TURISME, CULTURA I ESPORT: UNA ALIANÇA NECESSÀRIA

Rethink Barcelona engega una sèrie de trobades per debatre sobre qüestions metropolitanes i us oferim la transcripció de la primera celebrada a finals de juny a la seu de Foment del Treball

Fèlix Riera: Hola, bona tarda, a tots i a totes. Benvinguts a aquesta trobada que organitza Rethink Barcelona. Vull agrair a tots els qui estan seguint per streaming, i esperem que sigui estimulant.
A l’acte d’avui, parlarem de l’aliança cultura, turisme i esport hem convidat a les següents persones: Miquel Molina, periodista, escriptor i subdirector adjunt de La Vanguardia; Xavier Marcé, regidor de turisme i empreses creatives de l’Ajuntament de Barcelona; Llucià Homs, codirector de la publicació cultural Hänsel i Gretel; Rafel Niubó, secretari general de UAB Eurofitness; Santi Nolla, director i CEO Mundo Deportivo i Guillermo Vallet Millet, president de la comissió de turisme de Foment del Treball i vicepresident executiu d’Hotels Catalonia.
També vull agrair la presència de la Isabel Buesa, directora general d’Endesa a Catalunya.
Una de les aliances més necessàries per a la recuperació econòmica i anímica de la ciutat és la que pot establir-se d’una manera més profunda entre els sectors del turisme, la cultura i l’esport. Vull recordar que a nivell estatal l CEOE ha impulsat des de ja fa mesos una comissió de treball que fa una molt bona feina sobre, precisament, aquesta relació entre turisme, cultura i esport.
Si aquesta tríada aconsegueix major coordinació i col·laboració entre els seus actors pot ser un gran motor d’atracció econòmica i d’activació de projectes a la ciutat. Un dels aspectes que hem de tenir molt present és que ciutats com París i Madrid estan apostant fortament per aquesta aliança. Apostes com la de París, que en el 2024 celebrarà els seus jocs olímpics, o Madrid que està promovent una vegada més, al municipi de Morata de Tajuña, un nou circuit de Formula 1 i moto GP que costarà, aproximadament, 12 milions d’euros. La competència entre ciutats regió es dirimeix en el camp d’activació d’aliances com la que avui parlarem, que després dels jocs olímpics del ’92 s’ha anat diluint.
Es tracta d’advertir quins projectes turístics, esportius i culturals es poden impulsar a la regió metropolitana i més enllà dels seus límits.
Un exemple és l’activació de la muntanya de Montjuïc. En ella conflueixen el turisme, els visitants professionals que van a la fira, la cultura (amb entitats tan importants com la Fundació Joan Miró, el MNAC, CaixaForum, Fundació Mies van der Rohe, el Teatre Lliure, l’Institut del Teatre entre d’altres, o galeries com la Taché) i l’esport (com les piscines Picornell, l’estadi de Montjuïc o el Palau Sant Jordi), entre d’altres entitats esportives que desenvolupen la seva activitat a Montjuïc.
Aquestes àrees necessiten ser activades per aconseguir un major impacte d’atenció pels turistes i pels ciutadans.
S’activen projectes com l’impulsat per la Fundació Damm, que invertirà set milions d’euros per edificar terrenys del club natació Montjuïc, amb una ciutat esportiva pròpia. S’activa també amb l’interès mostrat també pel Futbol Club Barcelona per utilitzar l’estadi de Montjuïc mentre s’executen les obres del seu estadi (que indica la importància de Montjuïc com un lloc on es pot ubicar una entitat tan important com el FCB).
A la iniciativa de recuperar l’activitat de la muntanya de Montjuïc n’hem de sumar d’altres igualment importants, com impulsar la candidatura dels jocs d’hivern, que ha estat latent en els últims anys, la possibilitat de fer uns mundials d’atletisme o fer una nova candidatura dels jocs olímpics d’estiu que es podrien celebrar el 2032 o el 2036. Si sumem a aquestes possibles iniciatives les exposicions previstes pels propers anys a la Fundació Miró sobre Picasso i Miró o les que tenen previstes el MNAC o Caixa Fòrum, obtindrem una capacitat de gran interès que degudament coordinada amb el sector turístic pot afavorir la recuperació econòmica de Barcelona.
A l’abast d’aquesta aliança també incideix el Port de Barcelona, àrea on també conflueix una oferta cultural, turística i esportiva; el velòdrom d’Horta o el circuit de Montmeló, que tot i que no està a Barcelona té una importància clau pels temes turístics i per l’àmbit empresarial del món de l’esport.
Aquestes aliances també tindran el seu efecte positiu per l’aeroport, els ferrocarrils, el port de Barcelona i el sector de la restauració i hoteler.
Avui ens proposem veure com podem impulsar projectes entre cultura, turisme i esport.
Aprofito per agrair als que ens acompanyen avui la seva participació.
Llanço una primera pregunta: Creieu que és necessària l’aliança d’aquests tres sectors per a impulsar una més ràpida recuperació econòmica a la ciutat de Barcelona?
Xavier Marcé: Si, és evident que si. Jo crec que es dona aquesta aliança de natural, però emfatitzar-la, operar-la des del punt de vista dels programes jo crec que seria molt bo. Per dues raons: la primera és que per defecte, cultura i esport configuren els dos entorns d’icones universals més clarament constituents dels motius pels quals un viatja. I en segon lloc perquè qualsevol canvi en el sector turístic d’un entorn urbà passarà inevitablement per pensar i repensar noves icones que descentralitzin i donin noves oportunitats a això que anomenaríem el turisme aspiracional. Per una i per altra raó aquestes aliances són imprescindibles.
Rafel Niubó: jo crec que estaria bé que fossin sectors que no es donessin l’esquena i que cooperessin, malgrat que cada un té el seu micro sistema. Però em sembla que també s’hi podrien afegir altres sectors. Veig amb preocupació una manca de projecte col·lectiu, cada un juga al seu espai, m’és igual si és el MNAC o l’Estadi Olímpic, però no existeix un projecte conjunt. Ara la muntanya no és identificada com a res. Quan era petit per mi la muntanya era el quadre d’un tiet que tenia l’expo del ’29 i me’l mirava quan anava a casa seva per Nadal. Per mi allò era Montjuïc. Ara li diuen la muntanya olímpica però pot ser-ho o no. Pel món de l’esport ho és però pel món de la cultura estaria per veure-ho. En qualsevol cas, el ’92 em sembla molt lluny. És com si el Barça estigués pensant en el gol de Koeman. 30 anys més tard em sembla pura nostàlgia i crec que Montjuïc no està definit com el que és ni té un projecte conjunt. I aquest és el principal problema.
Guillermo Vallet: és evident que si. Al final Barcelona és la ciutat olímpica de referència. Crec que han estat un dels millors jocs olímpics organitzats en una ciutat i va canviar tota la ciutat. La ciutat s’identifica molt amb l’esport, evidentment amb un equip com el Barça, que és un referent mundial. A nivell cultural també tenim unes icones úniques, com Gaudí, el modernisme, el romànic, museus com el Miró. A banda tenim una oferta en allotjaments molt important i molt moderna. Com deia el Xavier, quan s’organitzen els viatges un dels motius pels quals la gent es mou és l’esport o la cultura. També estic totalment d’acord en què ens pot ajudar a descentralitzar el turisme i no només a descentralitzar sinó també a desestacionalitzar. Que la temporada baixa, a través de l’esport o la cultura, també puguem atraure a molta més gent.
Llucià Homs: Definitivament si. Però hem de ser conscients que aquests tres sectors històricament han treballat d’esquenes. Per tant, no és fàcil avui plantejar una estratègia per la que de cop i volta comencin a treballar conjuntament. Quan plantegem sovint la relació entre turisme i cultura, que també han estat dos sectors que no han treballat específicament en conjunt, veiem que la nova incògnita en l’equació, que és tota la part que fa referència a l’esport afegeix molta complexitat amb les dinàmiques de cada un dels sectors.
Quan parlem específicament de la muntanya, crec que és un desig per molts però hem de veure com fer-lo realitat. Perquè diferents equipaments de la muntanya han jugat de manera descoordinada, han jugat de manera diferent les estratègies. Faltaria treballar a nivell d’aliances entre ells i amb una estratègia clara de funcionament. Penso que es pot generar un eix important a la ciutat que a la vegada creixi amb un pla metropolità, que creixi cap a la banda del port, i cap al Maresme i, de l’altra banda, que pugui créixer de manera natural cap al Baix Llobregat, irradiant aquesta potència de cultura, esport i turisme.
És possible crear una nova realitat però sempre en la mesura que hi hagi una estratègia molt clara i unes aliances entre els diferents equipaments.

Miquel Molina: Evidentment si, crec que són tres conceptes que els hem de fer treballar junts. Sense posar-li nom, que per això estan els experts en branding, si que es podria dir que encaixen dins de dos paraigües que podem definir a la ciutat: un és el de la creativitat, tant l’esport com la cultura junt amb la tecnologia, la innovació, tot pot tenir un paraigua de creativitat. I l’altre és el de la qualitat de vida, que és una altra manera de posar aquests tres conceptes en el mateix nivell, junt amb altres qüestions com la mobilitat, la salut…
A nivell promocional això pot funcionar molt bé. I el gran emblema seria la muntanya de Montjuïc. Però com deia el Llucià i la gent que m’ha precedit fins ara són sectors que han treballat molt d’esquenes.
Crec que hi ha dos nivells d’actuació a Montjuïc. Un és molt bàsic i simple, que s’està fent ja però s’hauria de fer amb més intensitat, que és el tema seguretat, enllumenat i retolació d’espais, que és relativament fàcil de fer. I l’altra és plantejar-se una política més d’integració de tota aquesta creativitat amb diferents cognoms que hi ha a la muntanya, considerant-la com una part de tot un litoral, que arrencaria (amb visió metropolitana) a Castelldefels, la Zona Franca, Montjuïc… Estic barrejant cultura, tecnologia, urbanisme, esport… Montjuïc és una peça clau dins d’aquest engranatge de nova riquesa per Barcelona.

Santi Nolla: El Barça, 30 anys després, torna a tenir a Koeman… Han passat 30 anys i Koeman ha tornat. Jo crec que si, que tot es pot sempre lligar més però hi ha un lligam natural, que ha funcionat i funciona bé. És necessària una coordinació més gran però crec que funciona de forma natural. No només el Barça és un exemple cabdal d’això. Les darreres dades que es van publicar deien que l’impacte del Barça a la ciutat era entorn dels 1100 milions d’euros i entorn dels 29.000 llocs de feina. Fins i tot van calcular els impostos.
Jo recordo que el president Laporta deia que ell volia que la muntanya fos del Barça. Entenc que això no és possible, però si que és veritat que agrupar el FCB en un lloc concret… però crec que també a la muntanya hi ha cultura, hi ha turisme, hi ha esport. Caldria mirar l’aprofitament de l’estadi esportivament. Hi ha haver el projecte de l’Espanyol, un bon projecte que podria haver tirat endavant i no es va acabar de fer perquè l’Espanyol volia fer el seu camp, legítim.
I després hi havia una qüestió que sempre m’havia interessat i que em semblava bona… la possibilitat que es jugués rugby a l’estadi, o que hi hagués un equip de rugby de primera divisió francesa jugant a l’estadi. A mi això em semblava realment molt bo per la utilització de l’espai però a més a més també pel turisme.
Jo en general crec que hi ha un lligam natural que està bé, sempre es pot lligar més però de moment això funciona.

Fèlix Riera: Gràcies per la vostra primera intervenció. Jo voldria tibar del fil del Miquel, que en un moment donat de la seva intervenció s’ha imaginat què es podria fer a Montjuïc, aquesta capacitat de fabular què es podria què es podria fer a Montjuïc amb aquesta tríada de turisme, cultura i esport. I en aquest sentit també relligo amb l’explicació del Guillermo de la idea que el Xavier Marcé ha treballat molt des del punt de vista del turisme, amb això de l’economia del visitant, quan ha argumentat i ara en Guillermo en feia ús del concepte, de la idea de descentralització del turisme a la ciutat. Xavier, com t’imagines treure-li el màxim de potencial a Montjuïc des d’aquest punt de vista de turisme, esport i cultura?
Xavier Marcé: Si. Aquesta relació, que jo estic d’entrada amb en Santi que es dona de natural perquè vull recordar que Gaudí és un fet cultural i una icona de primer ordre per la gent que ve aquí, exactament igual que ho es el Barça… una cosa és que esport, cultura i turisme s’interrelacionin i estableixin programes conjunts i l’altra és que es supeditin l’un a l’altre. I aquí hi ha un debat una mica més complex. La cultura i l’esport tenen unes regles del joc per si mateix que no es poden obviar en funció del turisme… és més, no seria bo fer-ho. I entraríem probablement en crear una cosa que entenc que ningú vol que és aquesta diferència subtil però important entre fer un producte pensat pel turista o construir un producte que té interès per tothom, fins i tot pel visitant, no? I aquí hi ha una diferència que no és menor i que està amb el debat de la ciutat, de la mesa, d’una manera clara.
El Miquel ha dit tres coses clares: a Montjuïc en aquests moments hi ha un debat sobre algo que està molt present a la ciutat que és això que anomenaríem la ciutat pacificada, la ciutat amable, la ciutat poble, i ho dic sense cap doble intenció.
I per tant vol dir espais sense cotxes, espais amb una mobilitat molt restringida, espais amb una il·luminació molt controlava, espais amb una lògica acústica molt amable, que no coincideixen necessàriament amb els atributs que té la cultura. Què vol dir mobilitat, que vol dir certa promiscuïtat, i se’m permet dir-ho amb un contingut gens sexual, per entendre’ns, no…
Aquesta combinació d’elements com es resol? Inevitablement sota tres conceptes bàsics: el primer és la mobilitat, la mobilitat a Montjuïc és bàsica. En aquests moments és complex arribar a la Fundació Miró i ´s un element claríssim… evidentment seguretat i el que comporta això, que és aquelles condicions d’amabilitat d’un espai que és il·luminació, etc.
Ara bé, dit això, tampoc oblidem que les realitats culturals i esportives a Montjuïc tenen també les seves pròpies problemàtiques, i que s’han d’analitzar, com deia abans, des de la lògica de cada sector. Quan establim aquesta relació que òbviament és evident i necessària, no hauríem d’oblidar mai que cada un dels tres àmbits de l’activitat tenen unes particularitats, unes regles de joc, uns requeriments i també unes solucions i uns problemes que s’han d’abordar des de les seves pròpies dinàmiques.
La interrelació no és la solució, és necessària però no és la solució.
Rafel Niubó: Jo Montjuïc l’he utilitzat molt perquè anava a fer atletisme a l’estadi de Sarrià. El primer que recordo de jove és que a por baixar del Serrahima, i sóc un noi. Les noies ja no baixaven mai, havien de baixar en cotxe. Aquí tots som homes interpretant Montjuïc però la seguretat, i quan ets una dona, té un plus. Fa molt respecte moure’s per allà depèn de quines hores. Un segon problema, no entraré si ha de ser pacífic o no, perquè puc entendre les ues situacions, però anar al museu olímpic i de l’esport és un drama depenent d’on deixis el cotxe. O decideixes pujar per les escales mecàniques, amb tot el que significa, o t’estàs jugant que la grua se t’emporti el cotxe. Per tant el lloc més segur on pots aparcar és a les piscines Picornell. Per tant, el poder arribar amb un vehicle és complicat. I no hi ha massa alternatives. Per tant, jo em voldria imaginar que un cop se sàpiga a què es vol dedicar aquesta muntanya és qui mana i per fer què. Sense un comandament únic que fa de director d’orquestra de tots aquests músics (jo he comptat les peces i n’he comptat 45). El castell per ell mateix és molt important, però el poble espanyol també. Per tant, hi ha 45 peces, 45 músics que necessiten un director d’orquestra. Sense un director d’orquestra que decideix quina música es toca i a què es dedica aquesta muntanya és difícil.
També tinc un dubte amb el tema turisme. Quan estem fent això ho estem fent perquè volem un projecte que el volem anar a veure des de Berlín o Puigcerdà, perquè també hi ha gent que li agrada baixar a Barcelona. Però la gent de Barcelona coneix bé Montjuïc o no hi va massa perquè hi ha una situació de risc? Per tant, jo de les primeres coses que faria seria un encàrrec a alguna oficina pública o mixta que decideixi què ha de ser això, perquè sense algú que prengui la responsabilitat és molt difícil. I no tinc la sensació que mani ningú sobre la muntanya de Montjuïc. Està en mans del districte però és una oficina de portar projectes que autoritza o no que un que emprèn no sé què. Per exemple, si anem a un centre comercial com La Maquinista, algú se n’ocupa de promocionar.la. I després cada un fa la seva guerra. Parlem de la Roca Village, del Circuit de Catalunya… algú s’ocupa d’aquest màrqueting general de fer-hi coses. I a Montjuïc fa molt de temps que no veig qui se n’ocupa.
A lo millor m’equivoco i en Xavier ho coneix més però per mi em dona la sensació que si vols fer una cosa has d’anar a Sants, al districte, i allà et diran si t’autoritzen o no, Però ningú està promocionant a Berlín la muntanya de Montjuïc, ni a Londres ni enlloc. I això és un problema, en la meva opinió.

Fèlix Riera: Si no recordo malament crec que hi havia la intenció de nomenar un comissari de la muntanya de Montjuïc, o un responsable. És així?

Xavier Marcé: Hi ha sigut, en altres moments. Hi ha una figura que coordina. El que passa és que crec que hi ha una clara voluntat en aquests moments per part del districte que Montjuïc funcioni d’una determinada manera i. Però es pot dir clarament que a un no li agrada. Però crec que en aquests moments no és tant un problema de manca d’eficiència o de fracàs polític… sinó d’uns objectius determinats.

Guillermo Vallet: Jo crec que arrel de la pandèmia hi ha una cosa molt clara i que a lo millor ha fet que la ciutat tingui una visió molt clara de totes bandes. Quan abans estàvem discutint del model turístic, hi ha una cosa clara que és que volem que el turisme s’obri, que es descentralitzi, que pivoti sobre la cultura i l’esport. Hi ha aquesta visió molt clara per tots els players que seria important dur-ho a terme. Jo també estic molt d’acord amb la reflexió que feia el Xavier, que hem de fer les coses no pensant en el turista. Si una cosa és atractiva ho és per tothom. Un turista no vol sentir-se turista, sinó el que vol és experimentar com viu un ciutadà en aquella ciutat. I vol anar als llocs on van els ciutadans d’aquella ciutat. Amb lo qual tot lo que estem pensant per Montjuïc ho hem de pensar perquè sigui encisador pel ciutadà de Barcelona. I això serà que després sigui encisador per la gent del voltant i per atraure turistes i fer un projecte que tingui un valor afegit.
Montjuïc té molt potencial perquè tenim tota la fira de Montjuïc, que són molts metres quadrats on fer un projecte molt interessant, tenim totes les instal·lacions olímpiques que es poden utilitzar molt més, tenim tota els edificis de la expo del ’29 que alguns no s’utilitzen. Tenim allà moltes peces però com bé deia el Rafel hem de buscar la manera de fer tot això perquè la gent ho entengui i sigui un projecte que estigui coordinat. El potencial hi és, i la visió i la necessitat de que Montjuïc ha de jugar un paper important per ajudar la ciutat també hi és. Crec que és el moment ideal per començar un projecte i veure què podem fer en aquesta muntanya si realment Barcelona vol seguir sent un referent a nivell internacional, perquè les altres destinacions ja estan pensant què poden fer per seguir sent atractius i seguir creixent.
Barcelona ha de pensar que no estem sols al món, que estem competint amb moltes destinacions i que si no fem res anirem perdent visibilitat.
Llucià Homs: La sensació és que la muntanya de Montjuïc està infrautilitzada. Hi ha molts peces descontextualitzades i realment falta una governança amb una estratègia clara i il·lusionadora de cap a on anar. Però aquí també tenim un perill, i és que aquesta muntanya en la mesura que la comencem a sobre-explotar podem acabar tenint un problema com ens ha passat en altres parts de Barcelona, com ciutat vella, que hem concentrat en un espai molt concret una hiperactivitat que a lo millor no sé si dona tant de si. Jo crec que un dels problemes que pateix Barcelona és un problema de manca de zones verdes, de parcs. Comparat amb altres ciutats, com Londres, et trobes parcs en moltes parts de la ciutat. Si ho mirem amb mirada metropolitana, hi ha la muntanya de Collserola, que és un gran pulmó per a la metròpolis, però a nivell de Barcelona ciutat no hi ha molts parcs i crec que aquesta sobreexplotació té el perill que en aquesta muntanya no li acabem trobant la problemàtica de com l’articulem.
Hi ha dos elements que a mi em semblen claus que el Xavier els ha identificat d’una manera molt clara i encertada que té a veure amb la idea de la mobilitat, d’accessibilitat a la mateixa muntanya. No és fàcil accedir a la muntanya. I un tema de seguretat que és evident que és un greu problema. Però pot seguir sent un problema amb el devenir dels anys. No és una zona on es pugui aparcar, no és una zona on es pugui accedir de manera fàcil, no és un espai fàcil d’il·luminar. No és un parc net sinó que té molta part de bosc i això el fa relativament insegur. I l’accés al transport públic a dia d’avui és molt difícil.
Crec que és un repte important per a la ciutat, que ens pot ajudar a posicionar la ciutat com una ciutat de molt atractiu per al visitant però crec que s’hauria de treballar una estratègia molt clara i il·lusionada pels propis ciutadans.
Miquel Molina: Jo veig Montjuïc com una muntanya d’oportunitats perdudes. A finals dels segle passat es van prendre una sèrie de decisions molt arriscades i s’ha demostrat que tenien més risc del que calia. Traslladar el principal museu de Catalunya a un lloc inaccessible sense metro i que en determinades èpoques de l’any és un lloc que està molt aïllat, i posar el nostre Estadi Olímpic i el Palau d’Esports en un lloc que havia de tenir un metro i que finalment, per diferents motius, no en va tenir…està absolutament aïllat.
Més enllà del que hem comentat abans, que és cert que no havia dit el tema del transport i era molt important, apart d’una sèrie de millores que es poden fer de manera relativament fàcil, hi ha una sèrie d’actuacions claus no unificades com a muntanya de cultura i esport però si en cadascun dels sectors que són importants. Per donar-li un sentit i una centralitat a tot l’ecosistema cultural de Montjuïc és molt important aquesta actuació prevista, complicada perquè ara no hi ha diners per a res, però que són els pavellons Firals de Victòria Eugènia o Alfons XIII, que permetin que d’alguna manera el MNAC baixi de la muntanya i tingui una entrada en un lloc més accessible i que després aquella idea que si es duu a terme de fer el hub d’art i ciència a l’altre pavelló, això pot donar una centralitat nova a tot el sistema cultural de Montjuïc que pot ajudar a integrar totes les peces; CaixaForum, la Fundació Miró que té un problema particular de finançament a l’altra banda, però si donar-li un sentit a tot.
I amb el tema de l’esport el mateix. Tenim un estadi absolutament infrautilitzat, és veritat que auqñi, tot i que és una ciutat on tots som corredors i fem molt esport, afició a l’atletisme no n’hi ha hagut molta. Els Jocs Olímpics van ser un miratge. Després hi va haver una sèrie de competicions d’alt nivell que no van omplir les instal·lacions ni molt menys… Però aquí si que tindria sentit potser una proposta que he vist sobre concentrar allà un hub d’economia de l’esport, donar activitat cada dia a unes instal·lacions que estan absolutament infrautilitzades.
I després hi ha un tercer actor, que és la Fira, que té els seus plans també. Tots aquests pavellons són conscients que molts estan obsolets, infrautilitzats. Ara la fira assumeix el centre de convencions del Fòrum, el palau de congressos queda una mica antic, i aquí té la seva agenda de renovació de tot aquell sector i s’haurà de fer de manera integrada. Perquè una de les queixes del director del MNAC és que quan hi ha una fira important el MNAC no és que sigui inaccessible, sinó que hi has d’anar amb helicòpter. Els accessos queden tallats.

Santi Nolla: Jo crec que tots coincidim en els problemes de mobilitat i de seguretat. Però jo em plantejava que no s’ha de fer res especial pel turista. I jo em plantejava què faig jo a Montjuïc. Nosaltres allà fem cada any el premi al MNAC del millor esportista de l’any. He pujat a l’estadi algun cop. Lligar el món de la cultura, l’esport i el turisme és una altra qüestió però el món de la cultura en el cas de la muntanya…es pot lligar, la Fundació Miró i l’estadi. Segurament és necessari que algú ho lligui però també crec que té la seva vida i és una qüestió territorial, el territori et dona un estadi i una Fundació Miró. I un estadi que tingui vida pròpia, que hi hagi organismes que es dediquin a la Fundació Miró i a omplir l’estadi, veure quina activitat esportiva es podria fer a l’estadi. Insisteixo. M’encantaria que l’estadi pogués retrobar el projecte del rugby, de portar algun equip francès que té una potència excepcional…
Si l’espanyol s’ha replantejat que l’estadi de Cornellà no és rendible i pugui pensar… s’havia plantejat en temps de la presidència de Joan Gaspart que el Sant Andreu pugés a jugar a l’estadi. Una altra qüestió és quin ús té el Palau Sant Jordi, també a nivell esportiu o la Foixarda.
No sé si seria interessant barrejar-ho tot, cada cosa a la muntanya té la seva organització pròpia i si es desenvolupa bé en els tres àmbits es pot… fins ara, amb tots els problemes que hi ha de mobilitat i seguretat es pot conviure bé.

Xavier Marcé: Ja que estem parlant de Montjuïc, em llenço. Crec que tenim una oportunitat extraordinària que és el 2029, un context altament evocatiu i que ens podria posar sobre la taula la capacitat de desenvolupar un projecte de transformació de Montjuïc.
Crec que a Montjuïc hi ha un parell d’elements essencials perquè funcioni, sota el concepte de necessitat d’un projecte conjunt, que és evident. D’una direcció, d’un comissionat de la muntanya i òbviament temes de transport i seguretat. Però crec que la primera peça a tractar és la que afecta als espais de la Fira, cal remodelar-ho per obsolet, innecessari. I per lligar-ho amb el Paral·lel. Aquella paret és tremenda. Aquí hi ha un joc enormement interessant, i que té molt a veure amb la obertura del MNAC i la sortida cap a dos espais molt potents: el que relliga CaixaForum i el que seria la ciutat del teatre, amb el Lliure, l’Institut del Teatre, el Mercat de les Flors.
El segon tema per mi és que li cal un sistema estable de transport, em dona igual si voleu un trenet, el que vulgueu. Que faci una cosa tan simple com Rius i Taulet, la recta de l’estadi i baixar pel Grec. Això relliga amb l’aeri que et porta al castell, etc. I segurament que li cal una altra cosa més complexa però perfectament plausible i especialment si parlem de turisme i de descongestionar la rambla que és una entrada a Montjuïc des del Port. Un nou aeri que lligui el port amb dalt el castell. Aquestes tres peces assegurarien una cosa tan important que és que Montjuïc canviés el seu color, que li donés a les peces que hi ha la possibilitat de poder actuar en termes de sostenibilitat, etc. I no ofegades com ara amb un context en el que aquests problemes els impedeixen evolucionar.
Hi ha una cosa que deia el Santi sobre la que m’interessa una reflexió que segurament la gent de l’esport la podeu fer, que és la diferència subtil, que en la cultura no es dona d’una manera tan clara, entre l’espai d’exhibició i l’espai de pràctica. L’exhibició té unes regles de joc, si l’estadi olímpic volem que es dediqui bàsicament a exhibir esport, això té unes complexitats. I a més a més som un país en què, i ho dic des d’un punt de vista d’un barcelonista que no és culé, que pensa que el Barça és la virtut i el problema de moltes coses de l’esport d’aquest país.
Vist així, trobar una activitat que li doni sentit a l’estadi olímpic des del punt de vista estrictament exhibidor és molt complicat. Si no li afegim una altra realitat que és la pràctica quotidiana de l’esport. Com es resol això? Perquè si hem de buscar aquesta mena de colom salvador que ens permeti omplir-ho cada dia d’una activitat… si, es podria inventar lo del rugby… també hi va haver el moment que hi va haver el rugby americà però és molt complicat.

Fèlix Riera: Jo volia subratllar una qüestió important, que és: la raó per la qual és interessant conceptualitzar l’aliança entre turisme, cultura i esport no és tant en relació a com i de quina manera cada un d’aquests sectors es pot ajudar o pot col·laborar, que també, sinó en el fet de que les ciutats, per ser competitives des del punt de vista internacional, han de tenir aquestes tres competències funcionant alhora. Poso un exemple. Si en aquests moments nosaltres no prioritzem el circuit de Fórmula 1 de Montmeló i deixem que no hi hagi Fórmula 1 al circuit, que també es poden fer-hi altres coses, és evident que això ho agafarà una altra ciutat. És igual si és Madrid, Lisboa o una altra. Si Madrid fa una aposta decidida per la copa Davis o tenir un premi d’ATP de valor 1000 i no de 500 això és un tema de competència. A París l’aposta del 2024 en aquests moments no solament ha congregat al voltant de París la voluntat d’actors esportius, ha congregat al món cultural de París, que va des del món de la cultura, a la moda, a l’oci, etc per construir un projecte il·lusionant pel 2024. Quan aquí dibuixem aquesta aliança no és tant (que també) què poden fer cada un dels sectors puntualment (que també) sinó el plantejament de dir nosaltres podem assumir que la muntanya de Montjuïc, després de tant de temps de debat, com ha dit el Rafel, el Xavier, el Santi, el Miquel o el Llucià, després de tant temps d’intentar donar-li forma estem al 2021 plantejant el 2029, té un punt de número màgic per Barcelona. La pregunta és: hem d’esperar tant per trobar un projecte que pugui tirar endavant aquesta triada de manera que Barcelona es faci més competitiva com a ciutat?
Poso un altre cas sobre la taula, que a Montjuïc hem de sumar una altra assignatura pendent, que és el litoral de Barcelona. En aquests moments hi ha el projecte de l’Hermitage, que està en el lloc que està, i hi ha el projecte de les tres xemeneies del Besòs. Aquesta longitud de litoral, si la mirem des de fora, què veurem? Una forta atracció turística, producte del mar, dels restaurants, etc. Que hi ha una bona aposta esportiva, hi ha diversos clubs esportius, com el de la Barceloneta, que tenen una gran activitat social i dinàmica, i en canvi, a l’àmbit de la cultura, que havia tingut el seu gran projecte amb el Fòrum de les cultures, s’ha quedat parat en el tema del litoral.
Torna el mateix. És possible construir una posició de referència internacional de Barcelona en un litoral on el fet cultural no estigui present en aquest litoral? Parlaria també del Port de Barcelona amb el tema de l’IMAX…

Rafel Niubó: No tinc solució per tot. A mi m’ha agradat una idea que ha dit en Xavier, que és que estem a pocs anys del centenari del 29. Si mirem el 29 veurem que hi ha hagut personatges com Bohigas que des del telefèric que va del port fins a Miramar o les font de Montjuïc eren projectes que s’atrevien, malgrat que el telefèric el van tenir aturat un temps per falta de finançament. Què fa pensar que ara no tinguem cent anys més tard la capacitat que tenien llavors. Clar que hi havia una excusa, a vegades Barcelona ha anat molt d’excuses. Una expo, una altra expo, els jocs olímpics, el Fòrum… anem d’excusa en excusa. Jo no sé quan visitem una altra ciutat, que a vegades és millor mirar-se les coses des de fora, com ens veuríem des de fora… quan anem a Berlín, que és una ciutat atractiva en aquests moments, estem buscant si ha fet unes olimpíades? Segurament no. Quan anem a Nova York no hi ha hagut cap olimpíada. La gent deu passar fins i tot per la zona 0. Segur que passen per la zona 0.
Nosaltres què fem de futur? No podem estar pensant sempre en el passat, en la nostàlgia. És a dir, anem a construir alguna cosa de futur. Hem de construir alguna cosa que sigui atractiva, que la gent vulgui venir a veure. Excepte el Guillermo, que el situo com a més jove, pels demés potser París era una referència. Als 18 anys ja volies anar a París. Però a París cada any passava una cosa. Tenies la impressió que quan no era la cité de no sé què, era la cité de no sé què, o la biblioteca nacional o la Georges Pompidou. És a dir, què fem nosaltres de nou? El projecte del 29, és a dir, hi ha una cosa per fer. Que és el teatre d’aire llum, del Bohigas. Semblava una cosa espectacular. Es pot fer aquest projecte? No es pot fer cent anys més tard? Segurament si parlem de diners, no. Mai hi haurà diners. Aquesta és una dificultat de la qual tampoc ens podem escapar. Però si nosaltres no construïm coses de futur també és molt difícil que ens vinguin a veure. Perquè les coses del passat a vegades les redescobrim. És increïble quan la gent ve a veure el modernisme, quan l’hem viscut tots i hem estat d’esquenes al modernisme. No el miràvem. I vivim a la ciutat. I han vingut de fora a descobrir-nos després de la campanya, que per mi va ser un èxit, de ‘Posa’t guapa’, que la gent descobrís una cosa que nosaltres no li fèiem ni cas.
Montjuïc, no tinc la solució de tot, no sé si seria bo tenir un telefèric, que va des d’on arriben els vaixells directament cap a dalt per no donar voltes amb els autocars.
Jo no sé si el model és un model pacífic, amb trens elèctrics que pugen, o és rodat, perquè Montjuïc també ha sigut un circuit de cotxes, hi ha molta gent que té cotxes d’època i que no poden anar per cap lloc. Fins i tot no poden circular per Barcelona. Per tant tampoc passaria res que cotxes d’època o de semi-època els caps de setmana poguessin rodar per Montjuïc. Però si això no pot ser, perquè tot ha de ser molt més natural, aleshores no entenc perquè com a hide park per Montjuïc no es pot anar a cavall. Tenim una hípica a la Foixarda. O una cosa o una altra. El que no pot ser és que no es pugui fer res. Que és amb el que ens trobem ara. Estem davant d’un bloqueig que tot són ‘nos’. Alguna vegada hi haurà d’haver un si.

Fèlix Riera: M’interessa molt tocar temes concrets. El tema del litoral, igual que Montjuïc, és un espai definit i el tema del litoral també ho és. Vull recordar que en aquests moments hi ha dos projectes culturals en marxa, quan dic en marxa vull dir com a mínim formulats a la ciutat de Barcelona, que és l’Hermitage i les tres xemeneies del Besòs. I que hi ha tota una composició d’aquest litoral en la qual hi ha temes esportius, òbviament lligats al món de la natació i al món del mar, que hi ha una forta integració del hotels, d’oferta turística, etc, i que en canvi aquest litoral té una mancança cultural considerable. És veritat que pots anar al Cruïlla en un moment determinat de l’any a veure una sèrie de concerts però com a lloc estable que poso sobre la taula, no sé com veieu el tema del litoral. Aquest litoral que aniria de l’Hotel Vela a les tres xemeneies del Besòs.

Xavier Marcé: Has posat moltes coses sobre la taula. I de naturalesa molt diferent. Primera qüestió: no som la capital d’un estat. A vegades ens comparem amb París o amb Berlín o Madrid però no tenim en compte aquest aspecte, potser un pèl decimonònic, que és el plus d’inversió que els estats fan a les seves capitals. No vull entrar en un debat polític però és un fet. Això pot tenir solucions, o no, però en tot cas és una realitat. Això vol dir que tu has de treballar d’una altra forma, i jo tinc la impressió que nosaltres hem de ser capaços, per desenvolupar un projecte cultural sòlid, d’aprofitar dos grans arguments. El primer, que som (i aquí crec que tenim un avantatge comparatiu enorme) un gran espai de formació de talent. Quan parlem de formació de talent no em refereixo únicament a escoles sinó a un espai, un entorn, que és capaç de fer progressar aquest talent fins a un determinat límit.
És evident que si fóssim capaços de tenir capital afegit i iniciatives finalistes com les que has dit, una part molt important d’aquest talent podria emergir d’una manera molt més clara.
Però per fer-ho, ja que no tenim un estat, vol dir una segona condició, que és ser capaços de treballar en xarxa. És un element essencial. Tu has fet referència a dos equipaments: Hermitage i tres xemeneies. Per situar a qui ens estigui escoltant, un cas és un projecte cultural que el que fa és arribar a un acord amb un gran museu del món per portar aquí unes exposicions que no crec que això li permeti generar elements de producció o de nous continguts, però essencialment és això. I una altra que essencialment intenta muntar un hub audiovisual. Quan parlem d’un hub audiovisual estem parlant avui en dia d’on treballar radica en la xarxa. Això no es pot fer si darrera no tinc unes televisions, unes plataformes, etc. I aquestes connexions són aquelles que crec que Barcelona ha de ser capaç d’apurar al màxim. Aquest potencial enorme que tenim amb capacitat de general talent, ser capaços de tenir els instruments de xarxa suficients com perquè no es quedi en un nivell d’exportació de talent, que és una mica el que ens està passant ara, sinó que sigui capaç de portar-lo fins al seu màxim potencial d’explosió.
Jo tinc més recança a pensar que Barcelona s’ha de comparar sistemàticament amb Londres, París o Berlín des del punt de vista de la seva capacitat evocativa. Quan parlo d’evocativa, en cultura, aquí tinc més dubtes.
I respecte a l’esport, per acabar, és cert el que dius però també és veritat que l’estructura de l’esport té una lògica fundacional diferent. Catalunya té una tradició en clubs esportius molt importants, una fortalesa enorme del país, i tinc la impressió que això és un capital fundacional que és bastant particular d’aquest país i que ens ha donat unes particularitats culturals i esportives molt singulars. És una impressió que tinc, jo no sóc un expert en esport. I això és el que ens permet que amb cert tipus d’esports on un acabaria dient ‘coi, que és això del hoquei herba o el waterpolo’ doncs aquest és un país que té una singularitat extrema, no? Tinc la impressió… i això és molt particular.

Guillermo Vallet: Primer hem de fer una reflexió com a ciutat. A vegades estem parlant de debats i no estem veient què passa després, no? Hi va haver un moment que hi va haver un debat respecte al Four Seasons, es va dir que no a un projecte d’una marca molt important que ens podria aportar una clientela de valor afegit i una marca molt potent i que obre mercat. Al final el que obté la ciutat és un projecte d’uns pisos de luxe que comprarà gent que a lo millor vindrà deu dies a l’any a Barcelona. Un projecte molt especulatiu.
Ara estem debatent respecte a l’aeroport, que si ampliació, que si no. Què significa l’ampliació de l’aeroport? Després ens omplim la boca que volem ser una ciutat d’innovació.. però si no tenim un aeroport referent… no només hem d’estar mirant amb una mirada només turística o d’un problema ecològic que pot tenir una solució. Jo crec que a vegades els debats són de curta mirada i no d’ampla mirada. Ara estem parlant de l’Hermitage, portem molt anys parlant de l’Hermitage, què passarà si no ve l’Hermitage? Què hi haurà allà? Tindrem un terreny vint anys buit? Jo crec que hem de ser una miqueta més madurs i mirar el món amb una mirada molt més àmplia perquè sinó estarem constantment perdent coses. I no només perds això, no, sinó que perds tot el que et pot portar.
Jo crec que com a ciutat estem competint a nivell internacional. Si estem rebutjant coses ens quedarem amb una capital de província i anirem perdent més oportunitats. Jo crec que el debat important és dir: Barcelona ha aconseguit una cosa que poques capitals de província han aconseguit, que és estar a un nivell internacional, competint amb grans capitals. Com podem aconseguir que això continuï sent així i què hem de fer perquè Barcelona encara tingui aquesta projecció. I són els debats que hem d’intentar adreçar i arreglar.
Lo que deies del litoral igual. Com podem fer realment per intentar fer coses que siguin atraients. No ja a nivell cultural, esportiu o turístic sinó a nivell de ciutat, perquè al final tot està interrelacionat.
Llucià Homs: La reflexió que vull fer del que ha sortit ara prèviament. Hi haurà tres nivells d’escala: internacional, local i micro.
Ha sortit el tema de comparar-nos amb altres capitals europees i jo crec que aquest és un tema que Barcelona amb aquestes comparacions hem estat molt enganyosos, perquè ens estem comparant amb grans capitals, quan nosaltres estem molt lluny. I per bé que sempre hem tingut la mirada posada a París o Londres o altres ciutats europees, quan un arriba en aquestes capitals i les coneix amb més profunditat es dona compte que estem a anys llum. Les nostres infraestructures o moltes de les nostres infraestructures, sobretot a nivell cultural, tenen uns 25 anys, quan allà tenen un segle. I, per tant, hi ha una tradició i una potència com a capitals (i, evidentment, són capitals d’estat) que ens acaben generant molta frustració quan realment ens hi comparem.
Baixant un grau, parlem de l’ampliació del litoral. Jo crec que aquesta ampliació té una assignatura pendent, que és la Barcelona metropolitana. És difícil plantejar l’estructuració d’un litoral que va més enllà i que fa créixer Barcelona si realment no resolem prèviament quin és el model de Barcelona metropolitana que volem. I no estic pensant en aquesta regió enorme de 5,5 milions, estic parlant de la relació que estableix Barcelona amb l’Hospitalet, Esplugues o Cornellà, per posar tres exemples. I estic pensant amb la Barcelona més immediata. Ja no només amb un plantejament de màxims a nivell metropolità.
I baixant al cas específic de l’Hermitage i les tres xemeneies… hi ha aquí un fenòmen que amb tu, Fèlix, n’hem parlat abastament, que té a veure amb aquesta reacció de Barcelona d’oposició a tot projecte nou que planteja. Primer es planteja el debat, un debat moltes vegades d’oposició i després amb el temps aquest sedàs a vegades passa i a vegades no passa. A vegades aquests projectes es fan realitat. Però a vegades hi ha un debat previ de la ciutat que és un no rotund i que fa molt difícil plantejar projectes nous.
A Londres, per exemple, en aquests moments han plantejat han inaugurat un nou museu del disseny, que està deslocalitzat, amb una mirada molt diferent, que surt de les coordenades clàssiques que tenia l’antic museu del disseny. Això no ha suposat cap gran debat a la ciutat sinó que s’ha plantejat i s’ha acceptat i s’ha buscat que les sinèrgies que es generés al voltant d’aquest museu fossin positives. I la veritat és que al costat ja han començat a sortir petites empreses, petites start ups que en el món del disseny han començat a treballar.
Jo crec que aquí amb l’aeroport ens està passant una miqueta. El primer és un no, una oposició i, amb els dies, veurem si això s’acaba reconduint o no.

Miquel Molina: Responent a la teva pregunta concreta del litoral i la cultura…recordo que fa trenta anys a l’entorn del port es va posar en marxa un model que ja s’ha esgotat, l’IMAX potser és el símbol d’aquest final d’època, i al costat els cines Maremàgnum, l’Aquàrium sobreviu, el World Trade Center havia d’aportar moltes coses i finalment no aporta tantes coses… I que ara potser si que amb un moment en què hem d’agafar el que és possible i que tenim a la mà hi ha un inversor que vol construir un centre d’art vinculat a un museu important, a l’Hermitage, doncs potser ens agradaria posar una altra cosa però la que hi ha sobre la taula és això i és una proposta que jo crec que és interessant en aquest moment en què la ciutat està com està.

Vinculat a això ha aparegut la possibilitat que el Liceu tingui també una presència al port. Ells ho porten al cap fa temps, de poder fer òpera contemporània al Liceu, que pel Liceu això seria un fet diferencial respecte altres òperes amb les que si competeix, de ciutats importants del món i evidentment seria un factor únic que ho pogués fer en algun tipus d’entorn portuari i no necessàriament a l’edifici de l’Hermitage sinó al voltant d’algun tipus de manifestació operística.
Recuperant el que comentàveu, jo crec que marcar-se missions o objectius com el ’29 a aquesta ciutat sempre li ha anat bé, de fet tu has comentat que potser ho veies massa lluny. Jo crec que per exemple parlem de Berlín, ja que ha sortit tantes vegades sobre la taula, la illa dels museus de Berlín ha sigut un procés d’una dècada. Durant aquesta dècada has pogut anar a visitar algun museu mentre s’anaven obrint després les remodelacions però la idea de que Berlín estava fent algo important la teníem tots. Un bon plantejament d’any ’29 amb el MNAC com a epicentre d’aquesta reforma i tot l’ecosistema cultural i esportiu al voltant estaria bé.
Jo també apuntaria com a data més possible, més factible i més necessària pel que fa a la reactivació immediata de Barcelona la del 2023, aquest any el passarem com el passarem i el que ve serà de transició però el 23 tenim una feliç coincidència d’esdeveniments, 50 aniversari de la mort de Picasso, 40 aniversari de la mort de Miró, hi ha una exposició conjunta dels dos museus que després anirà a París, i altres efemèrides i altres aniversaris, com els 100 anys de Tàpies, 50 anys de l’arribada de Cruyff a Barcelona, que jo crec que és un tema que no és menor perquè per aquesta ciutat té un caràcter simbòlic important i per posar sobre la taula una altra data, 2036 els cent anys de les olimpíades populars frustrades.

Santi Nolla: és cert el que comentava el Xavier que la organització esportiva del país es fa entorn a un teixit associatiu i de clubs molt potents. Amb el tema de l’esport en concret parlant del litoral (perquè crec que en el tema cultural ho heu explicat tots molt bé) passa una mica això que comentaves del tema dels clubs, com el Barceloneta. A mi en el tema del litoral m’agradaria poder fer algun tipus d’aposta, que no sé si és possible… a Barcelona hi ha una cultura surfera. Hi ha una moda surfera, hi ha més tendes surferes no et dic que a Califòrnia però hi ha una cultura surfera sense tenir surf. A l’igual que la Barcelona dels jocs olímpics va obrir la ciutat al mar, estaria bé mirar com es pot ajustar o projectar l’obrir l’esport al mar o el mar a l’esport. No tenim el vent de Tarifa ni les onades, que venen quan venen… però si que caldria mirar de potenciar d’alguna forma aquesta cultura més surfera. Jo crec que s’ha fet alguna proposta que val la pena reflexionar. Això seria una aposta que fins ara no existeix i que estaria bé perquè entronca d’alguna forma amb la cultura comercial i de viure de tot un sentit de joves i de gent que té un bon desenvolupament… No sé com fer-jo però si que estaria bé plantejar-se que el mar s’obri, no només la muntanya.

Rafel Niubó: Jo no estic a l’equip de govern de la ciutat però conec alguns projectes que està fent l’equip de govern amb el regidor d’esports. Hi ha el projecte del pavelló blau que és utilitzar tot el mar, igual que la recuperació del riu Besòs. Si vols aniré cantant una per una totes les coses que hi ha al litoral: Club natació Barcelona, Club natació Barceloneta, Nàutic, Marítim, el port dels velers, el port olímpic, la base nàutica, el port del Fòrum… dubto que hi hagi quasi un metre quadrat que no hi hagi res i si hi ha metres quadrats només cal mirar per les tardes la gent que està patinant o anant en bicicleta o corrent per tota aquella zona. Fins i tot ha estat escandalós quan hem vist imatges del postcovid com la gent sortia a córrer. No hi deu haver un metre on no es produeixi això. A més tenim una alta concentració de vela. Aquest projecte que s’està impulsant des de l’Ajuntament del pavelló blau… a més a més es vol entrar cap a dins del mar. I no estic d’acord amb tu (Homs) respecte el que no ens hem de comparar. Mira, a la nostra organització, que és esportiva i que gestiona un equipament turístic, que és un alberg esportiu tematitzat, quan anem a un congrés mundial et puc dir de memòria les ciutats que sortiran com a top per anar-hi un jove: serien Amsterdam, París, Londres, Praga, Budapest, Milà, Roma i Barcelona. No n’hi ha moltes més. Per tant si que competim al màxim nivell. Estic parlant de turisme juvenil tematitzat, que busca això, estic parlant de hostals o albergs. Altres no hi són. Oi tant que estem a la primera a la champions en aquests casos.
Llucià Homs: per aclariments. No vull dir que Barcelona no pugui ser un referent, i de fet ho és en molts aspectes puntuals. El que dic és que quan comparem la ciutat en conjunt amb aquestes grans capitals, i aquí Barcelona jo crec que als ’80 i ’90 això s’ha tendit a fer molt, ens genera molta frustració perquè no som aquestes grans capitals. Quan tu parlaves de comparar Barcelona amb París, a banda d’aspectes molt puntuals com ara d’educació d’empreses de negocis, som un gran referent mundial, però si tu compares la ciutat de Barcelona amb Londres és evident que estem molt lluny. I aquestes comparacions estan molt bé per prendre-les com a referent, i això és el que volia dir, però quan ens hi comparem com si fóssim Reus, París, Londres, ens genera molta frustració com a ciutat.
Rafel Niubó: Crec que estem per sobre, fins i tot. Nosaltres tenim un patrimoni molt important a Catalunya que es diu el Real Automòbil Club de Catalunya. Ho organitza tot. Rally de la Copa del Món, els grans premis de motociclisme i de Fórmula 1. Quina altra ciutat del món organitza aquestes tres coses? No n’hi ha cap, no n’hi ha cap. Un dels patrimonis molt importants que tenim en aquesta ciutat són les entitats. El Barça seria un altre cas. A mi, si l’estadi està a Montjuïc o està a Les Corts o en un altre lloc, avui està aquí i demà està allà, ja en porten cinc de camps. En canvi la institució no. La institució és molt important. I tenim moltes institucions, podria dir més, el Racc i el Barça, o l’Ateneu. O altres. Una de les nostres fortaleses és el patrimoni, el principal que tenim són les entitats. Culturals, esportives i de tota mena. Jo si que no tinc aquest complex de dir que n’hi ha un altre que ens passa la mà per la cara. En tot no pots ser el millor, això està clar. Però en molts temes és evident que som un referent. Si no, no hi hauria moltes empreses o executius que si poden vindre a treballar prefereixen venir a treballar aquí.
Llucià Homs: Venen aquí però jo crec que el parc empresarial de Barcelona està a anys llum de la city de Londres. I si vols entrem en matèria i entrem a discutir. Si analitzem la ciutat en termes culturals i la comparem amb el que és París o Londres, el nostre MACBA està bastant lluny del que pot ser la Tate o el Centre Pompidou. Només la reforma que estan plantejant i l’expansió que estan fent internacional ens deixa com una cosa molt petiteta. És això al que jo em referia. Jo no és que menystingui Barcelona, la poso molt en valor, el que dic és que aquestes comparacions amb grans capitals a vegades històricament ens han generat certa frustració.
Xavier Marcé: Jo no sé perquè ens hem de comparar tant. Et parlaré d’una experiència personal. Jo mai he considerat que sigui un dèficit de Barcelona el fet de que jo hagi d’anar a Madrid a veure ARCO. I quan algú em planteja que Barcelona hauria de tenir una gran fira d’art li dic: miri, és incompatible una fira d’art del nivell d’ARCO (que no és tampoc la millor fira del món) a Barcelona i una igual a Madrid. Perquè hi ha estructures culturals que tenen una lògica global i el mercat de l’art no és un mercat local, és un mercat global. No hi pot haver un mercat de cinema a Cannes i un altre a Niça o a París. Miri, França ha decidit que és Cannes, què vol que li digui. I quan el Mobile se’n va d’Amsterdam i ve a Barcelona la centralitat del mòbil deixa d’estar a Amsterdam (en termes firals).
Hi ha una realitat que la hem de mirar en termes globals. Jo sempre he considerat que París és patrimoni cultural meu, no li veig el problema. Torno a insistir. Hi ha una especialitat cultural que tenim aquí: que som una enorme fàbrica de potencials creadors. A vegades ens equivoquem quan no som capaços de fer-los bullir lo suficient i ens sembla que són tan bons que els cremem aquí mateix fent coses que en realitat a la que surts demostren que no són ni tan sols els millors. També passa. Però en tot cas el potencial en molts casos el té… i en termes globals la fabricació de talent no és una part essencial del constructe cultural. A mi m’ho sembla. Ho hauria de ser. Quan en termes musicals algú diu Seattle ha estat en molts moments la fàbrica musical de la revolució del pop rock del món… ja sabem que ma maquinària econòmica estava a Nova York o estava a un altre lloc, no? Tinc la impressió de que a vegades, i ara poso un tema sobre la taula del que abans he fet una referència, quan he dit sense cap voluntat d’incidir en aquest tema, el que suposa a vegades la manca d’estat, a vegades dic per contra volem simular un estat que no tenim. I fem algunes coses que en cultura acaben sent absolutament ridícules. Poso sobre la taula el paper de la societat civil en la construcció cultural d’aquest país. Ho podem discutir. Donaria per un altre tema. Aquestes coses una ciutat hauria de revisar-les.
Quan jo he dit abans que talent i xarxa són dos elements que Barcelona ha d’assumir com a intrínsecs perquè la singularitat extrema serà molt difícil que l’aconseguim amb termes generals, en coses puntuals segur que si. La solució és aquesta: xarxa. Capacitat de treballar en horitzontal, i renunciar a vegades a la vertical. Si se’m permet dir-ho amb un esquema tan gràfic.
L’esport crec que té unes característiques particulars. Per això abans hi he volgut posar un especial èmfasi en alguna cosa que heu repetit, que és que la singularitat de la xarxa associativa catalana i barcelonina n el món de l’esport crec que li dona unes particularitats segurament que no les trobaries en moltes altre ciutats del món.
Fèlix Riera: Ens queda un quart d’hora, i hi ha un altre aspecte que jo crec que val la pena incidir sobre aquesta idea que exposava fa un moment sobre… que torno a insistir per tercera vegada, no pels convidats sinó pels que ens estan escoltant, que no es tracta tant d’introduir el factor de la importància de l’esport, del turisme i la cultura que òbviament són molt importants per la ciutat si no som capaços d’armar un àmbit on aquests tres elements juguen en competència amb altres ciutats. Al final això és important per Barcelona. Independentment de en quin àmbit vols competir i quin és el teu referent. Però és evident que, per exemple, fa uns anys enrere, una ciutat que dedicava molta competència al tema cultural i no feia tanta esmena al tema esportiu, això tenia una incidència menor en la capacitat d’atracció del turisme, no? En aquest sentit hi ha ciutats paradigmàtiques. Venècia seria un cas extrem en aquest sentit, que és precisament una ciutat que la seva aposta és cultura, cultura i cultura. Cultura a totes hores i en tot tipus de format. En canvi, els últims anys s’està demostrant que com els Players són a nivell global i no solament actuen en l’àmbit europeu sinó que actuen en l’àmbit asiàtic, al nord d’Àfrica, als Estats Units, al món anglosaxó, al món atlàntic, cada vegada es fa més evident que les ciutats necessiten incorporar noves competències, ben articulades, ben harmonitzades, ben pactades entre elles. I una d’elles és l’aparició del fenomen de l’esport. Quan tu mires la història de la Olimpíada del ’92, i mires bé el fil que estira els grans projectes de ciutat, te n’adones que el projecte esportiu del ’92 és impossible d’explicar sense el fet cultural. És a dir, el gol més important que va marcar Catalunya o Espanya, és igual, en aquella Olimpíada va ser el de la cultura. Traduïda en arquitectura, en nous equipaments culturals, en una manera molt més contemporània de veure el món que ens envoltava. La Olimpíada, i simplement ho deixo sobre la taula, es produeix al mateix temps que Barcelona diu que no al mitjó de Tàpies al MNAC. Al mateix moment es produeixen els dos fets. Que es fa una olimpíada que és una obertura al món internacional i un fet que és precisament tot el contrari. Al mateix temps a la mateixa hora Barcelona va prendre una decisió. I aquesta decisió va ser curativa en la mesura que va introduir el factor cultural, esportiu i del turisme com un element de competència de la ciutat en relació als altres.
Quins serien aquests esdeveniments, s’ha parlat molt dels jocs olímpics d’hivern que porta temps sobre la taula. L’altre dia parlava el Miquel del tema del mundial d’atletisme que es podria celebrar a Barcelona. O els jocs d’estiu, que ja s’havien celebrat a Tarragona però que no té perquè perdre la oportunitat que es tornin a produir o a projectar a la ciutat de Barcelona. Jo poso sobre la taula quins projectes creieu vosaltres que avui podrien armar aquest àmbit de competència entre cultura, turisme i esport.
Rafel Niubó: Podem anar d’oca en oca i de jocs olímpics en jocs olímpics. Los Angeles ha passat cada 30 anys, París ha passat 30 anys, per tant podríem anar d’oca en oca. Ja ens tocaria presentar-nos. Però jo no sé si ens toca aquests o toca els d’hivern. El que si que volia dir és que quan es van fer els jocs olímpics entre un 8 i un 11% del pressupost va anar a esport, només aquesta quantitat. El 90% va anar a d’altres coses, a transformar la ciutat que és la ciutat que tenim. Però si que s’ha produït una cosa important: no sé exactament en quin moment es produeix, segurament ho sabrà més el regidor, però el fet de que pagués un consorci públic-privat de turisme de Barcelona si que ha estat determinant, perquè algú se n’ha ocupat, d’aquest tema, de posar al mapa. És tan d’èxit, aquest tema, que quan jo estava la Generalitat es va repetir el model. Turisme de Catalunya, sabent que imitàvem a turisme de Barcelona. Has preguntat: cal una aliança? Tots n’hem tret les conclusions finals. Si. Però segurament també hauríem d’analitzar quins són els problemes que tenim i jo crec que la falta de cooperació entre els sectors, també ho podem posar com un tema en negatiu.
Diem, per exemple, Circuit de Catalunya, que és una altra cosa que conec. El Circuit de Catalunya significava que algú es menjava (i es menja) el dèficit de la gestió, normalment una institució pública, però en canvi no és qui fa els business. Sabíem perfectament que des del màxim el Maresme fins a Sitges i en punta fins a Vic els hotels estarien plens. Però el dèficit se’l menjava la institució pública. Ara seguirà passant. Per tant, o tots mengem pernil o tots llepem os. Mai es va aconseguir que hi haguessin els hotels oficials de la Fórmula 1, que hagués pogut ser, en altres esdeveniments quan es fan congressos es diu: aquests hotels, que són els que participen amb la gestió, són els oficials. La resta ja fareu el que voldreu.
Un dels conflictes que podem posar si volem millorar és quines són les debilitats que tenim. I la falta de cooperació ho és. Entre institucions. Però la falta de cooperació pública-privada també pot ser-ho. Jo crec en aquests mecanismes, com el consorci que es va fer de turisme, perquè d’una manera o altra sap vendre, sap situar al mapa. Si no hi ha algú que se’n preocupi d’aquell tema, no funciona.
Jo domino esports i parlo d’esports. Les tres ciutats més importants del món en pràctica esportiva són Boston, San Diego i Barcelona. Aquesta ciutat també ha passat pels jocs olímpics, té un nivell de pràctica esportiva tremenda. Només d’instal·lacions públiques que facin esport n’hi ha 200.000 i de privats n’hi ha 100.000 més. Per tant 300.000 persones practiquen esport a centres esportius, la majoria públics, d’una qualitat altíssima, més que a vegades privats d’altres ciutats. Jo potser ho tinc molt interioritzat, que és així, i m’ho crec.
Guillermo Vallet: El tema dels consorcis públics – privats ja apuntava en aquest debat. Jo crec que el món públic és el que ha de posar les normes i el món privat ha de posar els calers i apostar-se el patrimoni.
Jo crec que ara hi ha una manca d’aquesta relació perquè hem viscut una pandèmia impressionant però el món té un excés de liquiditat. Hi ha molts calers sobre la taula. Molts calers que busquen projectes que sigui interessants i que tinguin un bon retorn. Jo crec que és una molt bona oportunitat de si realment volem tenir una visió gran de ciutat i volem tenir… al final què busquem com a ciutat? Doncs òbviament que els nostres ciutadans puguin viure bé. I intentar que hi hagi una redistribució de la riquesa. Crec que amb això estem tots d’acord. Però no està contraposat el dir que vull fer unes actuacions públiques molt concretes d’habitatge públic, o vull afavorir un col·lectiu que ho està passant molt malament, amb fer coses grans en el món privat. Al final tota aquesta riquesa que es genera segurament farà que els ciutadans al final visquin millor i hi hagi una millor redistribució de la riquesa.
Jo crec que tenim un problema d’entesa entre el món públic i el privat per realment poder fer que la ciutat continuï creixent i que es puguin cobrir tots els objectius, tant els públics com els privats. Jo crec que és aquí on realment hauríem de tenir un debat de veure com fem que hi hagi una millor entesa per tal de poder plantejar projectes molt interessants que pot fer la ciutat i que ara no pot fer per una manca de lideratge. No sé si és primer l’ou o la gallina però hi ha una manca de lideratge en aquest sentit. O no hi ha un interès que hi hagin aquests grans projectes que puguin fer que la ciutat pugui continuar creixent.
Llucià Homs: Quins són els projectes de futur. Barcelona és una ciutat que ha crescut fins i tot urbanísticament en base a excuses. Però hi ha un element sobre les capacitats de la ciutat, que són moltes, que tenen a veure amb aquesta doble mirada entre la col·laboració público-privada, que apuntava el Guillermo, al mateix temps que la col·laboració entre els diferents equipaments. Jo crec que aquí tenim un exemple clar, que és el tema d’Apertura Barcelona, que en un moment determinat es posen d’acord una sèrie d’institucions (unes públiques, altres amb mirada més privada) que són capaces d’articular un projecte comú per transcendir en un moment concret. I jo crec que això ha estat un exemple d’èxit. Amb tot el tema musical posa Barcelona al mapa durant uns moments concrets. Crec que és una fórmula que nosaltres l’hauríem de saber aplicar en altres de la cultura o l’esport o el turisme.

Miquel Molina: Jo voldria parlar d’una sèrie de dates, he posat sobre la taula la del ’23 com la més factible, i és una cosa que Barcelona pot considerar que s’ha de celebrar i celebrar-ho. Parlo una mica amb un món ideal al marge de si en cada moment el nivell de confrontació política i la situació econòmica ho permet. Però en un món ideal parlem del que tenim sobre la taula, tenim una candidatura als jocs d’hivern del 2030, que avui ha estat refrendada pel president del govern. Jo crec que és una candidatura que és bona en el sentit de recosir la relació Barcelona-territori, que ha estat molt qüestionada i que ha patit molt tots aquests anys de conflicte polític. És una bona candidatura pels Pirineus, per millorar infraestructures, tinc dubtes amb el tema del canvi climàtic, com evolucionarà i què ens podem trobar d’aquí uns anys, però crec que per Barcelona potser és interessant en aquest sentit però no crec que tingui un gran impacte ciutadà uns jocs d’hivern a Barcelona.
Lligant-ho amb lo del ’29, cent anys de l’exposició, aquest gran rellançament del MNAC, he estat mirant dates i el primer mundial d’atletisme que sembla que no té candidats que ho demanin és el ’29, podria ser una feliç coincidència. El ‘27 sembla que Londres ho vol celebrar i el ’25 havia de ser a Kènia. A nivell europeu també tenim lliure la data del ’30. Ho hauríem de demanar amb temps perquè tothom s’ha espavilat i hi ha ciutats que hem anomenat aquí, com París, Roma o Londres que estan ficades dins d’aquestes candidatures.
Després hi ha el tema dels jocs olímpics d’estiu, 2032, sembla que seria Brisbane, que és la que sembla que el COI està interessat que sigui allà però el ’36 són els cent anys d’aquesta frustrada Olimpíada popular. Amb un horitzó com aquest jo crec que fins i tot, al marge que anem a aquesta candidatura dels jocs olímpics podríem aspirar a aquests jocs, si més no per presentar una bona candidatura i que servís per alinear esforços. Després te’ls poden donar o no però si la candidatura és bona, s’alineen esforços i es provoquen consensos i defenses dignament la candidatura, encara que no l’aconsegueixis, és positiu.

Santi Nolla: Jo Miquel els jocs d’estiu a Barcelona per segon cop abans que Madrid ho veig bastant complicat. És collonut mirar d’intentar-ho però ho veig una mica complicat.
Tu deies, Fèlix, que els jocs del ’92 van ser un èxit cultural i és cert. La ciutat es va transformar i va ser un èxit esportiu. Perquè va ser un èxit econòmic. Per primer cop hi va haver una inversió econòmica realment potent en el món de l’esport. Es van crear els CARS, on hi podia haver una formació específica i concreta per esports que segurament no haguessin tingut desenvolupament i va ser un èxit brutal. Jo recordo que a Seul hi van haver quatre medalles, i als jocs de Barcelona 22. I no s’han aconseguit 22 però noi s’han baixat de 15 o 16.
Hi va haver un abans i un després en el món de l’esport amb els jocs olímpics. I parlàvem abans de la necessitat de posar-se d’acord. Tothom es va posar d’acord. I mira que era difícil. I van sortir bé a tots els nivells. Per la ciutat, per la transformació, pel tema cultural i esportiu…
Jo crec en els jocs de Pirineus-Barcelona, em sembla una molt bona proposta i des del punt de vista de l’esport per una qüestió. Si aquests jocs han de servir perquè hi hagi un AVE a Puigcerdà està bé, però si serveixen realment perquè el territori s’aproximi a Barcelona o Barcelona vagi al territori… i sigui més còmplice… I el món de l’esport pugi un graó, el món de l’esport d’hivern, que té un nivell de practicants i de llicències brutal i en canvi de competició no té un barem que puguis dir, és més o menys igualat. Hi ha moltíssima gent que practica per exemple esquí i resultats d’esquí esportius són molt minsos. Si serveix perquè es pugui donar un salt esportiu jo crec que seria una bona idea.
Xavier, de quin club ets?
Xavier Marcé: del Barça.
Santi Nolla: ah, havia entès jo sóc barceloní però no sóc del Barça.
Xavier Marcé: Sóc barcelonista però no culé. Vol dir que si guanya el Madrid no em suïcido. I vull que l’Espanyol estigui a primera.
Lo públic-privat és fonamental. Però és una relació que no s’hauria de dubtar, perquè com es construeix una ciutat, sinó? Qui ho qüestiona és que està plantejant-se un model que jo crec que està un pèl superat en aquests moments. Dit això, crec que les Olimpíades o al Fòrum l’esport era el de menys. Tu has dit una cosa molt eufemística, un 10% a l’esport, la resta en altres coses… En realitat, perquè serveix un esdeveniment? Per transformar la ciutat de tal manera que faci possible que passi tot el que ha de passar. I en aquest sentit la seqüència Olimpíades-Fòrum, un cas amb èxit i un altre amb molt poc èxit, mata definitivament el ? en aquesta ciutat i dona joc en aquells informes que, d’altra banda, en Serra i en Maragall que eren funcionaris del prosiulisme, havien elaborat, que era el pla de la Ribera, etc. Per tant, que estem passant, matant etapes, perquè la ciutat pugui donar els salts que ha de donar. Clar que va tenir impacte cultural, perquè permet desenvolupar tota la xarxa d’equipaments de la ciutat.
També voldria recordar una cosa molt important. Abans l’ha dit en Llucià molt encertadament. És difícil jutjar la trajectòria d’un equipament quan en alguns casos només porta dos directors o directores. A França o Alemanya en porten 20 o 20 i, per tant, la trajectòria i la massa crítica és d’una altra naturalesa. Però a mi em sembla que quan parlem de la necessitat de crear esdeveniments és perquè les ciutats que no tenen una estructura estable d’inversió permanent o projecció constant necessiten a vegades elements que generin consensos que permetin transformar la ciutat per tal que passi el que ha de passar. Perquè sinó no passa.
En aquest sentit voldria recordar una cosa. Quan parlava del ’29 estic parlant d’una idea que passa el ’29 però que s’ha de planificar el ’23. La Barcelona del ’29 es planificarà el ’23, el setembre del ’23.
Rafel Niubó: Hem acabat anant als jocs olímpics, per tant ho estem esportivitzant tot. És un terreny còmode.
Si mirem Río o Mèxic, quan es fan els jocs olímpics coincideix amb una situació econòmica molt complicada per a aquests països, a on s’arriba a la conclusió que mentre no hi ha diners per a atendre la ciutadania hi ha diners per fer un estadi per fer un gran esdeveniment. No va ser el cas de Barcelona, i hi havia una situació de crisi econòmica i d’atur molt important en aquells moments.
Les crítiques de construir grans estadis i fer grans coses quan no hi ha diners és un problema per a la població. Aquí no va ser el cas. Aquí hi havia un altre criteri, d’una cosa que es deia nova centralitat, els districtes que es construïa i una xarxa d’equipaments que després va servir tota per a la ciutadania. Es van construir uns equipaments que servien pels jocs olímpics, pels paralímpics i immediatament perquè el ciutadà… per exemple, la gent coneix l’anella olímpica. Doncs a Barcelona n’hi ha dos, d’anelles olímpiques. Una a l’anella olímpica i una rèplica de la segona anella olímpica que anava de Fabra i Puig a Río de Janeiro. A Can Dragó. Es va voler replicar perquè als ciutadans se’ls acostés la pràctica de l’esport. I molts dels atletes que anaven a l’estadi feien els entrenaments olímpics a Can Dragó.
La xarxa d’equipaments va ser una xarxa d’equipaments molt intel·ligent, districte a districte, quasi barri a barri.
Jo crec en els jocs olímpics d’hivern. A l’últim treball que va fer l’anterior equip de govern xifrava en molts pocs diners per a la ciutat de Barcelona. Molts pocs diners volia dir 3 o 5 milions d‘euros. Fer-los. Hi havia d’altres infraestructures, però n’hi ha que estan comptabilitzades i que fan una mica de vergonya. Jo recordo a les segones eleccions que hi van haver a Catalunya es va fer una exposició al Palau Robert que parlava de l’Eix del Llobregat, que havia d’arribar fins al Túnel del Cadí. Encara falten 12 km per acabar, després de 30 anys llargs, la connexió amb el Túnel del Cadí.
Hi ha vegades que com a país fa una mica de vergonya. O sigui, que no puguis acabar 12 km per connectar l’Eix del Llobregat amb el Túnel del Cadí… tots hi haureu passat alguna vegada… Quants anys fan falta per acabar una cosa. 30? 40?
Guillermo Vallet: Respecte El que estàvem comentant d’organitzar esdeveniments per transformar la ciutat, jo crec que en aquest sentit és obvi que Barcelona va aprofitar molt bé els jocs olímpics per a fer una transformació i que els ciutadans l’aprofitessin. Però tenim a la mateixa data un esdeveniment que és la Expo de Sevilla que és totalment el contrari. Al final aquelles infraestructures quasi han quedat abandonades i no les han pogut capitalitzar. La reflexió és: si hem d’aprofitar aquests esdeveniments per a fer una transformació pensem molt bé què farem després perquè realment sigui una inversió molt rentable.
O lo que ha passat després a la expo de Zaragoza del 2008. S’han fet inversions molt importants que després queden totalment abandonades i que no s’ha pensat què fer-ne.
Santi Nolla: Amb els jocs de Pirineus es planteja, no es planteja com abans es plantejava construir una pista de box. No hi haurà pista de box, s’anirà a Albertville a fer els box. No hi ha problema. El gel es farà al Palau Sant Jordi, si es pot. Però no són els jocs d’abans, absolutament faraònics i monumentals, on tota la càrrega econòmica estava a la ciutat. Aquí si que ha canviat.
Xavier Marcé: A mi el que em preocupa és que planteja un model de fer grans esdeveniments esportius que obligarà a certes reflexions. Perquè està funcionant des del punt de vista esportiu. I és un esdeveniment absolutament descentralitzat. Molt més sostenible, segurament, i igual d’eficient des del punt de vista esportiu.
Fèlix Riera: hem de donar per acabada aquesta primera trobada sobre turisme, cultura i esport. Avui sortim, o estem a punt de sortir, o tenim la impressió que sortim d’una pandèmia. Les ciutats i tots els països del món es troben redefinint les seves estratègies. En aquests moments les ciutats que millor estan investigant el seu potencial no està en comptar el que tenen sinó en veure com i de quina manera estableixen aliances que han quedat per diferents motius perdudes en el temps o poc articulades. Per tant, des del punt de vista de les ciutats les que en un futur tindran més potencialitat ( i això s’està veient a París amb el tema dels jocs olímpics del ’24 preveient quines persones o institucions hi participen) és la necessitat de veure que podem sortir de la pandèmia si tornem a recompondre el nostre mapa estratègic. Com podem tirar endavant un projecte de ciutat quan, en aquests moments, hi ha aquesta idea de la ciutat-regió, d’això que diem la regió metropolitana, que necessita posar en valor una sèrie de potencialitats que si no es posen en valor no té sentit moltes vegades dedicar-hi esforços.
Seguim en l’exemple de tenim molta gent que practica esport d’hivern i tenim poca traducció dels seus resultats. Però la qüestió seria: és possible avui, en una ciutat del segle XXI, poder orientar un projecte de ciutat atractiu quan ja la ciutat té un potencial de turisme tan gran com Barcelona sense tornar a posar en valor l’esport, la cultura i el turisme? I probablement arribarem a la conclusió que no és possible. I llavors vindria la segona pregunta: I si no és possible, com és possible que no tinguem un pla de ciutat on aquest potencial s’identifiqui a partir d’una sèrie de dates que tu has posat sobre la taula, i que ajuden a ordenar algunes prioritats en termes d’on podríem incidir-hi.
Per acabar, i quan moltes vegades es planteja com i de quina manera el tema del turisme pot ser entès en positiu, moltes vegades hauríem de fer l’esforç d’entendre que el turisme és positiu en la mesura que s’identifica en un moment donat com una qüestió que és un motor d’atracció per a d’altres àrees, com és la cultura i l’esport. I que se’n pugui beneficiar. Com se n’ha beneficiat en el seu moment del tema del modernisme. Es deia que la ciutat de Barcelona descobreix el modernisme. Jo vull recordar que el tema del modernisme s’actualitza perquè Gerald Miracle fa una gran exposició de Gaudí i fa una cosa molt senzilla: 1/ fa un projecte d’altíssima qualitat intel·lectual, d’una gran honestedat intel·lectual i fa un projecte que ocupa un espai a l’àmbit del debat internacional artístic que ningú havia desenvolupat. El porta a Japó, el porta al món i la gent queda enlluernada davant el potencial del modernisme.
Es tracta de tornar a posar en marxa allò que ens porta a tenir una singularitat com a ciutat. I insisteixo, ciutats com Madrid, París o Londres juguen decididament la carta del turisme, l’esport i la cultura com una tríada que genera un nou marc de competències de ciutat. La qüestió és si la ciutat de Barcelona, o les ciutats en general, assumiran això com una demanda, com un imperatiu per desenvolupar el seu potencial de cara al futur.

Agrair al Santi Nolla la seva presència, de veritat. A més em consta que en aquests moments hi ha un partit molt important.
Al Miquel Molina, que sempre té la deferència d’ajudar al projecte de Rethink les seves aportacions.
Al Llucià, que també ho fa des de l’àmbit de la cultura amb les seves aportacions.
Al Guillermo, que em sembla que des de la seva posició de l’àmbit del turisme i del món de la restauració i dels hotels que sempre ens ajuda a entendre una mica millor quin és el paper econòmic d’aquests actors.
Al Rafel, que no coneixia personalment, m’ha semblat molt interessant alguna reflexió, com la que deies de la inversió de l’11% a les olimpíades en temes d’esport, indicatiu de la capacitat que van tenir les olimpíades per generar una sinèrgia amb l’àmbit de la cultura i de la societat en general.
I al Xavier Marcé, des de l’àmbit de la regidoria de turisme i empreses creatives, perquè crec que des de la seva àrea s’està fent una feina excel·lent de reactualitzar algun dels debats i amb la seva aportació de l’economia del visitant crec que ens ajuda a perfilar millor algunes de les qüestions que hem parlat avui.
Moltes gràcies.

 

Fèlix Riera: Hola, bona tarda, a tots i a totes. Benvinguts a aquesta trobada que organitza Rethink Barcelona. Vull agrair a tots els qui estan seguint per streaming, i esperem que sigui estimulant.
A l’acte d’avui, parlarem de l’aliança cultura, turisme i esport hem convidat a les següents persones: Miquel Molina, periodista, escriptor i subdirector adjunt de La Vanguardia; Xavier Marcé, regidor de turisme i empreses creatives de l’Ajuntament de Barcelona; Llucià Homs, codirector de la publicació cultural Hänsel i Gretel; Rafel Niubó, secretari general de UAB Eurofitness; Santi Nolla, director i CEO Mundo Deportivo i Guillermo Vallet Millet, president de la comissió de turisme de Foment del Treball i vicepresident executiu d’Hotels Catalonia.
També vull agrair la presència de la Isabel Buesa, directora general d’Endesa a Catalunya.
Una de les aliances més necessàries per a la recuperació econòmica i anímica de la ciutat és la que pot establir-se d’una manera més profunda entre els sectors del turisme, la cultura i l’esport. Vull recordar que a nivell estatal l CEOE ha impulsat des de ja fa mesos una comissió de treball que fa una molt bona feina sobre, precisament, aquesta relació entre turisme, cultura i esport.
Si aquesta tríada aconsegueix major coordinació i col·laboració entre els seus actors pot ser un gran motor d’atracció econòmica i d’activació de projectes a la ciutat. Un dels aspectes que hem de tenir molt present és que ciutats com París i Madrid estan apostant fortament per aquesta aliança. Apostes com la de París, que en el 2024 celebrarà els seus jocs olímpics, o Madrid que està promovent una vegada més, al municipi de Morata de Tajuña, un nou circuit de Formula 1 i moto GP que costarà, aproximadament, 12 milions d’euros. La competència entre ciutats regió es dirimeix en el camp d’activació d’aliances com la que avui parlarem, que després dels jocs olímpics del ’92 s’ha anat diluint.
Es tracta d’advertir quins projectes turístics, esportius i culturals es poden impulsar a la regió metropolitana i més enllà dels seus límits.
Un exemple és l’activació de la muntanya de Montjuïc. En ella conflueixen el turisme, els visitants professionals que van a la fira, la cultura (amb entitats tan importants com la Fundació Joan Miró, el MNAC, CaixaForum, Fundació Mies van der Rohe, el Teatre Lliure, l’Institut del Teatre entre d’altres, o galeries com la Taché) i l’esport (com les piscines Picornell, l’estadi de Montjuïc o el Palau Sant Jordi), entre d’altres entitats esportives que desenvolupen la seva activitat a Montjuïc.
Aquestes àrees necessiten ser activades per aconseguir un major impacte d’atenció pels turistes i pels ciutadans.
S’activen projectes com l’impulsat per la Fundació Damm, que invertirà set milions d’euros per edificar terrenys del club natació Montjuïc, amb una ciutat esportiva pròpia. S’activa també amb l’interès mostrat també pel Futbol Club Barcelona per utilitzar l’estadi de Montjuïc mentre s’executen les obres del seu estadi (que indica la importància de Montjuïc com un lloc on es pot ubicar una entitat tan important com el FCB).
A la iniciativa de recuperar l’activitat de la muntanya de Montjuïc n’hem de sumar d’altres igualment importants, com impulsar la candidatura dels jocs d’hivern, que ha estat latent en els últims anys, la possibilitat de fer uns mundials d’atletisme o fer una nova candidatura dels jocs olímpics d’estiu que es podrien celebrar el 2032 o el 2036. Si sumem a aquestes possibles iniciatives les exposicions previstes pels propers anys a la Fundació Miró sobre Picasso i Miró o les que tenen previstes el MNAC o Caixa Fòrum, obtindrem una capacitat de gran interès que degudament coordinada amb el sector turístic pot afavorir la recuperació econòmica de Barcelona.
A l’abast d’aquesta aliança també incideix el Port de Barcelona, àrea on també conflueix una oferta cultural, turística i esportiva; el velòdrom d’Horta o el circuit de Montmeló, que tot i que no està a Barcelona té una importància clau pels temes turístics i per l’àmbit empresarial del món de l’esport.
Aquestes aliances també tindran el seu efecte positiu per l’aeroport, els ferrocarrils, el port de Barcelona i el sector de la restauració i hoteler.
Avui ens proposem veure com podem impulsar projectes entre cultura, turisme i esport.
Aprofito per agrair als que ens acompanyen avui la seva participació.
Llanço una primera pregunta: Creieu que és necessària l’aliança d’aquests tres sectors per a impulsar una més ràpida recuperació econòmica a la ciutat de Barcelona?
Xavier Marcé: Si, és evident que si. Jo crec que es dona aquesta aliança de natural, però emfatitzar-la, operar-la des del punt de vista dels programes jo crec que seria molt bo. Per dues raons: la primera és que per defecte, cultura i esport configuren els dos entorns d’icones universals més clarament constituents dels motius pels quals un viatja. I en segon lloc perquè qualsevol canvi en el sector turístic d’un entorn urbà passarà inevitablement per pensar i repensar noves icones que descentralitzin i donin noves oportunitats a això que anomenaríem el turisme aspiracional. Per una i per altra raó aquestes aliances són imprescindibles.
Rafel Niubó: jo crec que estaria bé que fossin sectors que no es donessin l’esquena i que cooperessin, malgrat que cada un té el seu micro sistema. Però em sembla que també s’hi podrien afegir altres sectors. Veig amb preocupació una manca de projecte col·lectiu, cada un juga al seu espai, m’és igual si és el MNAC o l’Estadi Olímpic, però no existeix un projecte conjunt. Ara la muntanya no és identificada com a res. Quan era petit per mi la muntanya era el quadre d’un tiet que tenia l’expo del ’29 i me’l mirava quan anava a casa seva per Nadal. Per mi allò era Montjuïc. Ara li diuen la muntanya olímpica però pot ser-ho o no. Pel món de l’esport ho és però pel món de la cultura estaria per veure-ho. En qualsevol cas, el ’92 em sembla molt lluny. És com si el Barça estigués pensant en el gol de Koeman. 30 anys més tard em sembla pura nostàlgia i crec que Montjuïc no està definit com el que és ni té un projecte conjunt. I aquest és el principal problema.
Guillermo Vallet: és evident que si. Al final Barcelona és la ciutat olímpica de referència. Crec que han estat un dels millors jocs olímpics organitzats en una ciutat i va canviar tota la ciutat. La ciutat s’identifica molt amb l’esport, evidentment amb un equip com el Barça, que és un referent mundial. A nivell cultural també tenim unes icones úniques, com Gaudí, el modernisme, el romànic, museus com el Miró. A banda tenim una oferta en allotjaments molt important i molt moderna. Com deia el Xavier, quan s’organitzen els viatges un dels motius pels quals la gent es mou és l’esport o la cultura. També estic totalment d’acord en què ens pot ajudar a descentralitzar el turisme i no només a descentralitzar sinó també a desestacionalitzar. Que la temporada baixa, a través de l’esport o la cultura, també puguem atraure a molta més gent.
Llucià Homs: Definitivament si. Però hem de ser conscients que aquests tres sectors històricament han treballat d’esquenes. Per tant, no és fàcil avui plantejar una estratègia per la que de cop i volta comencin a treballar conjuntament. Quan plantegem sovint la relació entre turisme i cultura, que també han estat dos sectors que no han treballat específicament en conjunt, veiem que la nova incògnita en l’equació, que és tota la part que fa referència a l’esport afegeix molta complexitat amb les dinàmiques de cada un dels sectors.
Quan parlem específicament de la muntanya, crec que és un desig per molts però hem de veure com fer-lo realitat. Perquè diferents equipaments de la muntanya han jugat de manera descoordinada, han jugat de manera diferent les estratègies. Faltaria treballar a nivell d’aliances entre ells i amb una estratègia clara de funcionament. Penso que es pot generar un eix important a la ciutat que a la vegada creixi amb un pla metropolità, que creixi cap a la banda del port, i cap al Maresme i, de l’altra banda, que pugui créixer de manera natural cap al Baix Llobregat, irradiant aquesta potència de cultura, esport i turisme.
És possible crear una nova realitat però sempre en la mesura que hi hagi una estratègia molt clara i unes aliances entre els diferents equipaments.

Miquel Molina: Evidentment si, crec que són tres conceptes que els hem de fer treballar junts. Sense posar-li nom, que per això estan els experts en branding, si que es podria dir que encaixen dins de dos paraigües que podem definir a la ciutat: un és el de la creativitat, tant l’esport com la cultura junt amb la tecnologia, la innovació, tot pot tenir un paraigua de creativitat. I l’altre és el de la qualitat de vida, que és una altra manera de posar aquests tres conceptes en el mateix nivell, junt amb altres qüestions com la mobilitat, la salut…
A nivell promocional això pot funcionar molt bé. I el gran emblema seria la muntanya de Montjuïc. Però com deia el Llucià i la gent que m’ha precedit fins ara són sectors que han treballat molt d’esquenes.
Crec que hi ha dos nivells d’actuació a Montjuïc. Un és molt bàsic i simple, que s’està fent ja però s’hauria de fer amb més intensitat, que és el tema seguretat, enllumenat i retolació d’espais, que és relativament fàcil de fer. I l’altra és plantejar-se una política més d’integració de tota aquesta creativitat amb diferents cognoms que hi ha a la muntanya, considerant-la com una part de tot un litoral, que arrencaria (amb visió metropolitana) a Castelldefels, la Zona Franca, Montjuïc… Estic barrejant cultura, tecnologia, urbanisme, esport… Montjuïc és una peça clau dins d’aquest engranatge de nova riquesa per Barcelona.

Santi Nolla: El Barça, 30 anys després, torna a tenir a Koeman… Han passat 30 anys i Koeman ha tornat. Jo crec que si, que tot es pot sempre lligar més però hi ha un lligam natural, que ha funcionat i funciona bé. És necessària una coordinació més gran però crec que funciona de forma natural. No només el Barça és un exemple cabdal d’això. Les darreres dades que es van publicar deien que l’impacte del Barça a la ciutat era entorn dels 1100 milions d’euros i entorn dels 29.000 llocs de feina. Fins i tot van calcular els impostos.
Jo recordo que el president Laporta deia que ell volia que la muntanya fos del Barça. Entenc que això no és possible, però si que és veritat que agrupar el FCB en un lloc concret… però crec que també a la muntanya hi ha cultura, hi ha turisme, hi ha esport. Caldria mirar l’aprofitament de l’estadi esportivament. Hi ha haver el projecte de l’Espanyol, un bon projecte que podria haver tirat endavant i no es va acabar de fer perquè l’Espanyol volia fer el seu camp, legítim.
I després hi havia una qüestió que sempre m’havia interessat i que em semblava bona… la possibilitat que es jugués rugby a l’estadi, o que hi hagués un equip de rugby de primera divisió francesa jugant a l’estadi. A mi això em semblava realment molt bo per la utilització de l’espai però a més a més també pel turisme.
Jo en general crec que hi ha un lligam natural que està bé, sempre es pot lligar més però de moment això funciona.

Fèlix Riera: Gràcies per la vostra primera intervenció. Jo voldria tibar del fil del Miquel, que en un moment donat de la seva intervenció s’ha imaginat què es podria fer a Montjuïc, aquesta capacitat de fabular què es podria què es podria fer a Montjuïc amb aquesta tríada de turisme, cultura i esport. I en aquest sentit també relligo amb l’explicació del Guillermo de la idea que el Xavier Marcé ha treballat molt des del punt de vista del turisme, amb això de l’economia del visitant, quan ha argumentat i ara en Guillermo en feia ús del concepte, de la idea de descentralització del turisme a la ciutat. Xavier, com t’imagines treure-li el màxim de potencial a Montjuïc des d’aquest punt de vista de turisme, esport i cultura?
Xavier Marcé: Si. Aquesta relació, que jo estic d’entrada amb en Santi que es dona de natural perquè vull recordar que Gaudí és un fet cultural i una icona de primer ordre per la gent que ve aquí, exactament igual que ho es el Barça… una cosa és que esport, cultura i turisme s’interrelacionin i estableixin programes conjunts i l’altra és que es supeditin l’un a l’altre. I aquí hi ha un debat una mica més complex. La cultura i l’esport tenen unes regles del joc per si mateix que no es poden obviar en funció del turisme… és més, no seria bo fer-ho. I entraríem probablement en crear una cosa que entenc que ningú vol que és aquesta diferència subtil però important entre fer un producte pensat pel turista o construir un producte que té interès per tothom, fins i tot pel visitant, no? I aquí hi ha una diferència que no és menor i que està amb el debat de la ciutat, de la mesa, d’una manera clara.
El Miquel ha dit tres coses clares: a Montjuïc en aquests moments hi ha un debat sobre algo que està molt present a la ciutat que és això que anomenaríem la ciutat pacificada, la ciutat amable, la ciutat poble, i ho dic sense cap doble intenció.
I per tant vol dir espais sense cotxes, espais amb una mobilitat molt restringida, espais amb una il·luminació molt controlava, espais amb una lògica acústica molt amable, que no coincideixen necessàriament amb els atributs que té la cultura. Què vol dir mobilitat, que vol dir certa promiscuïtat, i se’m permet dir-ho amb un contingut gens sexual, per entendre’ns, no…
Aquesta combinació d’elements com es resol? Inevitablement sota tres conceptes bàsics: el primer és la mobilitat, la mobilitat a Montjuïc és bàsica. En aquests moments és complex arribar a la Fundació Miró i ´s un element claríssim… evidentment seguretat i el que comporta això, que és aquelles condicions d’amabilitat d’un espai que és il·luminació, etc.
Ara bé, dit això, tampoc oblidem que les realitats culturals i esportives a Montjuïc tenen també les seves pròpies problemàtiques, i que s’han d’analitzar, com deia abans, des de la lògica de cada sector. Quan establim aquesta relació que òbviament és evident i necessària, no hauríem d’oblidar mai que cada un dels tres àmbits de l’activitat tenen unes particularitats, unes regles de joc, uns requeriments i també unes solucions i uns problemes que s’han d’abordar des de les seves pròpies dinàmiques.
La interrelació no és la solució, és necessària però no és la solució.
Rafel Niubó: Jo Montjuïc l’he utilitzat molt perquè anava a fer atletisme a l’estadi de Sarrià. El primer que recordo de jove és que a por baixar del Serrahima, i sóc un noi. Les noies ja no baixaven mai, havien de baixar en cotxe. Aquí tots som homes interpretant Montjuïc però la seguretat, i quan ets una dona, té un plus. Fa molt respecte moure’s per allà depèn de quines hores. Un segon problema, no entraré si ha de ser pacífic o no, perquè puc entendre les ues situacions, però anar al museu olímpic i de l’esport és un drama depenent d’on deixis el cotxe. O decideixes pujar per les escales mecàniques, amb tot el que significa, o t’estàs jugant que la grua se t’emporti el cotxe. Per tant el lloc més segur on pots aparcar és a les piscines Picornell. Per tant, el poder arribar amb un vehicle és complicat. I no hi ha massa alternatives. Per tant, jo em voldria imaginar que un cop se sàpiga a què es vol dedicar aquesta muntanya és qui mana i per fer què. Sense un comandament únic que fa de director d’orquestra de tots aquests músics (jo he comptat les peces i n’he comptat 45). El castell per ell mateix és molt important, però el poble espanyol també. Per tant, hi ha 45 peces, 45 músics que necessiten un director d’orquestra. Sense un director d’orquestra que decideix quina música es toca i a què es dedica aquesta muntanya és difícil.
També tinc un dubte amb el tema turisme. Quan estem fent això ho estem fent perquè volem un projecte que el volem anar a veure des de Berlín o Puigcerdà, perquè també hi ha gent que li agrada baixar a Barcelona. Però la gent de Barcelona coneix bé Montjuïc o no hi va massa perquè hi ha una situació de risc? Per tant, jo de les primeres coses que faria seria un encàrrec a alguna oficina pública o mixta que decideixi què ha de ser això, perquè sense algú que prengui la responsabilitat és molt difícil. I no tinc la sensació que mani ningú sobre la muntanya de Montjuïc. Està en mans del districte però és una oficina de portar projectes que autoritza o no que un que emprèn no sé què. Per exemple, si anem a un centre comercial com La Maquinista, algú se n’ocupa de promocionar.la. I després cada un fa la seva guerra. Parlem de la Roca Village, del Circuit de Catalunya… algú s’ocupa d’aquest màrqueting general de fer-hi coses. I a Montjuïc fa molt de temps que no veig qui se n’ocupa.
A lo millor m’equivoco i en Xavier ho coneix més però per mi em dona la sensació que si vols fer una cosa has d’anar a Sants, al districte, i allà et diran si t’autoritzen o no, Però ningú està promocionant a Berlín la muntanya de Montjuïc, ni a Londres ni enlloc. I això és un problema, en la meva opinió.

Fèlix Riera: Si no recordo malament crec que hi havia la intenció de nomenar un comissari de la muntanya de Montjuïc, o un responsable. És així?

Xavier Marcé: Hi ha sigut, en altres moments. Hi ha una figura que coordina. El que passa és que crec que hi ha una clara voluntat en aquests moments per part del districte que Montjuïc funcioni d’una determinada manera i. Però es pot dir clarament que a un no li agrada. Però crec que en aquests moments no és tant un problema de manca d’eficiència o de fracàs polític… sinó d’uns objectius determinats.

Guillermo Vallet: Jo crec que arrel de la pandèmia hi ha una cosa molt clara i que a lo millor ha fet que la ciutat tingui una visió molt clara de totes bandes. Quan abans estàvem discutint del model turístic, hi ha una cosa clara que és que volem que el turisme s’obri, que es descentralitzi, que pivoti sobre la cultura i l’esport. Hi ha aquesta visió molt clara per tots els players que seria important dur-ho a terme. Jo també estic molt d’acord amb la reflexió que feia el Xavier, que hem de fer les coses no pensant en el turista. Si una cosa és atractiva ho és per tothom. Un turista no vol sentir-se turista, sinó el que vol és experimentar com viu un ciutadà en aquella ciutat. I vol anar als llocs on van els ciutadans d’aquella ciutat. Amb lo qual tot lo que estem pensant per Montjuïc ho hem de pensar perquè sigui encisador pel ciutadà de Barcelona. I això serà que després sigui encisador per la gent del voltant i per atraure turistes i fer un projecte que tingui un valor afegit.
Montjuïc té molt potencial perquè tenim tota la fira de Montjuïc, que són molts metres quadrats on fer un projecte molt interessant, tenim totes les instal·lacions olímpiques que es poden utilitzar molt més, tenim tota els edificis de la expo del ’29 que alguns no s’utilitzen. Tenim allà moltes peces però com bé deia el Rafel hem de buscar la manera de fer tot això perquè la gent ho entengui i sigui un projecte que estigui coordinat. El potencial hi és, i la visió i la necessitat de que Montjuïc ha de jugar un paper important per ajudar la ciutat també hi és. Crec que és el moment ideal per començar un projecte i veure què podem fer en aquesta muntanya si realment Barcelona vol seguir sent un referent a nivell internacional, perquè les altres destinacions ja estan pensant què poden fer per seguir sent atractius i seguir creixent.
Barcelona ha de pensar que no estem sols al món, que estem competint amb moltes destinacions i que si no fem res anirem perdent visibilitat.
Llucià Homs: La sensació és que la muntanya de Montjuïc està infrautilitzada. Hi ha molts peces descontextualitzades i realment falta una governança amb una estratègia clara i il·lusionadora de cap a on anar. Però aquí també tenim un perill, i és que aquesta muntanya en la mesura que la comencem a sobre-explotar podem acabar tenint un problema com ens ha passat en altres parts de Barcelona, com ciutat vella, que hem concentrat en un espai molt concret una hiperactivitat que a lo millor no sé si dona tant de si. Jo crec que un dels problemes que pateix Barcelona és un problema de manca de zones verdes, de parcs. Comparat amb altres ciutats, com Londres, et trobes parcs en moltes parts de la ciutat. Si ho mirem amb mirada metropolitana, hi ha la muntanya de Collserola, que és un gran pulmó per a la metròpolis, però a nivell de Barcelona ciutat no hi ha molts parcs i crec que aquesta sobreexplotació té el perill que en aquesta muntanya no li acabem trobant la problemàtica de com l’articulem.
Hi ha dos elements que a mi em semblen claus que el Xavier els ha identificat d’una manera molt clara i encertada que té a veure amb la idea de la mobilitat, d’accessibilitat a la mateixa muntanya. No és fàcil accedir a la muntanya. I un tema de seguretat que és evident que és un greu problema. Però pot seguir sent un problema amb el devenir dels anys. No és una zona on es pugui aparcar, no és una zona on es pugui accedir de manera fàcil, no és un espai fàcil d’il·luminar. No és un parc net sinó que té molta part de bosc i això el fa relativament insegur. I l’accés al transport públic a dia d’avui és molt difícil.
Crec que és un repte important per a la ciutat, que ens pot ajudar a posicionar la ciutat com una ciutat de molt atractiu per al visitant però crec que s’hauria de treballar una estratègia molt clara i il·lusionada pels propis ciutadans.
Miquel Molina: Jo veig Montjuïc com una muntanya d’oportunitats perdudes. A finals dels segle passat es van prendre una sèrie de decisions molt arriscades i s’ha demostrat que tenien més risc del que calia. Traslladar el principal museu de Catalunya a un lloc inaccessible sense metro i que en determinades èpoques de l’any és un lloc que està molt aïllat, i posar el nostre Estadi Olímpic i el Palau d’Esports en un lloc que havia de tenir un metro i que finalment, per diferents motius, no en va tenir…està absolutament aïllat.
Més enllà del que hem comentat abans, que és cert que no havia dit el tema del transport i era molt important, apart d’una sèrie de millores que es poden fer de manera relativament fàcil, hi ha una sèrie d’actuacions claus no unificades com a muntanya de cultura i esport però si en cadascun dels sectors que són importants. Per donar-li un sentit i una centralitat a tot l’ecosistema cultural de Montjuïc és molt important aquesta actuació prevista, complicada perquè ara no hi ha diners per a res, però que són els pavellons Firals de Victòria Eugènia o Alfons XIII, que permetin que d’alguna manera el MNAC baixi de la muntanya i tingui una entrada en un lloc més accessible i que després aquella idea que si es duu a terme de fer el hub d’art i ciència a l’altre pavelló, això pot donar una centralitat nova a tot el sistema cultural de Montjuïc que pot ajudar a integrar totes les peces; CaixaForum, la Fundació Miró que té un problema particular de finançament a l’altra banda, però si donar-li un sentit a tot.
I amb el tema de l’esport el mateix. Tenim un estadi absolutament infrautilitzat, és veritat que auqñi, tot i que és una ciutat on tots som corredors i fem molt esport, afició a l’atletisme no n’hi ha hagut molta. Els Jocs Olímpics van ser un miratge. Després hi va haver una sèrie de competicions d’alt nivell que no van omplir les instal·lacions ni molt menys… Però aquí si que tindria sentit potser una proposta que he vist sobre concentrar allà un hub d’economia de l’esport, donar activitat cada dia a unes instal·lacions que estan absolutament infrautilitzades.
I després hi ha un tercer actor, que és la Fira, que té els seus plans també. Tots aquests pavellons són conscients que molts estan obsolets, infrautilitzats. Ara la fira assumeix el centre de convencions del Fòrum, el palau de congressos queda una mica antic, i aquí té la seva agenda de renovació de tot aquell sector i s’haurà de fer de manera integrada. Perquè una de les queixes del director del MNAC és que quan hi ha una fira important el MNAC no és que sigui inaccessible, sinó que hi has d’anar amb helicòpter. Els accessos queden tallats.

Santi Nolla: Jo crec que tots coincidim en els problemes de mobilitat i de seguretat. Però jo em plantejava que no s’ha de fer res especial pel turista. I jo em plantejava què faig jo a Montjuïc. Nosaltres allà fem cada any el premi al MNAC del millor esportista de l’any. He pujat a l’estadi algun cop. Lligar el món de la cultura, l’esport i el turisme és una altra qüestió però el món de la cultura en el cas de la muntanya…es pot lligar, la Fundació Miró i l’estadi. Segurament és necessari que algú ho lligui però també crec que té la seva vida i és una qüestió territorial, el territori et dona un estadi i una Fundació Miró. I un estadi que tingui vida pròpia, que hi hagi organismes que es dediquin a la Fundació Miró i a omplir l’estadi, veure quina activitat esportiva es podria fer a l’estadi. Insisteixo. M’encantaria que l’estadi pogués retrobar el projecte del rugby, de portar algun equip francès que té una potència excepcional…
Si l’espanyol s’ha replantejat que l’estadi de Cornellà no és rendible i pugui pensar… s’havia plantejat en temps de la presidència de Joan Gaspart que el Sant Andreu pugés a jugar a l’estadi. Una altra qüestió és quin ús té el Palau Sant Jordi, també a nivell esportiu o la Foixarda.
No sé si seria interessant barrejar-ho tot, cada cosa a la muntanya té la seva organització pròpia i si es desenvolupa bé en els tres àmbits es pot… fins ara, amb tots els problemes que hi ha de mobilitat i seguretat es pot conviure bé.

Xavier Marcé: Ja que estem parlant de Montjuïc, em llenço. Crec que tenim una oportunitat extraordinària que és el 2029, un context altament evocatiu i que ens podria posar sobre la taula la capacitat de desenvolupar un projecte de transformació de Montjuïc.
Crec que a Montjuïc hi ha un parell d’elements essencials perquè funcioni, sota el concepte de necessitat d’un projecte conjunt, que és evident. D’una direcció, d’un comissionat de la muntanya i òbviament temes de transport i seguretat. Però crec que la primera peça a tractar és la que afecta als espais de la Fira, cal remodelar-ho per obsolet, innecessari. I per lligar-ho amb el Paral·lel. Aquella paret és tremenda. Aquí hi ha un joc enormement interessant, i que té molt a veure amb la obertura del MNAC i la sortida cap a dos espais molt potents: el que relliga CaixaForum i el que seria la ciutat del teatre, amb el Lliure, l’Institut del Teatre, el Mercat de les Flors.
El segon tema per mi és que li cal un sistema estable de transport, em dona igual si voleu un trenet, el que vulgueu. Que faci una cosa tan simple com Rius i Taulet, la recta de l’estadi i baixar pel Grec. Això relliga amb l’aeri que et porta al castell, etc. I segurament que li cal una altra cosa més complexa però perfectament plausible i especialment si parlem de turisme i de descongestionar la rambla que és una entrada a Montjuïc des del Port. Un nou aeri que lligui el port amb dalt el castell. Aquestes tres peces assegurarien una cosa tan important que és que Montjuïc canviés el seu color, que li donés a les peces que hi ha la possibilitat de poder actuar en termes de sostenibilitat, etc. I no ofegades com ara amb un context en el que aquests problemes els impedeixen evolucionar.
Hi ha una cosa que deia el Santi sobre la que m’interessa una reflexió que segurament la gent de l’esport la podeu fer, que és la diferència subtil, que en la cultura no es dona d’una manera tan clara, entre l’espai d’exhibició i l’espai de pràctica. L’exhibició té unes regles de joc, si l’estadi olímpic volem que es dediqui bàsicament a exhibir esport, això té unes complexitats. I a més a més som un país en què, i ho dic des d’un punt de vista d’un barcelonista que no és culé, que pensa que el Barça és la virtut i el problema de moltes coses de l’esport d’aquest país.
Vist així, trobar una activitat que li doni sentit a l’estadi olímpic des del punt de vista estrictament exhibidor és molt complicat. Si no li afegim una altra realitat que és la pràctica quotidiana de l’esport. Com es resol això? Perquè si hem de buscar aquesta mena de colom salvador que ens permeti omplir-ho cada dia d’una activitat… si, es podria inventar lo del rugby… també hi va haver el moment que hi va haver el rugby americà però és molt complicat.

Fèlix Riera: Jo volia subratllar una qüestió important, que és: la raó per la qual és interessant conceptualitzar l’aliança entre turisme, cultura i esport no és tant en relació a com i de quina manera cada un d’aquests sectors es pot ajudar o pot col·laborar, que també, sinó en el fet de que les ciutats, per ser competitives des del punt de vista internacional, han de tenir aquestes tres competències funcionant alhora. Poso un exemple. Si en aquests moments nosaltres no prioritzem el circuit de Fórmula 1 de Montmeló i deixem que no hi hagi Fórmula 1 al circuit, que també es poden fer-hi altres coses, és evident que això ho agafarà una altra ciutat. És igual si és Madrid, Lisboa o una altra. Si Madrid fa una aposta decidida per la copa Davis o tenir un premi d’ATP de valor 1000 i no de 500 això és un tema de competència. A París l’aposta del 2024 en aquests moments no solament ha congregat al voltant de París la voluntat d’actors esportius, ha congregat al món cultural de París, que va des del món de la cultura, a la moda, a l’oci, etc per construir un projecte il·lusionant pel 2024. Quan aquí dibuixem aquesta aliança no és tant (que també) què poden fer cada un dels sectors puntualment (que també) sinó el plantejament de dir nosaltres podem assumir que la muntanya de Montjuïc, després de tant de temps de debat, com ha dit el Rafel, el Xavier, el Santi, el Miquel o el Llucià, després de tant temps d’intentar donar-li forma estem al 2021 plantejant el 2029, té un punt de número màgic per Barcelona. La pregunta és: hem d’esperar tant per trobar un projecte que pugui tirar endavant aquesta triada de manera que Barcelona es faci més competitiva com a ciutat?
Poso un altre cas sobre la taula, que a Montjuïc hem de sumar una altra assignatura pendent, que és el litoral de Barcelona. En aquests moments hi ha el projecte de l’Hermitage, que està en el lloc que està, i hi ha el projecte de les tres xemeneies del Besòs. Aquesta longitud de litoral, si la mirem des de fora, què veurem? Una forta atracció turística, producte del mar, dels restaurants, etc. Que hi ha una bona aposta esportiva, hi ha diversos clubs esportius, com el de la Barceloneta, que tenen una gran activitat social i dinàmica, i en canvi, a l’àmbit de la cultura, que havia tingut el seu gran projecte amb el Fòrum de les cultures, s’ha quedat parat en el tema del litoral.
Torna el mateix. És possible construir una posició de referència internacional de Barcelona en un litoral on el fet cultural no estigui present en aquest litoral? Parlaria també del Port de Barcelona amb el tema de l’IMAX…

Rafel Niubó: No tinc solució per tot. A mi m’ha agradat una idea que ha dit en Xavier, que és que estem a pocs anys del centenari del 29. Si mirem el 29 veurem que hi ha hagut personatges com Bohigas que des del telefèric que va del port fins a Miramar o les font de Montjuïc eren projectes que s’atrevien, malgrat que el telefèric el van tenir aturat un temps per falta de finançament. Què fa pensar que ara no tinguem cent anys més tard la capacitat que tenien llavors. Clar que hi havia una excusa, a vegades Barcelona ha anat molt d’excuses. Una expo, una altra expo, els jocs olímpics, el Fòrum… anem d’excusa en excusa. Jo no sé quan visitem una altra ciutat, que a vegades és millor mirar-se les coses des de fora, com ens veuríem des de fora… quan anem a Berlín, que és una ciutat atractiva en aquests moments, estem buscant si ha fet unes olimpíades? Segurament no. Quan anem a Nova York no hi ha hagut cap olimpíada. La gent deu passar fins i tot per la zona 0. Segur que passen per la zona 0.
Nosaltres què fem de futur? No podem estar pensant sempre en el passat, en la nostàlgia. És a dir, anem a construir alguna cosa de futur. Hem de construir alguna cosa que sigui atractiva, que la gent vulgui venir a veure. Excepte el Guillermo, que el situo com a més jove, pels demés potser París era una referència. Als 18 anys ja volies anar a París. Però a París cada any passava una cosa. Tenies la impressió que quan no era la cité de no sé què, era la cité de no sé què, o la biblioteca nacional o la Georges Pompidou. És a dir, què fem nosaltres de nou? El projecte del 29, és a dir, hi ha una cosa per fer. Que és el teatre d’aire llum, del Bohigas. Semblava una cosa espectacular. Es pot fer aquest projecte? No es pot fer cent anys més tard? Segurament si parlem de diners, no. Mai hi haurà diners. Aquesta és una dificultat de la qual tampoc ens podem escapar. Però si nosaltres no construïm coses de futur també és molt difícil que ens vinguin a veure. Perquè les coses del passat a vegades les redescobrim. És increïble quan la gent ve a veure el modernisme, quan l’hem viscut tots i hem estat d’esquenes al modernisme. No el miràvem. I vivim a la ciutat. I han vingut de fora a descobrir-nos després de la campanya, que per mi va ser un èxit, de ‘Posa’t guapa’, que la gent descobrís una cosa que nosaltres no li fèiem ni cas.
Montjuïc, no tinc la solució de tot, no sé si seria bo tenir un telefèric, que va des d’on arriben els vaixells directament cap a dalt per no donar voltes amb els autocars.
Jo no sé si el model és un model pacífic, amb trens elèctrics que pugen, o és rodat, perquè Montjuïc també ha sigut un circuit de cotxes, hi ha molta gent que té cotxes d’època i que no poden anar per cap lloc. Fins i tot no poden circular per Barcelona. Per tant tampoc passaria res que cotxes d’època o de semi-època els caps de setmana poguessin rodar per Montjuïc. Però si això no pot ser, perquè tot ha de ser molt més natural, aleshores no entenc perquè com a hide park per Montjuïc no es pot anar a cavall. Tenim una hípica a la Foixarda. O una cosa o una altra. El que no pot ser és que no es pugui fer res. Que és amb el que ens trobem ara. Estem davant d’un bloqueig que tot són ‘nos’. Alguna vegada hi haurà d’haver un si.

Fèlix Riera: M’interessa molt tocar temes concrets. El tema del litoral, igual que Montjuïc, és un espai definit i el tema del litoral també ho és. Vull recordar que en aquests moments hi ha dos projectes culturals en marxa, quan dic en marxa vull dir com a mínim formulats a la ciutat de Barcelona, que és l’Hermitage i les tres xemeneies del Besòs. I que hi ha tota una composició d’aquest litoral en la qual hi ha temes esportius, òbviament lligats al món de la natació i al món del mar, que hi ha una forta integració del hotels, d’oferta turística, etc, i que en canvi aquest litoral té una mancança cultural considerable. És veritat que pots anar al Cruïlla en un moment determinat de l’any a veure una sèrie de concerts però com a lloc estable que poso sobre la taula, no sé com veieu el tema del litoral. Aquest litoral que aniria de l’Hotel Vela a les tres xemeneies del Besòs.

Xavier Marcé: Has posat moltes coses sobre la taula. I de naturalesa molt diferent. Primera qüestió: no som la capital d’un estat. A vegades ens comparem amb París o amb Berlín o Madrid però no tenim en compte aquest aspecte, potser un pèl decimonònic, que és el plus d’inversió que els estats fan a les seves capitals. No vull entrar en un debat polític però és un fet. Això pot tenir solucions, o no, però en tot cas és una realitat. Això vol dir que tu has de treballar d’una altra forma, i jo tinc la impressió que nosaltres hem de ser capaços, per desenvolupar un projecte cultural sòlid, d’aprofitar dos grans arguments. El primer, que som (i aquí crec que tenim un avantatge comparatiu enorme) un gran espai de formació de talent. Quan parlem de formació de talent no em refereixo únicament a escoles sinó a un espai, un entorn, que és capaç de fer progressar aquest talent fins a un determinat límit.
És evident que si fóssim capaços de tenir capital afegit i iniciatives finalistes com les que has dit, una part molt important d’aquest talent podria emergir d’una manera molt més clara.
Però per fer-ho, ja que no tenim un estat, vol dir una segona condició, que és ser capaços de treballar en xarxa. És un element essencial. Tu has fet referència a dos equipaments: Hermitage i tres xemeneies. Per situar a qui ens estigui escoltant, un cas és un projecte cultural que el que fa és arribar a un acord amb un gran museu del món per portar aquí unes exposicions que no crec que això li permeti generar elements de producció o de nous continguts, però essencialment és això. I una altra que essencialment intenta muntar un hub audiovisual. Quan parlem d’un hub audiovisual estem parlant avui en dia d’on treballar radica en la xarxa. Això no es pot fer si darrera no tinc unes televisions, unes plataformes, etc. I aquestes connexions són aquelles que crec que Barcelona ha de ser capaç d’apurar al màxim. Aquest potencial enorme que tenim amb capacitat de general talent, ser capaços de tenir els instruments de xarxa suficients com perquè no es quedi en un nivell d’exportació de talent, que és una mica el que ens està passant ara, sinó que sigui capaç de portar-lo fins al seu màxim potencial d’explosió.
Jo tinc més recança a pensar que Barcelona s’ha de comparar sistemàticament amb Londres, París o Berlín des del punt de vista de la seva capacitat evocativa. Quan parlo d’evocativa, en cultura, aquí tinc més dubtes.
I respecte a l’esport, per acabar, és cert el que dius però també és veritat que l’estructura de l’esport té una lògica fundacional diferent. Catalunya té una tradició en clubs esportius molt importants, una fortalesa enorme del país, i tinc la impressió que això és un capital fundacional que és bastant particular d’aquest país i que ens ha donat unes particularitats culturals i esportives molt singulars. És una impressió que tinc, jo no sóc un expert en esport. I això és el que ens permet que amb cert tipus d’esports on un acabaria dient ‘coi, que és això del hoquei herba o el waterpolo’ doncs aquest és un país que té una singularitat extrema, no? Tinc la impressió… i això és molt particular.

Guillermo Vallet: Primer hem de fer una reflexió com a ciutat. A vegades estem parlant de debats i no estem veient què passa després, no? Hi va haver un moment que hi va haver un debat respecte al Four Seasons, es va dir que no a un projecte d’una marca molt important que ens podria aportar una clientela de valor afegit i una marca molt potent i que obre mercat. Al final el que obté la ciutat és un projecte d’uns pisos de luxe que comprarà gent que a lo millor vindrà deu dies a l’any a Barcelona. Un projecte molt especulatiu.
Ara estem debatent respecte a l’aeroport, que si ampliació, que si no. Què significa l’ampliació de l’aeroport? Després ens omplim la boca que volem ser una ciutat d’innovació.. però si no tenim un aeroport referent… no només hem d’estar mirant amb una mirada només turística o d’un problema ecològic que pot tenir una solució. Jo crec que a vegades els debats són de curta mirada i no d’ampla mirada. Ara estem parlant de l’Hermitage, portem molt anys parlant de l’Hermitage, què passarà si no ve l’Hermitage? Què hi haurà allà? Tindrem un terreny vint anys buit? Jo crec que hem de ser una miqueta més madurs i mirar el món amb una mirada molt més àmplia perquè sinó estarem constantment perdent coses. I no només perds això, no, sinó que perds tot el que et pot portar.
Jo crec que com a ciutat estem competint a nivell internacional. Si estem rebutjant coses ens quedarem amb una capital de província i anirem perdent més oportunitats. Jo crec que el debat important és dir: Barcelona ha aconseguit una cosa que poques capitals de província han aconseguit, que és estar a un nivell internacional, competint amb grans capitals. Com podem aconseguir que això continuï sent així i què hem de fer perquè Barcelona encara tingui aquesta projecció. I són els debats que hem d’intentar adreçar i arreglar.
Lo que deies del litoral igual. Com podem fer realment per intentar fer coses que siguin atraients. No ja a nivell cultural, esportiu o turístic sinó a nivell de ciutat, perquè al final tot està interrelacionat.
Llucià Homs: La reflexió que vull fer del que ha sortit ara prèviament. Hi haurà tres nivells d’escala: internacional, local i micro.
Ha sortit el tema de comparar-nos amb altres capitals europees i jo crec que aquest és un tema que Barcelona amb aquestes comparacions hem estat molt enganyosos, perquè ens estem comparant amb grans capitals, quan nosaltres estem molt lluny. I per bé que sempre hem tingut la mirada posada a París o Londres o altres ciutats europees, quan un arriba en aquestes capitals i les coneix amb més profunditat es dona compte que estem a anys llum. Les nostres infraestructures o moltes de les nostres infraestructures, sobretot a nivell cultural, tenen uns 25 anys, quan allà tenen un segle. I, per tant, hi ha una tradició i una potència com a capitals (i, evidentment, són capitals d’estat) que ens acaben generant molta frustració quan realment ens hi comparem.
Baixant un grau, parlem de l’ampliació del litoral. Jo crec que aquesta ampliació té una assignatura pendent, que és la Barcelona metropolitana. És difícil plantejar l’estructuració d’un litoral que va més enllà i que fa créixer Barcelona si realment no resolem prèviament quin és el model de Barcelona metropolitana que volem. I no estic pensant en aquesta regió enorme de 5,5 milions, estic parlant de la relació que estableix Barcelona amb l’Hospitalet, Esplugues o Cornellà, per posar tres exemples. I estic pensant amb la Barcelona més immediata. Ja no només amb un plantejament de màxims a nivell metropolità.
I baixant al cas específic de l’Hermitage i les tres xemeneies… hi ha aquí un fenòmen que amb tu, Fèlix, n’hem parlat abastament, que té a veure amb aquesta reacció de Barcelona d’oposició a tot projecte nou que planteja. Primer es planteja el debat, un debat moltes vegades d’oposició i després amb el temps aquest sedàs a vegades passa i a vegades no passa. A vegades aquests projectes es fan realitat. Però a vegades hi ha un debat previ de la ciutat que és un no rotund i que fa molt difícil plantejar projectes nous.
A Londres, per exemple, en aquests moments han plantejat han inaugurat un nou museu del disseny, que està deslocalitzat, amb una mirada molt diferent, que surt de les coordenades clàssiques que tenia l’antic museu del disseny. Això no ha suposat cap gran debat a la ciutat sinó que s’ha plantejat i s’ha acceptat i s’ha buscat que les sinèrgies que es generés al voltant d’aquest museu fossin positives. I la veritat és que al costat ja han començat a sortir petites empreses, petites start ups que en el món del disseny han començat a treballar.
Jo crec que aquí amb l’aeroport ens està passant una miqueta. El primer és un no, una oposició i, amb els dies, veurem si això s’acaba reconduint o no.

Miquel Molina: Responent a la teva pregunta concreta del litoral i la cultura…recordo que fa trenta anys a l’entorn del port es va posar en marxa un model que ja s’ha esgotat, l’IMAX potser és el símbol d’aquest final d’època, i al costat els cines Maremàgnum, l’Aquàrium sobreviu, el World Trade Center havia d’aportar moltes coses i finalment no aporta tantes coses… I que ara potser si que amb un moment en què hem d’agafar el que és possible i que tenim a la mà hi ha un inversor que vol construir un centre d’art vinculat a un museu important, a l’Hermitage, doncs potser ens agradaria posar una altra cosa però la que hi ha sobre la taula és això i és una proposta que jo crec que és interessant en aquest moment en què la ciutat està com està.

Vinculat a això ha aparegut la possibilitat que el Liceu tingui també una presència al port. Ells ho porten al cap fa temps, de poder fer òpera contemporània al Liceu, que pel Liceu això seria un fet diferencial respecte altres òperes amb les que si competeix, de ciutats importants del món i evidentment seria un factor únic que ho pogués fer en algun tipus d’entorn portuari i no necessàriament a l’edifici de l’Hermitage sinó al voltant d’algun tipus de manifestació operística.
Recuperant el que comentàveu, jo crec que marcar-se missions o objectius com el ’29 a aquesta ciutat sempre li ha anat bé, de fet tu has comentat que potser ho veies massa lluny. Jo crec que per exemple parlem de Berlín, ja que ha sortit tantes vegades sobre la taula, la illa dels museus de Berlín ha sigut un procés d’una dècada. Durant aquesta dècada has pogut anar a visitar algun museu mentre s’anaven obrint després les remodelacions però la idea de que Berlín estava fent algo important la teníem tots. Un bon plantejament d’any ’29 amb el MNAC com a epicentre d’aquesta reforma i tot l’ecosistema cultural i esportiu al voltant estaria bé.
Jo també apuntaria com a data més possible, més factible i més necessària pel que fa a la reactivació immediata de Barcelona la del 2023, aquest any el passarem com el passarem i el que ve serà de transició però el 23 tenim una feliç coincidència d’esdeveniments, 50 aniversari de la mort de Picasso, 40 aniversari de la mort de Miró, hi ha una exposició conjunta dels dos museus que després anirà a París, i altres efemèrides i altres aniversaris, com els 100 anys de Tàpies, 50 anys de l’arribada de Cruyff a Barcelona, que jo crec que és un tema que no és menor perquè per aquesta ciutat té un caràcter simbòlic important i per posar sobre la taula una altra data, 2036 els cent anys de les olimpíades populars frustrades.

Santi Nolla: és cert el que comentava el Xavier que la organització esportiva del país es fa entorn a un teixit associatiu i de clubs molt potents. Amb el tema de l’esport en concret parlant del litoral (perquè crec que en el tema cultural ho heu explicat tots molt bé) passa una mica això que comentaves del tema dels clubs, com el Barceloneta. A mi en el tema del litoral m’agradaria poder fer algun tipus d’aposta, que no sé si és possible… a Barcelona hi ha una cultura surfera. Hi ha una moda surfera, hi ha més tendes surferes no et dic que a Califòrnia però hi ha una cultura surfera sense tenir surf. A l’igual que la Barcelona dels jocs olímpics va obrir la ciutat al mar, estaria bé mirar com es pot ajustar o projectar l’obrir l’esport al mar o el mar a l’esport. No tenim el vent de Tarifa ni les onades, que venen quan venen… però si que caldria mirar de potenciar d’alguna forma aquesta cultura més surfera. Jo crec que s’ha fet alguna proposta que val la pena reflexionar. Això seria una aposta que fins ara no existeix i que estaria bé perquè entronca d’alguna forma amb la cultura comercial i de viure de tot un sentit de joves i de gent que té un bon desenvolupament… No sé com fer-jo però si que estaria bé plantejar-se que el mar s’obri, no només la muntanya.

Rafel Niubó: Jo no estic a l’equip de govern de la ciutat però conec alguns projectes que està fent l’equip de govern amb el regidor d’esports. Hi ha el projecte del pavelló blau que és utilitzar tot el mar, igual que la recuperació del riu Besòs. Si vols aniré cantant una per una totes les coses que hi ha al litoral: Club natació Barcelona, Club natació Barceloneta, Nàutic, Marítim, el port dels velers, el port olímpic, la base nàutica, el port del Fòrum… dubto que hi hagi quasi un metre quadrat que no hi hagi res i si hi ha metres quadrats només cal mirar per les tardes la gent que està patinant o anant en bicicleta o corrent per tota aquella zona. Fins i tot ha estat escandalós quan hem vist imatges del postcovid com la gent sortia a córrer. No hi deu haver un metre on no es produeixi això. A més tenim una alta concentració de vela. Aquest projecte que s’està impulsant des de l’Ajuntament del pavelló blau… a més a més es vol entrar cap a dins del mar. I no estic d’acord amb tu (Homs) respecte el que no ens hem de comparar. Mira, a la nostra organització, que és esportiva i que gestiona un equipament turístic, que és un alberg esportiu tematitzat, quan anem a un congrés mundial et puc dir de memòria les ciutats que sortiran com a top per anar-hi un jove: serien Amsterdam, París, Londres, Praga, Budapest, Milà, Roma i Barcelona. No n’hi ha moltes més. Per tant si que competim al màxim nivell. Estic parlant de turisme juvenil tematitzat, que busca això, estic parlant de hostals o albergs. Altres no hi són. Oi tant que estem a la primera a la champions en aquests casos.
Llucià Homs: per aclariments. No vull dir que Barcelona no pugui ser un referent, i de fet ho és en molts aspectes puntuals. El que dic és que quan comparem la ciutat en conjunt amb aquestes grans capitals, i aquí Barcelona jo crec que als ’80 i ’90 això s’ha tendit a fer molt, ens genera molta frustració perquè no som aquestes grans capitals. Quan tu parlaves de comparar Barcelona amb París, a banda d’aspectes molt puntuals com ara d’educació d’empreses de negocis, som un gran referent mundial, però si tu compares la ciutat de Barcelona amb Londres és evident que estem molt lluny. I aquestes comparacions estan molt bé per prendre-les com a referent, i això és el que volia dir, però quan ens hi comparem com si fóssim Reus, París, Londres, ens genera molta frustració com a ciutat.
Rafel Niubó: Crec que estem per sobre, fins i tot. Nosaltres tenim un patrimoni molt important a Catalunya que es diu el Real Automòbil Club de Catalunya. Ho organitza tot. Rally de la Copa del Món, els grans premis de motociclisme i de Fórmula 1. Quina altra ciutat del món organitza aquestes tres coses? No n’hi ha cap, no n’hi ha cap. Un dels patrimonis molt importants que tenim en aquesta ciutat són les entitats. El Barça seria un altre cas. A mi, si l’estadi està a Montjuïc o està a Les Corts o en un altre lloc, avui està aquí i demà està allà, ja en porten cinc de camps. En canvi la institució no. La institució és molt important. I tenim moltes institucions, podria dir més, el Racc i el Barça, o l’Ateneu. O altres. Una de les nostres fortaleses és el patrimoni, el principal que tenim són les entitats. Culturals, esportives i de tota mena. Jo si que no tinc aquest complex de dir que n’hi ha un altre que ens passa la mà per la cara. En tot no pots ser el millor, això està clar. Però en molts temes és evident que som un referent. Si no, no hi hauria moltes empreses o executius que si poden vindre a treballar prefereixen venir a treballar aquí.
Llucià Homs: Venen aquí però jo crec que el parc empresarial de Barcelona està a anys llum de la city de Londres. I si vols entrem en matèria i entrem a discutir. Si analitzem la ciutat en termes culturals i la comparem amb el que és París o Londres, el nostre MACBA està bastant lluny del que pot ser la Tate o el Centre Pompidou. Només la reforma que estan plantejant i l’expansió que estan fent internacional ens deixa com una cosa molt petiteta. És això al que jo em referia. Jo no és que menystingui Barcelona, la poso molt en valor, el que dic és que aquestes comparacions amb grans capitals a vegades històricament ens han generat certa frustració.
Xavier Marcé: Jo no sé perquè ens hem de comparar tant. Et parlaré d’una experiència personal. Jo mai he considerat que sigui un dèficit de Barcelona el fet de que jo hagi d’anar a Madrid a veure ARCO. I quan algú em planteja que Barcelona hauria de tenir una gran fira d’art li dic: miri, és incompatible una fira d’art del nivell d’ARCO (que no és tampoc la millor fira del món) a Barcelona i una igual a Madrid. Perquè hi ha estructures culturals que tenen una lògica global i el mercat de l’art no és un mercat local, és un mercat global. No hi pot haver un mercat de cinema a Cannes i un altre a Niça o a París. Miri, França ha decidit que és Cannes, què vol que li digui. I quan el Mobile se’n va d’Amsterdam i ve a Barcelona la centralitat del mòbil deixa d’estar a Amsterdam (en termes firals).
Hi ha una realitat que la hem de mirar en termes globals. Jo sempre he considerat que París és patrimoni cultural meu, no li veig el problema. Torno a insistir. Hi ha una especialitat cultural que tenim aquí: que som una enorme fàbrica de potencials creadors. A vegades ens equivoquem quan no som capaços de fer-los bullir lo suficient i ens sembla que són tan bons que els cremem aquí mateix fent coses que en realitat a la que surts demostren que no són ni tan sols els millors. També passa. Però en tot cas el potencial en molts casos el té… i en termes globals la fabricació de talent no és una part essencial del constructe cultural. A mi m’ho sembla. Ho hauria de ser. Quan en termes musicals algú diu Seattle ha estat en molts moments la fàbrica musical de la revolució del pop rock del món… ja sabem que ma maquinària econòmica estava a Nova York o estava a un altre lloc, no? Tinc la impressió de que a vegades, i ara poso un tema sobre la taula del que abans he fet una referència, quan he dit sense cap voluntat d’incidir en aquest tema, el que suposa a vegades la manca d’estat, a vegades dic per contra volem simular un estat que no tenim. I fem algunes coses que en cultura acaben sent absolutament ridícules. Poso sobre la taula el paper de la societat civil en la construcció cultural d’aquest país. Ho podem discutir. Donaria per un altre tema. Aquestes coses una ciutat hauria de revisar-les.
Quan jo he dit abans que talent i xarxa són dos elements que Barcelona ha d’assumir com a intrínsecs perquè la singularitat extrema serà molt difícil que l’aconseguim amb termes generals, en coses puntuals segur que si. La solució és aquesta: xarxa. Capacitat de treballar en horitzontal, i renunciar a vegades a la vertical. Si se’m permet dir-ho amb un esquema tan gràfic.
L’esport crec que té unes característiques particulars. Per això abans hi he volgut posar un especial èmfasi en alguna cosa que heu repetit, que és que la singularitat de la xarxa associativa catalana i barcelonina n el món de l’esport crec que li dona unes particularitats segurament que no les trobaries en moltes altre ciutats del món.
Fèlix Riera: Ens queda un quart d’hora, i hi ha un altre aspecte que jo crec que val la pena incidir sobre aquesta idea que exposava fa un moment sobre… que torno a insistir per tercera vegada, no pels convidats sinó pels que ens estan escoltant, que no es tracta tant d’introduir el factor de la importància de l’esport, del turisme i la cultura que òbviament són molt importants per la ciutat si no som capaços d’armar un àmbit on aquests tres elements juguen en competència amb altres ciutats. Al final això és important per Barcelona. Independentment de en quin àmbit vols competir i quin és el teu referent. Però és evident que, per exemple, fa uns anys enrere, una ciutat que dedicava molta competència al tema cultural i no feia tanta esmena al tema esportiu, això tenia una incidència menor en la capacitat d’atracció del turisme, no? En aquest sentit hi ha ciutats paradigmàtiques. Venècia seria un cas extrem en aquest sentit, que és precisament una ciutat que la seva aposta és cultura, cultura i cultura. Cultura a totes hores i en tot tipus de format. En canvi, els últims anys s’està demostrant que com els Players són a nivell global i no solament actuen en l’àmbit europeu sinó que actuen en l’àmbit asiàtic, al nord d’Àfrica, als Estats Units, al món anglosaxó, al món atlàntic, cada vegada es fa més evident que les ciutats necessiten incorporar noves competències, ben articulades, ben harmonitzades, ben pactades entre elles. I una d’elles és l’aparició del fenomen de l’esport. Quan tu mires la història de la Olimpíada del ’92, i mires bé el fil que estira els grans projectes de ciutat, te n’adones que el projecte esportiu del ’92 és impossible d’explicar sense el fet cultural. És a dir, el gol més important que va marcar Catalunya o Espanya, és igual, en aquella Olimpíada va ser el de la cultura. Traduïda en arquitectura, en nous equipaments culturals, en una manera molt més contemporània de veure el món que ens envoltava. La Olimpíada, i simplement ho deixo sobre la taula, es produeix al mateix temps que Barcelona diu que no al mitjó de Tàpies al MNAC. Al mateix moment es produeixen els dos fets. Que es fa una olimpíada que és una obertura al món internacional i un fet que és precisament tot el contrari. Al mateix temps a la mateixa hora Barcelona va prendre una decisió. I aquesta decisió va ser curativa en la mesura que va introduir el factor cultural, esportiu i del turisme com un element de competència de la ciutat en relació als altres.
Quins serien aquests esdeveniments, s’ha parlat molt dels jocs olímpics d’hivern que porta temps sobre la taula. L’altre dia parlava el Miquel del tema del mundial d’atletisme que es podria celebrar a Barcelona. O els jocs d’estiu, que ja s’havien celebrat a Tarragona però que no té perquè perdre la oportunitat que es tornin a produir o a projectar a la ciutat de Barcelona. Jo poso sobre la taula quins projectes creieu vosaltres que avui podrien armar aquest àmbit de competència entre cultura, turisme i esport.
Rafel Niubó: Podem anar d’oca en oca i de jocs olímpics en jocs olímpics. Los Angeles ha passat cada 30 anys, París ha passat 30 anys, per tant podríem anar d’oca en oca. Ja ens tocaria presentar-nos. Però jo no sé si ens toca aquests o toca els d’hivern. El que si que volia dir és que quan es van fer els jocs olímpics entre un 8 i un 11% del pressupost va anar a esport, només aquesta quantitat. El 90% va anar a d’altres coses, a transformar la ciutat que és la ciutat que tenim. Però si que s’ha produït una cosa important: no sé exactament en quin moment es produeix, segurament ho sabrà més el regidor, però el fet de que pagués un consorci públic-privat de turisme de Barcelona si que ha estat determinant, perquè algú se n’ha ocupat, d’aquest tema, de posar al mapa. És tan d’èxit, aquest tema, que quan jo estava la Generalitat es va repetir el model. Turisme de Catalunya, sabent que imitàvem a turisme de Barcelona. Has preguntat: cal una aliança? Tots n’hem tret les conclusions finals. Si. Però segurament també hauríem d’analitzar quins són els problemes que tenim i jo crec que la falta de cooperació entre els sectors, també ho podem posar com un tema en negatiu.
Diem, per exemple, Circuit de Catalunya, que és una altra cosa que conec. El Circuit de Catalunya significava que algú es menjava (i es menja) el dèficit de la gestió, normalment una institució pública, però en canvi no és qui fa els business. Sabíem perfectament que des del màxim el Maresme fins a Sitges i en punta fins a Vic els hotels estarien plens. Però el dèficit se’l menjava la institució pública. Ara seguirà passant. Per tant, o tots mengem pernil o tots llepem os. Mai es va aconseguir que hi haguessin els hotels oficials de la Fórmula 1, que hagués pogut ser, en altres esdeveniments quan es fan congressos es diu: aquests hotels, que són els que participen amb la gestió, són els oficials. La resta ja fareu el que voldreu.
Un dels conflictes que podem posar si volem millorar és quines són les debilitats que tenim. I la falta de cooperació ho és. Entre institucions. Però la falta de cooperació pública-privada també pot ser-ho. Jo crec en aquests mecanismes, com el consorci que es va fer de turisme, perquè d’una manera o altra sap vendre, sap situar al mapa. Si no hi ha algú que se’n preocupi d’aquell tema, no funciona.
Jo domino esports i parlo d’esports. Les tres ciutats més importants del món en pràctica esportiva són Boston, San Diego i Barcelona. Aquesta ciutat també ha passat pels jocs olímpics, té un nivell de pràctica esportiva tremenda. Només d’instal·lacions públiques que facin esport n’hi ha 200.000 i de privats n’hi ha 100.000 més. Per tant 300.000 persones practiquen esport a centres esportius, la majoria públics, d’una qualitat altíssima, més que a vegades privats d’altres ciutats. Jo potser ho tinc molt interioritzat, que és així, i m’ho crec.
Guillermo Vallet: El tema dels consorcis públics – privats ja apuntava en aquest debat. Jo crec que el món públic és el que ha de posar les normes i el món privat ha de posar els calers i apostar-se el patrimoni.
Jo crec que ara hi ha una manca d’aquesta relació perquè hem viscut una pandèmia impressionant però el món té un excés de liquiditat. Hi ha molts calers sobre la taula. Molts calers que busquen projectes que sigui interessants i que tinguin un bon retorn. Jo crec que és una molt bona oportunitat de si realment volem tenir una visió gran de ciutat i volem tenir… al final què busquem com a ciutat? Doncs òbviament que els nostres ciutadans puguin viure bé. I intentar que hi hagi una redistribució de la riquesa. Crec que amb això estem tots d’acord. Però no està contraposat el dir que vull fer unes actuacions públiques molt concretes d’habitatge públic, o vull afavorir un col·lectiu que ho està passant molt malament, amb fer coses grans en el món privat. Al final tota aquesta riquesa que es genera segurament farà que els ciutadans al final visquin millor i hi hagi una millor redistribució de la riquesa.
Jo crec que tenim un problema d’entesa entre el món públic i el privat per realment poder fer que la ciutat continuï creixent i que es puguin cobrir tots els objectius, tant els públics com els privats. Jo crec que és aquí on realment hauríem de tenir un debat de veure com fem que hi hagi una millor entesa per tal de poder plantejar projectes molt interessants que pot fer la ciutat i que ara no pot fer per una manca de lideratge. No sé si és primer l’ou o la gallina però hi ha una manca de lideratge en aquest sentit. O no hi ha un interès que hi hagin aquests grans projectes que puguin fer que la ciutat pugui continuar creixent.
Llucià Homs: Quins són els projectes de futur. Barcelona és una ciutat que ha crescut fins i tot urbanísticament en base a excuses. Però hi ha un element sobre les capacitats de la ciutat, que són moltes, que tenen a veure amb aquesta doble mirada entre la col·laboració público-privada, que apuntava el Guillermo, al mateix temps que la col·laboració entre els diferents equipaments. Jo crec que aquí tenim un exemple clar, que és el tema d’Apertura Barcelona, que en un moment determinat es posen d’acord una sèrie d’institucions (unes públiques, altres amb mirada més privada) que són capaces d’articular un projecte comú per transcendir en un moment concret. I jo crec que això ha estat un exemple d’èxit. Amb tot el tema musical posa Barcelona al mapa durant uns moments concrets. Crec que és una fórmula que nosaltres l’hauríem de saber aplicar en altres de la cultura o l’esport o el turisme.

Miquel Molina: Jo voldria parlar d’una sèrie de dates, he posat sobre la taula la del ’23 com la més factible, i és una cosa que Barcelona pot considerar que s’ha de celebrar i celebrar-ho. Parlo una mica amb un món ideal al marge de si en cada moment el nivell de confrontació política i la situació econòmica ho permet. Però en un món ideal parlem del que tenim sobre la taula, tenim una candidatura als jocs d’hivern del 2030, que avui ha estat refrendada pel president del govern. Jo crec que és una candidatura que és bona en el sentit de recosir la relació Barcelona-territori, que ha estat molt qüestionada i que ha patit molt tots aquests anys de conflicte polític. És una bona candidatura pels Pirineus, per millorar infraestructures, tinc dubtes amb el tema del canvi climàtic, com evolucionarà i què ens podem trobar d’aquí uns anys, però crec que per Barcelona potser és interessant en aquest sentit però no crec que tingui un gran impacte ciutadà uns jocs d’hivern a Barcelona.
Lligant-ho amb lo del ’29, cent anys de l’exposició, aquest gran rellançament del MNAC, he estat mirant dates i el primer mundial d’atletisme que sembla que no té candidats que ho demanin és el ’29, podria ser una feliç coincidència. El ‘27 sembla que Londres ho vol celebrar i el ’25 havia de ser a Kènia. A nivell europeu també tenim lliure la data del ’30. Ho hauríem de demanar amb temps perquè tothom s’ha espavilat i hi ha ciutats que hem anomenat aquí, com París, Roma o Londres que estan ficades dins d’aquestes candidatures.
Després hi ha el tema dels jocs olímpics d’estiu, 2032, sembla que seria Brisbane, que és la que sembla que el COI està interessat que sigui allà però el ’36 són els cent anys d’aquesta frustrada Olimpíada popular. Amb un horitzó com aquest jo crec que fins i tot, al marge que anem a aquesta candidatura dels jocs olímpics podríem aspirar a aquests jocs, si més no per presentar una bona candidatura i que servís per alinear esforços. Després te’ls poden donar o no però si la candidatura és bona, s’alineen esforços i es provoquen consensos i defenses dignament la candidatura, encara que no l’aconsegueixis, és positiu.

Santi Nolla: Jo Miquel els jocs d’estiu a Barcelona per segon cop abans que Madrid ho veig bastant complicat. És collonut mirar d’intentar-ho però ho veig una mica complicat.
Tu deies, Fèlix, que els jocs del ’92 van ser un èxit cultural i és cert. La ciutat es va transformar i va ser un èxit esportiu. Perquè va ser un èxit econòmic. Per primer cop hi va haver una inversió econòmica realment potent en el món de l’esport. Es van crear els CARS, on hi podia haver una formació específica i concreta per esports que segurament no haguessin tingut desenvolupament i va ser un èxit brutal. Jo recordo que a Seul hi van haver quatre medalles, i als jocs de Barcelona 22. I no s’han aconseguit 22 però noi s’han baixat de 15 o 16.
Hi va haver un abans i un després en el món de l’esport amb els jocs olímpics. I parlàvem abans de la necessitat de posar-se d’acord. Tothom es va posar d’acord. I mira que era difícil. I van sortir bé a tots els nivells. Per la ciutat, per la transformació, pel tema cultural i esportiu…
Jo crec en els jocs de Pirineus-Barcelona, em sembla una molt bona proposta i des del punt de vista de l’esport per una qüestió. Si aquests jocs han de servir perquè hi hagi un AVE a Puigcerdà està bé, però si serveixen realment perquè el territori s’aproximi a Barcelona o Barcelona vagi al territori… i sigui més còmplice… I el món de l’esport pugi un graó, el món de l’esport d’hivern, que té un nivell de practicants i de llicències brutal i en canvi de competició no té un barem que puguis dir, és més o menys igualat. Hi ha moltíssima gent que practica per exemple esquí i resultats d’esquí esportius són molt minsos. Si serveix perquè es pugui donar un salt esportiu jo crec que seria una bona idea.
Xavier, de quin club ets?
Xavier Marcé: del Barça.
Santi Nolla: ah, havia entès jo sóc barceloní però no sóc del Barça.
Xavier Marcé: Sóc barcelonista però no culé. Vol dir que si guanya el Madrid no em suïcido. I vull que l’Espanyol estigui a primera.
Lo públic-privat és fonamental. Però és una relació que no s’hauria de dubtar, perquè com es construeix una ciutat, sinó? Qui ho qüestiona és que està plantejant-se un model que jo crec que està un pèl superat en aquests moments. Dit això, crec que les Olimpíades o al Fòrum l’esport era el de menys. Tu has dit una cosa molt eufemística, un 10% a l’esport, la resta en altres coses… En realitat, perquè serveix un esdeveniment? Per transformar la ciutat de tal manera que faci possible que passi tot el que ha de passar. I en aquest sentit la seqüència Olimpíades-Fòrum, un cas amb èxit i un altre amb molt poc èxit, mata definitivament el ? en aquesta ciutat i dona joc en aquells informes que, d’altra banda, en Serra i en Maragall que eren funcionaris del prosiulisme, havien elaborat, que era el pla de la Ribera, etc. Per tant, que estem passant, matant etapes, perquè la ciutat pugui donar els salts que ha de donar. Clar que va tenir impacte cultural, perquè permet desenvolupar tota la xarxa d’equipaments de la ciutat.
També voldria recordar una cosa molt important. Abans l’ha dit en Llucià molt encertadament. És difícil jutjar la trajectòria d’un equipament quan en alguns casos només porta dos directors o directores. A França o Alemanya en porten 20 o 20 i, per tant, la trajectòria i la massa crítica és d’una altra naturalesa. Però a mi em sembla que quan parlem de la necessitat de crear esdeveniments és perquè les ciutats que no tenen una estructura estable d’inversió permanent o projecció constant necessiten a vegades elements que generin consensos que permetin transformar la ciutat per tal que passi el que ha de passar. Perquè sinó no passa.
En aquest sentit voldria recordar una cosa. Quan parlava del ’29 estic parlant d’una idea que passa el ’29 però que s’ha de planificar el ’23. La Barcelona del ’29 es planificarà el ’23, el setembre del ’23.
Rafel Niubó: Hem acabat anant als jocs olímpics, per tant ho estem esportivitzant tot. És un terreny còmode.
Si mirem Río o Mèxic, quan es fan els jocs olímpics coincideix amb una situació econòmica molt complicada per a aquests països, a on s’arriba a la conclusió que mentre no hi ha diners per a atendre la ciutadania hi ha diners per fer un estadi per fer un gran esdeveniment. No va ser el cas de Barcelona, i hi havia una situació de crisi econòmica i d’atur molt important en aquells moments.
Les crítiques de construir grans estadis i fer grans coses quan no hi ha diners és un problema per a la població. Aquí no va ser el cas. Aquí hi havia un altre criteri, d’una cosa que es deia nova centralitat, els districtes que es construïa i una xarxa d’equipaments que després va servir tota per a la ciutadania. Es van construir uns equipaments que servien pels jocs olímpics, pels paralímpics i immediatament perquè el ciutadà… per exemple, la gent coneix l’anella olímpica. Doncs a Barcelona n’hi ha dos, d’anelles olímpiques. Una a l’anella olímpica i una rèplica de la segona anella olímpica que anava de Fabra i Puig a Río de Janeiro. A Can Dragó. Es va voler replicar perquè als ciutadans se’ls acostés la pràctica de l’esport. I molts dels atletes que anaven a l’estadi feien els entrenaments olímpics a Can Dragó.
La xarxa d’equipaments va ser una xarxa d’equipaments molt intel·ligent, districte a districte, quasi barri a barri.
Jo crec en els jocs olímpics d’hivern. A l’últim treball que va fer l’anterior equip de govern xifrava en molts pocs diners per a la ciutat de Barcelona. Molts pocs diners volia dir 3 o 5 milions d‘euros. Fer-los. Hi havia d’altres infraestructures, però n’hi ha que estan comptabilitzades i que fan una mica de vergonya. Jo recordo a les segones eleccions que hi van haver a Catalunya es va fer una exposició al Palau Robert que parlava de l’Eix del Llobregat, que havia d’arribar fins al Túnel del Cadí. Encara falten 12 km per acabar, després de 30 anys llargs, la connexió amb el Túnel del Cadí.
Hi ha vegades que com a país fa una mica de vergonya. O sigui, que no puguis acabar 12 km per connectar l’Eix del Llobregat amb el Túnel del Cadí… tots hi haureu passat alguna vegada… Quants anys fan falta per acabar una cosa. 30? 40?
Guillermo Vallet: Respecte El que estàvem comentant d’organitzar esdeveniments per transformar la ciutat, jo crec que en aquest sentit és obvi que Barcelona va aprofitar molt bé els jocs olímpics per a fer una transformació i que els ciutadans l’aprofitessin. Però tenim a la mateixa data un esdeveniment que és la Expo de Sevilla que és totalment el contrari. Al final aquelles infraestructures quasi han quedat abandonades i no les han pogut capitalitzar. La reflexió és: si hem d’aprofitar aquests esdeveniments per a fer una transformació pensem molt bé què farem després perquè realment sigui una inversió molt rentable.
O lo que ha passat després a la expo de Zaragoza del 2008. S’han fet inversions molt importants que després queden totalment abandonades i que no s’ha pensat què fer-ne.
Santi Nolla: Amb els jocs de Pirineus es planteja, no es planteja com abans es plantejava construir una pista de box. No hi haurà pista de box, s’anirà a Albertville a fer els box. No hi ha problema. El gel es farà al Palau Sant Jordi, si es pot. Però no són els jocs d’abans, absolutament faraònics i monumentals, on tota la càrrega econòmica estava a la ciutat. Aquí si que ha canviat.
Xavier Marcé: A mi el que em preocupa és que planteja un model de fer grans esdeveniments esportius que obligarà a certes reflexions. Perquè està funcionant des del punt de vista esportiu. I és un esdeveniment absolutament descentralitzat. Molt més sostenible, segurament, i igual d’eficient des del punt de vista esportiu.
Fèlix Riera: hem de donar per acabada aquesta primera trobada sobre turisme, cultura i esport. Avui sortim, o estem a punt de sortir, o tenim la impressió que sortim d’una pandèmia. Les ciutats i tots els països del món es troben redefinint les seves estratègies. En aquests moments les ciutats que millor estan investigant el seu potencial no està en comptar el que tenen sinó en veure com i de quina manera estableixen aliances que han quedat per diferents motius perdudes en el temps o poc articulades. Per tant, des del punt de vista de les ciutats les que en un futur tindran més potencialitat ( i això s’està veient a París amb el tema dels jocs olímpics del ’24 preveient quines persones o institucions hi participen) és la necessitat de veure que podem sortir de la pandèmia si tornem a recompondre el nostre mapa estratègic. Com podem tirar endavant un projecte de ciutat quan, en aquests moments, hi ha aquesta idea de la ciutat-regió, d’això que diem la regió metropolitana, que necessita posar en valor una sèrie de potencialitats que si no es posen en valor no té sentit moltes vegades dedicar-hi esforços.
Seguim en l’exemple de tenim molta gent que practica esport d’hivern i tenim poca traducció dels seus resultats. Però la qüestió seria: és possible avui, en una ciutat del segle XXI, poder orientar un projecte de ciutat atractiu quan ja la ciutat té un potencial de turisme tan gran com Barcelona sense tornar a posar en valor l’esport, la cultura i el turisme? I probablement arribarem a la conclusió que no és possible. I llavors vindria la segona pregunta: I si no és possible, com és possible que no tinguem un pla de ciutat on aquest potencial s’identifiqui a partir d’una sèrie de dates que tu has posat sobre la taula, i que ajuden a ordenar algunes prioritats en termes d’on podríem incidir-hi.
Per acabar, i quan moltes vegades es planteja com i de quina manera el tema del turisme pot ser entès en positiu, moltes vegades hauríem de fer l’esforç d’entendre que el turisme és positiu en la mesura que s’identifica en un moment donat com una qüestió que és un motor d’atracció per a d’altres àrees, com és la cultura i l’esport. I que se’n pugui beneficiar. Com se n’ha beneficiat en el seu moment del tema del modernisme. Es deia que la ciutat de Barcelona descobreix el modernisme. Jo vull recordar que el tema del modernisme s’actualitza perquè Gerald Miracle fa una gran exposició de Gaudí i fa una cosa molt senzilla: 1/ fa un projecte d’altíssima qualitat intel·lectual, d’una gran honestedat intel·lectual i fa un projecte que ocupa un espai a l’àmbit del debat internacional artístic que ningú havia desenvolupat. El porta a Japó, el porta al món i la gent queda enlluernada davant el potencial del modernisme.
Es tracta de tornar a posar en marxa allò que ens porta a tenir una singularitat com a ciutat. I insisteixo, ciutats com Madrid, París o Londres juguen decididament la carta del turisme, l’esport i la cultura com una tríada que genera un nou marc de competències de ciutat. La qüestió és si la ciutat de Barcelona, o les ciutats en general, assumiran això com una demanda, com un imperatiu per desenvolupar el seu potencial de cara al futur.

Agrair al Santi Nolla la seva presència, de veritat. A més em consta que en aquests moments hi ha un partit molt important.
Al Miquel Molina, que sempre té la deferència d’ajudar al projecte de Rethink les seves aportacions.
Al Llucià, que també ho fa des de l’àmbit de la cultura amb les seves aportacions.
Al Guillermo, que em sembla que des de la seva posició de l’àmbit del turisme i del món de la restauració i dels hotels que sempre ens ajuda a entendre una mica millor quin és el paper econòmic d’aquests actors.
Al Rafel, que no coneixia personalment, m’ha semblat molt interessant alguna reflexió, com la que deies de la inversió de l’11% a les olimpíades en temes d’esport, indicatiu de la capacitat que van tenir les olimpíades per generar una sinèrgia amb l’àmbit de la cultura i de la societat en general.
I al Xavier Marcé, des de l’àmbit de la regidoria de turisme i empreses creatives, perquè crec que des de la seva àrea s’està fent una feina excel·lent de reactualitzar algun dels debats i amb la seva aportació de l’economia del visitant crec que ens ajuda a perfilar millor algunes de les qüestions que hem parlat avui.
Moltes gràcies.

share: