GERARD ESTEVA: “A LA BARCELONA D’ADA COLAU LI MOLESTA L’ESPORT”

El president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) considera que l’esport hauria de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat i projectar una imatge internacional que faci de Barcelona una de les ciutats mundials amb més atractiu
 

Per Manel Manchon

Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 1984) comunica a tota velocitat. Sap què vol transmetre i ho fa amb convicció. És advocat i músic, i el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Considera que l’esport hauria de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat i projectar una imatge internacional que faci de Barcelona una de les ciutats mundials amb més atractiu. I entén que això no es pot donar ara amb l’equip municipal que governa la capital catalana. “A Barcelona hi ha una persecució ideològica a tot el que representa l’esport”, afirma sense dubtar-ho.

On està ara Barcelona, en el terreny de l’esport; tenint en compte el que van suposar el Jocs Olímpics de 1992 i la idea que s’ha imposat de que es viu molt encara de la inèrcia que es va crear?
A Barcelona li ha anat bé quan ha estat lligada a l’esport, com amb els Jocs Olímpics del 92. També posteriorment apostant per l’organització d’esdeveniments internacionals. La marca Barcelona i la ciutat van ser referents en matèria esportiva aportant valor social, cultural i econòmic pel públic que captava. El 2012 érem la segona ciutat del món en el rànquing mundial, posició que fa anys que hem perdut. Això ha passat perquè la Barcelona d’Ada Colau no creu en l’esport. Ha passat d’un pressupost de 43,8 milions d’euros el 2021 a 27 milions el 2018. D’altra banda hi ha altres factors que expliquen el canvi com la falta de lideratge de l’alcaldessa. Barcelona ha renunciat a liderar un món que ens ha donat molta projecció i que ha estat cabdal pel progrés de la ciutat. No lidera esdeveniments internacionals, ni els JJOO d’hivern i això te conseqüències molt negatives per l’economia, la salut i l’ocupació de la ciutat.

És l’Ajuntament, per tant, l’obstacle?
El govern d’Ada Colau ha demostrat que no té interès en el món de l’esport. És la ciutat del seu entorn europeu amb la proporció més baixa d’instal·lacions esportives per habitant. Això ha provocat l’expulsió de la gent de l’esport, d’entitats i equips de bàsquet, de patinatge, de moltes modalitats, que han emigrat de Barcelona perquè el consistori no dona les respostes adients. Nosaltres mateixos tenim propostes que no s’escolten com la conversió de la pastilla del zoo marí en instal·lacions esportives, o una proposta per aprofitar el cobriment de les rondes amb equipaments esportius. Però l’Ajuntament, en canvi, ha apostat per carregar-se les pistes esportives en els centres d’ensenyament públics per plantar arbres. Quin missatge oferim als nostres nens i nenes? En aquests moments l’obesitat infantil és un gravíssim problema que portarà conseqüències de caràcter estructural a mig i llarg termini per la salut de la població. L’esport és part de la solució, i per això no entenem per què a la Barcelona d’Ada Colau li molesta tot el que representa l’esport.

Em parla de l’Ajuntament, però què fa el sector privat? Ha de col·laborar molt més per aconseguir projectes esportius d’envergadura?
En l’activitat esportiva necessites la complicitat de l’administració pública. Nosaltres hem fet propostes per portar competicions Internacionals, però la decisió és de l’Ajuntament, en aquest cas de Barcelona. Volíem que el mundial d’handbol femení del proper any, que organitza Catalunya i València, amb les respectives federacions espanyola i internacional, tingués la seva final al Palau Sant Jordi. Els valors que es podien transmetre eren clars. Tothom aposta per l’esport femení. Però finalment no es farà. La iniciativa privada ha sigut aquesta que ha mantingut viva, per exemple, la candidatura dels JJOO d’hivern. Ara és la millor opció que tenen Barcelona i Catalunya per reactivar-se.

blank

Aquests jocs, realment tenen una possibilitat real de fer-se a Barcelona?
Sí, hi ha moltes possibilitats. Hi ha acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, com s’ha vist en l’entrevista que van celebrar Sánchez i Aragonès. La decisió es prendrà l’any vinent, i els Jocs es faran el 2030. Des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica no hi ha entrebancs. Seran sostenibles, tan socialment com econòmica. El COI ofereix 1.200 milions d’euros, que cobriran, junt amb els sponsors i la venda d’entrades, el pressupost que es necessita. No tindrà un cost pel ciutadà. I suposa una molt bona estratègia per transformar la ciutat i obrir-la a la muntanya. Ja es va obrir al mar amb els Jocs de 1992. A més, no serà una transformació de cara als turistes estrangers, sinó pels propis ciutadans, perquè no pot ser que es trigui el mateix que fa cent anys per arribar en tren a Puigcerdà. I a Barcelona també s’han de fer noves infraestructures. Per exemple, té sentit que a Barcelona no tinguem una pista de gel?

Per tot l’any?
Sí, és fonamental per preparar els futurs esportistes que hi puguin competir, els programes de tecnificació necessiten aquestes instal·lacions pròpies.

Un projecte que no acaba de reeixir és la transformació de la muntanya de Montjuïc en un gran complex esportiu i cultural. Com s’hauria de fer?
L’oferta és enorme i molt atractiva, però fins que no es solucioni la mobilitat no hi haurà res a fer, i no podrà arrencar cap projecte ambiciós. Si vols promocionar el lloc, primer has de facilitar l’accés.

Les dificultats que explica sobre l’Ajuntament de Barcelona, no es poden compensar amb un interès més gran per part de l’àrea metropolitana?
La resta de l’àrea metropolitana fa el que no vol Barcelona. Però els grans esdeveniments el que fan es marxar a Madrid, que ha copiat el model que teníem de Barcelona. El que s’hauria d’establir és un gran pacte estratègic per optar per grans esdeveniments internacionals, amb l’impuls de la societat civil i les federacions esportives. Hem de fer ofertes adients i tenir la complicitat de les administracions. Aportaria capil·laritat i influència. Els ciutadans de Barcelona estan perdent oportunitats. Encara vivim de la feina que va fer Samaranch, però hi ha un dia que això s’acaba. Per això, el que reclamem és una cooperació per part de tothom, sabent que tindríem alhora una gran cooperació internacional.

El que em diu és que a l’àrea metropolitana tampoc hi ha lideratges importants per potenciar l’àmbit esportiu?
Està més desdibuixat. De fet, l’àrea metropolitana hauria d’actuar com un sola entitat, no té cap sentit que tot ho hagi d’assumir una ciutat. Si la planificació global d’un esdeveniment es fes amb una visió metropolitana seriem molt més eficients i eficaços en totes les polítiques públiques i augmentarien el rendiment ecològic, de justícia social i econòmic de la gran Barcelona.

Clubs esportius com el F.C.Barcelona n’haurien de fer més, d’implicar-se més?
El Barça ja ho fa. És un planeta propi. Però és veritat que amb una estratègia conjunta es podria aprofitar molt més la seva capacitat.

I el R.C.D. Espanyol, que a vegades sembla que no sigui un equip de la ciutat, malgrat sigui físicament a Cornellà?
Ara tots els clubs estan concentrats en la seva pròpia supervivència, després de la pandèmia. Però és cert que són clubs fonamentals per la projecció internacional de la ciutat i que s’haurien d’aprofitar molt més.

blank

L’esport ha de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat, per tant? I com es fa?
Es tracta d’un lligam necessari, que pot donar molts projectes d’enorme envergadura. Hi ha moltes modalitats diferents a l’esport que el tenen. L’esgrima, per exemple, sempre ha estat vinculat a la música, és un binomi indissociable. La motivació esportiva s’ha de complementar amb la cultura.

Com s’hauria de fer?
Nosaltres tenim lligams amb l’Ateneu barcelonès, amb el Museu Marítim, amb diferents entitats culturals i centres de belles arts. La Unió de Federacions Esportives té una gran tradició a Catalunya, ja amb el nostre primer president, Pompeu Fabra, que va voler catalanitzar la societat a partir de l’esport. És una eina magnífica, perquè arriba a moltes capes socials i d’una forma amable i respectuosa. Des dels inicis vam apostar per lligar cultura, llengua i esport.

Fins a quin punt el Circuit de Montmeló és una peça central per Barcelona?
Des d’una perspectiva econòmica és essencial. Hi ha una oportunitat immobiliària per convertir Montmeló en un hub del motor, edificant terrenys del voltant, amb hotels i pàrquings. Es tractaria d’un atractiu per practicar la velocitat al circuit, i oferir allotjaments i tallers a aquest turisme de qualitat. I que enllaçaria amb la tradició del motor a Catalunya. Però si perdem la Fórmula 1 no es podrà fer res de tot això, i serà una autèntica davallada econòmica, social i ocupacional a l’àrea del Vallès que no ens podem permetre.

S’ha de comptar amb el Govern central per afavorir tot el que apunta sobre Barcelona? Hauria d’apostar l’Estat per Barcelona com a ciutat de l’esport?
En el cas dels Jocs d’hivern ja s’ha produït l’acord. Els únics que diuen que ‘no’ són els responsables del govern de l’Ajuntament de Barcelona.

Per Manel Manchon

Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 1984) comunica a tota velocitat. Sap què vol transmetre i ho fa amb convicció. És advocat i músic, i el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Considera que l’esport hauria de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat i projectar una imatge internacional que faci de Barcelona una de les ciutats mundials amb més atractiu. I entén que això no es pot donar ara amb l’equip municipal que governa la capital catalana. “A Barcelona hi ha una persecució ideològica a tot el que representa l’esport”, afirma sense dubtar-ho.

On està ara Barcelona, en el terreny de l’esport; tenint en compte el que van suposar el Jocs Olímpics de 1992 i la idea que s’ha imposat de que es viu molt encara de la inèrcia que es va crear?
A Barcelona li ha anat bé quan ha estat lligada a l’esport, com amb els Jocs Olímpics del 92. També posteriorment apostant per l’organització d’esdeveniments internacionals. La marca Barcelona i la ciutat van ser referents en matèria esportiva aportant valor social, cultural i econòmic pel públic que captava. El 2012 érem la segona ciutat del món en el rànquing mundial, posició que fa anys que hem perdut. Això ha passat perquè la Barcelona d’Ada Colau no creu en l’esport. Ha passat d’un pressupost de 43,8 milions d’euros el 2021 a 27 milions el 2018. D’altra banda hi ha altres factors que expliquen el canvi com la falta de lideratge de l’alcaldessa. Barcelona ha renunciat a liderar un món que ens ha donat molta projecció i que ha estat cabdal pel progrés de la ciutat. No lidera esdeveniments internacionals, ni els JJOO d’hivern i això te conseqüències molt negatives per l’economia, la salut i l’ocupació de la ciutat.

És l’Ajuntament, per tant, l’obstacle?
El govern d’Ada Colau ha demostrat que no té interès en el món de l’esport. És la ciutat del seu entorn europeu amb la proporció més baixa d’instal·lacions esportives per habitant. Això ha provocat l’expulsió de la gent de l’esport, d’entitats i equips de bàsquet, de patinatge, de moltes modalitats, que han emigrat de Barcelona perquè el consistori no dona les respostes adients. Nosaltres mateixos tenim propostes que no s’escolten com la conversió de la pastilla del zoo marí en instal·lacions esportives, o una proposta per aprofitar el cobriment de les rondes amb equipaments esportius. Però l’Ajuntament, en canvi, ha apostat per carregar-se les pistes esportives en els centres d’ensenyament públics per plantar arbres. Quin missatge oferim als nostres nens i nenes? En aquests moments l’obesitat infantil és un gravíssim problema que portarà conseqüències de caràcter estructural a mig i llarg termini per la salut de la població. L’esport és part de la solució, i per això no entenem per què a la Barcelona d’Ada Colau li molesta tot el que representa l’esport.

Em parla de l’Ajuntament, però què fa el sector privat? Ha de col·laborar molt més per aconseguir projectes esportius d’envergadura?
En l’activitat esportiva necessites la complicitat de l’administració pública. Nosaltres hem fet propostes per portar competicions Internacionals, però la decisió és de l’Ajuntament, en aquest cas de Barcelona. Volíem que el mundial d’handbol femení del proper any, que organitza Catalunya i València, amb les respectives federacions espanyola i internacional, tingués la seva final al Palau Sant Jordi. Els valors que es podien transmetre eren clars. Tothom aposta per l’esport femení. Però finalment no es farà. La iniciativa privada ha sigut aquesta que ha mantingut viva, per exemple, la candidatura dels JJOO d’hivern. Ara és la millor opció que tenen Barcelona i Catalunya per reactivar-se.

blank

Aquests jocs, realment tenen una possibilitat real de fer-se a Barcelona?
Sí, hi ha moltes possibilitats. Hi ha acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, com s’ha vist en l’entrevista que van celebrar Sánchez i Aragonès. La decisió es prendrà l’any vinent, i els Jocs es faran el 2030. Des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica no hi ha entrebancs. Seran sostenibles, tan socialment com econòmica. El COI ofereix 1.200 milions d’euros, que cobriran, junt amb els sponsors i la venda d’entrades, el pressupost que es necessita. No tindrà un cost pel ciutadà. I suposa una molt bona estratègia per transformar la ciutat i obrir-la a la muntanya. Ja es va obrir al mar amb els Jocs de 1992. A més, no serà una transformació de cara als turistes estrangers, sinó pels propis ciutadans, perquè no pot ser que es trigui el mateix que fa cent anys per arribar en tren a Puigcerdà. I a Barcelona també s’han de fer noves infraestructures. Per exemple, té sentit que a Barcelona no tinguem una pista de gel?

Per tot l’any?
Sí, és fonamental per preparar els futurs esportistes que hi puguin competir, els programes de tecnificació necessiten aquestes instal·lacions pròpies.

Un projecte que no acaba de reeixir és la transformació de la muntanya de Montjuïc en un gran complex esportiu i cultural. Com s’hauria de fer?
L’oferta és enorme i molt atractiva, però fins que no es solucioni la mobilitat no hi haurà res a fer, i no podrà arrencar cap projecte ambiciós. Si vols promocionar el lloc, primer has de facilitar l’accés.

Les dificultats que explica sobre l’Ajuntament de Barcelona, no es poden compensar amb un interès més gran per part de l’àrea metropolitana?
La resta de l’àrea metropolitana fa el que no vol Barcelona. Però els grans esdeveniments el que fan es marxar a Madrid, que ha copiat el model que teníem de Barcelona. El que s’hauria d’establir és un gran pacte estratègic per optar per grans esdeveniments internacionals, amb l’impuls de la societat civil i les federacions esportives. Hem de fer ofertes adients i tenir la complicitat de les administracions. Aportaria capil·laritat i influència. Els ciutadans de Barcelona estan perdent oportunitats. Encara vivim de la feina que va fer Samaranch, però hi ha un dia que això s’acaba. Per això, el que reclamem és una cooperació per part de tothom, sabent que tindríem alhora una gran cooperació internacional.

El que em diu és que a l’àrea metropolitana tampoc hi ha lideratges importants per potenciar l’àmbit esportiu?
Està més desdibuixat. De fet, l’àrea metropolitana hauria d’actuar com un sola entitat, no té cap sentit que tot ho hagi d’assumir una ciutat. Si la planificació global d’un esdeveniment es fes amb una visió metropolitana seriem molt més eficients i eficaços en totes les polítiques públiques i augmentarien el rendiment ecològic, de justícia social i econòmic de la gran Barcelona.

Clubs esportius com el F.C.Barcelona n’haurien de fer més, d’implicar-se més?
El Barça ja ho fa. És un planeta propi. Però és veritat que amb una estratègia conjunta es podria aprofitar molt més la seva capacitat.

I el R.C.D. Espanyol, que a vegades sembla que no sigui un equip de la ciutat, malgrat sigui físicament a Cornellà?
Ara tots els clubs estan concentrats en la seva pròpia supervivència, després de la pandèmia. Però és cert que són clubs fonamentals per la projecció internacional de la ciutat i que s’haurien d’aprofitar molt més.

blank

L’esport ha de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat, per tant? I com es fa?
Es tracta d’un lligam necessari, que pot donar molts projectes d’enorme envergadura. Hi ha moltes modalitats diferents a l’esport que el tenen. L’esgrima, per exemple, sempre ha estat vinculat a la música, és un binomi indissociable. La motivació esportiva s’ha de complementar amb la cultura.

Com s’hauria de fer?
Nosaltres tenim lligams amb l’Ateneu barcelonès, amb el Museu Marítim, amb diferents entitats culturals i centres de belles arts. La Unió de Federacions Esportives té una gran tradició a Catalunya, ja amb el nostre primer president, Pompeu Fabra, que va voler catalanitzar la societat a partir de l’esport. És una eina magnífica, perquè arriba a moltes capes socials i d’una forma amable i respectuosa. Des dels inicis vam apostar per lligar cultura, llengua i esport.

Fins a quin punt el Circuit de Montmeló és una peça central per Barcelona?
Des d’una perspectiva econòmica és essencial. Hi ha una oportunitat immobiliària per convertir Montmeló en un hub del motor, edificant terrenys del voltant, amb hotels i pàrquings. Es tractaria d’un atractiu per practicar la velocitat al circuit, i oferir allotjaments i tallers a aquest turisme de qualitat. I que enllaçaria amb la tradició del motor a Catalunya. Però si perdem la Fórmula 1 no es podrà fer res de tot això, i serà una autèntica davallada econòmica, social i ocupacional a l’àrea del Vallès que no ens podem permetre.

S’ha de comptar amb el Govern central per afavorir tot el que apunta sobre Barcelona? Hauria d’apostar l’Estat per Barcelona com a ciutat de l’esport?
En el cas dels Jocs d’hivern ja s’ha produït l’acord. Els únics que diuen que ‘no’ són els responsables del govern de l’Ajuntament de Barcelona.

share: