QUATRE MIRADES AL VOLTANT DE LA METRÒPOLIS

Fotografia: Josep Grau-Soldevila (esquerra) i Carles Grau (dreta)

CARLES GRAU: “AMB LA TECNOLOGIA ES POT COMBATRE LA BRETXA DIGITAL”

Per Josep Grau-Soldevila
La MWC Barcelona és la fundació promoguda pel Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación digital, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Fira de Barcelona i el propi GSMA (organitzadora del Mobile). La MWC Capital BCN està presidida per l’alcaldessa de Barcelona, l’Ada Colau. Carles Grau n’és el Director General des del 2017. Enginyer Industrial amb una destacada trajectòria professional en el àmbit de les TIC, ha ocupat càrrecs en empreses multinacionals del sector.

El sector tecnològic és estratègic per a impulsar el creixement de Barcelona en creixement i a l’hora de crear ocupació a tota la regió metropolitana.
Barcelona és la ciutat més innovadora d’Europa: té el primer observatori ON5G mundial, és la tercera més emprenedora d’Europa i la 3 o 4ª en rondes d’inversió en tecnològiques.

Barcelona Digital Talent és una iniciativa de la Capital per posicionar-la com a capital de talent digital i respondre a l’escletxa digital en la gran metròpoli.
Ara mateix, per impulsar projectes de gran impacte es desenvolupen amb el model col·laboració publico-privada, la influència i pes de les tres Administracions Públiques de la Fundació, dels operadors de telecomunicacions, i altres empreses com LKXA o Damm, configuren amb la Capital una potent plataforma d’aterratge, on molts agents ens veuen com un agent clau per liderar aliances complexes.
Barcelona Digital Talent (BDT) és una gran aliança Público-Privada, la demanda de talent digital supera àmpliament l’oferta, existeix una demanda de 15.000 nous llocs digitals, i s’estan cobrint un 50%. Els sectors econòmics i industrials estan en processos de transformació digital, com el propi sector tecnològic.
BDT es la plataforma de coordinació amb l’objectiu de reduir aquest dèficit i l’escletxa digital. Una estratègia clara que ens permet atreure, retenir i desenvolupar més talent digital, ras i curt, fem realitat que Barcelona sigui un referent en talent digital. De les 1.500 start-up’s de la regió metropolitana, el 17% del seus directius-fundadors ens venen de fora i desenvolupen la seva carrera empresarial a Barcelona.
Una iniciativa interessant del Digital Talent és el fet de desenvolupar, amb les empreses, un procés de “Reskilling”, que vol dir permetre als professionals l’adquisició de noves competències digitals per canviar a un altre lloc dins l’empresa; aquesta aliança està funcionant molt bé.

Aquest dies hem vist que Microsoft ha anunciat la creació d’un centre europeu de recerca d’intel·ligència artificial (AI) a Barcelona. Una companyia de la qual vostè va ser-ne el Director General.
Microsoft fa temps que desenvolupa programes col·laboratius per centres de recerca arreu del món. Actualment, el Vicepresident de la Companyia en aquest àmbit és Jordi Ribas, un manresà que porta més de deu anys en centres col.laboratius distribuïts fora de Richmond (EEUU) i a Cambridge. Microsoft ha pres aquesta decisió d’apostar per Barcelona, dotant aquest centre de recursos, amb la previsió de dotar-lo de 120 professional en dos anys. En definitiva, és una molt bona notícia per Barcelona. És un fet que multinacionals com Nestlé, Novartis, Zurich, Amazon, i ara Microsoft, instal·len un centre de recerca a la metròpoli. Els directius sovint comenten que van prendre la decisió després d’un Mobile. Van venir a un Mobile, aprofitaren per fer convencions internacionals amb Directius, i van descobrir el seu clima, la seguretat, la connectivitat, la qualitat de vida, la cultura.. i la seva capacitació digital i el talent digital que té la ciutat. La decisió ha estat invertir en centres de recerca i desenvolupament digital a Barcelona, algunes d’ells amb més de 500 professionals que presten serveis corporatius al resta del món.

És evident que la tecnologia de generació 5G està en desplegament comercial, permet funcionalitats tècniques i aplicacions molt potents. Tot indica que hi ha dues grans tendències, fins i tot regulatòries: una a Amèrica, liderada per EEUU, i l’altre Asia-Pacífic, liderada per la Xina; Europa sembla pendent de quina posició pren…., i aquí la indústria juga fort, que són players del Mobile.
Quan analitzes las conclusions del World Economic Forum i d’altres organismes existeix una relació directa entre la societat del benestar, el desenvolupament econòmic i la recerca. EEUU lidera tot el que té a veure amb cloud i les xarxes socials, a través de grans multinacionals americanes; per l’altra part, la Xina lidera les tecnologies IoT i les infraestructures de xarxes de 5G, i Midel-Est per Israel en ciberseguretat.
Europa té totes les peces per obrir una política potent de recerca, i crec que té l’oportunitat de lideratge en tres línies, els estàndards de Indústria 4, on el model alemany està jugant un important paper referent global. L’altra, al voltant de l’humanisme tecnològic i governança de les dades. Les dades són un actiu, i la utilització de grans volums de dades amb tecnologies de intel·ligència artificial permet experiències per prendre decisions i activitat econòmica. Aquí hi dos models, el de les grans multinacionals, principalment americanes, que utilitzen les dades amb finalitats comercials, un altre que és la utilització de les dades amb el reconeixement facial per part del sector públic, que ho veiem de manera clara amb el govern Xinès, i veig el model europeu que és l’empoderar-nos per formar-nos per prendre decisions al voltant de les nostres dades, per temes de salut, per administració electrònica, etc. En definitiva, un model de governança que permeti la participació i que poden fer amb les nostres dades. Penso que Europa, en aquests aspectes més ètics i humanístics, més de governança, pot jugar un paper referent, per la pròpia estructura de societat del benestar, sostenibilitat, l’economia circular, pot ser un lideratge d’Europa, amb una política orquestrada de recerca i desenvolupament més integrada, on la tecnologia jugui un paper clau.
Precisament portem a Barcelona un dels primers esdeveniments mundials, un suggeriment també de John Hoffman, en nous materials de frontera, que vas més enllà del grafè o liti que afecta moltes indústries, com els dispositius mòbils o les bateries de gran consum com al automòbil. En aquesta línia, Europa té l’oportunitat de jugar un paper referent per liderar aquests espais a nivell global.

Ha parlat vàries vegades de la participació publico-privat per les infraestructures tecnològiques. Creu que Barcelona i la seva metròpoli permet aquest model de col·laboració.
He estat treballant quatre anys a la MWC amb un pes públic important, i històricament també en el sector privat en companyies tecnològiques, en molts casos que treballaven per al sector públic, i puc dir que les complicitats efectives entre agents públic i privats han fet que es puguin fer coses de més impacte i més ràpid obtenint molts bons resultats si es genera un clima de confiança. Aquí tenim una gestió privada més àgil i orientada a la rendibilitat, el públic, amb les dificultats de contractació, però amb orientació social, veig que, quan s’identifiquen àrees de col·laboració aspiracionals i de futur, es conjuren amb compromisos, i s’arriben a aconseguir coses extraordinàries.
La nostre Fundació MWC és petita, jove i de pocs recursos; quan analitzes l’impacte econòmic de la setmana del Congres d’uns 470M€ i 16.000 lloc de treball, les actuacions de la Capital tot l’any es duplica la xifra de la setmana del Mobile, aquest col·laboració públic -privada està funcionant en tres eixos, un impuls de les Institucions de la ciutat de Barcelona, un acompanyament privat dels operadors i la indústria tecnològica del país, i desprès internacionalització que el Mobile ens dona. Aquesta estructura polièdrica basada en aquests eixos ens permet ser capaços de fer coses extraordinàries, superant els complexos històrics de que si som capaços de liderar-ho. Som els primers al món en utilitzar 5G en la salut per operacions de cirurgia, i això té un impacte social importantíssim, això arriba a la gent.

En aquest sentit, han analitzat l’impacte social que aporta el Mobile a Barcelona?
En aquest sentit vàrem impulsar des de la Capital durant uns quants anys el laboratori de innovació BeeLab amb resultants molt interessants i empreses innovadores, una d’elles de dispositius per detectar atacs epilèptics i gestionar la mobilitat dels afectats, aquest empresa està a nivell internacional.
La Fundació ha impulsat el “robot emocional”, un robot fabricat per una companyia catalana que, mitjançant intel·ligència artificial, dona teleassistència i acompanya a gent gran de risc i ajuda a millorar la qualitat de vida de gent que viu sola i a poder comunicar-se amb els seus familiars. Ara estem treballat amb la bretxa digital, ens hem adonat amb l’emergència sanitària que un part de la població no estava connectada, estava en emergència digital: hem desenvolupat un projecte a Nou Barris de Barcelona que ha permès dotar d’equipament, connectivitat i formació a més de 540 famílies en risc d’exclusió, això ha estat possible gràcies a la solidaritat i la generositat dels operadors.
L’èxit del programa de la MWC Barcelona ha fet palès com la tecnologia pot combatre la bretxa. Es va iniciar a la regió metropolitana i a quasi vint territoris de Catalunya, i ara a altres llocs d’Espanya.

ELSA ARTADI: “L’ACTUAL GOVERN DE BARCELONA ÉS EL MENYS METROPOLITÀ QUE HEM TINGUT MAI”

La líder del grup de Junts a l’Ajuntament de Barcelona explica el seu projecte i fa una anàlisi crítica de l’estat de la ciutat, que considera que ha de recuperar lideratge i capacitat de tracció.

Per Pep Martí
Elsa Artadi (Barcelona, 1976) és economista per la UPF i va cursar el doctorat a la Universitat de Harvard, becada per la Fundació la Caixa. Ha estat professora d’Economia en diverses universitats, entre elles la Bocconi de Milà, i membre del comitè científic del Banc Mundial a Casablanca. Ja en el sector públic, on va entrar com a assessora del conseller Andreu Mas-Colell, ha exercit de directora general de Tributs, consellera de la Presidència i portaveu del Govern. Actualment lidera el grup de Junts a l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista, Elsa Artadi explica el seu projecte de ciutat i fa una anàlisi crítica de l’estat de Barcelona, que considera que ha de recuperar lideratge i capacitat de tracció.

L’elaboració d’un projecte alternatiu de ciutat implica forçosament una contraposició total a l’actual gestió?
Com a mínim, majoritària, veient el resultat que estan donant aquests sis anys, i especialment els darrers dos, de tripartit de facto a la ciutat de Barcelona. Els comuns estan governant amb els socialistes i amb la complicitat activa d’Esquerra Republicana. És una gestió que es percep en tots els àmbits de la ciutat, amb una degradació molt òbvia que es trasllada en tots els espais, des de la seguretat a l’activitat econòmica, o a la neteja. Nosaltres volem transformar la ciutat i generar una alternativa a aquests anys que estem vivint, en què la ciutat, en lloc de liderar, es degrada. Cal fer una esmena a la totalitat en totes les àrees.

Hi ha un tripartit de facto?
Crec que no cal que ho digui jo, ho diuen les votacions en els plenaris, ho veiem en l’aprovació d’ordenances fiscals i en totes les iniciatives, des de tallar carrers que provoquen el caos circulatori fins a l’escepticisme que hem obtingut de tots tres partits quan hem llançat iniciatives per reforçar la Guàrdia Urbana.

Com creu que funciona l’AMB?
L’AMB serveix per coordinar determinats serveis. Si hem de ser crítics, segurament és la institcuió vista amb més llunyania per la ciutadania, la que entén menys. Potser està per darrera de la percepció que es té de les diputacions. Però crec que la coordinació metropolitana va fins i tot més enllà. Es tracta d’engegar projectes amb els alcaldes que vagin més enllà d’una frontera administrativa, i això no està passant.

En algun moment des d’alguns sectors havien defensat l’elecció del president de l’AMB.
El pes que té Barcelona respecte de la resta de municipis és molt desigual. Té sentit que Barcelona presideixi l’Àrea. Però això ha d’anat acompanyat d’un lideratge que reflecteixi la importància que té la ciutat.

En aquesta línia de visió metropolitana, hi ha alguna iniciativa que s’hauria d’engegar?
El primer repte que tenim és la mobilitat. Perquè hi hagi una integració sostenible, potent, de futur, cal vertebrar la mobilitat. I en això han de poder dir-hi la seva els municipis de l’AMB i la regió metropolitana. En aquest àmbit, hem de separar bé el gran repte, que és l’entrada i sortida diària de Barcelona, que ara mateix és catastròfica. Tenim milers de persones que venen amb cotxe però que preferirien no fer-ho. Aquest és el gran repte. El 85% dels que vivim i treballem a Barcelona no fem servir vehicle privat. El problema no l’estem generant nosaltres, en patim les conseqüències. Però no podem posar traves als cotxes que entren sense donar-los una alternativa. Perquè, aleshores, el que fas és ofegar la ciutat, ofegues aquestes persones.
S’ha de resoldre el problema d’accessos a la ciutat, sobretot amb una alternativa de transport públic que funcioni. I aquí no hi veiem cap mena de diligència. Jo no he sentit mai a l’alcaldessa parlar de rodalies o anar a exigir als seus companys de partit a Moncloa que afrontin aquest problema. Ara tenim uns combois que són impuntuals i amb una capacitat en hores punta per sobre del 100%. Molta gent agafa el cotxe i no puja a Rodalies perquè literalment no hi cap. I, després, hi ha el tema de com gestionem la mobilitat dins la ciutat. El que s’ha fet juga en contra d’una mobilitat fluida: posant traves a les motos, obstacles a tota la ciutat, reduint carrils. I això genera col·lapse i més contaminació. El que es fa per reduir contaminació es veu contraposat pel caos circulatori que tenim. No s’ha fet res per gestionar mercaderies, cada dia hi ha menys places per a mercaderies. No hi ha carregadors elèctrics.
Un tema que hem treballat és que tenim places d’aparcament soterrani que no estan sent utilitzades al 100%. S’ha de poder treure vehicle de superfície, però donant-hi una alternativa. L’únic que s’ha fet ha estat tallar carrers i pintar-los.

Si hagués d’assenyalar els altres reptes pendents que veu a la ciutat, quins serien?
La seguretat, el nou clàssic que havia deixat de ser-ho. Això em preocupa perquè és la primera política de l’estat del benestar. També les traves democràtiques i la normativa absurda que tenim a l’Ajuntament, que impedeix una activitat econòmica dinàmica. La manca d’interlocució és molt problemàtica. Una de les coses que es van fer en l’etapa de Xavier Trias va ser un pla de districtes per ajudar en les llicències. Que calgui esperar vuit mesos per obtenir una llicència és aberrant.
En alguna ocasió s’ha referit al “barcelonisme desesperat” que un dia va invocar Josep Maria de Sagarra. El seu és també un barcelonisme desesperat?
És un barcelonisme molt apassionat. És desesperat en el sentit de voler que la ciutat lideri, progressi i sigui inclusiva. És desesperat també perquè desespera observar la llista de persones que vol marxar de la ciutat. O els que ens truquen per dir-nos que han hagut de marxar.

De petita, com va explicar en la presentació del seu projecte el 7 d’octubre al cinema Phenomena, jugava al laberint d’Horta. Aconseguia trobar la sortida?
Jo tenia la sort en aquells moments d’anar-hi amb els meus cosins, que eren més grans. Era com Alícia en el país de les meravelles. La qüestió és si ens en sortim ara, del laberint, el laberint de circular per Barcelona, d’obrir un negoci, de tenir oportunitats per tothom i de poder anar tranquil de nit.

SALVADOR ALEMANY: “L’ENEMIC SÓN LES EMISSIONS DE DIÒXID DE CARBONI, NO EL COTXE”

ALBERT BATLLE: “NO TENIM UN PROBLEMA DE POLICIA, SINÓ DE DEGRADACIÓ DE L’ENTORN URBÀ”

El responsable de l’àrea de Prevenció i Seguretat de l’ajuntament de Barcelona considera que un dels problemes actuals és la manca d’instrument de coordinació metropolitana en matèria de seguretat

Per Pep Martí

Porta disset anys dedicat a temes de seguretat pública, des que el conseller de Justícia del primer Govern tripartit, Josep Maria Vallès, li va oferir la secretaria de Serveis Penitenciaris. Després vindria la direcció adjunta de l’Oficina Anti-Frau, la direcció general de la Policia de Catalunya i, en aquests moments, la cinquena tinença d’alcaldia de Barcelona i la responsabilitat de l’àrea de Prevenció i Seguretat. Albert Batlle (Barcelona, 1953) és advocat de formació i coneix a fons el funcionament de l’administració pública, des que el 1983 va entrar com a regidor d’Esports dins de l’equip de l’alcalde Pasqual Maragall. En aquesta entrevista, analitza la situació en una carpeta que sempre és delicada i que ara està sota un intens debat públic.

La seguretat s’ha situat enmig del debat sobre la ciutat. Barcelona és una ciutat segura?
No es pot respondre a aquesta pregunta amb un sí o un no rotund. Hauríem de començar per dir què és la seguretat, que cada vegada és un concepte més líquid. Recentment, The Economista situava Barcelona com l’onzena ciutat més segura del món i la quarta d’Europa. S’hauria de fer una anàlisi qualitativa del concepte de seguretat. En una situació de crisi com la que patim, que és sanitària, de valors, etc., el concepte de seguretat afecta molts àmbits. No és només la seguretat física de si seràs víctima d’un robatori, sinó la seguretat pel lloc de treball, la seguretat per l’habitatge, per l’educació dels teus fills. I sovint, quan la gent expressa la seva inseguretat, és difícil que ho concreti en un aspecte definit. Jo trepitjo bastant el territori i em reuneixo molt amb la ciutat. Ja he fet dues rondes pels districtes, reunint-me amb els consells de seguretat. La conclusió a la qual sempre arribem és que no parlem tant d’inseguretat com de civisme: el bus que no et deixa dormir, les restes dels gossos, l’estat de l’espai públic, que afecta també l’Ajuntament.

Inseguretat es confon sovint amb incivisme?
Sí, moltes vegades sí. Hi ha problemes importants de convivència. Aquest estiu, hi ha hagut una gradació de problemes, que hem d’afrontar. Però anant al nucli, Barcelona té un problema de delinqüència de baix nivell. Respecte dels delictes contra les persones, que són els realment greus, té uns estàndards no només homologables, sinó probablement molt millors que ciutats com les que ens hem d’assemblar. És a dir, en homicidis, assassinats o crim organitzat dins de la ciutat. Tenim un problema de multi reincidència, tenim un problema amb els furts. Aquest és un problema que dona una sensació d’inseguretat difusa i que prové d’això. No és un problema molt greu però sí molt molest, moltes vegades derivat no només de la problemàtica de la ciutat sinó d’una determinada legislació. D’altra banda, també ens estem adonant -i la pandèmia ho ha posat de manifest- del petita que és la ciutat. Tenim cent quilòmetres quadrats. Si traiem Montjuïc i el Tibidabo, vivim 15.000 persones per quilòmetre quadrat. En una situació de tensió de tot tipus, això crea una situació d’irritabilitat extraordinària, que després es tradueix en aquest tipus de comportaments i de reaccions a aquests comportaments. Sí, tenim un problema de seguretat i després tenim un problema de percepció, i les percepcions són molt difícils de tombar. Hi ha una dada que és significativa, quan es pregunta a la gent si considera que la ciutat és segura, el percentatge dels que la consideren insegura és molt superior als que consideren insegur el seu barri. Excepte Ciutat Vella, que és un altre cas, en la resta és molt més alt el percentatge de la gent que diu que la ciutat és insegura que el del que et diu que el seu barri és insegur. Hi ha també un fet objectiu, que és l’increment important d’efectius policials en els darrers dos anys. Barcelona tenia un problema de dotació policial, tant per part de l’Ajuntament com de la Generalitat. No oblidem que la responsabilitat última de la seguretat ciutadana la té la policia integral del país, que són els Mossos d’Esquadra. També hi havia el problema de desconfiança que hi havia entre la Guàrdia Urbana i el poder polític, que crec que és un dels temes que hem treballat bé en el darrer període, tant des de l’Ajuntament com del departament d’Interior. Aquest ha estat un estiu molt convuls, però l’alcaldessa ha estat en contacte permanent amb els comanaments policials i amb mi mateix.

CARLES GRAU: “AMB LA TECNOLOGIA ES POT COMBATRE LA BRETXA DIGITAL”

Per Josep Grau-Soldevila
La MWC Barcelona és la fundació promoguda pel Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación digital, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Fira de Barcelona i el propi GSMA (organitzadora del Mobile). La MWC Capital BCN està presidida per l’alcaldessa de Barcelona, l’Ada Colau. Carles Grau n’és el Director General des del 2017. Enginyer Industrial amb una destacada trajectòria professional en el àmbit de les TIC, ha ocupat càrrecs en empreses multinacionals del sector.

El sector tecnològic és estratègic per a impulsar el creixement de Barcelona en creixement i a l’hora de crear ocupació a tota la regió metropolitana.
Barcelona és la ciutat més innovadora d’Europa: té el primer observatori ON5G mundial, és la tercera més emprenedora d’Europa i la 3 o 4ª en rondes d’inversió en tecnològiques.

Barcelona Digital Talent és una iniciativa de la Capital per posicionar-la com a capital de talent digital i respondre a l’escletxa digital en la gran metròpoli.
Ara mateix, per impulsar projectes de gran impacte es desenvolupen amb el model col·laboració publico-privada, la influència i pes de les tres Administracions Públiques de la Fundació, dels operadors de telecomunicacions, i altres empreses com LKXA o Damm, configuren amb la Capital una potent plataforma d’aterratge, on molts agents ens veuen com un agent clau per liderar aliances complexes.
Barcelona Digital Talent (BDT) és una gran aliança Público-Privada, la demanda de talent digital supera àmpliament l’oferta, existeix una demanda de 15.000 nous llocs digitals, i s’estan cobrint un 50%. Els sectors econòmics i industrials estan en processos de transformació digital, com el propi sector tecnològic.
BDT es la plataforma de coordinació amb l’objectiu de reduir aquest dèficit i l’escletxa digital. Una estratègia clara que ens permet atreure, retenir i desenvolupar més talent digital, ras i curt, fem realitat que Barcelona sigui un referent en talent digital. De les 1.500 start-up’s de la regió metropolitana, el 17% del seus directius-fundadors ens venen de fora i desenvolupen la seva carrera empresarial a Barcelona.
Una iniciativa interessant del Digital Talent és el fet de desenvolupar, amb les empreses, un procés de “Reskilling”, que vol dir permetre als professionals l’adquisició de noves competències digitals per canviar a un altre lloc dins l’empresa; aquesta aliança està funcionant molt bé.

Aquest dies hem vist que Microsoft ha anunciat la creació d’un centre europeu de recerca d’intel·ligència artificial (AI) a Barcelona. Una companyia de la qual vostè va ser-ne el Director General.
Microsoft fa temps que desenvolupa programes col·laboratius per centres de recerca arreu del món. Actualment, el Vicepresident de la Companyia en aquest àmbit és Jordi Ribas, un manresà que porta més de deu anys en centres col.laboratius distribuïts fora de Richmond (EEUU) i a Cambridge. Microsoft ha pres aquesta decisió d’apostar per Barcelona, dotant aquest centre de recursos, amb la previsió de dotar-lo de 120 professional en dos anys. En definitiva, és una molt bona notícia per Barcelona. És un fet que multinacionals com Nestlé, Novartis, Zurich, Amazon, i ara Microsoft, instal·len un centre de recerca a la metròpoli. Els directius sovint comenten que van prendre la decisió després d’un Mobile. Van venir a un Mobile, aprofitaren per fer convencions internacionals amb Directius, i van descobrir el seu clima, la seguretat, la connectivitat, la qualitat de vida, la cultura.. i la seva capacitació digital i el talent digital que té la ciutat. La decisió ha estat invertir en centres de recerca i desenvolupament digital a Barcelona, algunes d’ells amb més de 500 professionals que presten serveis corporatius al resta del món.

És evident que la tecnologia de generació 5G està en desplegament comercial, permet funcionalitats tècniques i aplicacions molt potents. Tot indica que hi ha dues grans tendències, fins i tot regulatòries: una a Amèrica, liderada per EEUU, i l’altre Asia-Pacífic, liderada per la Xina; Europa sembla pendent de quina posició pren…., i aquí la indústria juga fort, que són players del Mobile.
Quan analitzes las conclusions del World Economic Forum i d’altres organismes existeix una relació directa entre la societat del benestar, el desenvolupament econòmic i la recerca. EEUU lidera tot el que té a veure amb cloud i les xarxes socials, a través de grans multinacionals americanes; per l’altra part, la Xina lidera les tecnologies IoT i les infraestructures de xarxes de 5G, i Midel-Est per Israel en ciberseguretat.
Europa té totes les peces per obrir una política potent de recerca, i crec que té l’oportunitat de lideratge en tres línies, els estàndards de Indústria 4, on el model alemany està jugant un important paper referent global. L’altra, al voltant de l’humanisme tecnològic i governança de les dades. Les dades són un actiu, i la utilització de grans volums de dades amb tecnologies de intel·ligència artificial permet experiències per prendre decisions i activitat econòmica. Aquí hi dos models, el de les grans multinacionals, principalment americanes, que utilitzen les dades amb finalitats comercials, un altre que és la utilització de les dades amb el reconeixement facial per part del sector públic, que ho veiem de manera clara amb el govern Xinès, i veig el model europeu que és l’empoderar-nos per formar-nos per prendre decisions al voltant de les nostres dades, per temes de salut, per administració electrònica, etc. En definitiva, un model de governança que permeti la participació i que poden fer amb les nostres dades. Penso que Europa, en aquests aspectes més ètics i humanístics, més de governança, pot jugar un paper referent, per la pròpia estructura de societat del benestar, sostenibilitat, l’economia circular, pot ser un lideratge d’Europa, amb una política orquestrada de recerca i desenvolupament més integrada, on la tecnologia jugui un paper clau.
Precisament portem a Barcelona un dels primers esdeveniments mundials, un suggeriment també de John Hoffman, en nous materials de frontera, que vas més enllà del grafè o liti que afecta moltes indústries, com els dispositius mòbils o les bateries de gran consum com al automòbil. En aquesta línia, Europa té l’oportunitat de jugar un paper referent per liderar aquests espais a nivell global.

Ha parlat vàries vegades de la participació publico-privat per les infraestructures tecnològiques. Creu que Barcelona i la seva metròpoli permet aquest model de col·laboració.
He estat treballant quatre anys a la MWC amb un pes públic important, i històricament també en el sector privat en companyies tecnològiques, en molts casos que treballaven per al sector públic, i puc dir que les complicitats efectives entre agents públic i privats han fet que es puguin fer coses de més impacte i més ràpid obtenint molts bons resultats si es genera un clima de confiança. Aquí tenim una gestió privada més àgil i orientada a la rendibilitat, el públic, amb les dificultats de contractació, però amb orientació social, veig que, quan s’identifiquen àrees de col·laboració aspiracionals i de futur, es conjuren amb compromisos, i s’arriben a aconseguir coses extraordinàries.
La nostre Fundació MWC és petita, jove i de pocs recursos; quan analitzes l’impacte econòmic de la setmana del Congres d’uns 470M€ i 16.000 lloc de treball, les actuacions de la Capital tot l’any es duplica la xifra de la setmana del Mobile, aquest col·laboració públic -privada està funcionant en tres eixos, un impuls de les Institucions de la ciutat de Barcelona, un acompanyament privat dels operadors i la indústria tecnològica del país, i desprès internacionalització que el Mobile ens dona. Aquesta estructura polièdrica basada en aquests eixos ens permet ser capaços de fer coses extraordinàries, superant els complexos històrics de que si som capaços de liderar-ho. Som els primers al món en utilitzar 5G en la salut per operacions de cirurgia, i això té un impacte social importantíssim, això arriba a la gent.

En aquest sentit, han analitzat l’impacte social que aporta el Mobile a Barcelona?
En aquest sentit vàrem impulsar des de la Capital durant uns quants anys el laboratori de innovació BeeLab amb resultants molt interessants i empreses innovadores, una d’elles de dispositius per detectar atacs epilèptics i gestionar la mobilitat dels afectats, aquest empresa està a nivell internacional.
La Fundació ha impulsat el “robot emocional”, un robot fabricat per una companyia catalana que, mitjançant intel·ligència artificial, dona teleassistència i acompanya a gent gran de risc i ajuda a millorar la qualitat de vida de gent que viu sola i a poder comunicar-se amb els seus familiars. Ara estem treballat amb la bretxa digital, ens hem adonat amb l’emergència sanitària que un part de la població no estava connectada, estava en emergència digital: hem desenvolupat un projecte a Nou Barris de Barcelona que ha permès dotar d’equipament, connectivitat i formació a més de 540 famílies en risc d’exclusió, això ha estat possible gràcies a la solidaritat i la generositat dels operadors.
L’èxit del programa de la MWC Barcelona ha fet palès com la tecnologia pot combatre la bretxa. Es va iniciar a la regió metropolitana i a quasi vint territoris de Catalunya, i ara a altres llocs d’Espanya.

ELSA ARTADI: “L’ACTUAL GOVERN DE BARCELONA ÉS EL MENYS METROPOLITÀ QUE HEM TINGUT MAI”

La líder del grup de Junts a l’Ajuntament de Barcelona explica el seu projecte i fa una anàlisi crítica de l’estat de la ciutat, que considera que ha de recuperar lideratge i capacitat de tracció.

Per Pep Martí
Elsa Artadi (Barcelona, 1976) és economista per la UPF i va cursar el doctorat a la Universitat de Harvard, becada per la Fundació la Caixa. Ha estat professora d’Economia en diverses universitats, entre elles la Bocconi de Milà, i membre del comitè científic del Banc Mundial a Casablanca. Ja en el sector públic, on va entrar com a assessora del conseller Andreu Mas-Colell, ha exercit de directora general de Tributs, consellera de la Presidència i portaveu del Govern. Actualment lidera el grup de Junts a l’Ajuntament de Barcelona. En aquesta entrevista, Elsa Artadi explica el seu projecte de ciutat i fa una anàlisi crítica de l’estat de Barcelona, que considera que ha de recuperar lideratge i capacitat de tracció.

L’elaboració d’un projecte alternatiu de ciutat implica forçosament una contraposició total a l’actual gestió?
Com a mínim, majoritària, veient el resultat que estan donant aquests sis anys, i especialment els darrers dos, de tripartit de facto a la ciutat de Barcelona. Els comuns estan governant amb els socialistes i amb la complicitat activa d’Esquerra Republicana. És una gestió que es percep en tots els àmbits de la ciutat, amb una degradació molt òbvia que es trasllada en tots els espais, des de la seguretat a l’activitat econòmica, o a la neteja. Nosaltres volem transformar la ciutat i generar una alternativa a aquests anys que estem vivint, en què la ciutat, en lloc de liderar, es degrada. Cal fer una esmena a la totalitat en totes les àrees.

Hi ha un tripartit de facto?
Crec que no cal que ho digui jo, ho diuen les votacions en els plenaris, ho veiem en l’aprovació d’ordenances fiscals i en totes les iniciatives, des de tallar carrers que provoquen el caos circulatori fins a l’escepticisme que hem obtingut de tots tres partits quan hem llançat iniciatives per reforçar la Guàrdia Urbana.

Com creu que funciona l’AMB?
L’AMB serveix per coordinar determinats serveis. Si hem de ser crítics, segurament és la institcuió vista amb més llunyania per la ciutadania, la que entén menys. Potser està per darrera de la percepció que es té de les diputacions. Però crec que la coordinació metropolitana va fins i tot més enllà. Es tracta d’engegar projectes amb els alcaldes que vagin més enllà d’una frontera administrativa, i això no està passant.

En algun moment des d’alguns sectors havien defensat l’elecció del president de l’AMB.
El pes que té Barcelona respecte de la resta de municipis és molt desigual. Té sentit que Barcelona presideixi l’Àrea. Però això ha d’anat acompanyat d’un lideratge que reflecteixi la importància que té la ciutat.

En aquesta línia de visió metropolitana, hi ha alguna iniciativa que s’hauria d’engegar?
El primer repte que tenim és la mobilitat. Perquè hi hagi una integració sostenible, potent, de futur, cal vertebrar la mobilitat. I en això han de poder dir-hi la seva els municipis de l’AMB i la regió metropolitana. En aquest àmbit, hem de separar bé el gran repte, que és l’entrada i sortida diària de Barcelona, que ara mateix és catastròfica. Tenim milers de persones que venen amb cotxe però que preferirien no fer-ho. Aquest és el gran repte. El 85% dels que vivim i treballem a Barcelona no fem servir vehicle privat. El problema no l’estem generant nosaltres, en patim les conseqüències. Però no podem posar traves als cotxes que entren sense donar-los una alternativa. Perquè, aleshores, el que fas és ofegar la ciutat, ofegues aquestes persones.
S’ha de resoldre el problema d’accessos a la ciutat, sobretot amb una alternativa de transport públic que funcioni. I aquí no hi veiem cap mena de diligència. Jo no he sentit mai a l’alcaldessa parlar de rodalies o anar a exigir als seus companys de partit a Moncloa que afrontin aquest problema. Ara tenim uns combois que són impuntuals i amb una capacitat en hores punta per sobre del 100%. Molta gent agafa el cotxe i no puja a Rodalies perquè literalment no hi cap. I, després, hi ha el tema de com gestionem la mobilitat dins la ciutat. El que s’ha fet juga en contra d’una mobilitat fluida: posant traves a les motos, obstacles a tota la ciutat, reduint carrils. I això genera col·lapse i més contaminació. El que es fa per reduir contaminació es veu contraposat pel caos circulatori que tenim. No s’ha fet res per gestionar mercaderies, cada dia hi ha menys places per a mercaderies. No hi ha carregadors elèctrics.
Un tema que hem treballat és que tenim places d’aparcament soterrani que no estan sent utilitzades al 100%. S’ha de poder treure vehicle de superfície, però donant-hi una alternativa. L’únic que s’ha fet ha estat tallar carrers i pintar-los.

Si hagués d’assenyalar els altres reptes pendents que veu a la ciutat, quins serien?
La seguretat, el nou clàssic que havia deixat de ser-ho. Això em preocupa perquè és la primera política de l’estat del benestar. També les traves democràtiques i la normativa absurda que tenim a l’Ajuntament, que impedeix una activitat econòmica dinàmica. La manca d’interlocució és molt problemàtica. Una de les coses que es van fer en l’etapa de Xavier Trias va ser un pla de districtes per ajudar en les llicències. Que calgui esperar vuit mesos per obtenir una llicència és aberrant.
En alguna ocasió s’ha referit al “barcelonisme desesperat” que un dia va invocar Josep Maria de Sagarra. El seu és també un barcelonisme desesperat?
És un barcelonisme molt apassionat. És desesperat en el sentit de voler que la ciutat lideri, progressi i sigui inclusiva. És desesperat també perquè desespera observar la llista de persones que vol marxar de la ciutat. O els que ens truquen per dir-nos que han hagut de marxar.

De petita, com va explicar en la presentació del seu projecte el 7 d’octubre al cinema Phenomena, jugava al laberint d’Horta. Aconseguia trobar la sortida?
Jo tenia la sort en aquells moments d’anar-hi amb els meus cosins, que eren més grans. Era com Alícia en el país de les meravelles. La qüestió és si ens en sortim ara, del laberint, el laberint de circular per Barcelona, d’obrir un negoci, de tenir oportunitats per tothom i de poder anar tranquil de nit.

SALVADOR ALEMANY: “L’ENEMIC SÓN LES EMISSIONS DE DIÒXID DE CARBONI, NO EL COTXE”

ALBERT BATLLE: “NO TENIM UN PROBLEMA DE POLICIA, SINÓ DE DEGRADACIÓ DE L’ENTORN URBÀ”

El responsable de l’àrea de Prevenció i Seguretat de l’ajuntament de Barcelona considera que un dels problemes actuals és la manca d’instrument de coordinació metropolitana en matèria de seguretat

Per Pep Martí

Porta disset anys dedicat a temes de seguretat pública, des que el conseller de Justícia del primer Govern tripartit, Josep Maria Vallès, li va oferir la secretaria de Serveis Penitenciaris. Després vindria la direcció adjunta de l’Oficina Anti-Frau, la direcció general de la Policia de Catalunya i, en aquests moments, la cinquena tinença d’alcaldia de Barcelona i la responsabilitat de l’àrea de Prevenció i Seguretat. Albert Batlle (Barcelona, 1953) és advocat de formació i coneix a fons el funcionament de l’administració pública, des que el 1983 va entrar com a regidor d’Esports dins de l’equip de l’alcalde Pasqual Maragall. En aquesta entrevista, analitza la situació en una carpeta que sempre és delicada i que ara està sota un intens debat públic.

La seguretat s’ha situat enmig del debat sobre la ciutat. Barcelona és una ciutat segura?
No es pot respondre a aquesta pregunta amb un sí o un no rotund. Hauríem de començar per dir què és la seguretat, que cada vegada és un concepte més líquid. Recentment, The Economista situava Barcelona com l’onzena ciutat més segura del món i la quarta d’Europa. S’hauria de fer una anàlisi qualitativa del concepte de seguretat. En una situació de crisi com la que patim, que és sanitària, de valors, etc., el concepte de seguretat afecta molts àmbits. No és només la seguretat física de si seràs víctima d’un robatori, sinó la seguretat pel lloc de treball, la seguretat per l’habitatge, per l’educació dels teus fills. I sovint, quan la gent expressa la seva inseguretat, és difícil que ho concreti en un aspecte definit. Jo trepitjo bastant el territori i em reuneixo molt amb la ciutat. Ja he fet dues rondes pels districtes, reunint-me amb els consells de seguretat. La conclusió a la qual sempre arribem és que no parlem tant d’inseguretat com de civisme: el bus que no et deixa dormir, les restes dels gossos, l’estat de l’espai públic, que afecta també l’Ajuntament.

Inseguretat es confon sovint amb incivisme?
Sí, moltes vegades sí. Hi ha problemes importants de convivència. Aquest estiu, hi ha hagut una gradació de problemes, que hem d’afrontar. Però anant al nucli, Barcelona té un problema de delinqüència de baix nivell. Respecte dels delictes contra les persones, que són els realment greus, té uns estàndards no només homologables, sinó probablement molt millors que ciutats com les que ens hem d’assemblar. És a dir, en homicidis, assassinats o crim organitzat dins de la ciutat. Tenim un problema de multi reincidència, tenim un problema amb els furts. Aquest és un problema que dona una sensació d’inseguretat difusa i que prové d’això. No és un problema molt greu però sí molt molest, moltes vegades derivat no només de la problemàtica de la ciutat sinó d’una determinada legislació. D’altra banda, també ens estem adonant -i la pandèmia ho ha posat de manifest- del petita que és la ciutat. Tenim cent quilòmetres quadrats. Si traiem Montjuïc i el Tibidabo, vivim 15.000 persones per quilòmetre quadrat. En una situació de tensió de tot tipus, això crea una situació d’irritabilitat extraordinària, que després es tradueix en aquest tipus de comportaments i de reaccions a aquests comportaments. Sí, tenim un problema de seguretat i després tenim un problema de percepció, i les percepcions són molt difícils de tombar. Hi ha una dada que és significativa, quan es pregunta a la gent si considera que la ciutat és segura, el percentatge dels que la consideren insegura és molt superior als que consideren insegur el seu barri. Excepte Ciutat Vella, que és un altre cas, en la resta és molt més alt el percentatge de la gent que diu que la ciutat és insegura que el del que et diu que el seu barri és insegur. Hi ha també un fet objectiu, que és l’increment important d’efectius policials en els darrers dos anys. Barcelona tenia un problema de dotació policial, tant per part de l’Ajuntament com de la Generalitat. No oblidem que la responsabilitat última de la seguretat ciutadana la té la policia integral del país, que són els Mossos d’Esquadra. També hi havia el problema de desconfiança que hi havia entre la Guàrdia Urbana i el poder polític, que crec que és un dels temes que hem treballat bé en el darrer període, tant des de l’Ajuntament com del departament d’Interior. Aquest ha estat un estiu molt convuls, però l’alcaldessa ha estat en contacte permanent amb els comanaments policials i amb mi mateix.

ALTRES ARTICLES

JOAN GUÀRDIA: “EL VINCLE ENTRE UNIVERSITAT I EMPRESA NECESSITA MÉS MECENATGE I PATROCINI” LA BARCELONA METROPOLITANA A EXAMEN: TRES PERSPECTIVES MONTSERRAT BALLARIN: “L’APOSTA PEL COMERÇ I L’ECONOMIA DE PROXIMITAT HA GENERAT MOLTA RESILIÈNCIA” ANTONIO BALMÓN: “A L’AMB FEM LA NOSTRA FEINA SENSE SOROLL, PERÒ SOM LA TERCERA ADMINISTRACIÓ DE CATALUNYA I FEM POLÍTICA ÚTIL”