenibilitat.

Joan Guàrdia (Barcelona, 1958) és catedràtic de Psicologia i va ser elegit rector de la Universitat de Barcelona (UB) el desembre passat al capdavant d’una candidatura renovadora. Bon comunicador, empàtic i proper, en aquesta entrevista fa balanç del que ha estat aquesta primera etapa, però parla sobretot dels projectes de futur, de la mirada metropolitana que té la UB, de la relació entre societat civil i sistema universitari, i del que han de fer les institucions acadèmiques per ser més presents en els debats públics.  

Han passat més de sis mesos des que va agafar el timó de la UB. En què s’ha notat la seva arribada al rectorat?
En tot cas, seria la nostra arribada al rectorat. Potser això ho hauria de contestar la nostra comunitat. Però si em demana en què s’ha de notar, jo crec que hi ha tres coses que són les fonamentals. La primera, ordenar més la casa. Això de fer dissabte és incòmode i no estic dient que no estigués endreçada. Però s’ha de guanyar en ordre i en organització. La segona és canviar les prioritats. Ho vaig anunciar en la presa de possessió. A partir del curs 2021-22 és quan desplegarem tots els canvis de prioritat amb uns nous programes de suport. I la tercera, que s’hauria de notar, és que volem seguir treballant perquè la Universitat de Barcelona lideri clarament el sistema universitari català, espanyol i europeu, el sistema de recerca, i afermar la nostra presència en els fòrums de debat i decisió sobre el futur del país i de la ciutat. És a dir, treballar intensament perquè la Universitat de Barcelona sigui un punt de referència permanent en els esdeveniments que ens toquen.

Una cosa que va afirmar durant la campanya electoral al rectorat em va cridar l’atenció. Deia vostè que volia una UB que cuidés a la gent una mica millor. A què es referia?
Miri, jo tinc un ofici meravellós, tant que alguna vegada tinc la sensació que visc en unes vacances permanentment. Per convèncer-lo del que dic, pensi que treballem en un lloc on ens paguen per crear, per generar iniciatives, per modificar l’entorn, per ser útil, per donar solucions a les grans preguntes, per posar el saber al servei de la comunitat. A més a més, en el meu cas, com a docent, la llei et protegeix per fer això, amb llibertat de càtedra. Socialment, s’ha decidit que es fa confiança a unes persones perquè creïn, perquè responguin a les preguntes i trobin solucions. A sobre, ho acabes arrodonint perquè tenim el gran plaer de poder ensenyar. Per tant, la combinació és perfecta. Quin és el problema? El problema és que nosaltres som una universitat molt gran, en la qual a vegades la grandària ens dificulta la sensibilitat pel detall. Perquè les institucions tan grans les acostumem a gestionar des de l’engròs i, a vegades, hi ha gotes d’aigua que s’escapen. La grandària no ha de ser una dificultat per atendre les necessitats que té la gent. Ens falta guanyar espai en conciliació de vida professional i personal, ens falta guanyar més reconeixement pel que fa a la igualtat de gènere, ens falta guanyar terreny en la millora de les condicions laborals, en el fet que en alguns llocs les infraestructures són incòmodes per treballar. A això em referia. Com a resultat d’això, ens hem de preocupar per la carrera professional de la gent. Tenir cura de la gent vol dir reconèixer les legítimes aspiracions que tenen les persones per tal de progressar a la vida. I entendre-les com a reivindicacions legítimes, no pas com un conflicte.

Esmentava abans la necessitat de reforçar el lideratge de la UB. Quins serien els objectius per consolidar-lo?
Hi ha dues idees. La primera: el buc insígnia del sistema universitari i de recerca del país no es pot quedar aliè de cap manera als moviments importants que el futur ens demana en l’àmbit de la innovació, la recerca, la transparència, la cultura o l’art. La UB hi ha d’estar present. No hi ha de ser present perquè sí, sinó perquè portem més de 550 anys demostrant que generem talent. No som els únics, només faltaria, però sí que som un actor essencial en aquesta història. En segon lloc, perquè els propers anys tindrem l’oportunitat de rellançar, com a país, com a societat, com a ciutat, un grapat de projectes que a l’empara d’aquesta idea de la resiliència i de la recuperació econòmica, obliguen a no equivocar-se. I quina és la millor garantia d’una societat per prendre decisions i no equivocar-se? La resposta és molt simple: escoltar la ciència.

Les universitats han patit els efectes de la crisi. La Covid ha empitjorat encara més la situació de la UB?
Dificultar potser no és la paraula. No voldria pas banalitzar el que ha passat, però més enllà del patiment i el dolor que ha generat, que ha estat enorme, nosaltres volem pensar en la pandèmia com una oportunitat més que no pas com una dificultat. Què ha passat? Ras i curt: coses que fèiem les hem deixat de fer, i no ha passat res, coses que no fèiem les hem començat a fer i han funcionat, ens han descarregat de mil coses, i hem fet un salt conceptual que, sense la pandèmia, no haguéssim fet.

Posi’ns un exemple d’això que diu.
La reducció de burocràcia, una reducció dràstica dels processos interns en la presa de decisions, una reconsideració immediata de tots els processos de relació i de contacte social i laboral, una nova manera de treballar, amb el teletreball. Però, a sobre, a la UB se li dona una oportunitat per revisar el seu propi model de funcionament i d’impartir docència. No estic dient que deixem de ser presencials, eh, això mai. Som el que som i és el que volem ser. Però seria absurd pensar que després de la pandèmia, no ha passat res.

La UB forma part del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), que vol culminar en un “Compromís Metropolità 2030”. Com està funcionant el Pla?
En el temps que portem en el govern de la universitat, ens hem reunit un parell de vegades. Han tingut l’amabilitat de visitar-nos i hi hem treballat. Li esmentaré dues coses. Aquí sí que la pandèmia ha pogut tenir un impacte negatiu i, probablement, com a estructura anem massa lents. Perquè és urgent alinear les administracions, els coneixements i els objectius estratègics, tant econòmics com culturals i socials. I el segon comentari que faria és que vam demanar que hi hagués un mecanisme molt més transversal d’informació i de difusió. És a dir, per ara el Pla té un caire massa tancat, massa en clau de les institucions que hi participen. I aquestes coses funcionen millor en la mesura que se socialitzen, es transversalitzen i es converteixen en un moviment social col·lectiu. És extraordinàriament important que el Pla Estratègic Metropolità pugui reeixir. I nosaltres hi serem amb tota la capacitat que puguem.

I en aquest debat metropolità, hi ha alguna idea central que vulgui aportar la UB?
Miri, com he explicat diverses vegades i he fet a la Casa Gran, si dibuixem en el mapa de Barcelona les seus de les instal·lacions emblemàtiques en matèria d’innovació i recerca, descobrim que hem construït entre tots plegats una anella que envolta, que encercla Barcelona, que integra des del Barcelona Supercomputing Center fins al sincrotró, fins a la gent de Bellvitge pel sud, la Vall d’Hebron pel nord, des de l’Hospital Clínic al bell mig de la ciutat, passant pel que serà el Mercat del Peix a la part marítima… És a dir, quan ens posem davant del mapa i dibuixem el quadrat que és la ciutat, veiem fins a on arriba el sistema de recerca i innovació. I el sistema s’ha desplegat com una teranyina en què, si vols, pots posar en el centre al Clínic, però si seguim les rondes, el territori està farcit d’instal·lacions científiques de Barcelona primer nivell mundial. El Pla Estratègic Metropolità ha d’estar basat fonamentalment a reconèixer aquesta xarxa com un element no només de qualitat, sinó de futur, perquè el disseny sistèmicament és perfecte.

Està ben encarat el Pla?
Està ben encarat, però aquesta realitat és encara desconeguda. Si ara expliquéssim als nostres conciutadans que hi ha una cosa que és el sincrotró, o el Barcelona Supercomputing Center, o el Parc Científic de Barcelona, probablement veuríem que es coneix ben poc. Insisteixo: geogràficament, les coses tenen una lectura. Hi ha una estructura radial i les universitats estem perfectament coordinades en aquests temes. Nosaltres ja som una institució vinculada al territori, amb el que implica de complexitat de gestió, treball i finançament, però més enllà d’això, hem de parlar en termes sistèmics. La UB ha de liderar moltes coses, però també ha d’estar molt compromesa amb la resta del sistema que aquest salt l’hem de fer plegats.

Com funciona el vincle entre la UB i el teixit empresarial? N’està satisfet?
Ens queda camí per recórrer. No és tan cert, com a vegades es diu, que les universitats visquin tan lluny del teixit empresarial. En el nostre cas, la Fundació Bosch Gimpera porta molts anys treballant amb infinitat d’empreses. Tenim convenis a dojo, projectes compartits, hem multiplicat el nombre de càtedres finançades per institucions privades que es vinculen a projectes de recerca. És a dir, no és tan cert aquesta mena de mantra que diu que la universitat i el teixit empresarial estan allunyats. El que és cert és que hi ha molt d’espai de millora. Aquest lligam per ara es dona molt amb grans entitats, grans empreses, i, en canvi, es dona molt menys en teixits empresarials menys potents o més locals. Què ens falta? Mecenatge i patrocini en termes molt més amplis, molt més contundents i tramats que li permeti al teixit empresarial entendre la universitat i la recerca com un company de viatge. Ens falta, per part de la universitat, la cultura de la transferència. Ens falta que molts àmbits de la ciència tinguem la capacitat que, quan avancem en el coneixement, aquest avenç es tradueixi i sigui factible d’una manera coherent en una millora de les condicions de vida de la ciutadania. Això des de la universitat ens costa. Al sector empresarial a vegades li costa veure’ns com un company de viatge i al món universitari a vegades ens costa de veure que, al final, la ciència té com a objectiu que la gent visqui millor, sigui més feliç i ho sigui en una societat més justa i amb més seguretat. Aquest és l’espai que ens toca recórrer. Per tant, llei de mecenatge, llei de patrocini, interrelacionar-nos una mica més. Per exemple, ha funcionat molt bé el tema dels doctorats industrials.

“És extraordinàriament important que el Pla Estratègic Metropolità pugui reeixir, i nosaltres hi serem amb tota la capacitat que puguem”