ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

El repte més important per a la població metropolitana és el mateix que té plantejat el conjunt de la humanitat: mantenir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri dels ecosistemes.

Per Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats.

La ”Real Academia Española de la Lengua” defineix el concepte “àrea metropolitana” com una “administració territorial integrada per municipis propers entre els quals existeix una forta vinculació econòmica i social, per dur conjuntament la planificació i coordinació d’obres i serveis”. L’Àrea Metropolitana de Barcelona respon exactament a aquesta definició. L’integren 36 municipis amb una superfície total de 636 Km2 i una població de 3.239.337 habitants (2020). Es va constituir el 21 de juliol del 2011 substituint com a administració pública les tres entitats fins aleshores existents: la Mancomunitat de Municipis de l’AMB, l’Entitat del Medi Ambient i l’Entitat Metropolitana del Transport.
Les competències sobre ecologia de l’AMB afecten a tres àmbits: el cicle de l’aigua, els residus i els serveis ambientals (canvi climàtic, transició energètica i educació ambiental). Les actuacions en aquests tres àmbits s’emmarquen dins de la planificació estratègica de desenvolupament del territori metropolità, un dels objectius primordials de l’AMB. El disseny d’estratègies es fa propiciant espais de consens i concertació amb els agents econòmics, socials i institucionals del territori. Tot plegat es concreta en el Pla d’Actuació metropolitana (PAM) i en la Reflexió estratègica metropolitana (REM), global i transversal, per tal de definir què ha de ser l’AMB a mitjà i llarg termini.

Per tant, en l’àmbit territorial metropolità barcelonès les eines de planificació i gestió mediambiental hi són, i s’exerceixen. De fet, els èxits de la planificació estratègica metropolitana i de les conseqüents polítiques de medi ambient i sostenibilitat han estat notables. Cal reconèixer-ho abans de plantejar algunes vies de superació dels nous reptes que l’evolució dels fets està comportant.

“La naturalesa dels fets implicats en el canvi climàtic obliga a transcendir les divisions administratives horitzontals, també posa en qüestió la funcionalitat de les divisions administratives verticals, és a dir, territorials.”

Actualment el repte més important per a la població metropolitana és el mateix que té plantejat el conjunt de la humanitat: mantenir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri dels ecosistemes. D’això depenen, en major o menor mesura, no només totes les altres qüestions ambientals, sinó també les econòmiques i socials.
El canvi climàtic ha estat reconegut per la Unió Europea com una emergència, i és objecte d’una línia estratègica primordial de les seves polítiques. Conseqüentment, dins de l’àmbit de la UE les actuacions per fer-hi front en cada escala territorial, segons el principi de subsidiarietat, podrien disposar d’aval polític i de recursos tècnics i econòmics per la seva implementació efectiva.
De les consideracions anteriors emana la necessitat de fer dos ordres de precisions. Primerament, per la naturalesa del repte climàtic, les polítiques a dur a terme no es restringeixen a les actuacions caracteritzades fins ara com a “mediambientals”; haurien de ser de caràcter transversal i, per gestionar-les, s’han de superar les divisions administratives existents. Aconseguir-ho no és fàcil perquè s’han de vèncer inèrcies ben incrustades en les mentalitats, en la tradició administrativa departamental i en els pressupostos. Tanmateix, és possible fer-ho. La clau és entendre que estem davant d’una qüestió de política general i no pas sectorial, i que cal comptar amb el suport polític de les màximes autoritats en les diferents administracions i que tots els departaments hi treballin coordinadament.
Segonament, la naturalesa global del repte climàtic i la seva evolució posen permanentment en qüestió la idoneïtat de l’àmbit territorial que ha de planificar i gestionar les actuacions per fer-hi front. Des que la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro l’any 1992 va impulsar l’elaboració d’Agendes 21, el leit motiv “pensar globalment, actuar localment” ha estat una guia de la planificació i actuació mediambiental des de l’escala planetària fins a la municipal.
En definitiva, de la mateixa manera que la naturalesa dels fets implicats en el canvi climàtic obliga a transcendir les divisions administratives horitzontals, també posa en qüestió la funcionalitat de les divisions administratives verticals, és a dir, territorials. Per exemple, la delimitació d’una àrea metropolitana pot haver perdut certa vigència. Podria tractar-se d’un procés de la mateixa naturalesa que aquell que va portar els municipis a decidir constituir-la per tal d’optimitzar determinades funcions que compartien. Pot ser que en alguns aspectes ho segueixi sent, però allò fonamental és que el procés que hem d’encarar ara és d’una altra dimensió: la transició ecològica de tot un sistema i de la mateixa societat.
Per gestionar aquest nou procés cal també un canvi d’escala territorial. En efecte, transposar el concepte i l’estructura administrativa d’àrea metropolitana a un nombre superior de municipis compresos, més o menys arbitràriament, dins d’una futura “regió metropolitana” no ens sembla que sigui la solució més adequada.
Per contra, sostenim que la “regió metropolitana” més adient per planificar i gestionar la transició ecològica necessària per fer front al canvi climàtic i millorar l’economia i la societat futures és la regió pròpiament dita, és a dir, Catalunya: un àmbit territorial complex i socialment viable que disposa d’un estatus polític i administratiu millorable, però legítim i consolidat. Justificar aquesta hipòtesi com es mereix no és possible fer-ho en l’espai d’aquest paper. Tanmateix no dubtem en presentar-la aquí i ara amb el convenciment de què el país conté els elements que permetran de confirmar-la com una tesi fèrtil i esperançadora.

Lluís Boada és Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats. És expert en planificació estratègica de desenvolupament sostenible. Va ser Director dels Programes de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona (1991-2000).

Per Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats.

La ”Real Academia Española de la Lengua” defineix el concepte “àrea metropolitana” com una “administració territorial integrada per municipis propers entre els quals existeix una forta vinculació econòmica i social, per dur conjuntament la planificació i coordinació d’obres i serveis”. L’Àrea Metropolitana de Barcelona respon exactament a aquesta definició. L’integren 36 municipis amb una superfície total de 636 Km2 i una població de 3.239.337 habitants (2020). Es va constituir el 21 de juliol del 2011 substituint com a administració pública les tres entitats fins aleshores existents: la Mancomunitat de Municipis de l’AMB, l’Entitat del Medi Ambient i l’Entitat Metropolitana del Transport.
Les competències sobre ecologia de l’AMB afecten a tres àmbits: el cicle de l’aigua, els residus i els serveis ambientals (canvi climàtic, transició energètica i educació ambiental). Les actuacions en aquests tres àmbits s’emmarquen dins de la planificació estratègica de desenvolupament del territori metropolità, un dels objectius primordials de l’AMB. El disseny d’estratègies es fa propiciant espais de consens i concertació amb els agents econòmics, socials i institucionals del territori. Tot plegat es concreta en el Pla d’Actuació metropolitana (PAM) i en la Reflexió estratègica metropolitana (REM), global i transversal, per tal de definir què ha de ser l’AMB a mitjà i llarg termini.
Per tant, en l’àmbit territorial metropolità barcelonès les eines de planificació i gestió mediambiental hi són, i s’exerceixen. De fet, els èxits de la planificació estratègica metropolitana i de les conseqüents polítiques de medi ambient i sostenibilitat han estat notables. Cal reconèixer-ho abans de plantejar algunes vies de superació dels nous reptes que l’evolució dels fets està comportant.

“La naturalesa dels fets implicats en el canvi climàtic obliga a transcendir les divisions administratives horitzontals, també posa en qüestió la funcionalitat de les divisions administratives verticals, és a dir, territorials.”

Actualment el repte més important per a la població metropolitana és el mateix que té plantejat el conjunt de la humanitat: mantenir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri dels ecosistemes. D’això depenen, en major o menor mesura, no només totes les altres qüestions ambientals, sinó també les econòmiques i socials.
El canvi climàtic ha estat reconegut per la Unió Europea com una emergència, i és objecte d’una línia estratègica primordial de les seves polítiques. Conseqüentment, dins de l’àmbit de la UE les actuacions per fer-hi front en cada escala territorial, segons el principi de subsidiarietat, podrien disposar d’aval polític i de recursos tècnics i econòmics per la seva implementació efectiva.
De les consideracions anteriors emana la necessitat de fer dos ordres de precisions. Primerament, per la naturalesa del repte climàtic, les polítiques a dur a terme no es restringeixen a les actuacions caracteritzades fins ara com a “mediambientals”; haurien de ser de caràcter transversal i, per gestionar-les, s’han de superar les divisions administratives existents. Aconseguir-ho no és fàcil perquè s’han de vèncer inèrcies ben incrustades en les mentalitats, en la tradició administrativa departamental i en els pressupostos. Tanmateix, és possible fer-ho. La clau és entendre que estem davant d’una qüestió de política general i no pas sectorial, i que cal comptar amb el suport polític de les màximes autoritats en les diferents administracions i que tots els departaments hi treballin coordinadament.
Segonament, la naturalesa global del repte climàtic i la seva evolució posen permanentment en qüestió la idoneïtat de l’àmbit territorial que ha de planificar i gestionar les actuacions per fer-hi front. Des que la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro l’any 1992 va impulsar l’elaboració d’Agendes 21, el leit motiv “pensar globalment, actuar localment” ha estat una guia de la planificació i actuació mediambiental des de l’escala planetària fins a la municipal.
En definitiva, de la mateixa manera que la naturalesa dels fets implicats en el canvi climàtic obliga a transcendir les divisions administratives horitzontals, també posa en qüestió la funcionalitat de les divisions administratives verticals, és a dir, territorials. Per exemple, la delimitació d’una àrea metropolitana pot haver perdut certa vigència. Podria tractar-se d’un procés de la mateixa naturalesa que aquell que va portar els municipis a decidir constituir-la per tal d’optimitzar determinades funcions que compartien. Pot ser que en alguns aspectes ho segueixi sent, però allò fonamental és que el procés que hem d’encarar ara és d’una altra dimensió: la transició ecològica de tot un sistema i de la mateixa societat.
Per gestionar aquest nou procés cal també un canvi d’escala territorial. En efecte, transposar el concepte i l’estructura administrativa d’àrea metropolitana a un nombre superior de municipis compresos, més o menys arbitràriament, dins d’una futura “regió metropolitana” no ens sembla que sigui la solució més adequada.
Per contra, sostenim que la “regió metropolitana” més adient per planificar i gestionar la transició ecològica necessària per fer front al canvi climàtic i millorar l’economia i la societat futures és la regió pròpiament dita, és a dir, Catalunya: un àmbit territorial complex i socialment viable que disposa d’un estatus polític i administratiu millorable, però legítim i consolidat. Justificar aquesta hipòtesi com es mereix no és possible fer-ho en l’espai d’aquest paper. Tanmateix no dubtem en presentar-la aquí i ara amb el convenciment de què el país conté els elements que permetran de confirmar-la com una tesi fèrtil i esperançadora.

Lluís Boada és Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats. És expert en planificació estratègica de desenvolupament sostenible. Va ser Director dels Programes de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona (1991-2000).

share: