PRIMERES PASSSES CAP A UN MERCAT LEGAL DE LA MARIHUANA A LA U.E?

Carles Vivancos fa el punt sobre l’actualitat europea en referència a la legalització del mercat del cànnabis i analitza diferents vies adoptades arreu del món, com ara la tailandesa i l’holandesa

Per Carles Vivancos, analista de política

A la tornada de Setmana Santa els ministres d’agricultura (Cem Özdemir) i de sanitat (Karl Lauterbach) d’Alemanya anunciaven el registre, abans d’acabar el mes al Bundestag, del projecte de llei per regular l’ús recreatiu del cànnabis al país més poblat de la UE. A més de ser els titulars de les carteres més directament implicades en el tema, Özdemir i Lauterbach son dos pesos pesants en els partits principals de la coalició de govern germànica (Bündnis 90/Die Grünen i SPD, respectivament).

En la presentació de la iniciativa legislativa, recollida en el pacte de coalició del 2021, ambdós responsables polítics posaven especial èmfasi en el propòsit compartit d’avançar amb prudència en el camí de la legalització del consum recreatiu del cànnabis per, entre d’altres raons, ajudar a bloquejar que el creixement econòmic d’aquest segment de mercat servís per beneficiar i consolidar les xarxes criminals que actualment l’operen.

La recent experiència tailandesa, en la que el govern presidit pel militar colpista Prayuth Chan-o-cha va decidir legalitzar pràcticament tota l’activitat econòmica relacionada amb la marihuana (des del cultiu a la venda per consum recreatiu, només limitant-ne l’exportació) d’un dia per l’altre el 9 de juny del 2022, ha estat presidida pel caos i l’arribada massiva al país de persones i capitals relacionats amb organitzacions foranies de tota mena (incloses les criminals). Ni la cultura institucional alemanya ni el marc normatiu europeu permetrien una aventura similar a la del país asiàtic. Esdevingut de sobte el paradís somniat per alguns del actuals operadors que, en sol europeu (essencialment els Països Baixos i Espanya), actuen en la semi-obscuritat dels coffee-shops i dels dispensaris de les associacions cannàbiques.

El que pot permetre la irrepetible experiència tailandesa és avaluar les dimensions econòmiques que l’eclosió del mercat legal del consum recreatiu del cànnabis pot tenir.

Les autoritats alemanyes preveuen, a expenses de poder llegir el text concret de la proposició de llei, una etapa experimental en la distribució que buscaria reproduir (esperem que amb major rigor jurídico-fiscal) l’experiència espanyola (d’arrels essencialment barcelonines) de les associacions cannàbiques. La idea principal darrere d’aquest format és permetre que la producció, local i legal, de marihuana s’acobli paulatinament al creixement de la demanda canalitzada a través de l’evolució d’una distribució transparent i sota control. De moment, les ciutats veïnes Frankfurt i Offenbach s’han postulat públicament per acollir les primeres proves. En la data de tancament del present text, la “coalició semàfor” encara no ha entregat al Bundestag el projecte de llei anunciat. El que si han transcendit han estat les converses del govern alemany amb la Comissió Europea per ajustar l’esborrany original al complex marc regulatori europeu en aquesta matèria.

Arribats a aquest punt presenta un cert interès comparar les evolucions relatives que han tingut tant els coffe-shops d’Amsterdam com les “associacions” cannàbiques barcelonines. Va ser a mitjans de la dècada dels 70’ quan les autoritats neerlandeses varen tractar de combatre l’eclosió del consum d’estupefaents entre el jovent del seu país amb una combinació de mesures policials i la creació d’espais de tolerància per a les aleshores anomenades “drogues toves” (essencialment el haixix i la marihuana). Aquesta segona idea es va concretar amb l’autorització, a la ciutat d’Amsterdam, dels “Coffe-Shops”, botigues en les que es podia adquirir i consumir petites quantitats dels esmentats derivats cannabics. També, durant un curt període de temps (1987-1994), es va experimentar l’autorització de venda de petites quantitats d’heroïna i l’entrega de metadona als addictes als opiacis al costat de l’Estació Central de ferrocarril de Rotterdam (“Perron Nul”). El resultat de l’experiment va ser controvertit i per aquesta raó es va tancar però, en qualsevol cas, s’inscrivia en la mateixa idea de no limitar l’acció contra les drogodependències a la penalització i l’acció policial. Sí que es va observar un clar descens del nombre de detinguts i del nivell de violència criminal associada al tràfic i consum de drogues.

En l’actualitat, l’experiència neerlandesa de tolerància acumula ja pràcticament mig segle de vida. Durant aquest període no es va observar un increment local de les toxicomanies associades al consum de cànnabis. En el terreny policial-criminal, la despenalització del consum i la compra de petites quantitats de productes cannàbics no es va acompanyar de la despenalització del cultiu i/o la venda al major de les plantes de marihuana. Va ser ben entrada la segona dècada del present segle quan es varen començar a posar els fonaments per evitar la paradoxa de poder vendre un producte el cultiu del qual està perseguit en el mateix país. En l’actualitat, a l’espera d’un acord parlamentari que permeti superar el problema, una llei aprovada al 2019 permetria que al 2024 es pugui començar a vendre cànnabis cultivat als Països Baixos als clubs cannàbics i cafeteries de onze municipis holandesos, inclòs Amsterdam.

En paral·lel als esforços per canalitzar i resoldre de forma no repressiva el consum recreatiu de les drogues toves, els Països Baixos han experimentat un important creixement de l’activitat de diverses organitzacions criminals internacionals vinculades al tràfic i la producció sintètica de drogues. Segons els experts, bona part d’aquest creixement es deu a la privilegiada posició del port de Rotterdam com a principal porta logística de la UE. Segons dades del 2019, relacionades amb el nivell d’aprehensions de contraban, els Països Baixos haurien superat Espanya com la principal plataforma logística de la cocaïna a Europa. Si a això li sumem la producció de metamfetamina i “èxtasis” (localitzada bàsicament en territori holandès, segons diverses fonts policials) no ens ha de sorprendre que la premsa holandesa qualifiqui al seu país de “narco estat” atès el nivell de violència associat a les activitats criminals vinculades al tràfic de drogues. L’esmentada violència ha derivat en la necessitat de dotar d’escortes policials als membres del govern i als jutges, investigadors i periodistes que treballen en la investigació d’aquestes activitats criminals. Les amenaces a la seguretat amb aquest origen haurien arribat fins a posar en risc als propis membres de la Casa Reial dels Països Baixos.

El cas barceloní de les “associacions cannàbiques” es va iniciar al 1991 amb la fundació de la AREC (Asociación Ramón Santos de Estudios sobre el Cannabis). Entre els seus socis fundadors es comptava amb Felipe Borrallo, Miguel Ángel Gallardo i Juanito Mediavilla. Editor i dibuixants, respectivament, de la revista de còmic alternatiu Makoki. L’esforç d’aquest entitat peonera a Espanya va servir per explorar les resquícies legals que permetessin plantar i fumar, en espais privats, la marihuana i els seus derivats. Els primers fruits visibles varen ser la proliferació de les “smart shop” a Barcelona. Botigues en les que es podia comprar tota mena d’utillatge i informació per cultivar, en principi a escala domèstica, les plantes de marihuana. Una primera batalla guanyada va ser la possibilitat de comprar també les imprescindibles llavors de cànnabis sativa i cànnabis indica.

Va ser al 1999 quan un tribunal espanyol va admetre, per primer cop, l’ús terapèutic del cànnabis (el cas contra Roland H. detingut a l’aeroport de Barcelona-El Prat amb dos kilograms de haixix).

A partir de l’any 2006 es quan es comencen a implantar els anomenats “clubs cannàbics”, a l’escalf del possible consum terapèutic de la marihuana i el haixix. Com en el cas holandès, a Espanya el cultiu i la compravenda de la marihuana i els seus derivats era i és un crim perseguible. I malgrat l’aparent tolerància social, una persona detinguda amb menys de 5 gr de derivats cannàbics encara pot ser multada amb un mínim de 601€. Això no ha impedit que, en el període comprès entre 2011 i 2015, els clubs cannàbics a Barcelona coneguessin una eclosió sense precedents. Passant dels poc més d’un centenar d’entitats a superar el mig miler de locals, titularitat d’associacions sense afany de lucre, que comptaven amb centenars de milers de “socis” registrats i per tant aptes per anar al “dispensari” de l’associació a buscar derivats cannàbics per a les seves necessitats mèdiques o recreatives.

Una part significativa dels “socis” eren (són) estrangers no residents que visiten Barcelona també atrets, com en el cas dels Coffee-Shops d’Amsterdam, per la visible simplicitat de comprar i consumir marihuana i haixix. Segons dades del sector, un “soci” local mig pot consumir l’equivalent a 150-200€ mensuals de marihuana o haixix. Atès que el nombre actual de “clubs” cannàbics a Barcelona supera el nombre de 200 i la mitjana de “socis” actius es superior als 1.500 per entitat no costa gaire fer-se una idea aproximada de l’embalum actual de negoci d’un sector que no pot comprar legalment, a Espanya, el mínim de 10-12 tones/any que, només a l’àrea metropolitana de Barcelona, es pot estimar que es consumeixen. No ens han de sorprendre les continues informacions als mitjans sobre la descoberta de plantacions il·legals de marihuana. Això dit, sense comptar amb les “importacions” d’altres països, com el Marroc, on el cultiu de marihuana és legal des de fa dos anys.

A la vista del comentat fins ara, sembla obvi que de prosperar l’anunciada legalització alemanya del consum de cànnabis, inclús seguint la “via Barcelona”, obligarà a les autoritats de la UE i de la majoria dels països europeus a ajustar les seves respectives legislacions. Sobretot pel que fa al cultiu i la compravenda a l’engròs de la marihuana, una activitat criminal i fortament perseguida en el conjunt de la UE.

Com a exemple de la fortalesa del “sector” tenim el cas de Spannabis, la principal fira professional de la marihuana a Europa i un referent mundial que es desenvolupa al recinte de la Fira de Cornellà des de l’any 2003.