DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ

Cal revisar a fons el model caduc de la ciutat industria/serveis que encara fixa Barcelona i impulsar el concepte de Districte Innovador, que no respon als límits administratius de l’Àrea Metropolitana.

Josep-Maria Ureta, periodista.

¿Has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit? Adam va respondre: La dona que has posat al meu costat m’ha ofert el fruit de l’arbre i n’he menjat. Llavors el Senyor-Déu va preguntar a Eva i ella va respondre: La serp m’ha enganyat i n’he menjat.
(Gènesi, 3. 11-14)

Aquest passatge de la Bíblia ha servit a l’expert en computació i filòsof Judea Pearl per escriure un text apassionant, El libro del porqué (Pasado/Presente, 2020), que convida a saber distingir entre causa i efecte. A Pearl, jueu, li crida l’atenció que mentre Jahvè pregunta què han fet, Adam i Eva responen per què ho han fet. Defugen la pregunta principal. Distingir entre què i perquè encara és la distància amplia entre la intel·ligència humana i l’artificial, i va per llarg.
El 2020 ens ha portat a una dimensió inesperada, fer-nos preguntes bàsiques sobre la nostra fragilitat humana planetària. ¿És un què o un per què? La immediatesa de resposta del sector de salut mundial (atendre als afectats) i el científic (vacunes) és el més esperançador, però defuig altra vegada el fons de la qüestió: ¿què i per què s’ha fet malament?

L’anomenada bíblia del món econòmic mundial és la britànica The Economist. La seva icònica portada de desembre de cada any corresponent al 2020 (excepcionalment publicada el novembre) sobre què ens esperava pel 2021 va ser astuta: una captació de pantalla d’una màquina d’escurabutxaques on hi sortien tota mena de possibilitats de poder arrenglerar els tres pictogrames que et donen premi. O sigui, no sabien què ens depararà el 2021, però a pàgines interiors feien un eikosileg (20 preceptes), del què pot passar a partir d’ara. Venen a dir que el paradís dels 1980-2020 són mamuts de relacions industria-serveis en extinció, al menys en el concepte de proximitat.

La feina no presencial seguirà, diuen els redactors saberuts, potser massa centrats en Londres com a proveïdora de serveis globals, però hi afegeixen un seguit de conceptes innovadors quant a urbanisme i governament prou indiciaris: l’anomenada deslocalització de determinats serveis cap a zones allunyades és limitada. Per més que es digui, els treballadors vinculats a grans empreses de tota mena hauran d’anar a reunions a la antiga oficina cada mes. Tanmateix, aquesta reorganització de feina a casa i anada a les oficines propicia un canvi substancial: l’aparició de nous centres de trobada dissenyats per fer reunions més a prop de casa i on hi haurà serveis integrats (bars, botigues, perruqueries) on s’hi anirà de tant en tant per motius de feina. La descripció de The Economist, és tan imaginativa com premonitòria.

“La reorganització de feina a casa i anada a les oficines propicia un canvi substancial: l’aparició de nous centres de trobada dissenyats per fer reunions més a prop de casa i on hi haurà serveis integrats.”

Seria un desordre bíblic pensar que tot això és irremeiable perquè no esperàvem una pandèmia. Error de confondre què i per què. Ja ens avisaven de fa dècades que hem de canviar els nostres paràmetres d’actuació per la disrupció del món digital i el seu creixement exponencial. El tecnòleg Miquel Barceló, un dels precursors del 22@ —del qual ja diu que cal superar— ha redefinit la seva anàlisi del creixement de les grans ciutats i el entorn (sempre Barcelona com a referència, però sense límits) en el recent Innocities, (edició pròpia que es pot trobar a la llibreria Nollegiu del Poble Nou), on revisa la caducitat dels models encara vigents del segle XX en la concepció de ciutats industrials d’èxit i proposa un concepte tan abstracte com entenedor, el Districte Innovador. “Quan a una societat hi ha gent formada, impregna a la resta”.

Cal revisar a fons el model caduc de la ciutat industria/serveis que encara fixa Barcelona i impulsar el concepte de Districte Innovador, que no respon als límits administratius de l’Àrea Metropolitana, limitada a gestionar l’abastiment d’aigua, l’eliminació de residus i la xarxa de transports públics. Encara no inclou res vinculat a la societat del coneixement, les xarxes de comunicació que garanteixen a totes les empreses l’accés a les dades que necessiten a un preu assequible.

A la Jornada dels Economistes del 2018, el professor d’Economia de la UAB Joan Trullén va insistir: “L’economia del coneixement és densa en ocupació i necessita més que abans de condicions urbanes favorables”. Pensant que Barcelona és part de la 11ª megaregió del món (d’Alacant a Lió), avisa: “el creixement ha de ser inclusiu i millorar la redistribució de la renda dins l’àrea contemplada”.

El canadenc Richard Florida és una altra autoritat en espais urbans. Fa una dècada ja va descriure (Les ciutats creatives, Pòrtic 2011) amb precisió tant l’emergència de les classes creatives vinculades al món digital com els seus efectes. Barcelona com a cap d’una àrea més gran hi surt en bona posició per població i ocupació, però no tant per PIB, o sigui, aprova justet en innovació.

Florida descriu ara els models de societats canviants a The big great reset (versió espanyola a Planeta), on reset és traduïble per “reajustar”. Insisteix en els canvis d’hàbits de consum i de propietat. Però just a finals del 2020 reapareix, ¡ep!, el creador del Fòrum de Davos i guru mundial Klaus Schwab, en un llibre acabat de cuinar, Covid-19 The great reset, on confirma que la pandèmia ho canvia tot i proposa el necessari per tenir un món més inclusiu i resistent. Ja no es tracta de reajustar sinó de recompondre. El verb anglès reset és el mateix, el significat, no.

Un altre estudiós de les metròpolis de tot el mon és el catedràtic del Iese Xavier Vives. Fa menys d’un any va descriure a La Vanguardia els canvis irreversibles de la pandèmia: menys mundialització econòmica i més producció local; i també que cal “revisar la densitat urbana i el transport”. Vives, un analista molt precís, va presentar el 2009 a l´IEC un model d’avaluació global amb dades de tota mena (un centenar) per saber si un espai metropolità té potencia de desenvolupament. Tres eixos d’atracció: esbarjo (turisme i congressos), innovació i capacitat de ser seu d’empreses. Llavors, la conclusió de Vives era que Barcelona estava en bona posició relativa en el conjunt de 59 regions metropolitanes mundials. Sumava el turisme, restava ser seu d’empreses i equilibrava l’emergent xarxa de centres de recerca i petites empreses amb prou talent per créixer. Avui només aquesta tercera té potencial de liderar la metròpoli.

I si tornem al Gènesi, a la pregunta de què cal fer per la pandèmia la resposta ha de ser, “es que és una sindèmia” (sin-, de sinergia) la coexistència coincident de fenòmens diversos que duen a un canvi social. El perquè: hem canviat el model urbà perquè la innovació afecta tots els àmbits, no només la pandèmia.

L’ecologia és la nova economia, perquè ofereix oportunitats per a desenvolupar noves formes de producció, de consum, d’intercanvi i de foment de la vida, que no posin en perill la nostra pròpia existència en el planeta i que permeten atreure talent i definir nous lideratges en el món.