LLEGEIX LES QUATRE ENTREVISTES AMB ELS EX ALCALDES DE BARCELONA.
Xavier Trias, però també Narcís Serra, Joan Clos i Jordi Hereu reflexionen sobre el futur de la Regió Metropitana.
XAVIER TRIAS: “LA REGIÓ I L’ÀREA METROPOLITANA O ES FA DE LA MÀ DELS ALCALDES O NO ES FARÀ”
Per Pep Martí
Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) explica que, quan es tracta de Barcelona, pot dir que ha estat “als dos costats”. Vol dir que ha exercit responsabilitats rellevants en el Govern de la Generalitat (conseller de Sanitat, conseller de Presidència) i alcalde de Barcelona (2011-15). Dues perspectives —Generalitat i Ajuntament— que mai han estat fàcils d’encaixar. Metge pediatra, forjat políticament al costat de Josep Laporte, polític més d’acords i enteses que de confrontacions retòriques, Xavier Trias repassa aspectes d’un passat proper que ajuden a entendre el moment actual de Barcelona. En aquesta entrevista, reflexiona sobre el fet metropolità i posa llums llargs sobre la ciutat amb una mirada de metge humanista.
Si pren el pols de la ciutat de Barcelona en aquests moments, quina radiografia global en faria?
La ciutat té ara dos grans reptes: l’habitatge i la pobresa. L’habitatge només se solucionarà amb un gran acord que no pot ser només de ciutat, sinó metropolità, i això exigeix una inversió constant en habitatge de lloguer. Hi ha d’haver un acord per a vint anys, com el que ha funcionat en sanitat. Han passat diferents governs i durant més de vint anys s’ha respectat la feina feta per l’anterior. I hem estat capaços de construir una sanitat que, amb dificultats econòmiques que l’han estressat, ha pogut atendre set milions i mig de persones. I s’ha pogut donar una resposta sanitària importantíssima. I pel que fa a la pobresa, hem d’entendre que l’única manera de treure gent de la pobresa és generant activitat econòmica. Creure que serà possible donant-los subvencions només els farà més pobres. Moltes vegades s’ha de recórrer a les subvencions, però la finalitat és crear activitat. Posar-s’hi d’esquena és un error.
Cada cop, la mirada metropolitana es fa més necessària. Quina valoració fa de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)?
L’àrea metropolitana va néixer en un moment difícil i es va bloquejar durant el Govern de Jordi Pujol. Però després de moltes vicissituds es va aprovar. Jo en vaig ser el primer president. El problema és què es vol que sigui l’àrea metropolitana. Perquè jo sempre havia cregut que socialistes i Iniciativa volien l’AMB, i que CiU s’hi oposava. Quan va funcionar l’AMB, em vaig adonar que això no era així. Hi ha molts alcaldes, fins i tot socialistes, que tenen gran reticència a l’àrea metropolitana. És una eina útil, és una realitat, però evidentment, la gran diferència entre nosaltres i altres indrets, com Madrid, és que la nostra realitat territorial està basada en molts nuclis urbans amb una personalitat pròpia molt forta. És a dir, Sabadell té una personalitat molt forta. Terrassa, igual. Rubí, també. L’Hospitalet, també. I no volen ser Barcelona. Malgrat que han descobert la força tractora de Barcelona. Hi ha institucions i projectes que han ajudat molt en això.
Com quins?
La Fira, per exemple. Tu ets a la Fira i no saps si ets a l’Hospitalet o a Barcelona. Normalment, ets a l’Hospitalet. El port de Barcelona avui dia ja no és exacte que sigui de Barcelona. Una part important és al Prat. L’aeroport és al Prat. I tots aquests municipis són molt defensors de les seves competències i la no-interferència. Perquè la ingerència de la ciutat de Barcelona en els municipis veïns ha generat grans desastres. En el pla urbanístic és claríssim. Si amb l’adveniment de la democràcia, aquests municipis no haguessin tingut força, avui dia tota la immigració estaria en alguns d’ells. Podria posar un exemple molt clar, que és Girona. En el nucli central, el que seria Raval i Ciutat Vella, no hi ha immigrants. Són tots a Salt. Això passa per una idea elitista que a Barcelona s’ha trencat.
Com es va produir això?
Quan es va agafar la idea d’esponjar el centre de la ciutat i Pasqual Maragall i Joan Clos van fer la Rambla del Raval, es van trobar amb l’allau de gent que venia de fora. En els darrers anys, a Catalunya han vingut un milió i mig de persones. On s’instal·len? En habitatges que estan en males condicions. Al Raval o a Ciutat Meridiana. I el Raval, que havia d’esponjar, es va densificar. Hi ha un principi primer. Per què volem fer l’àrea metropolitana de Barcelona? Quin poder li volem donar? Molta gent potser creu que això és un invent empresarial i s’equivoquen. Si un dia se suprimeixen les diputacions i s’estableixen les vegueries, i tenim la vegueria de Barcelona, que seria l’àrea metropolitana ampliada, haurem de decidir quina capacitat de decisió té. Aquest és el debat de base i aquest debat no el farà la societat civil. Qui cregui que aquest debat el farà la societat civil està equivocat.
Qui protagonitzarà aquest debat?
Els alcaldes. S’hi juguen el territori. Terrassa, per exemple, mai ha volgut ser àrea metropolitana. Per què? Perquè van decidir que l’important per ells era la B-30, que era el punt de partida del seu creixement. S’ha de dir que a vegades no s’ha estat prou generós. L’exemple més clar va ser el que es va produir amb la sanitat. Un dia, vam decidir saltar la muntanya i fomentar la xarxa d’hospitals de l’altre costat, com la Mútua de Terrassa, l’Hospital de Terrassa i l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Tothom vol fer hospitals comarcals. No, no. El que hem de fer és que l’Hospital del Parc Taulí pugui competir amb els hospitals de Barcelona. Això ha passat amb Can Ruti o amb Bellvitge. El de Can Ruti ha estat un cas espectacular. A Catalunya ha vingut un milió i mig de persones, molts a l’àrea metropolitana. Quin és el problema més gros que hi ha a Barcelona i a l’àrea metropolitana? Doncs que no s’ha fet habitatge, ni públic ni privat. I aquestes persones viuen en unes situacions infrahumanes.
“La gran diferència entre nosaltres i altres indrets és que la nostra realitat territorial està basada en nuclis urbans amb una personalitat pròpia molt forta.” |
I la pandèmia deu haver agreujat encara més aquesta situació.
Quan parlem de la pandèmia i del tancament dels bars, jo dic: però si el problema del Raval no és aquest, el problema és que en una casa de 80 metres quadrats hi viuen tres famílies. En una habitació poden viure-hi cinc persones.
El que sembla evident és que no es poden afrontar aquests reptes amb una mirada estrictament municipal.
No. Però aleshores tothom ha de tenir en compte que els municipis tenen recança de segons qui hi vulgui anar. Perquè centrifugar la misèria de Barcelona… La Mina va néixer així. Un exemple d’això és Can Tunis. Van fer un barri, Premi FAD d’arquitectura, que al cap de vint anys es va haver d’aterrar perquè s’havien acumulat massa problemes. Ara mateix, la Marina del Prat Vermell, que està creixent i és molt sorprenent. Un projecte en què tothom es podria posar medalles perquè el van iniciar els socialistes, el vam continuar nosaltres i després els comuns. Però si parles amb els veïns, et diuen: compte amb qui vingui. Per tant, l’àrea metropolitana o funciona de la mà dels alcaldes o no anirà bé. La norma que es va acabar aprovant no fa obligatori que l’alcalde de Barcelona sigui el president de l’AMB. Nosaltres vam fer un bon acord amb Antoni Balmon, que responia a la lògica que el president fos l’alcalde de Barcelona i el vicepresident executiu fos l’alcalde de Cornellà on els socialistes hi tenien majoria. Però jo sempre he dit que el dia que l’alcalde de Barcelona no presideixi l’AMB, Barcelona se n’anirà de l’àrea metropolitana perquè és qui paga i n’és el gran tractor. Per tant, o assumim aquest gran acord o això no funcionarà.
Creu que l’alcaldessa Colau entén la concepció d’aquest gran acord?
Aquí deixi’m ser dolent: Ada Colau no sap fer aquest acord. No sap el que és ser generós amb l’altre costat. Nosaltres fins i tot vam oferir el PP entrar al govern de l’AMB. Ella creu que la manera de tirar les coses endavant és manar molt. Jo li vaig dir: estàs equivocada, les coses ja no funcionen així. Moltes vegades, en política, l’única solució és trobar complicitats.
Seria partidari que el president de l’AMB fos elegit per elecció directa?
Hi estic completament en desacord. És un sistema que no funciona. Això s’ha de basar en un acord d’alcaldes. És com una diputació. Si això acaba sent una vegueria, hi ha tot un conjunt de serveis que s’han de donar. Després hi ha una feina de planificació que ara ha de venir del territori. Un sistema d’elecció directa crearia més confusió i complicació.
Permeti’m anar una mica enrere. Com és que en el seu moment el seu partit no va donar suport a l’AMB?
Bé, crec que allò es va fer malament. Maragall, que era una persona molt genial, a vegades cometia algunes imprudències. En això es va equivocar: en va fer una bandera, un himne… Jo l’aprecio molt, amb mi s’ha portat sempre bé i ens hem tingut respecte i simpatia. Però l’intent de canviar la bandera de Barcelona i fer-la semblant a l’espanyola em va semblar al·lucinant i encara ara em costa d’entendre. Això va generar un enfrontament. Però finalment es va fer un acord per a l’AMB. Que es va fer perquè Artur Mas era president de la Generalitat i sabia què era l’àrea metropolitana i que el seu sentit no era substituir la Generalitat. I es va poder fer perquè hi havia una persona que va ser molt important, que va ser Antoni Balmón, amb qui vam tenir una relació de confiança. És un home seriós amb qui sovint estàs en desacord però que quan et diu que es farà una cosa, es fa. I dins del món socialista, tenia poder de comandament.
L’evolució natural de l’àrea metropolitana és fer el salt a una concepció de regió metropolitana?
El que s’ha de plantejar és si es va cap a un sistema de vegueries, si això de les vegueries és un somni o si va de debò. Si va de debò, implica la desaparició de les diputacions i que el poder territorial el tindran les vegueries, això és molt important. Això sí que suposa una descentralització de poder molt gran. I si Espanya fos un estat plurinacional o si fóssim independents, aquest poder territorial seria enorme. Només cal veure la força que tenen les diputacions basques. Només ens hem de plantejar què volem que siguin aquestes vegueries. Suposa donar molt de poder al territori i això no es pot fer contra el territori. Però sempre que es dona poder, hi ha un plantejament bàsic, que és el que ens passa amb Espanya. Quan es parla del gran èxit que ha suposat l’Espanya de la Transició, és cert que hem donat un gran salt, però des del punt de vista territorial ens han fet una trampa perversa: us donem competències però no us les financem i aleshores et tornes dependent. És allò de Cristóbal Montoro: molta independència, però cada mes a demanar els diners. La realitat és que les comunitats autònomes estan en una situació dificilíssima a excepció del País Basc i Navarra.
Ens pot dir una regió metropolitana de l’entorn europeu que per vostè sigui una referència a seguir?
No n’hi ha cap de comparable perquè totes estan pitjor que nosaltres. Milà intenta imitar Barcelona. A París no saben què fer amb l’àrea metropolitana. Ells tenen un problema diferent perquè París és una mica com Madrid. Aquí hi ha hagut durant molts anys per part de tothom un cert menysteniment. Es criticava l’alcalde del Prat, Lluís Tejedor, perquè deien que dificultava el creixement de l’aeroport. Si no hagués estat per ell s’hagués fet una pista sobre el mar que hagués estat un disbarat ecològic.
De les grans transformacions que han definit la ciutat quines subratllaria?
La gran transformació de Barcelona ha estat l’obertura al mar. Hi ha coses que jo no les hagués fet així, com la zona del Fòrum. Però ha estat un èxit. Diagonal Mar és espectacular. Una altra cosa que es va començar a fer i que no s’ha completat és la cornisa de Barcelona, que és la carretera de les Aigües. Poques ciutats del món tenen una cosa com la carretera de les Aigües. I amb la pandèmia s’ha descobert l’explosió de la gent envers Collserola. S’ha declarat parc natural, però haurem de regular com funciona aquest parc.
Hi veu algun nyap?
Home, haurem d’explicar a la gent que anar-hi amb bicicleta és discutible, però anar-hi en grup de vint de qualsevol manera no es pot fer. Però crec que Collserola i la sortida a muntanya és molt important. Una altra cosa clau i que s’ha descuidat és la llera del riu Besòs. És gairebé un insult com està la zona de Santa Coloma. I afegiria que la gent encara no ha entès que el riu Llobregat no és Barcelona. Aquesta ciutat està encaixonada. Ara bé, parlar de l’àrea metropolitana o de vegueries sense tenir el transport adient no es pot fer. I sempre hem de fer plantejaments amb els recursos econòmics que tenim. A Los Angeles, la línia 9 no l’entenen. És important, eh. Però cal veure si el cost és suportable.
La relació entre ciutat, regió metropolitana i país està ben travada? Què li manca a un projecte d’encaix global?
Li manca que la Generalitat entengui la força dels ajuntaments i que no pot fer el que vulgui. Jo he viscut als dos costats, ser membre del Govern de la Generalitat i alcalde de Barcelona. Si ets alcalde, portes el Mobile i és un èxit, i com a alcalde el presideixes, el Govern ho ha d’entendre. Ser patriota també és defensar Barcelona.
La pandèmia ha estat un sotrac. Què li falta a Barcelona en l’escenari post-pandèmic per competir en condicions com a gran capital global?
Amb les vacunes, les coses aniran bé i superarem la pandèmia. Soc optimista i l’any que ve, per aquestes dates, les coses hauran canviat. Què passa quan les coses canvien? Que molta gent anirà bé i d’altres no. Qui governi ha de tenir la capacitat d’entendre que la gestió dels fons europeus i les polítiques que es facin s’han de fer bé. Si no, hi haurà un esclat social. El paper de les ciutats és molt important. Ada Colau ha de decidir què vol ser. Barcelona ha de ser una ciutat turística? Si creu que no, s’equivoca. Hem de ser turístics, hem de ser industrials, hem de tenir comerç. Una altra cosa és dir que hem de repensar quin turisme volem o com ho fem. Si volem el Mobile, el Mobile és turisme, però amb una capacitat d’arrossegament immensa. Barcelona té una responsabilitat extra i és que arrossega Catalunya i la vegueria metropolitana. Jo he anat pel món amb Girona, amb Tarragona. Ens interessa que vagin bé. Barcelona, a més de ser la capital d’una àrea metropolitana, és la capital de Catalunya. El fet d’apostar els Jocs Olímpics del Pirineu només té sentit per afavorir el Pirineu.
Vostè, a més de polític, és metge. A l’inici de la conversa, parlava de la necessitat de promoure l’activitat econòmica, i més ara. Sobre la pandèmia, a nivell global, vol fer alguna reflexió?
Crec que el que s’ha de fer és definir el paper de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en aquesta pandèmia. Si a l’Àfrica un problema és el paludisme, no es tracta que un laboratori privat o un mecenes pagui la investigació, sinó quin paper juga l’OMS. L’OMS hauria de tenir prou recursos, aportats per tots els estats, per respondre al paludisme. Hauria de ser la que comprés les vacunes. El que està fent la UE en el repartiment de les vacunes ho hauria de fer l’OMS. Perquè, si no, qui té cura de l’Àfrica? Què intenten els estats? No donar-li prou força. Aquest és un món que només té una única manera de funcionar: que les coses vagin bé a tothom. Ara han sorgit veus reclamant nacionalitzar els laboratoris. Crec que el que s’ha de fer és que les farmacèutiques siguin les nostres col·laboradores. És evident que s’han de guanyar la vida mínimament però no poden vendre al millor postor. I l’OMS s’ha d’assegurar una compra per poder ajudar els països amb més dificultats.
Digui’ns de què està més orgullós com a alcalde de Barcelona i quina espina té encara clavada sobre un tema que no va poder coronar.
Una espina clavada és la pobresa. Una cosa de les que vaig fer que més m’agrada és el que ha fet que un senyor em pugui aturar pel carrer i em digui: “Senyor Trias, gràcies al “Housing First”, ja no estic al carrer”, un programa que vam engegar per als sense llar. Del que vam fer, crec que la transformació de la Diagonal crec que va ser un èxit. Després hi ha coses que no han evolucionat com jo volia, com les superilles, que no són un invent de Colau. És un projecte nostre. Però aquestes coses s’han d’aplicar amb un gran acord i col·laboració ciutadana, i la primera que es va fer va ser en una zona on hi viu poca gent, al Poblenou. Una que ha tingut molt èxit és la de Sant Antoni. El problema és quan es volen fer massa coses alhora. El gran motiu de les superilles és que la gent visqui millor. És evident que s’ha de pacificar el tràfic, però ja no per motius mediambientals perquè el futur ja no és el cotxe de combustió sinó el cotxe elèctric. Jo crec que serà el d’hidrogen. Però el nostre problema no serà que contamini sinó definir quin espai ocuparà. S’han de crear espais per als vianants i per als veïns, però també per al cotxe. Segons com es fan les coses, es creen situacions molt difícils.
XAVIER TRIAS: “LA REGIÓ I L’ÀREA METROPOLITANA O ES FA DE LA MÀ DELS ALCALDES O NO ES FARÀ”.
Per Pep Martí
Xavier Trias i Vidal de Llobatera (Barcelona, 1946) explica que, quan es tracta de Barcelona, pot dir que ha estat “als dos costats”. Vol dir que ha exercit responsabilitats rellevants en el Govern de la Generalitat (conseller de Sanitat, conseller de Presidència) i alcalde de Barcelona (2011-15). Dues perspectives —Generalitat i Ajuntament— que mai han estat fàcils d’encaixar. Metge pediatra, forjat políticament al costat de Josep Laporte, polític més d’acords i enteses que de confrontacions retòriques, Xavier Trias repassa aspectes d’un passat proper que ajuden a entendre el moment actual de Barcelona. En aquesta entrevista, reflexiona sobre el fet metropolità i posa llums llargs sobre la ciutat amb una mirada de metge humanista.
Si pren el pols de la ciutat de Barcelona en aquests moments, quina radiografia global en faria?
La ciutat té ara dos grans reptes: l’habitatge i la pobresa. L’habitatge només se solucionarà amb un gran acord que no pot ser només de ciutat, sinó metropolità, i això exigeix una inversió constant en habitatge de lloguer. Hi ha d’haver un acord per a vint anys, com el que ha funcionat en sanitat. Han passat diferents governs i durant més de vint anys s’ha respectat la feina feta per l’anterior. I hem estat capaços de construir una sanitat que, amb dificultats econòmiques que l’han estressat, ha pogut atendre set milions i mig de persones. I s’ha pogut donar una resposta sanitària importantíssima. I pel que fa a la pobresa, hem d’entendre que l’única manera de treure gent de la pobresa és generant activitat econòmica. Creure que serà possible donant-los subvencions només els farà més pobres. Moltes vegades s’ha de recórrer a les subvencions, però la finalitat és crear activitat. Posar-s’hi d’esquena és un error.
Cada cop, la mirada metropolitana es fa més necessària. Quina valoració fa de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB)?
L’àrea metropolitana va néixer en un moment difícil i es va bloquejar durant el Govern de Jordi Pujol. Però després de moltes vicissituds es va aprovar. Jo en vaig ser el primer president. El problema és què es vol que sigui l’àrea metropolitana. Perquè jo sempre havia cregut que socialistes i Iniciativa volien l’AMB, i que CiU s’hi oposava. Quan va funcionar l’AMB, em vaig adonar que això no era així. Hi ha molts alcaldes, fins i tot socialistes, que tenen gran reticència a l’àrea metropolitana. És una eina útil, és una realitat, però evidentment, la gran diferència entre nosaltres i altres indrets, com Madrid, és que la nostra realitat territorial està basada en molts nuclis urbans amb una personalitat pròpia molt forta. És a dir, Sabadell té una personalitat molt forta. Terrassa, igual. Rubí, també. L’Hospitalet, també. I no volen ser Barcelona. Malgrat que han descobert la força tractora de Barcelona. Hi ha institucions i projectes que han ajudat molt en això.
Com quins?
La Fira, per exemple. Tu ets a la Fira i no saps si ets a l’Hospitalet o a Barcelona. Normalment, ets a l’Hospitalet. El port de Barcelona avui dia ja no és exacte que sigui de Barcelona. Una part important és al Prat. L’aeroport és al Prat. I tots aquests municipis són molt defensors de les seves competències i la no-interferència. Perquè la ingerència de la ciutat de Barcelona en els municipis veïns ha generat grans desastres. En el pla urbanístic és claríssim. Si amb l’adveniment de la democràcia, aquests municipis no haguessin tingut força, avui dia tota la immigració estaria en alguns d’ells. Podria posar un exemple molt clar, que és Girona. En el nucli central, el que seria Raval i Ciutat Vella, no hi ha immigrants. Són tots a Salt. Això passa per una idea elitista que a Barcelona s’ha trencat.
Com es va produir això?
Quan es va agafar la idea d’esponjar el centre de la ciutat i Pasqual Maragall i Joan Clos van fer la Rambla del Raval, es van trobar amb l’allau de gent que venia de fora. En els darrers anys, a Catalunya han vingut un milió i mig de persones. On s’instal·len? En habitatges que estan en males condicions. Al Raval o a Ciutat Meridiana. I el Raval, que havia d’esponjar, es va densificar. Hi ha un principi primer. Per què volem fer l’àrea metropolitana de Barcelona? Quin poder li volem donar? Molta gent potser creu que això és un invent empresarial i s’equivoquen. Si un dia se suprimeixen les diputacions i s’estableixen les vegueries, i tenim la vegueria de Barcelona, que seria l’àrea metropolitana ampliada, haurem de decidir quina capacitat de decisió té. Aquest és el debat de base i aquest debat no el farà la societat civil. Qui cregui que aquest debat el farà la societat civil està equivocat.
Qui protagonitzarà aquest debat?
Els alcaldes. S’hi juguen el territori. Terrassa, per exemple, mai ha volgut ser àrea metropolitana. Per què? Perquè van decidir que l’important per ells era la B-30, que era el punt de partida del seu creixement. S’ha de dir que a vegades no s’ha estat prou generós. L’exemple més clar va ser el que es va produir amb la sanitat. Un dia, vam decidir saltar la muntanya i fomentar la xarxa d’hospitals de l’altre costat, com la Mútua de Terrassa, l’Hospital de Terrassa i l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. Tothom vol fer hospitals comarcals. No, no. El que hem de fer és que l’Hospital del Parc Taulí pugui competir amb els hospitals de Barcelona. Això ha passat amb Can Ruti o amb Bellvitge. El de Can Ruti ha estat un cas espectacular. A Catalunya ha vingut un milió i mig de persones, molts a l’àrea metropolitana. Quin és el problema més gros que hi ha a Barcelona i a l’àrea metropolitana? Doncs que no s’ha fet habitatge, ni públic ni privat. I aquestes persones viuen en unes situacions infrahumanes.
“La gran diferència entre nosaltres i altres indrets és que la nostra realitat territorial està basada en nuclis urbans amb una personalitat pròpia molt forta.” |
I la pandèmia deu haver agreujat encara més aquesta situació.
Quan parlem de la pandèmia i del tancament dels bars, jo dic: però si el problema del Raval no és aquest, el problema és que en una casa de 80 metres quadrats hi viuen tres famílies. En una habitació poden viure-hi cinc persones.
El que sembla evident és que no es poden afrontar aquests reptes amb una mirada estrictament municipal.
No. Però aleshores tothom ha de tenir en compte que els municipis tenen recança de segons qui hi vulgui anar. Perquè centrifugar la misèria de Barcelona… La Mina va néixer així. Un exemple d’això és Can Tunis. Van fer un barri, Premi FAD d’arquitectura, que al cap de vint anys es va haver d’aterrar perquè s’havien acumulat massa problemes. Ara mateix, la Marina del Prat Vermell, que està creixent i és molt sorprenent. Un projecte en què tothom es podria posar medalles perquè el van iniciar els socialistes, el vam continuar nosaltres i després els comuns. Però si parles amb els veïns, et diuen: compte amb qui vingui. Per tant, l’àrea metropolitana o funciona de la mà dels alcaldes o no anirà bé. La norma que es va acabar aprovant no fa obligatori que l’alcalde de Barcelona sigui el president de l’AMB. Nosaltres vam fer un bon acord amb Antoni Balmon, que responia a la lògica que el president fos l’alcalde de Barcelona i el vicepresident executiu fos l’alcalde de Cornellà on els socialistes hi tenien majoria. Però jo sempre he dit que el dia que l’alcalde de Barcelona no presideixi l’AMB, Barcelona se n’anirà de l’àrea metropolitana perquè és qui paga i n’és el gran tractor. Per tant, o assumim aquest gran acord o això no funcionarà.
Creu que l’alcaldessa Colau entén la concepció d’aquest gran acord?
Aquí deixi’m ser dolent: Ada Colau no sap fer aquest acord. No sap el que és ser generós amb l’altre costat. Nosaltres fins i tot vam oferir el PP entrar al govern de l’AMB. Ella creu que la manera de tirar les coses endavant és manar molt. Jo li vaig dir: estàs equivocada, les coses ja no funcionen així. Moltes vegades, en política, l’única solució és trobar complicitats.
Seria partidari que el president de l’AMB fos elegit per elecció directa?
Hi estic completament en desacord. És un sistema que no funciona. Això s’ha de basar en un acord d’alcaldes. És com una diputació. Si això acaba sent una vegueria, hi ha tot un conjunt de serveis que s’han de donar. Després hi ha una feina de planificació que ara ha de venir del territori. Un sistema d’elecció directa crearia més confusió i complicació.
Permeti’m anar una mica enrere. Com és que en el seu moment el seu partit no va donar suport a l’AMB?
Bé, crec que allò es va fer malament. Maragall, que era una persona molt genial, a vegades cometia algunes imprudències. En això es va equivocar: en va fer una bandera, un himne… Jo l’aprecio molt, amb mi s’ha portat sempre bé i ens hem tingut respecte i simpatia. Però l’intent de canviar la bandera de Barcelona i fer-la semblant a l’espanyola em va semblar al·lucinant i encara ara em costa d’entendre. Això va generar un enfrontament. Però finalment es va fer un acord per a l’AMB. Que es va fer perquè Artur Mas era president de la Generalitat i sabia què era l’àrea metropolitana i que el seu sentit no era substituir la Generalitat. I es va poder fer perquè hi havia una persona que va ser molt important, que va ser Antoni Balmón, amb qui vam tenir una relació de confiança. És un home seriós amb qui sovint estàs en desacord però que quan et diu que es farà una cosa, es fa. I dins del món socialista, tenia poder de comandament.
L’evolució natural de l’àrea metropolitana és fer el salt a una concepció de regió metropolitana?
El que s’ha de plantejar és si es va cap a un sistema de vegueries, si això de les vegueries és un somni o si va de debò. Si va de debò, implica la desaparició de les diputacions i que el poder territorial el tindran les vegueries, això és molt important. Això sí que suposa una descentralització de poder molt gran. I si Espanya fos un estat plurinacional o si fóssim independents, aquest poder territorial seria enorme. Només cal veure la força que tenen les diputacions basques. Només ens hem de plantejar què volem que siguin aquestes vegueries. Suposa donar molt de poder al territori i això no es pot fer contra el territori. Però sempre que es dona poder, hi ha un plantejament bàsic, que és el que ens passa amb Espanya. Quan es parla del gran èxit que ha suposat l’Espanya de la Transició, és cert que hem donat un gran salt, però des del punt de vista territorial ens han fet una trampa perversa: us donem competències però no us les financem i aleshores et tornes dependent. És allò de Cristóbal Montoro: molta independència, però cada mes a demanar els diners. La realitat és que les comunitats autònomes estan en una situació dificilíssima a excepció del País Basc i Navarra.
Ens pot dir una regió metropolitana de l’entorn europeu que per vostè sigui una referència a seguir?
No n’hi ha cap de comparable perquè totes estan pitjor que nosaltres. Milà intenta imitar Barcelona. A París no saben què fer amb l’àrea metropolitana. Ells tenen un problema diferent perquè París és una mica com Madrid. Aquí hi ha hagut durant molts anys per part de tothom un cert menysteniment. Es criticava l’alcalde del Prat, Lluís Tejedor, perquè deien que dificultava el creixement de l’aeroport. Si no hagués estat per ell s’hagués fet una pista sobre el mar que hagués estat un disbarat ecològic.
De les grans transformacions que han definit la ciutat quines subratllaria?
La gran transformació de Barcelona ha estat l’obertura al mar. Hi ha coses que jo no les hagués fet així, com la zona del Fòrum. Però ha estat un èxit. Diagonal Mar és espectacular. Una altra cosa que es va començar a fer i que no s’ha completat és la cornisa de Barcelona, que és la carretera de les Aigües. Poques ciutats del món tenen una cosa com la carretera de les Aigües. I amb la pandèmia s’ha descobert l’explosió de la gent envers Collserola. S’ha declarat parc natural, però haurem de regular com funciona aquest parc.
Hi veu algun nyap?
Home, haurem d’explicar a la gent que anar-hi amb bicicleta és discutible, però anar-hi en grup de vint de qualsevol manera no es pot fer. Però crec que Collserola i la sortida a muntanya és molt important. Una altra cosa clau i que s’ha descuidat és la llera del riu Besòs. És gairebé un insult com està la zona de Santa Coloma. I afegiria que la gent encara no ha entès que el riu Llobregat no és Barcelona. Aquesta ciutat està encaixonada. Ara bé, parlar de l’àrea metropolitana o de vegueries sense tenir el transport adient no es pot fer. I sempre hem de fer plantejaments amb els recursos econòmics que tenim. A Los Angeles, la línia 9 no l’entenen. És important, eh. Però cal veure si el cost és suportable.
La relació entre ciutat, regió metropolitana i país està ben travada? Què li manca a un projecte d’encaix global?
Li manca que la Generalitat entengui la força dels ajuntaments i que no pot fer el que vulgui. Jo he viscut als dos costats, ser membre del Govern de la Generalitat i alcalde de Barcelona. Si ets alcalde, portes el Mobile i és un èxit, i com a alcalde el presideixes, el Govern ho ha d’entendre. Ser patriota també és defensar Barcelona.
La pandèmia ha estat un sotrac. Què li falta a Barcelona en l’escenari post-pandèmic per competir en condicions com a gran capital global?
Amb les vacunes, les coses aniran bé i superarem la pandèmia. Soc optimista i l’any que ve, per aquestes dates, les coses hauran canviat. Què passa quan les coses canvien? Que molta gent anirà bé i d’altres no. Qui governi ha de tenir la capacitat d’entendre que la gestió dels fons europeus i les polítiques que es facin s’han de fer bé. Si no, hi haurà un esclat social. El paper de les ciutats és molt important. Ada Colau ha de decidir què vol ser. Barcelona ha de ser una ciutat turística? Si creu que no, s’equivoca. Hem de ser turístics, hem de ser industrials, hem de tenir comerç. Una altra cosa és dir que hem de repensar quin turisme volem o com ho fem. Si volem el Mobile, el Mobile és turisme, però amb una capacitat d’arrossegament immensa. Barcelona té una responsabilitat extra i és que arrossega Catalunya i la vegueria metropolitana. Jo he anat pel món amb Girona, amb Tarragona. Ens interessa que vagin bé. Barcelona, a més de ser la capital d’una àrea metropolitana, és la capital de Catalunya. El fet d’apostar els Jocs Olímpics del Pirineu només té sentit per afavorir el Pirineu.
Vostè, a més de polític, és metge. A l’inici de la conversa, parlava de la necessitat de promoure l’activitat econòmica, i més ara. Sobre la pandèmia, a nivell global, vol fer alguna reflexió?
Crec que el que s’ha de fer és definir el paper de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) en aquesta pandèmia. Si a l’Àfrica un problema és el paludisme, no es tracta que un laboratori privat o un mecenes pagui la investigació, sinó quin paper juga l’OMS. L’OMS hauria de tenir prou recursos, aportats per tots els estats, per respondre al paludisme. Hauria de ser la que comprés les vacunes. El que està fent la UE en el repartiment de les vacunes ho hauria de fer l’OMS. Perquè, si no, qui té cura de l’Àfrica? Què intenten els estats? No donar-li prou força. Aquest és un món que només té una única manera de funcionar: que les coses vagin bé a tothom. Ara han sorgit veus reclamant nacionalitzar els laboratoris. Crec que el que s’ha de fer és que les farmacèutiques siguin les nostres col·laboradores. És evident que s’han de guanyar la vida mínimament però no poden vendre al millor postor. I l’OMS s’ha d’assegurar una compra per poder ajudar els països amb més dificultats.
Digui’ns de què està més orgullós com a alcalde de Barcelona i quina espina té encara clavada sobre un tema que no va poder coronar.
Una espina clavada és la pobresa. Una cosa de les que vaig fer que més m’agrada és el que ha fet que un senyor em pugui aturar pel carrer i em digui: “Senyor Trias, gràcies al “Housing First”, ja no estic al carrer”, un programa que vam engegar per als sense llar. Del que vam fer, crec que la transformació de la Diagonal crec que va ser un èxit. Després hi ha coses que no han evolucionat com jo volia, com les superilles, que no són un invent de Colau. És un projecte nostre. Però aquestes coses s’han d’aplicar amb un gran acord i col·laboració ciutadana, i la primera que es va fer va ser en una zona on hi viu poca gent, al Poblenou. Una que ha tingut molt èxit és la de Sant Antoni. El problema és quan es volen fer massa coses alhora. El gran motiu de les superilles és que la gent visqui millor. És evident que s’ha de pacificar el tràfic, però ja no per motius mediambientals perquè el futur ja no és el cotxe de combustió sinó el cotxe elèctric. Jo crec que serà el d’hidrogen. Però el nostre problema no serà que contamini sinó definir quin espai ocuparà. S’han de crear espais per als vianants i per als veïns, però també per al cotxe. Segons com es fan les coses, es creen situacions molt difícils.
| share: |       |
