“SI LA CULTURA POLÍTICA I TÈCNICA DE L’AMB ES PROTEGEIX, SERÀ IMPARABLE.”

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

MP. Què significa la capitalitat de Barcelona i què significa l’àrea metropolitana, des d’un punt de vista de zona geogràfica i d’impacte sobre el que és Catalunya. Quina mirada té, Antonio Balmón, sobre això?
AB. La capitalitat de Barcelona és un referent, és l’epicentre de molts comportaments, actituds, realitats socials i econòmiques. Crec que això s’ha de tenir present sempre. Però és veritat que sempre hi ha hagut tensió entre el centre i els altres centres. I aquesta tensió és una necessitat territorial que generava un espai, no tan sols amb veu, sinó espai de transformació, a un territori molt potent i que va més enllà de la ciutat de Barcelona.
De vegades la ciutat de Barcelona necessita tot aquest territori per poder afrontar les conseqüències de la vida diària de la ciutat, que no poden ni organitzar ni resoldre només amb els seus recursos com a municipi. Per tant, la capitalitat crec que és reconeguda i respectada. Però el llenguatge de com actuar ha de ser entre iguals. Perquè les coses han canviat. Jo sempre explico que la diferència que hi ha entre Barcelona i Madrid és molt fàcil d’entendre. En el model de Madrid, Lluís Tejedor hauria estat un regidor del districte del Prat, José Montilla, un regidor del districte de Cornellà, i podria continuar… i això voldria dir que la capacitat que hem tingut de transformar les nostres ciutats hauria estat impossible.
Pensar que només existeix un gran centre de construcció d’idees, i que a partir d’allà no hi ha vida és un error. Mai m’he plantejat aquesta diferència. Mai he tingut, en les meves decisions i la forma d’exercir l’acció política, una actitud de competitivitat, sinó que he cregut en la motivació de poder avançar i continuar, consolidant un projecte comú. Això és el més rellevant.
L’Àrea metropolitana és un espai ric. Si la reflexió fos només acadèmica, jo diria que una àrea metropolitana hauria de ser una col·laboració humana en 100 quilòmetres a la rodona. Perquè això vol dir que tindria tota una sèrie de serveis públics i una presència de tractors econòmics que podrien estar concentrats en una part del territori, i seriem capaços de redistribuir totes aquestes persones en poblacions i ciutats que tindrien un bon transport públic, per exemple.
MP. Entrant en la llei. Vostè, 15 anys després, quina valoració fa de la institució, del fet d’haver-la institucionalitzat i de la feina que s’ha fet?
AB: Bé, tan sols cal mirar el nostre trajecte, no? Primer, el polític. A partir de l’any 2011, a Catalunya han passat moltes coses. Fonamentalment, totes elles crítiques i marcades per la crisi. I aquí s’ha respectat la forma d’acordar. De consensuar. Per exemple, una part del mandat, del 2015 al 2019, que es va vetar el PDeCAT…. Però jo no compartia aquesta manera de fer, i per tant vaig obrir amb ells, com sempre, una via de relació i d’entesa, després de 4 anys de Xavier Trias que van ser molt positius, posant en marxa, amb moltes garanties, aquesta administració. I això ho he protegit molt.
MP. Xavier Trias ens deia en una conversa que l’única cosa que li sembla que li va quedar pendent és no aconseguir que el Partit Popular volgués sumar-se a aquesta lògica de consens.
AB. Sí, però, en canvi, van votar a favor de la llei. I va ser-ne un gran defensor. La llei es va aprovar per unanimitat.
MP. Potser és més per una lògica de política nacional, en aquest cas espanyola, de poder confrontar amb el PSC o no?
AB. No, crec que hem intentat evitar el partidisme estúpid. El partidisme es comporta algunes vegades a les institucions d’una forma massa estúpida. No, i a més ho dic amb veu alta. Perquè, si analitzem qui defensa a qui, i la possibilitat que hem tingut entre tots de coincidir en unes orientacions polítiques que han estat positives per un territori, crec que això dona un punt a favor de la gent que fem política. Més enllà de la formació política de la qual som membres.
Miri, respecte el que en diríem el desenvolupament de la institució, què vam fer? Cal recordar que nosaltres tenim més de 25, gairebé 23 anys ja d’experiència. És una casa molt preparada tècnicament. Sempre, i crec que en això també tots hem coincidit, hem volgut protegir aquest espai tècnic d’aquests corrents polítics. I això es va demostrar a partir del 2011, la potencialitat que tenia aquesta casa des del punt de vista de fer propostes, d’afrontar reptes i de fer molta política que s’ha vist en el dia a dia, que no ha ocupat massa pàgines, ni de diari, ni de ràdio, ni de televisió, però, en canvi, nosaltres hem passat de tenir el 2011 mil milions d’euros consolidats a estar treballant ara mateix amb un pressupost de tres mil milions d’euros consolidats. Ho deixo aquí.
MP. Pensant ben bé en el moment de la llei, si hagués de posar noms als artífexs que van permetre que aquesta llei tirés endavant, quins diria?
AB. L’articulació del contingut de la llei era molt senzilla. Evidentment érem conscients que la governança i l’urbanisme serien dos àmbits complexos d’articular. Jo entro d’alcalde l’any 2004, i al 2007 de vicepresident primer de la Mancomunitat de Municipis. En el període 2003-2007 el vicepresident era l’alcalde de Gavà, i va deixar de ser alcalde per dedicar-se a l’Àrea. En aquell període, es va fer una proposta de llei, durant el primer Govern Tripartit, però la resposta del Govern presidit per Maragall, va ser que no es tractés i que es “guardés” el projecte de llei. Això va ser així, ho he explicat públicament. Perquè a vegades ja n’acabo fart. Com li deia, jo entro el 2007, substitueixo a en Dídac Pestaña com a Vicepresident Primer a la Mancomunitat de municipis, estudiem la proposta del projecte de llei i comencem a analitzar pros i contres.
En aquell moment hi havia molts contres, fonamentalment el de garantir el finançament de l’entitat metropolitana de residus i d’aigua. La de transport aguantava en 18 municipis i la Mancomunitat estava estable, però tenia unes característiques que dificultaven molt pensar en el futur. No obstant això, vaig decidir intentar-ho.
La primera reunió és amb el conseller Toni Castells, i li explico, mira, aquí tenim un problema, i el problema és que, si a Cornellà deixa de funcionar el transport, o l’eliminació de residus, a priori a tu no et preocuparàs, però és que aquí estem gestionant la vida de 3 milions de persones, per tant, si jo faig un crack, això repercutirà al Govern de Catalunya. No podràs mirar cap a un altre costat, no podràs dir, bé, ja s’ho faran, és que tindrem un problema, que afectarà al 50% de la població de Catalunya, i el govern de Catalunya no pot dir, «i a mi què m’expliques?» Per tant, no demanava diners, defensava un plantejament de fer-lo, que passava per recuperar el projecte de llei, i fer la llei de l’Àrea Metropolitana.

És evident que en aquell moment a la Presidència hi ha José Montilla, per tant, tampoc cal que li expliqui què vol dir l’Àrea Metropolitana i què caldria fer. El plantejament comença per aquí: explicar a tothom que, per primera vegada, constituirem una nova administració pública que n’integrarà a tres, i aquestes tres es convertiran en una, i serà l’única. No es tracta ni de crear una cosa nova, ni més diners, etc., sinó que el que volíem era integrar sobretot per millorar la gestió.
I, en aquest sentit, s’incorpora al camí una persona per a mi entranyable durant molts anys, que és en Toni Vives, que és qui parla amb en Xavier. En Trias i jo no ens coneixíem i vam fer una primera trobada. Tots dos vam parlar molt clar, del que preteníem, com veiem la situació i ens vam dir dues coses: la paraula i el respecte. Per mi són dues coses fonamentals, i a partir d’allà vam construir una gran confiança, perquè ell va veure que jo pretenia construir una administració potent, contraposada al partidisme, una articulació de la llei fonamentada en les competències locals, preparada per afrontar els perills exteriors i reptes a nivell supramunicipal, i aquest esquema ja eren coses que estàvem fent. No volíem res de nou.
A partir d’aquí, vaig parlar amb l’alcalde Jordi Hereu i vaig començar a fer una peregrinació. Aquesta peregrinació em va portar a anar a parlar amb tots els grups parlamentaris. Tots, vol dir tots. En aquell moment també la Conselleria de Governació, liderada per en Jordi Ausàs i el seu equip amb qui vam treballar tot el procés formal, de l’expedient i redacció dels articles de la llei. Vam trobar ràpidament l’empatia d’ERC i, a més, estàvem totalment d’acord que això ho tiraríem endavant. Posteriorment amb el conseller Quim Nadal, per la part més complicada, que era la d’urbanisme.
MP. Deia que es va veure amb tots els grups parlamentaris sense excepció…
Em vaig veure amb tots els grups, amb tothom. I després, dins de cada partit, tothom va fer la seva feina. En Lluis Tejedor, en Jordi Portabella, l’Alberto Fernández, en Toni Vives i en Xavier Trias, jo mateix en el meu partit. Totes aquestes persones van fer una gran feina.
MP. Per tant, en el fons, quan entra el projecte de llei al Parlament, ja és un projecte de llei molt treballat no?
AB. Totalment. Ens va quedar aturat en un moment determinat. El problema el teníem en les competències d’urbanisme. I per això és tan farragós, no? De fet en el seu moment, ja vaig dir que aquest tema (el PDU) tardaria anys. Barcelona no volia perdre les seves potestats. La Conselleria, que també ho volia mantenir… i tot això, al final, a mi que m’agrada pactar, doncs he de dir que el pacte va ser complicadot.
MP. Però se’n va en sortir.
AB. Una dècada després exercim algunes competències en urbanisme. Però realment encara no hem començat…perquè l’articulació va ser tan farragosa, que encara estem en el procés d’aprovació de l’instrument més potent en planificació urbanística, el PDU. També van incorporar una part d’innovació, una de convivència en sentit ampli, perquè és una de les coses que crec que podien ajudar molt en el tema de seguretat, no per tenir una policia, sinó per intervenir sobre la gestió del conflicte. I, per altra banda, tot el tema del finançament, que el que van fer és aplicar el que deien les lleis anteriors. A partir d’aquí, tothom va entrar ja i operar en un ampli consens.
MP. El tema de la governança també va ser crític, oi?
AB. Sempre he defensat que el president no havia de ser “perquè sí” l’alcalde de Barcelona. Quan et presentes a les eleccions, ho fas amb totes les competències que diu la llei de bases. Si després l’Ajuntament ho gestiona directament o a través d’una entitat a la qual forma part que és l’Àrea Metropolitana, doncs això ja és un altre tema. Necessitàvem ponderar i equilibrar la representativitat dels membres. No és com la Diputació que se n’ocupa la Junta Electoral. Aquí són els ajuntaments que, en funció de la llei, estan representats pel seu alcalde, i depenent del nombre dels habitants, aquesta representació s’amplia amb la presencia de regidors i regidores. Per tant, buscàvem compensar una representació qualificada i representativa, i que Barcelona no tingués una majoria que tampoc li corresponia.
Van preveure que el col·legi electoral fos el Consell d’Alcaldes i Alcaldesses, que la primera funció que té a l’inici del mandat és formular la proposta del president o presidenta en base a unes majories construïdes…però Barcelona per si sola, mai podria imposar la presidència. Cal el pacte i l’acord de govern des del primer moment.
També es va definir que hi hauria la figura del gerent i la d’un vicepresident executiu que tindria la facultat de coordinar, orientar i assumir la gestió del dia a dia. Em vaig dedicar a llimar amb paciència amb tots els interlocutors les dificultats que van anar sorgint.
MP. I el primer President fou Xavier Trias.
AB. Sí. I això a casa meva tothom ho va entendre, que en Trias hagués de ser president el 2011. Fins i tot la proposta va ser nostra. La vaig defensar jo, al Consell d’Alcaldes i Alcaldesses. Li vaig dir que jo la volia defensar. I ell hi va estar d’acord. Aquesta casa sempre l’hem tingut protegida de les nebuloses polítiques, hem tingut moments complicats, però sempre m’he plantat si algú ha tingut la temptació de posar el partidisme per davant.
MP. Vostè, a nivell d’expectatives, creu que les han complert?
AB. Ens queda molt camí per endavant. L’AMB és desconeguda des del punt de vista del soroll paralitzant, però plenament coneguda des de la gestió perquè afecta a la vida diària de la gent. Hem fet molta feina, un trajecte importantíssim. Per exemple, nosaltres no hem deixat de fer habitatges. És l’única administració a Catalunya que ha fet habitatges sense parar. Fins i tot en l’època de Xavier Trias, que va ser l’època més dura econòmicament, es van obrir tota una sèrie d’actuacions destinades a polítiques socials. Es va fer el rescat de les empreses municipals destinades a fer habitatge. Es van prendre moltes decisions en mobilitat, en aquell moment van generar les condicions, per protegir allò que sabíem que, en el futur, hauria de continuar formant part de la nostra musculatura.
I, per altra banda, aquesta construcció de societats mixtes per fer habitatge, per gestionar l’aigua, i per algunes altres coses que pensem fer en el futur, tot plegat ha donat un valor afegit a la celeritat del que estem fent a les polítiques metropolitanes.
Les polítiques metropolitanes tenen molt a veure amb com aprofites allò que passa en la vida de la gent que no depèn de nosaltres i que és l’activitat econòmica, des del punt de vista d’ocupació, d’inversió, i també com afecta la part, diria, de cohesió social. La cohesió social ve determinada per la dignitat de l’habitatge, per garantir una mobilitat pública, per poder accedir a serveis i equipaments. Això s’ha fet i encara es fa des d’aquí.
Des d’aquí hem fet un tractament de l’espai públic impecable, d’inversions en equipaments públics destinats a la vida de la gent, esportius, culturals, socials, de protecció dels nostres mitjans naturals, del litoral, de les serralades que ens envolten, i, per una altra banda, un gran creixement en la proposta de mobilitat pública, no tan sols de creixement de l’oferta de l’autobús, sinó també vam ser la primera administració que va afrontar la mobilitat elèctrica i altres mobilitats paral·leles a la mobilitat de l’automòbil o diària. També hem millorat el tractament de residus, les polítiques de reciclatge, de gestió de l’aigua, vam poder afrontar la sequera amb confiança degut a una gestió prèvia basada en el que era la recuperació de l’aigua, l’aigua regenerada, la distribució social i equitativa sobre el conjunt de la població. Tot això s’ha fet des d’aquí. I això és determinant pel que volem fer en el futur.
MP. Parlem de futur, doncs. Què volen fer?
Fonamentalment, necessitem el PDU, el Pla Director Urbanístic, que ha de substituir el PGM actual i els PDUs municipals. En el moment que aquesta administració tingui aquesta autoritat sobre el territori, podrem influir molt més en la visió de conjunt de l’orientació de moltes polítiques metropolitanes. Ara, sempre s’haurà de portar a terme des del concurs i el consens amb els municipis, no amb els partits polítics, sinó amb els municipis. Si aquesta política es manté, l’autoritat continuarà sent potent.
Des del punt de vista de recursos econòmics, necessitem més diners, com tothom, però la nostra evolució demostra que, si tenim els diners, executem les polítiques públiques. La maquinària tècnica d’aquesta casa funciona molt bé, és una gran maquinària, ben orientada i aprofitada. I, a més a més, no té interrupció política. No canvia cada 4 anys d’orientació política i això dona garanties, la teva velocitat és més constant, no més ràpida, però sí constant.
MP. L’alcalde Collboni ens diu que el futur és la regió metropolitana i l’ex alcalde Trias proposa gestionar millor sense créixer en competències. On es posiciona vostè?
AB. No comparteixo obrir ara mateix un debat sobre el futur de la regió metropolitana. Catalunya té un instrument institucional que s’ha de preocupar de la planificació i de l’activació del territori que és el Govern de la Generalitat.
MP. Per tant la Generalitat ha de fer la feina que té encarregada…
AB. El problema és que no l’ha feta. I aquesta absència s’ha notat molt. Però l’absència no vol dir que això ho hagi d’entomar un altre, perquè aquest altre, per començar, no té competències. Hi va haver una època en què el Govern pensava, planificava, hi podies estar d’acord o en desacord, però ho feia. Infraestructures, activitat econòmica, captació d’interessos… Nosaltres podem acompanyar, però qui ha de fer aquesta feina és el Govern. Per tant, em nego a obrir un debat, que està molt bé des del punt de vista acadèmic. De fet, des d’un punt de vista acadèmic sé perfectament el que penso: Girona, Lleida, Tarragona. Si tu analitzes per exemple el cas de París o Nova York és molt clar. Tu i jo agafem aquesta tarda el tren, 100 quilòmetres, són 40 minuts, dormim allà i l’endemà tornem.
Crec que conec bastant bé la meva realitat, la d’aquests 36 municipis, i del que implica la regió metropolitana. Per tant, jo ara obriria aquest debat …miri a mi… em semblaria estèril. Perquè aquí encara hi ha molta feina per fer. I en aquest camí sí que podem incorporar, reflexionar, quines coses són les que hem de compartir, o fins i tot, jo sempre he vist l’àrea metropolitana com un element de lobby, de lobby local, que vas i et presentes a una administració i dius, escolta, jo represento 36 municipis, per tant, vostè no ha de buscar 36 interlocutors, busquin només un. Crec que això té un gran valor.
Ens queda molt per fer: tenim projectes com el sistema d’innovació comunitària, que està destinada a coordinar tecnològicament tota la política de convivència i seguretat. El PDU en si mateix, això serà un instrument que atorgarà molta personalitat a aquesta casa, perquè serà un element no tan sols de planificació, sinó d’intervenció. Per tant, no és menor. Per no parlar de la mobilitat, tot el camí que ens queda certament amb moltes dificultats.
Per tant, jo crec que el que has de concentrar tota la teva energia és a continuar dotant aquesta casa d’un futur. Jo, com a optimista que soc, penso que hi ha poques administracions que puguin tenir un horitzó tan clar i tan protegit com aquesta casa. Si la cultura política i tècnica de l’AMB es protegeix serà imparable.
MP. Però, a priori, la llei protegeix aquesta cultura política i tècnica de la casa, no?
AB. Sí, però si no la cuidem ens la podem carregar. A l’època 2015-2019 van estar a punt de trencar-se totes les costures. Ho vam evitar pels pèls. Però aquesta casa és una administració que ara mateix és la que pot concretar totes aquelles polítiques que vol impulsar el govern relacionades amb la qualitat de vida i la cohesió social. Aquesta casa té força suficient, no només per acompanyar, sinó per concretar i desenvolupar i aplicar al territori tot això.
MP. Finalment, si vostè hagués de pensar en un model internacional… quin diria?
AB. Dels que jo conec cap, perquè la majoria està pensat en termes de mobilitat. En el nostre cas el model és molt singular: la força política majoritària deixa governar i presidir a la força política minoritària; la ciutat gran no mana, comparteix responsabilitat, i a més fa una important contribució. Això no ho trobes enlloc i es pot fer pels 25 anys previs de treball conjunt abans de l’aprovació de la llei. Aquesta casa és molt sòlida. I la personalitat l’hi atorgarà l’urbanisme. Serà… serà molt potent.
MP. Moltes gràcies pel seu temps.

Per Marta Pascal, CEO de Pascal&Partners i professora de Ciència Política UPF

MP. Què significa la capitalitat de Barcelona i què significa l’àrea metropolitana, des d’un punt de vista de zona geogràfica i d’impacte sobre el que és Catalunya. Quina mirada té, Antonio Balmón, sobre això?
AB. La capitalitat de Barcelona és un referent, és l’epicentre de molts comportaments, actituds, realitats socials i econòmiques. Crec que això s’ha de tenir present sempre. Però és veritat que sempre hi ha hagut tensió entre el centre i els altres centres. I aquesta tensió és una necessitat territorial que generava un espai, no tan sols amb veu, sinó espai de transformació, a un territori molt potent i que va més enllà de la ciutat de Barcelona.
De vegades la ciutat de Barcelona necessita tot aquest territori per poder afrontar les conseqüències de la vida diària de la ciutat, que no poden ni organitzar ni resoldre només amb els seus recursos com a municipi. Per tant, la capitalitat crec que és reconeguda i respectada. Però el llenguatge de com actuar ha de ser entre iguals. Perquè les coses han canviat. Jo sempre explico que la diferència que hi ha entre Barcelona i Madrid és molt fàcil d’entendre. En el model de Madrid, Lluís Tejedor hauria estat un regidor del districte del Prat, José Montilla, un regidor del districte de Cornellà, i podria continuar… i això voldria dir que la capacitat que hem tingut de transformar les nostres ciutats hauria estat impossible.
Pensar que només existeix un gran centre de construcció d’idees, i que a partir d’allà no hi ha vida és un error. Mai m’he plantejat aquesta diferència. Mai he tingut, en les meves decisions i la forma d’exercir l’acció política, una actitud de competitivitat, sinó que he cregut en la motivació de poder avançar i continuar, consolidant un projecte comú. Això és el més rellevant.
L’Àrea metropolitana és un espai ric. Si la reflexió fos només acadèmica, jo diria que una àrea metropolitana hauria de ser una col·laboració humana en 100 quilòmetres a la rodona. Perquè això vol dir que tindria tota una sèrie de serveis públics i una presència de tractors econòmics que podrien estar concentrats en una part del territori, i seriem capaços de redistribuir totes aquestes persones en poblacions i ciutats que tindrien un bon transport públic, per exemple.
MP. Entrant en la llei. Vostè, 15 anys després, quina valoració fa de la institució, del fet d’haver-la institucionalitzat i de la feina que s’ha fet?
AB: Bé, tan sols cal mirar el nostre trajecte, no? Primer, el polític. A partir de l’any 2011, a Catalunya han passat moltes coses. Fonamentalment, totes elles crítiques i marcades per la crisi. I aquí s’ha respectat la forma d’acordar. De consensuar. Per exemple, una part del mandat, del 2015 al 2019, que es va vetar el PDeCAT…. Però jo no compartia aquesta manera de fer, i per tant vaig obrir amb ells, com sempre, una via de relació i d’entesa, després de 4 anys de Xavier Trias que van ser molt positius, posant en marxa, amb moltes garanties, aquesta administració. I això ho he protegit molt.
MP. Xavier Trias ens deia en una conversa que l’única cosa que li sembla que li va quedar pendent és no aconseguir que el Partit Popular volgués sumar-se a aquesta lògica de consens.
AB. Sí, però, en canvi, van votar a favor de la llei. I va ser-ne un gran defensor. La llei es va aprovar per unanimitat.
MP. Potser és més per una lògica de política nacional, en aquest cas espanyola, de poder confrontar amb el PSC o no?
AB. No, crec que hem intentat evitar el partidisme estúpid. El partidisme es comporta algunes vegades a les institucions d’una forma massa estúpida. No, i a més ho dic amb veu alta. Perquè, si analitzem qui defensa a qui, i la possibilitat que hem tingut entre tots de coincidir en unes orientacions polítiques que han estat positives per un territori, crec que això dona un punt a favor de la gent que fem política. Més enllà de la formació política de la qual som membres.
Miri, respecte el que en diríem el desenvolupament de la institució, què vam fer? Cal recordar que nosaltres tenim més de 25, gairebé 23 anys ja d’experiència. És una casa molt preparada tècnicament. Sempre, i crec que en això també tots hem coincidit, hem volgut protegir aquest espai tècnic d’aquests corrents polítics. I això es va demostrar a partir del 2011, la potencialitat que tenia aquesta casa des del punt de vista de fer propostes, d’afrontar reptes i de fer molta política que s’ha vist en el dia a dia, que no ha ocupat massa pàgines, ni de diari, ni de ràdio, ni de televisió, però, en canvi, nosaltres hem passat de tenir el 2011 mil milions d’euros consolidats a estar treballant ara mateix amb un pressupost de tres mil milions d’euros consolidats. Ho deixo aquí.
MP. Pensant ben bé en el moment de la llei, si hagués de posar noms als artífexs que van permetre que aquesta llei tirés endavant, quins diria?
AB. L’articulació del contingut de la llei era molt senzilla. Evidentment érem conscients que la governança i l’urbanisme serien dos àmbits complexos d’articular. Jo entro d’alcalde l’any 2004, i al 2007 de vicepresident primer de la Mancomunitat de Municipis. En el període 2003-2007 el vicepresident era l’alcalde de Gavà, i va deixar de ser alcalde per dedicar-se a l’Àrea. En aquell període, es va fer una proposta de llei, durant el primer Govern Tripartit, però la resposta del Govern presidit per Maragall, va ser que no es tractés i que es “guardés” el projecte de llei. Això va ser així, ho he explicat públicament. Perquè a vegades ja n’acabo fart. Com li deia, jo entro el 2007, substitueixo a en Dídac Pestaña com a Vicepresident Primer a la Mancomunitat de municipis, estudiem la proposta del projecte de llei i comencem a analitzar pros i contres.
En aquell moment hi havia molts contres, fonamentalment el de garantir el finançament de l’entitat metropolitana de residus i d’aigua. La de transport aguantava en 18 municipis i la Mancomunitat estava estable, però tenia unes característiques que dificultaven molt pensar en el futur. No obstant això, vaig decidir intentar-ho.
La primera reunió és amb el conseller Toni Castells, i li explico, mira, aquí tenim un problema, i el problema és que, si a Cornellà deixa de funcionar el transport, o l’eliminació de residus, a priori a tu no et preocuparàs, però és que aquí estem gestionant la vida de 3 milions de persones, per tant, si jo faig un crack, això repercutirà al Govern de Catalunya. No podràs mirar cap a un altre costat, no podràs dir, bé, ja s’ho faran, és que tindrem un problema, que afectarà al 50% de la població de Catalunya, i el govern de Catalunya no pot dir, «i a mi què m’expliques?» Per tant, no demanava diners, defensava un plantejament de fer-lo, que passava per recuperar el projecte de llei, i fer la llei de l’Àrea Metropolitana.

És evident que en aquell moment a la Presidència hi ha José Montilla, per tant, tampoc cal que li expliqui què vol dir l’Àrea Metropolitana i què caldria fer. El plantejament comença per aquí: explicar a tothom que, per primera vegada, constituirem una nova administració pública que n’integrarà a tres, i aquestes tres es convertiran en una, i serà l’única. No es tracta ni de crear una cosa nova, ni més diners, etc., sinó que el que volíem era integrar sobretot per millorar la gestió.
I, en aquest sentit, s’incorpora al camí una persona per a mi entranyable durant molts anys, que és en Toni Vives, que és qui parla amb en Xavier. En Trias i jo no ens coneixíem i vam fer una primera trobada. Tots dos vam parlar molt clar, del que preteníem, com veiem la situació i ens vam dir dues coses: la paraula i el respecte. Per mi són dues coses fonamentals, i a partir d’allà vam construir una gran confiança, perquè ell va veure que jo pretenia construir una administració potent, contraposada al partidisme, una articulació de la llei fonamentada en les competències locals, preparada per afrontar els perills exteriors i reptes a nivell supramunicipal, i aquest esquema ja eren coses que estàvem fent. No volíem res de nou.
A partir d’aquí, vaig parlar amb l’alcalde Jordi Hereu i vaig començar a fer una peregrinació. Aquesta peregrinació em va portar a anar a parlar amb tots els grups parlamentaris. Tots, vol dir tots. En aquell moment també la Conselleria de Governació, liderada per en Jordi Ausàs i el seu equip amb qui vam treballar tot el procés formal, de l’expedient i redacció dels articles de la llei. Vam trobar ràpidament l’empatia d’ERC i, a més, estàvem totalment d’acord que això ho tiraríem endavant. Posteriorment amb el conseller Quim Nadal, per la part més complicada, que era la d’urbanisme.
MP. Deia que es va veure amb tots els grups parlamentaris sense excepció…
Em vaig veure amb tots els grups, amb tothom. I després, dins de cada partit, tothom va fer la seva feina. En Lluis Tejedor, en Jordi Portabella, l’Alberto Fernández, en Toni Vives i en Xavier Trias, jo mateix en el meu partit. Totes aquestes persones van fer una gran feina.
MP. Per tant, en el fons, quan entra el projecte de llei al Parlament, ja és un projecte de llei molt treballat no?
AB. Totalment. Ens va quedar aturat en un moment determinat. El problema el teníem en les competències d’urbanisme. I per això és tan farragós, no? De fet en el seu moment, ja vaig dir que aquest tema (el PDU) tardaria anys. Barcelona no volia perdre les seves potestats. La Conselleria, que també ho volia mantenir… i tot això, al final, a mi que m’agrada pactar, doncs he de dir que el pacte va ser complicadot.
MP. Però se’n va en sortir.
AB. Una dècada després exercim algunes competències en urbanisme. Però realment encara no hem començat…perquè l’articulació va ser tan farragosa, que encara estem en el procés d’aprovació de l’instrument més potent en planificació urbanística, el PDU. També van incorporar una part d’innovació, una de convivència en sentit ampli, perquè és una de les coses que crec que podien ajudar molt en el tema de seguretat, no per tenir una policia, sinó per intervenir sobre la gestió del conflicte. I, per altra banda, tot el tema del finançament, que el que van fer és aplicar el que deien les lleis anteriors. A partir d’aquí, tothom va entrar ja i operar en un ampli consens.
MP. El tema de la governança també va ser crític, oi?
AB. Sempre he defensat que el president no havia de ser “perquè sí” l’alcalde de Barcelona. Quan et presentes a les eleccions, ho fas amb totes les competències que diu la llei de bases. Si després l’Ajuntament ho gestiona directament o a través d’una entitat a la qual forma part que és l’Àrea Metropolitana, doncs això ja és un altre tema. Necessitàvem ponderar i equilibrar la representativitat dels membres. No és com la Diputació que se n’ocupa la Junta Electoral. Aquí són els ajuntaments que, en funció de la llei, estan representats pel seu alcalde, i depenent del nombre dels habitants, aquesta representació s’amplia amb la presencia de regidors i regidores. Per tant, buscàvem compensar una representació qualificada i representativa, i que Barcelona no tingués una majoria que tampoc li corresponia.
Van preveure que el col·legi electoral fos el Consell d’Alcaldes i Alcaldesses, que la primera funció que té a l’inici del mandat és formular la proposta del president o presidenta en base a unes majories construïdes…però Barcelona per si sola, mai podria imposar la presidència. Cal el pacte i l’acord de govern des del primer moment.

També es va definir que hi hauria la figura del gerent i la d’un vicepresident executiu que tindria la facultat de coordinar, orientar i assumir la gestió del dia a dia. Em vaig dedicar a llimar amb paciència amb tots els interlocutors les dificultats que van anar sorgint.
MP. I el primer President fou Xavier Trias.
AB. Sí. I això a casa meva tothom ho va entendre, que en Trias hagués de ser president el 2011. Fins i tot la proposta va ser nostra. La vaig defensar jo, al Consell d’Alcaldes i Alcaldesses. Li vaig dir que jo la volia defensar. I ell hi va estar d’acord. Aquesta casa sempre l’hem tingut protegida de les nebuloses polítiques, hem tingut moments complicats, però sempre m’he plantat si algú ha tingut la temptació de posar el partidisme per davant.
MP. Vostè, a nivell d’expectatives, creu que les han complert?
AB. Ens queda molt camí per endavant. L’AMB és desconeguda des del punt de vista del soroll paralitzant, però plenament coneguda des de la gestió perquè afecta a la vida diària de la gent. Hem fet molta feina, un trajecte importantíssim. Per exemple, nosaltres no hem deixat de fer habitatges. És l’única administració a Catalunya que ha fet habitatges sense parar. Fins i tot en l’època de Xavier Trias, que va ser l’època més dura econòmicament, es van obrir tota una sèrie d’actuacions destinades a polítiques socials. Es va fer el rescat de les empreses municipals destinades a fer habitatge. Es van prendre moltes decisions en mobilitat, en aquell moment van generar les condicions, per protegir allò que sabíem que, en el futur, hauria de continuar formant part de la nostra musculatura.
I, per altra banda, aquesta construcció de societats mixtes per fer habitatge, per gestionar l’aigua, i per algunes altres coses que pensem fer en el futur, tot plegat ha donat un valor afegit a la celeritat del que estem fent a les polítiques metropolitanes.
Les polítiques metropolitanes tenen molt a veure amb com aprofites allò que passa en la vida de la gent que no depèn de nosaltres i que és l’activitat econòmica, des del punt de vista d’ocupació, d’inversió, i també com afecta la part, diria, de cohesió social. La cohesió social ve determinada per la dignitat de l’habitatge, per garantir una mobilitat pública, per poder accedir a serveis i equipaments. Això s’ha fet i encara es fa des d’aquí.
Des d’aquí hem fet un tractament de l’espai públic impecable, d’inversions en equipaments públics destinats a la vida de la gent, esportius, culturals, socials, de protecció dels nostres mitjans naturals, del litoral, de les serralades que ens envolten, i, per una altra banda, un gran creixement en la proposta de mobilitat pública, no tan sols de creixement de l’oferta de l’autobús, sinó també vam ser la primera administració que va afrontar la mobilitat elèctrica i altres mobilitats paral·leles a la mobilitat de l’automòbil o diària. També hem millorat el tractament de residus, les polítiques de reciclatge, de gestió de l’aigua, vam poder afrontar la sequera amb confiança degut a una gestió prèvia basada en el que era la recuperació de l’aigua, l’aigua regenerada, la distribució social i equitativa sobre el conjunt de la població. Tot això s’ha fet des d’aquí. I això és determinant pel que volem fer en el futur.
MP. Parlem de futur, doncs. Què volen fer?
Fonamentalment, necessitem el PDU, el Pla Director Urbanístic, que ha de substituir el PGM actual i els PDUs municipals. En el moment que aquesta administració tingui aquesta autoritat sobre el territori, podrem influir molt més en la visió de conjunt de l’orientació de moltes polítiques metropolitanes. Ara, sempre s’haurà de portar a terme des del concurs i el consens amb els municipis, no amb els partits polítics, sinó amb els municipis. Si aquesta política es manté, l’autoritat continuarà sent potent.
Des del punt de vista de recursos econòmics, necessitem més diners, com tothom, però la nostra evolució demostra que, si tenim els diners, executem les polítiques públiques. La maquinària tècnica d’aquesta casa funciona molt bé, és una gran maquinària, ben orientada i aprofitada. I, a més a més, no té interrupció política. No canvia cada 4 anys d’orientació política i això dona garanties, la teva velocitat és més constant, no més ràpida, però sí constant.
MP. L’alcalde Collboni ens diu que el futur és la regió metropolitana i l’ex alcalde Trias proposa gestionar millor sense créixer en competències. On es posiciona vostè?
AB. No comparteixo obrir ara mateix un debat sobre el futur de la regió metropolitana. Catalunya té un instrument institucional que s’ha de preocupar de la planificació i de l’activació del territori que és el Govern de la Generalitat.
MP. Per tant la Generalitat ha de fer la feina que té encarregada…
AB. El problema és que no l’ha feta. I aquesta absència s’ha notat molt. Però l’absència no vol dir que això ho hagi d’entomar un altre, perquè aquest altre, per començar, no té competències. Hi va haver una època en què el Govern pensava, planificava, hi podies estar d’acord o en desacord, però ho feia. Infraestructures, activitat econòmica, captació d’interessos… Nosaltres podem acompanyar, però qui ha de fer aquesta feina és el Govern. Per tant, em nego a obrir un debat, que està molt bé des del punt de vista acadèmic. De fet, des d’un punt de vista acadèmic sé perfectament el que penso: Girona, Lleida, Tarragona. Si tu analitzes per exemple el cas de París o Nova York és molt clar. Tu i jo agafem aquesta tarda el tren, 100 quilòmetres, són 40 minuts, dormim allà i l’endemà tornem.
Crec que conec bastant bé la meva realitat, la d’aquests 36 municipis, i del que implica la regió metropolitana. Per tant, jo ara obriria aquest debat …miri a mi… em semblaria estèril. Perquè aquí encara hi ha molta feina per fer. I en aquest camí sí que podem incorporar, reflexionar, quines coses són les que hem de compartir, o fins i tot, jo sempre he vist l’àrea metropolitana com un element de lobby, de lobby local, que vas i et presentes a una administració i dius, escolta, jo represento 36 municipis, per tant, vostè no ha de buscar 36 interlocutors, busquin només un. Crec que això té un gran valor.
Ens queda molt per fer: tenim projectes com el sistema d’innovació comunitària, que està destinada a coordinar tecnològicament tota la política de convivència i seguretat. El PDU en si mateix, això serà un instrument que atorgarà molta personalitat a aquesta casa, perquè serà un element no tan sols de planificació, sinó d’intervenció. Per tant, no és menor. Per no parlar de la mobilitat, tot el camí que ens queda certament amb moltes dificultats.
Per tant, jo crec que el que has de concentrar tota la teva energia és a continuar dotant aquesta casa d’un futur. Jo, com a optimista que soc, penso que hi ha poques administracions que puguin tenir un horitzó tan clar i tan protegit com aquesta casa. Si la cultura política i tècnica de l’AMB es protegeix serà imparable.
MP. Però, a priori, la llei protegeix aquesta cultura política i tècnica de la casa, no?
AB. Sí, però si no la cuidem ens la podem carregar. A l’època 2015-2019 van estar a punt de trencar-se totes les costures. Ho vam evitar pels pèls. Però aquesta casa és una administració que ara mateix és la que pot concretar totes aquelles polítiques que vol impulsar el govern relacionades amb la qualitat de vida i la cohesió social. Aquesta casa té força suficient, no només per acompanyar, sinó per concretar i desenvolupar i aplicar al territori tot això.
MP. Finalment, si vostè hagués de pensar en un model internacional… quin diria?
AB. Dels que jo conec cap, perquè la majoria està pensat en termes de mobilitat. En el nostre cas el model és molt singular: la força política majoritària deixa governar i presidir a la força política minoritària; la ciutat gran no mana, comparteix responsabilitat, i a més fa una important contribució. Això no ho trobes enlloc i es pot fer pels 25 anys previs de treball conjunt abans de l’aprovació de la llei. Aquesta casa és molt sòlida. I la personalitat l’hi atorgarà l’urbanisme. Serà… serà molt potent.
MP. Moltes gràcies pel seu temps.

ALTRES ARTICLES

FILO CAÑETE: “ELS MUNICIPIS METROPOLITANS TENIM NECESSITATS COMUNES PERÒ TAMBÉ LES NOSTRES SINGULARITATS” XAVIER MARCÉ: “LA CULTURA DE BARCELONA TAMBÉ CONCERNEIX EL SECTOR PRIVAT” CARLOS LOSADA: “ELS GRANS REPTES DE BARCELONA SÓN UN AEROPORT POTENT, EL CONEIXEMENT I L’EQUITAT” CONVERSES AL VOLTANT DE LA CIUTAT