PARADOXES DE LA GOVERNANÇA METROPOLITANA

El sociòleg Héctor Santcovsky s’endinsa en les dificultats de l’actual governança metropolitana i aposta per acostar la gestió de competències al món local i metropolità

Per Héctor Santcovsky, sociòleg. Expert en polítiques públiques

Vivim en una era de complexitats i incerteses. És molt difícil no pensar que, en aquest moment històric, els temes de governança apareixen davant de reptes concrets que afecten a una gestió complexa de territoris amb problemàtiques molt importants quant a desigualtat, canvi climàtic o necessitats de creixement inclusiu. I, en aquest context, la governança retorna al debat públic de manera sistemàtica.

És ben cert que a vegades sembla que el debat sobre aquest concepte amagui l’existència d’altres problemes més importants en l’àmbit de la gestió de les institucions, i no es pot negar que, en determinats moments, parlar de governança ajuda a discutir sobre temes que, a vegades, tenen a veure més amb els problemes de la crisi de la democràcia o de la pròpia legitimitat democràtica que no pas en com s’ha de gestionar la cosa pública.

És per això que, en el moment d’introduir el debat sobre quins són els reptes de la governança en un sistema metropolità, es fa molt necessari precisar si del què estem parlant és d’un model de gestió amb implicació de diversos sectors, de la idoneïtat d’un sistema de l’articulació institucional o de la concurrència de diverses institucions en la gestió d’un problema. O, simplement, com en el cas metropolità, de si la dimensió i composició institucional és la més adequada per respondre a la realitat que es troba i que ha conformat les causes que van generar la creació d’aquesta entitat.

Per altra banda, la pròpia existència d’una institució (AMB) dins d’una realitat territorial més àmplia (la Regió Metropolitana), fa també que es noti més la diferència de pertànyer o no a la institució existent, i en alguns casos, fins i tot, es vegi la no pertinença a aquesta entitat com un greuge comparatiu. En aquest sentit, l’AMB és un element que evidencia de manera fefaent la necessitat de plantejar una política metropolitana.

La dimensió i complexitat de molts dels problemes urbans de territoris definits com a metropolitans exigeix pensar-la en aquesta escala geogràfica, encara que només sigui per polítiques comparades, ja que les grans capitals i ciutats del món compten amb institucions metropolitanes. Amb organitzacions i competències no homogènies, sí, però atacant problemes comuns: promoció econòmica, transport, tractament final de residus, gestió de serveis d’aigua i energia.

El sistema d’elecció dels càrrecs polítics, el debat sobre les competències, la decisió sobre quines institucions han de participar-hi o el seu finançament cada cert període de temps apareix en l’agenda pública. El problema és que la governança, per la pròpia naturalesa del què significa i comprèn, no compta amb models homologats o de referència, i de fet, com a mínim en el nostre país i en la nostra regió, apareix com un element que, a vegades, es converteix com un issue d’agenda pública. I, aquí, la pregunta que cal formular-se és si realment la indefinició de la governança de manera precisa constitueix un obstacle que impedeix l’avenç d’un territori.

La governança es pot d’entendre des de les diverses realitats territorials i dels diferents sistemes polítics, i això fa complex definir un model concret i unívoc. En uns casos tenim un territori amb una ciutat forta a l’epicentre metropolità que actua i provoca fenòmens centrífugs i centrípets, segons el cas, en els serveis, la població, la qualitat de vida, la tipologia d’ocupació laboral, fenòmens que alhora provoquen realitats complexes i molt diferents.

En altres situacions, en canvi, trobem metròpolis que són capitals amb molta presència cultural i històrica combinats amb barris satèl·lits sense identitat ni tradició. Però també trobem metròpolis que són simples annexions de barris continus, com es dona en molts casos a Amèrica. O casos en els que hi ha metròpolis formades per unitats municipals relativament petites o mitjanes com és el cas de Tòquio, Santiago, Lima o Londres però on el nucli central històric és el que prima malgrat no ser el lloc on poden estar el centres de decisió, o el gruix de la població. Són els que “donen nom” a l’espai metropolità sense tenir altra propietat que la de ser l’espai on es troben les institucions amb més tradició històrica, o simplement on està la seu del govern, o qualsevol altra condició semblant.

El cas de la Barcelona metropolitana és singular per altres raons. En primer lloc, perquè la principal ciutat en població representa una tercera part de la població de la seva regió, i la meitat de la principal unitat administrativa reconeguda (AMB), sent també la capital de Catalunya i el motor econòmic del país. A banda, ningú en posarà en dubte el pes cultural i històric. Però també hem de reconèixer que els municipis que envolten Barcelona en general, potser amb l’única excepció de Badia del Vallès per la seva joventut com a ciutat, són tots municipis amb una identitat forta, arrels importants, una història local en alguns casos mil·lenària i entramats socials i culturals molt potents en l’àmbit local.

Tenint en compte tots aquests factors descrits, la pregunta que cal fer-se és quins són els reptes de governança que té un territori com a Barcelona en la seva dimensió regional, i com s’afronten els diversos debats que, a vegades, qüestionen el model actual de l’Àrea Metropolitana respecte a l’elecció de les autoritats, les competències o certs temes de gestió com el transport o l’aigua, per posar dos exemples actualment en el centre del debat.

La pregunta, doncs, que ens interroga seria quines raons i en quins termes hem de definir la governança de la regió metropolitana, si és un tema d’arquitectura institucional, de redefinició de competències, de sistemes d’elecció, o el que es pugui considerar com el més punyent o adient.

La qüestió de la governança, si excloem el joc polític de quan les aliances responen a un nivell superior (per exemple, possibles pactes entre PSOE i ERC per la governabilitat d’Espanya que podrien tenir algun efecte a Catalunya), es mesura sempre de la mateixa manera segons les temàtiques que es tracten, insistint a vegades més enllà de complexitats polítiques, no exemptes molts cops de conflictes d’ego dels seus protagonistes.

En realitat, el debat cobra una dimensió important quan ens preguntem sobre les problemàtiques concretes i com abordar-les. Alguns exemples fan preguntar-nos en què té a veure l’habitatge amb la recollida de residus, o amb el model de gestió i, sobretot, en el finançament. O el transport i la promoció econòmica amb el model de dotació de recursos. O l’educació amb competències municipals no pedagògiques, o en matèria de llars d’infants. Per tant, quan parlem de governança, hauríem de valorar altres criteris i conceptes. Si incloem el principi de subsidiarietat i eficiència, el debat conceptual de la governança exigeix canviar de paràmetres d’anàlisi. Amb la realitat afegida que tots els problemes i reclams, siguin locals, autonòmics i fins i tot estatals, acaben quasi sempre en el despatx de l’alcalde o l’alcaldessa, que és un altre dels grans problemes dels conflictes competencials, ja que el que busca la ciutadania, objectivament parlant, és una finestreta d’escolta o queixa de proximitat a la qual accedir amb certa facilitat, i què no serà altra que la municipal.

Per pensar la governança metropolitana caldria fer alguns passos en la línia d’un ràpid diagnòstic de tots els camps en els quals hi ha interseccions competencials que cal aclarir que no són unívocs. Per exemple, les interacciones entre el municipi i l’autoritat metropolitana, entre l’autoritat metropolitana i l’autonomia, entre tots dos i la Diputació, entre l’autoritat metropolitana i la regió, i així successivament amb tots i cadascun dels espais que generen moments de col·lisió, acord, pacte o col·laboració. En aquesta mateixa perspectiva és imprescindible començar a definir què vol dir una governança multinivell en un espai com el metropolità.

I en la mateixa òptica, per parlar efectivament de governança, restarien pendents aquestes interseccions amb la societat, amb els stakeholders – que no sempre és la societat civil qui pretén representar-les, i cada vegada menys–, amb els agents socioeconòmics –que representen un altre col·lectiu no igual a la societat civil– i, en molts casos, la pròpia ciutadania.

“La millor manera de garantir que tot el sistema funcioni és aplicant polítiques de més proximitat. I no hi ha política més de proximitat que la d’acostar al món local i metropolità la gestió de competències”

En síntesi, cal pensar una governança en un nou mapa de relacions i interaccions. I també cal defugir una altra tendència, molt hereva dels anys 80, especialment en certa esquerra, que és que la participació i la interacció s’ha de fer amb els fidelitzats i més “actius”, que no vol dir els més representatius. Però tampoc hem d’enlluernar-nos en què allò que solament representa a la societat siguin les “forces vives”. Hem de pensar en una governança multifacètica, complexa, però no per això necessàriament complicada.

Per intentar aclarir-ho una mica més, podríem valorar sis àmbits (presentats de manera no jeràrquica) en els quals cal superar la situació actual i anar cap a nous models de col·laboració i governança diversa.

Un primer tema pot ser el de la seguretat, en el qual s’ha avançat molt però on manquen encara moltes decisions, la més important de les quals és com estructurar un model de seguretat metropolità que sobrepassi els límits de l’àrea metropolitana de Barcelona. Els intents de l’estructura de Mossos n’han estat un pas, però cal augmentar la coordinació amb les estructures locals, que com es diu vulgarment, «van per barris»: en alguns casos funciona però en d’altres no. Probablement ja sigui hora de crear una Junta Metropolitana de Seguretat.

Un segon aspecte és el tema climàtic en alguns subordres de temes com són l’energia, la gestió de l’aire i la contaminació; la imperiosa i urgent necessitat de combatre el canvi climàtic amb polítiques de descarbonització, etc. Perquè l’àrea metropolitana, per exemple, només podria ser capaç de produir el 40% de consum domèstic en base renovables sent molt però molt optimistes i en un horitzó bastant llunyà, però que necessitarà el consens de les comunitats de propietaris, no sempre fàcil d’obtenir. Però aquí, en la gestió de l’aigua i la contaminació, cal fer un esforç més seriós de coordinació, així com també en el tema residus. El problema és que l’AMB té una articulació institucional, però la regió no, i algunes de les necessitats i interessos comuns són gestionats per Consells Comarcals, la qual cosa exigeix una més forta coordinació.

El tercer aspecte és el de les mobilitat, que ja té un primer pas amb el traspàs del Rodalies, tot i que encara queda molt per fer en la reorganització de tot l’entramat de transport. Aquí, tant l’Autoritat Metropolitana del Transport com la pròpia AMB ha de superar una visió curta i reduïda del sistema tarifari i posar en el centre del debat la mobilitat en tots els seus aspectes. A banda, la dimensió global de la mobilitat metropolitana no es pot reduir a l’àmbit de l’actual AMB, la qual cosa no vol dir integrar els sistemes de gestió, però sí prendre en alguna instància una dimensió global.

Un quart aspecte fa referència al problema de l’habitatge. En aquest tema convé fer salts molt importants, tot i que aquí cal fer un matís molt significatiu relacionat amb el problema del finançament i la disposició de sòl, que són els dos principals problemes que té avui dia l’habitatge al nostre país, i que cal superar mitjançant una participació més alta dels pressupostos estatals que se li dediquen. S’hauria de pujar com a mínim un punt de recursos de l’Estat cap a la construcció d’habitatges per poder resoldre en part els greus problemes actuals, però també s’ha d’exigir als ajuntaments que impulsin polítiques de disposició de sòl, amb la qual cosa segurament caldria revisar la legislació urbanística per tal de poder realment donar resposta als problemes actuals.

El cinquè aspecte és el tema institucional en tres grans àmbits: la representativitat en els òrgans de govern d’una metròpoli; la coordinació interinstitucional; i la disposició dels pressupostos adients a les necessitats, ja que no és de rebut que les partides econòmiques dedicades al món local (i, per tant, metropolità, ja que hem de recordar que la metròpoli és el nivell superior i coordinador del món local) estiguin deu punts per sota del que representen a Europa.

I, per descomptat, el tema de la desigualtat, amb els seus problemes associats vinculats a les polítiques socials; la prestació de serveis socials, educatius i sanitaris; la integració de persones immigrades – evitant el creixement de les actituds xenòfobes i reaccionàries -; les prestacions per sectors altament vulnerables com per exemple la gent molt gran i persones amb gran dependència, etc. En tot això la coordinació i una certa homogeneïtat en les prestacions es fan imprescindibles per tal de no crear greuges per simples raons d’empadronament.

Per altra banda, la millor manera de garantir que tot el sistema funcioni és aplicant polítiques de més proximitat. I no hi ha política més de proximitat que la d’acostar al món local i metropolità la gestió de competències. Per tant, benvingut sigui el debat sobre gestió de competències que, en el seu moment, molt correctament va plantejar l’alcalde Collboni en una conferència a Barcelona davant de Foment de Treball Nacional. I afegim, en tota la seva magnitud. És a dir, amb el Govern però, també, amb el Gobierno de l’Estat. Més coordinació, més interacció, més relectura de competències, més noves disposicions.

En el cas català també cal fer una observació important, i és la que fa referència al tema dels conflictes que a vegades es deriven de la interacció entre la regió i la comunitat autònoma. No hem d’oblidar que la regió representa el 66% de la població i més d’un 70% de l’activitat econòmica, la qual cosa requereix una major coordinació entre els dos àmbits, la metròpolis, amb el model de governança que prengui, i el govern català.

Com a conclusió caldria apuntar que, davant aquest reptes enormes i de realitats complexes, ara faltaria demostrar que les voluntats van d’acord amb aquestes noves situacions. Podríem ampliar-ho amb altres temes igualment importants, com la gestió de l’aigua, l’escola o les polítiques sanitàries. I, per descomptat, el canvi demogràfic. Però tampoc és qüestió de fer una llista interminable d’aquells temes en els quals es fa imprescindible avui dia treballar de manera coordinada i proactiva.

En qualsevol cas, el que invoquem és una senyal d’alerta de la complexitat del tema, amb la necessitat peremptòria d’abordar-lo aviat, però sense precipitacions. És molt probable que en alguns casos no sigui simple. Tampoc s’han inclòs les articulacions singulars amb els actors implicats en cada cas, siguin societat civil, agents socioeconòmics, stakeholders o la pròpia ciutadania en processos participatius. El que és important és no deixar que el tema es vagi enrarint, que perdi sentit o que augmentin les confusions, perquè, a la llarga, allò que es perd és la credibilitat del sistema, sent pasto abonat per temptacions demagògiques, iliberals i reaccionàries, que solament alimenten als extremismes, especialment els d’ultradreta.

Per Héctor Santcovsky, sociòleg. Expert en polítiques públiques

Vivim en una era de complexitats i incertituds. És molt difícil no pensar que, en aquest moment històric, els temes de governança apareixen davant de reptes concrets que afecten a una gestió complexa de territoris amb problemàtiques molt importants quant a desigualtat, canvi climàtic o necessitats de creixement inclusiu. I, en aquest context, la governança retorna al debat públic de manera sistemàtica.

És ben cert que a vegades sembla que el debat sobre aquest concepte amagui l’existència d’altres problemes més importants en l’àmbit de la gestió de les institucions, i no es pot negar que, en determinats moments, parlar de governança ajuda a discutir sobre temes que, a vegades, tenen a veure més amb els problemes de la crisi de la democràcia o de la pròpia legitimitat democràtica que no pas en com s’ha de gestionar la cosa pública.

És per això que, en el moment d’introduir el debat sobre quins són els reptes de la governança en un sistema metropolità, es fa molt necessari precisar si del què estem parlant és d’un model de gestió amb implicació de diversos sectors, de la idoneïtat d’un sistema de l’articulació institucional o de la concurrència de diverses institucions en la gestió d’un problema. O, simplement, com en el cas metropolità, de si la dimensió i composició institucional és la més adequada per respondre a la realitat que es troba i que ha conformat les causes que van generar la creació d’aquesta entitat.

Per altra banda, la pròpia existència d’una institució (AMB) dins d’una realitat territorial més àmplia (la Regió Metropolitana), fa també que es noti més la diferència de pertànyer o no a la institució existent, i en alguns casos, fins i tot, es vegi la no pertinença a aquesta entitat com un greuge comparatiu. En aquest sentit, l’AMB és un element que evidencia de manera fefaent la necessitat de plantejar una política metropolitana.

La dimensió i complexitat de molts dels problemes urbans de territoris definits com a metropolitans exigeix pensar-la en aquesta escala geogràfica, encara que només sigui per polítiques comparades, ja que les grans capitals i ciutats del món compten amb institucions metropolitanes. Amb organitzacions i competències no homogènies, sí, però atacant problemes comuns: promoció econòmica, transport, tractament final de residus, gestió de serveis d’aigua i energia.

El sistema d’elecció dels càrrecs polítics, el debat sobre les competències, la decisió sobre quines institucions han de participar-hi o el seu finançament cada cert període de temps apareix en l’agenda pública. El problema és que la governança, per la pròpia naturalesa del què significa i comprèn, no compta amb models homologats o de referència, i de fet, com a mínim en el nostre país i en la nostra regió, apareix com un element que, a vegades, es converteix com un issue d’agenda pública. I, aquí, la pregunta que cal formular-se és si realment la indefinició de la governança de manera precisa constitueix un obstacle que impedeix l’avenç d’un territori.

La governança es pot d’entendre des de les diverses realitats territorials i dels diferents sistemes polítics, i això fa complex definir un model concret i unívoc. En uns casos tenim un territori amb una ciutat forta a l’epicentre metropolità que actua i provoca fenòmens centrífugs i centrípets, segons el cas, en els serveis, la població, la qualitat de vida, la tipologia d’ocupació laboral, fenòmens que alhora provoquen realitats complexes i molt diferents.

En altres situacions, en canvi, trobem metròpolis que són capitals amb molta presència cultural i històrica combinats amb barris satèl·lits sense identitat ni tradició. Però també trobem metròpolis que són simples annexions de barris continus, com es dona en molts casos a Amèrica. O casos en els que hi ha metròpolis formades per unitats municipals relativament petites o mitjanes com és el cas de Tòquio, Santiago, Lima o Londres però on el nucli central històric és el que prima malgrat no ser el lloc on poden estar el centres de decisió, o el gruix de la població. Són els que “donen nom” a l’espai metropolità sense tenir altra propietat que la de ser l’espai on es troben les institucions amb més tradició històrica, o simplement on està la seu del govern, o qualsevol altra condició semblant.

El cas de la Barcelona metropolitana és singular per altres raons. En primer lloc, perquè la principal ciutat en població representa una tercera part de la població de la seva regió, i la meitat de la principal unitat administrativa reconeguda (AMB), sent també la capital de Catalunya i el motor econòmic del país. A banda, ningú en posarà en dubte el pes cultural i històric. Però també hem de reconèixer que els municipis que envolten Barcelona en general, potser amb l’única excepció de Badia del Vallès per la seva joventut com a ciutat, són tots municipis amb una identitat forta, arrels importants, una història local en alguns casos mil·lenària i entramats socials i culturals molt potents en l’àmbit local.

Tenint en compte tots aquests factors descrits, la pregunta que cal fer-se és quins són els reptes de governança que té un territori com a Barcelona en la seva dimensió regional, i com s’afronten els diversos debats que, a vegades, qüestionen el model actual de l’Àrea Metropolitana respecte a l’elecció de les autoritats, les competències o certs temes de gestió com el transport o l’aigua, per posar dos exemples actualment en el centre del debat.

La pregunta, doncs, que ens interroga seria quines raons i en quins termes hem de definir la governança de la regió metropolitana, si és un tema d’arquitectura institucional, de redefinició de competències, de sistemes d’elecció, o el que es pugui considerar com el més punyent o adient.

La qüestió de la governança, si excloem el joc polític de quan les aliances responen a un nivell superior (per exemple, possibles pactes entre PSOE i ERC per la governabilitat d’Espanya que podrien tenir algun efecte a Catalunya), es mesura sempre de la mateixa manera segons les temàtiques que es tracten, insistint a vegades més enllà de complexitats polítiques, no exemptes molts cops de conflictes d’ego dels seus protagonistes.

En realitat, el debat cobra una dimensió important quan ens preguntem sobre les problemàtiques concretes i com abordar-les. Alguns exemples fan preguntar-nos en què té a veure l’habitatge amb la recollida de residus, o amb el model de gestió i, sobretot, en el finançament. O el transport i la promoció econòmica amb el model de dotació de recursos. O l’educació amb competències municipals no pedagògiques, o en matèria de llars d’infants. Per tant, quan parlem de governança, hauríem de valorar altres criteris i conceptes. Si incloem el principi de subsidiarietat i eficiència, el debat conceptual de la governança exigeix canviar de paràmetres d’anàlisi. Amb la realitat afegida que tots els problemes i reclams, siguin locals, autonòmics i fins i tot estatals, acaben quasi sempre en el despatx de l’alcalde o l’alcaldessa, que és un altre dels grans problemes dels conflictes competencials, ja que el que busca la ciutadania, objectivament parlant, és una finestreta d’escolta o queixa de proximitat a la qual accedir amb certa facilitat, i què no serà altra que la municipal.

Per pensar la governança metropolitana caldria fer alguns passos en la línia d’un ràpid diagnòstic de tots els camps en els quals hi ha interseccions competencials que cal aclarir que no són unívocs. Per exemple, les interacciones entre el municipi i l’autoritat metropolitana, entre l’autoritat metropolitana i l’autonomia, entre tots dos i la Diputació, entre l’autoritat metropolitana i la regió, i així successivament amb tots i cadascun dels espais que generen moments de col·lisió, acord, pacte o col·laboració. En aquesta mateixa perspectiva és imprescindible començar a definir què vol dir una governança multinivell en un espai com el metropolità.

I en la mateixa òptica, per parlar efectivament de governança, restarien pendents aquestes interseccions amb la societat, amb els stakeholders – que no sempre és la societat civil qui pretén representar-les, i cada vegada menys–, amb els agents socioeconòmics –que representen un altre col·lectiu no igual a la societat civil– i, en molts casos, la pròpia ciutadania.

“La millor manera de garantir que tot el sistema funcioni és aplicant polítiques de més proximitat. I no hi ha política més de proximitat que la d’acostar al món local i metropolità la gestió de competències”

 

 

 

En síntesi, cal pensar una governança en un nou mapa de relacions i interaccions. I també cal defugir una altra tendència, molt hereva dels anys 80, especialment en certa esquerra, que és que la participació i la interacció s’ha de fer amb els fidelitzats i més “actius”, que no vol dir els més representatius. Però tampoc hem d’enlluernar-nos en què allò que solament representa a la societat siguin les “forces vives”. Hem de pensar en una governança multifacètica, complexa, però no per això necessàriament complicada.

Per intentar aclarir-ho una mica més, podríem valorar sis àmbits (presentats de manera no jeràrquica) en els quals cal superar la situació actual i anar cap a nous models de col·laboració i governança diversa.

Un primer tema pot ser el de la seguretat, en el qual s’ha avançat molt però on manquen encara moltes decisions, la més important de les quals és com estructurar un model de seguretat metropolità que sobrepassi els límits de l’àrea metropolitana de Barcelona. Els intents de l’estructura de Mossos n’han estat un pas, però cal augmentar la coordinació amb les estructures locals, que com es diu vulgarment, «van per barris»: en alguns casos funciona però en d’altres no. Probablement ja sigui hora de crear una Junta Metropolitana de Seguretat.

Un segon aspecte és el tema climàtic en alguns subordres de temes com són l’energia, la gestió de l’aire i la contaminació; la imperiosa i urgent necessitat de combatre el canvi climàtic amb polítiques de descarbonització, etc. Perquè l’àrea metropolitana, per exemple, només podria ser capaç de produir el 40% de consum domèstic en base renovables sent molt però molt optimistes i en un horitzó bastant llunyà, però que necessitarà el consens de les comunitats de propietaris, no sempre fàcil d’obtenir. Però aquí, en la gestió de l’aigua i la contaminació, cal fer un esforç més seriós de coordinació, així com també en el tema residus. El problema és que l’AMB té una articulació institucional, però la regió no, i algunes de les necessitats i interessos comuns són gestionats per Consells Comarcals, la qual cosa exigeix una més forta coordinació.

El tercer aspecte és el de les mobilitat, que ja té un primer pas amb el traspàs del Rodalies, tot i que encara queda molt per fer en la reorganització de tot l’entramat de transport. Aquí, tant l’Autoritat Metropolitana del Transport com la pròpia AMB ha de superar una visió curta i reduïda del sistema tarifari i posar en el centre del debat la mobilitat en tots els seus aspectes. A banda, la dimensió global de la mobilitat metropolitana no es pot reduir a l’àmbit de l’actual AMB, la qual cosa no vol dir integrar els sistemes de gestió, però sí prendre en alguna instància una dimensió global.

Un quart aspecte fa referència al problema de l’habitatge. En aquest tema convé fer salts molt importants, tot i que aquí cal fer un matís molt significatiu relacionat amb el problema del finançament i la disposició de sòl, que són els dos principals problemes que té avui dia l’habitatge al nostre país, i que cal superar mitjançant una participació més alta dels pressupostos estatals que se li dediquen. S’hauria de pujar com a mínim un punt de recursos de l’Estat cap a la construcció d’habitatges per poder resoldre en part els greus problemes actuals, però també s’ha d’exigir als ajuntaments que impulsin polítiques de disposició de sòl, amb la qual cosa segurament caldria revisar la legislació urbanística per tal de poder realment donar resposta als problemes actuals.

El cinquè aspecte és el tema institucional en tres grans àmbits: la representativitat en els òrgans de govern d’una metròpoli; la coordinació interinstitucional; i la disposició dels pressupostos adients a les necessitats, ja que no és de rebut que les partides econòmiques dedicades al món local (i, per tant, metropolità, ja que hem de recordar que la metròpoli és el nivell superior i coordinador del món local) estiguin deu punts per sota del que representen a Europa.

I, per descomptat, el tema de la desigualtat, amb els seus problemes associats vinculats a les polítiques socials; la prestació de serveis socials, educatius i sanitaris; la integració de persones immigrades – evitant el creixement de les actituds xenòfobes i reaccionàries -; les prestacions per sectors altament vulnerables com per exemple la gent molt gran i persones amb gran dependència, etc. En tot això la coordinació i una certa homogeneïtat en les prestacions es fan imprescindibles per tal de no crear greuges per simples raons d’empadronament.

Per altra banda, la millor manera de garantir que tot el sistema funcioni és aplicant polítiques de més proximitat. I no hi ha política més de proximitat que la d’acostar al món local i metropolità la gestió de competències. Per tant, benvingut sigui el debat sobre gestió de competències que, en el seu moment, molt correctament va plantejar l’alcalde Collboni en una conferència a Barcelona davant de Foment de Treball Nacional. I afegim, en tota la seva magnitud. És a dir, amb el Govern però, també, amb el Gobierno de l’Estat. Més coordinació, més interacció, més relectura de competències, més noves disposicions.

En el cas català també cal fer una observació important, i és la que fa referència al tema dels conflictes que a vegades es deriven de la interacció entre la regió i la comunitat autònoma. No hem d’oblidar que la regió representa el 66% de la població i més d’un 70% de l’activitat econòmica, la qual cosa requereix una major coordinació entre els dos àmbits, la metròpolis, amb el model de governança que prengui, i el govern català.

Com a conclusió caldria apuntar que, davant aquest reptes enormes i de realitats complexes, ara faltaria demostrar que les voluntats van d’acord amb aquestes noves situacions. Podríem ampliar-ho amb altres temes igualment importants, com la gestió de l’aigua, l’escola o les polítiques sanitàries. I, per descomptat, el canvi demogràfic. Però tampoc és qüestió de fer una llista interminable d’aquells temes en els quals es fa imprescindible avui dia treballar de manera coordinada i proactiva.

En qualsevol cas, el que invoquem és una senyal d’alerta de la complexitat del tema, amb la necessitat peremptòria d’abordar-lo aviat, però sense precipitacions. És molt probable que en alguns casos no sigui simple. Tampoc s’han inclòs les articulacions singulars amb els actors implicats en cada cas, siguin societat civil, agents socioeconòmics, stakeholders o la pròpia ciutadania en processos participatius. El que és important és no deixar que el tema es vagi enrarint, que perdi sentit o que augmentin les confusions, perquè, a la llarga, allò que es perd és la credibilitat del sistema, sent pasto abonat per temptacions demagògiques, iliberals i reaccionàries, que solament alimenten als extremismes, especialment els d’ultradreta.

share: