RESUM DE TRES PONÈNCIES DE FER CIUTAT
Josep Acebillo, ex-arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, presenta el concepte de Regió Urbana Glocal. Salvador Rueda, director de la Fundació Ecologia Urbana i territorial, planteja els nous desafiaments que aborda la humanitat i el paper que poden jugar les ciutats per superar-los, i finalment Jaume Collboni analitza les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani
BARCELONA, REGIÓ URBANA I GLOCAL
Josep Acebillo, ex-arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, presenta el concepte de Regió Urbana Glocal.
En la crisi sistèmica actual, que tendeix cap a la urbanització planetària i cap a la necessària revisió de l’impacte de la Globalització sobre el territori, urbà, rural i natural, el desplegament del concepte Regió Urbana Glocal tindrà un gran protagonisme geopolític global, contradient el seu distanciament tradicional derivat de la gran diferència escalar, un fet que es confirmarà quan comprovem l’impacte geopolític del territori del New Arctic en un context territorial post-Canvi Climàtic. D’altra banda, en el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista.
L’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet perquè, bàsicament, actuava en aquelles perifèries urbanes creades quan la industrialització, en no tenir cabuda a la ciutat madura, es va traslladar a les perifèries i, després de desenvolupar-se industrialment, van necessitar una atenció especial per corregir-ne els dèficits i poder assumir una plena urbanitat. La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és un bon exemple d’aquesta reurbanització, encaminada a aconseguir un trànsit qualitatiu entre Barcelona i la seva perifèria, formada per municipis que, en el seu dia, van absorbir les activitats industrials. Però avui, a l’Àrea de Barcelona, aquesta necessitat de reurbanització qualificada, sent una estratègia necessària, ja no és suficient, perquè, en molts casos (no en tots), les antigues perifèries ja han adquirit plena urbanitat, sent precís reconceptualitzar-la inicialment, definint el seu àmbit de manera convenient. Tant al Baix Llobregat com al Barcelonès, actualment, hi ha barris amb un nivell de qualitat urbana igual o més gran que a Barcelona i, això, és extraordinàriament positiu per als seus municipis, per Barcelona ciutat i com a germen d’una nova visió neo-metropolitana).
Ara, quan a l’àrea de Barcelona el sector terciari i neo-terciari supera àmpliament el secundari industrial, es posa en evidència la necessitat d’una nova estratègia territorial que desbordi els límits de les antigues perifèries industrials. Un canvi d’escala que s’identifiqui amb l’escala regional, però que seria estratègicament insuficient si no va acompanyat d’una nova visió geopolítica que afecti a la governança, però en un marc de reconceptualització de la Regió Urbana Glocal, entesa com una entitat que bascula entre el global i el local, capaç de resoldre aquells problemes de la globalització que l’Estat-Nació és incapaç d’afrontar. Recentment s’està propiciant una autèntica revaloració de l’àmbit local, que entén la nova territorialitat des del nou concepte Glocal, geo-políticament compatible, amb les escales global i local. El Glocal va més enllà de substanciar la tesi Think Global, Act Local, i permet establir les condicions per fer efectiu el principi de subsidiarietat: “No vulguis resoldre des de dalt si pots fer-ho des de baix”, cosa que implica valorar, en la seva justa mesura, la rellevància socioeconòmica de l’escala Local i potser perquè, avui, la pròpia democràcia sembla més versemblant a les escales locals.
El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística. Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.
Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.
Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.
Llegeix l’article sencer fent clic aquí.
BARCELONA A LA RECERCA D’UN NOU MODEL URBÀ: EL MODEL DE SUPERILLES S’ESCRIU EN PLURAL
Barcelona es troba en plena recerca del seu model urbà. Segons el model que es triï s’hauran de resoldre uns problemes o altres i establir les bases per a una reducció significativa del seu impacte. D’ altra banda, les solucions que vinguin amb el model urbanístic hauran d’ estar en consonància amb les estratègies de caràcter econòmic que ajudin a incrementar la capacitat d’ anticipació i que contribueixin a reduir, al seu torn, les actuals incerteses.
L’anàlisi comparada entre els diferents models posa en evidència que el de superilles és el que millor resol els desafiaments i problemes als quals s’enfronta la ciutat des del punt de vista de la mobilitat, l’espai públic i l’urbanisme. És l’instrument bàsic per a la regeneració de la ciutat; i és un instrument que aborda, al seu torn, el repte principal que en el moment actual tenen plantejat les ciutats: la sostenibilitat (ambiental, social i econòmica) en l’era de la informació i el coneixement. En resum, la distància entre el model de superilles i els altres dos models és, al nostre judici, màxima. Sobretot perquè cap dels dos models utilitzats per a la comparació considera, per si i des d’una concepció integral, els reptes plantejats. En conseqüència, tots dos han d’acabar recorrent a la planificació sectorial que té, com és sabut, un abordatge parcial de cada realitat específica (entrant en contradicció en tantes ocasions) sense un model que els integri. Aquesta és la raó principal per afirmar que el model de superilles no admet comparació amb el model d’ Eixos verds i el model congestiu.
El model de superilles, a més de donar resposta als desafiaments globals, regenera la ciutat proporcionant un escenari de qualitat urbana i de vida difícilment superables. Els beneficis que el model proporciona s’ han d’ estendre no només als districtes perifèrics de Barcelona sinó estendre’ ls al conjunt de municipis metropolitans estenent similar qualitat urbana a la totalitat de l’ àrea urbana. Per exemple, amb l’alliberament d’espai públic que suposa la implantació de les supermanzanes als municipis de l’AMB, no és difícil imaginar la facilitat de penetració del verd perifèric de cadascun dels municipis, creant una xarxa verda potencial que apareix en els teixits urbans per substitució dels usos avui dedicats a la mobilitat.
Amb la implantació del model de superilles la ciutat de Barcelona:
– Seria el projecte de RECICLATGE URBÀ més important del món, barat i sense demolir ni un edifici
– Seria una ciutat SALUDABLE amb una HABITABILITAT ÚNICA.
– Seria una ciutat BELLA d’una elevada QUALITAT URBANA.
– Seria una ciutat VERDA amb un increment significatiu de la BIODIVERSITAT
– Seria una ciutat PRÒXIMA, amb els serveis i els equipaments bàsics a menys de 10 MINUTS A PEU
– Seria una ciutat més SOSTENIBLE i RESILIENT que MITIGA i s’ADAPTA AL CANVI CLIMÀTIC.
– Seria una ciutat IGUALITÀRIA I INCLUSIVA, TOTS ELS BARRIS TENEN UNA QUALITAT SIMILAR ON ningú queda exclòs. Igual que la nova XARXA ORTOGONAL D’AUTOBUSOS.
– Seria una ciutat INTEL·LIGENT, INNOVADORA I COMPETITIVA que multiplica el nombre i la diversitat de jurídiques, sobretot denses en coneixement.
Barcelona, amb la implantació del model urbà basat en supermanzanes, es postula com la ciutat més atractiva, més innovadora, més sostenible i resilient. Barcelona pot exportar i compartir el seu model. La relació de la ciutat amb la resta de ciutats del món dona peu perquè el conjunt d’entitats i organitzacions especialitzades en les relacions externes: la Fira, el Patronat de Turisme, etc. així com el teixit econòmic i el clúster de disseny i innovació, projectin la ciutat com un ecosistema que ha redefinit els equilibris urbans relacionats amb la salut, la mobilitat, l’ equitat, etc. i ha sabut compaginar la millora de la vida urbana amb la consideració dels grans reptes globals de la sostenibilitat en l’ era de la informació i el coneixement. Barcelona pot ser, de nou, el far que enlluerna el camí a seguir.
Llegeix la ponència sencera aquí.
LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL
Jaume Collboni analitza les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani.
Els reptes que viuen les ciutats, i que viu la Regió Barcelonina en particular tenen permanentment associats infraestructures que poden ser un element clau per la seva superació. Així doncs, resoldre els dèficits en relació a les infraestructures ha de permetre garantir una societat més justa i una economia més forta.
I per identificar les infraestructures necessàries per superar els reptes, cal recordar quins són aquests: el canvi climàtic, la transició energètica, la transició digital, la competitivitat urbana i la recuperació econòmica. Per tal de superar aquests reptes, s’identifiquen infraestructures claus com són les infraestructures lligades a la mobilitat, l’energia, les telecomunicacions, el medi ambient i les infraestructures productives.
1. Les infraestructures de mobilitat.
2. Les infraestructures energètiques.
3. Les infraestructures de telecomunicacions.
4. Les infraestructures productives.
En aquests temes la Generalitat té un rol clar, una capacitat de posar ordre, i sobretot de potenciar el seu desenvolupament. Tanmateix, no som aquí. Els municipis de la regió geogràfica metropolitana (del Maresme al Garraf, passant pels dos Vallès, per mencionar alguns territoris, i segurament amb afectacions com a mínim al Bages, al Penedès i l’Anoia) no es senten prou recollits ni representats en les seves reclamacions i reivindicacions de problemes comuns de diversa naturalesa: rodalies, autovies-autopistes, sostenibilitat, tractament de residus específics de naturalesa “regional”, planificació urbana (pensem que el PTMB no es desagrega prou bé en els altres plans que no siguin el PDU metropolità).
Cal un lideratge compartit, inclusiu, on es debat i hi participen el conjunt d’actors rellevants de la regió metropolitana, estem parlant de la necessitat d’un pacte per posar-nos d’acord amb un objectiu molt clar: superar els reptes que tenim com a societat amb solucions que garanteixin un futur millor pel conjunt de la societat. Cal un pacte com a solució final, com a objecte permanent. Ens cal un Pacte per les infraestructures metropolitanes, un pacte amb una governança clara, i on l’Alcalde de Barcelona, per dimensió, pes, i volum del què representa la ciutat, ha de liderar. Un lideratge inclusiu, conciliador, i compartit, però algú ha de fer l’esforç de començar a tirar del carro, d’anar a buscar altres actors, i moralment, l’Alcalde de Barcelona ha de sentir-se obligat a tenir aquest rol.
Cal canviar aquesta tendència, i per això ens cal un espai estable de debat, reflexió i decisió de temes cabdals pel conjunt de la societat que viu, treballa i estudia a la Regió Metropolitana de Barcelona.
Aquesta Àgora permanent, ha de ser l’espai de funcionament del Pacte, amb presència d’alcaldes, de representants de les associacions empresarials i dels sindicats de classe, de les entitats representatives de la societat civil i del teixit acadèmic i investigador. Ha de tenir també una capacitat executiva, no quedar-se en debats bizantins, i per això cal que es comprometi a prendre decisions i a executar-les.
Concretament, per fer front als reptes prèviament esmentats, a través de les infraestructures assenyalades, a través d’actuacions concretes, que executi, que prengui decisions, ens cal un Pacte que compleixi els següents punts:
– Un horitzó compartit de quin és el futur de la regió
– Una visió de les polítiques a escala d’aquesta regió metropolitana
– Una coordinació clara de les polítiques públiques a desplegar
– Una harmonització de les ordenances municipals que regulen les activitats
– Un acord respecte al futur de les infraestructures estratègiques.
Els temps d’inacció s’han d’acabar, hem de treballar per una Regió Metropolitana de Barcelona amb una visió clara: pròspera, a partir d’un model econòmic basat en el coneixement i la sostenibilitat, i amb unes infraestructures que impulsen aquest nou model econòmic i que garanteixen un equilibri social i territorial.
Aquest futur és possible, tenim els actius per fer-ho, tenim els recursos per fer-ho, només ens cal la voluntat per fer-ho, doncs fem-ho, alcem-nos i junts, el conjunt de la Regió Metropolitana, treballem per fer un present millor i un futur més sostenible.
Per veure la conferència sencera clica aquí.
BARCELONA, REGIÓ URBANA I GLOCAL
Josep Acebillo, ex-arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, presenta el concepte de Regió Urbana Glocal.
En la crisi sistèmica actual, que tendeix cap a la urbanització planetària i cap a la necessària revisió de l’impacte de la Globalització sobre el territori, urbà, rural i natural, el desplegament del concepte Regió Urbana Glocal tindrà un gran protagonisme geopolític global, contradient el seu distanciament tradicional derivat de la gran diferència escalar, un fet que es confirmarà quan comprovem l’impacte geopolític del territori del New Arctic en un context territorial post-Canvi Climàtic. D’altra banda, en el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista.
L’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet perquè, bàsicament, actuava en aquelles perifèries urbanes creades quan la industrialització, en no tenir cabuda a la ciutat madura, es va traslladar a les perifèries i, després de desenvolupar-se industrialment, van necessitar una atenció especial per corregir-ne els dèficits i poder assumir una plena urbanitat. La Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és un bon exemple d’aquesta reurbanització, encaminada a aconseguir un trànsit qualitatiu entre Barcelona i la seva perifèria, formada per municipis que, en el seu dia, van absorbir les activitats industrials. Però avui, a l’Àrea de Barcelona, aquesta necessitat de reurbanització qualificada, sent una estratègia necessària, ja no és suficient, perquè, en molts casos (no en tots), les antigues perifèries ja han adquirit plena urbanitat, sent precís reconceptualitzar-la inicialment, definint el seu àmbit de manera convenient. Tant al Baix Llobregat com al Barcelonès, actualment, hi ha barris amb un nivell de qualitat urbana igual o més gran que a Barcelona i, això, és extraordinàriament positiu per als seus municipis, per Barcelona ciutat i com a germen d’una nova visió neo-metropolitana).
Ara, quan a l’àrea de Barcelona el sector terciari i neo-terciari supera àmpliament el secundari industrial, es posa en evidència la necessitat d’una nova estratègia territorial que desbordi els límits de les antigues perifèries industrials. Un canvi d’escala que s’identifiqui amb l’escala regional, però que seria estratègicament insuficient si no va acompanyat d’una nova visió geopolítica que afecti a la governança, però en un marc de reconceptualització de la Regió Urbana Glocal, entesa com una entitat que bascula entre el global i el local, capaç de resoldre aquells problemes de la globalització que l’Estat-Nació és incapaç d’afrontar. Recentment s’està propiciant una autèntica revaloració de l’àmbit local, que entén la nova territorialitat des del nou concepte Glocal, geo-políticament compatible, amb les escales global i local. El Glocal va més enllà de substanciar la tesi Think Global, Act Local, i permet establir les condicions per fer efectiu el principi de subsidiarietat: “No vulguis resoldre des de dalt si pots fer-ho des de baix”, cosa que implica valorar, en la seva justa mesura, la rellevància socioeconòmica de l’escala Local i potser perquè, avui, la pròpia democràcia sembla més versemblant a les escales locals.
El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística. Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.
Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.
Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.
Llegeix l’article sencer fent clic aquí.
BARCELONA A LA RECERCA D’UN NOU MODEL URBÀ: EL MODEL DE SUPERILLES S’ESCRIU EN PLURAL
Barcelona es troba en plena recerca del seu model urbà. Segons el model que es triï s’hauran de resoldre uns problemes o altres i establir les bases per a una reducció significativa del seu impacte. D’ altra banda, les solucions que vinguin amb el model urbanístic hauran d’ estar en consonància amb les estratègies de caràcter econòmic que ajudin a incrementar la capacitat d’ anticipació i que contribueixin a reduir, al seu torn, les actuals incerteses.
L’anàlisi comparada entre els diferents models posa en evidència que el de superilles és el que millor resol els desafiaments i problemes als quals s’enfronta la ciutat des del punt de vista de la mobilitat, l’espai públic i l’urbanisme. És l’instrument bàsic per a la regeneració de la ciutat; i és un instrument que aborda, al seu torn, el repte principal que en el moment actual tenen plantejat les ciutats: la sostenibilitat (ambiental, social i econòmica) en l’era de la informació i el coneixement. En resum, la distància entre el model de superilles i els altres dos models és, al nostre judici, màxima. Sobretot perquè cap dels dos models utilitzats per a la comparació considera, per si i des d’una concepció integral, els reptes plantejats. En conseqüència, tots dos han d’acabar recorrent a la planificació sectorial que té, com és sabut, un abordatge parcial de cada realitat específica (entrant en contradicció en tantes ocasions) sense un model que els integri. Aquesta és la raó principal per afirmar que el model de superilles no admet comparació amb el model d’ Eixos verds i el model congestiu.
El model de superilles, a més de donar resposta als desafiaments globals, regenera la ciutat proporcionant un escenari de qualitat urbana i de vida difícilment superables. Els beneficis que el model proporciona s’ han d’ estendre no només als districtes perifèrics de Barcelona sinó estendre’ ls al conjunt de municipis metropolitans estenent similar qualitat urbana a la totalitat de l’ àrea urbana. Per exemple, amb l’alliberament d’espai públic que suposa la implantació de les supermanzanes als municipis de l’AMB, no és difícil imaginar la facilitat de penetració del verd perifèric de cadascun dels municipis, creant una xarxa verda potencial que apareix en els teixits urbans per substitució dels usos avui dedicats a la mobilitat.
Amb la implantació del model de superilles la ciutat de Barcelona:
– Seria el projecte de RECICLATGE URBÀ més important del món, barat i sense demolir ni un edifici
– Seria una ciutat SALUDABLE amb una HABITABILITAT ÚNICA.
– Seria una ciutat BELLA d’una elevada QUALITAT URBANA.
– Seria una ciutat VERDA amb un increment significatiu de la BIODIVERSITAT
– Seria una ciutat PRÒXIMA, amb els serveis i els equipaments bàsics a menys de 10 MINUTS A PEU
– Seria una ciutat més SOSTENIBLE i RESILIENT que MITIGA i s’ADAPTA AL CANVI CLIMÀTIC.
– Seria una ciutat IGUALITÀRIA I INCLUSIVA, TOTS ELS BARRIS TENEN UNA QUALITAT SIMILAR ON ningú queda exclòs. Igual que la nova XARXA ORTOGONAL D’AUTOBUSOS.
– Seria una ciutat INTEL·LIGENT, INNOVADORA I COMPETITIVA que multiplica el nombre i la diversitat de jurídiques, sobretot denses en coneixement.
Barcelona, amb la implantació del model urbà basat en supermanzanes, es postula com la ciutat més atractiva, més innovadora, més sostenible i resilient. Barcelona pot exportar i compartir el seu model. La relació de la ciutat amb la resta de ciutats del món dona peu perquè el conjunt d’entitats i organitzacions especialitzades en les relacions externes: la Fira, el Patronat de Turisme, etc. així com el teixit econòmic i el clúster de disseny i innovació, projectin la ciutat com un ecosistema que ha redefinit els equilibris urbans relacionats amb la salut, la mobilitat, l’ equitat, etc. i ha sabut compaginar la millora de la vida urbana amb la consideració dels grans reptes globals de la sostenibilitat en l’ era de la informació i el coneixement. Barcelona pot ser, de nou, el far que enlluerna el camí a seguir.
Llegeix la ponència sencera aquí.
LES INFRAESTRUCTURES METROPOLITANES, EL CREIXEMENT ECONÒMIC I LA INCLUSIÓ SOCIAL
Jaume Collboni analitza les necessitats de la Regió Metropolitana de Barcelona, una de les regions amb més potencial d’Europa, capaç de liderar econòmicament, científicament i culturalment el Sud d’Europa i el conjunt del Mediterrani.
Els reptes que viuen les ciutats, i que viu la Regió Barcelonina en particular tenen permanentment associats infraestructures que poden ser un element clau per la seva superació. Així doncs, resoldre els dèficits en relació a les infraestructures ha de permetre garantir una societat més justa i una economia més forta.
I per identificar les infraestructures necessàries per superar els reptes, cal recordar quins són aquests: el canvi climàtic, la transició energètica, la transició digital, la competitivitat urbana i la recuperació econòmica. Per tal de superar aquests reptes, s’identifiquen infraestructures claus com són les infraestructures lligades a la mobilitat, l’energia, les telecomunicacions, el medi ambient i les infraestructures productives.
1. Les infraestructures de mobilitat.
2. Les infraestructures energètiques.
3. Les infraestructures de telecomunicacions.
4. Les infraestructures productives.
En aquests temes la Generalitat té un rol clar, una capacitat de posar ordre, i sobretot de potenciar el seu desenvolupament. Tanmateix, no som aquí. Els municipis de la regió geogràfica metropolitana (del Maresme al Garraf, passant pels dos Vallès, per mencionar alguns territoris, i segurament amb afectacions com a mínim al Bages, al Penedès i l’Anoia) no es senten prou recollits ni representats en les seves reclamacions i reivindicacions de problemes comuns de diversa naturalesa: rodalies, autovies-autopistes, sostenibilitat, tractament de residus específics de naturalesa “regional”, planificació urbana (pensem que el PTMB no es desagrega prou bé en els altres plans que no siguin el PDU metropolità).
Cal un lideratge compartit, inclusiu, on es debat i hi participen el conjunt d’actors rellevants de la regió metropolitana, estem parlant de la necessitat d’un pacte per posar-nos d’acord amb un objectiu molt clar: superar els reptes que tenim com a societat amb solucions que garanteixin un futur millor pel conjunt de la societat. Cal un pacte com a solució final, com a objecte permanent. Ens cal un Pacte per les infraestructures metropolitanes, un pacte amb una governança clara, i on l’Alcalde de Barcelona, per dimensió, pes, i volum del què representa la ciutat, ha de liderar. Un lideratge inclusiu, conciliador, i compartit, però algú ha de fer l’esforç de començar a tirar del carro, d’anar a buscar altres actors, i moralment, l’Alcalde de Barcelona ha de sentir-se obligat a tenir aquest rol.
Cal canviar aquesta tendència, i per això ens cal un espai estable de debat, reflexió i decisió de temes cabdals pel conjunt de la societat que viu, treballa i estudia a la Regió Metropolitana de Barcelona.
Aquesta Àgora permanent, ha de ser l’espai de funcionament del Pacte, amb presència d’alcaldes, de representants de les associacions empresarials i dels sindicats de classe, de les entitats representatives de la societat civil i del teixit acadèmic i investigador. Ha de tenir també una capacitat executiva, no quedar-se en debats bizantins, i per això cal que es comprometi a prendre decisions i a executar-les.
Concretament, per fer front als reptes prèviament esmentats, a través de les infraestructures assenyalades, a través d’actuacions concretes, que executi, que prengui decisions, ens cal un Pacte que compleixi els següents punts:
– Un horitzó compartit de quin és el futur de la regió
– Una visió de les polítiques a escala d’aquesta regió metropolitana
– Una coordinació clara de les polítiques públiques a desplegar
– Una harmonització de les ordenances municipals que regulen les activitats
– Un acord respecte al futur de les infraestructures estratègiques.
Els temps d’inacció s’han d’acabar, hem de treballar per una Regió Metropolitana de Barcelona amb una visió clara: pròspera, a partir d’un model econòmic basat en el coneixement i la sostenibilitat, i amb unes infraestructures que impulsen aquest nou model econòmic i que garanteixen un equilibri social i territorial.
Aquest futur és possible, tenim els actius per fer-ho, tenim els recursos per fer-ho, només ens cal la voluntat per fer-ho, doncs fem-ho, alcem-nos i junts, el conjunt de la Regió Metropolitana, treballem per fer un present millor i un futur més sostenible.
Per veure la conferència sencera clica aquí.
| share: |       |
