XAVIER MARCÉ: “LA CULTURA DE BARCELONA TAMBÉ CONCERNEIX EL SECTOR PRIVAT”

per Rafael Pradas

El regidor barceloní subratlla la dimensió cultural de la ciutat i assenyala que l’àrea metropolitana és l’àmbit natural de la nova indústria creativa vinculada a la tecnologia. Creu que els darrers anys hi ha hagut un excés d’ideologia en la formulació de les polítiques culturals
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l‘Ajuntament de Barcelona (de Turisme i Indústries en l’anterior mandat) acumula una llarga experiència en gestió cultural: llicenciat en Ciències Econòmiques, ha estat director de Cultura de l’Hospitalet, del Pla estratègic de Cultura de Sabadell, de Recursos de l’ICUB i de l’Institut de les Industries Culturals de la Generalitat. En l’àmbit privat ha estat vicepresident del Grup Focus i president de l’associació d’empreses de teatre de Catalunya, ADETCA.

-Barcelona té ambició cultural?
-Té dimensió cultural. La paraula ambició cal ajustar-la una mica perquè si Barcelona es volgués comparar amb Londres, Nova York o París es podria dir que no té tota l’ambició necessària. Ara bé, Barcelona té un projecte cultural molt sòlid, és una ciutat molt valorada, destinació de gran nombre d’artistes que hi fan recerca, art contemporani, activitats relacionades amb la industria creativa. Ha passat a tenir un 23% d’expatriats, una part important dels quals venen atrets per projectes vinculats a la creativitat. És cert que existeix la percepció que manquen els grans equipaments i espais culturals que estan molt centralitzats a les capitals d’estat. Tot i així, crec que la pregunta rellevant és si tenim dimensió cultural i si l’ambició és conseqüència d’aquesta dimensió. Crec que Barcelona està bé culturalment si la sabem situar -i comparar- en la lliga de ciutats que pertoca.

-Quin paper li toca jugar a l’Ajuntament en matèria de cultura?
-Diversos papers, alguns simples i altres més complexes. Un molt important és comprendre que el desenvolupament cultural no és una qüestió estrictament pública sinó que també concerneix el sector privat. Hem de dialogar amb el conjunt d’entitats, empreses, fons, persones, fundacions, interessades en gestionar i finançar projectes culturals. Es tracta, en definitiva, de recuperar i normalitzar l’espai de legitimitat que tenen la inversió i els projectes privats no solament des del punt de vista creatiu sinó també econòmic. Venim d’una etapa en que això no ha estat a l’epicentre de la política cultural de Barcelona.

-Quins són els punts que han figurat al centre de les polítiques culturals?
-Els darrers anys potser hi ha hagut un excés de càrrega ideològica sobre les polítiques culturals, han volgut ser art i part d’un procés de transformació polític clarament influït per l’aparició de les noves esquerres en aquest país. Hi ha un aspecte que puc entendre perquè res és independent d’aquesta transformació, però crec que alguns elements, com ara una certa necessitat de redimir el món de l’educació, trenquen l’essència bàsica de la política cultural. El debat entre cultura i educació és molt interessant perquè hi ha dues maneres d’enfocar-lo: una preguntant-nos què hauria de fer l’educació per la cultura i l’altra què pot fer la cultura per l’educació. L’educació fa segles que està molt corporativitzada i compta amb un important cos funcionarial que desenvolupa la seva feina sota unes pautes curriculars, mentre que la cultura és tot el contrari. Podríem dir que l’educació té una obligació bàsica de fer-nos a tots iguals mentre que la cultura té la de fer-nos diferents.

-Més qüestions a considerar, punts de divergència o no…
-Cal reequilibrar el que en podríem dir la política cultural central, basada en la idea de ciutat, que ha estat la de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), i la dels barris. Aquest és un objectiu bàsic de la política cultural, i a Barcelona ho és doblement per l’impacte del turisme que fagocita la ciutat cap al centre. Si no reequilibrem territorialment i culturalment cap als districtes i barris, l’efecte turístic, que és altament centrípet, acaba esborrant la dimensió global de la vida cultural de Barcelona i crea el miratge de que tot passa al centre cosmopolita. Això ens fa perdre molt talent creatiu, impedeix que moltes carreres professionals artístiques puguin prosperar favorablement i destorba també l’evolució del “consum cultural” entès en termes comercials o de participació.

-Parlem de quantitats o de continguts culturals?
-És molt important decidir on i com es mesura l’autentica capacitat d’aportació d’un producte artístic o cultural en termes de referència o d’interès transcendent. Aquesta no és una qüestió menor perquè la cultura té un punt transcendent; tots som conseqüència d’experiències culturals molt singulars. Com es marca la pauta d’allò que va més enllà del pur entreteniment? Es determina aquí o en estadis internacionals? I com es fa per arribar als nivells que finalment acabaran produint un retorn de referència? Crec que aquests són alguns elements que la ciutat no ha treballat bé els darrers anys. No n’hi ha prou amb dir que tenim cinquanta grups de teatre; jo en prefereixo cinc que realment siguin capaços de fer un tipus d’experiència o de proposta que transcendeixi el que és planer i igual per a tothom.

-Però sense ajut públic la cultura no funciona…
-Calen polítiques públiques, evidentment. S’ha de fugir d’un concepte que s’ha demonitzat històricament, però que a la vida política és molt present, el de la “repartidora”. Les polítiques públiques han de triar i per això és important equilibrar el treball que no prové del que fa el prescriptor de política cultural sinó del que fan els districtes i els barris. Soc partidari d’enfortir culturalment els districtes perquè això permet, des d’un punt de vista general, central, fer un treball de tria i discriminació entre continguts. Enllaço amb el que he dit abans: crec la cultura és educació, però no és en si mateixa una política educativa. Si convertim la cultura en política educativa tot val el mateix, i això ho vivim amb una doble moral perquè en un festival com el Grec volem veure productes amb una certa excel·lència i en canvi si es fan segons quines polítiques tendim a aplanar-ho tot, a repartir sense distincions.

-Recuperem la qüestió de l’impacte turístic: realment el visitant ocasional participa de la vida cultural de Barcelona?
-L’impacte del visitant estranger o ocasional en l’estructura cultural de la ciutat és altíssim, significa, per exemple, el 80-85% de les entrades del museu Picasso. Els grans museus són el pal de paller de la vida cultural d’una ciutat i de l’interès que desperta, el reflex més important que veiem perquè l’activitat musical o teatral requereixen d’una certa immersió en la seva vida, tot i que a Barcelona cada vegada és més elevat el nombre de turistes al Palau de la Música o al Liceu, i altament significativa les aportacions de l’art digital en centres immersius. És evident que no tota l’activitat turística té una derivada cultural, però és molt important per a la sostenibilitat de moltes entitats culturals barcelonines. Això al marge de l’impacte de successos internacionals com el Sonar o el Primavera Sound.

-I què passa amb el públic local?
Si realment fem un anàlisi de la vida cultural de Barcelona veurem enormes problemes de connexió de l’oferta cultural de la ciutat amb el públic local.
-Aquesta és la qüestió: la manera com el que passa a Barcelona s’explica als barcelonins, i no em refereixo només als que viuen estrictament al terme municipal. Serviria per interrogar-nos un cop més sobre si existeix una cultura metropolitana.
-S’utilitza la paraula cultura metropolitana com si fos un conjunt de valors i d’elements d’identitat. Si l’entenem en el sentit de circuïts i públics sí que hi ha un claríssim consum cultural metropolità: bona part del consum cultural de Barcelona, com aparador o com espai de referencia, és metropolità. La Mercè, per exemple, no és una festa major convencional sinó un conjunt de festivals agrupats -musica, arts de carrer, activitats populars- amb un alt nivell de participació de gent de fora. Crec que hi ha un problema greu a escala metropolitana que no tenim ben processat i és que al públic de Barcelona li costa molt sortir de la ciutat.

-Li costa arribar als llocs fins i tot on hi ha metro. A Barcelona hauria fracassat el “teatre de la banlieue”…
-El teatre de la banlieue de París no funciona si s’hi representa un repertori que prèviament ja s’ha programat a la ciutat. Els continguts originals mobilitzen el públic com s’ha demostrat en diverses ocasions amb iniciatives de teatre a l’Hospitalet o Viladecans i evidencia l’èxit, per exemple, del festival Temporada Alta on hi va molta gent de fora de Girona perquè és un gran pol de producció i d’iniciativa.

-Fa la impressió que el que passa fora de la Barcelona estricta, encara que parlem de la metròpolis, és marcadament local.
-És molt local també perquè, a diferencia d’antres països que tenen un sistema financer més equilibrat, els pressupostos culturals dels ajuntaments són molt limitats i dedicats a equipaments i estructures bàsiques de proximitat com ara les biblioteques. Per tant, aquelles activitats que es pressuposen per a públics amplis i que busquen una densitat de població que no existeix a la seva ciutat, però sí en un territori més ampli, són ocasionals. No obstant, destaco iniciatives com el festival de pallassos de Cornellà en el seu moment, els festivals de jazz de Terrassa, de blues de Cerdanyola, dansa a Terrassa, dansa i arts visuals a Sabadell, certs aspectes de la política teatral de l’Atrium de Viladecans, però tot i això no tenim clarament una activitat cultural estable d’escala metropolitana situada fora de Barcelona.

-N’hi pot haver?
-Cal destacar un fenomen molt interessant que ja veurem com evoluciona, es tracta de la deslocalització, per raons immobiliàries, d’una part del sector d’arts visuals i indústria creativa que es trasllada de Barcelona a l’Hospitalet a la zona coneguda com a “districte cultural”. No són menys de 500 empreses de sectors creatius instal·lades en un entorn urbà no massa definit, però que ha creat un coixí que podríem considerar una mena de Brooklyn de Barcelona. Actualment hi ha dos pols de creació o de talent generalment híbrids —que barregen exhibició, creació, acció comercial— un al Poblenou i l’altre a l’Hospitalet.

-A Barcelona la col·laboració publica privada és habitual, però a la majoria de ciutats metropolitanes no hi ha capacitat d’iniciatives culturals fora de l’Ajuntament.
-Certament perquè Barcelona té elements que no tenen altres ciutats: massa crítica, capacitat de comunicació i d’objectivar els fenòmens culturals des del punt de vista mediàtic i d’anàlisi crítica, estructures patronals i comercials importants, una societat civil activa i possibilitat de fer pactes per suplir inversions de l’estat. A més de Barcelona hauríem de considerar també ciutats com Sabadell o Terrassa, entre altres, on hi ha una certa estructura empresarial i cívica potent, però si això era decisiu els anys noranta perquè la capacitat d’operar en termes culturals era analògica, avui l’impacte tecnològic, el màrqueting i la manera d’enfocar els temes facilita que alguns processos es puguin generar des d’aquestes o altres ciutats. El 1991 a Barcelona es venien 500.000 entrades de teatre, ara se’n venen 2.800.000. El canvi no s’ha produït tant per l’increment dels públics o la culturització sinó per un procés tecnològic que ha canviat la manera de comprar les entrades. En definitiva, gràcies a la tecnologia alguns fenòmens culturals que fa uns anys eren difícils d’imaginar ara es poden desenvolupar sense el coixí institucional que moltes ciutats no tenen.

-Tornem a una qüestió essencial: com es poden crear nous públics consumidors de cultura?
-Aquesta és la pregunta del milió. En essència els públics es creen a través d’un procediments que tenen a veure amb la manera com transformem el nostre procés educatiu. El nostre consum cultural forma part de les inquietuds i curiositats que ens ha generat l’educació. Aquest per mi és l’element clau, tot i que crec que hi ha una generació que ha estat més conseqüència d’un procés d’instrucció que no pas d’educació. La instrucció tenia una funció de vincular al consum cultural quasi com un element obligat. El resultat del procés educatiu, en canvi, fa que la nostra vida cultural sigui més eclèctica i de vegades no passa tant per consumir un producte com per sentir-se part de la vida cultural. El concepte de consumidor ha estat substituït per bona part de la comunitat cultural pel de ser “actiu cultural”. Això és important perquè el que mesura la vida cultural, la relació que hi ha entre qui proposa i crea d’una banda, i qui rep de l’altra es trenca una mica. També hem tingut tendència a considerar que part de la solució del consum cultural és econòmica, creient que si la cultura és cara i l’abaratim interessarà a més gent, però això no sempre funciona. I també cal dir que si la cultura perd certs codis de qualitat i exigència acaba generant un interès molt neutre i per tant tampoc rutlla.

-Com són les relacions culturals de Barcelona amb el conjunt de Catalunya?
-Catalunya és un país massa petit per desenvolupar una activitat cultural molt descentralitzada i la relació que Barcelona estableix amb el seu entorn em sembla molt normal. Es pot ubicar un espai de creació a Terrassa, Sabadell, Mataró o Vilanova i el seu àmbit de referencia ser Barcelona. La socialització cultural necessita un principi de subsidiarietat i, per tant, com més propera sigui al territori molt millor, però en canvi la producció cultural de qualitat necessita densitat, cert territori per poder fluir.

-I les relacions amb la resta d’Espanya?
-És essencial decidir en quins termes ens volem relacionar amb el conjunt d’Espanya i el que representa en termes culturals, amb un entorn enorme que podem definir com la indústria de la llengua, és a dir el castellà. Per Barcelona ser la cocapital d’Espanya en termes culturals implica un diàleg amb Madrid i amb tot l’entorn de la llengua castellana. Si no es vol o no es pot establir aquest diàleg s’entra en una altra dimensió que porta a dos territoris completament diferents. Les conseqüències d’un o altre debat no tenen cap afectació real, segons el meu punt de vista, sobre l’evolució del català com a llengua, però ens dimensionen culturalment de manera molt diferent, especialment quan les tecnologies, l’entorn digital, converteix qualsevol proposta cultural clarament en global o internacional.

-Es podria orientar positivament la relació?
-Fa 25 anys, quan no es plantejava en aquest país cap debat independentista o nacionalista radical i la idea federal era àmpliament assumit pel món de la cultura, moltes persones vam treballar per definir un concepte que era el sistema cultural català. Era col·laboratiu i entrellaçat amb un paisatge més gran; volia justament liderar el paisatge cultural espanyol, plantejant, fins i tot, que el principal centre de producció audiovisual espanyol podés ubicar-se perfectament a Catalunya. Però si el sistema cultural català es converteix en un conjunt d’elements que han de sobreviure per ells mateixos, que han de buscar el seu públic en el propi sistema ensopeguem amb el gran problema que significa no tenir suficient massa critica. Avui Barcelona s’ha convertit en una gran fàbrica de talent que exporta, però li costa molt exportar productes acabats.

-Això com s’aborda?
-Les enormes pressions que rep aquest sistema cultural català per generar un model de consum propi no sempre és compatible amb els requeriments de circulació dels productes culturals i la realitat és que té dificultats d’entesa amb la cultura produïda a la resta d’Espanya. Es podem discutir les raons i cadascú tindrà les seves però s’ha trencat el principi bàsic en cultura de naturalitzar la coproducció com una manera de funcionar i això no vol dir un acord econòmic entre dues parts, vol dir l’intercanvi, la interrelació entre creadors, artistes, gestors, empresaris… Aquest mecanisme que normalitza la relació entre el que passa aquí i el que passa a altres llocs d’Espanya travessa per dificultats en aquest moment i té com a conseqüència una certa pèrdua del paper referencial que Catalunya i Barcelona havien tingut culturalment en l’àmbit llatinoamericà.

-El propi acord de cocapitalitat de Barcelona amb l’Estat pot ajudar a desencallar la situació ?
-L’acord de cocapitalitat s’ha d’aprofitar bé i donar-li sentit perquè està clar que aquest conveni es pot utilitzar de dues maneres: Barcelona rep uns diners i els utilitza per compensar els dèficits de l’Estat en matèria d’inversió convertint aquests recursos en política local o be els aprofita el màxim possible per crear espais i projectes de referencia a Barcelona que marquin una pauta per al conjunt d’Espanya.

Altres articles de Xavier Marcé a RethinkBCN: https://rethinkbcn.cat/xavier-marce-turisme-a-escala-metropolitana/

per Rafael Pradas

El regidor barceloní subratlla la dimensió cultural de la ciutat i assenyala que l’àrea metropolitana és l’àmbit natural de la nova indústria creativa vinculada a la tecnologia. Creu que els darrers anys hi ha hagut un excés d’ideologia en la formulació de les polítiques culturals
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l‘Ajuntament de Barcelona (de Turisme i Indústries en l’anterior mandat) acumula una llarga experiència en gestió cultural: llicenciat en Ciències Econòmiques, ha estat director de Cultura de l’Hospitalet, del Pla estratègic de Cultura de Sabadell, de Recursos de l’ICUB i de l’Institut de les Industries Culturals de la Generalitat. En l’àmbit privat ha estat vicepresident del Grup Focus i president de l’associació d’empreses de teatre de Catalunya, ADETCA.

-Barcelona té ambició cultural?
-Té dimensió cultural. La paraula ambició cal ajustar-la una mica perquè si Barcelona es volgués comparar amb Londres, Nova York o París es podria dir que no té tota l’ambició necessària. Ara bé, Barcelona té un projecte cultural molt sòlid, és una ciutat molt valorada, destinació de gran nombre d’artistes que hi fan recerca, art contemporani, activitats relacionades amb la industria creativa. Ha passat a tenir un 23% d’expatriats, una part important dels quals venen atrets per projectes vinculats a la creativitat. És cert que existeix la percepció que manquen els grans equipaments i espais culturals que estan molt centralitzats a les capitals d’estat. Tot i així, crec que la pregunta rellevant és si tenim dimensió cultural i si l’ambició és conseqüència d’aquesta dimensió. Crec que Barcelona està bé culturalment si la sabem situar -i comparar- en la lliga de ciutats que pertoca.

-Quin paper li toca jugar a l’Ajuntament en matèria de cultura?
-Diversos papers, alguns simples i altres més complexes. Un molt important és comprendre que el desenvolupament cultural no és una qüestió estrictament pública sinó que també concerneix el sector privat. Hem de dialogar amb el conjunt d’entitats, empreses, fons, persones, fundacions, interessades en gestionar i finançar projectes culturals. Es tracta, en definitiva, de recuperar i normalitzar l’espai de legitimitat que tenen la inversió i els projectes privats no solament des del punt de vista creatiu sinó també econòmic. Venim d’una etapa en que això no ha estat a l’epicentre de la política cultural de Barcelona.

-Quins són els punts que han figurat al centre de les polítiques culturals?
-Els darrers anys potser hi ha hagut un excés de càrrega ideològica sobre les polítiques culturals, han volgut ser art i part d’un procés de transformació polític clarament influït per l’aparició de les noves esquerres en aquest país. Hi ha un aspecte que puc entendre perquè res és independent d’aquesta transformació, però crec que alguns elements, com ara una certa necessitat de redimir el món de l’educació, trenquen l’essència bàsica de la política cultural. El debat entre cultura i educació és molt interessant perquè hi ha dues maneres d’enfocar-lo: una preguntant-nos què hauria de fer l’educació per la cultura i l’altra què pot fer la cultura per l’educació. L’educació fa segles que està molt corporativitzada i compta amb un important cos funcionarial que desenvolupa la seva feina sota unes pautes curriculars, mentre que la cultura és tot el contrari. Podríem dir que l’educació té una obligació bàsica de fer-nos a tots iguals mentre que la cultura té la de fer-nos diferents.

-Més qüestions a considerar, punts de divergència o no…
-Cal reequilibrar el que en podríem dir la política cultural central, basada en la idea de ciutat, que ha estat la de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), i la dels barris. Aquest és un objectiu bàsic de la política cultural, i a Barcelona ho és doblement per l’impacte del turisme que fagocita la ciutat cap al centre. Si no reequilibrem territorialment i culturalment cap als districtes i barris, l’efecte turístic, que és altament centrípet, acaba esborrant la dimensió global de la vida cultural de Barcelona i crea el miratge de que tot passa al centre cosmopolita. Això ens fa perdre molt talent creatiu, impedeix que moltes carreres professionals artístiques puguin prosperar favorablement i destorba també l’evolució del “consum cultural” entès en termes comercials o de participació.

-Parlem de quantitats o de continguts culturals?
-És molt important decidir on i com es mesura l’autentica capacitat d’aportació d’un producte artístic o cultural en termes de referència o d’interès transcendent. Aquesta no és una qüestió menor perquè la cultura té un punt transcendent; tots som conseqüència d’experiències culturals molt singulars. Com es marca la pauta d’allò que va més enllà del pur entreteniment? Es determina aquí o en estadis internacionals? I com es fa per arribar als nivells que finalment acabaran produint un retorn de referència? Crec que aquests són alguns elements que la ciutat no ha treballat bé els darrers anys. No n’hi ha prou amb dir que tenim cinquanta grups de teatre; jo en prefereixo cinc que realment siguin capaços de fer un tipus d’experiència o de proposta que transcendeixi el que és planer i igual per a tothom.

-Però sense ajut públic la cultura no funciona…
-Calen polítiques públiques, evidentment. S’ha de fugir d’un concepte que s’ha demonitzat històricament, però que a la vida política és molt present, el de la “repartidora”. Les polítiques públiques han de triar i per això és important equilibrar el treball que no prové del que fa el prescriptor de política cultural sinó del que fan els districtes i els barris. Soc partidari d’enfortir culturalment els districtes perquè això permet, des d’un punt de vista general, central, fer un treball de tria i discriminació entre continguts. Enllaço amb el que he dit abans: crec la cultura és educació, però no és en si mateixa una política educativa. Si convertim la cultura en política educativa tot val el mateix, i això ho vivim amb una doble moral perquè en un festival com el Grec volem veure productes amb una certa excel·lència i en canvi si es fan segons quines polítiques tendim a aplanar-ho tot, a repartir sense distincions.

-Recuperem la qüestió de l’impacte turístic: realment el visitant ocasional participa de la vida cultural de Barcelona?
-L’impacte del visitant estranger o ocasional en l’estructura cultural de la ciutat és altíssim, significa, per exemple, el 80-85% de les entrades del museu Picasso. Els grans museus són el pal de paller de la vida cultural d’una ciutat i de l’interès que desperta, el reflex més important que veiem perquè l’activitat musical o teatral requereixen d’una certa immersió en la seva vida, tot i que a Barcelona cada vegada és més elevat el nombre de turistes al Palau de la Música o al Liceu, i altament significativa les aportacions de l’art digital en centres immersius. És evident que no tota l’activitat turística té una derivada cultural, però és molt important per a la sostenibilitat de moltes entitats culturals barcelonines. Això al marge de l’impacte de successos internacionals com el Sonar o el Primavera Sound.

-I què passa amb el públic local?
Si realment fem un anàlisi de la vida cultural de Barcelona veurem enormes problemes de connexió de l’oferta cultural de la ciutat amb el públic local.

-Aquesta és la qüestió: la manera com el que passa a Barcelona s’explica als barcelonins, i no em refereixo només als que viuen estrictament al terme municipal. Serviria per interrogar-nos un cop més sobre si existeix una cultura metropolitana.
-S’utilitza la paraula cultura metropolitana com si fos un conjunt de valors i d’elements d’identitat. Si l’entenem en el sentit de circuïts i públics sí que hi ha un claríssim consum cultural metropolità: bona part del consum cultural de Barcelona, com aparador o com espai de referencia, és metropolità. La Mercè, per exemple, no és una festa major convencional sinó un conjunt de festivals agrupats -musica, arts de carrer, activitats populars- amb un alt nivell de participació de gent de fora. Crec que hi ha un problema greu a escala metropolitana que no tenim ben processat i és que al públic de Barcelona li costa molt sortir de la ciutat.

-Li costa arribar als llocs fins i tot on hi ha metro. A Barcelona hauria fracassat el “teatre de la banlieue”…
-El teatre de la banlieue de París no funciona si s’hi representa un repertori que prèviament ja s’ha programat a la ciutat. Els continguts originals mobilitzen el públic com s’ha demostrat en diverses ocasions amb iniciatives de teatre a l’Hospitalet o Viladecans i evidencia l’èxit, per exemple, del festival Temporada Alta on hi va molta gent de fora de Girona perquè és un gran pol de producció i d’iniciativa.

-Fa la impressió que el que passa fora de la Barcelona estricta, encara que parlem de la metròpolis, és marcadament local.
-És molt local també perquè, a diferencia d’antres països que tenen un sistema financer més equilibrat, els pressupostos culturals dels ajuntaments són molt limitats i dedicats a equipaments i estructures bàsiques de proximitat com ara les biblioteques. Per tant, aquelles activitats que es pressuposen per a públics amplis i que busquen una densitat de població que no existeix a la seva ciutat, però sí en un territori més ampli, són ocasionals. No obstant, destaco iniciatives com el festival de pallassos de Cornellà en el seu moment, els festivals de jazz de Terrassa, de blues de Cerdanyola, dansa a Terrassa, dansa i arts visuals a Sabadell, certs aspectes de la política teatral de l’Atrium de Viladecans, però tot i això no tenim clarament una activitat cultural estable d’escala metropolitana situada fora de Barcelona.

-N’hi pot haver?
-Cal destacar un fenomen molt interessant que ja veurem com evoluciona, es tracta de la deslocalització, per raons immobiliàries, d’una part del sector d’arts visuals i indústria creativa que es trasllada de Barcelona a l’Hospitalet a la zona coneguda com a “districte cultural”. No són menys de 500 empreses de sectors creatius instal·lades en un entorn urbà no massa definit, però que ha creat un coixí que podríem considerar una mena de Brooklyn de Barcelona. Actualment hi ha dos pols de creació o de talent generalment híbrids —que barregen exhibició, creació, acció comercial— un al Poblenou i l’altre a l’Hospitalet.

-A Barcelona la col·laboració publica privada és habitual, però a la majoria de ciutats metropolitanes no hi ha capacitat d’iniciatives culturals fora de l’Ajuntament.
-Certament perquè Barcelona té elements que no tenen altres ciutats: massa crítica, capacitat de comunicació i d’objectivar els fenòmens culturals des del punt de vista mediàtic i d’anàlisi crítica, estructures patronals i comercials importants, una societat civil activa i possibilitat de fer pactes per suplir inversions de l’estat. A més de Barcelona hauríem de considerar també ciutats com Sabadell o Terrassa, entre altres, on hi ha una certa estructura empresarial i cívica potent, però si això era decisiu els anys noranta perquè la capacitat d’operar en termes culturals era analògica, avui l’impacte tecnològic, el màrqueting i la manera d’enfocar els temes facilita que alguns processos es puguin generar des d’aquestes o altres ciutats. El 1991 a Barcelona es venien 500.000 entrades de teatre, ara se’n venen 2.800.000. El canvi no s’ha produït tant per l’increment dels públics o la culturització sinó per un procés tecnològic que ha canviat la manera de comprar les entrades. En definitiva, gràcies a la tecnologia alguns fenòmens culturals que fa uns anys eren difícils d’imaginar ara es poden desenvolupar sense el coixí institucional que moltes ciutats no tenen.

-Tornem a una qüestió essencial: com es poden crear nous públics consumidors de cultura?
-Aquesta és la pregunta del milió. En essència els públics es creen a través d’un procediments que tenen a veure amb la manera com transformem el nostre procés educatiu. El nostre consum cultural forma part de les inquietuds i curiositats que ens ha generat l’educació. Aquest per mi és l’element clau, tot i que crec que hi ha una generació que ha estat més conseqüència d’un procés d’instrucció que no pas d’educació. La instrucció tenia una funció de vincular al consum cultural quasi com un element obligat. El resultat del procés educatiu, en canvi, fa que la nostra vida cultural sigui més eclèctica i de vegades no passa tant per consumir un producte com per sentir-se part de la vida cultural. El concepte de consumidor ha estat substituït per bona part de la comunitat cultural pel de ser “actiu cultural”. Això és important perquè el que mesura la vida cultural, la relació que hi ha entre qui proposa i crea d’una banda, i qui rep de l’altra es trenca una mica. També hem tingut tendència a considerar que part de la solució del consum cultural és econòmica, creient que si la cultura és cara i l’abaratim interessarà a més gent, però això no sempre funciona. I també cal dir que si la cultura perd certs codis de qualitat i exigència acaba generant un interès molt neutre i per tant tampoc rutlla.

-Com són les relacions culturals de Barcelona amb el conjunt de Catalunya?
-Catalunya és un país massa petit per desenvolupar una activitat cultural molt descentralitzada i la relació que Barcelona estableix amb el seu entorn em sembla molt normal. Es pot ubicar un espai de creació a Terrassa, Sabadell, Mataró o Vilanova i el seu àmbit de referencia ser Barcelona. La socialització cultural necessita un principi de subsidiarietat i, per tant, com més propera sigui al territori molt millor, però en canvi la producció cultural de qualitat necessita densitat, cert territori per poder fluir.

-I les relacions amb la resta d’Espanya?
-És essencial decidir en quins termes ens volem relacionar amb el conjunt d’Espanya i el que representa en termes culturals, amb un entorn enorme que podem definir com la indústria de la llengua, és a dir el castellà. Per Barcelona ser la cocapital d’Espanya en termes culturals implica un diàleg amb Madrid i amb tot l’entorn de la llengua castellana. Si no es vol o no es pot establir aquest diàleg s’entra en una altra dimensió que porta a dos territoris completament diferents. Les conseqüències d’un o altre debat no tenen cap afectació real, segons el meu punt de vista, sobre l’evolució del català com a llengua, però ens dimensionen culturalment de manera molt diferent, especialment quan les tecnologies, l’entorn digital, converteix qualsevol proposta cultural clarament en global o internacional.

-Es podria orientar positivament la relació?
-Fa 25 anys, quan no es plantejava en aquest país cap debat independentista o nacionalista radical i la idea federal era àmpliament assumit pel món de la cultura, moltes persones vam treballar per definir un concepte que era el sistema cultural català. Era col·laboratiu i entrellaçat amb un paisatge més gran; volia justament liderar el paisatge cultural espanyol, plantejant, fins i tot, que el principal centre de producció audiovisual espanyol podés ubicar-se perfectament a Catalunya. Però si el sistema cultural català es converteix en un conjunt d’elements que han de sobreviure per ells mateixos, que han de buscar el seu públic en el propi sistema ensopeguem amb el gran problema que significa no tenir suficient massa critica. Avui Barcelona s’ha convertit en una gran fàbrica de talent que exporta, però li costa molt exportar productes acabats.

-Això com s’aborda?
-Les enormes pressions que rep aquest sistema cultural català per generar un model de consum propi no sempre és compatible amb els requeriments de circulació dels productes culturals i la realitat és que té dificultats d’entesa amb la cultura produïda a la resta d’Espanya. Es podem discutir les raons i cadascú tindrà les seves però s’ha trencat el principi bàsic en cultura de naturalitzar la coproducció com una manera de funcionar i això no vol dir un acord econòmic entre dues parts, vol dir l’intercanvi, la interrelació entre creadors, artistes, gestors, empresaris… Aquest mecanisme que normalitza la relació entre el que passa aquí i el que passa a altres llocs d’Espanya travessa per dificultats en aquest moment i té com a conseqüència una certa pèrdua del paper referencial que Catalunya i Barcelona havien tingut culturalment en l’àmbit llatinoamericà.

-El propi acord de cocapitalitat de Barcelona amb l’Estat pot ajudar a desencallar la situació ?
-L’acord de cocapitalitat s’ha d’aprofitar bé i donar-li sentit perquè està clar que aquest conveni es pot utilitzar de dues maneres: Barcelona rep uns diners i els utilitza per compensar els dèficits de l’Estat en matèria d’inversió convertint aquests recursos en política local o be els aprofita el màxim possible per crear espais i projectes de referencia a Barcelona que marquin una pauta per al conjunt d’Espanya.

Altres articles de Xavier Marcé a RethinkBCN: https://rethinkbcn.cat/xavier-marce-turisme-a-escala-metropolitana/