RESUM DE BARCELONA DIÀLEGS

Resum de les entrevistes de Josep Acebillo, Pere Navarro i Antonio Balmon que opinen sobre qüestions diverses relacionades amb l’Àrea Metropolitana, com ara el tema de les superilles.>

JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ”

per Pep Martí. Entrevista realitzada a l’Hotel Alma de Barcelona.

Josep Antoni Acebillo (Osca, 1946) té Barcelona al cap. Arquitecte, des d’inicis dels vuitanta va exercir responsabilitats importants des del cor de l’Ajuntament. Ha estat director del Servei de Projectes Urbans de Barcelona. Director tècnic del Holding Olímpic, conseller delegat de Barcelona Regional i Arquitecte en Cap de Barcelona. Més recentment, ha estat catedràtic de l’Acadèmia d’Arquitectura de la Universitat de Lugano (Suïssa) i ara és professor convidat de la UPF. L’hem entrevistat per parlar de Barcelona i de l’espai urbà. Acebillo analitza aspectes punyents de l’actual realitat, ens parla del caràcter estratègic de l’Eixample en el nou context global des del neometropolitanisme, de la relació òptima entre ecologia i economia i del debat entorn el trànsit. I ho fa amb mirada humanista, des d’una visió que aplega l’experiència d’arquitecte i urbanista amb un coneixement profund de la història.

Les superilles que està impulsant l’Ajuntament de Barcelona és una oportunitat o es un problema a l’hora de definir el futur de la ciutat?

Per millorar la qualitat de la seva urbanitat, a mesura que les ciutats creixen en extensió, com a estratègia de revitalització s’estableixen fraccionaments o compartimentacions del teixit urbà, com si es tractés d’illes o oasis urbans, que propiciïn l’emergència de porcions de teixit que estiguin millor preparades per assumir determinades funcions. Aquesta estratègia, d’origen medieval, ha donat lloc, per exemple, a la formació dins d’una ciutat de diferents barris que poden tenir característiques funcionals, socioculturals i identitats diferenciades. És com si l’espai urbà estigués compost per una estructura estratificada en llesques que assumeixen funcions diferents (mobilitat, espai residencial, productiu o per a equipaments, etc.). Però quan després de la industrialització, la ciutat es va estendre tant, aquesta estratègia urbana es va utilitzar més amb arguments com: complexos mèdics, com l’Hospital de Sant Pau, universitaris, com la Yale University, clústers per a la nova economia, com Silicon Alley a Chelsea-Manhattan, i en general els CBD (Central Business) nord-americans. En principi, fins aquí, és una estratègia urbana que en determinades circumstàncies pot ser positiva.

En les ciutats europees, els centres històrics han estat tractats d’aquesta manera amb conseqüències molt dubtoses. Per exemple, a Itàlia es parla de la mort per asfíxia dels seus centres històrics com a conseqüència de la desertització econòmica provocada pels dèficits de mobilitat. Fins i tot en molts casos, aquest tractament selectiu pot provocar conseqüències contraproduents, i per descomptat, com a estratègia de revitalització urbana, en general, no és l’adequada perquè freqüentment provoca l’estrangulació de l’economia. Aquesta tàctica de revitalització mitjançant el tractament selectiu d’alguns recintes urbans, avui, només està promoguda des de la perspectiva presumptament ecològica de governs i institucions de marcat signe “populista-demagògic”. És el cas de l’actual govern de Barcelona, que amb el nom de superilles l’ha utilitzat per crear i millorar, presumptament, la urbanitat de determinades àrees, utilitzant la convergència de la mutilació del trànsit, combinat amb un tractament epidèrmic (no estructural, ni infraestructural) de l’Espai Públic Urbà mitjançant l’ús de colors, un raquític mobiliari urbà i una vegetació d’escala menor que simuli “l’enverdiment” de la ciutat. Tot un recital de simulació transformacional! Però l’enverdiment artificiós de la ciutat en recintes autònoms ja s’havia intentat i havia fracassat. Per exemple, a Nova York es van dissenyar i construir grans espais residencials com el Queensborough, amb blocs lineals difuminats entre el bosc, que aparentment responien a una matriu ecològica solvent, però que en lloc d’això es van convertir en espais urbans amb el nivell més alt de segregació i delinqüència.

A partir del que esmenta, com pot afectar l’actual estratègia de l’Ajuntament d’impulsar les superilles i eixos verds a l’Eixample?

Un cas paradigmàtic de la utilització inapropiada d’aquestes tàctiques, que no estratègies urbanes, és aplicar-les a l’Eixample de Barcelona, encara que convé recordar que a Barcelona, l’estratègia, no tàctica, de les superilles ja es va posar sobre la taula el 1932 amb el Pla Macià dissenyat per Le Corbusier i Sert. En aquell Pla, es proposava reordenar el teixit urbà a partir de la implantació de blocs residencials i d’equipaments situats a les superilles de 400×400 metres, formades per l’acumulació de nou illes de Cerdà.

El Pla, que naixia en plena expansió racionalista (el manifest urbanístic de la Carta d’Atenes és de 1933), no es va arribar a executar per les discrepàncies que va provocar entre professionals i polítics. Era incompatible amb l’enorme construcció que els arquitectes i mestres d’obres havien fet per construir l’Eixample durant les dècades anteriors. Aquí cal tenir en compte que Le Corbusier venia de dissenyar el Pla Voysin per a París, que implicava l’enderrocament de la pràctica totalitat de l’arquitectura de la capital. I també perquè va esclatar la Guerra Civil.

No obstant això, el Pla Macià segueix sent un exemple acadpemic d’urbanisme racionalista, i quan hi va haver una oportunitat, la seva llibertat compositiva, va inspirar el teixit urbà de la Vila Olímpica, però afortunadament amb algunes característiques essencials. Es tractava d’un espai buit, obtingut després de la demolició de l’obsolet polígon industrial que hi havia, i encara que les tipologies i morfologies parcel·làries eren diferents, el seu traçat viari respectava i treballava unitàriament en continuïtat amb el viari de Cerdà.

La gran incongruència que suposa l’aplicació de les superilles a l’Eixample prové de l’especificitat de la seva conceptualització, perquè l’Eixample de Cerdà, per tractar-se d’una malla hipodàmica ortogonal i isotròpica, és portadora de valors socials, com la igualtat i l’accessibilitat, que consoliden el millor exemple d’urbanitat. I si la qüestió és millorar ecològicament l’Eixample, vostès creuen que la millor solució és col·locar plantetes disseminades pels carrers? Vostès s’imaginen l’Eixample si els patis d’illes estiguessin tots enjardinats i equipats per a nens? No seria un model ecològic més raonable?

Però per què la malla ortogonal de l’Eixample produeix unes condicions sociopolítiques tan progressistes?

Molt senzill, pel caràcter isotròpic del seu sistema viari. És a dir, perquè qualsevol cosa pot fer-se en qualsevol lloc en igualtat de condicions. En realitat, aquesta condició progressista i democràtica de les malles hipodàmiques reticulars ja s’havia posat de manifest en el moment de la fundació dels Estats Units, quan Jefferson va ordenar ortogonalment tot el territori del país, des de les infraestructures, les ciutats, fins a la parcel·lació del camp, en lots que permetessin als futurs colons accedir i treballar en igualtat de condicions.

Tots estem d’acord a reduir el trànsit tant com sigui possible, però la reducció s’ha de fer racionalment, cercant l’equilibri ecològic/econòmic, compatibilitzant alhora la seva capacitat productiva amb la màxima reducció de contaminació. Això no depèn només del número de vehicles sinó també del sistema energètic que els impulsa, perquè en realitat no existeix cap matriu ecològica òptima sense que estigui perfectament equilibrada amb l’econòmica.

En el fons, la qüestió és: podem ignorar que la coherència i la qualitat històric-artística de l’Eixample exerceix un fort efecte crida sobre l’activitat terciària? Som conscients que si el trànsit de l’Eixample es redueix irracionalment per sobre de determinats límits, la seva activitat terciària disminuirà sensiblement? Volem proletaritzar la població tot exhibint les possibles subvencions i subsidis que en contrapartida actuaran com una pastanaga per a la recuperació, en lloc de generar riquesa i ocupació? Podem ser indiferents a la reacció social que podria esdevenir si s’agreuja encara més la crisi econòmica? Podem menysprear un necessari renaixement urbà pacífic a canvi d’una revolució emocional?

Per què el projecte dels eixos verds, que és el del Consell de Cent, que va fins a Rocafort, és un projecte a revisar?

És un projecte fallit. La decoració matussera a base de colors, obstacles i verds esmicolats repulsen la sensibilitat dels barcelonins, i encara que l’Eixample es pot explicar de moltes maneres, tots els especialistes estan d’acord en les virtuts que acabo d’esmentar. D’una banda, com que prové d’una estructura reticular, promou la igualtat, l’accessibilitat i la igualtat democràtica, tal com hem esmentat abans en el cas de l’ordenació del territori americà per Thomas Jefferson. D’altra banda, no és cert que un territori isotròpic, com l’Eixample, sigui necessàriament repetitiu i monòton. Per exemple, algú pensa que el paisatge urbà, a l’esquerra i a la dreta de l’Eixample, és el mateix? A la dreta de l’Eixample, tradicionalment, estaven els propietaris rics i a l’esquerra els obrers. L’estructura és la mateixa. Hi ha una diferència: les tipologies, sent iguals, no es manifestaven iguals. Aquí hi ha tribunes i allí n’hi ha poques, i menys elements ornamentals.

Es referia abans a l’altra virtut estructural de l’Eixample, que té una xarxa isotròpica.

Sí. En una estructura així, quan es talla un fragment, la rotura de la xarxa no la pot absorbir la totalitat de la xarxa, cosa que obliga a reforçar altres elements, especialment els contigus. Si tu treus el tràfic de deu carrers de l’Eixample, el que fas és traslladar-lo a uns altres llocs. Perdre la isotropia és terrible. S’ha criticat sovint l’estructura isotròpica perquè produeix avorriment i monotonia, però els especialistes sempre posen com a excepció el cas de Barcelona. Les cantonades que fa Cerdà són d’una sinuositat curvilínia. Ara mateix hi ha una exposició al Col·legi d’Arquitectes, de la fotògrafa Rosa Feliu, que explica la meravella d’aquestes cantonades, que són 2.800. És d’una qualitat que no podem imaginar el que significa des de tots els punts de vista per a la cultura universal.

En un pla de l’Eixample que tingui en compte la seva condició isotròpica, no s’ha de moure ni els arbres ni les vorades. És l’imaginari de l’Eixample. La gent de Barcelona és l’única del món que sap el que significa vint metres o cinc metres, per això és tan important la posició dels arbres i les vorades.

PERE NAVARRO: “LA MARCA BARCELONA CONTINUA SENT MOLT POTENT A NIVELL INTERNACIONAL”

Per Rafael Pradas.

Pere Navarro (Terrassa 1959) és biòleg de professió però porta bona part de la seva vida dedicat a l’activitat pública amb una llarga experiència en el municipalisme. Va ser alcalde de la seva ciutat, Terrassa, entre 2002 i 2012, primer secretari del PSC entre 2011 i 2014, diputat al Parlament de Catalunya i un dels impulsors de la coneguda com a “Declaració de Granada” que propugna una reforma federal de la Constitució espanyola. El 2012 va ser reconegut per la fundació britànica City Majors com un dels 98 millors alcaldes del món, juntament amb l’alcalde de Bilbao Iñaki Azkuna. Des del juliol de 2018 és delegat especial de l’Estat al Consorci de la Zona Franca de Barcelona. En l’àmbit de l’empresa privada, la seva experiència professional s’ha centrat en la direcció estratègica de projectes de planificació territorial i desenvolupament urbà.

Des de l’experiència que dona l’alcaldia de Terrassa com veu això que convenim en dir-ne metròpolis Barcelona?

L’Àrea Metropolitana de Barcelona actual és hereva de la Corporació Metropolitana de Barcelona, la CMB, que va desaparèixer amb les lleis d’ordenació territorial de 1988: semblava que en aquell moment la Corporació i Barcelona era un contrapoder per a la Generalitat. Malgrat això, el 2010 s’institucionalitza l’AMB, un espai de relació dels municipis més propers a Barcelona, però la Barcelona real és la dels 167 municipis de la regió metropolitana, la que arriba a Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova. Tot el que hi ha dins d’aquest perímetre és el que podem considerar la regió metropolitana, la Gran Barcelona.

Però la Gran Barcelona no sempre ha tingut consens…

Des de la segona corona metropolitana sovint es veia Barcelona com una mena de competidora i de fet hi va haver ciutats que van intentar fer una mena de contrapès a la capital, Barcelona. A Terrassa sempre vam pensar que ens ajudava molt estar a prop de Barcelona perquè si bé és cert que és un gran forat negre que moltes vegades s’ho empassa tot, també es veritat que Barcelona és un sol que escalfa tant que ens ajuda a estar presents en el món. La primera cosa positiva que ens va permetre visualitzar molt clarament la bona influència de Barcelona van ser els Jocs Olímpics. Com a subseu olímpica, la nostra ciutat va acollir el torneig de hoquei i si per a Barcelona els jocs van significar un salt endavant també ho van significar per a Terrassa amb la construcció d’un estadi olímpic absolutament nou i els desenvolupaments urbanístics. I sobretot després dels jocs vam guanyar molt sentiment d’orgull de ciutat. El que va passar a Barcelona també es va viure a ciutats com Terrassa.

Ara les ciutats de la segona corona metropolitana, integrades en l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità han signat el mes d’abril de 2021 la Declaració de Martorell en la que reivindiquen que s’actuï a nivell de Regió Metropolitana i que puguin dir-hi la seva…

Aquesta declaració de Martorell és molt benvinguda però em fa l’efecte que s’han perdut massa anys perquè la primera declaració de Martorell es va signar el 2005. Des de Terrassa vam potenciar aquest club de ciutats de l’Arc Metropolità ja a principis del 2000 i vam fer reunions no solament a Martorell i a Terrassa, sino també a Andorra i a Tolosa de Llenguadoc amb la voluntat de relligar la reivindicació metropolitana amb la ruta europea de l’E9. Per tant, hi havia una reflexió i un desenvolupament de propostes territorials més enllà de Barcelona molt potent per part d’aquestes ciutats. Fins i tot vam signar, jo ho vaig fer en nom de les ciutats de l’arc metropolità, un acord amb el president de la Diputació i amb l’alcalde de Barcelona en el que ens comprometíem a pensar i a planificar junts el territori de la regió metropolitana. No sé on deu estar aquest document ara mateix, però estic content de que es pugui recuperar l’esperit de col·laboració entre aquestes ciutats i també de relació amb el que és l’àrea metropolitana de Barcelona i la mateixa Barcelona ciutat.

Serveix el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona per ajudar a pensar el que caldrà fer?

Crec que el Pla Estratègic Metropolità és útil i el que estic veient és que, per sort, cada vegada més el que es pensa des de Barcelona es fa en referencia no només a l’àrea metropolitana sinó també a la regió metropolitana, i això és positiu. És bo que ens adonem que la nostra és una regió metropolitana que, comparada amb altres de tot el món, té característiques molt especials. Té taques de molta activitat econòmica, industrial, de serveis i de molt tipus, cosa que és molt positiva, però si mirem bé el mapa hi veiem una cosa que no es comuna amb altres llocs: moltes taques verdes, molts espais naturals protegits dins d’un àmbit amb una densitat de població molt elevada. I encara hi ha un altre element molt important a tenir en compte: unes infraestructures de primer nivell internacional com el port, l’aeroport o grans polígons industrials com el mateix polígon de la Zona Franca on ara parlem.

Quin paper juga el Consorci de la Zona Franca de Barcelona en aquest entorn metropolità que vol ser competitiu i específicament respecte a la indústria i la modernització del teixit productiu?

El Consorci de la Zona Franca d’alguna manera ha tornat als seus orígens. El que fa és gestionar un polígon industrial públic de cinc milions de metres quadrats aproximadament, una superfície que se suma a altres polígons i edificis; això vol dir que la nostra institució està gestionant al voltant de deu milions de metres quadrats públics. És molt important perquè els lloguers que ens paguen les empreses ens permeten tenir ingressos, ja que no rebem ni un sol euro dels pressupostos públics. Al contrari, nosaltres aportem diners al sistema en forma de promoció econòmica.

Què vol significar l’expressió de que el Consorci de la Zona Franca torna als orígens?

Els inicis d’aquest polígon industrial es troben vinculats a la creació de Seat i de Motor Ibérica, en definitiva la industria de l’automòbil, que és una activitat molt innovadora. Fabricar el Seat 600 els anys cinquanta o seixanta era el més innovador que hi havia i ocupava molta gent. Ha passat molt de temps però el Consorci continua fent ara justament el mateix que ja va fer aleshores: intentar que s’instal·lin a Barcelona les indústries més punteres, més innovadores i que creïn nous llocs de treball. Molta de la vella ocupació desapareix amb la indústria 4.0 i amb la nova economia, però, n’apareix una altra. El que es fa des del Consorci és explorar el sorgiment de noves oportunitats de feina, en concret amb la creació de la primera incubadora d’impressió 3D d’Europa juntament amb la Fundació Leitat. Avui aplega ja 60 empreses que ocupen un miler de metres quadrats, però probablement a finals de l’estiu inaugurarem ja una nova nau industrial de 17.000 metres quadrats que hem batejat com a DFactory, i que és la primera fase d’un projecte de 100.000 metres en el qual hi haurà robòtica, impressió 3D, sensòrica, Internet de les coses, blockchain, healthtech o noves tecnologies aplicades a la salut… la nova realitat industrial en definitiva.

ANTONIO BALMÓN: “A l’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL”

per Pep Martí.

Amb disset anys al davant de l’alcaldia de Cornellà de Llobregat, a Antonio Balmón li ha tocat gestionar crisis d’embalum des de la institució més propera als ciutadans. Com a vicepresident executiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), contempla la realitat política i social amb la mirada que dona una trajectòria llarga i acostumada a negociacions difícils, com la que va donar lloc a l’aprovació, l’any 2010, de la llei de creació de l’AMB. En aquesta entrevista ens parla de Cornellà, de la seva visió metropolitana i de la necessitat de preservar el valor d ela institucionalitzat per damunt de les sigles de partit.

Aquest 25 d’abril complirà disset anys com a alcalde de Cornellà. Li ha tocat entomar dues grans crisis, la del 2008 i, ara, la crisi pandèmica. Com ho ha viscut la ciutat?

La crisi econòmica del 2008 ens va agafar preparats. Era la primera vegada que ens trobàvem amb un poder públic proper, com és l’Ajuntament, amb recursos i amb possibilitats de poder afrontar l’embat. Vam ser el primer ajuntament de Catalunya, no sé si també d’Espanya però de Catalunya segur, que vam posar en marxa un gran acord contra la crisi, sempre de la mà de la xarxa d’entitats de la ciutat. I també el primer que va engegar un fons de contingència. Del que no érem conscients era que això duraria gairebé una dècada. I vam començar molts mecanismes que es van consolidar sense perjudicar el creixement de la ciutat. Era una crisi immobiliària, monetària, financera. No ens hi havíem enfrontat mai. També vam saber aprofitar les oportunitats que ens donava el Pla Zapatero per entomar la crisi social.

Ara ha estat diferent?

La crisi pandèmica ens ha enganxat en una situació totalment diferent. Aquest havia de ser un mandat expansiu, de sortida de la crisi. Teníem unes bases consolidades. Però la pandèmia ho ha alterat tot i vam haver de donar-hi resposta. El 14 de març es declarava l’estat d’alarma i al cap de dos dies estàvem atenent totes les persones de Cornellà que teníem contactades i necessitaven satisfer les necessitats bàsiques. Al cap de cinc dies ja teníem un servei engegat per donar resposta a la gent que requeria un ingrés o un recurs alimentari.

I això es va poder assumir?

Es va poder assumir clarament. Vam crear un instrument paral·lel a l’administració per evitar el procediment més lent i fiscalitzador propi de l’administració, i va funcionar. Fins i tot vam detectar 300 persones que viuen soles que no teníem en les nostres bases, i algunes altres coses que no ens agradaven de la ciutat. Vam demostrar la capacitat de donar cada dia 10.000 dinars a persones sense recursos si era necessari.

Afrontar una crisi com aquesta des d’una alcaldia és molt diferent que fer-ho des d’un govern. Vostès no disposen dels estris d’un executiu amb poder legislatiu.

No tenim aquests estris, però la política local té això, la capacitat de donar una resposta ràpida a situacions excepcionals. Però fa un any, vam decidir deixar de gastar 12 milions d’euros, gairebé un 10% del pressupost, i amb aquest estalvi poder assumir una despesa que no teníem prevista i que era incerta perquè no sabíem què significaria quant a plans d’ocupació, o reforç alimentari. Però gràcies a aquesta decisió hem pogut liquidar el pressupost amb un dèficit de 4 milions d’euros, que ens permet estalviar per poder actuar en els anys 2021-22. Si no, ens haguéssim trobat amb un dèficit superior que ens podria haver escanyat.

Totes aquestes situacions requereixen una mirada més enllà d’una ciutat. És vicepresident executiu de l’AMB, que presideix l’alcaldessa de Barcelona. La política fa estranys companys de llit. En l’entrevista que vam fer a l’ex alcalde Xavier Trias, ens va elogiar molt la feina feta per vostè per fer realitat l’actual AMB. S’hi va entendre bé amb Trias?

Jo crec que la política, i més encara en l’àrea metropolitana, ha de ser també un espai de consens. L’AMB és una institució que intenta sempre fugir del partidisme. Això a vegades no s’entén bé. Allí estem gestionant molts interessos del dia a dia de la ciutadania. Crec que amb Xavier Trias, i també Lluís Tejedor, Jordi Portabella i Alberto Fernández, vam tenir l’oportunitat de demostrar que l’AMB era una institució que no era l’espai d’un partit. D’un reconeixement mutu que volíem tots va sorgir una bona base per preparar la llei de creació de l’Àrea Metropolitana del 2010. Una llei que, cal recordar, es va aprovar l’últim minut i per unanimitat.

Vostè s’hi va esmerçar.

Sempre explico que vaig estar un any i mig voltant i parlant absolutament amb tothom. Volia convèncer que intentàvem construir una cosa que no s’havia assolit mai abans: agafar quatre administracions i fusionar-les en una. Amb això el que fèiem era reduir despeses i crear unes potencialitats de gestió molt més fortes. Crec que això va convèncer tothom. I després, tot el que implicava la política d’aliances.

En quin àmbit van tenir més dificultats?

En la gestió de l’urbanisme. És lògic perquè suposa parlar molt de planificació. Hi va haver molt de debat, amb l’Ajuntament de Barcelona i la conselleria, que en aquell moment dirigia Quim Nadal. Però vam tirar endavant. És molt important en política el respecte i fer complir la teva paraula. Totes les forces polítiques van aportar elements importants a la llei i per això crec que tothom se la va fer seva.

Seria partidari que el president de l’AMB fos elegit en una elecció directa?

Sempre he defensat que no. L’AMB té aquesta potencialitat de reforç del món local. Si això no som capaços de consensuar-ho els alcaldes, és difícil que vingui algú que serà elegit per algun partit i que pugui manar sobre alguns alcaldes. Això no va enlloc. L’important és assolir grans acords. L’elecció directa del president o presidenta de l’AMB donaria a la institució un ADN més partidista. I com interlocutòria amb el món local? Ara governem quatre partits i no som notícia. Per què? Perquè hem acordat que hi ha coses que no les hem de discutir. Ja les parlarem en altres espais.

Entre els principals reptes que exigeixen una mirada metropolitana hi hauria una política d’habitatge?

És de les que necessita una estratègia més mancomunada, sí. I s’ha d’acompanyar d’una col·laboració pública-privada. La privada ha d’entrar a treballar amb les administracions públiques i alhora ha d’entendre que les seves retribucions potser seran més baixes. El món local no té prou musculatura per assumir tota la política d’habitatge. I menys per poder política de lloguer. Pensi que per fer vuitanta habitatges t’has d’endeutar per uns 14 milions d’euros. Quan has fet deu promocions, ja estàs endeutat per 140 milions d’euros.

Quina estratègia s’hauria de seguir per consolidar una governança a la regió metropolitana?

L’existència institucionalitzada de l’AMB va trigar més de vint anys. Per tant, jo parlaria més de les coses que s’han de fer més que d’una nova institució. Parlem d’infraestructures, per exemple. L’AMB ha de completar les seves infraestructures. Per poder potenciar l’economia del seu territori. Parlem de com reforcem després de la crisi pandèmica la presència de noves indústries i activitats econòmiques. I demanem als governs de l’Estat i de Catalunya totes les mesures que ajudin a estimular el territori. Parlem de les polítiques d’habitatge. Però si comencem a parlar d’una nova institució, no ens en sortirem. Perquè el Govern de la Generalitat es pot preguntar quin paper li queda davant d’una realitat institucional nova que pugui governar més de la meitat de Catalunya. Quan encara no tenim resolt el tema de les vegueries. Dit això, el Govern de Catalunya ha d’entendre que nosaltres, l’AMB, som aliats. Uns aliats a l’hora de concretar el creixement que necessita el nostre territori.