LA BARCELONA SOCIAL
Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg
Des de fa segles, el caràcter barceloní s’ha forjat a través d’una societat civil que ha entès el benestar comú com una responsabilitat compartida. Assumir aquesta responsabilitat és, de fet, un dels nostres tret d’identitat més profunds. Neix de la convicció que l’autonomia ciutadana i la col·laboració són el millor motor de progrés possible. Que actuar, organitzar-se i fer costat als altres és la vocació natural d’una comunitat viva que creu en si mateixa.
Aquest és el punt de partida de “La Barcelona Social”. Una sèrie d’articles que vol posar rostre a les fundacions i iniciatives que sostenen les costures de la metròpoli: projectes d’impacte que porten al present els valors atemporals de la nostra ciutat.
“La Barcelona Social” vol cartografiar un teixit ciutadà que actua amb una enorme eficàcia des de la proximitat, l’empatia i els fets tangibles. Una demostració palpable que la societat barcelonina manté intacte el seu vigor i sap liderar el seu propi futur. Perquè la veritable solidesa d’una societat es mesura, per damunt de tot, amb la voluntat autònoma dels seus ciutadans i institucions de fer avançar l’entorn del qual formen part.
La Fundació Roure i l’ànima de Barcelona
Darrere la postal cosmopolita, existeix una Barcelona invisibilitzada la realitat de la qual només es desxifra de portes endins.
És la ciutat de les desenes de milers de persones grans que transiten pels marges de la soledat no volguda. La de famílies senceres atrapades en la precarietat, per a qui tenir feina ja no garanteix omplir la nevera o mantenir un sostre.
Una metròpolis complexa, on abunden els reptes socials, però on també emergeix una i altra vegada un dels trets més lluminosos del caràcter barceloní: la determinació de no deixar caure mai el proïsme.
Un dels emblemes contemporanis d’aquest compromís té el seu cor al centre històric de la ciutat, Ciutat Vella. Porta el nom de Fundació Roure, una entitat presidida per la religiosa Llum Delàs.
Arrelada als barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquesta entitat privada es dedica en cos i ànima a atendre les necessitats més bàsiques de les persones invisibilitzades del centre de la ciutat global: des de persones grans a famílies atrapades a la vulnerabilitat extrema.
Fugint de l’assistencialisme clàssic, busca oferir les eines necessàries perquè cada persona atesa pugui recuperar l’autonomia i les regnes de la seva pròpia vida. La Fundació Roure actua, per dir-ho així, com a una muralla veïnal en una Barcelona on el desarrelament, la precarietat i la soledat representen una amenaça contínua.
Per donar resposta a les necessitats alimentàries de persones en situació de vulnerabilitat, la Fundació impulsa el seu “Rebost Comunitari” i els “Àpats en Família”.
Més enllà de la seva funció més immediata d’eliminar la fam a Barcelona, tots dos projectes apuntalen la missió humana de la Fundació: preservar la dignitat de qui acudeix als seus serveis. O el que és el mateix, retornar-li l’autoestima i l’autonomia a l’usuari.
Per això, al “Rebost Comunitari”, els usuaris entren i trien allò que necessiten. Ho fan en un entorn que respecta la seva capacitat de decisió, com si fos un supermercat més, evitant les cues i les imatges de misèria.
La idea és simple: escoltar, acollir i ajudar les famílies i persones que ho necessiten, però sense deixar mai de tractar-les com a iguals. Perquè ho són.
És la mateixa dignitat que es respira a les “Dutxes Socials”. O a la “Bugaderia Solidària”, un motor d’inserció sociolaboral a través de l’ocupació per a persones migrades o vulnerables.
Però reconèixer la dignitat de cada persona no passa únicament per garantir un plat a taula o roba neta. Les condicions materials són fonamentals, per suposat. Però la visió holística de la persona, la que regeix la feina de la Fundació, exigeix també curar la xacra de la soledat.
Davant l’aïllament de la tercera edat, l’entitat ha impulsat programes per fomentar les relacions intergeneracionals. El projecte “Viure i Conviure”, per exemple, connecta estudiants universitaris amb persones grans que viuen soles sense desitjar-ho.
Amb una sola idea s’aborden dues grans vulnerabilitats urbanes, com són la soledat i l’habitatge, i es teixeixen vincles reals de convivència.
La soledat de les persones grans arriba també a qui està en el propi domicili necessitat i sense recursos econòmics per ser atès degudament. El projecte de serveis a domicili arriba cada dia a més persones. I Roure compta també amb un Centre de Dia, de 30 places, on un dels objectius és precisament mantenir el grau d’autonomia més alt possible.
”La Fundació Roure ens ensenya que assumir el destí del proïsme com a propi ens eleva com a societat.” |
Altres projectes de la Fundació, com el Taller i Escola de Costura Emili Papirer, continuen l’aposta transversal per l’autonomia. Allà, el repic rítmic de les màquines de cosir fa de banda sonora a la recuperació personal. Homes i dones en situació de vulnerabilitat es formen en un ofici i assumeixen encàrrecs i responsabilitats en un entorn professional. I, amb la seva feina, contribueixen a l’economia productiva del seu entorn.
Però la feina no acaba aquí. La varietat de projectes dona testimoni del caràcter polifacètic de les noves pobreses.
La botiga solidària, en marxa des de fa dècades, és un exemple d’economia circular. Afavoreix que famílies amb pocs recursos puguin adquirir roba i altres objectes en bon estat a preus assequibles. Sense comprometre la qualitat. Però de poc serveix tenir cobert el front de la roba si les factures energètiques t’enfonsen en la misèria. Per això, l’any 2019, la Fundació Roure va iniciar una col·laboració amb Naturgy per a rehabilitar les llars d’aquestes famílies en situació de vulnerabilitat i combatre així la pobresa energètica.
Apuntalar aquest desplegament a Ciutat Vella exigeix un motor humà incansable. La Fundació compta amb un grup inestimable de centenars de voluntaris regulars. Són ells, juntament amb un equip de 62 treballadors, els qui sostenen la maquinària.
Aquest múscul social i humà actua, a més, com a catalitzador. Aglutina la solidaritat d’altres actors del món barceloní, des d’empreses amb presència a Catalunya a altres fundacions col·laboradores. Aquest ajut pren diferents formes. En alguns casos, les entitats donen subvencions per la compra d’aliments, o pel projecte del Rebost Comunitari. En d’altres, les empreses opten per fer recollides periòdiques d’aliments entre els seus treballadors per donar-los al Rebost. També n’hi ha que opten per donar aliments en espècie de forma periòdica.
Però l’impacte profund d’aquesta rebel·lió contra la precarietat requereix, també, visió estratègica. L’ànima d’aquest propòsit és la seva presidenta, Llum Delàs, una religiosa del Sagrat Cor amb dècades d’experiència trepitjant el barri. Algú capaç de pujar escales fosques per posar nom i cognoms a cada urgència invisible, i que ho porta fent, rodejada d’un equip incansable de col·laboradors, des de fa dècades.
Aquestes dècades de servei obstinat han demostrat la necessitat d’un projecte com el de la Fundació Roure.
Si les administracions públiques tenen encomanat traçar les línies mestres de l’assistència social, l’escala humana de la vulnerabilitat exigeix una mirada de proximitat. L’agilitat i el caliu necessaris només poden néixer des de l’arrel del mateix barri. Treballant des de baix, com la Llum i el seu equip, es poden afrontar els problemes cara a cara, de manera gairebé artesanal.
Aquest espai d’acció directa no competeix amb ningú. Tampoc és un pedaç del sistema, que busca cobrir forats de manera temporal. Amb tants projectes a l’esquena, pot semblar complicat, de fet, resumir què és. Potser, tornant al principi, no deixa de ser allò que sembla: un ecosistema natural, on la iniciativa ciutadana dels barcelonins desplega la seva millor versió.
En botànica, el roure simbolitza la resistència. Un arbre de fusta impenetrable que manté les seves arrels ancorades a la terra, pervivint a qualsevol tempesta.
Així mateix succeeix amb la Fundació Roure. Ens ensenya que assumir el destí del proïsme com a propi ens eleva com a societat. Assegurant-se, també, que l’ànima de Barcelona roman intacta i ben arrelada.
Per Josep Adolf Martí i Bouis, filòsof i teòleg
Des de fa segles, el caràcter barceloní s’ha forjat a través d’una societat civil que ha entès el benestar comú com una responsabilitat compartida. Assumir aquesta responsabilitat és, de fet, un dels nostres tret d’identitat més profunds. Neix de la convicció que l’autonomia ciutadana i la col·laboració són el millor motor de progrés possible. Que actuar, organitzar-se i fer costat als altres és la vocació natural d’una comunitat viva que creu en si mateixa.
Aquest és el punt de partida de “La Barcelona Social”. Una sèrie d’articles que vol posar rostre a les fundacions i iniciatives que sostenen les costures de la metròpoli: projectes d’impacte que porten al present els valors atemporals de la nostra ciutat.
“La Barcelona Social” vol cartografiar un teixit ciutadà que actua amb una enorme eficàcia des de la proximitat, l’empatia i els fets tangibles. Una demostració palpable que la societat barcelonina manté intacte el seu vigor i sap liderar el seu propi futur. Perquè la veritable solidesa d’una societat es mesura, per damunt de tot, amb la voluntat autònoma dels seus ciutadans i institucions de fer avançar l’entorn del qual formen part.
La Fundació Roure i l’ànima de Barcelona
Darrere la postal cosmopolita, existeix una Barcelona invisibilitzada la realitat de la qual només es desxifra de portes endins.
És la ciutat de les desenes de milers de persones grans que transiten pels marges de la soledat no volguda. La de famílies senceres atrapades en la precarietat, per a qui tenir feina ja no garanteix omplir la nevera o mantenir un sostre.
Una metròpolis complexa, on abunden els reptes socials, però on també emergeix una i altra vegada un dels trets més lluminosos del caràcter barceloní: la determinació de no deixar caure mai el proïsme.
Un dels emblemes contemporanis d’aquest compromís té el seu cor al centre històric de la ciutat, Ciutat Vella. Porta el nom de Fundació Roure, una entitat presidida per la religiosa Llum Delàs.
Arrelada als barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, aquesta entitat privada es dedica en cos i ànima a atendre les necessitats més bàsiques de les persones invisibilitzades del centre de la ciutat global: des de persones grans a famílies atrapades a la vulnerabilitat extrema.
Fugint de l’assistencialisme clàssic, busca oferir les eines necessàries perquè cada persona atesa pugui recuperar l’autonomia i les regnes de la seva pròpia vida. La Fundació Roure actua, per dir-ho així, com a una muralla veïnal en una Barcelona on el desarrelament, la precarietat i la soledat representen una amenaça contínua.
Per donar resposta a les necessitats alimentàries de persones en situació de vulnerabilitat, la Fundació impulsa el seu “Rebost Comunitari” i els “Àpats en Família”.
Més enllà de la seva funció més immediata d’eliminar la fam a Barcelona, tots dos projectes apuntalen la missió humana de la Fundació: preservar la dignitat de qui acudeix als seus serveis. O el que és el mateix, retornar-li l’autoestima i l’autonomia a l’usuari.
Per això, al “Rebost Comunitari”, els usuaris entren i trien allò que necessiten. Ho fan en un entorn que respecta la seva capacitat de decisió, com si fos un supermercat més, evitant les cues i les imatges de misèria.
La idea és simple: escoltar, acollir i ajudar les famílies i persones que ho necessiten, però sense deixar mai de tractar-les com a iguals. Perquè ho són.
És la mateixa dignitat que es respira a les “Dutxes Socials”. O a la “Bugaderia Solidària”, un motor d’inserció sociolaboral a través de l’ocupació per a persones migrades o vulnerables.
Però reconèixer la dignitat de cada persona no passa únicament per garantir un plat a taula o roba neta. Les condicions materials són fonamentals, per suposat. Però la visió holística de la persona, la que regeix la feina de la Fundació, exigeix també curar la xacra de la soledat.
Davant l’aïllament de la tercera edat, l’entitat ha impulsat programes per fomentar les relacions intergeneracionals. El projecte “Viure i Conviure”, per exemple, connecta estudiants universitaris amb persones grans que viuen soles sense desitjar-ho.
Amb una sola idea s’aborden dues grans vulnerabilitats urbanes, com són la soledat i l’habitatge, i es teixeixen vincles reals de convivència.
La soledat de les persones grans arriba també a qui està en el propi domicili necessitat i sense recursos econòmics per ser atès degudament. El projecte de serveis a domicili arriba cada dia a més persones. I Roure compta també amb un Centre de Dia, de 30 places, on un dels objectius és precisament mantenir el grau d’autonomia més alt possible.
”La Fundació Roure ens ensenya que assumir |
Altres projectes de la Fundació, com el Taller i Escola de Costura Emili Papirer, continuen l’aposta transversal per l’autonomia. Allà, el repic rítmic de les màquines de cosir fa de banda sonora a la recuperació personal. Homes i dones en situació de vulnerabilitat es formen en un ofici i assumeixen encàrrecs i responsabilitats en un entorn professional. I, amb la seva feina, contribueixen a l’economia productiva del seu entorn.
Però la feina no acaba aquí. La varietat de projectes dona testimoni del caràcter polifacètic de les noves pobreses.
La botiga solidària, en marxa des de fa dècades, és un exemple d’economia circular. Afavoreix que famílies amb pocs recursos puguin adquirir roba i altres objectes en bon estat a preus assequibles. Sense comprometre la qualitat. Però de poc serveix tenir cobert el front de la roba si les factures energètiques t’enfonsen en la misèria. Per això, l’any 2019, la Fundació Roure va iniciar una col·laboració amb Naturgy per a rehabilitar les llars d’aquestes famílies en situació de vulnerabilitat i combatre així la pobresa energètica.
Apuntalar aquest desplegament a Ciutat Vella exigeix un motor humà incansable. La Fundació compta amb un grup inestimable de centenars de voluntaris regulars. Són ells, juntament amb un equip de 62 treballadors, els qui sostenen la maquinària.
Aquest múscul social i humà actua, a més, com a catalitzador. Aglutina la solidaritat d’altres actors del món barceloní, des d’empreses amb presència a Catalunya a altres fundacions col·laboradores. Aquest ajut pren diferents formes. En alguns casos, les entitats donen subvencions per la compra d’aliments, o pel projecte del Rebost Comunitari. En d’altres, les empreses opten per fer recollides periòdiques d’aliments entre els seus treballadors per donar-los al Rebost. També n’hi ha que opten per donar aliments en espècie de forma periòdica.
Però l’impacte profund d’aquesta rebel·lió contra la precarietat requereix, també, visió estratègica. L’ànima d’aquest propòsit és la seva presidenta, Llum Delàs, una religiosa del Sagrat Cor amb dècades d’experiència trepitjant el barri. Algú capaç de pujar escales fosques per posar nom i cognoms a cada urgència invisible, i que ho porta fent, rodejada d’un equip incansable de col·laboradors, des de fa dècades.
Aquestes dècades de servei obstinat han demostrat la necessitat d’un projecte com el de la Fundació Roure.
Si les administracions públiques tenen encomanat traçar les línies mestres de l’assistència social, l’escala humana de la vulnerabilitat exigeix una mirada de proximitat. L’agilitat i el caliu necessaris només poden néixer des de l’arrel del mateix barri. Treballant des de baix, com la Llum i el seu equip, es poden afrontar els problemes cara a cara, de manera gairebé artesanal.
Aquest espai d’acció directa no competeix amb ningú. Tampoc és un pedaç del sistema, que busca cobrir forats de manera temporal. Amb tants projectes a l’esquena, pot semblar complicat, de fet, resumir què és. Potser, tornant al principi, no deixa de ser allò que sembla: un ecosistema natural, on la iniciativa ciutadana dels barcelonins desplega la seva millor versió.
En botànica, el roure simbolitza la resistència. Un arbre de fusta impenetrable que manté les seves arrels ancorades a la terra, pervivint a qualsevol tempesta.
Així mateix succeeix amb la Fundació Roure. Ens ensenya que assumir el destí del proïsme com a propi ens eleva com a societat. Assegurant-se, també, que l’ànima de Barcelona roman intacta i ben arrelada.
| share: |       |
