BARCELONA, VOCACIÓ DE METRÒPOLI FEDERAL

Per Rafael Pradas, periodista

L’alcalde de Barcelona i president de l’ÀMB, Jaume Collboni, ha fet públicament una afirmació que és tot un programa polític i institucional: serem metropolitans o no serem. Es refereix òbviament –en línia amb el que experts i representants de sectors econòmics i socials venen dient des de fa temps- al reconeixement de la Barcelona gran, la regió metropolitana de 5,5 milions d’habitants, una de les principals aglomeracions urbanes d’Europa. També planteja un gran repte: que l’any 2030 hi hagi un organisme que assumeixi institucionalment la complexitat d’aquesta regió metropolitana.

Jaume Collboni va anunciar en públic aquesta línia programàtica en la seva presa de possessió com a president de l’AMB a finals del mes de juliol i la va explicitar de nou, més recentment, a Foment de Treball, dins del cicle Fer metròpoli organitzat per Rethink Barcelona on va desgranar el seu ideari davant un públic amb un fort component empresarial, institucional i mediàtic: si no avança pels camins de l’acord, la concertació i el pacte, Barcelona difícilment podrà ser una ciutat global que competeixi internacionalment i difícilment podrà abordar els grans reptes plantejats: mobilitat, habitatge, transició energètica, infraestructures, seguretat, ocupació de qualitat, millora dels nivells d’equitat. I, siguem clars, tampoc podrà desenvolupar plenament el seus actius i ambicions en tecnologia, innovació o industria. Competitivitat digital, atracció de talent, posicionament en ciència o tecnologia son valors reconeguts internacionalment a Barcelona. Però res és permanent sense esforç, compromís i bases sòlides.

“Caldrà un nou pacte metropolità que concerneix en primer lloc les administracions, però també el conjunt de sectors empresarials, professionals, socials i acadèmics”

Tant els problemes com les oportunitats que avui analitzem no s’havien manifestat amb la seva contundència l’any 2010, quan després d’un laboriós procés en que es va imposar el consens, el Parlament de Catalunya va aprovar de manera solemne i per unanimitat la llei de creació de l’AMB que recollia aspiracions i tradicions forjades al llarg de molts anys de nova democràcia municipal i assumia l’experiència de les dificultats de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona o la Mancomunitat de Municipis metropolitans per poder desenvolupar un projecte amb contingut estratègic.

Ni Jordi Pujol ni Pasqual Maragall tenien ja protagonisme polític en aquell moment, però la seva ombra hi era ben present. De Pujol en quedava el missatge de la preeminència de la Generalitat en l’ordenació del territori i una certa idea de Catalunya considerada com un tot més basat en les comarques que en les grans realitats urbanes, un llegat que els seus hereus polítics adaptaven a la realitat. De Maragall en restava sobretot la tossuderia per dotar l’àmbit de Barcelona d’estructures de governança i bon servei. Al final, compartir serveis i oportunitats acaba pesant més que les reticències municipals al pes i la influència Barcelona. En aquell moment i ara.

En l’acte a Foment del Treball Jaume Collboni va recordar que els anys vuitanta, lluny encara dels focus dels Jocs, Maragall imaginava el Consell de Cent Metropolità. L’actual consell d’alcaldes de l’AMB s’ha fet petit davant la realitat: ara cal llegir el temps present tot entroncant amb la tradició federalista i municipalista partidària de treballar de baix a dalt, de concertar voluntats, establir pactes entre diferents per assolir objectius comuns. I cal un nou horitzó.

Les oportunitats i les polítiques de la Barcelona global s’hauran de basar, per tant, en la pròpia realitat: avui la metròpolis s’estén molt més enllà dels 36 municipis i els 636 km2 de l’AMB i de l’estricte continu urbà. La regió metropolitana és un territori amb diversitat de nodes urbans que generen un ampli sistema de relacions de producció, residència, activitat comercial, culturals, serveis… Amb una superfície del 10% de Catalunya aplega el 70 % de la seva població assentada sobre mes de 160 municipis de les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Maresme, Vallès occidental i Vallès oriental. Cal llegir adequadament aquestes dades per comprendre i valorar l’abast de la proposta i la importància que té des del punt de vista del govern de la Generalitat.

Per això té raó Jaume Collboni quan diu que no es podria començar la casa per la teulada. Si la Regió Metropolitana de Barcelona s’institucionalitza d’alguna manera, es dota d’un nou ens o n’adapta d’existents serà a través d’un procés de presa de consciència col·lectiva institucional i social que posi en valor la concertació, l’acord i el pacte.

Caldrà en efecte un nou pacte metropolità –de dimensions nacionals catalanes, no ens enganyem- que concerneix en primer lloc les administracions (ajuntaments, AMB, Diputació de Barcelona, Estat i Generalitat de Catalunya), però també el conjunt de sectors empresarials, professionals, socials i acadèmics. Sobre la taula hi ha el repte de compartir una visió àmplia sobre el futur de la regió, dibuixar polítiques d’escala, coordinar les polítiques públiques, acordar sobre la qüestió sempre complexa de les infraestructures i harmonitzar normes locals. Cedir, guanyar, avançar, compartir.

S’ha demostrat a bastament que el territori metropolità és ric en iniciatives de diversos nivells. Citem a tall d’exemple l’associació de municipis de l’Arc Metropolità que integren els grans ajuntaments de la segona corona metropolitana, l’associació Àmbit B30 que articula la col·laboració d’ajuntaments i administracions públiques, centres de recerca, parcs tecnològics, organitzacions empresarials i sindicals i universitats que genera sinergies més enllà dels estrictes límits administratius. O, finalment, l’associació Pla Estratègic Metropolità creada el 1988 per l’ajuntament de Barcelona que avui aplega nombroses institucions públiques i privades i que ha estat i és un bon àmbit de reflexió. Hi ha elements per a l’optimisme.

En el mentrestant, l’AMB per boca del seu president anuncia una nova mirada –i actuació milionària- als barris del Besòs de Barcelona, Sant Adrià, Santa Coloma, Badalona i Montcada. L’eix metropolità, tants anys pivotant sobre el Baix Llobregat, es reequilibra.

Altres articles de Rafael Pradas:

Per Rafael Pradas, periodista

L’alcalde de Barcelona i president de l’ÀMB, Jaume Collboni, ha fet públicament una afirmació que és tot un programa polític i institucional: serem metropolitans o no serem. Es refereix òbviament –en línia amb el que experts i representants de sectors econòmics i socials venen dient des de fa temps- al reconeixement de la Barcelona gran, la regió metropolitana de 5,5 milions d’habitants, una de les principals aglomeracions urbanes d’Europa. També planteja un gran repte: que l’any 2030 hi hagi un organisme que assumeixi institucionalment la complexitat d’aquesta regió metropolitana.
Jaume Collboni va anunciar en públic aquesta línia programàtica en la seva presa de possessió com a president de l’AMB a finals del mes de juliol i la va explicitar de nou, més recentment, a Foment de Treball, dins del cicle Fer metròpoli organitzat per Rethink Barcelona on va desgranar el seu ideari davant un públic amb un fort component empresarial, institucional i mediàtic: si no avança pels camins de l’acord, la concertació i el pacte, Barcelona difícilment podrà ser una ciutat global que competeixi internacionalment i difícilment podrà abordar els grans reptes plantejats: mobilitat, habitatge, transició energètica, infraestructures, seguretat, ocupació de qualitat, millora dels nivells d’equitat. I, siguem clars, tampoc podrà desenvolupar plenament el seus actius i ambicions en tecnologia, innovació o industria. Competitivitat digital, atracció de talent, posicionament en ciència o tecnologia son valors reconeguts internacionalment a Barcelona. Però res és permanent sense esforç, compromís i bases sòlides.

”Caldrà un nou pacte metropolità que concerneix en primer lloc les administracions, però també el conjunt de sectors empresarials, professionals, socials i acadèmics”

 

 

 

Tant els problemes com les oportunitats que avui analitzem no s’havien manifestat amb la seva contundència l’any 2010, quan després d’un laboriós procés en que es va imposar el consens, el Parlament de Catalunya va aprovar de manera solemne i per unanimitat la llei de creació de l’AMB que recollia aspiracions i tradicions forjades al llarg de molts anys de nova democràcia municipal i assumia l’experiència de les dificultats de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona o la Mancomunitat de Municipis metropolitans per poder desenvolupar un projecte amb contingut estratègic.
Ni Jordi Pujol ni Pasqual Maragall tenien ja protagonisme polític en aquell moment, però la seva ombra hi era ben present. De Pujol en quedava el missatge de la preeminència de la Generalitat en l’ordenació del territori i una certa idea de Catalunya considerada com un tot més basat en les comarques que en les grans realitats urbanes, un llegat que els seus hereus polítics adaptaven a la realitat. De Maragall en restava sobretot la tossuderia per dotar l’àmbit de Barcelona d’estructures de governança i bon servei. Al final, compartir serveis i oportunitats acaba pesant més que les reticències municipals al pes i la influència Barcelona. En aquell moment i ara.
En l’acte a Foment del Treball Jaume Collboni va recordar que els anys vuitanta, lluny encara dels focus dels Jocs, Maragall imaginava el Consell de Cent Metropolità. L’actual consell d’alcaldes de l’AMB s’ha fet petit davant la realitat: ara cal llegir el temps present tot entroncant amb la tradició federalista i municipalista partidària de treballar de baix a dalt, de concertar voluntats, establir pactes entre diferents per assolir objectius comuns. I cal un nou horitzó.
Les oportunitats i les polítiques de la Barcelona global s’hauran de basar, per tant, en la pròpia realitat: avui la metròpolis s’estén molt més enllà dels 36 municipis i els 636 km2 de l’AMB i de l’estricte continu urbà. La regió metropolitana és un territori amb diversitat de nodes urbans que generen un ampli sistema de relacions de producció, residència, activitat comercial, culturals, serveis… Amb una superfície del 10% de Catalunya aplega el 70 % de la seva població assentada sobre mes de 160 municipis de les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Alt Penedès, Maresme, Vallès occidental i Vallès oriental. Cal llegir adequadament aquestes dades per comprendre i valorar l’abast de la proposta i la importància que té des del punt de vista del govern de la Generalitat.
Per això té raó Jaume Collboni quan diu que no es podria començar la casa per la teulada. Si la Regió Metropolitana de Barcelona s’institucionalitza d’alguna manera, es dota d’un nou ens o n’adapta d’existents serà a través d’un procés de presa de consciència col·lectiva institucional i social que posi en valor la concertació, l’acord i el pacte.
Caldrà en efecte un nou pacte metropolità –de dimensions nacionals catalanes, no ens enganyem- que concerneix en primer lloc les administracions (ajuntaments, AMB, Diputació de Barcelona, Estat i Generalitat de Catalunya), però també el conjunt de sectors empresarials, professionals, socials i acadèmics. Sobre la taula hi ha el repte de compartir una visió àmplia sobre el futur de la regió, dibuixar polítiques d’escala, coordinar les polítiques públiques, acordar sobre la qüestió sempre complexa de les infraestructures i harmonitzar normes locals. Cedir, guanyar, avançar, compartir.
S’ha demostrat a bastament que el territori metropolità és ric en iniciatives de diversos nivells. Citem a tall d’exemple l’associació de municipis de l’Arc Metropolità que integren els grans ajuntaments de la segona corona metropolitana, l’associació Àmbit B30 que articula la col·laboració d’ajuntaments i administracions públiques, centres de recerca, parcs tecnològics, organitzacions empresarials i sindicals i universitats que genera sinergies més enllà dels estrictes límits administratius. O, finalment, l’associació Pla Estratègic Metropolità creada el 1988 per l’ajuntament de Barcelona que avui aplega nombroses institucions públiques i privades i que ha estat i és un bon àmbit de reflexió. Hi ha elements per a l’optimisme.
En el mentrestant, l’AMB per boca del seu president anuncia una nova mirada –i actuació milionària- als barris del Besòs de Barcelona, Sant Adrià, Santa Coloma, Badalona i Montcada. L’eix metropolità, tants anys pivotant sobre el Baix Llobregat, es reequilibra.

Altres articles de Rafael Pradas:

https://rethinkbcn.cat/rafael-pradas-consciencia-metropolitana/

ALTRES ARTICLES