LA VISIÓ DE CINC EX ALCALDES DE BARCELONA SOBRE LA POLÍTICA METROPOLITANA

Recollim l’essència de les quatre entrevistes amb Xavier Trias, Joan Clos, Jordi Hereu, Narcís Serra i l’article de Xavier Roig sobre Pasqual Maragall i la seva aposta per la Barcelona metropolitana.

 

Xavier Trias va ser el primer president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Opina que falta una definició clara del territori que ha d’incloure aquesta entitat. Tot i així, defensa que es tracta d’una eina “útil”, però assenyala que, a diferència de Madrid, per exemple, la realitat territorial del país està basada en molts nuclis urbans amb una personalitat pròpia molt forta, com ara Sabadell, Terrassa, Rubí o L’Hospitalet. Aquests municipis, a més, malgrat reconèixer —opina Trias— la força tractora de Barcelona, “no volen ser Barcelona”. Tot i així, destaca que hi ha municipis que s’han beneficiat clarament d’aquest capacitat tractora barcelonina, com ara L’Hospitalet amb la Fira, o bé el Port, que s’escampa més enllà de Barcelona ciutat, sense oblidar l’Aeroport del Prat. Al marge d’una visió simplista de l’AMB que al seu parer circula i segons la qual l’entitat és un “invent” empresarial, Trias subratlla que, si un dia s’acaben suprimint les diputacions, s’estableixen les vegueries, i es crea finalment la vegueria de Barcelona, aquesta nova estructura serà l’àrea metropolitana ampliada. Aleshores, serà determinant, per a l’ex alcalde, decidir quina capacitat de decisió ha de tenir, un debat que no considera que l’hagi de fer la societat civil, sinó els propis alcaldes. Són ells els qui, segons Trias, han d’escollir el president de l’AMB, “un sistema d’elecció directa crearia més confusió i complicació”. Amb aquesta estructura es podrien afrontar amb garanties d’èxit, segons Trias, els reptes de la ciutat, entre els quals destaca per damunt de tot el problema de l’habitatge.

Joan Clos, artífex del Fòrum, considera que Barcelona necessita, com a continuació lògica de la seva evolució, un creixement en quantitat i qualitat. També ha de créixer per generar més prosperitat per al conjunt de Catalunya i, per tant, resulta imprescindible una governança metropolitana, que facilitaria la resolució de “tres o quatre temes imprescindibles”. La Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), que va desaparèixer a la fi de la dècada del 1980 sota el mandat del president Jordi Pujol, i comptava amb una extensió d’uns 600 quilòmetres quadrats és encara, al parer de Clos, “massa petita”. L’entitat hereva, l’AMB, que es va crear fa 10 anys, hauria de guanyar força incorporant, defensa l’ex alcalde, com a mínim, els dos Vallès i el Maresme, així com el Garraf: “Els problemes de l’àrea urbana de la gran Barcelona, com per exemple el tema de la mobilitat i el transport col·lectiu, avui dia s’articulen en forma d’una espècie de regne de taifes completament ineficaç”, denuncia Clos. Una Àrea Metropolitana reforçada podria resoldre fàcilment problemes “fonamentals” com ara la manca d’integració entre Renfe i els Ferrocarrils de la Generalitat, dos sistemes ferroviaris molt diferents, però que necessiten, tots dos “un important esforç d’inversió per a la millora de les seves xarxes”. Per a Joan Clos, caldria anar a una elecció directa en el territori de l´AMB, que es podria definir com la “Vegueria metropolitana”, tot evitant, tanmateix, crear massa nivells d’administració, “però buscant un encaix perquè els ajuntaments continuïn tenint un paper essencial”. Temes com ara Medi Ambient, infraestructures, transport i habitatge caldria deixar-los en mans d’aquesta autoritat metropolitana reforçada.

De la seva banda, l’ex alcalde Jordi Hereu insta a treballar per crear “ciutats saludables”, la qual cosa té a veure amb l’habitatge i l’espai públic. Amb aquests objectius ben definits, Hereu defensa que cal incorporar una mirada de regió metropolitana, ja que actualment no està prou consolidada. Idealment, la regió hauria d’anar de Cubelles a Mataró, i incloure les comarques del Maresme, el Vallès Occidental i l’Oriental, Barcelonès, Baix Llobregat, el Penedès i el Garraf. Hereu defensa que “caldria que els mapes del govern de Catalunya es descentralitzessin i que els governs locals poguessin fer tasques de coordinació”. Fins ara l’AMB ha funcionat com a simple gestor de serveis, “però encara està en procés de ser govern”. “És evident que la realitat ens ha portat a que la nostra mobilitat, la nostra economia, la nostra contaminació i la nostra desigualtat ja tenen una dimensió metropolitana”. Tot i que encara no hi ha “organicitat” de regió metropolitana, Hereu considera que comença a haver-hi, tanmateix, una certa “consciència”, i que la seva evolució dependrà de la voluntat política i de la il·lusió que s’hi posi. Respecte a com s’hauria d’escollir el president de l’AMB, defensa que s’hauria de fer per elecció directe “al final d’un procés en què s’hagi generat una dinàmica.”

Narcís Serra, el primer alcalde democràtic de Barcelona després de la dictadura el 1979 i la persona que va demanar, com a alcalde, els Jocs Olímpics per Barcelona 1992, opina que fins que Catalunya no trobi objectius polítics compartits per una gran majoria de catalans, serà molt difícil fer polítiques estables i potents a la ciutat. Molts projectes de gran abast s’han d’enfocar, opina Serra, des de les realitats immediates i partint d’una aproximació metropolitana. Posa d’exemple la gestió dels cementiris, el transport, el port i l’aeroport, entre d’altres qüestions. En aquest context, té clar que: “Cal un esforç col·lectiu, privat i públic” per poder donar resposta a les necessitats de la ciutadania. Gran defensor de l’àrea metropolitana, doncs, està convençut que aquesta s’ha de fer “de baix a dalt, de l’àrea metropolitana a la regió metropolitana”. Barcelona s’ha d’entendre com una plataforma de serveis i el govern de Catalunya “té una necessitat imperiosa de potenciar-la”. Ara bé, també és molt crític amb la classe política del país: “Catalunya té una gran manca de lideratge, de persones que puguin tirar endavant projectes unificadors de la societat catalana. Es tracta d’una mancança política i també econòmica. També passa en el terreny econòmic, cultural i acadèmic.”

Finalment, Pasqual Maragall, va ser un dels alcaldes que més va treballar per definir una estratègia d’acció metropolitana, tal com evoca el cronista i escriptor Xavier Roig. “Per a Pasqual Maragall la batalla metropolitana va ser un compromís gairebé personal”. Estretament lligat a l’objectiu olímpic, Maragall va concebre la dimensió metropolitana per tal de poder competir a nivell internacional. Aquesta àrea s’havia d’estendre al marge de qualsevol frontera administrativa, sobretot per donar resposta a les necessitats residencials, laborals, d’estudi, de lleure i esbarjo, assistencials o comercials. Un dels “reptes” de l’extingida Corporació Metropolitana era millorar la vida a les perifèries municipals, sobretot les zones més degradades i això es va impulsar en el marc del projecte olímpic. Segons Roig, alguns debats actuals estan relacionats amb l’impuls metropolità de Maragall, com ara el creixement i la modernització del Port, del Port vell i dels creuers que van començar a venir a Barcelona amb els Jocs Olímpics. A més, també apunta la potenciació del Consorci de la Zona Franca o l’impuls del Parc Tecnològic del Vallès, entre d’altres.

Xavier Trias va ser el primer president de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Opina que falta una definició clara del territori que ha d’incloure aquesta entitat. Tot i així, defensa que es tracta d’una eina “útil”, però assenyala que, a diferència de Madrid, per exemple, la realitat territorial del país està basada en molts nuclis urbans amb una personalitat pròpia molt forta, com ara Sabadell, Terrassa, Rubí o L’Hospitalet. Aquests municipis, a més, malgrat reconèixer —opina Trias— la força tractora de Barcelona, “no volen ser Barcelona”. Tot i així, destaca que hi ha municipis que s’han beneficiat clarament d’aquest capacitat tractora barcelonina, com ara L’Hospitalet amb la Fira, o bé el Port, que s’escampa més enllà de Barcelona ciutat, sense oblidar l’Aeroport del Prat. Al marge d’una visió simplista de l’AMB que al seu parer circula i segons la qual l’entitat és un “invent” empresarial, Trias subratlla que, si un dia s’acaben suprimint les diputacions, s’estableixen les vegueries, i es crea finalment la vegueria de Barcelona, aquesta nova estructura serà l’àrea metropolitana ampliada. Aleshores, serà determinant, per a l’ex alcalde, decidir quina capacitat de decisió ha de tenir, un debat que no considera que l’hagi de fer la societat civil, sinó els propis alcaldes. Són ells els qui, segons Trias, han d’escollir el president de l’AMB, “un sistema d’elecció directa crearia més confusió i complicació”. Amb aquesta estructura es podrien afrontar amb garanties d’èxit, segons Trias, els reptes de la ciutat, entre els quals destaca per damunt de tot el problema de l’habitatge.

Joan Clos, artífex del Fòrum, considera que Barcelona necessita, com a continuació lògica de la seva evolució, un creixement en quantitat i qualitat. També ha de créixer per generar més prosperitat per al conjunt de Catalunya i, per tant, resulta imprescindible una governança metropolitana, que facilitaria la resolució de “tres o quatre temes imprescindibles”. La Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), que va desaparèixer a la fi de la dècada del 1980 sota el mandat del president Jordi Pujol, i comptava amb una extensió d’uns 600 quilòmetres quadrats és encara, al parer de Clos, “massa petita”. L’entitat hereva, l’AMB, que es va crear fa 10 anys, hauria de guanyar força incorporant, defensa l’ex alcalde, com a mínim, els dos Vallès i el Maresme, així com el Garraf: “Els problemes de l’àrea urbana de la gran Barcelona, com per exemple el tema de la mobilitat i el transport col·lectiu, avui dia s’articulen en forma d’una espècie de regne de taifes completament ineficaç”, denuncia Clos. Una Àrea Metropolitana reforçada podria resoldre fàcilment problemes “fonamentals” com ara la manca d’integració entre Renfe i els Ferrocarrils de la Generalitat, dos sistemes ferroviaris molt diferents, però que necessiten, tots dos “un important esforç d’inversió per a la millora de les seves xarxes”. Per a Joan Clos, caldria anar a una elecció directa en el territori de l´AMB, que es podria definir com la “Vegueria metropolitana”, tot evitant, tanmateix, crear massa nivells d’administració, “però buscant un encaix perquè els ajuntaments continuïn tenint un paper essencial”. Temes com ara Medi Ambient, infraestructures, transport i habitatge caldria deixar-los en mans d’aquesta autoritat metropolitana reforçada.

De la seva banda, l’ex alcalde Jordi Hereu insta a treballar per crear “ciutats saludables”, la qual cosa té a veure amb l’habitatge i l’espai públic. Amb aquests objectius ben definits, Hereu defensa que cal incorporar una mirada de regió metropolitana, ja que actualment no està prou consolidada. Idealment, la regió hauria d’anar de Cubelles a Mataró, i incloure les comarques del Maresme, el Vallès Occidental i l’Oriental, Barcelonès, Baix Llobregat, el Penedès i el Garraf. Hereu defensa que “caldria que els mapes del govern de Catalunya es descentralitzessin i que els governs locals poguessin fer tasques de coordinació”. Fins ara l’AMB ha funcionat com a simple gestor de serveis, “però encara està en procés de ser govern”. “És evident que la realitat ens ha portat a que la nostra mobilitat, la nostra economia, la nostra contaminació i la nostra desigualtat ja tenen una dimensió metropolitana”. Tot i que encara no hi ha “organicitat” de regió metropolitana, Hereu considera que comença a haver-hi, tanmateix, una certa “consciència”, i que la seva evolució dependrà de la voluntat política i de la il·lusió que s’hi posi. Respecte a com s’hauria d’escollir el president de l’AMB, defensa que s’hauria de fer per elecció directe “al final d’un procés en què s’hagi generat una dinàmica.”

 

“La qüestió de l’habitatge i el repte de lluitar contra el canvi climàtic són algunes de les preocupacions principals dels ex alcaldes de Barcelona, que aposten en bloc per desenvolupar una àrea metropolitana forta.”

 

 

 

Narcís Serra, el primer alcalde democràtic de Barcelona després de la dictadura el 1979 i la persona que va demanar, com a alcalde, els Jocs Olímpics per Barcelona 1992, opina que fins que Catalunya no trobi objectius polítics compartits per una gran majoria de catalans, serà molt difícil fer polítiques estables i potents a la ciutat. Molts projectes de gran abast s’han d’enfocar, opina Serra, des de les realitats immediates i partint d’una aproximació metropolitana. Posa d’exemple la gestió dels cementiris, el transport, el port i l’aeroport, entre d’altres qüestions. En aquest context, té clar que: “Cal un esforç col·lectiu, privat i públic” per poder donar resposta a les necessitats de la ciutadania. Gran defensor de l’àrea metropolitana, doncs, està convençut que aquesta s’ha de fer “de baix a dalt, de l’àrea metropolitana a la regió metropolitana”. Barcelona s’ha d’entendre com una plataforma de serveis i el govern de Catalunya “té una necessitat imperiosa de potenciar-la”. Ara bé, també és molt crític amb la classe política del país: “Catalunya té una gran manca de lideratge, de persones que puguin tirar endavant projectes unificadors de la societat catalana. Es tracta d’una mancança política i també econòmica. També passa en el terreny econòmic, cultural i acadèmic.”

Finalment, Pasqual Maragall, va ser un dels alcaldes que més va treballar per definir una estratègia d’acció metropolitana, tal com evoca el cronista i escriptor Xavier Roig. “Per a Pasqual Maragall la batalla metropolitana va ser un compromís gairebé personal”. Estretament lligat a l’objectiu olímpic, Maragall va concebre la dimensió metropolitana per tal de poder competir a nivell internacional. Aquesta àrea s’havia d’estendre al marge de qualsevol frontera administrativa, sobretot per donar resposta a les necessitats residencials, laborals, d’estudi, de lleure i esbarjo, assistencials o comercials. Un dels “reptes” de l’extingida Corporació Metropolitana era millorar la vida a les perifèries municipals, sobretot les zones més degradades i això es va impulsar en el marc del projecte olímpic. Segons Roig, alguns debats actuals estan relacionats amb l’impuls metropolità de Maragall, com ara el creixement i la modernització del Port, del Port vell i dels creuers que van començar a venir a Barcelona amb els Jocs Olímpics. A més, també apunta la potenciació del Consorci de la Zona Franca o l’impuls del Parc Tecnològic del Vallès, entre d’altres.

ALTRES ARTICLES