LA GRAN BARCELONA
La idea d’una ciutat magnificada, no centralitzada, no contaminada i proveïda amb una bona xarxa de transport, podria ser el motor del “miracle català”, que tant necessitem.
Lluís Bassat, publicitari.
Per preparar bé la campanya de Pasqual Maragall a l’alcalde de Barcelona, vaig sopar amb ell, a casa seva, cada nit, els tres mesos anteriors a les eleccions, amb Diana, la seva dona i amb Joan Torras, que més tard va ser regidor de mobilitat. Parlàvem de tots els temes relacionats amb la ciutat de Barcelona, però sempre n’hi havia un de recurrent, el de la Gran Barcelona, amb el qual Pasqual Maragall somiava. Una gran ciutat comparable a París i Londres, amb l’avantatge de tenir uns 100 km de costa, des d’Arenys fins a Sitges i amb un Vallès extraordinari al darrere. Pasqual sempre va parlar del Tibidabo com el Parc Central de Barcelona, aquest fantàstic pulmó que ens ha donat la natura. Em recorda un parc al centre de Washington DC, que ha de ser travessat en cotxe a la superfície, o en metro per sota, tot i que és més petit que el nostre Tibidabo. Per descomptat, hauries de poder anar d’una part d’aquesta Gran Barcelona a una altra, en transport públic. Els trens de rodalies haurien de convertir-se en metros, fins i tot si alguns trams surten a la superfície, com és el cas de Londres.
Una Gran Barcelona tindria innombrables avantatges per als seus ciutadans i per a la nostra imatge pública internacional. Ningú dubtaria de la seva importància capital a Espanya, ja no seríem la meitat de Madrid que es va fer gran fa molts anys. No oblidem que l’Aeroport de Torrejón és ara a Madrid i que moltes poblacions veïnes, avui dia, formen part de la capital, com Sarrià o Gràcia formen part de Barcelona. Sens dubte, seríem la capital de la Mediterrània, que algunes altres ciutats ja reclamen per la mateixa. A la Lliga dels Grans Països apareix Espanya, Catalunya no tant, en canvi, a la Lliga de Grans Ciutats, on Barcelona ja està en una posició rellevant, faríem un salt molt important i definitiu per a moltes coses, com la inversió estrangera i la celebració d’esdeveniments internacionals, que aportarien recursos a la nostra ciutat.
Hi ha qui diu que una de les meravelles de Barcelona és que pots caminar per tot arreu. I encara pots anar a aquests mateixos llocs a peu. Però també serà normal anar una tarda, en metro, al Museu del Cap Ferrat de Sitges o a la Nau Gaudí de Mataró. I per als ciutadans, serà com tenir una doble “nacionalitat”, sent de Barcelona i el Vallès o el Maresme alhora. No cal dir que els preus dels pisos seran més competitius, ja que viure en un Viladecans ben comunicat viurà a Barcelona. Això no vol dir que tot estigui centralitzat, al contrari, hi haurà molts nous centres. Per què no anar de compres a Sant Cugat si l’oferta de Sant Cugat em convé? I per al comerç de Sant Cugat, per què pensar només en els meus veïns si puc vendre els meus productes a milions de persones?
“Una Gran Barcelona tindria innombrables avantatges per als seus ciutadans i per a la nostra imatge pública internacional.” |
És evident que perquè aquest somni es faci realitat cal fer una gran inversió en transport i obres públiques, però s’ha de fer igualment. I no és millor fer-ho pensant en una Gran Barcelona, que simplement resolent problemes comarca per comarca? Quan es diu que hi ha països i polítics que pensen en gran, la grandesa francesa, per exemple, està precisament resolent problemes avui, que ens serviran 200 anys després. Tenim exemples a prop. Si no hagués estat per aquells polítics de futur, Barcelona encara seria una petita població emmurallada.
És cert que encara no hem sortit de la crisi econòmica del 2007 i que la pandèmia del 2020 ha empitjorat les coses. Però no estem pitjors que Alemanya després de perdre la Segona Guerra Mundial, amb un país destrossat, ciutats bombardejades, i una població avergonyida no només per la pèrdua de la guerra. I Alemanya va superar-la. Els economistes diuen que un dels secrets del miracle alemany era centrar-se principalment en la reconstrucció del país invertint en empreses constructores per fer noves carreteres, les seves famoses autopistes, edificis, vies de tren, aeroports, en última instància infraestructures, que generaven llocs de treball en aquestes i els seus proveïdors perquè la roda de l’economia torni a girar.
Una part d’això s’hauria de fer a Barcelona i la idea d’una Gran Barcelona, podria ser el motor del “miracle català”, que necessitem.
Fem un concurs global i convidem els millors urbanistes i pensadors a dissenyar la Gran Barcelona del futur, perquè totes les infraestructures que tant necessitem ja estiguin dissenyades per a aquesta nova metròpolis magnificada.
Sempre he pensat i exposat en diversos articles: que s’haurien de suprimir les vies del tren del Maresme i convertir aquest espai en un passeig per als vianants, amb els seus carrils bici, convertint aquesta façana marítima en un indret meravellós, sense la barrera del tren, que convertida en metro podria ser enterrat en paral·lel a l’autopista. Les estacions estarien situades a prop de l’autopista donant un millor servei a poblacions com Premià de Mar i Premià de Dalt, per exemple. Amb bons aparcaments al costat, serien un altre dels motius per deixar-hi el cotxe i desplaçar-se en transport públic.
Una última reflexió, que la Gran Barcelona hauria de ser més sostenible que la suma de la Barcelona actual i tot el que l’envolta. Els torrents causants d’inundacions haurien de ser una part essencial del macroprojecte, igual que el clavegueram que en molts llocs brilla per la seva absència. I l’aire s’ha de mantenir net, de manera que tot el contaminant s’ha de reduir, per acabar sent substituït per habitatges de transport, producció i contaminació neta.
Sembla un somni, però pot ser una realitat si tots ho volem.
Lluís Bassat, publicitari.
Per preparar bé la campanya de Pasqual Maragall a l’alcalde de Barcelona, vaig sopar amb ell, a casa seva, cada nit, els tres mesos anteriors a les eleccions, amb Diana, la seva dona i amb Joan Torras, que més tard va ser regidor de mobilitat. Parlàvem de tots els temes relacionats amb la ciutat de Barcelona, però sempre n’hi havia un de recurrent, el de la Gran Barcelona, amb el qual Pasqual Maragall somiava. Una gran ciutat comparable a París i Londres, amb l’avantatge de tenir uns 100 km de costa, des d’Arenys fins a Sitges i amb un Vallès extraordinari al darrere. Pasqual sempre va parlar del Tibidabo com el Parc Central de Barcelona, aquest fantàstic pulmó que ens ha donat la natura. Em recorda un parc al centre de Washington DC, que ha de ser travessat en cotxe a la superfície, o en metro per sota, tot i que és més petit que el nostre Tibidabo. Per descomptat, hauries de poder anar d’una part d’aquesta Gran Barcelona a una altra, en transport públic. Els trens de rodalies haurien de convertir-se en metros, fins i tot si alguns trams surten a la superfície, com és el cas de Londres.
Una Gran Barcelona tindria innombrables avantatges per als seus ciutadans i per a la nostra imatge pública internacional. Ningú dubtaria de la seva importància capital a Espanya, ja no seríem la meitat de Madrid que es va fer gran fa molts anys. No oblidem que l’Aeroport de Torrejón és ara a Madrid i que moltes poblacions veïnes, avui dia, formen part de la capital, com Sarrià o Gràcia formen part de Barcelona. Sens dubte, seríem la capital de la Mediterrània, que algunes altres ciutats ja reclamen per la mateixa. A la Lliga dels Grans Països apareix Espanya, Catalunya no tant, en canvi, a la Lliga de Grans Ciutats, on Barcelona ja està en una posició rellevant, faríem un salt molt important i definitiu per a moltes coses, com la inversió estrangera i la celebració d’esdeveniments internacionals, que aportarien recursos a la nostra ciutat.
Hi ha qui diu que una de les meravelles de Barcelona és que pots caminar per tot arreu. I encara pots anar a aquests mateixos llocs a peu. Però també serà normal anar una tarda, en metro, al Museu del Cap Ferrat de Sitges o a la Nau Gaudí de Mataró. I per als ciutadans, serà com tenir una doble “nacionalitat”, sent de Barcelona i el Vallès o el Maresme alhora. No cal dir que els preus dels pisos seran més competitius, ja que viure en un Viladecans ben comunicat viurà a Barcelona. Això no vol dir que tot estigui centralitzat, al contrari, hi haurà molts nous centres. Per què no anar de compres a Sant Cugat si l’oferta de Sant Cugat em convé? I per al comerç de Sant Cugat, per què pensar només en els meus veïns si puc vendre els meus productes a milions de persones?
“Una Gran Barcelona tindria innombrables avantatges per als seus ciutadans i per a la nostra imatge pública internacional.” |
És evident que perquè aquest somni es faci realitat cal fer una gran inversió en transport i obres públiques, però s’ha de fer igualment. I no és millor fer-ho pensant en una Gran Barcelona, que simplement resolent problemes comarca per comarca? Quan es diu que hi ha països i polítics que pensen en gran, la grandesa francesa, per exemple, està precisament resolent problemes avui, que ens serviran 200 anys després. Tenim exemples a prop. Si no hagués estat per aquells polítics de futur, Barcelona encara seria una petita població emmurallada.
És cert que encara no hem sortit de la crisi econòmica del 2007 i que la pandèmia del 2020 ha empitjorat les coses. Però no estem pitjors que Alemanya després de perdre la Segona Guerra Mundial, amb un país destrossat, ciutats bombardejades, i una població avergonyida no només per la pèrdua de la guerra. I Alemanya va superar-la. Els economistes diuen que un dels secrets del miracle alemany era centrar-se principalment en la reconstrucció del país invertint en empreses constructores per fer noves carreteres, les seves famoses autopistes, edificis, vies de tren, aeroports, en última instància infraestructures, que generaven llocs de treball en aquestes i els seus proveïdors perquè la roda de l’economia torni a girar.
Una part d’això s’hauria de fer a Barcelona i la idea d’una Gran Barcelona, podria ser el motor del “miracle català”, que necessitem.
Fem un concurs global i convidem els millors urbanistes i pensadors a dissenyar la Gran Barcelona del futur, perquè totes les infraestructures que tant necessitem ja estiguin dissenyades per a aquesta nova metròpolis magnificada.
Sempre he pensat i exposat en diversos articles: que s’haurien de suprimir les vies del tren del Maresme i convertir aquest espai en un passeig per als vianants, amb els seus carrils bici, convertint aquesta façana marítima en un indret meravellós, sense la barrera del tren, que convertida en metro podria ser enterrat en paral·lel a l’autopista. Les estacions estarien situades a prop de l’autopista donant un millor servei a poblacions com Premià de Mar i Premià de Dalt, per exemple. Amb bons aparcaments al costat, serien un altre dels motius per deixar-hi el cotxe i desplaçar-se en transport públic.
Una última reflexió, que la Gran Barcelona hauria de ser més sostenible que la suma de la Barcelona actual i tot el que l’envolta. Els torrents causants d’inundacions haurien de ser una part essencial del macroprojecte, igual que el clavegueram que en molts llocs brilla per la seva absència. I l’aire s’ha de mantenir net, de manera que tot el contaminant s’ha de reduir, per acabar sent substituït per habitatges de transport, producció i contaminació neta.
Sembla un somni, però pot ser una realitat si tots ho volem.
| share: |       |
