FET RELIGIÓS I METRÒPOLI

Divendres 6 de novembres se celebra un nou diàleg a la seu de Foment del Treball. La benvinguda anirà a càrrec del Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, i el diàleg serà presentat pel Sr. Felipe Campos, conseller delegat d’Aigües de Barcelona i director d’Acció Social i Sostenibilitat de Veolia a Espanya. L’acte gira al voltant del diàleg sobre el valor del fet religiós en la construcció metropolitana amb Ramon Bassas, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, el Dr. Jaume Angelats, President de la Fundación Joan Maragall i la Dra. Rosa Martinez-Cuadros, investigadora en la universitat d’OsloMet i vinculada al grup de recerca ISOR (UAB). La sessió serà conduïda per la periodista Glòria Marín. La cloenda anirà a càrrec de la Sra. Mar Alarcón, vicepresidenta de Foment del Treball.
L’esdeveniment serà presencial a la seu de Foment del Treball, Via Laietana, 32 de Barcelona, i s’oferirà en directe per via streaming a través del web del RethinkBCN.

Per a inscriure’s, clicar aquí.

En el diàleg s’aprofundirà en els següents temes:
Un dels fets més visibles dels canvis socials i culturals de l’època en què vivim es troba en el fet religiós. Quan semblava la religió quedaria ineluctablement com una curiositat arqueològica, com un tret característic de societats poc desenvolupades o simplement es reclouria a l’àmbit privat, ens trobem un cert ressorgiment de la demanda espiritual i una àmplia oferta de possibilitats, en teoria per satisfer-la. I l’impacte social, cultural i convivencial d’aquest fet entre nosaltres és evident.
La Generalitat de Catalunya disposa d’una estructura específica per gestionar la diversitat religiosa i promoure el diàleg interreligiós, integrada principalment per la Direcció General d’Afers Religiosos, dependent del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica. Aquest organisme manté les relacions institucionals amb les diferents confessions religioses, impulsa polítiques de convivència i llibertat religiosa i desenvolupa iniciatives de formació, recerca i divulgació. La seva tasca es complementa amb el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, òrgan consultiu encarregat d’assessorar el Govern en matèria de pluralisme religiós i interreligiositat, així com amb eines com el Mapa Religiós de Catalunya, que permet conèixer i analitzar la realitat religiosa del territori per afavorir la cohesió social i l’entesa entre comunitats.
El Mapa Religiós de Catalunya reflecteix les dinàmiques socials sorgides dels diferents àmbits religiosos i espirituals presents al país, com el catolicisme, les esglésies evangèliques, l’islam, l’ortodòxia cristiana, els testimonis de Jehovà, el budisme, l’hinduisme, el judaisme, el sikhisme, la fe bahà’í i diversos corrents espirituals i humanistes. Qüestions com la llibertat religiosa i de consciència, el diàleg interreligiós, la convivència en una societat plural, la presència de les religions en l’espai públic, la diversitat religiosa en els serveis públics, la igualtat de gènere, l’impacte creixent de la immigració i la prevenció de la discriminació són àmbits que, de manera directa o indirecta, són abordats per les diferents confessions i tradicions religioses. Es tracta d’espais d’acció que contribueixen positivament al reforçament de la cohesió social i dels valors democràtics.
Així doncs, la interreligiositat permet establir un espai de diàleg entre diverses religions, creences i opcions de consciència que reflecteix la composició social de la metròpoli i la seva relació amb l’espai públic. És un àmbit de trobada entre diferents conviccions que promou la diversitat, la llibertat religiosa i la convivència, i que contribueix, de manera directa o indirecta, a preservar la cohesió social i a reforçar el sentiment de comunitat.
Així, les creences, les religions, els credos i les diferents expressions espirituals operen en l’espai metropolità construint comunitat i generant espais de diàleg i de mediació que enforteixen els vincles socials, afavoreixen el desenvolupament cultural i contribueixen a la dimensió espiritual de la societat.

Divendres 6 de novembres se celebra un nou diàleg a la seu de Foment del Treball. La benvinguda anirà a càrrec del Sr. Josep Sánchez Llibre, president de la Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials de Foment del Treball, i el diàleg serà presentat pel Sr. Felipe Campos, conseller delegat d’Aigües de Barcelona i director d’Acció Social i Sostenibilitat de Veolia a Espanya. L’acte gira al voltant del diàleg sobre el valor del fet religiós en la construcció metropolitana amb Ramon Bassas, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, el Dr. Jaume Angelats, President de la Fundación Joan Maragall i la Dra. Rosa Martinez-Cuadros, investigadora en la universitat d’OsloMet i vinculada al grup de recerca ISOR (UAB). La sessió serà conduïda per la periodista Glòria Marín. La cloenda anirà a càrrec de la Sra. Mar Alarcón, vicepresidenta de Foment del Treball.
L’esdeveniment serà presencial a la seu de Foment del Treball, Via Laietana, 32 de Barcelona, i s’oferirà en directe per via streaming a través del web del RethinkBCN.

Per a inscriure’s, clicar aquí.

En el diàleg s’aprofundirà en els següents temes:
Un dels fets més visibles dels canvis socials i culturals de l’època en què vivim es troba en el fet religiós. Quan semblava la religió quedaria ineluctablement com una curiositat arqueològica, com un tret característic de societats poc desenvolupades o simplement es reclouria a l’àmbit privat, ens trobem un cert ressorgiment de la demanda espiritual i una àmplia oferta de possibilitats, en teoria per satisfer-la. I l’impacte social, cultural i convivencial d’aquest fet entre nosaltres és evident.
La Generalitat de Catalunya disposa d’una estructura específica per gestionar la diversitat religiosa i promoure el diàleg interreligiós, integrada principalment per la Direcció General d’Afers Religiosos, dependent del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica. Aquest organisme manté les relacions institucionals amb les diferents confessions religioses, impulsa polítiques de convivència i llibertat religiosa i desenvolupa iniciatives de formació, recerca i divulgació. La seva tasca es complementa amb el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, òrgan consultiu encarregat d’assessorar el Govern en matèria de pluralisme religiós i interreligiositat, així com amb eines com el Mapa Religiós de Catalunya, que permet conèixer i analitzar la realitat religiosa del territori per afavorir la cohesió social i l’entesa entre comunitats.
El Mapa Religiós de Catalunya reflecteix les dinàmiques socials sorgides dels diferents àmbits religiosos i espirituals presents al país, com el catolicisme, les esglésies evangèliques, l’islam, l’ortodòxia cristiana, els testimonis de Jehovà, el budisme, l’hinduisme, el judaisme, el sikhisme, la fe bahà’í i diversos corrents espirituals i humanistes. Qüestions com la llibertat religiosa i de consciència, el diàleg interreligiós, la convivència en una societat plural, la presència de les religions en l’espai públic, la diversitat religiosa en els serveis públics, la igualtat de gènere, l’impacte creixent de la immigració i la prevenció de la discriminació són àmbits que, de manera directa o indirecta, són abordats per les diferents confessions i tradicions religioses. Es tracta d’espais d’acció que contribueixen positivament al reforçament de la cohesió social i dels valors democràtics.
Així doncs, la interreligiositat permet establir un espai de diàleg entre diverses religions, creences i opcions de consciència que reflecteix la composició social de la metròpoli i la seva relació amb l’espai públic. És un àmbit de trobada entre diferents conviccions que promou la diversitat, la llibertat religiosa i la convivència, i que contribueix, de manera directa o indirecta, a preservar la cohesió social i a reforçar el sentiment de comunitat.
Així, les creences, les religions, els credos i les diferents expressions espirituals operen en l’espai metropolità construint comunitat i generant espais de diàleg i de mediació que enforteixen els vincles socials, afavoreixen el desenvolupament cultural i contribueixen a la dimensió espiritual de la societat.

ALTRES ARTICLES

LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL NO ÉS FUTUR, ÉS UNA REALITAT, UNA TECNOLOGIA TRANSFORMADORA DE LES CIUTATS CONCLUSIONS DELS DOS INFORMES RETHINKBCN

 ANA REYES: “EL VALOR DE LES DADES DEPÈN DE LA NOSTRA CAPACITAT PER CONVERTIR-LES EN DECISIONS”

La Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials (SBEES) de Foment del Treball i Fundació “la Caixa” va organitzar el passat 23 d’octubre a Madrid un nou diàleg dins del cicle de conferències “El dividend de la col·laboració”, en què ha tractat el valor de les dades, i que ha tingut com a protagonista la professora de Màrqueting i Investigació de Mercats de la Universitat Rey Juan Carlos, Ana Reyes. Durant la introducció al Diàleg, el periodista i redactor adjunt de La Vanguardia, Manel Pérez, ha fet un paral·lelisme entre dades i matèries primeres.”Avui dia, les dades són la matèria primera fonamental de la nova economia i una matèria primera no té valor fins que no hi ha el salt qualitatiu que permet convertir-la en quelcom útil, el mateix passa avui amb les dades”, va subratllar. “El veritable valor econòmic de les dades sorgeix de la capacitat de transformar aquesta informació en decisions útils mitjançant algorismes”, com va explicar Ana Reyes.

L’experta analitza com l’anomenada economia de la volumetria està canviant la manera com les empreses i les organitzacions generen valor. “La volumetria de dades no és, per si mateixa, la font del valor econòmic. El valor neix a la intersecció del volum de dades disponibles i la capacitat algorítmica de transformar-lo en decisions útils’, va dir Reyes. Cada cerca a Internet, compra, moviment, interacció amb una plataforma digital o senyal recollida per un dispositiu connectat genera informació, però no totes les dades tenen el mateix valor ni una quantitat més gran implica necessàriament millors resultats. La clau rau cada vegada més en la qualitat i rellevància de la informació, en la pregunta que es fa, i en la capacitat dels algorismes per identificar patrons i convertir-los en coneixements accionables, va explicar. Aquesta transformació ja té conseqüències directes en molts àmbits de l’activitat econòmica. Els algorismes ara estan implicats en decisions com ara per a quins productes es recomana un consumidor, quin contingut apareix per primera vegada en una plataforma, que ofereix un usuari que rep o quines sol·licituds passen determinats processos automatitzats.

Des de l’acumulació d’informació fins a la generació de coneixement

L’economia de dades opera a través d’una cadena que comença amb la captura d’informació i continua amb el seu emmagatzematge, processament i modelització fins a arribar a la seva aplicació final. Els algoritmes s’estan convertint en un actiu estratègic per a les organitzacions i estan ajudant a explicar la importància creixent dels actius intangibles dins del valor empresarial, va explicar Ana Reyes. La investigació biomètrica n’ofereix un exemple especialment significatiu. Una quantitat relativament petita d’informació, si prové de dades d’alta qualitat i respon a una pregunta específica, pot generar més coneixement que quantitats molt més grans de registres genèrics” Les dades biomètriques prediuen amb més precisió què farà una persona, els seus estímuls i les seves reaccions”.

Exemples de projectes basats en la recollida i mesura de dades biomètriques

Un dels projectes liderats per Ana Reyes juntament amb el Museu Thyssen-Bornemisza i Quirónsalud va permetre analitzar les emocions generades per 125 obres d’art combinant tècniques com la resposta galvànica de la pell, la codificació facial i el seguiment ocular. L’estudi va generar 12.700 mètriques i va permetre convertir aquesta informació en aplicacions concretes, com una col·lecció digital organitzada segons les emocions provocades per les obres o la selecció de peces amb càrrega emocional positiva per als espais hospitalaris.
Un altre projecte desenvolupat amb la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), la Universitat Rei Joan Carles i IKEA va estudiar les emocions associades a la cuina i l’alimentació i l’impacte de factors com l’ús de l’empresa o del telèfon mòbil. Entre les seves troballes, la investigació va descobrir que la cuina va acompanyar una alegria significativament augmentada, mentre que menjar amb un telèfon mòbil mostrava un perfil emocional més desfavorable que fer-ho en companyia. Tots dos casos mostren que el valor econòmic de les dades depèn menys del seu volum absolut que de la seva capacitat per generar un senyal rellevant i facilitar decisions concretes, afirma Ana Reyes.

Un nou Avantatge Competitiu per a les Empreses

Aquest desenvolupament també obre oportunitats per a empreses més petites. En comparació amb les grans plataformes tecnològiques, l’avantatge tradicional de les quals s’ha basat en el maneig de grans quantitats d’informació, les organitzacions mitjanes poden competir amb dades patentades d’alta qualitat, coneixements especialitzats del vostre sector i un ús més precís dels algorismes. “El terreny de joc pot estar parcialment equilibrat. Una mostra ben dissenyada i dirigida d’una pregunta empresarial específica pot ser molt més valuosa que milions de registres sense un objectiu clar”, va assenyalar el professor durant l’esdeveniment organitzat per SBEES.
A això se li afegeix un altre actiu cada vegada més rellevant: la confiança. En un entorn de creixent preocupació pel tractament de dades personals i biomètriques, les organitzacions que expliquen clarament quina informació recullen, per a què la utilitzen i quines garanties ofereixen poden convertir la transparència i l’ús responsable de la intel·ligència artificial en un avantatge competitiu.
Ana Reyes també es va referir durant el diàleg a l’estat de regulació de l’ús de les dades i va dir que “Europa està intentant respondre a aquests reptes mitjançant un marc regulador que inclou el Reglament General de Protecció de Dades, la Llei de Dades i el Reglament d’Intel·ligència Artificial, amb l’objectiu de conciliar la innovació amb la protecció dels drets dels ciutadans i dels consumidors”. Per a Ana Reyes, el següent pas no és limitar el desenvolupament d’aquesta economia, sinó aprendre a governar-la. “El repte no és frenar l’economia de les dades, sinó assegurar-nos que la informació que generem es tradueixi en algorismes transparents i audibles que puguin generar valor compartit. Com construïm aquesta economia algorítmica determinarà una part important de la competitivitat en les properes dècades”, va concloure la professora Ana Reyes.

En aquest escenari, l’economia digital passa d’una primera etapa marcada per l’acumulació massiva d’informació a una altra en la qual la qualitat de les dades, el coneixement algorítmic, la transparència i la capacitat de convertir la informació en decisions estan emergint com els veritables diferenciadors per a empreses i institucions.
La sessió va ser pesentada per Félix Riera, directora de la Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball, i el diàleg va estar liderat pel periodista, escriptor i expert en informació econòmica, Manel Pérez.

La Societat Barcelonesa d’Estudis Econòmics i Socials (SBEES) de Foment del Treball i Fundació “la Caixa” va organitzar el passat 23 d’octubre a Madrid un nou diàleg dins del cicle de conferències “El dividend de la col·laboració”, en què ha tractat el valor de les dades, i que ha tingut com a protagonista la professora de Màrqueting i Investigació de Mercats de la Universitat Rey Juan Carlos, Ana Reyes. Durant la introducció al Diàleg, el periodista i redactor adjunt de La Vanguardia, Manel Pérez, ha fet un paral·lelisme entre dades i matèries primeres.”Avui dia, les dades són la matèria primera fonamental de la nova economia i una matèria primera no té valor fins que no hi ha el salt qualitatiu que permet convertir-la en quelcom útil, el mateix passa avui amb les dades”, va subratllar. “El veritable valor econòmic de les dades sorgeix de la capacitat de transformar aquesta informació en decisions útils mitjançant algorismes”, com va explicar Ana Reyes.

L’experta analitza com l’anomenada economia de la volumetria està canviant la manera com les empreses i les organitzacions generen valor. “La volumetria de dades no és, per si mateixa, la font del valor econòmic. El valor neix a la intersecció del volum de dades disponibles i la capacitat algorítmica de transformar-lo en decisions útils’, va dir Reyes. Cada cerca a Internet, compra, moviment, interacció amb una plataforma digital o senyal recollida per un dispositiu connectat genera informació, però no totes les dades tenen el mateix valor ni una quantitat més gran implica necessàriament millors resultats. La clau rau cada vegada més en la qualitat i rellevància de la informació, en la pregunta que es fa, i en la capacitat dels algorismes per identificar patrons i convertir-los en coneixements accionables, va explicar. Aquesta transformació ja té conseqüències directes en molts àmbits de l’activitat econòmica. Els algorismes ara estan implicats en decisions com ara per a quins productes es recomana un consumidor, quin contingut apareix per primera vegada en una plataforma, que ofereix un usuari que rep o quines sol·licituds passen determinats processos automatitzats.

Des de l’acumulació d’informació fins a la generació de coneixement

L’economia de dades opera a través d’una cadena que comença amb la captura d’informació i continua amb el seu emmagatzematge, processament i modelització fins a arribar a la seva aplicació final. Els algoritmes s’estan convertint en un actiu estratègic per a les organitzacions i estan ajudant a explicar la importància creixent dels actius intangibles dins del valor empresarial, va explicar Ana Reyes. La investigació biomètrica n’ofereix un exemple especialment significatiu. Una quantitat relativament petita d’informació, si prové de dades d’alta qualitat i respon a una pregunta específica, pot generar més coneixement que quantitats molt més grans de registres genèrics” Les dades biomètriques prediuen amb més precisió què farà una persona, els seus estímuls i les seves reaccions”.

Exemples de projectes basats en la recollida i mesura de dades biomètriques

Un dels projectes liderats per Ana Reyes juntament amb el Museu Thyssen-Bornemisza i Quirónsalud va permetre analitzar les emocions generades per 125 obres d’art combinant tècniques com la resposta galvànica de la pell, la codificació facial i el seguiment ocular. L’estudi va generar 12.700 mètriques i va permetre convertir aquesta informació en aplicacions concretes, com una col·lecció digital organitzada segons les emocions provocades per les obres o la selecció de peces amb càrrega emocional positiva per als espais hospitalaris.
Un altre projecte desenvolupat amb la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), la Universitat Rei Joan Carles i IKEA va estudiar les emocions associades a la cuina i l’alimentació i l’impacte de factors com l’ús de l’empresa o del telèfon mòbil. Entre les seves troballes, la investigació va descobrir que la cuina va acompanyar una alegria significativament augmentada, mentre que menjar amb un telèfon mòbil mostrava un perfil emocional més desfavorable que fer-ho en companyia. Tots dos casos mostren que el valor econòmic de les dades depèn menys del seu volum absolut que de la seva capacitat per generar un senyal rellevant i facilitar decisions concretes, afirma Ana Reyes.

Un nou Avantatge Competitiu per a les Empreses

Aquest desenvolupament també obre oportunitats per a empreses més petites. En comparació amb les grans plataformes tecnològiques, l’avantatge tradicional de les quals s’ha basat en el maneig de grans quantitats d’informació, les organitzacions mitjanes poden competir amb dades patentades d’alta qualitat, coneixements especialitzats del vostre sector i un ús més precís dels algorismes. “El terreny de joc pot estar parcialment equilibrat. Una mostra ben dissenyada i dirigida d’una pregunta empresarial específica pot ser molt més valuosa que milions de registres sense un objectiu clar”, va assenyalar el professor durant l’esdeveniment organitzat per SBEES.
A això se li afegeix un altre actiu cada vegada més rellevant: la confiança. En un entorn de creixent preocupació pel tractament de dades personals i biomètriques, les organitzacions que expliquen clarament quina informació recullen, per a què la utilitzen i quines garanties ofereixen poden convertir la transparència i l’ús responsable de la intel·ligència artificial en un avantatge competitiu.
Ana Reyes també es va referir durant el diàleg a l’estat de regulació de l’ús de les dades i va dir que “Europa està intentant respondre a aquests reptes mitjançant un marc regulador que inclou el Reglament General de Protecció de Dades, la Llei de Dades i el Reglament d’Intel·ligència Artificial, amb l’objectiu de conciliar la innovació amb la protecció dels drets dels ciutadans i dels consumidors”. Per a Ana Reyes, el següent pas no és limitar el desenvolupament d’aquesta economia, sinó aprendre a governar-la. “El repte no és frenar l’economia de les dades, sinó assegurar-nos que la informació que generem es tradueixi en algorismes transparents i audibles que puguin generar valor compartit. Com construïm aquesta economia algorítmica determinarà una part important de la competitivitat en les properes dècades”, va concloure la professora Ana Reyes.

En aquest escenari, l’economia digital passa d’una primera etapa marcada per l’acumulació massiva d’informació a una altra en la qual la qualitat de les dades, el coneixement algorítmic, la transparència i la capacitat de convertir la informació en decisions estan emergint com els veritables diferenciadors per a empreses i institucions.
La sessió va ser pesentada per Félix Riera, directora de la Societat Barcelona d’Estudis Econòmics i Socials del Foment del Treball, i el diàleg va estar liderat pel periodista, escriptor i expert en informació econòmica, Manel Pérez.

ALTRES ARTICLES

JOAN PUIGCERCÓS: DEBATRE BARCELONA LA BARCELONA METROPOLITANA EN EL FEDERALISME DEL SEGLE XXI L’ENCAIX ENTRE CIUTATS METROPOLITANES RAFAEL PRADAS: CENTRES I PERIFÈRIES METROPOLITANES

 CLARA MUÑOZ: “SENSE SÒL I SENSE AGILITAT ADMINISTRATIVA, EL DRET A L’HABITATGE ÉS PAPER MULLAT”

Per Manel Manchon, periodista
Un actor imprescindible a Catalunya, de forma especial a tot el territori metropolità de Barcelona. L’objectiu és proporcionar habitatge assequible, entenent que una llar és el que garanteix la dignitat de la persona. Es tracta de la Fundació Salas, a Sabadell, que dirigeix Clara Muñoz i que transmet un enorme entusiasme per una tasca que avui es considera més necessària que mai.
Muñoz és llicenciada en Ciències Físiques, i disposa d’un Màster en Project Management en Edificació i Urbanisme. Des de la seva predisposició per tot allò que s’emmarca en el servei social, va arribar a la Fundació Salas on ha après tot el que està relacionat amb la promoció d’habitatges. De la Física a la construcció d’habitatges, però uns habitatges que puguin ser assequibles, i amb la idea que hi ha d’haver un acompanyament de les famílies.

Però, com es pot aconseguir aquest objectiu? Clara Muñoz entén que tot ha d’estar relacionat, des del rigor, l’ètica i la funció social.
El que s’ha de proporcionar és un habitatge a aquelles persones i col·lectius que el mercat lliure ha deixat de banda. És a dir, l’habitatge com a dret, i “no com un luxe”.
Hi ha, per tant, tres grans principis que Muñoz defensa al capdavant de la Fundació Salas: El de no entendre l’habitatge com un luxe; la força de la col·laboració publico-privada i la gestió sense ànim de lucre.
En el primer punt, Clara Muñoz considera que l’emergència de l’habitatge actual no es pot resoldre “només construint més, sinó construint amb sentit”. L’objectiu és oferir habitatges de qualitat a preus significativament per sota del preu de mercat.
Muñoz és contundent respecte a la necessària col·laboració entre les administracions i les empreses privades. “El sector públic no pot anar sol, i el privat tampoc”. El que fa la Fundació Salas és actuar com un pont, col·laborant amb administracions públiques per gestionar sòl oficial i convertir-lo en llars assequibles.
Després està la qüestió de la gestió sense ànim de lucre. Muñoz subratlla que ser una fundació permet reinvertir tots els excedents en la mateixa finalitat social. I que això garanteix que el focus estigui sempre en el benefici de l’usuari final i no en la rendibilitat financera d’accionistes.
Però, on s’acaba la feina? Clara Muñoz incideix en una de les tasques més importants: “És important gestionar les comunitats per garantir una convivència sana i un suport continuat a les famílies”. Una altre cosa de vital importància és la mateixa construcció amb materials eficients i energies renovables que redueixen la pobresa energètica dels llogaters o compradors.

Malgrat tot, el problema arriba des d’un altre costat: la manca de sòl disponible i la lentitud burocràtica. “S’han d’agilitzar les gestions administratives per poder donar respostes a la llista d’espera creixent de famílies que necessiten un habitatge protegit”, insisteix.
La Fundació Salas –nascuda l’any 2004 i homologada per la Generalitat com a promotora social– recorda Clara Muñoz, ja ha entregat centenars d’habitatges i en té milers més en fase de promoció, tant en règim de venda com de lloguer assequible.
Muñoz, que ja fa 14 anys que està vinculada a la Fundació Salas, incideix que tot passa per una col·laboració estreta amb els ajuntaments i la Generalitat. Es treballa sota el model de dret de superfície.
Això permet construir habitatges assequibles sense que l’administració perdi la titularitat del sòl, el qual retorna al sector públic al cap d’uns anys, generalment setanta-cinc anys. El sector privat, per la seva banda, aporta l’expertesa tècnica i la celeritat en l’execució, mentre que el sector públic garanteix l’interès general i la cessió dels actius.
L’entusiasme i l’ànim positiu de Clara Muñoz deixa pas, però, a la preocupació i el neguit. Hi ha a tot el territori metropolità de Barcelona una gran demanda d’habitatge, però la celeritat en la construcció no és, precisament, l’adequada.
Les administracions són lentes. Els terminis per obtenir llicències i aprovar planejaments sovint no s’ajusten a la urgència de la demanda. I, després, hi ha falta de sòl finalista. Sense sòl per preparat per construir, els objectius del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge (PTSH) seran difícils d’assolir. “Sense sòl i sense agilitat administrativa, el dret a l’habitatge és paper mullat”, assegura Clara Muñoz.
Amb un somriure, amb la convicció que l’àrea metropolitana de Barcelona té un gran futur si aborda de forma conjunta els seus reptes, Clara Muñoz entén que no s’han dedicat tots els esforços necessaris en la qüestió de l’habitatge, i, en concret, de l’habitatge social. “L’habitatge és la clau de volta de l’estat del benestar, i ara mateix està en risc”, assenyala.
Després, i la Fundació Salas s’ha trobat alguns casos, està la mateixa dinàmica dels municipis, dels alcaldes que atenen els mateixos interessos dels seus veïns, que, per tant, són també els votants que els mantindran o no en el poder. I no tots volen construir habitatge quan disposen d’un determinat sòl. Hi ha protestes dels mateixos veïns, que voldrien altres equipaments.
Per això, Clara Muñoz entén que caldria una gestió més comuna, més general, d’àmbit metropolità, un dibuix més ampli de les necessitats de tots els habitants metropolitans. I dissenyar polítiques “metropolitanes”.

Per Manel Manchon, periodista
Un actor imprescindible a Catalunya, de forma especial a tot el territori metropolità de Barcelona. L’objectiu és proporcionar habitatge assequible, entenent que una llar és el que garanteix la dignitat de la persona. Es tracta de la Fundació Salas, a Sabadell, que dirigeix Clara Muñoz i que transmet un enorme entusiasme per una tasca que avui es considera més necessària que mai.
Muñoz és llicenciada en Ciències Físiques, i disposa d’un Màster en Project Management en Edificació i Urbanisme. Des de la seva predisposició per tot allò que s’emmarca en el servei social, va arribar a la Fundació Salas on ha après tot el que està relacionat amb la promoció d’habitatges. De la Física a la construcció d’habitatges, però uns habitatges que puguin ser assequibles, i amb la idea que hi ha d’haver un acompanyament de les famílies.

Però, com es pot aconseguir aquest objectiu? Clara Muñoz entén que tot ha d’estar relacionat, des del rigor, l’ètica i la funció social.
El que s’ha de proporcionar és un habitatge a aquelles persones i col·lectius que el mercat lliure ha deixat de banda. És a dir, l’habitatge com a dret, i “no com un luxe”.
Hi ha, per tant, tres grans principis que Muñoz defensa al capdavant de la Fundació Salas: El de no entendre l’habitatge com un luxe; la força de la col·laboració publico-privada i la gestió sense ànim de lucre.
En el primer punt, Clara Muñoz considera que l’emergència de l’habitatge actual no es pot resoldre “només construint més, sinó construint amb sentit”. L’objectiu és oferir habitatges de qualitat a preus significativament per sota del preu de mercat.

Muñoz és contundent respecte a la necessària col·laboració entre les administracions i les empreses privades. “El sector públic no pot anar sol, i el privat tampoc”. El que fa la Fundació Salas és actuar com un pont, col·laborant amb administracions públiques per gestionar sòl oficial i convertir-lo en llars assequibles.
Després està la qüestió de la gestió sense ànim de lucre. Muñoz subratlla que ser una fundació permet reinvertir tots els excedents en la mateixa finalitat social. I que això garanteix que el focus estigui sempre en el benefici de l’usuari final i no en la rendibilitat financera d’accionistes.
Però, on s’acaba la feina? Clara Muñoz incideix en una de les tasques més importants: “És important gestionar les comunitats per garantir una convivència sana i un suport continuat a les famílies”. Una altre cosa de vital importància és la mateixa construcció amb materials eficients i energies renovables que redueixen la pobresa energètica dels llogaters o compradors.

Malgrat tot, el problema arriba des d’un altre costat: la manca de sòl disponible i la lentitud burocràtica. “S’han d’agilitzar les gestions administratives per poder donar respostes a la llista d’espera creixent de famílies que necessiten un habitatge protegit”, insisteix.
La Fundació Salas –nascuda l’any 2004 i homologada per la Generalitat com a promotora social– recorda Clara Muñoz, ja ha entregat centenars d’habitatges i en té milers més en fase de promoció, tant en règim de venda com de lloguer assequible.
Muñoz, que ja fa 14 anys que està vinculada a la Fundació Salas, incideix que tot passa per una col·laboració estreta amb els ajuntaments i la Generalitat. Es treballa sota el model de dret de superfície.
Això permet construir habitatges assequibles sense que l’administració perdi la titularitat del sòl, el qual retorna al sector públic al cap d’uns anys, generalment setanta-cinc anys. El sector privat, per la seva banda, aporta l’expertesa tècnica i la celeritat en l’execució, mentre que el sector públic garanteix l’interès general i la cessió dels actius.
L’entusiasme i l’ànim positiu de Clara Muñoz deixa pas, però, a la preocupació i el neguit. Hi ha a tot el territori metropolità de Barcelona una gran demanda d’habitatge, però la celeritat en la construcció no és, precisament, l’adequada.
Les administracions són lentes. Els terminis per obtenir llicències i aprovar planejaments sovint no s’ajusten a la urgència de la demanda. I, després, hi ha falta de sòl finalista. Sense sòl per preparat per construir, els objectius del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge (PTSH) seran difícils d’assolir. “Sense sòl i sense agilitat administrativa, el dret a l’habitatge és paper mullat”, assegura Clara Muñoz.
Amb un somriure, amb la convicció que l’àrea metropolitana de Barcelona té un gran futur si aborda de forma conjunta els seus reptes, Clara Muñoz entén que no s’han dedicat tots els esforços necessaris en la qüestió de l’habitatge, i, en concret, de l’habitatge social. “L’habitatge és la clau de volta de l’estat del benestar, i ara mateix està en risc”, assenyala.
Després, i la Fundació Salas s’ha trobat alguns casos, està la mateixa dinàmica dels municipis, dels alcaldes que atenen els mateixos interessos dels seus veïns, que, per tant, són també els votants que els mantindran o no en el poder. I no tots volen construir habitatge quan disposen d’un determinat sòl. Hi ha protestes dels mateixos veïns, que voldrien altres equipaments.
Per això, Clara Muñoz entén que caldria una gestió més comuna, més general, d’àmbit metropolità, un dibuix més ampli de les necessitats de tots els habitants metropolitans. I dissenyar polítiques “metropolitanes”.

ALTRES ARTICLES

ESPANYA I EL LIDERATGE DE LES TERRES RARES

 15 ANYS DE LA LLEI DE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA: INTEGRAL

El periodista Rafael Pradas ha publicat els darrers mesos una sèrie al voltant dels 15 anys de l’aprovació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en la qual ha donat la veu precisament als artífex de l’entitat i les personalitats polítiques que la van veure néixer. L’objectiu de la sèrie és recordar aquesta efemèride al temps que es plantegen els reptes de futur que encara la institució metropolitana.

La sèrie ha comptat amb tres lliuraments, cadascun dels quals oferia l’opinió de dues personalitats de l’àmbit metropolità que, amb les seves pròpies paraules, evoquen la fita assenyalada. En el primer article, Pradas va convesar amb José Montilla, President de la Generalitat en el moment d’aprovació de la llei i Lluís Recoder, conseller de Territori del govern català entre els anys 2010 i 2012, i que va contribuir decisivament a la seva implementació.

Poden llegir l’article sencer aquí.

En el segon lliurament, Rafael Pradas va recollir les paraules d’Artur Mas, escollit president de la Generalitat el mateix any 2010, i amb un paper clar en l’aplicació de la llei el següent any 2011, i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona durant el procés de discussió i aprovació al Parlament de Catalunya.

Poden llegir l’article sencer aquí.

Finalment, el tercer lliurament, Pradas aporta el parer de Xavier Trias, primer president de la institució metropolitana el 2011, que considera que l’AMB és é”capital”, i Antonio Balmon, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB des del mateix any 2011, gran defensor de l’estructura metropolitana.

Poden llegir l’article sencer aquí.

El periodista Rafael Pradas ha publicat els darrers mesos una sèrie al voltant dels 15 anys de l’aprovació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona en la qual ha donat la veu precisament als artífex de l’entitat i les personalitats polítiques que la van veure néixer. L’objectiu de la sèrie és recordar aquesta efemèride al temps que es plantegen els reptes de futur que encara la institució metropolitana.

La sèrie ha comptat amb tres lliuraments, cadascun dels quals oferia l’opinió de dues personalitats de l’àmbit metropolità que, amb les seves pròpies paraules, evoquen la fita assenyalada. En el primer article, Pradas va convesar amb José Montilla, President de la Generalitat en el moment d’aprovació de la llei i Lluís Recoder, conseller de Territori del govern català entre els anys 2010 i 2012, i que va contribuir decisivament a la seva implementació.

Poden llegir l’article sencer aquí.

En el segon lliurament, Rafael Pradas va recollir les paraules d’Artur Mas, escollit president de la Generalitat el mateix any 2010, i amb un paper clar en l’aplicació de la llei el següent any 2011, i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona durant el procés de discussió i aprovació al Parlament de Catalunya.

Poden llegir l’article sencer aquí.

Finalment, el tercer lliurament, Pradas aporta el parer de Xavier Trias, primer president de la institució metropolitana el 2011, que considera que l’AMB és é”capital”, i Antonio Balmon, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB des del mateix any 2011, gran defensor de l’estructura metropolitana.

Poden llegir l’article sencer aquí.

ALTRES ARTICLES

EL PROJECTE METROPOLITÀ. UNA REFLEXIÓ ESTRATÈGIES PER A UNA ECONOMIA METROPOLITANA POST-COVID-19 LA PROPOSTA DE LES SUPERILLES A ANÀLISI CARLOS FERRATER: DECÀLEG PER A UNA GESTIÓ SOSTENIBLE

 15 ANYS DE LA LLEI DE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA 3

per Rafael Pradas, periodista
En aquest nou lliurament d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010 i sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità aportem el parer de Xavier Trias, primer president de la nova institució metropolitana el 2011, i Antonio Balmon, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB des del mateix any 2011.

Xavier Trias. L’àrea metropolitana és capital

Al món de finals del segle XX i principis del XXI les institucions estaven ja molt estructurades: l’Estat, la Generalitat i una administració local amb ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Tanmateix, on el territori es fa més dens i la societat més diversa, és a dir, on apareix la metròpolis, hi teníem una gran mancança. Es prestaven serveis mancomunats de transport públic, gestió dels residus o aigua, però faltava una visió metropolitana de conjunt per generar i compartir més prosperitat, per liderar i per projectar-nos al món. La metròpolis ja hi era; la institució, no. I d’aquí va sorgir la idea de la configuració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: de la realitat física a la teoria, i d’ambdues al pacte polític per fer-ho possible. No va ser fàcil.
El lideratge territorial que s’intuïa que generaria la creació de l’Àrea no podia provocar velocitats diferents en el seu entorn més proper ni en la resta del país. Barcelona és la capital i el món ho reconeix en gran mesura gràcies a la seva dimensió social, econòmica, cultural i esportiva, però aquesta mateixa dimensió podia acabar ofegant l’enorme riquesa i pluralitat del país sencer. En el debat, rigorós i pausat, es va constatar que, de la mateixa manera que la metròpolis no se’n podia sortir sola, el país necessitava tota la capacitat de la qual fos capaç la metròpolis.

L’any 2010, per unanimitat del Parlament de Catalunya, es va aprovar la llei que va permetre la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la qual en vaig tenir l’honor de ser-ne el president en el període 2011-2015, sent alcalde de Barcelona. Vaig entendre que, efectivament, l’Àrea Metropolitana de Barcelona és capital i que està obligada a liderar, acompanyant i projectant el país sencer i la seva gent.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona és conscient del seu paper de súper node, per la seva concentració social i econòmica, la seva posició central en la xarxa viària i ferroviària i per disposar, en el seu territori, de les dues principals infraestructures d’interès general del país, el Port de Barcelona i l’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat. En paral·lel, l’Àrea ha anat assumint i incrementant les seves capacitats sobre polítiques urbanístiques i d’espais naturals, habitatge, transició ecològica o promoció econòmica.
Els objectius polítics i la agenda de l’Àrea són un exemple arreu del món. Més enllà del debat sobre la seva governança o sobre la seva articulació amb la regió que l’envolta, serà el desenvolupament tranquil però persistent de les competències pròpies el que farà que l’àrea metropolitana de Barcelona sigui una capital al servei del país i de la seva gent.
Xavier Trias i Vidal de Llobatera (CiU, Junts) alcalde de Barcelona de entre 2011 i 2015. Ha estat conseller de Sanitat i Presidència i portaveu de CiU al Congrés dels Diputats.

Antoni Balmon. El futur es decidirà a les metròpolis

L‘ any 2050, segons les previsions de les Nacions Unides, el 75% de la població del planeta viurà en àrees metropolitanes. La concentració en grans continus urbans és imparable, i amb aquesta, s’accentuaran els reptes que, ja avui, constitueixen els desafiaments principals que afrontem com a societat.

El futur es decidirà i concretarà a les grans metròpolis. És per això que és essencial comptar amb governs locals forts, preparats, amb capacitat de decisió i amb recursos adequats. La gestió de les conseqüències dels grans canvis socials i econòmics, forma part de la gènesi de la política local, per això cal conèixer de primera mà els barris, els espais públics, les persones que els habiten i les seves necessitats.

Reduir les desigualtats és, i ha de ser, la nostra principal motivació. Amb l’arribada de treballadors i treballadores d’altres cultures, per una banda, i l’envelliment generalitzat de la població per l’altra, cal trobar vies per garantir l’habitatge, la mobilitat, l’ocupació i els serveis bàsics. Les ciutats treballen per mantenir la cohesió social davant la pressió demogràfica, afrontant alhora la crisi climàtica.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona creu en aquesta responsabilitat. Tots aquells que defensem el seu paper pensem que és un actor clau a l’hora de fer més resilient el territori i millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
Ha transcorregut una dècada i mitja des de l’aprovació de la llei que va legitimar una administració amb una història intermitent, però sempre necessària, i que ha fet del consens la seva fortalesa. Una llei que va néixer de la vocació de servei públic i del convenciment que, més enllà dels colors polítics, es poden afrontar, des de l’acord ampli, les necessitats de millora del dia a dia dels ciutadans. En la creació d’aquesta eina imprescindible, persones amb visions polítiques notablement diferents vam entendre la seva raó de ser: un instrument que permetia combinar i conciliar l’acció pràctica amb la ideològica; per vies tècniques més que per trajectes teòrics.

Celebrem els 15 anys, però no volem caure en la nostàlgia. Preferim l’estratègia. Entenem que optimitzar uns recursos sempre escassos, posant sempre en primer lloc la qualitat dels serveis públics ens dona impuls per mirar cap un futur on el respecte i la convivència segueixin fent de la Barcelona Metropolitana un lloc on dur a terme un projecte de vida.

Antonio Balmon, (PSC) alcalde de Cornellà des de 2004, és vicepresident executiu de l’AMB des de 2011. Havia estat també vicepresident de la Mancomunitat metropolitana de municipis.

per Rafael Pradas, periodista

En aquest nou lliurament d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010 i sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità aportem el parer de Xavier Trias, primer president de la nova institució metropolitana el 2011, i Antonio Balmon, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB des del mateix any 2011.

Xavier Trias. L’àrea metropolitana és capital

Al món de finals del segle XX i principis del XXI les institucions estaven ja molt estructurades: l’Estat, la Generalitat i una administració local amb ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Tanmateix, on el territori es fa més dens i la societat més diversa, és a dir, on apareix la metròpolis, hi teníem una gran mancança. Es prestaven serveis mancomunats de transport públic, gestió dels residus o aigua, però faltava una visió metropolitana de conjunt per generar i compartir més prosperitat, per liderar i per projectar-nos al món. La metròpolis ja hi era; la institució, no. I d’aquí va sorgir la idea de la configuració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: de la realitat física a la teoria, i d’ambdues al pacte polític per fer-ho possible. No va ser fàcil.
El lideratge territorial que s’intuïa que generaria la creació de l’Àrea no podia provocar velocitats diferents en el seu entorn més proper ni en la resta del país. Barcelona és la capital i el món ho reconeix en gran mesura gràcies a la seva dimensió social, econòmica, cultural i esportiva, però aquesta mateixa dimensió podia acabar ofegant l’enorme riquesa i pluralitat del país sencer. En el debat, rigorós i pausat, es va constatar que, de la mateixa manera que la metròpolis no se’n podia sortir sola, el país necessitava tota la capacitat de la qual fos capaç la metròpolis.

L’any 2010, per unanimitat del Parlament de Catalunya, es va aprovar la llei que va permetre la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, de la qual en vaig tenir l’honor de ser-ne el president en el període 2011-2015, sent alcalde de Barcelona. Vaig entendre que, efectivament, l’Àrea Metropolitana de Barcelona és capital i que està obligada a liderar, acompanyant i projectant el país sencer i la seva gent.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona és conscient del seu paper de súper node, per la seva concentració social i econòmica, la seva posició central en la xarxa viària i ferroviària i per disposar, en el seu territori, de les dues principals infraestructures d’interès general del país, el Port de Barcelona i l’Aeroport Josep Tarradellas Barcelona-el Prat. En paral·lel, l’Àrea ha anat assumint i incrementant les seves capacitats sobre polítiques urbanístiques i d’espais naturals, habitatge, transició ecològica o promoció econòmica.
Els objectius polítics i la agenda de l’Àrea són un exemple arreu del món. Més enllà del debat sobre la seva governança o sobre la seva articulació amb la regió que l’envolta, serà el desenvolupament tranquil però persistent de les competències pròpies el que farà que l’àrea metropolitana de Barcelona sigui una capital al servei del país i de la seva gent.
Xavier Trias i Vidal de Llobatera (CiU, Junts) alcalde de Barcelona de entre 2011 i 2015. Ha estat conseller de Sanitat i Presidència i portaveu de CiU al Congrés dels Diputats.

Antoni Balmon. El futur es decidirà a les metròpolis

L‘ any 2050, segons les previsions de les Nacions Unides, el 75% de la població del planeta viurà en àrees metropolitanes. La concentració en grans continus urbans és imparable, i amb aquesta, s’accentuaran els reptes que, ja avui, constitueixen els desafiaments principals que afrontem com a societat.

El futur es decidirà i concretarà a les grans metròpolis. És per això que és essencial comptar amb governs locals forts, preparats, amb capacitat de decisió i amb recursos adequats. La gestió de les conseqüències dels grans canvis socials i econòmics, forma part de la gènesi de la política local, per això cal conèixer de primera mà els barris, els espais públics, les persones que els habiten i les seves necessitats.

Reduir les desigualtats és, i ha de ser, la nostra principal motivació. Amb l’arribada de treballadors i treballadores d’altres cultures, per una banda, i l’envelliment generalitzat de la població per l’altra, cal trobar vies per garantir l’habitatge, la mobilitat, l’ocupació i els serveis bàsics. Les ciutats treballen per mantenir la cohesió social davant la pressió demogràfica, afrontant alhora la crisi climàtica.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona creu en aquesta responsabilitat. Tots aquells que defensem el seu paper pensem que és un actor clau a l’hora de fer més resilient el territori i millorar la qualitat de vida dels ciutadans.
Ha transcorregut una dècada i mitja des de l’aprovació de la llei que va legitimar una administració amb una història intermitent, però sempre necessària, i que ha fet del consens la seva fortalesa. Una llei que va néixer de la vocació de servei públic i del convenciment que, més enllà dels colors polítics, es poden afrontar, des de l’acord ampli, les necessitats de millora del dia a dia dels ciutadans. En la creació d’aquesta eina imprescindible, persones amb visions polítiques notablement diferents vam entendre la seva raó de ser: un instrument que permetia combinar i conciliar l’acció pràctica amb la ideològica; per vies tècniques més que per trajectes teòrics.

Celebrem els 15 anys, però no volem caure en la nostàlgia. Preferim l’estratègia. Entenem que optimitzar uns recursos sempre escassos, posant sempre en primer lloc la qualitat dels serveis públics ens dona impuls per mirar cap un futur on el respecte i la convivència segueixin fent de la Barcelona Metropolitana un lloc on dur a terme un projecte de vida.

Antonio Balmon, (PSC) alcalde de Cornellà des de 2004, és vicepresident executiu de l’AMB des de 2011. Havia estat també vicepresident de la Mancomunitat metropolitana de municipis.

ALTRES ARTICLES

JOAN PUIGCERCÓS: DEBATRE BARCELONA LA BARCELONA METROPOLITANA EN EL FEDERALISME DEL SEGLE XXI L’ENCAIX ENTRE CIUTATS METROPOLITANES RAFAEL PRADAS: CENTRES I PERIFÈRIES METROPOLITANES

 15 ANYS DE LA LLEI DE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA 2

per Rafael Pradas, periodista

Continuem amb la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB que va es va aprovar el 2010 i va entrar vigor el 2011 així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolita. Ho fem amb Artur Mas, escollit president de la Generalitat el mateix any 2010, i amb un paper clar en l’aplicació de la llei el següent any 2011 i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona durant el procés de discussió i aprovació al Parlament de Catalunya.

Artur Mas. Una aposta de país

Fa quinze anys, el Parlament de Catalunya dotava la metròpoli de Barcelona d’un instrument de governança capaç de gestionar serveis essencials que, per la seva complexitat i escala, transcendien les capacitats dels municipis individualment. Aquesta aprovació, amb el suport  de totes les forces polítiques i dels ajuntaments metropolitans, va consolidar un projecte amb una força política i institucional sense precedents. Avui, el balanç és inequívocament positiu. Aquella decisió va ser un pas estratègic per modernitzar l’administració i reforçar Catalunya i la metròpoli de Barcelona.

L’AMB ha demostrat que la cooperació institucional no és només possible, sinó imprescindible per garantir benestar col·lectiu. La gestió integral del cicle de l’aigua ha assegurat qualitat i seguretat; el tractament i la valorització dels residus ha avançat cap a criteris de sostenibilitat i economia circular; i el sistema de transport públic metropolità ha estat clau per cohesionar la societat, garantir mobilitat quotidiana i reforçar la competitivitat econòmica. Tot això s’ha desenvolupat sota principis d’eficiència, equitat territorial i una vocació inequívoca de servei públic.

La Llei tenia un objectiu clar: superar la fragmentació administrativa, ordenar competències disperses i establir una autoritat metropolitana sòlida en aquells àmbits on la dimensió local era insuficient. En cap cas es tractava de diluir el paper dels municipis; al contrari, buscava reforçar-lo, creant un espai de decisió, planificació i gestió compartida, capaç d’afrontar reptes comuns amb visió estratègica i de llarg termini.

Mirant cap al futur, el repte és consolidar una metròpoli plena, integrada en una lògica de país en xarxa. Barcelona i la seva àrea metropolitana han de continuar exercint un paper motor, no com a centre únic, sinó com a node d’un sistema policèntric que connecti territoris, talent i oportunitats arreu de Catalunya. La metròpoli del futur no es definirà només per la seva dimensió o densitat, sinó per la seva capacitat de cooperar, connectar i contribuir a un desenvolupament territorial equilibrat per a tots els ciutadans de Catalunya que posi en valor totes les “metropolinitats” del país.

Artur Mas (CDC, PDEC), economista de formació, ha estat President de la Generalitat (2010-2016), conseller de  Política Territorial i Obres  i d’Economia i Finances a més de diputat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per CiU

Jordi Hereu. Èxit de 15 anys de gestió mancomunada

Quinze anys després de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, val la pena fer la mirada enrere i repassar el transcorregut des d’aleshores. El 2010 vam crear l’AMB com una eina capaç d’afrontar amb garanties i amb força els reptes del moment i les oportunitats de futur. Hi va haver un important consens que va donar a llum aquesta llei al Parlament que comportava una governança policèntrica per a 36 municipis interconnectats. I aquest consens és el que més recordo avui i el que més reivindico.

Com sol passar en tot acord, la creació de l’AMB va significar que tots van cedir en alguna cosa. En uns casos, en l’acceptació d’una institució metropolitana; en d’altres, en el grau d’ambició d’un govern metropolità. Feliçment, va pesar la nostra responsabilitat col·lectiva com a representants de la ciutadania de dotar-nos d’un instrument que ens ajudés a abordar els problemes i plantejar solucions per a un col·lectiu de més de tres milions i mig d’habitants. Un instrument imprescindible per vertebrar els serveis públics amb eficiència.

Quinze anys després, les àrees metropolitanes continuen sent un debat viu. D’una banda, s’han convertit en epicentres de desenvolupament econòmic. De l’altra, plantegen reptes creixents que des de la classe política hem de gestionar: com fer-les més humanes, més sostenibles i, també, més digitals.

Aquesta tasca ha de marcar el futur de l’AMB, i crec que hi ha tots els ingredients  per dur-la a terme amb èxit. El govern metropolità, que té competències en pràcticament tots els aspectes de la gestió urbana, ha de posar-se com a objectiu aquest equilibri entre el desenvolupament econòmic i la cohesió social. En saber trobar en aquest equilibri, i resoldre els reptes de la transició ecològica i digital, les oportunitats de creixement. Estic convençut que serà així. En l’origen consensuat de l’AMB hi ha l’exemple.

Jordi Hereu (PSC), llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, ha estat Alcalde de Barcelona entre 2006 i 2011, president d’Hispasat entre altres càrrecs. Des de novembre de 2023 és ministre d’Indústria del govern espanyol.

Per llegir el primer lliurament de la sèrie cliqueu aquí.

per Rafael Pradas, periodista

Continuem amb la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB que va es va aprovar el 2010 i va entrar vigor el 2011 així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolita. Ho fem amb Artur Mas, escollit president de la Generalitat el mateix any 2010, i amb un paper clar en l’aplicació de la llei el següent any 2011 i Jordi Hereu, alcalde de Barcelona durant el procés de discussió i aprovació al Parlament de Catalunya.

Artur Mas. Una aposta de país

Fa quinze anys, el Parlament de Catalunya dotava la metròpoli de Barcelona d’un instrument de governança capaç de gestionar serveis essencials que, per la seva complexitat i escala, transcendien les capacitats dels municipis individualment. Aquesta aprovació, amb el suport  de totes les forces polítiques i dels ajuntaments metropolitans, va consolidar un projecte amb una força política i institucional sense precedents. Avui, el balanç és inequívocament positiu. Aquella decisió va ser un pas estratègic per modernitzar l’administració i reforçar Catalunya i la metròpoli de Barcelona.

L’AMB ha demostrat que la cooperació institucional no és només possible, sinó imprescindible per garantir benestar col·lectiu. La gestió integral del cicle de l’aigua ha assegurat qualitat i seguretat; el tractament i la valorització dels residus ha avançat cap a criteris de sostenibilitat i economia circular; i el sistema de transport públic metropolità ha estat clau per cohesionar la societat, garantir mobilitat quotidiana i reforçar la competitivitat econòmica. Tot això s’ha desenvolupat sota principis d’eficiència, equitat territorial i una vocació inequívoca de servei públic.

La Llei tenia un objectiu clar: superar la fragmentació administrativa, ordenar competències disperses i establir una autoritat metropolitana sòlida en aquells àmbits on la dimensió local era insuficient. En cap cas es tractava de diluir el paper dels municipis; al contrari, buscava reforçar-lo, creant un espai de decisió, planificació i gestió compartida, capaç d’afrontar reptes comuns amb visió estratègica i de llarg termini.

Mirant cap al futur, el repte és consolidar una metròpoli plena, integrada en una lògica de país en xarxa. Barcelona i la seva àrea metropolitana han de continuar exercint un paper motor, no com a centre únic, sinó com a node d’un sistema policèntric que connecti territoris, talent i oportunitats arreu de Catalunya. La metròpoli del futur no es definirà només per la seva dimensió o densitat, sinó per la seva capacitat de cooperar, connectar i contribuir a un desenvolupament territorial equilibrat per a tots els ciutadans de Catalunya que posi en valor totes les “metropolinitats” del país.

Artur Mas (CDC, PDEC), economista de formació, ha estat President de la Generalitat (2010-2016), conseller de  Política Territorial i Obres  i d’Economia i Finances a més de diputat i regidor de l’Ajuntament de Barcelona per CiU

Jordi Hereu. Èxit de 15 anys de gestió mancomunada

Quinze anys després de l’aprovació de la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, val la pena fer la mirada enrere i repassar el transcorregut des d’aleshores. El 2010 vam crear l’AMB com una eina capaç d’afrontar amb garanties i amb força els reptes del moment i les oportunitats de futur. Hi va haver un important consens que va donar a llum aquesta llei al Parlament que comportava una governança policèntrica per a 36 municipis interconnectats. I aquest consens és el que més recordo avui i el que més reivindico.

Com sol passar en tot acord, la creació de l’AMB va significar que tots van cedir en alguna cosa. En uns casos, en l’acceptació d’una institució metropolitana; en d’altres, en el grau d’ambició d’un govern metropolità. Feliçment, va pesar la nostra responsabilitat col·lectiva com a representants de la ciutadania de dotar-nos d’un instrument que ens ajudés a abordar els problemes i plantejar solucions per a un col·lectiu de més de tres milions i mig d’habitants. Un instrument imprescindible per vertebrar els serveis públics amb eficiència.

Quinze anys després, les àrees metropolitanes continuen sent un debat viu. D’una banda, s’han convertit en epicentres de desenvolupament econòmic. De l’altra, plantegen reptes creixents que des de la classe política hem de gestionar: com fer-les més humanes, més sostenibles i, també, més digitals.

Aquesta tasca ha de marcar el futur de l’AMB, i crec que hi ha tots els ingredients  per dur-la a terme amb èxit. El govern metropolità, que té competències en pràcticament tots els aspectes de la gestió urbana, ha de posar-se com a objectiu aquest equilibri entre el desenvolupament econòmic i la cohesió social. En saber trobar en aquest equilibri, i resoldre els reptes de la transició ecològica i digital, les oportunitats de creixement. Estic convençut que serà així. En l’origen consensuat de l’AMB hi ha l’exemple.

Jordi Hereu (PSC), llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses, ha estat Alcalde de Barcelona entre 2006 i 2011, president d’Hispasat entre altres càrrecs. Des de novembre de 2023 és ministre d’Indústria del govern espanyol.

Per llegir el primer lliurament de la sèrie cliqueu aquí.

ALTRES ARTICLES

BARCELONA, VOCACIÓ DE METRÒPOLI FEDERAL

 “L’AMB FUNCIONA MOLT BÉ PERQUÈ LA VOLUNTAT DE GESTIONAR PASSA PER SOBRE DEL DEBAT POLÍTIC”

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

MP: Quina és la seva mirada sobre el que suposa Barcelona com a capital per Badalona? I sobre les grans ciutats del país?
Barcelona com a capital és un avantatge. Tenir una gran metròpoli a només nou quilòmetres ens aporta oportunitats, tot i que també té alguns inconvenients. Si saps aprofitar els elements positius de formar part d’aquest espai metropolità, el balanç és favorable. Per exemple, el fet que Barcelona sigui una ciutat de referència turística a nivell europeu i mundial beneficia també Badalona. Cada cop més persones que visiten Barcelona s’allotgen en hotels de la nostra ciutat o venen a gaudir de la platja de Badalona buscant un entorn més tranquil que la Barceloneta.
També hi ha aspectes negatius. Quan una empresa vol invertir, sovint prefereix instal·lar-se directament a Barcelona abans que en un municipi metropolità. Per això nosaltres hem de posar en valor els avantatges de Badalona, estem a 25 minuts de plaça Catalunya, tenim molt bones comunicacions i els costos són més assequibles.
A més, el Barcelonès Nord, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià, ha viscut durant molts anys d’esquena als beneficis de tenir Barcelona al costat, a diferència del Baix Llobregat, que també ha tingut més espai per créixer i més prioritat política dels governs de Catalunya. Tot i això, aquests últims anys els municipis del Barcelonès Nord estem treballant de manera coordinada per atraure oportunitats i guanyar més pes polític, una situació que fins ara no havíem tingut.

MP: Creu que l’AMB és un oasi on hi ha poca política de partits i molt sentit pràctic?
XG: Sí, totalment. El fet que l’Àrea Metropolitana estigui formada majoritàriament per regidors que governen als seus municipis fa que hi hagi una dinàmica molt pràctica. Jo crec que aproximadament un 70% dels membres governen i això té avantatges, no hi ha un gran debat polític, sinó voluntat de gestionar i anar per feina.
Com a alcalde de Badalona, amb un color polític diferent de la majoria de l’AMB, estic molt satisfet de la col·laboració entre AMB i l’Ajuntament de Badalona. Crec que treballem amb lleialtat per les dues bandes. La meva valoració és positiva tant des del punt de vista de les inversions com de la capacitat de l’AMB d’assumir serveis que individualment molts ajuntaments no podríem oferir amb la mateixa qualitat. Crec que ha estat un molt bon invent en termes de qualitat dels serveis que reben els ciutadans.

MP: Si hagués de destacar els serveis més forts de l’AMB, quins diria?
XG: Transport, platges i inversions.

MP: I on creu que encara hi ha recorregut?
XG: Polítiques socials i també habitatge. Crec que hem d’entrar en una nova etapa. L’AMB presta molt bé els serveis històrics que té assumits, però hi ha noves inquietuds municipals que només es poden afrontar amb una visió metropolitana. Si no abordem qüestions com l’habitatge o certes polítiques socials amb una mirada que superi les fronteres municipals, serà impossible donar-hi resposta.

MP: L’AMB a vegades és una institució desconeguda per una part de la població. Aquest desconeixement és positiu?
XG: No crec que sigui ni positiu ni negatiu. És una institució i el seu govern ha de fer esforços perquè la ciutadania conegui la feina que fa. Si jo governés l’AMB, intentaria que fos més coneguda.

MP: Respecte el debat sobre el futur model metropolità: avançar cap a una regió metropolitana amb més competències o continuar aprofundint en el model actual, en quina línia es troba vostè?
XG: Crec que hi ha d’haver un punt d’equilibri. L’actual model encara té molta capacitat per fer més coses i fer-les bé. Però també és cert que, si volem competir amb grans metròpolis europees i mundials, necessitem més capacitat i més responsabilitats compartides. Jo no em tancaria a fer créixer l’àrea metropolitana, sempre que aquest creixement no desmunti el que ja funciona bé. Per tant, créixer sí, però amb intel·ligència, garantint bones alternatives als municipis que s’hi incorporin i sense desmuntar el model actual.

MP: Hi ha algun element de governança o presa de decisions que creu millorable?
XG: No especialment. Crec que l’AMB, en termes generals, va per feina. No crec que el principal problema sigui el model de governança.

MP: Respecte a la relació entre l’AMB i la Diputació, hi veu marge de millora?
XG: Crec que totes dues institucions tenen clar el seu paper. Jo estic a les dues i penso que la Diputació està molt enfocada als municipis petits i mitjans de Catalunya, mentre que l’AMB té una lògica més metropolitana, de ciutats intermèdies i grans. No crec que hi hagi solapaments, cadascuna té un paper molt definit.

MP: Alguns alcaldes han expressat que si l’AMB creix en polítiques socials podria generar friccions amb la Diputació. Què n’opina?
XG: Jo crec que no. Les dues institucions són compatibles perquè tenen prioritats i perfils diferents.

MP: Sobre el fet que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, creu que Barcelona ha interpretat bé aquest lideratge institucional?
XG: Jo crec que la prioritat dels alcaldes de Barcelona és Barcelona. L’Àrea Metropolitana els interessa, però sobretot perquè els dona dimensió institucional. No crec que fins ara la prioritat hagi estat el que passa als altres municipis metropolitans, més enllà d’algunes qüestions concretes. Això no vol dir que no ens vulguin el millor, però la seva prioritat és la ciutat de Barcelona.

MP: Vostè ha aconseguit un suport electoral molt transversal al mateix temps que coneix també la polarització política. Creu que això pot afectar el funcionament de l’AMB?
XG: Jo crec que a les eleccions municipals la gent cada vegada vota amb més pragmatisme. Els ciutadans separen més el debat polític general de la realitat local i voten qui consideren que pot ser el millor alcalde per a la seva ciutat. Badalona és un bon exemple: a les municipals del maig de 2023 vam obtenir 50.000 vots i a les generals, un mes i mig després, 18.000. Hi ha una diferència de 32.000 vots.
Això demostra una maduresa de l’electorat. Històricament hi havia gent que era d’un partit tota la vida, gairebé com ser d’un equip de futbol. Però la gent jove ja no té aquest sentiment de fidelitat absoluta a un partit. És molt més pragmàtica i pot votar opcions diferents segons l’elecció. Probablement sí que mantenen una proximitat ideològica, però no una fidelitat permanent a unes sigles. I això es nota especialment en les eleccions municipals, cada vegada més.

MP: Moltes gràcies.

Per llegir les anteriors revistes de la sèrie cliqueu aquí.

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

MP: Quina és la seva mirada sobre el que suposa Barcelona com a capital per Badalona? I sobre les grans ciutats del país?
Barcelona com a capital és un avantatge. Tenir una gran metròpoli a només nou quilòmetres ens aporta oportunitats, tot i que també té alguns inconvenients. Si saps aprofitar els elements positius de formar part d’aquest espai metropolità, el balanç és favorable. Per exemple, el fet que Barcelona sigui una ciutat de referència turística a nivell europeu i mundial beneficia també Badalona. Cada cop més persones que visiten Barcelona s’allotgen en hotels de la nostra ciutat o venen a gaudir de la platja de Badalona buscant un entorn més tranquil que la Barceloneta.
També hi ha aspectes negatius. Quan una empresa vol invertir, sovint prefereix instal·lar-se directament a Barcelona abans que en un municipi metropolità. Per això nosaltres hem de posar en valor els avantatges de Badalona, estem a 25 minuts de plaça Catalunya, tenim molt bones comunicacions i els costos són més assequibles.
A més, el Barcelonès Nord, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià, ha viscut durant molts anys d’esquena als beneficis de tenir Barcelona al costat, a diferència del Baix Llobregat, que també ha tingut més espai per créixer i més prioritat política dels governs de Catalunya. Tot i això, aquests últims anys els municipis del Barcelonès Nord estem treballant de manera coordinada per atraure oportunitats i guanyar més pes polític, una situació que fins ara no havíem tingut.

MP: Creu que l’AMB és un oasi on hi ha poca política de partits i molt sentit pràctic?
XG: Sí, totalment. El fet que l’Àrea Metropolitana estigui formada majoritàriament per regidors que governen als seus municipis fa que hi hagi una dinàmica molt pràctica. Jo crec que aproximadament un 70% dels membres governen i això té avantatges, no hi ha un gran debat polític, sinó voluntat de gestionar i anar per feina.
Com a alcalde de Badalona, amb un color polític diferent de la majoria de l’AMB, estic molt satisfet de la col·laboració entre AMB i l’Ajuntament de Badalona. Crec que treballem amb lleialtat per les dues bandes. La meva valoració és positiva tant des del punt de vista de les inversions com de la capacitat de l’AMB d’assumir serveis que individualment molts ajuntaments no podríem oferir amb la mateixa qualitat. Crec que ha estat un molt bon invent en termes de qualitat dels serveis que reben els ciutadans.

MP: Si hagués de destacar els serveis més forts de l’AMB, quins diria?
XG: Transport, platges i inversions.

MP: I on creu que encara hi ha recorregut?
XG: Polítiques socials i també habitatge. Crec que hem d’entrar en una nova etapa. L’AMB presta molt bé els serveis històrics que té assumits, però hi ha noves inquietuds municipals que només es poden afrontar amb una visió metropolitana. Si no abordem qüestions com l’habitatge o certes polítiques socials amb una mirada que superi les fronteres municipals, serà impossible donar-hi resposta.

MP: L’AMB a vegades és una institució desconeguda per una part de la població. Aquest desconeixement és positiu?
XG: No crec que sigui ni positiu ni negatiu. És una institució i el seu govern ha de fer esforços perquè la ciutadania conegui la feina que fa. Si jo governés l’AMB, intentaria que fos més coneguda.

MP: Respecte el debat sobre el futur model metropolità: avançar cap a una regió metropolitana amb més competències o continuar aprofundint en el model actual, en quina línia es troba vostè?
XG: Crec que hi ha d’haver un punt d’equilibri. L’actual model encara té molta capacitat per fer més coses i fer-les bé. Però també és cert que, si volem competir amb grans metròpolis europees i mundials, necessitem més capacitat i més responsabilitats compartides. Jo no em tancaria a fer créixer l’àrea metropolitana, sempre que aquest creixement no desmunti el que ja funciona bé. Per tant, créixer sí, però amb intel·ligència, garantint bones alternatives als municipis que s’hi incorporin i sense desmuntar el model actual.

MP: Hi ha algun element de governança o presa de decisions que creu millorable?
XG: No especialment. Crec que l’AMB, en termes generals, va per feina. No crec que el principal problema sigui el model de governança.

MP: Respecte a la relació entre l’AMB i la Diputació, hi veu marge de millora?
XG: Crec que totes dues institucions tenen clar el seu paper. Jo estic a les dues i penso que la Diputació està molt enfocada als municipis petits i mitjans de Catalunya, mentre que l’AMB té una lògica més metropolitana, de ciutats intermèdies i grans. No crec que hi hagi solapaments, cadascuna té un paper molt definit.

MP: Alguns alcaldes han expressat que si l’AMB creix en polítiques socials podria generar friccions amb la Diputació. Què n’opina?
XG: Jo crec que no. Les dues institucions són compatibles perquè tenen prioritats i perfils diferents.

MP: Sobre el fet que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, creu que Barcelona ha interpretat bé aquest lideratge institucional?
XG: Jo crec que la prioritat dels alcaldes de Barcelona és Barcelona. L’Àrea Metropolitana els interessa, però sobretot perquè els dona dimensió institucional. No crec que fins ara la prioritat hagi estat el que passa als altres municipis metropolitans, més enllà d’algunes qüestions concretes. Això no vol dir que no ens vulguin el millor, però la seva prioritat és la ciutat de Barcelona.

MP: Vostè ha aconseguit un suport electoral molt transversal al mateix temps que coneix també la polarització política. Creu que això pot afectar el funcionament de l’AMB?
XG: Jo crec que a les eleccions municipals la gent cada vegada vota amb més pragmatisme. Els ciutadans separen més el debat polític general de la realitat local i voten qui consideren que pot ser el millor alcalde per a la seva ciutat. Badalona és un bon exemple: a les municipals del maig de 2023 vam obtenir 50.000 vots i a les generals, un mes i mig després, 18.000. Hi ha una diferència de 32.000 vots.
Això demostra una maduresa de l’electorat. Històricament hi havia gent que era d’un partit tota la vida, gairebé com ser d’un equip de futbol. Però la gent jove ja no té aquest sentiment de fidelitat absoluta a un partit. És molt més pragmàtica i pot votar opcions diferents segons l’elecció. Probablement sí que mantenen una proximitat ideològica, però no una fidelitat permanent a unes sigles. I això es nota especialment en les eleccions municipals, cada vegada més.

MP: Moltes gràcies.

Per llegir les anteriors revistes de la sèrie cliqueu aquí.

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

15 ANYS DE LA LLEI DE L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA I

per Rafael Pradas, periodista

Iniciem la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010, que va entrar en vigor el 2011, així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità.
Ho fem amb José Montilla, President de la Generalitat en el moment d’aprovació de la llei i Lluís Recoder, conseller de Territori del govern català entre 2010 i 2012, amb el President Artur Mas, i que va contribuir decisivament a la seva implementació.

Un balanç molt positiu

per José Montilla
Per entendre el valor i el significat d’aquesta Llei, cal recordar les fites anteriors: la dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 per decisió del govern Pujol en un context de confrontació política i institucional entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern de la Generalitat i la creació subsegüent de les entitats metropolitanes i de la Mancomunitat de Municipis de l’AMB.
Sobre la taula hi va haver la tensió política derivada de l’hegemonia progressista a la conurbació de Barcelona i de l’hegemonia nacionalista a la resta del territori, dit això de manera molt simplificada.
Més enllà d’aquesta discussió sobre la “concepció hanseàtica de Catalunya”, que els nacionalistes atribuïen normalment als defensors de la corporació metropolitana, i la vocació modernitzadora i funcional, que des del món municipal progressista es relacionava amb les polítiques metropolitanes, el cert era una realitat física, humana i institucional formada per un conjunt de municipis, en molts casos un continu urbà, que requerien serveis, infraestructures i polítiques públiques molt concretes per assegurar el benestar de la ciutadania.

L’aprovació de la llei de l’AMB, que es va produir durant la meva presidència de la Generalitat i amb un ampli acord parlamentari, ha significat:
-Crear una institució per atendre un territori més ampli que el de la Corporació Metropolitana preexistent, amb les seves atribucions, competències, recursos fiscals i estructura democràtica de govern.
-Que en la seva governança es garanteix el paper de tots els seus municipis, sense subordinació a la ciutat de Barcelona, però assegurant que l’Ajuntament de Barcelona hi té un paper fonamental, lògic pel seu pes poblacional.
-Que la presidència de l’Àrea recau normalment en l’alcalde o alcaldessa de Barcelona, però no de forma automàtica sinó com expressió del consell d’alcaldes que proposa el candidat que representi com a mínim dues terceres parts de la població metropolitana.
-Que l’exercici de les competències metropolitanes s’inscriu en el marc institucional de l’autogovern del país.
Des del meu punt de vista, el balanç d’aquests quinze anys ha estat molt positiu, especialment per la cultura política de col·laboració i consens amb el qual funciona la institució, la solvència tècnica de la seva administració i, la potència i abast de les funcions que exerceix en matèries com el planejament, la mobilitat, les infraestructures, l’habitatge o el medi ambient.
José Montilla (PSC) ha estat President de la Generalitat 2006-2010, alcalde de Cornellà de Llobregat (1985-2004), president de la Diputació de Barcelona (2003-2004) i també ministre d’Industria, i senador

Més gestió i menys recels

Per Lluís Recoder
Quinze anys després de la seva aprovació, la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha demostrat que la governança metropolitana no era una aspiració retòrica, sinó una necessitat estructural. La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va permetre ordenar competències, guanyar eficiència i consolidar una cultura de cooperació entre municipis històricament marcada per la desconfiança.
El balanç és raonablement positiu. La integració tarifària impulsada per l’Autoritat del Transport Metropolità amb l’imprescindible concurs de la Generalitat de Catalunya és un exemple tangible de com una mirada supramunicipal millora la vida quotidiana. També ho és la gestió coordinada de residus, aigua o planificació urbana. Tanmateix, l’AMB va néixer amb límits: territorials, competencials i polítics. I aquests límits avui resulten més visibles.
El gran debat pendent continua sent el lideratge. Durant dècades, l’ombra de Barcelona ha condicionat qualsevol intent d’articulació metropolitana. Hi ha el risc que el fet metropolità s’interpreti com una extensió natural de la capital i no com un projecte compartit entre iguals. Sense generositat —especialment de qui més pes té— no hi ha confiança possible.

La revisió del model obre dos camins: reforçar l’AMB ampliant municipis i competències, o explorar fórmules com la vegueria prevista en la llei del 2010. Però qualsevol reforma haurà de respectar principis clars: simplificació administrativa, flexibilitat territorial, transparència en la presa de decisions, solidaritat entre municipis amb recursos desiguals i els principis de la organització territorial de Catalunya.
El repte no és institucionalitzar per institucionalitzar, sinó gestionar millor una realitat que ja existeix. La ciutadania viu, treballa i es mou en clau metropolitana. La política no pot continuar llegint el territori amb ulleres estrictament municipals.
Quinze anys després, el missatge és clar: la governança metropolitana no ha de ser un contrapoder ni una bandera, sinó una eina eficaç al servei de l’interès comú. I això exigeix altura de mires, visió de país i autèntica generositat metropolitana.
Lluis Recoder (CiU). Advocat. Ha estat alcalde de Sant Cugat del Vallès (1999-2010), conseller de Territori i Sostenibilitat (2010-2012) amb el govern d’Artur Mas, a mes de diputat al Parlament i al Congrés.

per Rafael Pradas, periodista

Iniciem la publicació de la sèrie d’opinions sobre la significació de la llei de l’AMB aprovada el 2010, que va entrar en vigor el 2011, així com sobre els reptes actuals i de futur del territori metropolità.
Ho fem amb José Montilla, President de la Generalitat en el moment d’aprovació de la llei i Lluís Recoder, conseller de Territori del govern català entre 2010 i 2012, amb el President Artur Mas, i que va contribuir decisivament a la seva implementació.

Un balanç molt positiu

per José Montilla
Per entendre el valor i el significat d’aquesta Llei, cal recordar les fites anteriors: la dissolució de la Corporació Metropolitana l’any 1987 per decisió del govern Pujol en un context de confrontació política i institucional entre l’Ajuntament de Barcelona i el govern de la Generalitat i la creació subsegüent de les entitats metropolitanes i de la Mancomunitat de Municipis de l’AMB.
Sobre la taula hi va haver la tensió política derivada de l’hegemonia progressista a la conurbació de Barcelona i de l’hegemonia nacionalista a la resta del territori, dit això de manera molt simplificada.
Més enllà d’aquesta discussió sobre la “concepció hanseàtica de Catalunya”, que els nacionalistes atribuïen normalment als defensors de la corporació metropolitana, i la vocació modernitzadora i funcional, que des del món municipal progressista es relacionava amb les polítiques metropolitanes, el cert era una realitat física, humana i institucional formada per un conjunt de municipis, en molts casos un continu urbà, que requerien serveis, infraestructures i polítiques públiques molt concretes per assegurar el benestar de la ciutadania.

L’aprovació de la llei de l’AMB, que es va produir durant la meva presidència de la Generalitat i amb un ampli acord parlamentari, ha significat:
-Crear una institució per atendre un territori més ampli que el de la Corporació Metropolitana preexistent, amb les seves atribucions, competències, recursos fiscals i estructura democràtica de govern.
-Que en la seva governança es garanteix el paper de tots els seus municipis, sense subordinació a la ciutat de Barcelona, però assegurant que l’Ajuntament de Barcelona hi té un paper fonamental, lògic pel seu pes poblacional.
-Que la presidència de l’Àrea recau normalment en l’alcalde o alcaldessa de Barcelona, però no de forma automàtica sinó com expressió del consell d’alcaldes que proposa el candidat que representi com a mínim dues terceres parts de la població metropolitana.
-Que l’exercici de les competències metropolitanes s’inscriu en el marc institucional de l’autogovern del país.
Des del meu punt de vista, el balanç d’aquests quinze anys ha estat molt positiu, especialment per la cultura política de col·laboració i consens amb el qual funciona la institució, la solvència tècnica de la seva administració i, la potència i abast de les funcions que exerceix en matèries com el planejament, la mobilitat, les infraestructures, l’habitatge o el medi ambient.
José Montilla (PSC) ha estat President de la Generalitat 2006-2010, alcalde de Cornellà de Llobregat (1985-2004), president de la Diputació de Barcelona (2003-2004) i també ministre d’Industria, i senador

Més gestió i menys recels

Per Lluís Recoder
Quinze anys després de la seva aprovació, la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha demostrat que la governança metropolitana no era una aspiració retòrica, sinó una necessitat estructural. La creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va permetre ordenar competències, guanyar eficiència i consolidar una cultura de cooperació entre municipis històricament marcada per la desconfiança.
El balanç és raonablement positiu. La integració tarifària impulsada per l’Autoritat del Transport Metropolità amb l’imprescindible concurs de la Generalitat de Catalunya és un exemple tangible de com una mirada supramunicipal millora la vida quotidiana. També ho és la gestió coordinada de residus, aigua o planificació urbana. Tanmateix, l’AMB va néixer amb límits: territorials, competencials i polítics. I aquests límits avui resulten més visibles.
El gran debat pendent continua sent el lideratge. Durant dècades, l’ombra de Barcelona ha condicionat qualsevol intent d’articulació metropolitana. Hi ha el risc que el fet metropolità s’interpreti com una extensió natural de la capital i no com un projecte compartit entre iguals. Sense generositat —especialment de qui més pes té— no hi ha confiança possible.

La revisió del model obre dos camins: reforçar l’AMB ampliant municipis i competències, o explorar fórmules com la vegueria prevista en la llei del 2010. Però qualsevol reforma haurà de respectar principis clars: simplificació administrativa, flexibilitat territorial, transparència en la presa de decisions, solidaritat entre municipis amb recursos desiguals i els principis de la organització territorial de Catalunya.
El repte no és institucionalitzar per institucionalitzar, sinó gestionar millor una realitat que ja existeix. La ciutadania viu, treballa i es mou en clau metropolitana. La política no pot continuar llegint el territori amb ulleres estrictament municipals.
Quinze anys després, el missatge és clar: la governança metropolitana no ha de ser un contrapoder ni una bandera, sinó una eina eficaç al servei de l’interès comú. I això exigeix altura de mires, visió de país i autèntica generositat metropolitana.
Lluis Recoder (CiU). Advocat. Ha estat alcalde de Sant Cugat del Vallès (1999-2010), conseller de Territori i Sostenibilitat (2010-2012) amb el govern d’Artur Mas, a mes de diputat al Parlament i al Congrés.

ALTRES ARTICLES

LA GRAN BARCELONA: UNA METRÒPOLI DIGITAL I INNOVADORA JOAN RIDAO: L’ESTRÉS TERRITORIAL I INSTITUCIONAL DE CATALUNYA I EL FET REGIONAL METROPOLITÀ DE BARCELONA XAVIER CASINOS: REIVINDICACIÓ DE L’URBANISME PLANIFICAT EUGÈNIA CARRERES: PENSANT LA MARCA BARCELONA EN GRAN

RESUM DELS MILLORS ARTICLES PER TANCAR EL CURS

RethinkBCN us proposa una selecció representativa dels articles publicats durant el primer semestre de l’any, així com de les diferents sèries que hem anat publicant per poder llegir durant la paula estival. Comencem amb l’aportació del periodista Manel Manchon, que ha ofert una sèrie de retrats que, en conjunt, dibuixen una radiografia de l’àmbit metropolità. En aquest sentit, us proposem l’article dedicat a la joiera de Molins de Rei Núria Gómez Monfort: “El secret perquè el comerç tradicional es mantingui és el tracte personal”, que podeu rellegir aquí, i el dedicat a l’empresari badaloní Enrique Tomás, un “botiguer” badaloní que s’ha obert camí en el negoci dels pernils, i que repassa en aquesta entrevista els canvis profunds que han transformat Badalona els darrers anys. “Badalona ja no té res a veure a la ciutat que vaig viure de petit i jove”, afirma Tomás. Poden rellegir l’entrevista sencera aquí. Una altra conversa imperdible de Manchón és la que va tenir amb Joan Manuel Sevillano,Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, que explica els principals aspectes del projecte de Museu Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia de Barcelona. Un dels punts que ha destacat és la col·laboració entre la iniciativa privada i el sector públic en l’àmbit cultural. Podeu rellegir el text aquí. 

De la seva banda, filòsof i teòleg Adolf Martí i Bouis ha analitzat diverses entitats socials que treballen des de l’àmbit civil per a la societat. Per exemple, va presentar dues entitats que vetllen per encarrilar i donar noves oportunitats a joves que han deixat els estudis: la Fundació Èxit i El Llindar, que podeu llegir aquí. Bouis també ha analitzat la fundació Brafa dedicada a l’esport, que podeu recuperar aquí.

Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF, ha publicat un conjunt de deu converses en profunditat per conèixer l’impacte polític, social, cultural i econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una de les converses va tenir lloc amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, una entrevista que podeu rellegir aquí. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, també ha respost a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya, una entrevista que podeu rellegir aquí. Pascal també ha conversat amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, que recorda en la seva entrevista la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana i opina sobre què aporta l’AMB als municipis que la integren. La podeu rellegir aquí.

Un altre moment àlgid ha estat la presentació que ha fet l’exregidor de Cultura de Barcelona i ex Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell del seu assaig Barcelona: una immersió ràpida. Mascarell hi tracta, entre d’altres temes, sobre l’encaix entre la capital catalana i Catalunya. Poden revisar l’article aquí. Finalment, Xavi Casinos, col·laborador habitual de RethinkBCN, ha tractat de la Sagrera a través de l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, que es troba a l’origen del projecte d’estació de la Sagrera. Podeu accedir a l’article aquí.

RethinkBCN us proposa una selecció representativa dels articles publicats durant el primer semestre de l’any, així com de les diferents sèries que hem anat publicant per poder llegir durant la paula estival. Comencem amb l’aportació del periodista Manel Manchon, que ha ofert una sèrie de retrats que, en conjunt, dibuixen una radiografia de l’àmbit metropolità. En aquest sentit, us proposem l’article dedicat a la joiera de Molins de Rei Núria Gómez Monfort: “El secret perquè el comerç tradicional es mantingui és el tracte personal”, que podeu rellegir aquí, i el dedicat a l’empresari badaloní Enrique Tomás, un “botiguer” badaloní que s’ha obert camí en el negoci dels pernils, i que repassa en aquesta entrevista els canvis profunds que han transformat Badalona els darrers anys. “Badalona ja no té res a veure a la ciutat que vaig viure de petit i jove”, afirma Tomás. Poden rellegir l’entrevista sencera aquí. Una altra conversa imperdible de Manchón és la que va tenir amb Joan Manuel Sevillano,Managing Director de Stoneweg Places and Experiences, que explica els principals aspectes del projecte de Museu Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia de Barcelona. Un dels punts que ha destacat és la col·laboració entre la iniciativa privada i el sector públic en l’àmbit cultural. Podeu rellegir el text aquí. 

De la seva banda, filòsof i teòleg Adolf Martí i Bouis ha analitzat diverses entitats socials que treballen des de l’àmbit civil per a la societat. Per exemple, va presentar dues entitats que vetllen per encarrilar i donar noves oportunitats a joves que han deixat els estudis: la Fundació Èxit i El Llindar, que podeu llegir aquí. Bouis també ha analitzat la fundació Brafa dedicada a l’esport, que podeu recuperar aquí.

Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF, ha publicat un conjunt de deu converses en profunditat per conèixer l’impacte polític, social, cultural i econòmic de l’àrea metropolitana de Barcelona. Una de les converses va tenir lloc amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, una entrevista que podeu rellegir aquí. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, també ha respost a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya, una entrevista que podeu rellegir aquí. Pascal també ha conversat amb Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat, que recorda en la seva entrevista la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana i opina sobre què aporta l’AMB als municipis que la integren. La podeu rellegir aquí.

Un altre moment àlgid ha estat la presentació que ha fet l’exregidor de Cultura de Barcelona i ex Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell del seu assaig Barcelona: una immersió ràpida. Mascarell hi tracta, entre d’altres temes, sobre l’encaix entre la capital catalana i Catalunya. Poden revisar l’article aquí. Finalment, Xavi Casinos, col·laborador habitual de RethinkBCN, ha tractat de la Sagrera a través de l’arquitecte i fotògraf Xavier Basiana, que es troba a l’origen del projecte d’estació de la Sagrera. Podeu accedir a l’article aquí.

ALTRES ARTICLES

L’ENTORN ECONÓMIC DE LA MARIHUANA LA GRAN BARCELONA: UNA SÍNTESI PANORÀMICA LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL PRIMERES PASSES CAP A UN MERCAT LEGAL DE LA MARIHUANA A LA UE?

“EL SENTIT DE L’OLFACTE ÉS EL MILLOR SENTIT DE DEFENSA”

Per Manel Manchón, periodista

Curiosa per naturalesa, amant de les matemàtiques i de la química. Sempre hi pot haver alguna cosa més. No n’hi ha prou amb la primera resposta que es rep. Cal indagar, preguntar, investigar. Rosa Arias transmet entusiasme. Encomana l’interlocutor, i li fa saber que queda molt per davant, però, alhora, assenyala que tot el que s’ha realitzat és enorme, i també a la seva ciutat, L’Hospitalet, que “ha fet un salt de gegant, ara amb l’alcalde Quirós, que vol una cosa molt necessària: la unió de tots els barris de la ciutat”.
Arias és la fundadora i CEO de Science for Change, una empresa que s’ha marcat un objectiu clar: abordar els reptes ambientals, socials i de salut que afecten la ciutadania. Enginyera química de L’Hospitalet, amb una família d’orígens gallecs, Rosa Arias defensa la participació ciutadana. I ha aconseguit que els mateixos ciutadans s’impliquin en les investigacions científiques. Com?
És la creadora d’OdourCollect, una aplicació gratuïta amb la qual es pot construir un mapa d’olors a través de la col·laboració ciutadana. Amb això es pretén monitorar la contaminació en determinats llocs de l’àrea metropolitana. Ho assenyala amb humor, però convençuda del que diu: “El sentit de l’olfacte és el millor sentit de defensa”. És a dir, pot alertar de greus problemes ambientals, de fuites de substàncies químiques que poden perjudicar la salut dels habitants d’una zona determinada.
“Hi havia poques dades sobre contaminació. L’objectiu és avisar els emissors i mirar de reduir l’impacte. Vaig aconseguir per a aquest propòsit un projecte europeu, amb la validació d’una metodologia concreta”, assegura Rosa Arias, que col·labora amb administracions públiques, com l’AMB, per tirar endavant iniciatives relacionades amb l’economia circular o la gestió de residus.
Sempre activa, amb mil idees, Arias va crear l’app OdourCollect el 2016 i després va buscar finançament perquè agafés dimensió. El 2017 va organitzar un consorci de 14 socis europeus i va redactar el projecte D-NOSES, amb la idea de validar una metodologia basada en ciència ciutadana. “Calia introduir aquesta qüestió en l’agenda pública, perquè es tracta d’un tipus de contaminació no regulada, encara que sigui la segona causa de queixa mediambiental després del soroll”, assenyala.
Posteriorment, es va posar en marxa Science for Change, el 2019. Uns pocs anys després, la iniciativa de Rosa Arias s’ha posicionat a escala europea. Es tracta d’un projecte expert en ciència ciutadana i en investigació col·laborativa amb nou investigacions europees aprovades i un equip de prop de 20 persones, la majoria dones.
Rosa Arias afirma que el treball està enfocat per als ajuntaments, i perquè aquests pressionin les empreses emissores en el moment en què es detecten aquestes males olors. Per a això serveixen les llicències mediambientals, amb l’objectiu que no se superi el llindar d’olors que puguin ser perjudicials per a la salut dels ciutadans.
La idea que la ciència pugui ser col·laborativa, amb l’empenta de qualsevol ciutadà, és per a Rosa Arias una cosa essencial que fomenta el sentiment de comunitat. “En qüestions com aquestes és molt important aquesta connexió, saber que es treballa de forma conjunta”, incideix.
I com és aquesta comunitat? Arias se sent involucrada en l’àrea metropolitana, des de L’Hospitalet. Considera que hi ha grans projectes de ciutat en marxa i també en el sector de la salut, com el nou Hospital Clínic. “Es pot dir que és un bon moment, que la dinàmica és positiva, des d’iniciatives més petites a més grans”. En aquest sentit, Arias considera que Catalunya porta un marge gran respecte a altres zones d’Espanya, amb una idea més avançada sobre com investigar a partir d’una bona col·laboració entre empreses, professionals, ajuntaments i organismes supramunicipals com l’AMB.
Un altre dels seus objectius és que la dona pugui tenir referents i que les nenes apostin per carreres científiques. “A les nenes se les ha de felicitar quan avancen en matemàtiques, oferir-los referents, amb la idea que no hi ha res que hagi d’encaixar amb un sexe determinat. La meitat del meu equip, per exemple, està format per dones”.
Defensora del model de ciutat dels 15 minuts, perquè el ciutadà de l’àrea metropolitana pugui disposar de tots els serveis en un radi petit, Rosa Arias entén que queda molt per fer i que, precisament, a l’AMB “no s’entén que hi hagi diferents serveis de bicing quan passem d’una ciutat a l’altra sense adonar-nos-en”.

Per Manel Manchón, periodista

Curiosa per naturalesa, amant de les matemàtiques i de la química. Sempre hi pot haver alguna cosa més. No n’hi ha prou amb la primera resposta que es rep. Cal indagar, preguntar, investigar. Rosa Arias transmet entusiasme. Encomana l’interlocutor, i li fa saber que queda molt per davant, però, alhora, assenyala que tot el que s’ha realitzat és enorme, i també a la seva ciutat, L’Hospitalet, que “ha fet un salt de gegant, ara amb l’alcalde Quirós, que vol una cosa molt necessària: la unió de tots els barris de la ciutat”.
Arias és la fundadora i CEO de Science for Change, una empresa que s’ha marcat un objectiu clar: abordar els reptes ambientals, socials i de salut que afecten la ciutadania. Enginyera química de L’Hospitalet, amb una família d’orígens gallecs, Rosa Arias defensa la participació ciutadana. I ha aconseguit que els mateixos ciutadans s’impliquin en les investigacions científiques. Com?
És la creadora d’OdourCollect, una aplicació gratuïta amb la qual es pot construir un mapa d’olors a través de la col·laboració ciutadana. Amb això es pretén monitorar la contaminació en determinats llocs de l’àrea metropolitana. Ho assenyala amb humor, però convençuda del que diu: “El sentit de l’olfacte és el millor sentit de defensa”. És a dir, pot alertar de greus problemes ambientals, de fuites de substàncies químiques que poden perjudicar la salut dels habitants d’una zona determinada.
“Hi havia poques dades sobre contaminació. L’objectiu és avisar els emissors i mirar de reduir l’impacte. Vaig aconseguir per a aquest propòsit un projecte europeu, amb la validació d’una metodologia concreta”, assegura Rosa Arias, que col·labora amb administracions públiques, com l’AMB, per tirar endavant iniciatives relacionades amb l’economia circular o la gestió de residus.
Sempre activa, amb mil idees, Arias va crear l’app OdourCollect el 2016 i després va buscar finançament perquè agafés dimensió. El 2017 va organitzar un consorci de 14 socis europeus i va redactar el projecte D-NOSES, amb la idea de validar una metodologia basada en ciència ciutadana. “Calia introduir aquesta qüestió en l’agenda pública, perquè es tracta d’un tipus de contaminació no regulada, encara que sigui la segona causa de queixa mediambiental després del soroll”, assenyala.
Posteriorment, es va posar en marxa Science for Change, el 2019. Uns pocs anys després, la iniciativa de Rosa Arias s’ha posicionat a escala europea. Es tracta d’un projecte expert en ciència ciutadana i en investigació col·laborativa amb nou investigacions europees aprovades i un equip de prop de 20 persones, la majoria dones.
Rosa Arias afirma que el treball està enfocat per als ajuntaments, i perquè aquests pressionin les empreses emissores en el moment en què es detecten aquestes males olors. Per a això serveixen les llicències mediambientals, amb l’objectiu que no se superi el llindar d’olors que puguin ser perjudicials per a la salut dels ciutadans.
La idea que la ciència pugui ser col·laborativa, amb l’empenta de qualsevol ciutadà, és per a Rosa Arias una cosa essencial que fomenta el sentiment de comunitat. “En qüestions com aquestes és molt important aquesta connexió, saber que es treballa de forma conjunta”, incideix.
I com és aquesta comunitat? Arias se sent involucrada en l’àrea metropolitana, des de L’Hospitalet. Considera que hi ha grans projectes de ciutat en marxa i també en el sector de la salut, com el nou Hospital Clínic. “Es pot dir que és un bon moment, que la dinàmica és positiva, des d’iniciatives més petites a més grans”. En aquest sentit, Arias considera que Catalunya porta un marge gran respecte a altres zones d’Espanya, amb una idea més avançada sobre com investigar a partir d’una bona col·laboració entre empreses, professionals, ajuntaments i organismes supramunicipals com l’AMB.
Un altre dels seus objectius és que la dona pugui tenir referents i que les nenes apostin per carreres científiques. “A les nenes se les ha de felicitar quan avancen en matemàtiques, oferir-los referents, amb la idea que no hi ha res que hagi d’encaixar amb un sexe determinat. La meitat del meu equip, per exemple, està format per dones”.
Defensora del model de ciutat dels 15 minuts, perquè el ciutadà de l’àrea metropolitana pugui disposar de tots els serveis en un radi petit, Rosa Arias entén que queda molt per fer i que, precisament, a l’AMB “no s’entén que hi hagi diferents serveis de bicing quan passem d’una ciutat a l’altra sense adonar-nos-en”.

ALTRES ARTICLES

L’IMPACTE DE LA IA I DE LA LEGALITZACIÓ DE LA MARIHUANA A EUROPA: TEMES A DEBAT EL ‘SACRIFICI’ DE BARCELONA EN BENEFICI DE L’ÀREA METROPOLITANA REPENSAR LA METRÒPOLIS AMB MANEL MANCHON TMTiE, UN ECOSISTEMA ESTRATÈGIC I UN ACTIU DE VALOR DE LA METRÒPOLI BARCELONA