COM ES CONSTRUEIX LA BARCELONA DEL FUTUR? QUATRE VISIONS COMPLEMENTÀRIES
L’advocat Josep M. Cardellach, el doctor en ciències Econòmiques i Humanitats Lluís Boada, l’escriptora i dramaturga Emma Riverola, el director de l’Àrea de desenvolupament Social i Econòmica de l’AMB, Héctor Santcovsky i Eugènia Carreres, consultora de Comunicació, aporten les seves reflexions sobre com la ciutat ha d’abordar els nous reptes.
L’advocat Josep Mª Cardellach, és el president de BARCELONA DISTRICTE FEDERAL (BDF), una cèl·lula transversal de reflexió que es va presentar el febrer del 2019 i que concep la metròpolis des de la seva interacció amb el territori que l’envolta. Cardellach apunta a la necessitat de superar el “recel entre institucions” establint una governança cooperativa per atènyer objectius comuns que únicament aconseguiran la seva plenitud en una dimensió metropolitana. En el primer treball de l’organisme, “Un projecte per a la Barcelona Metropolitana”, s’analitza la situació d’un món en el qual una extensa xarxa de ciutats globals concentra percentatges creixents de la població i la riquesa global. Així, les metròpolis en les quals viu el 20% de la població mundial concentren el 50% del PIB global, i aquesta concentració té una imparable tendència a augmentar. Aquest treball mostra que la dialèctica entre tensions i progrés ve determinada per l’existència d’una “governança de qualitat”. Pel que fa Barcelona, un municipi amb 100 km² i 1,6 milions d’habitants, població i empreses viuen entrellaçades amb els municipis veïns de manera que, al capdavall, tal com apunta Cardellach, “s’assembla més al territori de 600 km² on viuen 3,2 milions d’habitants repartits en 36 municipis”. L’estudi posa de relleu la manca d’una estructura administrativa pròpia capaç de gestionar aquest conjunt de municipis que comparteixen les mateixes necessitats —política social, habitatge, infraestructures estratègiques—, així com la dificultat de construir noves administracions amb capacitat per a millorar l’acció de govern. El treball posa de relleu, d’altra banda, el canvi de model de mobilitat “cosa que suposa un ús intensiu de l’espai públic”: “La transició cap a un model de mobilitat sostenible és inevitable”, sostè Cardellach. Per aquest motiu, defensa la necessitat de crear una “agència de mobilitat” per gestionar de manera conjunta totes les polítiques de mobilitat, a nivell tant municipal com metropolità. Per tal d’apropar als ciutadans la política metropolitana, que s’ha constatat que és poc coneguda, la BDF proposa establir com a òrgan màxim de Govern de l’AMB un Consell en el qual serien membres nats els 36 alcaldes dels municipis metropolitans; però del qual formarien part altres 64 membres que serien triats directament mitjançant demarcacions territorials que no haurien de coincidir necessàriament amb la planta municipal sinó basar-se, en la mesura del possible, en els “barris metropolitans” ja existents. “Aquesta fórmula suposaria elegir un conseller por cada 50.000 habitants coincidint així amb el que es preveu en la Disposició Transitòria Quarta de l’EAC. Aquest Consell de Cent reinstaurat com el màxim òrgan de Govern de l’AMB elegiria al seu President d’entre els seus membres”.
Centrat en la qüestió mediambiental, Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats, recorda que les competències sobre ecologia de l’AMB afecten a tres àmbits: el cicle de l’aigua, els residus i els serveis ambientals (canvi climàtic, transició energètica i educació ambiental). Les actuacions en aquests tres àmbit es concreten en el Pla d’Actuació metropolitana (PAM) i en la Reflexió estratègica metropolitana (REM), global i transversal, per tal de definir què ha de ser l’AMB a mitjà i llarg termini. “De fet, els èxits de la planificació estratègica metropolitana i de les conseqüents polítiques de medi ambient i sostenibilitat han estat notables —destaca Boada— cal reconèixer-ho abans de plantejar algunes vies de superació dels nous reptes que l’evolució dels fets està comportant”. De cara al futur, el repte que es planteja és el mateix que concerneix el conjunt de la humanitat: mantenir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri dels ecosistemes. Per fer-hi front, les polítiques no s’han de limitar a les “mediambientals”, sinó que s’haurien de concebre de manera transversal i, per gestionar-les, el Doctor opina que s’han de superar les divisions administratives existents. “Aconseguir-ho no és fàcil perquè s’han de vèncer inèrcies ben incrustades en les mentalitats, en la tradició administrativa departamental i en els pressupostos. Tanmateix, és possible fer-ho”. La qüestió és aconseguir un consens a nivell polític i administratiu per tal de treballar coordinadament.
La gestió del canvi climàtic a escala global requereix també un canvi d’escala territorial. “Transposar el concepte i l’estructura administrativa d’àrea metropolitana a un nombre superior de municipis compresos, més o menys arbitràriament, dins d’una futura “regió metropolitana” no ens sembla que sigui la solució més adequada”, assevera Boada. En paral·lel, proposa que la regió metropolitana “més adient” per planificar i gestionar la transició ecològica és el conjunt de la regió, Catalunya, concebut com un àmbit territorial complex i socialment viable que disposa d’un estatus polític i administratiu millorable, però legítim i consolidat.
La necessitat de reforçar l’AMB per abordar amb garanties els reptes del canvi climàtic, així com fomentar la innovació i la sostenibilitat són alguns dels temes que travesssen els cinc articles. |
Des del món de la creació, Emma Riverola, escriptora i dramaturga, analitza com la pandèmia ha accelerat un canvi de paradigma que transformarà la nostra manera de treballar, de relacionar-nos, de viure. “Els reptes són majúsculs i els enfrontem sense utopies consumibles, les vam esgotar el segle passat”, afirma. En aquest context de transició, Barcelona, que històricament ha sabut fer-se un lloc en el panorama internacional també a nivell cultural, forjar-se com una Gran Barcelona, es queda “petita” davant dels reptes actuals. “Com llavors, la ciutat no pot conformar-se amb les aigües estancades de l’ensimismament, un simple aparador sense impuls transformador. Només cal alçar la mirada. El món és aquí, al nostre voltant. Amb les seves complexitats, les seves contradiccions, els seus conflictes i els seus reptes. Una pluja d’energia corre pels seus propis i adjacents carrers. No podem menysprear-la ni condemnar-la al descoratjament, el projecte de llei serà impagable”. Riverola assenyala com els mateixos conceptes de ciutat, ciutadà, civisme i civilització comparteixen alguna cosa més que un passat lèxic clàssic, “contenen la base del progrés”. Ara bé, considera que també contenen “les trampes de la desigualtat”: “La que converteix la convivència en un polvorí i obre esquerdes en la democràcia.” Amb tot, la dramaturga i escriptora es mostra optimista. “A partir del pensament, la creativitat, el reconeixement i els espais compartits, es pot construir un nou Gran Barcelona que superi els seus termes, els límits del conformisme.”. En aquest sentit evoca la imatge d’una casa sense reixes, tal com anhelava Mercè Rodoreda, quan es va instal·lar definitivament a Romanyà de la Selva després d’anys d’exili a Ginebra.
Héctor Santcovsky, Director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmica, està d’acord amb Josep M. Cardellach en el diagnòstic en la necessitat de dotar de més capacitat de gestió a l’Àrea Metropolitana i dimensionar-la per cobrir les necessitats del territori. El debat actual sobre les funcions de l’AMB posa de manifest el “problema de governança” en el sentit de qui represent, qui fa de portaveu, qui lidera, qui assumeix la responsabilitat de les diferents qüestions, etc. “És aquí on cal que la suma de tots els actors públics i privats han de trobar un model que permeti el salt d’escala sobretot en els temes més estratègics.” Una de les idees bàsiques defensa Santcovsky és la necessitat de sumar forces, guanyar consensos, concertar actuacions, assolir reptes metropolitans. En aquest sentit, marca una prioritat: establir una “agenda metropolitana” entre tots els actors: Institucions, societat civil, agents socials i econòmics pels temes més destacats i estratègics. Entre els més estratègics hi ha la cohesió social, desigualtats i combat a l’exclusió social; la promoció econòmica del territori metropolità, projecció exterior, marca, imatge, etc.; la unificació d’iniciatives concretes de recerca i captació d’inversió, internacionalització, etc.; la coordinació d’iniciatives lligats amb centres d’excel·lència dedicats a la innovació en el camp digital, tecnològic i de transició ecològica justa; les polítiques d’infraestructures, rodalies, mobilitat “metropolitana”, vies, etc., així com la coordinació en temes de transport entre el territori de l’AMB i la RMB; una planificació territorial i polítiques d’habitatge; treballar per definir la identitat i la projecció cultural de la metròpolis i finalment, assolir una coordinació en matèria ambiental en temes de mobilitat sostenible, qualitat de l’aire i el canvi climàtic.
Eugènia Carreres, consultora de Comunicació, apunta que, malgrat que existeixi l’AMB no s’ha resolt com cal l’encaix entre Barcelona i Catalunya. En el context actual de crisi —política, social i econòmica— es planteja més que mai la necessitat de definir la nova imatge de Barcelona. Carreres, insisteix que Barcelona “és el nostre principal actiu”, i que pot arribar a concentrar 4 milions d’habitants i el 70% del PIB de Catalunya.Per això, s’imposa la necessitat de superar els seus confins, aixi com treballar en els àmbits de la sostenibilitat, la mobilitat, la ciència, el medi ambient, la salut, la innovació, la tecnologia, la creativitat, el talent, la col·laboració, la cultura, la indústria, l’educació… Ara bé, cal un consens públic-privat, “una intel·ligent cooperació entre les diferents municipalitats que conformarien la veritable Barcelona metropolitana i d’un legítim govern mega urbà”. D’altra banda, Carreres assenyala que una Barcelona forta arrossega les ciutats més petites a desenvolupar-se i a participar d’una economia de la innovació. Perque la marca Barcelona tingui gruix, ha de contenir una proposta de valor i una autenticitat que en el passat va propocionar un èxit. Insta a treballar, doncs, en la marca Barcelona, una ciutat que actualment ja atreu moltes empreses internacionals que la trien per establir-hi les seves seus. “Les companyies, l’activitat, decideixen establir-se, en el fons, d’acord amb el que han fet sempre, només que ara en relació a nous marcadors com la tecnologia i la connectivitat, la sostenibilitat, la mobilitat… aquests són els nous condicionants. La partida la juguem aquí. No perquè la nostra vocació sigui convertir-nos en la ciutat global descrita per Sassen: Barcelona no és Nova York ni Tòquio, ni ho vol ser. Però no pot acabar en el Passeig de Gràcia, o en Nou Barris. Aquest és un projecte petit.”. Amb una ambició per ampliar la Gran Barcelona, la ciutat podrà entrar en el següent episodi de la seva història. “La decisió serà econòmica, serà política, però també ho serà d’afinitat i, avui dia ja, fins i tot de propòsit compartit. És més, estem instal·lats ja en el lideratge de la col·laboració; en tot. En això també. Ciutats i empreses han de treballar conjuntament per a enfrontar els grans problemes, ja no ho poden fer per separat perquè els reptes són més grans que elles mateixes, són compartits. I en aquesta partida es dirimeix també la seva reputació.”
L’advocat Josep Mª Cardellach, és el president de BARCELONA DISTRICTE FEDERAL (BDF), una cèl·lula transversal de reflexió que es va presentar el febrer del 2019 i que concep la metròpolis des de la seva interacció amb el territori que l’envolta. Cardellach apunta a la necessitat de superar el “recel entre institucions” establint una governança cooperativa per atènyer objectius comuns que únicament aconseguiran la seva plenitud en una dimensió metropolitana. En el primer treball de l’organisme, “Un projecte per a la Barcelona Metropolitana”, s’analitza la situació d’un món en el qual una extensa xarxa de ciutats globals concentra percentatges creixents de la població i la riquesa global. Així, les metròpolis en les quals viu el 20% de la població mundial concentren el 50% del PIB global, i aquesta concentració té una imparable tendència a augmentar. Aquest treball mostra que la dialèctica entre tensions i progrés ve determinada per l’existència d’una “governança de qualitat”. Pel que fa Barcelona, un municipi amb 100 km² i 1,6 milions d’habitants, població i empreses viuen entrellaçades amb els municipis veïns de manera que, al capdavall, tal com apunta Cardellach, “s’assembla més al territori de 600 km² on viuen 3,2 milions d’habitants repartits en 36 municipis”. L’estudi posa de relleu la manca d’una estructura administrativa pròpia capaç de gestionar aquest conjunt de municipis que comparteixen les mateixes necessitats —política social, habitatge, infraestructures estratègiques—, així com la dificultat de construir noves administracions amb capacitat per a millorar l’acció de govern. El treball posa de relleu, d’altra banda, el canvi de model de mobilitat “cosa que suposa un ús intensiu de l’espai públic”: “La transició cap a un model de mobilitat sostenible és inevitable”, sostè Cardellach. Per aquest motiu, defensa la necessitat de crear una “agència de mobilitat” per gestionar de manera conjunta totes les polítiques de mobilitat, a nivell tant municipal com metropolità. Per tal d’apropar als ciutadans la política metropolitana, que s’ha constatat que és poc coneguda, la BDF proposa establir com a òrgan màxim de Govern de l’AMB un Consell en el qual serien membres nats els 36 alcaldes dels municipis metropolitans; però del qual formarien part altres 64 membres que serien triats directament mitjançant demarcacions territorials que no haurien de coincidir necessàriament amb la planta municipal sinó basar-se, en la mesura del possible, en els “barris metropolitans” ja existents. “Aquesta fórmula suposaria elegir un conseller por cada 50.000 habitants coincidint així amb el que es preveu en la Disposició Transitòria Quarta de l’EAC. Aquest Consell de Cent reinstaurat com el màxim òrgan de Govern de l’AMB elegiria al seu President d’entre els seus membres”.
Centrat en la qüestió mediambiental, Lluís Boada, Doctor en Ciències Econòmiques i en Humanitats, recorda que les competències sobre ecologia de l’AMB afecten a tres àmbits: el cicle de l’aigua, els residus i els serveis ambientals (canvi climàtic, transició energètica i educació ambiental). Les actuacions en aquests tres àmbit es concreten en el Pla d’Actuació metropolitana (PAM) i en la Reflexió estratègica metropolitana (REM), global i transversal, per tal de definir què ha de ser l’AMB a mitjà i llarg termini. “De fet, els èxits de la planificació estratègica metropolitana i de les conseqüents polítiques de medi ambient i sostenibilitat han estat notables —destaca Boada— cal reconèixer-ho abans de plantejar algunes vies de superació dels nous reptes que l’evolució dels fets està comportant”. De cara al futur, el repte que es planteja és el mateix que concerneix el conjunt de la humanitat: mantenir l’escalfament global, el canvi climàtic, dins els límits compatibles amb l’estabilitat social, la supervivència humana i l’equilibri dels ecosistemes. Per fer-hi front, les polítiques no s’han de limitar a les “mediambientals”, sinó que s’haurien de concebre de manera transversal i, per gestionar-les, el Doctor opina que s’han de superar les divisions administratives existents. “Aconseguir-ho no és fàcil perquè s’han de vèncer inèrcies ben incrustades en les mentalitats, en la tradició administrativa departamental i en els pressupostos. Tanmateix, és possible fer-ho”. La qüestió és aconseguir un consens a nivell polític i administratiu per tal de treballar coordinadament.
La gestió del canvi climàtic a escala global requereix també un canvi d’escala territorial. “Transposar el concepte i l’estructura administrativa d’àrea metropolitana a un nombre superior de municipis compresos, més o menys arbitràriament, dins d’una futura “regió metropolitana” no ens sembla que sigui la solució més adequada”, assevera Boada. En paral·lel, proposa que la regió metropolitana “més adient” per planificar i gestionar la transició ecològica és el conjunt de la regió, Catalunya, concebut com un àmbit territorial complex i socialment viable que disposa d’un estatus polític i administratiu millorable, però legítim i consolidat.
La necessitat de reforçar l’AMB per abordar amb garanties els reptes del canvi climàtic, així com fomentar la innovació i la sostenibilitat són alguns dels temes que travesssen els cinc articles. |
Des del món de la cultura, Emma Riverola, escriptora i dramaturga, analitza com la pandèmia ha accelerat un canvi de paradigma que transformarà la nostra manera de treballar, de relacionar-nos, de viure. “Els reptes són majúsculs i els enfrontem sense utopies consumibles, les vam esgotar el segle passat”, afirma. En aquest context de transició, Barcelona, que històricament ha sabut fer-se un lloc en el panorama internacional també a nivell cultural, forjar-se com una Gran Barcelona, es queda “petita” davant dels reptes actuals. “Com llavors, la ciutat no pot conformar-se amb les aigües estancades de l’ensimismament, un simple aparador sense impuls transformador. Només cal alçar la mirada. El món és aquí, al nostre voltant. Amb les seves complexitats, les seves contradiccions, els seus conflictes i els seus reptes. Una pluja d’energia corre pels seus propis i adjacents carrers. No podem menysprear-la ni condemnar-la al descoratjament, el projecte de llei serà impagable”. Riverola assenyala com els mateixos conceptes de ciutat, ciutadà, civisme i civilització comparteixen alguna cosa més que un passat lèxic clàssic, “contenen la base del progrés”. Ara bé, considera que també contenen “les trampes de la desigualtat”: “La que converteix la convivència en un polvorí i obre esquerdes en la democràcia.” Amb tot, la dramaturga i escriptora es mostra optimista. “A partir del pensament, la creativitat, el reconeixement i els espais compartits, es pot construir un nou Gran Barcelona que superi els seus termes, els límits del conformisme.”. En aquest sentit evoca la imatge d’una casa sense reixes, tal com anhelava Mercè Rodoreda, quan es va instal·lar definitivament a Romanyà de la Selva després d’anys d’exili a Ginebra.
Héctor Santcovsky, Director de l’Àrea de Desenvolupament Social i Econòmica, està d’acord amb Josep M. Cardellach en el diagnòstic en la necessitat de dotar de més capacitat de gestió a l’Àrea Metropolitana i dimensionar-la per cobrir les necessitats del territori. El debat actual sobre les funcions de l’AMB posa de manifest el “problema de governança” en el sentit de qui represent, qui fa de portaveu, qui lidera, qui assumeix la responsabilitat de les diferents qüestions, etc. “És aquí on cal que la suma de tots els actors públics i privats han de trobar un model que permeti el salt d’escala sobretot en els temes més estratègics.” Una de les idees bàsiques defensa Santcovsky és la necessitat de sumar forces, guanyar consensos, concertar actuacions, assolir reptes metropolitans. En aquest sentit, marca una prioritat: establir una “agenda metropolitana” entre tots els actors: Institucions, societat civil, agents socials i econòmics pels temes més destacats i estratègics. Entre els més estratègics hi ha la cohesió social, desigualtats i combat a l’exclusió social; la promoció econòmica del territori metropolità, projecció exterior, marca, imatge, etc.; la unificació d’iniciatives concretes de recerca i captació d’inversió, internacionalització, etc.; la coordinació d’iniciatives lligats amb centres d’excel·lència dedicats a la innovació en el camp digital, tecnològic i de transició ecològica justa; les polítiques d’infraestructures, rodalies, mobilitat “metropolitana”, vies, etc., així com la coordinació en temes de transport entre el territori de l’AMB i la RMB; una planificació territorial i polítiques d’habitatge; treballar per definir la identitat i la projecció cultural de la metròpolis i finalment, assolir una coordinació en matèria ambiental en temes de mobilitat sostenible, qualitat de l’aire i el canvi climàtic.
Eugènia Carreres, consultora de Comunicació, apunta que, malgrat que existeixi l’AMB no s’ha resolt com cal l’encaix entre Barcelona i Catalunya. En el context actual de crisi —política, social i econòmica— es planteja més que mai la necessitat de definir la nova imatge de Barcelona. Carreres, insisteix que Barcelona “és el nostre principal actiu”, i que pot arribar a concentrar 4 milions d’habitants i el 70% del PIB de Catalunya.Per això, s’imposa la necessitat de superar els seus confins, aixi com treballar en els àmbits de la sostenibilitat, la mobilitat, la ciència, el medi ambient, la salut, la innovació, la tecnologia, la creativitat, el talent, la col·laboració, la cultura, la indústria, l’educació… Ara bé, cal un consens públic-privat, “una intel·ligent cooperació entre les diferents municipalitats que conformarien la veritable Barcelona metropolitana i d’un legítim govern mega urbà”. D’altra banda, Carreres assenyala que una Barcelona forta arrossega les ciutats més petites a desenvolupar-se i a participar d’una economia de la innovació. Perque la marca Barcelona tingui gruix, ha de contenir una proposta de valor i una autenticitat que en el passat va propocionar un èxit. Insta a treballar, doncs, en la marca Barcelona, una ciutat que actualment ja atreu moltes empreses internacionals que la trien per establir-hi les seves seus. “Les companyies, l’activitat, decideixen establir-se, en el fons, d’acord amb el que han fet sempre, només que ara en relació a nous marcadors com la tecnologia i la connectivitat, la sostenibilitat, la mobilitat… aquests són els nous condicionants. La partida la juguem aquí. No perquè la nostra vocació sigui convertir-nos en la ciutat global descrita per Sassen: Barcelona no és Nova York ni Tòquio, ni ho vol ser. Però no pot acabar en el Passeig de Gràcia, o en Nou Barris. Aquest és un projecte petit.”. Amb una ambició per ampliar la Gran Barcelona, la ciutat podrà entrar en el següent episodi de la seva història. “La decisió serà econòmica, serà política, però també ho serà d’afinitat i, avui dia ja, fins i tot de propòsit compartit. És més, estem instal·lats ja en el lideratge de la col·laboració; en tot. En això també. Ciutats i empreses han de treballar conjuntament per a enfrontar els grans problemes, ja no ho poden fer per separat perquè els reptes són més grans que elles mateixes, són compartits. I en aquesta partida es dirimeix també la seva reputació.”
| share: |       |
