MARIONA TOMÀS: “BARCELONA ÉS LA PRIMERA INTERESSADA EN TROBAR MÈTODES EFICIENTS DE GOVERNANÇA “

La clau de l’eficiència metropolitana es troba en un principi clàssic de l’urbanisme: la barreja d’usos, ciutats que combinin tot tipus d’activitat, de gent, d’orígens, de condicions econòmiques i amb unes estructures de govern que facilitin els serveis i comptin amb finançament adequat

Per Rafael Pradas.

Mariona Tomàs és professora agregada de Ciència Política, membre de Grup de Recerca en Estudis Locals (GREL) de la Universitat de Barcelona. La seva investigació se centra en governança metropolitana, polítiques urbanes i govern local. Experta en les reformes metropolitanes de Mont-real, ha estat guardonada per la Governadora General de Canadà i el Parlament del Quebec. El 2017 va publicar un llibre sobre el pensament metropolità de Pasqual Maragall. Ha estudiat la participació ciutadana a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i ara dirigeix un projecte comparatiu sobre la governança metropolitana a Espanya. És membre del Consell Assessor del Programa de Ciutats Globals del CIDOB i comissària de la metròpoli multinivell del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

-Des de la perspectiva acadèmica, quin moment creu que viu Barcelona, ciutat, àrea, regió…?

-Estem en un moment interessant. A Barcelona tenim molta tradició de debatre sobre que és la ciutat i que és la metròpolis. Ja fa molts anys, de fet des del segle passat, que en parlem i dic que el moment és interessant perquè va costar molt assumir la realitat metropolitana per les dificultats polítiques prou conegudes, però va arribar un moment que tothom va reconèixer l’existència del fet metropolità, ja ningú qüestiona que hi ha una àrea metropolitana que necessita eines per funcionar. Ara és interessant veure com el debat també salta a l’escala de la regió metropolitana. És a dir, hem aconseguit tenir l’àrea metropolitana però ja s’ha fet petita pel que és el dia a dia dels seus habitants… I per tant estem fent el procés de pensar més enllà, de sortir de Barcelona, intentant abordar el debat a escala de la regió metropolitana. Trobo molt interessant el salt que ha fet el Pla Estratègic: de la ciutat a l’àrea metropolitana i ara a escala de regió metropolitana per intentar debatre que cal fer amb aquests cinc milions d’habitants que tenen unes interrelacions i unes deficiències molt clares, sense oblidar que forma part d’un tot, d’un territori de set milions i mig d’habitants.

-Sortir de Barcelona sí, però al capdavall és l’existència de Barcelona la que sustenta el fet metropolità…

-El paper de Barcelona és obvi: si ha anat creixent i s’han anat creant les ciutats del seu voltant és per la capacitat d’atracció que genera però també és cert que necessita de la resta del territori perquè les grans infraestructures, els elements que la fan funcionar, es troben fora de la ciutat. Barcelona és l’inici, però ara és un tot interrelacionat i això és el que costa molt de veure. Hi ha gent que viu a determinats municipis de l’àrea amb molta qualitat de vida, un nivell de renda elevat, que pot pensar que no ha de pagar pels serveis del conjunt. Està clar que si aquella població ha tingut capacitat d’atraure empreses o població d’un cert nivell econòmic és perquè forma part del conjunt metropolità. La capital ha d’entendre que la població que hi va a treballar viu en altres municipis a causa dels preus de l’habitatge a Barcelona. Per tant hi ha aquest sentiment de doble direcció. I això és el que sempre ha estat més complicat de comprendre. Barcelona no és un dònut amb el centre i la perifèria només.

-Potser no hi ha consciència metropolitana…

-Aquest és un dels temes clau. A la UB vam fer una recerca centrada en els municipis de l’AMB, tant sobre la institució com sobre el fet metropolità, el fet de ser metropolità i la veritat és que el sentiment de pertinença és molt local, de barri o de ciutat dependent de la mida del municipi. Es veuen les qüestions metropolitanes com merament funcionals. No hi ha consciència però és cert que els fets l’aniran creant: per exemple, per respondre a una qüestió com l’habitatge s’han creat els sindicats de llogateres en diferents municipis de l’àrea metropolitana. La dinàmica del que afecta a Barcelona afecta l’Hospitalet i Cornellà i és inevitable que al final tot això adquireixi una dimensió metropolitana. El mateix podríem dir de la qüestió climàtica. Potser ara no hi ha consciencia però n’hi haurà. No parlo en termes d’identitat, que seria una altra qüestió. No crec que la gent s’acabi sentint metropolitana però hi haurà consciencia de l’espai, de l’àmbit on es produeixen certes lluites, mobilitzacions, fenòmens o recursos que ens afecten.

“S’han de trobar aquells incentius que facin que els alcaldes vegin que cooperar en certs temes surt a compte.”

-És possible que un se senti barceloní de Cornellà…

-Crec que hi ha una línia cultural interessant com és la Quinzena de la dansa metropolitana. Igual com un habitant de l’Hospitalet o de Sant Cugat va a Barcelona al teatre una de Barcelona pot anar a la Tecla Sala i a més esta ben connectat en transport públic.

-Hi ha un excés de localisme?

-Sí, aquí i tot arreu, sempre és l’escull principal. Es mira massa pels interessos immediats, locals, polítics. Passa aquí, a Itàlia i a França, a tot arreu. S’han de trobar aquells incentius que facin que els alcaldes vegin que cooperar en certs temes surt a compte i crec que a l’AMB, deu anys després de la seva creació, en alguns temes està passant, els alcaldes veuen que algunes qüestions gestionen millor en mans de l’AMB. Esta clar amb l’urbanisme, els residus, els carrils bicis, la mobilitat sostenible… Son temes lents en el temps. Conec molt be el cas de Montreal: des del 2000, quan es va crear la comunitat metropolitana, un espai equivalent a la nostra regió, fins ara hi ha hagut una evolució, han vist que en certs temes és millor que actuï la comunitat metropolitana, que faci la planificació tot i que al principi estaven molt enrocats, perquè a més, allà, va haver-hi un tema de fusions de municipis. Al llarg dels anys s’ha anat renovant la classe política, aquí també s’han renovat els alcaldes i la gent veu que aquesta cooperació és positiva, hi ha un tema d’actitud que és fonamental. Que és el que dèiem de la consciencia metropolitana, entendre que és millor en molts temes cooperar i poc a poc anar acceptant el lideratge metropolità sense perdre la identitat i l’especificitat local.

-Potser hi ha persones que creuen que això de la metròpolis no va amb elles…

-Probablement hi ha persones que viuen i treballen a 10 minuts de casa seva i potser no surten mai del seu municipi però crec que la majoria de ciutadans de l’àrea metropolitana i de tota la regió es desplacen entre municipis per treballar, per comprar, anar al cine, al teatre, per visitar als amics, per deu mil raons la gent es desplaça. Hi ha localisme quan es toca la butxaca.

-Abordem el tema de sempre: saber si tenim una regió metropolitana massa gran o un país massa petit…

-Aquesta és una de les qüestions que més debats polítics ha suscitat. L’últim va ser l’any 2000 amb l’informe Roca i han passat més de vint anys. Crec que el govern de la Generalitat l’ha d’entomar però ara mateix no hi sembla molt interessat. Es una qüestió que s’ha d’abordar des del govern, no pot obviar aquesta realitat, s’hi ha de donar algun tipus de resposta, intentar repensar-hi o al menys iniciar un diàleg, però sigui com sigui s’hi ha d’implicar. L’organització local en el seu territori i les àrees metropolitanes són una competència de les comunitats autònomes.

-La metròpolis Barcelona, de la mida que li vulguem donar, com l’hauríem de situar en l’entorn Espanya?

-En termes d’institucionalització o de governança Barcelona està molt avançada, a anys llum de la resta. Si es mira a la resta d’Europa, Itàlia, França, Regne Unit, es veurà que el tema de les metròpolis mai ha estat a l’agenda política espanyola. És un tema que ni hi és ni se’l espera, tot i que el Ministeri de Transports i Mobilitat ha incorporat l’agenda urbana.

-Però els municipis espanyols es mouen…

-Estic dirigint un projecte l es veu clarament que Barcelona és el cas més avançat. Madrid és una ciutat regió i no hi ha pràcticament debat metropolità. Ara a Andalusia ha començat, especialment en el cas de Sevilla on s’ha creat un fòrum metropolità liderat per l’alcalde. A l’agenda urbana d’Andalusia també s’ha inclòs la dimensió metropolitana perquè a més de Sevilla hi ha Màlaga i Granada, és un territori amb varies aglomeracions. A València també s’ha reprès la discussió tot i que condicionada pel fet, com li passava a Barcelona els anys vuitanta, que té una entitat de transport i una altra de medi ambient, és un espai molt fragmentat. El president de la comunitat Ximo Puig va anunciar que es faria un debat parlamentari sobre el tema metropolità, s’han elaborat diversos informes i es pot dir que se’n comença a parlar.

-Però en l’àmbit europeu les àrees metropolitanes institucionalitzades tampoc són masses…

-Deu n’hi do. A França hi les metropole des dels anys seixanta a Marsella, Lió, Lille… Paris mai havia tingut un àrea institucionalitzada, i en té una des de 2016, més dèbil del que volien els seus impulsors però existeix. França té una llei amb recursos i finançament per a les àrees metropolitanes. A Alemanya l’alcalde metropolità d’Hannover i també de Stuttgart s’escull directament A Polònia Katowice és la primera ciutat que n’ha tingut. En els últims 10 anys s’ha avançat molt a Europa i de fet des de la Unió Europea es comença a introduir una mica la dimensió metropolitana.

-És bo escollir els alcaldes metropolitans per elecció directa?

-Té avantatge i inconvenients. Un avantatge és que queda més clar el rendiment de comptes, de resultats. Si l’alcalde que hem escollit a les eleccions locals és el que va al consell metropolità probablement mai parli de temes metropolitans; això és el que sol passar aquí. Són eleccions locals i prou. A nivell de campanya, de programa, de rendiment de comptes és obvi que amb l’elecció directa es millora molt, però s’ha de veure la seva viabilitat a cada un dels territoris. En el nostre cas tenim un alcalde per als 1.600.000 habitants de Barcelona, però un alcalde per a 3,2 milions de la seva àrea metropolitana no tindria sentit i tampoc tenir-ne per als 5 milions de persones de la regió, perquè l’encaix en el nostre sistema concret es faria molt difícil. En altres llocs sí funciona: a Manchester tenen alcalde metropolità perquè es tracta de deu municipis de mides semblants i aquest alcalde, com a Liverpool, té el lideratge.

-Quin paper juga Barcelona en aquest entorn europeu?

-Barcelona continua tenint bona reputació, s’ha sabut vendre molt bé i fa coses interessants en terrenys com les noves tecnologies, la ciutat digital. Serà interessant veure si sap reorientar-se després de la pandèmia, encara no sabem si torna el turisme com sempre i seguirà sent ciutat turística o aconseguirà equilibrar la seva activitat. Crec que es troba en la cruïlla de saber cap on va, que vol ser…

-I les metròpolis americanes com funcionen ?

-Es molt el campi qui pugui, per la competència entre municipis de la mateixa àrea. Hi ha un sol govern metropolità establert com a tal, el de Portland i també hi ha altres ciutats que cooperen, però en general el que trobem és el model d’Atlanta, de Boston, de Nova York o Los Ángeles que son ciutats hiperfragmentades, en les que cada ajuntament té les seves polítiques i a més hi ha una gran competició per atraure població i empreses i tot això afavoreix els guetos i les desigualtats.

-Que hauria de fer una metròpolis per ser eficient, per funcionar i ser mitjanament justa?

-Potser la clau està en un principi clàssic de l’urbanisme que és la barreja d’usos, intentar tenir ciutats que combinin tot tipus d’activitat, de gent, d’orígens, de condicions econòmiques i amb unes estructures de govern que facilitin els serveis i comptar amb un finançament adequat.

-Però els ajuntaments estan molt mal finançats…

-Quan mirem el repartiment de la despesa pública que s’ha fet des de la transició veiem que els ajuntaments s’han quedat pràcticament igual. Des de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies porten anys reclamant una segona descentralització i més recursos, sobretot perquè els ajuntaments han d’abordar temes que no son obligatoris però que presten. Al primer lloc on va un ciutadà és a l’ajuntament, és difícil dir-li que és competència de l’un o de l’altre. Vol saber que passa amb l’escola bressol, del seu fill o amb la salut. Ara a molts ajuntaments es fan pressupostos participatius, mitjançant els quals la població fa propostes de projectes de millora. Que vol la gent? Educació, salut, i un bon us dels espais públics. El problema és que els ajuntaments no poden construir les escoles o finançar els hospitals o fer front al tema de la immigració, la nova població que arriba. Cal que tinguin un millor finançament.

-Cap on va o ha d’anar el Pla Estratègic Metropolità? Vostè hi està directament implicada…

-Si, sóc comissària de la metròpolis multinivell juntament amb en Joan Campreciós. Hi ha quatre apartats “metròpolis” temàtics i dos transversals perquè toquen tots els temes i un d’ells és el multinivell que aborda els temes de governança. A l’octubre s’han iniciat debats oberts a la ciutadania sobre institucions i finançament. Crec que cal incloure el màxim de veus possibles a l’hora de parlar de la metròpolis, no nomes els alcaldes sinó també associacions, entitats, empreses, etcètera per poder fer un balanç de que tenim ara, quins consorcis, mancomunitats, xarxes existeixen a la regió metropolitana i al final del procés quan acabi la idea serà fer propostes de com ordenar-la millor. Per a mi la base és parlar amb tothom i posar-se d’acord amb el mínim comú denominador per cooperar. Els municipis cooperen, estan cooperant, en qüestions sectorials com aigua o transports. Hem de veure el que tenim i ordenar-ho, però no crear instruments nous si els que tenim ja funcionen.

-Ara mateix quin seria el principal coll d’ampolla de la metròpolis?

-Per a mi, el transport públic és clau. Si volem donar resposta a l’emergència climàtica i reduir la contaminació el transport públic és prioritari, però encara la majoria de ciutats no estan connectades. Per anar en transport públic del Vallès al Baix Llobregat s’ha de passar per Barcelona Això i habitatge, l’habitatge és clau, és un dels grans problemes que tenim plantejats i que no pot ser resolt solament per les administracions locals i metropolitanes i va molt lligat a la planificació urbanística.

-Quina ciutat europea té més consciencia metropolitana, és més avançada, té bona governança?

-És molt difícil de dir. Lió és un exemple de que s’ha fet eleccions directes a consellers metropolitans i és una metròpolis que dedica un percentatge molt elevat del seu pressupost a temes socials, de cohesió. M’agraden les metròpolis franceses perquè han d’integrar per llei un consell econòmic i social. Londres funciona be en el sentit que hi ha un lideratge molt clar de l’alcalde malgrat que també hi ha una assemblea metropolitana que ha assumit una experiència que ve dels anys seixanta malgrat els intents de Margareth Thatcher d’eliminar el Greater London Council.

Crec que Barcelona és la primera interessada en trobar mètodes eficients de governança. Si es vol resoldre la contaminació o la situació de l’habitatge cal una solució conjunta. Pasqual Maragall ho veia claríssim als anys vuitanta, i no estàvem com estem ara, al dir que sola Barcelona no és. Crec que s’ha anat avançant en aquesta visió.

-Potser convé que el govern de la Generalitat s’ho prengui seriosament…

-S’hauria d’avançar. No hauríem d’entrar en un debat de competències sino parlar d’eficiència, de com trobem maneres de resoldre els problemes del territori, d’equilibrar-lo, d’abordar els problemes de cinc milions de persones, això no ho podem obviar.