CONSCIÈNCIA DE LA METROPOLIS
Per Rafael Pradas, periodista
A Pasqual Maragall, en la seva època de alcalde, li van preguntar en una ocasió pel nombre d’habitants de Barcelona. La resposta va estar a l’alçada de la seva famosa lògica: “Depèn de l’hora del dia” va sentenciar. No es tracta de cap boutade sinó d’una obvietat: cal recordar que una de les característica de la ciutat metropolitana és el seu dinamisme i complexitat, que s’expressa sobretot mitjançant la fluïdesa i intensitat del desplaçament de les persones (i dels béns). És un element essencial de la gran ciutat en canvi constant.
En un suplement de La Vanguardia de març de 2019 (Idees per rellançar la metròpolis) Josep Corbella va escriure: “per a qualsevol investigador que arriba des de Los Angeles o des de Singapur, el Prat és Barcelona. Si visita el sincrotró Alba li semblarà que Cerdanyola del Vallès és Barcelona. Si va al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona el mateix nom de la institució li confirmarà que no ha sortit de Barcelona. Si es físic quàntic i va a l’Institut de Ciències Fotòniques a Castelldefels, li farà la impressió que continua trobant-se a Barcelona. I no perquè les lleis de la mecànica quàntica permetin en dos llocs alhora. Es perquè a la comunitat global de ciència i innovació, Barcelona no és un municipi. És una àrea metropolitana”. Una altra característica: la realitat del territori encara que no sigui sempre percebuda o reconeguda.
Les dues observacions posen de manifest que l’àrea metropolitana es defineix, en bona mesura, per la pràctica quotidiana dels desplaçaments –i les permanències més o menys prolongades en el temps- que es realitzen al territori a causa de la feina, dels estudis, de l’accés als serveis i per l’existència d’àmbits que generen, precisament, aquesta capacitat de treball, d’estudi o de prestació de serveis.
“Probablement, a l’equació metropolitana de Barcelona li falta el vector de la consciència col·lectiva de pertànyer a un territori complex.” |
És obvi que la mobilitat de les persones és molt més que una estadística sobre desplaçaments en la mesura en què, a través de mecanismes complexos, genera relacions, lligams, espais comuns, usos del territori, oportunitats econòmiques i socials que aboquen necessàriament a considerar que la ciutat gran, àmplia, és –o pot ser- un patrimoni compartit. Tenim paisatges i serveis incorporats a la nostra realitat quotidiana que plantegen interessants i falses disjuntives: és més determinant per a les persones el lloc de residencia o el lloc de treball o d’estudi on es passen llargues hores? Què i com determina els nostres indrets vitals? Els 400 barris, aproximadament, que hi ha al territori de la primera corona metropolitana són paisatges polivalents per a centenars de milers de persones. Els consumim des de posicions diferents en moments diferents. Com a “habitants” i com a “estants”.
La pràctica diària cal assumir-la en tot el seu valor. Probablement, a l’equació metropolitana de Barcelona li falta el vector de la consciència col·lectiva de pertànyer a un territori complex amb capacitat de transformar els problemes, de convertir les mancances en energia activa. És una qüestió que interpel·la sens dubte a les institucions, però també a les persones amb capacitat de generar opinió i d’exercir lideratge social.
Cal entendre col·lectivament, al meu parer, que la pròpia aglomeració urbana genera recursos i oportunitats per millorar les condicions de vida i de treball, i per impulsar l’economia productiva. També que un àrea com Barcelona podria ser un conjunt de territoris fagocitats, l’acumulació suburbial de problemes no resolts, ajornats, però tenim l’opció d’un projecte compartit en el que l’assoliment d’objectius transformadors doni sentit a la pròpia metròpolis.
Com a societat ens cal ampliar les visions de l’entorn físic, social i cultural barceloní, comprendre les oportunitats d’un territori que no pot ser considerat una mera superposició de termes municipals. El metro ens porta a la feina, però també ens acosta, si ho volem, al Centre Tecla Sala de l’Hospitalet, als museus i teatres de Barcelona, al Liceu, a la Capsa del Prat, a l’auditori de Cornellà i a la ciutat romana de Badalona. Per posar només uns quants exemples culturals.
Francesc Castellana, històric dirigent sindical del Baix Llobregat, avui president del Consell Economic i Social de Barcelona, es referia així en una publicació de l’AMB a les relacions del Baix Llobregat amb la ciutat gran, Barcelona: Tindrem una ciutat referent però la nostra visió s’eixamplarà per raons familiars, socials o laborals. La mateixa percepció també es donarà a Barcelona en relació amb els seus vell límits de terme municipal. Una cosa es la ciutat administrativa i una altra la realitat social de la nova ciutat. Sentir-se del Baix en relació a Barcelona cada vegada es més anacrònic, un se sent del Baix perquè hi ha un Baix, però se sent també d’un lloc que no es una contraposició, l’àrea metropolitana i la regió de Barcelona. “Les ciutats son inclusives, mes adaptables, mes transformables i el sentiment de comunitat és més fàcil; cada vegada més, el fet de viure en un continu urbà ens dona més aquesta identitat de ciutat àmplia”, afegeix.
Per Rafael Pradas, periodista
A Pasqual Maragall, en la seva època de alcalde, li van preguntar en una ocasió pel nombre d’habitants de Barcelona. La resposta va estar a l’alçada de la seva famosa lògica: “Depèn de l’hora del dia” va sentenciar. No es tracta de cap boutade sinó d’una obvietat: cal recordar que una de les característica de la ciutat metropolitana és el seu dinamisme i complexitat, que s’expressa sobretot mitjançant la fluïdesa i intensitat del desplaçament de les persones (i dels béns). És un element essencial de la gran ciutat en canvi constant.
En un suplement de La Vanguardia de març de 2019 (Idees per rellançar la metròpolis) Josep Corbella va escriure: “per a qualsevol investigador que arriba des de Los Angeles o des de Singapur, el Prat és Barcelona. Si visita el sincrotró Alba li semblarà que Cerdanyola del Vallès és Barcelona. Si va al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona el mateix nom de la institució li confirmarà que no ha sortit de Barcelona. Si es físic quàntic i va a l’Institut de Ciències Fotòniques a Castelldefels, li farà la impressió que continua trobant-se a Barcelona. I no perquè les lleis de la mecànica quàntica permetin en dos llocs alhora. Es perquè a la comunitat global de ciència i innovació, Barcelona no és un municipi. És una àrea metropolitana”. Una altra característica: la realitat del territori encara que no sigui sempre percebuda o reconeguda.
Les dues observacions posen de manifest que l’àrea metropolitana es defineix, en bona mesura, per la pràctica quotidiana dels desplaçaments –i les permanències més o menys prolongades en el temps- que es realitzen al territori a causa de la feina, dels estudis, de l’accés als serveis i per l’existència d’àmbits que generen, precisament, aquesta capacitat de treball, d’estudi o de prestació de serveis.
“Probablement, a l’equació metropolitana de Barcelona li falta el vector de la consciència col·lectiva de pertànyer a un territori complex.” |
És obvi que la mobilitat de les persones és molt més que una estadística sobre desplaçaments en la mesura en què, a través de mecanismes complexos, genera relacions, lligams, espais comuns, usos del territori, oportunitats econòmiques i socials que aboquen necessàriament a considerar que la ciutat gran, àmplia, és –o pot ser- un patrimoni compartit. Tenim paisatges i serveis incorporats a la nostra realitat quotidiana que plantegen interessants i falses disjuntives: és més determinant per a les persones el lloc de residencia o el lloc de treball o d’estudi on es passen llargues hores? Què i com determina els nostres indrets vitals? Els 400 barris, aproximadament, que hi ha al territori de la primera corona metropolitana són paisatges polivalents per a centenars de milers de persones. Els consumim des de posicions diferents en moments diferents. Com a “habitants” i com a “estants”.
La pràctica diària cal assumir-la en tot el seu valor. Probablement, a l’equació metropolitana de Barcelona li falta el vector de la consciència col·lectiva de pertànyer a un territori complex amb capacitat de transformar els problemes, de convertir les mancances en energia activa. És una qüestió que interpel·la sens dubte a les institucions, però també a les persones amb capacitat de generar opinió i d’exercir lideratge social.
Cal entendre col·lectivament, al meu parer, que la pròpia aglomeració urbana genera recursos i oportunitats per millorar les condicions de vida i de treball, i per impulsar l’economia productiva. També que un àrea com Barcelona podria ser un conjunt de territoris fagocitats, l’acumulació suburbial de problemes no resolts, ajornats, però tenim l’opció d’un projecte compartit en el que l’assoliment d’objectius transformadors doni sentit a la pròpia metròpolis.
Com a societat ens cal ampliar les visions de l’entorn físic, social i cultural barceloní, comprendre les oportunitats d’un territori que no pot ser considerat una mera superposició de termes municipals. El metro ens porta a la feina, però també ens acosta, si ho volem, al Centre Tecla Sala de l’Hospitalet, als museus i teatres de Barcelona, al Liceu, a la Capsa del Prat, a l’auditori de Cornellà i a la ciutat romana de Badalona. Per posar només uns quants exemples culturals.
Francesc Castellana, històric dirigent sindical del Baix Llobregat, avui president del Consell Economic i Social de Barcelona, es referia així en una publicació de l’AMB a les relacions del Baix Llobregat amb la ciutat gran, Barcelona: Tindrem una ciutat referent però la nostra visió s’eixamplarà per raons familiars, socials o laborals. La mateixa percepció també es donarà a Barcelona en relació amb els seus vell límits de terme municipal. Una cosa es la ciutat administrativa i una altra la realitat social de la nova ciutat. Sentir-se del Baix en relació a Barcelona cada vegada es més anacrònic, un se sent del Baix perquè hi ha un Baix, però se sent també d’un lloc que no es una contraposició, l’àrea metropolitana i la regió de Barcelona. “Les ciutats son inclusives, mes adaptables, mes transformables i el sentiment de comunitat és més fàcil; cada vegada més, el fet de viure en un continu urbà ens dona més aquesta identitat de ciutat àmplia”, afegeix.
share: |