LA GRAN BARCELONA

El periodista i escriptor Xavi Casinos analitza com la manca d’una autoritat política, urbanística i econòmica de l’àrea metropolitana ha estat substituïda per iniciativa dels actors públics i privats.

Per Xavi Casinos, periodista i escriptor

“Dentro de pocos momentos, vuestra visita abarcará en su conjunto esta ciudad que se extiende de la montaña al mar y de río a río. Y, si con detenimiento la mira, verá que este inmenso ensanche que rodea la vieja Barcelona es obra exclusiva de la iniciativa individual (…) Mas no verá, no podrá ver, en parte alguna, la acción de la municipalidad barcelonesa (…) porque el ayuntamiento no tiene libertad de acción ni medios económicos para ello (…) Desde la cumbre del Tibidabo veréis los ensanches de Gracia y San Martín, que tienen extensión y vida de grandes ciudades. Pues bien, estos ensanches existen a pesar de la ley”.

Aquests són alguns fragments de l’històric discurs que va pronunciar Francesc Cambó davant el rei Alfons XIII en la seva visita a Barcelona el 7 d’abril de 1904. Va ser un discurs reivindicatiu en el que l’aleshores jove regidor es queixava de la manca d’autonomia política i financera de l’ajuntament per dirigir els destins de la ciutat. Malgrat tot, la capital catalana no havia aturat el seu creixement, tot i que amb “infracción de la ley”, en paraules de Cambó. Feia just set anys que s’havien annexionat a Barcelona els municipis de Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, Sants, Les Corts i Sant Gervasi, i els nuclis d’aquestes poblacions anaven avançant per si sols cap a un continu urbà a través dels seus respectius eixamples, estenent-se per tot el pla. Això és el que el líder de la Lliga li intentava explicar al rei, que Barcelona creixia amb la seva pròpia inèrcia sense que el govern municipal pogués decidir ni regular gaire cosa.

Un segle després, la història, salvant les distàncies, podem dir que es repeteix, però aquest cop en un escenari molt diferent. Si el 1904 Barcelona reivindicava el seu govern, cent anys després, l’àrea metropolitana està molt lluny encara d’aconseguir un executiu amb competències que dirigeixi i coordini el desenvolupament de la ciutat real. El més lluny que s’ha anat va ser quan el 1974, encara en ple tardofranquisme, es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona, a la que més tard es va aferrar l’alcalde Pasqual Maragall per articular i governar una ciutat real que avui aplega 36 municipis i 3,3 milions d’habitants, i que arriba a una població de més de 5 milions i 164 municipis si ho ampliem a la regió metropolitana.

L’aventura de la Corporació va acabar de cop el 1987 quan Jordi Pujol la va liquidar al considerar-la un contrapoder de la Generalitat. Des d’aleshores, l’àrea metropolitana s’ha articulat a través del voluntarisme dels municipis membres i a tenir inicialment competències en matèries que no tenia cap lògica prendre-li, com el transport públic i la gestió de residus i algunes altres que s’han afegit més tard. Però mai ha recuperat l’autoritat urbanística ni l’estructura política, que sí ha reprès Londres a través del Greater London. De fet, Pujol es va inspirar en Margaret Thatcher, que també va liquidar el govern metropolità de la capital britànica, restablert fa uns anys.

No deixa del sorprendre que el tardofranquisme tingués més sensibilitat metropolitana que els governs democràtics posteriors, perquè en aquests moments no es tracta tan sols de la desconfiança de la Generalitat, sinó també d’alguns dels municipis, reticents a perdre part de les seves competències en favor d’una administració supramunicipal. Abans de crear la Corporació Metropolitana, el 1960, l’alcalde José María de Porcioles ja havia aconseguit, sota la protecció política del ministre franquista Laureano López Rodó, una llei especial per a Barcelona que li permetia, entre d’altres coses, endeutar-se per afrontar inversions, que era precisament una de les reivindicacions de Cambó a Alfons XIII el 1904.

La situació avui pel que fa al desenvolupament de l’àrea metropolitana és, com dèiem al principi, similar a la de Barcelona de principis del segle XX: s’està començant a desenvolupar per ella mateixa davant la manca d’autoritat política i urbanística. Així, podem identificar algunes iniciatives que van consolidant urbanísticament la cohesió metropolitana, una selecció de les quals es detallaran a continuació i que van de la cultura a la sanitat i de l’esport a la Fira.

El Cercle d’Economia va impulsar el 1973, un any abans de la creació de la Corporació Metropolitana, una històrica publicació titulada Gestión o caos. El àrea metropolitana de Barcelona. En ella, feia un anàlisi dels problemes, sobretot urbanístics, del territori. Tots ells tenien com a comú denominador la manca d’un ordenament global i d’un poder institucionalitzat amb capacitat de gestió i decisió. La Corporació Metropolitana, primer, i el Pla General Metropolità de 1976, després, van intentar posar remei, però el territori estava molt desestructurat i amb profundes desigualtats socials, i ple de polígons d’habitatges sense serveis construïts durant el desarrollisme sota el criteri del barraquisme vertical. Barcelona, a més, expulsava cap als municipis veïns infraestructures molestes, com depuradores, tèrmiques, incineradores i abocadors. Fins i tot el barri de la Mina va ser traspassat a Sant Adrià del Besòs.

Avui, la situació ha millorat. La xarxa de transport públic, tot i que encara insuficient en alguns aspectes, vertebra pràcticament tot el continu urbà, entre metro, autobusos, Ferrocarrils i rodalies. I ara es dona la circumstància que des de fa uns anys Barcelona ha començat a expulsar activitats que aporten valor al municipis veïns i, en conseqüència, a tota l’àrea metropolitana.

Un dels municipis més beneficiats ha estat L’Hospitalet. A partir de 1995 es va construir l’ampliació de la Fira en terrenys del polígon Pedrosa, pràcticament la seva totalitat en el terme municipal de la segona ciutat de Catalunya. La Fira, a més de l’impacte en la fiscalitat del consistori, ha fet de motor del districte econòmic i hoteler desenvolupat al voltant de la plaça Europa, resultat del cobriment de la Gran Via. Així, a L’Hospitalet té lloc el més important esdeveniment relacionat amb la telefonia, el Mobile World Congress, que abans de la pandèmia atreia més de 100.000 visitants, xifra que espera superar un cop finalitzin les restriccions degudes al covid. Per aquest motiu, s’està ja ampliant el recinte en el que havia estat la fàbrica Porcelanosa.

En el terreny de la cultura i la creació, L’Hospitalet porta anys treballant en un projecte altament estratègic com és el del Districte Cultural, que té el seu punt neuràlgic en un antic polígon industrial que el creixement de la ciutat en les darreres dècades ha deixat situat en el centre del municipi. Es tracta d’un conjunt de naus i edificis que han quedat en bona part obsolets per la industria, però que en canvi són molt idonis per activitats culturals, tallers d’artistes i seus de pimes dedicades a les indústries creatives. Actualment, hi ha uns 500 operadors del sector ubicats en el polígon atrets pels preus competitius respecte Barcelona. Instal·lar-s’hi es tradueix també en bonificacions fiscals establertes per l’ajuntament i gaudir d’una zona ben comunicada, gairebé en el centre de l’àrea metropolitana i prop també de l’aeroport. Per tot això, algú va batejar L’Hospitalet com el Brooklynn de Barcelona.

I sense abandonar encara la segona ciutat de Catalunya, cal parlar d’un altre projecte altament estratègic com el clúster biomèdic que s’articula amb els hospitals de Bellvitge i Duran i Reynalds, el campus de medicina i ciències de la salut de la Universitat de Barcelona i els centres d’investigació ICO i Idibell. La propera cobertura de la Gran Via en aquest tram permetrà gestionar sol perquè al voltant d’aquests centres es puguin instal·lar empreses relacionades amb la indústria biomèdica. Tot i que està més allunyat, l’hospital infantil de Sant Joan de Déu, a Esplugues de Llobregat, s’ha adherit també al clúster.

La propera instal·lació en la zona esportiva de la Diagonal de la Universitat de Barcelona de l’ampliació de l’Hospital Clínic completarà d’aquí uns anys la que serà una de les més potents concentracions sanitàries d’Europa. El futur Clínic s’aixecarà en una zona que llinda amb Esplugues i L’Hospitalet i, per tant, serà també un element que cosirà el territori en aquesta zona de l’àrea metropolitana que avui dia no acaba d’estar resolta urbanísticament.

Malgrat la manca d’autoritat urbanística i política a l’estil del Greater London, poc a poc els gran projectes residencials que es desenvolupen dins del continu urbà s’estan dissenyant amb criteris metropolitans i de cosir territoris. Per citar només un exemple, parlarem de la promoció de més de 2.000 habitatges que s’està fent en el que va ser l’antiga fàbrica Montesa, a Esplugues. Es tracta d’11 hectàrees en les que també hi haurà equipaments públics, zones verdes i nous vials que connectaran amb les zones veïnes de Cornellà i L’Hospitalet. Quan estigui desenvolupada es convertirà en una àrea estratègica no només per Esplugues, sinó pel conjunt de l’àrea.

Una experiència de cosit metropolità s’està donant també a l’altre extrem de Barcelona en el denominat Eix Besòs, que inclou cinc municipis: Barcelona, Badalona, Santa Coloma, Sant Adrià i Montcada i Reixac. En aquest cas, es tracta de coordinar el conjunt d’activitats i projectes en desenvolupament que tenen lloc en aquesta franja del territori metropolità històricament maltractada. L’objectiu és regenerar una zona amb gran desigualtats socials i urbanístiques i en la que es barregen usos residencials amb industrials i que té importants necessitats estructurals i de millores en comunicació.

L’esport també té un important paper cohesionador. En aquest sentit, al marge que la inversió en equipaments esportius ha estat molt important des dels ajuntaments democràtics, així com per ens supramunicipals com l’àrea metropolitana i la Diputació de Barcelona, és rellevant ressaltar el paper com a reequilibrador territorial que han tingut els dos grans clubs de la ciutat, el FC Barcelona i el RCD Espanyol. Tots dos tenen les seves respectives ciutats esportives a Sant Joan Despí i Sant Adrià. L’Espanyol, a més, va aixecar el seu nou estadi a Cornellà, i el Camp Nou es va construir al costat de la Riera Blanca, el carrer que separa Barcelona de L’Hospitalet, el que va contribuir en el seu dia a acostar les dues ciutats.

També cal destacar, des de l’àmbit cultural de nou, la gran labor cohesionadora de les biblioteques de la Xarxa de la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona. En aquest moments, la província compta amb 233 biblioteques, la majoria de les quals es concentren a l’àrea metropolitana, amb uns gran estàndards de qualitat en les instal·lacions i serveis. Qualsevol usuari pot consultar en qüestió d’hores qualsevol llibre que formi part del fons de qualsevol biblioteca de la xarxa. En aquests moments, la xarxa de biblioteques municipals de la província de Barcelona suma més de 2,2 milions de carnets de lectors, el que la col·loca en el club més gran de Barcelona.

Conclusió, de la mateixa manera que va passar amb la Barcelona en expansió de finals del segle XIX i principis del XX, la manca d’una autoritat política, urbanística i econòmica de l’àrea metropolitana ha estat substituïda per la pròpia iniciativa dels actors públics i privats. En altres paraules, la realitat metropolitana s’està imposant i està consolidant la ciutat real, amb més lentitud, però el fenomen és palpable ja en el territori.

Es diu que el segle XXI és el de les grans metròpolis, veritables motors econòmics dels seus respectius països i àrees d’influència. Els beneficis de la col·laboracions entre ciutats veïnes i fins i tot entre metròpolis és evident. Henry Cisneros, qui va ser alcalde de San Antonio (Texas) als anys 80, utilitzava la fórmula 2+2=5 per il·lustrar que quan les ciutats treballen en objectius comuns, el tot sempre acaba resultant major que la suma de les parts. Malgrat tot, l’autoritat política efectiva de l’àrea metropolitana de Barcelona, d’una gran Barcelona, és la gran assignatura pendent de la democràcia. Ho han impedit un conjunt de recels i egos polítics i partidistes. Més enllà d’aquests motius, no té sentit que ciutats d’una mateixa àrea metropolitana competeixen entre elles en un món globalitzat en el que són les metròpolis les que han de competir.

Pasqual Maragall, el polític més compromès amb el fet metropolità, va dir en el seu discurs de pressa de possessió com a alcalde Barcelona, el 2 de desembre de 1982: “La Barcelona d’avui es va fer amb una certa brutalitat creadora. La Barcelona metropolitana es farà amb respecte”. Malauradament, la liquidació de la Corporació Metropolitana va frustrar el projecte.

Per Xavi Casinos, periodista i escriptor

“Dentro de pocos momentos, vuestra visita abarcará en su conjunto esta ciudad que se extiende de la montaña al mar y de río a río. Y, si con detenimiento la mira, verá que este inmenso ensanche que rodea la vieja Barcelona es obra exclusiva de la iniciativa individual (…) Mas no verá, no podrá ver, en parte alguna, la acción de la municipalidad barcelonesa (…) porque el ayuntamiento no tiene libertad de acción ni medios económicos para ello (…) Desde la cumbre del Tibidabo veréis los ensanches de Gracia y San Martín, que tienen extensión y vida de grandes ciudades. Pues bien, estos ensanches existen a pesar de la ley”.

Aquests són alguns fragments de l’històric discurs que va pronunciar Francesc Cambó davant el rei Alfons XIII en la seva visita a Barcelona el 7 d’abril de 1904. Va ser un discurs reivindicatiu en el que l’aleshores jove regidor es queixava de la manca d’autonomia política i financera de l’ajuntament per dirigir els destins de la ciutat. Malgrat tot, la capital catalana no havia aturat el seu creixement, tot i que amb “infracción de la ley”, en paraules de Cambó. Feia just set anys que s’havien annexionat a Barcelona els municipis de Gràcia, Sant Andreu, Sant Martí, Sants, Les Corts i Sant Gervasi, i els nuclis d’aquestes poblacions anaven avançant per si sols cap a un continu urbà a través dels seus respectius eixamples, estenent-se per tot el pla. Això és el que el líder de la Lliga li intentava explicar al rei, que Barcelona creixia amb la seva pròpia inèrcia sense que el govern municipal pogués decidir ni regular gaire cosa.

Un segle després, la història, salvant les distàncies, podem dir que es repeteix, però aquest cop en un escenari molt diferent. Si el 1904 Barcelona reivindicava el seu govern, cent anys després, l’àrea metropolitana està molt lluny encara d’aconseguir un executiu amb competències que dirigeixi i coordini el desenvolupament de la ciutat reial. El més lluny que s’ha anat va ser quan el 1974, encara en ple tardofranquisme, es va crear la Corporació Metropolitana de Barcelona, a la que més tard es va aferrar l’alcalde Pasqual Maragall per articular i governar una ciutat reial que avui aplega 36 municipis i 3,3 milions d’habitants, i que arriba a una població de més de 5 milions i 164 municipis si ho ampliem a la regió metropolitana.