ALBERT BATLLE: “NO TENIM UN PROBLEMA DE POLICIA, SINÓ DE DEGRADACIÓ DE L’ENTORN URBÀ”

El responsable de l’àrea de Prevenció i Seguretat de l’ajuntament de Barcelona considera que un dels problemes actuals és la manca d’instrument de coordinació metropolitana en matèria de seguretat

Per Pep Martí

Porta disset anys dedicat a temes de seguretat pública, des que el conseller de Justícia del primer Govern tripartit, Josep Maria Vallès, li va oferir la secretaria de Serveis Penitenciaris. Després vindria la direcció adjunta de l’Oficina Anti-Frau, la direcció general de la Policia de Catalunya i, en aquests moments, la cinquena tinença d’alcaldia de Barcelona i la responsabilitat de l’àrea de Prevenció i Seguretat. Albert Batlle (Barcelona, 1953) és advocat de formació i coneix a fons el funcionament de l’administració pública, des que el 1983 va entrar com a regidor d’Esports dins de l’equip de l’alcalde Pasqual Maragall. En aquesta entrevista, analitza la situació en una carpeta que sempre és delicada i que ara està sota un intens debat públic.

– La seguretat s’ha situat enmig del debat sobre la ciutat. Barcelona és una ciutat segura?
– No es pot respondre a aquesta pregunta amb un sí o un no rotund. Hauríem de començar per dir què és la seguretat, que cada vegada és un concepte més líquid. Recentment, The Economista situava Barcelona com l’onzena ciutat més segura del món i la quarta d’Europa. S’hauria de fer una anàlisi qualitativa del concepte de seguretat. En una situació de crisi com la que patim, que és sanitària, de valors, etc., el concepte de seguretat afecta molts àmbits. No és només la seguretat física de si seràs víctima d’un robatori, sinó la seguretat pel lloc de treball, la seguretat per l’habitatge, per l’educació dels teus fills. I sovint, quan la gent expressa la seva inseguretat, és difícil que ho concreti en un aspecte definit. Jo trepitjo bastant el territori i em reuneixo molt amb la ciutat. Ja he fet dues rondes pels districtes, reunint-me amb els consells de seguretat. La conclusió a la qual sempre arribem és que no parlem tant d’inseguretat com de civisme: el bus que no et deixa dormir, les restes dels gossos, l’estat de l’espai públic, que afecta també l’Ajuntament.

– Inseguretat es confon sovint amb incivisme?
– Sí, moltes vegades sí. Hi ha problemes importants de convivència. Aquest estiu, hi ha hagut una gradació de problemes, que hem d’afrontar. Però anant al nucli, Barcelona té un problema de delinqüència de baix nivell. Respecte dels delictes contra les persones, que són els realment greus, té uns estàndards no només homologables, sinó probablement molt millors que ciutats com les que ens hem d’assemblar. És a dir, en homicidis, assassinats o crim organitzat dins de la ciutat. Tenim un problema de multi reincidència, tenim un problema amb els furts. Aquest és un problema que dona una sensació d’inseguretat difusa i que prové d’això. No és un problema molt greu però sí molt molest, moltes vegades derivat no només de la problemàtica de la ciutat sinó d’una determinada legislació. D’altra banda, també ens estem adonant -i la pandèmia ho ha posat de manifest- del petita que és la ciutat. Tenim cent quilòmetres quadrats. Si traiem Montjuïc i el Tibidabo, vivim 15.000 persones per quilòmetre quadrat. En una situació de tensió de tot tipus, això crea una situació d’irritabilitat extraordinària, que després es tradueix en aquest tipus de comportaments i de reaccions a aquests comportaments. Sí, tenim un problema de seguretat i després tenim un problema de percepció, i les percepcions són molt difícils de tombar. Hi ha una dada que és significativa, quan es pregunta a la gent si considera que la ciutat és segura, el percentatge dels que la consideren insegura és molt superior als que consideren insegur el seu barri. Excepte Ciutat Vella, que és un altre cas, en la resta és molt més alt el percentatge de la gent que diu que la ciutat és insegura que el del que et diu que el seu barri és insegur. Hi ha també un fet objectiu, que és l’increment important d’efectius policials en els darrers dos anys. Barcelona tenia un problema de dotació policial, tant per part de l’Ajuntament com de la Generalitat. No oblidem que la responsabilitat última de la seguretat ciutadana la té la policia integral del país, que són els Mossos d’Esquadra. També hi havia el problema de desconfiança que hi havia entre la Guàrdia Urbana i el poder polític, que crec que és un dels temes que hem treballat bé en el darrer període, tant des de l’Ajuntament com del departament d’Interior. Aquest ha estat un estiu molt convuls, però l’alcaldessa ha estat en contacte permanent amb els comanaments policials i amb mi mateix.

– I, més enllà de les dades objectives, hi ha una crisi de model de seguretat a la ciutat?
– El model de seguretat lliga amb el concepte de seguretat. Porto des del 2004 dedicat a temes de seguretat. Vaig entrar com a secretari de Serveis Penitenciaris. Després vaig estar a la direcció general de la Policia, després d’adjunt de l’Oficina Anti-Frau. El model de seguretat parteix, per mi, de la consideració inicial que les polítiques de seguretat són, per damunt de tot, polítiques socials. Va més enllà del principi de llei i ordre, i implica entendre la complexitat de les societats i d’una ciutat com Barcelona. La finalitat de la seguretat és garantir-la als qui tenen menys possibilitats de poder-se-la pagar o que són més vulnerables a l’entorn. Una persona que viu a la Mina té una percepció, fins i tot objectiva, d’inseguretat d’una que viu a les Corts.

– Abans feia una referència a altres grans ciutats. En relació a elles, com està Barcelona?
– Està en una situació millor pel que fa al gran delicte. El tamany d’una ciutat també és un element a tenir en compte. Barcelona no té el tipus de banlieu que tenen París, Brussel·les o la mateixa ciutat de Madrid. El Madrid sud aquí no existeix, però existeix una altra cosa: que el punt conflictiu de la ciutat està en el rovell de l’ou, que és el Raval i, per extensió, una gran part de Ciutat Vella. És molt més visible perquè està en el centre de la ciutat. Les explosions violentíssimes que hem viscut a París o a Londres aquí, afortunadament, no s’han produït. Hem de posar aquest contrapunt. Tenim un problema a Ciutat Vella. Aquí hi va haver una aposta claríssima dels alcaldes Maragall i Joan Clos per rehabilitar Ciutat Vella, i es va crear un instrument potentíssim que era Focivesa per fer-hi una actuació integral de rehabilitació. Això amb els anys es va anar degradant i aquest instrument tan valuós es va deixar caure. L’alcalde Xavier Trias va nomenar gerent de Focivesa el senyor Quim Torra, que va mostrar més interès a dirigir el Born. Hi ha un aspecte en el qual tots estem d’acord i és que s’ha de fer un urbanisme al servei de la seguretat. Quan l’alcalde Maragall va tirar endavant el projecte de rehabilitació, tenia clar que no faria el que es va fer a París d’esventrar tot el centre històric i obrir les grans avingudes. Es van eliminar totes les afectacions del Pla General Metropolità que trinxaven els barris antics de la ciutat, però en contrapartida se’ls donava un nivell de dignitat. Posem-hi hotels, centres de referència, la Filmoteca, el Conservatori, la Universitat Liceu. Amb l’objectiu de fixar la gent en el territori. Això, malauradament, no es produeix. Hi ha zones del Raval que s’estan desertitzant residencialment i comercial. Qui té possibilitats de marxar d’allí, se’n va. Això vincula seguretat amb polítiques socials. Vam tenir fa uns dies una mort per apunyalament al carrer Hospital cantonada amb Riera Baixa. Tots dos sumaven 154 detencions policials. Hi ha un hàbitat que afavoreix aquestes situacions. Podem posar més policia, però la gent ens ho diu, no és un problema de policia, la policia és visible. Però hi ha una degradació en l’entorn urbà, hi ha problemes de convivència que s’exacerben. Quan em refereixo a seguretat també vull dir això. Una ciutat endreçada urbanísticament ofereix més seguretat que una ciutat desendreçada. Tenim un problema de desendreça de la ciutat i el tenim de fa temps.

– Ha parlat d’un estiu intens, amb incivisme però sense episodis de violència. Però el setembre sí que es van produir brots violents després d’uns botellots. A què es deuen aquests casos? Hi ha una inflexió preocupant?
– A l’estiu hi ha hagut episodis de gent que toca els nassos, de ximples que venen de França i van a la platja, després van a la Barceloneta i fan que els veïns estiguin dels nervis. Però no hi havia hagut incidents greus. Hi ha un punt d’inflexió que és a les festes de la Mercè i la concentració a plaça Espanya, que tampoc és un tema nou. Era difícil de preveure que en un lloc on no hi havia res de festa s’hi concentressin en un moment determinat 40.000 persones. A pilota passada, quan fas l’anàlisi, veus que l’eix de Maria Cristina era on tradicionalment hi havia els grans concerts a la Mercè. Després d’un fet explosiu, de dues persones que discuteixen, quan la policia i el SEM actuen, la situació es va embolicar. S’ha de posar en context, enmig d’una festa major, hi ha uns apunyalaments amb tractament ambulatori. Però és un tema que ens preocupa, que és passar d’un tema d’ocupació massiva de l’espai públic a un tema d’ordre públic. I a la festa major de Sarrià hem passat a una altra deriva, que és passar a actes delictius. Aquesta festa té unes altres característiques: gent molt jove a la festa i gent molt jove que ve dels barris a robar. No és una situació en què et volen robar, et resisteixes i t’agredeixen sinó que t’estomaquen i després et roben. Això ha generat una enorme preocupació i jo he estat nits a peu de carrer. Això planteja també el tema del model de diversió en una ciutat com Barcelona.

– Quines mesures poden estar en l’àmbit de la política municipal que tinguin una efectivitat per reduir aquests brots de violència?
– Nosaltres hem anunciat la creació d’una taula per una nit cívica i segura. El que volem és posar a debat amb tots els sectors, del moviment veïnal als gremis afectats, el sector del turisme, els serveis socials, en un tema en què veiem un oci vinculat a l’ús indiscriminat d’alcohol. Volem fer un debat propositiu: que el representant de l’oci nocturn pugui explicar-se davant el de l’associació de veïns i a l’inrevés. Volem superar la cuirassa exclusivament policial i anar al fons del problema, i debatre sobre el model d’oci nocturn. Aquest estiu hem vist els botellots, agreujats per la pandèmia, però el botellot ha existit sempre. Cal tenir present la irritabilitat que ha suposat la pandèmia. Qui viu en una casa de 120 metres quadrats ho ha viscut d’una manera, però qui viu en una de 45 metres on conviuen tres generacions ho viu d’una altra.

– Com està funcionant la coordinació amb els Mossos?
– Molt bé. Aquesta és una de les coses que jo em vaig imposar. Vaig assumir la tinença d’alcaldia de seguretat en un moment en què la seguretat era la principal preocupació de la ciutat, i en què hi havia una situació de desconfiança entre els cossos policials. Hem vist una situació penosa de tombar-se una resolució al Parlament de suport als cossos policials. Em vaig proposar recomposar les relacions entre la Guàrdia Urbana i Mossos, que ens miràvem de reüll, i estic molt satisfet de com ha anat, tant a nivell de comanaments com a peu de carrer. Les relacions personals també són bàsiques i tinc amb el conseller Elena una magnífica interlocució.

– I amb la resta de policies?
– Amb la Guàrdia Civil, tenim una relació més perifèrica perquè té altres competències. Amb la Policia Nacional sí que tenim més relació, per exemple amb operacions contra la multireincidència. Hi ha una bona relació entre totes les policies. Sempre he repetit el principi que tota policia a Barcelona és policia de Barcelona, tot i que cadascú portarà el seu uniforme. És obvi que avui dia Mossos i Guàrdia Urbana estan pràcticament a l’una quant a desplegament a la ciutat amb uns 3.000 a 3.500 efectius cada cos. La presència de la Policia Nacional és molt menor i més administrativa, amb gestions de passaports i documents d’identitat.

– I pel que fa a l’àrea metropolitana, hi ha una bona coordinació entre les policies?
– Bé, aquest és un dels problemes que tenim. No hi ha cap instrument de coordinació metropolitana en matèria de seguretat. Formal, no. N’hi ha d’informals. Hi ha 27 municipis i cadascun té la seva policia municipal. I els Mossos tenen tres regions policials per aquest territori. Però hi ha cinc municipis que haurien de tenir més coordinació, que són Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià. Aquí tenim relacions informals. Vaig estar amb l’alcaldessa de Sant Adrià fa poc, i està en una regió policial on la capital està a Granollers, però on hi ha Sabadell, Terrassa, Mataró, Sant Cugat, Rubí. És a dir, aquesta regió va del cim de Sant Llorenç a la platja de Sant Pol, i des del Turó de l’Home a les platges de Sant Adrià de Besòs. Això dificulta les coses. Caldria un instrument de mínima coordinació metropolitana. I que el dirigissin els Mossos, no demano cap protagonisme.

– Té una llarga trajectòria política molt lligada a l’àrea d’Interior. Recordo que fa anys, el primer ministre francès Lionel Jospin, un dirigent socialista, va dir que l’ordre públic també era un valor progressista, si era “un ordre compartit”. Potser al nostre país això encara és difícil d’assumir. Creu que a la societat catalana, en general, encara manca una cultura de seguretat?
– Totalment. El fet de no haver tingut durant molts anys institucions pròpies fa que desconfiem de les institucions pròpies que tenim. Això pot tenir les seves virtuts però té els seus inconvenients. A Madrid, el Teatre Reial el fa l’Estat, a Catalunya el Liceu el fa la burgesia. El mateix podem dir del Palau de la Música i de moltes més institucions. Hi ha una desconfiança en tots els estaments socials respecte de les institucions estatals. Hi ha una ànima anarquista.

– Perviu una cultura de la insubmissió?
– Li explicaré un cas. Hi va haver un incident entorn una ocupació a Gràcia d’una cosa que es deia El banc expropiat. Un antic banc que estava ocupat. En van fer de l’alçada d’un campanar. Finalment, hi va haver un desnonament. Jo aleshores estava a la direcció general de la Policia. I durant una setmana vam anar a trompades cada dia. A la Brigada Mòbil li feien de totes, els tiraven de tot. Jo soc catòlic i vaig a una parròquia de “gent bé” de Barcelona. I em trobava discutint amb senyores de missa que em deien “però què els esteu fent a aquests xicots?”. S’imagina això a Chamberí? Hi ha un recel envers la policia. Venim de la història que tenim. Jo entenc que amb tot el que ha passat hi hagi recels envers alguns cossos, però amb els Mossos i amb la policia local no. També crec que aquestes percepcions estan canviant. Hem treballat la policia de proximitat. Hem creat el policia de barri.

– Com funciona aquesta figura?
– Molt bé. Tenim dos instruments de proximitat. La Guàrdia Urbana té la policia de barri i els Mossos disposen de les oficines de relació amb la comunitat. Ens hem proposat la presència de la policia en tots els sectors de la població, des de cursos de ciberseguretat als instituts a cursos de seguretat als casals d’avis. Ara als barris es percep respecte a la policia. Jo he dit coses que han fet que se’m llencessin a la jugular, però un país on el president de la Generalitat a les dotze del migdia es posi les bambes i vagi a tallar l’autopista o que la presidenta del Parlament, mentre estan cremant la comissaria dels Mossos a Vic, se’n va a veure Hasél a la presó de Lleida, quins missatges estàs enviant?

– Com percep la moral dels membres de la Guàrdia Urbana en aquests moments?
– Aquesta és una de les coses de les que em sento satisfet. Hem fet canvis, hem promocionat la gent en tots els nivells i en plena pandèmia, des de caporals a intendents majors. Fa pocs dies van entrar 250 guàrdies nous. Això ha canviat molt. I en aquests moments també hi ha una bona relació operativa amb l’alcaldia, quan un temps enrere potser es miraven de reüll.

– En quin dels càrrecs que ha exercit, ha passat hores més difícils? Com a responsable de Prevenció i Seguretat o sent director general de la Policia entre el 2014 i el 2017?
– Tots els llocs tenen els seus moments difícils. On vaig trobar més dificultats va ser quan era secretari de Serveis Penitenciaris en una situació d’emergència penitenciària. El 2004, feia pocs mesos d’assumir el càrrec, vaig trobar-me amb un motí a Quatre Camins que no se m’esborrarà mai del cap. Va ser una cosa molt dura, que va servir per posar de manifest el fenomen de la massificació de les presons. El motí era el 30 d’abril i el 15 de maig el Govern aprova el pla director d’equipaments penitenciaris. I al cap d’un any teníem totes les ubicacions de les futures presons acordades amb els respectius ajuntaments sense ni un tall de carretera. És clar que vam fer un decret de compensacions. Vam tenir moments molt durs, però també de molt gratificants. El conseller amb el que vam fer el pla va ser Josep Maria Vallès, que és possiblement la persona amb qui millor he treballat.

– Si hagués de dir de quina decisió està més satisfet, des que va assumir el seu càrrec actual, i, d’altra banda, quina espina clavada porta?
– Espina clavada potser no haver pogut acabar de generar més consciència de la importància que en les polítiques socials té la seguretat. La idea que la política de seguretat és per damunt de tot política social és un missatge que costa de consolidar. Com a èxit, segurament el fet que les presons han deixat de ser un problema. A finals dels noranta, era un greu problema. És cert que hi havia un factor afegit, que era la sida dins de les presons. Ara poden sorgir problemes esporàdics, però les presons han deixat de ser un problema gros. En canvi, tenim uns problemes de seguretat que fa deu anys no teníem.

– En algun moment ha pensat que es va equivocar acceptant la seva actual responsabilitat?
– Les coses van com van. Quan es va formar el primer tripartit, s’havia donat per descomptat que si el PSC governava, jo seria secretari de l’Esport. Però en el pacte amb ERC, la secretaria de l’Esport va anar a Esquerra, que la considerava el seu món. Recordo que el conseller Vallès, de Justícia, em va trucar i vam parlar de possibles responsabilitats per les quals havia pensat en mi. Hi havia tres àrees a cobrir: la secretaria general del departament, la secretaria de Relacions amb l’Administració de Justícia i la de Serveis Penitenciaris. Vam quedar que m’ho pensaria. Li vaig dir que, com a advocat, coneixia l’Administració de Justícia, i que pel que feia a la secretaria general de la conselleria, depenia de quin perfil volia, si més de gestió o polític. On no em veia, li vaig dir, era a Presons. Doncs és on vaig anar. Vaig aprendre molt amb Vallès, que era un teòric i alhora un pràctic.

– I en la responsabilitat actual, algun cop se n’ha penedit?
– No. Al començament, vaig ser conscient de la complexitat de la situació, però estic molt agraït. Sobre la relació de confiança que he establert amb l’alcaldessa en un tema tan delicat com la seguretat he de dir que no tinc queixa. Si jo m’hagués mantingut en unes posicions inflexibles, probablement no hagués aguantat, de la mateixa manera que l’alcaldessa difícilment s’hagués entès amb mi si no hagués flexibilitzat les seves. En molts aspectes dels grans projectes de ciutat, les meves posicions són molt diferents a les que mantenen els nostres socis de govern, però la relació amb l’alcaldessa ha estat bona. Ja sé que això políticament em pot perjudicar. Si un dia no puc fer la meva feina, plegaré. Però mentre la pugui fer, no.

– Hi ha convocada una manifestació dels sindicats de tots els cossos policials el 23 d’octubre per denunciar la situació de la seguretat pública.
– Home, hem arribat a un punt al qual no s’havia arribat mai. Hem tingut l’estiu que hem tingut. Hi ha hagut dos partits al consistori que van presentar una moció de reprovació contra l’alcaldessa i els regidors que consideraven els màxims responsables de la situació, però després hi ha un debat de política general en el qual Ramon Espadaler presenta una moció de suport a la policia, molt mesurada, i ens trobem que ERC, Junts i la CUP voten en contra. Això als indicats policials els va molestar molt. S’ha qüestionat el model d’ordre públic i s’ha posat sota els cavalls a la policia. Com he dit abans, quan el policia que està regulant el tràfic veu que el president de la Generalitat està tallant l’autopista, o el policia de Lleida que veu que entra a la presó una presidenta del Parlament a visitar Pablo Hasél mentre els seus companys estan a punt de ser socarrimats a la comissaria de Vic, tot això genera un còctel. Però crec que el conseller Elena ho està fent bé i sabrà gestionar bé la situació. Ha rebut els missatges, com també els hem rebut nosaltres.

Per Pep Martí

Porta disset anys dedicat a temes de seguretat pública, des que el conseller de Justícia del primer Govern tripartit, Josep Maria Vallès, li va oferir la secretaria de Serveis Penitenciaris. Després vindria la direcció adjunta de l’Oficina Anti-Frau, la direcció general de la Policia de Catalunya i, en aquests moments, la cinquena tinença d’alcaldia de Barcelona i la responsabilitat de l’àrea de Prevenció i Seguretat. Albert Batlle (Barcelona, 1953) és advocat de formació i coneix a fons el funcionament de l’administració pública, des que el 1983 va entrar com a regidor d’Esports dins de l’equip de l’alcalde Pasqual Maragall. En aquesta entrevista, analitza la situació en una carpeta que sempre és delicada i que ara està sota un intens debat públic.

– La seguretat s’ha situat enmig del debat sobre la ciutat. Barcelona és una ciutat segura?
– No es pot respondre a aquesta pregunta amb un sí o un no rotund. Hauríem de començar per dir què és la seguretat, que cada vegada és un concepte més líquid. Recentment, The Economista situava Barcelona com l’onzena ciutat més segura del món i la quarta d’Europa. S’hauria de fer una anàlisi qualitativa del concepte de seguretat. En una situació de crisi com la que patim, que és sanitària, de valors, etc., el concepte de seguretat afecta molts àmbits. No és només la seguretat física de si seràs víctima d’un robatori, sinó la seguretat pel lloc de treball, la seguretat per l’habitatge, per l’educació dels teus fills. I sovint, quan la gent expressa la seva inseguretat, és difícil que ho concreti en un aspecte definit. Jo trepitjo bastant el territori i em reuneixo molt amb la ciutat. Ja he fet dues rondes pels districtes, reunint-me amb els consells de seguretat. La conclusió a la qual sempre arribem és que no parlem tant d’inseguretat com de civisme: el bus que no et deixa dormir, les restes dels gossos, l’estat de l’espai públic, que afecta també l’Ajuntament.

– Inseguretat es confon sovint amb incivisme?
– Sí, moltes vegades sí. Hi ha problemes importants de convivència. Aquest estiu, hi ha hagut una gradació de problemes, que hem d’afrontar. Però anant al nucli, Barcelona té un problema de delinqüència de baix nivell. Respecte dels delictes contra les persones, que són els realment greus, té uns estàndards no només homologables, sinó probablement molt millors que ciutats com les que ens hem d’assemblar. És a dir, en homicidis, assassinats o crim organitzat dins de la ciutat. Tenim un problema de multi reincidència, tenim un problema amb els furts. Aquest és un problema que dona una sensació d’inseguretat difusa i que prové d’això. No és un problema molt greu però sí molt molest, moltes vegades derivat no només de la problemàtica de la ciutat sinó d’una determinada legislació. D’altra banda, també ens estem adonant -i la pandèmia ho ha posat de manifest- del petita que és la ciutat. Tenim cent quilòmetres quadrats. Si traiem Montjuïc i el Tibidabo, vivim 15.000 persones per quilòmetre quadrat. En una situació de tensió de tot tipus, això crea una situació d’irritabilitat extraordinària, que després es tradueix en aquest tipus de comportaments i de reaccions a aquests comportaments. Sí, tenim un problema de seguretat i després tenim un problema de percepció, i les percepcions són molt difícils de tombar. Hi ha una dada que és significativa, quan es pregunta a la gent si considera que la ciutat és segura, el percentatge dels que la consideren insegura és molt superior als que consideren insegur el seu barri. Excepte Ciutat Vella, que és un altre cas, en la resta és molt més alt el percentatge de la gent que diu que la ciutat és insegura que el del que et diu que el seu barri és insegur. Hi ha també un fet objectiu, que és l’increment important d’efectius policials en els darrers dos anys. Barcelona tenia un problema de dotació policial, tant per part de l’Ajuntament com de la Generalitat. No oblidem que la responsabilitat última de la seguretat ciutadana la té la policia integral del país, que són els Mossos d’Esquadra. També hi havia el problema de desconfiança que hi havia entre la Guàrdia Urbana i el poder polític, que crec que és un dels temes que hem treballat bé en el darrer període, tant des de l’Ajuntament com del departament d’Interior. Aquest ha estat un estiu molt convuls, però l’alcaldessa ha estat en contacte permanent amb els comanaments policials i amb mi mateix.

– I, més enllà de les dades objectives, hi ha una crisi de model de seguretat a la ciutat?
– El model de seguretat lliga amb el concepte de seguretat. Porto des del 2004 dedicat a temes de seguretat. Vaig entrar com a secretari de Serveis Penitenciaris. Després vaig estar a la direcció general de la Policia, després d’adjunt de l’Oficina Anti-Frau. El model de seguretat parteix, per mi, de la consideració inicial que les polítiques de seguretat són, per damunt de tot, polítiques socials. Va més enllà del principi de llei i ordre, i implica entendre la complexitat de les societats i d’una ciutat com Barcelona. La finalitat de la seguretat és garantir-la als qui tenen menys possibilitats de poder-se-la pagar o que són més vulnerables a l’entorn. Una persona que viu a la Mina té una percepció, fins i tot objectiva, d’inseguretat d’una que viu a les Corts.

– Abans feia una referència a altres grans ciutats. En relació a elles, com està Barcelona?
– Està en una situació millor pel que fa al gran delicte. El tamany d’una ciutat també és un element a tenir en compte. Barcelona no té el tipus de banlieu que tenen París, Brussel·les o la mateixa ciutat de Madrid. El Madrid sud aquí no existeix, però existeix una altra cosa: que el punt conflictiu de la ciutat està en el rovell de l’ou, que és el Raval i, per extensió, una gran part de Ciutat Vella. És molt més visible perquè està en el centre de la ciutat. Les explosions violentíssimes que hem viscut a París o a Londres aquí, afortunadament, no s’han produït. Hem de posar aquest contrapunt. Tenim un problema a Ciutat Vella. Aquí hi va haver una aposta claríssima dels alcaldes Maragall i Joan Clos per rehabilitar Ciutat Vella, i es va crear un instrument potentíssim que era Focivesa per fer-hi una actuació integral de rehabilitació. Això amb els anys es va anar degradant i aquest instrument tan valuós es va deixar caure. L’alcalde Xavier Trias va nomenar gerent de Focivesa el senyor Quim Torra, que va mostrar més interès a dirigir el Born. Hi ha un aspecte en el qual tots estem d’acord i és que s’ha de fer un urbanisme al servei de la seguretat. Quan l’alcalde Maragall va tirar endavant el projecte de rehabilitació, tenia clar que no faria el que es va fer a París d’esventrar tot el centre històric i obrir les grans avingudes. Es van eliminar totes les afectacions del Pla General Metropolità que trinxaven els barris antics de la ciutat, però en contrapartida se’ls donava un nivell de dignitat. Posem-hi hotels, centres de referència, la Filmoteca, el Conservatori, la Universitat Liceu. Amb l’objectiu de fixar la gent en el territori. Això, malauradament, no es produeix. Hi ha zones del Raval que s’estan desertitzant residencialment i comercial. Qui té possibilitats de marxar d’allí, se’n va. Això vincula seguretat amb polítiques socials. Vam tenir fa uns dies una mort per apunyalament al carrer Hospital cantonada amb Riera Baixa. Tots dos sumaven 154 detencions policials. Hi ha un hàbitat que afavoreix aquestes situacions. Podem posar més policia, però la gent ens ho diu, no és un problema de policia, la policia és visible. Però hi ha una degradació en l’entorn urbà, hi ha problemes de convivència que s’exacerben. Quan em refereixo a seguretat també vull dir això. Una ciutat endreçada urbanísticament ofereix més seguretat que una ciutat desendreçada. Tenim un problema de desendreça de la ciutat i el tenim de fa temps.

– Ha parlat d’un estiu intens, amb incivisme però sense episodis de violència. Però el setembre sí que es van produir brots violents després d’uns botellots. A què es deuen aquests casos? Hi ha una inflexió preocupant?
– A l’estiu hi ha hagut episodis de gent que toca els nassos, de ximples que venen de França i van a la platja, després van a la Barceloneta i fan que els veïns estiguin dels nervis. Però no hi havia hagut incidents greus. Hi ha un punt d’inflexió que és a les festes de la Mercè i la concentració a plaça Espanya, que tampoc és un tema nou. Era difícil de preveure que en un lloc on no hi havia res de festa s’hi concentressin en un moment determinat 40.000 persones. A pilota passada, quan fas l’anàlisi, veus que l’eix de Maria Cristina era on tradicionalment hi havia els grans concerts a la Mercè. Després d’un fet explosiu, de dues persones que discuteixen, quan la policia i el SEM actuen, la situació es va embolicar. S’ha de posar en context, enmig d’una festa major, hi ha uns apunyalaments amb tractament ambulatori. Però és un tema que ens preocupa, que és passar d’un tema d’ocupació massiva de l’espai públic a un tema d’ordre públic. I a la festa major de Sarrià hem passat a una altra deriva, que és passar a actes delictius. Aquesta festa té unes altres característiques: gent molt jove a la festa i gent molt jove que ve dels barris a robar. No és una situació en què et volen robar, et resisteixes i t’agredeixen sinó que t’estomaquen i després et roben. Això ha generat una enorme preocupació i jo he estat nits a peu de carrer. Això planteja també el tema del model de diversió en una ciutat com Barcelona.

– Quines mesures poden estar en l’àmbit de la política municipal que tinguin una efectivitat per reduir aquests brots de violència?
– Nosaltres hem anunciat la creació d’una taula per una nit cívica i segura. El que volem és posar a debat amb tots els sectors, del moviment veïnal als gremis afectats, el sector del turisme, els serveis socials, en un tema en què veiem un oci vinculat a l’ús indiscriminat d’alcohol. Volem fer un debat propositiu: que el representant de l’oci nocturn pugui explicar-se davant el de l’associació de veïns i a l’inrevés. Volem superar la cuirassa exclusivament policial i anar al fons del problema, i debatre sobre el model d’oci nocturn. Aquest estiu hem vist els botellots, agreujats per la pandèmia, però el botellot ha existit sempre. Cal tenir present la irritabilitat que ha suposat la pandèmia. Qui viu en una casa de 120 metres quadrats ho ha viscut d’una manera, però qui viu en una de 45 metres on conviuen tres generacions ho viu d’una altra.

– Com està funcionant la coordinació amb els Mossos?
– Molt bé. Aquesta és una de les coses que jo em vaig imposar. Vaig assumir la tinença d’alcaldia de seguretat en un moment en què la seguretat era la principal preocupació de la ciutat, i en què hi havia una situació de desconfiança entre els cossos policials. Hem vist una situació penosa de tombar-se una resolució al Parlament de suport als cossos policials. Em vaig proposar recomposar les relacions entre la Guàrdia Urbana i Mossos, que ens miràvem de reüll, i estic molt satisfet de com ha anat, tant a nivell de comanaments com a peu de carrer. Les relacions personals també són bàsiques i tinc amb el conseller Elena una magnífica interlocució.

– I amb la resta de policies?
– Amb la Guàrdia Civil, tenim una relació més perifèrica perquè té altres competències. Amb la Policia Nacional sí que tenim més relació, per exemple amb operacions contra la multireincidència. Hi ha una bona relació entre totes les policies. Sempre he repetit el principi que tota policia a Barcelona és policia de Barcelona, tot i que cadascú portarà el seu uniforme. És obvi que avui dia Mossos i Guàrdia Urbana estan pràcticament a l’una quant a desplegament a la ciutat amb uns 3.000 a 3.500 efectius cada cos. La presència de la Policia Nacional és molt menor i més administrativa, amb gestions de passaports i documents d’identitat.

– I pel que fa a l’àrea metropolitana, hi ha una bona coordinació entre les policies?
– Bé, aquest és un dels problemes que tenim. No hi ha cap instrument de coordinació metropolitana en matèria de seguretat. Formal, no. N’hi ha d’informals. Hi ha 27 municipis i cadascun té la seva policia municipal. I els Mossos tenen tres regions policials per aquest territori. Però hi ha cinc municipis que haurien de tenir més coordinació, que són Barcelona, l’Hospitalet, Badalona, Santa Coloma i Sant Adrià. Aquí tenim relacions informals. Vaig estar amb l’alcaldessa de Sant Adrià fa poc, i està en una regió policial on la capital està a Granollers, però on hi ha Sabadell, Terrassa, Mataró, Sant Cugat, Rubí. És a dir, aquesta regió va del cim de Sant Llorenç a la platja de Sant Pol, i des del Turó de l’Home a les platges de Sant Adrià de Besòs. Això dificulta les coses. Caldria un instrument de mínima coordinació metropolitana. I que el dirigissin els Mossos, no demano cap protagonisme.

– Té una llarga trajectòria política molt lligada a l’àrea d’Interior. Recordo que fa anys, el primer ministre francès Lionel Jospin, un dirigent socialista, va dir que l’ordre públic també era un valor progressista, si era “un ordre compartit”. Potser al nostre país això encara és difícil d’assumir. Creu que a la societat catalana, en general, encara manca una cultura de seguretat?
– Totalment. El fet de no haver tingut durant molts anys institucions pròpies fa que desconfiem de les institucions pròpies que tenim. Això pot tenir les seves virtuts però té els seus inconvenients. A Madrid, el Teatre Reial el fa l’Estat, a Catalunya el Liceu el fa la burgesia. El mateix podem dir del Palau de la Música i de moltes més institucions. Hi ha una desconfiança en tots els estaments socials respecte de les institucions estatals. Hi ha una ànima anarquista.

– Perviu una cultura de la insubmissió?
– Li explicaré un cas. Hi va haver un incident entorn una ocupació a Gràcia d’una cosa que es deia El banc expropiat. Un antic banc que estava ocupat. En van fer de l’alçada d’un campanar. Finalment, hi va haver un desnonament. Jo aleshores estava a la direcció general de la Policia. I durant una setmana vam anar a trompades cada dia. A la Brigada Mòbil li feien de totes, els tiraven de tot. Jo soc catòlic i vaig a una parròquia de “gent bé” de Barcelona. I em trobava discutint amb senyores de missa que em deien “però què els esteu fent a aquests xicots?”. S’imagina això a Chamberí? Hi ha un recel envers la policia. Venim de la història que tenim. Jo entenc que amb tot el que ha passat hi hagi recels envers alguns cossos, però amb els Mossos i amb la policia local no. També crec que aquestes percepcions estan canviant. Hem treballat la policia de proximitat. Hem creat el policia de barri.

– Com funciona aquesta figura?
– Molt bé. Tenim dos instruments de proximitat. La Guàrdia Urbana té la policia de barri i els Mossos disposen de les oficines de relació amb la comunitat. Ens hem proposat la presència de la policia en tots els sectors de la població, des de cursos de ciberseguretat als instituts a cursos de seguretat als casals d’avis. Ara als barris es percep respecte a la policia. Jo he dit coses que han fet que se’m llencessin a la jugular, però un país on el president de la Generalitat a les dotze del migdia es posi les bambes i vagi a tallar l’autopista o que la presidenta del Parlament, mentre estan cremant la comissaria dels Mossos a Vic, se’n va a veure Hasél a la presó de Lleida, quins missatges estàs enviant?

– Com percep la moral dels membres de la Guàrdia Urbana en aquests moments?
– Aquesta és una de les coses de les que em sento satisfet. Hem fet canvis, hem promocionat la gent en tots els nivells i en plena pandèmia, des de caporals a intendents majors. Fa pocs dies van entrar 250 guàrdies nous. Això ha canviat molt. I en aquests moments també hi ha una bona relació operativa amb l’alcaldia, quan un temps enrere potser es miraven de reüll.

– En quin dels càrrecs que ha exercit, ha passat hores més difícils? Com a responsable de Prevenció i Seguretat o sent director general de la Policia entre el 2014 i el 2017?
– Tots els llocs tenen els seus moments difícils. On vaig trobar més dificultats va ser quan era secretari de Serveis Penitenciaris en una situació d’emergència penitenciària. El 2004, feia pocs mesos d’assumir el càrrec, vaig trobar-me amb un motí a Quatre Camins que no se m’esborrarà mai del cap. Va ser una cosa molt dura, que va servir per posar de manifest el fenomen de la massificació de les presons. El motí era el 30 d’abril i el 15 de maig el Govern aprova el pla director d’equipaments penitenciaris. I al cap d’un any teníem totes les ubicacions de les futures presons acordades amb els respectius ajuntaments sense ni un tall de carretera. És clar que vam fer un decret de compensacions. Vam tenir moments molt durs, però també de molt gratificants. El conseller amb el que vam fer el pla va ser Josep Maria Vallès, que és possiblement la persona amb qui millor he treballat.

– Si hagués de dir de quina decisió està més satisfet, des que va assumir el seu càrrec actual, i, d’altra banda, quina espina clavada porta?
– Espina clavada potser no haver pogut acabar de generar més consciència de la importància que en les polítiques socials té la seguretat. La idea que la política de seguretat és per damunt de tot política social és un missatge que costa de consolidar. Com a èxit, segurament el fet que les presons han deixat de ser un problema. A finals dels noranta, era un greu problema. És cert que hi havia un factor afegit, que era la sida dins de les presons. Ara poden sorgir problemes esporàdics, però les presons han deixat de ser un problema gros. En canvi, tenim uns problemes de seguretat que fa deu anys no teníem.

– En algun moment ha pensat que es va equivocar acceptant la seva actual responsabilitat?
– Les coses van com van. Quan es va formar el primer tripartit, s’havia donat per descomptat que si el PSC governava, jo seria secretari de l’Esport. Però en el pacte amb ERC, la secretaria de l’Esport va anar a Esquerra, que la considerava el seu món. Recordo que el conseller Vallès, de Justícia, em va trucar i vam parlar de possibles responsabilitats per les quals havia pensat en mi. Hi havia tres àrees a cobrir: la secretaria general del departament, la secretaria de Relacions amb l’Administració de Justícia i la de Serveis Penitenciaris. Vam quedar que m’ho pensaria. Li vaig dir que, com a advocat, coneixia l’Administració de Justícia, i que pel que feia a la secretaria general de la conselleria, depenia de quin perfil volia, si més de gestió o polític. On no em veia, li vaig dir, era a Presons. Doncs és on vaig anar. Vaig aprendre molt amb Vallès, que era un teòric i alhora un pràctic.

– I en la responsabilitat actual, algun cop se n’ha penedit?
– No. Al començament, vaig ser conscient de la complexitat de la situació, però estic molt agraït. Sobre la relació de confiança que he establert amb l’alcaldessa en un tema tan delicat com la seguretat he de dir que no tinc queixa. Si jo m’hagués mantingut en unes posicions inflexibles, probablement no hagués aguantat, de la mateixa manera que l’alcaldessa difícilment s’hagués entès amb mi si no hagués flexibilitzat les seves. En molts aspectes dels grans projectes de ciutat, les meves posicions són molt diferents a les que mantenen els nostres socis de govern, però la relació amb l’alcaldessa ha estat bona. Ja sé que això políticament em pot perjudicar. Si un dia no puc fer la meva feina, plegaré. Però mentre la pugui fer, no.

– Hi ha convocada una manifestació dels sindicats de tots els cossos policials el 23 d’octubre per denunciar la situació de la seguretat pública.
– Home, hem arribat a un punt al qual no s’havia arribat mai. Hem tingut l’estiu que hem tingut. Hi ha hagut dos partits al consistori que van presentar una moció de reprovació contra l’alcaldessa i els regidors que consideraven els màxims responsables de la situació, però després hi ha un debat de política general en el qual Ramon Espadaler presenta una moció de suport a la policia, molt mesurada, i ens trobem que ERC, Junts i la CUP voten en contra. Això als indicats policials els va molestar molt. S’ha qüestionat el model d’ordre públic i s’ha posat sota els cavalls a la policia. Com he dit abans, quan el policia que està regulant el tràfic veu que el president de la Generalitat està tallant l’autopista, o el policia de Lleida que veu que entra a la presó una presidenta del Parlament a visitar Pablo Hasél mentre els seus companys estan a punt de ser socarrimats a la comissaria de Vic, tot això genera un còctel. Però crec que el conseller Elena ho està fent bé i sabrà gestionar bé la situació. Ha rebut els missatges, com també els hem rebut nosaltres.

ALTRES ARTICLES

JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI” LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL”

RAMON TORRA: “NO FA FALTA LA REGIÓ METROPOLITANA PER SUPLIR EL QUE NO FA LA GENERALITAT; CAL QUE EL GOVERN CATALÀ ACTUÏ”

El gerent de l’AMB és partidari de la “geometria variable” per articular acords entre totes les administracions que actuen en el territori de Barcelona posant el focus en infraestructures urbanes, mobilitat, activitat econòmica, habitatge i desigualtat social

Per Rafael Pradas

L’arquitecte Ramon Torra Xicoy és gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) des de 2011. Ha estat també arquitecte municipal i director de serveis territorials de Granollers i director de Serveis Tècnics i gerent de la Mancomunitat Metropolitana de Municipis. És professor en cursos de màsters i postgrau de la UPC i de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Quina és la seva visió global de la realitat metropolitana de Barcelona?
El que entenem de manera genèrica com a àrea metropolitana és pot considerar un espai difús, de geometria variable, del que se’n poden tenir diferents visions. Està assumit culturalment com un àmbit de relació que, segons per a quines coses, pot ser més ampli o més petit i que sobretot ha de ser reconegut per les persones i per les institucions que en formen part. Està molt bé parlar de la Regió Metropolitana però tenim un país molt petit de set milions i mig d’habitants. El quid de la qüestió no és que calgui la Regió Metropolitana per suplir el que no fa la Generalitat sino que la Generalitat potser no està fent el que hauria de fer.

Geometria variable com alternativa a la suposada institucionalització de la regió metropolitana…
Efectivament, amb geometria variable vull dir que les solucions poden ser diferents per a les diverses qüestions plantejades, siguin el transport o l’habitatge. Esta clar, per exemple, que hi ha un àmbit urbà ampli en el que es produeix la mobilitat real de la gent que busca habitatge i que hi ha elements de distancia que es tradueixen en els preus. Les polítiques d’habitatge tenen àmbits que no són necessàriament els de l’àrea ni els de la regió, són uns altres. El mateix passa amb les polítiques de desenvolupament econòmic que es mouen més per eixos que generen sinergies, com la B30 o els corredors del Besòs i el Llobregat, que per una superfície determinada. Els eixos es poden allarga perquè les comunicacions són determinants quan parlem de coneixement, de l’economia 4.0, de la recerca, dels àmbits en que la indústria es relaciona precisament amb el coneixement, la recerca i la innovació. Són territoris que possiblement no s’adapten a cap àmbit institucional.

Territoris massa grans o massa petits al capdavall…
Quan parlem d’àrea metropolitana ens referim a un territori que podria arribar a ser tot Catalunya depenent de la perspectiva amb que es contempli. Amb el tren d’alta velocitat hi ha tres quarts d’hora entre Barcelona i Figueres. Tots coneixem gent que viu en un lloc i treballa a l’altre. Hi ha canvis que hem de saber interpretar: què volen dir els espais metropolitans en un territori com Catalunya?. L’àrea metropolitana de Londres equival gairebé a la superfície de Catalunya i Paris amb l’Ile de France és més d’un terç de Catalunya, molt més enllà del que seria la regió metropolitana.

Com es pot governar aquesta complexitat?
Diem àrea metropolitana i ens referim a àmbits territorials amb una superfície concreta i la governança que hi ha al darrera, però la governança cada cop més és concurrència en determinats temes. No és una sola administració la que mana sinó que es tendeix a que n’actuïn vàries de manera coordinada. És el model anglosaxó: si es vol executar un projecte, es fa l’encàrrec a l’administració més capacitada i se li deleguen competències i recursos. A Alemanya, on concorren diverses administracions, la federal, l’estatal i la local, el projecte el tira endavant la que està en millors condicions o té més habilitats. Hem de tendir més a això que a una governança tancada. Cada cop més hi ha superposicions i punts de trobada entre l’estat, la Generalitat i les administracions locals, i per executar certes polítiques cal alinear els tres nivells. No es tracta tant d’un tema de competències com de ser competents en capacitat d’execució. L’àrea metropolitana és això: trobar els espais en els que es pot ser més eficient i trobar també espais de governança.

Però l’AMB és imprescindible per a l’entorn de Barcelona, per a la primera corona …
L’AMB com a institució és la figura que històricament es va generar com l’equivalent de Madrid, que els anys cinquanta va fer una agregació municipal de sis-cents i escaig quilometres quadrats. Nosaltres necessitem l’equivalent no per ser com Madrid sino per gestionar qüestions fonamentals. No tindria sentit que cada ajuntament hagués de gestionar el transport i per això tenim un consorci que va mes enllà d’aquest àmbit perquè la mobilitat és més complexa. També podria referir-me al cicle de l’aigua, que és un bé escàs i a més s’han malbaratat els recursos, els freàtics, els rius i cal recuperar-ho. Es necessita una administració que sigui capaç de gestionar-ho, com els residus, per raons d’economia d’escala però també d’espai físic ja que és un tema que un sol ajuntament no pot resoldre per si sol. El mateix es pot dir de les polítiques d’habitatge: queda clar que cada cop menys es poden abordar a nivell municipal i tampoc l’impuls al desenvolupament econòmic. No es tracta de substituir els ajuntaments sino d’oferir visions més amplies.
L’àrea metropolitana és una mica això, aquests espais flexibles en que som capaços d’optimitzar els recursos en tots sentits per millorar la qualitat de vida o preservar el nostre territori, el nostre medi. Ara, amb l’impacte del canvi climàtic, és mes necessari que mai una política de gestió del territori.

Tornem a una qüestió central: estem d’acord en que Catalunya es un territori molt petit en el que actuen ajuntaments, comarques, diputacions, AMB, Generalitat… i nomes hi faltaria la Regió Metropolitana. No sé si la Generalitat ho té assumit conceptualment…
El govern de la Generalitat hauria d’assumir, i no sempre ho ha fet, que és govern de tot el país. És una qüestió que ve de lluny: Pasqual Maragall en la seva època ja va discutir amb Jordi Pujol sobre l’aeroport: si l’aeroport era de segona categoria a Pujol ja li anava bé. Amb el tema de l’alta velocitat es va pactar una estació intermodal al Prat de Llobregat per no portar l’AVE a l’aeroport, però si una estació té sentit al Prat és a l’aeroport. Són decisions petites, de curta volada perquè no hi ha hagut mai una visió general de país. Hi ha hagut un relat de país que no s’ha concretat en el govern i en les decisions.

Potser s’ha mirat més cap a algunes comarques que cap a la Gran Barcelona…
Allò del noucentisme però sense el valor cultural que tenia, que era un valor urbà, la Catalunya ciutat, que integrava el ruralisme amb la visió urbana que és la que donava força al nacionalisme o al relat de la renaixença. Reivindicava el rural i les tradicions però en un entorn urbà. S’han generat moltes expectatives sobre administracions i govern, i s’ha volgut posar en primer pla que en una comarca l’important finalment era la capitalitat i no hem centrat els debats en els temes determinants. S’han construït moltes infraestructures que no s’han completat o s’han fet sense una visió integral de perquè havien de servir. La política de creació de sol industrial, per exemple, no s’han fet acompanyant polítiques industrials sino creient que si es generava sol industrial ja s’hi instal·laria alguna empresa. Si no hi ha polítiques econòmiques i industrials ho tindrem molt complicat… Hem de ser capaços de preguntar-nos què volem ser però també què podem ser i a Catalunya no hem estat capaços d’identificar prioritats. Mentre parlem de segons què els polígons industrials de Badalona, de Sant Adrià, de la banda nord de Barcelona, que ocupen una posició central, no es troben precisament en les millors condicions. I és una mica per la manca de polítiques industrials. Com a país, si ens creiem que és una nació, un espai cultural, econòmic, amb una sèrie de valors, el que ha d’haver-hi és un govern que governi.

Podem apuntar els grans reptes d’aquest complex univers metropolità?
Un dels grans reptes és la integració urbana de les infraestructures, és a dir com creix l’espai urbà de Barcelona, com es genera ciutat. Quan parlem del turisme quina és la diferencia entre Barcelona i Paris? Paris acull tres o quatre vegades més turistes que Barcelona però el turisme no és percebut com un problema. A Barcelona, en canvi, l’espai del turisme és molt petit, centrat en Ciutat Vella, les platges i l’Eixample. Barcelona és en aquest sentit una ciutat petita, inacabada, amb grans projectes dins del municipi que encara estan en desenvolupament. Vull dir amb això que necessitem fer el salt de les grans ciutats: que la Diagonal, com a exemple, no s’acabi en una autopista sino que aquesta autopista tingui característiques urbanes i es prolongui fins al Llobregat. La qüestió és com integrem aquestes infraestructures, com es genera ciutat al voltant, centralitat; com busquem les sinergies amb l’activitat econòmica i com incorporem les zones industrials a la ciutat. No vol dir que el gran èxit del 22@ s’hagi de replicar literalment però permet entendre com els espais en els que ha anat decaient l’activitat i el valor afegit es poden reconvertir a partir d’una transformació física. Hem de saber quina activitat som capaços de desenvolupar.

I què som capaços de fer?
Ha de ser una activitat econòmica que afegeixi valor, en que el pes de la ma d’obra no sigui l’element fonamental… no podem tornar al tèxtil, però pot ser el tèxtil vinculat a la distribució i als prototips, el disseny, que és on s’afegeix valor. La principal industria tèxtil de Catalunya avui son les tres-cents persones que fan els patrons del que fabricarà Inditex a Xina. Hi ha activitats molt potents en les que som molt capaços com és la recerca: tenim alguns dels centres de recerca mes importants d’Europa en tema de virus però en canvi no generem els espais de desenvolupament vinculats a la industria farmacèutica per fer la transferència de coneixement. En aquest sentit, per exemple, estem treballant en l’eix Besos per veure com el reconvertim a partir de la realitat de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona, de l’antic mental de Santa Coloma i també de l’àmbit de les tres xemeneies de Sant Adrià que podria ser un espai adequat per a activitats d’aquest tipus. Un problema amb el que ens trobem és que un espai d’equipament té molt limitada la capacitat de desenvolupar activitats privades com poden ser startup o spin off. El nostre model és la ciutat de mixtura i cal veure com el recuperem amb la nova economia, com fem una ciutat mes integrada, més viva. Com el model 22@ però amb més habitatge, per entendre’ns.

I a més hi ha un munt de problemes col·lectius, socials…
A tot això cal afegir-hi les actuacions necessàries per aportar qualitat de vida i corregir les desigualtats com són els programes adreçats a l’habitatge, que han de permetre que la gent pugui emancipar-se, o els programes de rehabilitació també per evitar que es degradin els barris i permetre que la gent pugui continuar vivint on ha viscut sempre. Tenim sens dubte molts problemes vinculats a desigualtats sobretot per qüestions d’origen com la immigració que hem d’afrontar perquè afecta als mes febles, dones soles, amb fills, el sensellarisme… Cal que la ciutat sigui realment igual a tot arreu i que a més faciliti polítiques per evitar la degradació social amb actuacions persistents. Es tracta de polítiques més de barri i d’integració laboral i social que han d’acompanyar l’esforç de transformació de l’espai físic i de millorar la qualitat ambiental. És important anar traient persones de la marginalitat.

Ara, des de la seva experiència podríem assenyalar els actius de la metròpolis?
Tenim una ciutat amb una imatge potent i de qualitat amb un entorn interessant, amb unes capacitats d’atracció encara molt bones gràcies a una configuració que és fruit de la historia, de les capes successives que s’hi van afegint. Moltes vegades es diu que Barcelona avança a cops d’esdeveniment, però si ho comparem amb París o Londres caldria dir que potser n’hem tingut pocs d’esdeveniments. Barcelona malgrat les mancances té uns actius potents: tradició urbana; l’Eixample Cerdà; qualitat de vida; el mar i la serra de Collserola, un privilegi que poques ciutats tenen; la seva posició geogràfica… El nivell d’educació i coneixement, malgrat totes les critiques, és alt i la capacitat d’iniciativa també i ben valorada en diferents àmbits: arquitectura, urbanisme, enginyeria i som innovadors, encara que probablement no ho sabem vendre i tenim molts bons professionals en l’àmbit de la medicina o les escoles de negocis. Barcelona és una ciutat amb pocs esdeveniments culturals però amb una cultura i un nivell de formació molt elevats, amb talent per tirar endavant iniciatives. Per atraure talent de fora cal tenir talent local. Potser ens falten fils que transversalitzin les realitats vitals, socials, econòmiques per fer decantar iniciatives cap aquí.

Cap on hauria d’avançar la política metropolitana en darrer terme?
Parteixo de que necessitem que la Generalitat assumeixi les seves responsabilitats i competències per gestionar els grans elements de mobilitat i les grans decisions que cal prendre en el territori des de la lògica del país. I que cal posar en valor el model de governança, d’integració, de prestació de serveis de l’AMB. De fet es remunta a tota una tradició: l’Eixample que salta les muralles i desborda el municipi, al Pla Macià dels anys trenta, al regional Planning de Rubió i Tudurí que fa lectures del territori que superen els municipis i que els anys cinquanta acaben amb la Comissió d’Urbanisme i el primer pla comarcal de 1953 per donar resposta a la necessitat d’habitatge i creixement ordenat, que el 1974 es tradueix en el nou pla comarcal i en la Corporació Metropolitana de Barcelona. Hi ha tota una línia de com es va formant i es va assumint que és un territori en el que hem de compartir serveis.
El salt que hem de fer amb aquestes geometries variables de les que parlo no és fer créixer l’AMB cap al Vallès; sino saber com implementar polítiques de cohesió, positives, sobretot en l’àmbit local; com abordar els temes de desenvolupament econòmic i de reconversió industrial o econòmica en l’eix de la B-30 parlant amb Sabadell, amb Terrassa, amb tots els municipis fins a Granollers. Hem de saber com es plantegen polítiques d’habitatge des de la lògica municipal i com es podem coordinar; com podem compartir instruments o generar-ne de nous en polítiques econòmiques, d’espais naturals, com gestionem la infraestructura verda –Collserola, Garraf, Serralada de Marina, els dos rius, platges i costes, el parc agrari, com anem integrant la gestió d’un conjunt d’espais urbans naturals. Això s’ha de fer amb els ajuntaments o amb la Diputació, cal trobar sinergies que ho facilitin i a més entendre els elements que estructuren aquest territori, que no és solament la infraestructura viària.

I tot això com s’acaba materialitzant?
Hi ha diferents àmbits en els que establim acords bilaterals amb els ajuntaments o els canalitzem a través de la diputació. Amb la Diputació l’AMB ha signat un conveni que busca precisament això: espais de confluència en que AMB, ajuntaments i Diputació puguin engegar polítiques i fer aportacions jugant amb la geometria variable física però també temàtica.
Des de la lògica de la institucionalització hem de reivindicar i exigir que la Generalitat governi, perquè del contrari només es podran posar pedaços. El món local té els recursos que té i no pot suplir el govern del país com ara està fent en molts àmbits, com les escoles bressol, per posar un exemple. La Generalitat ha de fer el seu paper i no pot seguir en la línia actual en l’àmbit metropolità, ni en el petit ni en la regió metropolitana Els espais naturals, per exemple, són competència de la Generalitat i a Collserola aporta pràcticament zero al consorci del que forma part i el mateix passa amb els espais naturals del delta. El país és el que és i institucionalment si ens creiem en Catalunya com a espai de govern no es poden fer gaires invents. És prou petit com perquè el seu govern assumeixi els temes que li toquen i no els eludeixi.

Per Rafael Pradas

L’arquitecte Ramon Torra Xicoy és gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) des de 2011. Ha estat també arquitecte municipal i director de serveis territorials de Granollers i director de Serveis Tècnics i gerent de la Mancomunitat Metropolitana de Municipis. És professor en cursos de màsters i postgrau de la UPC i de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya.

Quina és la seva visió global de la realitat metropolitana de Barcelona?
El que entenem de manera genèrica com a àrea metropolitana és pot considerar un espai difús, de geometria variable, del que se’n poden tenir diferents visions. Està assumit culturalment com un àmbit de relació que, segons per a quines coses, pot ser més ampli o més petit i que sobretot ha de ser reconegut per les persones i per les institucions que en formen part. Està molt bé parlar de la Regió Metropolitana però tenim un país molt petit de set milions i mig d’habitants. El quid de la qüestió no és que calgui la Regió Metropolitana per suplir el que no fa la Generalitat sino que la Generalitat potser no està fent el que hauria de fer.

Geometria variable com alternativa a la suposada institucionalització de la regió metropolitana…
Efectivament, amb geometria variable vull dir que les solucions poden ser diferents per a les diverses qüestions plantejades, siguin el transport o l’habitatge. Esta clar, per exemple, que hi ha un àmbit urbà ampli en el que es produeix la mobilitat real de la gent que busca habitatge i que hi ha elements de distancia que es tradueixen en els preus. Les polítiques d’habitatge tenen àmbits que no són necessàriament els de l’àrea ni els de la regió, són uns altres. El mateix passa amb les polítiques de desenvolupament econòmic que es mouen més per eixos que generen sinergies, com la B30 o els corredors del Besòs i el Llobregat, que per una superfície determinada. Els eixos es poden allarga perquè les comunicacions són determinants quan parlem de coneixement, de l’economia 4.0, de la recerca, dels àmbits en que la indústria es relaciona precisament amb el coneixement, la recerca i la innovació. Són territoris que possiblement no s’adapten a cap àmbit institucional.

Territoris massa grans o massa petits al capdavall…
Quan parlem d’àrea metropolitana ens referim a un territori que podria arribar a ser tot Catalunya depenent de la perspectiva amb que es contempli. Amb el tren d’alta velocitat hi ha tres quarts d’hora entre Barcelona i Figueres. Tots coneixem gent que viu en un lloc i treballa a l’altre. Hi ha canvis que hem de saber interpretar: què volen dir els espais metropolitans en un territori com Catalunya?. L’àrea metropolitana de Londres equival gairebé a la superfície de Catalunya i Paris amb l’Ile de France és més d’un terç de Catalunya, molt més enllà del que seria la regió metropolitana.

Com es pot governar aquesta complexitat?
Diem àrea metropolitana i ens referim a àmbits territorials amb una superfície concreta i la governança que hi ha al darrera, però la governança cada cop més és concurrència en determinats temes. No és una sola administració la que mana sinó que es tendeix a que n’actuïn vàries de manera coordinada. És el model anglosaxó: si es vol executar un projecte, es fa l’encàrrec a l’administració més capacitada i se li deleguen competències i recursos. A Alemanya, on concorren diverses administracions, la federal, l’estatal i la local, el projecte el tira endavant la que està en millors condicions o té més habilitats. Hem de tendir més a això que a una governança tancada. Cada cop més hi ha superposicions i punts de trobada entre l’estat, la Generalitat i les administracions locals, i per executar certes polítiques cal alinear els tres nivells. No es tracta tant d’un tema de competències com de ser competents en capacitat d’execució. L’àrea metropolitana és això: trobar els espais en els que es pot ser més eficient i trobar també espais de governança.

Però l’AMB és imprescindible per a l’entorn de Barcelona, per a la primera corona …
L’AMB com a institució és la figura que històricament es va generar com l’equivalent de Madrid, que els anys cinquanta va fer una agregació municipal de sis-cents i escaig quilometres quadrats. Nosaltres necessitem l’equivalent no per ser com Madrid sino per gestionar qüestions fonamentals. No tindria sentit que cada ajuntament hagués de gestionar el transport i per això tenim un consorci que va mes enllà d’aquest àmbit perquè la mobilitat és més complexa. També podria referir-me al cicle de l’aigua, que és un bé escàs i a més s’han malbaratat els recursos, els freàtics, els rius i cal recuperar-ho. Es necessita una administració que sigui capaç de gestionar-ho, com els residus, per raons d’economia d’escala però també d’espai físic ja que és un tema que un sol ajuntament no pot resoldre per si sol. El mateix es pot dir de les polítiques d’habitatge: queda clar que cada cop menys es poden abordar a nivell municipal i tampoc l’impuls al desenvolupament econòmic. No es tracta de substituir els ajuntaments sino d’oferir visions més amplies.
L’àrea metropolitana és una mica això, aquests espais flexibles en que som capaços d’optimitzar els recursos en tots sentits per millorar la qualitat de vida o preservar el nostre territori, el nostre medi. Ara, amb l’impacte del canvi climàtic, és mes necessari que mai una política de gestió del territori.

Tornem a una qüestió central: estem d’acord en que Catalunya es un territori molt petit en el que actuen ajuntaments, comarques, diputacions, AMB, Generalitat… i nomes hi faltaria la Regió Metropolitana. No sé si la Generalitat ho té assumit conceptualment…
El govern de la Generalitat hauria d’assumir, i no sempre ho ha fet, que és govern de tot el país. És una qüestió que ve de lluny: Pasqual Maragall en la seva època ja va discutir amb Jordi Pujol sobre l’aeroport: si l’aeroport era de segona categoria a Pujol ja li anava bé. Amb el tema de l’alta velocitat es va pactar una estació intermodal al Prat de Llobregat per no portar l’AVE a l’aeroport, però si una estació té sentit al Prat és a l’aeroport. Són decisions petites, de curta volada perquè no hi ha hagut mai una visió general de país. Hi ha hagut un relat de país que no s’ha concretat en el govern i en les decisions.

Potser s’ha mirat més cap a algunes comarques que cap a la Gran Barcelona…
Allò del noucentisme però sense el valor cultural que tenia, que era un valor urbà, la Catalunya ciutat, que integrava el ruralisme amb la visió urbana que és la que donava força al nacionalisme o al relat de la renaixença. Reivindicava el rural i les tradicions però en un entorn urbà. S’han generat moltes expectatives sobre administracions i govern, i s’ha volgut posar en primer pla que en una comarca l’important finalment era la capitalitat i no hem centrat els debats en els temes determinants. S’han construït moltes infraestructures que no s’han completat o s’han fet sense una visió integral de perquè havien de servir. La política de creació de sol industrial, per exemple, no s’han fet acompanyant polítiques industrials sino creient que si es generava sol industrial ja s’hi instal·laria alguna empresa. Si no hi ha polítiques econòmiques i industrials ho tindrem molt complicat… Hem de ser capaços de preguntar-nos què volem ser però també què podem ser i a Catalunya no hem estat capaços d’identificar prioritats. Mentre parlem de segons què els polígons industrials de Badalona, de Sant Adrià, de la banda nord de Barcelona, que ocupen una posició central, no es troben precisament en les millors condicions. I és una mica per la manca de polítiques industrials. Com a país, si ens creiem que és una nació, un espai cultural, econòmic, amb una sèrie de valors, el que ha d’haver-hi és un govern que governi.

Podem apuntar els grans reptes d’aquest complex univers metropolità?
Un dels grans reptes és la integració urbana de les infraestructures, és a dir com creix l’espai urbà de Barcelona, com es genera ciutat. Quan parlem del turisme quina és la diferencia entre Barcelona i Paris? Paris acull tres o quatre vegades més turistes que Barcelona però el turisme no és percebut com un problema. A Barcelona, en canvi, l’espai del turisme és molt petit, centrat en Ciutat Vella, les platges i l’Eixample. Barcelona és en aquest sentit una ciutat petita, inacabada, amb grans projectes dins del municipi que encara estan en desenvolupament. Vull dir amb això que necessitem fer el salt de les grans ciutats: que la Diagonal, com a exemple, no s’acabi en una autopista sino que aquesta autopista tingui característiques urbanes i es prolongui fins al Llobregat. La qüestió és com integrem aquestes infraestructures, com es genera ciutat al voltant, centralitat; com busquem les sinergies amb l’activitat econòmica i com incorporem les zones industrials a la ciutat. No vol dir que el gran èxit del 22@ s’hagi de replicar literalment però permet entendre com els espais en els que ha anat decaient l’activitat i el valor afegit es poden reconvertir a partir d’una transformació física. Hem de saber quina activitat som capaços de desenvolupar.

I què som capaços de fer?
Ha de ser una activitat econòmica que afegeixi valor, en que el pes de la ma d’obra no sigui l’element fonamental… no podem tornar al tèxtil, però pot ser el tèxtil vinculat a la distribució i als prototips, el disseny, que és on s’afegeix valor. La principal industria tèxtil de Catalunya avui son les tres-cents persones que fan els patrons del que fabricarà Inditex a Xina. Hi ha activitats molt potents en les que som molt capaços com és la recerca: tenim alguns dels centres de recerca mes importants d’Europa en tema de virus però en canvi no generem els espais de desenvolupament vinculats a la industria farmacèutica per fer la transferència de coneixement. En aquest sentit, per exemple, estem treballant en l’eix Besos per veure com el reconvertim a partir de la realitat de l’Hospital Trias i Pujol de Badalona, de l’antic mental de Santa Coloma i també de l’àmbit de les tres xemeneies de Sant Adrià que podria ser un espai adequat per a activitats d’aquest tipus. Un problema amb el que ens trobem és que un espai d’equipament té molt limitada la capacitat de desenvolupar activitats privades com poden ser startup o spin off. El nostre model és la ciutat de mixtura i cal veure com el recuperem amb la nova economia, com fem una ciutat mes integrada, més viva. Com el model 22@ però amb més habitatge, per entendre’ns.

I a més hi ha un munt de problemes col·lectius, socials…
A tot això cal afegir-hi les actuacions necessàries per aportar qualitat de vida i corregir les desigualtats com són els programes adreçats a l’habitatge, que han de permetre que la gent pugui emancipar-se, o els programes de rehabilitació també per evitar que es degradin els barris i permetre que la gent pugui continuar vivint on ha viscut sempre. Tenim sens dubte molts problemes vinculats a desigualtats sobretot per qüestions d’origen com la immigració que hem d’afrontar perquè afecta als mes febles, dones soles, amb fills, el sensellarisme… Cal que la ciutat sigui realment igual a tot arreu i que a més faciliti polítiques per evitar la degradació social amb actuacions persistents. Es tracta de polítiques més de barri i d’integració laboral i social que han d’acompanyar l’esforç de transformació de l’espai físic i de millorar la qualitat ambiental. És important anar traient persones de la marginalitat.

Ara, des de la seva experiència podríem assenyalar els actius de la metròpolis?
Tenim una ciutat amb una imatge potent i de qualitat amb un entorn interessant, amb unes capacitats d’atracció encara molt bones gràcies a una configuració que és fruit de la historia, de les capes successives que s’hi van afegint. Moltes vegades es diu que Barcelona avança a cops d’esdeveniment, però si ho comparem amb París o Londres caldria dir que potser n’hem tingut pocs d’esdeveniments. Barcelona malgrat les mancances té uns actius potents: tradició urbana; l’Eixample Cerdà; qualitat de vida; el mar i la serra de Collserola, un privilegi que poques ciutats tenen; la seva posició geogràfica… El nivell d’educació i coneixement, malgrat totes les critiques, és alt i la capacitat d’iniciativa també i ben valorada en diferents àmbits: arquitectura, urbanisme, enginyeria i som innovadors, encara que probablement no ho sabem vendre i tenim molts bons professionals en l’àmbit de la medicina o les escoles de negocis. Barcelona és una ciutat amb pocs esdeveniments culturals però amb una cultura i un nivell de formació molt elevats, amb talent per tirar endavant iniciatives. Per atraure talent de fora cal tenir talent local. Potser ens falten fils que transversalitzin les realitats vitals, socials, econòmiques per fer decantar iniciatives cap aquí.

Cap on hauria d’avançar la política metropolitana en darrer terme?
Parteixo de que necessitem que la Generalitat assumeixi les seves responsabilitats i competències per gestionar els grans elements de mobilitat i les grans decisions que cal prendre en el territori des de la lògica del país. I que cal posar en valor el model de governança, d’integració, de prestació de serveis de l’AMB. De fet es remunta a tota una tradició: l’Eixample que salta les muralles i desborda el municipi, al Pla Macià dels anys trenta, al regional Planning de Rubió i Tudurí que fa lectures del territori que superen els municipis i que els anys cinquanta acaben amb la Comissió d’Urbanisme i el primer pla comarcal de 1953 per donar resposta a la necessitat d’habitatge i creixement ordenat, que el 1974 es tradueix en el nou pla comarcal i en la Corporació Metropolitana de Barcelona. Hi ha tota una línia de com es va formant i es va assumint que és un territori en el que hem de compartir serveis.
El salt que hem de fer amb aquestes geometries variables de les que parlo no és fer créixer l’AMB cap al Vallès; sino saber com implementar polítiques de cohesió, positives, sobretot en l’àmbit local; com abordar els temes de desenvolupament econòmic i de reconversió industrial o econòmica en l’eix de la B-30 parlant amb Sabadell, amb Terrassa, amb tots els municipis fins a Granollers. Hem de saber com es plantegen polítiques d’habitatge des de la lògica municipal i com es podem coordinar; com podem compartir instruments o generar-ne de nous en polítiques econòmiques, d’espais naturals, com gestionem la infraestructura verda –Collserola, Garraf, Serralada de Marina, els dos rius, platges i costes, el parc agrari, com anem integrant la gestió d’un conjunt d’espais urbans naturals. Això s’ha de fer amb els ajuntaments o amb la Diputació, cal trobar sinergies que ho facilitin i a més entendre els elements que estructuren aquest territori, que no és solament la infraestructura viària.

I tot això com s’acaba materialitzant?
Hi ha diferents àmbits en els que establim acords bilaterals amb els ajuntaments o els canalitzem a través de la diputació. Amb la Diputació l’AMB ha signat un conveni que busca precisament això: espais de confluència en que AMB, ajuntaments i Diputació puguin engegar polítiques i fer aportacions jugant amb la geometria variable física però també temàtica.
Des de la lògica de la institucionalització hem de reivindicar i exigir que la Generalitat governi, perquè del contrari només es podran posar pedaços. El món local té els recursos que té i no pot suplir el govern del país com ara està fent en molts àmbits, com les escoles bressol, per posar un exemple. La Generalitat ha de fer el seu paper i no pot seguir en la línia actual en l’àmbit metropolità, ni en el petit ni en la regió metropolitana Els espais naturals, per exemple, són competència de la Generalitat i a Collserola aporta pràcticament zero al consorci del que forma part i el mateix passa amb els espais naturals del delta. El país és el que és i institucionalment si ens creiem en Catalunya com a espai de govern no es poden fer gaires invents. És prou petit com perquè el seu govern assumeixi els temes que li toquen i no els eludeixi.

ALTRES ARTICLES

JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI” LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL”

JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI”

El nou rector de la Universitat de Barcelona pensa que la millor garantia d’una societat per prendre decisions és escoltar la ciència.

Per Pep Martí

Per Pep Martí

ALTRES ARTICLES

LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES XAVIER TRIAS: “L’ÀREA I LA REGIÓ METROPOLITANA O ES FAN DE LA MÀ DELS ALCALDES O NO FUNCIONARÀ” JOSEP ACEBILLO: “LA GRAN INCONGRUÈNCIA QUE SUPOSA L’APLICACIÓ DE LES SUPERILLES PROVÉ DE L’ESPECIFICITAT DE LA SEVA CONCEPTUALITZACIÓ” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL”

JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI”

El nou rector de la Universitat de Barcelona pensa que la millor garantia d’una societat per prendre decisions és escoltar la ciència.

Per Pep Martí

Per Pep Martí

ALTRES ARTICLES

NÚRIA PARLON: “L’ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA HA DE MIRAR MÉS CAP AL BESÒS”

L’alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet repassa l’estat de la ciutat, explica els projectes engegats i com els fons europeus poden ser una oportunitat per al territori.

Per Pep Martí

Núria Parlon (Barcelona, 1974) porta dotze anys com a alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Va agafar el timó de la ciutat en moments difícils i va aconseguir recuperar el pols de la política municipal. Ara li ha tocat de gestionar sobre el terreny l’impacte de la COVID-19. Amb aquesta perspectiva, Parlon repassa l’estat de la ciutat, explica els projectes engegats i com els fons europeus poden ser una oportunitat per al territori. Alhora, l’alcaldessa reclama més lideratge metropolità a Barcelona. No amaga, en el seu discurs, la satisfacció —que comparteix amb molts actors— per la transformació d’una Santa Coloma que ha reforçat amb orgull la seva personalitat.

Porta 12 anys a l’alcaldia. És una etapa que es troba entre dues crisis: el cas Pretòria —que ja s’ha substanciat judicialment— i ara la crisi sanitària, que no va avisar. Com veu la Santa Coloma que surt de la pandèmia?
En aquests dotze anys, com diu, hem abordat diferents crisis. La pròpia de la ciutat, vinculada a l’acció de l’anterior alcalde, que va tenir derivades i conseqüències penals; la crisi econòmica, que s’hi va solapar gairebé en aquell moment; també la tensió entorn la crisi territorial, que l’hem viscuda de prop, i, finalment, perquè esperem que a partir d’ara tot sigui reeixit, la crisi pandèmica, que encara ara està afectant les nostres vides de manera radical. Davant d’això, Santa Coloma ha intentat treballar en la lògica de les polítiques de participació ciutadana, implicant la gent i dotant-nos d’instruments de gestió que ens permetin retre comptes, que això és clau.

Quin exemple posaria d’aquests instruments?
Com a exemple, tenim els plans d’actuació municipal, que sempre s’han revalidat i consensuat amb la ciutadania. Fins i tot en la situació de pandèmia, hem fet un procés participatiu utilitzant les noves tecnologies i els espais virtuals. Això ha estat reconegut com a bona pràctica per la Fundació Pi Sunyer, que fa un recull de totes les experiències innovadores del món local. Hem elaborat uns pressupostos que han incorporat innovació, com hem fet en l’informe de perspectiva de gènere que s’incorpora al propi pressupost. També destacaria el seguiment que es pot fer de tots els expedients administratius, a través del web, que és important des del punt de vista de la transparència. En les fórmules que després la llei de transparència i accés a la informació ha establert com a patró generalitzat, aquí nosaltres vam ser clarament innovadors. I hi ha tot un vessant relacionat amb la redistribució de recursos per compensar les situacions de vulnerabilitat, que estan molt associades al nostre perfil poblacional i de característiques de la ciutat. Hem abocat recursos a una política social, no des d’una perspectiva exclusivament assistencial, i també en aspectes relacionats a la reactivació econòmica. De fet, tot plegat respon a la lògica de treball que actualment hem de reforçar.

Una crisi així posa a prova el model de governança. Quins van ser els problemes més greus als quals l’Ajuntament va haver de donar una resposta ràpida?
Tot el que ha estat relacionat amb l’impacte de la COVID i amb les normes de restricció vinculades al propi estat d’alarma, que on s’acabaven donant compliment era en els ajuntaments, d’un dia per l’altre. I amb les mateixes plantilles de policies locals, les mateixes plantilles de treballadors i treballadores socials, i els mateixos equips humans. Una complexitat que en alguns moments ha estat de difícil equilibri. Perquè, per una banda, els treballadors i treballadores havien de fer teletreball, però tu no pots fer una atenció social a una persona vulnerable a través del teletreball. Això és molt complicat. Després, hem hagut d’afrontar les restriccions en la mobilitat i en l’ús de l’espai públic, que també eren difícils de fer-les complir. Sense anar més lluny, recordeu que hi va haver un moment en què la gent sortia per franges horàries, i això era molt difícil perquè hi havia gent que se saltava les restriccions. De fet, ara, amb el que ha succeït amb la sentència del Tribunal Constitucional, vam tenir una reunió amb el Procicat i abordàvem aquesta realitat. Hi havia l’element punitiu de la sanció, amb la possibilitat que un policia local podia sancionar algú que anés sense mascareta. Ara, si no pagues les multes, perquè t’estan avalant a no fer-ho, és encara més difícil. Això el que implica és que hem de ser capaços d’apel·lar a la coresponsabilitat, a una responsabilitat compartida que és part de la governança. Una governança que a vegades, en moments com els actuals, es pot tornar molt fràgil si no som capaços de reforçar i definir entre tots la idea de bé comú. Que, en aquest cas, és la salut i la vida. Perquè, malauradament, ha mort i encara mor molta gent.

L’abril passat, els ajuntaments de Santa Coloma, Sant Adrià de Besòs i Badalona van llançar el manifest “Aliança per a la recuperació de la comarca Barcelonès Nord-Besòs”. Quines són les principals reivindicacions?
Aquest compromís sorgia de la necessitat de pensar que el nostre territori té moltes oportunitats, que en part passen per aprofitar el talent de la pròpia població, però alhora també estem amenaçats per una sèrie de febleses que ens poden portar a cronificar determinades situacions de vulnerabilitat que no són admissibles. Això també s’ha aguditzat per la COVID. Davant d’això, necessitem lideratge que ha de venir en part de la capital, que ha de pensar en el Besòs, ha de passar pels instruments de gestió i de governança metropolitana, com és l’AMB, que també ha de pensar molt en com aquest territori deixa de ser un espai de vulnerabilitat, com a vegades se’ns ha anomenat, com el corredor de la pobresa. Perquè, més enllà d’això, hi ha moltes oportunitats relacionades amb el desenvolupament econòmic que no podem deixar passar. Qüestions positives que veiem en aquesta línia, serien els fons europeus Next Generetion, o projectes de futur com seran les Tres Xemeneies, el projecte de reactivació econòmica que Santa Coloma també està impulsant, o la possibilitat de jugar amb la capitalitat de l’alimentació que tindrà Barcelona. Aquí tenim el campus de l’alimentació de Tor Ribera, l’Escola de Restauració, que és municipal i també està oferint oportunitats d’un 90% d’inserció a les persones que segueixen la seva formació, les oportunitats que s’estan treballant en clau d’igualtat de gènere. Pensem que l’impacte de l’atur a la nostra ciutat està clarament feminitzat. Hi ha totes unes estratègies vinculades al talent i a la capacitació de la ciutadania en nous nínxols d’ocupació, mediambientals, de noves tecnologies, que la ciutat ha de saber aprofitar. I per poder-ho aprofitar tindrem l’instrument dels fons europeus, que han de jugar al nostre favor. Però també necessitem un impuls en clau metropolitana perquè les ciutats per separat, Badalona, Sant Adrià o Santa Coloma, no podran optimitzar-los per si soles.

És imprescindible un organisme supramunicipal per liderar el Barcelonès Nord? El Consorci del Besòs no pot fer aquest paper?
Hi ha dues realitats. Una és la pròpiament més pragmàtica, que té a veure amb la gestió de serveis mancomunats, que gestionava el Consell Comarcal. Però ens vam quedar sense el Consell Comarcal i això ens ha generat un seguit de dificultats en la gestió quotidiana de serveis. I, per altra banda, hi ha una versió més estratègica de governança que també és important. El Consorci del Besòs nosaltres valorem que pot jugar un paper en aquesta línia estratègica. I l’AMB també ha de mirar més cap al Besòs, més enllà de les inversions de les quals els municipis del Besòs ens beneficiem al formar part de l’AMB.

No ho fa de manera suficient?
Ho fa, perquè és veritat que hi ha projectes que són estratègics en clau de desenvolupament del territori, i que compten amb el suport de l’Àrea Metropolitana, però aquesta visió de lideratge, que és el que nosaltres exigíem, també a l’alcaldessa de Barcelona, en la seva doble condició d’alcaldessa i de presidenta de l’AMB, creiem que s’ha de reforçar. En aquesta línia, vam insistir, i hem tingut un seguit de reunions, tant amb l’alcaldessa com amb el vicepresident de l’AMB, per començar a treballar aquestes estratègies que estaran molt relacionades amb el desplegament d’aquests fons europeus. Santa Coloma ha estat referent en polítiques de rehabilitació utilitzant la llei d’habitatge catalana i hem engegat una experiència que ha estat extrapolada al funcionament propi de l’AMB i en la qual altres ciutats hi estan treballant. Volem que aquestes potencialitats dels fons europeus serveixin per rellançar aquest territori.

La supressió del Consell Comarcal del Barcelonès va ser un error?
L’argument que es va donar per suprimir-lo era que tots els municipis que en formaven part ja estàvem en una altra estructura supramunicipal, que era l’AMB. Però és cert que en el procés de tancament i traspàs d’aquests serveis de gestió compartida, des del centre d’animals de companyia a la prestació de beques de menjador, el servei de transport escolar, que són serveis fonamentals en el funcionament d’aquestes ciutats, ens hem trobat amb serioses dificultats. Per altra banda, el que també ens preocupa és que hem deixat de tenir un òrgan que permetia articular estratègies de cogovernança. En clau metropolitana i comarcal. Per exemple, hi ha consells comarcals que han articulat pronunciaments de cara als fons europeus. Nosaltres aquest instrument no el tenim. Ha de ser a través de l’AMB. I, per tant, l’Àrea ha de tenir present quines són les vulnerabilitats d’aquest territori, que tindran un cost d’oportunitats molt elevat si no les abordem amb lideratge i amb recursos.

S’entén bé amb l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol?
Sí, tenim bona relació. Evidentment, pertanyem a partits molt diferents. Però en les grans qüestions ens entenem bé. Tant amb l’alcalde de Badalona com amb l’alcaldessa de Sant Adrià.

Les aliances de ciutat són fonamentals per assolir projectes d’abast supramunicipal.
Sí. Aquí, les fronteres entre municipis, els límits territorials, són irreals. Una vorera pot ser de Badalona i l’altra de Santa Coloma. Nosaltres fem reunions de coordinació entre regidors. Imagini’s que jo canvio l’enllumenat d’una vorera limítrofe amb Badalona o Sant Adrià. Ho podem fer alhora. O el sistema de recollida de residus. Ens hem de coordinar.
Durant la COVID, era importantíssim la presència de la policia local als carrers. Pel que dèiem abans, pel possible incompliment de les mesures de restricció. Els policies no es podien posar malalts de COVID. I vam fer un acord entre les tres policies per fer això possible i, en cas de baixes en el personal, coordinar les intervencions en les zones limítrofes de les ciutats.

Un exemple de projecte amb visió metropolitana seria Can Zam, on l’AMB hi ha tingut un paper destacat. Com evoluciona el projecte de Can Zam?
És un projecte complex perquè per poder executar el 100% de les zones verdes hem hagut de fer expropiacions molt importants. A dia d’avui, tot és zona verda i hem aconseguit que el parc tingui finançament per part de l’AMB per assumir les diverses fases acordades per la ciutadania, en el procés de participació que es va fer. Aquest és un parc metropolità que té molts usos, socials i familiars. Ens ha de donar molts tipus de cobertures, en la línia de l’esport, d’oci familiar, de trobades. Que ja és el que és avui el parc. A més, està al costat de la infraestructura verda del riu Besòs, que també és un espai de connectivitat i de relació d’aquesta realitat metropolitana que, de mica en mica i gràcies a la intervenció pública, hem anat guanyant en espai verd per a una ciutat tan densa com és la nostra. Ara, el novembre, comença la segona fase de transformació del parc. Dins d’aquí hi ha el que anomenem la clariana polivalent, que ha de permetre fer activitats variades, com concerts o activitats de diversos tipus. Darrera de tot això hi ha una història, la de la consolidació dels ajuntaments democràtics, el paper d’Europa en la transformació dels municipis, la cohesió en els barris i la transformació del riu amb fons europeus, el canvi del Parc del Besòs, la recuperació de la serralada de la Marina… Tot això forma part d’una transformació que ha beneficiat la ciutat de forma clara. Una cogovernança de molts actors ho ha fet possible. Nosaltres ens vam beneficiar, a cavall del mandat anterior, de l’estratègia de desenvolupament urbana i sostenible coneguda com a EDUSI, que vam fer les ciutats de Barcelona, Santa Coloma i altres municipis. Una altra clau de volta de tot això és la recuperació que farem de la masia de Can Zam com a patrimoni de les arrels vitícoles de la ciutat. Tenim vinya experimental, que també genera ocupació. I, el que per nosaltres serà cabdal, atreure aquest turisme familiar en clau de salut al costat de Barcelona, que permeti gaudir d’una passejada pel Besòs, fer rutes de tracking i de trade running per la part de la muntanya. Això també són oportunitats de petit negoci i d’autoocupació per a molta gent. Al voltant de l’observatori que volem fer en el marc del Parc del Besòs, on farem una renaturalització del riu, amb una llacuna didàctica i un projecte que serà molt interessant i es farà en aquest mandat, ens permetrà donar aquest pas.

Encara és poc coneguda Santa Coloma per la gent de Barcelona?
Ara comença a estar més referenciada. Però la nostra ciutat és una gran desconeguda perquè estem tocant a Barcelona i això ho eclipsa tot. Barcelona és gairebé una ciutat estat. Però això també és beneficiós si som capaços de trobar la nostra singularitat dins d’aquest projecte tan cosmopolita. Aquí hi ha un altre projecte molt interessant que és el balneari.

Un balneari a Santa Coloma?
Tenim aigües termals a la ciutat, que es van trobar quan es van fer les perforacions per a la línia 9 del metro. I això ho estem treballant. Són aigües que, a priori, tenen propietats químiques pròpies de les aigües termals. Pels estudis que s’han fet, amb la direcció de Mines de la Generalitat, es podria fer una part lúdica, que seria aquest balneari a la zona de Can Zam, i de l’altra, un aprofitament geotèrmic per a les instal·lacions municipals.

Té una opinió definida en el debat entorn de l’ampliació del Prat?
Penso que l’ampliació ha de ser compatible amb l’entorn natural i segur que hi ha fórmules que es poden trobar perquè sigui el menys lesiva possible.

Pel que fa al projecte de les Tres Xemeneies, quan s’observa la informació sembla que hi ha un projecte, però quan s’entra al detall, sembla que sigui encara molt general. Què opina sobre el que es vol implementar a la zona?
La ciutat de Santa Coloma hi pot estar vinculada, però hi ha molts actors que hi estan intervenint. Vaig conèixer el projecte inicial, que incloïa un aspecte entorn la pau i la diplomàcia, i el desplegament dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, però també relacionada amb la reactivació econòmica del territori, i això es cabdal. Ara ha aparegut el tema del hub audiovisual. Aquí hi ha moltes oportunitats que un territori com el nostre hauria de saber aprofitar en clau de gestió de l’energia. Per un territori com el nostre, podria ser interessant un centre de segona oportunitat d’ocupació, que pugui posar en contacte mercat laboral i alta capacitació tecnològica. Caldrà veure l’encaix que es troba. És ben cert que qualsevol aposta seriosa que incideixi sobre aquestes oportunitats del territori serà benvinguda.

Creu que, seguint la seva anàlisi sobre la importància de Barcelona com a motor de tracció envers les ciutats que l’envolten, això hauria de plasmar-se en un projecte de regió metropolitana o de ciutat-regió que aplegui, a més dels quaranta municipis de l’AMB, els 144 municipis que apareixen en l’estudi que ha fet Jordi Martí sobre la regió metropolitana?
Aquí, el que cal és pensar en la importància de les grans àrees metropolitanes. És aquí on tindrem un percentatge elevadíssim de la població. El que hem de saber entendre és que, malgrat que som un contínuum urbà, hi ha un seguit de particularitats pròpies que no poden quedar fagocitades per aquesta capitalitat que té Barcelona. L’important és ser capaços que aquesta gran regió tingui en compte aquestes singularitats en clau d’oportunitats. I aquí és on tornen a aparèixer determinats eixos, com és el cas del Besòs, diferenciat del Baix Llobregat o dels Vallesos. Jo tinc els meus dubtes que hi hagi certa voluntat de lideratge per tenir-ho molt en compte. I penso que el cost d’oportunitat que pagarem en clau de cohesió territorial si això no es té en compte serà molt alt.

Com funciona la interlocució amb el govern espanyol? Coneix bé la nova ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez.
Ens coneixem molt. Som d’una mateixa generació de dones polítiques. Amb el govern espanyol hi tenim bona articulació. Les polítiques vinculades a l’agenda urbana seran cabdals, especialment pel que fa a polítiques de rehabilitació. Fa poc, vuit ajuntaments vam signar amb la ministra convenis d’agenda urbana que, en el cas de Santa Coloma, incidiran en un parc d’habitatge molt important.

Dotze anys després, aquesta ja no és la mateixa ciutat. De què està més orgullosa? I quina espina té encara clavada?
Crec que ens podem sentir orgullosos, i aquí parlo en primera persona del plural, de la transformació de l’espai públic. I més enllà de l’acció de govern i del paper d’un munt d’institucions que hem anat esmentant, gràcies a la participació de la ciutadania, que vol dir creure que aquesta ciutat té futur. Espina clavada? Potser és quan t’adones de la lentitud en què a a vegades es mou l’administració pública per poder endegar projectes de transformació. Ho fas, però necessites molt de temps. I ara vivim en moments d’immediatesa. La manera com un alcalde es relaciona amb la ciutadania és molt diferent a com ho feia els anys noranta. Ara les xarxes condicionen el dia a dia.

Per Pep Martí

Núria Parlon (Barcelona, 1974) porta dotze anys com a alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet. Va agafar el timó de la ciutat en moments difícils i va aconseguir recuperar el pols de la política municipal. Ara li ha tocat de gestionar sobre el terreny l’impacte de la COVID-19. Amb aquesta perspectiva, Parlon repassa l’estat de la ciutat, explica els projectes engegats i com els fons europeus poden ser una oportunitat per al territori. Alhora, l’alcaldessa reclama més lideratge metropolità a Barcelona. No amaga, en el seu discurs, la satisfacció —que comparteix amb molts actors— per la transformació d’una Santa Coloma que ha reforçat amb orgull la seva personalitat.

Porta 12 anys a l’alcaldia. És una etapa que es troba entre dues crisis: el cas Pretòria —que ja s’ha substanciat judicialment— i ara la crisi sanitària, que no va avisar. Com veu la Santa Coloma que surt de la pandèmia?
En aquests dotze anys, com diu, hem abordat diferents crisis. La pròpia de la ciutat, vinculada a l’acció de l’anterior alcalde, que va tenir derivades i conseqüències penals; la crisi econòmica, que s’hi va solapar gairebé en aquell moment; també la tensió entorn la crisi territorial, que l’hem viscuda de prop, i, finalment, perquè esperem que a partir d’ara tot sigui reeixit, la crisi pandèmica, que encara ara està afectant les nostres vides de manera radical. Davant d’això, Santa Coloma ha intentat treballar en la lògica de les polítiques de participació ciutadana, implicant la gent i dotant-nos d’instruments de gestió que ens permetin retre comptes, que això és clau.

Quin exemple posaria d’aquests instruments?
Com a exemple, tenim els plans d’actuació municipal, que sempre s’han revalidat i consensuat amb la ciutadania. Fins i tot en la situació de pandèmia, hem fet un procés participatiu utilitzant les noves tecnologies i els espais virtuals. Això ha estat reconegut com a bona pràctica per la Fundació Pi Sunyer, que fa un recull de totes les experiències innovadores del món local. Hem elaborat uns pressupostos que han incorporat innovació, com hem fet en l’informe de perspectiva de gènere que s’incorpora al propi pressupost. També destacaria el seguiment que es pot fer de tots els expedients administratius, a través del web, que és important des del punt de vista de la transparència. En les fórmules que després la llei de transparència i accés a la informació ha establert com a patró generalitzat, aquí nosaltres vam ser clarament innovadors. I hi ha tot un vessant relacionat amb la redistribució de recursos per compensar les situacions de vulnerabilitat, que estan molt associades al nostre perfil poblacional i de característiques de la ciutat. Hem abocat recursos a una política social, no des d’una perspectiva exclusivament assistencial, i també en aspectes relacionats a la reactivació econòmica. De fet, tot plegat respon a la lògica de treball que actualment hem de reforçar.

Una crisi així posa a prova el model de governança. Quins van ser els problemes més greus als quals l’Ajuntament va haver de donar una resposta ràpida?
Tot el que ha estat relacionat amb l’impacte de la COVID i amb les normes de restricció vinculades al propi estat d’alarma, que on s’acabaven donant compliment era en els ajuntaments, d’un dia per l’altre. I amb les mateixes plantilles de policies locals, les mateixes plantilles de treballadors i treballadores socials, i els mateixos equips humans. Una complexitat que en alguns moments ha estat de difícil equilibri. Perquè, per una banda, els treballadors i treballadores havien de fer teletreball, però tu no pots fer una atenció social a una persona vulnerable a través del teletreball. Això és molt complicat. Després, hem hagut d’afrontar les restriccions en la mobilitat i en l’ús de l’espai públic, que també eren difícils de fer-les complir. Sense anar més lluny, recordeu que hi va haver un moment en què la gent sortia per franges horàries, i això era molt difícil perquè hi havia gent que se saltava les restriccions. De fet, ara, amb el que ha succeït amb la sentència del Tribunal Constitucional, vam tenir una reunió amb el Procicat i abordàvem aquesta realitat. Hi havia l’element punitiu de la sanció, amb la possibilitat que un policia local podia sancionar algú que anés sense mascareta. Ara, si no pagues les multes, perquè t’estan avalant a no fer-ho, és encara més difícil. Això el que implica és que hem de ser capaços d’apel·lar a la coresponsabilitat, a una responsabilitat compartida que és part de la governança. Una governança que a vegades, en moments com els actuals, es pot tornar molt fràgil si no som capaços de reforçar i definir entre tots la idea de bé comú. Que, en aquest cas, és la salut i la vida. Perquè, malauradament, ha mort i encara mor molta gent.

L’abril passat, els ajuntaments de Santa Coloma, Sant Adrià de Besòs i Badalona van llançar el manifest “Aliança per a la recuperació de la comarca Barcelonès Nord-Besòs”. Quines són les principals reivindicacions?
Aquest compromís sorgia de la necessitat de pensar que el nostre territori té moltes oportunitats, que en part passen per aprofitar el talent de la pròpia població, però alhora també estem amenaçats per una sèrie de febleses que ens poden portar a cronificar determinades situacions de vulnerabilitat que no són admissibles. Això també s’ha aguditzat per la COVID. Davant d’això, necessitem lideratge que ha de venir en part de la capital, que ha de pensar en el Besòs, ha de passar pels instruments de gestió i de governança metropolitana, com és l’AMB, que també ha de pensar molt en com aquest territori deixa de ser un espai de vulnerabilitat, com a vegades se’ns ha anomenat, com el corredor de la pobresa. Perquè, més enllà d’això, hi ha moltes oportunitats relacionades amb el desenvolupament econòmic que no podem deixar passar. Qüestions positives que veiem en aquesta línia, serien els fons europeus Next Generetion, o projectes de futur com seran les Tres Xemeneies, el projecte de reactivació econòmica que Santa Coloma també està impulsant, o la possibilitat de jugar amb la capitalitat de l’alimentació que tindrà Barcelona. Aquí tenim el campus de l’alimentació de Tor Ribera, l’Escola de Restauració, que és municipal i també està oferint oportunitats d’un 90% d’inserció a les persones que segueixen la seva formació, les oportunitats que s’estan treballant en clau d’igualtat de gènere. Pensem que l’impacte de l’atur a la nostra ciutat està clarament feminitzat. Hi ha totes unes estratègies vinculades al talent i a la capacitació de la ciutadania en nous nínxols d’ocupació, mediambientals, de noves tecnologies, que la ciutat ha de saber aprofitar. I per poder-ho aprofitar tindrem l’instrument dels fons europeus, que han de jugar al nostre favor. Però també necessitem un impuls en clau metropolitana perquè les ciutats per separat, Badalona, Sant Adrià o Santa Coloma, no podran optimitzar-los per si soles.

És imprescindible un organisme supramunicipal per liderar el Barcelonès Nord? El Consorci del Besòs no pot fer aquest paper?
Hi ha dues realitats. Una és la pròpiament més pragmàtica, que té a veure amb la gestió de serveis mancomunats, que gestionava el Consell Comarcal. Però ens vam quedar sense el Consell Comarcal i això ens ha generat un seguit de dificultats en la gestió quotidiana de serveis. I, per altra banda, hi ha una versió més estratègica de governança que també és important. El Consorci del Besòs nosaltres valorem que pot jugar un paper en aquesta línia estratègica. I l’AMB també ha de mirar més cap al Besòs, més enllà de les inversions de les quals els municipis del Besòs ens beneficiem al formar part de l’AMB.

No ho fa de manera suficient?
Ho fa, perquè és veritat que hi ha projectes que són estratègics en clau de desenvolupament del territori, i que compten amb el suport de l’Àrea Metropolitana, però aquesta visió de lideratge, que és el que nosaltres exigíem, també a l’alcaldessa de Barcelona, en la seva doble condició d’alcaldessa i de presidenta de l’AMB, creiem que s’ha de reforçar. En aquesta línia, vam insistir, i hem tingut un seguit de reunions, tant amb l’alcaldessa com amb el vicepresident de l’AMB, per començar a treballar aquestes estratègies que estaran molt relacionades amb el desplegament d’aquests fons europeus. Santa Coloma ha estat referent en polítiques de rehabilitació utilitzant la llei d’habitatge catalana i hem engegat una experiència que ha estat extrapolada al funcionament propi de l’AMB i en la qual altres ciutats hi estan treballant. Volem que aquestes potencialitats dels fons europeus serveixin per rellançar aquest territori.

La supressió del Consell Comarcal del Barcelonès va ser un error?
L’argument que es va donar per suprimir-lo era que tots els municipis que en formaven part ja estàvem en una altra estructura supramunicipal, que era l’AMB. Però és cert que en el procés de tancament i traspàs d’aquests serveis de gestió compartida, des del centre d’animals de companyia a la prestació de beques de menjador, el servei de transport escolar, que són serveis fonamentals en el funcionament d’aquestes ciutats, ens hem trobat amb serioses dificultats. Per altra banda, el que també ens preocupa és que hem deixat de tenir un òrgan que permetia articular estratègies de cogovernança. En clau metropolitana i comarcal. Per exemple, hi ha consells comarcals que han articulat pronunciaments de cara als fons europeus. Nosaltres aquest instrument no el tenim. Ha de ser a través de l’AMB. I, per tant, l’Àrea ha de tenir present quines són les vulnerabilitats d’aquest territori, que tindran un cost d’oportunitats molt elevat si no les abordem amb lideratge i amb recursos.

S’entén bé amb l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol?
Sí, tenim bona relació. Evidentment, pertanyem a partits molt diferents. Però en les grans qüestions ens entenem bé. Tant amb l’alcalde de Badalona com amb l’alcaldessa de Sant Adrià.

Les aliances de ciutat són fonamentals per assolir projectes d’abast supramunicipal.
Sí. Aquí, les fronteres entre municipis, els límits territorials, són irreals. Una vorera pot ser de Badalona i l’altra de Santa Coloma. Nosaltres fem reunions de coordinació entre regidors. Imagini’s que jo canvio l’enllumenat d’una vorera limítrofe amb Badalona o Sant Adrià. Ho podem fer alhora. O el sistema de recollida de residus. Ens hem de coordinar.
Durant la COVID, era importantíssim la presència de la policia local als carrers. Pel que dèiem abans, pel possible incompliment de les mesures de restricció. Els policies no es podien posar malalts de COVID. I vam fer un acord entre les tres policies per fer això possible i, en cas de baixes en el personal, coordinar les intervencions en les zones limítrofes de les ciutats.

Un exemple de projecte amb visió metropolitana seria Can Zam, on l’AMB hi ha tingut un paper destacat. Com evoluciona el projecte de Can Zam?
És un projecte complex perquè per poder executar el 100% de les zones verdes hem hagut de fer expropiacions molt importants. A dia d’avui, tot és zona verda i hem aconseguit que el parc tingui finançament per part de l’AMB per assumir les diverses fases acordades per la ciutadania, en el procés de participació que es va fer. Aquest és un parc metropolità que té molts usos, socials i familiars. Ens ha de donar molts tipus de cobertures, en la línia de l’esport, d’oci familiar, de trobades. Que ja és el que és avui el parc. A més, està al costat de la infraestructura verda del riu Besòs, que també és un espai de connectivitat i de relació d’aquesta realitat metropolitana que, de mica en mica i gràcies a la intervenció pública, hem anat guanyant en espai verd per a una ciutat tan densa com és la nostra. Ara, el novembre, comença la segona fase de transformació del parc. Dins d’aquí hi ha el que anomenem la clariana polivalent, que ha de permetre fer activitats variades, com concerts o activitats de diversos tipus. Darrera de tot això hi ha una història, la de la consolidació dels ajuntaments democràtics, el paper d’Europa en la transformació dels municipis, la cohesió en els barris i la transformació del riu amb fons europeus, el canvi del Parc del Besòs, la recuperació de la serralada de la Marina… Tot això forma part d’una transformació que ha beneficiat la ciutat de forma clara. Una cogovernança de molts actors ho ha fet possible. Nosaltres ens vam beneficiar, a cavall del mandat anterior, de l’estratègia de desenvolupament urbana i sostenible coneguda com a EDUSI, que vam fer les ciutats de Barcelona, Santa Coloma i altres municipis. Una altra clau de volta de tot això és la recuperació que farem de la masia de Can Zam com a patrimoni de les arrels vitícoles de la ciutat. Tenim vinya experimental, que també genera ocupació. I, el que per nosaltres serà cabdal, atreure aquest turisme familiar en clau de salut al costat de Barcelona, que permeti gaudir d’una passejada pel Besòs, fer rutes de tracking i de trade running per la part de la muntanya. Això també són oportunitats de petit negoci i d’autoocupació per a molta gent. Al voltant de l’observatori que volem fer en el marc del Parc del Besòs, on farem una renaturalització del riu, amb una llacuna didàctica i un projecte que serà molt interessant i es farà en aquest mandat, ens permetrà donar aquest pas.

Encara és poc coneguda Santa Coloma per la gent de Barcelona?
Ara comença a estar més referenciada. Però la nostra ciutat és una gran desconeguda perquè estem tocant a Barcelona i això ho eclipsa tot. Barcelona és gairebé una ciutat estat. Però això també és beneficiós si som capaços de trobar la nostra singularitat dins d’aquest projecte tan cosmopolita. Aquí hi ha un altre projecte molt interessant que és el balneari.

Un balneari a Santa Coloma?
Tenim aigües termals a la ciutat, que es van trobar quan es van fer les perforacions per a la línia 9 del metro. I això ho estem treballant. Són aigües que, a priori, tenen propietats químiques pròpies de les aigües termals. Pels estudis que s’han fet, amb la direcció de Mines de la Generalitat, es podria fer una part lúdica, que seria aquest balneari a la zona de Can Zam, i de l’altra, un aprofitament geotèrmic per a les instal·lacions municipals.

Té una opinió definida en el debat entorn de l’ampliació del Prat?
Penso que l’ampliació ha de ser compatible amb l’entorn natural i segur que hi ha fórmules que es poden trobar perquè sigui el menys lesiva possible.

Pel que fa al projecte de les Tres Xemeneies, quan s’observa la informació sembla que hi ha un projecte, però quan s’entra al detall, sembla que sigui encara molt general. Què opina sobre el que es vol implementar a la zona?
La ciutat de Santa Coloma hi pot estar vinculada, però hi ha molts actors que hi estan intervenint. Vaig conèixer el projecte inicial, que incloïa un aspecte entorn la pau i la diplomàcia, i el desplegament dels Objectius de Desenvolupament Sostenible, però també relacionada amb la reactivació econòmica del territori, i això es cabdal. Ara ha aparegut el tema del hub audiovisual. Aquí hi ha moltes oportunitats que un territori com el nostre hauria de saber aprofitar en clau de gestió de l’energia. Per un territori com el nostre, podria ser interessant un centre de segona oportunitat d’ocupació, que pugui posar en contacte mercat laboral i alta capacitació tecnològica. Caldrà veure l’encaix que es troba. És ben cert que qualsevol aposta seriosa que incideixi sobre aquestes oportunitats del territori serà benvinguda.

Creu que, seguint la seva anàlisi sobre la importància de Barcelona com a motor de tracció envers les ciutats que l’envolten, això hauria de plasmar-se en un projecte de regió metropolitana o de ciutat-regió que aplegui, a més dels quaranta municipis de l’AMB, els 144 municipis que apareixen en l’estudi que ha fet Jordi Martí sobre la regió metropolitana?
Aquí, el que cal és pensar en la importància de les grans àrees metropolitanes. És aquí on tindrem un percentatge elevadíssim de la població. El que hem de saber entendre és que, malgrat que som un contínuum urbà, hi ha un seguit de particularitats pròpies que no poden quedar fagocitades per aquesta capitalitat que té Barcelona. L’important és ser capaços que aquesta gran regió tingui en compte aquestes singularitats en clau d’oportunitats. I aquí és on tornen a aparèixer determinats eixos, com és el cas del Besòs, diferenciat del Baix Llobregat o dels Vallesos. Jo tinc els meus dubtes que hi hagi certa voluntat de lideratge per tenir-ho molt en compte. I penso que el cost d’oportunitat que pagarem en clau de cohesió territorial si això no es té en compte serà molt alt.

Com funciona la interlocució amb el govern espanyol? Coneix bé la nova ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Raquel Sánchez.
Ens coneixem molt. Som d’una mateixa generació de dones polítiques. Amb el govern espanyol hi tenim bona articulació. Les polítiques vinculades a l’agenda urbana seran cabdals, especialment pel que fa a polítiques de rehabilitació. Fa poc, vuit ajuntaments vam signar amb la ministra convenis d’agenda urbana que, en el cas de Santa Coloma, incidiran en un parc d’habitatge molt important.

Dotze anys després, aquesta ja no és la mateixa ciutat. De què està més orgullosa? I quina espina té encara clavada?
Crec que ens podem sentir orgullosos, i aquí parlo en primera persona del plural, de la transformació de l’espai públic. I més enllà de l’acció de govern i del paper d’un munt d’institucions que hem anat esmentant, gràcies a la participació de la ciutadania, que vol dir creure que aquesta ciutat té futur. Espina clavada? Potser és quan t’adones de la lentitud en què a a vegades es mou l’administració pública per poder endegar projectes de transformació. Ho fas, però necessites molt de temps. I ara vivim en moments d’immediatesa. La manera com un alcalde es relaciona amb la ciutadania és molt diferent a com ho feia els anys noranta. Ara les xarxes condicionen el dia a dia.

ALTRES ARTICLES

LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL” JOAN CLOS: “HEM DE SORTIR DE LA MÍSTICA I MENTRE AIXÒ NO SUCCEEIXI NO HI HAURÀ CAP SOLUCIÓ”

L’IMAGINARI BARCELONÍ DE GONZALO GOYTISOLO GIL

Així és la ciutat que ha copsat l’artista que il·lustra amb les seves obres Rethink Barcelona

ALTRES ARTICLES

TURISME, CULTURA I ESPORT: EL DEBAT TURISME, CULTURA I ESPORT: UNA ALIANÇA NECESSÀRIA L’EDITOR JAVIER GODÓ REP LA MEDALLA D’HONOR DELS 250 ANYS DE FOMENT

LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES

Jordi Martí, Núria Marín i Josep Acebillo expliquen la seva visió de la Barcelona Metropolitana i reflexionen sobre els seus reptes.

Us proposem un resum de les tres darreres entrevistes de la secció BCN Diàlegs, protagonitzades per dos polítics, Jordi Martí, regidor de Presidència i Hisenda de l’Eixample i president de la comissió executiva del Consell General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB); Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet i presidenta de la Diputació de Barcelona i finalment l’arquitecte Josep Acebillo, que ha estat director del Servei de Projectes Urbans de Barcelona i actualment és professor convidat de la UPF.

JORDI MARTÍ: “ARA ELS GRANS OBJECTIUS HAN DEIXAT DE TENIR FRONTERES ENTRE MUNICIPIS”

per J.M. Martí Font
Jordi Martí Grau (Barcelona, 1965) és regidor de Presidència i Hisenda del Districte de l’Eixample. A banda, presideix la comissió executiva del Consell General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), l’ens encarregat de elaborar el pla per fer front als reptes urbans de la pròxima dècada a la gran taca urbana al voltant de Barcelona, l’anomenada Regió metropolitana, que inclou el Barcelonès, el Baix Llobregat, els dos Vallès, el Maresme i el Penedès; 5,1 milions d’habitants repartits entre 164 municipis.

Quins serien el primers objectius, els projectes més necessaris per començar a posar en marxa aquesta Barcelona dels cinc milions?
La qüestió seria quina és la resposta que s’espera d’aquesta realitat geogràfica o quins són els problemes que Barcelona té avui que no es poden resoldre sense aquesta nova dimensió. Bàsicament es plantegen tres reptes: l’emergència climàtica no es pot resoldre si no s’aborda des de el punt de vista de la regió metropolitana; tampoc la mobilitat, si pensem que el municipi de Barcelona cada dia el travessen 370.000 vehicles pel centre de la ciutat i altres 370.000 per les per les dues rondes, el que suposa un percentatge regional molt alt i fa imperatiu resoldre Rodalies i també les connexions entre municipis, perquè és més difícil anar de Vilanova a Rubí que a Barcelona. Ens queixem sovint del centralisme espanyol però nosaltres també tenim una estructura radial i en som addictes a nivell regional. El segon repte és l’emergència social. La desigualtat ha crescut moltíssim des del 2000, però especialment des de la crisi del 2008, i hi ha un vector, un element central, en aquest problema que és l’habitatge. Una planificació d’habitatge públic suficient com per afrontar aquesta crisis i les desigualtats que genera només es pot fer des d’una escala metropolitana, començant per la disponibilitat de sol. Els principals eixos de la pobresa, el del Besós i el de la carretera de Collblanc, per exemple, tenen escala metropolitana. El tercer repte és, òbviament, la reactivació econòmica. Hem de trobar sòl industrial, clústers, projecció internacional, i s’ha de fer a nivell de regió metropolitana.

Quins resistències troba aquesta visió de regió metropolitana?
Hi ha menys resistències que fa uns anys. Quan es va dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona, és veritat que molts ajuntaments van pensar que ja els hi anava bé, sense la tutela barcelonina o el que ells creien que era aquesta tutela. Sempre que posem el terme sobirania sobre la taula hi ha problemes, i més en aquest país. Però ara la situació ha canviat amb la pandèmia. Ara confiem en la resposta europea per tenir les vacunes, per exemple. Hem hagut de passar una pandèmia perquè els estats cedissin una part de la seva sobirania. Sempre hi ha tensions, i en l’àmbit local, en el metropolità passa igual, però no és un fenomen exclusivament barceloní. A París i Londres s’escolta el mateix. Els petits sempre es queixen que tot s’ho endú el gros, encara que ara menys, perquè qualsevol alcalde d’una gran àrea metropolitana, només mirant el mapa, se n’adona que tot sol no pot resoldre els problemes dels seus conciutadans. Barcelona, a més, sigui el contínuum urbà dels 36 o aquesta regió dels 164 municipis, té una avantatge que consisteix en que a cada una d’aquestes unitats hi ha un centre urbà, un campanar, una plaça major i un ajuntament, i això fa que hi hagi un nivell important d’identitat local, de cohesió. Si ho comparem, per exemple, amb una ciutat amb la que sempre ens mirem com és Madrid, que Franco va unificar als anys seixanta creant la ciutat de les 600 hectàrees, queda clar que, malgrat que té elements molt potents, la seva estructura urbana és molt més fràgil i hi ha una predominant relació centre-perifèria, mentre que nosaltres tenim molts més centres, uns més potents que d’altres. La gran Barcelona és una ciutat policèntrica i probablement l’etapa de senyalar las particularitats, l’urbanisme, l’espai públic, ja està feta, i ara els grans objectius han deixat de tenir fronteres entre municipis.

En aquest sentit, quines serien les infraestructures més urgents en aquests moments?
La millora de les connexions del transport públic seria l’objectiu prioritari, i en la meva opinió les connexions no radials ferroviàries. Necessitem des de fa temps una orbital ferroviària que enllaci totes les ciutats de l’arc metropolità. És una infraestructura molt important, com sempre ens agrada fer grans projectes, però també hi ha més petites, com la connexió ferroviària entre els dos Vallès. En el terreny de les infraestructures hi ha molta feina a fer i seria molt important que en les inversions del fons Next Generation, les Rodalies tinguessin un paper destacat. La protecció de tots els parcs agraris de Barcelona i una estratègia conjunta. Pensar una estratègia compartida entre tots els centres de recerca i com els ubiquem en el territori, perquè ara no ho tenim pensat, van escampant-se encara que, malgrat tot, estan prou distribuïts.

Com esta el tema de l’ampliació de l’aeroport?
Per la regió metropolitana és importantíssim tenir un aeroport Hub amb connexions internacionals i capacitat de ser un dels aeroports bandera del Sud d’Europa. Crec que en això hi ha consens total. El dubte és on han d’anar les inversions de millora de l’aeroport actual. Si han de anar cap al creixement del nombre de passatgers, o bé han cap a la millora de qualitat d’aquest passatgers. En el fons, el debat de l’aeroport el podríem traslladar al debat conjunt de la regió metropolitana. És com a las empreses, hi ha moments en què han de prendre una decisió estratègica; si van cap al creixement o cap a la qualitat; més quantitat amb marges més petits o menys quantitat i més qualitat amb marges més grossos. És el debat del turisme, el debat de la indústria, el debat de l’alimentació, és un debat que travessa moltes coses. Nosaltres hem tingut una burgesia industrial que en un moment donat va descobrir que el turisme era un mannà, perquè era molt mes fàcil muntar un hotel que una empresa per produir qualsevol tipus de bé i que, a més, tenia la rendibilitat garantida. Els temps que venen exigeixen un canvi de mentalitat important. No es tracta de no créixer amb generació de riquesa, sinó que el creixement es produeixi a través d’augmentar el valor afegit, no el nombre.

La pandèmia va arribar en un moment en què el model del turisme estava en crisi i plantejava tota mena de dubtes. Té referències sobre com està reaccionant el sector?
El sector està en una situació delicadíssima, amb caigudes del 70% al 90%, i fem tot el possible perquè aquesta gent surti endavant al més aviat possible. El que diuen els experts és que hi haurà una recuperació relativament ràpida si es dona una condició: seguretat sanitària. Ningú sap quan això serà. El turisme ha de tornar a Barcelona per una raó bàsica: no ens podem permetre perdre’l ja que és un 15 o 16% del PIB. La qüestió es planteja a mig i llarg termini. Necessitem un model econòmic més diversificat. Barcelona no ha de ser una ciutat turística. Ara ho és, com Roma. Però ni Madrid, ni Londres ni tan sols París són ciutats turístiques, són ciutats amb turisme. Cal deixar de ser una ciutat turística per a ser una altra cosa. Cal determinar quines són las apostes estratègiques que fem perquè progressivament el nostre creixement vagi més en termes qualitatius que quantitatius, i aquí és on col·loco el debat de l’aeroport, i en la meva opinió, si volem transformar el model, en lloc d’ampliar el Prat hem de pensar en un sistema aeroportuari més de país. Si volem apostar per la qualitat hem de rebaixar substancialment els vols curts. Si fem això hi ha marge per créixer com a Hub. Si es tracta d’apostar per la qualitat hem de fer la terminal satèl·lit per donar millor acollida. El debat sobre l’aeroport és important perquè té un valor simbòlic. Quan es pretén donar un canvi tan important al model, el que fas amb la peça central es constitueix amb el referent. Si plantegem baixar una mica la mobilitat a la regió metropolitana per reduir les emissions, que és un dels grans problemes, la distribució del tràfic aeroportuari a Girona i Reus, encaixa perfectament perquè tot el turisme que va a la Costa Brava o a La Costa Daurada, no tindria perquè passar per Barcelona ni travessar la regió metropolitana. És comprensible que per a AENA, en termes empresarials, el que l’interessa és potenciar El Prat, perquè és on fa el negoci important.

Què passarà amb tot aquest urbanisme tàctic que han instal·lat durant la pandèmia?
Estem just en el punt de transformar el que s’ha anomenat urbanisme tàctic en estructural. L’urbanisme tàctic és bàsicament una sèrie de provatures sobre la ciutat per veure com funcionen i després consolidar-les estructuralment. Reconec que tal vegada ens hem passat una mica de frenada, però en bona part és degut a l’efecte de la pandèmia i els confinaments, i de com es va fer. Donar espai per terrasses als bars amb la utilització de les barreres New Jersey ha generat un impacte visual bastant negatiu, una molèstia estètica. Però hi ha elements de pijtor gust a la ciutat. Barcelona té millor urbanisme que arquitectura. Les nostres façanes són justetes, no com París, que té un pèssim urbanisme, però unes façanes espectaculars, mentre que Berlín és feísta, però s’assumeix perquè és així. En canvi aquí som més burgesets. Tot pren temps, les ciutats necessiten temps, no es poden fer de pressa.

NÚRIA MARÍN: “SI L’ÀREA METROPOLITANA NO TIRA, CATALUNYA TAMPOC HO FARÀ, NO ENS ENGANYEM”

per Manel Manchón

Núria Marín (L’Hospitalet, 1963) és l’alcaldessa de l’Hospitalet des del 2008 i presidenta de la Diputació de Barcelona des del 2019, Núria Marín,  opina que cal reforçar l’àrea metropolitana, desenvolupar una visió de conjunt i una col·laboració institucional per temes punyents com ara l’habitatge.

Com ha viscut la ciutat durant la pandèmia amb aquests tancaments i obertures constants, tenint en compte que forma part d’un entramat metropolità?
Ha estat molt complex. I el mèrit és molt gran per part dels ciutadans. I, especialment, el mèrit d’aquells que han viscut la pandèmia a l’àrea metropolitana. Hi ha hagut confinaments municipals, i es feia impensable per a un veí de la Riera Blanca, que no podia creuar un carril de circulació per a comprar el pa, que és la distància que el separa amb Barcelona. Hi ha hagut, en tot cas, respecte per als confinaments, que després van ser comarcals. No obstant això, cal ser realista i s’ha de pensar en realitats metropolitanes, que són les que ens envolten i utilitzem per a estudiar, comprar, treballar o per a gaudir el nostre oci. Obviar aquesta realitat és complex, i no sé si s’han respectat tots aquests confinaments al 100%.

L’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, ha posat en marxa un pla d’urbanisme que ha causat polèmica i que connecta, de fet, amb aquesta realitat metropolitana. Com s’ha viscut aquesta experiència a L’Hospitalet?
El tema de les ‘superilles’ fa gràcia, perquè qui les va descobrir va ser L’Hospitalet, amb el barri de Bellvitge. Es va configurar d’aquesta manera, encara que qui ho va dissenyar segurament no ho va arribar a teoritzar. Però allí està, i és un model que funciona. Però no es pot implementar a altres barris. En qualsevol cas, s’ha d’adaptar la ciutat a tots els canvis que s’han produït, amb l’objectiu que sigui una urbs més amable, complint amb els ODS de Nacions Unides, amb l’Agenda 2030, amb elements ambientals que han de ser presents. Amb aquesta filosofia, amb la d’arribar a grans acords, hem aconseguit pactes de ciutat que inclouen fins a 228 accions. Ho hem fet amb totes les forces polítiques, amb entitats veïnals i associatives, i amb un full de ruta en la qual hi ha ja més del 60% d’aquestes accions en marxa, i d’elles més del 50% executades. Arribar a acords no és fàcil, exigeix debats llargs en els plens. Però quan hi ha voluntat d’arribar a acords s’aconsegueix el més positiu per a una ciutat. Quan vas de la mà amb tots és més fàcil aconseguir els objectius. Ningú té la veritat absoluta i hem d’escoltar-nos entre tots. La situació, des del punt de vista sanitari, econòmic i social, que costarà remuntar, exigeix aconseguir aquests acords.

Existeix, per tant, aquesta realitat metropolitana. Però, i la governança metropolitana? El que exigeix, en realitat, és un lideratge metropolità que la impulsi?
Les institucions, al final, necessiten persones que les governin i que les liderin. I tots els models poden ser útils, en funció de qui estigui al capdavant. Amb Pasqual Maragall a l’Ajuntament i en l’àrea metropolitana es va mostrar com havíem d’actuar conjuntament. Era molt diferent al que tenim avui. Es necessita una visió de conjunt, una col·laboració institucional. I això no evita la discussió per a buscar la gestió més eficient. Hi ha projectes que poden estar molt ben dissenyats, però no és necessari que cada municipi inventi. Hem d’aprofitar les economies d’escala, precisament ara, a partir dels fons Next Generation de la UE. No tindria sentit un excel·lent projecte en L’Hospitalet que no fos aprofitat pel seu entorn. O no tindria sentit que Barcelona impulsés un projecte de digitalització que deixés fora a algú de Riera Blanca, per exemple. Per això crec que hauríem de treballar de manera conjunta i ajudar als ciutadans, que és l’objectiu que ens mou en política. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) col·labora en projectes essencials, com el transport o la recollida i tractament de residus. Però queden elements en els quals hauríem de treballar de manera col·lectiva, com les polítiques d’habitatge. No podem perdre oportunitats. El concepte de ciutat ha quedat petit i també la pròpia AMB.

Fins a on hauria d’abastar?
Crec que cal referir-se a la regió metropolitana i generar les condicions perquè sigui competitiva. Si volem estar en la Champions, hem de competir amb altres regions europees. Cal facilitar la mobilitat, i oferir oportunitats, amb una visió de zoom, i no mirar exclusivament al municipi. Per als serveis socials, per a l’educació, però també per a la mobilitat o les infraestructures és necessari un projecte global.

Pot existir ara aquesta idea que l’àrea metropolitana actuï com a contrapoder de la Generalitat?
Espero que hàgim avançat col·lectivament, perquè no és un contrapoder. És una ajuda necessària perquè aquesta realitat que és el motor de Catalunya tiri endavant. Si l’àrea metropolitana de Barcelona no tira, Catalunya tamoc ho farà, no ens enganyem. En l’àrea metropolitana està el cor econòmic de Catalunya.

La política ha canviat, hi ha hagut una evolució del vot a Catalunya, però el PSC ha recuperat, fins i tot, posicions en l’àrea metropolitana. Suposa una responsabilitat afegida per a impulsar aquesta àrea metropolitana?
Tenim una força important, fregant la majoria absoluta. Però governar amb una visió monocolor no és el millor model. I crec que a l’àrea metropolitana hi ha moltes formacions que estan dins i que treballen en benefici de l’objectiu que ens hem marcat. Des de la Diputació de Barcelona, per exemple, es governa amb dues formacions al capdavant. I s’ha impulsat el pla d’actuació, el pla d’inversions, o el catàleg de serveis amb el concurs de tots. I es treballa en projectes per a rebre fons europeus amb totes les forces polítiques. És important que les institucions sàpiguen generar condicions perquè ningú se senti fora, i que el plantejament de cadascun sigui útil.

JOSEP ACEBILLO: “EL MILLOR MODEL DE CIUTAT ÉS EL QUE NO PERMET LA CONTRADICCIÓ ENTRE ECONOMIA I ECOLOGIA”

per Pep Martí. Entrevista realitzada a l’Hotel Alma de Barcelona.
Josep Antoni Acebillo (Osca, 1946) és arquitecte i va exercir responsabilitats importants des del cor de l’Ajuntament a partir d’inicis dels vuitanta. Ha estat director del Servei de Projectes Urbans de Barcelona. Director tècnic del Holding Olímpic, conseller delegat de Barcelona Regional i Arquitecte en Cap de Barcelona. Més recentment, ha estat catedràtic de l’Acadèmia d’Arquitectura de la Universitat de Lugano (Suïssa) i ara és professor convidat de la UPF.

Vostè s’ha mostrat crític envers una restricció excessiva de la mobilitat en zones estratègiques. Quins efectes podria tenir?
Primer voldria dir que la cultura territorial, des de sempre, des del final del neolític, ha tingut l’obsessió de la mobilitat. Des d’una òptica antropològica i històrica, la domesticació del cavall i la manipulació del foc són les dues coses que fan que l’home surti de la caverna, es dediqui a l’agricultura i construeixi la ciutat. La segona fase d’evolució civilitzatòria coincideix amb l’invent de l’estrep. Els romans perdien moltes batalles perquè no sabien utilitzar-lo. Els mogols, en canvi, van tenir molts avantatges perquè tenien una gran capacitat d’emprar el cavall amb l’estrep. Una vegada li van preguntar al Henry Ford com se li va ocórrer inventar el cotxe. I va dir que ell sempre havia volgut crear coses i un dia, parlant amb els seus empleats, els va preguntar quin invent veurien com a més útil. El que li van dir és que els agradaria disposar d’un cavall que mengés molt poc i fos molt més ràpid i fort. I contesto a la pregunta. Per mi, la mobilitat és consubstancial al progrés humà i el cotxe és el gran instrument que té l’ésser humà en un context democràtic. Segona cosa prèvia: els que studiem la mobilitat del futur, sobretot els de la branca més humanista, han descobert -jo hi estic d’acord-, contràriament al que molta gent pensa, la mobilitat del futur cada vegada serà menys col·lectiva i més individual.

En què es basa per afirmar això?
En una cosa molt simple. Al principi de la industrialització, el tramvia estava bé perquè tothom es desplaçava des dels mateixos llocs habitacionals als mateixos llocs industrials. Recordo que quan vaig arribar a Barcelona, el 1964, jo vivia al carrer de l’Espanya Industrial, i al costat de la plaça de braus, hi havia uns autobusos que s’omplien de gent a les vuit del matí per anar a treballar a la Seat. La mobilitat col·lectiva, entesa com un bé social, es posava de manifest en la relació habitatge-treball. Ara aquest tipus de relació ha canviat profundament. Avui vivim una promiscuïtat funcional i Barcelona és l’exemple màxim dels rendiments positius que pot donar. Ara, què passa? Al teatre no vas en grup, ni al cine, ni al museu, de fet ni a l’oficina. Avui estem propiciant una mobilitat discrecional, porta a porta. El taxi podria ser el mitjà de transport públic òptim, encara que el metro sempre serà, òbviament, el mitjà públic urbà per excel·ència.

Això pot ser una mica controvertit…
El que vull dir és que la mobilitat personal és absolutament desitjable. En el 2030, entorn el 65% de la població tindrà més de 65 anys. Igual que s’ha posat de moda la bicicleta i el patinet, la cadira amb motor ja no serà només per algú amb handicap, sinó per un senyor o senyora de més de 60 anys que no podrà anar amb bicicleta, però que tindrà salut i voldrà sortir i passejar pel carrer.  A la pràctica és tan evident que no cal ser ni economista ni urbanista per entendre que l’òptim funcionament del binomi mobilitat/productivitat és primordial per assegurar l’eficiència socioeconòmica de qualsevol territori, i que, per tant, una política irracional i insuficient del trànsit urbà produeix efectes nocius per a l’economia i per al bon funcionament de la ciutat. Ja sé que, davant d’aquest tema, molts volen remarcar la contradicció entre l’economia i l’ecologia, però això només és un malintencionat miratge sense cap base científica. Perquè, sent cert que un excés de trànsit té efectes ecològics negatius, també ho és que una política urbana raonable té moltes opcions de control racional de la mobilitat. La prova d’aquesta mala intenció és que, per exemple, des del punt de vista de la contaminació a causa del trànsit, no s’aposta per racionalitzar el sistema i alhora substituir la combustió convencional en els cotxes pels nous motors elèctrics i d’hidrogen. No es fa això sinó que s’aposta exclusivament per la reducció de la intensitat del trànsit, sense tenir en compte l’eficàcia no-contaminant dels nous motors. Està clar que el model de ciutat més acceptable és aquell que no permet la contradicció entre l’economia i l’ecologia, i que per tant ha de defensar la urbanitat més exigent mitjançant l’ús de les tesis urbanístiques i les praxis tecnològiques més disruptives i innovadores. Si la mobilitat disminueix més enllà de determinats límits, s’expulsarà el terciari. Si l’Eixample perd la seva capacitat estructuradora i isotròpica, i un nivell de tràfic per damunt d’una determinada proporció, l’Eixample es perdrà. I és l’única peça territorial a escala de Barcelona, a escala metropolitana i de Catalunya per refer-nos d’una crisi sistèmica com la que ara patim.

En el nou context de globalització, la perspectiva metropolitana guanya o perd presència?
Aquí caldria aclarir primer el significat del terme “metropolità”. En rigor, l’escala metropolitana es refereix a un territori, inicialment rural, que a mesura que avançava la industrialització es convertia en una perifèria urbana industrial amb una urbanitat precària, on coexistien, sense una ordenació qualitativa, i amb un fort dèficit d’equipaments, els espais residencials i industrials.
Paulatinament, sobre aquestes perifèries industrials es va anar centrant un major interès polític que clamava per la seva qualificació urbana, i es van dotar, progressivament, d’equipaments socioculturals, espais públics i sistemes de transport més eficients per connectar amb la ciutat central. Va arribar un moment que en molts casos, un cop reequipades, la seva qualitat urbana es va igualar fins i tot amb la de la ciutat central.
A partir d’aquest punt, no té sentit parlar de metropolitanisme, entès com a àmbit sociocultural i econòmic referit a les perifèries industrials, perquè ja no existeixen com a tals. No obstant això, l’escala territorial supramunicipal és objecte de molt interès disciplinar i social, perquè normalment aquelles perifèries industrials que es van desenvolupar al voltant d’una petita ciutat madura, s’han anat estenent com una taca d’oli, i fins i tot han arribat a establir “constel·lacions urbanes” de gran interès estratègic des del punt de vista d’aquelles noves estructures poliescalars niuades formades en la globalització de les que parlàvem. És a dir, el metropolitanisme industrial, després del fracàs del fordisme, ara s’ha d’enfocar com un neometropolitanisme, capaç d’assumir major complexitat funcional i capaç d’integrar la nova economia neoterciària, en principi, en un nou àmbit regional.

Entre uns estats retocats en la seva sobirania i unes ciutats que també s’hauran de resituar, quin espai queda per a una regió metropolitana?
La discussió avui sobre el valor i la potencialitat de les noves constel·lacions regionals és enorme, i el fet que vostè es refereixi a això parlant de regió metropolitana ja és un avanç, i en aquell joc de matrioixques a què em referia metafòricament, fa bé de situar l’escala metropolitana com a intermèdia entre l’estat i la ciutat.
Vostè està tocant un punt clau de la cultura territorial perquè la ciutat actua com a emblema de la civilització des del final del neolític. Però aquella ciutat primitiva, no adquireix corpus polític fins a l’Axial Age, quan la ciutat-estat de la Grècia clàssica es va convertir geopolíticament en l’espai humà per excel·lència fins al punt que Shakespeare la definís preguntant: What is the city but the people?
Cal tenir en compte que des de la ciutat-estat grega (petita, limitada per les seves muralles i amb una interacció territorial mínima), totes les ciutats a tot el món han anat evolucionant augmentant la seva complexitat i la seva dimensió, començant per Roma, que amb més d’un milió d’habitants es va convertir en la capital de tot el món conegut. Les ciutats, sobretot durant l’edat mitjana, van eclipsar els estats i van tenir una relació complexa i de vegades difícil amb els Estats-nació nascuts del Tractat de Westfàlia (1648). Però la industrialització no només va tenir efectes econòmics, també els va tenir territorials al conformar unes perifèries industrials que van créixer enormement a costa d’una urbanitat de baixíssima qualitat amb serveis molt deficitaris.
Les enormes ampliacions urbanes generades amb la industrialització van començar a tenir vida pròpia, van deixar de ser simples satèl·lits de la ciutat central i es van convertir en teixits urbans tan madurs, tan equipats i tan qualitatius com la ciutat central. En el cas de Barcelona està clar que la requalificació va venir de la mà d’alguns alcaldes que van saber situar el llistó de la urbanitat tan alt com el de la capital. Però arribat en aquest punt, que coincideix amb la crisi industrial fordista a tot el món, el metropolitanisme industrial perd el seu valor estratègic. Les noves tecnologies i sistemes de comunicació i de producció de la Nova Economia neoterciària també s’instal·len en aquelles perifèries industrials, normalment obsoletes i mig buides, a causa de la deslocalització industrial que va provocar l’arribada de la Network Society, llevadora de la nova economia i la globalització.

El procés cap a una urbanització d’escala planetària és imparable?
SÍ, però cal impulsar les condicions necessàries perquè aquest procés no es converteixi en una mala notícia. És obvi que, al llarg de la història, l’ésser humà no ha deixat mai de buscar nous horitzons, des del Plató que volia instal·lar-se a Siracusa, l’Alexandre el Gran que va fundar dues dotzenes de ciutats, les Alexandrines, des de Macedònia fins a l’Indo, però sobretot ara, amb els incentius de les noves tecnologies de transport i comunicació, i de la globalització econòmica. És simptomàtica l’opinió de Hanna Arendt sobre aquest tema, ja que fa mig segle argumentava que l’anhel humà per descobrir noves geografies és tal que quan ja no tingui nous horitzons que descobrir en aquest planeta, intentarà trobar-los en l’espai extraterrestre.
Però la urbanització global contemporània és una base errònia per construir la nova matriu d’urbanització planetària, que en qualsevol cas arribarà. L’extensió de l’actual model global, com a artefacte és “empíricament insostenible”, i com a concepte és “teòricament incoherent”.

Per què ho afirma d’una manera tan contundent?
Perquè l’urbà ja no pot seguir sent, com ha estat històricament, un conjunt tancat de relacions que contrasta amb el no-urbà, sinó que ha de ser part d’un nou procés d’interacció amb el no-urbà entès com la suma dels ecosistemes naturals i el territori agrícola. En aquest sentit, el binomi urbà/rural, entès a escala planetària, haurà de reformular-se per descobrir aquelles noves morfologies i dinàmiques sòcio-espacials, que resultin més útils per renovar el paradigma global de la primera meitat del segle XXI.

Us proposem un resum de les tres darreres entrevistes de la secció BCN Diàlegs, protagonitzades per dos polítics, Jordi Martí, regidor de Presidència i Hisenda de l’Eixample i president de la comissió executiva del Consell General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB); Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet i presidenta de la Diputació de Barcelona i finalment l’arquitecte Josep Acebillo, que ha estat director del Servei de Projectes Urbans de Barcelona.

JORDI MARTÍ: “ARA ELS GRANS OBJECTIUS HAN DEIXAT DE TENIR FRONTERES ENTRE MUNICIPIS”

per J.M. Martí Font
De tot l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí Grau (Barcelona, 1965) és regidor de Presidència i Hisenda del Districte de l’Eixample. A banda, presideix la comissió executiva del Consell General del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), l’ens encarregat de elaborar el pla per fer front als reptes urbans de la pròxima dècada a la gran taca urbana al voltant de Barcelona, l’anomenada Regió metropolitana, que inclou el Barcelonès, el Baix Llobregat, els dos Vallès, el Maresme i el Penedès; 5,1 milions d’habitants repartits entre 164 municipis.

Quins serien el primers objectius, els projectes més necessaris per començar a posar en marxa aquesta Barcelona dels cinc milions?
La qüestió seria quina és la resposta que s’espera d’aquesta realitat geogràfica o quins són els problemes que Barcelona té avui que no es poden resoldre sense aquesta nova dimensió. Bàsicament es plantegen tres reptes: l’emergència climàtica no es pot resoldre si no s’aborda des de el punt de vista de la regió metropolitana; tampoc la mobilitat, si pensem que el municipi de Barcelona cada dia el travessen 370.000 vehicles pel centre de la ciutat i altres 370.000 per les per les dues rondes, el que suposa un percentatge regional molt alt i fa imperatiu resoldre Rodalies i també les connexions entre municipis, perquè és més difícil anar de Vilanova a Rubí que a Barcelona. Ens queixem sovint del centralisme espanyol però nosaltres també tenim una estructura radial i en som addictes a nivell regional. El segon repte és l’emergència social. La desigualtat ha crescut moltíssim des del 2000, però especialment des de la crisi del 2008, i hi ha un vector, un element central, en aquest problema que és l’habitatge. Una planificació d’habitatge públic suficient com per afrontar aquesta crisis i les desigualtats que genera només es pot fer des d’una escala metropolitana, començant per la disponibilitat de sol. Els principals eixos de la pobresa, el del Besós i el de la carretera de Collblanc, per exemple, tenen escala metropolitana. El tercer repte és, òbviament, la reactivació econòmica. Hem de trobar sòl industrial, clústers, projecció internacional, i s’ha de fer a nivell de regió metropolitana.

Quins resistències troba aquesta visió de regió metropolitana?
Hi ha menys resistències que fa uns anys. Quan es va dissoldre la Corporació Metropolitana de Barcelona, és veritat que molts ajuntaments van pensar que ja els hi anava bé, sense la tutela barcelonina o el que ells creien que era aquesta tutela. Sempre que posem el terme sobirania sobre la taula hi ha problemes, i més en aquest país. Però ara la situació ha canviat amb la pandèmia. Ara confiem en la resposta europea per tenir les vacunes, per exemple. Hem hagut de passar una pandèmia perquè els estats cedissin una part de la seva sobirania. Sempre hi ha tensions, i en l’àmbit local, en el metropolità passa igual, però no és un fenomen exclusivament barceloní. A París i Londres s’escolta el mateix. Els petits sempre es queixen que tot s’ho endú el gros, encara que ara menys, perquè qualsevol alcalde d’una gran àrea metropolitana, només mirant el mapa, se n’adona que tot sol no pot resoldre els problemes dels seus conciutadans. Barcelona, a més, sigui el contínuum urbà dels 36 o aquesta regió dels 164 municipis, té una avantatge que consisteix en que a cada una d’aquestes unitats hi ha un centre urbà, un campanar, una plaça major i un ajuntament, i això fa que hi hagi un nivell important d’identitat local, de cohesió. Si ho comparem, per exemple, amb una ciutat amb la que sempre ens mirem com és Madrid, que Franco va unificar als anys seixanta creant la ciutat de les 600 hectàrees, queda clar que, malgrat que té elements molt potents, la seva estructura urbana és molt més fràgil i hi ha una predominant relació centre-perifèria, mentre que nosaltres tenim molts més centres, uns més potents que d’altres. La gran Barcelona és una ciutat policèntrica i probablement l’etapa de senyalar las particularitats, l’urbanisme, l’espai públic, ja està feta, i ara els grans objectius han deixat de tenir fronteres entre municipis.

En aquest sentit, quines serien les infraestructures més urgents en aquests moments?
La millora de les connexions del transport públic seria l’objectiu prioritari, i en la meva opinió les connexions no radials ferroviàries. Necessitem des de fa temps una orbital ferroviària que enllaci totes les ciutats de l’arc metropolità. És una infraestructura molt important, com sempre ens agrada fer grans projectes, però també hi ha més petites, com la connexió ferroviària entre els dos Vallès. En el terreny de les infraestructures hi ha molta feina a fer i seria molt important que en les inversions del fons Next Generation, les Rodalies tinguessin un paper destacat. La protecció de tots els parcs agraris de Barcelona i una estratègia conjunta. Pensar una estratègia compartida entre tots els centres de recerca i com els ubiquem en el territori, perquè ara no ho tenim pensat, van escampant-se encara que, malgrat tot, estan prou distribuïts.

Com esta el tema de l’ampliació de l’aeroport?
Per la regió metropolitana és importantíssim tenir un aeroport Hub amb connexions internacionals i capacitat de ser un dels aeroports bandera del Sud d’Europa. Crec que en això hi ha consens total. El dubte és on han d’anar les inversions de millora de l’aeroport actual. Si han de anar cap al creixement del nombre de passatgers, o bé han cap a la millora de qualitat d’aquest passatgers. En el fons, el debat de l’aeroport el podríem traslladar al debat conjunt de la regió metropolitana. És com a las empreses, hi ha moments en què han de prendre una decisió estratègica; si van cap al creixement o cap a la qualitat; més quantitat amb marges més petits o menys quantitat i més qualitat amb marges més grossos. És el debat del turisme, el debat de la indústria, el debat de l’alimentació, és un debat que travessa moltes coses. Nosaltres hem tingut una burgesia industrial que en un moment donat va descobrir que el turisme era un mannà, perquè era molt mes fàcil muntar un hotel que una empresa per produir qualsevol tipus de bé i que, a més, tenia la rendibilitat garantida. Els temps que venen exigeixen un canvi de mentalitat important. No es tracta de no créixer amb generació de riquesa, sinó que el creixement es produeixi a través d’augmentar el valor afegit, no el nombre.

La pandèmia va arribar en un moment en què el model del turisme estava en crisi i plantejava tota mena de dubtes. Té referències sobre com està reaccionant el sector?
El sector està en una situació delicadíssima, amb caigudes del 70% al 90%, i fem tot el possible perquè aquesta gent surti endavant al més aviat possible. El que diuen els experts és que hi haurà una recuperació relativament ràpida si es dona una condició: seguretat sanitària. Ningú sap quan això serà. El turisme ha de tornar a Barcelona per una raó bàsica: no ens podem permetre perdre’l ja que és un 15 o 16% del PIB. La qüestió es planteja a mig i llarg termini. Necessitem un model econòmic més diversificat. Barcelona no ha de ser una ciutat turística. Ara ho és, com Roma. Però ni Madrid, ni Londres ni tan sols París són ciutats turístiques, són ciutats amb turisme. Cal deixar de ser una ciutat turística per a ser una altra cosa. Cal determinar quines són las apostes estratègiques que fem perquè progressivament el nostre creixement vagi més en termes qualitatius que quantitatius, i aquí és on col·loco el debat de l’aeroport, i en la meva opinió, si volem transformar el model, en lloc d’ampliar el Prat hem de pensar en un sistema aeroportuari més de país. Si volem apostar per la qualitat hem de rebaixar substancialment els vols curts. Si fem això hi ha marge per créixer com a Hub. Si es tracta d’apostar per la qualitat hem de fer la terminal satèl·lit per donar millor acollida. El debat sobre l’aeroport és important perquè té un valor simbòlic. Quan es pretén donar un canvi tan important al model, el que fas amb la peça central es constitueix amb el referent. Si plantegem baixar una mica la mobilitat a la regió metropolitana per reduir les emissions, que és un dels grans problemes, la distribució del tràfic aeroportuari a Girona i Reus, encaixa perfectament perquè tot el turisme que va a la Costa Brava o a La Costa Daurada, no tindria perquè passar per Barcelona ni travessar la regió metropolitana. És comprensible que per a AENA, en termes empresarials, el que l’interessa és potenciar El Prat, perquè és on fa el negoci important.

Què passarà amb tot aquest urbanisme tàctic que han instal·lat durant la pandèmia?
Estem just en el punt de transformar el que s’ha anomenat urbanisme tàctic en estructural. L’urbanisme tàctic és bàsicament una sèrie de provatures sobre la ciutat per veure com funcionen i després consolidar-les estructuralment. Reconec que tal vegada ens hem passat una mica de frenada, però en bona part és degut a l’efecte de la pandèmia i els confinaments, i de com es va fer. Donar espai per terrasses als bars amb la utilització de les barreres New Jersey ha generat un impacte visual bastant negatiu, una molèstia estètica. Però hi ha elements de pijtor gust a la ciutat. Barcelona té millor urbanisme que arquitectura. Les nostres façanes són justetes, no com París, que té un pèssim urbanisme, però unes façanes espectaculars, mentre que Berlín és feísta, però s’assumeix perquè és així. En canvi aquí som més burgesets. Tot pren temps, les ciutats necessiten temps, no es poden fer de pressa.

NÚRIA MARÍN: “SI L’ÀREA METROPOLITANA NO TIRA, CATALUNYA TAMPOC HO FARÀ, NO ENS ENGANYEM”

per Manel Manchón

L’alcaldessa de l’Hospitalet des del 2008 i presidenta de la Diputació de Barcelona des del 2019, Núria Marín,  opina que cal reforçar l’àrea metropolitana, desenvolupar una visió de conjunt i una col·laboració institucional per temes punyents com ara l’habitatge.

Com ha viscut la ciutat durant la pandèmia amb aquests tancaments i obertures constants, tenint en compte que forma part d’un entramat metropolità?
Ha estat molt complex. I el mèrit és molt gran per part dels ciutadans. I, especialment, el mèrit d’aquells que han viscut la pandèmia a l’àrea metropolitana. Hi ha hagut confinaments municipals, i es feia impensable per a un veí de la Riera Blanca, que no podia creuar un carril de circulació per a comprar el pa, que és la distància que el separa amb Barcelona. Hi ha hagut, en tot cas, respecte per als confinaments, que després van ser comarcals. No obstant això, cal ser realista i s’ha de pensar en realitats metropolitanes, que són les que ens envolten i utilitzem per a estudiar, comprar, treballar o per a gaudir el nostre oci. Obviar aquesta realitat és complex, i no sé si s’han respectat tots aquests confinaments al 100%.

L’Ajuntament de Barcelona, amb l’alcaldessa Ada Colau al capdavant, ha posat en marxa un pla d’urbanisme que ha causat polèmica i que connecta, de fet, amb aquesta realitat metropolitana. Com s’ha viscut aquesta experiència a L’Hospitalet?
El tema de les ‘superilles’ fa gràcia, perquè qui les va descobrir va ser L’Hospitalet, amb el barri de Bellvitge. Es va configurar d’aquesta manera, encara que qui ho va dissenyar segurament no ho va arribar a teoritzar. Però allí està, i és un model que funciona. Però no es pot implementar a altres barris. En qualsevol cas, s’ha d’adaptar la ciutat a tots els canvis que s’han produït, amb l’objectiu que sigui una urbs més amable, complint amb els ODS de Nacions Unides, amb l’Agenda 2030, amb elements ambientals que han de ser presents. Amb aquesta filosofia, amb la d’arribar a grans acords, hem aconseguit pactes de ciutat que inclouen fins a 228 accions. Ho hem fet amb totes les forces polítiques, amb entitats veïnals i associatives, i amb un full de ruta en la qual hi ha ja més del 60% d’aquestes accions en marxa, i d’elles més del 50% executades. Arribar a acords no és fàcil, exigeix debats llargs en els plens. Però quan hi ha voluntat d’arribar a acords s’aconsegueix el més positiu per a una ciutat. Quan vas de la mà amb tots és més fàcil aconseguir els objectius. Ningú té la veritat absoluta i hem d’escoltar-nos entre tots. La situació, des del punt de vista sanitari, econòmic i social, que costarà remuntar, exigeix aconseguir aquests acords.

Existeix, per tant, aquesta realitat metropolitana. Però, i la governança metropolitana? El que exigeix, en realitat, és un lideratge metropolità que la impulsi?
Les institucions, al final, necessiten persones que les governin i que les liderin. I tots els models poden ser útils, en funció de qui estigui al capdavant. Amb Pasqual Maragall a l’Ajuntament i en l’àrea metropolitana es va mostrar com havíem d’actuar conjuntament. Era molt diferent al que tenim avui. Es necessita una visió de conjunt, una col·laboració institucional. I això no evita la discussió per a buscar la gestió més eficient. Hi ha projectes que poden estar molt ben dissenyats, però no és necessari que cada municipi inventi. Hem d’aprofitar les economies d’escala, precisament ara, a partir dels fons Next Generation de la UE. No tindria sentit un excel·lent projecte en L’Hospitalet que no fos aprofitat pel seu entorn. O no tindria sentit que Barcelona impulsés un projecte de digitalització que deixés fora a algú de Riera Blanca, per exemple. Per això crec que hauríem de treballar de manera conjunta i ajudar als ciutadans, que és l’objectiu que ens mou en política. L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) col·labora en projectes essencials, com el transport o la recollida i tractament de residus. Però queden elements en els quals hauríem de treballar de manera col·lectiva, com les polítiques d’habitatge. No podem perdre oportunitats. El concepte de ciutat ha quedat petit i també la pròpia AMB.

Fins a on hauria d’abastar?
Crec que cal referir-se a la regió metropolitana i generar les condicions perquè sigui competitiva. Si volem estar en la Champions, hem de competir amb altres regions europees. Cal facilitar la mobilitat, i oferir oportunitats, amb una visió de zoom, i no mirar exclusivament al municipi. Per als serveis socials, per a l’educació, però també per a la mobilitat o les infraestructures és necessari un projecte global.

Pot existir ara aquesta idea que l’àrea metropolitana actuï com a contrapoder de la Generalitat?
Espero que hàgim avançat col·lectivament, perquè no és un contrapoder. És una ajuda necessària perquè aquesta realitat que és el motor de Catalunya tiri endavant. Si l’àrea metropolitana de Barcelona no tira, Catalunya tamoc ho farà, no ens enganyem. En l’àrea metropolitana està el cor econòmic de Catalunya.

La política ha canviat, hi ha hagut una evolució del vot a Catalunya, però el PSC ha recuperat, fins i tot, posicions en l’àrea metropolitana. Suposa una responsabilitat afegida per a impulsar aquesta àrea metropolitana?
Tenim una força important, fregant la majoria absoluta. Però governar amb una visió monocolor no és el millor model. I crec que a l’àrea metropolitana hi ha moltes formacions que estan dins i que treballen en benefici de l’objectiu que ens hem marcat. Des de la Diputació de Barcelona, per exemple, es governa amb dues formacions al capdavant. I s’ha impulsat el pla d’actuació, el pla d’inversions, o el catàleg de serveis amb el concurs de tots. I es treballa en projectes per a rebre fons europeus amb totes les forces polítiques. És important que les institucions sàpiguen generar condicions perquè ningú se senti fora, i que el plantejament de cadascun sigui útil.

JOSEP ACEBILLO: “EL MILLOR MODEL DE CIUTAT ÉS EL QUE NO PERMET LA CONTRADICCIÓ ENTRE ECONOMIA I ECOLOGIA”

per Pep Martí. Entrevista realitzada a l’Hotel Alma de Barcelona.
Josep Antoni Acebillo (Osca, 1946) és arquitecte i va exercir responsabilitats importants des del cor de l’Ajuntament a partir d’inicis dels vuitanta. Ha estat director del Servei de Projectes Urbans de Barcelona. Director tècnic del Holding Olímpic, conseller delegat de Barcelona Regional i Arquitecte en Cap de Barcelona. Més recentment, ha estat catedràtic de l’Acadèmia d’Arquitectura de la Universitat de Lugano (Suïssa) i ara és professor convidat de la UPF.

Vostè s’ha mostrat crític envers una restricció excessiva de la mobilitat en zones estratègiques. Quins efectes podria tenir?
Primer voldria dir que la cultura territorial, des de sempre, des del final del neolític, ha tingut l’obsessió de la mobilitat. Des d’una òptica antropològica i històrica, la domesticació del cavall i la manipulació del foc són les dues coses que fan que l’home surti de la caverna, es dediqui a l’agricultura i construeixi la ciutat. La segona fase d’evolució civilitzatòria coincideix amb l’invent de l’estrep. Els romans perdien moltes batalles perquè no sabien utilitzar-lo. Els mogols, en canvi, van tenir molts avantatges perquè tenien una gran capacitat d’emprar el cavall amb l’estrep. Una vegada li van preguntar al Henry Ford com se li va ocórrer inventar el cotxe. I va dir que ell sempre havia volgut crear coses i un dia, parlant amb els seus empleats, els va preguntar quin invent veurien com a més útil. El que li van dir és que els agradaria disposar d’un cavall que mengés molt poc i fos molt més ràpid i fort. I contesto a la pregunta. Per mi, la mobilitat és consubstancial al progrés humà i el cotxe és el gran instrument que té l’ésser humà en un context democràtic. Segona cosa prèvia: els que studiem la mobilitat del futur, sobretot els de la branca més humanista, han descobert -jo hi estic d’acord-, contràriament al que molta gent pensa, la mobilitat del futur cada vegada serà menys col·lectiva i més individual.

En què es basa per afirmar això?
En una cosa molt simple. Al principi de la industrialització, el tramvia estava bé perquè tothom es desplaçava des dels mateixos llocs habitacionals als mateixos llocs industrials. Recordo que quan vaig arribar a Barcelona, el 1964, jo vivia al carrer de l’Espanya Industrial, i al costat de la plaça de braus, hi havia uns autobusos que s’omplien de gent a les vuit del matí per anar a treballar a la Seat. La mobilitat col·lectiva, entesa com un bé social, es posava de manifest en la relació habitatge-treball. Ara aquest tipus de relació ha canviat profundament. Avui vivim una promiscuïtat funcional i Barcelona és l’exemple màxim dels rendiments positius que pot donar. Ara, què passa? Al teatre no vas en grup, ni al cine, ni al museu, de fet ni a l’oficina. Avui estem propiciant una mobilitat discrecional, porta a porta. El taxi podria ser el mitjà de transport públic òptim, encara que el metro sempre serà, òbviament, el mitjà públic urbà per excel·ència.

Això pot ser una mica controvertit…
El que vull dir és que la mobilitat personal és absolutament desitjable. En el 2030, entorn el 65% de la població tindrà més de 65 anys. Igual que s’ha posat de moda la bicicleta i el patinet, la cadira amb motor ja no serà només per algú amb handicap, sinó per un senyor o senyora de més de 60 anys que no podrà anar amb bicicleta, però que tindrà salut i voldrà sortir i passejar pel carrer.  A la pràctica és tan evident que no cal ser ni economista ni urbanista per entendre que l’òptim funcionament del binomi mobilitat/productivitat és primordial per assegurar l’eficiència socioeconòmica de qualsevol territori, i que, per tant, una política irracional i insuficient del trànsit urbà produeix efectes nocius per a l’economia i per al bon funcionament de la ciutat. Ja sé que, davant d’aquest tema, molts volen remarcar la contradicció entre l’economia i l’ecologia, però això només és un malintencionat miratge sense cap base científica. Perquè, sent cert que un excés de trànsit té efectes ecològics negatius, també ho és que una política urbana raonable té moltes opcions de control racional de la mobilitat. La prova d’aquesta mala intenció és que, per exemple, des del punt de vista de la contaminació a causa del trànsit, no s’aposta per racionalitzar el sistema i alhora substituir la combustió convencional en els cotxes pels nous motors elèctrics i d’hidrogen. No es fa això sinó que s’aposta exclusivament per la reducció de la intensitat del trànsit, sense tenir en compte l’eficàcia no-contaminant dels nous motors. Està clar que el model de ciutat més acceptable és aquell que no permet la contradicció entre l’economia i l’ecologia, i que per tant ha de defensar la urbanitat més exigent mitjançant l’ús de les tesis urbanístiques i les praxis tecnològiques més disruptives i innovadores. Si la mobilitat disminueix més enllà de determinats límits, s’expulsarà el terciari. Si l’Eixample perd la seva capacitat estructuradora i isotròpica, i un nivell de tràfic per damunt d’una determinada proporció, l’Eixample es perdrà. I és l’única peça territorial a escala de Barcelona, a escala metropolitana i de Catalunya per refer-nos d’una crisi sistèmica com la que ara patim.

En el nou context de globalització, la perspectiva metropolitana guanya o perd presència?
Aquí caldria aclarir primer el significat del terme “metropolità”. En rigor, l’escala metropolitana es refereix a un territori, inicialment rural, que a mesura que avançava la industrialització es convertia en una perifèria urbana industrial amb una urbanitat precària, on coexistien, sense una ordenació qualitativa, i amb un fort dèficit d’equipaments, els espais residencials i industrials.
Paulatinament, sobre aquestes perifèries industrials es va anar centrant un major interès polític que clamava per la seva qualificació urbana, i es van dotar, progressivament, d’equipaments socioculturals, espais públics i sistemes de transport més eficients per connectar amb la ciutat central. Va arribar un moment que en molts casos, un cop reequipades, la seva qualitat urbana es va igualar fins i tot amb la de la ciutat central.
A partir d’aquest punt, no té sentit parlar de metropolitanisme, entès com a àmbit sociocultural i econòmic referit a les perifèries industrials, perquè ja no existeixen com a tals. No obstant això, l’escala territorial supramunicipal és objecte de molt interès disciplinar i social, perquè normalment aquelles perifèries industrials que es van desenvolupar al voltant d’una petita ciutat madura, s’han anat estenent com una taca d’oli, i fins i tot han arribat a establir “constel·lacions urbanes” de gran interès estratègic des del punt de vista d’aquelles noves estructures poliescalars niuades formades en la globalització de les que parlàvem. És a dir, el metropolitanisme industrial, després del fracàs del fordisme, ara s’ha d’enfocar com un neometropolitanisme, capaç d’assumir major complexitat funcional i capaç d’integrar la nova economia neoterciària, en principi, en un nou àmbit regional.

Entre uns estats retocats en la seva sobirania i unes ciutats que també s’hauran de resituar, quin espai queda per a una regió metropolitana?
La discussió avui sobre el valor i la potencialitat de les noves constel·lacions regionals és enorme, i el fet que vostè es refereixi a això parlant de regió metropolitana ja és un avanç, i en aquell joc de matrioixques a què em referia metafòricament, fa bé de situar l’escala metropolitana com a intermèdia entre l’estat i la ciutat.
Vostè està tocant un punt clau de la cultura territorial perquè la ciutat actua com a emblema de la civilització des del final del neolític. Però aquella ciutat primitiva, no adquireix corpus polític fins a l’Axial Age, quan la ciutat-estat de la Grècia clàssica es va convertir geopolíticament en l’espai humà per excel·lència fins al punt que Shakespeare la definís preguntant: What is the city but the people?
Cal tenir en compte que des de la ciutat-estat grega (petita, limitada per les seves muralles i amb una interacció territorial mínima), totes les ciutats a tot el món han anat evolucionant augmentant la seva complexitat i la seva dimensió, començant per Roma, que amb més d’un milió d’habitants es va convertir en la capital de tot el món conegut. Les ciutats, sobretot durant l’edat mitjana, van eclipsar els estats i van tenir una relació complexa i de vegades difícil amb els Estats-nació nascuts del Tractat de Westfàlia (1648). Però la industrialització no només va tenir efectes econòmics, també els va tenir territorials al conformar unes perifèries industrials que van créixer enormement a costa d’una urbanitat de baixíssima qualitat amb serveis molt deficitaris.
Les enormes ampliacions urbanes generades amb la industrialització van començar a tenir vida pròpia, van deixar de ser simples satèl·lits de la ciutat central i es van convertir en teixits urbans tan madurs, tan equipats i tan qualitatius com la ciutat central. En el cas de Barcelona està clar que la requalificació va venir de la mà d’alguns alcaldes que van saber situar el llistó de la urbanitat tan alt com el de la capital. Però arribat en aquest punt, que coincideix amb la crisi industrial fordista a tot el món, el metropolitanisme industrial perd el seu valor estratègic. Les noves tecnologies i sistemes de comunicació i de producció de la Nova Economia neoterciària també s’instal·len en aquelles perifèries industrials, normalment obsoletes i mig buides, a causa de la deslocalització industrial que va provocar l’arribada de la Network Society, llevadora de la nova economia i la globalització.

El procés cap a una urbanització d’escala planetària és imparable?
SÍ, però cal impulsar les condicions necessàries perquè aquest procés no es converteixi en una mala notícia. És obvi que, al llarg de la història, l’ésser humà no ha deixat mai de buscar nous horitzons, des del Plató que volia instal·lar-se a Siracusa, l’Alexandre el Gran que va fundar dues dotzenes de ciutats, les Alexandrines, des de Macedònia fins a l’Indo, però sobretot ara, amb els incentius de les noves tecnologies de transport i comunicació, i de la globalització econòmica. És simptomàtica l’opinió de Hanna Arendt sobre aquest tema, ja que fa mig segle argumentava que l’anhel humà per descobrir noves geografies és tal que quan ja no tingui nous horitzons que descobrir en aquest planeta, intentarà trobar-los en l’espai extraterrestre.
Però la urbanització global contemporània és una base errònia per construir la nova matriu d’urbanització planetària, que en qualsevol cas arribarà. L’extensió de l’actual model global, com a artefacte és “empíricament insostenible”, i com a concepte és “teòricament incoherent”.

Per què ho afirma d’una manera tan contundent?
Perquè l’urbà ja no pot seguir sent, com ha estat històricament, un conjunt tancat de relacions que contrasta amb el no-urbà, sinó que ha de ser part d’un nou procés d’interacció amb el no-urbà entès com la suma dels ecosistemes naturals i el territori agrícola. En aquest sentit, el binomi urbà/rural, entès a escala planetària, haurà de reformular-se per descobrir aquelles noves morfologies i dinàmiques sòcio-espacials, que resultin més útils per renovar el paradigma global de la primera meitat del segle XXI.

ALTRES ARTICLES

MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA” JOSEP ACEBILLO: “EL MILLOR MODEL DE CIUTAT ÉS EL QUE NO PERMET LA CONTRADICCIÓ ENTRE ECONOMIA I ECOLOGIA” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL” JOAN CLOS: “HEM DE SORTIR DE LA MÍSTICA I MENTRE AIXÒ NO SUCCEEIXI NO HI HAURÀ CAP SOLUCIÓ”

TRES MIRADES CRÍTIQUES AL VOLTANT DE LA CIUTAT

Us proposem un resum de les entrevistes realitzades a Gerard Esteva, Montserrat Ballarín i Joan Torres sobre els reptes de Barcelona per als propers anys, com ara la mobilitat i l’impuls a l’economia

Resum de l’ntrevista Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 1984), president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Per Manel Manchon.

On està ara Barcelona, en el terreny de l’esport; tenint en compte el que van suposar el Jocs Olímpics de 1992 i la idea que s’ha imposat de que es viu molt encara de la inèrcia que es va crear?
A Barcelona li ha anat bé quan ha estat lligada a l’esport, com amb els Jocs Olímpics del 92. També posteriorment apostant per l’organització d’esdeveniments internacionals. La marca Barcelona i la ciutat van ser referents en matèria esportiva aportant valor social, cultural i econòmic pel públic que captava. El 2012 érem la segona ciutat del món en el rànquing mundial, posició que fa anys que hem perdut. Això ha passat perquè la Barcelona d’Ada Colau no creu en l’esport. Ha passat d’un pressupost de 43,8 milions d’euros el 2021 a 27 milions el 2018. D’altra banda hi ha altres factors que expliquen el canvi com la falta de lideratge de l’alcaldessa. Barcelona ha renunciat a liderar un món que ens ha donat molta projecció i que ha estat cabdal pel progrés de la ciutat. No lidera esdeveniments internacionals, ni els JJOO d’hivern i això te conseqüències molt negatives per l’economia, la salut i l’ocupació de la ciutat.

És l’Ajuntament, per tant, l’obstacle?
El govern d’Ada Colau ha demostrat que no té interès en el món de l’esport. És la ciutat del seu entorn europeu amb la proporció més baixa d’instal·lacions esportives per habitant. Això ha provocat l’expulsió de la gent de l’esport, d’entitats i equips de bàsquet, de patinatge, de moltes modalitats, que han emigrat de Barcelona perquè el consistori no dona les respostes adients. Nosaltres mateixos tenim propostes que no s’escolten com la conversió de la pastilla del zoo marí en instal·lacions esportives, o una proposta per aprofitar el cobriment de les rondes amb equipaments esportius. Però l’Ajuntament, en canvi, ha apostat per carregar-se les pistes esportives en els centres d’ensenyament públics per plantar arbres. Quin missatge oferim als nostres nens i nenes? En aquests moments l’obesitat infantil és un gravíssim problema que portarà conseqüències de caràcter estructural a mig i llarg termini per la salut de la població. L’esport és part de la solució, i per això no entenem per què a la Barcelona d’Ada Colau li molesta tot el que representa l’esport.

Em parla de l’Ajuntament, però què fa el sector privat? Ha de col·laborar molt més per aconseguir projectes esportius d’envergadura?
En l’activitat esportiva necessites la complicitat de l’administració pública. Nosaltres hem fet propostes per portar competicions Internacionals, però la decisió és de l’Ajuntament, en aquest cas de Barcelona. Volíem que el mundial d’handbol femení del proper any, que organitza Catalunya i València, amb les respectives federacions espanyola i internacional, tingués la seva final al Palau Sant Jordi. Els valors que es podien transmetre eren clars. Tothom aposta per l’esport femení. Però finalment no es farà. La iniciativa privada ha sigut aquesta que ha mantingut viva, per exemple, la candidatura dels JJOO d’hivern. Ara és la millor opció que tenen Barcelona i Catalunya per reactivar-se.

Aquests jocs, realment tenen una possibilitat real de fer-se a Barcelona?
Sí, hi ha moltes possibilitats. Hi ha acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, com s’ha vist en l’entrevista que van celebrar Sánchez i Aragonès. La decisió es prendrà l’any vinent, i els Jocs es faran el 2030. Des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica no hi ha entrebancs. Seran sostenibles, tan socialment com econòmica. El COI ofereix 1.200 milions d’euros, que cobriran, junt amb els sponsors i la venda d’entrades, el pressupost que es necessita. No tindrà un cost pel ciutadà. I suposa una molt bona estratègia per transformar la ciutat i obrir-la a la muntanya. Ja es va obrir al mar amb els Jocs de 1992. A més, no serà una transformació de cara als turistes estrangers, sinó pels propis ciutadans, perquè no pot ser que es trigui el mateix que fa cent anys per arribar en tren a Puigcerdà. I a Barcelona també s’han de fer noves infraestructures. Per exemple, té sentit que a Barcelona no tinguem una pista de gel?

Un projecte que no acaba de reeixir és la transformació de la muntanya de Montjuïc en un gran complex esportiu i cultural. Com s’hauria de fer?
L’oferta és enorme i molt atractiva, però fins que no es solucioni la mobilitat no hi haurà res a fer, i no podrà arrencar cap projecte ambiciós. Si vols promocionar el lloc, primer has de facilitar l’accés.

Les dificultats que explica sobre l’Ajuntament de Barcelona, no es poden compensar amb un interès més gran per part de l’àrea metropolitana?
La resta de l’àrea metropolitana fa el que no vol Barcelona. Però els grans esdeveniments el que fan es marxar a Madrid, que ha copiat el model que teníem de Barcelona. El que s’hauria d’establir és un gran pacte estratègic per optar per grans esdeveniments internacionals, amb l’impuls de la societat civil i les federacions esportives. Hem de fer ofertes adients i tenir la complicitat de les administracions. Aportaria capil·laritat i influència. Els ciutadans de Barcelona estan perdent oportunitats. Encara vivim de la feina que va fer Samaranch, però hi ha un dia que això s’acaba. Per això, el que reclamem és una cooperació per part de tothom, sabent que tindríem alhora una gran cooperació internacional.

Entrevista a Montserrat Ballarin (Osca 1968), doctora en dret i professora de Dret Financer i Tributari a la UPF. Regidora de l’Ajuntament de Barcelona per les llistes del PSC des de 2003. Per Rafael Pradas.

Podríem definir de manera sintètica la realitat econòmica de la Barcelona metropolitana?
Podem dir, lògicament, que està molt castigada per la crisi que s’ha derivat de la pandèmia, però també que hi ha molts projectes engrescadors per poder tirar endavant en els àmbits industrials, en els de les noves tecnologies, el comerç… crec que si aprofitem bé la situació i sabem governar els fons europeus i la reactivació post pandèmia i l’augment de la capacitat de despesa, podem encarar amb esperança el futur.

Hi ha diverses “barcelones”: la ciutat, l’AMB, la Regió Metropolitana… La situació econòmica i social, evidentment no és igual a tot arreu…
A totes les zones hi ha barris més i menys castigats, tant al municipi de Barcelona com a l’àrea i la regió metropolitanes. És difícil fer una radiografia general a nivell territorial, perquè al propi terme de Barcelona hi ha barris, als districtes de Sant Andreu, de Nou Barris o de l’àrea del Besòs que tenen situacions molt complexes i a l’àrea hi ha un municipi amb un alt nivell de renda com Sant Cugat; o Mataró, dins la regió metropolitana, que es troba en l’altre extrem. Si alguna cosa s’ha demostrat a Barcelona i crec que serveix per a la resta de municipis, és que l’aposta pel comerç i l’economia de proximitat ha generat més resiliència. Donar serveis a l’entorn i generar serveis més de proximitat durant la pandèmia ha estat bàsic per a la supervivència dels negocis i per al manteniment de l’ocupació. En l’àmbit del comerç el que es troba en pitjor situació és el que coneixem com a economia del visitant. El centre de Barcelona, que finalment és també el centre de tota la regió metropolitana, és l’àmbit que s’ha vist més castigat. En l’ordre industrial em sembla molt positiu que s’estiguin recuperant progressivament les exportacions.

Això no obstant, sembla evident que al territori de l’AMB es concentren més problemes socials i els ajuntaments probablement tenen menys capacitat de maniobra que el de Barcelona.
El municipi de Barcelona fa una aportació neta al pressupost de l’AMB amb la finalitat de generar solidaritat amb l’entorn. Però també és interessant veure com l’àrea metropolitana ha fet passes per abordar la crisi al territori amb la generació del programa “Apropa’m”, dotat amb setze milions i mig d’euros per tal de desenvolupar actuacions de proximitat, de reforç del petit comerç; projectes molt lligats a polítiques de gènere, projectes d’emprenedoria estretament vinculats al territori. Ara s’està treballant per  poder generar nous projectes amb l’objectiu, en definitiva, que els barris de l’àrea metropolitana que es troben en pitjor condicions puguin accedir a nous fons per generar més activitat i cohesió social.

Podem dir mirant la metròpolis en conjunt que té una assignatura pendent que és donar una embranzida a la indústria?
L’àrea metropolitana ja té més indústria que altres territoris, és la concentració industrial més gran d’Espanya. Però la indústria s’ha de seguir potenciant perquè genera llocs de treball més ben retribuïts i és més resilient també davant les circumstàncies adverses. Durant la pandèmia hem comprovat que no tenir indústria produeix greus mancances perquè fins i tot ha calgut anar a buscar fora els equips de protecció individuals per als sanitaris o per a les persones que treballen en els serveis essencials. Apostar per mantenir l’activitat industrial, la transformació de matèries primeres més que no la distribució final, és un repte pel qual encara hem d’apostar en major mesura. S’ha de dir, però, que tenim moltes potencialitats i s’està treballant en projectes realment interessants: amb el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana estem generant un pool que treballa per estudiar les opcions industrials a partir de la mobilitat, que no és solament l’automoció, tot i la seva importància, sino tota la tecnologia que hi està relacionada. En aquest sentit, tenim oportunitats claríssimament amb el projecte de la vall de l’Hidrogen de Tarragona, en el qual també hi està present l’ÀMB. L’hidrogen és una gran oportunitat per generar mobilitat sostenible i a l’àrea metropolitana és evident que una xarxa d’autobusos amb hidrogen verd pot ser una gran contribució a una mobilitat més sostenible. Les aplicacions de l’hidrogen com un vector energètic nou genera molta recerca i molts projectes emprenedors a l’àrea. La potencialitat lligada a necessitats permet produir sinergies per desenvolupar sectors industrials concrets. A banda d’això és evident la importància del cotxe elèctric i com de fonamental fora comptar amb una fàbrica de bateries en l’entorn metropolità.

Sense digitalització no hi ha comerç possible?
No, segur. La digitalització, en sentit ampli, la necessitem per a tot. De fet estem aplicant la digitalització de moltes maneres. Per una banda a la promoció, a través de les xarxes socials. A la ciutat de Barcelona s’està posant en marxa un Marketplace de caràcter privat amb suport municipal, en el que hi podran participar totes les botigues exposant-hi els seus productes. El mateix faran els paradistes en el cas del Marketplace dels mercats, aquest de caràcter  públic. És molt important per al comerç donar-se a conèixer i poder competir amb les plataformes, però la digitalització és també molt rellevant en un altre sentit: permet que els petits comerços puguin aplicar la tecnologia que ja fan servir els grans establiments per a presentar la seva oferta i fidelitzar al client i, finalment, la digitalització és imprescindible per gestionar els propis negocis. Avui el més important per al comerç és saber-se adaptar a un consumidor que està molt connectat a les xarxes, que mira productes en tot moment i que sovint compra de manera compulsiva o poc reflexionada.

Entrevista a l’arquitecte i ex-tinent d’alcalde de Via Pública de Barcelona Joan Torres. Per Rafael Pradas.

Globalment, com s’ha de valorar la política metropolitana de mobilitat i transports?
En la política metropolitana cal distingir entre l’Autoritat Metropolitana del Transport, autoritat administrativa i política que té competències en la planificació i el control dels operadors i els propis operadors. El més important és TMB que gestiona metro i autobús, seguit de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i de Rodalies de Renfe. També cal esmentar el tramvia com un operador menor pel que fa al nombre de passatgers transportats i les diferents empreses privades que operen a les àrees del Baix Llobregat, Badalona i el Vallès. Treballen per concessió de l’AMB a través d’una formula molt ben elaborada des de la perspectiva del control de la qualitat i d’un cost ajustat a la prestació del servei. Hi hem d’afegir també, perquè la mobilitat s’entén des del punt de vista de l’accessibilitat universal, tots els serveis que es presten a persones amb discapacitat. Sense oblidar el tema del taxi, polèmic en aquest moment. El taxi convencional regulat per l’Institut Metropolità del Taxi es troba ara amb una certa competència per part de les noves plataformes de contractació.

No obstant, sembla indubtable que la metròpolis Barcelona té encara serioses mancances en mobilitat…
TMB està avui oferint un excel·lent servei en autobusos. Des de la reforma de l’ortogonalitat de les seves línies dona resposta a moltes demandes de viatges que abans no es podien fer, tot i que és evident que a causa de la pandèmia s’han produït davallades del 50, 60% en el volum de passatgers transportats, encara que ja s’està recuperant. Està clar que el metro és el gran mitjà de transport públic de Barcelona i la seva zona d’influència més immediata. Més enllà de la conurbació, a escala regional metropolitana, cal parlar de Rodalies de Renfe que està en un moment molt interessant: el programa d’actuació de Renfe i d’Adif (Administració d’Infraestructures Ferroviàries) preveu la incorporació a Rodalies Catalunya de més de 50 trens que està fabricant ja Alstom a Santa Perpetua de Mogoda. Cal afegir-hi la remodelació de la seguretat als túnels de Barcelona, les obres de soterrament de les vies de l’Hospitalet de Llobregat, l’eliminació dels passos a nivell de Montcada, la millora substancial de la comunicació ferroviària en tota la regió de Barcelona que evitarà transbordaments. L’aposta d’Adif i Renfe és pragmàtica, preveu invertir 5.500 o 6.000 milions d’euros en un període d’entre 5 i 8 anys amb la intenció de doblar la capacitat del sistema, passant dels 300.000 passatgers diaris transportats als 600.000. En el pla també es contempla la concepció multimodal del transport, és a dir que les estacions siguin espais globals de mobilitat, amb punts de lloguer de bicicletes, cotxes o motos i que siguin també aparcaments. És també el model de FGC que, per cert, ha planificat una important actuació com és la prolongació de la línia 8 entre Plaça Espanya i Gràcia per tal de connectar les línies del Baix Llobregat amb les del Vallès. En aquest repàs també caldria incloure-hi el metro que ha d’anar de l’aeroport fins al centre de Barcelona i està clar, l’acabament de la línia 9, la reurbanització de l’estació de Sants i la posada en marxa de la de Sagrera.

Sembla la utopia de la mobilitat…
Hi ha un posicionament per part de Renfe, del RACC, dels operadors que comparteixen que la mobilitat ha de ser sostenible i confortable i ha de ser connectada. Els usuaris han de poder accedir al sistema de transports a través d’una plataforma digital no solament per saber quines opcions de desplaçament tenen sino també per contractar, per dir-ho d’alguna manera, el viatge. La mobilitat segura, connectada i de qualitat ha de ser l’alternativa que ofereix el transport públic a aquells viatges que es fan avui en vehicle privat, en cotxe, amb la idea de que si el vehicle privat i el transport de mercaderies és causant, com es diu, del 30,40% de la contaminació i de certes malalties, sobretot de tipus respiratori, i amb efecte sobre el canvi climàtic, pugui haver-hi un transvasament d’usuaris. No es tracta com alguns pensen d’una guerra al cotxe.

Un altre aspecte de la mobilitat: l’aeroport de Barcelona. Té sentit substituir viatges en avió per desplaçaments en tren?
El ferrocarril és un dels sistemes de transport més ecològics que hi ha, és cert. França ha dit que prohibirà els vols domèstic que es puguin fer en dues hores i mitja de tren. Amb un tren que funcioni a una certa velocitat i comoditat em sembla raonable. Però per tal que el tren sigui raonablement competitiu amb l’avió ha calgut construir un tren d’alta velocitat a 300 km per hora que a tot l’estat espanyol ha costat 60.000 milions d’euros. En aquest sentit, cal dir que l’AVE Barcelona-Madrid ha captat un 65% dels passatgers de l’avió i que les noves ofertes de baix preu captaran nous viatgers que utilitzen el cotxe perquè els resulta més econòmic que el tren.

L’aeroport del Prat necessita una nova pista malgrat l’impacte ambiental que té?
En el tema de la nova pista sempre està present, és clar, l’element de l’impacte ambiental, però sembla que es pot compensar, que es pot obrir un diàleg amb Aena. Si es considera que l’espai protegit és intocable estem al cap del carrer, però si es creu que es poden trobar alternatives, més inversions per reduir l’impacte, crec que hi ha sortida. En l’aspecte operatiu quan un aeroport és o vol ser hub les connexions dels diferents vols de les companyies són la qüestió central. L’alternativa de que et portin a Girona i hagis de fer una hora de transbordaments successius no és atractiva per a les companyies. Vulguem o no l’avio és un element de molta comoditat i no es poden fer intercanvis massa costosos, s’han de fer sobre una mateixa instal·lació. Si volem competir amb Madrid, Paris o Amsterdam hem de tenir les característiques d’aquests aeroports, dels quals surten tots els vols. L’aeroport de Girona pot estar especialitzat en unes certes línies turístiques, i el de Lleida, com ja està passant ara, en reparacions i manteniment. Crec que les coses són així. Em deixa acabar amb una frase de Walter Benjamin que m’agrada molt? És aquesta: substituir el rigor i el coneixement per un relat de les emocions és nefast encara que sigui ben intencionat.

Resum de l’ntrevista Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 1984), president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Per Manel Manchon.

On està ara Barcelona, en el terreny de l’esport; tenint en compte el que van suposar el Jocs Olímpics de 1992 i la idea que s’ha imposat de que es viu molt encara de la inèrcia que es va crear?
A Barcelona li ha anat bé quan ha estat lligada a l’esport, com amb els Jocs Olímpics del 92. També posteriorment apostant per l’organització d’esdeveniments internacionals. La marca Barcelona i la ciutat van ser referents en matèria esportiva aportant valor social, cultural i econòmic pel públic que captava. El 2012 érem la segona ciutat del món en el rànquing mundial, posició que fa anys que hem perdut. Això ha passat perquè la Barcelona d’Ada Colau no creu en l’esport. Ha passat d’un pressupost de 43,8 milions d’euros el 2021 a 27 milions el 2018. D’altra banda hi ha altres factors que expliquen el canvi com la falta de lideratge de l’alcaldessa. Barcelona ha renunciat a liderar un món que ens ha donat molta projecció i que ha estat cabdal pel progrés de la ciutat. No lidera esdeveniments internacionals, ni els JJOO d’hivern i això te conseqüències molt negatives per l’economia, la salut i l’ocupació de la ciutat.

És l’Ajuntament, per tant, l’obstacle?
El govern d’Ada Colau ha demostrat que no té interès en el món de l’esport. És la ciutat del seu entorn europeu amb la proporció més baixa d’instal·lacions esportives per habitant. Això ha provocat l’expulsió de la gent de l’esport, d’entitats i equips de bàsquet, de patinatge, de moltes modalitats, que han emigrat de Barcelona perquè el consistori no dona les respostes adients. Nosaltres mateixos tenim propostes que no s’escolten com la conversió de la pastilla del zoo marí en instal·lacions esportives, o una proposta per aprofitar el cobriment de les rondes amb equipaments esportius. Però l’Ajuntament, en canvi, ha apostat per carregar-se les pistes esportives en els centres d’ensenyament públics per plantar arbres. Quin missatge oferim als nostres nens i nenes? En aquests moments l’obesitat infantil és un gravíssim problema que portarà conseqüències de caràcter estructural a mig i llarg termini per la salut de la població. L’esport és part de la solució, i per això no entenem per què a la Barcelona d’Ada Colau li molesta tot el que representa l’esport.

Em parla de l’Ajuntament, però què fa el sector privat? Ha de col·laborar molt més per aconseguir projectes esportius d’envergadura?
En l’activitat esportiva necessites la complicitat de l’administració pública. Nosaltres hem fet propostes per portar competicions Internacionals, però la decisió és de l’Ajuntament, en aquest cas de Barcelona. Volíem que el mundial d’handbol femení del proper any, que organitza Catalunya i València, amb les respectives federacions espanyola i internacional, tingués la seva final al Palau Sant Jordi. Els valors que es podien transmetre eren clars. Tothom aposta per l’esport femení. Però finalment no es farà. La iniciativa privada ha sigut aquesta que ha mantingut viva, per exemple, la candidatura dels JJOO d’hivern. Ara és la millor opció que tenen Barcelona i Catalunya per reactivar-se.

Aquests jocs, realment tenen una possibilitat real de fer-se a Barcelona?
Sí, hi ha moltes possibilitats. Hi ha acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, com s’ha vist en l’entrevista que van celebrar Sánchez i Aragonès. La decisió es prendrà l’any vinent, i els Jocs es faran el 2030. Des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica no hi ha entrebancs. Seran sostenibles, tan socialment com econòmica. El COI ofereix 1.200 milions d’euros, que cobriran, junt amb els sponsors i la venda d’entrades, el pressupost que es necessita. No tindrà un cost pel ciutadà. I suposa una molt bona estratègia per transformar la ciutat i obrir-la a la muntanya. Ja es va obrir al mar amb els Jocs de 1992. A més, no serà una transformació de cara als turistes estrangers, sinó pels propis ciutadans, perquè no pot ser que es trigui el mateix que fa cent anys per arribar en tren a Puigcerdà. I a Barcelona també s’han de fer noves infraestructures. Per exemple, té sentit que a Barcelona no tinguem una pista de gel?

Un projecte que no acaba de reeixir és la transformació de la muntanya de Montjuïc en un gran complex esportiu i cultural. Com s’hauria de fer?
L’oferta és enorme i molt atractiva, però fins que no es solucioni la mobilitat no hi haurà res a fer, i no podrà arrencar cap projecte ambiciós. Si vols promocionar el lloc, primer has de facilitar l’accés.

Les dificultats que explica sobre l’Ajuntament de Barcelona, no es poden compensar amb un interès més gran per part de l’àrea metropolitana?
La resta de l’àrea metropolitana fa el que no vol Barcelona. Però els grans esdeveniments el que fan es marxar a Madrid, que ha copiat el model que teníem de Barcelona. El que s’hauria d’establir és un gran pacte estratègic per optar per grans esdeveniments internacionals, amb l’impuls de la societat civil i les federacions esportives. Hem de fer ofertes adients i tenir la complicitat de les administracions. Aportaria capil·laritat i influència. Els ciutadans de Barcelona estan perdent oportunitats. Encara vivim de la feina que va fer Samaranch, però hi ha un dia que això s’acaba. Per això, el que reclamem és una cooperació per part de tothom, sabent que tindríem alhora una gran cooperació internacional.

Entrevista a Montserrat Ballarin (Osca 1968), doctora en dret i professora de Dret Financer i Tributari a la UPF. Regidora de l’Ajuntament de Barcelona per les llistes del PSC des de 2003. Per Rafael Pradas.

Podríem definir de manera sintètica la realitat econòmica de la Barcelona metropolitana?
Podem dir, lògicament, que està molt castigada per la crisi que s’ha derivat de la pandèmia, però també que hi ha molts projectes engrescadors per poder tirar endavant en els àmbits industrials, en els de les noves tecnologies, el comerç… crec que si aprofitem bé la situació i sabem governar els fons europeus i la reactivació post pandèmia i l’augment de la capacitat de despesa, podem encarar amb esperança el futur.

Hi ha diverses “barcelones”: la ciutat, l’AMB, la Regió Metropolitana… La situació econòmica i social, evidentment no és igual a tot arreu…
A totes les zones hi ha barris més i menys castigats, tant al municipi de Barcelona com a l’àrea i la regió metropolitanes. És difícil fer una radiografia general a nivell territorial, perquè al propi terme de Barcelona hi ha barris, als districtes de Sant Andreu, de Nou Barris o de l’àrea del Besòs que tenen situacions molt complexes i a l’àrea hi ha un municipi amb un alt nivell de renda com Sant Cugat; o Mataró, dins la regió metropolitana, que es troba en l’altre extrem. Si alguna cosa s’ha demostrat a Barcelona i crec que serveix per a la resta de municipis, és que l’aposta pel comerç i l’economia de proximitat ha generat més resiliència. Donar serveis a l’entorn i generar serveis més de proximitat durant la pandèmia ha estat bàsic per a la supervivència dels negocis i per al manteniment de l’ocupació. En l’àmbit del comerç el que es troba en pitjor situació és el que coneixem com a economia del visitant. El centre de Barcelona, que finalment és també el centre de tota la regió metropolitana, és l’àmbit que s’ha vist més castigat. En l’ordre industrial em sembla molt positiu que s’estiguin recuperant progressivament les exportacions.

Això no obstant, sembla evident que al territori de l’AMB es concentren més problemes socials i els ajuntaments probablement tenen menys capacitat de maniobra que el de Barcelona.
El municipi de Barcelona fa una aportació neta al pressupost de l’AMB amb la finalitat de generar solidaritat amb l’entorn. Però també és interessant veure com l’àrea metropolitana ha fet passes per abordar la crisi al territori amb la generació del programa “Apropa’m”, dotat amb setze milions i mig d’euros per tal de desenvolupar actuacions de proximitat, de reforç del petit comerç; projectes molt lligats a polítiques de gènere, projectes d’emprenedoria estretament vinculats al territori. Ara s’està treballant per  poder generar nous projectes amb l’objectiu, en definitiva, que els barris de l’àrea metropolitana que es troben en pitjor condicions puguin accedir a nous fons per generar més activitat i cohesió social.

Podem dir mirant la metròpolis en conjunt que té una assignatura pendent que és donar una embranzida a la indústria?
L’àrea metropolitana ja té més indústria que altres territoris, és la concentració industrial més gran d’Espanya. Però la indústria s’ha de seguir potenciant perquè genera llocs de treball més ben retribuïts i és més resilient també davant les circumstàncies adverses. Durant la pandèmia hem comprovat que no tenir indústria produeix greus mancances perquè fins i tot ha calgut anar a buscar fora els equips de protecció individuals per als sanitaris o per a les persones que treballen en els serveis essencials. Apostar per mantenir l’activitat industrial, la transformació de matèries primeres més que no la distribució final, és un repte pel qual encara hem d’apostar en major mesura. S’ha de dir, però, que tenim moltes potencialitats i s’està treballant en projectes realment interessants: amb el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana estem generant un pool que treballa per estudiar les opcions industrials a partir de la mobilitat, que no és solament l’automoció, tot i la seva importància, sino tota la tecnologia que hi està relacionada. En aquest sentit, tenim oportunitats claríssimament amb el projecte de la vall de l’Hidrogen de Tarragona, en el qual també hi està present l’ÀMB. L’hidrogen és una gran oportunitat per generar mobilitat sostenible i a l’àrea metropolitana és evident que una xarxa d’autobusos amb hidrogen verd pot ser una gran contribució a una mobilitat més sostenible. Les aplicacions de l’hidrogen com un vector energètic nou genera molta recerca i molts projectes emprenedors a l’àrea. La potencialitat lligada a necessitats permet produir sinergies per desenvolupar sectors industrials concrets. A banda d’això és evident la importància del cotxe elèctric i com de fonamental fora comptar amb una fàbrica de bateries en l’entorn metropolità.

Sense digitalització no hi ha comerç possible?
No, segur. La digitalització, en sentit ampli, la necessitem per a tot. De fet estem aplicant la digitalització de moltes maneres. Per una banda a la promoció, a través de les xarxes socials. A la ciutat de Barcelona s’està posant en marxa un Marketplace de caràcter privat amb suport municipal, en el que hi podran participar totes les botigues exposant-hi els seus productes. El mateix faran els paradistes en el cas del Marketplace dels mercats, aquest de caràcter  públic. És molt important per al comerç donar-se a conèixer i poder competir amb les plataformes, però la digitalització és també molt rellevant en un altre sentit: permet que els petits comerços puguin aplicar la tecnologia que ja fan servir els grans establiments per a presentar la seva oferta i fidelitzar al client i, finalment, la digitalització és imprescindible per gestionar els propis negocis. Avui el més important per al comerç és saber-se adaptar a un consumidor que està molt connectat a les xarxes, que mira productes en tot moment i que sovint compra de manera compulsiva o poc reflexionada.

Entrevista a l’arquitecte i ex-tinent d’alcalde de Via Pública de Barcelona Joan Torres. Per Rafael Pradas.

Globalment, com s’ha de valorar la política metropolitana de mobilitat i transports?
En la política metropolitana cal distingir entre l’Autoritat Metropolitana del Transport, autoritat administrativa i política que té competències en la planificació i el control dels operadors i els propis operadors. El més important és TMB que gestiona metro i autobús, seguit de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) i de Rodalies de Renfe. També cal esmentar el tramvia com un operador menor pel que fa al nombre de passatgers transportats i les diferents empreses privades que operen a les àrees del Baix Llobregat, Badalona i el Vallès. Treballen per concessió de l’AMB a través d’una formula molt ben elaborada des de la perspectiva del control de la qualitat i d’un cost ajustat a la prestació del servei. Hi hem d’afegir també, perquè la mobilitat s’entén des del punt de vista de l’accessibilitat universal, tots els serveis que es presten a persones amb discapacitat. Sense oblidar el tema del taxi, polèmic en aquest moment. El taxi convencional regulat per l’Institut Metropolità del Taxi es troba ara amb una certa competència per part de les noves plataformes de contractació.

No obstant, sembla indubtable que la metròpolis Barcelona té encara serioses mancances en mobilitat…
TMB està avui oferint un excel·lent servei en autobusos. Des de la reforma de l’ortogonalitat de les seves línies dona resposta a moltes demandes de viatges que abans no es podien fer, tot i que és evident que a causa de la pandèmia s’han produït davallades del 50, 60% en el volum de passatgers transportats, encara que ja s’està recuperant. Està clar que el metro és el gran mitjà de transport públic de Barcelona i la seva zona d’influència més immediata. Més enllà de la conurbació, a escala regional metropolitana, cal parlar de Rodalies de Renfe que està en un moment molt interessant: el programa d’actuació de Renfe i d’Adif (Administració d’Infraestructures Ferroviàries) preveu la incorporació a Rodalies Catalunya de més de 50 trens que està fabricant ja Alstom a Santa Perpetua de Mogoda. Cal afegir-hi la remodelació de la seguretat als túnels de Barcelona, les obres de soterrament de les vies de l’Hospitalet de Llobregat, l’eliminació dels passos a nivell de Montcada, la millora substancial de la comunicació ferroviària en tota la regió de Barcelona que evitarà transbordaments. L’aposta d’Adif i Renfe és pragmàtica, preveu invertir 5.500 o 6.000 milions d’euros en un període d’entre 5 i 8 anys amb la intenció de doblar la capacitat del sistema, passant dels 300.000 passatgers diaris transportats als 600.000. En el pla també es contempla la concepció multimodal del transport, és a dir que les estacions siguin espais globals de mobilitat, amb punts de lloguer de bicicletes, cotxes o motos i que siguin també aparcaments. És també el model de FGC que, per cert, ha planificat una important actuació com és la prolongació de la línia 8 entre Plaça Espanya i Gràcia per tal de connectar les línies del Baix Llobregat amb les del Vallès. En aquest repàs també caldria incloure-hi el metro que ha d’anar de l’aeroport fins al centre de Barcelona i està clar, l’acabament de la línia 9, la reurbanització de l’estació de Sants i la posada en marxa de la de Sagrera.

Sembla la utopia de la mobilitat…
Hi ha un posicionament per part de Renfe, del RACC, dels operadors que comparteixen que la mobilitat ha de ser sostenible i confortable i ha de ser connectada. Els usuaris han de poder accedir al sistema de transports a través d’una plataforma digital no solament per saber quines opcions de desplaçament tenen sino també per contractar, per dir-ho d’alguna manera, el viatge. La mobilitat segura, connectada i de qualitat ha de ser l’alternativa que ofereix el transport públic a aquells viatges que es fan avui en vehicle privat, en cotxe, amb la idea de que si el vehicle privat i el transport de mercaderies és causant, com es diu, del 30,40% de la contaminació i de certes malalties, sobretot de tipus respiratori, i amb efecte sobre el canvi climàtic, pugui haver-hi un transvasament d’usuaris. No es tracta com alguns pensen d’una guerra al cotxe.

Un altre aspecte de la mobilitat: l’aeroport de Barcelona. Té sentit substituir viatges en avió per desplaçaments en tren?
El ferrocarril és un dels sistemes de transport més ecològics que hi ha, és cert. França ha dit que prohibirà els vols domèstic que es puguin fer en dues hores i mitja de tren. Amb un tren que funcioni a una certa velocitat i comoditat em sembla raonable. Però per tal que el tren sigui raonablement competitiu amb l’avió ha calgut construir un tren d’alta velocitat a 300 km per hora que a tot l’estat espanyol ha costat 60.000 milions d’euros. En aquest sentit, cal dir que l’AVE Barcelona-Madrid ha captat un 65% dels passatgers de l’avió i que les noves ofertes de baix preu captaran nous viatgers que utilitzen el cotxe perquè els resulta més econòmic que el tren.

L’aeroport del Prat necessita una nova pista malgrat l’impacte ambiental que té?
En el tema de la nova pista sempre està present, és clar, l’element de l’impacte ambiental, però sembla que es pot compensar, que es pot obrir un diàleg amb Aena. Si es considera que l’espai protegit és intocable estem al cap del carrer, però si es creu que es poden trobar alternatives, més inversions per reduir l’impacte, crec que hi ha sortida. En l’aspecte operatiu quan un aeroport és o vol ser hub les connexions dels diferents vols de les companyies són la qüestió central. L’alternativa de que et portin a Girona i hagis de fer una hora de transbordaments successius no és atractiva per a les companyies. Vulguem o no l’avio és un element de molta comoditat i no es poden fer intercanvis massa costosos, s’han de fer sobre una mateixa instal·lació. Si volem competir amb Madrid, Paris o Amsterdam hem de tenir les característiques d’aquests aeroports, dels quals surten tots els vols. L’aeroport de Girona pot estar especialitzat en unes certes línies turístiques, i el de Lleida, com ja està passant ara, en reparacions i manteniment. Crec que les coses són així. Em deixa acabar amb una frase de Walter Benjamin que m’agrada molt? És aquesta: substituir el rigor i el coneixement per un relat de les emocions és nefast encara que sigui ben intencionat.

ALTRES ARTICLES

JOSEP ACEBILLO: “EL MILLOR MODEL DE CIUTAT ÉS EL QUE NO PERMET LA CONTRADICCIÓ ENTRE ECONOMIA I ECOLOGIA” LLEGEIX LES QUATRE ENTREVISTES AMB ELS EX ALCALDES DE BARCELONA JORDI HEREU: “BARCELONA ENCARA NO TÉ INCORPORADA UNA MIRADA DE REGIÓ METROPOLITANA” JOAN CLOS: “HEM DE SORTIR DE LA MÍSTICA I MENTRE AIXÒ NO SUCCEEIXI NO HI HAURÀ CAP SOLUCIÓ”

TURISME, CULTURA I ESPORT: UNA ALIANÇA NECESSÀRIA

Rethink Barcelona engega una sèrie de trobades per debatre sobre qüestions metropolitanes i us oferim la transcripció de la primera celebrada a finals de juny a la seu de Foment del Treball

Fèlix Riera: Hola, bona tarda, a tots i a totes. Benvinguts a aquesta trobada que organitza Rethink Barcelona. Vull agrair a tots els qui estan seguint per streaming, i esperem que sigui estimulant.
A l’acte d’avui, parlarem de l’aliança cultura, turisme i esport hem convidat a les següents persones: Miquel Molina, periodista, escriptor i subdirector adjunt de La Vanguardia; Xavier Marcé, regidor de turisme i empreses creatives de l’Ajuntament de Barcelona; Llucià Homs, codirector de la publicació cultural Hänsel i Gretel; Rafel Niubó, secretari general de UAB Eurofitness; Santi Nolla, director i CEO Mundo Deportivo i Guillermo Vallet Millet, president de la comissió de turisme de Foment del Treball i vicepresident executiu d’Hotels Catalonia.
També vull agrair la presència de la Isabel Buesa, directora general d’Endesa a Catalunya.
Una de les aliances més necessàries per a la recuperació econòmica i anímica de la ciutat és la que pot establir-se d’una manera més profunda entre els sectors del turisme, la cultura i l’esport. Vull recordar que a nivell estatal l CEOE ha impulsat des de ja fa mesos una comissió de treball que fa una molt bona feina sobre, precisament, aquesta relació entre turisme, cultura i esport.
Si aquesta tríada aconsegueix major coordinació i col·laboració entre els seus actors pot ser un gran motor d’atracció econòmica i d’activació de projectes a la ciutat. Un dels aspectes que hem de tenir molt present és que ciutats com París i Madrid estan apostant fortament per aquesta aliança. Apostes com la de París, que en el 2024 celebrarà els seus jocs olímpics, o Madrid que està promovent una vegada més, al municipi de Morata de Tajuña, un nou circuit de Formula 1 i moto GP que costarà, aproximadament, 12 milions d’euros. La competència entre ciutats regió es dirimeix en el camp d’activació d’aliances com la que avui parlarem, que després dels jocs olímpics del ’92 s’ha anat diluint.
Es tracta d’advertir quins projectes turístics, esportius i culturals es poden impulsar a la regió metropolitana i més enllà dels seus límits.
Un exemple és l’activació de la muntanya de Montjuïc. En ella conflueixen el turisme, els visitants professionals que van a la fira, la cultura (amb entitats tan importants com la Fundació Joan Miró, el MNAC, CaixaForum, Fundació Mies van der Rohe, el Teatre Lliure, l’Institut del Teatre entre d’altres, o galeries com la Taché) i l’esport (com les piscines Picornell, l’estadi de Montjuïc o el Palau Sant Jordi), entre d’altres entitats esportives que desenvolupen la seva activitat a Montjuïc.
Aquestes àrees necessiten ser activades per aconseguir un major impacte d’atenció pels turistes i pels ciutadans.
S’activen projectes com l’impulsat per la Fundació Damm, que invertirà set milions d’euros per edificar terrenys del club natació Montjuïc, amb una ciutat esportiva pròpia. S’activa també amb l’interès mostrat també pel Futbol Club Barcelona per utilitzar l’estadi de Montjuïc mentre s’executen les obres del seu estadi (que indica la importància de Montjuïc com un lloc on es pot ubicar una entitat tan important com el FCB).
A la iniciativa de recuperar l’activitat de la muntanya de Montjuïc n’hem de sumar d’altres igualment importants, com impulsar la candidatura dels jocs d’hivern, que ha estat latent en els últims anys, la possibilitat de fer uns mundials d’atletisme o fer una nova candidatura dels jocs olímpics d’estiu que es podrien celebrar el 2032 o el 2036. Si sumem a aquestes possibles iniciatives les exposicions previstes pels propers anys a la Fundació Miró sobre Picasso i Miró o les que tenen previstes el MNAC o Caixa Fòrum, obtindrem una capacitat de gran interès que degudament coordinada amb el sector turístic pot afavorir la recuperació econòmica de Barcelona.
A l’abast d’aquesta aliança també incideix el Port de Barcelona, àrea on també conflueix una oferta cultural, turística i esportiva; el velòdrom d’Horta o el circuit de Montmeló, que tot i que no està a Barcelona té una importància clau pels temes turístics i per l’àmbit empresarial del món de l’esport.
Aquestes aliances també tindran el seu efecte positiu per l’aeroport, els ferrocarrils, el port de Barcelona i el sector de la restauració i hoteler.
Avui ens proposem veure com podem impulsar projectes entre cultura, turisme i esport.
Aprofito per agrair als que ens acompanyen avui la seva participació.
Llanço una primera pregunta: Creieu que és necessària l’aliança d’aquests tres sectors per a impulsar una més ràpida recuperació econòmica a la ciutat de Barcelona?
Xavier Marcé: Si, és evident que si. Jo crec que es dona aquesta aliança de natural, però emfatitzar-la, operar-la des del punt de vista dels programes jo crec que seria molt bo. Per dues raons: la primera és que per defecte, cultura i esport configuren els dos entorns d’icones universals més clarament constituents dels motius pels quals un viatja. I en segon lloc perquè qualsevol canvi en el sector turístic d’un entorn urbà passarà inevitablement per pensar i repensar noves icones que descentralitzin i donin noves oportunitats a això que anomenaríem el turisme aspiracional. Per una i per altra raó aquestes aliances són imprescindibles.
Rafel Niubó: jo crec que estaria bé que fossin sectors que no es donessin l’esquena i que cooperessin, malgrat que cada un té el seu micro sistema. Però em sembla que també s’hi podrien afegir altres sectors. Veig amb preocupació una manca de projecte col·lectiu, cada un juga al seu espai, m’és igual si és el MNAC o l’Estadi Olímpic, però no existeix un projecte conjunt. Ara la muntanya no és identificada com a res. Quan era petit per mi la muntanya era el quadre d’un tiet que tenia l’expo del ’29 i me’l mirava quan anava a casa seva per Nadal. Per mi allò era Montjuïc. Ara li diuen la muntanya olímpica però pot ser-ho o no. Pel món de l’esport ho és però pel món de la cultura estaria per veure-ho. En qualsevol cas, el ’92 em sembla molt lluny. És com si el Barça estigués pensant en el gol de Koeman. 30 anys més tard em sembla pura nostàlgia i crec que Montjuïc no està definit com el que és ni té un projecte conjunt. I aquest és el principal problema.
Guillermo Vallet: és evident que si. Al final Barcelona és la ciutat olímpica de referència. Crec que han estat un dels millors jocs olímpics organitzats en una ciutat i va canviar tota la ciutat. La ciutat s’identifica molt amb l’esport, evidentment amb un equip com el Barça, que és un referent mundial. A nivell cultural també tenim unes icones úniques, com Gaudí, el modernisme, el romànic, museus com el Miró. A banda tenim una oferta en allotjaments molt important i molt moderna. Com deia el Xavier, quan s’organitzen els viatges un dels motius pels quals la gent es mou és l’esport o la cultura. També estic totalment d’acord en què ens pot ajudar a descentralitzar el turisme i no només a descentralitzar sinó també a desestacionalitzar. Que la temporada baixa, a través de l’esport o la cultura, també puguem atraure a molta més gent.
Llucià Homs: Definitivament si. Però hem de ser conscients que aquests tres sectors històricament han treballat d’esquenes. Per tant, no és fàcil avui plantejar una estratègia per la que de cop i volta comencin a treballar conjuntament. Quan plantegem sovint la relació entre turisme i cultura, que també han estat dos sectors que no han treballat específicament en conjunt, veiem que la nova incògnita en l’equació, que és tota la part que fa referència a l’esport afegeix molta complexitat amb les dinàmiques de cada un dels sectors.
Quan parlem específicament de la muntanya, crec que és un desig per molts però hem de veure com fer-lo realitat. Perquè diferents equipaments de la muntanya han jugat de manera descoordinada, han jugat de manera diferent les estratègies. Faltaria treballar a nivell d’aliances entre ells i amb una estratègia clara de funcionament. Penso que es pot generar un eix important a la ciutat que a la vegada creixi amb un pla metropolità, que creixi cap a la banda del port, i cap al Maresme i, de l’altra banda, que pugui créixer de manera natural cap al Baix Llobregat, irradiant aquesta potència de cultura, esport i turisme.
És possible crear una nova realitat però sempre en la mesura que hi hagi una estratègia molt clara i unes aliances entre els diferents equipaments.

Miquel Molina: Evidentment si, crec que són tres conceptes que els hem de fer treballar junts. Sense posar-li nom, que per això estan els experts en branding, si que es podria dir que encaixen dins de dos paraigües que podem definir a la ciutat: un és el de la creativitat, tant l’esport com la cultura junt amb la tecnologia, la innovació, tot pot tenir un paraigua de creativitat. I l’altre és el de la qualitat de vida, que és una altra manera de posar aquests tres conceptes en el mateix nivell, junt amb altres qüestions com la mobilitat, la salut…
A nivell promocional això pot funcionar molt bé. I el gran emblema seria la muntanya de Montjuïc. Però com deia el Llucià i la gent que m’ha precedit fins ara són sectors que han treballat molt d’esquenes.
Crec que hi ha dos nivells d’actuació a Montjuïc. Un és molt bàsic i simple, que s’està fent ja però s’hauria de fer amb més intensitat, que és el tema seguretat, enllumenat i retolació d’espais, que és relativament fàcil de fer. I l’altra és plantejar-se una política més d’integració de tota aquesta creativitat amb diferents cognoms que hi ha a la muntanya, considerant-la com una part de tot un litoral, que arrencaria (amb visió metropolitana) a Castelldefels, la Zona Franca, Montjuïc… Estic barrejant cultura, tecnologia, urbanisme, esport… Montjuïc és una peça clau dins d’aquest engranatge de nova riquesa per Barcelona.

Santi Nolla: El Barça, 30 anys després, torna a tenir a Koeman… Han passat 30 anys i Koeman ha tornat. Jo crec que si, que tot es pot sempre lligar més però hi ha un lligam natural, que ha funcionat i funciona bé. És necessària una coordinació més gran però crec que funciona de forma natural. No només el Barça és un exemple cabdal d’això. Les darreres dades que es van publicar deien que l’impacte del Barça a la ciutat era entorn dels 1100 milions d’euros i entorn dels 29.000 llocs de feina. Fins i tot van calcular els impostos.
Jo recordo que el president Laporta deia que ell volia que la muntanya fos del Barça. Entenc que això no és possible, però si que és veritat que agrupar el FCB en un lloc concret… però crec que també a la muntanya hi ha cultura, hi ha turisme, hi ha esport. Caldria mirar l’aprofitament de l’estadi esportivament. Hi ha haver el projecte de l’Espanyol, un bon projecte que podria haver tirat endavant i no es va acabar de fer perquè l’Espanyol volia fer el seu camp, legítim.
I després hi havia una qüestió que sempre m’havia interessat i que em semblava bona… la possibilitat que es jugués rugby a l’estadi, o que hi hagués un equip de rugby de primera divisió francesa jugant a l’estadi. A mi això em semblava realment molt bo per la utilització de l’espai però a més a més també pel turisme.
Jo en general crec que hi ha un lligam natural que està bé, sempre es pot lligar més però de moment això funciona.

Fèlix Riera: Gràcies per la vostra primera intervenció. Jo voldria tibar del fil del Miquel, que en un moment donat de la seva intervenció s’ha imaginat què es podria fer a Montjuïc, aquesta capacitat de fabular què es podria què es podria fer a Montjuïc amb aquesta tríada de turisme, cultura i esport. I en aquest sentit també relligo amb l’explicació del Guillermo de la idea que el Xavier Marcé ha treballat molt des del punt de vista del turisme, amb això de l’economia del visitant, quan ha argumentat i ara en Guillermo en feia ús del concepte, de la idea de descentralització del turisme a la ciutat. Xavier, com t’imagines treure-li el màxim de potencial a Montjuïc des d’aquest punt de vista de turisme, esport i cultura?
Xavier Marcé: Si. Aquesta relació, que jo estic d’entrada amb en Santi que es dona de natural perquè vull recordar que Gaudí és un fet cultural i una icona de primer ordre per la gent que ve aquí, exactament igual que ho es el Barça… una cosa és que esport, cultura i turisme s’interrelacionin i estableixin programes conjunts i l’altra és que es supeditin l’un a l’altre. I aquí hi ha un debat una mica més complex. La cultura i l’esport tenen unes regles del joc per si mateix que no es poden obviar en funció del turisme… és més, no seria bo fer-ho. I entraríem probablement en crear una cosa que entenc que ningú vol que és aquesta diferència subtil però important entre fer un producte pensat pel turista o construir un producte que té interès per tothom, fins i tot pel visitant, no? I aquí hi ha una diferència que no és menor i que està amb el debat de la ciutat, de la mesa, d’una manera clara.
El Miquel ha dit tres coses clares: a Montjuïc en aquests moments hi ha un debat sobre algo que està molt present a la ciutat que és això que anomenaríem la ciutat pacificada, la ciutat amable, la ciutat poble, i ho dic sense cap doble intenció.
I per tant vol dir espais sense cotxes, espais amb una mobilitat molt restringida, espais amb una il·luminació molt controlava, espais amb una lògica acústica molt amable, que no coincideixen necessàriament amb els atributs que té la cultura. Què vol dir mobilitat, que vol dir certa promiscuïtat, i se’m permet dir-ho amb un contingut gens sexual, per entendre’ns, no…
Aquesta combinació d’elements com es resol? Inevitablement sota tres conceptes bàsics: el primer és la mobilitat, la mobilitat a Montjuïc és bàsica. En aquests moments és complex arribar a la Fundació Miró i ´s un element claríssim… evidentment seguretat i el que comporta això, que és aquelles condicions d’amabilitat d’un espai que és il·luminació, etc.
Ara bé, dit això, tampoc oblidem que les realitats culturals i esportives a Montjuïc tenen també les seves pròpies problemàtiques, i que s’han d’analitzar, com deia abans, des de la lògica de cada sector. Quan establim aquesta relació que òbviament és evident i necessària, no hauríem d’oblidar mai que cada un dels tres àmbits de l’activitat tenen unes particularitats, unes regles de joc, uns requeriments i també unes solucions i uns problemes que s’han d’abordar des de les seves pròpies dinàmiques.
La interrelació no és la solució, és necessària però no és la solució.
Rafel Niubó: Jo Montjuïc l’he utilitzat molt perquè anava a fer atletisme a l’estadi de Sarrià. El primer que recordo de jove és que a por baixar del Serrahima, i sóc un noi. Les noies ja no baixaven mai, havien de baixar en cotxe. Aquí tots som homes interpretant Montjuïc però la seguretat, i quan ets una dona, té un plus. Fa molt respecte moure’s per allà depèn de quines hores. Un segon problema, no entraré si ha de ser pacífic o no, perquè puc entendre les ues situacions, però anar al museu olímpic i de l’esport és un drama depenent d’on deixis el cotxe. O decideixes pujar per les escales mecàniques, amb tot el que significa, o t’estàs jugant que la grua se t’emporti el cotxe. Per tant el lloc més segur on pots aparcar és a les piscines Picornell. Per tant, el poder arribar amb un vehicle és complicat. I no hi ha massa alternatives. Per tant, jo em voldria imaginar que un cop se sàpiga a què es vol dedicar aquesta muntanya és qui mana i per fer què. Sense un comandament únic que fa de director d’orquestra de tots aquests músics (jo he comptat les peces i n’he comptat 45). El castell per ell mateix és molt important, però el poble espanyol també. Per tant, hi ha 45 peces, 45 músics que necessiten un director d’orquestra. Sense un director d’orquestra que decideix quina música es toca i a què es dedica aquesta muntanya és difícil.
També tinc un dubte amb el tema turisme. Quan estem fent això ho estem fent perquè volem un projecte que el volem anar a veure des de Berlín o Puigcerdà, perquè també hi ha gent que li agrada baixar a Barcelona. Però la gent de Barcelona coneix bé Montjuïc o no hi va massa perquè hi ha una situació de risc? Per tant, jo de les primeres coses que faria seria un encàrrec a alguna oficina pública o mixta que decideixi què ha de ser això, perquè sense algú que prengui la responsabilitat és molt difícil. I no tinc la sensació que mani ningú sobre la muntanya de Montjuïc. Està en mans del districte però és una oficina de portar projectes que autoritza o no que un que emprèn no sé què. Per exemple, si anem a un centre comercial com La Maquinista, algú se n’ocupa de promocionar.la. I després cada un fa la seva guerra. Parlem de la Roca Village, del Circuit de Catalunya… algú s’ocupa d’aquest màrqueting general de fer-hi coses. I a Montjuïc fa molt de temps que no veig qui se n’ocupa.
A lo millor m’equivoco i en Xavier ho coneix més però per mi em dona la sensació que si vols fer una cosa has d’anar a Sants, al districte, i allà et diran si t’autoritzen o no, Però ningú està promocionant a Berlín la muntanya de Montjuïc, ni a Londres ni enlloc. I això és un problema, en la meva opinió.

Fèlix Riera: Si no recordo malament crec que hi havia la intenció de nomenar un comissari de la muntanya de Montjuïc, o un responsable. És així?

Xavier Marcé: Hi ha sigut, en altres moments. Hi ha una figura que coordina. El que passa és que crec que hi ha una clara voluntat en aquests moments per part del districte que Montjuïc funcioni d’una determinada manera i. Però es pot dir clarament que a un no li agrada. Però crec que en aquests moments no és tant un problema de manca d’eficiència o de fracàs polític… sinó d’uns objectius determinats.

Guillermo Vallet: Jo crec que arrel de la pandèmia hi ha una cosa molt clara i que a lo millor ha fet que la ciutat tingui una visió molt clara de totes bandes. Quan abans estàvem discutint del model turístic, hi ha una cosa clara que és que volem que el turisme s’obri, que es descentralitzi, que pivoti sobre la cultura i l’esport. Hi ha aquesta visió molt clara per tots els players que seria important dur-ho a terme. Jo també estic molt d’acord amb la reflexió que feia el Xavier, que hem de fer les coses no pensant en el turista. Si una cosa és atractiva ho és per tothom. Un turista no vol sentir-se turista, sinó el que vol és experimentar com viu un ciutadà en aquella ciutat. I vol anar als llocs on van els ciutadans d’aquella ciutat. Amb lo qual tot lo que estem pensant per Montjuïc ho hem de pensar perquè sigui encisador pel ciutadà de Barcelona. I això serà que després sigui encisador per la gent del voltant i per atraure turistes i fer un projecte que tingui un valor afegit.
Montjuïc té molt potencial perquè tenim tota la fira de Montjuïc, que són molts metres quadrats on fer un projecte molt interessant, tenim totes les instal·lacions olímpiques que es poden utilitzar molt més, tenim tota els edificis de la expo del ’29 que alguns no s’utilitzen. Tenim allà moltes peces però com bé deia el Rafel hem de buscar la manera de fer tot això perquè la gent ho entengui i sigui un projecte que estigui coordinat. El potencial hi és, i la visió i la necessitat de que Montjuïc ha de jugar un paper important per ajudar la ciutat també hi és. Crec que és el moment ideal per començar un projecte i veure què podem fer en aquesta muntanya si realment Barcelona vol seguir sent un referent a nivell internacional, perquè les altres destinacions ja estan pensant què poden fer per seguir sent atractius i seguir creixent.
Barcelona ha de pensar que no estem sols al món, que estem competint amb moltes destinacions i que si no fem res anirem perdent visibilitat.
Llucià Homs: La sensació és que la muntanya de Montjuïc està infrautilitzada. Hi ha molts peces descontextualitzades i realment falta una governança amb una estratègia clara i il·lusionadora de cap a on anar. Però aquí també tenim un perill, i és que aquesta muntanya en la mesura que la comencem a sobre-explotar podem acabar tenint un problema com ens ha passat en altres parts de Barcelona, com ciutat vella, que hem concentrat en un espai molt concret una hiperactivitat que a lo millor no sé si dona tant de si. Jo crec que un dels problemes que pateix Barcelona és un problema de manca de zones verdes, de parcs. Comparat amb altres ciutats, com Londres, et trobes parcs en moltes parts de la ciutat. Si ho mirem amb mirada metropolitana, hi ha la muntanya de Collserola, que és un gran pulmó per a la metròpolis, però a nivell de Barcelona ciutat no hi ha molts parcs i crec que aquesta sobreexplotació té el perill que en aquesta muntanya no li acabem trobant la problemàtica de com l’articulem.
Hi ha dos elements que a mi em semblen claus que el Xavier els ha identificat d’una manera molt clara i encertada que té a veure amb la idea de la mobilitat, d’accessibilitat a la mateixa muntanya. No és fàcil accedir a la muntanya. I un tema de seguretat que és evident que és un greu problema. Però pot seguir sent un problema amb el devenir dels anys. No és una zona on es pugui aparcar, no és una zona on es pugui accedir de manera fàcil, no és un espai fàcil d’il·luminar. No és un parc net sinó que té molta part de bosc i això el fa relativament insegur. I l’accés al transport públic a dia d’avui és molt difícil.
Crec que és un repte important per a la ciutat, que ens pot ajudar a posicionar la ciutat com una ciutat de molt atractiu per al visitant però crec que s’hauria de treballar una estratègia molt clara i il·lusionada pels propis ciutadans.
Miquel Molina: Jo veig Montjuïc com una muntanya d’oportunitats perdudes. A finals dels segle passat es van prendre una sèrie de decisions molt arriscades i s’ha demostrat que tenien més risc del que calia. Traslladar el principal museu de Catalunya a un lloc inaccessible sense metro i que en determinades èpoques de l’any és un lloc que està molt aïllat, i posar el nostre Estadi Olímpic i el Palau d’Esports en un lloc que havia de tenir un metro i que finalment, per diferents motius, no en va tenir…està absolutament aïllat.
Més enllà del que hem comentat abans, que és cert que no havia dit el tema del transport i era molt important, apart d’una sèrie de millores que es poden fer de manera relativament fàcil, hi ha una sèrie d’actuacions claus no unificades com a muntanya de cultura i esport però si en cadascun dels sectors que són importants. Per donar-li un sentit i una centralitat a tot l’ecosistema cultural de Montjuïc és molt important aquesta actuació prevista, complicada perquè ara no hi ha diners per a res, però que són els pavellons Firals de Victòria Eugènia o Alfons XIII, que permetin que d’alguna manera el MNAC baixi de la muntanya i tingui una entrada en un lloc més accessible i que després aquella idea que si es duu a terme de fer el hub d’art i ciència a l’altre pavelló, això pot donar una centralitat nova a tot el sistema cultural de Montjuïc que pot ajudar a integrar totes les peces; CaixaForum, la Fundació Miró que té un problema particular de finançament a l’altra banda, però si donar-li un sentit a tot.
I amb el tema de l’esport el mateix. Tenim un estadi absolutament infrautilitzat, és veritat que auqñi, tot i que és una ciutat on tots som corredors i fem molt esport, afició a l’atletisme no n’hi ha hagut molta. Els Jocs Olímpics van ser un miratge. Després hi va haver una sèrie de competicions d’alt nivell que no van omplir les instal·lacions ni molt menys… Però aquí si que tindria sentit potser una proposta que he vist sobre concentrar allà un hub d’economia de l’esport, donar activitat cada dia a unes instal·lacions que estan absolutament infrautilitzades.
I després hi ha un tercer actor, que és la Fira, que té els seus plans també. Tots aquests pavellons són conscients que molts estan obsolets, infrautilitzats. Ara la fira assumeix el centre de convencions del Fòrum, el palau de congressos queda una mica antic, i aquí té la seva agenda de renovació de tot aquell sector i s’haurà de fer de manera integrada. Perquè una de les queixes del director del MNAC és que quan hi ha una fira important el MNAC no és que sigui inaccessible, sinó que hi has d’anar amb helicòpter. Els accessos queden tallats.

Santi Nolla: Jo crec que tots coincidim en els problemes de mobilitat i de seguretat. Però jo em plantejava que no s’ha de fer res especial pel turista. I jo em plantejava què faig jo a Montjuïc. Nosaltres allà fem cada any el premi al MNAC del millor esportista de l’any. He pujat a l’estadi algun cop. Lligar el món de la cultura, l’esport i el turisme és una altra qüestió però el món de la cultura en el cas de la muntanya…es pot lligar, la Fundació Miró i l’estadi. Segurament és necessari que algú ho lligui però també crec que té la seva vida i és una qüestió territorial, el territori et dona un estadi i una Fundació Miró. I un estadi que tingui vida pròpia, que hi hagi organismes que es dediquin a la Fundació Miró i a omplir l’estadi, veure quina activitat esportiva es podria fer a l’estadi. Insisteixo. M’encantaria que l’estadi pogués retrobar el projecte del rugby, de portar algun equip francès que té una potència excepcional…
Si l’espanyol s’ha replantejat que l’estadi de Cornellà no és rendible i pugui pensar… s’havia plantejat en temps de la presidència de Joan Gaspart que el Sant Andreu pugés a jugar a l’estadi. Una altra qüestió és quin ús té el Palau Sant Jordi, també a nivell esportiu o la Foixarda.
No sé si seria interessant barrejar-ho tot, cada cosa a la muntanya té la seva organització pròpia i si es desenvolupa bé en els tres àmbits es pot… fins ara, amb tots els problemes que hi ha de mobilitat i seguretat es pot conviure bé.

Xavier Marcé: Ja que estem parlant de Montjuïc, em llenço. Crec que tenim una oportunitat extraordinària que és el 2029, un context altament evocatiu i que ens podria posar sobre la taula la capacitat de desenvolupar un projecte de transformació de Montjuïc.
Crec que a Montjuïc hi ha un parell d’elements essencials perquè funcioni, sota el concepte de necessitat d’un projecte conjunt, que és evident. D’una direcció, d’un comissionat de la muntanya i òbviament temes de transport i seguretat. Però crec que la primera peça a tractar és la que afecta als espais de la Fira, cal remodelar-ho per obsolet, innecessari. I per lligar-ho amb el Paral·lel. Aquella paret és tremenda. Aquí hi ha un joc enormement interessant, i que té molt a veure amb la obertura del MNAC i la sortida cap a dos espais molt potents: el que relliga CaixaForum i el que seria la ciutat del teatre, amb el Lliure, l’Institut del Teatre, el Mercat de les Flors.
El segon tema per mi és que li cal un sistema estable de transport, em dona igual si voleu un trenet, el que vulgueu. Que faci una cosa tan simple com Rius i Taulet, la recta de l’estadi i baixar pel Grec. Això relliga amb l’aeri que et porta al castell, etc. I segurament que li cal una altra cosa més complexa però perfectament plausible i especialment si parlem de turisme i de descongestionar la rambla que és una entrada a Montjuïc des del Port. Un nou aeri que lligui el port amb dalt el castell. Aquestes tres peces assegurarien una cosa tan important que és que Montjuïc canviés el seu color, que li donés a les peces que hi ha la possibilitat de poder actuar en termes de sostenibilitat, etc. I no ofegades com ara amb un context en el que aquests problemes els impedeixen evolucionar.
Hi ha una cosa que deia el Santi sobre la que m’interessa una reflexió que segurament la gent de l’esport la podeu fer, que és la diferència subtil, que en la cultura no es dona d’una manera tan clara, entre l’espai d’exhibició i l’espai de pràctica. L’exhibició té unes regles de joc, si l’estadi olímpic volem que es dediqui bàsicament a exhibir esport, això té unes complexitats. I a més a més som un país en què, i ho dic des d’un punt de vista d’un barcelonista que no és culé, que pensa que el Barça és la virtut i el problema de moltes coses de l’esport d’aquest país.
Vist així, trobar una activitat que li doni sentit a l’estadi olímpic des del punt de vista estrictament exhibidor és molt complicat. Si no li afegim una altra realitat que és la pràctica quotidiana de l’esport. Com es resol això? Perquè si hem de buscar aquesta mena de colom salvador que ens permeti omplir-ho cada dia d’una activitat… si, es podria inventar lo del rugby… també hi va haver el moment que hi va haver el rugby americà però és molt complicat.

Fèlix Riera: Jo volia subratllar una qüestió important, que és: la raó per la qual és interessant conceptualitzar l’aliança entre turisme, cultura i esport no és tant en relació a com i de quina manera cada un d’aquests sectors es pot ajudar o pot col·laborar, que també, sinó en el fet de que les ciutats, per ser competitives des del punt de vista internacional, han de tenir aquestes tres competències funcionant alhora. Poso un exemple. Si en aquests moments nosaltres no prioritzem el circuit de Fórmula 1 de Montmeló i deixem que no hi hagi Fórmula 1 al circuit, que també es poden fer-hi altres coses, és evident que això ho agafarà una altra ciutat. És igual si és Madrid, Lisboa o una altra. Si Madrid fa una aposta decidida per la copa Davis o tenir un premi d’ATP de valor 1000 i no de 500 això és un tema de competència. A París l’aposta del 2024 en aquests moments no solament ha congregat al voltant de París la voluntat d’actors esportius, ha congregat al món cultural de París, que va des del món de la cultura, a la moda, a l’oci, etc per construir un projecte il·lusionant pel 2024. Quan aquí dibuixem aquesta aliança no és tant (que també) què poden fer cada un dels sectors puntualment (que també) sinó el plantejament de dir nosaltres podem assumir que la muntanya de Montjuïc, després de tant de temps de debat, com ha dit el Rafel, el Xavier, el Santi, el Miquel o el Llucià, després de tant temps d’intentar donar-li forma estem al 2021 plantejant el 2029, té un punt de número màgic per Barcelona. La pregunta és: hem d’esperar tant per trobar un projecte que pugui tirar endavant aquesta triada de manera que Barcelona es faci més competitiva com a ciutat?
Poso un altre cas sobre la taula, que a Montjuïc hem de sumar una altra assignatura pendent, que és el litoral de Barcelona. En aquests moments hi ha el projecte de l’Hermitage, que està en el lloc que està, i hi ha el projecte de les tres xemeneies del Besòs. Aquesta longitud de litoral, si la mirem des de fora, què veurem? Una forta atracció turística, producte del mar, dels restaurants, etc. Que hi ha una bona aposta esportiva, hi ha diversos clubs esportius, com el de la Barceloneta, que tenen una gran activitat social i dinàmica, i en canvi, a l’àmbit de la cultura, que havia tingut el seu gran projecte amb el Fòrum de les cultures, s’ha quedat parat en el tema del litoral.
Torna el mateix. És possible construir una posició de referència internacional de Barcelona en un litoral on el fet cultural no estigui present en aquest litoral? Parlaria també del Port de Barcelona amb el tema de l’IMAX…

Rafel Niubó: No tinc solució per tot. A mi m’ha agradat una idea que ha dit en Xavier, que és que estem a pocs anys del centenari del 29. Si mirem el 29 veurem que hi ha hagut personatges com Bohigas que des del telefèric que va del port fins a Miramar o les font de Montjuïc eren projectes que s’atrevien, malgrat que el telefèric el van tenir aturat un temps per falta de finançament. Què fa pensar que ara no tinguem cent anys més tard la capacitat que tenien llavors. Clar que hi havia una excusa, a vegades Barcelona ha anat molt d’excuses. Una expo, una altra expo, els jocs olímpics, el Fòrum… anem d’excusa en excusa. Jo no sé quan visitem una altra ciutat, que a vegades és millor mirar-se les coses des de fora, com ens veuríem des de fora… quan anem a Berlín, que és una ciutat atractiva en aquests moments, estem buscant si ha fet unes olimpíades? Segurament no. Quan anem a Nova York no hi ha hagut cap olimpíada. La gent deu passar fins i tot per la zona 0. Segur que passen per la zona 0.
Nosaltres què fem de futur? No podem estar pensant sempre en el passat, en la nostàlgia. És a dir, anem a construir alguna cosa de futur. Hem de construir alguna cosa que sigui atractiva, que la gent vulgui venir a veure. Excepte el Guillermo, que el situo com a més jove, pels demés potser París era una referència. Als 18 anys ja volies anar a París. Però a París cada any passava una cosa. Tenies la impressió que quan no era la cité de no sé què, era la cité de no sé què, o la biblioteca nacional o la Georges Pompidou. És a dir, què fem nosaltres de nou? El projecte del 29, és a dir, hi ha una cosa per fer. Que és el teatre d’aire llum, del Bohigas. Semblava una cosa espectacular. Es pot fer aquest projecte? No es pot fer cent anys més tard? Segurament si parlem de diners, no. Mai hi haurà diners. Aquesta és una dificultat de la qual tampoc ens podem escapar. Però si nosaltres no construïm coses de futur també és molt difícil que ens vinguin a veure. Perquè les coses del passat a vegades les redescobrim. És increïble quan la gent ve a veure el modernisme, quan l’hem viscut tots i hem estat d’esquenes al modernisme. No el miràvem. I vivim a la ciutat. I han vingut de fora a descobrir-nos després de la campanya, que per mi va ser un èxit, de ‘Posa’t guapa’, que la gent descobrís una cosa que nosaltres no li fèiem ni cas.
Montjuïc, no tinc la solució de tot, no sé si seria bo tenir un telefèric, que va des d’on arriben els vaixells directament cap a dalt per no donar voltes amb els autocars.
Jo no sé si el model és un model pacífic, amb trens elèctrics que pugen, o és rodat, perquè Montjuïc també ha sigut un circuit de cotxes, hi ha molta gent que té cotxes d’època i que no poden anar per cap lloc. Fins i tot no poden circular per Barcelona. Per tant tampoc passaria res que cotxes d’època o de semi-època els caps de setmana poguessin rodar per Montjuïc. Però si això no pot ser, perquè tot ha de ser molt més natural, aleshores no entenc perquè com a hide park per Montjuïc no es pot anar a cavall. Tenim una hípica a la Foixarda. O una cosa o una altra. El que no pot ser és que no es pugui fer res. Que és amb el que ens trobem ara. Estem davant d’un bloqueig que tot són ‘nos’. Alguna vegada hi haurà d’haver un si.

Fèlix Riera: M’interessa molt tocar temes concrets. El tema del litoral, igual que Montjuïc, és un espai definit i el tema del litoral també ho és. Vull recordar que en aquests moments hi ha dos projectes culturals en marxa, quan dic en marxa vull dir com a mínim formulats a la ciutat de Barcelona, que és l’Hermitage i les tres xemeneies del Besòs. I que hi ha tota una composició d’aquest litoral en la qual hi ha temes esportius, òbviament lligats al món de la natació i al món del mar, que hi ha una forta integració del hotels, d’oferta turística, etc, i que en canvi aquest litoral té una mancança cultural considerable. És veritat que pots anar al Cruïlla en un moment determinat de l’any a veure una sèrie de concerts però com a lloc estable que poso sobre la taula, no sé com veieu el tema del litoral. Aquest litoral que aniria de l’Hotel Vela a les tres xemeneies del Besòs.

Xavier Marcé: Has posat moltes coses sobre la taula. I de naturalesa molt diferent. Primera qüestió: no som la capital d’un estat. A vegades ens comparem amb París o amb Berlín o Madrid però no tenim en compte aquest aspecte, potser un pèl decimonònic, que és el plus d’inversió que els estats fan a les seves capitals. No vull entrar en un debat polític però és un fet. Això pot tenir solucions, o no, però en tot cas és una realitat. Això vol dir que tu has de treballar d’una altra forma, i jo tinc la impressió que nosaltres hem de ser capaços, per desenvolupar un projecte cultural sòlid, d’aprofitar dos grans arguments. El primer, que som (i aquí crec que tenim un avantatge comparatiu enorme) un gran espai de formació de talent. Quan parlem de formació de talent no em refereixo únicament a escoles sinó a un espai, un entorn, que és capaç de fer progressar aquest talent fins a un determinat límit.
És evident que si fóssim capaços de tenir capital afegit i iniciatives finalistes com les que has dit, una part molt important d’aquest talent podria emergir d’una manera molt més clara.
Però per fer-ho, ja que no tenim un estat, vol dir una segona condició, que és ser capaços de treballar en xarxa. És un element essencial. Tu has fet referència a dos equipaments: Hermitage i tres xemeneies. Per situar a qui ens estigui escoltant, un cas és un projecte cultural que el que fa és arribar a un acord amb un gran museu del món per portar aquí unes exposicions que no crec que això li permeti generar elements de producció o de nous continguts, però essencialment és això. I una altra que essencialment intenta muntar un hub audiovisual. Quan parlem d’un hub audiovisual estem parlant avui en dia d’on treballar radica en la xarxa. Això no es pot fer si darrera no tinc unes televisions, unes plataformes, etc. I aquestes connexions són aquelles que crec que Barcelona ha de ser capaç d’apurar al màxim. Aquest potencial enorme que tenim amb capacitat de general talent, ser capaços de tenir els instruments de xarxa suficients com perquè no es quedi en un nivell d’exportació de talent, que és una mica el que ens està passant ara, sinó que sigui capaç de portar-lo fins al seu màxim potencial d’explosió.
Jo tinc més recança a pensar que Barcelona s’ha de comparar sistemàticament amb Londres, París o Berlín des del punt de vista de la seva capacitat evocativa. Quan parlo d’evocativa, en cultura, aquí tinc més dubtes.
I respecte a l’esport, per acabar, és cert el que dius però també és veritat que l’estructura de l’esport té una lògica fundacional diferent. Catalunya té una tradició en clubs esportius molt importants, una fortalesa enorme del país, i tinc la impressió que això és un capital fundacional que és bastant particular d’aquest país i que ens ha donat unes particularitats culturals i esportives molt singulars. És una impressió que tinc, jo no sóc un expert en esport. I això és el que ens permet que amb cert tipus d’esports on un acabaria dient ‘coi, que és això del hoquei herba o el waterpolo’ doncs aquest és un país que té una singularitat extrema, no? Tinc la impressió… i això és molt particular.

Guillermo Vallet: Primer hem de fer una reflexió com a ciutat. A vegades estem parlant de debats i no estem veient què passa després, no? Hi va haver un moment que hi va haver un debat respecte al Four Seasons, es va dir que no a un projecte d’una marca molt important que ens podria aportar una clientela de valor afegit i una marca molt potent i que obre mercat. Al final el que obté la ciutat és un projecte d’uns pisos de luxe que comprarà gent que a lo millor vindrà deu dies a l’any a Barcelona. Un projecte molt especulatiu.
Ara estem debatent respecte a l’aeroport, que si ampliació, que si no. Què significa l’ampliació de l’aeroport? Després ens omplim la boca que volem ser una ciutat d’innovació.. però si no tenim un aeroport referent… no només hem d’estar mirant amb una mirada només turística o d’un problema ecològic que pot tenir una solució. Jo crec que a vegades els debats són de curta mirada i no d’ampla mirada. Ara estem parlant de l’Hermitage, portem molt anys parlant de l’Hermitage, què passarà si no ve l’Hermitage? Què hi haurà allà? Tindrem un terreny vint anys buit? Jo crec que hem de ser una miqueta més madurs i mirar el món amb una mirada molt més àmplia perquè sinó estarem constantment perdent coses. I no només perds això, no, sinó que perds tot el que et pot portar.
Jo crec que com a ciutat estem competint a nivell internacional. Si estem rebutjant coses ens quedarem amb una capital de província i anirem perdent més oportunitats. Jo crec que el debat important és dir: Barcelona ha aconseguit una cosa que poques capitals de província han aconseguit, que és estar a un nivell internacional, competint amb grans capitals. Com podem aconseguir que això continuï sent així i què hem de fer perquè Barcelona encara tingui aquesta projecció. I són els debats que hem d’intentar adreçar i arreglar.
Lo que deies del litoral igual. Com podem fer realment per intentar fer coses que siguin atraients. No ja a nivell cultural, esportiu o turístic sinó a nivell de ciutat, perquè al final tot està interrelacionat.
Llucià Homs: La reflexió que vull fer del que ha sortit ara prèviament. Hi haurà tres nivells d’escala: internacional, local i micro.
Ha sortit el tema de comparar-nos amb altres capitals europees i jo crec que aquest és un tema que Barcelona amb aquestes comparacions hem estat molt enganyosos, perquè ens estem comparant amb grans capitals, quan nosaltres estem molt lluny. I per bé que sempre hem tingut la mirada posada a París o Londres o altres ciutats europees, quan un arriba en aquestes capitals i les coneix amb més profunditat es dona compte que estem a anys llum. Les nostres infraestructures o moltes de les nostres infraestructures, sobretot a nivell cultural, tenen uns 25 anys, quan allà tenen un segle. I, per tant, hi ha una tradició i una potència com a capitals (i, evidentment, són capitals d’estat) que ens acaben generant molta frustració quan realment ens hi comparem.
Baixant un grau, parlem de l’ampliació del litoral. Jo crec que aquesta ampliació té una assignatura pendent, que és la Barcelona metropolitana. És difícil plantejar l’estructuració d’un litoral que va més enllà i que fa créixer Barcelona si realment no resolem prèviament quin és el model de Barcelona metropolitana que volem. I no estic pensant en aquesta regió enorme de 5,5 milions, estic parlant de la relació que estableix Barcelona amb l’Hospitalet, Esplugues o Cornellà, per posar tres exemples. I estic pensant amb la Barcelona més immediata. Ja no només amb un plantejament de màxims a nivell metropolità.
I baixant al cas específic de l’Hermitage i les tres xemeneies… hi ha aquí un fenòmen que amb tu, Fèlix, n’hem parlat abastament, que té a veure amb aquesta reacció de Barcelona d’oposició a tot projecte nou que planteja. Primer es planteja el debat, un debat moltes vegades d’oposició i després amb el temps aquest sedàs a vegades passa i a vegades no passa. A vegades aquests projectes es fan realitat. Però a vegades hi ha un debat previ de la ciutat que és un no rotund i que fa molt difícil plantejar projectes nous.
A Londres, per exemple, en aquests moments han plantejat han inaugurat un nou museu del disseny, que està deslocalitzat, amb una mirada molt diferent, que surt de les coordenades clàssiques que tenia l’antic museu del disseny. Això no ha suposat cap gran debat a la ciutat sinó que s’ha plantejat i s’ha acceptat i s’ha buscat que les sinèrgies que es generés al voltant d’aquest museu fossin positives. I la veritat és que al costat ja han començat a sortir petites empreses, petites start ups que en el món del disseny han començat a treballar.
Jo crec que aquí amb l’aeroport ens està passant una miqueta. El primer és un no, una oposició i, amb els dies, veurem si això s’acaba reconduint o no.

Miquel Molina: Responent a la teva pregunta concreta del litoral i la cultura…recordo que fa trenta anys a l’entorn del port es va posar en marxa un model que ja s’ha esgotat, l’IMAX potser és el símbol d’aquest final d’època, i al costat els cines Maremàgnum, l’Aquàrium sobreviu, el World Trade Center havia d’aportar moltes coses i finalment no aporta tantes coses… I que ara potser si que amb un moment en què hem d’agafar el que és possible i que tenim a la mà hi ha un inversor que vol construir un centre d’art vinculat a un museu important, a l’Hermitage, doncs potser ens agradaria posar una altra cosa però la que hi ha sobre la taula és això i és una proposta que jo crec que és interessant en aquest moment en què la ciutat està com està.

Vinculat a això ha aparegut la possibilitat que el Liceu tingui també una presència al port. Ells ho porten al cap fa temps, de poder fer òpera contemporània al Liceu, que pel Liceu això seria un fet diferencial respecte altres òperes amb les que si competeix, de ciutats importants del món i evidentment seria un factor únic que ho pogués fer en algun tipus d’entorn portuari i no necessàriament a l’edifici de l’Hermitage sinó al voltant d’algun tipus de manifestació operística.
Recuperant el que comentàveu, jo crec que marcar-se missions o objectius com el ’29 a aquesta ciutat sempre li ha anat bé, de fet tu has comentat que potser ho veies massa lluny. Jo crec que per exemple parlem de Berlín, ja que ha sortit tantes vegades sobre la taula, la illa dels museus de Berlín ha sigut un procés d’una dècada. Durant aquesta dècada has pogut anar a visitar algun museu mentre s’anaven obrint després les remodelacions però la idea de que Berlín estava fent algo important la teníem tots. Un bon plantejament d’any ’29 amb el MNAC com a epicentre d’aquesta reforma i tot l’ecosistema cultural i esportiu al voltant estaria bé.
Jo també apuntaria com a data més possible, més factible i més necessària pel que fa a la reactivació immediata de Barcelona la del 2023, aquest any el passarem com el passarem i el que ve serà de transició però el 23 tenim una feliç coincidència d’esdeveniments, 50 aniversari de la mort de Picasso, 40 aniversari de la mort de Miró, hi ha una exposició conjunta dels dos museus que després anirà a París, i altres efemèrides i altres aniversaris, com els 100 anys de Tàpies, 50 anys de l’arribada de Cruyff a Barcelona, que jo crec que és un tema que no és menor perquè per aquesta ciutat té un caràcter simbòlic important i per posar sobre la taula una altra data, 2036 els cent anys de les olimpíades populars frustrades.

Santi Nolla: és cert el que comentava el Xavier que la organització esportiva del país es fa entorn a un teixit associatiu i de clubs molt potents. Amb el tema de l’esport en concret parlant del litoral (perquè crec que en el tema cultural ho heu explicat tots molt bé) passa una mica això que comentaves del tema dels clubs, com el Barceloneta. A mi en el tema del litoral m’agradaria poder fer algun tipus d’aposta, que no sé si és possible… a Barcelona hi ha una cultura surfera. Hi ha una moda surfera, hi ha més tendes surferes no et dic que a Califòrnia però hi ha una cultura surfera sense tenir surf. A l’igual que la Barcelona dels jocs olímpics va obrir la ciutat al mar, estaria bé mirar com es pot ajustar o projectar l’obrir l’esport al mar o el mar a l’esport. No tenim el vent de Tarifa ni les onades, que venen quan venen… però si que caldria mirar de potenciar d’alguna forma aquesta cultura més surfera. Jo crec que s’ha fet alguna proposta que val la pena reflexionar. Això seria una aposta que fins ara no existeix i que estaria bé perquè entronca d’alguna forma amb la cultura comercial i de viure de tot un sentit de joves i de gent que té un bon desenvolupament… No sé com fer-jo però si que estaria bé plantejar-se que el mar s’obri, no només la muntanya.

Rafel Niubó: Jo no estic a l’equip de govern de la ciutat però conec alguns projectes que està fent l’equip de govern amb el regidor d’esports. Hi ha el projecte del pavelló blau que és utilitzar tot el mar, igual que la recuperació del riu Besòs. Si vols aniré cantant una per una totes les coses que hi ha al litoral: Club natació Barcelona, Club natació Barceloneta, Nàutic, Marítim, el port dels velers, el port olímpic, la base nàutica, el port del Fòrum… dubto que hi hagi quasi un metre quadrat que no hi hagi res i si hi ha metres quadrats només cal mirar per les tardes la gent que està patinant o anant en bicicleta o corrent per tota aquella zona. Fins i tot ha estat escandalós quan hem vist imatges del postcovid com la gent sortia a córrer. No hi deu haver un metre on no es produeixi això. A més tenim una alta concentració de vela. Aquest projecte que s’està impulsant des de l’Ajuntament del pavelló blau… a més a més es vol entrar cap a dins del mar. I no estic d’acord amb tu (Homs) respecte el que no ens hem de comparar. Mira, a la nostra organització, que és esportiva i que gestiona un equipament turístic, que és un alberg esportiu tematitzat, quan anem a un congrés mundial et puc dir de memòria les ciutats que sortiran com a top per anar-hi un jove: serien Amsterdam, París, Londres, Praga, Budapest, Milà, Roma i Barcelona. No n’hi ha moltes més. Per tant si que competim al màxim nivell. Estic parlant de turisme juvenil tematitzat, que busca això, estic parlant de hostals o albergs. Altres no hi són. Oi tant que estem a la primera a la champions en aquests casos.
Llucià Homs: per aclariments. No vull dir que Barcelona no pugui ser un referent, i de fet ho és en molts aspectes puntuals. El que dic és que quan comparem la ciutat en conjunt amb aquestes grans capitals, i aquí Barcelona jo crec que als ’80 i ’90 això s’ha tendit a fer molt, ens genera molta frustració perquè no som aquestes grans capitals. Quan tu parlaves de comparar Barcelona amb París, a banda d’aspectes molt puntuals com ara d’educació d’empreses de negocis, som un gran referent mundial, però si tu compares la ciutat de Barcelona amb Londres és evident que estem molt lluny. I aquestes comparacions estan molt bé per prendre-les com a referent, i això és el que volia dir, però quan ens hi comparem com si fóssim Reus, París, Londres, ens genera molta frustració com a ciutat.
Rafel Niubó: Crec que estem per sobre, fins i tot. Nosaltres tenim un patrimoni molt important a Catalunya que es diu el Real Automòbil Club de Catalunya. Ho organitza tot. Rally de la Copa del Món, els grans premis de motociclisme i de Fórmula 1. Quina altra ciutat del món organitza aquestes tres coses? No n’hi ha cap, no n’hi ha cap. Un dels patrimonis molt importants que tenim en aquesta ciutat són les entitats. El Barça seria un altre cas. A mi, si l’estadi està a Montjuïc o està a Les Corts o en un altre lloc, avui està aquí i demà està allà, ja en porten cinc de camps. En canvi la institució no. La institució és molt important. I tenim moltes institucions, podria dir més, el Racc i el Barça, o l’Ateneu. O altres. Una de les nostres fortaleses és el patrimoni, el principal que tenim són les entitats. Culturals, esportives i de tota mena. Jo si que no tinc aquest complex de dir que n’hi ha un altre que ens passa la mà per la cara. En tot no pots ser el millor, això està clar. Però en molts temes és evident que som un referent. Si no, no hi hauria moltes empreses o executius que si poden vindre a treballar prefereixen venir a treballar aquí.
Llucià Homs: Venen aquí però jo crec que el parc empresarial de Barcelona està a anys llum de la city de Londres. I si vols entrem en matèria i entrem a discutir. Si analitzem la ciutat en termes culturals i la comparem amb el que és París o Londres, el nostre MACBA està bastant lluny del que pot ser la Tate o el Centre Pompidou. Només la reforma que estan plantejant i l’expansió que estan fent internacional ens deixa com una cosa molt petiteta. És això al que jo em referia. Jo no és que menystingui Barcelona, la poso molt en valor, el que dic és que aquestes comparacions amb grans capitals a vegades històricament ens han generat certa frustració.
Xavier Marcé: Jo no sé perquè ens hem de comparar tant. Et parlaré d’una experiència personal. Jo mai he considerat que sigui un dèficit de Barcelona el fet de que jo hagi d’anar a Madrid a veure ARCO. I quan algú em planteja que Barcelona hauria de tenir una gran fira d’art li dic: miri, és incompatible una fira d’art del nivell d’ARCO (que no és tampoc la millor fira del món) a Barcelona i una igual a Madrid. Perquè hi ha estructures culturals que tenen una lògica global i el mercat de l’art no és un mercat local, és un mercat global. No hi pot haver un mercat de cinema a Cannes i un altre a Niça o a París. Miri, França ha decidit que és Cannes, què vol que li digui. I quan el Mobile se’n va d’Amsterdam i ve a Barcelona la centralitat del mòbil deixa d’estar a Amsterdam (en termes firals).
Hi ha una realitat que la hem de mirar en termes globals. Jo sempre he considerat que París és patrimoni cultural meu, no li veig el problema. Torno a insistir. Hi ha una especialitat cultural que tenim aquí: que som una enorme fàbrica de potencials creadors. A vegades ens equivoquem quan no som capaços de fer-los bullir lo suficient i ens sembla que són tan bons que els cremem aquí mateix fent coses que en realitat a la que surts demostren que no són ni tan sols els millors. També passa. Però en tot cas el potencial en molts casos el té… i en termes globals la fabricació de talent no és una part essencial del constructe cultural. A mi m’ho sembla. Ho hauria de ser. Quan en termes musicals algú diu Seattle ha estat en molts moments la fàbrica musical de la revolució del pop rock del món… ja sabem que ma maquinària econòmica estava a Nova York o estava a un altre lloc, no? Tinc la impressió de que a vegades, i ara poso un tema sobre la taula del que abans he fet una referència, quan he dit sense cap voluntat d’incidir en aquest tema, el que suposa a vegades la manca d’estat, a vegades dic per contra volem simular un estat que no tenim. I fem algunes coses que en cultura acaben sent absolutament ridícules. Poso sobre la taula el paper de la societat civil en la construcció cultural d’aquest país. Ho podem discutir. Donaria per un altre tema. Aquestes coses una ciutat hauria de revisar-les.
Quan jo he dit abans que talent i xarxa són dos elements que Barcelona ha d’assumir com a intrínsecs perquè la singularitat extrema serà molt difícil que l’aconseguim amb termes generals, en coses puntuals segur que si. La solució és aquesta: xarxa. Capacitat de treballar en horitzontal, i renunciar a vegades a la vertical. Si se’m permet dir-ho amb un esquema tan gràfic.
L’esport crec que té unes característiques particulars. Per això abans hi he volgut posar un especial èmfasi en alguna cosa que heu repetit, que és que la singularitat de la xarxa associativa catalana i barcelonina n el món de l’esport crec que li dona unes particularitats segurament que no les trobaries en moltes altre ciutats del món.
Fèlix Riera: Ens queda un quart d’hora, i hi ha un altre aspecte que jo crec que val la pena incidir sobre aquesta idea que exposava fa un moment sobre… que torno a insistir per tercera vegada, no pels convidats sinó pels que ens estan escoltant, que no es tracta tant d’introduir el factor de la importància de l’esport, del turisme i la cultura que òbviament són molt importants per la ciutat si no som capaços d’armar un àmbit on aquests tres elements juguen en competència amb altres ciutats. Al final això és important per Barcelona. Independentment de en quin àmbit vols competir i quin és el teu referent. Però és evident que, per exemple, fa uns anys enrere, una ciutat que dedicava molta competència al tema cultural i no feia tanta esmena al tema esportiu, això tenia una incidència menor en la capacitat d’atracció del turisme, no? En aquest sentit hi ha ciutats paradigmàtiques. Venècia seria un cas extrem en aquest sentit, que és precisament una ciutat que la seva aposta és cultura, cultura i cultura. Cultura a totes hores i en tot tipus de format. En canvi, els últims anys s’està demostrant que com els Players són a nivell global i no solament actuen en l’àmbit europeu sinó que actuen en l’àmbit asiàtic, al nord d’Àfrica, als Estats Units, al món anglosaxó, al món atlàntic, cada vegada es fa més evident que les ciutats necessiten incorporar noves competències, ben articulades, ben harmonitzades, ben pactades entre elles. I una d’elles és l’aparició del fenomen de l’esport. Quan tu mires la història de la Olimpíada del ’92, i mires bé el fil que estira els grans projectes de ciutat, te n’adones que el projecte esportiu del ’92 és impossible d’explicar sense el fet cultural. És a dir, el gol més important que va marcar Catalunya o Espanya, és igual, en aquella Olimpíada va ser el de la cultura. Traduïda en arquitectura, en nous equipaments culturals, en una manera molt més contemporània de veure el món que ens envoltava. La Olimpíada, i simplement ho deixo sobre la taula, es produeix al mateix temps que Barcelona diu que no al mitjó de Tàpies al MNAC. Al mateix moment es produeixen els dos fets. Que es fa una olimpíada que és una obertura al món internacional i un fet que és precisament tot el contrari. Al mateix temps a la mateixa hora Barcelona va prendre una decisió. I aquesta decisió va ser curativa en la mesura que va introduir el factor cultural, esportiu i del turisme com un element de competència de la ciutat en relació als altres.
Quins serien aquests esdeveniments, s’ha parlat molt dels jocs olímpics d’hivern que porta temps sobre la taula. L’altre dia parlava el Miquel del tema del mundial d’atletisme que es podria celebrar a Barcelona. O els jocs d’estiu, que ja s’havien celebrat a Tarragona però que no té perquè perdre la oportunitat que es tornin a produir o a projectar a la ciutat de Barcelona. Jo poso sobre la taula quins projectes creieu vosaltres que avui podrien armar aquest àmbit de competència entre cultura, turisme i esport.
Rafel Niubó: Podem anar d’oca en oca i de jocs olímpics en jocs olímpics. Los Angeles ha passat cada 30 anys, París ha passat 30 anys, per tant podríem anar d’oca en oca. Ja ens tocaria presentar-nos. Però jo no sé si ens toca aquests o toca els d’hivern. El que si que volia dir és que quan es van fer els jocs olímpics entre un 8 i un 11% del pressupost va anar a esport, només aquesta quantitat. El 90% va anar a d’altres coses, a transformar la ciutat que és la ciutat que tenim. Però si que s’ha produït una cosa important: no sé exactament en quin moment es produeix, segurament ho sabrà més el regidor, però el fet de que pagués un consorci públic-privat de turisme de Barcelona si que ha estat determinant, perquè algú se n’ha ocupat, d’aquest tema, de posar al mapa. És tan d’èxit, aquest tema, que quan jo estava la Generalitat es va repetir el model. Turisme de Catalunya, sabent que imitàvem a turisme de Barcelona. Has preguntat: cal una aliança? Tots n’hem tret les conclusions finals. Si. Però segurament també hauríem d’analitzar quins són els problemes que tenim i jo crec que la falta de cooperació entre els sectors, també ho podem posar com un tema en negatiu.
Diem, per exemple, Circuit de Catalunya, que és una altra cosa que conec. El Circuit de Catalunya significava que algú es menjava (i es menja) el dèficit de la gestió, normalment una institució pública, però en canvi no és qui fa els business. Sabíem perfectament que des del màxim el Maresme fins a Sitges i en punta fins a Vic els hotels estarien plens. Però el dèficit se’l menjava la institució pública. Ara seguirà passant. Per tant, o tots mengem pernil o tots llepem os. Mai es va aconseguir que hi haguessin els hotels oficials de la Fórmula 1, que hagués pogut ser, en altres esdeveniments quan es fan congressos es diu: aquests hotels, que són els que participen amb la gestió, són els oficials. La resta ja fareu el que voldreu.
Un dels conflictes que podem posar si volem millorar és quines són les debilitats que tenim. I la falta de cooperació ho és. Entre institucions. Però la falta de cooperació pública-privada també pot ser-ho. Jo crec en aquests mecanismes, com el consorci que es va fer de turisme, perquè d’una manera o altra sap vendre, sap situar al mapa. Si no hi ha algú que se’n preocupi d’aquell tema, no funciona.
Jo domino esports i parlo d’esports. Les tres ciutats més importants del món en pràctica esportiva són Boston, San Diego i Barcelona. Aquesta ciutat també ha passat pels jocs olímpics, té un nivell de pràctica esportiva tremenda. Només d’instal·lacions públiques que facin esport n’hi ha 200.000 i de privats n’hi ha 100.000 més. Per tant 300.000 persones practiquen esport a centres esportius, la majoria públics, d’una qualitat altíssima, més que a vegades privats d’altres ciutats. Jo potser ho tinc molt interioritzat, que és així, i m’ho crec.
Guillermo Vallet: El tema dels consorcis públics – privats ja apuntava en aquest debat. Jo crec que el món públic és el que ha de posar les normes i el món privat ha de posar els calers i apostar-se el patrimoni.
Jo crec que ara hi ha una manca d’aquesta relació perquè hem viscut una pandèmia impressionant però el món té un excés de liquiditat. Hi ha molts calers sobre la taula. Molts calers que busquen projectes que sigui interessants i que tinguin un bon retorn. Jo crec que és una molt bona oportunitat de si realment volem tenir una visió gran de ciutat i volem tenir… al final què busquem com a ciutat? Doncs òbviament que els nostres ciutadans puguin viure bé. I intentar que hi hagi una redistribució de la riquesa. Crec que amb això estem tots d’acord. Però no està contraposat el dir que vull fer unes actuacions públiques molt concretes d’habitatge públic, o vull afavorir un col·lectiu que ho està passant molt malament, amb fer coses grans en el món privat. Al final tota aquesta riquesa que es genera segurament farà que els ciutadans al final visquin millor i hi hagi una millor redistribució de la riquesa.
Jo crec que tenim un problema d’entesa entre el món públic i el privat per realment poder fer que la ciutat continuï creixent i que es puguin cobrir tots els objectius, tant els públics com els privats. Jo crec que és aquí on realment hauríem de tenir un debat de veure com fem que hi hagi una millor entesa per tal de poder plantejar projectes molt interessants que pot fer la ciutat i que ara no pot fer per una manca de lideratge. No sé si és primer l’ou o la gallina però hi ha una manca de lideratge en aquest sentit. O no hi ha un interès que hi hagin aquests grans projectes que puguin fer que la ciutat pugui continuar creixent.
Llucià Homs: Quins són els projectes de futur. Barcelona és una ciutat que ha crescut fins i tot urbanísticament en base a excuses. Però hi ha un element sobre les capacitats de la ciutat, que són moltes, que tenen a veure amb aquesta doble mirada entre la col·laboració público-privada, que apuntava el Guillermo, al mateix temps que la col·laboració entre els diferents equipaments. Jo crec que aquí tenim un exemple clar, que és el tema d’Apertura Barcelona, que en un moment determinat es posen d’acord una sèrie d’institucions (unes públiques, altres amb mirada més privada) que són capaces d’articular un projecte comú per transcendir en un moment concret. I jo crec que això ha estat un exemple d’èxit. Amb tot el tema musical posa Barcelona al mapa durant uns moments concrets. Crec que és una fórmula que nosaltres l’hauríem de saber aplicar en altres de la cultura o l’esport o el turisme.

Miquel Molina: Jo voldria parlar d’una sèrie de dates, he posat sobre la taula la del ’23 com la més factible, i és una cosa que Barcelona pot considerar que s’ha de celebrar i celebrar-ho. Parlo una mica amb un món ideal al marge de si en cada moment el nivell de confrontació política i la situació econòmica ho permet. Però en un món ideal parlem del que tenim sobre la taula, tenim una candidatura als jocs d’hivern del 2030, que avui ha estat refrendada pel president del govern. Jo crec que és una candidatura que és bona en el sentit de recosir la relació Barcelona-territori, que ha estat molt qüestionada i que ha patit molt tots aquests anys de conflicte polític. És una bona candidatura pels Pirineus, per millorar infraestructures, tinc dubtes amb el tema del canvi climàtic, com evolucionarà i què ens podem trobar d’aquí uns anys, però crec que per Barcelona potser és interessant en aquest sentit però no crec que tingui un gran impacte ciutadà uns jocs d’hivern a Barcelona.
Lligant-ho amb lo del ’29, cent anys de l’exposició, aquest gran rellançament del MNAC, he estat mirant dates i el primer mundial d’atletisme que sembla que no té candidats que ho demanin és el ’29, podria ser una feliç coincidència. El ‘27 sembla que Londres ho vol celebrar i el ’25 havia de ser a Kènia. A nivell europeu també tenim lliure la data del ’30. Ho hauríem de demanar amb temps perquè tothom s’ha espavilat i hi ha ciutats que hem anomenat aquí, com París, Roma o Londres que estan ficades dins d’aquestes candidatures.
Després hi ha el tema dels jocs olímpics d’estiu, 2032, sembla que seria Brisbane, que és la que sembla que el COI està interessat que sigui allà però el ’36 són els cent anys d’aquesta frustrada Olimpíada popular. Amb un horitzó com aquest jo crec que fins i tot, al marge que anem a aquesta candidatura dels jocs olímpics podríem aspirar a aquests jocs, si més no per presentar una bona candidatura i que servís per alinear esforços. Després te’ls poden donar o no però si la candidatura és bona, s’alineen esforços i es provoquen consensos i defenses dignament la candidatura, encara que no l’aconsegueixis, és positiu.

Santi Nolla: Jo Miquel els jocs d’estiu a Barcelona per segon cop abans que Madrid ho veig bastant complicat. És collonut mirar d’intentar-ho però ho veig una mica complicat.
Tu deies, Fèlix, que els jocs del ’92 van ser un èxit cultural i és cert. La ciutat es va transformar i va ser un èxit esportiu. Perquè va ser un èxit econòmic. Per primer cop hi va haver una inversió econòmica realment potent en el món de l’esport. Es van crear els CARS, on hi podia haver una formació específica i concreta per esports que segurament no haguessin tingut desenvolupament i va ser un èxit brutal. Jo recordo que a Seul hi van haver quatre medalles, i als jocs de Barcelona 22. I no s’han aconseguit 22 però noi s’han baixat de 15 o 16.
Hi va haver un abans i un després en el món de l’esport amb els jocs olímpics. I parlàvem abans de la necessitat de posar-se d’acord. Tothom es va posar d’acord. I mira que era difícil. I van sortir bé a tots els nivells. Per la ciutat, per la transformació, pel tema cultural i esportiu…
Jo crec en els jocs de Pirineus-Barcelona, em sembla una molt bona proposta i des del punt de vista de l’esport per una qüestió. Si aquests jocs han de servir perquè hi hagi un AVE a Puigcerdà està bé, però si serveixen realment perquè el territori s’aproximi a Barcelona o Barcelona vagi al territori… i sigui més còmplice… I el món de l’esport pugi un graó, el món de l’esport d’hivern, que té un nivell de practicants i de llicències brutal i en canvi de competició no té un barem que puguis dir, és més o menys igualat. Hi ha moltíssima gent que practica per exemple esquí i resultats d’esquí esportius són molt minsos. Si serveix perquè es pugui donar un salt esportiu jo crec que seria una bona idea.
Xavier, de quin club ets?
Xavier Marcé: del Barça.
Santi Nolla: ah, havia entès jo sóc barceloní però no sóc del Barça.
Xavier Marcé: Sóc barcelonista però no culé. Vol dir que si guanya el Madrid no em suïcido. I vull que l’Espanyol estigui a primera.
Lo públic-privat és fonamental. Però és una relació que no s’hauria de dubtar, perquè com es construeix una ciutat, sinó? Qui ho qüestiona és que està plantejant-se un model que jo crec que està un pèl superat en aquests moments. Dit això, crec que les Olimpíades o al Fòrum l’esport era el de menys. Tu has dit una cosa molt eufemística, un 10% a l’esport, la resta en altres coses… En realitat, perquè serveix un esdeveniment? Per transformar la ciutat de tal manera que faci possible que passi tot el que ha de passar. I en aquest sentit la seqüència Olimpíades-Fòrum, un cas amb èxit i un altre amb molt poc èxit, mata definitivament el ? en aquesta ciutat i dona joc en aquells informes que, d’altra banda, en Serra i en Maragall que eren funcionaris del prosiulisme, havien elaborat, que era el pla de la Ribera, etc. Per tant, que estem passant, matant etapes, perquè la ciutat pugui donar els salts que ha de donar. Clar que va tenir impacte cultural, perquè permet desenvolupar tota la xarxa d’equipaments de la ciutat.
També voldria recordar una cosa molt important. Abans l’ha dit en Llucià molt encertadament. És difícil jutjar la trajectòria d’un equipament quan en alguns casos només porta dos directors o directores. A França o Alemanya en porten 20 o 20 i, per tant, la trajectòria i la massa crítica és d’una altra naturalesa. Però a mi em sembla que quan parlem de la necessitat de crear esdeveniments és perquè les ciutats que no tenen una estructura estable d’inversió permanent o projecció constant necessiten a vegades elements que generin consensos que permetin transformar la ciutat per tal que passi el que ha de passar. Perquè sinó no passa.
En aquest sentit voldria recordar una cosa. Quan parlava del ’29 estic parlant d’una idea que passa el ’29 però que s’ha de planificar el ’23. La Barcelona del ’29 es planificarà el ’23, el setembre del ’23.
Rafel Niubó: Hem acabat anant als jocs olímpics, per tant ho estem esportivitzant tot. És un terreny còmode.
Si mirem Río o Mèxic, quan es fan els jocs olímpics coincideix amb una situació econòmica molt complicada per a aquests països, a on s’arriba a la conclusió que mentre no hi ha diners per a atendre la ciutadania hi ha diners per fer un estadi per fer un gran esdeveniment. No va ser el cas de Barcelona, i hi havia una situació de crisi econòmica i d’atur molt important en aquells moments.
Les crítiques de construir grans estadis i fer grans coses quan no hi ha diners és un problema per a la població. Aquí no va ser el cas. Aquí hi havia un altre criteri, d’una cosa que es deia nova centralitat, els districtes que es construïa i una xarxa d’equipaments que després va servir tota per a la ciutadania. Es van construir uns equipaments que servien pels jocs olímpics, pels paralímpics i immediatament perquè el ciutadà… per exemple, la gent coneix l’anella olímpica. Doncs a Barcelona n’hi ha dos, d’anelles olímpiques. Una a l’anella olímpica i una rèplica de la segona anella olímpica que anava de Fabra i Puig a Río de Janeiro. A Can Dragó. Es va voler replicar perquè als ciutadans se’ls acostés la pràctica de l’esport. I molts dels atletes que anaven a l’estadi feien els entrenaments olímpics a Can Dragó.
La xarxa d’equipaments va ser una xarxa d’equipaments molt intel·ligent, districte a districte, quasi barri a barri.
Jo crec en els jocs olímpics d’hivern. A l’últim treball que va fer l’anterior equip de govern xifrava en molts pocs diners per a la ciutat de Barcelona. Molts pocs diners volia dir 3 o 5 milions d‘euros. Fer-los. Hi havia d’altres infraestructures, però n’hi ha que estan comptabilitzades i que fan una mica de vergonya. Jo recordo a les segones eleccions que hi van haver a Catalunya es va fer una exposició al Palau Robert que parlava de l’Eix del Llobregat, que havia d’arribar fins al Túnel del Cadí. Encara falten 12 km per acabar, després de 30 anys llargs, la connexió amb el Túnel del Cadí.
Hi ha vegades que com a país fa una mica de vergonya. O sigui, que no puguis acabar 12 km per connectar l’Eix del Llobregat amb el Túnel del Cadí… tots hi haureu passat alguna vegada… Quants anys fan falta per acabar una cosa. 30? 40?
Guillermo Vallet: Respecte El que estàvem comentant d’organitzar esdeveniments per transformar la ciutat, jo crec que en aquest sentit és obvi que Barcelona va aprofitar molt bé els jocs olímpics per a fer una transformació i que els ciutadans l’aprofitessin. Però tenim a la mateixa data un esdeveniment que és la Expo de Sevilla que és totalment el contrari. Al final aquelles infraestructures quasi han quedat abandonades i no les han pogut capitalitzar. La reflexió és: si hem d’aprofitar aquests esdeveniments per a fer una transformació pensem molt bé què farem després perquè realment sigui una inversió molt rentable.
O lo que ha passat després a la expo de Zaragoza del 2008. S’han fet inversions molt importants que després queden totalment abandonades i que no s’ha pensat què fer-ne.
Santi Nolla: Amb els jocs de Pirineus es planteja, no es planteja com abans es plantejava construir una pista de box. No hi haurà pista de box, s’anirà a Albertville a fer els box. No hi ha problema. El gel es farà al Palau Sant Jordi, si es pot. Però no són els jocs d’abans, absolutament faraònics i monumentals, on tota la càrrega econòmica estava a la ciutat. Aquí si que ha canviat.
Xavier Marcé: A mi el que em preocupa és que planteja un model de fer grans esdeveniments esportius que obligarà a certes reflexions. Perquè està funcionant des del punt de vista esportiu. I és un esdeveniment absolutament descentralitzat. Molt més sostenible, segurament, i igual d’eficient des del punt de vista esportiu.
Fèlix Riera: hem de donar per acabada aquesta primera trobada sobre turisme, cultura i esport. Avui sortim, o estem a punt de sortir, o tenim la impressió que sortim d’una pandèmia. Les ciutats i tots els països del món es troben redefinint les seves estratègies. En aquests moments les ciutats que millor estan investigant el seu potencial no està en comptar el que tenen sinó en veure com i de quina manera estableixen aliances que han quedat per diferents motius perdudes en el temps o poc articulades. Per tant, des del punt de vista de les ciutats les que en un futur tindran més potencialitat ( i això s’està veient a París amb el tema dels jocs olímpics del ’24 preveient quines persones o institucions hi participen) és la necessitat de veure que podem sortir de la pandèmia si tornem a recompondre el nostre mapa estratègic. Com podem tirar endavant un projecte de ciutat quan, en aquests moments, hi ha aquesta idea de la ciutat-regió, d’això que diem la regió metropolitana, que necessita posar en valor una sèrie de potencialitats que si no es posen en valor no té sentit moltes vegades dedicar-hi esforços.
Seguim en l’exemple de tenim molta gent que practica esport d’hivern i tenim poca traducció dels seus resultats. Però la qüestió seria: és possible avui, en una ciutat del segle XXI, poder orientar un projecte de ciutat atractiu quan ja la ciutat té un potencial de turisme tan gran com Barcelona sense tornar a posar en valor l’esport, la cultura i el turisme? I probablement arribarem a la conclusió que no és possible. I llavors vindria la segona pregunta: I si no és possible, com és possible que no tinguem un pla de ciutat on aquest potencial s’identifiqui a partir d’una sèrie de dates que tu has posat sobre la taula, i que ajuden a ordenar algunes prioritats en termes d’on podríem incidir-hi.
Per acabar, i quan moltes vegades es planteja com i de quina manera el tema del turisme pot ser entès en positiu, moltes vegades hauríem de fer l’esforç d’entendre que el turisme és positiu en la mesura que s’identifica en un moment donat com una qüestió que és un motor d’atracció per a d’altres àrees, com és la cultura i l’esport. I que se’n pugui beneficiar. Com se n’ha beneficiat en el seu moment del tema del modernisme. Es deia que la ciutat de Barcelona descobreix el modernisme. Jo vull recordar que el tema del modernisme s’actualitza perquè Gerald Miracle fa una gran exposició de Gaudí i fa una cosa molt senzilla: 1/ fa un projecte d’altíssima qualitat intel·lectual, d’una gran honestedat intel·lectual i fa un projecte que ocupa un espai a l’àmbit del debat internacional artístic que ningú havia desenvolupat. El porta a Japó, el porta al món i la gent queda enlluernada davant el potencial del modernisme.
Es tracta de tornar a posar en marxa allò que ens porta a tenir una singularitat com a ciutat. I insisteixo, ciutats com Madrid, París o Londres juguen decididament la carta del turisme, l’esport i la cultura com una tríada que genera un nou marc de competències de ciutat. La qüestió és si la ciutat de Barcelona, o les ciutats en general, assumiran això com una demanda, com un imperatiu per desenvolupar el seu potencial de cara al futur.

Agrair al Santi Nolla la seva presència, de veritat. A més em consta que en aquests moments hi ha un partit molt important.
Al Miquel Molina, que sempre té la deferència d’ajudar al projecte de Rethink les seves aportacions.
Al Llucià, que també ho fa des de l’àmbit de la cultura amb les seves aportacions.
Al Guillermo, que em sembla que des de la seva posició de l’àmbit del turisme i del món de la restauració i dels hotels que sempre ens ajuda a entendre una mica millor quin és el paper econòmic d’aquests actors.
Al Rafel, que no coneixia personalment, m’ha semblat molt interessant alguna reflexió, com la que deies de la inversió de l’11% a les olimpíades en temes d’esport, indicatiu de la capacitat que van tenir les olimpíades per generar una sinèrgia amb l’àmbit de la cultura i de la societat en general.
I al Xavier Marcé, des de l’àmbit de la regidoria de turisme i empreses creatives, perquè crec que des de la seva àrea s’està fent una feina excel·lent de reactualitzar algun dels debats i amb la seva aportació de l’economia del visitant crec que ens ajuda a perfilar millor algunes de les qüestions que hem parlat avui.
Moltes gràcies.

Fèlix Riera: Hola, bona tarda, a tots i a totes. Benvinguts a aquesta trobada que organitza Rethink Barcelona. Vull agrair a tots els qui estan seguint per streaming, i esperem que sigui estimulant.
A l’acte d’avui, parlarem de l’aliança cultura, turisme i esport hem convidat a les següents persones: Miquel Molina, periodista, escriptor i subdirector adjunt de La Vanguardia; Xavier Marcé, regidor de turisme i empreses creatives de l’Ajuntament de Barcelona; Llucià Homs, codirector de la publicació cultural Hänsel i Gretel; Rafel Niubó, secretari general de UAB Eurofitness; Santi Nolla, director i CEO Mundo Deportivo i Guillermo Vallet Millet, president de la comissió de turisme de Foment del Treball i vicepresident executiu d’Hotels Catalonia.
També vull agrair la presència de la Isabel Buesa, directora general d’Endesa a Catalunya.
Una de les aliances més necessàries per a la recuperació econòmica i anímica de la ciutat és la que pot establir-se d’una manera més profunda entre els sectors del turisme, la cultura i l’esport. Vull recordar que a nivell estatal l CEOE ha impulsat des de ja fa mesos una comissió de treball que fa una molt bona feina sobre, precisament, aquesta relació entre turisme, cultura i esport.
Si aquesta tríada aconsegueix major coordinació i col·laboració entre els seus actors pot ser un gran motor d’atracció econòmica i d’activació de projectes a la ciutat. Un dels aspectes que hem de tenir molt present és que ciutats com París i Madrid estan apostant fortament per aquesta aliança. Apostes com la de París, que en el 2024 celebrarà els seus jocs olímpics, o Madrid que està promovent una vegada més, al municipi de Morata de Tajuña, un nou circuit de Formula 1 i moto GP que costarà, aproximadament, 12 milions d’euros. La competència entre ciutats regió es dirimeix en el camp d’activació d’aliances com la que avui parlarem, que després dels jocs olímpics del ’92 s’ha anat diluint.
Es tracta d’advertir quins projectes turístics, esportius i culturals es poden impulsar a la regió metropolitana i més enllà dels seus límits.
Un exemple és l’activació de la muntanya de Montjuïc. En ella conflueixen el turisme, els visitants professionals que van a la fira, la cultura (amb entitats tan importants com la Fundació Joan Miró, el MNAC, CaixaForum, Fundació Mies van der Rohe, el Teatre Lliure, l’Institut del Teatre entre d’altres, o galeries com la Taché) i l’esport (com les piscines Picornell, l’estadi de Montjuïc o el Palau Sant Jordi), entre d’altres entitats esportives que desenvolupen la seva activitat a Montjuïc.
Aquestes àrees necessiten ser activades per aconseguir un major impacte d’atenció pels turistes i pels ciutadans.
S’activen projectes com l’impulsat per la Fundació Damm, que invertirà set milions d’euros per edificar terrenys del club natació Montjuïc, amb una ciutat esportiva pròpia. S’activa també amb l’interès mostrat també pel Futbol Club Barcelona per utilitzar l’estadi de Montjuïc mentre s’executen les obres del seu estadi (que indica la importància de Montjuïc com un lloc on es pot ubicar una entitat tan important com el FCB).
A la iniciativa de recuperar l’activitat de la muntanya de Montjuïc n’hem de sumar d’altres igualment importants, com impulsar la candidatura dels jocs d’hivern, que ha estat latent en els últims anys, la possibilitat de fer uns mundials d’atletisme o fer una nova candidatura dels jocs olímpics d’estiu que es podrien celebrar el 2032 o el 2036. Si sumem a aquestes possibles iniciatives les exposicions previstes pels propers anys a la Fundació Miró sobre Picasso i Miró o les que tenen previstes el MNAC o Caixa Fòrum, obtindrem una capacitat de gran interès que degudament coordinada amb el sector turístic pot afavorir la recuperació econòmica de Barcelona.
A l’abast d’aquesta aliança també incideix el Port de Barcelona, àrea on també conflueix una oferta cultural, turística i esportiva; el velòdrom d’Horta o el circuit de Montmeló, que tot i que no està a Barcelona té una importància clau pels temes turístics i per l’àmbit empresarial del món de l’esport.
Aquestes aliances també tindran el seu efecte positiu per l’aeroport, els ferrocarrils, el port de Barcelona i el sector de la restauració i hoteler.
Avui ens proposem veure com podem impulsar projectes entre cultura, turisme i esport.
Aprofito per agrair als que ens acompanyen avui la seva participació.
Llanço una primera pregunta: Creieu que és necessària l’aliança d’aquests tres sectors per a impulsar una més ràpida recuperació econòmica a la ciutat de Barcelona?
Xavier Marcé: Si, és evident que si. Jo crec que es dona aquesta aliança de natural, però emfatitzar-la, operar-la des del punt de vista dels programes jo crec que seria molt bo. Per dues raons: la primera és que per defecte, cultura i esport configuren els dos entorns d’icones universals més clarament constituents dels motius pels quals un viatja. I en segon lloc perquè qualsevol canvi en el sector turístic d’un entorn urbà passarà inevitablement per pensar i repensar noves icones que descentralitzin i donin noves oportunitats a això que anomenaríem el turisme aspiracional. Per una i per altra raó aquestes aliances són imprescindibles.
Rafel Niubó: jo crec que estaria bé que fossin sectors que no es donessin l’esquena i que cooperessin, malgrat que cada un té el seu micro sistema. Però em sembla que també s’hi podrien afegir altres sectors. Veig amb preocupació una manca de projecte col·lectiu, cada un juga al seu espai, m’és igual si és el MNAC o l’Estadi Olímpic, però no existeix un projecte conjunt. Ara la muntanya no és identificada com a res. Quan era petit per mi la muntanya era el quadre d’un tiet que tenia l’expo del ’29 i me’l mirava quan anava a casa seva per Nadal. Per mi allò era Montjuïc. Ara li diuen la muntanya olímpica però pot ser-ho o no. Pel món de l’esport ho és però pel món de la cultura estaria per veure-ho. En qualsevol cas, el ’92 em sembla molt lluny. És com si el Barça estigués pensant en el gol de Koeman. 30 anys més tard em sembla pura nostàlgia i crec que Montjuïc no està definit com el que és ni té un projecte conjunt. I aquest és el principal problema.
Guillermo Vallet: és evident que si. Al final Barcelona és la ciutat olímpica de referència. Crec que han estat un dels millors jocs olímpics organitzats en una ciutat i va canviar tota la ciutat. La ciutat s’identifica molt amb l’esport, evidentment amb un equip com el Barça, que és un referent mundial. A nivell cultural també tenim unes icones úniques, com Gaudí, el modernisme, el romànic, museus com el Miró. A banda tenim una oferta en allotjaments molt important i molt moderna. Com deia el Xavier, quan s’organitzen els viatges un dels motius pels quals la gent es mou és l’esport o la cultura. També estic totalment d’acord en què ens pot ajudar a descentralitzar el turisme i no només a descentralitzar sinó també a desestacionalitzar. Que la temporada baixa, a través de l’esport o la cultura, també puguem atraure a molta més gent.
Llucià Homs: Definitivament si. Però hem de ser conscients que aquests tres sectors històricament han treballat d’esquenes. Per tant, no és fàcil avui plantejar una estratègia per la que de cop i volta comencin a treballar conjuntament. Quan plantegem sovint la relació entre turisme i cultura, que també han estat dos sectors que no han treballat específicament en conjunt, veiem que la nova incògnita en l’equació, que és tota la part que fa referència a l’esport afegeix molta complexitat amb les dinàmiques de cada un dels sectors.
Quan parlem específicament de la muntanya, crec que és un desig per molts però hem de veure com fer-lo realitat. Perquè diferents equipaments de la muntanya han jugat de manera descoordinada, han jugat de manera diferent les estratègies. Faltaria treballar a nivell d’aliances entre ells i amb una estratègia clara de funcionament. Penso que es pot generar un eix important a la ciutat que a la vegada creixi amb un pla metropolità, que creixi cap a la banda del port, i cap al Maresme i, de l’altra banda, que pugui créixer de manera natural cap al Baix Llobregat, irradiant aquesta potència de cultura, esport i turisme.
És possible crear una nova realitat però sempre en la mesura que hi hagi una estratègia molt clara i unes aliances entre els diferents equipaments.

Miquel Molina: Evidentment si, crec que són tres conceptes que els hem de fer treballar junts. Sense posar-li nom, que per això estan els experts en branding, si que es podria dir que encaixen dins de dos paraigües que podem definir a la ciutat: un és el de la creativitat, tant l’esport com la cultura junt amb la tecnologia, la innovació, tot pot tenir un paraigua de creativitat. I l’altre és el de la qualitat de vida, que és una altra manera de posar aquests tres conceptes en el mateix nivell, junt amb altres qüestions com la mobilitat, la salut…
A nivell promocional això pot funcionar molt bé. I el gran emblema seria la muntanya de Montjuïc. Però com deia el Llucià i la gent que m’ha precedit fins ara són sectors que han treballat molt d’esquenes.
Crec que hi ha dos nivells d’actuació a Montjuïc. Un és molt bàsic i simple, que s’està fent ja però s’hauria de fer amb més intensitat, que és el tema seguretat, enllumenat i retolació d’espais, que és relativament fàcil de fer. I l’altra és plantejar-se una política més d’integració de tota aquesta creativitat amb diferents cognoms que hi ha a la muntanya, considerant-la com una part de tot un litoral, que arrencaria (amb visió metropolitana) a Castelldefels, la Zona Franca, Montjuïc… Estic barrejant cultura, tecnologia, urbanisme, esport… Montjuïc és una peça clau dins d’aquest engranatge de nova riquesa per Barcelona.

Santi Nolla: El Barça, 30 anys després, torna a tenir a Koeman… Han passat 30 anys i Koeman ha tornat. Jo crec que si, que tot es pot sempre lligar més però hi ha un lligam natural, que ha funcionat i funciona bé. És necessària una coordinació més gran però crec que funciona de forma natural. No només el Barça és un exemple cabdal d’això. Les darreres dades que es van publicar deien que l’impacte del Barça a la ciutat era entorn dels 1100 milions d’euros i entorn dels 29.000 llocs de feina. Fins i tot van calcular els impostos.
Jo recordo que el president Laporta deia que ell volia que la muntanya fos del Barça. Entenc que això no és possible, però si que és veritat que agrupar el FCB en un lloc concret… però crec que també a la muntanya hi ha cultura, hi ha turisme, hi ha esport. Caldria mirar l’aprofitament de l’estadi esportivament. Hi ha haver el projecte de l’Espanyol, un bon projecte que podria haver tirat endavant i no es va acabar de fer perquè l’Espanyol volia fer el seu camp, legítim.
I després hi havia una qüestió que sempre m’havia interessat i que em semblava bona… la possibilitat que es jugués rugby a l’estadi, o que hi hagués un equip de rugby de primera divisió francesa jugant a l’estadi. A mi això em semblava realment molt bo per la utilització de l’espai però a més a més també pel turisme.
Jo en general crec que hi ha un lligam natural que està bé, sempre es pot lligar més però de moment això funciona.

Fèlix Riera: Gràcies per la vostra primera intervenció. Jo voldria tibar del fil del Miquel, que en un moment donat de la seva intervenció s’ha imaginat què es podria fer a Montjuïc, aquesta capacitat de fabular què es podria què es podria fer a Montjuïc amb aquesta tríada de turisme, cultura i esport. I en aquest sentit també relligo amb l’explicació del Guillermo de la idea que el Xavier Marcé ha treballat molt des del punt de vista del turisme, amb això de l’economia del visitant, quan ha argumentat i ara en Guillermo en feia ús del concepte, de la idea de descentralització del turisme a la ciutat. Xavier, com t’imagines treure-li el màxim de potencial a Montjuïc des d’aquest punt de vista de turisme, esport i cultura?
Xavier Marcé: Si. Aquesta relació, que jo estic d’entrada amb en Santi que es dona de natural perquè vull recordar que Gaudí és un fet cultural i una icona de primer ordre per la gent que ve aquí, exactament igual que ho es el Barça… una cosa és que esport, cultura i turisme s’interrelacionin i estableixin programes conjunts i l’altra és que es supeditin l’un a l’altre. I aquí hi ha un debat una mica més complex. La cultura i l’esport tenen unes regles del joc per si mateix que no es poden obviar en funció del turisme… és més, no seria bo fer-ho. I entraríem probablement en crear una cosa que entenc que ningú vol que és aquesta diferència subtil però important entre fer un producte pensat pel turista o construir un producte que té interès per tothom, fins i tot pel visitant, no? I aquí hi ha una diferència que no és menor i que està amb el debat de la ciutat, de la mesa, d’una manera clara.
El Miquel ha dit tres coses clares: a Montjuïc en aquests moments hi ha un debat sobre algo que està molt present a la ciutat que és això que anomenaríem la ciutat pacificada, la ciutat amable, la ciutat poble, i ho dic sense cap doble intenció.
I per tant vol dir espais sense cotxes, espais amb una mobilitat molt restringida, espais amb una il·luminació molt controlava, espais amb una lògica acústica molt amable, que no coincideixen necessàriament amb els atributs que té la cultura. Què vol dir mobilitat, que vol dir certa promiscuïtat, i se’m permet dir-ho amb un contingut gens sexual, per entendre’ns, no…
Aquesta combinació d’elements com es resol? Inevitablement sota tres conceptes bàsics: el primer és la mobilitat, la mobilitat a Montjuïc és bàsica. En aquests moments és complex arribar a la Fundació Miró i ´s un element claríssim… evidentment seguretat i el que comporta això, que és aquelles condicions d’amabilitat d’un espai que és il·luminació, etc.
Ara bé, dit això, tampoc oblidem que les realitats culturals i esportives a Montjuïc tenen també les seves pròpies problemàtiques, i que s’han d’analitzar, com deia abans, des de la lògica de cada sector. Quan establim aquesta relació que òbviament és evident i necessària, no hauríem d’oblidar mai que cada un dels tres àmbits de l’activitat tenen unes particularitats, unes regles de joc, uns requeriments i també unes solucions i uns problemes que s’han d’abordar des de les seves pròpies dinàmiques.
La interrelació no és la solució, és necessària però no és la solució.
Rafel Niubó: Jo Montjuïc l’he utilitzat molt perquè anava a fer atletisme a l’estadi de Sarrià. El primer que recordo de jove és que a por baixar del Serrahima, i sóc un noi. Les noies ja no baixaven mai, havien de baixar en cotxe. Aquí tots som homes interpretant Montjuïc però la seguretat, i quan ets una dona, té un plus. Fa molt respecte moure’s per allà depèn de quines hores. Un segon problema, no entraré si ha de ser pacífic o no, perquè puc entendre les ues situacions, però anar al museu olímpic i de l’esport és un drama depenent d’on deixis el cotxe. O decideixes pujar per les escales mecàniques, amb tot el que significa, o t’estàs jugant que la grua se t’emporti el cotxe. Per tant el lloc més segur on pots aparcar és a les piscines Picornell. Per tant, el poder arribar amb un vehicle és complicat. I no hi ha massa alternatives. Per tant, jo em voldria imaginar que un cop se sàpiga a què es vol dedicar aquesta muntanya és qui mana i per fer què. Sense un comandament únic que fa de director d’orquestra de tots aquests músics (jo he comptat les peces i n’he comptat 45). El castell per ell mateix és molt important, però el poble espanyol també. Per tant, hi ha 45 peces, 45 músics que necessiten un director d’orquestra. Sense un director d’orquestra que decideix quina música es toca i a què es dedica aquesta muntanya és difícil.
També tinc un dubte amb el tema turisme. Quan estem fent això ho estem fent perquè volem un projecte que el volem anar a veure des de Berlín o Puigcerdà, perquè també hi ha gent que li agrada baixar a Barcelona. Però la gent de Barcelona coneix bé Montjuïc o no hi va massa perquè hi ha una situació de risc? Per tant, jo de les primeres coses que faria seria un encàrrec a alguna oficina pública o mixta que decideixi què ha de ser això, perquè sense algú que prengui la responsabilitat és molt difícil. I no tinc la sensació que mani ningú sobre la muntanya de Montjuïc. Està en mans del districte però és una oficina de portar projectes que autoritza o no que un que emprèn no sé què. Per exemple, si anem a un centre comercial com La Maquinista, algú se n’ocupa de promocionar.la. I després cada un fa la seva guerra. Parlem de la Roca Village, del Circuit de Catalunya… algú s’ocupa d’aquest màrqueting general de fer-hi coses. I a Montjuïc fa molt de temps que no veig qui se n’ocupa.
A lo millor m’equivoco i en Xavier ho coneix més però per mi em dona la sensació que si vols fer una cosa has d’anar a Sants, al districte, i allà et diran si t’autoritzen o no, Però ningú està promocionant a Berlín la muntanya de Montjuïc, ni a Londres ni enlloc. I això és un problema, en la meva opinió.

Fèlix Riera: Si no recordo malament crec que hi havia la intenció de nomenar un comissari de la muntanya de Montjuïc, o un responsable. És així?

Xavier Marcé: Hi ha sigut, en altres moments. Hi ha una figura que coordina. El que passa és que crec que hi ha una clara voluntat en aquests moments per part del districte que Montjuïc funcioni d’una determinada manera i. Però es pot dir clarament que a un no li agrada. Però crec que en aquests moments no és tant un problema de manca d’eficiència o de fracàs polític… sinó d’uns objectius determinats.

Guillermo Vallet: Jo crec que arrel de la pandèmia hi ha una cosa molt clara i que a lo millor ha fet que la ciutat tingui una visió molt clara de totes bandes. Quan abans estàvem discutint del model turístic, hi ha una cosa clara que és que volem que el turisme s’obri, que es descentralitzi, que pivoti sobre la cultura i l’esport. Hi ha aquesta visió molt clara per tots els players que seria important dur-ho a terme. Jo també estic molt d’acord amb la reflexió que feia el Xavier, que hem de fer les coses no pensant en el turista. Si una cosa és atractiva ho és per tothom. Un turista no vol sentir-se turista, sinó el que vol és experimentar com viu un ciutadà en aquella ciutat. I vol anar als llocs on van els ciutadans d’aquella ciutat. Amb lo qual tot lo que estem pensant per Montjuïc ho hem de pensar perquè sigui encisador pel ciutadà de Barcelona. I això serà que després sigui encisador per la gent del voltant i per atraure turistes i fer un projecte que tingui un valor afegit.
Montjuïc té molt potencial perquè tenim tota la fira de Montjuïc, que són molts metres quadrats on fer un projecte molt interessant, tenim totes les instal·lacions olímpiques que es poden utilitzar molt més, tenim tota els edificis de la expo del ’29 que alguns no s’utilitzen. Tenim allà moltes peces però com bé deia el Rafel hem de buscar la manera de fer tot això perquè la gent ho entengui i sigui un projecte que estigui coordinat. El potencial hi és, i la visió i la necessitat de que Montjuïc ha de jugar un paper important per ajudar la ciutat també hi és. Crec que és el moment ideal per començar un projecte i veure què podem fer en aquesta muntanya si realment Barcelona vol seguir sent un referent a nivell internacional, perquè les altres destinacions ja estan pensant què poden fer per seguir sent atractius i seguir creixent.
Barcelona ha de pensar que no estem sols al món, que estem competint amb moltes destinacions i que si no fem res anirem perdent visibilitat.
Llucià Homs: La sensació és que la muntanya de Montjuïc està infrautilitzada. Hi ha molts peces descontextualitzades i realment falta una governança amb una estratègia clara i il·lusionadora de cap a on anar. Però aquí també tenim un perill, i és que aquesta muntanya en la mesura que la comencem a sobre-explotar podem acabar tenint un problema com ens ha passat en altres parts de Barcelona, com ciutat vella, que hem concentrat en un espai molt concret una hiperactivitat que a lo millor no sé si dona tant de si. Jo crec que un dels problemes que pateix Barcelona és un problema de manca de zones verdes, de parcs. Comparat amb altres ciutats, com Londres, et trobes parcs en moltes parts de la ciutat. Si ho mirem amb mirada metropolitana, hi ha la muntanya de Collserola, que és un gran pulmó per a la metròpolis, però a nivell de Barcelona ciutat no hi ha molts parcs i crec que aquesta sobreexplotació té el perill que en aquesta muntanya no li acabem trobant la problemàtica de com l’articulem.
Hi ha dos elements que a mi em semblen claus que el Xavier els ha identificat d’una manera molt clara i encertada que té a veure amb la idea de la mobilitat, d’accessibilitat a la mateixa muntanya. No és fàcil accedir a la muntanya. I un tema de seguretat que és evident que és un greu problema. Però pot seguir sent un problema amb el devenir dels anys. No és una zona on es pugui aparcar, no és una zona on es pugui accedir de manera fàcil, no és un espai fàcil d’il·luminar. No és un parc net sinó que té molta part de bosc i això el fa relativament insegur. I l’accés al transport públic a dia d’avui és molt difícil.
Crec que és un repte important per a la ciutat, que ens pot ajudar a posicionar la ciutat com una ciutat de molt atractiu per al visitant però crec que s’hauria de treballar una estratègia molt clara i il·lusionada pels propis ciutadans.
Miquel Molina: Jo veig Montjuïc com una muntanya d’oportunitats perdudes. A finals dels segle passat es van prendre una sèrie de decisions molt arriscades i s’ha demostrat que tenien més risc del que calia. Traslladar el principal museu de Catalunya a un lloc inaccessible sense metro i que en determinades èpoques de l’any és un lloc que està molt aïllat, i posar el nostre Estadi Olímpic i el Palau d’Esports en un lloc que havia de tenir un metro i que finalment, per diferents motius, no en va tenir…està absolutament aïllat.
Més enllà del que hem comentat abans, que és cert que no havia dit el tema del transport i era molt important, apart d’una sèrie de millores que es poden fer de manera relativament fàcil, hi ha una sèrie d’actuacions claus no unificades com a muntanya de cultura i esport però si en cadascun dels sectors que són importants. Per donar-li un sentit i una centralitat a tot l’ecosistema cultural de Montjuïc és molt important aquesta actuació prevista, complicada perquè ara no hi ha diners per a res, però que són els pavellons Firals de Victòria Eugènia o Alfons XIII, que permetin que d’alguna manera el MNAC baixi de la muntanya i tingui una entrada en un lloc més accessible i que després aquella idea que si es duu a terme de fer el hub d’art i ciència a l’altre pavelló, això pot donar una centralitat nova a tot el sistema cultural de Montjuïc que pot ajudar a integrar totes les peces; CaixaForum, la Fundació Miró que té un problema particular de finançament a l’altra banda, però si donar-li un sentit a tot.
I amb el tema de l’esport el mateix. Tenim un estadi absolutament infrautilitzat, és veritat que auqñi, tot i que és una ciutat on tots som corredors i fem molt esport, afició a l’atletisme no n’hi ha hagut molta. Els Jocs Olímpics van ser un miratge. Després hi va haver una sèrie de competicions d’alt nivell que no van omplir les instal·lacions ni molt menys… Però aquí si que tindria sentit potser una proposta que he vist sobre concentrar allà un hub d’economia de l’esport, donar activitat cada dia a unes instal·lacions que estan absolutament infrautilitzades.
I després hi ha un tercer actor, que és la Fira, que té els seus plans també. Tots aquests pavellons són conscients que molts estan obsolets, infrautilitzats. Ara la fira assumeix el centre de convencions del Fòrum, el palau de congressos queda una mica antic, i aquí té la seva agenda de renovació de tot aquell sector i s’haurà de fer de manera integrada. Perquè una de les queixes del director del MNAC és que quan hi ha una fira important el MNAC no és que sigui inaccessible, sinó que hi has d’anar amb helicòpter. Els accessos queden tallats.

Santi Nolla: Jo crec que tots coincidim en els problemes de mobilitat i de seguretat. Però jo em plantejava que no s’ha de fer res especial pel turista. I jo em plantejava què faig jo a Montjuïc. Nosaltres allà fem cada any el premi al MNAC del millor esportista de l’any. He pujat a l’estadi algun cop. Lligar el món de la cultura, l’esport i el turisme és una altra qüestió però el món de la cultura en el cas de la muntanya…es pot lligar, la Fundació Miró i l’estadi. Segurament és necessari que algú ho lligui però també crec que té la seva vida i és una qüestió territorial, el territori et dona un estadi i una Fundació Miró. I un estadi que tingui vida pròpia, que hi hagi organismes que es dediquin a la Fundació Miró i a omplir l’estadi, veure quina activitat esportiva es podria fer a l’estadi. Insisteixo. M’encantaria que l’estadi pogués retrobar el projecte del rugby, de portar algun equip francès que té una potència excepcional…
Si l’espanyol s’ha replantejat que l’estadi de Cornellà no és rendible i pugui pensar… s’havia plantejat en temps de la presidència de Joan Gaspart que el Sant Andreu pugés a jugar a l’estadi. Una altra qüestió és quin ús té el Palau Sant Jordi, també a nivell esportiu o la Foixarda.
No sé si seria interessant barrejar-ho tot, cada cosa a la muntanya té la seva organització pròpia i si es desenvolupa bé en els tres àmbits es pot… fins ara, amb tots els problemes que hi ha de mobilitat i seguretat es pot conviure bé.

Xavier Marcé: Ja que estem parlant de Montjuïc, em llenço. Crec que tenim una oportunitat extraordinària que és el 2029, un context altament evocatiu i que ens podria posar sobre la taula la capacitat de desenvolupar un projecte de transformació de Montjuïc.
Crec que a Montjuïc hi ha un parell d’elements essencials perquè funcioni, sota el concepte de necessitat d’un projecte conjunt, que és evident. D’una direcció, d’un comissionat de la muntanya i òbviament temes de transport i seguretat. Però crec que la primera peça a tractar és la que afecta als espais de la Fira, cal remodelar-ho per obsolet, innecessari. I per lligar-ho amb el Paral·lel. Aquella paret és tremenda. Aquí hi ha un joc enormement interessant, i que té molt a veure amb la obertura del MNAC i la sortida cap a dos espais molt potents: el que relliga CaixaForum i el que seria la ciutat del teatre, amb el Lliure, l’Institut del Teatre, el Mercat de les Flors.
El segon tema per mi és que li cal un sistema estable de transport, em dona igual si voleu un trenet, el que vulgueu. Que faci una cosa tan simple com Rius i Taulet, la recta de l’estadi i baixar pel Grec. Això relliga amb l’aeri que et porta al castell, etc. I segurament que li cal una altra cosa més complexa però perfectament plausible i especialment si parlem de turisme i de descongestionar la rambla que és una entrada a Montjuïc des del Port. Un nou aeri que lligui el port amb dalt el castell. Aquestes tres peces assegurarien una cosa tan important que és que Montjuïc canviés el seu color, que li donés a les peces que hi ha la possibilitat de poder actuar en termes de sostenibilitat, etc. I no ofegades com ara amb un context en el que aquests problemes els impedeixen evolucionar.
Hi ha una cosa que deia el Santi sobre la que m’interessa una reflexió que segurament la gent de l’esport la podeu fer, que és la diferència subtil, que en la cultura no es dona d’una manera tan clara, entre l’espai d’exhibició i l’espai de pràctica. L’exhibició té unes regles de joc, si l’estadi olímpic volem que es dediqui bàsicament a exhibir esport, això té unes complexitats. I a més a més som un país en què, i ho dic des d’un punt de vista d’un barcelonista que no és culé, que pensa que el Barça és la virtut i el problema de moltes coses de l’esport d’aquest país.
Vist així, trobar una activitat que li doni sentit a l’estadi olímpic des del punt de vista estrictament exhibidor és molt complicat. Si no li afegim una altra realitat que és la pràctica quotidiana de l’esport. Com es resol això? Perquè si hem de buscar aquesta mena de colom salvador que ens permeti omplir-ho cada dia d’una activitat… si, es podria inventar lo del rugby… també hi va haver el moment que hi va haver el rugby americà però és molt complicat.

Fèlix Riera: Jo volia subratllar una qüestió important, que és: la raó per la qual és interessant conceptualitzar l’aliança entre turisme, cultura i esport no és tant en relació a com i de quina manera cada un d’aquests sectors es pot ajudar o pot col·laborar, que també, sinó en el fet de que les ciutats, per ser competitives des del punt de vista internacional, han de tenir aquestes tres competències funcionant alhora. Poso un exemple. Si en aquests moments nosaltres no prioritzem el circuit de Fórmula 1 de Montmeló i deixem que no hi hagi Fórmula 1 al circuit, que també es poden fer-hi altres coses, és evident que això ho agafarà una altra ciutat. És igual si és Madrid, Lisboa o una altra. Si Madrid fa una aposta decidida per la copa Davis o tenir un premi d’ATP de valor 1000 i no de 500 això és un tema de competència. A París l’aposta del 2024 en aquests moments no solament ha congregat al voltant de París la voluntat d’actors esportius, ha congregat al món cultural de París, que va des del món de la cultura, a la moda, a l’oci, etc per construir un projecte il·lusionant pel 2024. Quan aquí dibuixem aquesta aliança no és tant (que també) què poden fer cada un dels sectors puntualment (que també) sinó el plantejament de dir nosaltres podem assumir que la muntanya de Montjuïc, després de tant de temps de debat, com ha dit el Rafel, el Xavier, el Santi, el Miquel o el Llucià, després de tant temps d’intentar donar-li forma estem al 2021 plantejant el 2029, té un punt de número màgic per Barcelona. La pregunta és: hem d’esperar tant per trobar un projecte que pugui tirar endavant aquesta triada de manera que Barcelona es faci més competitiva com a ciutat?
Poso un altre cas sobre la taula, que a Montjuïc hem de sumar una altra assignatura pendent, que és el litoral de Barcelona. En aquests moments hi ha el projecte de l’Hermitage, que està en el lloc que està, i hi ha el projecte de les tres xemeneies del Besòs. Aquesta longitud de litoral, si la mirem des de fora, què veurem? Una forta atracció turística, producte del mar, dels restaurants, etc. Que hi ha una bona aposta esportiva, hi ha diversos clubs esportius, com el de la Barceloneta, que tenen una gran activitat social i dinàmica, i en canvi, a l’àmbit de la cultura, que havia tingut el seu gran projecte amb el Fòrum de les cultures, s’ha quedat parat en el tema del litoral.
Torna el mateix. És possible construir una posició de referència internacional de Barcelona en un litoral on el fet cultural no estigui present en aquest litoral? Parlaria també del Port de Barcelona amb el tema de l’IMAX…

Rafel Niubó: No tinc solució per tot. A mi m’ha agradat una idea que ha dit en Xavier, que és que estem a pocs anys del centenari del 29. Si mirem el 29 veurem que hi ha hagut personatges com Bohigas que des del telefèric que va del port fins a Miramar o les font de Montjuïc eren projectes que s’atrevien, malgrat que el telefèric el van tenir aturat un temps per falta de finançament. Què fa pensar que ara no tinguem cent anys més tard la capacitat que tenien llavors. Clar que hi havia una excusa, a vegades Barcelona ha anat molt d’excuses. Una expo, una altra expo, els jocs olímpics, el Fòrum… anem d’excusa en excusa. Jo no sé quan visitem una altra ciutat, que a vegades és millor mirar-se les coses des de fora, com ens veuríem des de fora… quan anem a Berlín, que és una ciutat atractiva en aquests moments, estem buscant si ha fet unes olimpíades? Segurament no. Quan anem a Nova York no hi ha hagut cap olimpíada. La gent deu passar fins i tot per la zona 0. Segur que passen per la zona 0.
Nosaltres què fem de futur? No podem estar pensant sempre en el passat, en la nostàlgia. És a dir, anem a construir alguna cosa de futur. Hem de construir alguna cosa que sigui atractiva, que la gent vulgui venir a veure. Excepte el Guillermo, que el situo com a més jove, pels demés potser París era una referència. Als 18 anys ja volies anar a París. Però a París cada any passava una cosa. Tenies la impressió que quan no era la cité de no sé què, era la cité de no sé què, o la biblioteca nacional o la Georges Pompidou. És a dir, què fem nosaltres de nou? El projecte del 29, és a dir, hi ha una cosa per fer. Que és el teatre d’aire llum, del Bohigas. Semblava una cosa espectacular. Es pot fer aquest projecte? No es pot fer cent anys més tard? Segurament si parlem de diners, no. Mai hi haurà diners. Aquesta és una dificultat de la qual tampoc ens podem escapar. Però si nosaltres no construïm coses de futur també és molt difícil que ens vinguin a veure. Perquè les coses del passat a vegades les redescobrim. És increïble quan la gent ve a veure el modernisme, quan l’hem viscut tots i hem estat d’esquenes al modernisme. No el miràvem. I vivim a la ciutat. I han vingut de fora a descobrir-nos després de la campanya, que per mi va ser un èxit, de ‘Posa’t guapa’, que la gent descobrís una cosa que nosaltres no li fèiem ni cas.
Montjuïc, no tinc la solució de tot, no sé si seria bo tenir un telefèric, que va des d’on arriben els vaixells directament cap a dalt per no donar voltes amb els autocars.
Jo no sé si el model és un model pacífic, amb trens elèctrics que pugen, o és rodat, perquè Montjuïc també ha sigut un circuit de cotxes, hi ha molta gent que té cotxes d’època i que no poden anar per cap lloc. Fins i tot no poden circular per Barcelona. Per tant tampoc passaria res que cotxes d’època o de semi-època els caps de setmana poguessin rodar per Montjuïc. Però si això no pot ser, perquè tot ha de ser molt més natural, aleshores no entenc perquè com a hide park per Montjuïc no es pot anar a cavall. Tenim una hípica a la Foixarda. O una cosa o una altra. El que no pot ser és que no es pugui fer res. Que és amb el que ens trobem ara. Estem davant d’un bloqueig que tot són ‘nos’. Alguna vegada hi haurà d’haver un si.

Fèlix Riera: M’interessa molt tocar temes concrets. El tema del litoral, igual que Montjuïc, és un espai definit i el tema del litoral també ho és. Vull recordar que en aquests moments hi ha dos projectes culturals en marxa, quan dic en marxa vull dir com a mínim formulats a la ciutat de Barcelona, que és l’Hermitage i les tres xemeneies del Besòs. I que hi ha tota una composició d’aquest litoral en la qual hi ha temes esportius, òbviament lligats al món de la natació i al món del mar, que hi ha una forta integració del hotels, d’oferta turística, etc, i que en canvi aquest litoral té una mancança cultural considerable. És veritat que pots anar al Cruïlla en un moment determinat de l’any a veure una sèrie de concerts però com a lloc estable que poso sobre la taula, no sé com veieu el tema del litoral. Aquest litoral que aniria de l’Hotel Vela a les tres xemeneies del Besòs.

Xavier Marcé: Has posat moltes coses sobre la taula. I de naturalesa molt diferent. Primera qüestió: no som la capital d’un estat. A vegades ens comparem amb París o amb Berlín o Madrid però no tenim en compte aquest aspecte, potser un pèl decimonònic, que és el plus d’inversió que els estats fan a les seves capitals. No vull entrar en un debat polític però és un fet. Això pot tenir solucions, o no, però en tot cas és una realitat. Això vol dir que tu has de treballar d’una altra forma, i jo tinc la impressió que nosaltres hem de ser capaços, per desenvolupar un projecte cultural sòlid, d’aprofitar dos grans arguments. El primer, que som (i aquí crec que tenim un avantatge comparatiu enorme) un gran espai de formació de talent. Quan parlem de formació de talent no em refereixo únicament a escoles sinó a un espai, un entorn, que és capaç de fer progressar aquest talent fins a un determinat límit.
És evident que si fóssim capaços de tenir capital afegit i iniciatives finalistes com les que has dit, una part molt important d’aquest talent podria emergir d’una manera molt més clara.
Però per fer-ho, ja que no tenim un estat, vol dir una segona condició, que és ser capaços de treballar en xarxa. És un element essencial. Tu has fet referència a dos equipaments: Hermitage i tres xemeneies. Per situar a qui ens estigui escoltant, un cas és un projecte cultural que el que fa és arribar a un acord amb un gran museu del món per portar aquí unes exposicions que no crec que això li permeti generar elements de producció o de nous continguts, però essencialment és això. I una altra que essencialment intenta muntar un hub audiovisual. Quan parlem d’un hub audiovisual estem parlant avui en dia d’on treballar radica en la xarxa. Això no es pot fer si darrera no tinc unes televisions, unes plataformes, etc. I aquestes connexions són aquelles que crec que Barcelona ha de ser capaç d’apurar al màxim. Aquest potencial enorme que tenim amb capacitat de general talent, ser capaços de tenir els instruments de xarxa suficients com perquè no es quedi en un nivell d’exportació de talent, que és una mica el que ens està passant ara, sinó que sigui capaç de portar-lo fins al seu màxim potencial d’explosió.
Jo tinc més recança a pensar que Barcelona s’ha de comparar sistemàticament amb Londres, París o Berlín des del punt de vista de la seva capacitat evocativa. Quan parlo d’evocativa, en cultura, aquí tinc més dubtes.
I respecte a l’esport, per acabar, és cert el que dius però també és veritat que l’estructura de l’esport té una lògica fundacional diferent. Catalunya té una tradició en clubs esportius molt importants, una fortalesa enorme del país, i tinc la impressió que això és un capital fundacional que és bastant particular d’aquest país i que ens ha donat unes particularitats culturals i esportives molt singulars. És una impressió que tinc, jo no sóc un expert en esport. I això és el que ens permet que amb cert tipus d’esports on un acabaria dient ‘coi, que és això del hoquei herba o el waterpolo’ doncs aquest és un país que té una singularitat extrema, no? Tinc la impressió… i això és molt particular.

Guillermo Vallet: Primer hem de fer una reflexió com a ciutat. A vegades estem parlant de debats i no estem veient què passa després, no? Hi va haver un moment que hi va haver un debat respecte al Four Seasons, es va dir que no a un projecte d’una marca molt important que ens podria aportar una clientela de valor afegit i una marca molt potent i que obre mercat. Al final el que obté la ciutat és un projecte d’uns pisos de luxe que comprarà gent que a lo millor vindrà deu dies a l’any a Barcelona. Un projecte molt especulatiu.
Ara estem debatent respecte a l’aeroport, que si ampliació, que si no. Què significa l’ampliació de l’aeroport? Després ens omplim la boca que volem ser una ciutat d’innovació.. però si no tenim un aeroport referent… no només hem d’estar mirant amb una mirada només turística o d’un problema ecològic que pot tenir una solució. Jo crec que a vegades els debats són de curta mirada i no d’ampla mirada. Ara estem parlant de l’Hermitage, portem molt anys parlant de l’Hermitage, què passarà si no ve l’Hermitage? Què hi haurà allà? Tindrem un terreny vint anys buit? Jo crec que hem de ser una miqueta més madurs i mirar el món amb una mirada molt més àmplia perquè sinó estarem constantment perdent coses. I no només perds això, no, sinó que perds tot el que et pot portar.
Jo crec que com a ciutat estem competint a nivell internacional. Si estem rebutjant coses ens quedarem amb una capital de província i anirem perdent més oportunitats. Jo crec que el debat important és dir: Barcelona ha aconseguit una cosa que poques capitals de província han aconseguit, que és estar a un nivell internacional, competint amb grans capitals. Com podem aconseguir que això continuï sent així i què hem de fer perquè Barcelona encara tingui aquesta projecció. I són els debats que hem d’intentar adreçar i arreglar.
Lo que deies del litoral igual. Com podem fer realment per intentar fer coses que siguin atraients. No ja a nivell cultural, esportiu o turístic sinó a nivell de ciutat, perquè al final tot està interrelacionat.
Llucià Homs: La reflexió que vull fer del que ha sortit ara prèviament. Hi haurà tres nivells d’escala: internacional, local i micro.
Ha sortit el tema de comparar-nos amb altres capitals europees i jo crec que aquest és un tema que Barcelona amb aquestes comparacions hem estat molt enganyosos, perquè ens estem comparant amb grans capitals, quan nosaltres estem molt lluny. I per bé que sempre hem tingut la mirada posada a París o Londres o altres ciutats europees, quan un arriba en aquestes capitals i les coneix amb més profunditat es dona compte que estem a anys llum. Les nostres infraestructures o moltes de les nostres infraestructures, sobretot a nivell cultural, tenen uns 25 anys, quan allà tenen un segle. I, per tant, hi ha una tradició i una potència com a capitals (i, evidentment, són capitals d’estat) que ens acaben generant molta frustració quan realment ens hi comparem.
Baixant un grau, parlem de l’ampliació del litoral. Jo crec que aquesta ampliació té una assignatura pendent, que és la Barcelona metropolitana. És difícil plantejar l’estructuració d’un litoral que va més enllà i que fa créixer Barcelona si realment no resolem prèviament quin és el model de Barcelona metropolitana que volem. I no estic pensant en aquesta regió enorme de 5,5 milions, estic parlant de la relació que estableix Barcelona amb l’Hospitalet, Esplugues o Cornellà, per posar tres exemples. I estic pensant amb la Barcelona més immediata. Ja no només amb un plantejament de màxims a nivell metropolità.
I baixant al cas específic de l’Hermitage i les tres xemeneies… hi ha aquí un fenòmen que amb tu, Fèlix, n’hem parlat abastament, que té a veure amb aquesta reacció de Barcelona d’oposició a tot projecte nou que planteja. Primer es planteja el debat, un debat moltes vegades d’oposició i després amb el temps aquest sedàs a vegades passa i a vegades no passa. A vegades aquests projectes es fan realitat. Però a vegades hi ha un debat previ de la ciutat que és un no rotund i que fa molt difícil plantejar projectes nous.
A Londres, per exemple, en aquests moments han plantejat han inaugurat un nou museu del disseny, que està deslocalitzat, amb una mirada molt diferent, que surt de les coordenades clàssiques que tenia l’antic museu del disseny. Això no ha suposat cap gran debat a la ciutat sinó que s’ha plantejat i s’ha acceptat i s’ha buscat que les sinèrgies que es generés al voltant d’aquest museu fossin positives. I la veritat és que al costat ja han començat a sortir petites empreses, petites start ups que en el món del disseny han començat a treballar.
Jo crec que aquí amb l’aeroport ens està passant una miqueta. El primer és un no, una oposició i, amb els dies, veurem si això s’acaba reconduint o no.

Miquel Molina: Responent a la teva pregunta concreta del litoral i la cultura…recordo que fa trenta anys a l’entorn del port es va posar en marxa un model que ja s’ha esgotat, l’IMAX potser és el símbol d’aquest final d’època, i al costat els cines Maremàgnum, l’Aquàrium sobreviu, el World Trade Center havia d’aportar moltes coses i finalment no aporta tantes coses… I que ara potser si que amb un moment en què hem d’agafar el que és possible i que tenim a la mà hi ha un inversor que vol construir un centre d’art vinculat a un museu important, a l’Hermitage, doncs potser ens agradaria posar una altra cosa però la que hi ha sobre la taula és això i és una proposta que jo crec que és interessant en aquest moment en què la ciutat està com està.

Vinculat a això ha aparegut la possibilitat que el Liceu tingui també una presència al port. Ells ho porten al cap fa temps, de poder fer òpera contemporània al Liceu, que pel Liceu això seria un fet diferencial respecte altres òperes amb les que si competeix, de ciutats importants del món i evidentment seria un factor únic que ho pogués fer en algun tipus d’entorn portuari i no necessàriament a l’edifici de l’Hermitage sinó al voltant d’algun tipus de manifestació operística.
Recuperant el que comentàveu, jo crec que marcar-se missions o objectius com el ’29 a aquesta ciutat sempre li ha anat bé, de fet tu has comentat que potser ho veies massa lluny. Jo crec que per exemple parlem de Berlín, ja que ha sortit tantes vegades sobre la taula, la illa dels museus de Berlín ha sigut un procés d’una dècada. Durant aquesta dècada has pogut anar a visitar algun museu mentre s’anaven obrint després les remodelacions però la idea de que Berlín estava fent algo important la teníem tots. Un bon plantejament d’any ’29 amb el MNAC com a epicentre d’aquesta reforma i tot l’ecosistema cultural i esportiu al voltant estaria bé.
Jo també apuntaria com a data més possible, més factible i més necessària pel que fa a la reactivació immediata de Barcelona la del 2023, aquest any el passarem com el passarem i el que ve serà de transició però el 23 tenim una feliç coincidència d’esdeveniments, 50 aniversari de la mort de Picasso, 40 aniversari de la mort de Miró, hi ha una exposició conjunta dels dos museus que després anirà a París, i altres efemèrides i altres aniversaris, com els 100 anys de Tàpies, 50 anys de l’arribada de Cruyff a Barcelona, que jo crec que és un tema que no és menor perquè per aquesta ciutat té un caràcter simbòlic important i per posar sobre la taula una altra data, 2036 els cent anys de les olimpíades populars frustrades.

Santi Nolla: és cert el que comentava el Xavier que la organització esportiva del país es fa entorn a un teixit associatiu i de clubs molt potents. Amb el tema de l’esport en concret parlant del litoral (perquè crec que en el tema cultural ho heu explicat tots molt bé) passa una mica això que comentaves del tema dels clubs, com el Barceloneta. A mi en el tema del litoral m’agradaria poder fer algun tipus d’aposta, que no sé si és possible… a Barcelona hi ha una cultura surfera. Hi ha una moda surfera, hi ha més tendes surferes no et dic que a Califòrnia però hi ha una cultura surfera sense tenir surf. A l’igual que la Barcelona dels jocs olímpics va obrir la ciutat al mar, estaria bé mirar com es pot ajustar o projectar l’obrir l’esport al mar o el mar a l’esport. No tenim el vent de Tarifa ni les onades, que venen quan venen… però si que caldria mirar de potenciar d’alguna forma aquesta cultura més surfera. Jo crec que s’ha fet alguna proposta que val la pena reflexionar. Això seria una aposta que fins ara no existeix i que estaria bé perquè entronca d’alguna forma amb la cultura comercial i de viure de tot un sentit de joves i de gent que té un bon desenvolupament… No sé com fer-jo però si que estaria bé plantejar-se que el mar s’obri, no només la muntanya.

Rafel Niubó: Jo no estic a l’equip de govern de la ciutat però conec alguns projectes que està fent l’equip de govern amb el regidor d’esports. Hi ha el projecte del pavelló blau que és utilitzar tot el mar, igual que la recuperació del riu Besòs. Si vols aniré cantant una per una totes les coses que hi ha al litoral: Club natació Barcelona, Club natació Barceloneta, Nàutic, Marítim, el port dels velers, el port olímpic, la base nàutica, el port del Fòrum… dubto que hi hagi quasi un metre quadrat que no hi hagi res i si hi ha metres quadrats només cal mirar per les tardes la gent que està patinant o anant en bicicleta o corrent per tota aquella zona. Fins i tot ha estat escandalós quan hem vist imatges del postcovid com la gent sortia a córrer. No hi deu haver un metre on no es produeixi això. A més tenim una alta concentració de vela. Aquest projecte que s’està impulsant des de l’Ajuntament del pavelló blau… a més a més es vol entrar cap a dins del mar. I no estic d’acord amb tu (Homs) respecte el que no ens hem de comparar. Mira, a la nostra organització, que és esportiva i que gestiona un equipament turístic, que és un alberg esportiu tematitzat, quan anem a un congrés mundial et puc dir de memòria les ciutats que sortiran com a top per anar-hi un jove: serien Amsterdam, París, Londres, Praga, Budapest, Milà, Roma i Barcelona. No n’hi ha moltes més. Per tant si que competim al màxim nivell. Estic parlant de turisme juvenil tematitzat, que busca això, estic parlant de hostals o albergs. Altres no hi són. Oi tant que estem a la primera a la champions en aquests casos.
Llucià Homs: per aclariments. No vull dir que Barcelona no pugui ser un referent, i de fet ho és en molts aspectes puntuals. El que dic és que quan comparem la ciutat en conjunt amb aquestes grans capitals, i aquí Barcelona jo crec que als ’80 i ’90 això s’ha tendit a fer molt, ens genera molta frustració perquè no som aquestes grans capitals. Quan tu parlaves de comparar Barcelona amb París, a banda d’aspectes molt puntuals com ara d’educació d’empreses de negocis, som un gran referent mundial, però si tu compares la ciutat de Barcelona amb Londres és evident que estem molt lluny. I aquestes comparacions estan molt bé per prendre-les com a referent, i això és el que volia dir, però quan ens hi comparem com si fóssim Reus, París, Londres, ens genera molta frustració com a ciutat.
Rafel Niubó: Crec que estem per sobre, fins i tot. Nosaltres tenim un patrimoni molt important a Catalunya que es diu el Real Automòbil Club de Catalunya. Ho organitza tot. Rally de la Copa del Món, els grans premis de motociclisme i de Fórmula 1. Quina altra ciutat del món organitza aquestes tres coses? No n’hi ha cap, no n’hi ha cap. Un dels patrimonis molt importants que tenim en aquesta ciutat són les entitats. El Barça seria un altre cas. A mi, si l’estadi està a Montjuïc o està a Les Corts o en un altre lloc, avui està aquí i demà està allà, ja en porten cinc de camps. En canvi la institució no. La institució és molt important. I tenim moltes institucions, podria dir més, el Racc i el Barça, o l’Ateneu. O altres. Una de les nostres fortaleses és el patrimoni, el principal que tenim són les entitats. Culturals, esportives i de tota mena. Jo si que no tinc aquest complex de dir que n’hi ha un altre que ens passa la mà per la cara. En tot no pots ser el millor, això està clar. Però en molts temes és evident que som un referent. Si no, no hi hauria moltes empreses o executius que si poden vindre a treballar prefereixen venir a treballar aquí.
Llucià Homs: Venen aquí però jo crec que el parc empresarial de Barcelona està a anys llum de la city de Londres. I si vols entrem en matèria i entrem a discutir. Si analitzem la ciutat en termes culturals i la comparem amb el que és París o Londres, el nostre MACBA està bastant lluny del que pot ser la Tate o el Centre Pompidou. Només la reforma que estan plantejant i l’expansió que estan fent internacional ens deixa com una cosa molt petiteta. És això al que jo em referia. Jo no és que menystingui Barcelona, la poso molt en valor, el que dic és que aquestes comparacions amb grans capitals a vegades històricament ens han generat certa frustració.
Xavier Marcé: Jo no sé perquè ens hem de comparar tant. Et parlaré d’una experiència personal. Jo mai he considerat que sigui un dèficit de Barcelona el fet de que jo hagi d’anar a Madrid a veure ARCO. I quan algú em planteja que Barcelona hauria de tenir una gran fira d’art li dic: miri, és incompatible una fira d’art del nivell d’ARCO (que no és tampoc la millor fira del món) a Barcelona i una igual a Madrid. Perquè hi ha estructures culturals que tenen una lògica global i el mercat de l’art no és un mercat local, és un mercat global. No hi pot haver un mercat de cinema a Cannes i un altre a Niça o a París. Miri, França ha decidit que és Cannes, què vol que li digui. I quan el Mobile se’n va d’Amsterdam i ve a Barcelona la centralitat del mòbil deixa d’estar a Amsterdam (en termes firals).
Hi ha una realitat que la hem de mirar en termes globals. Jo sempre he considerat que París és patrimoni cultural meu, no li veig el problema. Torno a insistir. Hi ha una especialitat cultural que tenim aquí: que som una enorme fàbrica de potencials creadors. A vegades ens equivoquem quan no som capaços de fer-los bullir lo suficient i ens sembla que són tan bons que els cremem aquí mateix fent coses que en realitat a la que surts demostren que no són ni tan sols els millors. També passa. Però en tot cas el potencial en molts casos el té… i en termes globals la fabricació de talent no és una part essencial del constructe cultural. A mi m’ho sembla. Ho hauria de ser. Quan en termes musicals algú diu Seattle ha estat en molts moments la fàbrica musical de la revolució del pop rock del món… ja sabem que ma maquinària econòmica estava a Nova York o estava a un altre lloc, no? Tinc la impressió de que a vegades, i ara poso un tema sobre la taula del que abans he fet una referència, quan he dit sense cap voluntat d’incidir en aquest tema, el que suposa a vegades la manca d’estat, a vegades dic per contra volem simular un estat que no tenim. I fem algunes coses que en cultura acaben sent absolutament ridícules. Poso sobre la taula el paper de la societat civil en la construcció cultural d’aquest país. Ho podem discutir. Donaria per un altre tema. Aquestes coses una ciutat hauria de revisar-les.
Quan jo he dit abans que talent i xarxa són dos elements que Barcelona ha d’assumir com a intrínsecs perquè la singularitat extrema serà molt difícil que l’aconseguim amb termes generals, en coses puntuals segur que si. La solució és aquesta: xarxa. Capacitat de treballar en horitzontal, i renunciar a vegades a la vertical. Si se’m permet dir-ho amb un esquema tan gràfic.
L’esport crec que té unes característiques particulars. Per això abans hi he volgut posar un especial èmfasi en alguna cosa que heu repetit, que és que la singularitat de la xarxa associativa catalana i barcelonina n el món de l’esport crec que li dona unes particularitats segurament que no les trobaries en moltes altre ciutats del món.
Fèlix Riera: Ens queda un quart d’hora, i hi ha un altre aspecte que jo crec que val la pena incidir sobre aquesta idea que exposava fa un moment sobre… que torno a insistir per tercera vegada, no pels convidats sinó pels que ens estan escoltant, que no es tracta tant d’introduir el factor de la importància de l’esport, del turisme i la cultura que òbviament són molt importants per la ciutat si no som capaços d’armar un àmbit on aquests tres elements juguen en competència amb altres ciutats. Al final això és important per Barcelona. Independentment de en quin àmbit vols competir i quin és el teu referent. Però és evident que, per exemple, fa uns anys enrere, una ciutat que dedicava molta competència al tema cultural i no feia tanta esmena al tema esportiu, això tenia una incidència menor en la capacitat d’atracció del turisme, no? En aquest sentit hi ha ciutats paradigmàtiques. Venècia seria un cas extrem en aquest sentit, que és precisament una ciutat que la seva aposta és cultura, cultura i cultura. Cultura a totes hores i en tot tipus de format. En canvi, els últims anys s’està demostrant que com els Players són a nivell global i no solament actuen en l’àmbit europeu sinó que actuen en l’àmbit asiàtic, al nord d’Àfrica, als Estats Units, al món anglosaxó, al món atlàntic, cada vegada es fa més evident que les ciutats necessiten incorporar noves competències, ben articulades, ben harmonitzades, ben pactades entre elles. I una d’elles és l’aparició del fenomen de l’esport. Quan tu mires la història de la Olimpíada del ’92, i mires bé el fil que estira els grans projectes de ciutat, te n’adones que el projecte esportiu del ’92 és impossible d’explicar sense el fet cultural. És a dir, el gol més important que va marcar Catalunya o Espanya, és igual, en aquella Olimpíada va ser el de la cultura. Traduïda en arquitectura, en nous equipaments culturals, en una manera molt més contemporània de veure el món que ens envoltava. La Olimpíada, i simplement ho deixo sobre la taula, es produeix al mateix temps que Barcelona diu que no al mitjó de Tàpies al MNAC. Al mateix moment es produeixen els dos fets. Que es fa una olimpíada que és una obertura al món internacional i un fet que és precisament tot el contrari. Al mateix temps a la mateixa hora Barcelona va prendre una decisió. I aquesta decisió va ser curativa en la mesura que va introduir el factor cultural, esportiu i del turisme com un element de competència de la ciutat en relació als altres.
Quins serien aquests esdeveniments, s’ha parlat molt dels jocs olímpics d’hivern que porta temps sobre la taula. L’altre dia parlava el Miquel del tema del mundial d’atletisme que es podria celebrar a Barcelona. O els jocs d’estiu, que ja s’havien celebrat a Tarragona però que no té perquè perdre la oportunitat que es tornin a produir o a projectar a la ciutat de Barcelona. Jo poso sobre la taula quins projectes creieu vosaltres que avui podrien armar aquest àmbit de competència entre cultura, turisme i esport.
Rafel Niubó: Podem anar d’oca en oca i de jocs olímpics en jocs olímpics. Los Angeles ha passat cada 30 anys, París ha passat 30 anys, per tant podríem anar d’oca en oca. Ja ens tocaria presentar-nos. Però jo no sé si ens toca aquests o toca els d’hivern. El que si que volia dir és que quan es van fer els jocs olímpics entre un 8 i un 11% del pressupost va anar a esport, només aquesta quantitat. El 90% va anar a d’altres coses, a transformar la ciutat que és la ciutat que tenim. Però si que s’ha produït una cosa important: no sé exactament en quin moment es produeix, segurament ho sabrà més el regidor, però el fet de que pagués un consorci públic-privat de turisme de Barcelona si que ha estat determinant, perquè algú se n’ha ocupat, d’aquest tema, de posar al mapa. És tan d’èxit, aquest tema, que quan jo estava la Generalitat es va repetir el model. Turisme de Catalunya, sabent que imitàvem a turisme de Barcelona. Has preguntat: cal una aliança? Tots n’hem tret les conclusions finals. Si. Però segurament també hauríem d’analitzar quins són els problemes que tenim i jo crec que la falta de cooperació entre els sectors, també ho podem posar com un tema en negatiu.
Diem, per exemple, Circuit de Catalunya, que és una altra cosa que conec. El Circuit de Catalunya significava que algú es menjava (i es menja) el dèficit de la gestió, normalment una institució pública, però en canvi no és qui fa els business. Sabíem perfectament que des del màxim el Maresme fins a Sitges i en punta fins a Vic els hotels estarien plens. Però el dèficit se’l menjava la institució pública. Ara seguirà passant. Per tant, o tots mengem pernil o tots llepem os. Mai es va aconseguir que hi haguessin els hotels oficials de la Fórmula 1, que hagués pogut ser, en altres esdeveniments quan es fan congressos es diu: aquests hotels, que són els que participen amb la gestió, són els oficials. La resta ja fareu el que voldreu.
Un dels conflictes que podem posar si volem millorar és quines són les debilitats que tenim. I la falta de cooperació ho és. Entre institucions. Però la falta de cooperació pública-privada també pot ser-ho. Jo crec en aquests mecanismes, com el consorci que es va fer de turisme, perquè d’una manera o altra sap vendre, sap situar al mapa. Si no hi ha algú que se’n preocupi d’aquell tema, no funciona.
Jo domino esports i parlo d’esports. Les tres ciutats més importants del món en pràctica esportiva són Boston, San Diego i Barcelona. Aquesta ciutat també ha passat pels jocs olímpics, té un nivell de pràctica esportiva tremenda. Només d’instal·lacions públiques que facin esport n’hi ha 200.000 i de privats n’hi ha 100.000 més. Per tant 300.000 persones practiquen esport a centres esportius, la majoria públics, d’una qualitat altíssima, més que a vegades privats d’altres ciutats. Jo potser ho tinc molt interioritzat, que és així, i m’ho crec.
Guillermo Vallet: El tema dels consorcis públics – privats ja apuntava en aquest debat. Jo crec que el món públic és el que ha de posar les normes i el món privat ha de posar els calers i apostar-se el patrimoni.
Jo crec que ara hi ha una manca d’aquesta relació perquè hem viscut una pandèmia impressionant però el món té un excés de liquiditat. Hi ha molts calers sobre la taula. Molts calers que busquen projectes que sigui interessants i que tinguin un bon retorn. Jo crec que és una molt bona oportunitat de si realment volem tenir una visió gran de ciutat i volem tenir… al final què busquem com a ciutat? Doncs òbviament que els nostres ciutadans puguin viure bé. I intentar que hi hagi una redistribució de la riquesa. Crec que amb això estem tots d’acord. Però no està contraposat el dir que vull fer unes actuacions públiques molt concretes d’habitatge públic, o vull afavorir un col·lectiu que ho està passant molt malament, amb fer coses grans en el món privat. Al final tota aquesta riquesa que es genera segurament farà que els ciutadans al final visquin millor i hi hagi una millor redistribució de la riquesa.
Jo crec que tenim un problema d’entesa entre el món públic i el privat per realment poder fer que la ciutat continuï creixent i que es puguin cobrir tots els objectius, tant els públics com els privats. Jo crec que és aquí on realment hauríem de tenir un debat de veure com fem que hi hagi una millor entesa per tal de poder plantejar projectes molt interessants que pot fer la ciutat i que ara no pot fer per una manca de lideratge. No sé si és primer l’ou o la gallina però hi ha una manca de lideratge en aquest sentit. O no hi ha un interès que hi hagin aquests grans projectes que puguin fer que la ciutat pugui continuar creixent.
Llucià Homs: Quins són els projectes de futur. Barcelona és una ciutat que ha crescut fins i tot urbanísticament en base a excuses. Però hi ha un element sobre les capacitats de la ciutat, que són moltes, que tenen a veure amb aquesta doble mirada entre la col·laboració público-privada, que apuntava el Guillermo, al mateix temps que la col·laboració entre els diferents equipaments. Jo crec que aquí tenim un exemple clar, que és el tema d’Apertura Barcelona, que en un moment determinat es posen d’acord una sèrie d’institucions (unes públiques, altres amb mirada més privada) que són capaces d’articular un projecte comú per transcendir en un moment concret. I jo crec que això ha estat un exemple d’èxit. Amb tot el tema musical posa Barcelona al mapa durant uns moments concrets. Crec que és una fórmula que nosaltres l’hauríem de saber aplicar en altres de la cultura o l’esport o el turisme.

Miquel Molina: Jo voldria parlar d’una sèrie de dates, he posat sobre la taula la del ’23 com la més factible, i és una cosa que Barcelona pot considerar que s’ha de celebrar i celebrar-ho. Parlo una mica amb un món ideal al marge de si en cada moment el nivell de confrontació política i la situació econòmica ho permet. Però en un món ideal parlem del que tenim sobre la taula, tenim una candidatura als jocs d’hivern del 2030, que avui ha estat refrendada pel president del govern. Jo crec que és una candidatura que és bona en el sentit de recosir la relació Barcelona-territori, que ha estat molt qüestionada i que ha patit molt tots aquests anys de conflicte polític. És una bona candidatura pels Pirineus, per millorar infraestructures, tinc dubtes amb el tema del canvi climàtic, com evolucionarà i què ens podem trobar d’aquí uns anys, però crec que per Barcelona potser és interessant en aquest sentit però no crec que tingui un gran impacte ciutadà uns jocs d’hivern a Barcelona.
Lligant-ho amb lo del ’29, cent anys de l’exposició, aquest gran rellançament del MNAC, he estat mirant dates i el primer mundial d’atletisme que sembla que no té candidats que ho demanin és el ’29, podria ser una feliç coincidència. El ‘27 sembla que Londres ho vol celebrar i el ’25 havia de ser a Kènia. A nivell europeu també tenim lliure la data del ’30. Ho hauríem de demanar amb temps perquè tothom s’ha espavilat i hi ha ciutats que hem anomenat aquí, com París, Roma o Londres que estan ficades dins d’aquestes candidatures.
Després hi ha el tema dels jocs olímpics d’estiu, 2032, sembla que seria Brisbane, que és la que sembla que el COI està interessat que sigui allà però el ’36 són els cent anys d’aquesta frustrada Olimpíada popular. Amb un horitzó com aquest jo crec que fins i tot, al marge que anem a aquesta candidatura dels jocs olímpics podríem aspirar a aquests jocs, si més no per presentar una bona candidatura i que servís per alinear esforços. Després te’ls poden donar o no però si la candidatura és bona, s’alineen esforços i es provoquen consensos i defenses dignament la candidatura, encara que no l’aconsegueixis, és positiu.

Santi Nolla: Jo Miquel els jocs d’estiu a Barcelona per segon cop abans que Madrid ho veig bastant complicat. És collonut mirar d’intentar-ho però ho veig una mica complicat.
Tu deies, Fèlix, que els jocs del ’92 van ser un èxit cultural i és cert. La ciutat es va transformar i va ser un èxit esportiu. Perquè va ser un èxit econòmic. Per primer cop hi va haver una inversió econòmica realment potent en el món de l’esport. Es van crear els CARS, on hi podia haver una formació específica i concreta per esports que segurament no haguessin tingut desenvolupament i va ser un èxit brutal. Jo recordo que a Seul hi van haver quatre medalles, i als jocs de Barcelona 22. I no s’han aconseguit 22 però noi s’han baixat de 15 o 16.
Hi va haver un abans i un després en el món de l’esport amb els jocs olímpics. I parlàvem abans de la necessitat de posar-se d’acord. Tothom es va posar d’acord. I mira que era difícil. I van sortir bé a tots els nivells. Per la ciutat, per la transformació, pel tema cultural i esportiu…
Jo crec en els jocs de Pirineus-Barcelona, em sembla una molt bona proposta i des del punt de vista de l’esport per una qüestió. Si aquests jocs han de servir perquè hi hagi un AVE a Puigcerdà està bé, però si serveixen realment perquè el territori s’aproximi a Barcelona o Barcelona vagi al territori… i sigui més còmplice… I el món de l’esport pugi un graó, el món de l’esport d’hivern, que té un nivell de practicants i de llicències brutal i en canvi de competició no té un barem que puguis dir, és més o menys igualat. Hi ha moltíssima gent que practica per exemple esquí i resultats d’esquí esportius són molt minsos. Si serveix perquè es pugui donar un salt esportiu jo crec que seria una bona idea.
Xavier, de quin club ets?
Xavier Marcé: del Barça.
Santi Nolla: ah, havia entès jo sóc barceloní però no sóc del Barça.
Xavier Marcé: Sóc barcelonista però no culé. Vol dir que si guanya el Madrid no em suïcido. I vull que l’Espanyol estigui a primera.
Lo públic-privat és fonamental. Però és una relació que no s’hauria de dubtar, perquè com es construeix una ciutat, sinó? Qui ho qüestiona és que està plantejant-se un model que jo crec que està un pèl superat en aquests moments. Dit això, crec que les Olimpíades o al Fòrum l’esport era el de menys. Tu has dit una cosa molt eufemística, un 10% a l’esport, la resta en altres coses… En realitat, perquè serveix un esdeveniment? Per transformar la ciutat de tal manera que faci possible que passi tot el que ha de passar. I en aquest sentit la seqüència Olimpíades-Fòrum, un cas amb èxit i un altre amb molt poc èxit, mata definitivament el ? en aquesta ciutat i dona joc en aquells informes que, d’altra banda, en Serra i en Maragall que eren funcionaris del prosiulisme, havien elaborat, que era el pla de la Ribera, etc. Per tant, que estem passant, matant etapes, perquè la ciutat pugui donar els salts que ha de donar. Clar que va tenir impacte cultural, perquè permet desenvolupar tota la xarxa d’equipaments de la ciutat.
També voldria recordar una cosa molt important. Abans l’ha dit en Llucià molt encertadament. És difícil jutjar la trajectòria d’un equipament quan en alguns casos només porta dos directors o directores. A França o Alemanya en porten 20 o 20 i, per tant, la trajectòria i la massa crítica és d’una altra naturalesa. Però a mi em sembla que quan parlem de la necessitat de crear esdeveniments és perquè les ciutats que no tenen una estructura estable d’inversió permanent o projecció constant necessiten a vegades elements que generin consensos que permetin transformar la ciutat per tal que passi el que ha de passar. Perquè sinó no passa.
En aquest sentit voldria recordar una cosa. Quan parlava del ’29 estic parlant d’una idea que passa el ’29 però que s’ha de planificar el ’23. La Barcelona del ’29 es planificarà el ’23, el setembre del ’23.
Rafel Niubó: Hem acabat anant als jocs olímpics, per tant ho estem esportivitzant tot. És un terreny còmode.
Si mirem Río o Mèxic, quan es fan els jocs olímpics coincideix amb una situació econòmica molt complicada per a aquests països, a on s’arriba a la conclusió que mentre no hi ha diners per a atendre la ciutadania hi ha diners per fer un estadi per fer un gran esdeveniment. No va ser el cas de Barcelona, i hi havia una situació de crisi econòmica i d’atur molt important en aquells moments.
Les crítiques de construir grans estadis i fer grans coses quan no hi ha diners és un problema per a la població. Aquí no va ser el cas. Aquí hi havia un altre criteri, d’una cosa que es deia nova centralitat, els districtes que es construïa i una xarxa d’equipaments que després va servir tota per a la ciutadania. Es van construir uns equipaments que servien pels jocs olímpics, pels paralímpics i immediatament perquè el ciutadà… per exemple, la gent coneix l’anella olímpica. Doncs a Barcelona n’hi ha dos, d’anelles olímpiques. Una a l’anella olímpica i una rèplica de la segona anella olímpica que anava de Fabra i Puig a Río de Janeiro. A Can Dragó. Es va voler replicar perquè als ciutadans se’ls acostés la pràctica de l’esport. I molts dels atletes que anaven a l’estadi feien els entrenaments olímpics a Can Dragó.
La xarxa d’equipaments va ser una xarxa d’equipaments molt intel·ligent, districte a districte, quasi barri a barri.
Jo crec en els jocs olímpics d’hivern. A l’últim treball que va fer l’anterior equip de govern xifrava en molts pocs diners per a la ciutat de Barcelona. Molts pocs diners volia dir 3 o 5 milions d‘euros. Fer-los. Hi havia d’altres infraestructures, però n’hi ha que estan comptabilitzades i que fan una mica de vergonya. Jo recordo a les segones eleccions que hi van haver a Catalunya es va fer una exposició al Palau Robert que parlava de l’Eix del Llobregat, que havia d’arribar fins al Túnel del Cadí. Encara falten 12 km per acabar, després de 30 anys llargs, la connexió amb el Túnel del Cadí.
Hi ha vegades que com a país fa una mica de vergonya. O sigui, que no puguis acabar 12 km per connectar l’Eix del Llobregat amb el Túnel del Cadí… tots hi haureu passat alguna vegada… Quants anys fan falta per acabar una cosa. 30? 40?
Guillermo Vallet: Respecte El que estàvem comentant d’organitzar esdeveniments per transformar la ciutat, jo crec que en aquest sentit és obvi que Barcelona va aprofitar molt bé els jocs olímpics per a fer una transformació i que els ciutadans l’aprofitessin. Però tenim a la mateixa data un esdeveniment que és la Expo de Sevilla que és totalment el contrari. Al final aquelles infraestructures quasi han quedat abandonades i no les han pogut capitalitzar. La reflexió és: si hem d’aprofitar aquests esdeveniments per a fer una transformació pensem molt bé què farem després perquè realment sigui una inversió molt rentable.
O lo que ha passat després a la expo de Zaragoza del 2008. S’han fet inversions molt importants que després queden totalment abandonades i que no s’ha pensat què fer-ne.
Santi Nolla: Amb els jocs de Pirineus es planteja, no es planteja com abans es plantejava construir una pista de box. No hi haurà pista de box, s’anirà a Albertville a fer els box. No hi ha problema. El gel es farà al Palau Sant Jordi, si es pot. Però no són els jocs d’abans, absolutament faraònics i monumentals, on tota la càrrega econòmica estava a la ciutat. Aquí si que ha canviat.
Xavier Marcé: A mi el que em preocupa és que planteja un model de fer grans esdeveniments esportius que obligarà a certes reflexions. Perquè està funcionant des del punt de vista esportiu. I és un esdeveniment absolutament descentralitzat. Molt més sostenible, segurament, i igual d’eficient des del punt de vista esportiu.
Fèlix Riera: hem de donar per acabada aquesta primera trobada sobre turisme, cultura i esport. Avui sortim, o estem a punt de sortir, o tenim la impressió que sortim d’una pandèmia. Les ciutats i tots els països del món es troben redefinint les seves estratègies. En aquests moments les ciutats que millor estan investigant el seu potencial no està en comptar el que tenen sinó en veure com i de quina manera estableixen aliances que han quedat per diferents motius perdudes en el temps o poc articulades. Per tant, des del punt de vista de les ciutats les que en un futur tindran més potencialitat ( i això s’està veient a París amb el tema dels jocs olímpics del ’24 preveient quines persones o institucions hi participen) és la necessitat de veure que podem sortir de la pandèmia si tornem a recompondre el nostre mapa estratègic. Com podem tirar endavant un projecte de ciutat quan, en aquests moments, hi ha aquesta idea de la ciutat-regió, d’això que diem la regió metropolitana, que necessita posar en valor una sèrie de potencialitats que si no es posen en valor no té sentit moltes vegades dedicar-hi esforços.
Seguim en l’exemple de tenim molta gent que practica esport d’hivern i tenim poca traducció dels seus resultats. Però la qüestió seria: és possible avui, en una ciutat del segle XXI, poder orientar un projecte de ciutat atractiu quan ja la ciutat té un potencial de turisme tan gran com Barcelona sense tornar a posar en valor l’esport, la cultura i el turisme? I probablement arribarem a la conclusió que no és possible. I llavors vindria la segona pregunta: I si no és possible, com és possible que no tinguem un pla de ciutat on aquest potencial s’identifiqui a partir d’una sèrie de dates que tu has posat sobre la taula, i que ajuden a ordenar algunes prioritats en termes d’on podríem incidir-hi.
Per acabar, i quan moltes vegades es planteja com i de quina manera el tema del turisme pot ser entès en positiu, moltes vegades hauríem de fer l’esforç d’entendre que el turisme és positiu en la mesura que s’identifica en un moment donat com una qüestió que és un motor d’atracció per a d’altres àrees, com és la cultura i l’esport. I que se’n pugui beneficiar. Com se n’ha beneficiat en el seu moment del tema del modernisme. Es deia que la ciutat de Barcelona descobreix el modernisme. Jo vull recordar que el tema del modernisme s’actualitza perquè Gerald Miracle fa una gran exposició de Gaudí i fa una cosa molt senzilla: 1/ fa un projecte d’altíssima qualitat intel·lectual, d’una gran honestedat intel·lectual i fa un projecte que ocupa un espai a l’àmbit del debat internacional artístic que ningú havia desenvolupat. El porta a Japó, el porta al món i la gent queda enlluernada davant el potencial del modernisme.
Es tracta de tornar a posar en marxa allò que ens porta a tenir una singularitat com a ciutat. I insisteixo, ciutats com Madrid, París o Londres juguen decididament la carta del turisme, l’esport i la cultura com una tríada que genera un nou marc de competències de ciutat. La qüestió és si la ciutat de Barcelona, o les ciutats en general, assumiran això com una demanda, com un imperatiu per desenvolupar el seu potencial de cara al futur.

Agrair al Santi Nolla la seva presència, de veritat. A més em consta que en aquests moments hi ha un partit molt important.
Al Miquel Molina, que sempre té la deferència d’ajudar al projecte de Rethink les seves aportacions.
Al Llucià, que també ho fa des de l’àmbit de la cultura amb les seves aportacions.
Al Guillermo, que em sembla que des de la seva posició de l’àmbit del turisme i del món de la restauració i dels hotels que sempre ens ajuda a entendre una mica millor quin és el paper econòmic d’aquests actors.
Al Rafel, que no coneixia personalment, m’ha semblat molt interessant alguna reflexió, com la que deies de la inversió de l’11% a les olimpíades en temes d’esport, indicatiu de la capacitat que van tenir les olimpíades per generar una sinèrgia amb l’àmbit de la cultura i de la societat en general.
I al Xavier Marcé, des de l’àmbit de la regidoria de turisme i empreses creatives, perquè crec que des de la seva àrea s’està fent una feina excel·lent de reactualitzar algun dels debats i amb la seva aportació de l’economia del visitant crec que ens ajuda a perfilar millor algunes de les qüestions que hem parlat avui.
Moltes gràcies.

OTROS ARTÍCULOS

TURISME, CULTURA I ESPORT: UNA ALIANÇA NECESSÀRIA L’EDITOR JAVIER GODÓ REP LA MEDALLA D’HONOR DELS 250 ANYS DE FOMENT

GERARD ESTEVA: “A LA BARCELONA D’ADA COLAU LI MOLESTA L’ESPORT”

El president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) considera que l’esport hauria de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat i projectar una imatge internacional que faci de Barcelona una de les ciutats mundials amb més atractiu

Per Manel Manchon

Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 1984) comunica a tota velocitat. Sap què vol transmetre i ho fa amb convicció. És advocat i músic, i el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Considera que l’esport hauria de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat i projectar una imatge internacional que faci de Barcelona una de les ciutats mundials amb més atractiu. I entén que això no es pot donar ara amb l’equip municipal que governa la capital catalana. “A Barcelona hi ha una persecució ideològica a tot el que representa l’esport”, afirma sense dubtar-ho.

On està ara Barcelona, en el terreny de l’esport; tenint en compte el que van suposar el Jocs Olímpics de 1992 i la idea que s’ha imposat de que es viu molt encara de la inèrcia que es va crear?
A Barcelona li ha anat bé quan ha estat lligada a l’esport, com amb els Jocs Olímpics del 92. També posteriorment apostant per l’organització d’esdeveniments internacionals. La marca Barcelona i la ciutat van ser referents en matèria esportiva aportant valor social, cultural i econòmic pel públic que captava. El 2012 érem la segona ciutat del món en el rànquing mundial, posició que fa anys que hem perdut. Això ha passat perquè la Barcelona d’Ada Colau no creu en l’esport. Ha passat d’un pressupost de 43,8 milions d’euros el 2021 a 27 milions el 2018. D’altra banda hi ha altres factors que expliquen el canvi com la falta de lideratge de l’alcaldessa. Barcelona ha renunciat a liderar un món que ens ha donat molta projecció i que ha estat cabdal pel progrés de la ciutat. No lidera esdeveniments internacionals, ni els JJOO d’hivern i això te conseqüències molt negatives per l’economia, la salut i l’ocupació de la ciutat.

És l’Ajuntament, per tant, l’obstacle?
El govern d’Ada Colau ha demostrat que no té interès en el món de l’esport. És la ciutat del seu entorn europeu amb la proporció més baixa d’instal·lacions esportives per habitant. Això ha provocat l’expulsió de la gent de l’esport, d’entitats i equips de bàsquet, de patinatge, de moltes modalitats, que han emigrat de Barcelona perquè el consistori no dona les respostes adients. Nosaltres mateixos tenim propostes que no s’escolten com la conversió de la pastilla del zoo marí en instal·lacions esportives, o una proposta per aprofitar el cobriment de les rondes amb equipaments esportius. Però l’Ajuntament, en canvi, ha apostat per carregar-se les pistes esportives en els centres d’ensenyament públics per plantar arbres. Quin missatge oferim als nostres nens i nenes? En aquests moments l’obesitat infantil és un gravíssim problema que portarà conseqüències de caràcter estructural a mig i llarg termini per la salut de la població. L’esport és part de la solució, i per això no entenem per què a la Barcelona d’Ada Colau li molesta tot el que representa l’esport.

Em parla de l’Ajuntament, però què fa el sector privat? Ha de col·laborar molt més per aconseguir projectes esportius d’envergadura?
En l’activitat esportiva necessites la complicitat de l’administració pública. Nosaltres hem fet propostes per portar competicions Internacionals, però la decisió és de l’Ajuntament, en aquest cas de Barcelona. Volíem que el mundial d’handbol femení del proper any, que organitza Catalunya i València, amb les respectives federacions espanyola i internacional, tingués la seva final al Palau Sant Jordi. Els valors que es podien transmetre eren clars. Tothom aposta per l’esport femení. Però finalment no es farà. La iniciativa privada ha sigut aquesta que ha mantingut viva, per exemple, la candidatura dels JJOO d’hivern. Ara és la millor opció que tenen Barcelona i Catalunya per reactivar-se.

Aquests jocs, realment tenen una possibilitat real de fer-se a Barcelona?
Sí, hi ha moltes possibilitats. Hi ha acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, com s’ha vist en l’entrevista que van celebrar Sánchez i Aragonès. La decisió es prendrà l’any vinent, i els Jocs es faran el 2030. Des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica no hi ha entrebancs. Seran sostenibles, tan socialment com econòmica. El COI ofereix 1.200 milions d’euros, que cobriran, junt amb els sponsors i la venda d’entrades, el pressupost que es necessita. No tindrà un cost pel ciutadà. I suposa una molt bona estratègia per transformar la ciutat i obrir-la a la muntanya. Ja es va obrir al mar amb els Jocs de 1992. A més, no serà una transformació de cara als turistes estrangers, sinó pels propis ciutadans, perquè no pot ser que es trigui el mateix que fa cent anys per arribar en tren a Puigcerdà. I a Barcelona també s’han de fer noves infraestructures. Per exemple, té sentit que a Barcelona no tinguem una pista de gel?

Per tot l’any?
Sí, és fonamental per preparar els futurs esportistes que hi puguin competir, els programes de tecnificació necessiten aquestes instal·lacions pròpies.

Un projecte que no acaba de reeixir és la transformació de la muntanya de Montjuïc en un gran complex esportiu i cultural. Com s’hauria de fer?
L’oferta és enorme i molt atractiva, però fins que no es solucioni la mobilitat no hi haurà res a fer, i no podrà arrencar cap projecte ambiciós. Si vols promocionar el lloc, primer has de facilitar l’accés.

Les dificultats que explica sobre l’Ajuntament de Barcelona, no es poden compensar amb un interès més gran per part de l’àrea metropolitana?
La resta de l’àrea metropolitana fa el que no vol Barcelona. Però els grans esdeveniments el que fan es marxar a Madrid, que ha copiat el model que teníem de Barcelona. El que s’hauria d’establir és un gran pacte estratègic per optar per grans esdeveniments internacionals, amb l’impuls de la societat civil i les federacions esportives. Hem de fer ofertes adients i tenir la complicitat de les administracions. Aportaria capil·laritat i influència. Els ciutadans de Barcelona estan perdent oportunitats. Encara vivim de la feina que va fer Samaranch, però hi ha un dia que això s’acaba. Per això, el que reclamem és una cooperació per part de tothom, sabent que tindríem alhora una gran cooperació internacional.

El que em diu és que a l’àrea metropolitana tampoc hi ha lideratges importants per potenciar l’àmbit esportiu?
Està més desdibuixat. De fet, l’àrea metropolitana hauria d’actuar com un sola entitat, no té cap sentit que tot ho hagi d’assumir una ciutat. Si la planificació global d’un esdeveniment es fes amb una visió metropolitana seriem molt més eficients i eficaços en totes les polítiques públiques i augmentarien el rendiment ecològic, de justícia social i econòmic de la gran Barcelona.

Clubs esportius com el F.C.Barcelona n’haurien de fer més, d’implicar-se més?
El Barça ja ho fa. És un planeta propi. Però és veritat que amb una estratègia conjunta es podria aprofitar molt més la seva capacitat.

I el R.C.D. Espanyol, que a vegades sembla que no sigui un equip de la ciutat, malgrat sigui físicament a Cornellà?
Ara tots els clubs estan concentrats en la seva pròpia supervivència, després de la pandèmia. Però és cert que són clubs fonamentals per la projecció internacional de la ciutat i que s’haurien d’aprofitar molt més.

L’esport ha de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat, per tant? I com es fa?
Es tracta d’un lligam necessari, que pot donar molts projectes d’enorme envergadura. Hi ha moltes modalitats diferents a l’esport que el tenen. L’esgrima, per exemple, sempre ha estat vinculat a la música, és un binomi indissociable. La motivació esportiva s’ha de complementar amb la cultura.

Com s’hauria de fer?
Nosaltres tenim lligams amb l’Ateneu barcelonès, amb el Museu Marítim, amb diferents entitats culturals i centres de belles arts. La Unió de Federacions Esportives té una gran tradició a Catalunya, ja amb el nostre primer president, Pompeu Fabra, que va voler catalanitzar la societat a partir de l’esport. És una eina magnífica, perquè arriba a moltes capes socials i d’una forma amable i respectuosa. Des dels inicis vam apostar per lligar cultura, llengua i esport.

Fins a quin punt el Circuit de Montmeló és una peça central per Barcelona?
Des d’una perspectiva econòmica és essencial. Hi ha una oportunitat immobiliària per convertir Montmeló en un hub del motor, edificant terrenys del voltant, amb hotels i pàrquings. Es tractaria d’un atractiu per practicar la velocitat al circuit, i oferir allotjaments i tallers a aquest turisme de qualitat. I que enllaçaria amb la tradició del motor a Catalunya. Però si perdem la Fórmula 1 no es podrà fer res de tot això, i serà una autèntica davallada econòmica, social i ocupacional a l’àrea del Vallès que no ens podem permetre.

S’ha de comptar amb el Govern central per afavorir tot el que apunta sobre Barcelona? Hauria d’apostar l’Estat per Barcelona com a ciutat de l’esport?
En el cas dels Jocs d’hivern ja s’ha produït l’acord. Els únics que diuen que ‘no’ són els responsables del govern de l’Ajuntament de Barcelona.

Gerard Esteva i Viladecans (Barcelona, 1984) comunica a tota velocitat. Sap què vol transmetre i ho fa amb convicció. És advocat i músic, i el president de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC). Considera que l’esport hauria de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat i projectar una imatge internacional que faci de Barcelona una de les ciutats mundials amb més atractiu. I entén que això no es pot donar ara amb l’equip municipal que governa la capital catalana. “A Barcelona hi ha una persecució ideològica a tot el que representa l’esport”, afirma sense dubtar-ho.

On està ara Barcelona, en el terreny de l’esport; tenint en compte el que van suposar el Jocs Olímpics de 1992 i la idea que s’ha imposat de que es viu molt encara de la inèrcia que es va crear?
A Barcelona li ha anat bé quan ha estat lligada a l’esport, com amb els Jocs Olímpics del 92. També posteriorment apostant per l’organització d’esdeveniments internacionals. La marca Barcelona i la ciutat van ser referents en matèria esportiva aportant valor social, cultural i econòmic pel públic que captava. El 2012 érem la segona ciutat del món en el rànquing mundial, posició que fa anys que hem perdut. Això ha passat perquè la Barcelona d’Ada Colau no creu en l’esport. Ha passat d’un pressupost de 43,8 milions d’euros el 2021 a 27 milions el 2018. D’altra banda hi ha altres factors que expliquen el canvi com la falta de lideratge de l’alcaldessa. Barcelona ha renunciat a liderar un món que ens ha donat molta projecció i que ha estat cabdal pel progrés de la ciutat. No lidera esdeveniments internacionals, ni els JJOO d’hivern i això te conseqüències molt negatives per l’economia, la salut i l’ocupació de la ciutat.

És l’Ajuntament, per tant, l’obstacle?
El govern d’Ada Colau ha demostrat que no té interès en el món de l’esport. És la ciutat del seu entorn europeu amb la proporció més baixa d’instal·lacions esportives per habitant. Això ha provocat l’expulsió de la gent de l’esport, d’entitats i equips de bàsquet, de patinatge, de moltes modalitats, que han emigrat de Barcelona perquè el consistori no dona les respostes adients. Nosaltres mateixos tenim propostes que no s’escolten com la conversió de la pastilla del zoo marí en instal·lacions esportives, o una proposta per aprofitar el cobriment de les rondes amb equipaments esportius. Però l’Ajuntament, en canvi, ha apostat per carregar-se les pistes esportives en els centres d’ensenyament públics per plantar arbres. Quin missatge oferim als nostres nens i nenes? En aquests moments l’obesitat infantil és un gravíssim problema que portarà conseqüències de caràcter estructural a mig i llarg termini per la salut de la població. L’esport és part de la solució, i per això no entenem per què a la Barcelona d’Ada Colau li molesta tot el que representa l’esport.

Em parla de l’Ajuntament, però què fa el sector privat? Ha de col·laborar molt més per aconseguir projectes esportius d’envergadura?
En l’activitat esportiva necessites la complicitat de l’administració pública. Nosaltres hem fet propostes per portar competicions Internacionals, però la decisió és de l’Ajuntament, en aquest cas de Barcelona. Volíem que el mundial d’handbol femení del proper any, que organitza Catalunya i València, amb les respectives federacions espanyola i internacional, tingués la seva final al Palau Sant Jordi. Els valors que es podien transmetre eren clars. Tothom aposta per l’esport femení. Però finalment no es farà. La iniciativa privada ha sigut aquesta que ha mantingut viva, per exemple, la candidatura dels JJOO d’hivern. Ara és la millor opció que tenen Barcelona i Catalunya per reactivar-se.

Aquests jocs, realment tenen una possibilitat real de fer-se a Barcelona?
Sí, hi ha moltes possibilitats. Hi ha acord entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, com s’ha vist en l’entrevista que van celebrar Sánchez i Aragonès. La decisió es prendrà l’any vinent, i els Jocs es faran el 2030. Des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica no hi ha entrebancs. Seran sostenibles, tan socialment com econòmica. El COI ofereix 1.200 milions d’euros, que cobriran, junt amb els sponsors i la venda d’entrades, el pressupost que es necessita. No tindrà un cost pel ciutadà. I suposa una molt bona estratègia per transformar la ciutat i obrir-la a la muntanya. Ja es va obrir al mar amb els Jocs de 1992. A més, no serà una transformació de cara als turistes estrangers, sinó pels propis ciutadans, perquè no pot ser que es trigui el mateix que fa cent anys per arribar en tren a Puigcerdà. I a Barcelona també s’han de fer noves infraestructures. Per exemple, té sentit que a Barcelona no tinguem una pista de gel?

Per tot l’any?
Sí, és fonamental per preparar els futurs esportistes que hi puguin competir, els programes de tecnificació necessiten aquestes instal·lacions pròpies.

Un projecte que no acaba de reeixir és la transformació de la muntanya de Montjuïc en un gran complex esportiu i cultural. Com s’hauria de fer?
L’oferta és enorme i molt atractiva, però fins que no es solucioni la mobilitat no hi haurà res a fer, i no podrà arrencar cap projecte ambiciós. Si vols promocionar el lloc, primer has de facilitar l’accés.

Les dificultats que explica sobre l’Ajuntament de Barcelona, no es poden compensar amb un interès més gran per part de l’àrea metropolitana?
La resta de l’àrea metropolitana fa el que no vol Barcelona. Però els grans esdeveniments el que fan es marxar a Madrid, que ha copiat el model que teníem de Barcelona. El que s’hauria d’establir és un gran pacte estratègic per optar per grans esdeveniments internacionals, amb l’impuls de la societat civil i les federacions esportives. Hem de fer ofertes adients i tenir la complicitat de les administracions. Aportaria capil·laritat i influència. Els ciutadans de Barcelona estan perdent oportunitats. Encara vivim de la feina que va fer Samaranch, però hi ha un dia que això s’acaba. Per això, el que reclamem és una cooperació per part de tothom, sabent que tindríem alhora una gran cooperació internacional.

El que em diu és que a l’àrea metropolitana tampoc hi ha lideratges importants per potenciar l’àmbit esportiu?
Està més desdibuixat. De fet, l’àrea metropolitana hauria d’actuar com un sola entitat, no té cap sentit que tot ho hagi d’assumir una ciutat. Si la planificació global d’un esdeveniment es fes amb una visió metropolitana seriem molt més eficients i eficaços en totes les polítiques públiques i augmentarien el rendiment ecològic, de justícia social i econòmic de la gran Barcelona.

Clubs esportius com el F.C.Barcelona n’haurien de fer més, d’implicar-se més?
El Barça ja ho fa. És un planeta propi. Però és veritat que amb una estratègia conjunta es podria aprofitar molt més la seva capacitat.

I el R.C.D. Espanyol, que a vegades sembla que no sigui un equip de la ciutat, malgrat sigui físicament a Cornellà?
Ara tots els clubs estan concentrats en la seva pròpia supervivència, després de la pandèmia. Però és cert que són clubs fonamentals per la projecció internacional de la ciutat i que s’haurien d’aprofitar molt més.

L’esport ha de lligar-se a la cultura i al turisme de qualitat, per tant? I com es fa?
Es tracta d’un lligam necessari, que pot donar molts projectes d’enorme envergadura. Hi ha moltes modalitats diferents a l’esport que el tenen. L’esgrima, per exemple, sempre ha estat vinculat a la música, és un binomi indissociable. La motivació esportiva s’ha de complementar amb la cultura.

Com s’hauria de fer?
Nosaltres tenim lligams amb l’Ateneu barcelonès, amb el Museu Marítim, amb diferents entitats culturals i centres de belles arts. La Unió de Federacions Esportives té una gran tradició a Catalunya, ja amb el nostre primer president, Pompeu Fabra, que va voler catalanitzar la societat a partir de l’esport. És una eina magnífica, perquè arriba a moltes capes socials i d’una forma amable i respectuosa. Des dels inicis vam apostar per lligar cultura, llengua i esport.

Fins a quin punt el Circuit de Montmeló és una peça central per Barcelona?
Des d’una perspectiva econòmica és essencial. Hi ha una oportunitat immobiliària per convertir Montmeló en un hub del motor, edificant terrenys del voltant, amb hotels i pàrquings. Es tractaria d’un atractiu per practicar la velocitat al circuit, i oferir allotjaments i tallers a aquest turisme de qualitat. I que enllaçaria amb la tradició del motor a Catalunya. Però si perdem la Fórmula 1 no es podrà fer res de tot això, i serà una autèntica davallada econòmica, social i ocupacional a l’àrea del Vallès que no ens podem permetre.

S’ha de comptar amb el Govern central per afavorir tot el que apunta sobre Barcelona? Hauria d’apostar l’Estat per Barcelona com a ciutat de l’esport?
En el cas dels Jocs d’hivern ja s’ha produït l’acord. Els únics que diuen que ‘no’ són els responsables del govern de l’Ajuntament de Barcelona.

ALTRES ARTICLES

JOSEP ACEBILLO: “EL MILLOR MODEL DE CIUTAT ÉS EL QUE NO PERMET LA CONTRADICCIÓ ENTRE ECONOMIA I ECOLOGIA” PERE NAVARRO: “LA MARCA BARCELONA CONTINUA SENT MOLT POTENT A NIVELL INTERNACIONAL” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL” JOAN CLOS: “HEM DE SORTIR DE LA MÍSTICA I MENTRE AIXÒ NO SUCCEEIXI NO HI HAURÀ CAP SOLUCIÓ”