“BARCELONA ESTÀ REPENSANT TOTA LA SEVA ARQUITECTURA CULTURAL PER FER-LA SOSTENIBLE”

Per Manel Manchón, periodista

Xavier Marcé (L’Hospitalet, 1957) té tot el mapa cultural de la ciutat de Barcelona al cap. N’és el regidor de Cultura i analitza els reptes que l’Ajuntament haurà d’afrontar en els pròxims anys. Entén que el moment és complex. Hi ha un “cicle natural de canvi”. Marcé dibuixa, en aquesta conversa amb Rethink Barcelona, una ciutat que busca que el ciutadà torni a ocupar els espais que han semblat propis dels visitants, dels turistes. Considera que “Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible”, conscient que el sector privat haurà de tenir un paper important, en col·laboració amb el sector públic.

Hi ha una sensació de canvi total en les infraestructures culturals: museus que canvien de director, teatres que es recuperen… És una estratègia definida?
Hi ha hagut una coincidència de factors. D’una banda, el cicle natural: gent que ha acabat el seu mandat. De l’altra, circumstàncies sobreposades que han forçat canvis no previstos, com a la Fundació Miró. També hi ha hagut accions dels consells d’administració que han vist la necessitat de replantejar el funcionament de certs centres.
En dos anys hauran canviat la majoria dels directors. Però darrere d’això hi ha un debat més profund sobre l’arquitectura d’aquests centres. No podem obviar el tema del finançament. Actualment, depenen d’aportacions públiques molt importants i del suplement de la Llei de Capitalitat. Però siguem realistes: amb la conjuntura internacional i l’augment de la demanda en serveis socials, no és previsible que el finançament públic de la cultura tingui increments exponencials. Per tant, Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible.

Quina serà la solució, doncs?
Cal regenerar recursos propis i augmentar la participació del sector privat. Hem d’afrontar aquest debat amb rapidesa. Això també implica revisar conceptes emblemàtics com la “pràctica gratuïtat” dels serveis públics culturals. Hem de clarificar les dinàmiques comercials i les públiques perquè no es barregin de manera agressiva i creïn confusió.
S’ha de replantejar la participació de la societat civil en els patronats de les diferents institucions culturals?
Soc partidari que hi hagi membres destacats de la societat civil, però no per una qüestió estètica. Han de tenir un mandat i un objectiu clar: uns com a mecenes, altres per aportar capacitat de connexió amb la societat i ajudar a crear “massa crítica”. La participació d’un civil no pot ser passiva; ha d’ajudar a construir la línia editorial del centre.
Els museus de Barcelona, com el Picasso o la Fundació Miró, tenen un pes enorme en l’oferta turística de la ciutat. Com es fa perquè el barceloní no els senti estranys i entengui que forma part del seu món cultural?
Picasso i Miró són marques internacionals. Això fa que els operadors turístics els col·loquin en el seu imaginari de consum ràpid. Passa aquí i a Londres o a París. La nostra funció és no renunciar mai al públic local. El local, a diferència del turista, ja ha vist la col·lecció permanent; per tant, el secret és la programació temporal. És a través de les temporals que s’estableix el diàleg amb la ciutadania. Al Museu Picasso, per exemple, la pressió de l’Ajuntament perquè tingui una actitud proactiva amb el barceloní és inexcusable i constant.
I el MACBA? El canvi de direcció ha estat marcat per la marxa de l’anterior directora a Abu Dhabi.
El canvi al MACBA era planificat. El museu ha viscut dificultats per establir un diàleg clar amb el seu públic, potser perquè el pes de la col·lecció no estava prou present per un problema purament d’espai. Ara, amb l’ampliació de 7.000 metres quadrats, tindrem l’obligació d’incorporar la col·lecció de manera contundent (com la col·lecció Tous). El concurs que hem fet buscava precisament això: un museu que recuperi el diàleg i torni a ser un referent de ciutat.
Què n’espera de l’arribada de la col·lecció Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia?
És una operació estrictament privada on l’ajuntament vetlla pel marc normatiu i patrimonial. Però és una gran notícia. Aquest país té una manca objectiva de reconeixement de la seva producció artística de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. També dels anys seixanta, 70 i 80, amb noms com Guinovart, Hernández Pijoan, Viladecans o Garcia Sevilla. Que el passeig de Gràcia, com la Rambla, guanyi pes cultural per sobre del purament comercial o de ‘souvenirs’ de baixa qualitat, és una victòria.
Estan posant les condicions perquè la Rambla torni a ser dels barcelonins?
Sí, aquest és l’objectiu. Estem construint un eix cultural consistent: el Poliorama, la Virreina, el Santa Mònica, la Foneria de Canons (arts digitals), el Liceu i el Principal. En el cas del Teatre Principal, la propietat (Balañá) té un projecte cultural privat i nosaltres busquem complicitats. També hem fet una operació administrativa per recuperar els teatres Capitol a través d’una permuta. Volem que la Rambla deixi d’estar diluïda i torni a ser un nucli d’articulació sociocultural.
En canvi, el Paral·lel sembla més difícil de recuperar amb la idea d’un Broadway del Paral·lel?
El Paral·lel és complex perquè hi ha una càrrega nostàlgica d’un imaginari que ja no és recuperable. No tenim aquelles estructures de fa cent anys. Hem pogut recuperar el Molino i l’Arnau —que és un exercici de memòria obligat per a una ciutat que no es vulgui fer trampes a si mateixa—, però el Paral·lel avui és diferent. Així i tot, és un eix cultural potentíssim, ple de tendències juvenils i consum musical notable. El que no podem és fer reviure el Paral·lel dels anys treinta.
Barcelona té els festivals de música dins de la ciutat, a diferència de Madrid o Londres. Com es gestiona això?
Som una de les poques ciutats que tenen festivals de 50.000 persones dins el perímetre urbà. Quan es va dir que “el Primavera Sound se’n va a Madrid”, s’ha de dir tot: se’n va a 40 quilòmetres del centre. Aquí els tenim al costat dels veïns, i això és una interlocució complexa i ineludible. Hem ordenat el mapa: quants festivals, on i en quines condicions, amb concursos que donen tres anys de coll perquè els operadors puguin planificar.
El sector musical està canviant molt ràpidament…
Molt. Apareixen els “concerts residència”, preus variables per oferta i demanda, intromissions en la revenda… Per això és tan important el debat sobre les infraestructures. Estem planificant la transformació del Sant Jordi Club perquè Barcelona pugui competir per rebre els grans artistes internacionals que busquen recintes moderns.
I l’ambició metropolitana? Una de les dificultats és fer veure que els barcelonins entenguin que hi va vida cultural fora de la ciutat?
És inexcusable. Tan important és que algú de L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet senti que l’oferta de Barcelona és seva, com que el barceloní sàpiga que el que passa al Teatre Joventut o a Sabadell també l’interpel·la. El Festival Dansa Metropolitana o la Nit dels Museus ja funcionen així. Però falta coordinació administrativa. Trobo a faltar que la Diputació o l’Àrea Metropolitana ajudin més a interrelacionar polítiques municipals. Hem creat projectes com la revista Amic per crear un entorn comunicatiu on no es distingeixi si una activitat passa a un costat o l’altre de la frontera administrativa.

Per Manel Manchón, periodista

Xavier Marcé (L’Hospitalet, 1957) té tot el mapa cultural de la ciutat de Barcelona al cap. N’és el regidor de Cultura i analitza els reptes que l’Ajuntament haurà d’afrontar en els pròxims anys. Entén que el moment és complex. Hi ha un “cicle natural de canvi”. Marcé dibuixa, en aquesta conversa amb Rethink Barcelona, una ciutat que busca que el ciutadà torni a ocupar els espais que han semblat propis dels visitants, dels turistes. Considera que “Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible”, conscient que el sector privat haurà de tenir un paper important, en col·laboració amb el sector públic.

Hi ha una sensació de canvi total en les infraestructures culturals: museus que canvien de director, teatres que es recuperen… És una estratègia definida?
Hi ha hagut una coincidència de factors. D’una banda, el cicle natural: gent que ha acabat el seu mandat. De l’altra, circumstàncies sobreposades que han forçat canvis no previstos, com a la Fundació Miró. També hi ha hagut accions dels consells d’administració que han vist la necessitat de replantejar el funcionament de certs centres.
En dos anys hauran canviat la majoria dels directors. Però darrere d’això hi ha un debat més profund sobre l’arquitectura d’aquests centres. No podem obviar el tema del finançament. Actualment, depenen d’aportacions públiques molt importants i del suplement de la Llei de Capitalitat. Però siguem realistes: amb la conjuntura internacional i l’augment de la demanda en serveis socials, no és previsible que el finançament públic de la cultura tingui increments exponencials. Per tant, Barcelona està repensant tota la seva arquitectura cultural per fer-la sostenible.

Quina serà la solució, doncs?
Cal regenerar recursos propis i augmentar la participació del sector privat. Hem d’afrontar aquest debat amb rapidesa. Això també implica revisar conceptes emblemàtics com la “pràctica gratuïtat” dels serveis públics culturals. Hem de clarificar les dinàmiques comercials i les públiques perquè no es barregin de manera agressiva i creïn confusió.
S’ha de replantejar la participació de la societat civil en els patronats de les diferents institucions culturals?
Soc partidari que hi hagi membres destacats de la societat civil, però no per una qüestió estètica. Han de tenir un mandat i un objectiu clar: uns com a mecenes, altres per aportar capacitat de connexió amb la societat i ajudar a crear “massa crítica”. La participació d’un civil no pot ser passiva; ha d’ajudar a construir la línia editorial del centre.
Els museus de Barcelona, com el Picasso o la Fundació Miró, tenen un pes enorme en l’oferta turística de la ciutat. Com es fa perquè el barceloní no els senti estranys i entengui que forma part del seu món cultural?
Picasso i Miró són marques internacionals. Això fa que els operadors turístics els col·loquin en el seu imaginari de consum ràpid. Passa aquí i a Londres o a París. La nostra funció és no renunciar mai al públic local. El local, a diferència del turista, ja ha vist la col·lecció permanent; per tant, el secret és la programació temporal. És a través de les temporals que s’estableix el diàleg amb la ciutadania. Al Museu Picasso, per exemple, la pressió de l’Ajuntament perquè tingui una actitud proactiva amb el barceloní és inexcusable i constant.
I el MACBA? El canvi de direcció ha estat marcat per la marxa de l’anterior directora a Abu Dhabi.
El canvi al MACBA era planificat. El museu ha viscut dificultats per establir un diàleg clar amb el seu públic, potser perquè el pes de la col·lecció no estava prou present per un problema purament d’espai. Ara, amb l’ampliació de 7.000 metres quadrats, tindrem l’obligació d’incorporar la col·lecció de manera contundent (com la col·lecció Tous). El concurs que hem fet buscava precisament això: un museu que recuperi el diàleg i torni a ser un referent de ciutat.
Què n’espera de l’arribada de la col·lecció Carmen Thyssen a l’antic cinema Comèdia?
És una operació estrictament privada on l’ajuntament vetlla pel marc normatiu i patrimonial. Però és una gran notícia. Aquest país té una manca objectiva de reconeixement de la seva producció artística de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX. També dels anys seixanta, 70 i 80, amb noms com Guinovart, Hernández Pijoan, Viladecans o Garcia Sevilla. Que el passeig de Gràcia, com la Rambla, guanyi pes cultural per sobre del purament comercial o de ‘souvenirs’ de baixa qualitat, és una victòria.
Estan posant les condicions perquè la Rambla torni a ser dels barcelonins?
Sí, aquest és l’objectiu. Estem construint un eix cultural consistent: el Poliorama, la Virreina, el Santa Mònica, la Foneria de Canons (arts digitals), el Liceu i el Principal. En el cas del Teatre Principal, la propietat (Balañá) té un projecte cultural privat i nosaltres busquem complicitats. També hem fet una operació administrativa per recuperar els teatres Capitol a través d’una permuta. Volem que la Rambla deixi d’estar diluïda i torni a ser un nucli d’articulació sociocultural.
En canvi, el Paral·lel sembla més difícil de recuperar amb la idea d’un Broadway del Paral·lel?
El Paral·lel és complex perquè hi ha una càrrega nostàlgica d’un imaginari que ja no és recuperable. No tenim aquelles estructures de fa cent anys. Hem pogut recuperar el Molino i l’Arnau —que és un exercici de memòria obligat per a una ciutat que no es vulgui fer trampes a si mateixa—, però el Paral·lel avui és diferent. Així i tot, és un eix cultural potentíssim, ple de tendències juvenils i consum musical notable. El que no podem és fer reviure el Paral·lel dels anys treinta.
Barcelona té els festivals de música dins de la ciutat, a diferència de Madrid o Londres. Com es gestiona això?
Som una de les poques ciutats que tenen festivals de 50.000 persones dins el perímetre urbà. Quan es va dir que “el Primavera Sound se’n va a Madrid”, s’ha de dir tot: se’n va a 40 quilòmetres del centre. Aquí els tenim al costat dels veïns, i això és una interlocució complexa i ineludible. Hem ordenat el mapa: quants festivals, on i en quines condicions, amb concursos que donen tres anys de coll perquè els operadors puguin planificar.
El sector musical està canviant molt ràpidament…
Molt. Apareixen els “concerts residència”, preus variables per oferta i demanda, intromissions en la revenda… Per això és tan important el debat sobre les infraestructures. Estem planificant la transformació del Sant Jordi Club perquè Barcelona pugui competir per rebre els grans artistes internacionals que busquen recintes moderns.
I l’ambició metropolitana? Una de les dificultats és fer veure que els barcelonins entenguin que hi va vida cultural fora de la ciutat?
És inexcusable. Tan important és que algú de L’Hospitalet o Santa Coloma de Gramenet senti que l’oferta de Barcelona és seva, com que el barceloní sàpiga que el que passa al Teatre Joventut o a Sabadell també l’interpel·la. El Festival Dansa Metropolitana o la Nit dels Museus ja funcionen així. Però falta coordinació administrativa. Trobo a faltar que la Diputació o l’Àrea Metropolitana ajudin més a interrelacionar polítiques municipals. Hem creat projectes com la revista Amic per crear un entorn comunicatiu on no es distingeixi si una activitat passa a un costat o l’altre de la frontera administrativa.

ALTRES ARTICLES

JAUME COLLBONI: “BARCELONA NO POT RENUNCIAR A CAP GRAN PROJECTE DE CIUTAT” JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI” LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA”

“EL RETORN DE L’AMB ALS MUNICIPIS NO ÉS TANT D’INGRESSOS, SINÓ D’OPORTUNITATS, REEQUILIBRI TERRITORIAL I COORDINACIÓ”

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

MP. Vostè, a més de ser alcaldessa de Sant Cugat, en va ser regidora d’Urbanisme i també consellera de l’AMB. Amb aquesta trajectòria institucional, com va viure la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana?

MC. Quan es negociava la llei de l’àrea metropolitana recordo que era molt important saber com els ajuntaments acceptarien el fet de la llei. Fins aleshores, el ajuntaments metropolitans s’havien organitzat per voluntat pròpia i en base a l’autonomia municipal en una mancomunitat de municipis per prestar conjuntament tres tipus de serveis molt concrets: servei del transport, de l’aigua i dels residus. Aquesta era l’organització prèvia a la llei metropolitana.

Era fonamental que tots els municipis hi estiguessin d’acord en l’aprovació de la Llei perquè, en certa manera, la Llei superava l’autonomia municipal i generava obligacions i drets. Per exemple, Sant Cugat, que només participava en l’àmbit metropolità en els residus i en l’aigua, entraria a participar també en el transport. Per tant, entrar de ple dret en un àmbit metropolità i en una àrea metropolitana constituïda per llei, volia dir també incorporar-nos en el transport metropolità amb els drets i deures assumint el dèficit que podia tenir el transport metropolità de forma prèvia. Calia entendre que entràvem a formar part d’aquella organització assumint també que després en podríem obtenir beneficis.

Un altre dels temes més discutits i més rellevants, va ser l’atorgament de competències urbanístiques a l’àmbit metropolità. Aquesta decisió tenia tota la lògica perquè tots els municipis que estàvem a l’àrea metropolitana ens regíem pel Pla General Metropolità de l’any 1978. Per tant, tenia lògica que aquells municipis que ens regíem per aquest instrument urbanístic després poguéssim també estructurar-nos sota una organització ja creada a través d’una llei del Parlament de Catalunya i que se li donessin aquestes competències urbanístiques.

MP. Quin seria el model de capitalitat que hauria de tenir Barcelona? Quina mirada hauria de tenir la ciutat sobre el fet metropolità, sobre Catalunya i sobre ella mateixa?
MC. Crec que tenim una organització territorial complexa amb una realitat metropolitana, la capitalitat de la qual s’exerceix des de Barcelona. Per tant, hauríem de veure quines són les funcions d’aquesta capitalitat tractora des de la perspectiva de la supramunicipalitat.

La globalització comporta que cada vegada més les ciutats comparteixin els problemes, que no es poden resoldre de manera aïllada dins del mateix terme municipal. Ho veiem clarament en el cas del transport, les infraestructures de serveis, o l’habitatge. O sigui, la ciutat de Barcelona, que té les seves pròpies problemàtiques, les seves necessitats i també les seves polítiques, necessita d’aquest entorn metropolità per desplegar la seva estratègia i alhora la resta de municipis metropolitans necessiten el lideratge de Barcelona.

Des de la meva perspectiva, crec que sense duplicar ni substituir cap altre institució, Barcelona pot liderar alguns projectes des d’una perspectiva de consens i de necessitat conjunta. És a dir, quan es fa el pacte per l’habitatge a nivell europeu, que és una molt bona iniciativa, s’ha de traslladar també a nivell metropolità permetent que la política d’habitatge a tota l’àrea metropolitana sigui molt més coherent, i incentivant la construcció de nou habitatge i millorant el transport i la connectivitat.

Hauríem d’identificar en quins temes cal el lideratge de Barcelona. Per exemple, la promoció internacional la pot liderar millor Barcelona, perquè és una marca coneguda al món. D’aquesta forma, Barcelona pot actuar de punt d’atracció, però després, aquella inversió que s’ha atret en base al nom de Barcelona, pot ser que s’acabi localitzant a l’Hospitalet de Llobregat, a Esplugues, a Cerdanyola o a una altra zona. Barcelona té aquesta capacitat d’establir aquest lideratge en què, de manera clara, es recolza en el territori metropolità, que la complementa perfectament.

MP. Històricament, el món convergent sempre ha mostrat reticències al model metropolità sovint percebut com un possible contrapoder. Aquesta visió canvia amb l’arribada de Xavier Trias i del seu equip, com és el cas de Toni Vives, que aposten clarament per tenir presència a l’AMB. Durant la seva experiència política va percebre aquesta visió o ja era una etapa superada?
MC. Ja era una etapa superada. En el moment en què vaig ser Alcaldessa i membre de l’AMB ja s’havia aprovat la Llei. Es va poder negociar la llei del 2010 perquè Convergència i Unió hi va donar suport. Els negociadors van ser en Lluís Corominas i en Lluís Recoder entre d’altres. Per tant, això significa que en aquell moment ja hi havia una idea clara des del món municipal de Convergència cap a quina direcció anar.

MP. És a dir, CiU no va acabar votant a favor de la llei per obligació, sinó per una aposta clara perquè s’aprovés la llei de l’AMB.
MC. Hi havia una idea clara per part de Convergència i Unió i això es demostra en les negociacions de la llei de l’àrea metropolitana. Sinó, s’hauria votat en contra de la llei. Per tant, la llei es va fer conjuntament amb Convergència i Unió i comptant amb la voluntat dels alcaldes metropolitans molt concretament.
De fet, CiU va fer uns resultats excepcionals a les eleccions municipals del 2011. Podem parlar de l’efecte Trias que, com a Alcalde de Barcelona i President de l’AMB, pot desplegar la seva convicció sobre l’àmbit metropolità.

A més a més, i ja en aquell moment es connecta amb les activitats de les altres regions metropolitanes del món, cosa molt important perquè no ens quedem enrere, hi ha una voluntat d’avançar en base a models metropolitans exitosos de la resta del món.

MP. Per tant, els alcaldes convergents van anar transitant cap a una visió més col·laborativa de l’àmbit metropolità, precisament també perquè el món ja anava en aquesta direcció?
MC. Exacte. És així. Del 2011 al 2015, ja aprovada la Llei de l’àmbit metropolità, CiU te més de 43 representants al plenari de l’AMB i 9 alcaldes de referència amb l’Alcalde Trias. Els alcaldes convergents formen part, doncs, del govern metropolità en coalició amb altres formacions polítiques i son partícips del desplegament de la Llei.

MP. Per una ciutat com Sant Cugat, quins creu que han estat els beneficis de ser present en aquesta fase d’institucionalització de l’AMB?

MC. Nosaltres vam fer un balanç positiu del què ens comportava entrar a formar part de ple dret de l’AMB. No tant en termes de retorn econòmic (En el cas de Sant Cugat, és un municipi que, per nombre d’habitants, per inversió i per renda per càpita, acaba aportant a l’AMB una quantitat i rebent-ne gairebé la mateixa) sinó en termes d’oportunitats, de reequilibri i de coordinació. L’AMB ens feia més eficients. L’Àrea Metropolitana vindria a ser un sistema també de reequilibri territorial d’un entorn molt dens en activitat econòmica, població, trànsit, transport i logística, i que té les principals infraestructures. Alguns dels municipis més ben dotats econòmicament, ho estan perquè tenen aquestes infraestructures estratègiques com ara el port o l’aeroport. Ara bé, aquestes infraestructures donen servei a un àmbit molt més ampli. Per això, l’AMB actua com un instrument de reequilibri.

És molt important entendre que formar part de l’AMB vol dir tenir veu i vot en aquelles decisions estratègiques metropolitanes. Permet que el teu municipi pugui opinar i decidir sobre el planejament, sobre els nodes econòmics, sobre quines inversions es prioritzaran, sobre la preservació de l’espai verd i dels parcs metropolitans com a infraestructures clau en l’equilibri bioclimàtic. El retorn de l’AMB per a un municipi no tant d’ingressos, com de reequilibri territorial i de coordinació màxima.

MP. Objectivament institucionalitza una realitat que existeix, però això implica haver d’anar ponderant i equilibrant molts factors de cada municipi. Interpreto, doncs, que hi ha municipis amb menys capacitat tècnica a nivell municipal i que l’accés a l’AMB els reforça molt en aquest aspecte?

MC. Exacte. Per exemple, l’Àrea Metropolitana disposa d’equips tècnics que poden elaborar informes, projectes o aportar cartografia municipal, una capacitat de què no tots els ajuntaments disposen. En el cas de l’Ajuntament de Sant Cugat, que ja comptava amb un servei propi de cartografia, amb sistemes GIS i amb serveis d’arquitectura propis, es treballava col.laborativament amb els serveis de l’AMB.

MP. En la seva experiència com a presidenta de la Diputació, com definiria la convivència institucional entre l’Àrea Metropolitana i la Diputació? Diria que és una relació fluida i ben integrada?

MC. Bé, No sempre és fàcil l’encaix. Però jo crec que hi ha hagut la intel·ligència de tothom per entendre’s i per actuar sobre un mateix territori en diferents plans. Es tracta que cadascuna de les administracions encaixin els seus plans per fer-los col·laboratius. Per exemple, l’AMB mai havia treballat els temes de cohesió social o d’atenció a les persones, en canvi, la Diputació de Barcelona sí i de manera molt intensa. Hi ha un moment que l’AMB s’ho planteja. Davant d’això, la qüestió no és entrar en competència, sinó parlar-ho, dialogar i fer compatibles les actuacions. Perquè, al capdavall, junts podem arribar més lluny i, a més, també podem posar més focus en els problemes. És a dir, imaginem que es decideix entrar en un àmbit de suport social als municipis. Bé, doncs potser l’AMB pot posar més focus en unes temàtiques concretes i la diputació orientar-se en unes altres. La Diputació té 311 municipis i un pla de concertació d’inversions molt ambiciós, l’AMB es concentra en 37 municipis i amb unes competències molt concretes. El meu concepte sempre ha estat que abans d’entrar en conflicte cal treballar la compatibilitat entre institucions.

MP. Moltes persones que hem entrevistat i que han tingut posicions de responsabilitat a l’AMB han descrit la institució gairebé com un oasi, on s’intentava no traslladar els grans debats polítics del país. Fins i tot, en moments complicats com el Procés. Hi està d’acord amb aquesta lectura o creu que aquesta visió és una mica massa idealitzada?

MC. Durant l’etapa del Procés ja no estava com a consellera a l’AMB, ja que a l’entrar de presidenta de la Diputació, vaig deixar de ser consellera de l’AMB. Per tant en aquesta etapa no hi era. Tot i així, crec que s’ha fet un esforç, i no només en el moment del Procés, sinó en general per abstraure’s dels grans debats polítics. Hi ha una voluntat de preservar l’Àrea Metropolitana de la batalla política del dia a dia i d’anar a consensuar i trobar punts en comú, aprovar i executar projectes. És a dir, una orientació molt clara a l’acció. Això és molt important.
L’AMB té encarregades unes competències concretes i ha d’actuar. Si es queda encallada en el debat, no transforma, no actua i no impacta. Jo diria que aquest esforç s’ha fet per part de tothom.

MP. L’assignatura pendent continua sent que el PP no vulgui entrar a l’equació. L’Alcalde Trias explica que, des d’un punt de vista d’acció, es posaven d’acord en pràcticament tot amb el PP, però hi pesaven altres factors. Les decisions del PP de l’Ajuntament de Barcelona estaven condicionades per Madrid, volien fer oposició al PSC i Convergència estava absorbint un vot tradicionalment del PP.

MC. Això jo crec que és l’assignatura pendent. I tant, estic molt d’acord amb això.

MP. De cara al futur, és més partidària d’avançar, com planteja l’alcalde Collboni, cap a una gran Regió Metropolitana d’un 5,2 milions d’habitants, amb més competències, i major capacitat d’acció? O bé aposta pel model més continuista, centrant-se a consolidar i millorar el model actual?

MC. Sumar i guanyar dimensió ens ajuda en el plànol global i internacional. Però si això no va acompanyat de mesures executives, és dir, sense mesures de poder i d’autoritat, és difícil avançar. Per a mi aquest és el gran debat. Perquè si contemplem una àrea metropolitana de Barcelona de cinc milions d’habitants i li atorguem més competències i més força, a qui li estem restant això? Quina és la voluntat dels municipis dels dos vallesos, el Garraf, el Maresme o el Baix Llobregat Nord? Com ho veuria la Generalitat? No és fàcil platejar un nou model organitzatiu. Potser seria més senzill fer evolucionar l’existent.

MP. Bé, en el fons s’està centrifugant a la resta del país d’una manera extraordinària i es qüestiona l’equilibri existent.

MC. Exacte. Aquest és el gran problema, o sigui, a nivell d’exposició exterior, crec que és un missatge potent que mostra que aquí hi ha musculatura i dimensió, però no ho podem fer si no hem arreglat i debatut coses prèvies. Per tant, aquí tenim aquest desequilibri. En paraules de la presidenta de l’ACM, la Meritxell Budó, “podem estar trencant un equilibri, que de per sí ja és fràgil”.

MP. Moltes gràcies

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

MP. Vostè, a més de ser alcaldessa de Sant Cugat, en va ser regidora d’Urbanisme i també consellera de l’AMB. Amb aquesta trajectòria institucional, com va viure la negociació de la llei de l’Àrea Metropolitana?

MC. Quan es negociava la llei de l’àrea metropolitana recordo que era molt important saber com els ajuntaments acceptarien el fet de la llei. Fins aleshores, el ajuntaments metropolitans s’havien organitzat per voluntat pròpia i en base a l’autonomia municipal en una mancomunitat de municipis per prestar conjuntament tres tipus de serveis molt concrets: servei del transport, de l’aigua i dels residus. Aquesta era l’organització prèvia a la llei metropolitana.

Era fonamental que tots els municipis hi estiguessin d’acord en l’aprovació de la Llei perquè, en certa manera, la Llei superava l’autonomia municipal i generava obligacions i drets. Per exemple, Sant Cugat, que només participava en l’àmbit metropolità en els residus i en l’aigua, entraria a participar també en el transport. Per tant, entrar de ple dret en un àmbit metropolità i en una àrea metropolitana constituïda per llei, volia dir també incorporar-nos en el transport metropolità amb els drets i deures assumint el dèficit que podia tenir el transport metropolità de forma prèvia. Calia entendre que entràvem a formar part d’aquella organització assumint també que després en podríem obtenir beneficis.

Un altre dels temes més discutits i més rellevants, va ser l’atorgament de competències urbanístiques a l’àmbit metropolità. Aquesta decisió tenia tota la lògica perquè tots els municipis que estàvem a l’àrea metropolitana ens regíem pel Pla General Metropolità de l’any 1978. Per tant, tenia lògica que aquells municipis que ens regíem per aquest instrument urbanístic després poguéssim també estructurar-nos sota una organització ja creada a través d’una llei del Parlament de Catalunya i que se li donessin aquestes competències urbanístiques.

MP. Quin seria el model de capitalitat que hauria de tenir Barcelona? Quina mirada hauria de tenir la ciutat sobre el fet metropolità, sobre Catalunya i sobre ella mateixa?
MC. Crec que tenim una organització territorial complexa amb una realitat metropolitana, la capitalitat de la qual s’exerceix des de Barcelona. Per tant, hauríem de veure quines són les funcions d’aquesta capitalitat tractora des de la perspectiva de la supramunicipalitat.

La globalització comporta que cada vegada més les ciutats comparteixin els problemes, que no es poden resoldre de manera aïllada dins del mateix terme municipal. Ho veiem clarament en el cas del transport, les infraestructures de serveis, o l’habitatge. O sigui, la ciutat de Barcelona, que té les seves pròpies problemàtiques, les seves necessitats i també les seves polítiques, necessita d’aquest entorn metropolità per desplegar la seva estratègia i alhora la resta de municipis metropolitans necessiten el lideratge de Barcelona.

Des de la meva perspectiva, crec que sense duplicar ni substituir cap altre institució, Barcelona pot liderar alguns projectes des d’una perspectiva de consens i de necessitat conjunta. És a dir, quan es fa el pacte per l’habitatge a nivell europeu, que és una molt bona iniciativa, s’ha de traslladar també a nivell metropolità permetent que la política d’habitatge a tota l’àrea metropolitana sigui molt més coherent, i incentivant la construcció de nou habitatge i millorant el transport i la connectivitat.

Hauríem d’identificar en quins temes cal el lideratge de Barcelona. Per exemple, la promoció internacional la pot liderar millor Barcelona, perquè és una marca coneguda al món. D’aquesta forma, Barcelona pot actuar de punt d’atracció, però després, aquella inversió que s’ha atret en base al nom de Barcelona, pot ser que s’acabi localitzant a l’Hospitalet de Llobregat, a Esplugues, a Cerdanyola o a una altra zona. Barcelona té aquesta capacitat d’establir aquest lideratge en què, de manera clara, es recolza en el territori metropolità, que la complementa perfectament.

MP. Històricament, el món convergent sempre ha mostrat reticències al model metropolità sovint percebut com un possible contrapoder. Aquesta visió canvia amb l’arribada de Xavier Trias i del seu equip, com és el cas de Toni Vives, que aposten clarament per tenir presència a l’AMB. Durant la seva experiència política va percebre aquesta visió o ja era una etapa superada?
MC. Ja era una etapa superada. En el moment en què vaig ser Alcaldessa i membre de l’AMB ja s’havia aprovat la Llei. Es va poder negociar la llei del 2010 perquè Convergència i Unió hi va donar suport. Els negociadors van ser en Lluís Corominas i en Lluís Recoder entre d’altres. Per tant, això significa que en aquell moment ja hi havia una idea clara des del món municipal de Convergència cap a quina direcció anar.

MP. És a dir, CiU no va acabar votant a favor de la llei per obligació, sinó per una aposta clara perquè s’aprovés la llei de l’AMB.
MC. Hi havia una idea clara per part de Convergència i Unió i això es demostra en les negociacions de la llei de l’àrea metropolitana. Sinó, s’hauria votat en contra de la llei. Per tant, la llei es va fer conjuntament amb Convergència i Unió i comptant amb la voluntat dels alcaldes metropolitans molt concretament.
De fet, CiU va fer uns resultats excepcionals a les eleccions municipals del 2011. Podem parlar de l’efecte Trias que, com a Alcalde de Barcelona i President de l’AMB, pot desplegar la seva convicció sobre l’àmbit metropolità.

A més a més, i ja en aquell moment es connecta amb les activitats de les altres regions metropolitanes del món, cosa molt important perquè no ens quedem enrere, hi ha una voluntat d’avançar en base a models metropolitans exitosos de la resta del món.

MP. Per tant, els alcaldes convergents van anar transitant cap a una visió més col·laborativa de l’àmbit metropolità, precisament també perquè el món ja anava en aquesta direcció?
MC. Exacte. És així. Del 2011 al 2015, ja aprovada la Llei de l’àmbit metropolità, CiU te més de 43 representants al plenari de l’AMB i 9 alcaldes de referència amb l’Alcalde Trias. Els alcaldes convergents formen part, doncs, del govern metropolità en coalició amb altres formacions polítiques i son partícips del desplegament de la Llei.

MP. Per una ciutat com Sant Cugat, quins creu que han estat els beneficis de ser present en aquesta fase d’institucionalització de l’AMB?

MC. Nosaltres vam fer un balanç positiu del què ens comportava entrar a formar part de ple dret de l’AMB. No tant en termes de retorn econòmic (En el cas de Sant Cugat, és un municipi que, per nombre d’habitants, per inversió i per renda per càpita, acaba aportant a l’AMB una quantitat i rebent-ne gairebé la mateixa) sinó en termes d’oportunitats, de reequilibri i de coordinació. L’AMB ens feia més eficients. L’Àrea Metropolitana vindria a ser un sistema també de reequilibri territorial d’un entorn molt dens en activitat econòmica, població, trànsit, transport i logística, i que té les principals infraestructures. Alguns dels municipis més ben dotats econòmicament, ho estan perquè tenen aquestes infraestructures estratègiques com ara el port o l’aeroport. Ara bé, aquestes infraestructures donen servei a un àmbit molt més ampli. Per això, l’AMB actua com un instrument de reequilibri.

És molt important entendre que formar part de l’AMB vol dir tenir veu i vot en aquelles decisions estratègiques metropolitanes. Permet que el teu municipi pugui opinar i decidir sobre el planejament, sobre els nodes econòmics, sobre quines inversions es prioritzaran, sobre la preservació de l’espai verd i dels parcs metropolitans com a infraestructures clau en l’equilibri bioclimàtic. El retorn de l’AMB per a un municipi no tant d’ingressos, com de reequilibri territorial i de coordinació màxima.

MP. Objectivament institucionalitza una realitat que existeix, però això implica haver d’anar ponderant i equilibrant molts factors de cada municipi. Interpreto, doncs, que hi ha municipis amb menys capacitat tècnica a nivell municipal i que l’accés a l’AMB els reforça molt en aquest aspecte?

MC. Exacte. Per exemple, l’Àrea Metropolitana disposa d’equips tècnics que poden elaborar informes, projectes o aportar cartografia municipal, una capacitat de què no tots els ajuntaments disposen. En el cas de l’Ajuntament de Sant Cugat, que ja comptava amb un servei propi de cartografia, amb sistemes GIS i amb serveis d’arquitectura propis, es treballava col.laborativament amb els serveis de l’AMB.

MP. En la seva experiència com a presidenta de la Diputació, com definiria la convivència institucional entre l’Àrea Metropolitana i la Diputació? Diria que és una relació fluida i ben integrada?

MC. Bé, No sempre és fàcil l’encaix. Però jo crec que hi ha hagut la intel·ligència de tothom per entendre’s i per actuar sobre un mateix territori en diferents plans. Es tracta que cadascuna de les administracions encaixin els seus plans per fer-los col·laboratius. Per exemple, l’AMB mai havia treballat els temes de cohesió social o d’atenció a les persones, en canvi, la Diputació de Barcelona sí i de manera molt intensa. Hi ha un moment que l’AMB s’ho planteja. Davant d’això, la qüestió no és entrar en competència, sinó parlar-ho, dialogar i fer compatibles les actuacions. Perquè, al capdavall, junts podem arribar més lluny i, a més, també podem posar més focus en els problemes. És a dir, imaginem que es decideix entrar en un àmbit de suport social als municipis. Bé, doncs potser l’AMB pot posar més focus en unes temàtiques concretes i la diputació orientar-se en unes altres. La Diputació té 311 municipis i un pla de concertació d’inversions molt ambiciós, l’AMB es concentra en 37 municipis i amb unes competències molt concretes. El meu concepte sempre ha estat que abans d’entrar en conflicte cal treballar la compatibilitat entre institucions.

MP. Moltes persones que hem entrevistat i que han tingut posicions de responsabilitat a l’AMB han descrit la institució gairebé com un oasi, on s’intentava no traslladar els grans debats polítics del país. Fins i tot, en moments complicats com el Procés. Hi està d’acord amb aquesta lectura o creu que aquesta visió és una mica massa idealitzada?

MC. Durant l’etapa del Procés ja no estava com a consellera a l’AMB, ja que a l’entrar de presidenta de la Diputació, vaig deixar de ser consellera de l’AMB. Per tant en aquesta etapa no hi era. Tot i així, crec que s’ha fet un esforç, i no només en el moment del Procés, sinó en general per abstraure’s dels grans debats polítics. Hi ha una voluntat de preservar l’Àrea Metropolitana de la batalla política del dia a dia i d’anar a consensuar i trobar punts en comú, aprovar i executar projectes. És a dir, una orientació molt clara a l’acció. Això és molt important.
L’AMB té encarregades unes competències concretes i ha d’actuar. Si es queda encallada en el debat, no transforma, no actua i no impacta. Jo diria que aquest esforç s’ha fet per part de tothom.

MP. L’assignatura pendent continua sent que el PP no vulgui entrar a l’equació. L’Alcalde Trias explica que, des d’un punt de vista d’acció, es posaven d’acord en pràcticament tot amb el PP, però hi pesaven altres factors. Les decisions del PP de l’Ajuntament de Barcelona estaven condicionades per Madrid, volien fer oposició al PSC i Convergència estava absorbint un vot tradicionalment del PP.

MC. Això jo crec que és l’assignatura pendent. I tant, estic molt d’acord amb això.

MP. De cara al futur, és més partidària d’avançar, com planteja l’alcalde Collboni, cap a una gran Regió Metropolitana d’un 5,2 milions d’habitants, amb més competències, i major capacitat d’acció? O bé aposta pel model més continuista, centrant-se a consolidar i millorar el model actual?

MC. Sumar i guanyar dimensió ens ajuda en el plànol global i internacional. Però si això no va acompanyat de mesures executives, és dir, sense mesures de poder i d’autoritat, és difícil avançar. Per a mi aquest és el gran debat. Perquè si contemplem una àrea metropolitana de Barcelona de cinc milions d’habitants i li atorguem més competències i més força, a qui li estem restant això? Quina és la voluntat dels municipis dels dos vallesos, el Garraf, el Maresme o el Baix Llobregat Nord? Com ho veuria la Generalitat? No és fàcil platejar un nou model organitzatiu. Potser seria més senzill fer evolucionar l’existent.

MP. Bé, en el fons s’està centrifugant a la resta del país d’una manera extraordinària i es qüestiona l’equilibri existent.

MC. Exacte. Aquest és el gran problema, o sigui, a nivell d’exposició exterior, crec que és un missatge potent que mostra que aquí hi ha musculatura i dimensió, però no ho podem fer si no hem arreglat i debatut coses prèvies. Per tant, aquí tenim aquest desequilibri. En paraules de la presidenta de l’ACM, la Meritxell Budó, “podem estar trencant un equilibri, que de per sí ja és fràgil”.

MP. Moltes gràcies

ALTRES ARTICLES

DAVID FERRER: “NO TINDREM UNA SOCIETAT DIGITAL SI NO DISPOSEM D’UNES BONES INFRAESTRUCTURES.” GABRIELA RAMOS: “LES TECNOLOGIES HAN DE SER SOSTENIBLES I DONAR SUPORT A LA TRANSICIÓ MEDIAMBIENTAL” XAVIER TRIAS: “L’ÀREA I LA REGIÓ METROPOLITANA O ES FAN DE LA MÀ DELS ALCALDES O NO FUNCIONARÀ” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL”

“SI LA CULTURA POLÍTICA I TÈCNICA DE L’AMB ES PROTEGEIX, SERÀ IMPARABLE.”

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

MP. Què significa la capitalitat de Barcelona i què significa l’àrea metropolitana, des d’un punt de vista de zona geogràfica i d’impacte sobre el que és Catalunya. Quina mirada té, Antonio Balmón, sobre això?
AB. La capitalitat de Barcelona és un referent, és l’epicentre de molts comportaments, actituds, realitats socials i econòmiques. Crec que això s’ha de tenir present sempre. Però és veritat que sempre hi ha hagut tensió entre el centre i els altres centres. I aquesta tensió és una necessitat territorial que generava un espai, no tan sols amb veu, sinó espai de transformació, a un territori molt potent i que va més enllà de la ciutat de Barcelona.
De vegades la ciutat de Barcelona necessita tot aquest territori per poder afrontar les conseqüències de la vida diària de la ciutat, que no poden ni organitzar ni resoldre només amb els seus recursos com a municipi. Per tant, la capitalitat crec que és reconeguda i respectada. Però el llenguatge de com actuar ha de ser entre iguals. Perquè les coses han canviat. Jo sempre explico que la diferència que hi ha entre Barcelona i Madrid és molt fàcil d’entendre. En el model de Madrid, Lluís Tejedor hauria estat un regidor del districte del Prat, José Montilla, un regidor del districte de Cornellà, i podria continuar… i això voldria dir que la capacitat que hem tingut de transformar les nostres ciutats hauria estat impossible.
Pensar que només existeix un gran centre de construcció d’idees, i que a partir d’allà no hi ha vida és un error. Mai m’he plantejat aquesta diferència. Mai he tingut, en les meves decisions i la forma d’exercir l’acció política, una actitud de competitivitat, sinó que he cregut en la motivació de poder avançar i continuar, consolidant un projecte comú. Això és el més rellevant.
L’Àrea metropolitana és un espai ric. Si la reflexió fos només acadèmica, jo diria que una àrea metropolitana hauria de ser una col·laboració humana en 100 quilòmetres a la rodona. Perquè això vol dir que tindria tota una sèrie de serveis públics i una presència de tractors econòmics que podrien estar concentrats en una part del territori, i seriem capaços de redistribuir totes aquestes persones en poblacions i ciutats que tindrien un bon transport públic, per exemple.
MP. Entrant en la llei. Vostè, 15 anys després, quina valoració fa de la institució, del fet d’haver-la institucionalitzat i de la feina que s’ha fet?
AB: Bé, tan sols cal mirar el nostre trajecte, no? Primer, el polític. A partir de l’any 2011, a Catalunya han passat moltes coses. Fonamentalment, totes elles crítiques i marcades per la crisi. I aquí s’ha respectat la forma d’acordar. De consensuar. Per exemple, una part del mandat, del 2015 al 2019, que es va vetar el PDeCAT…. Però jo no compartia aquesta manera de fer, i per tant vaig obrir amb ells, com sempre, una via de relació i d’entesa, després de 4 anys de Xavier Trias que van ser molt positius, posant en marxa, amb moltes garanties, aquesta administració. I això ho he protegit molt.
MP. Xavier Trias ens deia en una conversa que l’única cosa que li sembla que li va quedar pendent és no aconseguir que el Partit Popular volgués sumar-se a aquesta lògica de consens.
AB. Sí, però, en canvi, van votar a favor de la llei. I va ser-ne un gran defensor. La llei es va aprovar per unanimitat.
MP. Potser és més per una lògica de política nacional, en aquest cas espanyola, de poder confrontar amb el PSC o no?
AB. No, crec que hem intentat evitar el partidisme estúpid. El partidisme es comporta algunes vegades a les institucions d’una forma massa estúpida. No, i a més ho dic amb veu alta. Perquè, si analitzem qui defensa a qui, i la possibilitat que hem tingut entre tots de coincidir en unes orientacions polítiques que han estat positives per un territori, crec que això dona un punt a favor de la gent que fem política. Més enllà de la formació política de la qual som membres.
Miri, respecte el que en diríem el desenvolupament de la institució, què vam fer? Cal recordar que nosaltres tenim més de 25, gairebé 23 anys ja d’experiència. És una casa molt preparada tècnicament. Sempre, i crec que en això també tots hem coincidit, hem volgut protegir aquest espai tècnic d’aquests corrents polítics. I això es va demostrar a partir del 2011, la potencialitat que tenia aquesta casa des del punt de vista de fer propostes, d’afrontar reptes i de fer molta política que s’ha vist en el dia a dia, que no ha ocupat massa pàgines, ni de diari, ni de ràdio, ni de televisió, però, en canvi, nosaltres hem passat de tenir el 2011 mil milions d’euros consolidats a estar treballant ara mateix amb un pressupost de tres mil milions d’euros consolidats. Ho deixo aquí.
MP. Pensant ben bé en el moment de la llei, si hagués de posar noms als artífexs que van permetre que aquesta llei tirés endavant, quins diria?
AB. L’articulació del contingut de la llei era molt senzilla. Evidentment érem conscients que la governança i l’urbanisme serien dos àmbits complexos d’articular. Jo entro d’alcalde l’any 2004, i al 2007 de vicepresident primer de la Mancomunitat de Municipis. En el període 2003-2007 el vicepresident era l’alcalde de Gavà, i va deixar de ser alcalde per dedicar-se a l’Àrea. En aquell període, es va fer una proposta de llei, durant el primer Govern Tripartit, però la resposta del Govern presidit per Maragall, va ser que no es tractés i que es “guardés” el projecte de llei. Això va ser així, ho he explicat públicament. Perquè a vegades ja n’acabo fart. Com li deia, jo entro el 2007, substitueixo a en Dídac Pestaña com a Vicepresident Primer a la Mancomunitat de municipis, estudiem la proposta del projecte de llei i comencem a analitzar pros i contres.
En aquell moment hi havia molts contres, fonamentalment el de garantir el finançament de l’entitat metropolitana de residus i d’aigua. La de transport aguantava en 18 municipis i la Mancomunitat estava estable, però tenia unes característiques que dificultaven molt pensar en el futur. No obstant això, vaig decidir intentar-ho.
La primera reunió és amb el conseller Toni Castells, i li explico, mira, aquí tenim un problema, i el problema és que, si a Cornellà deixa de funcionar el transport, o l’eliminació de residus, a priori a tu no et preocuparàs, però és que aquí estem gestionant la vida de 3 milions de persones, per tant, si jo faig un crack, això repercutirà al Govern de Catalunya. No podràs mirar cap a un altre costat, no podràs dir, bé, ja s’ho faran, és que tindrem un problema, que afectarà al 50% de la població de Catalunya, i el govern de Catalunya no pot dir, «i a mi què m’expliques?» Per tant, no demanava diners, defensava un plantejament de fer-lo, que passava per recuperar el projecte de llei, i fer la llei de l’Àrea Metropolitana.

És evident que en aquell moment a la Presidència hi ha José Montilla, per tant, tampoc cal que li expliqui què vol dir l’Àrea Metropolitana i què caldria fer. El plantejament comença per aquí: explicar a tothom que, per primera vegada, constituirem una nova administració pública que n’integrarà a tres, i aquestes tres es convertiran en una, i serà l’única. No es tracta ni de crear una cosa nova, ni més diners, etc., sinó que el que volíem era integrar sobretot per millorar la gestió.
I, en aquest sentit, s’incorpora al camí una persona per a mi entranyable durant molts anys, que és en Toni Vives, que és qui parla amb en Xavier. En Trias i jo no ens coneixíem i vam fer una primera trobada. Tots dos vam parlar molt clar, del que preteníem, com veiem la situació i ens vam dir dues coses: la paraula i el respecte. Per mi són dues coses fonamentals, i a partir d’allà vam construir una gran confiança, perquè ell va veure que jo pretenia construir una administració potent, contraposada al partidisme, una articulació de la llei fonamentada en les competències locals, preparada per afrontar els perills exteriors i reptes a nivell supramunicipal, i aquest esquema ja eren coses que estàvem fent. No volíem res de nou.
A partir d’aquí, vaig parlar amb l’alcalde Jordi Hereu i vaig començar a fer una peregrinació. Aquesta peregrinació em va portar a anar a parlar amb tots els grups parlamentaris. Tots, vol dir tots. En aquell moment també la Conselleria de Governació, liderada per en Jordi Ausàs i el seu equip amb qui vam treballar tot el procés formal, de l’expedient i redacció dels articles de la llei. Vam trobar ràpidament l’empatia d’ERC i, a més, estàvem totalment d’acord que això ho tiraríem endavant. Posteriorment amb el conseller Quim Nadal, per la part més complicada, que era la d’urbanisme.
MP. Deia que es va veure amb tots els grups parlamentaris sense excepció…
Em vaig veure amb tots els grups, amb tothom. I després, dins de cada partit, tothom va fer la seva feina. En Lluis Tejedor, en Jordi Portabella, l’Alberto Fernández, en Toni Vives i en Xavier Trias, jo mateix en el meu partit. Totes aquestes persones van fer una gran feina.
MP. Per tant, en el fons, quan entra el projecte de llei al Parlament, ja és un projecte de llei molt treballat no?
AB. Totalment. Ens va quedar aturat en un moment determinat. El problema el teníem en les competències d’urbanisme. I per això és tan farragós, no? De fet en el seu moment, ja vaig dir que aquest tema (el PDU) tardaria anys. Barcelona no volia perdre les seves potestats. La Conselleria, que també ho volia mantenir… i tot això, al final, a mi que m’agrada pactar, doncs he de dir que el pacte va ser complicadot.
MP. Però se’n va en sortir.
AB. Una dècada després exercim algunes competències en urbanisme. Però realment encara no hem començat…perquè l’articulació va ser tan farragosa, que encara estem en el procés d’aprovació de l’instrument més potent en planificació urbanística, el PDU. També van incorporar una part d’innovació, una de convivència en sentit ampli, perquè és una de les coses que crec que podien ajudar molt en el tema de seguretat, no per tenir una policia, sinó per intervenir sobre la gestió del conflicte. I, per altra banda, tot el tema del finançament, que el que van fer és aplicar el que deien les lleis anteriors. A partir d’aquí, tothom va entrar ja i operar en un ampli consens.
MP. El tema de la governança també va ser crític, oi?
AB. Sempre he defensat que el president no havia de ser “perquè sí” l’alcalde de Barcelona. Quan et presentes a les eleccions, ho fas amb totes les competències que diu la llei de bases. Si després l’Ajuntament ho gestiona directament o a través d’una entitat a la qual forma part que és l’Àrea Metropolitana, doncs això ja és un altre tema. Necessitàvem ponderar i equilibrar la representativitat dels membres. No és com la Diputació que se n’ocupa la Junta Electoral. Aquí són els ajuntaments que, en funció de la llei, estan representats pel seu alcalde, i depenent del nombre dels habitants, aquesta representació s’amplia amb la presencia de regidors i regidores. Per tant, buscàvem compensar una representació qualificada i representativa, i que Barcelona no tingués una majoria que tampoc li corresponia.
Van preveure que el col·legi electoral fos el Consell d’Alcaldes i Alcaldesses, que la primera funció que té a l’inici del mandat és formular la proposta del president o presidenta en base a unes majories construïdes…però Barcelona per si sola, mai podria imposar la presidència. Cal el pacte i l’acord de govern des del primer moment.
També es va definir que hi hauria la figura del gerent i la d’un vicepresident executiu que tindria la facultat de coordinar, orientar i assumir la gestió del dia a dia. Em vaig dedicar a llimar amb paciència amb tots els interlocutors les dificultats que van anar sorgint.
MP. I el primer President fou Xavier Trias.
AB. Sí. I això a casa meva tothom ho va entendre, que en Trias hagués de ser president el 2011. Fins i tot la proposta va ser nostra. La vaig defensar jo, al Consell d’Alcaldes i Alcaldesses. Li vaig dir que jo la volia defensar. I ell hi va estar d’acord. Aquesta casa sempre l’hem tingut protegida de les nebuloses polítiques, hem tingut moments complicats, però sempre m’he plantat si algú ha tingut la temptació de posar el partidisme per davant.
MP. Vostè, a nivell d’expectatives, creu que les han complert?
AB. Ens queda molt camí per endavant. L’AMB és desconeguda des del punt de vista del soroll paralitzant, però plenament coneguda des de la gestió perquè afecta a la vida diària de la gent. Hem fet molta feina, un trajecte importantíssim. Per exemple, nosaltres no hem deixat de fer habitatges. És l’única administració a Catalunya que ha fet habitatges sense parar. Fins i tot en l’època de Xavier Trias, que va ser l’època més dura econòmicament, es van obrir tota una sèrie d’actuacions destinades a polítiques socials. Es va fer el rescat de les empreses municipals destinades a fer habitatge. Es van prendre moltes decisions en mobilitat, en aquell moment van generar les condicions, per protegir allò que sabíem que, en el futur, hauria de continuar formant part de la nostra musculatura.
I, per altra banda, aquesta construcció de societats mixtes per fer habitatge, per gestionar l’aigua, i per algunes altres coses que pensem fer en el futur, tot plegat ha donat un valor afegit a la celeritat del que estem fent a les polítiques metropolitanes.
Les polítiques metropolitanes tenen molt a veure amb com aprofites allò que passa en la vida de la gent que no depèn de nosaltres i que és l’activitat econòmica, des del punt de vista d’ocupació, d’inversió, i també com afecta la part, diria, de cohesió social. La cohesió social ve determinada per la dignitat de l’habitatge, per garantir una mobilitat pública, per poder accedir a serveis i equipaments. Això s’ha fet i encara es fa des d’aquí.
Des d’aquí hem fet un tractament de l’espai públic impecable, d’inversions en equipaments públics destinats a la vida de la gent, esportius, culturals, socials, de protecció dels nostres mitjans naturals, del litoral, de les serralades que ens envolten, i, per una altra banda, un gran creixement en la proposta de mobilitat pública, no tan sols de creixement de l’oferta de l’autobús, sinó també vam ser la primera administració que va afrontar la mobilitat elèctrica i altres mobilitats paral·leles a la mobilitat de l’automòbil o diària. També hem millorat el tractament de residus, les polítiques de reciclatge, de gestió de l’aigua, vam poder afrontar la sequera amb confiança degut a una gestió prèvia basada en el que era la recuperació de l’aigua, l’aigua regenerada, la distribució social i equitativa sobre el conjunt de la població. Tot això s’ha fet des d’aquí. I això és determinant pel que volem fer en el futur.
MP. Parlem de futur, doncs. Què volen fer?
Fonamentalment, necessitem el PDU, el Pla Director Urbanístic, que ha de substituir el PGM actual i els PDUs municipals. En el moment que aquesta administració tingui aquesta autoritat sobre el territori, podrem influir molt més en la visió de conjunt de l’orientació de moltes polítiques metropolitanes. Ara, sempre s’haurà de portar a terme des del concurs i el consens amb els municipis, no amb els partits polítics, sinó amb els municipis. Si aquesta política es manté, l’autoritat continuarà sent potent.
Des del punt de vista de recursos econòmics, necessitem més diners, com tothom, però la nostra evolució demostra que, si tenim els diners, executem les polítiques públiques. La maquinària tècnica d’aquesta casa funciona molt bé, és una gran maquinària, ben orientada i aprofitada. I, a més a més, no té interrupció política. No canvia cada 4 anys d’orientació política i això dona garanties, la teva velocitat és més constant, no més ràpida, però sí constant.
MP. L’alcalde Collboni ens diu que el futur és la regió metropolitana i l’ex alcalde Trias proposa gestionar millor sense créixer en competències. On es posiciona vostè?
AB. No comparteixo obrir ara mateix un debat sobre el futur de la regió metropolitana. Catalunya té un instrument institucional que s’ha de preocupar de la planificació i de l’activació del territori que és el Govern de la Generalitat.
MP. Per tant la Generalitat ha de fer la feina que té encarregada…
AB. El problema és que no l’ha feta. I aquesta absència s’ha notat molt. Però l’absència no vol dir que això ho hagi d’entomar un altre, perquè aquest altre, per començar, no té competències. Hi va haver una època en què el Govern pensava, planificava, hi podies estar d’acord o en desacord, però ho feia. Infraestructures, activitat econòmica, captació d’interessos… Nosaltres podem acompanyar, però qui ha de fer aquesta feina és el Govern. Per tant, em nego a obrir un debat, que està molt bé des del punt de vista acadèmic. De fet, des d’un punt de vista acadèmic sé perfectament el que penso: Girona, Lleida, Tarragona. Si tu analitzes per exemple el cas de París o Nova York és molt clar. Tu i jo agafem aquesta tarda el tren, 100 quilòmetres, són 40 minuts, dormim allà i l’endemà tornem.
Crec que conec bastant bé la meva realitat, la d’aquests 36 municipis, i del que implica la regió metropolitana. Per tant, jo ara obriria aquest debat …miri a mi… em semblaria estèril. Perquè aquí encara hi ha molta feina per fer. I en aquest camí sí que podem incorporar, reflexionar, quines coses són les que hem de compartir, o fins i tot, jo sempre he vist l’àrea metropolitana com un element de lobby, de lobby local, que vas i et presentes a una administració i dius, escolta, jo represento 36 municipis, per tant, vostè no ha de buscar 36 interlocutors, busquin només un. Crec que això té un gran valor.
Ens queda molt per fer: tenim projectes com el sistema d’innovació comunitària, que està destinada a coordinar tecnològicament tota la política de convivència i seguretat. El PDU en si mateix, això serà un instrument que atorgarà molta personalitat a aquesta casa, perquè serà un element no tan sols de planificació, sinó d’intervenció. Per tant, no és menor. Per no parlar de la mobilitat, tot el camí que ens queda certament amb moltes dificultats.
Per tant, jo crec que el que has de concentrar tota la teva energia és a continuar dotant aquesta casa d’un futur. Jo, com a optimista que soc, penso que hi ha poques administracions que puguin tenir un horitzó tan clar i tan protegit com aquesta casa. Si la cultura política i tècnica de l’AMB es protegeix serà imparable.
MP. Però, a priori, la llei protegeix aquesta cultura política i tècnica de la casa, no?
AB. Sí, però si no la cuidem ens la podem carregar. A l’època 2015-2019 van estar a punt de trencar-se totes les costures. Ho vam evitar pels pèls. Però aquesta casa és una administració que ara mateix és la que pot concretar totes aquelles polítiques que vol impulsar el govern relacionades amb la qualitat de vida i la cohesió social. Aquesta casa té força suficient, no només per acompanyar, sinó per concretar i desenvolupar i aplicar al territori tot això.
MP. Finalment, si vostè hagués de pensar en un model internacional… quin diria?
AB. Dels que jo conec cap, perquè la majoria està pensat en termes de mobilitat. En el nostre cas el model és molt singular: la força política majoritària deixa governar i presidir a la força política minoritària; la ciutat gran no mana, comparteix responsabilitat, i a més fa una important contribució. Això no ho trobes enlloc i es pot fer pels 25 anys previs de treball conjunt abans de l’aprovació de la llei. Aquesta casa és molt sòlida. I la personalitat l’hi atorgarà l’urbanisme. Serà… serà molt potent.
MP. Moltes gràcies pel seu temps.

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

MP. Què significa la capitalitat de Barcelona i què significa l’àrea metropolitana, des d’un punt de vista de zona geogràfica i d’impacte sobre el que és Catalunya. Quina mirada té, Antonio Balmón, sobre això?
AB. La capitalitat de Barcelona és un referent, és l’epicentre de molts comportaments, actituds, realitats socials i econòmiques. Crec que això s’ha de tenir present sempre. Però és veritat que sempre hi ha hagut tensió entre el centre i els altres centres. I aquesta tensió és una necessitat territorial que generava un espai, no tan sols amb veu, sinó espai de transformació, a un territori molt potent i que va més enllà de la ciutat de Barcelona.
De vegades la ciutat de Barcelona necessita tot aquest territori per poder afrontar les conseqüències de la vida diària de la ciutat, que no poden ni organitzar ni resoldre només amb els seus recursos com a municipi. Per tant, la capitalitat crec que és reconeguda i respectada. Però el llenguatge de com actuar ha de ser entre iguals. Perquè les coses han canviat. Jo sempre explico que la diferència que hi ha entre Barcelona i Madrid és molt fàcil d’entendre. En el model de Madrid, Lluís Tejedor hauria estat un regidor del districte del Prat, José Montilla, un regidor del districte de Cornellà, i podria continuar… i això voldria dir que la capacitat que hem tingut de transformar les nostres ciutats hauria estat impossible.
Pensar que només existeix un gran centre de construcció d’idees, i que a partir d’allà no hi ha vida és un error. Mai m’he plantejat aquesta diferència. Mai he tingut, en les meves decisions i la forma d’exercir l’acció política, una actitud de competitivitat, sinó que he cregut en la motivació de poder avançar i continuar, consolidant un projecte comú. Això és el més rellevant.
L’Àrea metropolitana és un espai ric. Si la reflexió fos només acadèmica, jo diria que una àrea metropolitana hauria de ser una col·laboració humana en 100 quilòmetres a la rodona. Perquè això vol dir que tindria tota una sèrie de serveis públics i una presència de tractors econòmics que podrien estar concentrats en una part del territori, i seriem capaços de redistribuir totes aquestes persones en poblacions i ciutats que tindrien un bon transport públic, per exemple.
MP. Entrant en la llei. Vostè, 15 anys després, quina valoració fa de la institució, del fet d’haver-la institucionalitzat i de la feina que s’ha fet?
AB: Bé, tan sols cal mirar el nostre trajecte, no? Primer, el polític. A partir de l’any 2011, a Catalunya han passat moltes coses. Fonamentalment, totes elles crítiques i marcades per la crisi. I aquí s’ha respectat la forma d’acordar. De consensuar. Per exemple, una part del mandat, del 2015 al 2019, que es va vetar el PDeCAT…. Però jo no compartia aquesta manera de fer, i per tant vaig obrir amb ells, com sempre, una via de relació i d’entesa, després de 4 anys de Xavier Trias que van ser molt positius, posant en marxa, amb moltes garanties, aquesta administració. I això ho he protegit molt.
MP. Xavier Trias ens deia en una conversa que l’única cosa que li sembla que li va quedar pendent és no aconseguir que el Partit Popular volgués sumar-se a aquesta lògica de consens.
AB. Sí, però, en canvi, van votar a favor de la llei. I va ser-ne un gran defensor. La llei es va aprovar per unanimitat.
MP. Potser és més per una lògica de política nacional, en aquest cas espanyola, de poder confrontar amb el PSC o no?
AB. No, crec que hem intentat evitar el partidisme estúpid. El partidisme es comporta algunes vegades a les institucions d’una forma massa estúpida. No, i a més ho dic amb veu alta. Perquè, si analitzem qui defensa a qui, i la possibilitat que hem tingut entre tots de coincidir en unes orientacions polítiques que han estat positives per un territori, crec que això dona un punt a favor de la gent que fem política. Més enllà de la formació política de la qual som membres.
Miri, respecte el que en diríem el desenvolupament de la institució, què vam fer? Cal recordar que nosaltres tenim més de 25, gairebé 23 anys ja d’experiència. És una casa molt preparada tècnicament. Sempre, i crec que en això també tots hem coincidit, hem volgut protegir aquest espai tècnic d’aquests corrents polítics. I això es va demostrar a partir del 2011, la potencialitat que tenia aquesta casa des del punt de vista de fer propostes, d’afrontar reptes i de fer molta política que s’ha vist en el dia a dia, que no ha ocupat massa pàgines, ni de diari, ni de ràdio, ni de televisió, però, en canvi, nosaltres hem passat de tenir el 2011 mil milions d’euros consolidats a estar treballant ara mateix amb un pressupost de tres mil milions d’euros consolidats. Ho deixo aquí.
MP. Pensant ben bé en el moment de la llei, si hagués de posar noms als artífexs que van permetre que aquesta llei tirés endavant, quins diria?
AB. L’articulació del contingut de la llei era molt senzilla. Evidentment érem conscients que la governança i l’urbanisme serien dos àmbits complexos d’articular. Jo entro d’alcalde l’any 2004, i al 2007 de vicepresident primer de la Mancomunitat de Municipis. En el període 2003-2007 el vicepresident era l’alcalde de Gavà, i va deixar de ser alcalde per dedicar-se a l’Àrea. En aquell període, es va fer una proposta de llei, durant el primer Govern Tripartit, però la resposta del Govern presidit per Maragall, va ser que no es tractés i que es “guardés” el projecte de llei. Això va ser així, ho he explicat públicament. Perquè a vegades ja n’acabo fart. Com li deia, jo entro el 2007, substitueixo a en Dídac Pestaña com a Vicepresident Primer a la Mancomunitat de municipis, estudiem la proposta del projecte de llei i comencem a analitzar pros i contres.
En aquell moment hi havia molts contres, fonamentalment el de garantir el finançament de l’entitat metropolitana de residus i d’aigua. La de transport aguantava en 18 municipis i la Mancomunitat estava estable, però tenia unes característiques que dificultaven molt pensar en el futur. No obstant això, vaig decidir intentar-ho.
La primera reunió és amb el conseller Toni Castells, i li explico, mira, aquí tenim un problema, i el problema és que, si a Cornellà deixa de funcionar el transport, o l’eliminació de residus, a priori a tu no et preocuparàs, però és que aquí estem gestionant la vida de 3 milions de persones, per tant, si jo faig un crack, això repercutirà al Govern de Catalunya. No podràs mirar cap a un altre costat, no podràs dir, bé, ja s’ho faran, és que tindrem un problema, que afectarà al 50% de la població de Catalunya, i el govern de Catalunya no pot dir, «i a mi què m’expliques?» Per tant, no demanava diners, defensava un plantejament de fer-lo, que passava per recuperar el projecte de llei, i fer la llei de l’Àrea Metropolitana.

És evident que en aquell moment a la Presidència hi ha José Montilla, per tant, tampoc cal que li expliqui què vol dir l’Àrea Metropolitana i què caldria fer. El plantejament comença per aquí: explicar a tothom que, per primera vegada, constituirem una nova administració pública que n’integrarà a tres, i aquestes tres es convertiran en una, i serà l’única. No es tracta ni de crear una cosa nova, ni més diners, etc., sinó que el que volíem era integrar sobretot per millorar la gestió.
I, en aquest sentit, s’incorpora al camí una persona per a mi entranyable durant molts anys, que és en Toni Vives, que és qui parla amb en Xavier. En Trias i jo no ens coneixíem i vam fer una primera trobada. Tots dos vam parlar molt clar, del que preteníem, com veiem la situació i ens vam dir dues coses: la paraula i el respecte. Per mi són dues coses fonamentals, i a partir d’allà vam construir una gran confiança, perquè ell va veure que jo pretenia construir una administració potent, contraposada al partidisme, una articulació de la llei fonamentada en les competències locals, preparada per afrontar els perills exteriors i reptes a nivell supramunicipal, i aquest esquema ja eren coses que estàvem fent. No volíem res de nou.
A partir d’aquí, vaig parlar amb l’alcalde Jordi Hereu i vaig començar a fer una peregrinació. Aquesta peregrinació em va portar a anar a parlar amb tots els grups parlamentaris. Tots, vol dir tots. En aquell moment també la Conselleria de Governació, liderada per en Jordi Ausàs i el seu equip amb qui vam treballar tot el procés formal, de l’expedient i redacció dels articles de la llei. Vam trobar ràpidament l’empatia d’ERC i, a més, estàvem totalment d’acord que això ho tiraríem endavant. Posteriorment amb el conseller Quim Nadal, per la part més complicada, que era la d’urbanisme.
MP. Deia que es va veure amb tots els grups parlamentaris sense excepció…
Em vaig veure amb tots els grups, amb tothom. I després, dins de cada partit, tothom va fer la seva feina. En Lluis Tejedor, en Jordi Portabella, l’Alberto Fernández, en Toni Vives i en Xavier Trias, jo mateix en el meu partit. Totes aquestes persones van fer una gran feina.
MP. Per tant, en el fons, quan entra el projecte de llei al Parlament, ja és un projecte de llei molt treballat no?
AB. Totalment. Ens va quedar aturat en un moment determinat. El problema el teníem en les competències d’urbanisme. I per això és tan farragós, no? De fet en el seu moment, ja vaig dir que aquest tema (el PDU) tardaria anys. Barcelona no volia perdre les seves potestats. La Conselleria, que també ho volia mantenir… i tot això, al final, a mi que m’agrada pactar, doncs he de dir que el pacte va ser complicadot.
MP. Però se’n va en sortir.
AB. Una dècada després exercim algunes competències en urbanisme. Però realment encara no hem començat…perquè l’articulació va ser tan farragosa, que encara estem en el procés d’aprovació de l’instrument més potent en planificació urbanística, el PDU. També van incorporar una part d’innovació, una de convivència en sentit ampli, perquè és una de les coses que crec que podien ajudar molt en el tema de seguretat, no per tenir una policia, sinó per intervenir sobre la gestió del conflicte. I, per altra banda, tot el tema del finançament, que el que van fer és aplicar el que deien les lleis anteriors. A partir d’aquí, tothom va entrar ja i operar en un ampli consens.
MP. El tema de la governança també va ser crític, oi?
AB. Sempre he defensat que el president no havia de ser “perquè sí” l’alcalde de Barcelona. Quan et presentes a les eleccions, ho fas amb totes les competències que diu la llei de bases. Si després l’Ajuntament ho gestiona directament o a través d’una entitat a la qual forma part que és l’Àrea Metropolitana, doncs això ja és un altre tema. Necessitàvem ponderar i equilibrar la representativitat dels membres. No és com la Diputació que se n’ocupa la Junta Electoral. Aquí són els ajuntaments que, en funció de la llei, estan representats pel seu alcalde, i depenent del nombre dels habitants, aquesta representació s’amplia amb la presencia de regidors i regidores. Per tant, buscàvem compensar una representació qualificada i representativa, i que Barcelona no tingués una majoria que tampoc li corresponia.
Van preveure que el col·legi electoral fos el Consell d’Alcaldes i Alcaldesses, que la primera funció que té a l’inici del mandat és formular la proposta del president o presidenta en base a unes majories construïdes…però Barcelona per si sola, mai podria imposar la presidència. Cal el pacte i l’acord de govern des del primer moment.

També es va definir que hi hauria la figura del gerent i la d’un vicepresident executiu que tindria la facultat de coordinar, orientar i assumir la gestió del dia a dia. Em vaig dedicar a llimar amb paciència amb tots els interlocutors les dificultats que van anar sorgint.
MP. I el primer President fou Xavier Trias.
AB. Sí. I això a casa meva tothom ho va entendre, que en Trias hagués de ser president el 2011. Fins i tot la proposta va ser nostra. La vaig defensar jo, al Consell d’Alcaldes i Alcaldesses. Li vaig dir que jo la volia defensar. I ell hi va estar d’acord. Aquesta casa sempre l’hem tingut protegida de les nebuloses polítiques, hem tingut moments complicats, però sempre m’he plantat si algú ha tingut la temptació de posar el partidisme per davant.
MP. Vostè, a nivell d’expectatives, creu que les han complert?
AB. Ens queda molt camí per endavant. L’AMB és desconeguda des del punt de vista del soroll paralitzant, però plenament coneguda des de la gestió perquè afecta a la vida diària de la gent. Hem fet molta feina, un trajecte importantíssim. Per exemple, nosaltres no hem deixat de fer habitatges. És l’única administració a Catalunya que ha fet habitatges sense parar. Fins i tot en l’època de Xavier Trias, que va ser l’època més dura econòmicament, es van obrir tota una sèrie d’actuacions destinades a polítiques socials. Es va fer el rescat de les empreses municipals destinades a fer habitatge. Es van prendre moltes decisions en mobilitat, en aquell moment van generar les condicions, per protegir allò que sabíem que, en el futur, hauria de continuar formant part de la nostra musculatura.
I, per altra banda, aquesta construcció de societats mixtes per fer habitatge, per gestionar l’aigua, i per algunes altres coses que pensem fer en el futur, tot plegat ha donat un valor afegit a la celeritat del que estem fent a les polítiques metropolitanes.
Les polítiques metropolitanes tenen molt a veure amb com aprofites allò que passa en la vida de la gent que no depèn de nosaltres i que és l’activitat econòmica, des del punt de vista d’ocupació, d’inversió, i també com afecta la part, diria, de cohesió social. La cohesió social ve determinada per la dignitat de l’habitatge, per garantir una mobilitat pública, per poder accedir a serveis i equipaments. Això s’ha fet i encara es fa des d’aquí.
Des d’aquí hem fet un tractament de l’espai públic impecable, d’inversions en equipaments públics destinats a la vida de la gent, esportius, culturals, socials, de protecció dels nostres mitjans naturals, del litoral, de les serralades que ens envolten, i, per una altra banda, un gran creixement en la proposta de mobilitat pública, no tan sols de creixement de l’oferta de l’autobús, sinó també vam ser la primera administració que va afrontar la mobilitat elèctrica i altres mobilitats paral·leles a la mobilitat de l’automòbil o diària. També hem millorat el tractament de residus, les polítiques de reciclatge, de gestió de l’aigua, vam poder afrontar la sequera amb confiança degut a una gestió prèvia basada en el que era la recuperació de l’aigua, l’aigua regenerada, la distribució social i equitativa sobre el conjunt de la població. Tot això s’ha fet des d’aquí. I això és determinant pel que volem fer en el futur.
MP. Parlem de futur, doncs. Què volen fer?
Fonamentalment, necessitem el PDU, el Pla Director Urbanístic, que ha de substituir el PGM actual i els PDUs municipals. En el moment que aquesta administració tingui aquesta autoritat sobre el territori, podrem influir molt més en la visió de conjunt de l’orientació de moltes polítiques metropolitanes. Ara, sempre s’haurà de portar a terme des del concurs i el consens amb els municipis, no amb els partits polítics, sinó amb els municipis. Si aquesta política es manté, l’autoritat continuarà sent potent.
Des del punt de vista de recursos econòmics, necessitem més diners, com tothom, però la nostra evolució demostra que, si tenim els diners, executem les polítiques públiques. La maquinària tècnica d’aquesta casa funciona molt bé, és una gran maquinària, ben orientada i aprofitada. I, a més a més, no té interrupció política. No canvia cada 4 anys d’orientació política i això dona garanties, la teva velocitat és més constant, no més ràpida, però sí constant.
MP. L’alcalde Collboni ens diu que el futur és la regió metropolitana i l’ex alcalde Trias proposa gestionar millor sense créixer en competències. On es posiciona vostè?
AB. No comparteixo obrir ara mateix un debat sobre el futur de la regió metropolitana. Catalunya té un instrument institucional que s’ha de preocupar de la planificació i de l’activació del territori que és el Govern de la Generalitat.
MP. Per tant la Generalitat ha de fer la feina que té encarregada…
AB. El problema és que no l’ha feta. I aquesta absència s’ha notat molt. Però l’absència no vol dir que això ho hagi d’entomar un altre, perquè aquest altre, per començar, no té competències. Hi va haver una època en què el Govern pensava, planificava, hi podies estar d’acord o en desacord, però ho feia. Infraestructures, activitat econòmica, captació d’interessos… Nosaltres podem acompanyar, però qui ha de fer aquesta feina és el Govern. Per tant, em nego a obrir un debat, que està molt bé des del punt de vista acadèmic. De fet, des d’un punt de vista acadèmic sé perfectament el que penso: Girona, Lleida, Tarragona. Si tu analitzes per exemple el cas de París o Nova York és molt clar. Tu i jo agafem aquesta tarda el tren, 100 quilòmetres, són 40 minuts, dormim allà i l’endemà tornem.
Crec que conec bastant bé la meva realitat, la d’aquests 36 municipis, i del que implica la regió metropolitana. Per tant, jo ara obriria aquest debat …miri a mi… em semblaria estèril. Perquè aquí encara hi ha molta feina per fer. I en aquest camí sí que podem incorporar, reflexionar, quines coses són les que hem de compartir, o fins i tot, jo sempre he vist l’àrea metropolitana com un element de lobby, de lobby local, que vas i et presentes a una administració i dius, escolta, jo represento 36 municipis, per tant, vostè no ha de buscar 36 interlocutors, busquin només un. Crec que això té un gran valor.
Ens queda molt per fer: tenim projectes com el sistema d’innovació comunitària, que està destinada a coordinar tecnològicament tota la política de convivència i seguretat. El PDU en si mateix, això serà un instrument que atorgarà molta personalitat a aquesta casa, perquè serà un element no tan sols de planificació, sinó d’intervenció. Per tant, no és menor. Per no parlar de la mobilitat, tot el camí que ens queda certament amb moltes dificultats.
Per tant, jo crec que el que has de concentrar tota la teva energia és a continuar dotant aquesta casa d’un futur. Jo, com a optimista que soc, penso que hi ha poques administracions que puguin tenir un horitzó tan clar i tan protegit com aquesta casa. Si la cultura política i tècnica de l’AMB es protegeix serà imparable.
MP. Però, a priori, la llei protegeix aquesta cultura política i tècnica de la casa, no?
AB. Sí, però si no la cuidem ens la podem carregar. A l’època 2015-2019 van estar a punt de trencar-se totes les costures. Ho vam evitar pels pèls. Però aquesta casa és una administració que ara mateix és la que pot concretar totes aquelles polítiques que vol impulsar el govern relacionades amb la qualitat de vida i la cohesió social. Aquesta casa té força suficient, no només per acompanyar, sinó per concretar i desenvolupar i aplicar al territori tot això.
MP. Finalment, si vostè hagués de pensar en un model internacional… quin diria?
AB. Dels que jo conec cap, perquè la majoria està pensat en termes de mobilitat. En el nostre cas el model és molt singular: la força política majoritària deixa governar i presidir a la força política minoritària; la ciutat gran no mana, comparteix responsabilitat, i a més fa una important contribució. Això no ho trobes enlloc i es pot fer pels 25 anys previs de treball conjunt abans de l’aprovació de la llei. Aquesta casa és molt sòlida. I la personalitat l’hi atorgarà l’urbanisme. Serà… serà molt potent.
MP. Moltes gràcies pel seu temps.

ALTRES ARTICLES

FILO CAÑETE: “ELS MUNICIPIS METROPOLITANS TENIM NECESSITATS COMUNES PERÒ TAMBÉ LES NOSTRES SINGULARITATS” XAVIER MARCÉ: “LA CULTURA DE BARCELONA TAMBÉ CONCERNEIX EL SECTOR PRIVAT” CARLOS LOSADA: “ELS GRANS REPTES DE BARCELONA SÓN UN AEROPORT POTENT, EL CONEIXEMENT I L’EQUITAT” CONVERSES AL VOLTANT DE LA CIUTAT

QUATRE ENTREVISTES, QUATRE MIRADES SOBRE LA REALITAT METROPOLITANA

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i  Professora de Ciència Política UPF

JAUME COLLBONI: “ESTIC A FAVOR DE LA IDEA DE LA REGIÓ METROPOLITANA DELS 5 MILIONS”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

Continua llegint l’entrevista aquí.

XAVIER TRIAS: “L’ÀREA METROPOLITANA NO ES VA FER PER CREAR LA GRAN BARCELONA. NOMÉS ÉS UNA EINA DE COL·LABORACIÓ”

L’exalcalde de Barcelona respon a les preguntes de Marta Pascal al voltant del passat, el present i el futur de l’AMB

A parer seu, què és Barcelona i quin paper té per al país? I quin paper té l’àrea metropolitana en tota aquesta configuració territorial?

Bé, Barcelona és la capital de Catalunya. És un fet indiscutible que ha de ser la capital de la catalanitat i aquí tenim una gran responsabilitat a l’hora de fer que això sigui real. Barcelona, quan parlem de Barcelona, no parlem només de Barcelona, sinó que la capital té un pes específic econòmic, social, les coses més complicades passen a les ciutats i, per tant, passen a la ciutat de Barcelona. No les fàcils, les més complicades. Per posar un exemple, la pobresa extrema està a la ciutat de Barcelona, i per tant la ciutat de Barcelona ha de ser capaç de col·laborar amb les ciutats del voltant. Aquest era un plantejament molt antic, però no sempre Barcelona ha tingut aquesta visió de col·laboració amb els del costat.

Aquesta manca de col·laboració, pot tenir a veure amb el que es va anomenar “el contrapoder”?
Sí, és veritat, pot ser un contrapoder, però en el fons no és veritat. De fet això és una gran mentida. Treure aquesta idea del cap de la gent que això no és un contrapoder, sinó que Barcelona té aquesta necessitat de col·laborar, ja que costa molt i això no sempre s’ha viscut bé.
Aquest tema es va complicar en una època de lideratges forts: Pujol i Maragall. Alguns deien que en Maragall volia diluir la Generalitat. Després jo he viscut que, un cop Maragall guanya i és president de la Generalitat, es troba amb la realitat, les tornes són diferents. Per tant, es donen situacions que creen aquestes tensions. de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, molt més que no passa amb els ajuntaments del voltant.Però quan es decideix crear l’Àrea Metropolitana, l’any 2010, jo tenia una molt bona relació amb alcaldes de la zona, i van prendre la decisió d’impulsar-la i, tot i que al meu partit, CiU, no li agradava gens, jo hi vaig estar sempre a favor. De fet, recordo que el dia que es va celebrar la firma pública de l’Àrea Metropolitana al Parlament de Catalunya, l’únic representant de Convergència i Unió era jo. Ara bé, també va haver-hi persones fonamentals, i una d’elles va ser Artur Mas.

Fonamental perquè el suport de CiU a la llei tirés endavant?
Sí, perquè l’Artur, com que havia sigut regidor de l’Ajuntament, doncs entenia bé aquesta situació.

I creu que hi ha alguna altra persona que fou clau per a la llei?
L’alcalde de Cornellà, l’Antoni Balmón. És una persona que va saber trobar una solució i una bona entesa. Primer personal, però també una bona entesa política en entendre que l’Àrea Metropolitana no podia ser únicament governada pels socialistes, sinó que calia una governança en què col·laboressin els partits, a ser possible tots, en el govern metropolità. En un inici hi va entrar Convergència, els socialistes, Iniciativa, Esquerra i vam oferir l’entrada al PP, però no van voler. Vam col·laborar tots, concentrant-nos en temes de gestió i per solucionar els problemes que hi havia.

Així doncs, quan vostè entra a l’alcaldia el 2011 es troba amb un instrument com és l’AMB, aprovada per llei, que li dona possibilitats en la gestió, oi?
Que et dona unes certes possibilitats, sabent quin paper havia de fer jo, que també és molt important. Perquè el president de l’Àrea Metropolitana s’elegeix en el si dels seus membres. Si el PSC volgués sempre seria socialista, però es va entendre que no havia de ser així i que el que s’havia de fer era una solució de manera que l’Àrea Metropolitana l’havia de presidir l’alcalde de Barcelona.
Jo sempre vaig dir: el dia que decidiu que això no funcioni així, i que ha de ser un altre alcalde que no sigui l’alcalde de Barcelona, l’Àrea Metropolitana es trencarà. Això exigeix una cosa, que l’alcalde de Barcelona entengui aquest joc: és a dir, ha de presidir, però que no ha de manar. Presideixes però no manes. Qui mana? Doncs, la persona que està de vicepresident executiu, el gerent i les persones que poses a la gestió. Això vol dir una manera de comportar-se. Si vas allà dient que tu destituiràs la gent, que canviaràs… T’has equivocat.

Creu que tots els alcaldes de Barcelona ho han entès així? O creu que durant aquest temps ha canviat?
Crec que ho han entès bastant així, la realitat és molt dura. Això és així i punt. Cal entendre que tu estàs amb un càrrec en què depens d’una realitat política. La realitat política a l’Àrea Metropolitana és la que és. El que no entengui aquesta realitat política tindrà grans dificultats.

En el fons és una llei que és molt tècnica, en el sentit que dona moltes atribucions de gestió, però en el fons és una llei profundament política.
Exacte.

Creu que, en perspectiva, s’han complert les expectatives inicials que tenien?
Bé…No sé qui tenia segons quines expectatives. Això és una eina. La gent ha d’entendre una cosa. Aquesta eina, l’AMB, no s’ha fet per crear la Gran Barcelona, que tots els altres estiguin sota d’una entitat, no està feta per això. És una eina de col·laboració. És una eina de bona entesa. Jo crec que això s’ha produït d’una manera que permet prendre decisions de col·laboració entre eixos i temes importants, però cal entendre que no pots anar, per exemple, a Molins de Rei i dir-los què han de fer. És una qüestió d’entesa i de col·laboració, cosa que en alguns casos pot semblar que et fa perdre temps, però no és cert, perquè arribes a acords als quals no arribaries.

Vostè em deia, “jo a l’inici estava molt sol en el meu partit defensant aquesta idea”. Creu que, amb el pas del temps, la resta de companys es va anar afegint a la vostra idea?
Un cop vam fer l’Àrea Metropolitana, tothom estava encantat i satisfet. Hi va haver una persona important, també, l’Isidre Sierra. L’alcalde de Sant Climent de Llobregat. Una persona molt espavilada, treballadora, lluitadora, capaç de crear optimisme en les situacions menys optimistes, un home seriós, exigent. Jo crec que ha sigut molt important.
El President Mas sempre ho defensava. El President Puigdemont ens va ajudar. Puigdemont és un home que quan jo era Alcalde vam tenir una gran relació. Et poso un exemple real: l’alcalde de Girona, en aquell moment Puigdemont, em va demanar si podíem col·laborar per promocionar el “Girona, Temps de Flors”. Li vaig dir que sí. Vam fer l’acte de presentació del Temps de Flors al Saló de Cent i jo vaig anar a Girona a visitar-los. Quan t’adones que el Temps de Flors és un gran èxit, tu amb facilitat, amb mentalitat barcelonina equivocada, dius, escolta, doncs això també ho podríem fer nosaltres. Però això no ho hem de fer nosaltres. Ja està bé que ho facin ells. Hi ha coses que no ha de fer Barcelona. Barcelona ha d’ajudar i ha d’entendre que està col·laborant amb la resta. Un altre exemple. El Gran Premi de Formula 1. És el Gran Premi de Formula 1 de Montmeló. Si fins i tot ve la Generalitat i et diuen que Barcelona hauria d’ajudar perquè si no això ho podem perdre. Doncs escolta’m, Barcelona hi posa uns diners, però llavors el Gran Premi de Fórmula 1 és el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya. Ara jo dic sempre, l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar amb un criteri de generositat perquè al final qualsevol acció d’aquestes li repercuteix a favor. Fer que la ciutat de Barcelona no siguin “aquells que s’ho queden tot”, que sigui una ciutat que generi simpaties és molt important. És molt rellevant.

Des d’un punt de vista d’impacte real, realment la llei ha canviat, per exemple, la relació entre els municipis?
Ha millorat. Ha fet que es relacionin. O sigui, ha fet fluir moltes coses. Ha fet que es relacionin municipis que no es relacionaven.

Ha reduït desequilibris territorials?
D’això no n’estic tan segur perquè això depèn molt de la Generalitat. És a dir, també hem d’entendre que l’Àrea Metropolitana no és la Generalitat. La Generalitat ha de sentir l’Àrea Metropolitana com una cosa més seva. El que passa és que nosaltres tenim un problema de fons molt greu. És un problema que és el problema més important de Catalunya. Tenim un mal finançament. La Generalitat no pot fer el que hauria de fer. Llavors, s’acaben fent coses, les administracions públiques de sota, com ara els ajuntaments, per intentar col·laborar. Però, en global, tenim una situació d’infrafinançament a Catalunya duríssima i que fa patir molt. Intentem actuar com a administració única. A nosaltres ens enfada, i amb raó, que l’Estat hagi de fer segons què. És a dir, que tu no puguis fer les rondes, o transformar el litoral sense uns Jocs Olímpics o el Fòrum no té sentit, i és molt greu. Perquè no té sentit que una comunitat autònoma com la nostra, amb una capacitat econòmica important, no pugui administrar els seus recursos i que els hagis de donar als altres.

Continuar la lectura de l’entrevista aquí.

NÚRIA MARÍN: “L’ÀREA METROPOLITANA ÉS UNA ADMINISTRACIÓ FACILITADORA DE TEMES IMPRESCINDIBLES PER AL FUNCIONAMENT D’UNA CIUTAT”

Marta Pascal entrevista a Núria Marín Martínez, Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid i exalcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat

Què significa per a vostè el concepte del fet metropolità?
Penso que el concepte metropolità és constatar una realitat. És a dir, l’Hospitalet, com altres ciutats, és la realitat del fet metropolità. Una ciutat petita, però gran alhora. És una ciutat amb molts habitants, però amb un territori petit. Dins de tot un conjunt de ciutats al seu voltant, al costat de la capital, Barcelona, i al costat d’altres ciutats i d’altres pobles que entre tots podem donar el servei que aquesta realitat necessita.
Si l’Hospitalet, en el seu terme municipal, hagués hagut de tenir tot un seguit d’equipaments i d’infraestructures que no té, per exemple abocadors, infraestructures de mobilitat, etc., segurament hauria tingut moltes més dificultats. Per tant, què és l’Àrea Metropolitana per a l’Hospitalet? Un facilitador, una administració que facilita alguns dels temes imprescindibles de funcionament d’una ciutat.
Per a l’Hospitalet, l’Àrea Metropolitana és un instrument de gestió que permet que determinades qüestions funcionin adequadament. El futur s’ha d’escriure i probablement l’Àrea, com a tal, hauria de tenir, des del meu punt de vista i la meva experiència, competències en determinades matèries com per exemple l’habitatge. És a dir, igual que en l’àmbit del transport o la mobilitat no tenia sentit que l’Hospitalet hagués fet un metro propi i que no estigués relacionat amb Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc. Així que amb el tema de l’habitatge s’ha de tenir una òptica una mica més elevada, on no només el municipi ha d’estar present.

Hi ha un cert consens en què l’Àrea Metropolitana ha funcionat. Sempre hi ha pors per part dels municipis més petits, temen que Barcelona, l’Hospitalet, ho centrifuguin tot, però, en general, el balanç és positiu?
Jo crec que Barcelona ha estat molt generosa per intentar tenir un territori igual. És a dir, que passant d’Hospitalet a Barcelona o passant d’Hospitalet a Esplugues, no es visualitzés un canvi radical. En el sentit, que es digués “aquí soc a l’Hospitalet, ja es nota.” De fet, quan entraves per la Gran Via a Barcelona, passaves per l’Hospitalet i tothom deia això és Hospitalet, això no és Barcelona, oi? I ara no. La gent, quan passes pel Prat, ja és a Barcelona. Allò d’“això és Hospitalet” ningú no ho diu. Per què? Perquè visualment, amb les transformacions que s’han fet, s’ha aconseguit que al territori no hi hagi aquestes diferències. Passeges per Barcelona, passeges per l’Hospitalet o passeges per Viladecans i tu ja no veus un canvi. Podríem estar en un municipi, si estiguéssim parlant del món, d’altres realitats metropolitanes.

Pensant en les dues grans famílies polítiques que es posen d’acord per pactar la llei l’any 2010 hem identificat dues grans opinions: quan parles amb el món convergent, ells ho vivien com una espècie de contrapoder de la Generalitat i que creat contra la Generalitat. I en canvi, quan parles amb el món socialista, ells ho consideraven un espai de gestió. Vostè ho recorda això?

Jo recordo una mica els comentaris. Realment, la meva experiència no ha estat mai que l’Àrea Metropolitana fos un contrapoder de la Generalitat. Primer, perquè és veritat que possiblement el Partit Socialista governava en més municipis, però és que el que era l’Àrea Metropolitana era un instrument de gestió per facilitar la vida dels municipis i dels ciutadans. Aquest és el concepte que jo sempre he tingut de l’àrea metropolitana i el que jo he viscut en el meu dia a dia, tant quan tenia alguna responsabilitat com a vicepresidenta de l’àrea metropolitana que com a alcaldessa. Sempre ha estat un instrument facilitador tant abans com després d’en Xavier Trias alcalde. Sincerament, aquest tema del contrapoder el situo més en els inicis de la democràcia quan tot estava per fer i ens havíem de posar tots d’acord i no sempre era fàcil, però ho fèiem.

Creu que els municipis mitjans de l’Àrea Metropolitana s’han sentit “amenaçats” per les ciutats grans perquè els xuclaven totes les seves oportunitats?
Normalment era competència o col·laboració, però penso que hi ha una mica de tot. Si només pogués escollir-ne una seria la col·laboració, perquè sense la col·laboració estem tots morts. Encara que alguns es pensin que no. Ara bé, de competència al final n’hi ha a l’escala que vulguis, en una ciutat pot haver-hi competència entre barris per on s’acaba ubicant una inversió, una infraestructura, etc.
Quan era alcaldessa de l’Hospitalet, si podia aconseguir una inversió per a la meva ciutat, intentava fer-ho el més atractiu possible perquè això passés. Per exemple, es va apostar per la Fira que era una infraestructura econòmica de país, però que al final tenia molts beneficis per la ciutat. Era fer aterrar un sector econòmic que no existia, el turisme de negocis. Això no existia a l’Hospitalet, perquè no hi havia hotels, perquè no hi havia un espai al voltant de la Fira. L’important era que estigués en aquesta realitat metropolitana, ben ubicat al costat de l’aeroport, al costat del port al costat de la capital, etc. Per tant, és necessari que hi hagi col·laboració, però també dins de les ciutats ha d’haver-hi una mica de competència, però ben entesa. És com tot a la vida, jugar net i que no es perdin les coses. És a dir, voler que hi hagi inversions a Barcelona, que és la capital, evidentment i és el lideratge que marca, és el motor, però també s’ha de poder pensar en sentit més ampli, i això ho és l’àrea metropolitana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

ARTUR MAS: “S’HA DE FER COMPATIBLE LA GRAN PROJECCIÓ DE LA BARCELONA GRAN AMB UNA CATALUNYA QUE TÉ INSTITUCIONS PRÒPIES”

L’expresident de la Generalitat respon a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i  Professora de Ciència Política UPF

JAUME COLLBONI: “ESTIC A FAVOR DE LA IDEA DE LA REGIÓ METROPOLITANA DELS 5 MILIONS”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

Continua llegint l’entrevista aquí.

XAVIER TRIAS: “L’ÀREA METROPOLITANA NO ES VA FER PER CREAR LA GRAN BARCELONA. NOMÉS ÉS UNA EINA DE COL·LABORACIÓ”

L’exalcalde de Barcelona respon a les preguntes de Marta Pascal al voltant del passat, el present i el futur de l’AMB

A parer seu, què és Barcelona i quin paper té per al país? I quin paper té l’àrea metropolitana en tota aquesta configuració territorial?

Bé, Barcelona és la capital de Catalunya. És un fet indiscutible que ha de ser la capital de la catalanitat i aquí tenim una gran responsabilitat a l’hora de fer que això sigui real. Barcelona, quan parlem de Barcelona, no parlem només de Barcelona, sinó que la capital té un pes específic econòmic, social, les coses més complicades passen a les ciutats i, per tant, passen a la ciutat de Barcelona. No les fàcils, les més complicades. Per posar un exemple, la pobresa extrema està a la ciutat de Barcelona, i per tant la ciutat de Barcelona ha de ser capaç de col·laborar amb les ciutats del voltant. Aquest era un plantejament molt antic, però no sempre Barcelona ha tingut aquesta visió de col·laboració amb els del costat.

Aquesta manca de col·laboració, pot tenir a veure amb el que es va anomenar “el contrapoder”?
Sí, és veritat, pot ser un contrapoder, però en el fons no és veritat. De fet això és una gran mentida. Treure aquesta idea del cap de la gent que això no és un contrapoder, sinó que Barcelona té aquesta necessitat de col·laborar, ja que costa molt i això no sempre s’ha viscut bé.
Aquest tema es va complicar en una època de lideratges forts: Pujol i Maragall. Alguns deien que en Maragall volia diluir la Generalitat. Després jo he viscut que, un cop Maragall guanya i és president de la Generalitat, es troba amb la realitat, les tornes són diferents. Per tant, es donen situacions que creen aquestes tensions. de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, molt més que no passa amb els ajuntaments del voltant.Però quan es decideix crear l’Àrea Metropolitana, l’any 2010, jo tenia una molt bona relació amb alcaldes de la zona, i van prendre la decisió d’impulsar-la i, tot i que al meu partit, CiU, no li agradava gens, jo hi vaig estar sempre a favor. De fet, recordo que el dia que es va celebrar la firma pública de l’Àrea Metropolitana al Parlament de Catalunya, l’únic representant de Convergència i Unió era jo. Ara bé, també va haver-hi persones fonamentals, i una d’elles va ser Artur Mas.

Fonamental perquè el suport de CiU a la llei tirés endavant?
Sí, perquè l’Artur, com que havia sigut regidor de l’Ajuntament, doncs entenia bé aquesta situació.

I creu que hi ha alguna altra persona que fou clau per a la llei?
L’alcalde de Cornellà, l’Antoni Balmón. És una persona que va saber trobar una solució i una bona entesa. Primer personal, però també una bona entesa política en entendre que l’Àrea Metropolitana no podia ser únicament governada pels socialistes, sinó que calia una governança en què col·laboressin els partits, a ser possible tots, en el govern metropolità. En un inici hi va entrar Convergència, els socialistes, Iniciativa, Esquerra i vam oferir l’entrada al PP, però no van voler. Vam col·laborar tots, concentrant-nos en temes de gestió i per solucionar els problemes que hi havia.

Així doncs, quan vostè entra a l’alcaldia el 2011 es troba amb un instrument com és l’AMB, aprovada per llei, que li dona possibilitats en la gestió, oi?
Que et dona unes certes possibilitats, sabent quin paper havia de fer jo, que també és molt important. Perquè el president de l’Àrea Metropolitana s’elegeix en el si dels seus membres. Si el PSC volgués sempre seria socialista, però es va entendre que no havia de ser així i que el que s’havia de fer era una solució de manera que l’Àrea Metropolitana l’havia de presidir l’alcalde de Barcelona.
Jo sempre vaig dir: el dia que decidiu que això no funcioni així, i que ha de ser un altre alcalde que no sigui l’alcalde de Barcelona, l’Àrea Metropolitana es trencarà. Això exigeix una cosa, que l’alcalde de Barcelona entengui aquest joc: és a dir, ha de presidir, però que no ha de manar. Presideixes però no manes. Qui mana? Doncs, la persona que està de vicepresident executiu, el gerent i les persones que poses a la gestió. Això vol dir una manera de comportar-se. Si vas allà dient que tu destituiràs la gent, que canviaràs… T’has equivocat.

Creu que tots els alcaldes de Barcelona ho han entès així? O creu que durant aquest temps ha canviat?
Crec que ho han entès bastant així, la realitat és molt dura. Això és així i punt. Cal entendre que tu estàs amb un càrrec en què depens d’una realitat política. La realitat política a l’Àrea Metropolitana és la que és. El que no entengui aquesta realitat política tindrà grans dificultats.

En el fons és una llei que és molt tècnica, en el sentit que dona moltes atribucions de gestió, però en el fons és una llei profundament política.
Exacte.

Creu que, en perspectiva, s’han complert les expectatives inicials que tenien?
Bé…No sé qui tenia segons quines expectatives. Això és una eina. La gent ha d’entendre una cosa. Aquesta eina, l’AMB, no s’ha fet per crear la Gran Barcelona, que tots els altres estiguin sota d’una entitat, no està feta per això. És una eina de col·laboració. És una eina de bona entesa. Jo crec que això s’ha produït d’una manera que permet prendre decisions de col·laboració entre eixos i temes importants, però cal entendre que no pots anar, per exemple, a Molins de Rei i dir-los què han de fer. És una qüestió d’entesa i de col·laboració, cosa que en alguns casos pot semblar que et fa perdre temps, però no és cert, perquè arribes a acords als quals no arribaries.

Vostè em deia, “jo a l’inici estava molt sol en el meu partit defensant aquesta idea”. Creu que, amb el pas del temps, la resta de companys es va anar afegint a la vostra idea?
Un cop vam fer l’Àrea Metropolitana, tothom estava encantat i satisfet. Hi va haver una persona important, també, l’Isidre Sierra. L’alcalde de Sant Climent de Llobregat. Una persona molt espavilada, treballadora, lluitadora, capaç de crear optimisme en les situacions menys optimistes, un home seriós, exigent. Jo crec que ha sigut molt important.
El President Mas sempre ho defensava. El President Puigdemont ens va ajudar. Puigdemont és un home que quan jo era Alcalde vam tenir una gran relació. Et poso un exemple real: l’alcalde de Girona, en aquell moment Puigdemont, em va demanar si podíem col·laborar per promocionar el “Girona, Temps de Flors”. Li vaig dir que sí. Vam fer l’acte de presentació del Temps de Flors al Saló de Cent i jo vaig anar a Girona a visitar-los. Quan t’adones que el Temps de Flors és un gran èxit, tu amb facilitat, amb mentalitat barcelonina equivocada, dius, escolta, doncs això també ho podríem fer nosaltres. Però això no ho hem de fer nosaltres. Ja està bé que ho facin ells. Hi ha coses que no ha de fer Barcelona. Barcelona ha d’ajudar i ha d’entendre que està col·laborant amb la resta. Un altre exemple. El Gran Premi de Formula 1. És el Gran Premi de Formula 1 de Montmeló. Si fins i tot ve la Generalitat i et diuen que Barcelona hauria d’ajudar perquè si no això ho podem perdre. Doncs escolta’m, Barcelona hi posa uns diners, però llavors el Gran Premi de Fórmula 1 és el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya. Ara jo dic sempre, l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar amb un criteri de generositat perquè al final qualsevol acció d’aquestes li repercuteix a favor. Fer que la ciutat de Barcelona no siguin “aquells que s’ho queden tot”, que sigui una ciutat que generi simpaties és molt important. És molt rellevant.

Des d’un punt de vista d’impacte real, realment la llei ha canviat, per exemple, la relació entre els municipis?
Ha millorat. Ha fet que es relacionin. O sigui, ha fet fluir moltes coses. Ha fet que es relacionin municipis que no es relacionaven.

Ha reduït desequilibris territorials?
D’això no n’estic tan segur perquè això depèn molt de la Generalitat. És a dir, també hem d’entendre que l’Àrea Metropolitana no és la Generalitat. La Generalitat ha de sentir l’Àrea Metropolitana com una cosa més seva. El que passa és que nosaltres tenim un problema de fons molt greu. És un problema que és el problema més important de Catalunya. Tenim un mal finançament. La Generalitat no pot fer el que hauria de fer. Llavors, s’acaben fent coses, les administracions públiques de sota, com ara els ajuntaments, per intentar col·laborar. Però, en global, tenim una situació d’infrafinançament a Catalunya duríssima i que fa patir molt. Intentem actuar com a administració única. A nosaltres ens enfada, i amb raó, que l’Estat hagi de fer segons què. És a dir, que tu no puguis fer les rondes, o transformar el litoral sense uns Jocs Olímpics o el Fòrum no té sentit, i és molt greu. Perquè no té sentit que una comunitat autònoma com la nostra, amb una capacitat econòmica important, no pugui administrar els seus recursos i que els hagis de donar als altres.

Continuar la lectura de l’entrevista aquí.

NÚRIA MARÍN: “L’ÀREA METROPOLITANA ÉS UNA ADMINISTRACIÓ FACILITADORA DE TEMES IMPRESCINDIBLES PER AL FUNCIONAMENT D’UNA CIUTAT”

Marta Pascal entrevista a Núria Marín Martínez, Delegada del Govern de la Generalitat de Catalunya a Madrid i exalcaldessa de L’Hospitalet de Llobregat

Què significa per a vostè el concepte del fet metropolità?
Penso que el concepte metropolità és constatar una realitat. És a dir, l’Hospitalet, com altres ciutats, és la realitat del fet metropolità. Una ciutat petita, però gran alhora. És una ciutat amb molts habitants, però amb un territori petit. Dins de tot un conjunt de ciutats al seu voltant, al costat de la capital, Barcelona, i al costat d’altres ciutats i d’altres pobles que entre tots podem donar el servei que aquesta realitat necessita.
Si l’Hospitalet, en el seu terme municipal, hagués hagut de tenir tot un seguit d’equipaments i d’infraestructures que no té, per exemple abocadors, infraestructures de mobilitat, etc., segurament hauria tingut moltes més dificultats. Per tant, què és l’Àrea Metropolitana per a l’Hospitalet? Un facilitador, una administració que facilita alguns dels temes imprescindibles de funcionament d’una ciutat.
Per a l’Hospitalet, l’Àrea Metropolitana és un instrument de gestió que permet que determinades qüestions funcionin adequadament. El futur s’ha d’escriure i probablement l’Àrea, com a tal, hauria de tenir, des del meu punt de vista i la meva experiència, competències en determinades matèries com per exemple l’habitatge. És a dir, igual que en l’àmbit del transport o la mobilitat no tenia sentit que l’Hospitalet hagués fet un metro propi i que no estigués relacionat amb Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc. Així que amb el tema de l’habitatge s’ha de tenir una òptica una mica més elevada, on no només el municipi ha d’estar present.

Hi ha un cert consens en què l’Àrea Metropolitana ha funcionat. Sempre hi ha pors per part dels municipis més petits, temen que Barcelona, l’Hospitalet, ho centrifuguin tot, però, en general, el balanç és positiu?
Jo crec que Barcelona ha estat molt generosa per intentar tenir un territori igual. És a dir, que passant d’Hospitalet a Barcelona o passant d’Hospitalet a Esplugues, no es visualitzés un canvi radical. En el sentit, que es digués “aquí soc a l’Hospitalet, ja es nota.” De fet, quan entraves per la Gran Via a Barcelona, passaves per l’Hospitalet i tothom deia això és Hospitalet, això no és Barcelona, oi? I ara no. La gent, quan passes pel Prat, ja és a Barcelona. Allò d’“això és Hospitalet” ningú no ho diu. Per què? Perquè visualment, amb les transformacions que s’han fet, s’ha aconseguit que al territori no hi hagi aquestes diferències. Passeges per Barcelona, passeges per l’Hospitalet o passeges per Viladecans i tu ja no veus un canvi. Podríem estar en un municipi, si estiguéssim parlant del món, d’altres realitats metropolitanes.

Pensant en les dues grans famílies polítiques que es posen d’acord per pactar la llei l’any 2010 hem identificat dues grans opinions: quan parles amb el món convergent, ells ho vivien com una espècie de contrapoder de la Generalitat i que creat contra la Generalitat. I en canvi, quan parles amb el món socialista, ells ho consideraven un espai de gestió. Vostè ho recorda això?

Jo recordo una mica els comentaris. Realment, la meva experiència no ha estat mai que l’Àrea Metropolitana fos un contrapoder de la Generalitat. Primer, perquè és veritat que possiblement el Partit Socialista governava en més municipis, però és que el que era l’Àrea Metropolitana era un instrument de gestió per facilitar la vida dels municipis i dels ciutadans. Aquest és el concepte que jo sempre he tingut de l’àrea metropolitana i el que jo he viscut en el meu dia a dia, tant quan tenia alguna responsabilitat com a vicepresidenta de l’àrea metropolitana que com a alcaldessa. Sempre ha estat un instrument facilitador tant abans com després d’en Xavier Trias alcalde. Sincerament, aquest tema del contrapoder el situo més en els inicis de la democràcia quan tot estava per fer i ens havíem de posar tots d’acord i no sempre era fàcil, però ho fèiem.

Creu que els municipis mitjans de l’Àrea Metropolitana s’han sentit “amenaçats” per les ciutats grans perquè els xuclaven totes les seves oportunitats?
Normalment era competència o col·laboració, però penso que hi ha una mica de tot. Si només pogués escollir-ne una seria la col·laboració, perquè sense la col·laboració estem tots morts. Encara que alguns es pensin que no. Ara bé, de competència al final n’hi ha a l’escala que vulguis, en una ciutat pot haver-hi competència entre barris per on s’acaba ubicant una inversió, una infraestructura, etc.
Quan era alcaldessa de l’Hospitalet, si podia aconseguir una inversió per a la meva ciutat, intentava fer-ho el més atractiu possible perquè això passés. Per exemple, es va apostar per la Fira que era una infraestructura econòmica de país, però que al final tenia molts beneficis per la ciutat. Era fer aterrar un sector econòmic que no existia, el turisme de negocis. Això no existia a l’Hospitalet, perquè no hi havia hotels, perquè no hi havia un espai al voltant de la Fira. L’important era que estigués en aquesta realitat metropolitana, ben ubicat al costat de l’aeroport, al costat del port al costat de la capital, etc. Per tant, és necessari que hi hagi col·laboració, però també dins de les ciutats ha d’haver-hi una mica de competència, però ben entesa. És com tot a la vida, jugar net i que no es perdin les coses. És a dir, voler que hi hagi inversions a Barcelona, que és la capital, evidentment i és el lideratge que marca, és el motor, però també s’ha de poder pensar en sentit més ampli, i això ho és l’àrea metropolitana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

ARTUR MAS: “S’HA DE FER COMPATIBLE LA GRAN PROJECCIÓ DE LA BARCELONA GRAN AMB UNA CATALUNYA QUE TÉ INSTITUCIONS PRÒPIES”

L’expresident de la Generalitat respon a les preguntes de Marta Pascal sobre l’AMB i les seves possibilitats de gestió en el marc de l’encaix Barcelona-Catalunya

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

Continua llegint l’entrevista aquí.

ALTRES ARTICLES

LLUÏSA MORET: “AVANÇAR CAP A LA GRAN BARCELONA METROPOLITANA REQUEREIX CONSENS I UNA PROFUNDA REFLEXIÓ” JOAN CABEZAS:“PODEM AJUDAR A REEQUILIBRAR EL TERRITORI MÉS ENLLÀ DE LES ÀREES METROPOLITANES DE BARCELONA O TARRAGONA”

ARTUR MAS: “S’HA DE FER COMPATIBLE LA GRAN PROJECCIÓ DE LA BARCELONA GRAN AMB UNA CATALUNYA QUE TÉ INSTITUCIONS PRÒPIES”

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

I creu que aquesta expectativa que l’AMB fos un instrument tècnic es compleix en aquests termes? O creu que en algun moment això canvia?
No, en aquella època bàsicament es compleix. I també val a dir que, amb l’alcalde Trias a l’Ajuntament de Barcelona, doncs jo visc una època, en aquest sentit —i gairebé només en aquest sentit—, de tranquil·litat.
Jo sabia que ell és una persona que combrega amb el mateix esquema i que beu de les mateixes fonts que jo havia viscut. Per tant, en aquell moment prenem algunes decisions significatives, com per exemple el cas del subministrament de l’aigua amb un abordatge a escala metropolitana. Ens enteníem i no hi va haver cap reticència.

Segons es diu, només vostè i en Xavier Trias, i òbviament els seus respectius equips i de col·laboradors més estrets, eren favorables a que CiU formés part d’un pacte polític que permetés l’aprovació de la llei. Vostè hi està d’acord?
Hi estic bàsicament d’acord. És cert que dins el món de CiU hi havia altra gent que també hi donava suport. Ara bé, és veritat que el fet que ell fos alcalde i jo president en aquell moment, i que vàrem coincidir durant aquells quatre anys, doncs això va facilitar l’entesa. Jo no tenia un rival polític allà, sinó que hi tenia una persona que venia i s’identificava amb el mateix projecte que jo.

Si vostè hagués de mencionar algun tema controvertit en el procés d’aprovació de la llei…Potser hi podríem citar el tema de la governança?
La veritat és que no ho recordo. Però sí que és cert que aquest és un tema sempre delicat.

Ho dic perquè, quan s’escull el model, s’acaba optant per fer que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, però també és cert que, qui realment té les funcions executives, és el vicepresident executiu i el seu equip. Aquest va ser el punt d’equilibri per pactar aquesta part de la llei.
Exacte. Fins a quin punt Barcelona hauria de tenir un paper absolutament preponderant dins d’aquest esquema metropolità o hi havia d’haver un equilibri? I aquí no hem d’oblidar una cosa. I és que, més enllà de la realitat incontestable a l’àrea metropolitana, també hi ha una altra realitat: que es tracta de municipis diferents. Encara que sigui un contínuum urbà, els municipis són diferents, i en molts sentits la sensibilitat i la cultura de govern també és una mica diferent. Aleshores, amb això s’havien de trobar punts d’equilibri sòlids i penso que es van aconseguir.

Més enllà del seu paper o del d’en Xavier Trias, quines altres persones en el món de CiU vostè recorda com a importants?
Una persona que s’ho va creure va ser en Toni Vives, que va estar a l’Ajuntament però també havia tingut un paper significatiu a la Generalitat en els darrers governs del president Pujol. Havia estat amb mi quan jo vaig ser conseller de la presidència i en Toni Vives era el secretari del govern. I posteriorment ell va tenir una posició important en el àmbit urbanístic en l’Ajuntament de Barcelona. Érem gent que havíem viscut les dues cultures, que havíem estat als dos costats de la plaça Sant Jaume i que, per tant, podíem identificar els punts comuns del llenguatge.
També et podria mencionar gent com en Quim Forn, en Lluís Coromines que va ser ponent de la llei, però també gent que no van tenir càrrecs tan rellevants, però que també venien d’aquesta cultura, com podien ser regidors a l’Ajuntament com en Joan Puigdollers.

El municipi que ha estat més anys governat per CiU dins de l’Àrea Metropolitana és Sant Cugat del Vallès. El seu alcalde, en el moment que s’aprova la llei, és el seu conseller de Territori i Sostenibilitat en el seu primer Govern. Ell representava una mirada diferent sobre el fet metropolità dins de CDC i de CiU, oi? Segurament un alcalde que intentava que la “gran Barcelona” no xuclés totes les oportunitats a les grans ciutats que també hi ha al país més enllà de Barcelona.
Efectivament és així com diu. Vaig fer conseller a Lluís Recoder el 2011. El que passa és que ell decideix marxar dos anys després, quan es convoquen les eleccions, perquè professionalment se li va presentar una oportunitat interessant. Però jo comptava amb ell, hauria pogut continuar, si ell ho hagués volgut. I va ser un disgust que marxés, però efectivament va marxar. Aquesta mateixa mirada és la que tenia la Mercè Conesa.

En alguns sectors es considera que l’instrument de l’AMB és poc visible a la ciutadania. Vostè què en pensa?
És poc visible, sí. També s’ha d’entendre que és una entitat administrativa que presta fonamentalment serveis. Ara, clar, el tema no és només quin tipus de governança, que n’hem parlat abans, sinó quin tipus de serveis ha de prestar l’AMB: l’articulació de tot el transport col·lectiu, que això ha de conviure amb l’autoritat del transport metropolità; els  serveis mediambientals; el subministrament hidràulic, tot això, poc o molt ja hi és. Respecte el tema urbanístic, aquí no podem oblidar que hi ha unes comissions d’urbanisme que estan controlades en última instància per la Generalitat de Catalunya i que la Generalitat no pot absentar-se d’una part tan significativa del territori on hi viuen 5 milions de persones. Tenim el país que tenim. Tenim 32.000 quilòmetres quadrats i vuit milions llargs de persones. I una gran capital, que és un gran bolet a dins d’un país que és relativament petit.

Pensant en futur de la institució metropolitana, hi ha una mirada més prudent que diu que cal seguir prestant els mateixos serveis, però de més qualitat, afegint per exemple el tema de l’habitatge. I hi ha una mirada més atrevida que planteja fer un pas més en escala i competències, passem de l’AMB a la regió metropolitana, pensant en la Barcelona dels 5 milions, perquè això és el que ens permet asseure’ns a la taula amb les grans metròpolis del món i poder aspirar a liderar grans projectes. Aquesta darrera visió és clarament la de l’actual alcalde de Barcelona, en Jaume Collboni. Vostè on s’ubicaria dels dos plantejaments?
En cap de les dues. Jo crec que hi ha d’haver un equilibri d’aquestes dues. És a dir, jo sóc el primer que faig el discurs de la màxima importància que té el fet de disposar d’una capital com Barcelona, i quan dic Barcelona, en aquest cas parlo d’una gran Barcelona, per tant, dels 5 milions de persones.
Això és crucial per al país, però això ha de tenir un punt d’equilibri. S’ha de fer compatible amb les institucions generals del país i si ens pensem que aquesta Catalunya metropolitana pot acumular pràcticament totes les competències, doncs per què no l’administració sanitària, o l’educativa, o la universitària? Llavors estàs creant un país dins d’un país. Jo crec que això és el que trenca el punt d’equilibri necessari.
Per tant, s’ha de fer compatible la gran projecció que significa la Barcelona gran, amb un país que nacionalment és el que és i que té unes institucions pròpies que són les que són. I aquestes institucions no poden perdre ni la mirada, ni la incidència, ni la vertebració del país en el seu conjunt que inclou, òbviament, aquesta gran Barcelona.

Moltes gràcies

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

Què significa per vostè des d’un punt de vista polític el concepte de capitalitat de Barcelona? Quin és el rol de Barcelona com a capital del país, com a punt de referència urbà?
A veure, per mi és el gran motor d’atracció del conjunt de Catalunya. Jo parteixo de la base que Barcelona té una doble capitalitat. La catalana, que és la primera, òbviament, és la capital no només d’un país sinó fins i tot d’una cultura, que és la cultura catalana, i en aquest sentit va una mica més enllà d’aquesta capitalitat del que serien les fronteres administratives del principat de Catalunya i, per altra banda, la capitalitat mediterrània que li dona una pàtina de capital del sud d’Europa, entenent per sud d’Europa tot el que està per sota de Milà i de París. Aquesta capital mediterrània converteix Barcelona, probablement avui, en una de les dues o tres o quatre primeres ciutats del sud d’Europa. Però al mateix temps, jo la veig com allò que els francesos en diuen la force de frappe, per això en deia el motor de tracció, el gran tractor, en aquest sentit d’una ciutat que avui està situada al mapa del món. Per tant, per mi el resum és: sort en té Catalunya, com a país petit, de 8 milions de persones, de tenir una capital com Barcelona, que és gairebé irrepetible per part d’aquells països que no tenen un estat al darrere. I això que sempre més o menys ha estat així en aquestes últimes poques dècades, això ha agafat una acceleració enorme perquè Barcelona ha agafat aquesta etiqueta de ciutat atractiva al món sencer, obrint-li moltes portes i donant-li molta força a tot el país. I sempre afegeixo en aquesta aproximació de discurs, que això no és obra només dels barcelonins, sinó que aquesta gran capital de projecció internacional és obra del conjunt dels catalans, perquè en definitiva Barcelona no la fa només la gent que hi viu, sinó que la fa un munt de gent diferent que, a través de les seves aportacions, del seu esforç, del seu treball, de la seva vinculació amb la ciutat, la fan com és.

Si ens fixem en el fet metropolità, quina seria la seva posició sobre el que se n’ha dit la Barcelona gran?
Per a mi el fet metropolità és una realitat incontestable, per tant és evident que tenim una Barcelona de gairebé dos milions de persones si parlem del municipi, però en tenim una altra que són gairebé cinc milions de persones, és un continu urbà en pràcticament tots els sentits. Si agaféssim aquesta mateixa realitat urbana i la traslladéssim a altres grans metròpolis del món, veuríem que les petites dimensions del municipi de Barcelona a escala aquesta global serien considerats uns barris d’una ciutat sencera. Per tant, la ciutat sencera va molt més enllà de les fronteres estrictes de Barcelona i agafa tota aquesta gran àrea metropolitana. Tota aquella que està connectada amb metro, per suposat, però no només amb metro, sinó amb un ferrocarril que es pugui considerar metro, a efectes pràctics.
Per tant, per mi això és una realitat incontestable. Ara, el tema és com això es governa i, sobretot, com això conviu en un país que té unes institucions pròpies nacionals que no es poden diguem-ne, desentendre de més de la meitat del país. El que jo no podria compartir és una Generalitat dedicada fonamentalment a 3 milions de persones i un govern metropolità dedicada a 5. Això seria un desastre des d’un punt de vista de la construcció nacional de Catalunya. La realitat metropolitana existeix, per tant, el gran tema és la governança d’aquesta realitat.

Potser no tant en l’època en què vostè era President de la Generalitat, però sí durant les presidències de Jordi Pujol, en què l’alcaldia de Barcelona va recaure, per exemple, en Pasqual Maragall, el debat, la tensió política se situava en el concepte d’un contrapoder entre les institucions a una banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Malgrat que tothom políticament ho negava, aquest fou un tema que —sembla— va sobrevolar, també en el debat per aprovar la Llei…
En el meu cas concret, efectivament, el que es respirava a Convergència —i a Convergència i Unió en aquella època era això—, era aquesta batalla del possible contrapoder que podia representar la Barcelona gran, però en el meu cas concret jo vaig ser un defensor conjuntament amb l’alcalde de Maragall de la Carta Municipal de Barcelona. Passa que no la vaig poder tirar endavant, i finalment ho va fer en Miquel Roca, perquè en la meva època, com a cap de l’oposició, l’estructura política del partit m’ho va impedir. El president Pujol, el mateix Miquel Roca en aquell moment que era el secretari general, alguns consellers molt notables del Govern, em van dir que no podia fer aquest pacte, però jo el volia fer, de fet el tenia molt avançat amb l’alcalde de Maragall. I ja sent president de la Generalitat vam desenvolupar amb en Xavier Trias com a alcalde de Barcelona tot un conjunt d’iniciatives per reforçar el fet metropolità. Per tant, a mi el fet metropolità no em fa ni por ni basarda, jo el considero una realitat que, a més a més, li dona sentit a aquesta gran capital que és Barcelona de projecció internacional, i a aquesta Barcelona de gairebé 5 milions de persones. Jo ni ho nego, ni em sap greu, al revés, ho valoro i ho descric en els termes que he començat dient. Ara, una altra cosa és que això s’ha d’articular a dintre d’un país que és el que és, que té el territori la població i  les institucions que té, i que ha de tenir una mirada nacional.

En aquest sentit, i entrant més directament en el que suposa l’aprovació de la llei, entenc que vostè estaria posicionat entre aquells que pensen que l’àrea metropolitana ha de ser un instrument tècnic i sense càrrega política…
No hauria de tenir una càrrega una càrrega política o institucional que suposés una dilució dels poders de la Generalitat de Catalunya, que és el que marca el conjunt de la recta nacional catalana.

I creu que aquesta expectativa que l’AMB fos un instrument tècnic es compleix en aquests termes? O creu que en algun moment això canvia?
No, en aquella època bàsicament es compleix. I també val a dir que, amb l’alcalde Trias a l’Ajuntament de Barcelona, doncs jo visc una època, en aquest sentit —i gairebé només en aquest sentit—, de tranquil·litat.
Jo sabia que ell és una persona que combrega amb el mateix esquema i que beu de les mateixes fonts que jo havia viscut. Per tant, en aquell moment prenem algunes decisions significatives, com per exemple el cas del subministrament de l’aigua amb un abordatge a escala metropolitana. Ens enteníem i no hi va haver cap reticència.

Segons es diu, només vostè i en Xavier Trias, i òbviament els seus respectius equips i de col·laboradors més estrets, eren favorables a que CiU formés part d’un pacte polític que permetés l’aprovació de la llei. Vostè hi està d’acord?
Hi estic bàsicament d’acord. És cert que dins el món de CiU hi havia altra gent que també hi donava suport. Ara bé, és veritat que el fet que ell fos alcalde i jo president en aquell moment, i que vàrem coincidir durant aquells quatre anys, doncs això va facilitar l’entesa. Jo no tenia un rival polític allà, sinó que hi tenia una persona que venia i s’identificava amb el mateix projecte que jo.

Si vostè hagués de mencionar algun tema controvertit en el procés d’aprovació de la llei…Potser hi podríem citar el tema de la governança?
La veritat és que no ho recordo. Però sí que és cert que aquest és un tema sempre delicat.

Ho dic perquè, quan s’escull el model, s’acaba optant per fer que el president de l’AMB sigui l’alcalde de Barcelona, però també és cert que, qui realment té les funcions executives, és el vicepresident executiu i el seu equip. Aquest va ser el punt d’equilibri per pactar aquesta part de la llei.
Exacte. Fins a quin punt Barcelona hauria de tenir un paper absolutament preponderant dins d’aquest esquema metropolità o hi havia d’haver un equilibri? I aquí no hem d’oblidar una cosa. I és que, més enllà de la realitat incontestable a l’àrea metropolitana, també hi ha una altra realitat: que es tracta de municipis diferents. Encara que sigui un contínuum urbà, els municipis són diferents, i en molts sentits la sensibilitat i la cultura de govern també és una mica diferent. Aleshores, amb això s’havien de trobar punts d’equilibri sòlids i penso que es van aconseguir.

Més enllà del seu paper o del d’en Xavier Trias, quines altres persones en el món de CiU vostè recorda com a importants?
Una persona que s’ho va creure va ser en Toni Vives, que va estar a l’Ajuntament però també havia tingut un paper significatiu a la Generalitat en els darrers governs del president Pujol. Havia estat amb mi quan jo vaig ser conseller de la presidència i en Toni Vives era el secretari del govern. I posteriorment ell va tenir una posició important en el àmbit urbanístic en l’Ajuntament de Barcelona. Érem gent que havíem viscut les dues cultures, que havíem estat als dos costats de la plaça Sant Jaume i que, per tant, podíem identificar els punts comuns del llenguatge.
També et podria mencionar gent com en Quim Forn, en Lluís Coromines que va ser ponent de la llei, però també gent que no van tenir càrrecs tan rellevants, però que també venien d’aquesta cultura, com podien ser regidors a l’Ajuntament com en Joan Puigdollers.

El municipi que ha estat més anys governat per CiU dins de l’Àrea Metropolitana és Sant Cugat del Vallès. El seu alcalde, en el moment que s’aprova la llei, és el seu conseller de Territori i Sostenibilitat en el seu primer Govern. Ell representava una mirada diferent sobre el fet metropolità dins de CDC i de CiU, oi? Segurament un alcalde que intentava que la “gran Barcelona” no xuclés totes les oportunitats a les grans ciutats que també hi ha al país més enllà de Barcelona.
Efectivament és així com diu. Vaig fer conseller a Lluís Recoder el 2011. El que passa és que ell decideix marxar dos anys després, quan es convoquen les eleccions, perquè professionalment se li va presentar una oportunitat interessant. Però jo comptava amb ell, hauria pogut continuar, si ell ho hagués volgut. I va ser un disgust que marxés, però efectivament va marxar. Aquesta mateixa mirada és la que tenia la Mercè Conesa.

En alguns sectors es considera que l’instrument de l’AMB és poc visible a la ciutadania. Vostè què en pensa?
És poc visible, sí. També s’ha d’entendre que és una entitat administrativa que presta fonamentalment serveis. Ara, clar, el tema no és només quin tipus de governança, que n’hem parlat abans, sinó quin tipus de serveis ha de prestar l’AMB: l’articulació de tot el transport col·lectiu, que això ha de conviure amb l’autoritat del transport metropolità; els  serveis mediambientals; el subministrament hidràulic, tot això, poc o molt ja hi és. Respecte el tema urbanístic, aquí no podem oblidar que hi ha unes comissions d’urbanisme que estan controlades en última instància per la Generalitat de Catalunya i que la Generalitat no pot absentar-se d’una part tan significativa del territori on hi viuen 5 milions de persones. Tenim el país que tenim. Tenim 32.000 quilòmetres quadrats i vuit milions llargs de persones. I una gran capital, que és un gran bolet a dins d’un país que és relativament petit.

Pensant en futur de la institució metropolitana, hi ha una mirada més prudent que diu que cal seguir prestant els mateixos serveis, però de més qualitat, afegint per exemple el tema de l’habitatge. I hi ha una mirada més atrevida que planteja fer un pas més en escala i competències, passem de l’AMB a la regió metropolitana, pensant en la Barcelona dels 5 milions, perquè això és el que ens permet asseure’ns a la taula amb les grans metròpolis del món i poder aspirar a liderar grans projectes. Aquesta darrera visió és clarament la de l’actual alcalde de Barcelona, en Jaume Collboni. Vostè on s’ubicaria dels dos plantejaments?
En cap de les dues. Jo crec que hi ha d’haver un equilibri d’aquestes dues. És a dir, jo sóc el primer que faig el discurs de la màxima importància que té el fet de disposar d’una capital com Barcelona, i quan dic Barcelona, en aquest cas parlo d’una gran Barcelona, per tant, dels 5 milions de persones.
Això és crucial per al país, però això ha de tenir un punt d’equilibri. S’ha de fer compatible amb les institucions generals del país i si ens pensem que aquesta Catalunya metropolitana pot acumular pràcticament totes les competències, doncs per què no l’administració sanitària, o l’educativa, o la universitària? Llavors estàs creant un país dins d’un país. Jo crec que això és el que trenca el punt d’equilibri necessari.
Per tant, s’ha de fer compatible la gran projecció que significa la Barcelona gran, amb un país que nacionalment és el que és i que té unes institucions pròpies que són les que són. I aquestes institucions no poden perdre ni la mirada, ni la incidència, ni la vertebració del país en el seu conjunt que inclou, òbviament, aquesta gran Barcelona.

Moltes gràcies

ALTRES ARTICLES

JAUME COLLBONI ENTREVISTAT PER MARTA PASCAL GERARD ESTEVA: “A LA BARCELONA D’ADA COLAU LI MOLESTA L’ESPORT” NÚRIA MARÍN: “SI L’ÀREA METROPOLITANA NO TIRA, CATALUNYA TAMPOC HO FARÀ, NO ENS ENGANYEM” XAVIER ROIG: MARAGALL, L’IMPERATIU METROPOLITÀ

“L’Àrea Metropolitana és una administració facilitadora de temes imprescindibles per al funcionament d’una ciutat”

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

Què significa per a vostè el concepte del fet metropolità?
Penso que el concepte metropolità és constatar una realitat. És a dir, l’Hospitalet, com altres ciutats, és la realitat del fet metropolità. Una ciutat petita, però gran alhora. És una ciutat amb molts habitants, però amb un territori petit. Dins de tot un conjunt de ciutats al seu voltant, al costat de la capital, Barcelona, i al costat d’altres ciutats i d’altres pobles que entre tots podem donar el servei que aquesta realitat necessita.
Si l’Hospitalet, en el seu terme municipal, hagués hagut de tenir tot un seguit d’equipaments i d’infraestructures que no té, per exemple abocadors, infraestructures de mobilitat, etc., segurament hauria tingut moltes més dificultats. Per tant, què és l’Àrea Metropolitana per a l’Hospitalet? Un facilitador, una administració que facilita alguns dels temes imprescindibles de funcionament d’una ciutat.
Per a l’Hospitalet, l’Àrea Metropolitana és un instrument de gestió que permet que determinades qüestions funcionin adequadament. El futur s’ha d’escriure i probablement l’Àrea, com a tal, hauria de tenir, des del meu punt de vista i la meva experiència, competències en determinades matèries com per exemple l’habitatge. És a dir, igual que en l’àmbit del transport o la mobilitat no tenia sentit que l’Hospitalet hagués fet un metro propi i que no estigués relacionat amb Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc. Així que amb el tema de l’habitatge s’ha de tenir una òptica una mica més elevada, on no només el municipi ha d’estar present.

Hi ha un cert consens en què l’Àrea Metropolitana ha funcionat. Sempre hi ha pors per part dels municipis més petits, temen que Barcelona, l’Hospitalet, ho centrifuguin tot, però, en general, el balanç és positiu?
Jo crec que Barcelona ha estat molt generosa per intentar tenir un territori igual. És a dir, que passant d’Hospitalet a Barcelona o passant d’Hospitalet a Esplugues, no es visualitzés un canvi radical. En el sentit, que es digués “aquí soc a l’Hospitalet, ja es nota.” De fet, quan entraves per la Gran Via a Barcelona, passaves per l’Hospitalet i tothom deia això és Hospitalet, això no és Barcelona, oi? I ara no. La gent, quan passes pel Prat, ja és a Barcelona. Allò d’“això és Hospitalet” ningú no ho diu. Per què? Perquè visualment, amb les transformacions que s’han fet, s’ha aconseguit que al territori no hi hagi aquestes diferències. Passeges per Barcelona, passeges per l’Hospitalet o passeges per Viladecans i tu ja no veus un canvi. Podríem estar en un municipi, si estiguéssim parlant del món, d’altres realitats metropolitanes.

Pensant en les dues grans famílies polítiques que es posen d’acord per pactar la llei l’any 2010 hem identificat dues grans opinions: quan parles amb el món convergent, ells ho vivien com una espècie de contrapoder de la Generalitat i que creat contra la Generalitat. I en canvi, quan parles amb el món socialista, ells ho consideraven un espai de gestió. Vostè ho recorda això?

Jo recordo una mica els comentaris. Realment, la meva experiència no ha estat mai que l’Àrea Metropolitana fos un contrapoder de la Generalitat. Primer, perquè és veritat que possiblement el Partit Socialista governava en més municipis, però és que el que era l’Àrea Metropolitana era un instrument de gestió per facilitar la vida dels municipis i dels ciutadans. Aquest és el concepte que jo sempre he tingut de l’àrea metropolitana i el que jo he viscut en el meu dia a dia, tant quan tenia alguna responsabilitat com a vicepresidenta de l’àrea metropolitana que com a alcaldessa. Sempre ha estat un instrument facilitador tant abans com després d’en Xavier Trias alcalde. Sincerament, aquest tema del contrapoder el situo més en els inicis de la democràcia quan tot estava per fer i ens havíem de posar tots d’acord i no sempre era fàcil, però ho fèiem.

Creu que els municipis mitjans de l’Àrea Metropolitana s’han sentit “amenaçats” per les ciutats grans perquè els xuclaven totes les seves oportunitats?
Normalment era competència o col·laboració, però penso que hi ha una mica de tot. Si només pogués escollir-ne una seria la col·laboració, perquè sense la col·laboració estem tots morts. Encara que alguns es pensin que no. Ara bé, de competència al final n’hi ha a l’escala que vulguis, en una ciutat pot haver-hi competència entre barris per on s’acaba ubicant una inversió, una infraestructura, etc.
Quan era alcaldessa de l’Hospitalet, si podia aconseguir una inversió per a la meva ciutat, intentava fer-ho el més atractiu possible perquè això passés. Per exemple, es va apostar per la Fira que era una infraestructura econòmica de país, però que al final tenia molts beneficis per la ciutat. Era fer aterrar un sector econòmic que no existia, el turisme de negocis. Això no existia a l’Hospitalet, perquè no hi havia hotels, perquè no hi havia un espai al voltant de la Fira. L’important era que estigués en aquesta realitat metropolitana, ben ubicat al costat de l’aeroport, al costat del port al costat de la capital, etc. Per tant, és necessari que hi hagi col·laboració, però també dins de les ciutats ha d’haver-hi una mica de competència, però ben entesa. És com tot a la vida, jugar net i que no es perdin les coses. És a dir, voler que hi hagi inversions a Barcelona, que és la capital, evidentment i és el lideratge que marca, és el motor, però també s’ha de poder pensar en sentit més ampli, i això ho és l’àrea metropolitana.

Si hagués de citar una persona molt rellevant en el món socialista en la institucionalització de l’Àrea Metropolitana, a qui citaria?
Antonio Balmón. El meu record és aquest, va ser Antonio Balmón qui ho va liderar per part nostra. Segurament, conjuntament amb més gent, no dic que no. Però jo crec, que és la persona clau, abans i ara.

S’ha dit que un dels problemes a l’hora de pactar la llei va ser el tema de la governança. Hi coincideix?
Va ser un tema de fricció, sí, perquè ens referíem a un tema de poder. És a dir, qui havia de liderar o qui manava. Bé, podia perfectament ser qualsevol persona. Ara, en aquella transició era raonable des del meu punt de vista que Barcelona volgués mantenir el seu lideratge.

Es va optar per una presidència institucional i una vicepresidència executiva. Pensa que va ser una bona solució?
És una solució pràctica. És a dir, un té la representació més institucional i l’altre fa funcionar la maquinària, i de fet algú l’havia de fer funcionar. També t’he de dir que l’alcalde de Barcelona no pot fer-ho tot, és complicat perquè el dia té 24 hores i Barcelona és una ciutat molt gran que requereix una dedicació total per part de l’alcalde en el seu dia a dia. A més de la representació exterior. És impossible que l’alcalde pugui fer-ho tot. Ara, una cosa és que no es pugui dedicar en el seu dia a dia i que això requereixi que hi hagi una altra persona o equips que ho facin, i una altra és la representació i la teoria. A part de les relacions personals que hi ha, que això és molt important, i que al final, aquestes relacions expliquen moltes coses en positiu i en negatiu.

Des d’un punt de vista de resultats, creu que l’impacte final és bo?
El meu balanç és molt positiu. També haig de dir que ningú a la seva ciutat parla massa de l’Àrea Metropolitana, igual que tampoc es parla massa de la Diputació de Barcelona. Són eines facilitadores, però en la gestió del dia a dia el mèrit del que es fa a través d’aquestes institucions és dels alcaldes, és del govern municipal. Normalment quan les coses funcionen la gent potser no mira el que té més a prop. I, en canvi, quan les coses no funcionen al primer que miren és l’alcalde. Independentment de si la seva competència és en matèria de salut i és del Departament de Salut, o una altra, tu ets l’alcalde i la gent et demana solucions. I això és una realitat.
Per tant, de l’Àrea metropolitana per molta propaganda o difusió que es faci, al final queda el que es fa des de l’Ajuntament. A més, tampoc hi ha un interès extrem per part dels 35 municipis que s’aclareixi exactament qui fa cada tasca i fer propaganda de l’Àrea Metropolitana, perquè tampoc n’hi ha la necessitat.

Pensant en el futur, es decanta per la regió metropolitana o està més en la línia d’afegir alguna competència, però no modificar massa res?
Jo penso que seria bona la Regió, perquè hem anat evolucionant. Aquesta realitat no és inamovible, ha anat variant i els reptes que tenim en aquests moments a nivells de ciutats com és l’habitatge s’han de resoldre amb una visió del conjunt. Penso que no té sentit que Terrassa, Sabadell Mataró, aquestes poblacions que estan en aquest entorn metropolità, no hi estiguin presents.

Moltes gràcies

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

Què significa per a vostè el concepte del fet metropolità?
Penso que el concepte metropolità és constatar una realitat. És a dir, l’Hospitalet, com altres ciutats, és la realitat del fet metropolità. Una ciutat petita, però gran alhora. És una ciutat amb molts habitants, però amb un territori petit. Dins de tot un conjunt de ciutats al seu voltant, al costat de la capital, Barcelona, i al costat d’altres ciutats i d’altres pobles que entre tots podem donar el servei que aquesta realitat necessita.
Si l’Hospitalet, en el seu terme municipal, hagués hagut de tenir tot un seguit d’equipaments i d’infraestructures que no té, per exemple abocadors, infraestructures de mobilitat, etc., segurament hauria tingut moltes més dificultats. Per tant, què és l’Àrea Metropolitana per a l’Hospitalet? Un facilitador, una administració que facilita alguns dels temes imprescindibles de funcionament d’una ciutat.
Per a l’Hospitalet, l’Àrea Metropolitana és un instrument de gestió que permet que determinades qüestions funcionin adequadament. El futur s’ha d’escriure i probablement l’Àrea, com a tal, hauria de tenir, des del meu punt de vista i la meva experiència, competències en determinades matèries com per exemple l’habitatge. És a dir, igual que en l’àmbit del transport o la mobilitat no tenia sentit que l’Hospitalet hagués fet un metro propi i que no estigués relacionat amb Cornellà, Esplugues, Barcelona, etc. Així que amb el tema de l’habitatge s’ha de tenir una òptica una mica més elevada, on no només el municipi ha d’estar present.

Hi ha un cert consens en què l’Àrea Metropolitana ha funcionat. Sempre hi ha pors per part dels municipis més petits, temen que Barcelona, l’Hospitalet, ho centrifuguin tot, però, en general, el balanç és positiu?
Jo crec que Barcelona ha estat molt generosa per intentar tenir un territori igual. És a dir, que passant d’Hospitalet a Barcelona o passant d’Hospitalet a Esplugues, no es visualitzés un canvi radical. En el sentit, que es digués “aquí soc a l’Hospitalet, ja es nota.” De fet, quan entraves per la Gran Via a Barcelona, passaves per l’Hospitalet i tothom deia això és Hospitalet, això no és Barcelona, oi? I ara no. La gent, quan passes pel Prat, ja és a Barcelona. Allò d’“això és Hospitalet” ningú no ho diu. Per què? Perquè visualment, amb les transformacions que s’han fet, s’ha aconseguit que al territori no hi hagi aquestes diferències. Passeges per Barcelona, passeges per l’Hospitalet o passeges per Viladecans i tu ja no veus un canvi. Podríem estar en un municipi, si estiguéssim parlant del món, d’altres realitats metropolitanes.

Pensant en les dues grans famílies polítiques que es posen d’acord per pactar la llei l’any 2010 hem identificat dues grans opinions: quan parles amb el món convergent, ells ho vivien com una espècie de contrapoder de la Generalitat i que creat contra la Generalitat. I en canvi, quan parles amb el món socialista, ells ho consideraven un espai de gestió. Vostè ho recorda això?

Jo recordo una mica els comentaris. Realment, la meva experiència no ha estat mai que l’Àrea Metropolitana fos un contrapoder de la Generalitat. Primer, perquè és veritat que possiblement el Partit Socialista governava en més municipis, però és que el que era l’Àrea Metropolitana era un instrument de gestió per facilitar la vida dels municipis i dels ciutadans. Aquest és el concepte que jo sempre he tingut de l’àrea metropolitana i el que jo he viscut en el meu dia a dia, tant quan tenia alguna responsabilitat com a vicepresidenta de l’àrea metropolitana que com a alcaldessa. Sempre ha estat un instrument facilitador tant abans com després d’en Xavier Trias alcalde. Sincerament, aquest tema del contrapoder el situo més en els inicis de la democràcia quan tot estava per fer i ens havíem de posar tots d’acord i no sempre era fàcil, però ho fèiem.

Creu que els municipis mitjans de l’Àrea Metropolitana s’han sentit “amenaçats” per les ciutats grans perquè els xuclaven totes les seves oportunitats?
Normalment era competència o col·laboració, però penso que hi ha una mica de tot. Si només pogués escollir-ne una seria la col·laboració, perquè sense la col·laboració estem tots morts. Encara que alguns es pensin que no. Ara bé, de competència al final n’hi ha a l’escala que vulguis, en una ciutat pot haver-hi competència entre barris per on s’acaba ubicant una inversió, una infraestructura, etc.
Quan era alcaldessa de l’Hospitalet, si podia aconseguir una inversió per a la meva ciutat, intentava fer-ho el més atractiu possible perquè això passés. Per exemple, es va apostar per la Fira que era una infraestructura econòmica de país, però que al final tenia molts beneficis per la ciutat. Era fer aterrar un sector econòmic que no existia, el turisme de negocis. Això no existia a l’Hospitalet, perquè no hi havia hotels, perquè no hi havia un espai al voltant de la Fira. L’important era que estigués en aquesta realitat metropolitana, ben ubicat al costat de l’aeroport, al costat del port al costat de la capital, etc. Per tant, és necessari que hi hagi col·laboració, però també dins de les ciutats ha d’haver-hi una mica de competència, però ben entesa. És com tot a la vida, jugar net i que no es perdin les coses. És a dir, voler que hi hagi inversions a Barcelona, que és la capital, evidentment i és el lideratge que marca, és el motor, però també s’ha de poder pensar en sentit més ampli, i això ho és l’àrea metropolitana.

Si hagués de citar una persona molt rellevant en el món socialista en la institucionalització de l’Àrea Metropolitana, a qui citaria?
Antonio Balmón. El meu record és aquest, va ser Antonio Balmón qui ho va liderar per part nostra. Segurament, conjuntament amb més gent, no dic que no. Però jo crec, que és la persona clau, abans i ara.

S’ha dit que un dels problemes a l’hora de pactar la llei va ser el tema de la governança. Hi coincideix?
Va ser un tema de fricció, sí, perquè ens referíem a un tema de poder. És a dir, qui havia de liderar o qui manava. Bé, podia perfectament ser qualsevol persona. Ara, en aquella transició era raonable des del meu punt de vista que Barcelona volgués mantenir el seu lideratge.

Es va optar per una presidència institucional i una vicepresidència executiva. Pensa que va ser una bona solució?
És una solució pràctica. És a dir, un té la representació més institucional i l’altre fa funcionar la maquinària, i de fet algú l’havia de fer funcionar. També t’he de dir que l’alcalde de Barcelona no pot fer-ho tot, és complicat perquè el dia té 24 hores i Barcelona és una ciutat molt gran que requereix una dedicació total per part de l’alcalde en el seu dia a dia. A més de la representació exterior. És impossible que l’alcalde pugui fer-ho tot. Ara, una cosa és que no es pugui dedicar en el seu dia a dia i que això requereixi que hi hagi una altra persona o equips que ho facin, i una altra és la representació i la teoria. A part de les relacions personals que hi ha, que això és molt important, i que al final, aquestes relacions expliquen moltes coses en positiu i en negatiu.

Des d’un punt de vista de resultats, creu que l’impacte final és bo?
El meu balanç és molt positiu. També haig de dir que ningú a la seva ciutat parla massa de l’Àrea Metropolitana, igual que tampoc es parla massa de la Diputació de Barcelona. Són eines facilitadores, però en la gestió del dia a dia el mèrit del que es fa a través d’aquestes institucions és dels alcaldes, és del govern municipal. Normalment quan les coses funcionen la gent potser no mira el que té més a prop. I, en canvi, quan les coses no funcionen al primer que miren és l’alcalde. Independentment de si la seva competència és en matèria de salut i és del Departament de Salut, o una altra, tu ets l’alcalde i la gent et demana solucions. I això és una realitat.
Per tant, de l’Àrea metropolitana per molta propaganda o difusió que es faci, al final queda el que es fa des de l’Ajuntament. A més, tampoc hi ha un interès extrem per part dels 35 municipis que s’aclareixi exactament qui fa cada tasca i fer propaganda de l’Àrea Metropolitana, perquè tampoc n’hi ha la necessitat.

Pensant en el futur, es decanta per la regió metropolitana o està més en la línia d’afegir alguna competència, però no modificar massa res?
Jo penso que seria bona la Regió, perquè hem anat evolucionant. Aquesta realitat no és inamovible, ha anat variant i els reptes que tenim en aquests moments a nivells de ciutats com és l’habitatge s’han de resoldre amb una visió del conjunt. Penso que no té sentit que Terrassa, Sabadell Mataró, aquestes poblacions que estan en aquest entorn metropolità, no hi estiguin presents.

Moltes gràcies

ALTRES ARTICLES

TRES MIRADES CRÍTIQUES AL VOLTANT DE LA CIUTAT GERARD ESTEVA: “A LA BARCELONA D’ADA COLAU LI MOLESTA L’ESPORT” NÚRIA MARÍN: “SI L’ÀREA METROPOLITANA NO TIRA, CATALUNYA TAMPOC HO FARÀ, NO ENS ENGANYEM” XAVIER ROIG: MARAGALL, L’IMPERATIU METROPOLITÀ

XAVIER TRIAS: “L’ÀREA METROPOLITANA NO ES VA FER PER CREAR LA GRAN BARCELONA. NOMÉS ÉS UNA EINA DE COL·LABORACIÓ”

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i  Professora de Ciència Política UPF

A parer seu, què és Barcelona i quin paper té per al país? I quin paper té l’àrea metropolitana en tota aquesta configuració territorial?

Bé, Barcelona és la capital de Catalunya. És un fet indiscutible que ha de ser la capital de la catalanitat i aquí tenim una gran responsabilitat a l’hora de fer que això sigui real. Barcelona, quan parlem de Barcelona, no parlem només de Barcelona, sinó que la capital té un pes específic econòmic, social, les coses més complicades passen a les ciutats i, per tant, passen a la ciutat de Barcelona. No les fàcils, les més complicades. Per posar un exemple, la pobresa extrema està a la ciutat de Barcelona, i per tant la ciutat de Barcelona ha de ser capaç de col·laborar amb les ciutats del voltant. Aquest era un plantejament molt antic, però no sempre Barcelona ha tingut aquesta visió de col·laboració amb els del costat.

Aquesta manca de col·laboració, pot tenir a veure amb el que es va anomenar “el contrapoder”?
Sí, és veritat, pot ser un contrapoder, però en el fons no és veritat. De fet això és una gran mentida. Treure aquesta idea del cap de la gent que això no és un contrapoder, sinó que Barcelona té aquesta necessitat de col·laborar, ja que costa molt i això no sempre s’ha viscut bé.
Aquest tema es va complicar en una època de lideratges forts: Pujol i Maragall. Alguns deien que en Maragall volia diluir la Generalitat. Després jo he viscut que, un cop Maragall guanya i és president de la Generalitat, es troba amb la realitat, les tornes són diferents. Per tant, es donen situacions que creen aquestes tensions. de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, molt més que no passa amb els ajuntaments del voltant.Però quan es decideix crear l’Àrea Metropolitana, l’any 2010, jo tenia una molt bona relació amb alcaldes de la zona, i van prendre la decisió d’impulsar-la i, tot i que al meu partit, CiU, no li agradava gens, jo hi vaig estar sempre a favor. De fet, recordo que el dia que es va celebrar la firma pública de l’Àrea Metropolitana al Parlament de Catalunya, l’únic representant de Convergència i Unió era jo. Ara bé, també va haver-hi persones fonamentals, i una d’elles va ser Artur Mas.

Fonamental perquè el suport de CiU a la llei tirés endavant?
Sí, perquè l’Artur, com que havia sigut regidor de l’Ajuntament, doncs entenia bé aquesta situació.

I creu que hi ha alguna altra persona que fou clau per a la llei?
L’alcalde de Cornellà, l’Antoni Balmón. És una persona que va saber trobar una solució i una bona entesa. Primer personal, però també una bona entesa política en entendre que l’Àrea Metropolitana no podia ser únicament governada pels socialistes, sinó que calia una governança en què col·laboressin els partits, a ser possible tots, en el govern metropolità. En un inici hi va entrar Convergència, els socialistes, Iniciativa, Esquerra i vam oferir l’entrada al PP, però no van voler. Vam col·laborar tots, concentrant-nos en temes de gestió i per solucionar els problemes que hi havia.

Així doncs, quan vostè entra a l’alcaldia el 2011 es troba amb un instrument com és l’AMB, aprovada per llei, que li dona possibilitats en la gestió, oi?
Que et dona unes certes possibilitats, sabent quin paper havia de fer jo, que també és molt important. Perquè el president de l’Àrea Metropolitana s’elegeix en el si dels seus membres. Si el PSC volgués sempre seria socialista, però es va entendre que no havia de ser així i que el que s’havia de fer era una solució de manera que l’Àrea Metropolitana l’havia de presidir l’alcalde de Barcelona.
Jo sempre vaig dir: el dia que decidiu que això no funcioni així, i que ha de ser un altre alcalde que no sigui l’alcalde de Barcelona, l’Àrea Metropolitana es trencarà. Això exigeix una cosa, que l’alcalde de Barcelona entengui aquest joc: és a dir, ha de presidir, però que no ha de manar. Presideixes però no manes. Qui mana? Doncs, la persona que està de vicepresident executiu, el gerent i les persones que poses a la gestió. Això vol dir una manera de comportar-se. Si vas allà dient que tu destituiràs la gent, que canviaràs… T’has equivocat.

Creu que tots els alcaldes de Barcelona ho han entès així? O creu que durant aquest temps ha canviat?
Crec que ho han entès bastant així, la realitat és molt dura. Això és així i punt. Cal entendre que tu estàs amb un càrrec en què depens d’una realitat política. La realitat política a l’Àrea Metropolitana és la que és. El que no entengui aquesta realitat política tindrà grans dificultats.

En el fons és una llei que és molt tècnica, en el sentit que dona moltes atribucions de gestió, però en el fons és una llei profundament política.
Exacte.

Creu que, en perspectiva, s’han complert les expectatives inicials que tenien?
Bé…No sé qui tenia segons quines expectatives. Això és una eina. La gent ha d’entendre una cosa. Aquesta eina, l’AMB, no s’ha fet per crear la Gran Barcelona, que tots els altres estiguin sota d’una entitat, no està feta per això. És una eina de col·laboració. És una eina de bona entesa. Jo crec que això s’ha produït d’una manera que permet prendre decisions de col·laboració entre eixos i temes importants, però cal entendre que no pots anar, per exemple, a Molins de Rei i dir-los què han de fer. És una qüestió d’entesa i de col·laboració, cosa que en alguns casos pot semblar que et fa perdre temps, però no és cert, perquè arribes a acords als quals no arribaries.

Vostè em deia, “jo a l’inici estava molt sol en el meu partit defensant aquesta idea”. Creu que, amb el pas del temps, la resta de companys es va anar afegint a la vostra idea?
Un cop vam fer l’Àrea Metropolitana, tothom estava encantat i satisfet. Hi va haver una persona important, també, l’Isidre Sierra. L’alcalde de Sant Climent de Llobregat. Una persona molt espavilada, treballadora, lluitadora, capaç de crear optimisme en les situacions menys optimistes, un home seriós, exigent. Jo crec que ha sigut molt important.
El President Mas sempre ho defensava. El President Puigdemont ens va ajudar. Puigdemont és un home que quan jo era Alcalde vam tenir una gran relació. Et poso un exemple real: l’alcalde de Girona, en aquell moment Puigdemont, em va demanar si podíem col·laborar per promocionar el “Girona, Temps de Flors”. Li vaig dir que sí. Vam fer l’acte de presentació del Temps de Flors al Saló de Cent i jo vaig anar a Girona a visitar-los. Quan t’adones que el Temps de Flors és un gran èxit, tu amb facilitat, amb mentalitat barcelonina equivocada, dius, escolta, doncs això també ho podríem fer nosaltres. Però això no ho hem de fer nosaltres. Ja està bé que ho facin ells. Hi ha coses que no ha de fer Barcelona. Barcelona ha d’ajudar i ha d’entendre que està col·laborant amb la resta. Un altre exemple. El Gran Premi de Formula 1. És el Gran Premi de Formula 1 de Montmeló. Si fins i tot ve la Generalitat i et diuen que Barcelona hauria d’ajudar perquè si no això ho podem perdre. Doncs escolta’m, Barcelona hi posa uns diners, però llavors el Gran Premi de Fórmula 1 és el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya. Ara jo dic sempre, l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar amb un criteri de generositat perquè al final qualsevol acció d’aquestes li repercuteix a favor. Fer que la ciutat de Barcelona no siguin “aquells que s’ho queden tot”, que sigui una ciutat que generi simpaties és molt important. És molt rellevant.

Des d’un punt de vista d’impacte real, realment la llei ha canviat, per exemple, la relació entre els municipis?
Ha millorat. Ha fet que es relacionin. O sigui, ha fet fluir moltes coses. Ha fet que es relacionin municipis que no es relacionaven.

Ha reduït desequilibris territorials?
D’això no n’estic tan segur perquè això depèn molt de la Generalitat. És a dir, també hem d’entendre que l’Àrea Metropolitana no és la Generalitat. La Generalitat ha de sentir l’Àrea Metropolitana com una cosa més seva. El que passa és que nosaltres tenim un problema de fons molt greu. És un problema que és el problema més important de Catalunya. Tenim un mal finançament. La Generalitat no pot fer el que hauria de fer. Llavors, s’acaben fent coses, les administracions públiques de sota, com ara els ajuntaments, per intentar col·laborar. Però, en global, tenim una situació d’infrafinançament a Catalunya duríssima i que fa patir molt. Intentem actuar com a administració única. A nosaltres ens enfada, i amb raó, que l’Estat hagi de fer segons què. És a dir, que tu no puguis fer les rondes, o transformar el litoral sense uns Jocs Olímpics o el Fòrum no té sentit, i és molt greu. Perquè no té sentit que una comunitat autònoma com la nostra, amb una capacitat econòmica important, no pugui administrar els seus recursos i que els hagis de donar als altres.

Vostè diria que l’Àrea Metropolitana ha d’anar a perseguir més competències, enfortir-se més…O creu que ja en tenim prou amb el que tenim?
En temes vinculats a l’àmbit social, l’Àrea Metropolitana no feia res perquè no tenia diners. És evident que en els últims anys s’ha produït un canvi, i és que l’Àrea Metropolitana comença a fer bastantes accions socials i té una assignatura pendent, que també tenim els ajuntaments de Catalunya, que és l’habitatge. Segurament el problema més greu que tenim a l’Àrea Metropolitana és la manca d’habitatge.

Però això està molt vinculat amb temes de finançament, oi?
Depèn absolutament del finançament. És veritat que hi ha hagut ocasions en què s’ha aconseguit finançament públic i també privat. Fixa’t, l’èxit més gros d’aquesta ciutat han estat els Jocs Olímpics. Aquí s’hi van abocar diners. Però què ha passat després dels Jocs Olímpics? Quin habitatge s’ha fet? S’ha fet habitatge de luxe, però no s’ha fet habitatge per la gent necessitada. És a dir, tota la transformació del litoral de Barcelona, què ha passat amb aquesta transformació? Quants habitatges propietat de l’Ajuntament s’han fet i estan de lloguer per la gent? 100! Un escàndol! I això ha passat amb governs dels socialistes, amb Iniciativa. Vull dir que és un problema molt greu.

Tornant als protagonistes de la llei, vostè considera que l’alcalde Balmón té un paper importantíssim. Si hagués de citar altres noms a qui citaria?
Jo he tingut gent que m’ha ajudat. Per exemple, Toni Vives, que ha estat molt important per crear aquest ambient de col·laboració. Altres persones han ajudat a crear aquest ambient. Creien en el projecte se l’havien cregut absolutament, el tenien assumit de debò. I després, dintre de l’àrea metropolitana, Isidre Sierra, ha estat una persona molt important per organitzar les coses. La majoria d’alcaldes, inclòs els més reticents, s’hi van posar a favor.

I en el que seria el món PSC en aquell moment?
Bé, ho repeteixo, jo crec que Balmón ha sigut molt crucial. Seria de persona ingrata dir que hi ha hagut gent socialista que ha estat en contra. Sí que és veritat que hi ha un moment en què nosaltres comencem a pujar a les enquestes i els socialistes a baixar, i aquell va ser un moment complicat. Vam mostrar-nos tots prou prudents i van ser prou intel·ligents per no complicar-ho.

Hi ha algun tema, algun projecte, alguna acció que no arribés a bon port i que recordi especialment?
No vam aconseguir fer entrar el PP al govern metropolità. És una pena. Era fonamental que hi fóssim tots, però ells sempre es van voler quedar a l’oposició per distingir-se de nosaltres. Ara ja tot és més complicat, perquè hi ha altres partits i probablement encara es complicarà més. Jo sempre dic que el PP de Barcelona, quan el treus de la discussió de la política nacional, estatal, t’hi pots posar completament d’acord. Per exemple, amb l’Alberto Fernández Díaz, vaig trobar-hi una via de col·laboració i entesa bastant bona, perquè és un home que quan deia, per exemple, “això no ho faré” era molt dur i no es movia, però, en canvi, era una persona amb una capacitat d’entendre les coses i si hi estava d’acord col·laborava.

Si hagués de mencionar algun alcalde metropolità amb qui vostè, malgrat no compartir projecte polític, o sí, tenia una especial bona sintonia, qui diria?
Amb qui he tingut la millor sintonia sempre és amb Sant Cugat, i amb els seus alcaldes Lluís Recoder o Mercè Conesa, tant per afinitat política com per sintonia personal.
D’aquells que no eren del meu partit, amb Antoni Balmón, com ja he comentat abans, o, per exemple, amb Luís Tejedor, amb qui tenia una relació personal molt bona. Era un home amb un caràcter molt fort, però que tenia molt clar què calia fer a favor de la seva ciutat. Molts dels problemes que hi ha hagut és perquè ni l’Estat ni la Generalitat han entès el paper de segons quins ajuntaments. No entendre Tejedor i El Prat amb el tema de l’aeroport és un error.

També amb un altre alcalde que hem tingut una relació no exquisida, més que exquisida, una persona que m’aprecio moltíssim, és Núria Marín. Una persona que sempre, sempre està perquè les coses funcionin bé i ajudar. Sempre. I, a més, amb una voluntat d’entesa fins i tot personal. És a dir, hi ha gent que et fa sentir còmode. És una persona que fa el seu paper, ella és socialista. Però és una persona que ho fa tot fàcil. Jo hi ha una altra cosa que li agraeixo és el seu posicionament el dia de la votació, ja que no va permetre que la Policia actués a l’Hospitalet. Per exemple, va entendre molt bé el tema del Mobile i va entendre que les coses es guanyen moltes vegades per relacions personals. I amb en Hoffman van generar una complicitat mútua, sense que això generés controvèrsia a l’Ajuntament de Barcelona, més aviat al revés.

Finalment, i des d’una perspectiva dels anys, de l’experiència, del que ha viscut políticament, humanament, si vostè hagués de donar un consell a l’Àrea Metropolitana actual. Què els diria?
Que li donin competències, diners, però que no s’equivoquin a jugar a una divisió que portarà a la destrucció de l’àrea metropolitana. És a dir, quan a mi em parlen de la regió metropolitana en lloc de l’àrea metropolitana, jo dic, escolta, ha costat molt crear l’àrea metropolitana, vigili què fa. Vigili què fa, que encara la desmuntarà.

Moltes gràcies Xavier.

per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i  Professora de Ciència Política UPF

A parer seu, què és Barcelona i quin paper té per al país? I quin paper té l’àrea metropolitana en tota aquesta configuració territorial?

Bé, Barcelona és la capital de Catalunya. És un fet indiscutible que ha de ser la capital de la catalanitat i aquí tenim una gran responsabilitat a l’hora de fer que això sigui real. Barcelona, quan parlem de Barcelona, no parlem només de Barcelona, sinó que la capital té un pes específic econòmic, social, les coses més complicades passen a les ciutats i, per tant, passen a la ciutat de Barcelona. No les fàcils, les més complicades. Per posar un exemple, la pobresa extrema està a la ciutat de Barcelona, i per tant la ciutat de Barcelona ha de ser capaç de col·laborar amb les ciutats del voltant. Aquest era un plantejament molt antic, però no sempre Barcelona ha tingut aquesta visió de col·laboració amb els del costat.

Aquesta manca de col·laboració, pot tenir a veure amb el que es va anomenar “el contrapoder”?
Sí, és veritat, pot ser un contrapoder, però en el fons no és veritat. De fet això és una gran mentida. Treure aquesta idea del cap de la gent que això no és un contrapoder, sinó que Barcelona té aquesta necessitat de col·laborar, ja que costa molt i això no sempre s’ha viscut bé.
Aquest tema es va complicar en una època de lideratges forts: Pujol i Maragall. Alguns deien que en Maragall volia diluir la Generalitat. Després jo he viscut que, un cop Maragall guanya i és president de la Generalitat, es troba amb la realitat, les tornes són diferents. Per tant, es donen situacions que creen aquestes tensions. de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, molt més que no passa amb els ajuntaments del voltant.Però quan es decideix crear l’Àrea Metropolitana, l’any 2010, jo tenia una molt bona relació amb alcaldes de la zona, i van prendre la decisió d’impulsar-la i, tot i que al meu partit, CiU, no li agradava gens, jo hi vaig estar sempre a favor. De fet, recordo que el dia que es va celebrar la firma pública de l’Àrea Metropolitana al Parlament de Catalunya, l’únic representant de Convergència i Unió era jo. Ara bé, també va haver-hi persones fonamentals, i una d’elles va ser Artur Mas.

Fonamental perquè el suport de CiU a la llei tirés endavant?
Sí, perquè l’Artur, com que havia sigut regidor de l’Ajuntament, doncs entenia bé aquesta situació.

I creu que hi ha alguna altra persona que fou clau per a la llei?
L’alcalde de Cornellà, l’Antoni Balmón. És una persona que va saber trobar una solució i una bona entesa. Primer personal, però també una bona entesa política en entendre que l’Àrea Metropolitana no podia ser únicament governada pels socialistes, sinó que calia una governança en què col·laboressin els partits, a ser possible tots, en el govern metropolità. En un inici hi va entrar Convergència, els socialistes, Iniciativa, Esquerra i vam oferir l’entrada al PP, però no van voler. Vam col·laborar tots, concentrant-nos en temes de gestió i per solucionar els problemes que hi havia.

Així doncs, quan vostè entra a l’alcaldia el 2011 es troba amb un instrument com és l’AMB, aprovada per llei, que li dona possibilitats en la gestió, oi?
Que et dona unes certes possibilitats, sabent quin paper havia de fer jo, que també és molt important. Perquè el president de l’Àrea Metropolitana s’elegeix en el si dels seus membres. Si el PSC volgués sempre seria socialista, però es va entendre que no havia de ser així i que el que s’havia de fer era una solució de manera que l’Àrea Metropolitana l’havia de presidir l’alcalde de Barcelona.
Jo sempre vaig dir: el dia que decidiu que això no funcioni així, i que ha de ser un altre alcalde que no sigui l’alcalde de Barcelona, l’Àrea Metropolitana es trencarà. Això exigeix una cosa, que l’alcalde de Barcelona entengui aquest joc: és a dir, ha de presidir, però que no ha de manar. Presideixes però no manes. Qui mana? Doncs, la persona que està de vicepresident executiu, el gerent i les persones que poses a la gestió. Això vol dir una manera de comportar-se. Si vas allà dient que tu destituiràs la gent, que canviaràs… T’has equivocat.

Creu que tots els alcaldes de Barcelona ho han entès així? O creu que durant aquest temps ha canviat?
Crec que ho han entès bastant així, la realitat és molt dura. Això és així i punt. Cal entendre que tu estàs amb un càrrec en què depens d’una realitat política. La realitat política a l’Àrea Metropolitana és la que és. El que no entengui aquesta realitat política tindrà grans dificultats.

En el fons és una llei que és molt tècnica, en el sentit que dona moltes atribucions de gestió, però en el fons és una llei profundament política.
Exacte.

Creu que, en perspectiva, s’han complert les expectatives inicials que tenien?
Bé…No sé qui tenia segons quines expectatives. Això és una eina. La gent ha d’entendre una cosa. Aquesta eina, l’AMB, no s’ha fet per crear la Gran Barcelona, que tots els altres estiguin sota d’una entitat, no està feta per això. És una eina de col·laboració. És una eina de bona entesa. Jo crec que això s’ha produït d’una manera que permet prendre decisions de col·laboració entre eixos i temes importants, però cal entendre que no pots anar, per exemple, a Molins de Rei i dir-los què han de fer. És una qüestió d’entesa i de col·laboració, cosa que en alguns casos pot semblar que et fa perdre temps, però no és cert, perquè arribes a acords als quals no arribaries.

Vostè em deia, “jo a l’inici estava molt sol en el meu partit defensant aquesta idea”. Creu que, amb el pas del temps, la resta de companys es va anar afegint a la vostra idea?
Un cop vam fer l’Àrea Metropolitana, tothom estava encantat i satisfet. Hi va haver una persona important, també, l’Isidre Sierra. L’alcalde de Sant Climent de Llobregat. Una persona molt espavilada, treballadora, lluitadora, capaç de crear optimisme en les situacions menys optimistes, un home seriós, exigent. Jo crec que ha sigut molt important.
El President Mas sempre ho defensava. El President Puigdemont ens va ajudar. Puigdemont és un home que quan jo era Alcalde vam tenir una gran relació. Et poso un exemple real: l’alcalde de Girona, en aquell moment Puigdemont, em va demanar si podíem col·laborar per promocionar el “Girona, Temps de Flors”. Li vaig dir que sí. Vam fer l’acte de presentació del Temps de Flors al Saló de Cent i jo vaig anar a Girona a visitar-los. Quan t’adones que el Temps de Flors és un gran èxit, tu amb facilitat, amb mentalitat barcelonina equivocada, dius, escolta, doncs això també ho podríem fer nosaltres. Però això no ho hem de fer nosaltres. Ja està bé que ho facin ells. Hi ha coses que no ha de fer Barcelona. Barcelona ha d’ajudar i ha d’entendre que està col·laborant amb la resta. Un altre exemple. El Gran Premi de Formula 1. És el Gran Premi de Formula 1 de Montmeló. Si fins i tot ve la Generalitat i et diuen que Barcelona hauria d’ajudar perquè si no això ho podem perdre. Doncs escolta’m, Barcelona hi posa uns diners, però llavors el Gran Premi de Fórmula 1 és el Gran Premi de Fórmula 1 de Barcelona-Catalunya. Ara jo dic sempre, l’Ajuntament de Barcelona ha d’actuar amb un criteri de generositat perquè al final qualsevol acció d’aquestes li repercuteix a favor. Fer que la ciutat de Barcelona no siguin “aquells que s’ho queden tot”, que sigui una ciutat que generi simpaties és molt important. És molt rellevant.

Des d’un punt de vista d’impacte real, realment la llei ha canviat, per exemple, la relació entre els municipis?
Ha millorat. Ha fet que es relacionin. O sigui, ha fet fluir moltes coses. Ha fet que es relacionin municipis que no es relacionaven.

Ha reduït desequilibris territorials?
D’això no n’estic tan segur perquè això depèn molt de la Generalitat. És a dir, també hem d’entendre que l’Àrea Metropolitana no és la Generalitat. La Generalitat ha de sentir l’Àrea Metropolitana com una cosa més seva. El que passa és que nosaltres tenim un problema de fons molt greu. És un problema que és el problema més important de Catalunya. Tenim un mal finançament. La Generalitat no pot fer el que hauria de fer. Llavors, s’acaben fent coses, les administracions públiques de sota, com ara els ajuntaments, per intentar col·laborar. Però, en global, tenim una situació d’infrafinançament a Catalunya duríssima i que fa patir molt. Intentem actuar com a administració única. A nosaltres ens enfada, i amb raó, que l’Estat hagi de fer segons què. És a dir, que tu no puguis fer les rondes, o transformar el litoral sense uns Jocs Olímpics o el Fòrum no té sentit, i és molt greu. Perquè no té sentit que una comunitat autònoma com la nostra, amb una capacitat econòmica important, no pugui administrar els seus recursos i que els hagis de donar als altres.

Vostè diria que l’Àrea Metropolitana ha d’anar a perseguir més competències, enfortir-se més…O creu que ja en tenim prou amb el que tenim?
En temes vinculats a l’àmbit social, l’Àrea Metropolitana no feia res perquè no tenia diners. És evident que en els últims anys s’ha produït un canvi, i és que l’Àrea Metropolitana comença a fer bastantes accions socials i té una assignatura pendent, que també tenim els ajuntaments de Catalunya, que és l’habitatge. Segurament el problema més greu que tenim a l’Àrea Metropolitana és la manca d’habitatge.

Però això està molt vinculat amb temes de finançament, oi?
Depèn absolutament del finançament. És veritat que hi ha hagut ocasions en què s’ha aconseguit finançament públic i també privat. Fixa’t, l’èxit més gros d’aquesta ciutat han estat els Jocs Olímpics. Aquí s’hi van abocar diners. Però què ha passat després dels Jocs Olímpics? Quin habitatge s’ha fet? S’ha fet habitatge de luxe, però no s’ha fet habitatge per la gent necessitada. És a dir, tota la transformació del litoral de Barcelona, què ha passat amb aquesta transformació? Quants habitatges propietat de l’Ajuntament s’han fet i estan de lloguer per la gent? 100! Un escàndol! I això ha passat amb governs dels socialistes, amb Iniciativa. Vull dir que és un problema molt greu.

Tornant als protagonistes de la llei, vostè considera que l’alcalde Balmón té un paper importantíssim. Si hagués de citar altres noms a qui citaria?
Jo he tingut gent que m’ha ajudat. Per exemple, Toni Vives, que ha estat molt important per crear aquest ambient de col·laboració. Altres persones han ajudat a crear aquest ambient. Creien en el projecte se l’havien cregut absolutament, el tenien assumit de debò. I després, dintre de l’àrea metropolitana, Isidre Sierra, ha estat una persona molt important per organitzar les coses. La majoria d’alcaldes, inclòs els més reticents, s’hi van posar a favor.

I en el que seria el món PSC en aquell moment?
Bé, ho repeteixo, jo crec que Balmón ha sigut molt crucial. Seria de persona ingrata dir que hi ha hagut gent socialista que ha estat en contra. Sí que és veritat que hi ha un moment en què nosaltres comencem a pujar a les enquestes i els socialistes a baixar, i aquell va ser un moment complicat. Vam mostrar-nos tots prou prudents i van ser prou intel·ligents per no complicar-ho.

Hi ha algun tema, algun projecte, alguna acció que no arribés a bon port i que recordi especialment?
No vam aconseguir fer entrar el PP al govern metropolità. És una pena. Era fonamental que hi fóssim tots, però ells sempre es van voler quedar a l’oposició per distingir-se de nosaltres. Ara ja tot és més complicat, perquè hi ha altres partits i probablement encara es complicarà més. Jo sempre dic que el PP de Barcelona, quan el treus de la discussió de la política nacional, estatal, t’hi pots posar completament d’acord. Per exemple, amb l’Alberto Fernández Díaz, vaig trobar-hi una via de col·laboració i entesa bastant bona, perquè és un home que quan deia, per exemple, “això no ho faré” era molt dur i no es movia, però, en canvi, era una persona amb una capacitat d’entendre les coses i si hi estava d’acord col·laborava.

Si hagués de mencionar algun alcalde metropolità amb qui vostè, malgrat no compartir projecte polític, o sí, tenia una especial bona sintonia, qui diria?
Amb qui he tingut la millor sintonia sempre és amb Sant Cugat, i amb els seus alcaldes Lluís Recoder o Mercè Conesa, tant per afinitat política com per sintonia personal.
D’aquells que no eren del meu partit, amb Antoni Balmón, com ja he comentat abans, o, per exemple, amb Luís Tejedor, amb qui tenia una relació personal molt bona. Era un home amb un caràcter molt fort, però que tenia molt clar què calia fer a favor de la seva ciutat. Molts dels problemes que hi ha hagut és perquè ni l’Estat ni la Generalitat han entès el paper de segons quins ajuntaments. No entendre Tejedor i El Prat amb el tema de l’aeroport és un error.

També amb un altre alcalde que hem tingut una relació no exquisida, més que exquisida, una persona que m’aprecio moltíssim, és Núria Marín. Una persona que sempre, sempre està perquè les coses funcionin bé i ajudar. Sempre. I, a més, amb una voluntat d’entesa fins i tot personal. És a dir, hi ha gent que et fa sentir còmode. És una persona que fa el seu paper, ella és socialista. Però és una persona que ho fa tot fàcil. Jo hi ha una altra cosa que li agraeixo és el seu posicionament el dia de la votació, ja que no va permetre que la Policia actués a l’Hospitalet. Per exemple, va entendre molt bé el tema del Mobile i va entendre que les coses es guanyen moltes vegades per relacions personals. I amb en Hoffman van generar una complicitat mútua, sense que això generés controvèrsia a l’Ajuntament de Barcelona, més aviat al revés.

Finalment, i des d’una perspectiva dels anys, de l’experiència, del que ha viscut políticament, humanament, si vostè hagués de donar un consell a l’Àrea Metropolitana actual. Què els diria?
Que li donin competències, diners, però que no s’equivoquin a jugar a una divisió que portarà a la destrucció de l’àrea metropolitana. És a dir, quan a mi em parlen de la regió metropolitana en lloc de l’àrea metropolitana, jo dic, escolta, ha costat molt crear l’àrea metropolitana, vigili què fa. Vigili què fa, que encara la desmuntarà.

Moltes gràcies Xavier.

ALTRES ARTICLES

JAUME COLLBONI ENTREVISTAT PER MARTA PASCAL GERARD ESTEVA: “A LA BARCELONA D’ADA COLAU LI MOLESTA L’ESPORT” NÚRIA MARÍN: “SI L’ÀREA METROPOLITANA NO TIRA, CATALUNYA TAMPOC HO FARÀ, NO ENS ENGANYEM” XAVIER ROIG: MARAGALL, L’IMPERATIU METROPOLITÀ

JAUME COLLBONI ENTREVISTAT PER MARTA PASCAL

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

En motiu dels 15 anys de l’aprovació de la llei que va institucionalitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, des de la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials (SBEES), i en el marc del projecte Rethink Barcelona, ens hem proposat reflexionar sobre l’impacte que ha tingut en el teixit urbà de la conurbació de Barcelona l’aprovació de la Llei 31/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per aquest motiu hem entrevistat a l’actual alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; qui fou alcalde pocs mesos després de l’aprovació de la llei, l’alcalde Xavier Trias; l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín; i el 129è president de la Generalitat Artur Mas. Quatre entrevistes a les quals s’hi afegiran sis converses que estem planificant per mostrar la importància política, social, cultural i econòmica de l’àrea metropolitana i el seu impacte en la vida dels ciutadans. Testimonis que ens permet seguir reflexionant i contribuint al desenvolupament de la metròpoli. Entendre les diverses mirades polítiques i ideològiques que van confluir en l’acord, així com el context polític i institucional en el que es va desenvolupar aquest pacte de país, ens ha de permetre valorar en profunditat com la institucionalització de la realitat metropolitana de Barcelona ha transformat aquest territori.

Des de principis del segle XX, la idea d’una Barcelona que transcendeix els límits municipals ha estat objecte de diverses interpretacions polítiques, culturals i urbanístiques. El noucentisme entenia Barcelona com la capital cultural, moral i administrativa de Catalunya, cridada a exercir un rol ordenador sobre el seu entorn. La metròpoli no s’hi definia per la seva complexitat territorial, sinó pel seu potencial civilitzador i cohesionador. Des de la mirada dels noucentistes, la ciutat de Barcelona representava la ciutat moderna i culta, capaç d’estructurar el territori català per mitjà de la racionalitat urbanística, els serveis públics, la projecció exterior i les institucions pròpies de Catalunya. Aquesta visió encara avui ressona en l’imaginari de la Gran Barcelona, una capital que lidera i projecta la resta del país.

La vocació de Barcelona de posicionar-se entre les grans ciutats del món ha permès desenvolupar la visió de la metròpoli com a un espai de gestió i governança compartida. En les darreres dècades del segle XX, especialment sota l’impuls dels governs municipals socialistes, a les ciutats pren força una mirada més funcional, política i de gestió sobre l’espai metropolità. Aquesta visió sorgeix de la pràctica administrativa i de la voluntat de gestionar col·lectivament els reptes urbans com ara la mobilitat, l’habitatge, la sostenibilitat i els serveis bàsics. L’AMB no és només una extensió de Barcelona, sinó un sistema d’interdependències entre municipis, articulat mitjançant instruments de planificació i d’una governança plural, que hauria de superar el lideratge unipersonal de la capital. Així doncs, la metròpoli esdevé una unitat de gestió eficient i cohesionada, orientada a la redistribució i la igualtat d’oportunitats.

La tensió territorial entre la capital i el país no es pot extreure del debat metropolità. Pel catalanisme polític, i especialment durant l’etapa dels governs de Convergència i Unió, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha representat una ambivalència: d’una banda, un centre dinàmic i imprescindible per al progrés econòmic del país; de l’altra, un espai políticament complex, més difícil d’alinear amb els grans consensos de país que sempre ha defensat el catalanisme, i que no pot succionar i centralitzar totes les oportunitats de desenvolupament econòmic i social que el país és capaç de generar. Pel catalanisme polític, ja sigui el que es declina a través del nacionalisme com el que ho fa a través de l’independentisme, la metròpoli ha estat percebuda amb certa reserva, sovint per la seva tendència a una estructura institucional autònoma i deslligada del país, com si es tractés d’un contrapoder a la institució de la Generalitat.

Així doncs, i el lector ho trobarà plasmat en moltes de les respostes dels protagonistes de les entrevistes, la mirada sobre l’Àrea Metropolitana està revestida d’una vocació de rellançament de la gran capital del país, però sempre basculant entre aquests dos grans paradigmes. D’una banda, el d’un model territorial basat en la Catalunya urbana concentrada al voltant de Barcelona, i per l’altra un model més policèntric i vertebrat territorialment que no es limiti a la conurbació barcelonina.

L’actual dinàmica mundial de creixement de les ciutats i de les seves conurbacions urbanes posa la ciutat de Barcelona en una nova tessitura. L’aposta ambiciosa i desacomplexada per la regió metropolitana dels 5 milions d’habitants que permeti aprofitar tot el potencial que té aquest territori, o bé per un model de creixement més sostingut que mantingui l’equilibri entre Barcelona i la seva àrea metropolitana i la resta del país. De nou, depenem de la capacitat de tots els actors implicats d’arribar en un gran acord de país que permeti un punt de trobada entre aquestes dues grans mirades. Malgrat les enormes complexitats i contradiccions del nostre món, l’acord i el pacte hauria de ser possible.

Entrevista a l’alcalde Jaume Collboni: “Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

MP. Ideologies i angúnies personals a banda, vostè troba que els alcaldes metropolitans es mostren cada vegada més receptius davant d’aquesta idea?

JC. Penso que això va madurant. Sense personalitzar-ho, jo m’he dedicat molt, durant aquest primer mandat, més que a teoritzar sobre aquest nou model de regió metropolitana del futur, a crear la confiança i, sobretot, la relació en peu d’igualtat de Barcelona amb la resta de municipis metropolitans. Estic visitant municipis que feia deu, quinze o vint anys que un alcalde de Barcelona no visitava. Estic fent una espècia de “tour” per conèixer directament la realitat dels municipis, conèixer els alcaldes i els regidors, visito la institució, m’expliquen les seves problemàtiques, etc. És a dir, generar un clima de confiança des de la igualtat. I sempre dic que Barcelona és un municipi metropolità més. És el gran, però és un més.

Barcelona és contribuent net de l’àrea metropolitana. Això és una dada que no sempre es diu. Contribuent net vol dir que nosaltres, cada mandat, aproximadament, aportem 100 milions d’euros com a ciutat i no rebem la mateixa quantitat per dir-ho suau. Tenim serveis mancomunats, òbviament, els metropolitans, que també fem una aportació econòmica molt important, i de la gestió, però tots els problemes que hi ha d’inversió, per exemple, al conjunt de l’àrea metropolitana, a Barcelona no existeixen, no en tenim. És a dir, Barcelona és un contribuent net, perquè és una ciutat que genera el 30% del PIB del país per si sola, i per tant tenim una responsabilitat. Però sí que, com a ciutat, també ens interessa molt resoldre aspectes com el de la mobilitat, o el de l’habitatge, o el de la gestió energètica, perquè això afecta directament la ciutat.

MP. A nivell d’expectatives, i amb la seva experiència com a alcalde, creu que la llei les ha complert, o que d’entrada es va quedar massa curta?

JC. Jo crec que sí, políticament segur, i jo crec que en aquest cas el paper dels alcaldes Balmón i Trias en aquell moment s’ha de reconèixer que va ser molt important. És veritat que vam haver d’esperar a tenir un govern de progrés a Catalunya perquè la llei veiés la llum, però crec que el fet que l’àrea metropolitana tingués un alcalde de CiU en aquell moment, simbòlicament, però també materialment, va fer que moltes recances s’esvaïssin, i crec que des del punt de vista funcional ha complert els seus objectius.

MP. Vostè no va ser en el procés de negociació, però la seva formació política, el PSC, hi creia i va ser-hi. Creu que hi ha algun nom, o noms, a destacar com a grans arquitectes de l’AMB?

JC. No conec en tant de detall la negociació, francament, perquè no estava al dia dels detalls, però crec que sí que hi ha dos personatges polítics, conjuntament amb els seus equips tècnics darrere, i aquests són Antonio Balmón i Xavier Trias.

MP. Podria ser que el tema de la governança, els equilibris de poder, fos un obstacle per tirar endavant la llei i que es va haver de superar?

JC. És evident que a l’àrea metropolitana sempre hi ha hagut una majoria d’esquerres, fins i tot a les èpoques més baixes de l’esquerra, del PSC a l’àrea metropolitana, ha estat una opció majoritària i ho seguirà sent durant molt de temps. Jo crec que va haver-hi en algun moment històric la temptació de donar-li una carta de naturalesa política que una àrea metropolitana no ha de tenir. Una àrea metropolitana no ha de tenir una bandera i un himne. La bandera i l’himne dels catalans és la senyera i Els Segadors. I la bandera de l’Àrea Metropolitana és el logotip d’un govern. No li trec valor. El que li trec és càrrega política. És la meva aproximació al fet metropolità. Crec que la vocació d’aquest instrument metropolità, es digui àrea o es digui regió en el futur, ha de ser solucionar problemes, millorar la gestió, donar escala i solucions. Com, a través de l’escala, podem donar solucions als reptes que tenen les ciutats.

MP. Moltes gràcies Alcalde.
JC. Gràcies a vosaltres.

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i Professora de Ciència Política UPF

En motiu dels 15 anys de l’aprovació de la llei que va institucionalitzar l’Àrea Metropolitana de Barcelona, des de la Societat Barcelonina d’Estudis Econòmics i Socials (SBEES), i en el marc del projecte Rethink Barcelona, ens hem proposat reflexionar sobre l’impacte que ha tingut en el teixit urbà de la conurbació de Barcelona l’aprovació de la Llei 31/2010, de 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Per aquest motiu hem entrevistat a l’actual alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; qui fou alcalde pocs mesos després de l’aprovació de la llei, l’alcalde Xavier Trias; l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín; i el 129è president de la Generalitat Artur Mas. Quatre entrevistes a les quals s’hi afegiran sis converses que estem planificant per mostrar la importància política, social, cultural i econòmica de l’àrea metropolitana i el seu impacte en la vida dels ciutadans. Testimonis que ens permet seguir reflexionant i contribuint al desenvolupament de la metròpoli. Entendre les diverses mirades polítiques i ideològiques que van confluir en l’acord, així com el context polític i institucional en el que es va desenvolupar aquest pacte de país, ens ha de permetre valorar en profunditat com la institucionalització de la realitat metropolitana de Barcelona ha transformat aquest territori.

Des de principis del segle XX, la idea d’una Barcelona que transcendeix els límits municipals ha estat objecte de diverses interpretacions polítiques, culturals i urbanístiques. El noucentisme entenia Barcelona com la capital cultural, moral i administrativa de Catalunya, cridada a exercir un rol ordenador sobre el seu entorn. La metròpoli no s’hi definia per la seva complexitat territorial, sinó pel seu potencial civilitzador i cohesionador. Des de la mirada dels noucentistes, la ciutat de Barcelona representava la ciutat moderna i culta, capaç d’estructurar el territori català per mitjà de la racionalitat urbanística, els serveis públics, la projecció exterior i les institucions pròpies de Catalunya. Aquesta visió encara avui ressona en l’imaginari de la Gran Barcelona, una capital que lidera i projecta la resta del país.

La vocació de Barcelona de posicionar-se entre les grans ciutats del món ha permès desenvolupar la visió de la metròpoli com a un espai de gestió i governança compartida. En les darreres dècades del segle XX, especialment sota l’impuls dels governs municipals socialistes, a les ciutats pren força una mirada més funcional, política i de gestió sobre l’espai metropolità. Aquesta visió sorgeix de la pràctica administrativa i de la voluntat de gestionar col·lectivament els reptes urbans com ara la mobilitat, l’habitatge, la sostenibilitat i els serveis bàsics. L’AMB no és només una extensió de Barcelona, sinó un sistema d’interdependències entre municipis, articulat mitjançant instruments de planificació i d’una governança plural, que hauria de superar el lideratge unipersonal de la capital. Així doncs, la metròpoli esdevé una unitat de gestió eficient i cohesionada, orientada a la redistribució i la igualtat d’oportunitats.

La tensió territorial entre la capital i el país no es pot extreure del debat metropolità. Pel catalanisme polític, i especialment durant l’etapa dels governs de Convergència i Unió, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha representat una ambivalència: d’una banda, un centre dinàmic i imprescindible per al progrés econòmic del país; de l’altra, un espai políticament complex, més difícil d’alinear amb els grans consensos de país que sempre ha defensat el catalanisme, i que no pot succionar i centralitzar totes les oportunitats de desenvolupament econòmic i social que el país és capaç de generar. Pel catalanisme polític, ja sigui el que es declina a través del nacionalisme com el que ho fa a través de l’independentisme, la metròpoli ha estat percebuda amb certa reserva, sovint per la seva tendència a una estructura institucional autònoma i deslligada del país, com si es tractés d’un contrapoder a la institució de la Generalitat.

Així doncs, i el lector ho trobarà plasmat en moltes de les respostes dels protagonistes de les entrevistes, la mirada sobre l’Àrea Metropolitana està revestida d’una vocació de rellançament de la gran capital del país, però sempre basculant entre aquests dos grans paradigmes. D’una banda, el d’un model territorial basat en la Catalunya urbana concentrada al voltant de Barcelona, i per l’altra un model més policèntric i vertebrat territorialment que no es limiti a la conurbació barcelonina.

L’actual dinàmica mundial de creixement de les ciutats i de les seves conurbacions urbanes posa la ciutat de Barcelona en una nova tessitura. L’aposta ambiciosa i desacomplexada per la regió metropolitana dels 5 milions d’habitants que permeti aprofitar tot el potencial que té aquest territori, o bé per un model de creixement més sostingut que mantingui l’equilibri entre Barcelona i la seva àrea metropolitana i la resta del país. De nou, depenem de la capacitat de tots els actors implicats d’arribar en un gran acord de país que permeti un punt de trobada entre aquestes dues grans mirades. Malgrat les enormes complexitats i contradiccions del nostre món, l’acord i el pacte hauria de ser possible.

Entrevista a l’alcalde Jaume Collboni: “Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions”

MP. Què significa per vostè l’exercici de la capitalitat per part de Barcelona, tant des d’una perspectiva de país com des de la gran conurbació urbana?

JC. Hi ha un fet, crec, molt determinant de la Barcelona contemporània: que Barcelona o és metropolitana o no serà. Si la ciutat de Barcelona avui té rellevància des del punt de vista econòmic, cultural, de projecció internacional, és perquè no només és un municipi, sinó que representa una àrea d’influència de molta centralitat al sud d’Europa. Crec que Barcelona ha de contribuir a escalar el fet metropolità dins de Catalunya, perquè és sobretot la possibilitat de solucionar molts reptes que tenim com a societat i com a país a partir d’una escala urbana determinada. Si nosaltres volem assumir el repte de l’habitatge, una mobilitat ben integrada i sostenible, una gestió del medi ambient eficient, això vol dir escala, i vol dir continu urbà, i això és la idea de la Barcelona metropolitana.

MP. Per tant, la llei, més que l’instrument polític, és un instrument tècnic i de gestió per assumir els reptes?

JC. Crec que aquest va ser un dels problemes que va impedir, segurament, que fos una llei ràpida, perquè hem de convenir que la llei va arribar molt tard. És a dir, dins del procés de la construcció de la Catalunya contemporània, jo no me l’imagino, o la meva família política no se l’imagina, sense haver institucionalitzat o articulat el fet metropolità de Barcelona. Això va tenir una recança històrica per part del nacionalisme català durant molts anys, que ho va veure -jo en absolut ho veig així, com un mecanisme de contrapoder o de Catalunya alternativa, per dir-ho d’alguna manera, la Catalunya urbana.

És cert que la Barcelona metropolitana és la Catalunya urbana, podríem dir-li també la Catalunya metropolitana, a mi no em faria res que se l’hi digués així, perquè som la Catalunya metropolitana, amb unes especificitats pròpies que s’han d’entendre, s’han d’articular, i crec que el 2010, quan s’aprova la Llei, és la culminació d’un procés de maduració molt llarg, però feliç. I des d’aquest punt de vista, per a mi la llei culmina aquest procés polític d’una carta de naturalesa de la Catalunya metropolitana, per no dir-ho de la Barcelona metropolitana, i és un instrument de gestió, de primer ordre, fonamental.

MP. Així doncs, en el seu model de Barcelona, que vostè visualitza ja no només ara com a Alcalde sinó en tota la seva trajectòria política prèvia, aquesta institució metropolitana té un rol central?

JC. Té un rol central, articula un fet. I la meva idea de la Barcelona del futur, de la Barcelona del 2030 o 2050, ja no la veig només com la Barcelona dels 35 municipis, dels 3,2 milions d’habitants que suma ara l’actual Àrea Metropolitana, sinó la regió metropolitana dels 5,1 milions, que és l’actual AMB i la primera corona, això que s’anomena la primera corona que va des de Vilanova i la Geltrú passant pels Vallesos i fins a Mataró. Insisteixo, és una forma d’articular la Catalunya metropolitana. No és, com a vegades es pot veure, una mena de pan barcelonisme.

MP. Efectivament hi ha gent que ho viu així…

JC. Sí, sí, ho sé. Però li diré més, sigui o no políticament correcte, crec que és inevitable que passi, que acabarà passant, més enllà de Barcelona. Per què? Doncs perquè en un món globalitzat hi ha un món que ha de resoldre problemes que són molt estructurals. Abans he comentat la gestió del medi ambient, la integració, la mobilitat, el tema de l’habitatge, etc.
S’ha de tenir en compte que el procés de concentració que s’està produint en les àrees urbanes de tot el món fa que per resoldre problemes i ser rellevant a nivell internacional -i és l’opció que nosaltres hem fet com a ciutat i com a país, ser rellevants a nivell internacional perquè ens dona moltes oportunitats- cal tenir escala. I posem un exemple, jo quan vaig a la Xina, o a països asiàtics, o fins i tot americans, em diuen, quants habitants té Barcelona? Fins ara deia 3,2. Ara ja començo a dir 5, perquè és la forma d’estar assegut en aquella taula.

MP. Ara que cita la part internacional, el model que a vostè li crida més l’atenció, que integri millor el benestar de les persones en gestió dels grans reptes que hem citat, quin podria ser?

JC. Jo crec que a nivell internacional, comparant amb el que més es pot assemblar al nostre és el que fa en sèrie a França, sobretot a la regió de Lió, que és el que conec més. Per altra banda, hi ha un procés molt interessant que està fent el Regne Unit, la Devolution, que és un procés de descentralització de l’Estat, que no es produeix a les regions, perquè no existeixen al Regne Unit, excepte les 3 nacions històriques del Regne Unit, que s’està produint a les metròpolis, Manchester, Liverpool i el Gran Londres, que és un altre procés que nosaltres estem seguint amb interès. Jo defenso en part, i de moment amb una certa solitud, que de cara al futur s’hauria de produir al nostre país un procés de Devolution en un doble sentit: de baix cap a dalt en aquest ens metropolità del futur, i de dalt cap a baix, sigui de l’Estat o la Generalitat, també cap a aquest ens metropolità. És un model híbrid que si no recordo malament ha inspirat a la ciutat de Vigo.
Espanya és un cas molt excepcional, entre altres coses perquè l’altra gran ciutat espanyola, que és Madrid, té la comunitat autònoma, que és qui fa aquestes funcions. En canvi, a Catalunya tenim una peculiaritat, a més de la càrrega simbòlica i històrica que té la Generalitat, ja que l’escala intermèdia entre les competències autonòmiques i les locals, és la metropolitana.

MP. Sentint-lo i pensant en el futur, intueixo que vostè seria partidari d’una línia d’enfortiment de la institució metropolitana i de més competències?

JC. Estic a favor de la idea de la regió metropolitana dels 5 milions. I en aquest sentit és positiu que el debat que ja s’ha obert sobre aquest tema en fòrums, com per exemple Rethink Barcelona, vagi fent el seu camí. Considero que no hem de parlar tant de reformes de la institució o de la llei, sinó que ens hem de centrar en saber quines noves competències hauria d’assumir aquest ens metropolità, i com integrem amb algunes polítiques, la primera regió a la primera corona metropolitana. Per exemple, en polítiques d’integració del transport públic metropolità o en la gestió de residus. No comencem la casa per la teulada, penso que no és qüestió de parlar d’una llei que ho canviï tot, que creï un nou gran ens metropolità, que té un president que s’escull no sé com… Jo crec que això és el final del procés, el que hem de fer és un procés diferent. Hem d’anar tema a tema, cas a cas, veient com, a partir de dues o tres polítiques que siguin molt estratègiques, aconseguim coordinar-nos. En el cas de la mobilitat és molt evident. Nosaltres tenim la gestió metropolitana del transport a través de TMB, però hi ha un salt d’escala molt ràpid i que els usuaris i els ciutadans acusen a diari, Rodalies a part, que és la mobilitat de la gran metròpolis. Tots sabem que la gent que viu a Sabadell, Terrassa o Mataró no té ben resolta la seva mobilitat perquè no està ben integrada. Per tant, necessitem una autoritat de la mobilitat refundada, nova, i pot ser una de les polítiques que s’han de començar a articular amb aquesta perspectiva regional.
Una altra és la promoció econòmica internacional. És a dir, nosaltres quan anem a fires per buscar inversions, no expliquem 101 quilòmetres quadrats. Ja sabem que hi ha poc o gens d’espai. En canvi, si Barcelona ofereix un paraigües que pot ser de 500 quilòmetres quadrats, o de 1.000 quilòmetres quadrats, o de la superfície que tingui la regió metropolitana que inclogui tots els municipis, la situació és diferent.
La llei del 2010 permet un procés de maduració, de tal manera que afortunadament es va superant aquella sensació, que puc entendre, que tenen part dels municipis que és una certa basarda amb la idea de la Gran Barcelona que ho cobreixi tot, i limiti la diversitat o la identitat dels municipis. Mica en mica, es va assumint la idea de que Barcelona és també un nom que pertany, per dir-ho així, a tothom, no només als ciutadans de Barcelona.

MP. Ideologies i angúnies personals a banda, vostè troba que els alcaldes metropolitans es mostren cada vegada més receptius davant d’aquesta idea?

JC. Penso que això va madurant. Sense personalitzar-ho, jo m’he dedicat molt, durant aquest primer mandat, més que a teoritzar sobre aquest nou model de regió metropolitana del futur, a crear la confiança i, sobretot, la relació en peu d’igualtat de Barcelona amb la resta de municipis metropolitans. Estic visitant municipis que feia deu, quinze o vint anys que un alcalde de Barcelona no visitava. Estic fent una espècia de “tour” per conèixer directament la realitat dels municipis, conèixer els alcaldes i els regidors, visito la institució, m’expliquen les seves problemàtiques, etc. És a dir, generar un clima de confiança des de la igualtat. I sempre dic que Barcelona és un municipi metropolità més. És el gran, però és un més.

Barcelona és contribuent net de l’àrea metropolitana. Això és una dada que no sempre es diu. Contribuent net vol dir que nosaltres, cada mandat, aproximadament, aportem 100 milions d’euros com a ciutat i no rebem la mateixa quantitat per dir-ho suau. Tenim serveis mancomunats, òbviament, els metropolitans, que també fem una aportació econòmica molt important, i de la gestió, però tots els problemes que hi ha d’inversió, per exemple, al conjunt de l’àrea metropolitana, a Barcelona no existeixen, no en tenim. És a dir, Barcelona és un contribuent net, perquè és una ciutat que genera el 30% del PIB del país per si sola, i per tant tenim una responsabilitat. Però sí que, com a ciutat, també ens interessa molt resoldre aspectes com el de la mobilitat, o el de l’habitatge, o el de la gestió energètica, perquè això afecta directament la ciutat.

MP. A nivell d’expectatives, i amb la seva experiència com a alcalde, creu que la llei les ha complert, o que d’entrada es va quedar massa curta?

JC. Jo crec que sí, políticament segur, i jo crec que en aquest cas el paper dels alcaldes Balmón i Trias en aquell moment s’ha de reconèixer que va ser molt important. És veritat que vam haver d’esperar a tenir un govern de progrés a Catalunya perquè la llei veiés la llum, però crec que el fet que l’àrea metropolitana tingués un alcalde de CiU en aquell moment, simbòlicament, però també materialment, va fer que moltes recances s’esvaïssin, i crec que des del punt de vista funcional ha complert els seus objectius.

MP. Vostè no va ser en el procés de negociació, però la seva formació política, el PSC, hi creia i va ser-hi. Creu que hi ha algun nom, o noms, a destacar com a grans arquitectes de l’AMB?

JC. No conec en tant de detall la negociació, francament, perquè no estava al dia dels detalls, però crec que sí que hi ha dos personatges polítics, conjuntament amb els seus equips tècnics darrere, i aquests són Antonio Balmón i Xavier Trias.

MP. Podria ser que el tema de la governança, els equilibris de poder, fos un obstacle per tirar endavant la llei i que es va haver de superar?

JC. És evident que a l’àrea metropolitana sempre hi ha hagut una majoria d’esquerres, fins i tot a les èpoques més baixes de l’esquerra, del PSC a l’àrea metropolitana, ha estat una opció majoritària i ho seguirà sent durant molt de temps. Jo crec que va haver-hi en algun moment històric la temptació de donar-li una carta de naturalesa política que una àrea metropolitana no ha de tenir. Una àrea metropolitana no ha de tenir una bandera i un himne. La bandera i l’himne dels catalans és la senyera i Els Segadors. I la bandera de l’Àrea Metropolitana és el logotip d’un govern. No li trec valor. El que li trec és càrrega política. És la meva aproximació al fet metropolità. Crec que la vocació d’aquest instrument metropolità, es digui àrea o es digui regió en el futur, ha de ser solucionar problemes, millorar la gestió, donar escala i solucions. Com, a través de l’escala, podem donar solucions als reptes que tenen les ciutats.

MP. Moltes gràcies Alcalde.
JC. Gràcies a vosaltres.

ALTRES ARTICLES

JORDI MARTÍ: “ARA ELS GRANS OBJECTIUS HAN DEIXAT DE TENIR FRONTERES ENTRE MUNICIPIS” PERE NAVARRO: “LA MARCA BARCELONA CONTINUA SENT MOLT POTENT A NIVELL INTERNACIONAL” LLEGEIX LES QUATRE ENTREVISTES AMB ELS EX ALCALDES DE BARCELONA JORDI HEREU: “BARCELONA ENCARA NO TÉ INCORPORADA UNA MIRADA DE REGIÓ METROPOLITANA”

 UN CREIXEMENT SOSTENIBLE PER AVANÇAR CAP A UNA BARCELONA METROPOLITANA

Foment del Treball, el Cercle d’Economia i Barcelona Global han coorganitzat el 23 de gener la jornada L’hora de la Barcelona Metropolitana, un espai de debat que ha reunit destacades figures institucionals, econòmiques i socials per analitzar els reptes i oportunitats de la metròpoli barcelonina.

L’acte ha comptat amb la participació del conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Albert Dalmau, qui ha destacat la importància de la col·laboració entre la regió metropolitana de Barcelona i la resta de Catalunya per superar desconfiances i avançar cap a una governança més integrada. El conseller ha subratllat el paper de la mobilitat, i ha esmentat algunes de les futures infraestructures de transport com la Ronda Nord, que connectarà Terrassa i Sabadell, el projecte de la L9 i la L10 del Metre, la prolongació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), l’ampliació del Port de Barcelona, així com la de l’Aeroport, de la qual ha dit: “Bona feina no vol soroll”.

En aquesta línia, el president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, ha demanat desfer-se de les “muralles que, a diferència del segle XIX, no són físiques” i impulsar la unió dels municipis de la metròpolis de Barcelona per així competir en la lliga dels millors. Guardiola ha observat tres muralles que, al seu judici, separen els municipis de l’àrea metropolitana d’una futura unió administrativa: el “laberint institucional” que es presenta mitjançant els 115 instruments de coordinació com a consorcis o diputacions; les desigualtats socials i econòmiques existents en els diferents municipis metropolitans; i la falta de visió metropolitana de la qual, afirma, tothom es pot beneficiar.

L’alcalde de Barcelona i president de l’AMB, Jaume Collboni, ha afirmat que l’AMB de cinc milions d’habitants es farà realitat en el pròxim mandat, destacant la necessitat de col·laboració entre la ciutat i la Generalitat per assolir aquest objectiu. Sobre el procés de consolidació metropolità, considera que “fa falta que la Generalitat acompanyi”, i ha assegurat que com a alcalde està disposat al fet que la ciutat cedeixi competències si serveixen per a reforçar-ho.

Durant les diverses taules rodones, els representants municipals, entre els quals es trobaven Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB; Meritxell Budó, alcaldessa de La Garriga i presidenta de l’ACM; i Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell, han exposat la necessitat de consolidar polítiques metropolitanes coordinades en àmbits clau com l’habitatge i la mobilitat.

En l’àmbit econòmic, el secretari general de Foment del Treball, David Tornos; la directora general de Barcelona Global, Mercè Conesa; i el president de femVallès, Antoni Abad, han reclamat una major agilitat burocràtica per facilitar la implantació de projectes estratègics, a més de defensar la col·laboració publicoprivada com a eina per afrontar els reptes globals de la metròpoli. “Estem en un bon moment per poder repensar aspectes de la governança i també de la col·laboració publicoprivada, que està en el debat i que ha de formar part de la solució als reptes actuals”, ha subratllat Tornos.

Pel que fa a la perspectiva política, el vicepresident de Desenvolupament Social i Econòmic de l’AMB i quart tinent d’alcalde de Barcelona, Jordi Valls, ha posat en valor els serveis essencials que presta l’entitat supramunicipal, demanant-ne la consolidació abans de debatre sobre una eventual evolució de la seva governança. Sobre una eventual ampliació de l’àrea metropolitana, Valls ha assenyalat que la regió existeix i interessa que existeixi perquè li permet a la ciutat “competir en el marc d’Europa”, on hi té responsabilitats. Ho ha dit en la taula rodona ‘La visió dels partits polítics’ al costat del regidor de BComú i conseller de l’AMB, Guillermo López; el secretari d’Estratègia Metropolitana d’ERC, Jordi Coronas; el responsable de JuntsXCat a l’AMB i alcalde de Sant Climent de Llobregat, Isidre Sierra, i el president president del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Sirera.

Per la seva part, Guillermo López ha ressaltat que, més enllà del debat sobre la governança, un dels reptes més urgents que cal abordar són les desigualtats territorials. Ha posat èmfasi la diferència d’inversions entre els dos grans eixos metropolitans, assenyalant que l’Eix del Besòs pateix una mancança d’equipaments en comparació amb el del Llobregat. Segons López, l’AMB ha d’assumir la responsabilitat d’assegurar que el suport social sigui compartit de manera equitativa.

Jordi Coronas, en relació amb les competències metropolitanes, ha defensat la necessitat de dotar l’AMB d’una major especialització, a l’altura d’altres àrees metropolitanes a nivell internacional. Ha remarcat la importància d’infraestructures estratègiques, com el Corredor Mediterrani, essencials tant per a l’impuls econòmic com per a la mobilitat ciutadana, fent menció especial a la xarxa de Rodalies.

Per la seva banda, Daniel Sirera ha expressat la seva preocupació pel desconeixement ciutadà sobre les funcions de l’AMB, destacant que cal una millor comunicació per evitar la percepció de duplicitat de competències amb altres organismes com els Consells Comarcals o la Diputació. També ha denunciat l’ús ineficient de recursos i la necessitat de regular les despeses institucionals de manera més estricta.

Isidre Sierra ha reivindicat el paper fonamental de l’AMB en el territori, destacant que la major part del seu finançament prové de la contribució ciutadana mitjançant impostos especials metropolitans i el recàrrec de l’IBI. A més, ha defensat que Barcelona ha de liderar els grans projectes a Catalunya, sempre en col·laboració amb els municipis de la regió.

Foment del Treball, el Cercle d’Economia i Barcelona Global han coorganitzat el 23 de gener la jornada L’hora de la Barcelona Metropolitana, un espai de debat que ha reunit destacades figures institucionals, econòmiques i socials per analitzar els reptes i oportunitats de la metròpoli barcelonina.

L’acte ha comptat amb la participació del conseller de Presidència de la Generalitat de Catalunya, Albert Dalmau, qui ha destacat la importància de la col·laboració entre la regió metropolitana de Barcelona i la resta de Catalunya per superar desconfiances i avançar cap a una governança més integrada. El conseller ha subratllat el paper de la mobilitat, i ha esmentat algunes de les futures infraestructures de transport com la Ronda Nord, que connectarà Terrassa i Sabadell, el projecte de la L9 i la L10 del Metre, la prolongació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), l’ampliació del Port de Barcelona, així com la de l’Aeroport, de la qual ha dit: “Bona feina no vol soroll”.

En aquesta línia, el president del Cercle d’Economia, Jaume Guardiola, ha demanat desfer-se de les “muralles que, a diferència del segle XIX, no són físiques” i impulsar la unió dels municipis de la metròpolis de Barcelona per així competir en la lliga dels millors. Guardiola ha observat tres muralles que, al seu judici, separen els municipis de l’àrea metropolitana d’una futura unió administrativa: el “laberint institucional” que es presenta mitjançant els 115 instruments de coordinació com a consorcis o diputacions; les desigualtats socials i econòmiques existents en els diferents municipis metropolitans; i la falta de visió metropolitana de la qual, afirma, tothom es pot beneficiar.

L’alcalde de Barcelona i president de l’AMB, Jaume Collboni, ha afirmat que l’AMB de cinc milions d’habitants es farà realitat en el pròxim mandat, destacant la necessitat de col·laboració entre la ciutat i la Generalitat per assolir aquest objectiu. Sobre el procés de consolidació metropolità, considera que “fa falta que la Generalitat acompanyi”, i ha assegurat que com a alcalde està disposat al fet que la ciutat cedeixi competències si serveixen per a reforçar-ho.

Durant les diverses taules rodones, els representants municipals, entre els quals es trobaven Antonio Balmón, alcalde de Cornellà i vicepresident executiu de l’AMB; Meritxell Budó, alcaldessa de La Garriga i presidenta de l’ACM; i Xavier Fonollosa, alcalde de Martorell, han exposat la necessitat de consolidar polítiques metropolitanes coordinades en àmbits clau com l’habitatge i la mobilitat.

En l’àmbit econòmic, el secretari general de Foment del Treball, David Tornos; la directora general de Barcelona Global, Mercè Conesa; i el president de femVallès, Antoni Abad, han reclamat una major agilitat burocràtica per facilitar la implantació de projectes estratègics, a més de defensar la col·laboració publicoprivada com a eina per afrontar els reptes globals de la metròpoli. “Estem en un bon moment per poder repensar aspectes de la governança i també de la col·laboració publicoprivada, que està en el debat i que ha de formar part de la solució als reptes actuals”, ha subratllat Tornos.

Pel que fa a la perspectiva política, el vicepresident de Desenvolupament Social i Econòmic de l’AMB i quart tinent d’alcalde de Barcelona, Jordi Valls, ha posat en valor els serveis essencials que presta l’entitat supramunicipal, demanant-ne la consolidació abans de debatre sobre una eventual evolució de la seva governança. Sobre una eventual ampliació de l’àrea metropolitana, Valls ha assenyalat que la regió existeix i interessa que existeixi perquè li permet a la ciutat “competir en el marc d’Europa”, on hi té responsabilitats. Ho ha dit en la taula rodona ‘La visió dels partits polítics’ al costat del regidor de BComú i conseller de l’AMB, Guillermo López; el secretari d’Estratègia Metropolitana d’ERC, Jordi Coronas; el responsable de JuntsXCat a l’AMB i alcalde de Sant Climent de Llobregat, Isidre Sierra, i el president president del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Daniel Sirera.

Per la seva part, Guillermo López ha ressaltat que, més enllà del debat sobre la governança, un dels reptes més urgents que cal abordar són les desigualtats territorials. Ha posat èmfasi la diferència d’inversions entre els dos grans eixos metropolitans, assenyalant que l’Eix del Besòs pateix una mancança d’equipaments en comparació amb el del Llobregat. Segons López, l’AMB ha d’assumir la responsabilitat d’assegurar que el suport social sigui compartit de manera equitativa.

Jordi Coronas, en relació amb les competències metropolitanes, ha defensat la necessitat de dotar l’AMB d’una major especialització, a l’altura d’altres àrees metropolitanes a nivell internacional. Ha remarcat la importància d’infraestructures estratègiques, com el Corredor Mediterrani, essencials tant per a l’impuls econòmic com per a la mobilitat ciutadana, fent menció especial a la xarxa de Rodalies.

Per la seva banda, Daniel Sirera ha expressat la seva preocupació pel desconeixement ciutadà sobre les funcions de l’AMB, destacant que cal una millor comunicació per evitar la percepció de duplicitat de competències amb altres organismes com els Consells Comarcals o la Diputació. També ha denunciat l’ús ineficient de recursos i la necessitat de regular les despeses institucionals de manera més estricta.

Isidre Sierra ha reivindicat el paper fonamental de l’AMB en el territori, destacant que la major part del seu finançament prové de la contribució ciutadana mitjançant impostos especials metropolitans i el recàrrec de l’IBI. A més, ha defensat que Barcelona ha de liderar els grans projectes a Catalunya, sempre en col·laboració amb els municipis de la regió.

ALTRES ARTICLES

JAUME COLLBONI: “BARCELONA NO POT RENUNCIAR A CAP GRAN PROJECTE DE CIUTAT” LLUÍS DEULOFEU: “LA PANDÈMIA HAURIA ESTAT INIMAGINABLE D’AFRONTAR SENSE LES TELECOMUNICACIONS” QUATRE MIRADES SOBRE LA METRÒPOLI JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ”

“LA CULTURA TRASPASSA LES FRONTERES ADMINISTRATIVES DE L’ÀREA METROPOLITANA”

Per Pep Martí

Per Pep Martí

ALTRES ARTICLES

JAUME COLLBONI: “BARCELONA NO POT RENUNCIAR A CAP GRAN PROJECTE DE CIUTAT” LLUÍS DEULOFEU: “LA PANDÈMIA HAURIA ESTAT INIMAGINABLE D’AFRONTAR SENSE LES TELECOMUNICACIONS” QUATRE MIRADES SOBRE LA METRÒPOLI JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ”