UNA NOVA GOVERNANÇA PER A LA BARCELONA METROPOLITANA

BARCELONA DISTRICTE FEDERAL (BDF) va realitzar la seva presentació pública a principis de febrer de 2019, en un moment en què la visió d’una Barcelona Metropolitana oberta a la primera i segona corones començava a guanyar terreny entre els teòrics de “la ciutat” i també entre les seves administracions.

Per Josep Mª Cardellach, President de BDF. Advocat.

BARCELONA DISTRICTE FEDERAL (BDF) va realitzar la seva presentació pública a principis de febrer de 2019, quan faltaven quatre dies per a les eleccions municipals i en un moment en què la visió d’una Barcelona Metropolitana oberta a la primera i segona corones començava a guanyar terreny entre els teòrics de “la ciutat” i també entre les seves administracions.

L’acte de presentació va constituir tota una declaració de principis en la qual Sr. José E. Ruiz Domenèc va mostrar la necessitat d’ancorar la història qualsevol projecte de futur per a Barcelona, Sr. Ramón García Bragado va insistir en definir Barcelona no com a municipi sinó com a metròpolis oberta con superfícies variables i Marta Roger, des de la pròpia BDF, va plantejar la conveniència de concebre la metròpolis des de la seva interacció amb el territori que l’envolta. En aquell acte vaig posar de manifest la necessitat de superar el recel entre institucions establint una governança cooperativa per atènyer objectius comuns que únicament aconseguiran la seva plenitud en una dimensió metropolitana. Tots els intervinents van coincidir en considerar la col·laboració públic-privada com la condició necessària per a una política metropolitana eficaç.

Aquest rellançament és precisament l’objecte de treball de la BDF i a aquesta finalitat dedica el seu esforç com a cèl·lula transversal de reflexió. Amb aquest propòsit va difondre en 2019 el seu primer treball: “Un projecte per a la Barcelona Metropolitana” en el qual breument s’analitzava la situació d’un món en el qual una extensa xarxa de ciutats globals concentra percentatges creixents de la població, però sobretot concentra proporcions creixents de la riquesa global. Les metròpolis en les quals viu el 20% de la població mundial concentren el 50% del PIB global, i la concentració de població i riquesa té una imparable tendència a augmentar.

Es constata l’existència d’una xarxa nodal de ciutats globals, segons la definició de Saskia Saksen, que comparteixen una mateixa problemàtica i que entrecreuen tensions i vectors de progrés en un difícil equilibri, el desenllaç del qual no es resol sempre de la millor manera possible.

El treball de la BDF sosté que la dialèctica entre tensions i progrés ve determinada per l’existència d’una governança de qualitat. Aquest és el factor que marca la diferència entre Singapur i Nairobi.

Amb aquesta òptica, el treball posa de manifest la dificultat d’entendre Barcelona com el municipi amb 100 km² i 1,6 milions d’habitants, atès que la seva població i les seves empreses viuen entrellaçades amb els municipis del seu entorn, com també s’entrellacen els serveis administratius. Barcelona, en la seva realitat, s’assembla més al territori de 600 km² on viuen 3,2 milions d’habitants repartits en 36 municipis.

En aquesta Àrea Metropolitana (AMB) es genera el 13% del PIB espanyol i el 65% del PIB de Catalunya i una proporció encara major de la seva producció científica i tecnològica.

Aquesta Àrea Territorial no ha tingut sempre una estructura administrativa pròpia. La va tenir en el període democràtic fins a 1987 i la va recuperar el 2010 en la forma que té actualment. És discutible si l’espai interior de l’AMB recull en la seva integritat la Barcelona real o si aquesta queda més ben definida pels 164 municipis que conformen l’anomenada “REGIÓ I”, igualment regulada en la Llei 31/2010 del Parlament de Catalunya, encara que mai institucionalitzada i sempre conservada en aquest llimb en el qual mantenim projectes de futur junt amb altres utopies i somnis.

El treball de la BDF analitza el marc legal de les realitats metropolitanes tant a nivell estatal com autonòmic, i assenyala la dificultat de construir noves administracions amb capacitat per a millorar l’acció de govern.

Per aquesta raó, admetent que l’AMB no és la Barcelona Real, considera que si és l’única institucionalitzada por damunt de l’àmbit municipal, raó per la qual és preferible concentrar-se en aquest nivell a l’hora d’analitzar problemes i buscar soluciones i aquesta és la posició adoptada por la BDF.

En aquell moment, mentre aquest treball s’elaborava, estàvem superant l’impacte de la crisi del 2008, si bé encara un 25% de la població de Catalunya vivia en risc d’exclusió social i suportàvem una taxa de desocupació pròxima al 12% i una demanda creixent i no satisfeta d’habitatge social i altres serveis assistencials.

Aquests problemes multiplicaven la seva gravetat en el clima de conflicte de social que vivia Catalunya en aquells moments i certament no semblava que des de l’AMB pogués donar-se solució ni als problemes socials ni al conflicte polític que ens colpejava. La gestió del transport, de l’aigua i dels residus és important en una extensa comunitat urbana, però deixa un ampli camp en el que problemes i solucions són gestionats per altres nivells administratius.

Un factor addicional a tenir en compte és que la digitalització de la nostra vida quotidiana està canviant la mobilitat en la seva concepció tradicional, evolucionant cap a una major mobilitat personal, cosa que suposa un ús intensiu de l’espai públic. La transició cap a un model de mobilitat sostenible és inevitable. Una mobilitat que afavoreixi una societat més inclusiva i cohesionada, que millori l’eficiència econòmica del territori i al mateix temps sigui el principal vector cap a una transició energètica que tingui en compte la salut dels ciutadans.

“Les metròpolis en les quals viu el 20% de la població mundial concentren el 50% del PIB global, i la concentració de població i riquesa té una imparable tendència a augmentar.”

Seria necessari crear una “agència de mobilitat” que reunís en un sol organisme la planificació i la gestió de totes les polítiques de mobilitat, a nivells tant municipal com metropolità. La creació d’aquesta agència requeriria el consens de totes les institucions involucrades. Les dificultats d’implementació es veurien compensades amb l’increment de la capacitat de gestió per poder afrontar de manera coordinada el repte de la mobilitat sostenible i la reordenació dels recursos públics ja existents.

El treball de la BDF pretén demostrar com les importants capacitats que es concentren al territori metropolità de Barcelona haurien de traduir-se en competències efectives per a actuar en el camp de la política social, en el de l’habitatge o en el de les infraestructures estratègiques.

La conclusió d’aquest treball constata que el futur no està escrit, que és possible permetre les tendències regressives o també revertir-les, i que una o altra alternativa depén en bona part de la qualitat de la nostra governança. Es precís, escrivíem, retornar a totes les administracions públiques al camí de la cooperació en la gestió de competències necessàriament compartides. És necessari i viable, però, per això cal també una catarsi social. Com dèiem en aquella ocasió: “No té sentit viure en la melancolia del que va poder ser i no va ser, ni viure un presento ‘malalts de passat’ amb el resultat de fer impossible la construcció del futur que desitgem i que creem merèixer·”

Coincidint con la presentació pública de la BDF, La Vanguardia va publicar un Suplement Especial on es recollien un conjunt d’idees per rellançar la metròpolis incloent un article amb les nostres aportacions. També Política & Prosa va dedicar el seu núm. 6 a analitzar les claus de Barcelona, i la pròpia AMB va publicar poc després un treball amb el títol “Quines polítiques per a quines metròpolis” amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans.

L’eix central de tots aquests treballs era la necessitat d’establir el marc territorial i el sistema administratiu més idoni per a governar una ciutat pluri-municipal i de projecció universal com és Barcelona. En definitiva, l’atenció de les administracions públiques i de la societat civil va passar a centrar-se en la governança.

El segon treball de la BDF es va publicar amb el títol “Una nova governança per a la Barcelona Metropolitana” i es va centrar en l’anàlisi de l’eficàcia i l’eficiència en la prestació de serveis públics i la coordinació de tots els nivells administratius concurrents en un marc de crisi econòmica social i fins i tot de posada en qüestió del sistema democràtic. El treball de camp realitzat va permetre constatar que l’AMB és una administració molt poc coneguda pels ciutadans que hi viuen; però amb una valoració molt alta respecte als serveis que gestiona.

En opinió de la BDF aquesta situació, una mica paradoxal, es deu al fet que l’administració metropolitana és de segon grau, cosa que genera una profunda disfunció en la mesura que els electors no tenen consciència de participació en la seva elecció ni en les seves decisions, i els seus gestors han de revalidar la seva posició en eleccions a nivell municipal mentre que han de desenvolupar les seves polítiques a nivell metropolità. Això els obliga a mantenir una doble òptica, municipal i metropolitana, al llarg de tot el seu mandat.

Com una possible solució que permetria acostar l’administració metropolitana als ciutadans i també reforçar-la, la BDF proposa establir com a òrgan màxim de Govern de l’AMB un Consell en el qual serien membres nats els 36 alcaldes dels municipis metropolitans; però del qual formarien part altres 64 membres que serien triats directament mitjançant demarcacions territorials que no haurien de coincidir necessàriament amb la planta municipal sinó basar-se, en la mesura del possible, en els “barris metropolitans” ja existents. Aquesta fórmula suposaria elegir un conseller por cada 50.000 habitants coincidint així amb el que es preveu en la Disposició Transitòria Quarta de l’EAC. Aquest Consell de Cent reinstaurat com el màxim òrgan de Govern de l’AMB elegiria al seu President d’entre els seus membres.

El sistema que suggerim estableix un vincle directe i permanent entre representants i representats reforçant així la legitimitat d’origen de l’AMB i permetent, sobre aquesta base, augmentar les seves competències i millorar el seu finançament. Naturalment, aquesta proposta ha de ser contrastada, debatuda i eventualment adoptada o rebutjada. Pretenem tan sols establir que la realitat metropolitana requerirà en un moment donat una governança específica, i que sent les metròpolis realitats complexes i plurals, la seva governança també ha de ser flexible, cooperativa i plural.

L’any 1970 Arnold J. Toynbee va escriure Ciutats en marxa una obra rica en intuïcions formidables. Toynbee es va anticipar al seu temps en defensar la impossibilitat d’una ciutat tancada que convergeix en un punt central i sostenir la necessitat que mantingui els seus extrems oberts. Aquesta reflexió, avui extensament compartida, hauria de convertir-se en l’eix sobre el qual repensar la governança de Barcelona i ajudar-nos a definir per a ella un futur d’esperança.