ELS NOUS CAMINS DE LA METRÒPOLIS
Rafael Pradas, Xavi Casinos, Carles Vivancos i Manel Manchon analitzen quins són els nous camins de la Gran Barcelona així com els principals reptes a què s’afronta en un article que resumeix les seves principals aportacions
A L’ALTRA BANDA DEL RIU, LA METRÒPOLIS
El periodista Rafael Pradas analitza la complexitat administrativa i burocràtica de la metròpolis i interpel·la sobre la necessitat d’avançar en serveis compartits
Es més que evident que la realitat metropolitana de Barcelona supera les fronteres estrictes de la ciutat gran i de les altres ciutats que integren una conurbació que és molt més que la mera agrupació de poblacions satèl·lits. L’existència d’un sistema metropolità de ciutats i el caràcter policèntric de la Barcelona juga a favor d’un entorn urbà més resilient. L’exemple dels parcs metropolitans ajuda a entendre la importància de recosir les ferides obertes en el territori amb actuacions i serveis compartits. Amb més de cinquanta parcs a trenta-tres municipis, l’AMB parla de “parcs de frontera” que connecten zones de municipis diferents i asseguren la continuïtat del teixit urbà. És el cas dels parcs de la Fontsanta entre Sant Just, Esplugues i Sant Joan Despí: del parc del Tramvia entre Tiana i Montgat o del de la Solidaritat bastit sobre la llosa que cobreix la ronda de dalt unint dos barris de Cornellà i Esplugues. Té tota lògica que els avantatges de la ciutat s’articulin des de la proximitat.
El cert és que avui, com es reflexiona des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, la ciutat real no tan sols ha sobrepassat el municipi sinó també els límits dels espais urbanitzats.
Sense la metròpolis organitzada sens dubte es reforçaria la desigualtat. No es pot oblidar el paper que les institucions metropolitanes juguen en la redistribució de la riquesa i l’impuls a la igualtat d’oportunitats. Tenen sentit les polítiques especifiques per garantir l’equilibri i la cohesió amb eines com el Pla de Barris metropolità, però sens dubte cal un compromís de gran volada envers l’articulació de la Barcelona real
LA GRAN BARCELONA
El periodista i escriptor Xavi Casinos analitza com la manca d’una autoritat política, urbanística i econòmica de l’àrea metropolitana ha estat substituïda per iniciativa dels actors públics i privats
Si el 1904 Barcelona reivindicava el seu govern, cent anys després, l’àrea metropolitana està molt lluny encara d’aconseguir un executiu amb competències que dirigeixi i coordini el desenvolupament de la ciutat real. El més lluny que s’ha anat va ser quan el 1974, encara en ple tardofranquisme, es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona, a la que més tard es va aferrar l’alcalde Pasqual Maragall per articular i governar una ciutat reial que avui aplega 36 municipis i 3,3 milions d’habitants, i que arriba a una població de més de 5 milions i 164 municipis si ho ampliem a la regió metropolitana.
L’aventura de la Corporació va acabar de cop el 1987 quan Jordi Pujol la va liquidar al considerar-la un contrapoder de la Generalitat. Des d’aleshores, l’àrea metropolitana s’ha articulat a través del voluntarisme dels municipis membres i a tenir inicialment competències en matèries que no tenia cap lògica prendre-li, com el transport públic i la gestió de residus i algunes altres que s’han afegit més tard. Però mai ha recuperat l’autoritat urbanística ni l’estructura política.
De la mateixa manera que va passar amb la Barcelona en expansió de finals del segle XIX i principis del XX, la manca d’una autoritat política, urbanística i econòmica de l’àrea metropolitana ha estat substituïda per la pròpia iniciativa dels actors públics i privats. En altres paraules, la realitat metropolitana s’està imposant i està consolidant la ciutat real, amb més lentitud, però el fenomen és palpable ja en el territori.
AMB LA MARIHUANA A L’HORITZÓ
El periodista Carles Vivancos analitza l’evolució de l’estatus judicial d’aquesta droga a nivell europeu i assenyala els dos riscos principals associats al fenomen del cànnabis
Pensant en les conseqüències econòmiques i sectorials de la hipotètica, però plausible, legalització de la marihuana i els seus derivats per a usos recreatius convé no perdre de vista que tant als EUA com al Canadà ja hi ha potents fons d’inversió que actuen en les activitats relacionades amb tot el procés productiu de la marihuana. Una de les conseqüències directes ha estat l’expulsió dels petits cultivadors del mercat en la mesura que la legalització ha baixat els preus de les collites.
En paral·lel a aquestes idees, convé retenir dos importants riscos associats a l’evolució global del fenomen de la marihuana:
La recerca científica associada a la selecció genètica de les noves varietats de la planta està produint productes amb concentracions de THC (el principal psicoactiu) i de CBD (el principi actiu al que se li associen característiques més lúdiques) molt elevades. Una bona analogia seria comparar la marihuana clàssica amb una cervesa de baixa graduació (3,5º a 5º d’alcohol) i a les varietats seleccionades actuals amb el whisky (40º d’alcohol), tot que i l’aparença externa de la planta sigui similar. Al THC se li atribueix la capacitat d’activar o empitjorar algunes malalties mentals. De moment, al CBD no se li han trobat majors riscos. Caldrà esperar a futurs estudis més exhaustius.
L’experiència dels Països Baixos cal seguir-la molt de prop. Alguns destacats periodistes neerlandesos qualifiquen al seu país de “narco estat” per la connivència entre organitzacions criminals vinculades amb el tràfic de drogues i part de l’aparell de l’Estat holandès. La policia neerlandesa ha corroborat que algun periodista ha estat assassinat per les esmentades organitzacions criminals.
Hem d’estar amatents a l’evolució dels esdeveniments en el camp legislatiu respecte a l’estatus jurídic de la marihuana, mentre confiem que l’eficàcia policial i l’actuació de les autoritats fiscals i sanitàries contribueixin a evitar els mals majors que ja s’han vist en altres geografies.
LA BARCELONA METROPOLITANA: EL PLA DE CATALUNYA AL MÓN
El director adjunt de Metròpoli, Manel Manchon, apunta que els alcaldes metropolitans demanen una sortida per construir habitatge, millorar el transport i resoldre la inseguretat creixent
Les grans ciutats que envolten el nucli –el terme municipal de Barcelona—han experimentat una enorme pressió en els últims deu anys. Ciutadans locals i immigrants que busquen una sortida a la falta d’habitatge i al seu progressiu encariment. I això provoca pressió per a la convivència, amb problemes de seguretat, que s’afegeix a la major sensibilitat de tots els veïns per qualsevol símptoma que trenqui des del silenci nocturn fins al civisme als carrers. Les dotacions de policia local –que no tenen assignades tasques de protecció—estan sobrepassades i els mateixos incidents d’inseguretat són cada vegada més violents, producte, en molts casos, de perfils molt diferents de delinqüents, en comparació amb unes dècades enrere. Aquesta qüestió pertoca directament a la Generalitat, i supera amb escreix l’anomenada “seguretat integral” que s’ha volgut coordinar des de l’AMB. Un altre dels grans reptes es planteja a la xarxa de transport urbà. Perquè aquesta taca urbana pogués ser real, des de Barcelona fins a Manresa o Vic, caldria una xarxa de transport eficaç i ràpida, que en aquests moments no es pot garantir.
El nucli, l’anomenat ‘rovell de l’ou’ —el centre de Barcelona– seria el que podria atraure un talent internacional disposat a pagar per viure i treballar en un dels centres urbans més atractius del món. El nucli de Barcelona com a gran centre mundial, que permetria generar un dinamisme econòmic aprofitable per a la gran majoria de la població catalana. El preu que exigeix aquesta operació pot ser alt, però per als alcaldes metropolitans, que tampoc verbalitzen amb claredat un model ideal, podria suposar la solució a enormes problemes: com s’atén la demanda d’habitatge, que es considera un dret bàsic de la ciutadania?
A L’ALTRA BANDA DEL RIU, LA METRÒPOLIS
El periodista Rafael Pradas analitza la complexitat administrativa i burocràtica de la metròpolis i interpel·la sobre la necessitat d’avançar en serveis compartits
Es més que evident que la realitat metropolitana de Barcelona supera les fronteres estrictes de la ciutat gran i de les altres ciutats que integren una conurbació que és molt més que la mera agrupació de poblacions satèl·lits. L’existència d’un sistema metropolità de ciutats i el caràcter policèntric de la Barcelona juga a favor d’un entorn urbà més resilient. L’exemple dels parcs metropolitans ajuda a entendre la importància de recosir les ferides obertes en el territori amb actuacions i serveis compartits. Amb més de cinquanta parcs a trenta-tres municipis, l’AMB parla de “parcs de frontera” que connecten zones de municipis diferents i asseguren la continuïtat del teixit urbà. És el cas dels parcs de la Fontsanta entre Sant Just, Esplugues i Sant Joan Despí: del parc del Tramvia entre Tiana i Montgat o del de la Solidaritat bastit sobre la llosa que cobreix la ronda de dalt unint dos barris de Cornellà i Esplugues. Té tota lògica que els avantatges de la ciutat s’articulin des de la proximitat.
El cert és que avui, com es reflexiona des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, la ciutat real no tan sols ha sobrepassat el municipi sinó també els límits dels espais urbanitzats.
Sense la metròpolis organitzada sens dubte es reforçaria la desigualtat. No es pot oblidar el paper que les institucions metropolitanes juguen en la redistribució de la riquesa i l’impuls a la igualtat d’oportunitats. Tenen sentit les polítiques especifiques per garantir l’equilibri i la cohesió amb eines com el Pla de Barris metropolità, però sens dubte cal un compromís de gran volada envers l’articulació de la Barcelona real
LA GRAN BARCELONA
El periodista i escriptor Xavi Casinos analitza com la manca d’una autoritat política, urbanística i econòmica de l’àrea metropolitana ha estat substituïda per iniciativa dels actors públics i privats
Si el 1904 Barcelona reivindicava el seu govern, cent anys després, l’àrea metropolitana està molt lluny encara d’aconseguir un executiu amb competències que dirigeixi i coordini el desenvolupament de la ciutat real. El més lluny que s’ha anat va ser quan el 1974, encara en ple tardofranquisme, es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona, a la que més tard es va aferrar l’alcalde Pasqual Maragall per articular i governar una ciutat reial que avui aplega 36 municipis i 3,3 milions d’habitants, i que arriba a una població de més de 5 milions i 164 municipis si ho ampliem a la regió metropolitana.
L’aventura de la Corporació va acabar de cop el 1987 quan Jordi Pujol la va liquidar al considerar-la un contrapoder de la Generalitat. Des d’aleshores, l’àrea metropolitana s’ha articulat a través del voluntarisme dels municipis membres i a tenir inicialment competències en matèries que no tenia cap lògica prendre-li, com el transport públic i la gestió de residus i algunes altres que s’han afegit més tard. Però mai ha recuperat l’autoritat urbanística ni l’estructura política.
De la mateixa manera que va passar amb la Barcelona en expansió de finals del segle XIX i principis del XX, la manca d’una autoritat política, urbanística i econòmica de l’àrea metropolitana ha estat substituïda per la pròpia iniciativa dels actors públics i privats. En altres paraules, la realitat metropolitana s’està imposant i està consolidant la ciutat real, amb més lentitud, però el fenomen és palpable ja en el territori.
AMB LA MARIHUANA A L’HORITZÓ
El periodista Carles Vivancos analitza l’evolució de l’estatus judicial d’aquesta droga a nivell europeu i assenyala els dos riscos principals associats al fenomen del cànnabis
Pensant en les conseqüències econòmiques i sectorials de la hipotètica, però plausible, legalització de la marihuana i els seus derivats per a usos recreatius convé no perdre de vista que tant als EUA com al Canadà ja hi ha potents fons d’inversió que actuen en les activitats relacionades amb tot el procés productiu de la marihuana. Una de les conseqüències directes ha estat l’expulsió dels petits cultivadors del mercat en la mesura que la legalització ha baixat els preus de les collites.
En paral·lel a aquestes idees, convé retenir dos importants riscos associats a l’evolució global del fenomen de la marihuana:
La recerca científica associada a la selecció genètica de les noves varietats de la planta està produint productes amb concentracions de THC (el principal psicoactiu) i de CBD (el principi actiu al que se li associen característiques més lúdiques) molt elevades. Una bona analogia seria comparar la marihuana clàssica amb una cervesa de baixa graduació (3,5º a 5º d’alcohol) i a les varietats seleccionades actuals amb el whisky (40º d’alcohol), tot que i l’aparença externa de la planta sigui similar. Al THC se li atribueix la capacitat d’activar o empitjorar algunes malalties mentals. De moment, al CBD no se li han trobat majors riscos. Caldrà esperar a futurs estudis més exhaustius.
L’experiència dels Països Baixos cal seguir-la molt de prop. Alguns destacats periodistes neerlandesos qualifiquen al seu país de “narco estat” per la connivència entre organitzacions criminals vinculades amb el tràfic de drogues i part de l’aparell de l’Estat holandès. La policia neerlandesa ha corroborat que algun periodista ha estat assassinat per les esmentades organitzacions criminals.
Hem d’estar amatents a l’evolució dels esdeveniments en el camp legislatiu respecte a l’estatus jurídic de la marihuana, mentre confiem que l’eficàcia policial i l’actuació de les autoritats fiscals i sanitàries contribueixin a evitar els mals majors que ja s’han vist en altres geografies.
LA BARCELONA METROPOLITANA: EL PLA DE CATALUNYA AL MÓN
El director adjunt de Metròpoli, Manel Manchon, apunta que els alcaldes metropolitans demanen una sortida per construir habitatge, millorar el transport i resoldre la inseguretat creixent
Les grans ciutats que envolten el nucli –el terme municipal de Barcelona—han experimentat una enorme pressió en els últims deu anys. Ciutadans locals i immigrants que busquen una sortida a la falta d’habitatge i al seu progressiu encariment. I això provoca pressió per a la convivència, amb problemes de seguretat, que s’afegeix a la major sensibilitat de tots els veïns per qualsevol símptoma que trenqui des del silenci nocturn fins al civisme als carrers. Les dotacions de policia local –que no tenen assignades tasques de protecció—estan sobrepassades i els mateixos incidents d’inseguretat són cada vegada més violents, producte, en molts casos, de perfils molt diferents de delinqüents, en comparació amb unes dècades enrere. Aquesta qüestió pertoca directament a la Generalitat, i supera amb escreix l’anomenada “seguretat integral” que s’ha volgut coordinar des de l’AMB. Un altre dels grans reptes es planteja a la xarxa de transport urbà. Perquè aquesta taca urbana pogués ser real, des de Barcelona fins a Manresa o Vic, caldria una xarxa de transport eficaç i ràpida, que en aquests moments no es pot garantir.
El nucli, l’anomenat ‘rovell de l’ou’ —el centre de Barcelona– seria el que podria atraure un talent internacional disposat a pagar per viure i treballar en un dels centres urbans més atractius del món. El nucli de Barcelona com a gran centre mundial, que permetria generar un dinamisme econòmic aprofitable per a la gran majoria de la població catalana. El preu que exigeix aquesta operació pot ser alt, però per als alcaldes metropolitans, que tampoc verbalitzen amb claredat un model ideal, podria suposar la solució a enormes problemes: com s’atén la demanda d’habitatge, que es considera un dret bàsic de la ciutadania?
| share: |       |
