UN JÒDAR VALENT I SALVATGE
David Castillo analitza el darrer llibre de Julià de Jòdar, “La casa tapiada”, una novel·la publicada per Comanegra en què l’escriptor badaloní reprèn el personatge de Gabriel Caballero i recorre la Barcelona dels anys seixanta i setanta
Us proposem aquest article del periodista i escriptor David Castillo, col·laborador de la revista, en motiu de la Diada de Sant Jordi, que se celebra dimarts vinent.
per David Castillo
La tauromàquia divideix els matadors en dues categories, els tremendistes –a qui se’ls acusa de valentia i, fins i tot, de ser temeraris– i els estilistes, que destaquen pel toreig més amable, més marcat pels ritmes del toro en cada art, en cada terç. Passejo sovint per davant la plaça Monumental amb una certa nostàlgia de quan era nen o jove i no em perdia ni un festeig. Una certa nostàlgia només perquè els toreros que ens portava l’empresari Balañà eren més aviat de bons sentiments, bona planta i proclius a sortir a les revistes del cor. Cal recordar també quan va portar José Tomás, que ens va deixar bocabadats, des de Miquel Barceló, que li va fer un cartell que encara conservo, i que va ser l’únic matador en omplir el fòrum de la Gran Via. Esperant temps millors, vaig baixar durant unes temporades a veure la fira de Castelló, on l’afició s’ha acostumat a veure els Miures i els Victorinos, i, sobretot, a no ser insultats o estomacats pels antitaurins, com ens passava a Barcelona davant l’esma de la policia i les denúncies i traïcions dels polítics oportunistes.
“Julià de Jòdar ha creat un món singular, ple de personatges habituals o nous que entren i surten davant la deriva d’una societat que s’estova en la seva pròpia bonhomia i confort.” |
La introducció em serveix per associar la manera d’escriure del veterà Julià de Jòdar (Badalona, 1942) amb els tremendistes, saltant-se olímpicament la repressió inherent a la literatura catalana, que sempre –o quasi sempre– peca de beata i d’excés de correccions. No seria bonic contemplar els originals tal com escriuen els escriptors com passa amb els veïns, amb Cela, Delibes, Sánchez-Ferlosio, Tomeo o la resta d’aquí? El pes del Noucentisme ha anat ofegant la nostra literatura sota capes de corrector, que sens dubte milloren el producte final, però ens enganyen, sobretot en l’estil. Aquest és un dels motius pel qual m’entusiasma la novel·lística de Jòdar. No només pels territoris per on transita, sinó per la manera de fer-ho desinhibida i salvatge. Comanegra ha apostat fort per l’escriptor badaloní, recuperant o publicant nous llibres, i aquests dies presenta La casa tapiada, la biografia fictícia d’un escriptor que es mou per les rodalies dels seixanta i setanta, unes dècades màgiques, que coincidien amb la joventut d’aquest cronista temerari d’un temps, d’un país, tal com reserva la cançó que ha esdevingut tòpic. La presó Model amb tots els seus ets i uts, les Jornades Llibertàries Internacionals, el món del PSUC, Bandera Roja, la OIC i tota la sopa de lletres dels grupuscles marxistes de l’època s’afegeixen a tot un seguit d’esdeveniments i petits esdeveniments que desfilen per la memòria íntima del escriptor i del seu personatge, que sempre manté un punt confús i inestable, un despistat molt atent al que passa al seva voltant, i de llengua viperina. No es reprimeix gens, per exemple, quan ataca amb fúria: «Vam recuperar la relació amb el Gabriel els primers anys vuitanta, arran d’un programa de televisió on vas fer una bona repassada al director d’El País a tomb de la polèmica d’aquells dies sobre la decadència de Barcelona i l’auge de Madrid, que havia promogut el Félix de Azúa, un d’aquells ressentits que van fer el paper dels intel·lectuals feixistes purs, és a dir, atiar la por de la gent… Sempre he pensat que si la Generalitat hagués donat a l’Albert Boadella la regidoria del Teatre Nacional, al Xavier Pericay la corregidoria de Política Lingüística, a l’Arcadi Espada el tòrcul de Premsa i Propaganda, i a l’esmentat Azúa la batuta de Música i Varietés, haurien menjat com pardals de la mà del partit de torn en el poder autonòmic i ens hauríem estalviat la lepra de Ciudadanos.» La seva observació estaria bé, el problema és que el mateix Jòdar també s’apunta a les cercaviles infantiloides de la CUP, que déu n’hi do el surrealisme polític que practiquen, per dir-ho suau. En fi, tant se val que Jòdar sigui del posicionament que sigui perquè la seva prosa ens transporta dels Zeleste al Camp de la Bota, sovint de la mà dels personatges de barraca que convoca, fins i tot amb la Natàlia Vidal que va protagonitzar una de les novel·les favorites de l’escriptor, L’home que va estimar Natàlia Vidal, premi Prudenci Bertrana de l’any 2003. O el cronista Lotari, que també havia tingut un paper destacat a Metall impur, tercera novel·la de la trilogia que acaba de ressuscitar Comanegra i que havia publicat originàriament Quaderns Crema. O el mateix alter ego de l’escriptor, l’inefable Gabriel Caballero.
El llibre està molt bé, també en la pretensió d’activar la consciència del país, malgrat també la ideologia radical que sobresurt en molts dels paratges, que podria haver evitat. Els tremendistes, però, també ensenyen les costures i de tant ‘arrimar-se’ els toros sovint els perforen.
Julià de Jòdar ha creat un món singular, ple de personatges habituals o nous que entren i surten davant la deriva d’una societat que s’estova en la seva pròpia bonhomia i confort. La resposta que encara dona l’escriptor va en paral·lel a la denúncia d’una comunitat exasperant, com totes les que viuen més enllà del desgavell. Alguns vam observar els comportaments d’amics que caminaven pel costat salvatge i Jòdar s’ha limitat a descriure-ho o a pintar-ho, en alguns moments en els colors d’una aquarel·la i d’altres amb un oli fosc a l’estil de Nonell. En qualsevol cas la seva aventura s’interroga sobre el present mentre recapitula en el passat transformat, una mirada panoràmica des del detall, però. I el més important de tot, incorpora el paisatge, exactament com fèiem com quan érem nens i edificaven fins a l’últim racó dels nostres pessebres desgraciats, amb figures de diferents mides, trencades d’extremitats i caps.
De la mateixa manera que durant una època es va parlar de Catalunya com el Titànic –Azúa, de nou–, en una altra, després de la Transició, es va parlar del desencís. De manera quasi idèntica, però menys romàntica, els excessos retòrics i les sobreactuacions del Procés s’assemblen als que vam viure durant la follia de la Transició, quan alguns crèiem que la revolució era a tocar. M’agrada que escriptors com Jòdar apliquin el seu escepticisme als comportaments histèrics de la història. Els relativitzen, cosa que augmenta la seva projecció en la lupa que aplica la història, o la novel·la de la història, és a dir, aquesta memòria íntima dels personatges de La casa tapiada i les altres novel·les de Jòdar.
Us proposem aquest article del periodista i escriptor David Castillo, col·laborador de la revista, en motiu de la Diada de Sant Jordi que se celebra dimarts vinent.
per David Castillo
La tauromàquia divideix els matadors en dues categories, els tremendistes –a qui se’ls acusa de valentia i, fins i tot, de ser temeraris– i els estilistes, que destaquen pel toreig més amable, més marcat pels ritmes del toro en cada art, en cada terç. Passejo sovint per davant la plaça Monumental amb una certa nostàlgia de quan era nen o jove i no em perdia ni un festeig. Una certa nostàlgia només perquè els toreros que ens portava l’empresari Balañà eren més aviat de bons sentiments, bona planta i proclius a sortir a les revistes del cor. Cal recordar també quan va portar José Tomás, que ens va deixar bocabadats, des de Miquel Barceló, que li va fer un cartell que encara conservo, i que va ser l’únic matador en omplir el fòrum de la Gran Via. Esperant temps millors, vaig baixar durant unes temporades a veure la fira de Castelló, on l’afició s’ha acostumat a veure els Miures i els Victorinos, i, sobretot, a no ser insultats o estomacats pels antitaurins, com ens passava a Barcelona davant l’esma de la policia i les denúncies i traïcions dels polítics oportunistes.
“Julià de Jòdar ha creat un món singular, ple de personatges habituals o nous que entren i surten davant la deriva d’una societat que s’estova en la seva pròpia bonhomia i confort.” |
La introducció em serveix per associar la manera d’escriure del veterà Julià de Jòdar (Badalona, 1942) amb els tremendistes, saltant-se olímpicament la repressió inherent a la literatura catalana, que sempre –o quasi sempre– peca de beata i d’excés de correccions. No seria bonic contemplar els originals tal com escriuen els escriptors com passa amb els veïns, amb Cela, Delibes, Sánchez-Ferlosio, Tomeo o la resta d’aquí? El pes del Noucentisme ha anat ofegant la nostra literatura sota capes de corrector, que sens dubte milloren el producte final, però ens enganyen, sobretot en l’estil. Aquest és un dels motius pel qual m’entusiasma la novel·lística de Jòdar. No només pels territoris per on transita, sinó per la manera de fer-ho desinhibida i salvatge. Comanegra ha apostat fort per l’escriptor badaloní, recuperant o publicant nous llibres, i aquests dies presenta La casa tapiada, la biografia fictícia d’un escriptor que es mou per les rodalies dels seixanta i setanta, unes dècades màgiques, que coincidien amb la joventut d’aquest cronista temerari d’un temps, d’un país, tal com reserva la cançó que ha esdevingut tòpic. La presó Model amb tots els seus ets i uts, les Jornades Llibertàries Internacionals, el món del PSUC, Bandera Roja, la OIC i tota la sopa de lletres dels grupuscles marxistes de l’època s’afegeixen a tot un seguit d’esdeveniments i petits esdeveniments que desfilen per la memòria íntima del escriptor i del seu personatge, que sempre manté un punt confús i inestable, un despistat molt atent al que passa al seva voltant, i de llengua viperina. No es reprimeix gens, per exemple, quan ataca amb fúria: «Vam recuperar la relació amb el Gabriel els primers anys vuitanta, arran d’un programa de televisió on vas fer una bona repassada al director d’El País a tomb de la polèmica d’aquells dies sobre la decadència de Barcelona i l’auge de Madrid, que havia promogut el Félix de Azúa, un d’aquells ressentits que van fer el paper dels intel·lectuals feixistes purs, és a dir, atiar la por de la gent… Sempre he pensat que si la Generalitat hagués donat a l’Albert Boadella la regidoria del Teatre Nacional, al Xavier Pericay la corregidoria de Política Lingüística, a l’Arcadi Espada el tòrcul de Premsa i Propaganda, i a l’esmentat Azúa la batuta de Música i Varietés, haurien menjat com pardals de la mà del partit de torn en el poder autonòmic i ens hauríem estalviat la lepra de Ciudadanos.» La seva observació estaria bé, el problema és que el mateix Jòdar també s’apunta a les cercaviles infantiloides de la CUP, que déu n’hi do el surrealisme polític que practiquen, per dir-ho suau. En fi, tant se val que Jòdar sigui del posicionament que sigui perquè la seva prosa ens transporta dels Zeleste al Camp de la Bota, sovint de la mà dels personatges de barraca que convoca, fins i tot amb la Natàlia Vidal que va protagonitzar una de les novel·les favorites de l’escriptor, L’home que va estimar Natàlia Vidal, premi Prudenci Bertrana de l’any 2003. O el cronista Lotari, que també havia tingut un paper destacat a Metall impur, tercera novel·la de la trilogia que acaba de ressuscitar Comanegra i que havia publicat originàriament Quaderns Crema. O el mateix alter ego de l’escriptor, l’inefable Gabriel Caballero.
El llibre està molt bé, també en la pretensió d’activar la consciència del país, malgrat també la ideologia radical que sobresurt en molts dels paratges, que podria haver evitat. Els tremendistes, però, també ensenyen les costures i de tant ‘arrimar-se’ els toros sovint els perforen.
Julià de Jòdar ha creat un món singular, ple de personatges habituals o nous que entren i surten davant la deriva d’una societat que s’estova en la seva pròpia bonhomia i confort. La resposta que encara dona l’escriptor va en paral·lel a la denúncia d’una comunitat exasperant, com totes les que viuen més enllà del desgavell. Alguns vam observar els comportaments d’amics que caminaven pel costat salvatge i Jòdar s’ha limitat a descriure-ho o a pintar-ho, en alguns moments en els colors d’una aquarel·la i d’altres amb un oli fosc a l’estil de Nonell. En qualsevol cas la seva aventura s’interroga sobre el present mentre recapitula en el passat transformat, una mirada panoràmica des del detall, però. I el més important de tot, incorpora el paisatge, exactament com fèiem com quan érem nens i edificaven fins a l’últim racó dels nostres pessebres desgraciats, amb figures de diferents mides, trencades d’extremitats i caps.
De la mateixa manera que durant una època es va parlar de Catalunya com el Titànic –Azúa, de nou–, en una altra, després de la Transició, es va parlar del desencís. De manera quasi idèntica, però menys romàntica, els excessos retòrics i les sobreactuacions del Procés s’assemblen als que vam viure durant la follia de la Transició, quan alguns crèiem que la revolució era a tocar. M’agrada que escriptors com Jòdar apliquin el seu escepticisme als comportaments histèrics de la història. Els relativitzen, cosa que augmenta la seva projecció en la lupa que aplica la història, o la novel·la de la història, és a dir, aquesta memòria íntima dels personatges de La casa tapiada i les altres novel·les de Jòdar.
| share: |       |
