CENTRES I PERIFÈRIES METROPOLITANES
Des de les eleccions municipals de 1979, s’ha anat articulant tot un sistema metropolità de ciutats que ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials durant quaranta anys.
Per Rafael Pradas, periodista.
En general, les àrees metropolitanes segueixen pautes relativament semblants que ajuden a entendre la seva lògica: a partir del creixement del nucli urbà matriu es produeix una progressiva deslocalització d’activitats molestes o insalubres cap a les vores, les perifèries, amb el desplaçament consegüent de la força de treball necessària, però també de sectors de població benestant que deixen els centres congestionats per instal·lar-se a noves àrees residencials més confortables. Es configura així una doble perifèria urbana (la rica i la pobra) i una expansió imparable de la metròpolis que incorpora al seu metabolisme pobles i ciutats veïnes que acabaran convertits, molts cops, en barris o nuclis de població despersonalitzats. El centre històric es degrada i acull treballadors poc qualificats o entra en el camí de la gentrificació.
No obstant això, els centres i les perifèries de Barcelona —utilitzo volgudament el plural— tenen trets específics. La realitat metropolitana ve condicionada per la geografia (la ciutat encaixada entre els rius i Collserola) però també per la política. Barcelona es fa gran amb el Pla Cerdà i l’agregació dels municipis industrials i residencials veïns (Sants, Sant Andreu, Sant Martí, Gràcia…) entre 1897 i 1921. Emergeix com la ciutat més pròspera d’Espanya de finals del segle XIX amb voluntat de ser metròpolis de dimensió espanyola i europea.
El guió previsible (incorporació d’altres municipis: Esplugues, Sant Just, Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada, potser l’Hospitalet, Badalona…) fa, però, un gir important per raons d’estat. Des de la incorporació de Sarrià el 1930 els límits municipals de Barcelona no han variat; l’annexió de Sant Adrià de Besòs acordada durant la República no es materialitza.
Acabada la guerra civil espanyola, el franquisme estimula el creixement de Madrid com a gran capital del nou règim, peça clau de l’Espanya radial i centralista, amb l’annexió d’una dotzena de municipis entre 1948 i 1954; a la vegada impedeix que Barcelona actuï amb la mateixa lògica. Situacions paral·leles: sobre poc més de 600 km, Madrid reuneix una població d’uns 3.300.000 habitants, pràcticament la mateixa de l’AMB, l’àrea metropolitana petita dels 36 municipis i amb una superfície semblant. La població de la Comunitat de Madrid equival, si fa o no fa, a la de la regió metropolitana de Barcelona.
El veto del franquisme al creixement de Barcelona mitjançant l’agregació d’altres poblacions ha tingut, no obstant, un efecte que s’ha de considerar positiu: impedeix la suburbalització de gran part del territori malgrat l’especulació del sol i el desori urbanístic viscuts entre 1950 i 1980 quan l’àrea barcelonina rep més de milió i mig de nous habitants, procedents de la immigració. Una tercera part, aproximadament, s’instal·la al terme de Barcelona i més d’un milió als municipis veïns.
“Les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals.” |
Òbviament, és en aquest marc on s’han de resoldre els greus problemes associats al creixement de Barcelona: ubicació de serveis urbans molestos (abocadors, generació d’energia) trasllat d’indústries perilloses i/o nocives (litoral nord, delta, Baix Llobregat) i assentament de la nova mà d’obra, especialment a grans polígons d’habitatge, com els de Bellvitge, Cornellà, el Prat o Badalona. Àmbits desestructurats en poblacions que no poden assimilar les noves càrregues. El cas paradigmàtic el constitueix Ciutat Badia, avui Badia del Vallès, cavalcant entre Cerdanyola, Barberà i Sabadell. Perifèria metropolitana en estat pur.
Aquesta realitat —no haver fagocitat la ciutat compacta i propera— ha estimulat l’articulació d’un sistema metropolità de ciutats que al llarg de 40 anys, des de les eleccions municipals de 1979, ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials. La transformació de Bellvitge a l’Hospitalet, del districte de Nou Barris de Barcelona o dels entorns del riu Besòs a Santa Coloma il·lustren aquesta política. L’exemple de Madrid és útil per corroborar com s’ha fet de la necessitat virtut: una situació com el poblat de la Cañada Real no es troba, per fortuna, en l’àmbit barceloní.
Està clar que les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals, per la situació al territori, les comunicacions, els entorns. Admesa aquesta realitat, està clar l’encert de les dinàmiques locals que, en termes generals, s’han produït en poblacions tan diferents com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, el Prat, Cerdanyola o Viladecans. Com és el cas, en un altre pla, de Vilanova, Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró. Avui tenim més ciutat i menys perifèria del que es podia esperar.
En conjunt és una lliçó de la capacitat de diàleg i concertació del municipalisme organitzat (ajuntaments, diputació i organismes metropolitans), sense menystenir, ni molt menys, el paper d’altres institucions, de les organitzacions socials i econòmiques i d’un ampli i sovint difús teixit col·lectiu. I una constatació sobre el poder local: qualsevol proposta de futur per a la regió metropolitana haurà de tenir en compte les ciutats; no solament els ajuntaments.
Al repte de la Gran Barcelona de combatre les perifèries socials, de generar oportunitats educacionals, laborals, de mobilitat, de capacitat d’inclusió, s’hi afegeix la necessitat de prestar atenció també a l’existència de les perifèries residencials de caràcter extensiu a l’interior de la regió metropolitana, engendrades a partir dels anys noranta per la demanda d’habitatge assequible i en moltes ocasions de millors condicions de vida. Sabem que des del punt de vista de la sostenibilitat, de l’ús del territori i de la mobilitat no són una bona opció, però la realitat cal gestionar-la tal com és.
Per Rafael Pradas, periodista.
En general, les àrees metropolitanes segueixen pautes relativament semblants que ajuden a entendre la seva lògica: a partir del creixement del nucli urbà matriu es produeix una progressiva deslocalització d’activitats molestes o insalubres cap a les vores, les perifèries, amb el desplaçament consegüent de la força de treball necessària, però també de sectors de població benestant que deixen els centres congestionats per instal·lar-se a noves àrees residencials més confortables. Es configura així una doble perifèria urbana (la rica i la pobra) i una expansió imparable de la metròpolis que incorpora al seu metabolisme pobles i ciutats veïnes que acabaran convertits, molts cops, en barris o nuclis de població despersonalitzats. El centre històric es degrada i acull treballadors poc qualificats o entra en el camí de la gentrificació.
No obstant això, els centres i les perifèries de Barcelona —utilitzo volgudament el plural— tenen trets específics. La realitat metropolitana ve condicionada per la geografia (la ciutat encaixada entre els rius i Collserola) però també per la política. Barcelona es fa gran amb el Pla Cerdà i l’agregació dels municipis industrials i residencials veïns (Sants, Sant Andreu, Sant Martí, Gràcia…) entre 1897 i 1921. Emergeix com la ciutat més pròspera d’Espanya de finals del segle XIX amb voluntat de ser metròpolis de dimensió espanyola i europea.
El guió previsible (incorporació d’altres municipis: Esplugues, Sant Just, Sant Adrià, Santa Coloma, Montcada, potser l’Hospitalet, Badalona…) fa, però, un gir important per raons d’estat. Des de la incorporació de Sarrià el 1930 els límits municipals de Barcelona no han variat; l’annexió de Sant Adrià de Besòs acordada durant la República no es materialitza.
Acabada la guerra civil espanyola, el franquisme estimula el creixement de Madrid com a gran capital del nou règim, peça clau de l’Espanya radial i centralista, amb l’annexió d’una dotzena de municipis entre 1948 i 1954; a la vegada impedeix que Barcelona actuï amb la mateixa lògica. Situacions paral·leles: sobre poc més de 600 km, Madrid reuneix una població d’uns 3.300.000 habitants, pràcticament la mateixa de l’AMB, l’àrea metropolitana petita dels 36 municipis i amb una superfície semblant. La població de la Comunitat de Madrid equival, si fa o no fa, a la de la regió metropolitana de Barcelona.
El veto del franquisme al creixement de Barcelona mitjançant l’agregació d’altres poblacions ha tingut, no obstant, un efecte que s’ha de considerar positiu: impedeix la suburbalització de gran part del territori malgrat l’especulació del sol i el desori urbanístic viscuts entre 1950 i 1980 quan l’àrea barcelonina rep més de milió i mig de nous habitants, procedents de la immigració. Una tercera part, aproximadament, s’instal·la al terme de Barcelona i més d’un milió als municipis veïns.
“Les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals.” |
Òbviament, és en aquest marc on s’han de resoldre els greus problemes associats al creixement de Barcelona: ubicació de serveis urbans molestos (abocadors, generació d’energia) trasllat d’indústries perilloses i/o nocives (litoral nord, delta, Baix Llobregat) i assentament de la nova mà d’obra, especialment a grans polígons d’habitatge, com els de Bellvitge, Cornellà, el Prat o Badalona. Àmbits desestructurats en poblacions que no poden assimilar les noves càrregues. El cas paradigmàtic el constitueix Ciutat Badia, avui Badia del Vallès, cavalcant entre Cerdanyola, Barberà i Sabadell. Perifèria metropolitana en estat pur.
Aquesta realitat —no haver fagocitat la ciutat compacta i propera— ha estimulat l’articulació d’un sistema metropolità de ciutats que al llarg de 40 anys, des de les eleccions municipals de 1979, ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials. La transformació de Bellvitge a l’Hospitalet, del districte de Nou Barris de Barcelona o dels entorns del riu Besòs a Santa Coloma il·lustren aquesta política. L’exemple de Madrid és útil per corroborar com s’ha fet de la necessitat virtut: una situació com el poblat de la Cañada Real no es troba, per fortuna, en l’àmbit barceloní.
Està clar que les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals, per la situació al territori, les comunicacions, els entorns. Admesa aquesta realitat, està clar l’encert de les dinàmiques locals que, en termes generals, s’han produït en poblacions tan diferents com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, el Prat, Cerdanyola o Viladecans. Com és el cas, en un altre pla, de Vilanova, Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró. Avui tenim més ciutat i menys perifèria del que es podia esperar.
En conjunt és una lliçó de la capacitat de diàleg i concertació del municipalisme organitzat (ajuntaments, diputació i organismes metropolitans), sense menystenir, ni molt menys, el paper d’altres institucions, de les organitzacions socials i econòmiques i d’un ampli i sovint difús teixit col·lectiu. I una constatació sobre el poder local: qualsevol proposta de futur per a la regió metropolitana haurà de tenir en compte les ciutats; no solament els ajuntaments.
Al repte de la Gran Barcelona de combatre les perifèries socials, de generar oportunitats educacionals, laborals, de mobilitat, de capacitat d’inclusió, s’hi afegeix la necessitat de prestar atenció també a l’existència de les perifèries residencials de caràcter extensiu a l’interior de la regió metropolitana, engendrades a partir dels anys noranta per la demanda d’habitatge assequible i en moltes ocasions de millors condicions de vida. Sabem que des del punt de vista de la sostenibilitat, de l’ús del territori i de la mobilitat no són una bona opció, però la realitat cal gestionar-la tal com és.
| share: |       |
