“BARCELONA ESTÀ REPENSANT TOTA LA SEVA ARQUITECTURA CULTURAL PER FER-LA SOSTENIBLE”

Per Manel Manchón, periodista

Xavier Marcé (L’Hospitalet, 1957) té tot el mapa cultural de la ciutat de Barcelona al cap. N’és el regidor de Cultura i analitza els reptes que l’Ajuntament haurà d’afrontar en els pròxims anys. Entén que el moment és complex. Hi ha un “cicle natural de canvi”. Marcé dibuixa, en aquesta conversa amb Rethink Barcelona, una ciutat que busca que el ciutadà torni a ocupar els espais que han semblat propis dels visitants, dels turistes. Considera que “Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible”, conscient que el sector privat haurà de tenir un paper important, en col·laboració amb el sector públic.

Hi ha una sensació de canvi total en les infraestructures culturals: museus que canvien de director, teatres que es recuperen… És una estratègia definida?
Hi ha hagut una coincidència de factors. D’una banda, el cicle natural: gent que ha acabat el seu mandat. De l’altra, circumstàncies sobreposades que han forçat canvis no previstos, com a la Fundació Miró. També hi ha hagut accions dels consells d’administració que han vist la necessitat de replantejar el funcionament de certs centres.
En dos anys hauran canviat la majoria dels directors. Però darrere d’això hi ha un debat més profund sobre l’arquitectura d’aquests centres. No podem obviar el tema del finançament. Actualment, depenen d’aportacions públiques molt importants i del suplement de la Llei de Capitalitat. Però siguem realistes: amb la conjuntura internacional i l’augment de la demanda en serveis socials, no és previsible que el finançament públic de la cultura tingui increments exponencials. Per tant, Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible.

Quina serà la solució, doncs?
Cal regenerar recursos propis i augmentar la participació del sector privat. Hem d’afrontar aquest debat amb rapidesa. Això també implica revisar conceptes emblemàtics com la “pràctica gratuïtat” dels serveis públics culturals. Hem de clarificar les dinàmiques comercials i les públiques perquè no es barregin de manera agressiva i creïn confusió.
S’ha de replantejar la participació de la societat civil en els patronats de les diferents institucions culturals?
Soc partidari que hi hagi membres destacats de la societat civil, però no per una qüestió estètica. Han de tenir un mandat i un objectiu clar: uns com a mecenes, altres per aportar capacitat de connexió amb la societat i ajudar a crear “massa crítica”. La participació d’un civil no pot ser passiva; ha d’ajudar a construir la línia editorial del centre.
Els museus de Barcelona, com el Picasso o la Fundació Miró, tenen un pes enorme en l’oferta turística de la ciutat. Com es fa perquè el barceloní no els senti estranys i entengui que forma part del seu món cultural?
Picasso i Miró són marques internacionals. Això fa que els operadors turístics els col·loquin en el seu imaginari de consum ràpid. Passa aquí i a Londres o a París. La nostra funció és no renunciar mai al públic local. El local, a diferència del turista, ja ha vist la col·lecció permanent; per tant, el secret és la programació temporal. És a través de les temporals que s’estableix el diàleg amb la ciutadania. Al Museu Picasso, per exemple, la pressió de l’Ajuntament perquè tingui una actitud proactiva amb el barceloní és inexcusable i constant.
I el MACBA? El canvi de direcció ha estat marcat per la marxa de l’anterior directora a Abu Dhabi.
El canvi al MACBA era planificat. El museu ha viscut dificultats per establir un diàleg clar amb el seu públic, potser perquè el pes de la col·lecció no estava prou present per un problema purament d’espai. Ara, amb l’ampliació de 7.000 metres quadrats, tindrem l’obligació d’incorporar la col·lecció de manera contundent (com la col·lecció Tous). El concurs que hem fet buscava precisament això: un museu que recuperi el diàleg i torni a ser un referent de ciutat.
Què n’espera de l’arribada de la col·lecció Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia?
És una operació estrictament privada on l’ajuntament vetlla pel marc normatiu i patrimonial. Però és una gran notícia. Aquest país té una manca objectiva de reconeixement de la seva producció artística de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. També dels anys seixanta, 70 i 80, amb noms com Guinovart, Hernández Pijoan, Viladecans o Garcia Sevilla. Que el passeig de Gràcia, com la Rambla, guanyi pes cultural per sobre del purament comercial o de ‘souvenirs’ de baixa qualitat, és una victòria.
Estan posant les condicions perquè la Rambla torni a ser dels barcelonins?
Sí, aquest és l’objectiu. Estem construint un eix cultural consistent: el Poliorama, la Virreina, el Santa Mònica, la Foneria de Canons (arts digitals), el Liceu i el Principal. En el cas del Teatre Principal, la propietat (Balañá) té un projecte cultural privat i nosaltres busquem complicitats. També hem fet una operació administrativa per recuperar els teatres Capitol a través d’una permuta. Volem que la Rambla deixi d’estar diluïda i torni a ser un nucli d’articulació sociocultural.
En canvi, el Paral·lel sembla més difícil de recuperar amb la idea d’un Broadway del Paral·lel?
El Paral·lel és complex perquè hi ha una càrrega nostàlgica d’un imaginari que ja no és recuperable. No tenim aquelles estructures de fa cent anys. Hem pogut recuperar el Molino i l’Arnau —que és un exercici de memòria obligat per a una ciutat que no es vulgui fer trampes a si mateixa—, però el Paral·lel avui és diferent. Així i tot, és un eix cultural potentíssim, ple de tendències juvenils i consum musical notable. El que no podem és fer reviure el Paral·lel dels anys treinta.
Barcelona té els festivals de música dins de la ciutat, a diferència de Madrid o Londres. Com es gestiona això?
Som una de les poques ciutats que tenen festivals de 50.000 persones dins el perímetre urbà. Quan es va dir que “el Primavera Sound se’n va a Madrid”, s’ha de dir tot: se’n va a 40 quilòmetres del centre. Aquí els tenim al costat dels veïns, i això és una interlocució complexa i ineludible. Hem ordenat el mapa: quants festivals, on i en quines condicions, amb concursos que donen tres anys de coll perquè els operadors puguin planificar.
El sector musical està canviant molt ràpidament…
Molt. Apareixen els “concerts residència”, preus variables per oferta i demanda, intromissions en la revenda… Per això és tan important el debat sobre les infraestructures. Estem planificant la transformació del Sant Jordi Club perquè Barcelona pugui competir per rebre els grans artistes internacionals que busquen recintes moderns.
I l’ambició metropolitana? Una de les dificultats és fer veure que els barcelonins entenguin que hi va vida cultural fora de la ciutat?
És inexcusable. Tan important és que algú de L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet senti que l’oferta de Barcelona és seva, com que el barceloní sàpiga que el que passa al Teatre Joventut o a Sabadell també l’interpel·la. El Festival Dansa Metropolitana o la Nit dels Museus ja funcionen així. Però falta coordinació administrativa. Trobo a faltar que la Diputació o l’Àrea Metropolitana ajudin més a interrelacionar polítiques municipals. Hem creat projectes com la revista Amic per crear un entorn comunicatiu on no es distingeixi si una activitat passa a un costat o l’altre de la frontera administrativa.

Per Manel Manchón, periodista

Xavier Marcé (L’Hospitalet, 1957) té tot el mapa cultural de la ciutat de Barcelona al cap. N’és el regidor de Cultura i analitza els reptes que l’Ajuntament haurà d’afrontar en els pròxims anys. Entén que el moment és complex. Hi ha un “cicle natural de canvi”. Marcé dibuixa, en aquesta conversa amb Rethink Barcelona, una ciutat que busca que el ciutadà torni a ocupar els espais que han semblat propis dels visitants, dels turistes. Considera que “Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible”, conscient que el sector privat haurà de tenir un paper important, en col·laboració amb el sector públic.

Hi ha una sensació de canvi total en les infraestructures culturals: museus que canvien de director, teatres que es recuperen… És una estratègia definida?
Hi ha hagut una coincidència de factors. D’una banda, el cicle natural: gent que ha acabat el seu mandat. De l’altra, circumstàncies sobreposades que han forçat canvis no previstos, com a la Fundació Miró. També hi ha hagut accions dels consells d’administració que han vist la necessitat de replantejar el funcionament de certs centres.
En dos anys hauran canviat la majoria dels directors. Però darrere d’això hi ha un debat més profund sobre l’arquitectura d’aquests centres. No podem obviar el tema del finançament. Actualment, depenen d’aportacions públiques molt importants i del suplement de la Llei de Capitalitat. Però siguem realistes: amb la conjuntura internacional i l’augment de la demanda en serveis socials, no és previsible que el finançament públic de la cultura tingui increments exponencials. Per tant, Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible.

Quina serà la solució, doncs?
Cal regenerar recursos propis i augmentar la participació del sector privat. Hem d’afrontar aquest debat amb rapidesa. Això també implica revisar conceptes emblemàtics com la “pràctica gratuïtat” dels serveis públics culturals. Hem de clarificar les dinàmiques comercials i les públiques perquè no es barregin de manera agressiva i creïn confusió.
S’ha de replantejar la participació de la societat civil en els patronats de les diferents institucions culturals?
Soc partidari que hi hagi membres destacats de la societat civil, però no per una qüestió estètica. Han de tenir un mandat i un objectiu clar: uns com a mecenes, altres per aportar capacitat de connexió amb la societat i ajudar a crear “massa crítica”. La participació d’un civil no pot ser passiva; ha d’ajudar a construir la línia editorial del centre.
Els museus de Barcelona, com el Picasso o la Fundació Miró, tenen un pes enorme en l’oferta turística de la ciutat. Com es fa perquè el barceloní no els senti estranys i entengui que forma part del seu món cultural?
Picasso i Miró són marques internacionals. Això fa que els operadors turístics els col·loquin en el seu imaginari de consum ràpid. Passa aquí i a Londres o a París. La nostra funció és no renunciar mai al públic local. El local, a diferència del turista, ja ha vist la col·lecció permanent; per tant, el secret és la programació temporal. És a través de les temporals que s’estableix el diàleg amb la ciutadania. Al Museu Picasso, per exemple, la pressió de l’Ajuntament perquè tingui una actitud proactiva amb el barceloní és inexcusable i constant.
I el MACBA? El canvi de direcció ha estat marcat per la marxa de l’anterior directora a Abu Dhabi.
El canvi al MACBA era planificat. El museu ha viscut dificultats per establir un diàleg clar amb el seu públic, potser perquè el pes de la col·lecció no estava prou present per un problema purament d’espai. Ara, amb l’ampliació de 7.000 metres quadrats, tindrem l’obligació d’incorporar la col·lecció de manera contundent (com la col·lecció Tous). El concurs que hem fet buscava precisament això: un museu que recuperi el diàleg i torni a ser un referent de ciutat.
Què n’espera de l’arribada de la col·lecció Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia?
És una operació estrictament privada on l’ajuntament vetlla pel marc normatiu i patrimonial. Però és una gran notícia. Aquest país té una manca objectiva de reconeixement de la seva producció artística de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. També dels anys seixanta, 70 i 80, amb noms com Guinovart, Hernández Pijoan, Viladecans o Garcia Sevilla. Que el passeig de Gràcia, com la Rambla, guanyi pes cultural per sobre del purament comercial o de ‘souvenirs’ de baixa qualitat, és una victòria.
Estan posant les condicions perquè la Rambla torni a ser dels barcelonins?
Sí, aquest és l’objectiu. Estem construint un eix cultural consistent: el Poliorama, la Virreina, el Santa Mònica, la Foneria de Canons (arts digitals), el Liceu i el Principal. En el cas del Teatre Principal, la propietat (Balañá) té un projecte cultural privat i nosaltres busquem complicitats. També hem fet una operació administrativa per recuperar els teatres Capitol a través d’una permuta. Volem que la Rambla deixi d’estar diluïda i torni a ser un nucli d’articulació sociocultural.
En canvi, el Paral·lel sembla més difícil de recuperar amb la idea d’un Broadway del Paral·lel?
El Paral·lel és complex perquè hi ha una càrrega nostàlgica d’un imaginari que ja no és recuperable. No tenim aquelles estructures de fa cent anys. Hem pogut recuperar el Molino i l’Arnau —que és un exercici de memòria obligat per a una ciutat que no es vulgui fer trampes a si mateixa—, però el Paral·lel avui és diferent. Així i tot, és un eix cultural potentíssim, ple de tendències juvenils i consum musical notable. El que no podem és fer reviure el Paral·lel dels anys treinta.
Barcelona té els festivals de música dins de la ciutat, a diferència de Madrid o Londres. Com es gestiona això?
Som una de les poques ciutats que tenen festivals de 50.000 persones dins el perímetre urbà. Quan es va dir que “el Primavera Sound se’n va a Madrid”, s’ha de dir tot: se’n va a 40 quilòmetres del centre. Aquí els tenim al costat dels veïns, i això és una interlocució complexa i ineludible. Hem ordenat el mapa: quants festivals, on i en quines condicions, amb concursos que donen tres anys de coll perquè els operadors puguin planificar.
El sector musical està canviant molt ràpidament…
Molt. Apareixen els “concerts residència”, preus variables per oferta i demanda, intromissions en la revenda… Per això és tan important el debat sobre les infraestructures. Estem planificant la transformació del Sant Jordi Club perquè Barcelona pugui competir per rebre els grans artistes internacionals que busquen recintes moderns.
I l’ambició metropolitana? Una de les dificultats és fer veure que els barcelonins entenguin que hi va vida cultural fora de la ciutat?
És inexcusable. Tan important és que algú de L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet senti que l’oferta de Barcelona és seva, com que el barceloní sàpiga que el que passa al Teatre Joventut o a Sabadell també l’interpel·la. El Festival Dansa Metropolitana o la Nit dels Museus ja funcionen així. Però falta coordinació administrativa. Trobo a faltar que la Diputació o l’Àrea Metropolitana ajudin més a interrelacionar polítiques municipals. Hem creat projectes com la revista Amic per crear un entorn comunicatiu on no es distingeixi si una activitat passa a un costat o l’altre de la frontera administrativa.

ALTRES ARTICLES

JAUME COLLBONI: “BARCELONA NO POT RENUNCIAR A CAP GRAN PROJECTE DE CIUTAT” JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI” LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA”