BARCELONA METROPOLIS A DEBAT

LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL

Per Jaume Collboni, en el moment d’impartir la ponència, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de les àrees d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda.

Els reptes que viuen les ciutats, i que viu la Regió Barcelonina en particular tenen permanentment associats infraestructures que poden ser un element clau per la seva superació. Així doncs, resoldre els dèficits en relació a les infraestructures ha de permetre garantir una societat més justa i una economia més forta.

I per identificar les infraestructures necessàries per superar els reptes, cal recordar quins són aquests: el canvi climàtic, la transició energètica, la transició digital, la competitivitat urbana i la recuperació econòmica. Per tal de superar aquests reptes, s’identifiquen infraestructures claus com són les infraestructures lligades a la mobilitat, l’energia, les telecomunicacions, el medi ambient i les infraestructures productives.

1. Les infraestructures de mobilitat.
2. Les infraestructures energètiques.
3. Les infraestructures de telecomunicacions.
4. Les infraestructures productives.

Aquestes són les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani. Cal fer un esforç i cercar un lideratge compartit, un lideratge inclusiu, que no busqui protagonismes, sinó resoldre, conjuntament problemes que tenen afectació a les administracions, les empreses i els ciutadans. I aquesta afectació col·lectiva és part de la solució, cal incloure en el debat i en el lideratge al conjunt d’actors metropolitans, les administracions, sense cap mena de dubte, però també el teixit empresarial, i els col·lectius ciutadans. Només treballant conjuntament es podrà fer un debat serè, profund i allunyat d’aforismes i de demagògia, que ha d’acabar posant solucions a les necessitats urgents que té la regió metropolitana de Barcelona. Ens cal un Pacte que compleixi els següents punts:

– Un horitzó compartit de quin és el futur de la regió

– Una visió de les polítiques a escala d’aquesta regió metropolitana

– Una coordinació clara de les polítiques públiques a desplegar

– Una harmonització de les ordenances municipals que regulen les activitats

– Un acord respecte al futur de les infraestructures estratègiques

Aquest Pacte per les infraestructures metropolitanes, a ulls del ciutadà, ha de permetre que la metròpolis sigui un continu en termes de polítiques. Que la Barcelona dels 15, dels 30 i dels 45 minuts no vegi una diferència en els serveis que es despleguen per fer front als reptes que com a societat estem vivint.

Per veure la conferència sencera, clica aquí

UNA NOVA MANERA D’ENTENDRE LA CIUTAT I LA SEVA METRÒPOLIS

Ernest Maragall, President del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona

Actualment, a Barcelona però també a l’AMB i al país, massa gent no decideix com viu sinó més aviat com sobreviu, i això és inassumible. Creixement mai hauria de poder implicar desigualtat. Tenim una ciutat i un país que avança a dues velocitats, amb una desigualtat interna cada cop més creixent. Hi ha una pregunta clara: Com assolim la convergència de la Renda disponible al conjunt de l’espai metropolità?

Hi ha qui enarbora la bandera del creixement sense límits, ara bé, ho fa habitualment lligat i amb claríssima dependència amb Madrid. A aquests els dic: Quan més hem avançat, quan més grans ens hem fet, és quan hem potenciat la nostra sobirania front al sucursalisme que pregonen alguns.

Creixement sostenible i just, amb Barcelona com a motor del país, traient profit de les economies d’escala i aglomeració. No podem dependre del turisme, soc clar en això; igual que soc clar quan dic que no hi veig grues i això em preocupa.

Aquí hi ha espais de cohesió que cal treballar molt més des de tots aquests punts de vista ja que ens poden fer grans com a metròpolis i també com a país. Sagrera-22@-Zona Franca. Aquí cal generar nova indústria, habitatge, re-connectar barris i generar vida més enllà de l’activitat econòmica.

El Besòs és clau, el nord de la ciutat i l’eix de la metròpolis. Aquí cal més verd, més habitatge —i si el construeixen amb fusta ja seria perfecte!— en alçada i nova activitat econòmica en plantes baixes. Innovació urbana, econòmica i social, que sigui territori d’avantguarda, d’experimentació.

Hem de passar de la bipolaritat desigual a l’eficiència compartida amb un model econòmic explícitament diversificat. A les més clàssiques economia del talent, recerca i innovació, i turisme —ben governat— cal afegir dues novetats significatives: la nova indústria de la construcció —fusta, estalvi energètic, renovables— i la més profunda transformació econòmica i tecnològica dels sectors de serveis personals –l’educació i la cultura, i l’economia de la salut i dels serveis socials—.

Si vols veure la conferència sencera clica aquí.

BARCELONA BIOCIUTAT

Per Vicente Guallart, arquitecte. Director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya.

Barcelona és una de les capitals mundials de l’ arquitectura i de l’ urbanisme perquè sempre ha estat capaç de materialitzar en la seva estructura urbana la resposta als grans reptes de cada època, per tal de millorar la vida dels seus ciutadans i d’ inspirar el món. I ho ha fet a partir de grans acords on els diversos governs, la societat civil i els col·lectius socials han participat de forma activa.

En aquest context, el gran repte al qual s’ enfronta Barcelona, la seva àrea metropolitana i Catalunya és desenvolupar respostes urbanes que impulsin l’economia i que abordi els grans reptes actuals. Perquè si a Europa, després dels acords de París de 2015 s’ha fixat com a gran repte convertir-nos en un continent d’emissions zero per a l’any 2050, aquest hauria de ser l’objectiu a assolir, garantint un progrés social i econòmic col·lectiu.

Hi ha un model que pot permetre afrontar de forma propositiva i inclusiva la resposta a aquests reptes, des del punt de vista econòmic i urbà. La Bieconomia Circular proposa utilitzar ecosistemes saludables, biodiversos i resilients per tal de proporcionar benestar a través de la provisió de serveis ecosistèmics i la gestió sostenible dels recursos biològics, que es transformen de manera circular en aliments, energia i biomaterials, dins dels límits ecològics dels ecosistemes dels quals depèn. Barcelona i Catalunya haurien de ser capaços d’ implementar aquest nou model de forma exemplar que en el cas dels entorns es materialitzen a partir de la idea de Biociutats.

Per veure la conferència en el canal de RETHINKBCN clicar aquí.

L’EMERGÈNCIA DIGITAL A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Cristina Colom, experta en humanisme tecnològic

Vivim en un món cada cop més globalitzat, que està començant a sortir d’una pandèmia global, en un escenari on estem posant en risc la pròpia sostenibilitat del planeta (en la que denominem dècada del clima i en la que hem d’assolir els ODS de l’Agenda 2030). A aquest panorama hi afegim problemàtiques socio-econòmiques molt rellevants com la guerra en terres europees, el nivell d’inflació actual, l’augment de visibilitat i incorporació en institucions democràtiques de partits o moviments molt extremistes, però també garantir aigua potable, lluitar contra malalties emergents, la proliferació de terrorisme en certes zones del món però que també ens afecten, el desarmament o el fet de l’envelliment i el nombre de refugiats… i enmig de tot aquest escenari… estem també en una emergència digital.

L’emergència digital és una situació generada per una transformació digital asimètrica i accelerada que requereix mesures urgents per garantir l’equitat i la protecció dels drets humans ara més que mai en tots els entorns, tant els presencials com els digitals, així com garantir la sostenibilitat del planeta.

La solució es troba en aplicar l’humanisme tecnològic, entès com una perspectiva que posa la tecnologia al servei de les persones i de les seves necessitats, de les seves inquietuds. Ho definim posant a la ciutadania al centre, prioritzant a les persones en el desenvolupament tecnològic i empoderant-la.

Hem d’aplicar una visió social, humanista, inclusiva i sostenible que garanteixi que aquesta transició digital en cap cas vulneri, sinó ans el contrari, protegeixi i fomenti els nostres drets més essencials i en la que s’impulsin valors com coneixement, confiança i transparència.

Per veure la conferència completa, clica aquí.

EL PAPER DE L’EMPRESA CULTURAL EN EL DESENVOLUPAMENT DE BARCELONA EN LA METRÒPOLI

Per Isabel Vidal, Directora General del Grup Focus i Presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA)

 L’empresa cultural de Barcelona neix i es desenvolupa en un terreny sembrat per a la seva potencial viabilitat i en un entorn de concurrència competitiva gràcies, entre d’altres, a la densitat de potencials consumidors culturals; la configuració absorbent de mitjans i infraestructures de la capital de Catalunya; la història cultural i de mecenatge que durant anys ha contribuït a incrementar la importància cultural de la ciutat i a la successió de polítiques culturals públiques protectores i impulsores d’aquesta activitat.

Des d’aquest prisma, les empreses culturals pel fet de desenvolupar-se al voltant del producte cultural (ho dic amb tota la intenció) ja ofereixen una activitat de servei públic a la societat. I no caldria exigir res més a l’empresari que obre una llibreria, o al que condiciona un espai com a sala de concerts, de cinema o de teatre, o a qui obre una galeria per exposar obra plàstica.

Però hi ha algunes empreses que, després d’uns anys de creixement, assoleixen un nivell de solidesa i de volum que els permet decidir, voluntàriament i per aquesta responsabilitat que comentava, que han d’intercedir en el sector per procurar la millora legítima de les seves condicions de creixement però també la millora del creixement i viabilitat de la resta d’empreses culturals. I que consideren que per desenvolupar una activitat sòlida de caire cultural és necessari arbitrar un sistema organitzat i coordinat amb l’administració i amb el sector públic, on per exemple, es puguin desenvolupar convenis sectorials o normatives de respecte de la competència o mesures per incrementar el consum cultural. És a dir, treballen per posar les condicions perquè aquell aire cultural imperceptible que circula pel canal, es visibilitzi davant de l’administració, posant l’accent en allò que funciona bé perquè esdevingui motor, i rectificant allò que no funciona.

I així aquestes empreses adquireixen una doble responsabilitat: la inherent a la seva condició d’empreses culturals, i la corresponent al seu paper preponderant en el sector, per tirar-lo endavant.

En aquest sentit, cada sector d’activitat te un parell o tres d’empreses d’aquesta significació que treballen el dia a dia com la resta, però que estan mirant de posar les bases dels propers anys.

Si vols veure la conferència sencera, clica aquí.

LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL

Per Jaume Collboni, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i responsable de les àrees d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda.

Els reptes que viuen les ciutats, i que viu la Regió Barcelonina en particular tenen permanentment associats infraestructures que poden ser un element clau per la seva superació. Així doncs, resoldre els dèficits en relació a les infraestructures ha de permetre garantir una societat més justa i una economia més forta.

I per identificar les infraestructures necessàries per superar els reptes, cal recordar quins són aquests: el canvi climàtic, la transició energètica, la transició digital, la competitivitat urbana i la recuperació econòmica. Per tal de superar aquests reptes, s’identifiquen infraestructures claus com són les infraestructures lligades a la mobilitat, l’energia, les telecomunicacions, el medi ambient i les infraestructures productives.

1. Les infraestructures de mobilitat.
2. Les infraestructures energètiques.
3. Les infraestructures de telecomunicacions.
4. Les infraestructures productives.

Aquestes són les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani. Cal fer un esforç i cercar un lideratge compartit, un lideratge inclusiu, que no busqui protagonismes, sinó resoldre, conjuntament problemes que tenen afectació a les administracions, les empreses i els ciutadans. I aquesta afectació col·lectiva és part de la solució, cal incloure en el debat i en el lideratge al conjunt d’actors metropolitans, les administracions, sense cap mena de dubte, però també el teixit empresarial, i els col·lectius ciutadans. Només treballant conjuntament es podrà fer un debat serè, profund i allunyat d’aforismes i de demagògia, que ha d’acabar posant solucions a les necessitats urgents que té la regió metropolitana de Barcelona. Ens cal un Pacte que compleixi els següents punts:

– Un horitzó compartit de quin és el futur de la regió

– Una visió de les polítiques a escala d’aquesta regió metropolitana

– Una coordinació clara de les polítiques públiques a desplegar

– Una harmonització de les ordenances municipals que regulen les activitats

– Un acord respecte al futur de les infraestructures estratègiques

Aquest Pacte per les infraestructures metropolitanes, a ulls del ciutadà, ha de permetre que la metròpolis sigui un continu en termes de polítiques. Que la Barcelona dels 15, dels 30 i dels 45 minuts no vegi una diferència en els serveis que es despleguen per fer front als reptes que com a societat estem vivint.

Per veure la conferència sencera, clica aquí

UNA NOVA MANERA D’ENTENDRE LA CIUTAT I LA SEVA METRÒPOLIS

Ernest Maragall, President del grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona

Actualment, a Barcelona però també a l’AMB i al país, massa gent no decideix com viu sinó més aviat com sobreviu, i això és inassumible. Creixement mai hauria de poder implicar desigualtat. Tenim una ciutat i un país que avança a dues velocitats, amb una desigualtat interna cada cop més creixent. Hi ha una pregunta clara: Com assolim la convergència de la Renda disponible al conjunt de l’espai metropolità?

Hi ha qui enarbora la bandera del creixement sense límits, ara bé, ho fa habitualment lligat i amb claríssima dependència amb Madrid. A aquests els dic: Quan més hem avançat, quan més grans ens hem fet, és quan hem potenciat la nostra sobirania front al sucursalisme que pregonen alguns.

Creixement sostenible i just, amb Barcelona com a motor del país, traient profit de les economies d’escala i aglomeració. No podem dependre del turisme, soc clar en això; igual que soc clar quan dic que no hi veig grues i això em preocupa.

Aquí hi ha espais de cohesió que cal treballar molt més des de tots aquests punts de vista ja que ens poden fer grans com a metròpolis i també com a país. Sagrera-22@-Zona Franca. Aquí cal generar nova indústria, habitatge, re-connectar barris i generar vida més enllà de l’activitat econòmica.

El Besòs és clau, el nord de la ciutat i l’eix de la metròpolis. Aquí cal més verd, més habitatge —i si el construeixen amb fusta ja seria perfecte!— en alçada i nova activitat econòmica en plantes baixes. Innovació urbana, econòmica i social, que sigui territori d’avantguarda, d’experimentació.

Hem de passar de la bipolaritat desigual a l’eficiència compartida amb un model econòmic explícitament diversificat. A les més clàssiques economia del talent, recerca i innovació, i turisme —ben governat— cal afegir dues novetats significatives: la nova indústria de la construcció —fusta, estalvi energètic, renovables— i la més profunda transformació econòmica i tecnològica dels sectors de serveis personals –l’educació i la cultura, i l’economia de la salut i dels serveis socials—.

Si vols veure la conferència sencera clica aquí.

BARCELONA BIOCIUTAT

Per Vicente Guallart, arquitecte. Director de Guallart Architects. Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya.

Barcelona és una de les capitals mundials de l’ arquitectura i de l’ urbanisme perquè sempre ha estat capaç de materialitzar en la seva estructura urbana la resposta als grans reptes de cada època, per tal de millorar la vida dels seus ciutadans i d’ inspirar el món. I ho ha fet a partir de grans acords on els diversos governs, la societat civil i els col·lectius socials han participat de forma activa.

En aquest context, el gran repte al qual s’ enfronta Barcelona, la seva àrea metropolitana i Catalunya és desenvolupar respostes urbanes que impulsin l’economia i que abordi els grans reptes actuals. Perquè si a Europa, després dels acords de París de 2015 s’ha fixat com a gran repte convertir-nos en un continent d’emissions zero per a l’any 2050, aquest hauria de ser l’objectiu a assolir, garantint un progrés social i econòmic col·lectiu.

Hi ha un model que pot permetre afrontar de forma propositiva i inclusiva la resposta a aquests reptes, des del punt de vista econòmic i urbà. La Bieconomia Circular proposa utilitzar ecosistemes saludables, biodiversos i resilients per tal de proporcionar benestar a través de la provisió de serveis ecosistèmics i la gestió sostenible dels recursos biològics, que es transformen de manera circular en aliments, energia i biomaterials, dins dels límits ecològics dels ecosistemes dels quals depèn. Barcelona i Catalunya haurien de ser capaços d’ implementar aquest nou model de forma exemplar que en el cas dels entorns es materialitzen a partir de la idea de Biociutats.

Per veure la conferència en el canal de RETHINKBCN clicar aquí.

L’EMERGÈNCIA DIGITAL A L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA

Cristina Colom, experta en humanisme tecnològic

Vivim en un món cada cop més globalitzat, que està començant a sortir d’una pandèmia global, en un escenari on estem posant en risc la pròpia sostenibilitat del planeta (en la que denominem dècada del clima i en la que hem d’assolir els ODS de l’Agenda 2030). A aquest panorama hi afegim problemàtiques socio-econòmiques molt rellevants com la guerra en terres europees, el nivell d’inflació actual, l’augment de visibilitat i incorporació en institucions democràtiques de partits o moviments molt extremistes, però també garantir aigua potable, lluitar contra malalties emergents, la proliferació de terrorisme en certes zones del món però que també ens afecten, el desarmament o el fet de l’envelliment i el nombre de refugiats… i enmig de tot aquest escenari… estem també en una emergència digital.

L’emergència digital és una situació generada per una transformació digital asimètrica i accelerada que requereix mesures urgents per garantir l’equitat i la protecció dels drets humans ara més que mai en tots els entorns, tant els presencials com els digitals, així com garantir la sostenibilitat del planeta.

La solució es troba en aplicar l’humanisme tecnològic, entès com una perspectiva que posa la tecnologia al servei de les persones i de les seves necessitats, de les seves inquietuds. Ho definim posant a la ciutadania al centre, prioritzant a les persones en el desenvolupament tecnològic i empoderant-la.

Hem d’aplicar una visió social, humanista, inclusiva i sostenible que garanteixi que aquesta transició digital en cap cas vulneri, sinó ans el contrari, protegeixi i fomenti els nostres drets més essencials i en la que s’impulsin valors com coneixement, confiança i transparència.

Per veure la conferència completa, clica aquí.

EL PAPER DE L’EMPRESA CULTURAL EN EL DESENVOLUPAMENT DE BARCELONA EN LA METRÒPOLI

Per Isabel Vidal, Directora General del Grup Focus i Presidenta de l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (ADETCA)

 L’empresa cultural de Barcelona neix i es desenvolupa en un terreny sembrat per a la seva potencial viabilitat i en un entorn de concurrència competitiva gràcies, entre d’altres, a la densitat de potencials consumidors culturals; la configuració absorbent de mitjans i infraestructures de la capital de Catalunya; la història cultural i de mecenatge que durant anys ha contribuït a incrementar la importància cultural de la ciutat i a la successió de polítiques culturals públiques protectores i impulsores d’aquesta activitat.

Des d’aquest prisma, les empreses culturals pel fet de desenvolupar-se al voltant del producte cultural (ho dic amb tota la intenció) ja ofereixen una activitat de servei públic a la societat. I no caldria exigir res més a l’empresari que obre una llibreria, o al que condiciona un espai com a sala de concerts, de cinema o de teatre, o a qui obre una galeria per exposar obra plàstica.

Però hi ha algunes empreses que, després d’uns anys de creixement, assoleixen un nivell de solidesa i de volum que els permet decidir, voluntàriament i per aquesta responsabilitat que comentava, que han d’intercedir en el sector per procurar la millora legítima de les seves condicions de creixement però també la millora del creixement i viabilitat de la resta d’empreses culturals. I que consideren que per desenvolupar una activitat sòlida de caire cultural és necessari arbitrar un sistema organitzat i coordinat amb l’administració i amb el sector públic, on per exemple, es puguin desenvolupar convenis sectorials o normatives de respecte de la competència o mesures per incrementar el consum cultural. És a dir, treballen per posar les condicions perquè aquell aire cultural imperceptible que circula pel canal, es visibilitzi davant de l’administració, posant l’accent en allò que funciona bé perquè esdevingui motor, i rectificant allò que no funciona.

I així aquestes empreses adquireixen una doble responsabilitat: la inherent a la seva condició d’empreses culturals, i la corresponent al seu paper preponderant en el sector, per tirar-lo endavant.

En aquest sentit, cada sector d’activitat te un parell o tres d’empreses d’aquesta significació que treballen el dia a dia com la resta, però que estan mirant de posar les bases dels propers anys.

Si vols veure la conferència sencera, clica aquí.

ALTRES ARTICLES

LES INFRAESTUCTURES TECNOLÒGIQUES, EL TURISME I LA INDÚSTRIA, AL COR DEL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE BARCELONA METRÒPOLIS MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

CICLES ANTERIORS

LES INFRAESTUCTURES TECNOLÒGIQUES, EL TURISME I LA INDÚSTRIA, AL COR DEL DEBAT SOBRE EL FUTUR DE BARCELONA METRÒPOLIS

L’APOSTA PER LES INFRAESTRUTURES TECNOLÒGIQUES

Per Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia

La posició geoestratègica que Barcelona en el Mediterrani li permet convertir-se en un centre neuràlgic per tal de ser un important punt d’interconnexió de cables submarins a Europa. Barcelona Cable Landing Station (BCLS), liderat per l’empresa catalana AFR-IX Telecom, està construint a Sant Adrià de Besòs el més gran infraestructura de cable submarí de la Mediterrània, una estació d’aterratge d’alta capacitat a Barcelona.

Aquesta infraestructura serà la primera estació internacional d’aterratge de cables submarins construïda en Catalunya, la instal·lació operarà com a gestor independent en regiment de lloguer. El model neutral, que explotarà AFR-IX, és un model innovador d’accés obert, que facilita la lliure competència entre els grans operadors.

Barcelona CLS es  la millor alternativa front altres alternatives, com la que vol oferir la nova estació a la ciutat de Gènova. La de Barcelona ens permetrà descongestionar el tràfic que passa per Marsella. La infraestructura francesa dona serveis  a 10 cables submarins i en procés de obtenir els permisos  d’aterratge de 12 més, per el que es estratègic disposar de l’estació de Barcelona.

El proper any està previst l’entrada en funcionament a Barcelona de la Medusa Submarine  Station, una nova infraestructura de comunicació submarina que serà referent en la Mediterrània.

Un projecte liderat també per la companyia AFR-IX, que desplegarà des de la Barcelona Cable Landing Station, amb una inversió de 326 milions d’euros, finançat una part pel Banc Europeu de Inversions (BEI) amb 163 milions d’euros.

Medusa serà el cable submarí de fibra òptica més llarg de la Mediterrània. Són  uns 8.700 kilòmetres, connectarà nou països d’Àfrica i Europa, amb punts d’aterratge a Portugal, Marroc, Espanya, França, Algèria, Tunísia, Itàlia, Grècia i  Egipte. El primer tram d’aquesta infraestructura serà desplegada per a la companyia Alcatel Submarine Networks i començarà a funcionar el 2024 unint Barcelona amb Lisboa i Marsella.

Llegeix l’article sencer aquí.

TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcnJordi

El nou repte pel que fa al turisme és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.

Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.

Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

Llegeix l’article sencer aquí.

LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Núria Aymerich, Secretària General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.

No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva. El País Basc, en comparació nostra, compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.

Llegeix l’article sencer aquí.

L’APOSTA PER LES INFRAESTRUTURES TECNOLÒGIQUES

Per Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia

La posició geoestratègica que Barcelona en el Mediterrani li permet convertir-se en un centre neuràlgic per tal de ser un important punt d’interconnexió de cables submarins a Europa. Barcelona Cable Landing Station (BCLS), liderat per l’empresa catalana AFR-IX Telecom, està construint a Sant Adrià de Besòs el més gran infraestructura de cable submarí de la Mediterrània, una estació d’aterratge d’alta capacitat a Barcelona.

Aquesta infraestructura serà la primera estació internacional d’aterratge de cables submarins construïda en Catalunya, la instal·lació operarà com a gestor independent en regiment de lloguer. El model neutral, que explotarà AFR-IX, és un model innovador d’accés obert, que facilita la lliure competència entre els grans operadors.

Barcelona CLS es  la millor alternativa front altres alternatives, com la que vol oferir la nova estació a la ciutat de Gènova. La de Barcelona ens permetrà descongestionar el tràfic que passa per Marsella. La infraestructura francesa dona serveis  a 10 cables submarins i en procés de obtenir els permisos  d’aterratge de 12 més, per el que es estratègic disposar de l’estació de Barcelona.

El proper any està previst l’entrada en funcionament a Barcelona de la Medusa Submarine  Station, una nova infraestructura de comunicació submarina que serà referent en la Mediterrània.

Un projecte liderat també per la companyia AFR-IX, que desplegarà des de la Barcelona Cable Landing Station, amb una inversió de 326 milions d’euros, finançat una part pel Banc Europeu de Inversions (BEI) amb 163 milions d’euros.

Medusa serà el cable submarí de fibra òptica més llarg de la Mediterrània. Són  uns 8.700 kilòmetres, connectarà nou països d’Àfrica i Europa, amb punts d’aterratge a Portugal, Marroc, Espanya, França, Algèria, Tunísia, Itàlia, Grècia i  Egipte. El primer tram d’aquesta infraestructura serà desplegada per a la companyia Alcatel Submarine Networks i començarà a funcionar el 2024 unint Barcelona amb Lisboa i Marsella.

Llegeix l’article sencer aquí.

TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ

Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcnJordi

El nou repte pel que fa al turisme és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).

La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.

Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.

Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.

Llegeix l’article sencer aquí.

LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Núria Aymerich, Secretària General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.

No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva. El País Basc, en comparació nostra, compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.

Llegeix l’article sencer aquí.

ALTRES ARTICLES

MARIO ROMEO: LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA FELIPE CAMPOS: EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA ROSER FERNÁNDEZ: LA PLANIFICACIÓ DELS SERVEIS DE SALUT I EL TERRITORI

CICLES ANTERIORS

LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA

Per Núria Aymerich i Rocavert, Secretaria General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Són rius de tinta els que s’han invertit en parlar de la indústria a l’àrea metropolitana de Barcelona. Si bé la seva importància és inqüestionable, cal fer una mirada més amplia i parar l’atenció en la indústria d’aquesta regió. Els motius per fer servir un focus més ampli sobre la indústria a la regió metropolitana de Barcelona són dos: El primer és per parlar amb rigor de la indústria, i el segon és per parlar d’indústria en la veritable àrea que majoritàriament l’acull en el nostre país.
La indústria és realment el motor econòmic d’aquesta regió mediterrània. Parlar només d’àrea metropolitana de Barcelona queda curt i és incomplert, ja que l’AMB és un unitat administrativa que deixa al marge zones importants com són bona part dels vallesos, del Bages o del Maresme, així com Martorell amb un centre industrial tant rellevant com SEAT al Baix Llobregat.
A la segona meitat del segle XX la indústria tèxtil i amb ella la indústria metal·lúrgica foren el motor econòmic de Catalunya. A les lleres dels rius Ripoll, Ter i Llobregat van créixer fàbriques i es va construir la cadena econòmica industrial. Es van crear milers de llocs de treball, que en diversificar-se en altres rams, han estat la llavor i essència de la nostra economia. Avui la indústria representa el 61,51%1 del PIB de la regió metropolitana de Barcelona i ocupa quasi el 10%2 de la població catalana.
Hem estat anys en els quals la indústria era considerada una activitat d’una altra època, tot i que s’ha demostrat que ha estat i és creadora d’ocupació més estable que els serveis. Som un país que ens hem distret posant més atenció en els serveis que en la indústria, sense adonar-nos que la indústria és la que fonamenta la majoria dels serveis. En definitiva és una cadena de valor, que comença en la indústria, que es diversifica en diferents especialitats (química, tèxtil i moda, metal·lúrgica,..) i repercuteix en altres sectors econòmics (logística, comerç, serveis), creant així infinitat de llocs de treball.
Actualment els productes que es fabriquen a la regió metropolitana de Barcelona, arriben a qualsevol punt del planeta i competeixen amb industries de les zones més avançades i industrialment consolidades. La nostra àrea ha assolit nivells d’exportació rellevants del total de les exportacions espanyoles.
Per tant, parlar avui del pes de la indústria de la nostra regió no queda només en la retòrica de les paraules, sinó que les xifres sobre els volums de negoci, exportació i producció ho defineixen per si mateixos.
La indústria cada cop és més neta i serà neta; les nostres empreses estan clarament compromeses amb el medi ambient. Els industrials saben que la sostenibilitat medi ambiental així com també la humana i l’econòmica van estretament lligades, ja que si no es respecta el planeta i les persones, el seu futur es veu amenaçat. És per això que els industrials s’han format i educat sabent que l’objecte final és la sostenibilitat econòmica de les seves empreses. Valoren el coneixement i el talent, i saben que la indústria competitiva és aquella que sap incorporar i retenir el talent.
La indústria de la nostra regió s’ha actualitzat i per tant, digitalitzat. Avui és natural ja parlar de la indústria 4.0 en moltes d’elles, amb diferent intensitat en funció de les seves necessitats i activitats. Si fa només tres anys, les pimes industrials veien la digitalització com un repte difícil d’assolir, avui ho han incorporat com una normalitat sabent que així són més competitives.
Ha de quedar per sempre enrere la idea que la indústria contamina els rius i el medi, així com la percepció de llocs de treball bruts i feixucs. És moment de prendre consciencia que l’ocupació a la indústria requereix coneixement. Enginyers, informàtics, dissenyadors, són els qui fan funcionar les nostres empreses però també els joves amb formació professional són esperats amb frisança per ser contractats. Per tant, avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis.

Tot plegat ens obliga a replantejar tant l’oferta com la metodologia per a la formació professionalitzadora. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.
La regió metropolitana de Barcelona és talment com un País Basc al voltant de la capital. El Baix Llobregat supera Guipúscoa, així com el Vallès és més potent que Biscaia. No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva.
Això sí, el País Basc compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.
És temps d’adonar-nos que la indústria és una part rellevant de l’economia del nostre país i que una part important de la indústria és moderna, digitalitzada i neta. És fonamental incorporar en el discurs econòmic i productiu a la indústria com a principal pilar. Fixem-nos que les zones més riques i que creen més riquesa ho van fer fa molts anys. Mirem què tenim i prenguem consciència del valor que té i no tornem a caure en oblidar que la indústria mereix tota l’atenció política i que per aconseguir els millors objectius ens cal respectar-la, facilitar-la i aprendre de la cultura de col·laboració públic-privada. Escoltar els industrials i els que saben realment d’indústria és fonamental per definir polítiques de suport que la facin excel·lir igual que ho fan les àrees industrials puntures d’Alemanya, Estats Units, Regne Unit, o els països nòrdics.

Per Núria Aymerich i Rocavert, Secretaria General del Gremi de Fabricants de Sabadell

Són rius de tinta els que s’han invertit en parlar de la indústria a l’àrea metropolitana de Barcelona. Si bé la seva importància és inqüestionable, cal fer una mirada més amplia i parar l’atenció en la indústria d’aquesta regió. Els motius per fer servir un focus més ampli sobre la indústria a la regió metropolitana de Barcelona són dos: El primer és per parlar amb rigor de la indústria, i el segon és per parlar d’indústria en la veritable àrea que majoritàriament l’acull en el nostre país.
La indústria és realment el motor econòmic d’aquesta regió mediterrània. Parlar només d’àrea metropolitana de Barcelona queda curt i és incomplert, ja que l’AMB és un unitat administrativa que deixa al marge zones importants com són bona part dels vallesos, del Bages o del Maresme, així com Martorell amb un centre industrial tant rellevant com SEAT al Baix Llobregat.
A la segona meitat del segle XX la indústria tèxtil i amb ella la indústria metal·lúrgica foren el motor econòmic de Catalunya. A les lleres dels rius Ripoll, Ter i Llobregat van créixer fàbriques i es va construir la cadena econòmica industrial. Es van crear milers de llocs de treball, que en diversificar-se en altres rams, han estat la llavor i essència de la nostra economia. Avui la indústria representa el 61,51%1 del PIB de la regió metropolitana de Barcelona i ocupa quasi el 10%2 de la població catalana.
Hem estat anys en els quals la indústria era considerada una activitat d’una altra època, tot i que s’ha demostrat que ha estat i és creadora d’ocupació més estable que els serveis. Som un país que ens hem distret posant més atenció en els serveis que en la indústria, sense adonar-nos que la indústria és la que fonamenta la majoria dels serveis. En definitiva és una cadena de valor, que comença en la indústria, que es diversifica en diferents especialitats (química, tèxtil i moda, metal·lúrgica,..) i repercuteix en altres sectors econòmics (logística, comerç, serveis), creant així infinitat de llocs de treball.
Actualment els productes que es fabriquen a la regió metropolitana de Barcelona, arriben a qualsevol punt del planeta i competeixen amb industries de les zones més avançades i industrialment consolidades. La nostra àrea ha assolit nivells d’exportació rellevants del total de les exportacions espanyoles.
Per tant, parlar avui del pes de la indústria de la nostra regió no queda només en la retòrica de les paraules, sinó que les xifres sobre els volums de negoci, exportació i producció ho defineixen per si mateixos.
La indústria cada cop és més neta i serà neta; les nostres empreses estan clarament compromeses amb el medi ambient. Els industrials saben que la sostenibilitat medi ambiental així com també la humana i l’econòmica van estretament lligades, ja que si no es respecta el planeta i les persones, el seu futur es veu amenaçat. És per això que els industrials s’han format i educat sabent que l’objecte final és la sostenibilitat econòmica de les seves empreses. Valoren el coneixement i el talent, i saben que la indústria competitiva és aquella que sap incorporar i retenir el talent.
La indústria de la nostra regió s’ha actualitzat i per tant, digitalitzat. Avui és natural ja parlar de la indústria 4.0 en moltes d’elles, amb diferent intensitat en funció de les seves necessitats i activitats. Si fa només tres anys, les pimes industrials veien la digitalització com un repte difícil d’assolir, avui ho han incorporat com una normalitat sabent que així són més competitives.
Ha de quedar per sempre enrere la idea que la indústria contamina els rius i el medi, així com la percepció de llocs de treball bruts i feixucs. És moment de prendre consciencia que l’ocupació a la indústria requereix coneixement. Enginyers, informàtics, dissenyadors, són els qui fan funcionar les nostres empreses però també els joves amb formació professional són esperats amb frisança per ser contractats. Per tant, avui la regió metropolitana de Barcelona té una indústria sòlida, cada vegada més neta i més sostenible, que ocupa coneixement i crea oficis.

Tot plegat ens obliga a replantejar tant l’oferta com la metodologia per a la formació professionalitzadora. Ens calen programes formatius adaptables a les necessites de les empreses amb pràctiques en el centre de treball i actualitzar de forma àgil els programes formatius, en bona part encara pensats i ubicats en llocs que responen a les necessitats d’altres èpoques.
La regió metropolitana de Barcelona és talment com un País Basc al voltant de la capital. El Baix Llobregat supera Guipúscoa, així com el Vallès és més potent que Biscaia. No som una simple perifèria d’una capital global, som la dimensió que permet a Barcelona comparar-se amb les metròpolis de base productiva.
Això sí, el País Basc compta amb un llarg recorregut perquè des de fa molts anys els diferents nivells governamentals i d’administració, juntament amb els empresaris, van saber fer acords i una aposta clara per fer un país industrial. Així doncs, la seva economia avui és més sòlida perquè ho és la seva indústria. Mentre que nosaltres tenim per davant els reptes de consolidar la innovació i la formació professional, així com l’execució i finalització d’infraestructures com és el Corredor Mediterrani i la millora dels polígons, entre d’altres, que modernitzin la nostra base industrial. Un horitzó que només assolirem si compartim la voluntat de la integració del fet industrial en la realitat metropolitana, de forma que els serveis del centre de Barcelona no es vegin aliens a la realitat regional, sinó formant part del mateix projecte.
És temps d’adonar-nos que la indústria és una part rellevant de l’economia del nostre país i que una part important de la indústria és moderna, digitalitzada i neta. És fonamental incorporar en el discurs econòmic i productiu a la indústria com a principal pilar. Fixem-nos que les zones més riques i que creen més riquesa ho van fer fa molts anys. Mirem què tenim i prenguem consciència del valor que té i no tornem a caure en oblidar que la indústria mereix tota l’atenció política i que per aconseguir els millors objectius ens cal respectar-la, facilitar-la i aprendre de la cultura de col·laboració públic-privada. Escoltar els industrials i els que saben realment d’indústria és fonamental per definir polítiques de suport que la facin excel·lir igual que ho fan les àrees industrials puntures d’Alemanya, Estats Units, Regne Unit, o els països nòrdics.

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

JOSEP ACEBILLO: BARCELONA, REGIÓ URBANA I GLOCAL

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

JOSEP MAYORAL: “NO HI HA UNA VISIÓ CLARA DE LA REGIÓ METROPOLITANA I DE LA SEVA POTENCIALITAT”

Per Joan Foguet

Josep Mayoral (Granollers, 1954), ha estat alcalde de Granollers durant 18 anys, fins al març del mateix any 2022. Coneix bé el territori i ha seguit l’evolució de la Regió Metropolitana.
Com a país, tenim les comunicacions que ens mereixem?
Granollers és històricament una cruïlla de camins. Per això la reflexió sobre les comunicacions sempre ha estat molt present a la ciutat. És un element clau. I en aquesta reflexió cal avui una mirada molt especial a les comunicacions ferroviàries. Cal treure cotxes de la carretera i cal un sistema de transport públic eficient que ha de tenir com a centre de gravetat el tren. El pla de Rodalies apunta futur. Necessitem un metro regional de veritat que connecti la regió metropolitana d’una manera eficient. Des d’aquest punt de vista cal millorar el que hi ha. Necessitem unes millors rodalies. Però també és fonamental donar un salt endavant. Cal trencar amb la radialitat de la xarxa ferroviària, és imprescindible la connexió ferroviària entre els Vallesos.

Però com?
Un greu dèficit de l’àrea metropolitana és que no ha desplegat el seu Pla Territorial. Recordem que a l’època del Quim Nadal de conseller i amb Oriol Nel·lo es va aprovar aquest Pla Territorial que explica el camí a seguir, però dissortadament no s’ha desplegat suficientment. Ni en infraestructures ni en els seus òrgans de governança. El Pla s’havia de desplegar a partir d’una comissió paritària entre Generalitat i món local. En els més de 10 anys de vigència del Pla aquesta comissió no s’ha reunit cap vegada. La primera i única reunió es va fer fa dos mesos per insistència de les ciutats de l’Arc Metropolità. Actualitzar i desplegar el Pla Territorial de la Regió Metropolita de forma consensuada és primordial.
I en el marc d’aquest Pla, cal reforçar la malla ferroviària. Estant passant coses interessants com el desdoblament de la R3 que està ja adjudicat en el tram de Parets a la Garriga però que haurà d’arribar a Vic i fins a Barcelona. També cal connectar la R4 amb la R8. Volem anar en tren a Sabadell i a Terrassa. Cal connectar els municipis de l’Arc Metropolità. Recordem que aquest àmbit és el 50% del PIB industrial del país. I que té una dotació d’infraestructures clarament insuficient.

Pesa molt el barcelonacentrisme?
Em sembla evident. Per això les ciutats metropolitanes vam decidir fa anys treballar juntes i darrerament constituir-nos com associació, Arc Metropolità. És bo recordar en xifres d’inversió que el Pla Director d’Infraestructures 2000-2010, el 90% anaven a la primera corona de l’àrea metropolitana i tan sols el 10% a la segona corona. Per tant un desequilibri evident. En el pla 2010-2020 vàrem avançar una mica, es va passar al 80% i al 20%, però no correspon al que pertoca a aquesta zona i al seu pes específic.

És per desconeixement, per menysteniment què passa això?
És perquè no hi ha una visió clara de la regió metropolitana i de la seva potencialitat. Les decisions es prenen molt des de l’àmbit central i pensant prioritàriament en l’àmbit central. Parlem molt de la L9 i la L10 i en canvi no es parla de la connexió ferroviària entre les comarques de l’Arc. Oblidem, per exemple, que una de les la zones més exportadores de Catalunya és la suma dels dos Vallesos. Aquesta zona mai ha tingut la musculatura d’infraestructures que necessitava. Aquí hi ha grans mancances provocades per un dèficit històric de planejament territorial. Un dels grans mèrits del govern tripartit va ser formalitzar un acord entre primera i segona corona i fer el pla territorial després de molts anys de debat. Però no s’ha desplegat suficientment.

Hi ha un problema de governança? L’ordenació territorial és adequada? Cal tenir una manera diferent de prendre decisions?
Cal distingir entre ordenació i organització. L’ordenació territorial va tenir aquest episodi que comentava del pla territorial, que tenia elements molt positius i explicava com s’havia de créixer i en quines conurbacions urbanes. I una altra cosa molt important: protegia una part d’aquesta regió metropolitana com espais oberts, lliures de construccions. Incorporava també un factor de governança: la comissió d’ordenació metropolitana. Però aquest instrument fins el 2022 no s’ha reunit.

El nom no fa la cosa, però sembla que no és útil.
S’ha d’aprofitar el que tenim. És un organisme de governança, paritari, és un bon instrument. El plantejament territorial està ben fet. Òbviament sempre cal actualitzar-lo, posar-lo al dia, però hi ha una bona base. El que està encallada és l’organització territorial. Aquest país té una inflació d’administracions. Cal fer un replantejament sobre aquesta qüestió. Em sembla imprescindible. Però per fer-ho només hi ha un camí i és el del consens. El consens per modernitzar les estructures organitzatives del país.

No és una paraula que estigui de moda darrerament.
No, no ho està però és l’únic vector que ens pot generar esperança. És una assignatura pendent. Cal mirar més enllà. A la Regió Metropolitana i en el conjunt del país. Quan em pregunta sobre l’àrea metropolitana val la pena recordar que està molt centrada en la gestió dels seus 36 municipis. I que fa una feina excel·lent. Però cal un debat obert i intens sobre el futur. Un debat que ara mateix no està sobre la taula.

Però té sentit llavors parlar de primera i segona corona? O són la mateixa cosa?
Preferim parlar d’Arc Metropolità, perquè els municipis d’aquest àmbit no volem ser segons en res. Som el 48% del PIB industrial del país i la tercera part del PIB català!! I en canvi, en termes d’inversió, som només el 20% de la regió metropolitana És bo recordar que el 55% de la ciutadania de la regió viu a l’àrea metropolitana i el 45% en l’arc metropolità.

Quan es parla de mobilitat, i potser pel barcelocentrisme, sembla que no s’entengui que els problemes de congestió no neixen i moren a Barcelona. O que hi ha persones que s’han de moure per treballar. Es coneix aquest arc metropolità o com a mínim se’n té consciència? S’entén el fet metropolità com un tot?
És un debat pendent. El poder s’articula al voltant de les grans ciutats. Hi ha molta confusió entre el concepte d’àrea i regió. Hem de pensar en termes de regió metropolitana. Fins i tot caldria debatre si és la que en el seu dia vàrem imaginar i està als papers. És evident que hi ha un àmbit funcional que interactua globalment amb diverses polaritats i que te com a referència Barcelona

Quin exemples podríem tenir d’altres indrets com París o Frankfurt?
Quan ens comparem amb d’altres àrees crec que tenim molts avantatges. Podem articular aquesta regió mitjançant ciutats històriques. El policentrisme d’aquesta regió ens fa molt singulars i ens pot fer millors. Però cal donar valor a cadascuna d’aquestes peces, tenint en compte les seves característiques i aspiracions.

Però tenim prou singularitats o ens barallarem per la mateixa cosa?
Quan vam constituir l’associació Arc Metropolità ho vam fer convençuts de que ens toca sumar. Hem de sumar perquè tenim una massa crítica important per poder dialogar amb tothom. I cal que aquest debat territorial es faci des de l’horitzontalitat. Estem en l’època del país en xarxa. Que les ciutats articulin territori a partir de les seves potencialitat, amb nuclis molt forts i amb fluxos ben dirigits on tothom ha de tenir el pes que li pertoqui. I mai supeditat als interessos d’altres ciutats per grans que siguin. Hem de generar una regió on tothom pugui desplegar els seus projectes. Sempre reconeixent el paper clau de la ciutat de Barcelona.

Fa poc l’alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, va proposar que hi hagués una política metropolitana en qüestió de Seguretat, què n’opina?
Les ciutats de l’Arc Metropolità tenen, també, com a gran objectiu la cohesió social. No només parlem d’infraestructures. Parlem de lluita contra desigualtats i les segregacions. Convé una lectura integral de la regió. En tots els àmbits. Per exemple, en Medi Ambient. Fixi-s’hi si va amb cotxe en un dia de forta contaminació per l’autovia de Castelldefels veurà que li limiten la velocitat per reduir emissions. En canvi, si va per autopista cap a Granollers no li limiten. I l’aire és el mateix. No hi entén, de límits municipals. Des de la Taula de Qualitat de l’Aire que lidera el Govern de la Generalitat, no hem estat capaços de generar visions compartides. Cal fer aquest exercici i posar en valor aquests àmbits regionals que requereixen d’una governança diferent de la que tenim.

Però la Diputació de Barcelona no podria ajudar en això? Parlàvem abans d’inflació d’administracions.
La Diputació ajuda, sense cap mena de dubte, fa la seva feina però no té competències de gestió. I la qüestió té a veure amb la presa de decisions. El que cal avui és construir aquests espais de governança compartida des de la confiança i des de la coresponsabilitat.

I per on comencem?
Doncs, per ciutats que parlin. I per ciutats que entenguin totes les ciutats. Que escoltin i que escoltin bé. Només podem generar una història novedosa a través d’aquesta visió horitzontal i compartida

L’Arc Metropolità és una plataforma per aconseguir això?
L’Arc, a diferència de l’Àrea Metropolitana, no és una institució, és una agrupació voluntària de municipis que s’expressa amb intenció de créixer i amb vocació d’explicar-se i, també, de buscar conjuntament solucions a problemes. Un exemple, fa poques setmanes hi va haver una reunió per tractar d’un tema que s’ha tornat a posar d’actualitat: les ocupacions fraudulentes. Ben recentment s’ha fet una declaració especifica sobre la qüestió. Perquè els municipis ens sentim sovint pocs recolzat per les decisions que es prenen i per les lleis que es fan. Per això aquest municipis prenem la iniciativa.

Els ajuntaments segueixen fent polítiques que no els hi pertoquen però que no pot fer ningú més.
Quan parlem de competències caldria parlar també de finançament. A la pràctica tots sabem que el 30% de la despesa dels ajuntaments va a qüestions que no són de la seva competència. Val la pena recordar-ho. Els ajuntament mai renuncien a afrontar els problemes reals de la ciutadania. Es tracta de recordar que ja no es pot governar com fa 30 anys, cal generar noves maneres que passen pel diàleg, la coresponsabilitat i el respecte. Els ajuntaments sentim moltes vegades que no se’ns respecta prou. Els ajuntaments resolen problemes. La proximitat és un factor de qualitat. Qualitat de servei, però també qualitat democràtica.

Però quan es parla de noves governances i d’horitzontalitat sembla que costa més prendre decisions justament mentre es busca els consens. Sembla que falti lideratge.
Aquesta és una de les claus. En aquests moment aquest país necessita lideratge, no només a la regió. La manca de lideratge al país és un problema molt greu. A Catalunya tenim oberts molts debats, segurament tots molt interessants i molt necessaris, o potser no tant… En tot cas, el país necessita tenir horitzons clars en economia, en cultura, en educació, en atenció social, en salut, …. I en aquests moment la meva percepció és que no els tenim.

Però només en el món de la política o també a nivell econòmic i social?
Crec que els lideratges polítics són claus i els socials també i s’interrelacionen. Hi ha hagut èpoques on això s’ha relacionat bé. I parlo per exemple dels Jocs Olímpics de Barcelona. Algú se’ls imagina sense un lideratge polític nítid, però també sense un acompanyament de lideratges socials tan nítids com el polític? Segurament no estem en el millor moment de la nostra història.

Vostè s’ha jubilat, ja no és alcalde. Potser com a país, i tenint en compte que ja no es viu com fa 30 anys, potser persones en edat de jubilació no haurien de poder seguir aportant a la societat?
Crec que no podem prescindir de ningú. Ni de les persones de la meva edat, però tampoc dels joves. En determinats debats trobo a faltar veus que potser existeixen però que no se senten. I penso en aquesta gent jove. Hi ha una generació que ha patit de forma brutal la pandèmia i la crisi econòmica, i realment té molts problemes per obrir-se un camí. Aquest país no pot prescindir de ningú. Els bons lideratges són els que generen espais perquè tothom pugui parlar.

Parlant de debats i diàleg, Barcelona és l’escenari d’una nova manera de fer política d’espai urbà i ha adoptat mesures d’urbanisme tàctic que han generat certa polèmica. S’està sent poc pragmàtic?
Crec que de vegades ens perdem amb les paraules. I també ha de tenir a veure amb la necessitat d’etiquetar coses amb certa celeritat. Els problemes de mobilitat o d’urbanisme s’han de resoldre cas per cas. I especialment a partir del consens. Hi ha d’haver apostes clares per la qualitat. I a la vegada cal tenir en compte que som el que som. Sobre l’urbanisme tàctic, hem vist moltes ciutats resoldre bé problemes funcionals només amb pintura. Nova York per exemple. Cal tenir en compte la imperiosa necessitat de canviar models de mobilitat per respectar al medi ambient. Cal fer-ho tenint en compte la qualitat de l’espai i cal fer-ho sempre amb la gent. El consens és essencial. A Granollers hem resolt coses amb pintura i d’altres amb obra pública. Però sempre cal compartir decisions, treballar amb la gent. Només es pot fer així.

Llavors creu que es fa prou per incentivar la col·laboració público-privada o estem perdent aquesta manera de teixir complicitats?
Tornaria als Jocs Olímpics, però no estem al mateix moment. Hi ha hagut moltes qüestions que han fet que aquesta equació no estigui en el seu millor moment. Però és imprescindible. La millor administració pública amb el millor sector privat, treballant plegats poden fer el millor país.

I la recepta per seduir-se l’un a l’altre de nou?
Els lideratges i la capacitat que tinguin aquests per compartir projectes.

Per Joan Foguet

Josep Mayoral (Granollers, 1954), ha estat alcalde de Granollers durant 18 anys, fins al març del mateix any 2022. Coneix bé el territori i ha seguit l’evolució de la Regió Metropolitana.
Com a país, tenim les comunicacions que ens mereixem?
Granollers és històricament una cruïlla de camins. Per això la reflexió sobre les comunicacions sempre ha estat molt present a la ciutat. És un element clau. I en aquesta reflexió cal avui una mirada molt especial a les comunicacions ferroviàries. Cal treure cotxes de la carretera i cal un sistema de transport públic eficient que ha de tenir com a centre de gravetat el tren. El pla de Rodalies apunta futur. Necessitem un metro regional de veritat que connecti la regió metropolitana d’una manera eficient. Des d’aquest punt de vista cal millorar el que hi ha. Necessitem unes millors rodalies. Però també és fonamental donar un salt endavant. Cal trencar amb la radialitat de la xarxa ferroviària, és imprescindible la connexió ferroviària entre els Vallesos.

Però com?
Un greu dèficit de l’àrea metropolitana és que no ha desplegat el seu Pla Territorial. Recordem que a l’època del Quim Nadal de conseller i amb Oriol Nel·lo es va aprovar aquest Pla Territorial que explica el camí a seguir, però dissortadament no s’ha desplegat suficientment. Ni en infraestructures ni en els seus òrgans de governança. El Pla s’havia de desplegar a partir d’una comissió paritària entre Generalitat i món local. En els més de 10 anys de vigència del Pla aquesta comissió no s’ha reunit cap vegada. La primera i única reunió es va fer fa dos mesos per insistència de les ciutats de l’Arc Metropolità. Actualitzar i desplegar el Pla Territorial de la Regió Metropolita de forma consensuada és primordial.
I en el marc d’aquest Pla, cal reforçar la malla ferroviària. Estant passant coses interessants com el desdoblament de la R3 que està ja adjudicat en el tram de Parets a la Garriga però que haurà d’arribar a Vic i fins a Barcelona. També cal connectar la R4 amb la R8. Volem anar en tren a Sabadell i a Terrassa. Cal connectar els municipis de l’Arc Metropolità. Recordem que aquest àmbit és el 50% del PIB industrial del país. I que té una dotació d’infraestructures clarament insuficient.

Pesa molt el barcelonacentrisme?
Em sembla evident. Per això les ciutats metropolitanes vam decidir fa anys treballar juntes i darrerament constituir-nos com associació, Arc Metropolità. És bo recordar en xifres d’inversió que el Pla Director d’Infraestructures 2000-2010, el 90% anaven a la primera corona de l’àrea metropolitana i tan sols el 10% a la segona corona. Per tant un desequilibri evident. En el pla 2010-2020 vàrem avançar una mica, es va passar al 80% i al 20%, però no correspon al que pertoca a aquesta zona i al seu pes específic.

És per desconeixement, per menysteniment què passa això?
És perquè no hi ha una visió clara de la regió metropolitana i de la seva potencialitat. Les decisions es prenen molt des de l’àmbit central i pensant prioritàriament en l’àmbit central. Parlem molt de la L9 i la L10 i en canvi no es parla de la connexió ferroviària entre les comarques de l’Arc. Oblidem, per exemple, que una de les la zones més exportadores de Catalunya és la suma dels dos Vallesos. Aquesta zona mai ha tingut la musculatura d’infraestructures que necessitava. Aquí hi ha grans mancances provocades per un dèficit històric de planejament territorial. Un dels grans mèrits del govern tripartit va ser formalitzar un acord entre primera i segona corona i fer el pla territorial després de molts anys de debat. Però no s’ha desplegat suficientment.

Hi ha un problema de governança? L’ordenació territorial és adequada? Cal tenir una manera diferent de prendre decisions?
Cal distingir entre ordenació i organització. L’ordenació territorial va tenir aquest episodi que comentava del pla territorial, que tenia elements molt positius i explicava com s’havia de créixer i en quines conurbacions urbanes. I una altra cosa molt important: protegia una part d’aquesta regió metropolitana com espais oberts, lliures de construccions. Incorporava també un factor de governança: la comissió d’ordenació metropolitana. Però aquest instrument fins el 2022 no s’ha reunit.

El nom no fa la cosa, però sembla que no és útil.
S’ha d’aprofitar el que tenim. És un organisme de governança, paritari, és un bon instrument. El plantejament territorial està ben fet. Òbviament sempre cal actualitzar-lo, posar-lo al dia, però hi ha una bona base. El que està encallada és l’organització territorial. Aquest país té una inflació d’administracions. Cal fer un replantejament sobre aquesta qüestió. Em sembla imprescindible. Però per fer-ho només hi ha un camí i és el del consens. El consens per modernitzar les estructures organitzatives del país.

No és una paraula que estigui de moda darrerament.
No, no ho està però és l’únic vector que ens pot generar esperança. És una assignatura pendent. Cal mirar més enllà. A la Regió Metropolitana i en el conjunt del país. Quan em pregunta sobre l’àrea metropolitana val la pena recordar que està molt centrada en la gestió dels seus 36 municipis. I que fa una feina excel·lent. Però cal un debat obert i intens sobre el futur. Un debat que ara mateix no està sobre la taula.

Però té sentit llavors parlar de primera i segona corona? O són la mateixa cosa?
Preferim parlar d’Arc Metropolità, perquè els municipis d’aquest àmbit no volem ser segons en res. Som el 48% del PIB industrial del país i la tercera part del PIB català!! I en canvi, en termes d’inversió, som només el 20% de la regió metropolitana És bo recordar que el 55% de la ciutadania de la regió viu a l’àrea metropolitana i el 45% en l’arc metropolità.

Quan es parla de mobilitat, i potser pel barcelocentrisme, sembla que no s’entengui que els problemes de congestió no neixen i moren a Barcelona. O que hi ha persones que s’han de moure per treballar. Es coneix aquest arc metropolità o com a mínim se’n té consciència? S’entén el fet metropolità com un tot?
És un debat pendent. El poder s’articula al voltant de les grans ciutats. Hi ha molta confusió entre el concepte d’àrea i regió. Hem de pensar en termes de regió metropolitana. Fins i tot caldria debatre si és la que en el seu dia vàrem imaginar i està als papers. És evident que hi ha un àmbit funcional que interactua globalment amb diverses polaritats i que te com a referència Barcelona

Quin exemples podríem tenir d’altres indrets com París o Frankfurt?
Quan ens comparem amb d’altres àrees crec que tenim molts avantatges. Podem articular aquesta regió mitjançant ciutats històriques. El policentrisme d’aquesta regió ens fa molt singulars i ens pot fer millors. Però cal donar valor a cadascuna d’aquestes peces, tenint en compte les seves característiques i aspiracions.

Però tenim prou singularitats o ens barallarem per la mateixa cosa?
Quan vam constituir l’associació Arc Metropolità ho vam fer convençuts de que ens toca sumar. Hem de sumar perquè tenim una massa crítica important per poder dialogar amb tothom. I cal que aquest debat territorial es faci des de l’horitzontalitat. Estem en l’època del país en xarxa. Que les ciutats articulin territori a partir de les seves potencialitat, amb nuclis molt forts i amb fluxos ben dirigits on tothom ha de tenir el pes que li pertoqui. I mai supeditat als interessos d’altres ciutats per grans que siguin. Hem de generar una regió on tothom pugui desplegar els seus projectes. Sempre reconeixent el paper clau de la ciutat de Barcelona.

Fa poc l’alcalde de Cornellà, Antoni Balmón, va proposar que hi hagués una política metropolitana en qüestió de Seguretat, què n’opina?
Les ciutats de l’Arc Metropolità tenen, també, com a gran objectiu la cohesió social. No només parlem d’infraestructures. Parlem de lluita contra desigualtats i les segregacions. Convé una lectura integral de la regió. En tots els àmbits. Per exemple, en Medi Ambient. Fixi-s’hi si va amb cotxe en un dia de forta contaminació per l’autovia de Castelldefels veurà que li limiten la velocitat per reduir emissions. En canvi, si va per autopista cap a Granollers no li limiten. I l’aire és el mateix. No hi entén, de límits municipals. Des de la Taula de Qualitat de l’Aire que lidera el Govern de la Generalitat, no hem estat capaços de generar visions compartides. Cal fer aquest exercici i posar en valor aquests àmbits regionals que requereixen d’una governança diferent de la que tenim.

Però la Diputació de Barcelona no podria ajudar en això? Parlàvem abans d’inflació d’administracions.
La Diputació ajuda, sense cap mena de dubte, fa la seva feina però no té competències de gestió. I la qüestió té a veure amb la presa de decisions. El que cal avui és construir aquests espais de governança compartida des de la confiança i des de la coresponsabilitat.

I per on comencem?
Doncs, per ciutats que parlin. I per ciutats que entenguin totes les ciutats. Que escoltin i que escoltin bé. Només podem generar una història novedosa a través d’aquesta visió horitzontal i compartida

L’Arc Metropolità és una plataforma per aconseguir això?
L’Arc, a diferència de l’Àrea Metropolitana, no és una institució, és una agrupació voluntària de municipis que s’expressa amb intenció de créixer i amb vocació d’explicar-se i, també, de buscar conjuntament solucions a problemes. Un exemple, fa poques setmanes hi va haver una reunió per tractar d’un tema que s’ha tornat a posar d’actualitat: les ocupacions fraudulentes. Ben recentment s’ha fet una declaració especifica sobre la qüestió. Perquè els municipis ens sentim sovint pocs recolzat per les decisions que es prenen i per les lleis que es fan. Per això aquest municipis prenem la iniciativa.

Els ajuntaments segueixen fent polítiques que no els hi pertoquen però que no pot fer ningú més.
Quan parlem de competències caldria parlar també de finançament. A la pràctica tots sabem que el 30% de la despesa dels ajuntaments va a qüestions que no són de la seva competència. Val la pena recordar-ho. Els ajuntament mai renuncien a afrontar els problemes reals de la ciutadania. Es tracta de recordar que ja no es pot governar com fa 30 anys, cal generar noves maneres que passen pel diàleg, la coresponsabilitat i el respecte. Els ajuntaments sentim moltes vegades que no se’ns respecta prou. Els ajuntaments resolen problemes. La proximitat és un factor de qualitat. Qualitat de servei, però també qualitat democràtica.

Però quan es parla de noves governances i d’horitzontalitat sembla que costa més prendre decisions justament mentre es busca els consens. Sembla que falti lideratge.
Aquesta és una de les claus. En aquests moment aquest país necessita lideratge, no només a la regió. La manca de lideratge al país és un problema molt greu. A Catalunya tenim oberts molts debats, segurament tots molt interessants i molt necessaris, o potser no tant… En tot cas, el país necessita tenir horitzons clars en economia, en cultura, en educació, en atenció social, en salut, …. I en aquests moment la meva percepció és que no els tenim.

Però només en el món de la política o també a nivell econòmic i social?
Crec que els lideratges polítics són claus i els socials també i s’interrelacionen. Hi ha hagut èpoques on això s’ha relacionat bé. I parlo per exemple dels Jocs Olímpics de Barcelona. Algú se’ls imagina sense un lideratge polític nítid, però també sense un acompanyament de lideratges socials tan nítids com el polític? Segurament no estem en el millor moment de la nostra història.

Vostè s’ha jubilat, ja no és alcalde. Potser com a país, i tenint en compte que ja no es viu com fa 30 anys, potser persones en edat de jubilació no haurien de poder seguir aportant a la societat?
Crec que no podem prescindir de ningú. Ni de les persones de la meva edat, però tampoc dels joves. En determinats debats trobo a faltar veus que potser existeixen però que no se senten. I penso en aquesta gent jove. Hi ha una generació que ha patit de forma brutal la pandèmia i la crisi econòmica, i realment té molts problemes per obrir-se un camí. Aquest país no pot prescindir de ningú. Els bons lideratges són els que generen espais perquè tothom pugui parlar.

Parlant de debats i diàleg, Barcelona és l’escenari d’una nova manera de fer política d’espai urbà i ha adoptat mesures d’urbanisme tàctic que han generat certa polèmica. S’està sent poc pragmàtic?
Crec que de vegades ens perdem amb les paraules. I també ha de tenir a veure amb la necessitat d’etiquetar coses amb certa celeritat. Els problemes de mobilitat o d’urbanisme s’han de resoldre cas per cas. I especialment a partir del consens. Hi ha d’haver apostes clares per la qualitat. I a la vegada cal tenir en compte que som el que som. Sobre l’urbanisme tàctic, hem vist moltes ciutats resoldre bé problemes funcionals només amb pintura. Nova York per exemple. Cal tenir en compte la imperiosa necessitat de canviar models de mobilitat per respectar al medi ambient. Cal fer-ho tenint en compte la qualitat de l’espai i cal fer-ho sempre amb la gent. El consens és essencial. A Granollers hem resolt coses amb pintura i d’altres amb obra pública. Però sempre cal compartir decisions, treballar amb la gent. Només es pot fer així.

Llavors creu que es fa prou per incentivar la col·laboració público-privada o estem perdent aquesta manera de teixir complicitats?
Tornaria als Jocs Olímpics, però no estem al mateix moment. Hi ha hagut moltes qüestions que han fet que aquesta equació no estigui en el seu millor moment. Però és imprescindible. La millor administració pública amb el millor sector privat, treballant plegats poden fer el millor país.

I la recepta per seduir-se l’un a l’altre de nou?
Els lideratges i la capacitat que tinguin aquests per compartir projectes.

ALTRES ARTICLES

LLUÍS DEULOFEU: “LA PANDÈMIA HAURIA ESTAT INIMAGINABLE D’AFRONTAR SENSE LES TELECOMUNICACIONS” QUATRE MIRADES SOBRE LA METRÒPOLI XAVIER TRIAS: “L’ÀREA I LA REGIÓ METROPOLITANA O ES FAN DE LA MÀ DELS ALCALDES O NO FUNCIONARÀ” JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ”

LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL

Per veure la conferència en directe, clica aquí.

Per Jaume Collboni

El PRESENT I FUTUR ÉS DE LES METRÒPOLIS
El segle 21 serà el segle de les metròpolis. Si més no, ho serà per població i economia. En termes poblacionals, les projeccions d’organismes intergovernamentals apunten a que el 68,4% de la població mundial a meitat de segle viurà majoritàriament a les ciutats i les àrees metropolitanes, percentatge ja s’ha superat en el cas d’Amèrica Llatina o Europa, amb percentatges del 81,2% i del 74,9% respectivament.
El desplaçament migratori a l’entorn urbà, un fenomen que a Barcelona i les seves ciutats veïnes ja es va produir en el terç del segle passat amb la immigració rural i que es va accentuar amb la immigració estrangera durant la primera dècada d’aquest segle, comporta uns reptes urbans importants. El resultat és que Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat i Santa Coloma de Gramenet són, per exemple, de les ciutats més densament poblades d’Europa.
D’altra banda, en termes econòmics estem transitant cap a una economia més basada en el coneixement que en la mà d’obra, al ser aquesta substituïda per la tecnologia. I aquest coneixement té el seu origen en les ciutats, en els centres de recerca i en les universitats, que ha de ser capaç de ser transferit al teixit productiu per tal de garantir una permanent competitivitat empresarial.
Aquesta economia del coneixement és local, però també global. Local perquè és en els entorns urbans on es transfereix aquest coneixement, és on es produeix la oportunitat de crear productes i serveis que generin avantatges competitives. Però alhora és global, perquè és en l’entorn internacional que, d’una part, es genera aquest coneixement, a partir de les col·laboracions entre equips investigadors. Però també és en l’entorn internacional, en les connexions internacionals que el talent i els bens tenen el seu mercat, i en aquest entorn internacional les ciutats han esdevingut actors econòmics de rellevància, amb metròpolis globals amb un pes econòmic superior al d’alguns països, com és el cas de Tokio o Nova York.
Complementàriament a aquestes tendències demogràfiques i econòmiques estem obligats a desenvolupar una transició energètica i climàtica. Obligats per l’actualitat, reflectida per la guerra d’Ucraïna, que ha demostrat que l’energia és utilitzada com una arma amb un impacte clar en l’economia de les famílies i de les empreses, especialment de les PIMES. Però aquesta obligació també és a llarg termini. De la capacitat d’afrontar el canvi climàtic, a través de

mesures de reducció d’emissions complementades amb mesures de mitigació dels efectes d’aquestes emissions, serem capaços de dibuixar un futur sostenible per a les properes generacions. I en uns entorns urbans més poblats, és la tecnologia i la innovació, així com el disseny de les infraestructures adequades el què ens permetrà abordar aquest futur més sostenible.
Per últim, la pandèmia provocada pel virus de la COVID temporalment va reduir la presència i l’activitat a les ciutats, però aquesta tendència de fugir a l’entorn rural s’ha reduït en els darrers temps, prova d’això és que a la gran part de metròpolis, poc a poc, l’activitat dels centres urbans s’ha anat recuperant. L’entorn laboral híbrid, entre presència física i teletreball es mantindrà en el futur, tanmateix, el segon no té una capacitat de substituir de forma absoluta el primer, com s’observa amb el ritme de contractació d’oficines que s’està produint a Barcelona: en el 1er trimestre d’enguany, la contractació d’oficines a Barcelona ha assolit els 90.500 metres quadrats, un 25% més que en el mateix període del 2021, quan el mercat ja començava a experimentar una recuperació post-pandèmia, i la previsió per finals d’any és que es contractin més de 300.000 m2 d’oficines.
Els entorns urbans són i seran l’epicentre de l’activitat del nostre segle, i seguiran essent espais d’oportunitats personals, familiars, laborals i de cultura, tal com no han deixat de ser-ho, tot i la pandèmia.
És el nostre deure moral i ètic garantir que les generacions futures tinguin com a mínim les mateixes oportunitats que hem tingut altres generacions, i segurament és el nostre compromís amb la societat el què ens obliga a treballar perquè aquestes generacions tinguin majors oportunitats a partir de resoldre els dèficits que encara tenim presents.
Si el segle XXI serà el segle de les metròpolis, la metròpolis de Barcelona ja fa temps que va començar a dimensionar la seva activitat al voltant d’aquesta realitat. Prova d’això, l’any 1974 ja es crea la Corporació Metropolitana de Barcelona amb l’objectiu d’administrar part de les activitats afectant a l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona, afectant 26 municipis de tot el Barcelonès i el Baix Llobregat , una part considerable del Vallès Occidental i un petit segment del Garraf (les Botigues, del municipi de Sitges) i del Maresme (Tiana i Montgat). Les seves competències abastaven la planificació, la gestió urbanística i la major part d’infraestructures. L’aprovació de la Llei d’Ordenació Territorial pel Parlament de Catalunya (1987) determinà la dissolució de la CMB el 1988 i el traspàs dels seus serveis a la Generalitat, que aquest any creà l’ Entitat Metropolitana del Transport , l’ Entitat Metropolitana dels Serveis Hidràulics i del Tractament dels Residus , i la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Tot i la seva dissolució l’any 1987, l’Alcalde Pascual Maragall, essent conscient de la necessitat d’una visió més amplia, crea l’any 1988 el Pla Estratègic de Barcelona, que, l’any 2000, passa a ser el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona. Fruit de les reflexions del Pla Estratègic, neix l’any 1997 el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona. No és fins aquell any que neix l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona. I finalment, l’any 2010, neix l’Àrea Metropolitana de Barcelona, substituint les tres entitats metropolitanes vigents fins en aquella data: la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Entitat del Medi Ambient (EMSHTR) i l’Entitat Metropolitana del Transport.
Tanmateix, tot i les competències i reflexions que aquestes entitats realitzen, l’AMB, l’ATM, el PEMB i el PIRMB, que permeten una millor gestió clara d’un seguit de polítiques, existeixen uns reptes d’escala metropolitana i d’actualitat no existent en el moment de la creació d’aquestes entitats, que mereixen ser analitzats i valorar la seva futura gestió.

ELS REPTES D’UN MÓN URBÀ I INTERCONNECTAT
Si les ciutats són territoris d’oportunitats, també són espais de reptes constants, més si hi ha una tendència permanent de creixement poblacional urbà combinat amb una transició cap a uns nous models econòmics, encoratjats per la doble transició, la tecnològica i la verda.
Reptes que són compartits per les persones i les empreses. Seria un error dividir les necessitats de l’economia i les necessitats de les persones estan lligades. La ciutadania necessitat una economia forta per tenir oportunitats, i l’economia necessitat d’un talent per competir. Necessitats socials i econòmiques són dos cares de la mateixa moneda. Però la societat necessita ser més verda per poder viure millor, i alhora l’economia té una oportunitat de ser més competitiva gràcies a una societat més respectuosa amb el medi ambient.
I per tant s’ha d’observar que aquests reptes, que interpel·len tant a les persones com a les empreses, són reptes que s’han d’abordar conjuntament, tenint en compte les implicacions d’ambdues realitats.
I quins són aquests reptes? El repte de reduir el canvi climàtic és segurament un dels reptes més presents. El canvi climàtic té una afectació clara en la salut de les persones, a la vegada que, si no som capaços de reduir-lo, en els modes de vida, al afectar aquest el nivell del mar i la qualitat de l’aire. Però el canvi climàtic interpel·la també al sector econòmic, obligant a modificar models productius i serveis, per, d’una banda reduir els nivells d’emissions, i de l’altre, oferir productes a l’alçada d’una societat cada vegada més exigent a favor de la lluita contra el canvi climàtic. Canvis en els models energètics i alimentaris, ja sigui en la producció com en el consum de bens i serveis seran claus per lluitar efectivament contra el canvi climàtic.
Acompanyant el canvi climàtic, tenim el repte de la transició energètica, que d’una part és motivada per aquesta necessita de reduir el canvi climàtic, però també té un repte propi i és el de l’encariment de l’energia com a conseqüència dels factors geopolítics actuals. Una transició energètica que per fer-la possible, necessita d’unes infraestructures adequades tant en la producció, en el consum i sobretot en la distribució. Infraestructures que facin efectiva la transició energètica de ciutadans, habitatges i empreses.
La transició digital, de la societat i de l’economia és un altre repte al que ens enfrontem. Milers de llocs de treball que poden desaparèixer, col·lectius marginats digitalment i empreses sense possibilitat de poder competir són escenaris que poden ser el resultat d’una transició digital desequilibrada, i que per evitar-ho, s’ha de dotar a la societat d’unes infraestructures de connectivitat i d’un coneixement per fer-les servir. La transició digital ha de ser justa si volem mantenir una economia i una societat cohesionada.
La competitivitat internacional de les ciutats i de l’economia del talent és un altre repte a tenir present. Si l’economia del futur és l’economia del coneixement, i aquest té una alta capacitat de mobilitat internacional, no s’ha de menystenir el risc que pot comportar no sé en el circuit de les ciutats que són productores de talent. L’aposta per l’educació, la recerca i la innovació són peces clau d’aquesta equació. Però la competitivitat de les ciutats també passa per la seva atractivitat i qualitat de vida. De com d’atractives siguin les ciutats tant per viure-hi com per gaudir-hi, dependrà el grau d’atracció de la població que hi visqui i que les visiti. Per tant, en un segle on les ciutats seran actors capdavanters mantenir el posicionament competitiu en el mercat urbà, ja sigui a escala internacional com a escala regional serà vital pel futur de les ciutats.
I per últim, tenim el repte de la recuperació econòmica post pandèmia i en un entorn econòmic geopolíticament inestable. I aquesta recuperació econòmica ha de tenir present els reptes anteriors, perquè la competitivitat empresarial dependrà d’aquesta capacitat d’adaptació a aquests reptes, però a la vegada, la viabilitat dels projectes personals de les persones dependrà de disposar d’una economia forta.
Tots aquests reptes són als que s’enfronten actualment les grans ciutats del món, i Barcelona i la seva regió metropolitana són una d’aquestes grans ciutats. Els 5,5 milions d’habitants, els 165 bilió d’euros de PIB, fan de la Barcelona metropolitana, la 67ena metròpolis del món, en termes de PIB.
Més enllà d’aquesta realitat, Barcelona és reconeguda internacionalment. Recentment ha estat reconeguda com la ciutat més atractiva del món per visitar, o ha estat acceptada com una de les 100 ciutats europees que treballaran per ser una ciutat neutralment climàtica i smart pel 2030. A tots aquests reconeixement s’ha de sumar la realitat del seu potencial: una de les primeres regions europees en termes de producció científica, i un dinamisme econòmic que es demostra amb el fet que Barcelona lidera la recuperació econòmica post Covid. Aquests fortaleses i potencialitats s’han de mantenir i accentuar, però només serà possible si fem dels reptes oportunitats per construir una regió metropolitana més prospera i socialment més cohesionada.

LES NECESSITATS METROPOLITANES
Els reptes que viuen les ciutats, i que viu la Regió Barcelonina en particular tenen permanentment associats infraestructures que poden ser un element clau per la seva superació. Així doncs, resoldre els dèficits en relació a les infraestructures ha de permetre garantir una societat més justa i una economia més forta.
I per identificar les infraestructures necessàries per superar els reptes, cal recordar quins són aquests: el canvi climàtic, la transició energètica, la transició digital, la competitivitat urbana i la recuperació econòmica. Per tal de superar aquests reptes, s’identifiquen infraestructures claus com són les infraestructures lligades a la mobilitat, l’energia, les telecomunicacions, el medi ambient i les infraestructures productives.

1. Les infraestructures de mobilitat
En el cas de les infraestructures de mobilitat parlem del conjunt d’oferta de modes de transport terrestre, per les persones i les mercaderies en l’àmbit metropolità i de les infraestructures viàries. Tot i que podem tenir infraestructures de mobilitat urbanes i d’altres de dimensió metropolitana, a vegades ens ha mancat aquesta doble perspectiva alhora de dissenyar-les. No hem tingut en compte que una infraestructura de mobilitat d’àmbit local té una afectació metropolitana, o vice-versa, el disseny d’una infraestructura de mobilitat d’àmbit metropolitana pot descongestionar un entorn urbà. Aquesta realitat és ben coneguda a la Regió Barcelonina, on, solucions viàries que poden ser adequades per l’entorn urbà afectat directament per aquestes, no han previst la seva implicació en la mobilitat metropolitana, provocant que siguin un impediment a l’activitat diària de persones que viuen, treballen o estudien en aquesta ciutat.

La mobilitat també és transport públic, i especialment la mobilitat sostenible serà possible quan més transport públic massiu hi hagi entre ciutats de les metròpolis. Més quantitat, oferta més diversificada, i una xarxa transversal i no només radial on Barcelona és l’origen i el destí de la xarxa. En aquest sentit, l’Autoritat del Transport Metropolità de Barcelona, l’ATM ja vetlla per aquestes actuacions, i si aquestes no es produeixen més ràpid és perquè no hi ha hagut la dedicació de recursos econòmics per part de les Administracions superiors competents.
També cal tenir clar que la manca de coordinació en les polítiques viàries amb les de transport públic ha estat una realitat present, que ha portat a debats estèrils sobre quina actuació hauria de ser abans de l’altra, quan haurien d’anar coordinades. En aquest sentit, ha faltat tant una visió metropolitana, com una posterior coordinació en la planificació i execució de les actuacions. Aquesta manca de visió i execució s’explica perquè cap administració ha agafat aquest rol compartit. Més de 1 milió d’entrades i sortides de vehicles al dia es produeixen a la ciutat de Barcelona. Aquesta realitat és volguda, no és cap caprici. Feines i oportunitats educatives es sustenten gràcies a aquesta mobilitat obligada, feines i educació a Barcelona i a la seva metròpolis. És un camí d’anada i tornada.
Aquests desplaçaments s’han de fer de la forma més sostenible possible, el canvi climàtic ens ho exigeix, però el què no podem plantejar és forçar una prohibició d’aquests desplaçaments.
La mobilitat també és la nova mobilitat, de persones i mercaderies. Una nova mobilitat que està en procés de definició, que encara s’està dibuixant, que encara s’està definint. Distribució d’última milla sostenible, amb vehicles més sostenibles, però qui sap si en el futur també amb drons. Mobilitat compartida, ja present en bicicleta i motocicleta, però encara ordenant-se quan parlem del cotxe compartit, o mobilitat elèctrica, en ple desplegament i on el desplegament d’una robusta xarxa de punts de recàrrega serà clau per la seva implantació.
Aquestes noves realitats, són també reptes de mobilitat, que al segle XXI estaran a l’ordre del dia.

2. Les infraestructures energètiques
L’energia ha estat, fins ara, una infraestructura que clarament superava l’àmbit local i metropolità. Tanmateix la importància de l’energia es fa present en les nostres vides arran de les apagades de l’estiu del 2007. El 23 de juliol del 2007, més de 350.000 llars es van quedar sense llum durant 4 dies. Aquesta afectació va mostrar la necessitat de garantir la seguretat en la distribució energètica. Però és amb l’aparició de les energies renovables, especialment la fotovoltaica, però també en menor mesura, la eòlica, la marina, la geotèrmica i l’hidrogen, que el sector energètic està modificant els seus paràmetres, i que, el paper del món local, i dels ciutadans està deixant de ser un paper de mer consumidor, sense veu ni vot, a passar a ser el què s’anomena prosumers, consumidors i productors energètics. Aquesta nova realitat del sistema energètic obra una nova perspectiva en l’entorn energètic i més en el moment actual on cal, per motius ambientals i de seguretat geopolítica, desplegar, més que abans, la transició energètica.
Gràcies doncs a les renovables, el món local i especialment l’entorn metropolità té una clara oportunitat per poder ser un actor actiu en la producció energètica. No només ha de ser un productor pensant en les seves necessitats, sinó que ha de tenir una bona xarxa de distribució per participar en el desplegament d’una xarxa de distribució que garanteixi el subministrament solidari entre regions, en l’àmbit català, però també espanyol i fins i tot europeu. Barcelona té actualment 20MWp d’energia solar instal·lada a la ciutat. D’aquesta, només 3,5MWp són produïts des d’actius del consistori municipal. Cal d’una part que l’energia solar instal·lada s’ampliï considerablement, tenint en compte que el potencial a tots els municipis que composen l’AMB és de 5.700 GW/h, el que suposa aproximadament el 40% del consum a l’any 2020 i cal que el sector públic en general sigui un actor actiu en aquesta producció. L’entorn metropolità té un potencial clar generador d’energia, cal que aquesta s’impulsi definitivament, i cal cercar mecanismes de distribució de l’energia renovable al conjunt de l’entorn metropolità.
En l’impuls de les renovables, el mur real és especialment el residencial comunitari. Els més de 70.000 edificis residencials que conformen els habitatges només de Barcelona (a afegir-li la resta de ciutats la regió metropolitana) estan majoritàriament formats per comunitats de propietaris horitzontals. Aquesta realitat, dificulta la instal·lació de renovables en les seves teulades, degut als dubtes que poden tenir part dels propietaris, o la manca de capacitat d’assumir la inversió associada a la instal·lació de plaques fotovoltaiques, o simplement perquè no veuen un benefici immediat i directe a una operació que potser trigarà uns quants anys a donar ple rendiment. Superar aquesta realitat és clau, i actuacions interadministratives poden desplegar solucions que facilitin aquesta realitat i permetin un desplegament exponencial de la fotovoltaica i de les renovables a la metròpoli. I qui diu que cal ampliar la producció, també cal estendre la capacitat de consum d’energies renovables, especialment lligat aquest consum al vehicle elèctric.
Si volem una mobilitat més sostenible, aquesta passarà d’una part per un transport públic massiu més estès, però també vindrà acompanyada d’una mobilitat elèctrica més generalitzada. Per què aquesta sigui possible, cal una bona xarxa de punts de recarrega que garanteixi una autonomia en els vehicles elèctrics. Finalment, la distribució energètica també és vital, i més en l’entorn geopolític que vivim. Cal un desplegament d’una bona xarxa de distribució, en principi, ja resolt arran de l’apagada del 2007, però cal mantenir-la en condicions i cal ampliar-la, per garantir una interconnexió amb Europa. I la Regió Metropolitana és la porta d’entrada d’aquesta interconnexió, per proximitat geogràfica, però també per la presència de plantes de gas natural liquat. Aquesta realitat, sumat a que a la Zona Franca s’instal·larà una estació d’hidrogen pionera a Espanya, és una oportunitat perquè la Regió Barcelonina sigui el més aviat possible un centre de distribució de gas i en el futur d’hidrogen.

3. Les infraestructures de telecomunicacions
Si les infraestructures energètiques han entrat en l’agenda política de forma clara, les infraestructures de telecomunicacions són un altre vector que ha de ser-hi present. La dependència digital és tan alta en la nostra societat i en la nostra economia, que ens cal garantir una seguretat en la connectivitat en el mateix nivell que l’exigim en el subministrament energètic i d’altres utilities com l’aigua o el gas. Aquesta connectivitat garantida serà encara més important si volem desplegar el 5G i el 6G en tota la seva potencialitat, amb un impacte clar en una major eficiència en la mobilitat, en part gràcies al vehicle autònom, que pot reduir els consums energètics, a més de millorar la congestió i en l’habitatge amb el desenvolupament de dispositius de control del confort climàtic dins les actuacions integrals de rehabilitació energètica. El 5G i el 6G poden ser claus per la competitivitat de les nostres empreses, perquè les possibilita ser part activa d’aquest mercat de la connectivitat, oferint a nivell local productes i serveis al voltant d’aquesta activitat connectada. Aquesta activitat ha de ser l’avantsala per a un reforçament del posicionament regional, nacional i internacional del nostre teixit empresarial.
La connectivitat també té una dimensió social. Existeix un risc real d’exclusió social en termes digitals. Ja s’ha vist la punta de l’iceberg, que ha estat el fenomen de digitalització dels serveis financers minoristes, amb tancament d’oficines bancàries i amb reducció de serveis presencials, amb l’afectació clara que ha tingut per a les persones grans. Però aquest fenomen es pot ampliar, generant una bretxa digital entre diferents sectors de la població i entre diferents sectors empresarials. Cal garantir que aquesta bretxa d’una part no s’ampliï, i d’altra part que es redueixi, a través de formació i acompanyament, però també a través d’infraestructures, que arribin a tot el territori, no només que arribin on existeix un potencial de negoci clar pels operadors, sinó que també arribi a altres zones menys lucratives, però igual de necessàries.

4. Les infraestructures productives
La competitivitat passa per les telecomunicacions, per l’energia i per la mobilitat, però també i molt especialment en una economia basada en el coneixement passa per unes infraestructures que sustenten aquest coneixement. Parlem d’infraestructures productives que augmentin la competitivitat d’aquesta economia del coneixement, que es basa en la generació d’idees i en compartir-les, i per fer-ho, la connectivitat internacional és clau. Així doncs, s’ha de tenir molt clar que una ampliació de l’Aeroport és més necessària pel desenvolupament de centres de recerca i empreses innovadores que pel desenvolupament del sector turístic. És gràcies a aquesta connectivitat intercontinental que els nostres hospitals punters, les nostres escoles de negoci líders internacionals, les nostres universitats reconegudes i conegudes arreu del món i el nostre teixit productiu més internacional, el biosanitari i el digital, podran garantir mantenir la seva competitivitat, perquè si, competeixen i a nivell mundial. Els Hubs mundials de coneixement i innovació necessiten estar connectats per maximitzar sinèrgies, i Barcelona, si vol mantenir la seva condició de hub europeu i seguir generant prosperitat compartida a partir de la tracció de sectors estratègics, necessita una connexió estable i àgil amb Àsia i Amèrica.
El futur de l’aeroport va més de la mà dels centres de recerca que dels hotels. I dos exemples de relació ciutat-aeroport: d’una part, Venècia, una ciutat saturada turísticament, i no té un aeroport intercontinental. I d’altra part Boston, un referent en recerca i coneixement amb un aeroport intercontinental. Què volem ser? Una Venècia o un Boston? Doncs segurament serem un mix de les dues, perquè el patrimoni i l’atractivitat de Barcelona no la perdrem, i la capacitat innovadora i de generació de coneixement també la tenim, i l’hem de desenvolupar. L’aeroport intercontinental també ens permet apostar per una economia del visitant més diversificada, menys basada en estades curtes amb consum baix, en un turisme low cost, sinó en un turisme de més qualitat, més interessat en la cultura, més respectuós amb l’entorn, i amb un major consum a la ciutat. Això també és l’aeroport intercontinental. Tanmateix, cal treballar bé el debat del futur de l’aeroport. Cal dialogar, i trobar una solució que sigui un equilibri entre protegir el medi ambient, respectar l’entorn urbà i garantir una competitivitat de la nostra economia.
Les infraestructures productives són més que l’aeroport. Necessitem un Port fort, que sigui un bon centre d’origen i destí de mercaderies, necessitem una xarxa ferroviària ben connectada amb el territori i amb Europa, amb el corredor del mediterrani com espina central. Necessitem uns bons centres d’intercanvi logístic en el hinterland de la nostra regió metropolitana, una Mercabarna competitiva i uns centres de recerca dotats de les infraestructures, espais d’assaig i recursos per seguir competint.
Un element final quan parlem sobre les infraestructures productives és el seu impacte social, element a vegades, oblidat. Una economia amb unes infraestructures productives fortes, que garanteixen i sustenten aquesta economia del coneixement té un impacte positiu clar en el conjunt de la societat. Els treballadors d’una economia basada en el coneixement tenen salaris més alts, més competitius internacionalment, perquè el seu mercat no és local, és internacional.

I aquest major poder adquisitiu impacte positivament al conjunt del mercat laboral: en ciutats amb més treballadors qualificats, la resta de treballadors veuen augmentar el seu poder adquisitiu respecte a les mateixes feines en ciutats on hi ha menys treballadors qualificats, per tant, tothom guanya d’aquesta economia del coneixement, tothom guanya de tenir les infraestructures productives adequades.
Per últim, les infraestructures medi ambientals tenen també un rol en aquesta superació dels reptes que tenim les metròpolis del segle XXI. Podem considerar que en aquest sentit, la feina, majoritàriament està feta, amb sistemes de gestió metropolitans de l’aigua, els residus i espais de protecció del medi ambient generalitzats. Però s’han de mantenir, i modernitzar. El futur serà sostenible o no serà, i cal que les infraestructures que garanteixen aquesta sostenibilitat es dotin dels recursos suficients per seguir rendint a ple rendiment i s’adaptin a uns possibles increments poblacions alhora que a noves exigències ambientals.
Aquestes són les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani. Aquesta realitat és possible. Però ens cal liderar-la, i fins a dia d’avui, aquest lideratge no ha estat present.

LA REGIÓ PER LIDERAR
En tots els temes abordats prèviament, mobilitat i transport públic, energia, telecomunicacions, infraestructures productives i medi ambient, la Generalitat té un rol clar, una capacitat de posar ordre, i sobretot de potenciar el seu desenvolupament. Tanmateix, no som aquí. Els municipis de la regió geogràfica metropolitana (del Maresme al Garraf, passant pels dos Vallès, per mencionar alguns territoris, i segurament amb afectacions com a mínim al Bages, al Penedès i l’Anoia) no es senten prou recollits ni representats en les seves reclamacions i reivindicacions de problemes comuns de diversa naturalesa: rodalies, autovies-autopistes, sostenibilitat, tractament de residus específics de naturalesa “regional”, planificació urbana (pensem que el PTMB no es desagrega prou bé en els altres plans que no siguin el PDU metropolità).
Moltes de les crítiques o posicionaments envers el tema metropolità es deriven de que la pròpia Generalitat no se la veu prou adient en l’abordatge d’aquests polítiques que es denoten com a insuficients, i en qualsevol cas és obvi que semblaria que hi ha un divorci entre els “problemes de país” i “problemes que viuen els municipis”, i que provoca aquesta sensació a vegades de desemparament.
Cal però aclarir que quan parlem de temes metropolitans, i de cercar qui els ha de solucionar, no només estem parlant del territori de la pròpia àrea metropolitana. Parlem de tota la regió, la metròpolis fefaent, que és un territori que va molt més enllà que el perfil geogràfic i administratiu de l’AMB com a institució i que podria coincidir amb la noció de vegueria, però si cas és allò delimitat en el PTMB. Aquests temes fan referència als temes de la imatge, la projecció, la marca, en el fons de la identitat de la metròpolis Barcelona, no només com un fet cultural, sinó com un fet socioreferencial. Existeixen lligams, teixits socials, modus de vida, identitats, costums i usos culturals, vitalitat associativa, comportaments polítics similars en el conjunt d’aquesta regió.
I quan parlem dels temes metropolitans, com s’ha vist, es posa expressament atenció i intenció a la promoció econòmica i la seva potencialitat, dificultats, amenaces, limitacions, riscos i oportunitats. És un debat de manera molt explícita dels mecanismes lligats a la dimensió internacional: captació d’inversions, participació en mercats, en fires, etc., imatge institucional, imatge de país, marca i marques (Barcelona i Catalunya…), crisi reputacional, Es discuteix i
contrasten molts aspectes relacionats amb la funció i paper de lobby davant de problemes que es veuen com que no es representen i negocien bé com són corredor mediterrani, relacions amb l’Estat, amb la Generalitat, amb altres ciutats i àrees metropolitanes, amb altres comunitats autònomes, amb altres països, i també amb la resta d’Espanya. Surten temes no resolts molt lligats a la mobilitat i les infraestructures: rodalies, xarxa i preu de l’electricitat, depuradores, gestió dels peatges, etc.
I aquest debat permanent mostra un problema de governança entès en, justament, qui representa, qui fa de portaveu, qui i com lidera, qui segueix els temes, etc.., i si volem ser una mica més exhaustius en el debat podríem pensar qui mana, qui el tria, com s’organitza, però pensant en un objecte que és el que està descrit anteriorment.
Aquest no és un debat sobre el rol de l’AMB, els Consells Comarcals, la Diputació de Barcelona o l’Autoritat del Transport Metropolità, com tampoc ho és respecte al Pla Estratègic Metropolità ni al Pacte Industrial. Totes aquestes institucions fan la seva feina, i exerceixen, les primeres, les competències que els hi pertoquen i gestionen eficientment els recursos de què disposen, i les institucions de caire més reflexiu tenen un paper rellevant, que han de mantenir, ja que aquests espais de reflexió són claus per anar dibuixant aquest futur.
No es podria dir que, sensu stricto, la reflexió va sobre la gestió recurrent dels temes que avui dia ja gestionen la pròpia institució AMB o alguns Consells Comarcals o la pròpia Diputació de Barcelona. Una gestió en la que, per cert, sovint aquestes institucions no han estat prou acompanyades per part de la Generalitat. Però en qualsevol cas, aquest no seria el motiu principal de la reflexió “metropolitana”.
L’AMB és un gran actiu com institució, que ha tingut la capacitat i l’habilitat de mantenir els serveis, incorporant certes sinergies i sobre tot unificant en molts aspectes la imatge de la gestió de serveis metropolitans, aspecte que indubtablement aporta un valor afegit a la gestió en clau metropolitana.
Per altre banda són tants els reptes de gestió – dèficit transport, previsió dèficit progressiu en matèria de recursos pels temes ambientals, debat sobre la gestió del cicle de l’aigua, incorporació de la segona corona al model de gestió de transport existent – que és molt difícil a vegades mirar més enllà de la pressió quotidiana dels problemes. Però en qualsevol cas, el desenvolupament explícit d’aquesta agenda estratègica no es trobava dins dels plans originals de l’AMB.
El PEMB tenia aquesta intenció en el moment de la seva reconversió de Pla de Barcelona en Pla Metropolità (l’any 2000) realitzant una reflexió generalista, amb la finalitat de promoure un llistat de mesures i ajuntar projectes municipals, a la vegada que ha funcionat com un promotor de lobby de temes, amb funcions d’aglutinador, portaveu, espai de ressò. I prova d’aquesta voluntat, des del 2020, que el PEMB repensar el futur en la dimensió de la Barcelona dels 5,5 milions d’habitants, que és la Barcelona real.
I els alcaldes i alcaldesses, o el propi cartipàs metropolità? Intenten que els serveis que se’ls hi presten siguin els més eficaços i eficients de cara a les seves necessitats o demandes. I des d’aquesta perspectiva segurament els alcaldes i alcaldesses estan força satisfets amb el model actual de prestació de serveis, i això és un gran èxit aconseguit per l’AMB i els seus principals dirigents polítics.
En síntesi es pot afirmar que un debat estratègic no ha estat prou articulat en el debat públic impulsat per una institució concreta, i que ha donat espai a la proliferació de diverses plataformes i espais que han abordat, cadascú des dels seus interessos i voluntats, allò que li resultava més urgent o que considera més prioritari.
Finalment, cal recordar que qualsevol pensament estratègic no és possible articular-lo sense comptar amb un model operatiu i d’implementació dels projectes proposats, així amb una arquitectura variable de concertació amb molts i diversos stakeholders, cadascú amb interessos i agenda pròpia, i totalment emmarcats en un context local i global que, sempre, haurà d’estar en el punt de mira de cap on caldrà anar, amb quins condicionants i amb quins riscos, potencialitats i oportunitats.
Així doncs, per resumir es pot constatar d’una part l’existència d’una complexitat dels temes metropolitans a abordar, i d’altra part que el govern de la Generalitat de Catalunya a Catalunya és absent com a líder de cara a afrontar aquests reptes.

UN PACTE PER GUANYAR EL FUTUR
Són els reptes prèviament assenyalats els que cal abordar. Subratllo que l’AMB, l’ATM i la resta d’organismes prèviament mencionat, fan la feina que els hi pertoca, i que molts d’aquests reptes superen les seves competències i la dimensió de les polítiques actuals. I actors com el PEMB fan un rol reflexiu clau, mirant al futur, mirant a aquesta Barcelona dels 5,5 milions, que és totalment necessari, però ens cal un abordatge en la part de l’acció.
Les conclusions de l’apartat anterior mostren que davant d’uns interessos del territori més visible com espai econòmic i social – la regió metropolitana de Barcelona, cal fer un esforç i cercar un lideratge compartit, un lideratge inclusiu, que no busqui protagonismes, sinó resoldre, conjuntament problemes que tenen afectació a les administracions, les empreses i els ciutadans. I aquesta afectació col·lectiva és part de la solució, cal incloure en el debat i en el lideratge al conjunt d’actors metropolitans, les administracions, sense cap mena de dubte, però també el teixit empresarial, i els col·lectius ciutadans. Només treballant conjuntament es podrà fer un debat serè, profund i allunyat d’aforismes i de demagògia, que ha d’acabar posant solucions a les necessitats urgents que té la regió metropolitana de Barcelona.
Per fer aquest abordatge, ens cal un lideratge. Un lideratge, que, malauradament, la Generalitat no ha realitzat en aquests darrers 10 anys. El darrer Pacte Nacional d’Infraestructures data de 2009, amb el Govern del President Montilla i abans d’aquest, ens hem de remuntar a la 2a República, amb la feina feta per Victoriano Muñoz Oms.
Ens cal però un lideratge compartit, inclusiu, on es debat i hi participen el conjunt d’actors rellevants de la regió metropolitana, estem parlant de la necessitat d’un pacte per posar-nos d’acord amb un objectiu molt clar: superar els reptes que tenim com a societat amb solucions que garanteixin un futur millor pel conjunt de la societat.
Aquest objectiu és la cerca d’un progrés compartit, la trobada de solucions que generen una riquesa al conjunt d’actors, i que per tant creen prosperitat de tal forma que redueixen desigualtats. Solucions que no compleixin aquest requisit d’un progrés compartit, no seran solucions acceptades pel conjunt de la societat. Com no seran acceptades les solucions que no siguin també respectuoses amb el medi ambient. En definitiva estem parlant de solucions sostenibles amb el medi, en el temps i socialment compartides. El futur serà sostenible o no serà, i per tant, les solucions per tenir una Regió Metropolitana més prospera seran sostenibles o no seran.
Aquest marc en el què s’han d’encaixar les solucions reafirma la necessitat d’un espai de debat reflexiu, ordenat, enriquidor, participat pel conjunt d’actors. No ens podem trobar amb debats ràpids, de part, i sense aprofundir com els que vàrem viure l’estiu del 2021 al voltant de l’Aeroport. Cal uns debats més rigorosos, i per tant, cal que tothom pugui participar: l’administració, la societat, l’empresa i també l’acadèmia. És la quàdruple hèlix que des de la Unió Europea exigeixen a l’hora de pensar solucions de futur ha de ser el mantra que imperi en la cerca de solucions, també, a la Regió Metropolitana.
Cal pacte com a solució final, com a objecte permanent. Ens cal un Pacte per les infraestructures metropolitanes, un pacte amb una governança clara, i on l’Alcalde de Barcelona, per dimensió, pes, i volum del què representa la ciutat, ha de liderar. Un lideratge inclusiu, conciliador, i compartit, però algú ha de fer l’esforç de començar a tirar del carro, d’anar a buscar altres actors, i moralment, l’Alcalde de Barcelona ha de sentir-se obligat a tenir aquest rol.
Cal canviar aquesta tendència, i per això ens cal un espai estable de debat, reflexió i decisió de temes cabdals pel conjunt de la societat que viu, treballa i estudia a la Regió Metropolitana de Barcelona.
Aquesta Àgora permanent, ha de ser l’espai de funcionament del Pacte, amb presència d’alcaldes, de representants de les associacions empresarials i dels sindicats de classe, de les entitats representatives de la societat civil i del teixit acadèmic i investigador. Ha de tenir també una capacitat executiva, no quedar-se en debats bizantins, i per això cal que es comprometi a prendre decisions i a executar-les.
Concretament, per fer front als reptes prèviament esmentats, a través de les infraestructures assenyalades, a través d’actuacions concretes, que executi, que prengui decisions, ens cal un Pacte que compleixi els següents punts:
– Un horitzó compartit de quin és el futur de la regió
– Una visió de les polítiques a escala d’aquesta regió metropolitana
– Una coordinació clara de les polítiques públiques a desplegar
– Una harmonització de les ordenances municipals que regulen les activitats
– Un acord respecte al futur de les infraestructures estratègiques
Aquest Pacte per les infraestructures metropolitanes, a ulls del ciutadà, ha de permetre que la metròpolis sigui un continu en termes de polítiques. Que la Barcelona dels 15, dels 30 i dels 45 minuts no vegi una diferència en els serveis que es despleguen per fer front als reptes que com a societat estem vivint.
I com a exemple d’aquesta necessitat de Pacte, uns exemples: Cal impulsar una última milla més sostenible, des de l’Ajuntament de Barcelona ho estem fent, amb el Pacte per la Distribució Urbana de Mercaderies, com ho estan fent altres municipis de la Regió. Però ens cal una política comuna pel què són els Centres de Distribució previs a la última milla. Cal una estratègia compartida i desenvolupada de tal forma que totes les polítiques municipals s’aprofitin d’aquestes infraestructures de distribució.
Un altre exemple és el vehicle elèctric. Ens cal una xarxa de punts de recàrrega robusta, estesa en el territori. El Pla Endolla de Barcelona ha aconseguit que siguem la ciutat de l’Estat amb més punts de recàrrega. Però aquesta xarxa ha d’estar generalitzada. Cal una seguretat per part dels conductors d’aquests vehicles que sàpiguen que poden recarregar sense problema en el conjunt de la regió metropolitana.
I qui diu vehicle elèctric, el mateix amb els vehicles compartits, cal que hi hagi una política homogènia entre municipis d’aquesta regió. I si parlem de compartit, en el futur parlarem de vehicle autònom. Les xarxes 5G i 6G necessàries per desplegar aquests vehicles han de ser continues, donant seguretat als serveis que utilitzin aquests vehicles autònoms.
No només en termes de mobilitat, en termes energètics aquesta regió ha de ser productora d’energia, generadora, i distribuïdora d’energia renovable, el potencial hi és. En aquest sentit, des de l’Ajuntament estem impulsant una política innovadora en matèria d’energia solar en entorn urbà, el projecte MESBarcelona, un instrument d’inversió públic-privada per instal·lar plaques fotovoltaiques a qualsevol teulada de la ciutat, amb una potencia generada de 83MWp. Amb el Pacte d’infraestructures metropolitanes multiplicarem per 10 l’energia generada pel MESBarcelona. Multiplicarem per 10 les plaques solars que es podran instal·lar al conjunt de la regió metropolitana. El resultat serà que amb l’energia generada podríem cobrir la demanda d’1 milió de persones o 3 vegades el consum elèctric de totes les oficines de Barcelona. Aquest objectiu representarà una inversió públic privada de 1.660M€ i generarà més de 60.000 llocs de treball.
Perquè mentre el món municipal impulsem polítiques energètiques innovadores, la política de la Generalitat en energia renovable en l’entorn urbà no existeix.
Per últim, acordar quin model de regió volem, què volem ser d’aquí a uns anys, sustentats per quina economia, amb quin model de societat i de treballadors. Aquestes decisions definiran les infraestructures productives que donaran suport a aquest model de futur.
Aquests són alguns dels exemples del què ha abordar aquest Pacte per les infraestructures metropolitanes. I alhora, aquest pacte, podrà ser, si ho considera, espai de debat per valorar estructures de suport, o revisió d’organismes existents, que, amb revisió de competències poden abordar els elements comentats. Però el què vol mostrar clarament aquest Pacte per les Infraestructures Metropolitanes és la necessitat clara i urgent d’avançar. Cal que aglutinem esforços, cal que pactem entre tots les solucions que s’han d’implementar a la nostra regió.
Perquè portem molts anys on no hi ha hagut una visió clara, en que l’entorn econòmic i social no han ajudat a centrar-nos en cercar aquesta visió, que el passat ha pogut pesar més del què calia, que no hem tingut uns lideratges clars. Però ara aquests temps d’inacció s’han d’acabar, hem de treballar per una Regió Metropolitana de Barcelona amb una visió clara: pròspera, a partir d’un model econòmic basat en el coneixement i la sostenibilitat, i amb unes infraestructures que impulsen aquest nou model econòmic i que garanteixen un equilibri social i territorial.
Aquest futur és possible, tenim els actius per fer-ho, tenim els recursos per fer-ho, només ens cal la voluntat per fer-ho, doncs fem-ho, alcem-nos i junts, el conjunt de la Regió Metropolitana, treballem per fer un present millor i un futur més sostenible.

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

INFRAESTRUCTURES, EXPANSIÓ, IMPULS DE GRANS PROJECTES I REGIÓ URBANA GLOCAL

El director general de l’Institut Cerdà, Carlos Cabrera, opina que les actuacions pensades per Barcelona han de buscar el benefici més enllà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità cal buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat on les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible. Analitza el Pla de l’Eixample de Barcelona de Ildefons Cerdà per establir que el seu gran èxit radica en la seva capacitat d’adaptació a les futures transformacions que anava a experimentar la ciutat de Barcelona en els segles XX i XXI.
Ildefons Cerdà va veure la importància de contemplar a la ciutat en el seu conjunt atès que estava limitada per les antigues muralles medievals, però més encara per la seva obsessió “que á tots en tot i per a tot oposen obstacles que contrarien á cada pas i embarassen l’acció de l’individu, qualsevol que sigui la classe á que pertanyi, qualsevol que sigui la posició social que ocupi” (TGU), per això entenia que l’urbanisme no podia abordar-se des d’una suma solucions parcials sinó des de la globalitat de tot un territori.
Només des d’aquesta òptica pot veure’s i entendre’s  la Barcelona actual, amb un Eixample on conviuen l’ús residencial amb grans equipaments culturals i turístics, on la mobilitat de persones, béns i serveis és el seu bé més preuat, amb un districte 22@ que ha transformat els seus usos industrials i de magatzematge per a incorporar les noves activitats econòmiques vinculades a les tecnologies de la informació i comunicació o el conjunt Port – Zona Franca en permanent transformació i adaptació a noves indústries i necessitats logístiques. O, simplement, només des d’aquesta òptica pot entendre’s l’èxit del procés de renovació i modernització de la ciutat a partir dels jocs olímpics de 1992.

Cal preguntar-nos ¿a quina escala ha de treballar l’urbanisme, per a resoldre els reptes de la societat i el territori? ¿Què és més important l’escala territorial o el repte a afrontar? És aquí on, una vegada més, el planificador ha de deixar de costat la voluntat d’actuar sota els seus propis interessos o idees preconcebudes per a assumir un bé superior en benefici de la col·lectivitat que no entén de fronteres administratives.
La Barcelona administrativa, dins de la seva necessària i atractiva heterogeneïtat i diversitat, amb els seus grans equipaments culturals, turístics i logístics, i el seu Eixample com a inspiració de moltes altres grans ciutats, és massa petita. Hem de pensar en una Barcelona metròpoli que incorpori sense complexos tota la seva àrea d’influència. Hem de ser conscients que les actuacions que fem a Barcelona han de buscar el benefici molt més allà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità hem de buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat, on, malgrat la versatilitat del seu Eixample, les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible.
Només des d’aquest plantejament podrem fer front als grans reptes i oportunitats que tenim per davant quant a transició energètica, el transport públic de passatgers, el dèficit d’habitatge social i assequible, l’emergència de nous perfils professionals i les seves corresponents necessitats formatives associades, els nous usos industrials derivats dels processos de digitalització, especialment, amb l’impuls de la tecnologia 3D, l’optimització de la distribució urbana de mercaderies o la reutilització de recursos i l’economia circular.

Joan Puigcercós, president d’ERC entre els anys 2008 i 2011, és del parer que els grans debats estratègics “se solen fer sense cap rigor”: «No s’ha dissenyat un terreny de joc apte perquè, des del coneixement, els urbanistes, especialistes en planificació territorial, ecòlegs, sociòlegs, estadístics, economistes o enginyers puguin fer propostes de models de cohesió social, competitivitat econòmica i creixement econòmic. La discussió sobre la candidatura de Barcelona a uns Jocs Olímpics d’hivern, per exemple, es fa sense cap proposta seriosa damunt la taula per una banda i altra, i apareixen plataformes i opinions contràries sense saber què implica realment la consecució dels jocs. Un debat on l’opinió d’una alpinista de prestigi que ni tan sols ha participat mai en uns jocs d’hivern té tribuna, i els especialistes en ordenació i planificació territorial són ignorats.
El problema és que Barcelona i el país tenen matèria gris suficient per endreçar i portar terme aquests debats amb intel·ligència i propostes sòlides tant per una banda com per l’altra, però paradoxalment no afloren. Queden tapades en una calitja densa de llocs comuns i tòpics que només responen a principis ideològics o defensen interessos particulars. L’obligació dels nostres governants, i també de la que sovint s’autoanomena «societat civil», és posar les vies per les quals puguin circular les alternatives més ben fonamentades, sense por ni apriorismes. És una necessitat imperiosa, perquè la falta de debats fonamentats i conduïts per especialistes comporta un alt desgast per a les institucions i l’esperança de la ciutadania. Quan, aquest passat mes de novembre, ens va deixar Oriol Bohigas, molts vam tenir la sensació que s’havia clos una època. Perquè Bohigas, com molts de la seva generació, era capaç de bastir un debat i formular propostes per trencar tendències, innovar i obligar-nos a obrir la ment. No era simple opinió. Al darrera, hi havia visió i projecte. Es tracta de donar pista als molts Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.»

Finalment, en el quart article de “Fer Ciutat” que recuperem, Josep Acebillo introdueix el concepte de Regió Urbana Local, partint de la constatació que l’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet. 
«En el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista. El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística: Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.
Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.
Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.

El director general de l’Institut Cerdà, Carlos Cabrera, opina que les actuacions pensades per Barcelona han de buscar el benefici més enllà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità cal buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat on les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible. Analitza el Pla de l’Eixample de Barcelona de Ildefons Cerdà per establir que el seu gran èxit radica en la seva capacitat d’adaptació a les futures transformacions que anava a experimentar la ciutat de Barcelona en els segles XX i XXI.
Ildefons Cerdà va veure la importància de contemplar a la ciutat en el seu conjunt atès que estava limitada per les antigues muralles medievals, però més encara per la seva obsessió “que á tots en tot i per a tot oposen obstacles que contrarien á cada pas i embarassen l’acció de l’individu, qualsevol que sigui la classe á que pertanyi, qualsevol que sigui la posició social que ocupi” (TGU), per això entenia que l’urbanisme no podia abordar-se des d’una suma solucions parcials sinó des de la globalitat de tot un territori.
Només des d’aquesta òptica pot veure’s i entendre’s  la Barcelona actual, amb un Eixample on conviuen l’ús residencial amb grans equipaments culturals i turístics, on la mobilitat de persones, béns i serveis és el seu bé més preuat, amb un districte 22@ que ha transformat els seus usos industrials i de magatzematge per a incorporar les noves activitats econòmiques vinculades a les tecnologies de la informació i comunicació o el conjunt Port – Zona Franca en permanent transformació i adaptació a noves indústries i necessitats logístiques. O, simplement, només des d’aquesta òptica pot entendre’s l’èxit del procés de renovació i modernització de la ciutat a partir dels jocs olímpics de 1992.

Cal preguntar-nos ¿a quina escala ha de treballar l’urbanisme, per a resoldre els reptes de la societat i el territori? ¿Què és més important l’escala territorial o el repte a afrontar? És aquí on, una vegada més, el planificador ha de deixar de costat la voluntat d’actuar sota els seus propis interessos o idees preconcebudes per a assumir un bé superior en benefici de la col·lectivitat que no entén de fronteres administratives.
La Barcelona administrativa, dins de la seva necessària i atractiva heterogeneïtat i diversitat, amb els seus grans equipaments culturals, turístics i logístics, i el seu Eixample com a inspiració de moltes altres grans ciutats, és massa petita. Hem de pensar en una Barcelona metròpoli que incorpori sense complexos tota la seva àrea d’influència. Hem de ser conscients que les actuacions que fem a Barcelona han de buscar el benefici molt més allà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità hem de buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat, on, malgrat la versatilitat del seu Eixample, les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible.
Només des d’aquest plantejament podrem fer front als grans reptes i oportunitats que tenim per davant quant a transició energètica, el transport públic de passatgers, el dèficit d’habitatge social i assequible, l’emergència de nous perfils professionals i les seves corresponents necessitats formatives associades, els nous usos industrials derivats dels processos de digitalització, especialment, amb l’impuls de la tecnologia 3D, l’optimització de la distribució urbana de mercaderies o la reutilització de recursos i l’economia circular.

Joan Puigcercós, president d’ERC entre els anys 2008 i 2011, és del parer que els grans debats estratègics “se solen fer sense cap rigor”: «No s’ha dissenyat un terreny de joc apte perquè, des del coneixement, els urbanistes, especialistes en planificació territorial, ecòlegs, sociòlegs, estadístics, economistes o enginyers puguin fer propostes de models de cohesió social, competitivitat econòmica i creixement econòmic. La discussió sobre la candidatura de Barcelona a uns Jocs Olímpics d’hivern, per exemple, es fa sense cap proposta seriosa damunt la taula per una banda i altra, i apareixen plataformes i opinions contràries sense saber què implica realment la consecució dels jocs. Un debat on l’opinió d’una alpinista de prestigi que ni tan sols ha participat mai en uns jocs d’hivern té tribuna, i els especialistes en ordenació i planificació territorial són ignorats.
El problema és que Barcelona i el país tenen matèria gris suficient per endreçar i portar terme aquests debats amb intel·ligència i propostes sòlides tant per una banda com per l’altra, però paradoxalment no afloren. Queden tapades en una calitja densa de llocs comuns i tòpics que només responen a principis ideològics o defensen interessos particulars. L’obligació dels nostres governants, i també de la que sovint s’autoanomena «societat civil», és posar les vies per les quals puguin circular les alternatives més ben fonamentades, sense por ni apriorismes. És una necessitat imperiosa, perquè la falta de debats fonamentats i conduïts per especialistes comporta un alt desgast per a les institucions i l’esperança de la ciutadania. Quan, aquest passat mes de novembre, ens va deixar Oriol Bohigas, molts vam tenir la sensació que s’havia clos una època. Perquè Bohigas, com molts de la seva generació, era capaç de bastir un debat i formular propostes per trencar tendències, innovar i obligar-nos a obrir la ment. No era simple opinió. Al darrera, hi havia visió i projecte. Es tracta de donar pista als molts Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.»

Finalment, en el quart article de “Fer Ciutat” que recuperem, Josep Acebillo introdueix el concepte de Regió Urbana Local, partint de la constatació que l’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet. 
«En el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista. El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística: Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.
Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.
Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

FONS EUROPEUS, CANVI CLIMÀTIC, SEGURETAT I REPTES TECNOLÒGICS

Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia, explica les oportunitats que representen per a Catalunya els fons europeus New Generation. La Comissió Europea va aprovar els Plans de Recuperació i Resiliència dotats en 750.000 M€ pels propers sis anys. Espanya, amb uns 140.000 M€ fins el 2027, és junt amb Itàlia el país que rebrà més dotació. Aquests fons seran gestionats, mitjançant co-governança, entre el Ministerio de Economia, les CCAA’s i Regions i Ajuntaments.

Grau, en l’article, explica com, en el cas de Catalunya, una bona part de la trentena de projectes presentats es circumscriuen en l’àmbit digital. La finalitat és garantir un punt de presència de xarxa de fibra òptica en els municipis i a les zones d’activitat econòmica, així com impulsar actuacions que permetin desplegar projectes de transformació digital dels propis serveis públics.

L’autor revela també que l’AMB ha presentat dos projectes amb la participació de 36 ajuntaments metropolitans, actors públics i empreses, però subratlla que caldrà la participació directa de les empreses per executar aquestes inversions propiciades pels fons europeus. “Els fons NG EU son una oportunitat, però cal adaptar els processos de contractació pública que permetin millorar i actualitzar el marc legal dels mecanismes de col·laboració, i aprofitar per executar, de forma àgil, els plans de recuperació i desenvolupament definits”, conclou Grau.

D’altra banda, en el segon article que resumim, Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats i expert en Medi Ambient, fa balanç de la última Cimera del Clima, el mes de novembre passat a Glasgow. L’autor admet que el COP 26 no ha deixat “un bon regust de boca” en opinió pública i en participants. Més enllà de valorar les resolucions adoptades a Glasgow, però, Boada remarca la importància de la continuïtat: que s’hagi arribat al número 26 de les COP i no s’hagi posat en qüestió la necessitat de seguir celebrant-les periòdicament. “Allò que està en joc exigeix un canvi tan ampli i profund que només es pot produir per la relació dialèctica entre el canvi de polítiques i el canvi de mentalitats, i això, a més de determinació, que flaqueja, vol temps”, assegura Boada.

L’autor, d’altra banda, recorda la presència de Barcelona, l’any 1992, en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro i com la ciutat va ser pionera en l’aplicació dels acords allí adoptats mitjançant la consideració del Medi Ambient com una qüestió de política general de l’Ajuntament. “Sense aquella Cimera de la Terra difícilment hagués tingut lloc a Berlín l’any 1995 la primera Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, inaugurant la sèrie els dos darrers capítols de la qual han tingut lloc a Madrid la tardor del 2019 i ara a Glasgow”, apunta Boada tot posant en èmfasi aquesta idea de continuïtat.

El tema de la seguretat ciutadana centra el tercer article que us resumim, escrit per Vicenç Guillèn, CEO de Mārs Intelligence. L’autor advoca per una relació de confiança i diàleg sincer entre la societat civil i les autoritats per tal d’anticipar-se a que una sensació d’inseguretat arreli entre ciutadans o turistes. “Anticipació com la major presència policial en un espai de temps concret, un plus important de neteja en una zona o el suport institucional a activitats als carrers són el millor element preventiu”, proposa. Guillèn matisa que la sensació d’inseguretat sovint es produeix sense un increment significatiu del nombre absolut de delictes. Però la responsabilitat de governants -i societat civil-, segons afirma, no hauria de ser refugiar-se en les estadístiques sinó focalitzar-se en que els ciutadans i visitants d’una ciutat estiguin tranquils i en gaudeixin en el seu temps laboral, d’oci i consum.

Finalment, en el quart article de “Fer Ciutat” que recuperem, David Ferrer, Secretari de Polítiques Digitals del Govern de la Generalitat, repassa en una entrevista els principals reptes que aborden Barcelona i Catalunya en matèria tecnològica. El sector tecnològic a Catalunya, diu Ferrer, és un sector en creixement al qual malauradament, però, li falten professionals: “El pes del sector tecnològic en el PIB català és gairebé del 10%, en la darrera EPA, indica que tenim més de 130.000 professionals ocupats, un sector on el nivell de retribució està per sobre del 20% de la mitjana, que en els darrers cinc anys ha crescut un 50% l’ocupació, quan en altres sectors la mitjana no ha arribat al 4%”. Ferrer parla d’iniciatives com la Barcelona Cable Landing Station (BCLS), on l’empresa catalana AFR-IX ha iniciat la construcció d’un punt d’arribada internacional de cables submarins a Sant Adrià de Besòs, i valora, entre d’altres temes, la necessitat de tenir bones infraestructures: “Una cosa és tenir bones infraestructures i l’altra tenir-les de bona qualitat, no entraré en valorar la qualitat del servei que sempre evidentment és millorable, però cal ser exigents amb els proveïdors de connectivitat. Més allà d’això, les dades que tenim de l’àrea metropolitana de Barcelona mostren que tenim unes bones infraestructures, quan parlem de fibra òptica o mobilitat és cert que encara tenim alguns nuclis de població i zones d’activitat econòmica amb deficiències”.

Josep Grau, consultor d’estratègia i tecnologia, explica les oportunitats que representen per a Catalunya els fons europeus New Generation. La Comissió Europea va aprovar els Plans de Recuperació i Resiliència dotats en 750.000 M€ pels propers sis anys. Espanya, amb uns 140.000 M€ fins el 2027, és junt amb Itàlia el país que rebrà més dotació. Aquests fons seran gestionats, mitjançant co-governança, entre el Ministerio de Economia, les CCAA’s i Regions i Ajuntaments.

Grau, en l’article, explica com, en el cas de Catalunya, una bona part de la trentena de projectes presentats es circumscriuen en l’àmbit digital. La finalitat és garantir un punt de presència de xarxa de fibra òptica en els municipis i a les zones d’activitat econòmica, així com impulsar actuacions que permetin desplegar projectes de transformació digital dels propis serveis públics.

L’autor revela també que l’AMB ha presentat dos projectes amb la participació de 36 ajuntaments metropolitans, actors públics i empreses, però subratlla que caldrà la participació directa de les empreses per executar aquestes inversions propiciades pels fons europeus. “Els fons NG EU son una oportunitat, però cal adaptar els processos de contractació pública que permetin millorar i actualitzar el marc legal dels mecanismes de col·laboració, i aprofitar per executar, de forma àgil, els plans de recuperació i desenvolupament definits”, conclou Grau.

D’altra banda, en el segon article que resumim, Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats i expert en Medi Ambient, fa balanç de la última Cimera del Clima, el mes de novembre passat a Glasgow. L’autor admet que el COP 26 no ha deixat “un bon regust de boca” en opinió pública i en participants. Més enllà de valorar les resolucions adoptades a Glasgow, però, Boada remarca la importància de la continuïtat: que s’hagi arribat al número 26 de les COP i no s’hagi posat en qüestió la necessitat de seguir celebrant-les periòdicament. “Allò que està en joc exigeix un canvi tan ampli i profund que només es pot produir per la relació dialèctica entre el canvi de polítiques i el canvi de mentalitats, i això, a més de determinació, que flaqueja, vol temps”, assegura Boada.

L’autor, d’altra banda, recorda la presència de Barcelona, l’any 1992, en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro i com la ciutat va ser pionera en l’aplicació dels acords allí adoptats mitjançant la consideració del Medi Ambient com una qüestió de política general de l’Ajuntament. “Sense aquella Cimera de la Terra difícilment hagués tingut lloc a Berlín l’any 1995 la primera Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, inaugurant la sèrie els dos darrers capítols de la qual han tingut lloc a Madrid la tardor del 2019 i ara a Glasgow”, apunta Boada tot posant en èmfasi aquesta idea de continuïtat.

El tema de la seguretat ciutadana centra el tercer article que us resumim, escrit per Vicenç Guillèn, CEO de Mārs Intelligence. L’autor advoca per una relació de confiança i diàleg sincer entre la societat civil i les autoritats per tal d’anticipar-se a que una sensació d’inseguretat arreli entre ciutadans o turistes. “Anticipació com la major presència policial en un espai de temps concret, un plus important de neteja en una zona o el suport institucional a activitats als carrers són el millor element preventiu”, proposa. Guillèn matisa que la sensació d’inseguretat sovint es produeix sense un increment significatiu del nombre absolut de delictes. Però la responsabilitat de governants -i societat civil-, segons afirma, no hauria de ser refugiar-se en les estadístiques sinó focalitzar-se en que els ciutadans i visitants d’una ciutat estiguin tranquils i en gaudeixin en el seu temps laboral, d’oci i consum.

Finalment, en el quart article de “Fer Ciutat” que recuperem, David Ferrer, Secretari de Polítiques Digitals del Govern de la Generalitat, repassa en una entrevista els principals reptes que aborden Barcelona i Catalunya en matèria tecnològica. El sector tecnològic a Catalunya, diu Ferrer, és un sector en creixement al qual malauradament, però, li falten professionals: “El pes del sector tecnològic en el PIB català és gairebé del 10%, en la darrera EPA, indica que tenim més de 130.000 professionals ocupats, un sector on el nivell de retribució està per sobre del 20% de la mitjana, que en els darrers cinc anys ha crescut un 50% l’ocupació, quan en altres sectors la mitjana no ha arribat al 4%”. Ferrer parla d’iniciatives com la Barcelona Cable Landing Station (BCLS), on l’empresa catalana AFR-IX ha iniciat la construcció d’un punt d’arribada internacional de cables submarins a Sant Adrià de Besòs, i valora, entre d’altres temes, la necessitat de tenir bones infraestructures: “Una cosa és tenir bones infraestructures i l’altra tenir-les de bona qualitat, no entraré en valorar la qualitat del servei que sempre evidentment és millorable, però cal ser exigents amb els proveïdors de connectivitat. Més allà d’això, les dades que tenim de l’àrea metropolitana de Barcelona mostren que tenim unes bones infraestructures, quan parlem de fibra òptica o mobilitat és cert que encara tenim alguns nuclis de població i zones d’activitat econòmica amb deficiències”.

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

EL PROJECTE METROPOLITÀ. UNA REFLEXIÓ

Per Ramon García-Bragado Acín, advocat i urbanista

Qüestions prèvies
Tots estem d’acord que bona part dels problemes que cal entomar a la nostra ciutat només tenen solució en un entorn metropolità, entenent per metropolità l’àmbit actual de l’AMB (36 municipis). Cal també una reflexió sobre l’àmbit regional per l’orientació de les perspectives i estratègies a construir en diàleg amb el territori més proper.
El mercat laboral, el de l’habitatge, el del comerç, el de l’oci, el de la sanitat, el de la cultura, etc. tenen com a referent més “la ciutat del metro” que el de pertànyer a un o un altre municipi. Aquests sectors ja treballen sobre una realitat de 3,2 milions de persones amb independència del municipi en el que es troben.
Tanmateix, cal reconèixer que aquesta “urgència metropolitana” no és en absolut percebuda com a tal pel conjunt de la ciutadania, ni de la de Barcelona, ni la de la resta dels municipis. Aquesta manca de “tensió metropolitana” dificulta les relacions, solidaritat i responsabilitat metropolitana. En definitiva, encara que no sigui vist per la ciutadania com una prioritat, cal està clar que assolir una major “integració” metropolitana.
Entenc que aquesta “integració” s’hauria de produir sense sacrificar la pròpia existència i reconeixement dels municipis que en formen part i fonamentar-se en pactes i compromisos pels quals l’exercici de les competències pròpies de cada ajuntament s’exerceixin d’una manera determinada i en un sentit “metropolità”.

Polítiques metropolitanes
És difícil considerar com a “polítiques metropolitanes” cap altra cosa que no sigui el tractament dels residus i alguns aspectes del cicle de l’aigua, únics àmbits en els que s’han exercit algunes competències. La supressió de la CMB en aquell llunyà 1.987 va fer forat i va reforçar de manera clara les actituds “individualistes” per part del conjunt dels municipis. Actituds que han arribat incòlumes i reforçades a l’actualitat.
Un efecte pervers d’aquesta actitud “individualista” és la consolidació de les desigualtats econòmiques entre els diferents municipis que es concreten en les inversions per habitant, la pressió fiscal, les diferències incomprensibles en alguns impostos bàsics com ara l’IBI, la despesa en serveis per habitant, els diferents nivells de serveis oferts i prestats, etc.
Crec que la lluita contra les desigualtats en el si de l’AMB és la política metropolitana per antonomàsia i el que dona sentit al concepte d’integració metropolitana.

L’AMB: més que una suma de municipis
Les Institucions són avaluades regularment des d’un punt de vista econòmic per determinar la seva capacitat real i la seva solvència per mantenir un determinat nivell de despesa associat a unes polítiques determinades. El resultat d’aquestes avaluacions són determinants per establir les possibilitats d’endeutament. En el cas de Barcelona, la situació econòmica de l’Ajuntament, era un reflex de la situació econòmica de la ciutat i determinava la seva independència política.
En aquests moments és impossible fer una avaluació d’aquestes característiques de l’AMB com a organisme aglutinador de l’activitat de 36 municipis, 3,2 milions d’habitants, on es produeix el 52% del PIB de Catalunya. Aquestes avaluacions requereixen un nivell de consolidació i d’agregació de les dades econòmiques del conjunt de municipis impossible d’assolir amb la dispersió actual. No es tracta únicament de conèixer les dades de cada municipi i posar-les en un full d’Excel, sinó de valorar el recorregut que poden tenir els ingressos fiscals, la despesa corrent, els ingressos patrimonials, el deute, etc.. En altres paraules, sense un determinat grau d’integració econòmica entre el conjunt de municipis, serà impossible considerar l’AMB com un actor rellevant en l’esdevenir del nostre territori.
Integració metropolitana: harmonització de les polítiques econòmiques municipals
L’harmonització que proposem comporta l’acord per a la creació d’un Fons de Desenvolupament Metropolità, nodrit amb aportacions de l’Estat i la Generalitat, així com del rendiment de determinats impostos municipals (IAE) i d’una fracció de la participació en els ingressos de l’estat.
Els acords municipals que pensem que podrien donar accés al Fons de Desenvolupament Metropolità s’haurien de referir als següents aspectes:
– Implantar una única ponència de valoracions cadastrals, de tal manera que la convergència en la determinació de les bases fiscals permeti una convergència gradual dels tipus de l’IBI.
– Unificar gradualment els criteris d’aplicació dels principals impostos locals (ICIO, IMIVTU, circulació, etc.)
– Inversió pública per habitant
– Despesa corrent per habitant
– Esforç fiscal

Integració i governança
Una part del debat metropolità i el seu futur s’ha enfocat exclusivament cap a la seva governança, i més concretament a determinar la relació havia d’existir entre la Presidència de l’AMB i l’Alcaldia de Barcelona, la qual cosa ha bloquejat en bona mesura qualsevol avenç efectiu.
Una proposta com la d’avançar en la integració econòmica del conjunt dels municipis té l’avantatge que no requereix canvis radicals ni transcendentals en l’actual estructura política de l’AMB. Nomes cal voluntat política.

Per Ramon García-Bragado Acín, advocat i urbanista

Qüestions prèvies
Tots estem d’acord que bona part dels problemes que cal entomar a la nostra ciutat només tenen solució en un entorn metropolità, entenent per metropolità l’àmbit actual de l’AMB (36 municipis). Cal també una reflexió sobre l’àmbit regional per l’orientació de les perspectives i estratègies a construir en diàleg amb el territori més proper.
El mercat laboral, el de l’habitatge, el del comerç, el de l’oci, el de la sanitat, el de la cultura, etc. tenen com a referent més “la ciutat del metro” que el de pertànyer a un o un altre municipi. Aquests sectors ja treballen sobre una realitat de 3,2 milions de persones amb independència del municipi en el que es troben.
Tanmateix, cal reconèixer que aquesta “urgència metropolitana” no és en absolut percebuda com a tal pel conjunt de la ciutadania, ni de la de Barcelona, ni la de la resta dels municipis. Aquesta manca de “tensió metropolitana” dificulta les relacions, solidaritat i responsabilitat metropolitana. En definitiva, encara que no sigui vist per la ciutadania com una prioritat, cal està clar que assolir una major “integració” metropolitana.
Entenc que aquesta “integració” s’hauria de produir sense sacrificar la pròpia existència i reconeixement dels municipis que en formen part i fonamentar-se en pactes i compromisos pels quals l’exercici de les competències pròpies de cada ajuntament s’exerceixin d’una manera determinada i en un sentit “metropolità”.

Polítiques metropolitanes
És difícil considerar com a “polítiques metropolitanes” cap altra cosa que no sigui el tractament dels residus i alguns aspectes del cicle de l’aigua, únics àmbits en els que s’han exercit algunes competències. La supressió de la CMB en aquell llunyà 1.987 va fer forat i va reforçar de manera clara les actituds “individualistes” per part del conjunt dels municipis. Actituds que han arribat incòlumes i reforçades a l’actualitat.
Un efecte pervers d’aquesta actitud “individualista” és la consolidació de les desigualtats econòmiques entre els diferents municipis que es concreten en les inversions per habitant, la pressió fiscal, les diferències incomprensibles en alguns impostos bàsics com ara l’IBI, la despesa en serveis per habitant, els diferents nivells de serveis oferts i prestats, etc.
Crec que la lluita contra les desigualtats en el si de l’AMB és la política metropolitana per antonomàsia i el que dona sentit al concepte d’integració metropolitana.

L’AMB: més que una suma de municipis
Les Institucions són avaluades regularment des d’un punt de vista econòmic per determinar la seva capacitat real i la seva solvència per mantenir un determinat nivell de despesa associat a unes polítiques determinades. El resultat d’aquestes avaluacions són determinants per establir les possibilitats d’endeutament. En el cas de Barcelona, la situació econòmica de l’Ajuntament, era un reflex de la situació econòmica de la ciutat i determinava la seva independència política.
En aquests moments és impossible fer una avaluació d’aquestes característiques de l’AMB com a organisme aglutinador de l’activitat de 36 municipis, 3,2 milions d’habitants, on es produeix el 52% del PIB de Catalunya. Aquestes avaluacions requereixen un nivell de consolidació i d’agregació de les dades econòmiques del conjunt de municipis impossible d’assolir amb la dispersió actual. No es tracta únicament de conèixer les dades de cada municipi i posar-les en un full d’Excel, sinó de valorar el recorregut que poden tenir els ingressos fiscals, la despesa corrent, els ingressos patrimonials, el deute, etc.. En altres paraules, sense un determinat grau d’integració econòmica entre el conjunt de municipis, serà impossible considerar l’AMB com un actor rellevant en l’esdevenir del nostre territori.
Integració metropolitana: harmonització de les polítiques econòmiques municipals
L’harmonització que proposem comporta l’acord per a la creació d’un Fons de Desenvolupament Metropolità, nodrit amb aportacions de l’Estat i la Generalitat, així com del rendiment de determinats impostos municipals (IAE) i d’una fracció de la participació en els ingressos de l’estat.
Els acords municipals que pensem que podrien donar accés al Fons de Desenvolupament Metropolità s’haurien de referir als següents aspectes:
– Implantar una única ponència de valoracions cadastrals, de tal manera que la convergència en la determinació de les bases fiscals permeti una convergència gradual dels tipus de l’IBI.
– Unificar gradualment els criteris d’aplicació dels principals impostos locals (ICIO, IMIVTU, circulació, etc.)
– Inversió pública per habitant
– Despesa corrent per habitant
– Esforç fiscal

Integració i governança
Una part del debat metropolità i el seu futur s’ha enfocat exclusivament cap a la seva governança, i més concretament a determinar la relació havia d’existir entre la Presidència de l’AMB i l’Alcaldia de Barcelona, la qual cosa ha bloquejat en bona mesura qualsevol avenç efectiu.
Una proposta com la d’avançar en la integració econòmica del conjunt dels municipis té l’avantatge que no requereix canvis radicals ni transcendentals en l’actual estructura política de l’AMB. Nomes cal voluntat política.

ALTRES ARTICLES

JOSEP ACEBILLO: BARCELONA, REGIÓ URBANA I GLOCAL NÚRIA AYMERICH: LA INDÚSTRIA A LA REGIÓ METROPOLITANA DE BARCELONA DAVID FERRER: “NO TINDREM UNA SOCIETAT DIGITAL SI NO DISPOSEM D’UNES BONES INFRAESTRUCTURES.” LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL

UN SANT JORDI AMB MIQUEL MOLINA

Coincidint amb la Diada de Sant Jordi us recomanem el llibre Proyecto Barcelona. Ideas para impedir la decadencia (Libros de Vanguardia) de Miquel Molina, del qual us en compartim el primer capítol.

Molina recorre en aquest llibre els poders de Barcelona, les seves fires, museus, empreses capdavanteres, fundacions i, fins i tot, el planter d’escultures públiques que conformen un museu a l’aire lliure de primer nivell mundial, en el que considerem una lectura imprescindible per saber com afrontar el futur de la ciutat.

Foto: Eugenio Madueño

Miquel Molina Muntané (Barcelona, 1963) és periodista i novel·lista. Des de 1995 desenvolupa la seva activitat professional a La Vanguardia, on exerceix de director adjunt. Publica cada setmana un article d’opinió sobre ciutats i cultura en la secció Blues Urbà. Anteriorment va treballar als diaris Segre i El Periódico. Ha publicat L’Everest a l’hora punta (Viena, 2007); Naturaleza muerta (Edhasa, 2020), sobre la història del negre de Banyoles; i Cinco horas en Venecia (Catedral i Univers Llibres, 2020), una invitació a redescobrir la ciutat més romàntica del món.

Cal destacar, a més, Alerta Barcelona. Adiós a la ciudad autocomplaciente (Libros de Vanguardia, 2018), el seu primer anàlisi en profunditat sobre el present i futur de la capital catalana. Ha escrit dues novel·les: Una flor del mal (2014) i La sonámbula (2018), totes dues publicades per Destino. L’any 2010 va rebre el premi al Periodisme no Sexista de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

Podeu llegir “Reecontrarse”, primer capítol de Proyecto Barcelona. Ideas para impedir la decadencia,  Aquí

Coincidint amb la Diada de Sant Jordi us recomanem el llibre Proyecto Barcelona. Ideas para impedir la decadencia (Libros de Vanguardia) de Miquel Molina, del qual us en compartim el primer capítol.

Molina recorre en aquest llibre els poders de Barcelona, les seves fires, museus, empreses capdavanteres, fundacions i, fins i tot, el planter d’escultures públiques que conformen un museu a l’aire lliure de primer nivell mundial, en el que considerem una lectura imprecindible per saber com afrontar el futur de la ciutat.

Foto: Eugenio Madueño
Miquel Molina Muntané (Barcelona, 1963) és periodista i novel·lista. Des de 1995 desenvolupa la seva activitat professional a La Vanguardia, on exerceix de director adjunt. Publica cada setmana un article d’opinió sobre ciutats i cultura en la secció Blues Urbà. Anteriorment va treballar als diaris Segre i El Periódico. Ha publicat L’Everest a l’hora punta (Viena, 2007); Naturaleza muerta (Edhasa, 2020), sobre la història del negre de Banyoles; i Cinco horas en Venecia (Catedral i Univers Llibres, 2020), una invitació a redescobrir la ciutat més romàntica del món.

Cal destacar, a més, Alerta Barcelona. Adiós a la ciudad autocomplaciente (Libros de Vanguardia, 2018), el seu primer anàlisi en profunditat sobre el present i futur de la capital catalana. Ha escrit dues novel·les: Una flor del mal (2014) i La sonámbula (2018), totes dues publicades per Destino. L’any 2010 va rebre el premi al Periodisme no Sexista de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

Podeu llegir “Reecontrarse”, primer capítol de Proyecto Barcelona. Ideas para impedir la decadencia, Aquí

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL