LA METRÒPOLIS BARCELONA, REPTE NACIONAL
Per Mario Romeo, president de Portes Obertes del Catalanisme
Entre les moltes assignatures pendents que el govern de la Generalitat i les institucions catalanes han d’abordar a curt i mig termini figura una qüestió tan fonamental per al nostre futur col·lectiu com és la metropolitana. No podem oblidar que a la Regió de Barcelona hi viuen més de 5 milions de persones, gairebé el 67% de la població catalana, i s’hi genera el 70 % del PIB de Catalunya i el 14 % del d’Espanya. És motor de l’economia de Catalunya i un dels grans motors, també, de l’economia espanyola.
La regió metropolitana de Barcelona és, en efecte, una de les més importants àrees urbanes, econòmiques, productives d’Europa de reconegut dinamisme productiu, social, cultural i tecnològic però acumula també un considerable gruix de problemes relacionats sobretot amb les condicions de vida, l’habitatge, l’educació, la mobilitat, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. L’atur juvenil o la pobresa infantil, per citar només dues qüestions, assoleixen cotes impròpies d’una societat que es veu a si mateixa com moderna i avançada.
Donar resposta a les exigències i necessitats de la Catalunya metropolitana (per dir-ho d’una manera esquemàtica i poc rigorosa, perquè Tarragona-Reus i també Girona dibuixen les seves pròpies realitats metropolitanes encara que d’abast i impacte molt menors) no solament és una responsabilitat compartida dels municipis, de les diputacions o de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni únicament d’un departament de la Generalitat.
El tema metropolità és una qüestió central de país a la qual el govern de Catalunya, les institucions, les forces parlamentaries i les organitzacions econòmiques i socials hi han de prestar la màxima atenció. Crec que es pot afirmar, des de la perspectiva dels que creiem en el catalanisme d’ampli espectre com un espai central de la vida política del país, que bastir “solucions metropolitanes” és un acte de patriotisme, en el sentit més digne i inclusiu de la paraula. El govern de la Generalitat ha d’entendre que abordar els problemes econòmics, socials, de mobilitat, de sostenibilitat, de la conurbació barcelonina és una responsabilitat que no es pot defugir.
“El tema metropolità és una qüestió central de país a la qual el govern de Catalunya, les institucions, les forces parlamentaries i les organitzacions econòmiques i socials hi han de prestar la màxima atenció.” |
En aquest sentit és bo recordar com el catalanisme històric ja va tenir clar que la força de Catalunya radicava en la possibilitat d’enfortir la seva xarxa de ciutats i com l’existència d’una metròpolis com Barcelona i la seva puixança industrial i comercial va ser determinant per a la recuperació i expansió de la cultura catalana, de la seva identitat col·lectiva. La Mancomunitat de Catalunya, en concret, va desenvolupar fins on va poder la seva vocació d’urbanitzar el país. El concepte de la Catalunya ciutat, encunyat pel noucentisme, s’ha d’entendre en termes de cohesió social, de potenciació de la xarxa d’equipaments públics, de posar la cultura en primer pla com una eina de gran importància per a la construcció social. La Catalunya Ciutat es concebia com un país en el que totes les comarques poguessin accedir a serveis que garantissin la qualitat de vida dels seus habitants.
En el terreny dels fets concrets, cal esmentar com la Generalitat republicana va intentar amb el denominat Pla Macià, de la mà de l’arquitectura racionalista, dibuixar la Barcelona moderna. Avui continua tenint sentit que, des d’una visió integral de Catalunya i del seu entorn geogràfic i polític, es tingui una preocupació fonamental per Barcelona, que es facin nous esforços per contribuir al desenvolupament de la ciutat real. Enfortir Barcelona, àrea i regió metropolitana, és enfortir també Catalunya.
Probablement, des d’una òptica estreta del territori, algú pot considerar que una Barcelona massa gran i una àrea metropolitana potent posen en perill l’autoritat del govern de Catalunya. En l’àmbit metropolità, és cert, hi conflueixen, a més de la Generalitat, les actuacions de l’administració de l’estat i l’administració local: la diputació, l’AMB i els ajuntaments. El de Barcelona, en concret, té, des de sempre, una enorme dimensió que ultrapassa qualsevol comparança. L’antic qualificatiu de “cap i casal” resumeix bé la seva posició. Fora un error veure contraposició, contradicció, entre la Gran Barcelona i el conjunt del país. La força de l’àrea metropolitana és la força de Catalunya i per això sembla prudent i necessari no solament abordar els problemes socials i urbans sino també reforçar el seu paper en l’espai mediterrani i en l’àmbit d’una Espanya que ha de deixar de ser radial i que ha de reconèixer la cocapitalitat de Barcelona més enllà de l’estricte camp de la cultura, de la mateixa manera que s’ha de refer el compromís de Catalunya amb la governança d’Espanya.
Ens cal bastir solucions concertades entre els diferents agents institucionals, polítics, socials i econòmics per resoldre les necessitats de l’àrea metropolitana de Barcelona, des de la reindustrialització, l’habitatge o la formació professional fins a l’acabament de les infraestructures pendents, per citar uns exemples, però també les inversions en matèria de cultura o de salut. Són reptes nacionals perquè la metròpolis és un repte nacional. Al govern de tots els catalans i les catalanes li correspon liderar les solucions.
Per Mario Romeo, president de Portes Obertes del Catalanisme
Entre les moltes assignatures pendents que el govern de la Generalitat i les institucions catalanes han d’abordar a curt i mig termini figura una qüestió tan fonamental per al nostre futur col·lectiu com és la metropolitana. No podem oblidar que a la Regió de Barcelona hi viuen més de 5 milions de persones, gairebé el 67% de la població catalana, i s’hi genera el 70 % del PIB de Catalunya i el 14 % del d’Espanya. És motor de l’economia de Catalunya i un dels grans motors, també, de l’economia espanyola.
La regió metropolitana de Barcelona és, en efecte, una de les més importants àrees urbanes, econòmiques, productives d’Europa de reconegut dinamisme productiu, social, cultural i tecnològic però acumula també un considerable gruix de problemes relacionats sobretot amb les condicions de vida, l’habitatge, l’educació, la mobilitat, la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. L’atur juvenil o la pobresa infantil, per citar només dues qüestions, assoleixen cotes impròpies d’una societat que es veu a si mateixa com moderna i avançada.
Donar resposta a les exigències i necessitats de la Catalunya metropolitana (per dir-ho d’una manera esquemàtica i poc rigorosa, perquè Tarragona-Reus i també Girona dibuixen les seves pròpies realitats metropolitanes encara que d’abast i impacte molt menors) no solament és una responsabilitat compartida dels municipis, de les diputacions o de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, ni únicament d’un departament de la Generalitat.
El tema metropolità és una qüestió central de país a la qual el govern de Catalunya, les institucions, les forces parlamentaries i les organitzacions econòmiques i socials hi han de prestar la màxima atenció. Crec que es pot afirmar, des de la perspectiva dels que creiem en el catalanisme d’ampli espectre com un espai central de la vida política del país, que bastir “solucions metropolitanes” és un acte de patriotisme, en el sentit més digne i inclusiu de la paraula. El govern de la Generalitat ha d’entendre que abordar els problemes econòmics, socials, de mobilitat, de sostenibilitat, de la conurbació barcelonina és una responsabilitat que no es pot defugir.
“El tema metropolità és una qüestió central de país a la qual el govern de Catalunya, les institucions, les forces parlamentaries i les organitzacions econòmiques i socials hi han de prestar la màxima atenció” |
En aquest sentit és bo recordar com el catalanisme històric ja va tenir clar que la força de Catalunya radicava en la possibilitat d’enfortir la seva xarxa de ciutats i com l’existència d’una metròpolis com Barcelona i la seva puixança industrial i comercial va ser determinant per a la recuperació i expansió de la cultura catalana, de la seva identitat col·lectiva. La Mancomunitat de Catalunya, en concret, va desenvolupar fins on va poder la seva vocació d’urbanitzar el país. El concepte de la Catalunya ciutat, encunyat pel noucentisme, s’ha d’entendre en termes de cohesió social, de potenciació de la xarxa d’equipaments públics, de posar la cultura en primer pla com una eina de gran importància per a la construcció social. La Catalunya Ciutat es concebia com un país en el que totes les comarques poguessin accedir a serveis que garantissin la qualitat de vida dels seus habitants.
En el terreny dels fets concrets, cal esmentar com la Generalitat republicana va intentar amb el denominat Pla Macià, de la mà de l’arquitectura racionalista, dibuixar la Barcelona moderna. Avui continua tenint sentit que, des d’una visió integral de Catalunya i del seu entorn geogràfic i polític, es tingui una preocupació fonamental per Barcelona, que es facin nous esforços per contribuir al desenvolupament de la ciutat real. Enfortir Barcelona, àrea i regió metropolitana, és enfortir també Catalunya.
Probablement, des d’una òptica estreta del territori, algú pot considerar que una Barcelona massa gran i una àrea metropolitana potent posen en perill l’autoritat del govern de Catalunya. En l’àmbit metropolità, és cert, hi conflueixen, a més de la Generalitat, les actuacions de l’administració de l’estat i l’administració local: la diputació, l’AMB i els ajuntaments. El de Barcelona, en concret, té, des de sempre, una enorme dimensió que ultrapassa qualsevol comparança. L’antic qualificatiu de “cap i casal” resumeix bé la seva posició. Fora un error veure contraposició, contradicció, entre la Gran Barcelona i el conjunt del país. La força de l’àrea metropolitana és la força de Catalunya i per això sembla prudent i necessari no solament abordar els problemes socials i urbans sino també reforçar el seu paper en l’espai mediterrani i en l’àmbit d’una Espanya que ha de deixar de ser radial i que ha de reconèixer la cocapitalitat de Barcelona més enllà de l’estricte camp de la cultura, de la mateixa manera que s’ha de refer el compromís de Catalunya amb la governança d’Espanya.
Ens cal bastir solucions concertades entre els diferents agents institucionals, polítics, socials i econòmics per resoldre les necessitats de l’àrea metropolitana de Barcelona, des de la reindustrialització, l’habitatge o la formació professional fins a l’acabament de les infraestructures pendents, per citar uns exemples, però també les inversions en matèria de cultura o de salut. Són reptes nacionals perquè la metròpolis és un repte nacional. Al govern de tots els catalans i les catalanes li correspon liderar les solucions.
| share: |       |
