JORDI HEREU: “BARCELONA ENCARA NO TÉ INCORPORADA UNA MIRADA DE REGIÓ METROPOLITANA”

Segons l’ex-alcalde la pandèmia ha posat sobre la taula aspectes que no estaven prou cuidats relacionats amb el valor de la salut, i insta a treballar per crear “ciutats saludables”, la qual cosa té a veure amb l’habitatge i l’espai públic.
 

per Pep Martí

Jordi Hereu és una antena sensible del que passa a Barcelona i no amaga la seva preocupació per la manca d’una política basada en els grans acords. Llicenciat en Direcció i Administració d’Empreses per la UPC i MBA per ESADE, pertany a diverses entitats i fundacions, i és membre de la junta del Cercle d’Economia. Exregidor i exalcalde entre el 2006 i el 2011, presideix Idencity Consulting, especialitzada en projectes de transformació urbana que combinen competitivitat i sostenibilitat. Coneix de prop molts processos de canvi de grans capitals en l’actual context global. Per això defensa amb insistència la necessitat de no deixar perdre les oportunitats que Barcelona té a l’abast, i de fer-ho amb mirada metropolitana.

Si pren el pols de la ciutat de Barcelona en aquests moments, quina radiografia global en faria?
Barcelona és una ciutat de grans oportunitats, i això des de molts punts de vista. Però fa temps que s’estan posant a prova. Hi ha aquí un element de conjuntura. Com a ciutat, Barcelona està clarament sota els efectes de la pandèmia. S’acaba de celebrar un plenari en el qual se n’han analitzat les conseqüències. Hi ha un tema, per tant, d’efectes de pandèmia perfectament descriptibles, que se sobreposen a altres problemes. Però el primer missatge seria que Barcelona té grans oportunitats, que no esclaten amb tota la força perquè hem decidit iniciar un camí col·lectiu no gaire racional.

Veu poca racionalitat?
Col·lectivament, no gaire. Tenim grans oportunitats, el nostre clima, la història, els actius i els projectes que hem construït. Però crec que hem entrat en una certa manca d’intel·ligència col·lectiva.

A partir de quin moment s’ha produït això?
En el moment en què ens enquistem i no somatitzem bé la discrepància que hi ha en tota societat democràtica. No estem trobant la manera de resoldre eficaçment i funcionalment discrepàncies que ja no són d’ordre ordinari, sinó estratègic de país. I pel que fa a Barcelona, hi afegim també la dificultat de trobar acords estratègics més enllà de la discrepància normal.

 

Lligant amb això que diu, vostè ha reclamat en diversos moments un gran pacte de ciutat. En què hauria de consistir?
Poso en valor els enormes beneficis de la idea de l’acord. En el món el que ara preval és posar l’èmfasi en les diferències i la confrontació. És el hooliganisme aplicat al debat polític. Hi ha moments en què les societats tendeixen als acords i d’altres en què exacerben la polarització. Això dificulta en el camp de la política l’intent de sumar perquè després hi ha estratègies electorals que diuen que en el mercat electoral prima el conflicte. En canvi, jo crec que les societats construeixen millor els seus objectius si ho fan a partir d’una tesi de consens. Aleshores, Catalunya i Barcelona no són alienes a això. Hi ha un plus català en això i també barceloní. En un context global, és més fàcil construir estratègies a mig-llarg termini amb cultures democràtiques d’alternança en què qui ve no destrueix l’anterior. No acuso ningú, és un fenomen col·lectiu, però portem massa anys en què ens hem embolicat. No tenim un acord estratègic per Catalunya que ens permeti planificar el país a mig i llarg termini en molts temes de polítiques públiques. Si això ho portem a Barcelona, hi ha també l’eclosió de la nova política i nous sectors, que venien de la trinxera i ara governen. Això té una cosa positiva, que és la capacitat del sistema d’absorbir noves forces. Això també té el seu procés i els seus costos.

“L’AMB ha fet ja irreversible la idea que certes coses només les podem gestionar mancomunadament.”

Esmenti algun d’aquests acords a llarg termini que veu imprescindible.
Jo crec que hi hauria d’haver a la Catalunya actual un acord de mínims que, evidentment, deixés fora de qualsevol temptació la violència com a recurs per resoldre problemes. Ara que hi som a temps. Enfront això que alguns diuen que pacíficament no s’ha aconseguit res del que es vol. Com deia una pancarta de fa uns dies. Perquè així que s’entra en estratègies de violència estructural, ja es desfà tot. El poder que té la flama ho crema tot. I després, crec que, quan s’hagin apagat les flames, sí que hi ha d’haver un pacte entre generacions. A l’actual generació que té el repte d’inserir-se se li ha de dir que mai ha estat fàcil. O als anys vuitanta la gent ho tenia fàcil? Recordo un congrés de les Joventuts Socialistes en què el lema era “Les sortides del túnel”. Però sí que hi ha d’haver un pacte estratègic per assentar les bases de l’emancipació, amb una certa inserció com cal, i prendre’s seriosament l’habitatge.
Què vol dir prendre’s seriosament l’habitatge?
Doncs no els epifenòmens d’espectacles amb la regidora d’Habitatge posant-se davant d’una concentració per evitar un desnonament. Està molt bé, però aquesta és la política? És molt important evitar el desnonament d’algú a qui no s’hauria de desnonar. Però l’important és construir milers i milers d’habitatges nous. Ens recreem en les conseqüències i no ataquem les causes. Deixem l’espectacle i treballem. Exigim a l’Estat que posi els diners i anem a la Generalitat, que no fa res en habitatge.

Es referia abans als efectes de la pandèmia. Obligarà a modificar molts aspectes de la governança de la ciutat?
La pandèmia posa en valor aspectes que no estaven prou cuidats. És evident en el que afecta al valor de la salut. Si ho apliquem a les ciutats, és el concepte de ciutats saludables, les que generen condicions per a la salut en un sentit ampli. Les ciutats poden ajudar a la salut, la salut personal, mental, col·lectiva. O poden ser una fàbrica de patologies, personals, socials, de salut pública. La pandèmia ha incorporat això, que té a veure amb l’habitatge i l’espai públic. Per això és tan important no malmetre’l l’espai públic. Què més ens ha ensenyat la pandèmia? Que és molt important l’habitatge i la salubritat en l’habitatge, en el lloc on vivim, en l’espai privatiu. Es posa en valor la ventilació, disposar d’espais dignes, no tenir-los encapsulats de manera artificial. La pandèmia també ens ha fet esclatar d’una manera molt plàstica la desigualtat social.

Quina agenda n’ha de sortir?
A efectes urbans, una ciutat saludable en tot el que vol dir. El que sí que ens hauria d’unir és, des de la ciutat, una estratègia enfront la desigualtat. Sabent que la ciutat no pot lluitar sola. I ho dic des de la ciutat que més ha lluitat contra les desigualtats. Tenim l’espai públic més igualitari del món, hem invertit més en els 73 barris de manera igual, o de manera desigual volgudament per assolir més equipaments i ràtio de capital públic en els barris més pobres. Però a la ciutat també es percep els límits que tens. La desigualtat en renda depèn d’altres elements sistèmics. No tenim les competències ni els recursos per preservar l’estat del benestar. No els té gairebé ni Europa, ni l’Estat. Ara, crec que la pandèmia i la seva problemàtica hauria d’incidir més en la cultura de l’acord. Tot i que la ciutat genera també elements objectius en la societat per exacerbar les diferències, com ara estem veient. Després de tanta escuma mediàtica, el que hauria de quedar clar és que només junts ho farem.
En algun moment ha reclamat més acció i menys emoció en l’actual manera de governar la ciutat.
Jo estic molt en contra de la política de les emocions i dels “frame”. Ja sé que això és important i no ho menyspreo. Però hauríem de ser més freds i analitzar més les polítiques públiques.

Sense emoció tampoc hi ha política.
És evident. Però hem d’evitar la buidor de les polítiques públiques respecte al relat. Necessitem començar a resoldre els problemes. Gairebé diria que enyoro el tòpic que ens atribueixen des de fora, de ser pragmàtics. Però si som els menys pragmàtics del món! El contrast entre el que jo veig a la resta d’Espanya i Catalunya és brutal. Veig alcaldes de tots els colors que van a caçar oportunitats. No se’ls perd res. Aquí, en canvi, ens hem posat en una bacanal declarativa. Els catalans fan coses? No, els catalans ja no fan coses. Si més no, en l’àmbit públic. Jo diria: catalans, a les coses. Uns seran independentistes i altres no, però ens hem de posar d’acord en política d’habitatge.
Per afrontar tots aquests reptes, Barcelona té prou incorporada una mirada de regió metropolitana?
És evident que no. No la té ni d’àrea metropolitana en moltes coses. Per exemple, el Pla Estratègic de Barcelona del 1987, amb Pasqual Maragall, va començar com a pla del municipi. L’any 2000, fa el salt a l’àrea metropolitana. I ara, fa uns mesos, vaig contemplar amb satisfacció que l’alcaldessa de Barcelona rebia David Bote, Josep Mayoral i Jordi Ballart. Mataró, Granollers i Terrassa. Perquè, si més no en la reflexió estratègica, hi siguin els 164 municipis i els 5,1 milions d’habitants de la regió metropolitana de Barcelona, el Penedès i el Garraf inclosos.

Aquesta regió va de Viladecans, per la costa, fins al Maresme?
Pel litoral, per a mi va des de Cubelles a Mataró. Inclou les comarques del Maresme, el Vallès Occidental i l’Oriental, Barcelonès, Baix Llobregat, el Penedès i el Garraf. Ja sé que el Garraf i el Penedès són una vegueria. Però mirem el mapa de desplaçaments. En el debat de les vegueries, es va plantejar com la Generalitat s’havia de descentralitzar com a govern i emergia el debat sobre la Diputació de Barcelona, que es fragmentava en dos, la de l’interior i la que seria l’embrió de la regió metropolitana. Una entitat de govern local, de baix a dalt. Caldria que els mapes del govern de Catalunya es descentralitzessin i que els governs locals poguessin fer tasques de coordinació. S’ha vist amb la pandèmia, amb el debat sobre on es posen els límits. Hi ha hagut certa disbauxa. Només Barcelona estava interlocutant amb el Govern, com si l’AMB no existís. S’ha vist que l’AMB és un gestor de serveis, però encara està en procés de ser govern. És evident que la realitat ens ha portat a que la nostra mobilitat, la nostra economia, la nostra contaminació i la nostra desigualtat ja tenen una dimensió metropolitana. Com diu en David Bote, si es crea l’àrea verda sense preguntar els ajuntaments i el metro regional no existeix, anem malament. Si no hi ha un transport públic regional potent, de què estem parlant? Encara no hi ha organicitat de regió metropolitana, però hi comença a haver consciència.

Hi veu un primer pas clar.
És un primer pas. Aquest és un país petit i ens costa la idea de sumar. Jo vaig viure com a alcalde la llei del 2010, aprovada per unanimitat del Parlament. D’alguna manera, tancàvem allò obert el 1987, quan es va suprimir la Corporació Metropolitana i sortien d’allí dos àmbits, els residus, medi ambient i transport com a òrgan de gestió, i una mancomunitat voluntària dels alcaldes. La llei del 2010 posava l’embrió d’un govern metropolità. Sempre he dit que era una llei en què el que no estava prohibit estava permès. Per tant, dependrà de la voluntat política i de la il·lusió que s’hi posi. No prohibeix, posem per cas, fer política cultural metropolitana seriosament. Generem un imaginari cultural metropolità? Dependrà de la voluntat de les parts. Hi ha aspectes obligatoris. Sabem que el cicle dels residus el fem mancomunadament. És clar que ara alguns volen tornar al feudalisme en l’aigua…

 

En quin sentit això?
En el de tot el discurs de la remunicipalització de l’aigua. Que vol dir que cadascú anirà amb el seu càntir. El cicle de l’aigua és metropolità, com a mínim. El de residus, com a mínim, és metropolità. En el del transport, l’àmbit de l’ATM ja és regió metropolitana. El país se’ns va fent petit perquè la tecnologia ja ens permet la connectivitat i, en definitiva, hem de tenir Catalunya al cap, si en una hora ja ens plantem a Lleida. Què compta, els quilòmetres o el temps? El temps. Puigcerdà és a una eternitat, però Lleida és al costat. I aquí ja donaríem el salt a la Catalunya ciutat. Barcelona ja va veure fa més de vint-i-cinc anys que és metropolitana o no serà. És una evidència. Ho és en els problemes, en les diagnosis i en les polítiques públiques. Hem d’aspirar a una bossa comuna d’habitatges, amb sorteig metropolità. Amb fiscalitat radicalment metropolitana. Això a Madrid és la mateixa ciutat. Madrid municipi té la mateixa superfície i la mateixa població que l’àrea metropolitana de Barcelona. Hi ha hagut dos processos d’agregació. Un va ser als anys cinquanta, per ordre del règim de Franco, que va decidir que l’àrea de Madrid era tot una ciutat, i nosaltres ho fem amb un procés més confederatiu. Aleshores, anant a la regió, jo crec que hi ha una consciència creixent i hem d’anar a un procés d’institucionalització, de la generació d’institucions que puguin generar polítiques públiques adequades a aquesta realitat. Aquest seria un dels grans temes per a una Catalunya més assossegada.

Com valora el funcionament de l’AMB?
Jo crec que gestiona àrees importants i ha fet ja irreversible la idea que certes coses només les podem gestionar mancomunadament. I això suposa un pas gradual cap a una major consciència metropolitana.

Creu que caldria redefinir alguns municipis?
Jo em podria fer ara el burgès barceloní i dir: això ha de funcionar com una sola ciutat. No hi estic pas d’acord. Això aquí té molts partidaris. La idea de la Gran Barcelona. Però jo el que dic és que necessitem gent metropolitana que lideri això. Si es diu des de l’Eixample, no funcionarà. Cada vegada que es diu això, hi ha gent que s’emprenya. Per tant, en lloc d’aproximar-nos a l’objectiu, ens hi allunyem. La política de les coses ens va fent cada vegada més metropolitans. El govern actual de l’AMB, per exemple, no tenia una àrea de desenvolupament social i econòmic. Ara ja el té. Jo crec en el creixement gradual del fet metropolità en competències, en coordinació. I cal voluntat política. Ho ha dit l’alcaldessa. Som encara un òrgan prestador de serveis i no un govern. S’ha vist amb la pandèmia. La Generalitat ens té fragmentats en mil temes i, a més, cada conselleria té els seus mapes, i res coincideix. Regió policial, regió sanitària… Res coincideix. Només tenen en comú una cosa: mai reconeixen la realitat metropolitana. Ho dic perquè jo he pactat el mapa policial.

No creu en la fusió de municipis?
Als anys cinquanta, Madrid va passar a ser un megamunicipi perquè ho va dir un dictador. I la mateixa realitat va dir que Barcelona no. Per què? Es pot intuir. Nosaltres ho hem fet amb agregació gradual. Porcioles ja va generar algunes bases d’això. Nosaltres ho farem per agregació i crec que té algun avantatge. Jo sempre dic, per exemple, que la Cañada Real a Barcelona no és possible. Perquè cap alcalde ho acceptaria. I a Madrid, la Cañada Real ha estat una realitat ignominiosa, la vergonya d’Europa. Ningú pot donar per dolent que Gavà té una forta personalitat. A més, ha recuperat l’orgull de la seva transformació. I per mi, l’orgull de Gràcia, o de les Corts, és una riquesa. Jo vaig al Prat i sento orgull, com ells senten l’orgull de la transformació de Barcelona. Aleshores, a tot això, que és una riquesa, li hem d’afegir una capa d’intel·ligència: sí, però sumem on hem de sumar. Mataró no deixarà mai de ser Mataró. És la tesi de sumar per dalt. Però hem de tenir un govern que tingui força per exigir unes rodalies com cal. Hem de tenir una tesi sobre quin aeroport volem pel futur.

Seria partidari que el president de l’AMB fos elegit per elecció directa?
Al final d’un procés en què s’hagi generat una dinàmica.

Històricament, hi ha hagut una relació complexa entre la idea de Catalunya nació i la gran Barcelona. Com situaria ara aquest debat?
Jo mai he vist aquesta contradicció. Si algú creu que farà Catalunya gran fent una Barcelona petita, s’equivoca. I si algú creu que farà Barcelona gran anul·lant la personalitat nacional de Catalunya s’equivoca. No participo del barcelonisme “tavernés”, que em sembla una megabestiesa, ni del discurs que creu que farà Catalunya contra o d’esquenes a Barcelona.
L’any 1986 es va crear, amb l’impuls de Pasqual Maragall, el club de les eurociutats. Barcelona té ben dissenyada una política d’aliança de ciutats?
Jo crec que Barcelona, ara més que mai, té l’oportunitat de fer-ho. Quan jo era alcalde, tenia a València Rita Barberá. Ara tenim el País Valencià amb ganes de tenir un rol en una Espanya multicolor. Jo crec que més que mai hauríem de reconstruir l’euroregió, com una unitat funcional de cooperació. Segurament el símbol logístic és el corredor mediterrani. Hem de recuperar aquest tema amb projectes concrets. Les euroregions de ciutats tenen molt de sentit, però s’han d’assentar sobre projectes concrets. Què volem intercanviar amb les ciutats del sud de França o de la Catalunya Nord? Barcelona ha de tenir diversos vectors. L’Ebre n’és un, que ens porta fins a Bilbao. I el Mediterrani n’és un altre. I en altres temes, segur que amb Madrid tenim coses a construir. Crec molt en aliances de ciutats de geometria variable. Crec molt a convertir els Pirineus en un punt de trobada. Jo vaig dir que podríem utilitzar un esdeveniment internacional per generar un discurs d’eix pirinenc, com a ròtula. Els Jocs Olímpics del Pirineu per mi també tenia aquest sentit.

És consultor de projectes de transformació de ciutats i viatja molt. Quina iniciativa més innovadora ha vist recentment que pugui ser útil per Barcelona?
Quan hi ha una cultura de l’acord, la gent és capaç de produir, d’atraure i generar atractivitat. Una ciutat global és, intrínsecament, espai de conflicte i resisteix perfectament. París ha resistit molts conflictes. Ara bé, no n’abusem, eh! Si el conflicte passa a ser categoria, és diferent. Barcelona és una ciutat global, però la nostra massa crítica no és París. No som una megàpoli. Per mi, hi ha un exemple, que és Medellín, una ciutat que ha estat al caire de l’abisme. No van començar a posar sensors per ser una smart city. Ells, a través de la cultura i de la promoció de la lectura, han estat un exemple de resiliència. Després, han generat bona governança, empreses públiques que han demostrat que el servei públic pot ser eficaç. I venen del gran abisme. Com a model de ciutat intel·ligent, esmentaria Copenhague perquè ha introduït sostenibilitat d’una manera hipermoderna i l’ha convertit en una marca d’imatge. Però al costat posaria Medellín com a mostra de molta intel·ligència col·lectiva.

Digui’ns de què està més orgullós com a alcalde de Barcelona i quina espina té encara clavada sobre un tema que no va poder coronar.
Seré molt feliç el dia que agafi, des del meu barri de les Corts, un tramvia que em porti al Fòrum. Que vol dir relligar l’àrea metropolitana amb transport col·lectiu. Com sempre li dic a l’alcalde de Sant Adrià: algun dia et vindré a veure amb tramvia. Aquesta seria l’espina. Del que estic més orgullós, home, a mi em va tocar com a alcalde la crisi del 2008. Per tant, vaig viure les dificultats d’una ciutat que entrava profundament en crisi i vaig viure amb orgull la resposta d’aquesta ciutat. Com a símbol, diria que davant el decret del ministre Montoro que va fer que moltes capitals posessin damunt de la taula totes les factures que no havien pagat —alguna va posar 5.000 milions de factures sense pagar—, Barcelona no va posar res perquè ho havíem pagat tot sempre. Això és molt prosaic. Però sobretot diria que la ciutat va decidir que guanyaria a la crisi. La gent va treure el millor. Li posaria un exemple: en Lluís Sans. La seva gran reforma de Santa Eulàlia la va fer en plena crisi. El que ara em fa por és que en aquesta crisi ens acabin de minar l’últim que ens han de minar, que és la moral de lluita. L’únic que em preocuparia és que la gent dimiteixi. Ens cal una rebel·lió contra la desesperança.

per Pep Martí

Jordi Hereu és una antena sensible del que passa a Barcelona i no amaga la seva preocupació per la manca d’una política basada en els grans acords. Llicenciat en Direcció i Administració d’Empreses per la UPC i MBA per ESADE, pertany a diverses entitats i fundacions, i és membre de la junta del Cercle d’Economia. Exregidor i exalcalde entre el 2006 i el 2011, presideix Idencity Consulting, especialitzada en projectes de transformació urbana que combinen competitivitat i sostenibilitat. Coneix de prop molts processos de canvi de grans capitals en l’actual context global. Per això defensa amb insistència la necessitat de no deixar perdre les oportunitats que Barcelona té a l’abast, i de fer-ho amb mirada metropolitana.

Si pren el pols de la ciutat de Barcelona en aquests moments, quina radiografia global en faria?
Barcelona és una ciutat de grans oportunitats, i això des de molts punts de vista. Però fa temps que s’estan posant a prova. Hi ha aquí un element de conjuntura. Com a ciutat, Barcelona està clarament sota els efectes de la pandèmia. S’acaba de celebrar un plenari en el qual se n’han analitzat les conseqüències. Hi ha un tema, per tant, d’efectes de pandèmia perfectament descriptibles, que se sobreposen a altres problemes. Però el primer missatge seria que Barcelona té grans oportunitats, que no esclaten amb tota la força perquè hem decidit iniciar un camí col·lectiu no gaire racional.

Veu poca racionalitat?
Col·lectivament, no gaire. Tenim grans oportunitats, el nostre clima, la història, els actius i els projectes que hem construït. Però crec que hem entrat en una certa manca d’intel·ligència col·lectiva.

A partir de quin moment s’ha produït això?
En el moment en què ens enquistem i no somatitzem bé la discrepància que hi ha en tota societat democràtica. No estem trobant la manera de resoldre eficaçment i funcionalment discrepàncies que ja no són d’ordre ordinari, sinó estratègic de país. I pel que fa a Barcelona, hi afegim també la dificultat de trobar acords estratègics més enllà de la discrepància normal.

 

Lligant amb això que diu, vostè ha reclamat en diversos moments un gran pacte de ciutat. En què hauria de consistir?
Poso en valor els enormes beneficis de la idea de l’acord. En el món el que ara preval és posar l’èmfasi en les diferències i la confrontació. És el hooliganisme aplicat al debat polític. Hi ha moments en què les societats tendeixen als acords i d’altres en què exacerben la polarització. Això dificulta en el camp de la política l’intent de sumar perquè després hi ha estratègies electorals que diuen que en el mercat electoral prima el conflicte. En canvi, jo crec que les societats construeixen millor els seus objectius si ho fan a partir d’una tesi de consens. Aleshores, Catalunya i Barcelona no són alienes a això. Hi ha un plus català en això i també barceloní. En un context global, és més fàcil construir estratègies a mig-llarg termini amb cultures democràtiques d’alternança en què qui ve no destrueix l’anterior. No acuso ningú, és un fenomen col·lectiu, però portem massa anys en què ens hem embolicat. No tenim un acord estratègic per Catalunya que ens permeti planificar el país a mig i llarg termini en molts temes de polítiques públiques. Si això ho portem a Barcelona, hi ha també l’eclosió de la nova política i nous sectors, que venien de la trinxera i ara governen. Això té una cosa positiva, que és la capacitat del sistema d’absorbir noves forces. Això també té el seu procés i els seus costos.

“L’AMB ha fet ja irreversible la idea que certes coses només les podem gestionar mancomunadament.”

 

 

 

Esmenti algun d’aquests acords a llarg termini que veu imprescindible.
Jo crec que hi hauria d’haver a la Catalunya actual un acord de mínims que, evidentment, deixés fora de qualsevol temptació la violència com a recurs per resoldre problemes. Ara que hi som a temps. Enfront això que alguns diuen que pacíficament no s’ha aconseguit res del que es vol. Com deia una pancarta de fa uns dies. Perquè així que s’entra en estratègies de violència estructural, ja es desfà tot. El poder que té la flama ho crema tot. I després, crec que, quan s’hagin apagat les flames, sí que hi ha d’haver un pacte entre generacions. A l’actual generació que té el repte d’inserir-se se li ha de dir que mai ha estat fàcil. O als anys vuitanta la gent ho tenia fàcil? Recordo un congrés de les Joventuts Socialistes en què el lema era “Les sortides del túnel”. Però sí que hi ha d’haver un pacte estratègic per assentar les bases de l’emancipació, amb una certa inserció com cal, i prendre’s seriosament l’habitatge.

Què vol dir prendre’s seriosament l’habitatge?
Doncs no els epifenòmens d’espectacles amb la regidora d’Habitatge posant-se davant d’una concentració per evitar un desnonament. Està molt bé, però aquesta és la política? És molt important evitar el desnonament d’algú a qui no s’hauria de desnonar. Però l’important és construir milers i milers d’habitatges nous. Ens recreem en les conseqüències i no ataquem les causes. Deixem l’espectacle i treballem. Exigim a l’Estat que posi els diners i anem a la Generalitat, que no fa res en habitatge.

Es referia abans als efectes de la pandèmia. Obligarà a modificar molts aspectes de la governança de la ciutat?
La pandèmia posa en valor aspectes que no estaven prou cuidats. És evident en el que afecta al valor de la salut. Si ho apliquem a les ciutats, és el concepte de ciutats saludables, les que generen condicions per a la salut en un sentit ampli. Les ciutats poden ajudar a la salut, la salut personal, mental, col·lectiva. O poden ser una fàbrica de patologies, personals, socials, de salut pública. La pandèmia ha incorporat això, que té a veure amb l’habitatge i l’espai públic. Per això és tan important no malmetre’l l’espai públic. Què més ens ha ensenyat la pandèmia? Que és molt important l’habitatge i la salubritat en l’habitatge, en el lloc on vivim, en l’espai privatiu. Es posa en valor la ventilació, disposar d’espais dignes, no tenir-los encapsulats de manera artificial. La pandèmia també ens ha fet esclatar d’una manera molt plàstica la desigualtat social.

Quina agenda n’ha de sortir?
A efectes urbans, una ciutat saludable en tot el que vol dir. El que sí que ens hauria d’unir és, des de la ciutat, una estratègia enfront la desigualtat. Sabent que la ciutat no pot lluitar sola. I ho dic des de la ciutat que més ha lluitat contra les desigualtats. Tenim l’espai públic més igualitari del món, hem invertit més en els 73 barris de manera igual, o de manera desigual volgudament per assolir més equipaments i ràtio de capital públic en els barris més pobres. Però a la ciutat també es percep els límits que tens. La desigualtat en renda depèn d’altres elements sistèmics. No tenim les competències ni els recursos per preservar l’estat del benestar. No els té gairebé ni Europa, ni l’Estat. Ara, crec que la pandèmia i la seva problemàtica hauria d’incidir més en la cultura de l’acord. Tot i que la ciutat genera també elements objectius en la societat per exacerbar les diferències, com ara estem veient. Després de tanta escuma mediàtica, el que hauria de quedar clar és que només junts ho farem.
En algun moment ha reclamat més acció i menys emoció en l’actual manera de governar la ciutat.
Jo estic molt en contra de la política de les emocions i dels “frame”. Ja sé que això és important i no ho menyspreo. Però hauríem de ser més freds i analitzar més les polítiques públiques.

Sense emoció tampoc hi ha política.
És evident. Però hem d’evitar la buidor de les polítiques públiques respecte al relat. Necessitem començar a resoldre els problemes. Gairebé diria que enyoro el tòpic que ens atribueixen des de fora, de ser pragmàtics. Però si som els menys pragmàtics del món! El contrast entre el que jo veig a la resta d’Espanya i Catalunya és brutal. Veig alcaldes de tots els colors que van a caçar oportunitats. No se’ls perd res. Aquí, en canvi, ens hem posat en una bacanal declarativa. Els catalans fan coses? No, els catalans ja no fan coses. Si més no, en l’àmbit públic. Jo diria: catalans, a les coses. Uns seran independentistes i altres no, però ens hem de posar d’acord en política d’habitatge.
Per afrontar tots aquests reptes, Barcelona té prou incorporada una mirada de regió metropolitana?
És evident que no. No la té ni d’àrea metropolitana en moltes coses. Per exemple, el Pla Estratègic de Barcelona del 1987, amb Pasqual Maragall, va començar com a pla del municipi. L’any 2000, fa el salt a l’àrea metropolitana. I ara, fa uns mesos, vaig contemplar amb satisfacció que l’alcaldessa de Barcelona rebia David Bote, Josep Mayoral i Jordi Ballart. Mataró, Granollers i Terrassa. Perquè, si més no en la reflexió estratègica, hi siguin els 164 municipis i els 5,1 milions d’habitants de la regió metropolitana de Barcelona, el Penedès i el Garraf inclosos.

Aquesta regió va de Viladecans, per la costa, fins al Maresme?
Pel litoral, per a mi va des de Cubelles a Mataró. Inclou les comarques del Maresme, el Vallès Occidental i l’Oriental, Barcelonès, Baix Llobregat, el Penedès i el Garraf. Ja sé que el Garraf i el Penedès són una vegueria. Però mirem el mapa de desplaçaments. En el debat de les vegueries, es va plantejar com la Generalitat s’havia de descentralitzar com a govern i emergia el debat sobre la Diputació de Barcelona, que es fragmentava en dos, la de l’interior i la que seria l’embrió de la regió metropolitana. Una entitat de govern local, de baix a dalt. Caldria que els mapes del govern de Catalunya es descentralitzessin i que els governs locals poguessin fer tasques de coordinació. S’ha vist amb la pandèmia, amb el debat sobre on es posen els límits. Hi ha hagut certa disbauxa. Només Barcelona estava interlocutant amb el Govern, com si l’AMB no existís. S’ha vist que l’AMB és un gestor de serveis, però encara està en procés de ser govern. És evident que la realitat ens ha portat a que la nostra mobilitat, la nostra economia, la nostra contaminació i la nostra desigualtat ja tenen una dimensió metropolitana. Com diu en David Bote, si es crea l’àrea verda sense preguntar els ajuntaments i el metro regional no existeix, anem malament. Si no hi ha un transport públic regional potent, de què estem parlant? Encara no hi ha organicitat de regió metropolitana, però hi comença a haver consciència.

Hi veu un primer pas clar.
És un primer pas. Aquest és un país petit i ens costa la idea de sumar. Jo vaig viure com a alcalde la llei del 2010, aprovada per unanimitat del Parlament. D’alguna manera, tancàvem allò obert el 1987, quan es va suprimir la Corporació Metropolitana i sortien d’allí dos àmbits, els residus, medi ambient i transport com a òrgan de gestió, i una mancomunitat voluntària dels alcaldes. La llei del 2010 posava l’embrió d’un govern metropolità. Sempre he dit que era una llei en què el que no estava prohibit estava permès. Per tant, dependrà de la voluntat política i de la il·lusió que s’hi posi. No prohibeix, posem per cas, fer política cultural metropolitana seriosament. Generem un imaginari cultural metropolità? Dependrà de la voluntat de les parts. Hi ha aspectes obligatoris. Sabem que el cicle dels residus el fem mancomunadament. És clar que ara alguns volen tornar al feudalisme en l’aigua…

 

En quin sentit això?
En el de tot el discurs de la remunicipalització de l’aigua. Que vol dir que cadascú anirà amb el seu càntir. El cicle de l’aigua és metropolità, com a mínim. El de residus, com a mínim, és metropolità. En el del transport, l’àmbit de l’ATM ja és regió metropolitana. El país se’ns va fent petit perquè la tecnologia ja ens permet la connectivitat i, en definitiva, hem de tenir Catalunya al cap, si en una hora ja ens plantem a Lleida. Què compta, els quilòmetres o el temps? El temps. Puigcerdà és a una eternitat, però Lleida és al costat. I aquí ja donaríem el salt a la Catalunya ciutat. Barcelona ja va veure fa més de vint-i-cinc anys que és metropolitana o no serà. És una evidència. Ho és en els problemes, en les diagnosis i en les polítiques públiques. Hem d’aspirar a una bossa comuna d’habitatges, amb sorteig metropolità. Amb fiscalitat radicalment metropolitana. Això a Madrid és la mateixa ciutat. Madrid municipi té la mateixa superfície i la mateixa població que l’àrea metropolitana de Barcelona. Hi ha hagut dos processos d’agregació. Un va ser als anys cinquanta, per ordre del règim de Franco, que va decidir que l’àrea de Madrid era tot una ciutat, i nosaltres ho fem amb un procés més confederatiu. Aleshores, anant a la regió, jo crec que hi ha una consciència creixent i hem d’anar a un procés d’institucionalització, de la generació d’institucions que puguin generar polítiques públiques adequades a aquesta realitat. Aquest seria un dels grans temes per a una Catalunya més assossegada.

Com valora el funcionament de l’AMB?
Jo crec que gestiona àrees importants i ha fet ja irreversible la idea que certes coses només les podem gestionar mancomunadament. I això suposa un pas gradual cap a una major consciència metropolitana.

Creu que caldria redefinir alguns municipis?
Jo em podria fer ara el burgès barceloní i dir: això ha de funcionar com una sola ciutat. No hi estic pas d’acord. Això aquí té molts partidaris. La idea de la Gran Barcelona. Però jo el que dic és que necessitem gent metropolitana que lideri això. Si es diu des de l’Eixample, no funcionarà. Cada vegada que es diu això, hi ha gent que s’emprenya. Per tant, en lloc d’aproximar-nos a l’objectiu, ens hi allunyem. La política de les coses ens va fent cada vegada més metropolitans. El govern actual de l’AMB, per exemple, no tenia una àrea de desenvolupament social i econòmic. Ara ja el té. Jo crec en el creixement gradual del fet metropolità en competències, en coordinació. I cal voluntat política. Ho ha dit l’alcaldessa. Som encara un òrgan prestador de serveis i no un govern. S’ha vist amb la pandèmia. La Generalitat ens té fragmentats en mil temes i, a més, cada conselleria té els seus mapes, i res coincideix. Regió policial, regió sanitària… Res coincideix. Només tenen en comú una cosa: mai reconeixen la realitat metropolitana. Ho dic perquè jo he pactat el mapa policial.

No creu en la fusió de municipis?
Als anys cinquanta, Madrid va passar a ser un megamunicipi perquè ho va dir un dictador. I la mateixa realitat va dir que Barcelona no. Per què? Es pot intuir. Nosaltres ho hem fet amb agregació gradual. Porcioles ja va generar algunes bases d’això. Nosaltres ho farem per agregació i crec que té algun avantatge. Jo sempre dic, per exemple, que la Cañada Real a Barcelona no és possible. Perquè cap alcalde ho acceptaria. I a Madrid, la Cañada Real ha estat una realitat ignominiosa, la vergonya d’Europa. Ningú pot donar per dolent que Gavà té una forta personalitat. A més, ha recuperat l’orgull de la seva transformació. I per mi, l’orgull de Gràcia, o de les Corts, és una riquesa. Jo vaig al Prat i sento orgull, com ells senten l’orgull de la transformació de Barcelona. Aleshores, a tot això, que és una riquesa, li hem d’afegir una capa d’intel·ligència: sí, però sumem on hem de sumar. Mataró no deixarà mai de ser Mataró. És la tesi de sumar per dalt. Però hem de tenir un govern que tingui força per exigir unes rodalies com cal. Hem de tenir una tesi sobre quin aeroport volem pel futur.

Seria partidari que el president de l’AMB fos elegit per elecció directa?
Al final d’un procés en què s’hagi generat una dinàmica.

Històricament, hi ha hagut una relació complexa entre la idea de Catalunya nació i la gran Barcelona. Com situaria ara aquest debat?
Jo mai he vist aquesta contradicció. Si algú creu que farà Catalunya gran fent una Barcelona petita, s’equivoca. I si algú creu que farà Barcelona gran anul·lant la personalitat nacional de Catalunya s’equivoca. No participo del barcelonisme “tavernés”, que em sembla una megabestiesa, ni del discurs que creu que farà Catalunya contra o d’esquenes a Barcelona.
L’any 1986 es va crear, amb l’impuls de Pasqual Maragall, el club de les eurociutats. Barcelona té ben dissenyada una política d’aliança de ciutats?
Jo crec que Barcelona, ara més que mai, té l’oportunitat de fer-ho. Quan jo era alcalde, tenia a València Rita Barberá. Ara tenim el País Valencià amb ganes de tenir un rol en una Espanya multicolor. Jo crec que més que mai hauríem de reconstruir l’euroregió, com una unitat funcional de cooperació. Segurament el símbol logístic és el corredor mediterrani. Hem de recuperar aquest tema amb projectes concrets. Les euroregions de ciutats tenen molt de sentit, però s’han d’assentar sobre projectes concrets. Què volem intercanviar amb les ciutats del sud de França o de la Catalunya Nord? Barcelona ha de tenir diversos vectors. L’Ebre n’és un, que ens porta fins a Bilbao. I el Mediterrani n’és un altre. I en altres temes, segur que amb Madrid tenim coses a construir. Crec molt en aliances de ciutats de geometria variable. Crec molt a convertir els Pirineus en un punt de trobada. Jo vaig dir que podríem utilitzar un esdeveniment internacional per generar un discurs d’eix pirinenc, com a ròtula. Els Jocs Olímpics del Pirineu per mi també tenia aquest sentit.

És consultor de projectes de transformació de ciutats i viatja molt. Quina iniciativa més innovadora ha vist recentment que pugui ser útil per Barcelona?
Quan hi ha una cultura de l’acord, la gent és capaç de produir, d’atraure i generar atractivitat. Una ciutat global és, intrínsecament, espai de conflicte i resisteix perfectament. París ha resistit molts conflictes. Ara bé, no n’abusem, eh! Si el conflicte passa a ser categoria, és diferent. Barcelona és una ciutat global, però la nostra massa crítica no és París. No som una megàpoli. Per mi, hi ha un exemple, que és Medellín, una ciutat que ha estat al caire de l’abisme. No van començar a posar sensors per ser una smart city. Ells, a través de la cultura i de la promoció de la lectura, han estat un exemple de resiliència. Després, han generat bona governança, empreses públiques que han demostrat que el servei públic pot ser eficaç. I venen del gran abisme. Com a model de ciutat intel·ligent, esmentaria Copenhague perquè ha introduït sostenibilitat d’una manera hipermoderna i l’ha convertit en una marca d’imatge. Però al costat posaria Medellín com a mostra de molta intel·ligència col·lectiva.

Digui’ns de què està més orgullós com a alcalde de Barcelona i quina espina té encara clavada sobre un tema que no va poder coronar.
Seré molt feliç el dia que agafi, des del meu barri de les Corts, un tramvia que em porti al Fòrum. Que vol dir relligar l’àrea metropolitana amb transport col·lectiu. Com sempre li dic a l’alcalde de Sant Adrià: algun dia et vindré a veure amb tramvia. Aquesta seria l’espina. Del que estic més orgullós, home, a mi em va tocar com a alcalde la crisi del 2008. Per tant, vaig viure les dificultats d’una ciutat que entrava profundament en crisi i vaig viure amb orgull la resposta d’aquesta ciutat. Com a símbol, diria que davant el decret del ministre Montoro que va fer que moltes capitals posessin damunt de la taula totes les factures que no havien pagat —alguna va posar 5.000 milions de factures sense pagar—, Barcelona no va posar res perquè ho havíem pagat tot sempre. Això és molt prosaic. Però sobretot diria que la ciutat va decidir que guanyaria a la crisi. La gent va treure el millor. Li posaria un exemple: en Lluís Sans. La seva gran reforma de Santa Eulàlia la va fer en plena crisi. El que ara em fa por és que en aquesta crisi ens acabin de minar l’últim que ens han de minar, que és la moral de lluita. L’únic que em preocuparia és que la gent dimiteixi. Ens cal una rebel·lió contra la desesperança.

share: