EL FET SOCIAL, PER ENTENDRE LA NECESSITAT DE LA METRÒPOLI BARCELONA
Per Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH
La darrera dècada i, concretament, aquest últim any a causa de la pandèmia mundial del covid, ha posat de manifest la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Ja no parlem només del valor de les “pedres” que fan ciutats, sinó també del fet social i la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… Totes aquestes accions determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona, i són determinants per harmonitzar el desenvolupament econòmic i social per tal de convertir-la en un espai d’oportunitats.
Segons l’informe “The World’s Best Cities 2021”, elaborat per Resonance Consultancy —assessors líders de béns immobiliaris, turisme i desenvolupament econòmic—, Barcelona és la vuitena millor ciutat del món per viure, treballar, investigar i també per visitar el 2021, amb el permís del covid, és clar. Considerada com una de les classificacions mundials de referència, l’informe analitza estadístiques clau i ressenyes generades per usuaris, a més de l’activitat en línia en canals com ara Google, Facebook i Instagram. Un fet que ja posa sobre la taula la gran oportunitat mundial que tenim de treballar en un concepte superlatiu, més ampli, més poderós i més just, una metròpoli Barcelona entesa com a espai vital de referència i de justícia territorial.
Una idea de suma, de cooperació no únicament amb visió de territori, sinó també un espai nou de governança dissenyat amb eines del segle XXI, com un projecte de cohesió mitjançant el qual es poden articular vincles amb diferències. Una nova equació en la que la suma de les variables doni com a resposta un nou municipalisme i es pugui generar alhora comunitat i acollida, en la que poder construir equitat i reconèixer identitats de cada municipi, però alhora generar un escenari metropolità renovat, cooperatiu i participatiu, on societat civil organitzada, sector privat i públic treballen junts per no deixar a ningú enrere.
Per tot plegat, cal una aposta decidida per una metròpoli resilient, cohesionada, intel·ligent, i pròspera amb diferents nivells de governança i connectada al món. Amb un gran pacte, en el qual tots els agents econòmics i socials de la regió metropolitana de Barcelona treballin plenament per garantir els drets i oportunitats dels ciutadans no subjectes a barreres administratives que delimiten la vida als barris de les mateixes ciutats membres.
Perquè la pregunta que ens hauríem de fer és: “Té sentit que una família que viu al carrer limítrof entre una ciutat i una altra no tingui els mateixos recursos, atenció i resposta administrativa que el seu veí del bloc de pis del costat?” O pot ser una derivada de la pregunta primària: “No és aquest fet una vulneració de drets, en la qual un ciutadà del mateix territori pot tenir, pel fet del seu codi postal, un tractament diferent a la seva situació de vulnerabilitat?”
No podem debatre sobre el fet social d’una metròpoli per a les persones sense assenyalar que qualsevol acció i redefinició del territori, necessita primer un bon diagnòstic exhaustiu seguit d’un pla d’acció conjunt.
Fer la fotografia de la situació actual pot ajudar-nos a entendre les nostres debilitats com a societat. Sense cap dubte, el covid ha sacsejat el nostre present i també el nostre futur. Aquesta situació global amb clara incidència en l’àmbit local, als barris de les nostres ciutats, posa de manifest com la majoria de la població viu a les metròpolis, un fet que no es pot desvincular del fet social a l’àrea metropolitana.
És en aquest àmbit on es produeix un debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. I aquest debat no es veu afectat únicament en termes locals, hi ha una clara relació amb la cooperació entre els diferents actors (a data d’avui no hem superat el discurs de bons i dolents, purs i interessats), i posar al centre de les polítiques públiques la persona en totes les seves dimensions, el ciutadà amb els drets adquirits pel fet de viure en un territori.
“Nacions Unides anticipa que entre 240 i 490 milions de persones de 70 països diferents entraran en pobresa “multidimensional”, i assenyala que aquesta catàstrofe humanitària s’agreuja si afegim la variable del canvi climàtic.” |
Tampoc es poden desvincular del debat metropolità els factors associats al canvi climàtic i els límits ambientals del planeta, en termes de mobilitat sostenible, emissions, tractament de l’aigua i garantia a l’accés en termes de qualitat i excel·lència. En moments com els que està vivint actualment la humanitat a les ciutats, el fet social dels individus és també el fet social a la metròpoli.
La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social. Les dades parlen per sí soles: al 2021 hi haurà més de 150 milions de persones que es trobaran en una situació de pobresa extrema.
El combat contra el covid, la recessió i el canvi climàtic deixen el futur de la humanitat en una situació profundament greu, i aquesta situació té un nom propi: pobresa. Les ràtios tornaran a repuntar per primera vegada des de 1990 a escala global. El Banc Mundial calcula que es superaran els 150 milions de persones que subsisteixen amb menys de 1,90 dòlars al dia l’any 2021. Nacions Unides anticipa que entre 240 i 490 milions de persones de 70 països diferents entraran en pobresa “multidimensional”, i assenyala que aquesta catàstrofe humanitària s’agreuja si afegim la variable del canvi climàtic.
La majoria dels països que han vist repuntar els seus índexs de pobresa extrema ja registraven taxes més que notables abans de l’arribada de la pandèmia del covid. A més, les nacions de rendes mitjanes també han vist elevar-se notablement els seus registres, al voltant del 82%.
La convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals. I, encara que la ràtio ha anat decreixent fins a la irrupció de la gran pandèmia, diferents experts han manifestat que, entre 2015 i 2017, el trienni en què es va consumar el cicle de negocis posterior a la crisi econòmica del 2008, van entrar en situació d’extrema pobresa més de 52 milions de persones. I això no és tot: entre el 1990 i el 2015 la retallada d’aquest indicador va ser de tot just un punt percentual cada any.
Sense accions concertades internacionals, sense aliances en els territoris, amb mirades àmplies, superant barreres administratives i sociopolítiques, el covid obrirà encara més la ferida i propiciarà que les desigualtats de renda, socials i de mobilitat deixin les persones vulnerables encara més indefenses, exposades de ple a futurs xocs econòmics, climàtics i de progrés, i sotmeses a un major risc de conflictivitat civil.
Els països, en totes les seves dimensions estructurals al territori, no poden obviar que, per tal de de revertir aquestes dades de la crisi sanitària i la recessió mundial, han de centrar els esforços en enfortir les relacions i la cooperació sectorial. Es requereix capital, treball, innovació i formació acadèmica, factors capaços d’activar la indústria i la producció, però també projectes públic privats de la mà del sector social per reduir la pobresa als territoris, als barris, a les ciutats i al conjunt de la metròpoli.
Aquestes dades i diagnòstic ens ajuden a arribar, com dèiem abans, a la necessitat d’elaborar un pla d’acció concret. És el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.
Es perfila així el repte del pla d’acció: transitar cap a una esfera de democràcia metropolitana amb capacitat política per construir i promoure el fet social a la vida de la metròpoli. Si bona part dels reptes de futur s’expressen avui a l’escala metropolitana, semblaria coherent definir una agenda àmplia de polítiques de resposta de tots els municipis membres, amb el conjunt dels actors que operen al territori, amb visió empresarial però també comptant amb el Tercer Sector. Una nova construcció, un nou model amb una naturalesa política i una maduresa democràtica i participativa en el qual l’interès superior del ciutadà sigui la principal prioritat.
Superar aquesta visió individualista propiciaria, sense cap mena de dubte, que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats, centrats únicament en els seus propis projectes de ciutat, en què el ciutadà és emmarcat només segons el seu codi postal. Entramats d’identitats municipals, sense cap sentiment de pertinença, una realitat que cal fer evolucionar vers un nou model metropolità, de relacions que cal reconèixer i governar amb lideratges renovats.
Per tant, podem concloure que el context actual ens convida a reflexionar profundament sobre les relacions, a incorporar el fet social a l’acció governamental en el marc d’una clara cooperació públic privada en un nou acord metropolità, que impliqui noves polítiques metropolitanes de redistribució social, construcció urbana i compromís contra el canvi climàtic.
Però aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.
Per acabar, tenim la gran oportunitat de donar-li un nou sentit al “The World’s Best Cities 2021”, elaborat per Resonance Consultancy, un horitzó amb determinació política i col·lectiva, amb grans pactes públics i privats, on sigui possible a Barcelona la construcció metropolitana, la construcció del fet social. Un territori més democràtic, més comunitari, amb un lideratge fort que aposti per superar les diferències i l’immobilisme.
És el moment de fets i no de paraules, és el moment de les persones. Sempre ha estat el moment de cooperar pel bé de tots i totes, de teixir aliances territorials per fer realitat la metròpoli ciutadana. Com deia el filòsof Bertrand Russell: “L’única cosa que redimirà la humanitat és la cooperació”. És aquest el camí, mai ha estat un altre.
Per Felipe Campos Rubio, Director General Associació Educativa Itaca LH
La darrera dècada i, concretament, aquest últim any a causa de la pandèmia mundial del covid, ha posat de manifest la importància d’assolir un consens entre les diferents sensibilitats socials per a la construcció de la ciutat. Ja no parlem només del valor de les “pedres” que fan ciutats, sinó també del fet social i la forma en què orientem els reptes en matèria d’habitatge, sostenibilitat, treball, educació… Totes aquestes accions determinaran l’estabilitat per poder escometre la transformació de Barcelona, i són determinants per harmonitzar el desenvolupament econòmic i social per tal de convertir-la en un espai d’oportunitats.
Segons l’informe “The World’s Best Cities 2021”, elaborat per Resonance Consultancy —assessors líders de béns immobiliaris, turisme i desenvolupament econòmic—, Barcelona és la vuitena millor ciutat del món per viure, treballar, investigar i també per visitar el 2021, amb el permís del covid, és clar. Considerada com una de les classificacions mundials de referència, l’informe analitza estadístiques clau i ressenyes generades per usuaris, a més de l’activitat en línia en canals com ara Google, Facebook i Instagram. Un fet que ja posa sobre la taula la gran oportunitat mundial que tenim de treballar en un concepte superlatiu, més ampli, més poderós i més just, una metròpoli Barcelona entesa com a espai vital de referència i de justícia territorial.
Una idea de suma, de cooperació no únicament amb visió de territori, sinó també un espai nou de governança dissenyat amb eines del segle XXI, com un projecte de cohesió mitjançant el qual es poden articular vincles amb diferències. Una nova equació en la que la suma de les variables doni com a resposta un nou municipalisme i es pugui generar alhora comunitat i acollida, en la que poder construir equitat i reconèixer identitats de cada municipi, però alhora generar un escenari metropolità renovat, cooperatiu i participatiu, on societat civil organitzada, sector privat i públic treballen junts per no deixar a ningú enrere.
Per tot plegat, cal una aposta decidida per una metròpoli resilient, cohesionada, intel·ligent, i pròspera amb diferents nivells de governança i connectada al món. Amb un gran pacte, en el qual tots els agents econòmics i socials de la regió metropolitana de Barcelona treballin plenament per garantir els drets i oportunitats dels ciutadans no subjectes a barreres administratives que delimiten la vida als barris de les mateixes ciutats membres.
Perquè la pregunta que ens hauríem de fer és: “Té sentit que una família que viu al carrer limítrof entre una ciutat i una altra no tingui els mateixos recursos, atenció i resposta administrativa que el seu veí del bloc de pis del costat?” O pot ser una derivada de la pregunta primària: “No és aquest fet una vulneració de drets, en la qual un ciutadà del mateix territori pot tenir, pel fet del seu codi postal, un tractament diferent a la seva situació de vulnerabilitat?”
No podem debatre sobre el fet social d’una metròpoli per a les persones sense assenyalar que qualsevol acció i redefinició del territori, necessita primer un bon diagnòstic exhaustiu seguit d’un pla d’acció conjunt.
Fer la fotografia de la situació actual pot ajudar-nos a entendre les nostres debilitats com a societat. Sense cap dubte, el covid ha sacsejat el nostre present i també el nostre futur. Aquesta situació global amb clara incidència en l’àmbit local, als barris de les nostres ciutats, posa de manifest com la majoria de la població viu a les metròpolis, un fet que no es pot desvincular del fet social a l’àrea metropolitana.
És en aquest àmbit on es produeix un debat profund entre ciutats construïdes per ser viscudes o per ser consumides, per ser habitades o per especular, per garantir els drets en termes de justícia social o de gentrificació. I aquest debat no es veu afectat únicament en termes locals, hi ha una clara relació amb la cooperació entre els diferents actors (a data d’avui no hem superat el discurs de bons i dolents, purs i interessats), i posar al centre de les polítiques públiques la persona en totes les seves dimensions, el ciutadà amb els drets adquirits pel fet de viure en un territori.
“Nacions Unides anticipa que entre 240 i 490 milions de persones de 70 països diferents entraran en pobresa “multidimensional”, i assenyala que aquesta catàstrofe humanitària s’agreuja si afegim la variable del canvi climàtic.”
Tampoc es poden desvincular del debat metropolità els factors associats al canvi climàtic i els límits ambientals del planeta, en termes de mobilitat sostenible, emissions, tractament de l’aigua i garantia a l’accés en termes de qualitat i excel·lència. En moments com els que està vivint actualment la humanitat a les ciutats, el fet social dels individus és també el fet social a la metròpoli.
La vida a les grans metròpolis es pot veure des de diferents punts de vista, però la darrera crisis sanitària, social i econòmica deixa els col·lectius que pateixen en una situació més vulnerable i dramàtica, a la denominada UCI social. Les dades parlen per sí soles: al 2021 hi haurà més de 150 milions de persones que es trobaran en una situació de pobresa extrema.
El combat contra el covid, la recessió i el canvi climàtic deixen el futur de la humanitat en una situació profundament greu, i aquesta situació té un nom propi: pobresa. Les ràtios tornaran a repuntar per primera vegada des de 1990 a escala global. El Banc Mundial calcula que es superaran els 150 milions de persones que subsisteixen amb menys de 1,90 dòlars al dia l’any 2021. Nacions Unides anticipa que entre 240 i 490 milions de persones de 70 països diferents entraran en pobresa “multidimensional”, i assenyala que aquesta catàstrofe humanitària s’agreuja si afegim la variable del canvi climàtic.
La majoria dels països que han vist repuntar els seus índexs de pobresa extrema ja registraven taxes més que notables abans de l’arribada de la pandèmia del covid. A més, les nacions de rendes mitjanes també han vist elevar-se notablement els seus registres, al voltant del 82%.
La convergència de la crisi sanitària del covid, les pressions dels conflictes armats i del canvi climàtic posa en risc extrem l’objectiu d’acabar amb la pobresa el 2030 si no s’activen de forma immediata accions polítiques d’impacte i sincronitzades internacionalment. Si no és així, la taxa de pobresa extrema se situarà encara en el 7% al final de la dècada que tot just acabem d’iniciar. Especialment per l’increment en les grans ciutats, on es traslladaran els majors repunts de la pobresa, fins ara més vinculades a les àrees rurals. I, encara que la ràtio ha anat decreixent fins a la irrupció de la gran pandèmia, diferents experts han manifestat que, entre 2015 i 2017, el trienni en què es va consumar el cicle de negocis posterior a la crisi econòmica del 2008, van entrar en situació d’extrema pobresa més de 52 milions de persones. I això no és tot: entre el 1990 i el 2015 la retallada d’aquest indicador va ser de tot just un punt percentual cada any.
“Nacions Unides anticipa que entre 240 i 490 milions de persones de 70 països diferents entraran en pobresa “multidimensional”, i assenyala que aquesta catàstrofe humanitària s’agreuja si afegim la variable del canvi climàtic” |
Sense accions concertades internacionals, sense aliances en els territoris, amb mirades àmplies, superant barreres administratives i sociopolítiques, el covid obrirà encara més la ferida i propiciarà que les desigualtats de renda, socials i de mobilitat deixin les persones vulnerables encara més indefenses, exposades de ple a futurs xocs econòmics, climàtics i de progrés, i sotmeses a un major risc de conflictivitat civil.
Els països, en totes les seves dimensions estructurals al territori, no poden obviar que, per tal de de revertir aquestes dades de la crisi sanitària i la recessió mundial, han de centrar els esforços en enfortir les relacions i la cooperació sectorial. Es requereix capital, treball, innovació i formació acadèmica, factors capaços d’activar la indústria i la producció, però també projectes públic privats de la mà del sector social per reduir la pobresa als territoris, als barris, a les ciutats i al conjunt de la metròpoli.
Aquestes dades i diagnòstic ens ajuden a arribar, com dèiem abans, a la necessitat d’elaborar un pla d’acció concret. És el moment de la cooperació, és el moment de la metròpoli. Així, tot apunta cap a la cooperació territorial i la superació d’antigues barreres amb el fet social com a bandera, cosa que ens convida a corregir debilitats democràtiques, un pas imprescindible per generar un nou escenari metropolità a Barcelona.
Es perfila així el repte del pla d’acció: transitar cap a una esfera de democràcia metropolitana amb capacitat política per construir i promoure el fet social a la vida de la metròpoli. Si bona part dels reptes de futur s’expressen avui a l’escala metropolitana, semblaria coherent definir una agenda àmplia de polítiques de resposta de tots els municipis membres, amb el conjunt dels actors que operen al territori, amb visió empresarial però també comptant amb el Tercer Sector. Una nova construcció, un nou model amb una naturalesa política i una maduresa democràtica i participativa en el qual l’interès superior del ciutadà sigui la principal prioritat.
Superar aquesta visió individualista propiciaria, sense cap mena de dubte, que la xarxa de barris i ciutats fossin més dinàmiques, que les fractures urbanes persistents i els nous eixos de vulnerabilitat social relacionats amb l’habitatge, la precarietat laboral i l’acció social, tinguessin una resposta multiplicadora en un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. La metròpoli de Barcelona marcada pel fet social trencaria amb la idea d’una AMB de municipis desconnectats, centrats únicament en els seus propis projectes de ciutat, en què el ciutadà és emmarcat només segons el seu codi postal. Entramats d’identitats municipals, sense cap sentiment de pertinença, una realitat que cal fer evolucionar vers un nou model metropolità, de relacions que cal reconèixer i governar amb lideratges renovats.
Per tant, podem concloure que el context actual ens convida a reflexionar profundament sobre les relacions, a incorporar el fet social a l’acció governamental en el marc d’una clara cooperació públic privada en un nou acord metropolità, que impliqui noves polítiques metropolitanes de redistribució social, construcció urbana i compromís contra el canvi climàtic.
Però aquest nou espai polític més cooperatiu reclama, doncs, un fet determinant, un nou marc de governança, de nous lideratges compartits, una nova matriu relacional entre els municipis articulada amb components supramunicipals d’àmplies competències metropolitanes, que faci possible construir la gran Metròpoli de Barcelona amb un fet social propi al servei de les persones.
Per acabar, tenim la gran oportunitat de donar-li un nou sentit al “The World’s Best Cities 2021”, elaborat per Resonance Consultancy, un horitzó amb determinació política i col·lectiva, amb grans pactes públics i privats, on sigui possible a Barcelona la construcció metropolitana, la construcció del fet social. Un territori més democràtic, més comunitari, amb un lideratge fort que aposti per superar les diferències i l’immobilisme.
És el moment de fets i no de paraules, és el moment de les persones. Sempre ha estat el moment de cooperar pel bé de tots i totes, de teixir aliances territorials per fer realitat la metròpoli ciutadana. Com deia el filòsof Bertrand Russell: “L’única cosa que redimirà la humanitat és la cooperació”. És aquest el camí, mai ha estat un altre.
| share: |       |
