L’ETERNA ESPERA DE LA GRAN NOVEL·LA METROPOLITANA

Per David Castillo 

A l’espera del gran novel·lista que ens dugui sota el braç la gran novel·la sobre Barcelona, altres realitats es van filtrant per l’imaginari cultural de la ciutat. El debat ve de lluny i fa anys ningú dubtava de situar La ciudad de los prodigios de mitjans dels anys vuitanta, com el text  més aproximat al desig de novel·la que esperàvem, una mena de messies per a la filologia. En alguns moments, Félix Azúa es va inventar el terme «titànic» per definir l’estat estèril de la ciutat preolímpica, i alguns com Vicenç Villatoro van ser capaços de superar el cant del cigne amb l’elaboració d’un món que s’enfonsava. Semblant al que ha fet aquest any Ada Castells a Solastàlgia, Villatoro utilitzava el 1990 unes pluges torrencials per descriure a Titànic la mirada d’un reporter que arriba a Barcelona amb el propòsit de retratar una ciutat, que en aquell cas, més que enfonsar-se s’inundava. Encara es recordava la polèmica i l’efecte metafòric del text el reforçava. Avui, seca i bruta com no ho ha estat mai –sembla que les últimes setmanes ha millorat el servei de recollida d’escombraries–, Barcelona continua sense una novel·la definitiva. La tindrem? Resposta muda. Segurament és una entelèquia.

Mentrestant podríem diferenciar diferents períodes de la novel·la a la nostra ciutat, «norte de toda la caballería andante». L’estrena és a la segona part del Quixot, on el cavaller pateix tota mena de vicissituds, descriu als catalans segons el bosc de penjats on dorm, s’enamora de l’esperit, descriu els rostres bruns dels habitants i, finalment,  abandona les armes i torna a la realitat després d’un duel grotesc. A Barcelona, el Quixot torna a la trista realitat, que nosaltres hem patit amb tota les seves conseqüències. Fa anys, quan la majoria encara ens llepàvem el dit, Ramón de España va reivindicar les històries barcelonines de Carles Soldevila, autor que difícilment surt a les travesses sobre la gran novel·la. Segurament les obres de Soldevila són lleugeres, però la qualitat resulta irrefutable. 

No podem evitar esmentar les novel·les de Juli Vallmitjana, singularment La xava i Sota Monjuïc, que Edicions 1984 va recuperar fa una dècada. Vallmitjana seria a la literatura el que Nonell –amic seu– ha significat per a la pintura. El gran colós de la literatura catalana moderna, Josep Pla, també va tocar la ciutat als seus textos narratius. Amb la cita obligatòria de El quadern gris (1966), així com les refulgents Barcelona, una discussió entranyable, del 1956 i Un senyor de Barcelona, del 1951, entre moltes altres. Als seus Homenots ens pot ensenyar des dels gran barons de la burgesia barcelonina als artistes com Manolo Hugué o traçar una guia de l’anarquista en el capítol dedicat a Andreu Nin. Pla col·loca el llistó sempre tant alt, que tota la resta semblem de categories inferiors. La majoria de les visions, tant les descripcions del carrer Aribau, que també va pintar de manera magistral Carmen Laforet a Nada, del 1945. Són visions del centre, Casc Antic i Eixample. Els francesos tenen predilecció pel Barri Xino, des de Genet, Carco i Pyere de Mandiargues a més recentment Mathias Enard, que a Carrer Robadors va fer un fresc inigualable del món de l’emigració, més enllà de les nostres derives  localistes o nacionalistes. El Barri Xino i el Raval han tingut cronistes il·lustres, com ara Manuel Vázquez Montalban, amb tota la sèrie del detectiu Carvalho, o la seva amiga Maruja Torres, que presenta un dibuix lúgubre dels carrers sense sol, roba estesa i insalubritat, que ens explica amb la sinceritat d’una veïna, lluny de l’entusiasme per la ciutat que van viure Henry Miller o Ernest Hemingway. Del Barri Xino, però des dels ulls de l’alta burgesia, apareix Vida privada, novel·la única i magistral de Josep Maria de Sagarra, un altre 10 a la nostra llista. I més recentment, els malaguanyats malaguanyats Francisco González Ledesma i Francisco Casavella, que des de Sant Antoni fixava els ulls pels terrats fins a creuar la ronda. Deixarem de banda la generació de la Guerra Civil i la literatura popular de l’època, plena de memorialistes i autobiografies, ja es diguin Benguerel, Calders, Artís, Sempronio i Tasis fins a desembocar en la Maria Aurèlia Capmany, Pedrolo, Rabinad i Ledesma. Tampoc sud-americans, de García Márquez i Donoso fins a Bolaño. O els joves capitanejats per Andreu Gomila, Kiko Amat, Albert Forns, Jordi Nopca o Josep Roca, per no citar dos extraradis totals: la poligonera Anna Ballbona i Javier Pérez Andujar, que sempre ens sorprèn amb la seva narrativa de calidoscopi.

Fent un salt d’un bon grapat d’estacions del metro podem aparèixer als barris de Gràcia i el Guinardó recreats per Mercè Rodoreda i Juan Marsé, tots dos situant-nos a la seva joventut, Rodoreda abans de la guerra i a les inclemències del final del somni revolucionari, i Marsé entre els nois de carrer víctimes de les misèries de la postguerra. La mirada és diferent a la utilitzada per Luis Goytisolo –o al safaris del seu germà Juan pel Xino– quan va publicar Las afueras, primer premi Biblioteca Breve del 1958. Hem de valorar que el centre de Barcelona és un dels imaginaris urbans més importants del món, cosa que afecta també a la nostra literatura. Només Rubén Darío s’enfila fins als Penitents, però per purgar les seves addiccions. O Joan Perucho a la muntanya del Carmel, però en les unitats de l’antiaeri, que avui s’ha convertit en el gran mirador turístic. Màrius Serra ens obria els paisatges d’Horta, Carlos Zanón els del Guinardo i Quim Monzó saltava amb els seus personatges tant com ho feia Víctor Nubla a la poc coneguda El regal de Gliese entre altres. Membres de la generació dels setanta com els germans Terenci i Anna Maria Moix, Maria Antònia Oliver, Montserrat Roig, Carme Riera, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Cabré, Quim Soler, Joan Rendé, Jesús Moncada, Jaume Fuster, Isidre Grau –amb el seu territori mític, també metropolità– o dels posteriors, com ara Miquel de Palol, Mercè Ibarz, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas, Julià Guillamon o la divertida La gran novel·la sobre Barcelona de Sergi Pàmies, que per no ser no era ni novel·la sinó una sàtira sobre els tòpics en forma de relats breus.

Les forces centrífugues i centrípetes sobre la ciutat ens projecten indefectiblement sobre el plànol del metro de la ciutat centre i estacions pròximes. Només un altre narrador magistral, Julià de Jòdar va obrir la línia en un gran angular amb la trilogia L’atzar i les ombres, que acaba de reeditar Comanegra, i que Quaderns Crema havia presentat fa més de vint anys en tres volums. Jòdar l’ha reescrita, com va fer Marsé amb part de la seva obra primera. Són decisions qüestionables, però no es pot dir res perquè l’autor és sobirà. En tot cas la relectura no m’ha provocat l’impacte boxístic de quan la vaig llegir per primer cop, però he conservat la sensació de ser davant d’una gran aventura, quasi extraordinària, si no reflectís, com en el cas de Marsé, un clima de decepció moral, contrarestat per la bellesa de la prosa i la voluntat de reflectit també l’orgull de classe social, l’anarquia ideològica i formal. 

 

 

Per David Castillo

A l’espera del gran novel·lista que ens dugui sota el braç la gran novel·la sobre Barcelona, altres realitats es van filtrant per l’imaginari cultural de la ciutat. El debat ve de lluny i fa anys ningú dubtava de situar La ciudad de los prodigios de mitjans dels anys vuitanta, com el text  més aproximat al desig de novel·la que esperàvem, una mena de messies per a la filologia. En alguns moments, Félix Azúa es va inventar el terme «titànic» per definir l’estat estèril de la ciutat preolímpica, i alguns com Vicenç Villatoro van ser capaços de superar el cant del cigne amb l’elaboració d’un món que s’enfonsava. Semblant al que ha fet aquest any Ada Castells a Solastàlgia, Villatoro utilitzava el 1990 unes pluges torrencials per descriure a Titànic la mirada d’un reporter que arriba a Barcelona amb el propòsit de retratar una ciutat, que en aquell cas, més que enfonsar-se s’inundava. Encara es recordava la polèmica i l’efecte metafòric del text el reforçava. Avui, seca i bruta com no ho ha estat mai –sembla que les últimes setmanes ha millorat el servei de recollida d’escombraries–, Barcelona continua sense una novel·la definitiva. La tindrem? Resposta muda. Segurament és una entelèquia.

Mentrestant podríem diferenciar diferents períodes de la novel·la a la nostra ciutat, «norte de toda la caballería andante». L’estrena és a la segona part del Quixot, on el cavaller pateix tota mena de vicissituds, descriu als catalans segons el bosc de penjats on dorm, s’enamora de l’esperit, descriu els rostres bruns dels habitants i, finalment,  abandona les armes i torna a la realitat després d’un duel grotesc. A Barcelona, el Quixot torna a la trista realitat, que nosaltres hem patit amb tota les seves conseqüències. Fa anys, quan la majoria encara ens llepàvem el dit, Ramón de España va reivindicar les històries barcelonines de Carles Soldevila, autor que difícilment surt a les travesses sobre la gran novel·la. Segurament les obres de Soldevila són lleugeres, però la qualitat resulta irrefutable. 

No podem evitar esmentar les novel·les de Juli Vallmitjana, singularment La xava i Sota Monjuïc, que Edicions 1984 va recuperar fa una dècada. Vallmitjana seria a la literatura el que Nonell –amic seu– ha significat per a la pintura. El gran colós de la literatura catalana moderna, Josep Pla, també va tocar la ciutat als seus textos narratius. Amb la cita obligatòria de El quadern gris (1966), així com les refulgents Barcelona, una discussió entranyable, del 1956 i Un senyor de Barcelona, del 1951, entre moltes altres. Als seus Homenots ens pot ensenyar des dels gran barons de la burgesia barcelonina als artistes com Manolo Hugué o traçar una guia de l’anarquista en el capítol dedicat a Andreu Nin. Pla col·loca el llistó sempre tant alt, que tota la resta semblem de categories inferiors. La majoria de les visions, tant les descripcions del carrer Aribau, que també va pintar de manera magistral Carmen Laforet a Nada, del 1945. Són visions del centre, Casc Antic i Eixample. Els francesos tenen predilecció pel Barri Xino, des de Genet, Carco i Pyere de Mandiargues a més recentment Mathias Enard, que a Carrer Robadors va fer un fresc inigualable del món de l’emigració, més enllà de les nostres derives  localistes o nacionalistes. El Barri Xino i el Raval han tingut cronistes il·lustres, com ara Manuel Vázquez Montalban, amb tota la sèrie del detectiu Carvalho, o la seva amiga Maruja Torres, que presenta un dibuix lúgubre dels carrers sense sol, roba estesa i insalubritat, que ens explica amb la sinceritat d’una veïna, lluny de l’entusiasme per la ciutat que van viure Henry Miller o Ernest Hemingway. Del Barri Xino, però des dels ulls de l’alta burgesia, apareix Vida privada, novel·la única i magistral de Josep Maria de Sagarra, un altre 10 a la nostra llista. I més recentment, els malaguanyats malaguanyats Francisco González Ledesma i Francisco Casavella, que des de Sant Antoni fixava els ulls pels terrats fins a creuar la ronda. Deixarem de banda la generació de la Guerra Civil i la literatura popular de l’època, plena de memorialistes i autobiografies, ja es diguin Benguerel, Calders, Artís, Sempronio i Tasis fins a desembocar en la Maria Aurèlia Capmany, Pedrolo, Rabinad i Ledesma. Tampoc sud-americans, de García Márquez i Donoso fins a Bolaño. O els joves capitanejats per Andreu Gomila, Kiko Amat, Albert Forns, Jordi Nopca o Josep Roca, per no citar dos extraradis totals: la poligonera Anna Ballbona i Javier Pérez Andujar, que sempre ens sorprèn amb la seva narrativa de calidoscopi.

Fent un salt d’un bon grapat d’estacions del metro podem aparèixer als barris de Gràcia i el Guinardó recreats per Mercè Rodoreda i Juan Marsé, tots dos situant-nos a la seva joventut, Rodoreda abans de la guerra i a les inclemències del final del somni revolucionari, i Marsé entre els nois de carrer víctimes de les misèries de la postguerra. La mirada és diferent a la utilitzada per Luis Goytisolo –o al safaris del seu germà Juan pel Xino– quan va publicar Las afueras, primer premi Biblioteca Breve del 1958. Hem de valorar que el centre de Barcelona és un dels imaginaris urbans més importants del món, cosa que afecta també a la nostra literatura. Només Rubén Darío s’enfila fins als Penitents, però per purgar les seves addiccions. O Joan Perucho a la muntanya del Carmel, però en les unitats de l’antiaeri, que avui s’ha convertit en el gran mirador turístic. Màrius Serra ens obria els paisatges d’Horta, Carlos Zanón els del Guinardo i Quim Monzó saltava amb els seus personatges tant com ho feia Víctor Nubla a la poc coneguda El regal de Gliese entre altres. Membres de la generació dels setanta com els germans Terenci i Anna Maria Moix, Maria Antònia Oliver, Montserrat Roig, Carme Riera, Oriol Pi de Cabanyes, Jaume Cabré, Quim Soler, Joan Rendé, Jesús Moncada, Jaume Fuster, Isidre Grau –amb el seu territori mític, també metropolità– o dels posteriors, com ara Miquel de Palol, Mercè Ibarz, Rafael Vallbona, Lluís-Anton Baulenas, Julià Guillamon o la divertida La gran novel·la sobre Barcelona de Sergi Pàmies, que per no ser no era ni novel·la sinó una sàtira sobre els tòpics en forma de relats breus.

Les forces centrífugues i centrípetes sobre la ciutat ens projecten indefectiblement sobre el plànol del metro de la ciutat centre i estacions pròximes. Només un altre narrador magistral, Julià de Jòdar va obrir la línia en un gran angular amb la trilogia L’atzar i les ombres, que acaba de reeditar Comanegra, i que Quaderns Crema havia presentat fa més de vint anys en tres volums. Jòdar l’ha reescrita, com va fer Marsé amb part de la seva obra primera. Són decisions qüestionables, però no es pot dir res perquè l’autor és sobirà. En tot cas la relectura no m’ha provocat l’impacte boxístic de quan la vaig llegir per primer cop, però he conservat la sensació de ser davant d’una gran aventura, quasi extraordinària, si no reflectís, com en el cas de Marsé, un clima de decepció moral, contrarestat per la bellesa de la prosa i la voluntat de reflectit també l’orgull de classe social, l’anarquia ideològica i formal. 

 

 

 

ALTRES ARTICLES