TRES ARTICLES DE ‘FER CIUTAT’

Us proposem una selecció de tres articles destacats d’enguany de Xavier Casinos sobre el model anglès, de Manel Manchón sobre el lideratge metropolità i sobre la vegueria del Penedès de Jordi Sánchez

L’ANGLATERRA METROPOLITANA COM A GRAN MODEL

Xavier Casinos analitza un article recent del diari britànic ‘Financial Times’ sobre les àrees metropolitanes angleses per extreure’n conclusions que afecten altres àrees similars.
 

Per Xavier Casinos, periodista i escriptor

El Financial Times va publicar el passat 16 d’abril un important i estratègic editorial sobre les àrees metropolitanes angleses. El diari de la City reivindicava, a pocs dies de les eleccions locals del 2 de maig, l’èxit econòmic i de governabilitat de les 10 àrees metropolitanes desplegades els darrers anys, i reclamava ampliar les competències i recursos econòmics d’aquests ens supramunicipals i crear-ne de nous. L’editorial, titulat El prometedor experiment d’Anglaterra amb els alcaldes metropolitans, comença així:

En poc més de tres setmanes, els habitants de deu regions metropolitanes d’Anglaterra votaran el seu alcalde local. Escollits per primera vegada fora de Londres el 2017, els alcaldes metropolitans s’han convertit en una rara història d’èxit pel que fa a l’enfocament que té la Gran Bretanya del creixement regional, per altra banda força erràtic i inconsistent. La majoria d’aquests alcaldes actualment són més reconeixibles que els líders de les autoritats locals i els parlamentaris, segons una enquesta de Centre for Cities, un think tank independent de polítiques urbanes. I els que viuen en aquestes zones també donen suport a concedir més poder per als seus alcaldes en la presa de decisions. Alguns líders ja han començat a supervisar accions de millora econòmica, com ara el desenvolupament de xarxes de tramvies i sistemes d’autobusos a la implantació de polítiques per combatre l’escassetat de treballadors per a determinats llocs de feina.

L’editorial significa un important reconeixement a la política local i a les realitats metropolitanes, sovint mancades de fortalesa institucional, malgrat el seu important pes als seus respectius estats com a motors econòmics. De les darreres eleccions locals angleses han sortit els 10 metro mayors, tots laboristes, tret del de la regió Tees Valley, que ha quedat en mans conservadores. Aquests alcaldes d’alcaldes s’estan consolidant com a potents figures polítiques i alguns han aconseguit en els darrers anys ser molt populars.

Llegeix la resta de l’article aquí.

 

EL NECESSARI LIDERATGE METROPOLITÀ. QUI SE SENT AL·LUDIT?

El director adjunt de Metrópoli Abierta, Manel Manchón, analitza com hauran de ser les estructures econòmiques del futur per assumir els nous reptes metropolitans.

Per Manel Manchón, director adjunt de Metrópoli Abierta

Els alcaldes metropolitans han pres consciència del repte que tenen al davant. Les estructures econòmiques de què disposen ja no seran suficients en uns pocs anys. La competència entre territoris, i els processos de globalització, fan necessari un salt endavant d’ envergadura. I s’hi han posat a partir d’estudis que aconsellen concentrar esforços, buscar sinergies a partir de la densitat d’actors de tota mena. Ho ha fet un municipi com l’Hospitalet, que ha buscat resoldre les seves ferides urbanes amb un projecte ambiciós i il·lusionant: el BioClúster al voltant de l’Hospital de Bellvitge, que pot convertir-se en el més important d’Europa. Altres localitats veïnes han fet el propi, com Esplugues, definida per la seva alcaldessa, Pilar Díaz, com “la nova centralitat de l’àrea metropolitana”. En aquest cas es vol dissenyar fins a quatre hubs d’innovació, que passen per la biomedicina, l’alimentació, la tecnologia de l’urbanisme i la Intel·ligència Artificial. El centre de tot plegat serà el nou Hospital Clínic i l’Hospital Sant Joan de Déu, juntament amb universitats públiques i privades i empreses i clíniques privades que operen a la zona alta de la Diagonal.

Hi ha projectes, per tant. Hi ha desitjos de generar llocs de treball de valor afegit, lligats al coneixement. A l’àrea de Barcelona hi ha uns 125.000 treballs lligats al coneixement, quan la xifra que es consideraria òptima és la de 200.000, perquè només aquests percentatges, –sobre un 20% o un 25% del total de treballadors—es consideren una garantia per al progrés econòmic metropolità.

Els alcaldes metropolitans, però, tenen un problema. Defensen l’anomenada sobirania local, i veuen amb cautela els plans d’altres dirigents, –com ho va expressar l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, en un acte de Rethink Barcelona a Foment—que l’organisme supramunicipal de l’AMB assumeixi més competències i un dirigisme contundent. Però també són conscients que sense lideratge tot el que puguin planificar pot caure en sac foradat.

Llegeix la resta de l’article aquí.

 

LA VEGUERIA PENEDÈS I LA MEGARREGIÓ

Jordi Sánchez Solsona, exalcalde de Calafell i expresident del Consell Comarcal del Baix Penedès, analitza la configuració del territori i exposa el traçat ferroviari proposat per l’Associació Pro Vegueria Penedès.

per Jordi Sánchez Solsona, exalcalde de Calafell i expresident del Consell Comarcal del Baix Penedès

Avui, anar sol pel món ja no pot ser. Ens trobem amb municipis, comarques, vegueries, províncies, comunitats autònomes i estats. Encara que es diu que contra global hi ha local, és veritat, comparteixo, que el local és l’embrió de tot: dels assentaments, de la cultura, i dels sentiments. Però la humanitat té una senda que és el progrés, encara que també hi ha una corrent que està en contra, però de moment la ciència i els interessos d’uns pocs van per davant.
La NASA publica periòdicament la contaminació lumínica del planeta. S’hi observen unes àrees d’intensitat lumínica que recullen territoris en un continu on es pot observar una suma de regions conformen la megarregió corresponent. Aquests territoris ( 40 al mon i uns 12 a Europa) són possibles perquè disposen d’infraestructures comuns de transports, ferrocarril, ports, aeroports, fibra òptica, tecnologies i energies avançades, cultura e història i vinculacions econòmiques.

A Catalunya
A Catalunya observem que la megarregió vincula un territori mediterrani, que va des d’Algeciras fins els Pirineus, però aquesta megarregió no acaba de funcionar per manca d’enteniment de governs centrals amb mentalitat radial des de la Puerta del Sol, km0, Madrid. El retard és tan gran que no es pot entendre que València no tingui una comunicació de transport com cal fins a Barcelona. Dic això perquè si l’exemple és el corredor mediterrani, la connexió des d’Algeciras fins a Lió és “sine die”. Ja sé que és infantil recordar que si traiem camions de les carreteres i disposem de ferrocarril, tot canvia. Menys contaminació i reducció de despeses pressupostàries (ampliació de nous carrils i peatges lliures de pagament, tot augmentant en els pressupostos generals les despeses de manteniment que fins fa poc no hi eren), és allò de quantificar cost de fer-ho i cost de no fer-ho.

Llegeix la resta de l’article aquí.

L’ANGLATERRA METROPOLITANA COM A GRAN MODEL

Xavier Casinos analitza un article recent del diari britànic ‘Financial Times’ sobre les àrees metropolitanes angleses per extreure’n conclusions que afecten altres àrees similars.

Per Xavier Casinos, periodista i escriptor

El Financial Times va publicar el passat 16 d’abril un important i estratègic editorial sobre les àrees metropolitanes angleses. El diari de la City reivindicava, a pocs dies de les eleccions locals del 2 de maig, l’èxit econòmic i de governabilitat de les 10 àrees metropolitanes desplegades els darrers anys, i reclamava ampliar les competències i recursos econòmics d’aquests ens supramunicipals i crear-ne de nous. L’editorial, titulat El prometedor experiment d’Anglaterra amb els alcaldes metropolitans, comença així:

En poc més de tres setmanes, els habitants de deu regions metropolitanes d’Anglaterra votaran el seu alcalde local. Escollits per primera vegada fora de Londres el 2017, els alcaldes metropolitans s’han convertit en una rara història d’èxit pel que fa a l’enfocament que té la Gran Bretanya del creixement regional, per altra banda força erràtic i inconsistent. La majoria d’aquests alcaldes actualment són més reconeixibles que els líders de les autoritats locals i els parlamentaris, segons una enquesta de Centre for Cities, un think tank independent de polítiques urbanes. I els que viuen en aquestes zones també donen suport a concedir més poder per als seus alcaldes en la presa de decisions. Alguns líders ja han començat a supervisar accions de millora econòmica, com ara el desenvolupament de xarxes de tramvies i sistemes d’autobusos a la implantació de polítiques per combatre l’escassetat de treballadors per a determinats llocs de feina.

L’editorial significa un important reconeixement a la política local i a les realitats metropolitanes, sovint mancades de fortalesa institucional, malgrat el seu important pes als seus respectius estats com a motors econòmics. De les darreres eleccions locals angleses han sortit els 10 metro mayors, tots laboristes, tret del de la regió Tees Valley, que ha quedat en mans conservadores. Aquests alcaldes d’alcaldes s’estan consolidant com a potents figures polítiques i alguns han aconseguit en els darrers anys ser molt populars.

Llegeix la resta de l’article aquí.

 

EL NECESSARI LIDERATGE METROPOLITÀ. QUI SE SENT AL·LUDIT?

El director adjunt de Metrópoli Abierta, Manel Manchón, analitza com hauran de ser les estructures econòmiques del futur per assumir els nous reptes metropolitans.

Per Manel Manchón, director adjunt de Metrópoli Abierta

Els alcaldes metropolitans han pres consciència del repte que tenen al davant. Les estructures econòmiques de què disposen ja no seran suficients en uns pocs anys. La competència entre territoris, i els processos de globalització, fan necessari un salt endavant d’ envergadura. I s’hi han posat a partir d’estudis que aconsellen concentrar esforços, buscar sinergies a partir de la densitat d’actors de tota mena. Ho ha fet un municipi com l’Hospitalet, que ha buscat resoldre les seves ferides urbanes amb un projecte ambiciós i il·lusionant: el BioClúster al voltant de l’Hospital de Bellvitge, que pot convertir-se en el més important d’Europa. Altres localitats veïnes han fet el propi, com Esplugues, definida per la seva alcaldessa, Pilar Díaz, com “la nova centralitat de l’àrea metropolitana”. En aquest cas es vol dissenyar fins a quatre hubs d’innovació, que passen per la biomedicina, l’alimentació, la tecnologia de l’urbanisme i la Intel·ligència Artificial. El centre de tot plegat serà el nou Hospital Clínic i l’Hospital Sant Joan de Déu, juntament amb universitats públiques i privades i empreses i clíniques privades que operen a la zona alta de la Diagonal.

Hi ha projectes, per tant. Hi ha desitjos de generar llocs de treball de valor afegit, lligats al coneixement. A l’àrea de Barcelona hi ha uns 125.000 treballs lligats al coneixement, quan la xifra que es consideraria òptima és la de 200.000, perquè només aquests percentatges, –sobre un 20% o un 25% del total de treballadors—es consideren una garantia per al progrés econòmic metropolità.

Els alcaldes metropolitans, però, tenen un problema. Defensen l’anomenada sobirania local, i veuen amb cautela els plans d’altres dirigents, –com ho va expressar l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, en un acte de Rethink Barcelona a Foment—que l’organisme supramunicipal de l’AMB assumeixi més competències i un dirigisme contundent. Però també són conscients que sense lideratge tot el que puguin planificar pot caure en sac foradat.

Llegeix la resta de l’article aquí.

 

LA VEGUERIA PENEDÈS I LA MEGARREGIÓ

Jordi Sánchez Solsona, exalcalde de Calafell i expresident del Consell Comarcal del Baix Penedès, analitza la configuració del territori i exposa el traçat ferroviari proposat per l’Associació Pro Vegueria Penedès.

per Jordi Sánchez Solsona, exalcalde de Calafell i expresident del Consell Comarcal del Baix Penedès

Avui, anar sol pel món ja no pot ser. Ens trobem amb municipis, comarques, vegueries, províncies, comunitats autònomes i estats. Encara que es diu que contra global hi ha local, és veritat, comparteixo, que el local és l’embrió de tot: dels assentaments, de la cultura, i dels sentiments. Però la humanitat té una senda que és el progrés, encara que també hi ha una corrent que està en contra, però de moment la ciència i els interessos d’uns pocs van per davant.
La NASA publica periòdicament la contaminació lumínica del planeta. S’hi observen unes àrees d’intensitat lumínica que recullen territoris en un continu on es pot observar una suma de regions conformen la megarregió corresponent. Aquests territoris ( 40 al mon i uns 12 a Europa) són possibles perquè disposen d’infraestructures comuns de transports, ferrocarril, ports, aeroports, fibra òptica, tecnologies i energies avançades, cultura e història i vinculacions econòmiques.

A Catalunya
A Catalunya observem que la megarregió vincula un territori mediterrani, que va des d’Algeciras fins els Pirineus, però aquesta megarregió no acaba de funcionar per manca d’enteniment de governs centrals amb mentalitat radial des de la Puerta del Sol, km0, Madrid. El retard és tan gran que no es pot entendre que València no tingui una comunicació de transport com cal fins a Barcelona. Dic això perquè si l’exemple és el corredor mediterrani, la connexió des d’Algeciras fins a Lió és “sine die”. Ja sé que és infantil recordar que si traiem camions de les carreteres i disposem de ferrocarril, tot canvia. Menys contaminació i reducció de despeses pressupostàries (ampliació de nous carrils i peatges lliures de pagament, tot augmentant en els pressupostos generals les despeses de manteniment que fins fa poc no hi eren), és allò de quantificar cost de fer-ho i cost de no fer-ho.

Llegeix la resta de l’article aquí.

share: