L’HABITATGE I L’ÀREA METROPOLITANA

per Héctor Santcovsky, sociòleg i politòleg

En el cas de l’habitatge cal aplicar la màxima: més idees i menys ideologia. És necessari passar del relat de les carències a l’oportunitat de noves polítiques, un canvi d’escala imprescindible per a una política proactiva.

És observable que arreu del món l’habitatge s’ha tornat el tema central de l’agenda pública. A tot arreu es parla d’aquest tema, des de Xina a San Francisco, des d’Estocolm a Ciutat del Cap. Gairebé totes les grans metròpolis manifesten veritables problemàtiques per poder resoldre el problema que es presenta.

Les causes són diverses, que es comprenen entre diversos factors, ja sigui el creixement de la població, la desertització del medi rural vers les grans ciutats, l’augment del preu del sòl (arran de la tibantor del mercat per la pressió immobiliària) i el baix nivell econòmic i capacitat inversora de la ciutadania més necessitada de solucions en aquest àmbit (joves, gent vulnerable) en el moment actual. Aquesta combinació de factors condiciona de manera preponderant l’evolució del sector de l’habitatge i ha de ser el referent principal per entendre les causes i intentar abordar les actuacions necessàries.

És molt important entendre que calen solucions estructurals al problema que passen per actuacions vinculades al sòl i la seva disposició – i també el preu – com a les polítiques de promoció directament i indirectament de foment de l’habitatge de compra i de lloguer – social – que requeriria un suport des dels pressupostos públics semblants a països on les contradiccions i problemàtiques semblarien que estan millor resoltes, sense deixar de ser, no obstant això, un problema molt greu.

En el cas de la nostra àrea metropolitana, si bé la vocació planificadora del PDUM – Pla de Desenvolupament Urbanístic Metropolità i del Pla Territorial de Barcelona (d’àmbit de regió i amb nivell de jerarquia superior al PDUM) – parteix d’hipòtesis basades en el creixement demogràfic i les necessitats d’una mobilitat regional molt més eficaç i eficient per estendre l’àmbit residencial més enllà, les seves propostes no avancen prou en la resolució del problema actual.

Una primera referència —que no hem de menystenir— és que, si bé Barcelona té un lleuger creixement poblacional i l’àrea metropolitana una mica més, la regió ha augmentat gairebé un 10% en 20 anys, no per creixement vegetatiu, sinó per immigració. Pel que fa a Catalunya, en 20 anys ha crescut més d’un 20%, una situació que exerceix una forta pressió sobre el tema que tractem. Per tant, no podem dissociar el problema de l’habitatge de la qüestió demogràfica, a banda dels temes de preu de sòl, de polítiques de suport a la construcció i rehabilitació, etc. I aquí cal fer un esment especial. És necessari tenir present que una gran part del parc existent necessita un procés de rehabilitació tant per raons de descarbonització i eficiència energètica, com pel desgast natural de materials producte de l’antiguitat del parc.

Així doncs, el tema abasta moltes facetes del panorama actual i cal pensar molt seriosament quines estratègies s’han de seguir per intentar pal·liar alguns dels inconvenients – greus en molts casos – que està provocant el dèficit actual d’una política que permeti resoldre la situació de manera imminent.

Cinc podrien ser les consideracions a tenir presents a l’hora d’abordar el problema:
– L’escala d’aproximació ha de ser metropolitana, però a nivell regional. Això, fins i tot, el PDUM ho reconeix, la qual cosa també vol dir que l’abordatge s’ha fer des d’alguna institució amb capacitat d’actuar en aquest nivell: la Generalitat o la Diputació, o àdhuc un consorci, però dissolent els consorcis actuals.

“L’escala d’aproximació al problema de l’habitatge ha de ser metropolitana, però a nivell regional.”

– Les propostes han d’anar associades a la planificació de la mobilitat, especialment pensant en un model de transport ferroviari-metro que requeriria una forta inversió, però que també ajudaria a una reducció severa de la contaminació del vehicle privat.

– Calen incentius per a la iniciativa pública i privada, i això significa que l’Estat i la Generalitat assumeixi fórmules de suport efectives per al finançament, originals, pensant inclús en sistemes com els crèdits fiscals.

– Cal flexibilitzar la producció de sòl urbanitzable, tot redefinint com establir reserves de sòl i en un model de planificació supra e inter municipal, compartit per tots els nivells d’administració i concertat amb el sector privat.

– S’han de potenciar fórmules de cooperació públic-privada per assolir objectius efectius a l’hora de promoure tant habitatge de protecció com habitatge de lloguer, social o no. S’ha d’acceptar que no tots els ajuntaments poden assumir la funció productora, ni tan sols caldria, superant l’idea equivocada d’associar la gestió urbanística a la gestió de la producció d’habitatge. Aquí s’han de superar les postures extremes, que van de la desconfiança absoluta del privat, a causa dels seus objectius lucratius legítims, a un sotmetiment indiscriminat a lògiques del mercat per la seva suposada eficàcia. Ni tant, ni tan poc. Cal pensar globalment i estratègicament el problema.

Finalment, cal pensar d’altra manera el problema, canviant el registre de com apropar-nos-en, desprendre’ns dels prejudicis, i veure la realitat amb una perspectiva prou àmplia i multifacètica que permeti atacar uns dels principals reptes que té la construcció d’un entorn metropolità socialment cohesionat.

per Héctor Santcovsky, sociòleg i politòleg

En el cas de l’habitatge cal aplicar la màxima: més idees i menys ideologia. És necessari passar del relat de les carències a l’oportunitat de noves polítiques, un canvi d’escala imprescindible per a una política proactiva.

És observable que arreu del món l’habitatge s’ha tornat el tema central de l’agenda pública. A tot arreu es parla d’aquest tema, des de Xina a San Francisco, des d’Estocolm a Ciutat del Cap. Gairebé totes les grans metròpolis manifesten veritables problemàtiques per poder resoldre el problema que es presenta.

Les causes són diverses, que es comprenen entre diversos factors, ja sigui el creixement de la població, la desertització del medi rural vers les grans ciutats, l’augment del preu del sòl (arran de la tibantor del mercat per la pressió immobiliària) i el baix nivell econòmic i capacitat inversora de la ciutadania més necessitada de solucions en aquest àmbit (joves, gent vulnerable) en el moment actual. Aquesta combinació de factors condiciona de manera preponderant l’evolució del sector de l’habitatge i ha de ser el referent principal per entendre les causes i intentar abordar les actuacions necessàries.

És molt important entendre que calen solucions estructurals al problema que passen per actuacions vinculades al sòl i la seva disposició – i també el preu – com a les polítiques de promoció directament i indirectament de foment de l’habitatge de compra i de lloguer – social – que requeriria un suport des dels pressupostos públics semblants a països on les contradiccions i problemàtiques semblarien que estan millor resoltes, sense deixar de ser, no obstant això, un problema molt greu.

L’escala d’aproximació al problema de l’habitatge ha de ser metropolitana, però a nivell regional.

 

 

 

En el cas de la nostra àrea metropolitana, si bé la vocació planificadora del PDUM – Pla de Desenvolupament Urbanístic Metropolità i del Pla Territorial de Barcelona (d’àmbit de regió i amb nivell de jerarquia superior al PDUM) – parteix d’hipòtesis basades en el creixement demogràfic i les necessitats d’una mobilitat regional molt més eficaç i eficient per estendre l’àmbit residencial més enllà, les seves propostes no avancen prou en la resolució del problema actual.

Una primera referència —que no hem de menystenir— és que, si bé Barcelona té un lleuger creixement poblacional i l’àrea metropolitana una mica més, la regió ha augmentat gairebé un 10% en 20 anys, no per creixement vegetatiu, sinó per immigració. Pel que fa a Catalunya, en 20 anys ha crescut més d’un 20%, una situació que exerceix una forta pressió sobre el tema que tractem. Per tant, no podem dissociar el problema de l’habitatge de la qüestió demogràfica, a banda dels temes de preu de sòl, de polítiques de suport a la construcció i rehabilitació, etc. I aquí cal fer un esment especial. És necessari tenir present que una gran part del parc existent necessita un procés de rehabilitació tant per raons de descarbonització i eficiència energètica, com pel desgast natural de materials producte de l’antiguitat del parc.

Així doncs, el tema abasta moltes facetes del panorama actual i cal pensar molt seriosament quines estratègies s’han de seguir per intentar pal·liar alguns dels inconvenients – greus en molts casos – que està provocant el dèficit actual d’una política que permeti resoldre la situació de manera imminent.

Cinc podrien ser les consideracions a tenir presents a l’hora d’abordar el problema:
– L’escala d’aproximació ha de ser metropolitana, però a nivell regional. Això, fins i tot, el PDUM ho reconeix, la qual cosa també vol dir que l’abordatge s’ha fer des d’alguna institució amb capacitat d’actuar en aquest nivell: la Generalitat o la Diputació, o àdhuc un consorci, però dissolent els consorcis actuals.
– Les propostes han d’anar associades a la planificació de la mobilitat, especialment pensant en un model de transport ferroviari-metro que requeriria una forta inversió, però que també ajudaria a una reducció severa de la contaminació del vehicle privat.
– Calen incentius per a la iniciativa pública i privada, i això significa que l’Estat i la Generalitat assumeixi fórmules de suport efectives per al finançament, originals, pensant inclús en sistemes com els crèdits fiscals.
– Cal flexibilitzar la producció de sòl urbanitzable, tot redefinint com establir reserves de sòl i en un model de planificació supra e inter municipal, compartit per tots els nivells d’administració i concertat amb el sector privat.
– S’han de potenciar fórmules de cooperació públic-privada per assolir objectius efectius a l’hora de promoure tant habitatge de protecció com habitatge de lloguer, social o no. S’ha d’acceptar que no tots els ajuntaments poden assumir la funció productora, ni tan sols caldria, superant l’idea equivocada d’associar la gestió urbanística a la gestió de la producció d’habitatge. Aquí s’han de superar les postures extremes, que van de la desconfiança absoluta del privat, a causa dels seus objectius lucratius legítims, a un sotmetiment indiscriminat a lògiques del mercat per la seva suposada eficàcia. Ni tant, ni tan poc. Cal pensar globalment i estratègicament el problema.

Finalment, cal pensar d’altra manera el problema, canviant el registre de com apropar-nos-en, desprendre’ns dels prejudicis, i veure la realitat amb una perspectiva prou àmplia i multifacètica que permeti atacar uns dels principals reptes que té la construcció d’un entorn metropolità socialment cohesionat.

ALTRES ARTICLES