UNA NOVA GOVERNANÇA PER A L’AMB
Per Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu, UB.
I. En l’actualitat més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes, i aquesta proporció segurament s’anirà incrementant en els pròxims anys. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.
Aquesta realitat metropolitana ha estat present en el cas de Barcelona i el seu entorn des de fa molts anys. El Decret llei 5/1974 de 26 d’agost va crear l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, regida com una Corporació Metropolitana, com a entitat local supramunicipal. El seu impuls i potenciació per l’alcalde Pascual Maragall va portar a l’enfrontament amb el President de la Generalitat Jordi Pujol, que veia en aquesta entitat un contrapoder al d’una Generalitat encara incipient. La llei 7/1987 del 4 d’abril va suprimir la EMM, i va crear dos àmbits funcionals metropolitans diversos (l’entitat metropolitana del transport i l’entitat metropolitana de serveis hidràulics i del tractament de residus). L’Estatut d’Autonomia, llei orgànica 6/2006 de 19 de juliol, va impulsar en el seu article 93 la creació d’un nou ens territorial que institucionalitzés de nou, i amb més força, la realitat metropolitana de Barcelona. Anys més tard es va donar resposta a aquesta voluntat metropolitana amb la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, mitjançant la llei 31/2010.
L’article 1,2 de la llei defineix el nou ens com a ens local supramunicipal de caràcter territorial integrat pels municipis de la urbanització de Barcelona. L’article 14 enumera les competències d’aquest nou ens, mentre que l’article 13,2 afirma que “la AMB pot prestar els serveis i promoure les activitats que contribueixin a satisfer les necessitats i les aspiracions dels municipis que la integren”.
Cal destacar dues idees bàsiques d’aquests dos preceptes. L’AMB és un ens local territorial, per tant, es configura com una institució local amb finalitats generals, per la qual cosa de conformitat amb el principi de subsidiarietat ha de poder disposar d’amplis poders i competències per a poder dur a terme tot el que sigui d’interès dels municipis que la componen, tot allò que pot gestionar de forma més eficient que els nivells territorials inferiors i superiors. Per això, la llei de 2010 duu a terme una atribució “forta” de competències. Però, d’altra banda, l’AMB està integrada pels municipis del seu àmbit territorial, per la qual cosa aquest ens local no és exponencial d’una col·lectivitat metropolitana de ciutadans, encara per construir, sinó que ha d’actuar al servei de les necessitats i aspiracions dels municipis que la componen. Uns municipis que precisen d’un ens supramunicipal que ajudi a la millor prestació dels seus serveis.
Aquesta configuració jurídica de l’ens metropolità explica que el seu govern es triï de manera indirecta i s’estructuri sobre la base de quatre òrgans fonamentals: el Consell Metropolità, el President/a, la Junta de Govern i la Comissió Especial de Comptes, més el Consell d’Alcaldes. El Consell el componen 90 consellers representant als 36 municipis de l’àrea (en funció de les respectives poblacions, excepte Barcelona a la qual s’atribueixen de manera directa 25 consellers), sent els alcaldes/as membres nats del Consell.
Es manté així un model de dos nivells, que reconeix la primacia del nivell municipal, i que constitueix el poder metropolità a partir de la cooperació municipal. Aquesta mateixa configuració determina els problemes de la seva governança als quals al·ludirem més endavant.
II.- Tenint en compte la realitat metropolitana de Barcelona i la seva actual institucionalització: Quins són els reptes que avui s’exigeixen a aquest ens institucional que anomenem Àrea Metropolitana de Barcelona? Com ha de governar-se el territori metropolità en el món actual, un món globalitzat i altament competitiu, amb crisi de legitimitat de les instàncies polítiques, amb una societat complexa que accedeix a una informació desbocada i que manté alts nivells de desigualtat i de persones en risc d’exclusió social?
Creiem que pot afirmar-se que malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa. Les necessitats de la població de l’àrea s’han anat incrementant, i també les desigualtats internes. La competitivitat entre àrees o àmbits territorials similars als de l’AMB s’ha incrementat en un món globalitzat. Les maneres de governar i de gestionar el territori s’han transformat. La crisi econòmica ha incidit en la manera de fer política.
“Actualment, tot sembla indicar que l’AMB no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.” |
L’exercici del “poder” metropolità, constituït per les seves àmplies competències, ha de ser exercit des de la convicció que moltes de les seves decisions han de ser fruit del consens intern amb els municipis que integren l’AMB i de la col·laboració amb altres territoris superiors, i ha de comptar ineludiblement amb la col·laboració del sector privat. El necessari creixement inclusiu i sostenible requereix el consens amb els altres actors institucionals i socials.
Aquesta nova realitat exigeix, ja sense demora, reflexionar sobre la governança metropolitana i adoptar noves formes d’actuació. Per a ajudar a aquesta reflexió formulem una sèrie de propostes generals que parteixen del model institucional actual. No abordem, per tant, dues qüestions d’indiscutible interès però que exigirien nous consensos tal vegada avui inassolibles. Em refereixo a l’ampliació de l’àmbit territorial per a ocupar el territori de l’anomenada Regió Metropolitana, i d’altra banda establir l’elecció directa dels representants metropolitans amb la fi última de crear una gran ciutat.
Acceptant, doncs, el marc institucional actual, proposem les següents línies de reflexió:
A. Reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. D’una banda, la desconfiança dels municipis, en particular els més petits respecte de Barcelona, i per un altre la desconfiança de la Generalitat respecte d’una AMB forta que actuï com a contrapoder del govern autonòmic. De fet, van ser aquestes dues desconfiances les que van acabar amb el projecte de l’alcalde Maragall.
Per a superar aquest estat de coses cal assumir que la perifèria no ha d’estar al servei de Barcelona, i Barcelona ha d’assumir que necessita la perifèria. Els municipis que integren l’AMB han d’entendre que l’AMB és necessària per a una millor prestació dels seus serveis i per al respectiu creixement econòmic, al mateix temps que potencia una projecció exterior de la realitat metropolitana que també els beneficia. S’ha d’actuar de manera solidària internament i competitivament de manera unitària cap a l’exterior. Cada alcalde ha d’assumir que treballar a favor de la AMB és treballar al servei dels seus ciutadans.
La Generalitat de Catalunya ha de fer del creixement de l’AMB un objectiu propi i prioritari, perquè aquest territori ha de ser el motor del desenvolupament de la comunitat autònoma en el seu conjunt.
B. L’AMB és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. Per això, ha d’entendre’s que l’AMB és una institució al servei de la col·lectivitat metropolitana. L’AMB no ha de veure’s com un territori en el qual prestar serveis municipals de manera coordinada. Els òrgans de govern de la institució metropolitana han d’exercir les seves funcions al servei d’una col·lectivitat real de ciutadans/as la qualitat de vida del qual depèn de la seva actuació.
Com a ens supramunicipal l’AMB també ha d’assumir com a funció pròpia la necessitat de potenciar la institució com a entitat que competeix amb altres realitats metropolitanes amb la finalitat d’atreure capital i talent. El creixement econòmic de l’AMB permetrà desenvolupar noves activitats i millorar les prestacions als ciutadans.
C. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre –perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altre, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.
D. El govern metropolità requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. Els municipis per la seva part han de veure en l’AMB no sols una ajuda per a la prestació dels seus serveis als seus respectius ciutadans, sinó que han de reconèixer els avantatges de la metropolitanización de determinats serveis, perquè això redunda en un millor servei als seus ciutadans. Així, la política d’habitatge o de transports requereix una dimensió metropolitana, de la mateixa manera que el cicle de l’aigua (subministrament a la població, sanejament i reutilització) ha de ser prestat a nivell metropolità, sense que tingui sentit retornar competències en aquest tema als ens municipals.
El govern metropolità ha de servir per a superar escenaris de complexitat i lluita competencial a nivell municipal. Les competències són poders instrumentals per a l’assoliment de fins d’interès general, no una forma de repartiment de poder l’ús exclusiu del qual ha de defensar-se en tot cas. Els municipis han de reconèixer els beneficis de la força de l’ens metropolità, del govern del qual formen part, en matèries com a ordenació del territori, habitatge, mobilitat, cicle de l’aigua, residus, defensa del medi ambient.
E. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. A aquest efecte se sol defensar l’elecció directa del govern de l’AMB. Sense negar l’interès per aquest debat, com ja hem dit, no proposem en aquest moment aquesta reforma. Però existeixen altres vies que poden reforçar la legitimitat de l’AMB. Així, el tractar de crear una consciència metropolitana entre els ciutadans/as que viuen en l’àrea mitjançant la informació de les actuacions de l’AMB, facilitant la participació de ciutadans/as i les seves associacions en el govern de l’AMB. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità. L’AMB ha d’aconseguir també una legitimació que si no és d’origen sigui d’exercici, això és, que es legitimi per l’eficàcia de la seva actuació, per la qualitat dels serveis que presta, de manera que els ciutadans vegin en aquesta institució un òrgan de govern necessari. Per això ha de reforçar-se i potenciar el personal al seu servei, amb la fi principal de dur a terme tasques de planificació, de regulació i control dels serveis de la seva competència i de projecció exterior.
L’AMB ha de dur a terme una política activa de comunicació cap als seus ciutadans/as, utilitzant un llenguatge d’explicació i persuasió sobre les seves activitats en benefici de l’interès general, destacant la seva preocupació pel bon govern, la transparència i la garantia de valors ètics en la seva actuació i en la dels ens i empreses privades que treballen amb ella.
F. La realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’AMB compta amb una àrea encarregada de la planificació estratègica i des de 1986 amb el Institut d’estudis regionals i metropolitans de Barcelona, i també amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, PEMB. Tots aquests instruments han de potenciar-se amb la finalitat de recaptar informació sobre la qual definir les actuacions a dur a terme de manera coordinada. Cal definir avui el que es vol ser dins de cinquanta anys per a començar a actuar de manera coherent. Els ens municipals han de participar en els processos d’elaboració d’aquests documents i fer seves les línies d’actuació dissenyades en aquests.
G. Cal treballar de manera decidida en les polítiques de foment de l’activitat econòmica i innovació. Cal atreure indústria, clústers, fomentar el teletreball, i afavorir el coliving amb la finalitat d’aconseguir talent. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques, avui basades primordialment en el talent, i ja no en necessitats d’inversió intensiva de capital.
De la mateixa manera s’han d’atreure fires, esdeveniments esportius, congressos científics.
Barcelona posseeix una bona marca, però existeix una dura competència amb altres àrees metropolitanes de dimensió similar. Per això és important millorar la prestació de serveis, en particular els tecnològics, de mobilitat, de protecció mig ambiental i culturals.
H. Les relacions exteriors són també importants. L’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals. L’exercici d’algunes competències de l’AMB, com les relatives a transport, cicle de l’aigua, medi ambient o habitatge, no són possibles sense comptar amb les instàncies polítiques i administratives superiors. Cal participar en la definició d’aquestes polítiques, i després assumir la seva aplicació en el territori metropolità Per a això seria convenient institucionalitzar formes de participació, i guanyar-se el dret a ser consultada i a veure reconegudes les propostes pel prestigi de les aportacions. L’AMB també ha de ser un element de projecció exterior dels municipis que la componen, i de la institució metropolitana com a tal, com a ens que juga en la lliga dels grans ens locals supramunicipals.
I. Les administracions han perdut el domini de la ciència, del saber i de la capacitat d’inversió necessària per a atendre necessitats públiques. La recent lluita contra la pandèmia del Covid19 ho ha posat de manifest. Un excel·lent sistema de sanitat pública, encara que és cert que, maltractat en els últims anys, ha hagut d’acudir al mercat a proveir-se de mitjans, ha utilitzat centres assistencials privats, i la vacuna s’ha produït des del sector privat. La governança metropolitana ha de reconèixer aquesta realitat i ha de fomentar els mitjans de col·laboració públic-privada, CPP, ja sigui a través de la creació d’empreses mixtes o del recurs als contractes de serveis o de concessió de serveis.
Aquest recurs a la CPP ha de partir de l’enteniment de les respectives funcions que en el món actual corresponen al poder públic i al sector privat. L’actual Estat garant, i les seves diverses administracions, han d’assumir el seu nou rol, la seva actual posició estratègica en passar de ser ens prestadors directes de serveis a ser ens garantidors de la seva prestació. Al poder públic corresponen les funcions de regular i controlar la prestació de serveis d’interès general, i establir un marc regulador predictible que faci atractiva la inversió privada. El sector privat ha de col·laborar amb l’AMB per a dur a terme de manera eficaç i eficient molts dels serveis propis de la institució, d’acord amb la normativa pública i sota el control de la pròpia AMB. La CPP combina coneixements, capacitats i recursos de les parts interessades per a incrementar l’eficiència i eficàcia de les polítiques públiques. Una eficaç política d’habitatge o del servei del cicle integral de l’aigua, requereixen sens dubte l’aposta per aquestes formes de CPP.
El públic no és un àmbit reservat en exclusiva als polítics i les seves administracions, ja que pertany al conjunt dels ciutadans i ciutadanes, que a més de participar amb els seus vots poden col·laborar amb els seus propis mitjans, amb les seves empreses, en la satisfacció d’interessos generals. Cal tractar de superar la distància cognitiva ens les parts pública i privada per a aconseguir una bona actuació conjunta al servei dels interessos generals.
III. Conclusió.
Les àrees metropolitanes són subjectes públics d’especial rellevància en el món globalitzat actual. Com a agrupacions de municipis governen al servei d’àmplies col·lectivitats de ciutadans i ciutadanes, havent de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però al seu torn han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent. La dimensió metropolitana és necessària per a poder competir en l’assoliment d’aquests fins.
La nova governança metropolitana no requereix imperativament reformes territorials ni canvis d’estructures administratives, sinó polítics capaços i compromesos amb el desenvolupament de la potencialitat de l’ens ja existent, que superin recels anteriors i treballin de manera solidària internament, i com una unitat en la projecció externa de l’ens metropolità, comptant per a tot això amb la capacitat, els mitjans i el talent del sector privat.
Per Joaquín Tornos Mas, Catedràtic de Dret Administratiu, UB.
I. En l’actualitat més de la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes, i aquesta proporció segurament s’anirà incrementant en els pròxims anys. Aquestes àrees es constitueixen en motors del creixement econòmic i d’innovació, però al mateix temps han de fer front a greus mancances de serveis socials i infraestructures, generen problemes de mobilitat i acreixen els problemes mediambientals.
Aquesta realitat metropolitana ha estat present en el cas de Barcelona i el seu entorn des de fa molts anys. El Decret llei 5/1974 de 26 d’agost va crear l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, regida com una Corporació Metropolitana, com a entitat local supramunicipal. El seu impuls i potenciació per l’alcalde Pascual Maragall va portar a l’enfrontament amb el President de la Generalitat Jordi Pujol, que veia en aquesta entitat un contrapoder al d’una Generalitat encara incipient. La llei 7/1987 del 4 d’abril va suprimir la EMM, i va crear dos àmbits funcionals metropolitans diversos (l’entitat metropolitana del transport i l’entitat metropolitana de serveis hidràulics i del tractament de residus). L’Estatut d’Autonomia, llei orgànica 6/2006 de 19 de juliol, va impulsar en el seu article 93 la creació d’un nou ens territorial que institucionalitzés de nou, i amb més força, la realitat metropolitana de Barcelona. Anys més tard es va donar resposta a aquesta voluntat metropolitana amb la creació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, mitjançant la llei 31/2010.
L’article 1,2 de la llei defineix el nou ens com a ens local supramunicipal de caràcter territorial integrat pels municipis de la urbanització de Barcelona. L’article 14 enumera les competències d’aquest nou ens, mentre que l’article 13,2 afirma que “la AMB pot prestar els serveis i promoure les activitats que contribueixin a satisfer les necessitats i les aspiracions dels municipis que la integren”.
Cal destacar dues idees bàsiques d’aquests dos preceptes. L’AMB és un ens local territorial, per tant, es configura com una institució local amb finalitats generals, per la qual cosa de conformitat amb el principi de subsidiarietat ha de poder disposar d’amplis poders i competències per a poder dur a terme tot el que sigui d’interès dels municipis que la componen, tot allò que pot gestionar de forma més eficient que els nivells territorials inferiors i superiors. Per això, la llei de 2010 duu a terme una atribució “forta” de competències. Però, d’altra banda, l’AMB està integrada pels municipis del seu àmbit territorial, per la qual cosa aquest ens local no és exponencial d’una col·lectivitat metropolitana de ciutadans, encara per construir, sinó que ha d’actuar al servei de les necessitats i aspiracions dels municipis que la componen. Uns municipis que precisen d’un ens supramunicipal que ajudi a la millor prestació dels seus serveis.
Aquesta configuració jurídica de l’ens metropolità explica que el seu govern es triï de manera indirecta i s’estructuri sobre la base de quatre òrgans fonamentals: el Consell Metropolità, el President/a, la Junta de Govern i la Comissió Especial de Comptes, més el Consell d’Alcaldes. El Consell el componen 90 consellers representant als 36 municipis de l’àrea (en funció de les respectives poblacions, excepte Barcelona a la qual s’atribueixen de manera directa 25 consellers), sent els alcaldes/as membres nats del Consell.
Es manté així un model de dos nivells, que reconeix la primacia del nivell municipal, i que constitueix el poder metropolità a partir de la cooperació municipal. Aquesta mateixa configuració determina els problemes de la seva governança als quals al·ludirem més endavant.
II.- Tenint en compte la realitat metropolitana de Barcelona i la seva actual institucionalització: Quins són els reptes que avui s’exigeixen a aquest ens institucional que anomenem Àrea Metropolitana de Barcelona? Com ha de governar-se el territori metropolità en el món actual, un món globalitzat i altament competitiu, amb crisi de legitimitat de les instàncies polítiques, amb una societat complexa que accedeix a una informació desbocada i que manté alts nivells de desigualtat i de persones en risc d’exclusió social?
Creiem que pot afirmar-se que, malgrat els esforços del personal i funcionaris de l’AMB, tot sembla indicar que la institució no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa. Les necessitats de la població de l’àrea s’han anat incrementant, i també les desigualtats internes. La competitivitat entre àrees o àmbits territorials similars als de l’AMB s’ha incrementat en un món globalitzat. Les maneres de governar i de gestionar el territori s’han transformat. La crisi econòmica ha incidit en la manera de fer política.
“Actualment, tot sembla indicar que l’AMB no respon a les seves potencialitats ni al que es requereix d’un ens d’aquesta naturalesa.” |
L’exercici del “poder” metropolità, constituït per les seves àmplies competències, ha de ser exercit des de la convicció que moltes de les seves decisions han de ser fruit del consens intern amb els municipis que integren l’AMB i de la col·laboració amb altres territoris superiors, i ha de comptar ineludiblement amb la col·laboració del sector privat. El necessari creixement inclusiu i sostenible requereix el consens amb els altres actors institucionals i socials.
Aquesta nova realitat exigeix, ja sense demora, reflexionar sobre la governança metropolitana i adoptar noves formes d’actuació. Per a ajudar a aquesta reflexió formulem una sèrie de propostes generals que parteixen del model institucional actual. No abordem, per tant, dues qüestions d’indiscutible interès però que exigirien nous consensos tal vegada avui inassolibles. Em refereixo a l’ampliació de l’àmbit territorial per a ocupar el territori de l’anomenada Regió Metropolitana, i d’altra banda establir l’elecció directa dels representants metropolitans amb la fi última de crear una gran ciutat.
Acceptant, doncs, el marc institucional actual, proposem les següents línies de reflexió:
A. Reconèixer, per a superar-les, les desconfiances existents que han condicionat l’esdevenir de la realitat metropolitana de Barcelona. D’una banda, la desconfiança dels municipis, en particular els més petits respecte de Barcelona, i per un altre la desconfiança de la Generalitat respecte d’una AMB forta que actuï com a contrapoder del govern autonòmic. De fet, van ser aquestes dues desconfiances les que van acabar amb el projecte de l’alcalde Maragall.
Per a superar aquest estat de coses cal assumir que la perifèria no ha d’estar al servei de Barcelona, i Barcelona ha d’assumir que necessita la perifèria. Els municipis que integren l’AMB han d’entendre que l’AMB és necessària per a una millor prestació dels seus serveis i per al respectiu creixement econòmic, al mateix temps que potencia una projecció exterior de la realitat metropolitana que també els beneficia. S’ha d’actuar de manera solidària internament i competitivament de manera unitària cap a l’exterior. Cada alcalde ha d’assumir que treballar a favor de la AMB és treballar al servei dels seus ciutadans.
La Generalitat de Catalunya ha de fer del creixement de l’AMB un objectiu propi i prioritari, perquè aquest territori ha de ser el motor del desenvolupament de la comunitat autònoma en el seu conjunt.
B. L’AMB és un ens territorial format per l’agrupació de municipis, però com a ens local territorial no ha d’oblidar que està al servei d’una col·lectivitat, d’un conjunt de ciutadans i ciutadanes que tenen problemes comuns. Per això, ha d’entendre’s que l’AMB és una institució al servei de la col·lectivitat metropolitana. L’AMB no ha de veure’s com un territori en el qual prestar serveis municipals de manera coordinada. Els òrgans de govern de la institució metropolitana han d’exercir les seves funcions al servei d’una col·lectivitat real de ciutadans/as la qualitat de vida del qual depèn de la seva actuació.
Com a ens supramunicipal l’AMB també ha d’assumir com a funció pròpia la necessitat de potenciar la institució com a entitat que competeix amb altres realitats metropolitanes amb la finalitat d’atreure capital i talent. El creixement econòmic de l’AMB permetrà desenvolupar noves activitats i millorar les prestacions als ciutadans.
C. L’organització interna de la AMB hauria de tractar d’equilibrar el centre –perifèria. D’una banda, portant òrgans propis de la AMB per tot el territori metropolità i, per un altre, potenciant també la ubicació de centres universitaris, escoles de negocis, instal·lacions culturals en tot l’espai metropolità.
D. El govern metropolità requereix un lideratge fort i convençut de la importància i potencialitats de l’AMB. Qui presideixi l’AMB, i el seu equip de govern, han d’exercir aquest lideratge. Els municipis per la seva part han de veure en l’AMB no sols una ajuda per a la prestació dels seus serveis als seus respectius ciutadans, sinó que han de reconèixer els avantatges de la metropolitanización de determinats serveis, perquè això redunda en un millor servei als seus ciutadans. Així, la política d’habitatge o de transports requereix una dimensió metropolitana, de la mateixa manera que el cicle de l’aigua (subministrament a la població, sanejament i reutilització) ha de ser prestat a nivell metropolità, sense que tingui sentit retornar competències en aquest tema als ens municipals.
El govern metropolità ha de servir per a superar escenaris de complexitat i lluita competencial a nivell municipal. Les competències són poders instrumentals per a l’assoliment de fins d’interès general, no una forma de repartiment de poder l’ús exclusiu del qual ha de defensar-se en tot cas. Els municipis han de reconèixer els beneficis de la força de l’ens metropolità, del govern del qual formen part, en matèries com a ordenació del territori, habitatge, mobilitat, cicle de l’aigua, residus, defensa del medi ambient.
E. S’ha de tractar de reforçar la legitimitat de l’ens metropolità. A aquest efecte se sol defensar l’elecció directa del govern de l’AMB. Sense negar l’interès per aquest debat, com ja hem dit, no proposem en aquest moment aquesta reforma. Però existeixen altres vies que poden reforçar la legitimitat de l’AMB. Així, el tractar de crear una consciència metropolitana entre els ciutadans/as que viuen en l’àrea mitjançant la informació de les actuacions de l’AMB, facilitant la participació de ciutadans/as i les seves associacions en el govern de l’AMB. S’ha d’aconseguir que la realitat fàctica de la vida metropolitana de molts ciutadans/as (es desplacen dins de l’AMB per a treballar, per a rebre prestacions sanitàries o per a assistir a esdeveniments culturals, per a anar de compres, etc.) s’identifiqui amb l’existència d’un ens de govern metropolità. L’AMB ha d’aconseguir també una legitimació que si no és d’origen sigui d’exercici, això és, que es legitimi per l’eficàcia de la seva actuació, per la qualitat dels serveis que presta, de manera que els ciutadans vegin en aquesta institució un òrgan de govern necessari. Per això ha de reforçar-se i potenciar el personal al seu servei, amb la fi principal de dur a terme tasques de planificació, de regulació i control dels serveis de la seva competència i de projecció exterior.
L’AMB ha de dur a terme una política activa de comunicació cap als seus ciutadans/as, utilitzant un llenguatge d’explicació i persuasió sobre les seves activitats en benefici de l’interès general, destacant la seva preocupació pel bon govern, la transparència i la garantia de valors ètics en la seva actuació i en la dels ens i empreses privades que treballen amb ella.
F. La realitat metropolitana requereix una agenda pròpia separada de la qual poden definir els respectius municipis. L’AMB compta amb una àrea encarregada de la planificació estratègica i des de 1986 amb el Institut d’estudis regionals i metropolitans de Barcelona, i també amb el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, PEMB. Tots aquests instruments han de potenciar-se amb la finalitat de recaptar informació sobre la qual definir les actuacions a dur a terme de manera coordinada. Cal definir avui el que es vol ser dins de cinquanta anys per a començar a actuar de manera coherent. Els ens municipals han de participar en els processos d’elaboració d’aquests documents i fer seves les línies d’actuació dissenyades en aquests.
G. Cal treballar de manera decidida en les polítiques de foment de l’activitat econòmica i innovació. Cal atreure indústria, clústers, fomentar el teletreball, i afavorir el coliving amb la finalitat d’aconseguir talent. L’àrea metropolitana de Barcelona, i no sols Barcelona, ha de promocionar-se com un lloc idoni per a treballar i desenvolupar les activitats econòmiques, avui basades primordialment en el talent, i ja no en necessitats d’inversió intensiva de capital.
De la mateixa manera s’han d’atreure fires, esdeveniments esportius, congressos científics.
Barcelona posseeix una bona marca, però existeix una dura competència amb altres àrees metropolitanes de dimensió similar. Per això és important millorar la prestació de serveis, en particular els tecnològics, de mobilitat, de protecció mig ambiental i culturals.
H. Les relacions exteriors són també importants. L’AMB ha de ser un interlocutor actiu en les relacions amb la Generalitat, amb l’administració de l’Estat, amb la Unió Europea i amb les organitzacions internacionals. L’exercici d’algunes competències de l’AMB, com les relatives a transport, cicle de l’aigua, medi ambient o habitatge, no són possibles sense comptar amb les instàncies polítiques i administratives superiors. Cal participar en la definició d’aquestes polítiques, i després assumir la seva aplicació en el territori metropolità Per a això seria convenient institucionalitzar formes de participació, i guanyar-se el dret a ser consultada i a veure reconegudes les propostes pel prestigi de les aportacions. L’AMB també ha de ser un element de projecció exterior dels municipis que la componen, i de la institució metropolitana com a tal, com a ens que juga en la lliga dels grans ens locals supramunicipals.
J. Les administracions han perdut el domini de la ciència, del saber i de la capacitat d’inversió necessària per a atendre necessitats públiques. La recent lluita contra la pandèmia del Covid19 ho ha posat de manifest. Un excel·lent sistema de sanitat pública, encara que és cert que, maltractat en els últims anys, ha hagut d’acudir al mercat a proveir-se de mitjans, ha utilitzat centres assistencials privats, i la vacuna s’ha produït des del sector privat. La governança metropolitana ha de reconèixer aquesta realitat i ha de fomentar els mitjans de col·laboració públic-privada, CPP, ja sigui a través de la creació d’empreses mixtes o del recurs als contractes de serveis o de concessió de serveis.
Aquest recurs a la CPP ha de partir de l’enteniment de les respectives funcions que en el món actual corresponen al poder públic i al sector privat. L’actual Estat garant, i les seves diverses administracions, han d’assumir el seu nou rol, la seva actual posició estratègica en passar de ser ens prestadors directes de serveis a ser ens garantidors de la seva prestació. Al poder públic corresponen les funcions de regular i controlar la prestació de serveis d’interès general, i establir un marc regulador predictible que faci atractiva la inversió privada. El sector privat ha de col·laborar amb l’AMB per a dur a terme de manera eficaç i eficient molts dels serveis propis de la institució, d’acord amb la normativa pública i sota el control de la pròpia AMB. La CPP combina coneixements, capacitats i recursos de les parts interessades per a incrementar l’eficiència i eficàcia de les polítiques públiques. Una eficaç política d’habitatge o del servei del cicle integral de l’aigua, requereixen sens dubte l’aposta per aquestes formes de CPP.
El públic no és un àmbit reservat en exclusiva als polítics i les seves administracions, ja que pertany al conjunt dels ciutadans i ciutadanes, que a més de participar amb els seus vots poden col·laborar amb els seus propis mitjans, amb les seves empreses, en la satisfacció d’interessos generals. Cal tractar de superar la distància cognitiva ens les parts pública i privada per a aconseguir una bona actuació conjunta al servei dels interessos generals.
III. Conclusió.
Les àrees metropolitanes són subjectes públics d’especial rellevància en el món globalitzat actual. Com a agrupacions de municipis governen al servei d’àmplies col·lectivitats de ciutadans i ciutadanes, havent de donar resposta als desafiaments propis de les grans conurbacions amb la finalitat d’aconseguir una societat interna inclusiva i igualitària. Però al seu torn han de ser subjectes actius del desenvolupament econòmic de tot el seu territori en un escenari mundial competitiu, tractant d’atreure capital i talent. La dimensió metropolitana és necessària per a poder competir en l’assoliment d’aquests fins.
La nova governança metropolitana no requereix imperativament reformes territorials ni canvis d’estructures administratives, sinó polítics capaços i compromesos amb el desenvolupament de la potencialitat de l’ens ja existent, que superin recels anteriors i treballin de manera solidària internament, i com una unitat en la projecció externa de l’ens metropolità, comptant per a tot això amb la capacitat, els mitjans i el talent del sector privat.
| share: |       |
