L’ANGLATERRA METROPOLITANA COM A GRAN MODEL
Per Xavi Casinos, periodista i escriptor
El Financial Times va publicar el passat 16 d’abril un important i estratègic editorial sobre les àrees metropolitanes angleses. El diari de la City reivindicava, a pocs dies de les eleccions locals del 2 de maig, l’èxit econòmic i de governabilitat de les 10 àrees metropolitanes desplegades els darrers anys, i reclamava ampliar les competències i recursos econòmics d’aquests ens supramunicipals i crear-ne de nous. L’editorial, titulat El prometedor experiment d’Anglaterra amb els alcaldes metropolitans, comença així:
En poc més de tres setmanes, els habitants de deu regions metropolitanes d’Anglaterra votaran el seu alcalde local. Escollits per primera vegada fora de Londres el 2017, els alcaldes metropolitans s’han convertit en una rara història d’èxit pel que fa a l’enfocament que té la Gran Bretanya del creixement regional, per altra banda força erràtic i inconsistent. La majoria d’aquests alcaldes actualment són més reconeixibles que els líders de les autoritats locals i els parlamentaris, segons una enquesta de Centre for Cities, un think tank independent de polítiques urbanes. I els que viuen en aquestes zones també donen suport a concedir més poder per als seus alcaldes en la presa de decisions. Alguns líders ja han començat a supervisar accions de millora econòmica, com ara el desenvolupament de xarxes de tramvies i sistemes d’autobusos a la implantació de polítiques per combatre l’escassetat de treballadors per a determinats llocs de feina.
L’editorial significa un important reconeixement a la política local i a les realitats metropolitanes, sovint mancades de fortalesa institucional, malgrat el seu important pes als seus respectius estats com a motors econòmics. De les darreres eleccions locals angleses han sortit els 10 metro mayors, tots laboristes, tret del de la regió Tees Valley, que ha quedat en mans conservadores. Aquests alcaldes d’alcaldes s’estan consolidant com a potents figures polítiques i alguns han aconseguit en els darrers anys ser molt populars.
Anglaterra necessita una descentralització àmplia i profunda. La formulació de polítiques és més eficaç quan es troba en sincronia amb les necessitats locals. Però durant dècades, a les regions angleses els hi ha mancat autonomia o finançament per enfortir les seves economies locals davant l’estructura política altament centralitzada del país. Això ha contribuït al fluix creixement de la productivitat en ciutats de segon rang –incloses antigues potències industrials, com Liverpool, Manchester i Birmingham–, especialment en comparació amb les d’altres nacions avançades. Anglaterra depèn en gran mesura del seu capital per al creixement econòmic però, amb més poders, aquestes ciutats podrien convertir-se en impulsores de gran importància del creixement regional.
Anglaterra hauria d’aprofitar l’èxit dels alcaldes metropolitans per estendre aquest model a altres àrees del país. Diverses àrees urbanes primàries, incloses Leicester, Stoke i ciutats de la costa sud, continuen sense tenir acords de transferència, segons l’Institute for Government. Els alcaldes també haurien d’obtenir més poders gradualment: un control addicional sobre el transport, el talent i la planificació ajudaria enormement al desenvolupament d’estratègies industrials locals coherents. Transferir poders policials de comissionats individuals, d’altra banda, també podria tenir sentit. I, finalment, les àrees descentralitzades necessiten un finançament predictible a llarg termini, fins i tot a través d’una retenció més gran d’impostos i més poders de recaptació d’ingressos. Això tindria com a benefici addicional poder donar als alcaldes un més gran protagonisme en l’èxit de les seves àrees locals.
L’influent rotatiu econòmic no estalvia arguments per afirmar que l’experiment de les àrees metropolitanes ha funcionat, i per aquest motiu reivindica que ha arribat el moment d’aprofundir en el procés anomenat devolution. Va ser iniciat en els temps en que el laborista Anthony Blair era primer ministre. Va consistir en la descentralització de l’estat, en primera instancia amb el retorn de competències a Escòcia, Irlanda del Nord i Gales.
A Anglaterra, la devolution es va centrar en la restitució del Greater London, el govern supramunicipal de la capital britànica i el conjunt de municipis que l’envolten. Aquest havia estat liquidat els anys 80 per Margaret Thatcher, la conservadora Dama de Ferro, que el considerava un contrapoder en mans dels laboristes al seu model d’estat hipercentralitzat.
És esperançador que tant el Partit Conservador com el Laborista vegin els alcaldes metropolitans com una part central dels seus plans de transferència de competències. Però també és rellevant com les donen a conèixer. Tot i que regions com el Gran Manchester, amb Andy Burnham, o les West Midlands, amb Andy Street, són majoritàriament considerades casos d’èxit, l’alcalde de Tees Valley, Ben Houchen, s’ha vist pressionat després que un comitè independent trobés mesures de protecció insuficients per garantir la relació qualitat-preu dels contribuents en un projecte de reurbanització d’una fàbrica d’acer. És crucial fer balanç, doncs, de les lliçons apreses fins ara.
El model del Greater London s’ha anat ampliant els darrers anys a d’altres 10 àrees metropolitanes, nou de les quals tenen la potestat d’escollir el seu metro mayor. Es tracta de les regions del Greater Manchester, el West Midlands —inclou Birmingham—, Liverpool City Region, Tees Valley, West of Englang, Cambridshire and Peterborough, South Yorkshire, North of Tyne i West Yorkshire.
Entre els derrotats per l’aclaparadora victòria dels laboristes destaca el metro mayor de West Midlands, Andy Street, que s’havia fins i tot desmarcat del primer ministre tory Rishi Sunak, que ha quedat molt debilitat. En total, els laboristes han aconseguit 1.017 representants municipals, 199 més dels que tenien fins ara. Els conservadors han perdut 348 y s’han quedat amb només 427.
En primer lloc, la devolution ha de ser un procés incremental. Moltes àrees locals han estat devastades per anys d’austeritat, i no totes les regions tenen la capacitat institucional per assumir immediatament responsabilitats addicionals, inclosos els poders fiscals. La devolution esglaonada pot tenir avantatges. Per exemple, l’Institute for Government recomana que el proper govern posi a prova models de repartiment d’ingressos fiscals en regions més competents com a primer pas cap a una devolution fiscal més gran.
En segon lloc, centrar-se a assolir més acords de transferència no ha de passar per alt la importància de fomentar primer la col·laboració i el compromís de les autoritats locals que formen part del procés. En tercer lloc, és important que els comptes i les polítiques siguin examinats per un organisme d’auditoria.
El Financial Times creu que ha arribat el moment d’anar més lluny en aquest model, al considerar-lo més efectiu per gestionar les necessitats locals dels ciutadans. Un cop passades les eleccions locals a Anglaterra, caldrà seguir aquest procés i com pot influir en la futura institucionalització d’altres regions metropolitanes a Europa.
El govern central continuarà exercint un paper vital en el desenvolupament de les estratègies i infraestructures nacionals generals. També necessita esquivar les difícils decisions sobre quant poder i ingressos fiscals transferir. Els alcaldes metropolitans no seran adequats per a tots els llocs i hi haurà bons líders i també dolents. Però l’experiment funciona. És hora, per tant, d’incrementar els esforços.
Podeu llegir l’article del Financial Times sencer:
El prometedor experiment d’Anglaterra amb els alcaldes metropolitans
Concedir poders més amplis als líders locals podria ajudar a estimular el creixement regional
En poc més de tres setmanes, els habitants de deu regions metropolitanes d’Anglaterra votaran el seu alcalde local. Escollits per primera vegada fora de Londres el 2017, els alcaldes metropolitans s’han convertit en una rara història d’èxit pel que fa a l’enfocament que té la Gran Bretanya del creixement regional, per altra banda força erràtic i inconsistent. La majoria d’aquests alcaldes actualment són més reconeixibles que els líders de les autoritats locals i els parlamentaris, segons una enquesta de Centre for Cities, un think tank independent de polítiques urbanes. I els que viuen en aquestes zones també donen suport a concedir més poder per als seus alcaldes en la presa de decisions. Alguns líders ja han començat a supervisar accions de millora econòmica, com ara el desenvolupament de xarxes de tramvies i sistemes d’autobusos a la implantació de polítiques per combatre l’escassetat de treballadors per a determinats llocs de feina.
Anglaterra necessita una descentralització àmplia i profunda. La formulació de polítiques és més eficaç quan es troba en sincronia amb les necessitats locals. Però durant dècades, a les regions angleses els hi ha mancat autonomia o finançament per enfortir les seves economies locals davant l’estructura política altament centralitzada del país. Això ha contribuït al fluix creixement de la productivitat en ciutats de segon rang –incloses antigues potències industrials, com Liverpool, Manchester i Birmingham–, especialment en comparació amb les d’altres nacions avançades. Anglaterra depèn en gran mesura del seu capital per al creixement econòmic però, amb més poders, aquestes ciutats podrien convertir-se en impulsores de gran importància del creixement regional.
Anglaterra hauria d’aprofitar l’èxit dels alcaldes metropolitans per estendre aquest model a altres àrees del país. Diverses àrees urbanes primàries, incloses Leicester, Stoke i ciutats de la costa sud, continuen sense tenir acords de transferència, segons l’Institute for Government. Els alcaldes també haurien d’obtenir més poders gradualment: un control addicional sobre el transport, el talent i la planificació ajudaria enormement al desenvolupament d’estratègies industrials locals coherents. Transferir poders policials de comissionats individuals, d’altra banda, també podria tenir sentit. I, finalment, les àrees descentralitzades necessiten un finançament predictible a llarg termini, fins i tot a través d’una retenció més gran d’impostos i més poders de recaptació d’ingressos. Això tindria com a benefici addicional poder donar als alcaldes un més gran protagonisme en l’èxit de les seves àrees locals.
És esperançador que tant el Partit Conservador com el Laborista vegin els alcaldes metropolitans com una part central dels seus plans de transferència de competències. Però també és rellevant com les donen a conèixer. Tot i que regions com el Gran Manchester, amb Andy Burnham, o les West Midlands, amb Andy Street, són majoritàriament considerades casos d’èxit, l’alcalde de Tees Valley, Ben Houchen, s’ha vist pressionat després que un comitè independent trobés mesures de protecció insuficients per garantir la relació qualitat-preu dels contribuents en un projecte de reurbanització d’una fàbrica d’acer. És crucial fer balanç, doncs, de les lliçons apreses fins ara.
En primer lloc, la devolució ha de ser un procés incremental. Moltes àrees locals han estat devastades per anys d’austeritat, i no totes les regions tenen la capacitat institucional per assumir immediatament responsabilitats addicionals, inclosos els poders fiscals. La devolució esglaonada pot tenir avantatges. Per exemple, l’Institute for Government recomana que el proper govern posi a prova models de repartiment d’ingressos fiscals en regions més competents com a primer pas cap a una devolució fiscal més gran.
En segon lloc, centrar-se a assolir més acords de transferència no ha de passar per alt la importància de fomentar primer la col·laboració i el compromís de les autoritats locals que formen part del procés. En tercer lloc, és important que els comptes i les polítiques siguin examinats per un organisme d’auditoria.
El govern central continuarà exercint un paper vital en el desenvolupament de les estratègies i infraestructures nacionals generals. També necessita esquivar les difícils decisions sobre quant poder i ingressos fiscals transferir. Els alcaldes metropolitans no seran adequats per a tots els llocs i hi haurà bons líders i també dolents. Però l’experiment funciona. És hora, per tant, d’incrementar els esforços.
Per Xavi Casinos, periodista i escriptor
El Financial Times va publicar el passat 16 d’abril un important i estratègic editorial sobre les àrees metropolitanes angleses. El diari de la City reivindicava, a pocs dies de les eleccions locals del 2 de maig, l’èxit econòmic i de governabilitat de les 10 àrees metropolitanes desplegades els darrers anys, i reclamava ampliar les competències i recursos econòmics d’aquests ens supramunicipals i crear-ne de nous. L’editorial, titulat El prometedor experiment d’Anglaterra amb els alcaldes metropolitans, comença així:
En poc més de tres setmanes, els habitants de deu regions metropolitanes d’Anglaterra votaran el seu alcalde local. Escollits per primera vegada fora de Londres el 2017, els alcaldes metropolitans s’han convertit en una rara història d’èxit pel que fa a l’enfocament que té la Gran Bretanya del creixement regional, per altra banda força erràtic i inconsistent. La majoria d’aquests alcaldes actualment són més reconeixibles que els líders de les autoritats locals i els parlamentaris, segons una enquesta de Centre for Cities, un think tank independent de polítiques urbanes. I els que viuen en aquestes zones també donen suport a concedir més poder per als seus alcaldes en la presa de decisions. Alguns líders ja han començat a supervisar accions de millora econòmica, com ara el desenvolupament de xarxes de tramvies i sistemes d’autobusos a la implantació de polítiques per combatre l’escassetat de treballadors per a determinats llocs de feina.
L’editorial significa un important reconeixement a la política local i a les realitats metropolitanes, sovint mancades de fortalesa institucional, malgrat el seu important pes als seus respectius estats com a motors econòmics. De les darreres eleccions locals angleses han sortit els 10 metro mayors, tots laboristes, tret del de la regió Tees Valley, que ha quedat en mans conservadores. Aquests alcaldes d’alcaldes s’estan consolidant com a potents figures polítiques i alguns han aconseguit en els darrers anys ser molt populars.
Anglaterra necessita una descentralització àmplia i profunda. La formulació de polítiques és més eficaç quan es troba en sincronia amb les necessitats locals. Però durant dècades, a les regions angleses els hi ha mancat autonomia o finançament per enfortir les seves economies locals davant l’estructura política altament centralitzada del país. Això ha contribuït al fluix creixement de la productivitat en ciutats de segon rang –incloses antigues potències industrials, com Liverpool, Manchester i Birmingham–, especialment en comparació amb les d’altres nacions avançades. Anglaterra depèn en gran mesura del seu capital per al creixement econòmic però, amb més poders, aquestes ciutats podrien convertir-se en impulsores de gran importància del creixement regional.
Anglaterra hauria d’aprofitar l’èxit dels alcaldes metropolitans per estendre aquest model a altres àrees del país. Diverses àrees urbanes primàries, incloses Leicester, Stoke i ciutats de la costa sud, continuen sense tenir acords de transferència, segons l’Institute for Government. Els alcaldes també haurien d’obtenir més poders gradualment: un control addicional sobre el transport, el talent i la planificació ajudaria enormement al desenvolupament d’estratègies industrials locals coherents. Transferir poders policials de comissionats individuals, d’altra banda, també podria tenir sentit. I, finalment, les àrees descentralitzades necessiten un finançament predictible a llarg termini, fins i tot a través d’una retenció més gran d’impostos i més poders de recaptació d’ingressos. Això tindria com a benefici addicional poder donar als alcaldes un més gran protagonisme en l’èxit de les seves àrees locals.
L’influent rotatiu econòmic no estalvia arguments per afirmar que l’experiment de les àrees metropolitanes ha funcionat, i per aquest motiu reivindica que ha arribat el moment d’aprofundir en el procés anomenat devolution. Va ser iniciat en els temps en que el laborista Anthony Blair era primer ministre. Va consistir en la descentralització de l’estat, en primera instancia amb el retorn de competències a Escòcia, Irlanda del Nord i Gales.
A Anglaterra, la devolution es va centrar en la restitució del Greater London, el govern supramunicipal de la capital britànica i el conjunt de municipis que l’envolten. Aquest havia estat liquidat els anys 80 per Margaret Thatcher, la conservadora Dama de Ferro, que el considerava un contrapoder en mans dels laboristes al seu model d’estat hipercentralitzat.
És esperançador que tant el Partit Conservador com el Laborista vegin els alcaldes metropolitans com una part central dels seus plans de transferència de competències. Però també és rellevant com les donen a conèixer. Tot i que regions com el Gran Manchester, amb Andy Burnham, o les West Midlands, amb Andy Street, són majoritàriament considerades casos d’èxit, l’alcalde de Tees Valley, Ben Houchen, s’ha vist pressionat després que un comitè independent trobés mesures de protecció insuficients per garantir la relació qualitat-preu dels contribuents en un projecte de reurbanització d’una fàbrica d’acer. És crucial fer balanç, doncs, de les lliçons apreses fins ara.
El model del Greater London s’ha anat ampliant els darrers anys a d’altres 10 àrees metropolitanes, nou de les quals tenen la potestat d’escollir el seu metro mayor. Es tracta de les regions del Greater Manchester, el West Midlands —inclou Birmingham—, Liverpool City Region, Tees Valley, West of Englang, Cambridshire and Peterborough, South Yorkshire, North of Tyne i West Yorkshire.
Entre els derrotats per l’aclaparadora victòria dels laboristes destaca el metro mayor de West Midlands, Andy Street, que s’havia fins i tot desmarcat del primer ministre tory Rishi Sunak, que ha quedat molt debilitat. En total, els laboristes han aconseguit 1.017 representants municipals, 199 més dels que tenien fins ara. Els conservadors han perdut 348 y s’han quedat amb només 427.
En primer lloc, la devolution ha de ser un procés incremental. Moltes àrees locals han estat devastades per anys d’austeritat, i no totes les regions tenen la capacitat institucional per assumir immediatament responsabilitats addicionals, inclosos els poders fiscals. La devolution esglaonada pot tenir avantatges. Per exemple, l’Institute for Government recomana que el proper govern posi a prova models de repartiment d’ingressos fiscals en regions més competents com a primer pas cap a una devolution fiscal més gran.
En segon lloc, centrar-se a assolir més acords de transferència no ha de passar per alt la importància de fomentar primer la col·laboració i el compromís de les autoritats locals que formen part del procés. En tercer lloc, és important que els comptes i les polítiques siguin examinats per un organisme d’auditoria.
El Financial Times creu que ha arribat el moment d’anar més lluny en aquest model, al considerar-lo més efectiu per gestionar les necessitats locals dels ciutadans. Un cop passades les eleccions locals a Anglaterra, caldrà seguir aquest procés i com pot influir en la futura institucionalització d’altres regions metropolitanes a Europa.
El govern central continuarà exercint un paper vital en el desenvolupament de les estratègies i infraestructures nacionals generals. També necessita esquivar les difícils decisions sobre quant poder i ingressos fiscals transferir. Els alcaldes metropolitans no seran adequats per a tots els llocs i hi haurà bons líders i també dolents. Però l’experiment funciona. És hora, per tant, d’incrementar els esforços.
Podeu llegir l’article del Financial Times sencer:
El prometedor experiment d’Anglaterra amb els alcaldes metropolitans
Concedir poders més amplis als líders locals podria ajudar a estimular el creixement regional
En poc més de tres setmanes, els habitants de deu regions metropolitanes d’Anglaterra votaran el seu alcalde local. Escollits per primera vegada fora de Londres el 2017, els alcaldes metropolitans s’han convertit en una rara història d’èxit pel que fa a l’enfocament que té la Gran Bretanya del creixement regional, per altra banda força erràtic i inconsistent. La majoria d’aquests alcaldes actualment són més reconeixibles que els líders de les autoritats locals i els parlamentaris, segons una enquesta de Centre for Cities, un think tank independent de polítiques urbanes. I els que viuen en aquestes zones també donen suport a concedir més poder per als seus alcaldes en la presa de decisions. Alguns líders ja han començat a supervisar accions de millora econòmica, com ara el desenvolupament de xarxes de tramvies i sistemes d’autobusos a la implantació de polítiques per combatre l’escassetat de treballadors per a determinats llocs de feina.
Anglaterra necessita una descentralització àmplia i profunda. La formulació de polítiques és més eficaç quan es troba en sincronia amb les necessitats locals. Però durant dècades, a les regions angleses els hi ha mancat autonomia o finançament per enfortir les seves economies locals davant l’estructura política altament centralitzada del país. Això ha contribuït al fluix creixement de la productivitat en ciutats de segon rang –incloses antigues potències industrials, com Liverpool, Manchester i Birmingham–, especialment en comparació amb les d’altres nacions avançades. Anglaterra depèn en gran mesura del seu capital per al creixement econòmic però, amb més poders, aquestes ciutats podrien convertir-se en impulsores de gran importància del creixement regional.
Anglaterra hauria d’aprofitar l’èxit dels alcaldes metropolitans per estendre aquest model a altres àrees del país. Diverses àrees urbanes primàries, incloses Leicester, Stoke i ciutats de la costa sud, continuen sense tenir acords de transferència, segons l’Institute for Government. Els alcaldes també haurien d’obtenir més poders gradualment: un control addicional sobre el transport, el talent i la planificació ajudaria enormement al desenvolupament d’estratègies industrials locals coherents. Transferir poders policials de comissionats individuals, d’altra banda, també podria tenir sentit. I, finalment, les àrees descentralitzades necessiten un finançament predictible a llarg termini, fins i tot a través d’una retenció més gran d’impostos i més poders de recaptació d’ingressos. Això tindria com a benefici addicional poder donar als alcaldes un més gran protagonisme en l’èxit de les seves àrees locals.
És esperançador que tant el Partit Conservador com el Laborista vegin els alcaldes metropolitans com una part central dels seus plans de transferència de competències. Però també és rellevant com les donen a conèixer. Tot i que regions com el Gran Manchester, amb Andy Burnham, o les West Midlands, amb Andy Street, són majoritàriament considerades casos d’èxit, l’alcalde de Tees Valley, Ben Houchen, s’ha vist pressionat després que un comitè independent trobés mesures de protecció insuficients per garantir la relació qualitat-preu dels contribuents en un projecte de reurbanització d’una fàbrica d’acer. És crucial fer balanç, doncs, de les lliçons apreses fins ara.
En primer lloc, la devolució ha de ser un procés incremental. Moltes àrees locals han estat devastades per anys d’austeritat, i no totes les regions tenen la capacitat institucional per assumir immediatament responsabilitats addicionals, inclosos els poders fiscals. La devolució esglaonada pot tenir avantatges. Per exemple, l’Institute for Government recomana que el proper govern posi a prova models de repartiment d’ingressos fiscals en regions més competents com a primer pas cap a una devolució fiscal més gran.
En segon lloc, centrar-se a assolir més acords de transferència no ha de passar per alt la importància de fomentar primer la col·laboració i el compromís de les autoritats locals que formen part del procés. En tercer lloc, és important que els comptes i les polítiques siguin examinats per un organisme d’auditoria.
El govern central continuarà exercint un paper vital en el desenvolupament de les estratègies i infraestructures nacionals generals. També necessita esquivar les difícils decisions sobre quant poder i ingressos fiscals transferir. Els alcaldes metropolitans no seran adequats per a tots els llocs i hi haurà bons líders i també dolents. Però l’experiment funciona. És hora, per tant, d’incrementar els esforços.
| share: |       |
