L’ENCAIX ENTRE CIUTATS METROPOLITANES
El periodista Rafael Pradas, el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern Joan Ridao i l’escriptor Bru de Sala analitzen diferents aspectes que es posen sobre la taula a l’hora de fer ciutat
Rafael Pradas, periodista, analitza com s’ha anat articulant tot un sistema metropolità de ciutats que ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials durant quaranta anys.
Aquesta realitat —el fet que Barcelona no ha fagocitat la ciutat compacta i propera— ha estimulat l’articulació d’un sistema metropolità de ciutats que al llarg de 40 anys, des de les eleccions municipals de 1979, ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials. La transformació de Bellvitge a l’Hospitalet, del districte de Nou Barris de Barcelona o dels entorns del riu Besòs a Santa Coloma il·lustren aquesta política. L’exemple de Madrid és útil per corroborar com s’ha fet de la necessitat virtut: una situació com el poblat de la Cañada Real no es troba, per fortuna, en l’àmbit barceloní.
Està clar que les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals, per la situació al territori, les comunicacions, els entorns. Admesa aquesta realitat, està clar l’encert de les dinàmiques locals que, en termes generals, s’han produït en poblacions tan diferents com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, el Prat, Cerdanyola o Viladecans. Com és el cas, en un altre pla, de Vilanova, Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró. Avui tenim més ciutat i menys perifèria del que es podia esperar.
En conjunt és una lliçó de la capacitat de diàleg i concertació del municipalisme organitzat (ajuntaments, diputació i organismes metropolitans), sense menystenir, ni molt menys, el paper d’altres institucions, de les organitzacions socials i econòmiques i d’un ampli i sovint difús teixit col·lectiu. I una constatació sobre el poder local: qualsevol proposta de futur per a la regió metropolitana haurà de tenir en compte les ciutats; no solament els ajuntaments.
Rafael Pradas: “Les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals.” |
Al repte de la Gran Barcelona de combatre les perifèries socials, de generar oportunitats educacionals, laborals, de mobilitat, de capacitat d’inclusió, s’hi afegeix la necessitat de prestar atenció també a l’existència de les perifèries residencials de caràcter extensiu a l’interior de la regió metropolitana, engendrades a partir dels anys noranta per la demanda d’habitatge assequible i en moltes ocasions de millors condicions de vida. Sabem que des del punt de vista de la sostenibilitat, de l’ús del territori i de la mobilitat no són una bona opció, però la realitat cal gestionar-la tal com és.
Joan Ridao, professor de Dret Constitucional (UB) i director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, defensa que l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea i la doti d’una renovada governança.
L’AMB és la gran desconeguda de les administracions, tot i actuar sobre 36 municipis i uns tres milions de persones, manejar un pressupost similar al de la Diputació de Barcelona, i disposar de 500 funcionaris, 50 empreses o ens subsidiaris i de competències en urbanisme, residus, aigua i transports. En aquest desconeixement hi té molt a veure la seva configuració a la LAMB i el Reglament orgànic metropolità (2013) com a ens supralocal de segon grau, en què els seus membres –com els de les diputacions– no són elegits directament i no està sotmès a mecanismes de control tan evidents com en altres administracions. Això es veu reflectit en la composició del Consell Metropolità com a òrgan rector i en la potent estructura gerencial existent.
Per altra banda, l’AMB és un gran poder polític i econòmic encara que aparegui revestit d’òrgan de mera gestió. No en va l’AMB té influència o participació totalment o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. Les seves filials més grans i conegudes són Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), l’Institut Metropolità del Taxi, diverses empreses de sanejament i residus (EMSSA i TERSA), l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci del Parc de Collserola, i els think tanks metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità (PEMB), per posar només alguns exemples. En aquest marc, no cal dir que s’han pres decisions rellevants els darrers anys: la gestió del cànon de l’aigua, les polítiques d’augment tarifari del transport públic o les múltiples iniciatives de revisió del planejament urbanístic metropolità (PGM), vigent des de l’època porciolista (1976) –i apedaçat més d’un miler de vegades–, la clau de volta de la importància del poder decisional actual de l’AMB, doncs de les seves determinacions en depenen les plusvàlues de sòl, amb tot el que això comporta. Ara bé, essent això important, l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea, la doti d’una renovada governança, i contribueixi a la creació d’una potent infraestructura urbana i metropolitana de projecció internacional, a més de participar activament en la construcció de xarxes globals de grans territoris metropolitans.
L’escriptor Xavier Bru de Sala critica la manera com s’ha planificat la reforma de les superilles, i assenyala inconvenients com la dificultat per al comerç de centralitat o la discriminació que generarà entre veïns.
Que bona part de les ciutats del segle XXI no seran com les del segle XX és obvi. Més difícil és dilucidar quins dels models de transformació acabaran per triomfar i quins suposaran un llast en aquest món, que ja tenim a sobre, de les megàpolis en xarxa i en dura competició. Tant possible és que les pioneres dels canvis radicals hagin d’acabar fent marxa enrere de la seva obsessió per convertir les concentracions humanes més dinàmiques en una mala imitació del bucolisme camperol com que les més reticents es penedeixin d’haver estat massa conservadores. No ho dirà el temps sinó l’evolució, encara poc previsible, de les tecnologies i les necessitats energètiques, unida a la de les formes de vida que mai han canviat segons cap mena de pauta predita o preestablerta.
Xavier Bru de Sala: “La idea de les superilles no és cap disbarat, la forma de planificar-la i presentar-la, sí.” |
La idea de les superilles no és cap disbarat, la forma de planificar-la i presentar-la, sí. Calia, des del primer moment i per no amagar l’ou, assenyalar inconvenients evidents com les dificultats que haurà de patir el comerç de centralitat o la substitució de la igualtat de la trama de Cerdà per la discriminació entre els condemnats a viure en carrers amb trànsit i contaminació i els privilegiats que gaudiran d’un jardí davant de casa o una cruïlla amb les cantonades convertides en places. Més val un projecte que la pura inèrcia, és clar. Però la forma impositiva, i tal vegada transitòria, de les superilles és un greu símptoma de la incertesa del present de Barcelona. El despotisme il·lustrat de Pasqual Maragall comptava amb uns quants requisits dels quals prescindeix l’actual consistori: lideratge i interlocució directa de l’alcalde; col·laboradors que s’havien guanyat el prestigi internacional a pols; debat públic; mirada estratègica amb implicació de professionals de diferents especialitats; i sobretot, sobretot, passió i confiança. Encara més, la feina de l’oposició, més enllà de criticar o consensuar en funció de càlculs partidistes, és presentar propostes alternatives. On són? Pitjor encara, com és que no es fan presents els lideratges alternatius, què ho fa que estigui en blanc la nòmina de polítics compromesos amb el primer, amb el gran actiu de tots els catalans que és la ciutat de Barcelona?
Rafael Pradas, periodista, analitza com s’ha anat articulant tot un sistema metropolità de ciutats que ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials durant quaranta anys.
Aquesta realitat —el fet que Barcelona no ha fagocitat la ciutat compacta i propera— ha estimulat l’articulació d’un sistema metropolità de ciutats que al llarg de 40 anys, des de les eleccions municipals de 1979, ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials. La transformació de Bellvitge a l’Hospitalet, del districte de Nou Barris de Barcelona o dels entorns del riu Besòs a Santa Coloma il·lustren aquesta política. L’exemple de Madrid és útil per corroborar com s’ha fet de la necessitat virtut: una situació com el poblat de la Cañada Real no es troba, per fortuna, en l’àmbit barceloní.
Està clar que les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals, per la situació al territori, les comunicacions, els entorns. Admesa aquesta realitat, està clar l’encert de les dinàmiques locals que, en termes generals, s’han produït en poblacions tan diferents com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, el Prat, Cerdanyola o Viladecans. Com és el cas, en un altre pla, de Vilanova, Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró. Avui tenim més ciutat i menys perifèria del que es podia esperar.
En conjunt és una lliçó de la capacitat de diàleg i concertació del municipalisme organitzat (ajuntaments, diputació i organismes metropolitans), sense menystenir, ni molt menys, el paper d’altres institucions, de les organitzacions socials i econòmiques i d’un ampli i sovint difús teixit col·lectiu. I una constatació sobre el poder local: qualsevol proposta de futur per a la regió metropolitana haurà de tenir en compte les ciutats; no solament els ajuntaments.
Rafael Pradas: “Les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals.” |
Al repte de la Gran Barcelona de combatre les perifèries socials, de generar oportunitats educacionals, laborals, de mobilitat, de capacitat d’inclusió, s’hi afegeix la necessitat de prestar atenció també a l’existència de les perifèries residencials de caràcter extensiu a l’interior de la regió metropolitana, engendrades a partir dels anys noranta per la demanda d’habitatge assequible i en moltes ocasions de millors condicions de vida. Sabem que des del punt de vista de la sostenibilitat, de l’ús del territori i de la mobilitat no són una bona opció, però la realitat cal gestionar-la tal com és.
Joan Ridao, professor de Dret Constitucional (UB) i director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, defensa que l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea i la doti d’una renovada governança.
L’AMB és la gran desconeguda de les administracions, tot i actuar sobre 36 municipis i uns tres milions de persones, manejar un pressupost similar al de la Diputació de Barcelona, i disposar de 500 funcionaris, 50 empreses o ens subsidiaris i de competències en urbanisme, residus, aigua i transports. En aquest desconeixement hi té molt a veure la seva configuració a la LAMB i el Reglament orgànic metropolità (2013) com a ens supralocal de segon grau, en què els seus membres –com els de les diputacions– no són elegits directament i no està sotmès a mecanismes de control tan evidents com en altres administracions. Això es veu reflectit en la composició del Consell Metropolità com a òrgan rector i en la potent estructura gerencial existent.
Per altra banda, l’AMB és un gran poder polític i econòmic encara que aparegui revestit d’òrgan de mera gestió. No en va l’AMB té influència o participació totalment o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. Les seves filials més grans i conegudes són Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), l’Institut Metropolità del Taxi, diverses empreses de sanejament i residus (EMSSA i TERSA), l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci del Parc de Collserola, i els think tanks metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità (PEMB), per posar només alguns exemples. En aquest marc, no cal dir que s’han pres decisions rellevants els darrers anys: la gestió del cànon de l’aigua, les polítiques d’augment tarifari del transport públic o les múltiples iniciatives de revisió del planejament urbanístic metropolità (PGM), vigent des de l’època porciolista (1976) –i apedaçat més d’un miler de vegades–, la clau de volta de la importància del poder decisional actual de l’AMB, doncs de les seves determinacions en depenen les plusvàlues de sòl, amb tot el que això comporta. Ara bé, essent això important, l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea, la doti d’una renovada governança, i contribueixi a la creació d’una potent infraestructura urbana i metropolitana de projecció internacional, a més de participar activament en la construcció de xarxes globals de grans territoris metropolitans.
L’escriptor Xavier Bru de Sala critica la manera com s’ha planificat la reforma de les superilles i assenyala inconvenients com la dificultat per al comerç de centralitat o la discriminació que generarà entre veïns.
Que bona part de les ciutats del segle XXI no seran com les del segle XX és obvi. Més difícil és dilucidar quins dels models de transformació acabaran per triomfar i quins suposaran un llast en aquest món, que ja tenim a sobre, de les megàpolis en xarxa i en dura competició. Tant possible és que les pioneres dels canvis radicals hagin d’acabar fent marxa enrere de la seva obsessió per convertir les concentracions humanes més dinàmiques en una mala imitació del bucolisme camperol com que les més reticents es penedeixin d’haver estat massa conservadores. No ho dirà el temps sinó l’evolució, encara poc previsible, de les tecnologies i les necessitats energètiques, unida a la de les formes de vida que mai han canviat segons cap mena de pauta predita o preestablerta.
Xavier Bru de Sala: “La idea de les superilles no és cap disbarat, la forma de planificar-la i presentar-la, sí.” |
La idea de les superilles no és cap disbarat, la forma de planificar-la i presentar-la, sí. Calia, des del primer moment i per no amagar l’ou, assenyalar inconvenients evidents com les dificultats que haurà de patir el comerç de centralitat o la substitució de la igualtat de la trama de Cerdà per la discriminació entre els condemnats a viure en carrers amb trànsit i contaminació i els privilegiats que gaudiran d’un jardí davant de casa o una cruïlla amb les cantonades convertides en places. Més val un projecte que la pura inèrcia, és clar. Però la forma impositiva, i tal vegada transitòria, de les superilles és un greu símptoma de la incertesa del present de Barcelona. El despotisme il·lustrat de Pasqual Maragall comptava amb uns quants requisits dels quals prescindeix l’actual consistori: lideratge i interlocució directa de l’alcalde; col·laboradors que s’havien guanyat el prestigi internacional a pols; debat públic; mirada estratègica amb implicació de professionals de diferents especialitats; i sobretot, sobretot, passió i confiança. Encara més, la feina de l’oposició, més enllà de criticar o consensuar en funció de càlculs partidistes, és presentar propostes alternatives. On són? Pitjor encara, com és que no es fan presents els lideratges alternatius, què ho fa que estigui en blanc la nòmina de polítics compromesos amb el primer, amb el gran actiu de tots els catalans que és la ciutat de Barcelona?
| share: |       |
