ALGUNS DELS INTERROGANTS DE LA METRÒPOLIS POSTPANDÈMIA
Quins són els reptes de la Barcelona Metropolitana postpandèmia? Com s’ha d’abordar la qüestió del turisme, la nova consciència cultural o l’aplicació del 5G? Us oferim un resum dels articles que han elaborat cinc experts sobre aquests temes en el marc de la secció Repensar la Metròpolis.
Per Xavier Marcé, regidor de Nou Barris, cal invertir la direcció promocional del turisme a Barcelona i construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Barcelona, com tantes altres ciutats europees, ha treballat tradicionalment el turisme des de la perspectiva de la demanda tot considerant que la justificació prioritària de la promoció turística era la competència eficient amb altres destins. Ara toca invertir aquesta direcció promocional posant en valor tot un seguit d’elements que hauran de contribuir a diversificar els fluxos turístics, ampliar la seva base territorial i multiplicar els valors relacionals entre els residents i els visitants. Cal, doncs, construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Abordar aquestes qüestions implica acceptar que la gestió lògica del turisme urbà és essencialment aspiracional, i per tant administrable des de la perspectiva de la construcció d’imaginaris pensats ad hoc; en comptes d’una gestió passiva basada essencialment en l’administració, més o menys racional, del patrimoni natural o cultural. Fins i tot l’existència d’aquestes realitats patrimonials és, en el cas de les grans ciutats, manipulable (en el sentit d’esdevenir objecte potencial de subversions que alterin el seu significat original). Barcelona no pot ser un destí vacacional, en la mesura que la seva oferta patrimonial i cultural ha de ser objecte d’una atenció prioritària que renovi el seu interès per els propis residents.
Considerar el conjunt de la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política del visitant esdevé essencial. En primer lloc, des del punt de vista de l’allotjament. Dormir a vint parades de metro del centre de la ciutat és habitual a Nova York, París, Berlín o Londres. En segon lloc, perquè la capacitat per generar dinàmiques icòniques que esdevinguin tendència per al propi ciutadà i a l’hora motiu d’interès per al visitant és absolutament viable.
La raó per la qual el districte cultural de l’Hospitalet, els restaurants xinesos de Fondo o qualsevol altra destinació metropolitana no és d’interès turístic és perquè tampoc ho és per els propis barcelonins. Aquest és el punt de sortida que cal adoptar per a transformar el nostre model turístic: administrar l’oferta des de la perspectiva dels interessos dels propis ciutadans.
La comoditat d’una gestió metropolitana hipermunicipalista (bé que amb alguns apunts sòlids de solidaritat territorial) no és la millor manera d’afrontar els canvis econòmics que acompanyaran la gestió postpandèmia. Ara per ara, anar a viure a Sant Boi és una tragèdia per a molts joves barcelonins i barcelonines, mentre que als de Sant Boi els resulta indiferent viure a Barcelona. Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.
Mariona Tomàs Fornés, Professora agregada Serra Húnter, Departament de Ciència Política (UB), considera que existeixen múltiples models de governança metropolitana i no existeix una fórmula única que funcioni per a tots, però a grans trets es poden distingir quatre models segons el seu grau d’institucionalització. A un nivell (després de la fusió de municipis o amb una designació de “ciutat metropolitana”, com ara els casos de Toronto i Tokio), o a dos nivells (mantenint els municipis però amb un nivell de coordinació metropolitana), com serien els casos de Lió, Montreal i Portland. En l’altre extrem, models poc institucionalitzats basats en la cooperació voluntària de municipis: ja sigui a través d’una mancomunitat o associació de municipis o mitjançant la planificació estratègica, com és el cas de Poznan i Amsterdam. Amb un grau mitjà d’institucionalització, hi ha agències metropolitanes sectorials (per gestionar o planificar un sol servei com el transport públic, medi ambient, policia, etc.), com ara València, Bilbao i Nova York, i finalment el model de coordinació vertical, en el qual les polítiques metropolitanes no es realitzen per a un ens específicament metropolità sinó de facto per altres àmbits de govern que ja existeixen (una regió, una província, un comtat, etc.). Aquí tindríem els casos de Madrid, Copenhaguen i Berlín.
Un dels problemes cabdals de la governança metropolitana és el finançament deficient. Les despeses municipals per càpita solen ser més elevades a les regions metropolitanes a causa de la naturalesa dels serveis (com el transport públic i la recollida de residus). Tot i això, les institucions metropolitanes no gaudeixen d’autonomia fiscal. En la majoria dels casos, el seu finançament prové d’una barreja de fonts, principalment transferències d’altres nivells de governs i impostos. Mentre que a França, les noves metròpolis tenen més incentius financers, a Anglaterra hi ha assignacions directes del govern central. Per exemple, a Manchester, els ingressos d’origen propi representen aproximadament el 25% dels ingressos totals. El fet de tenir més ingressos d’origen propi (impostos i taxes) i la llibertat sobre la recaptació d’impostos proporciona més autonomia fiscal que no pas dependre de les transferències intergovernamentals (Slack, 2018 ).
En general, predominen els models d’elecció indirecta, on els alcaldes i regidors formen part de l’estructura metropolitana com a representants del municipi en què han estat elegits (com a Barcelona o a les estructures metropolitanes italianes, portugueses i franceses, excepte Lió recentment). A Europa els exemples d’elecció directa a escala metropolitana són escassos i tenen característiques diferents: en alguns casos es fa l’elecció directa de l’alcaldia (Manchester i Liverpool), en altres de l’assemblea (Stuttgart, creada l’any 1994) o d’ambdues (Londres i Hannover, creades ja fa 20 anys). Com mostra Tomàs (2018), l’àmbit metropolità no destaca per una major participació electoral sinó que se situa en la línia de la participació a escala municipal, que, depèn del context (en especial a Anglaterra), és baixa o moderada.
En qualsevol cas, la qüestió de la legitimitat està relacionada amb el poder polític de les aglomeracions urbanes. Si s’opta per crear governs metropolitans forts amb autonomia fiscal, competències exclusives i vinculants, l’elecció directa dels representants metropolitans és inevitable. Contràriament, si es privilegia la legitimitat per rendiment o resultats, les institucions metropolitanes seguiran sent tècniques i opaques per a la ciutadania. La qüestió és decidir fins a quin punt es vol atorgar un major reconeixement de les regions metropolitanes com a espais polítics.
Com a conclusió, trobem a Europa diversos models de governança metropolitana, amb un increment de noves institucions metropolitanes creades en els darrers deu anys. Per tal de fer sentir la seva veu, des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es va impulsar l’any 2015 la xarxa EMA (Autoritats Metropolitanes Europees), que reuneix anualment representants de les principals metròpolis. Juntament amb altres xarxes internacionals, com Metropolis (Associació Mundial de les Grans Metròpolis), CGLU (Ciutats i Governs Locals Units) o Medcities (Xarxa de Ciutats de la Mediterrània), les regions metropolitanes reclamen un espai polític en el complex escenari de governança multinivell existent a Europa.
Referències citades:
Slack, E. (2017). How Much Local Fiscal Autonomy Do Cities Have? A Comparison of Eight Cities around the World. IMFG Perspectives Paper 19. Toronto: University of Toronto.
Tomàs, M. (2018). Els governs metropolitans d’elecció directa. Reflexions per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Revista Papers, 61: 52-59.
Llucià Homs i Miquel Molina plantegen com forjar una nova consciència cultural en el marc metropolità i per això defensen que cal una transferència real de continguts culturals. De dins cap a fora i de fora cap a dins, del centre a la perifèria i de la perifèria cap al centre, amb la voluntat de guanyar dimensió al mateix temps que densitat. Un win-win que repercutirà en la creació de la “Grand Barcelona” cultural que imaginem, una possibilitat que s’ha planejat en el pensament de molts, que pocs han intentat, i que fins al dia d’avui, de facto, ningú s’hi ha posat a treballar. Un circuit en constant moviment de continguts culturals i agents de tots els sectors que construeixen, amb l’esdevenir dels dies, una xarxa cultural en la que els equipaments de país (MNAC, Macba, Liceu, TNC, Lliure, Mercat de les Flors etc. etc.) articulen un frondós ecosistema cultural metropolità que dona vida a un sotabosc de petits i mitjans equipaments culturals que se’n nodreixen i li retornen capacitat de creixement, dimensió i robustesa.
Un fet vital el trobem en la necessitat de generar nodes de connexió entre espais d’activitat cultural metropolitans. Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar. Pensem en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges o en el Festival de Jazz de Terrassa. No només Barcelona no els ha de fagocitar, sinó que cal impulsar-los per tal que esdevinguin grans festivals de país. En el cas de Sitges, aquest ha de ser el festival català de referència, acompanyat de totes les mostres especialitzades (com l’in-EDIT, el Docs o el REC).
“Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar.” |
Caldrà una bona dosi de generositat per part dels responsables polítics del Govern català i de l’Ajuntament de Barcelona per a que el fet metropolità es pugui expandir. Generar centres és estructurar nodes de connectivitat i insuflar energia creativa a una capital que sovint no ha sabut veure més enllà dels seus límits territorials. Un projecte com el de les fàbriques de creació de Barcelona només pren autèntica dimensió si és capaç no tan sols de connectar-se internacionalment, sinó de fer-ho a nivell metropolità. Això com s’aconsegueix? Dotant les fàbriques de tota la regió metropolitana de recursos, continguts i contactes que les facin palanques de creixement comuns.
Sabem abastament que bona part dels problemes que encotillen una autèntica i plena realitat metropolitana venen de la mà d’un polítics que temen no poder-la controlar. Tenen a veure amb uns problemes de governança que l’han castrat. Històricament, la pugna a banda i banda de la Plaça Sant Jaume va enfrontar dos polítics de mirada expansiva que no volien renunciar a dirigir-ne el seu destí. La pugna durant anys entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall va ser un topall perquè l’àrea metropolitana tingués una governança capaç d’empènyer les potencialitats, també culturals, que els seus ciutadans eren capaços d’imaginar i portar a terme. Caldria una refundació administrativa que, alliberada de prejudicis i gelosies, dotés d’un òrgan polític que n’exercís la seva gestió. El desmantellament de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987 potser va suposar un retrocés en la construcció de la gran ciutat que volia equiparar-se amb altres metròpolis globals, però des de llavors ha transcorregut prou temps com perquè la responsabilitat del fracàs del projecte metropolità quedi repartida entre les diferents formacions polítiques.
El territori metropolità a què fem referència va més enllà del purament físic. És també el mental. És el sentiment de pertànyer a una gran capital, Barcelona, que se sent metropolitana i en vol ser. Com els habitants del Greater London que tenen la plena consciència de ser tots londinencs encara que resideixin i treballin prop de Surrey. De la mateixa manera que cal un canvi de consciència sobre el fet de sentir-se europeu. Ser-ho, en som. Però és quan ens traslladem als Estats Units, per exemple, que ens sentim plenament europeus, amb tota la seva càrrega històrica, cultural, ideològica, política… més enllà de pertànyer a un o altre estat.
Cal la convicció de sentir-se barceloní més enllà del municipi de la regió metropolitana des de la qual ens afirmem culturalment. Cal, en definitiva, un canvi de consciència cultural sobre el fet metropolità. I, a l’espera d’un improbable consens per establir aquesta governança supramunicipal, cal audàcia metropolitana. És a dir, imaginar i endegar projectes des dels ajuntaments i des de la societat civil que alimentin el circuit virtuós de talent i que afavoreixin aquest sentiment de pertinença.
Eduard Martín, CIO i director de 5G de Mobile World Capital Barcelona, defensa els beneficis de les noves tecnologies, concretament la futura implantació del 5G en el marc d’una ciutat que sempre ha estat puntera en aquest aspecte. Com s’aprecia, la tecnologia 5G és un element més d’aquesta progressió que esdevé de manera simultània en la xarxa d’infraestructures de telecomunicacions. Aquest tipus de tecnologia s’ha de convertir en un aliat de Barcelona i la seva àrea metropolitana en el seu procés de desenvolupament, posicionament i consolidació com a referent europeu. Actualment, el territori es troba davant un context farcit d’oportunitats per créixer en la direcció correcta. Primerament, des del punt de vista estratègic. Existeix la possibilitat d’oferir suport tecnològic per consolidar la idea mencionada prèviament d’àrea metropolitana àmplia. Això significa tenir una xarxa intel·ligent que permeti l’intercanvi de serveis i experiències entre la ciutadania. La 5G possibilitarà aquesta orquestració de serveis, evolucionant una zona que no perdrà la identitat dels seus municipis gràcies a una xarxa intel·ligent que possibilitarà la seva cohesió.
En aquest escenari es podran desenvolupar elements bàsics de les noves configuracions urbanes com una mobilitat intermodal, que respongui a les necessitats individualitzades de cada ciutadà i estigui optimitzada a través de tecnologies digitals, o el desenvolupament de sectors com el de l’entreteniment, l’oci, l’ensenyament i, per descomptat, el suport sociosanitari.
La tecnologia també possibilitarà una gestió més eficient del sistema d’emergències, que té incidència més enllà de la sanitat. En contextos d’excepcionalitat derivats, per exemple, d’inclemències meteorològiques, la coordinació de totes les unitats que intervenen en un dispositiu d’emergències de grans dimensions estaria optimitzada.
La tecnologia 5G també tindrà incidència en la reducció del consum energètic. L’estudi ‘El valor del 5G per a les ciutats i les comunitats’ elaborat per O2, proveïdor de serveis de telecomunicacions i principal marca comercial de Telefònica al Regne Unit, assenyala que aquest tipus de tecnologia permetrà a les cases estalviar unes 450 lliures anuals en factures d’energia i els ajuntaments podran recuperar 2.800 milions de lliures a l’any gràcies a la introducció d’il·luminació intel·ligent i recollida d’escombraries. Londres, número 1 del rànquing ‘IESE Cities in Motion Index’, és un exemple a l’hora d’explorar futures aplicacions del 5G.
Si Barcelona i, per tant, la seva àrea metropolitana, vol consolidar-se com una ciutat intel·ligent només té un camí: incorporar la tecnologia com a part fonamental de la seva activitat diària en tots els seus estaments i intentar estar sempre al capdavant de la innovació, l’emprenedoria i la generació de prosperitat per a la seva ciutadania. És una oportunitat que no podem deixar escapar.
Quins són els reptes de la Barcelona Metropolitana postpandèmia? Com s’ha d’abordar la qüestió del turisme, la nova consciència cultural o l’aplicació del 5G? Us oferim un resum dels articles que han elaborat cinc experts sobre aquests temes en el marc de la secció Repensar la Metròpolis.
Per Xavier Marcé, regidor de Nou Barris, cal invertir la direcció promocional del turisme a Barcelona i construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Barcelona, com tantes altres ciutats europees, ha treballat tradicionalment el turisme des de la perspectiva de la demanda tot considerant que la justificació prioritària de la promoció turística era la competència eficient amb altres destins. Ara toca invertir aquesta direcció promocional posant en valor tot un seguit d’elements que hauran de contribuir a diversificar els fluxos turístics, ampliar la seva base territorial i multiplicar els valors relacionals entre els residents i els visitants. Cal, doncs, construir les eines de cooperació entre organitzacions, associacions i empreses que es dediquen a la gestió d’espais patrimonials, esdeveniments i serveis per al visitant, amb l´objectiu de consolidar i estabilitzar una oferta dinàmica.
Abordar aquestes qüestions implica acceptar que la gestió lògica del turisme urbà és essencialment aspiracional, i per tant administrable des de la perspectiva de la construcció d’imaginaris pensats ad hoc; en comptes d’una gestió passiva basada essencialment en l’administració, més o menys racional, del patrimoni natural o cultural. Fins i tot l’existència d’aquestes realitats patrimonials és, en el cas de les grans ciutats, manipulable (en el sentit d’esdevenir objecte potencial de subversions que alterin el seu significat original). Barcelona no pot ser un destí vacacional, en la mesura que la seva oferta patrimonial i cultural ha de ser objecte d’una atenció prioritària que renovi el seu interès per els propis residents.
Considerar el conjunt de la Barcelona metropolitana com el subjecte d’una mateixa política del visitant esdevé essencial. En primer lloc, des del punt de vista de l’allotjament. Dormir a vint parades de metro del centre de la ciutat és habitual a Nova York, París, Berlín o Londres. En segon lloc, perquè la capacitat per generar dinàmiques icòniques que esdevinguin tendència per al propi ciutadà i a l’hora motiu d’interès per al visitant és absolutament viable.
La raó per la qual el districte cultural de l’Hospitalet, els restaurants xinesos de Fondo o qualsevol altra destinació metropolitana no és d’interès turístic és perquè tampoc ho és per els propis barcelonins. Aquest és el punt de sortida que cal adoptar per a transformar el nostre model turístic: administrar l’oferta des de la perspectiva dels interessos dels propis ciutadans.
La comoditat d’una gestió metropolitana hipermunicipalista (bé que amb alguns apunts sòlids de solidaritat territorial) no és la millor manera d’afrontar els canvis econòmics que acompanyaran la gestió postpandèmia. Ara per ara, anar a viure a Sant Boi és una tragèdia per a molts joves barcelonins i barcelonines, mentre que als de Sant Boi els resulta indiferent viure a Barcelona. Les condicions per desenvolupar un gran espai metropolità existeixen, tot i que no sempre van en la direcció correcte.
Mariona Tomàs Fornés, Professora agregada Serra Húnter, Departament de Ciència Política (UB), considera que existeixen múltiples models de governança metropolitana i no existeix una fórmula única que funcioni per a tots, però a grans trets es poden distingir quatre models segons el seu grau d’institucionalització. A un nivell (després de la fusió de municipis o amb una designació de “ciutat metropolitana”, com ara els casos de Toronto i Tokio), o a dos nivells (mantenint els municipis però amb un nivell de coordinació metropolitana), com serien els casos de Lió, Montreal i Portland. En l’altre extrem, models poc institucionalitzats basats en la cooperació voluntària de municipis: ja sigui a través d’una mancomunitat o associació de municipis o mitjançant la planificació estratègica, com és el cas de Poznan i Amsterdam. Amb un grau mitjà d’institucionalització, hi ha agències metropolitanes sectorials (per gestionar o planificar un sol servei com el transport públic, medi ambient, policia, etc.), com ara València, Bilbao i Nova York, i finalment el model de coordinació vertical, en el qual les polítiques metropolitanes no es realitzen per a un ens específicament metropolità sinó de facto per altres àmbits de govern que ja existeixen (una regió, una província, un comtat, etc.). Aquí tindríem els casos de Madrid, Copenhaguen i Berlín.
Un dels problemes cabdals de la governança metropolitana és el finançament deficient. Les despeses municipals per càpita solen ser més elevades a les regions metropolitanes a causa de la naturalesa dels serveis (com el transport públic i la recollida de residus). Tot i això, les institucions metropolitanes no gaudeixen d’autonomia fiscal. En la majoria dels casos, el seu finançament prové d’una barreja de fonts, principalment transferències d’altres nivells de governs i impostos. Mentre que a França, les noves metròpolis tenen més incentius financers, a Anglaterra hi ha assignacions directes del govern central. Per exemple, a Manchester, els ingressos d’origen propi representen aproximadament el 25% dels ingressos totals. El fet de tenir més ingressos d’origen propi (impostos i taxes) i la llibertat sobre la recaptació d’impostos proporciona més autonomia fiscal que no pas dependre de les transferències intergovernamentals (Slack, 2018 ).
En general, predominen els models d’elecció indirecta, on els alcaldes i regidors formen part de l’estructura metropolitana com a representants del municipi en què han estat elegits (com a Barcelona o a les estructures metropolitanes italianes, portugueses i franceses, excepte Lió recentment). A Europa els exemples d’elecció directa a escala metropolitana són escassos i tenen característiques diferents: en alguns casos es fa l’elecció directa de l’alcaldia (Manchester i Liverpool), en altres de l’assemblea (Stuttgart, creada l’any 1994) o d’ambdues (Londres i Hannover, creades ja fa 20 anys). Com mostra Tomàs (2018), l’àmbit metropolità no destaca per una major participació electoral sinó que se situa en la línia de la participació a escala municipal, que, depèn del context (en especial a Anglaterra), és baixa o moderada.
En qualsevol cas, la qüestió de la legitimitat està relacionada amb el poder polític de les aglomeracions urbanes. Si s’opta per crear governs metropolitans forts amb autonomia fiscal, competències exclusives i vinculants, l’elecció directa dels representants metropolitans és inevitable. Contràriament, si es privilegia la legitimitat per rendiment o resultats, les institucions metropolitanes seguiran sent tècniques i opaques per a la ciutadania. La qüestió és decidir fins a quin punt es vol atorgar un major reconeixement de les regions metropolitanes com a espais polítics.
Com a conclusió, trobem a Europa diversos models de governança metropolitana, amb un increment de noves institucions metropolitanes creades en els darrers deu anys. Per tal de fer sentir la seva veu, des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es va impulsar l’any 2015 la xarxa EMA (Autoritats Metropolitanes Europees), que reuneix anualment representants de les principals metròpolis. Juntament amb altres xarxes internacionals, com Metropolis (Associació Mundial de les Grans Metròpolis), CGLU (Ciutats i Governs Locals Units) o Medcities (Xarxa de Ciutats de la Mediterrània), les regions metropolitanes reclamen un espai polític en el complex escenari de governança multinivell existent a Europa.
Referències citades:
Slack, E. (2017). How Much Local Fiscal Autonomy Do Cities Have? A Comparison of Eight Cities around the World. IMFG Perspectives Paper 19. Toronto: University of Toronto.
Tomàs, M. (2018). Els governs metropolitans d’elecció directa. Reflexions per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Revista Papers, 61: 52-59.
Llucià Homs i Miquel Molina plantegen com forjar una nova consciència cultural en el marc metropolità i per això defensen que cal una transferència real de continguts culturals. De dins cap a fora i de fora cap a dins, del centre a la perifèria i de la perifèria cap al centre, amb la voluntat de guanyar dimensió al mateix temps que densitat. Un win-win que repercutirà en la creació de la “Grand Barcelona” cultural que imaginem, una possibilitat que s’ha planejat en el pensament de molts, que pocs han intentat, i que fins al dia d’avui, de facto, ningú s’hi ha posat a treballar. Un circuit en constant moviment de continguts culturals i agents de tots els sectors que construeixen, amb l’esdevenir dels dies, una xarxa cultural en la que els equipaments de país (MNAC, Macba, Liceu, TNC, Lliure, Mercat de les Flors etc. etc.) articulen un frondós ecosistema cultural metropolità que dona vida a un sotabosc de petits i mitjans equipaments culturals que se’n nodreixen i li retornen capacitat de creixement, dimensió i robustesa.
Un fet vital el trobem en la necessitat de generar nodes de connexió entre espais d’activitat cultural metropolitans. Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar. Pensem en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges o en el Festival de Jazz de Terrassa. No només Barcelona no els ha de fagocitar, sinó que cal impulsar-los per tal que esdevinguin grans festivals de país. En el cas de Sitges, aquest ha de ser el festival català de referència, acompanyat de totes les mostres especialitzades (com l’in-EDIT, el Docs o el REC).
“Ens calen centres que estructurin, més enllà dels barcelonins, nous referents culturals. Com fars en el territori que amplifiquin, de la mà de la capital, tot el talent i la potència que són capaços de generar.” |
Caldrà una bona dosi de generositat per part dels responsables polítics del Govern català i de l’Ajuntament de Barcelona per a que el fet metropolità es pugui expandir. Generar centres és estructurar nodes de connectivitat i insuflar energia creativa a una capital que sovint no ha sabut veure més enllà dels seus límits territorials. Un projecte com el de les fàbriques de creació de Barcelona només pren autèntica dimensió si és capaç no tan sols de connectar-se internacionalment, sinó de fer-ho a nivell metropolità. Això com s’aconsegueix? Dotant les fàbriques de tota la regió metropolitana de recursos, continguts i contactes que les facin palanques de creixement comuns.
Sabem abastament que bona part dels problemes que encotillen una autèntica i plena realitat metropolitana venen de la mà d’un polítics que temen no poder-la controlar. Tenen a veure amb uns problemes de governança que l’han castrat. Històricament, la pugna a banda i banda de la Plaça Sant Jaume va enfrontar dos polítics de mirada expansiva que no volien renunciar a dirigir-ne el seu destí. La pugna durant anys entre Jordi Pujol i Pasqual Maragall va ser un topall perquè l’àrea metropolitana tingués una governança capaç d’empènyer les potencialitats, també culturals, que els seus ciutadans eren capaços d’imaginar i portar a terme. Caldria una refundació administrativa que, alliberada de prejudicis i gelosies, dotés d’un òrgan polític que n’exercís la seva gestió. El desmantellament de la Corporació Metropolitana de Barcelona l’any 1987 potser va suposar un retrocés en la construcció de la gran ciutat que volia equiparar-se amb altres metròpolis globals, però des de llavors ha transcorregut prou temps com perquè la responsabilitat del fracàs del projecte metropolità quedi repartida entre les diferents formacions polítiques.
El territori metropolità a què fem referència va més enllà del purament físic. És també el mental. És el sentiment de pertànyer a una gran capital, Barcelona, que se sent metropolitana i en vol ser. Com els habitants del Greater London que tenen la plena consciència de ser tots londinencs encara que resideixin i treballin prop de Surrey. De la mateixa manera que cal un canvi de consciència sobre el fet de sentir-se europeu. Ser-ho, en som. Però és quan ens traslladem als Estats Units, per exemple, que ens sentim plenament europeus, amb tota la seva càrrega històrica, cultural, ideològica, política… més enllà de pertànyer a un o altre estat.
Cal la convicció de sentir-se barceloní més enllà del municipi de la regió metropolitana des de la qual ens afirmem culturalment. Cal, en definitiva, un canvi de consciència cultural sobre el fet metropolità. I, a l’espera d’un improbable consens per establir aquesta governança supramunicipal, cal audàcia metropolitana. És a dir, imaginar i endegar projectes des dels ajuntaments i des de la societat civil que alimentin el circuit virtuós de talent i que afavoreixin aquest sentiment de pertinença.
Eduard Martín, CIO i director de 5G de Mobile World Capital Barcelona, defensa els beneficis de les noves tecnologies, concretament la futura implantació del 5G en el marc d’una ciutat que sempre ha estat puntera en aquest aspecte. Com s’aprecia, la tecnologia 5G és un element més d’aquesta progressió que esdevé de manera simultània en la xarxa d’infraestructures de telecomunicacions. Aquest tipus de tecnologia s’ha de convertir en un aliat de Barcelona i la seva àrea metropolitana en el seu procés de desenvolupament, posicionament i consolidació com a referent europeu. Actualment, el territori es troba davant un context farcit d’oportunitats per créixer en la direcció correcta. Primerament, des del punt de vista estratègic. Existeix la possibilitat d’oferir suport tecnològic per consolidar la idea mencionada prèviament d’àrea metropolitana àmplia. Això significa tenir una xarxa intel·ligent que permeti l’intercanvi de serveis i experiències entre la ciutadania. La 5G possibilitarà aquesta orquestració de serveis, evolucionant una zona que no perdrà la identitat dels seus municipis gràcies a una xarxa intel·ligent que possibilitarà la seva cohesió.
En aquest escenari es podran desenvolupar elements bàsics de les noves configuracions urbanes com una mobilitat intermodal, que respongui a les necessitats individualitzades de cada ciutadà i estigui optimitzada a través de tecnologies digitals, o el desenvolupament de sectors com el de l’entreteniment, l’oci, l’ensenyament i, per descomptat, el suport sociosanitari.
La tecnologia també possibilitarà una gestió més eficient del sistema d’emergències, que té incidència més enllà de la sanitat. En contextos d’excepcionalitat derivats, per exemple, d’inclemències meteorològiques, la coordinació de totes les unitats que intervenen en un dispositiu d’emergències de grans dimensions estaria optimitzada.
La tecnologia 5G també tindrà incidència en la reducció del consum energètic. L’estudi ‘El valor del 5G per a les ciutats i les comunitats’ elaborat per O2, proveïdor de serveis de telecomunicacions i principal marca comercial de Telefònica al Regne Unit, assenyala que aquest tipus de tecnologia permetrà a les cases estalviar unes 450 lliures anuals en factures d’energia i els ajuntaments podran recuperar 2.800 milions de lliures a l’any gràcies a la introducció d’il·luminació intel·ligent i recollida d’escombraries. Londres, número 1 del rànquing ‘IESE Cities in Motion Index’, és un exemple a l’hora d’explorar futures aplicacions del 5G.
Si Barcelona i, per tant, la seva àrea metropolitana, vol consolidar-se com una ciutat intel·ligent només té un camí: incorporar la tecnologia com a part fonamental de la seva activitat diària en tots els seus estaments i intentar estar sempre al capdavant de la innovació, l’emprenedoria i la generació de prosperitat per a la seva ciutadania. És una oportunitat que no podem deixar escapar.
| share: |       |
