TURISME NOUS TERRITORIS, MÉS GESTIÓ
El president de la Fundació KIMbcn defensa que el turisme s’ha d’abordar des d’una perspectiva metropolitana i considerar com un aliat per al desenvolupament del territori
Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcn
Un llarg i curt viatge
El turisme en el sentit d’impacte social al nostre país va venir de la mà dels assalariats europeus (alemanys, anglesos i francesos, principalment), que després de la segona guerra mundial, i en el marc del pacte social per reconstruir Europa, havien aconseguit tenir vacances pagades. La gent adinerada sempre ha viatjat.
La primera destinació, va ser la de sol i platja, béns escassos per a la majoria d’ells. A mitjans dels seixanta el ciutadà espanyol també s’incorpora a aquestes vacances i l’apartament a la platja es converteix en el símbol d’un estatus social. Aquesta realitat va generar unes infraestructures i tot un univers (social, cultural, gastronòmic, urbanístic, logístic) per acollir aquests visitants.
Amb aquesta indústria del Turisme portem més de seixanta anys i som un dels líders mundials en aquest àmbit. Hem après i sabem gestionar, ho validen tres generacions de treballadors i empresaris. Tampoc oblidem que fa trenta-cinc anys, amb l’impuls dels fons europeus per al desenvolupament rural, va començar el turisme rural, inicialment com a complement a les rendes agràries, i posteriorment com a recuperació de ees patrimoni rural oblidat i/o deteriorat. En l’actualitat el repte se centra en el de coordinar les ofertes d’allotjament i les activitats en l’entorn que visitem, és a dir “què puc fer quan em lleva en aquest lloc tan bonic?” fet que fa que la venda creuada d’allotjament i activitats sigui encara incipient i que una fragilitat de les connexions d’internet presenti un altre nou repte. La part positiva és que la gestió, majoritàriament familiar, es consolida i es professionalitza.
Finalment, topem amb el turisme urbà, l’últim a arribar a la classe, que més enllà d’experiències històriques vinculades a l’aristocràcia europea, s’ha impulsat de forma molt activa en els últims vint anys pels fenòmens de “low cost” en la mobilitat, amb els preus dels avions com el gran acicat del concepte “city break” i una cultura de “l’escapada del cap de setmana”, on “és més barat anar-se’n fora que quedar-se a casa”.
Al sol i platja tots van en la mateixa direcció, hi ha consciència que el sóc i la platja és on és i quan hi és, i el món rural és de cap de setmana i vacances.
L’urbs ofereix múltiples facetes i possibilitats amb la consegüent proliferació d’actors: l’allotjament, l’alimentació, la mobilitat, el comerç, la cultura que són peces bàsiques, però sense oblidar els trens, aeroports, ports, i més operadors públics i privats. Tot i que els ritmes i prioritats no són sempre coincidents.
Després d’aquestes breus notes de context permeteu-me fixar possibles eixos del debat actual.
Un nou viatge
Per què hem tingut o podem tornar a tenir el fenomen del turisme fòbia? Potser la Covid ens pot ajudar a posar en perspectiva què tenim i què ens falta per gestionar en positiu el turisme urbà.
L’economia espanyola, la catalana i la de la ciutat de Barcelona, tenen en el turisme un dels seus eixos principals. El debat sobre les externalitats negatives i el poc entusiasme de certes classes dirigents a defensar la importància del turisme és interessant. Moltes ciutats, entre elles Barcelona, viuen el turisme com un mal menor. Alguns actors han cregut que fent bandera contra el turisme obtindrien rèdits electorals. Abans del Covid era fàcil el diagnòstic. En l’actualitat i amb els futurs que tenim pot ser perillós Què pot fer Barcelona, i per tant altres ciutats semblants? Davant de tot, assumir que les economies dels visitants, amb totes les múltiples categories i condicions, són un actor essencial en el paisatge d’Europa.
El nou repte de Barcelona i/o el d’altres moltes ciutats no és la promoció, s’ha fet, se sap fer, i es té clar que cal mantenir una coordinació més o menys “fàctica” i pràctica, de tots els actors implicats, públics i privats, que hi ha al territori.
El nou repte és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).
“Sense una visió territorial, de metròpolis, de regió, que vagi més enllà dels àmbits municipals és una gestió limitant, fins i tot frustrant.” |
Estem començant a tenir consciència de totes les possibilitats que l’ús de les tecnologies ens pot oferir, no només per a l’experiència del visitant, sinó per a una millor gestió de la destinació i sense implicació privada certes possibilitats tecnològiques es queden curtes.
Sense una visió territorial, de metròpolis, de regió, que vagi més enllà dels àmbits municipals és una gestió limitant, fins i tot frustrant. Hem de tenir una visió territorial molt àmplia. El visitant desconeix les fronteres administratives, per tant, les ofertes d’ activitats han de tenir una visió pràctica i operativa. L’operativa de les xarxes socials i les plataformes són una realitat per això cal gestionar aquestes realitats que impacten al territori amb transparència i regles clares.
La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.
No veiem el visitant només com un actor econòmic. Seria una equivocació. Cuidem les persones que ens visiten, que se sentin volgudes i segures en tots els sentits, no esquilmats i esborronats. Perquè si no ho vols per a tu, no ho vulguis per a l’altre. Vegem el visitant no com a prescriptors de més viatges, sinó com un aliat futur de possibles activitats econòmiques, socials, culturals, esportives, acadèmiques, gastronòmiques ,… que estan es puguin desenvolupar al nostre territori. Tinguem una visió plural i transversal de futur. Barcelona ciutat d’emprenedors ha d’entendre que el turisme és una finestra d’oportunitat per acollir activitats culturals d’avantguarda, captar el talent que ens visita, de forma fortuïta o professional. El món del coneixement en la seva dimensió més àmplia, les universitats, centres de recerca, de transferència de tecnologia, són sectors i espais per treballar. Tinguem una mirada d’acollida fraternal amb tota la gent que ens visita.
Aprofitem-nos l’experiència del turisme de proximitat per consolidar-nos perquè una persona propera ens coneix i ens valora, tal vegada ens pugui servir com a carta de presentació d’una cara amable de país i ciutat. Projectem la nostra història i identitat sense complexos, però amb una actitud oberta.
Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.
Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.
Per Jordi William Carnes, President de la Fundació KIMbcn
Un llarg i curt viatge
El turisme en el sentit d’impacte social al nostre país va venir de la mà dels assalariats europeus (alemanys, anglesos i francesos, principalment), que després de la segona guerra mundial, i en el marc del pacte social per reconstruir Europa, havien aconseguit tenir vacances pagades. La gent adinerada sempre ha viatjat.
La primera destinació, va ser la de sol i platja, béns escassos per a la majoria d’ells. A mitjans dels seixanta el ciutadà espanyol també s’incorpora a aquestes vacances i l’apartament a la platja es converteix en el símbol d’un estatus social. Aquesta realitat va generar unes infraestructures i tot un univers (social, cultural, gastronòmic, urbanístic, logístic) per acollir aquests visitants.
Amb aquesta indústria del Turisme portem més de seixanta anys i som un dels líders mundials en aquest àmbit. Hem après i sabem gestionar, ho validen tres generacions de treballadors i empresaris. Tampoc oblidem que fa trenta-cinc anys, amb l’impuls dels fons europeus per al desenvolupament rural, va començar el turisme rural, inicialment com a complement a les rendes agràries, i posteriorment com a recuperació de ees patrimoni rural oblidat i/o deteriorat. En l’actualitat el repte se centra en el de coordinar les ofertes d’allotjament i les activitats en l’entorn que visitem, és a dir “què puc fer quan em lleva en aquest lloc tan bonic?” fet que fa que la venda creuada d’allotjament i activitats sigui encara incipient i que una fragilitat de les connexions d’internet presenti un altre nou repte. La part positiva és que la gestió, majoritàriament familiar, es consolida i es professionalitza.
Finalment, topem amb el turisme urbà, l’últim a arribar a la classe, que més enllà d’experiències històriques vinculades a l’aristocràcia europea, s’ha impulsat de forma molt activa en els últims vint anys pels fenòmens de “low cost” en la mobilitat, amb els preus dels avions com el gran acicat del concepte “city break” i una cultura de “l’escapada del cap de setmana”, on “és més barat anar-se’n fora que quedar-se a casa”.
Al sol i platja tots van en la mateixa direcció, hi ha consciència que el sóc i la platja és on és i quan hi és, i el món rural és de cap de setmana i vacances.
L’urbs ofereix múltiples facetes i possibilitats amb la consegüent proliferació d’actors: l’allotjament, l’alimentació, la mobilitat, el comerç, la cultura que són peces bàsiques, però sense oblidar els trens, aeroports, ports, i més operadors públics i privats. Tot i que els ritmes i prioritats no són sempre coincidents.
Després d’aquestes breus notes de context permeteu-me fixar possibles eixos del debat actual.
Un nou viatge
Per què hem tingut o podem tornar a tenir el fenomen del turisme fòbia? Potser la Covid ens pot ajudar a posar en perspectiva què tenim i què ens falta per gestionar en positiu el turisme urbà.
L’economia espanyola, la catalana i la de la ciutat de Barcelona, tenen en el turisme un dels seus eixos principals. El debat sobre les externalitats negatives i el poc entusiasme de certes classes dirigents a defensar la importància del turisme és interessant. Moltes ciutats, entre elles Barcelona, viuen el turisme com un mal menor. Alguns actors han cregut que fent bandera contra el turisme obtindrien rèdits electorals. Abans del Covid era fàcil el diagnòstic. En l’actualitat i amb els futurs que tenim pot ser perillós Què pot fer Barcelona, i per tant altres ciutats semblants? Davant de tot, assumir que les economies dels visitants, amb totes les múltiples categories i condicions, són un actor essencial en el paisatge d’Europa.
El nou repte de Barcelona i/o el d’altres moltes ciutats no és la promoció, s’ha fet, se sap fer, i es té clar que cal mantenir una coordinació més o menys “fàctica” i pràctica, de tots els actors implicats, públics i privats, que hi ha al territori.
El nou repte és la gestió. Coordinar oferta i demanda en una perspectiva àmplia i transversal. Crear una cultura operativa requereix temps i determinats apriorismes ideològics com el de “turista marxa a casa” no ajuden. Combinar la formació dels treballadors i l’ estabilitat laboral que ajudi a millorar la qualitat de la destinació al costat d’ una coordinació quotidiana, pràctica i operativa entre els actors públics i privats és imprescindible, i essencial per dignificar tots els actors. Per prestigiar una indústria molt transversal. Sabem que un client insatisfet és una rèmora per a la destinació per això seria oportuna una redistribució diferent de les taxes turístiques, (les ofertes culturals i potenciar nous territoris amb noves activitats són una oportunitat).
“Sense una visió territorial, de metròpolis, de regió, que vagi més enllà dels àmbits municipals és una gestió limitant, fins i tot frustrant.” |
Estem començant a tenir consciència de totes les possibilitats que l’ús de les tecnologies ens pot oferir, no només per a l’experiència del visitant, sinó per a una millor gestió de la destinació i sense implicació privada certes possibilitats tecnològiques es queden curtes.
Sense una visió territorial, de metròpolis, de regió, que vagi més enllà dels àmbits municipals és una gestió limitant, fins i tot frustrant. Hem de tenir una visió territorial molt àmplia. El visitant desconeix les fronteres administratives, per tant, les ofertes d’ activitats han de tenir una visió pràctica i operativa. L’operativa de les xarxes socials i les plataformes són una realitat per això cal gestionar aquestes realitats que impacten al territori amb transparència i regles clares.
La sostenibilitat del turisme passa per fer d’aquesta una activitat resilient, no estigmatitzada. Que els actors públics ajudin, no dificultin que les inversions privades generin infraestructures més eficients i eficaces. En la perspectiva d’ una economia circular i el desenvolupament de la innovació tecnològica. Les moratòries sense un consens territorial ampli generen dinàmiques contradictòries.
No veiem el visitant només com un actor econòmic. Seria una equivocació. Cuidem les persones que ens visiten, que se sentin volgudes i segures en tots els sentits, no esquilmats i esborronats. Perquè si no ho vols per a tu, no ho vulguis per a l’altre. Vegem el visitant no com a prescriptors de més viatges, sinó com un aliat futur de possibles activitats econòmiques, socials, culturals, esportives, acadèmiques, gastronòmiques ,… que estan es puguin desenvolupar al nostre territori. Tinguem una visió plural i transversal de futur. Barcelona ciutat d’emprenedors ha d’entendre que el turisme és una finestra d’oportunitat per acollir activitats culturals d’avantguarda, captar el talent que ens visita, de forma fortuïta o professional. El món del coneixement en la seva dimensió més àmplia, les universitats, centres de recerca, de transferència de tecnologia, són sectors i espais per treballar. Tinguem una mirada d’acollida fraternal amb tota la gent que ens visita.
Aprofitem-nos l’experiència del turisme de proximitat per consolidar-nos perquè una persona propera ens coneix i ens valora, tal vegada ens pugui servir com a carta de presentació d’una cara amable de país i ciutat. Projectem la nostra història i identitat sense complexos, però amb una actitud oberta.
Per generar un turisme de qualitat i sostenible en el temps i territori cal generar complicitats que erradiquin tota forma d’incivisme i inseguretat. Cal la gestió de certs canvis normatius per fer fàcil el compliment de les legalitats vigents.
Les bones pràctiques són el full de ruta per a tots els actors, però siguem sincers, no podem prescindir del turisme, amb les capacitats laborals i formatives que tenim, no tinguem por, ja que el turisme és una oportunitat. Sobren malastrucs i especuladors, necessitem bons professionals, i com diuen les “meigas” “haver-les n’hi ha”.
| share: |       |
