TURISME A ESCALA METROPOLITANA

Cal invertir la direcció promocional del turisme a Barcelona i construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.

Per Xavier Marcé, regidor de Nou Barris.

Sobre les múltiples consideracions que afecten l’evolució del turisme a Barcelona, quasi bé sempre s’obvien les que fan referència a la seva dimensió metropolitana. No és un fet que ens hagi de sobtar massa, atès que la Barcelona Metropolitana ha esdevingut amb el temps un recurs dialèctic que ens remet a la “mare de totes les solucions” així com a una metàfora de la Catalunya dual sobre la que se sustenta el fràgil equilibri del nostre país. Una i altra circumstància retarden de manera poc comprensible la gestió racional de la major part dels conflictes que avui en dia ens afecten: mobilitat, diversificació econòmica, sostenibilitat ecològica i gestió turística.
Hom es preguntarà què hi té a veure en aquesta equació el turisme quan hi ha poca cosa a visitar a l’Hospitalet, Badalona, Cornellà o Sta. Coloma. Res més lluny de la realitat.
Per abordar aquesta qüestió cal, en primer lloc, desconsiderar el concepte de turisme com un substrat útil a l’hora de definir una política pública de gestió del visitant. El turista és per definició una persona que visita o recorre un país o un lloc per plaer; per contra, el visitant és algú que va a veure quelcom. Es tracta, aparentment de definicions similars però amaguen una subtil diferència sobre la que rau l’essència del turisme urbà. Posem-nos, doncs, en un altra dimensió i considerem aquest fenomen des de la perspectiva de l’economia del visitant i veurem que la clau de volta de la gestió turística deixa de ser la gestió de la demanda per passar a ser la gestió de l’oferta.
Barcelona, com tantes altres ciutats europees, ha treballat tradicionalment el turisme des de la perspectiva de la demanda tot considerant que la justificació prioritària de la promoció turística era la competència eficient amb altres destins. Ara toca invertir aquesta direcció promocional posant en valor tot un seguit d’elements que hauran de contribuir a diversificar els fluxos turístics, ampliar la seva base territorial i multiplicar els valors relacionals entre els residents i els visitants. Cal, doncs, construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Abordar aquestes qüestions implica acceptar que la gestió lògica del turisme urbà és essencialment aspiracional, i per tant administrable des de la perspectiva de la construcció d’imaginaris pensats ad hoc; en comptes d’una gestió passiva basada essencialment en l’administració, més o menys racional, del patrimoni natural o cultural. Fins i tot l’existència d’aquestes realitats patrimonials és, en el cas de les grans ciutats, manipulable (en el sentit d’esdevenir objecte potencial de subversions que alterin el seu significat original). Barcelona no pot ser un destí vacacional, en la mesura que la seva oferta patrimonial i cultural ha de ser objecte d’una atenció prioritària que renovi el seu interès per els propis residents.

“Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.”

Aquesta observació resulta oportuna a l’hora de reflexionar sobre quines són les raons per les quals la caiguda del turisme provocada per la pandèmia ha deixat en estat de xoc les audiències de la major part del museus de la ciutat.
El visitant d’una gran ciutat no és, de manera general, altra cosa que un ciutadà a temps parcial i, en la mesura que la ciutat planifica els seus continguts per al resident, és el prestigi que aquests li atorguen el que mobilitza i multiplica el seu atractiu per als turistes.
És en aquest sentit que considerar el conjunt de la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política del visitant esdevé essencial. En primer lloc, des del punt de vista de l’allotjament. Dormir a vint parades de metro del centre de la ciutat és habitual a Nova York, París, Berlín o Londres. En segon lloc, perquè la capacitat per generar dinàmiques icòniques que esdevinguin tendència per al propi ciutadà i a l’hora motiu d’interès per al visitant és absolutament viable.
La raó per la qual el districte cultural de l’Hospitalet, els restaurants xinesos de Fondo o qualsevol altra destinació metropolitana no és d’interès turístic és perquè tampoc ho és per els propis barcelonins. Aquest és el punt de sortida que cal adoptar per a transformar el nostre model turístic: administrar l’oferta des de la perspectiva dels interessos dels propis ciutadans.
Un allotjament turístic no ha de ser necessàriament una ubicació més o menys descentralitzada d’un mateix centre urbà. És, de fet, una base multiplicadora a escala comercial, un punt d’informació, una pauta de transport. També és, a curt termini, un apunt que personalitza als mapes una ciutat o un barri i, a llarg termini, quelcom que afavoreix l’interès potencial d’inversors de tota mena, públics o privats. Aquesta dinàmica que descentralitza el flux de visitants en un territori ampli és observable a moltes ciutats que han resolt de manera eficient una gestió turística integrada de les seves àrees metropolitanes. Brooklyn o Queens a Nova York, els districtes perifèrics de París, o Camden a Londres. I val a dir que París o Manhattan (com grans destins turístics) tenen una mida similar a Barcelona ciutat.
La consolidació de l’entorn de la Plaça Europa a l’Hospitalet com a nucli comercial (hotels, restaurants i centres comercials) ens ajuda a entendre la rellevància d’una oferta descentralitzada. Òbviament, la Fira té un paper determinant, però a la seva escala també el pot tenir la seu d’un Museu Nacional, el Parc de Collserola, un gran festival de música, un ecobarri a Vallbona o una universitat. La qüestió és convertir en tendència local allò que volem que esdevingui a mig termini tendència global.
La comoditat d’una gestió metropolitana hipermunicipalista (bé que amb alguns apunts sòlids de solidaritat territorial) no és la millor manera d’afrontar els canvis econòmics que acompanyaran la gestió postpandèmia. Ara per ara, anar a viure a Sant Boi és una tragèdia per a molts joves barcelonins i barcelonines, mentre que als de Sant Boi els resulta indiferent viure a Barcelona. Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.

Per Xavier Marcé, regidor de Nou Barris

Sobre les múltiples consideracions que afecten l’evolució del turisme a Barcelona, quasi bé sempre s’obvien les que fan referència a la seva dimensió metropolitana. No és un fet que ens hagi de sobtar massa, atès que la Barcelona Metropolitana ha esdevingut amb el temps un recurs dialèctic que ens remet a la “mare de totes les solucions” així com a una metàfora de la Catalunya dual sobre la que se sustenta el fràgil equilibri del nostre país. Una i altra circumstància retarden de manera poc comprensible la gestió racional de la major part dels conflictes que avui en dia ens afecten: mobilitat, diversificació econòmica, sostenibilitat ecològica i gestió turística.
Hom es preguntarà què hi té a veure en aquesta equació el turisme quan hi ha poca cosa a visitar a l’Hospitalet, Badalona, Cornellà o Sta. Coloma. Res més lluny de la realitat.
Per abordar aquesta qüestió cal, en primer lloc, desconsiderar el concepte de turisme com un substrat útil a l’hora de definir una política pública de gestió del visitant. El turista és per definició una persona que visita o recorre un país o un lloc per plaer; per contra, el visitant és algú que va a veure quelcom. Es tracta, aparentment de definicions similars però amaguen una subtil diferència sobre la que rau l’essència del turisme urbà. Posem-nos, doncs, en un altra dimensió i considerem aquest fenomen des de la perspectiva de l’economia del visitant i veurem que la clau de volta de la gestió turística deixa de ser la gestió de la demanda per passar a ser la gestió de l’oferta.
Barcelona, com tantes altres ciutats europees, ha treballat tradicionalment el turisme des de la perspectiva de la demanda tot considerant que la justificació prioritària de la promoció turística era la competència eficient amb altres destins. Ara toca invertir aquesta direcció promocional posant en valor tot un seguit d’elements que hauran de contribuir a diversificar els fluxos turístics, ampliar la seva base territorial i multiplicar els valors relacionals entre els residents i els visitants. Cal, doncs, construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Abordar aquestes qüestions implica acceptar que la gestió lògica del turisme urbà és essencialment aspiracional, i per tant administrable des de la perspectiva de la construcció d’imaginaris pensats ad hoc; en comptes d’una gestió passiva basada essencialment en l’administració, més o menys racional, del patrimoni natural o cultural. Fins i tot l’existència d’aquestes realitats patrimonials és, en el cas de les grans ciutats, manipulable (en el sentit d’esdevenir objecte potencial de subversions que alterin el seu significat original). Barcelona no pot ser un destí vacacional, en la mesura que la seva oferta patrimonial i cultural ha de ser objecte d’una atenció prioritària que renovi el seu interès per els propis residents.

“Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.”

 

 

 

Aquesta observació resulta oportuna a l’hora de reflexionar sobre quines són les raons per les quals la caiguda del turisme provocada per la pandèmia ha deixat en estat de xoc les audiències de la major part del museus de la ciutat.
El visitant d’una gran ciutat no és, de manera general, altra cosa que un ciutadà a temps parcial i, en la mesura que la ciutat planifica els seus continguts per al resident, és el prestigi que aquests li atorguen el que mobilitza i multiplica el seu atractiu per als turistes.
És en aquest sentit que considerar el conjunt de la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política del visitant esdevé essencial. En primer lloc, des del punt de vista de l’allotjament. Dormir a vint parades de metro del centre de la ciutat és habitual a Nova York, París, Berlín o Londres. En segon lloc, perquè la capacitat per generar dinàmiques icòniques que esdevinguin tendència per al propi ciutadà i a l’hora motiu d’interès per al visitant és absolutament viable.
La raó per la qual el districte cultural de l’Hospitalet, els restaurants xinesos de Fondo o qualsevol altra destinació metropolitana no és d’interès turístic és perquè tampoc ho és per els propis barcelonins. Aquest és el punt de sortida que cal adoptar per a transformar el nostre model turístic: administrar l’oferta des de la perspectiva dels interessos dels propis ciutadans.
Un allotjament turístic no ha de ser necessàriament una ubicació més o menys descentralitzada d’un mateix centre urbà. És, de fet, una base multiplicadora a escala comercial, un punt d’informació, una pauta de transport. També és, a curt termini, un apunt que personalitza als mapes una ciutat o un barri i, a llarg termini, quelcom que afavoreix l’interès potencial d’inversors de tota mena, públics o privats. Aquesta dinàmica que descentralitza el flux de visitants en un territori ampli és observable a moltes ciutats que han resolt de manera eficient una gestió turística integrada de les seves àrees metropolitanes. Brooklyn o Queens a Nova York, els districtes perifèrics de París, o Camden a Londres. I val a dir que París o Manhattan (com grans destins turístics) tenen una mida similar a Barcelona ciutat.
La consolidació de l’entorn de la Plaça Europa a l’Hospitalet com a nucli comercial (hotels, restaurants i centres comercials) ens ajuda a entendre la rellevància d’una oferta descentralitzada. Òbviament, la Fira té un paper determinant, però a la seva escala també el pot tenir la seu d’un Museu Nacional, el Parc de Collserola, un gran festival de música, un ecobarri a Vallbona o una universitat. La qüestió és convertir en tendència local allò que volem que esdevingui a mig termini tendència global.
La comoditat d’una gestió metropolitana hipermunicipalista (bé que amb alguns apunts sòlids de solidaritat territorial) no és la millor manera d’afrontar els canvis econòmics que acompanyaran la gestió postpandèmia. Ara per ara, anar a viure a Sant Boi és una tragèdia per a molts joves barcelonins i barcelonines, mentre que als de Sant Boi els resulta indiferent viure a Barcelona. Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.

share: