DEBATRE BARCELONA

Per Joan Puigcercós
Debatre sobre el futur de Barcelona, o sobre la seva teòrica decadència, s’ha convertit en un acte banal, insubstancial. Majoritàriament, en totes les tesis acaba apareixent l’eterna comparació amb la capital de l’Estat i, evidentment, aquesta sempre serà esbiaixada, perquè una és capital d’estat i, l’altra, no. Les comparacions que no responen al paràmetre apocalíptic i defensen, amb total legitimitat, que s’estan generant grans oportunitats, un canvi de paradigma i que la idea de decadència és un miratge, tampoc van gaire sobrades d’arguments. Massa sovint s’arrosseguen pel llot del discurs anticapitalista més simplista. L’exemple més fefaent de la falta de rigor i nivell són les posicions enfrontades fins a nivells irracionals, com el ridícul maniqueisme dels del «sí a tot» contra els del «no a tot».
Els grans debats estratègics se solen fer sense cap rigor, ni de les pròpies administracions, ni des dels púlpits pretesament intel·lectuals i periodístics. No s’ha dissenyat un terreny de joc apte perquè, des del coneixement, els urbanistes, especialistes en planificació territorial, ecòlegs, sociòlegs, estadístics, economistes o enginyers puguin fer propostes de models de cohesió social, competitivitat econòmica i creixement econòmic. Sí, he dit «creixement econòmic».
El debat és agre, perquè sovint la majoria dels que disposen de tribunes prou qualificades exhibeixen armament partidista per disparar contra una banda o altra de la Plaça Sant Jaume. I, a vegades, fins i tot, contra totes dues alhora.
Com explica el Catedràtic de la Universidad Carlos III, Ignacio Sánchez Cuenca, en el seu valent i clarivident llibre La desfachatez intelectual, qui decideix sobre què és parla, què és important i acaba marcant el pols dels grans debats, no són els especialistes en àmbits concrets avalats per dades, anàlisis i xifres contrastades, sinó els que es basen en arguments holístics. És a dir, blindats en si mateixos, amb raons que s’aguanten sobre la simple opinió i poca cosa més. L’opinió sempre és respectable, però al capdavall és opinió. I ja sabem que, els darrers anys, opinió i coneixement s’han situat al mateix nivell.
Un exemple de com no es pot gestionar un debat estratègic és l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona. El debat va acabar esdevenint una discussió sobre si s’aprofitaven els 1.700 milions promesos o no. Ningú, ni el propi Govern de Catalunya ni l’Ajuntament de Barcelona, va ser capaç de situar les coordenades de joc. Sobrepassat i dividit, va anar a remolc de la demagògica campanya de la pluja de milions i llocs de treball que els vents de ponent deixaven caure graciosament sobre les pistes d’El Prat de Llobregat.
La primera pregunta obligada és si el Prat, o Josep Tarradellas, serà un aeroport intercontinental per al Govern espanyol. Sí o no? La resposta a aquesta pregunta determina tot el debat. En comptes de plantejar la inversió o no sobre la competitivitat de l’aeroport i els efectes sobre la ciutat, el debat va girar sobre l’articulació territorial de l’ampliació. Un tema que no és secundari, evidentment, però que no respon a la gran pregunta. Tampoc en cap moment es van plantejar les dificultats que té l’aeroport per operar en mercaderies, un fet que resta capacitat d’atracció logística i econòmica. Ni tampoc de com s’articula tot l’entramat territorial, social i econòmic que hi ha a l’entorn de l’aeroport. Molt a prop de les pistes i la Ricarda hi ha el parc agrari del Baix Llobregat, un espai estratègic indispensable per garantir aliments de proximitat a Barcelona sense petjada de carboni. Com a mínim em sembla tan estratègic com el futur de la reserva natural. Per no parlar del traspàs a la Generalitat dels aeroports situats a Catalunya.

“Es tracta de donar pista als molts Oriol Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.”

La imperícia de tot plegat es veu perfectament reflectida en el bany de números dels 1.700 milions d’euros d’inversió. Ningú, però ningú vol dir ningú, es va dedicar a desgranar aquestes xifres. Si responien realment a un càlcul real i acurat. O quina quantitat real s’invertiria a l’aeroport. L’experiència ens diu que les empreses guanyadores de les potencials obres serien les de sempre, és a dir, amb els seus equips de Madrid, on es queden les grans partides de valor afegit: projecte constructiu, disseny de l’obra, impacte ambiental, certificació industrial… I aquí? Doncs la simple i pura execució. Es a dir, l’obra a partir de subcontracte del subcontracte. Una part de la inversió i poc qualificada. En tota la intensitat del debat, i de munició se’n va gastar molta, per part dels partidaris de l’ampliació en cap moment es fan els números reals. I, segurament, l’impacte real en inversió a Barcelona i Catalunya i en llocs de treball era pura fantasia comptable. Dades mai contrastades.
El debat sobre el turisme té una orientació similar. Qualitat i quantitat. És possible una ciutat amb menys turistes però de més poder adquisitiu? Sí, seria el més lògic. Però, paradoxalment, qui hauria d’abonar aquesta tesi, és a dir, els partidaris del decreixement turístic, en fugen perquè és una proposta elitista. El «no a tot» i el «sí a tot» tornen a aparèixer amb total virulència en aquest debat. I, com el turisme, podrem trobar debats que s’instal·len en aquests llimbs mediàtics tan estridents com improductius, com per exemple els suposats efectes gentrificadors dels professionals estrangers que instal·len les seves empreses tecnològiques a Barcelona, o un altre debat populista i poc fonamentat contra la sanitat privada. Barcelona atrau talent i el capital privat hi ha de ser. Fins i tot, arribem a un punt tan gran d’indigència intel·lectual que temes cabdals com la reforma de la Rambla de Barcelona, més enllà del debat sobre el disseny urbanístic, són absents de debat per falta de coneixement i d’especialistes.
La discussió sobre la candidatura de Barcelona a uns Jocs Olímpics d’hivern es fa sense cap proposta seriosa damunt la taula per una banda i altra, i apareixen plataformes i opinions contràries sense saber què implica realment la consecució dels jocs. Un debat on l’opinió d’una alpinista de prestigi que ni tan sols ha participat mai en uns jocs d’hivern té tribuna, i els especialistes en ordenació i planificació territorial són ignorats.
El problema és que Barcelona i el país tenen matèria gris suficient per endreçar i portar terme aquests debats amb intel·ligència i propostes sòlides tant per una banda com per l’altra, però paradoxalment no afloren. Queden tapades en una calitja densa de llocs comuns i tòpics que només responen a principis ideològics o defensen interessos particulars. L’obligació dels nostres governants, i també de la que sovint s’autoanomena «societat civil», és posar les vies per les quals puguin circular les alternatives més ben fonamentades, sense por ni apriorismes. És una necessitat imperiosa, perquè la falta de debats fonamentats i conduïts per especialistes comporta un alt desgast per a les institucions i l’esperança de la ciutadania.
Quan, aquest passat mes de novembre, ens va deixar Oriol Bohigas, molts vam tenir la sensació que s’havia clos una època. Perquè Bohigas, com molts de la seva generació, era capaç de bastir un debat i formular propostes per trencar tendències, innovar i obligar-nos a obrir la ment. No era simple opinió. Al darrera, hi havia visió i projecte. Es tracta de donar pista als molts Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.

Per Joan Puigcercós

Debatre sobre el futur de Barcelona, o sobre la seva teòrica decadència, s’ha convertit en un acte banal, insubstancial. Majoritàriament, en totes les tesis acaba apareixent l’eterna comparació amb la capital de l’Estat i, evidentment, aquesta sempre serà esbiaixada, perquè una és capital d’estat i, l’altra, no. Les comparacions que no responen al paràmetre apocalíptic i defensen, amb total legitimitat, que s’estan generant grans oportunitats, un canvi de paradigma i que la idea de decadència és un miratge, tampoc van gaire sobrades d’arguments. Massa sovint s’arrosseguen pel llot del discurs anticapitalista més simplista. L’exemple més fefaent de la falta de rigor i nivell són les posicions enfrontades fins a nivells irracionals, com el ridícul maniqueisme dels del «sí a tot» contra els del «no a tot».
Els grans debats estratègics se solen fer sense cap rigor, ni de les pròpies administracions, ni des dels púlpits pretesament intel·lectuals i periodístics. No s’ha dissenyat un terreny de joc apte perquè, des del coneixement, els urbanistes, especialistes en planificació territorial, ecòlegs, sociòlegs, estadístics, economistes o enginyers puguin fer propostes de models de cohesió social, competitivitat econòmica i creixement econòmic. Sí, he dit «creixement econòmic».
El debat és agre, perquè sovint la majoria dels que disposen de tribunes prou qualificades exhibeixen armament partidista per disparar contra una banda o altra de la Plaça Sant Jaume. I, a vegades, fins i tot, contra totes dues alhora.
Com explica el Catedràtic de la Universidad Carlos III, Ignacio Sánchez Cuenca, en el seu valent i clarivident llibre La desfachatez intelectual, qui decideix sobre què és parla, què és important i acaba marcant el pols dels grans debats, no són els especialistes en àmbits concrets avalats per dades, anàlisis i xifres contrastades, sinó els que es basen en arguments holístics. És a dir, blindats en si mateixos, amb raons que s’aguanten sobre la simple opinió i poca cosa més. L’opinió sempre és respectable, però al capdavall és opinió. I ja sabem que, els darrers anys, opinió i coneixement s’han situat al mateix nivell.
Un exemple de com no es pot gestionar un debat estratègic és l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona. El debat va acabar esdevenint una discussió sobre si s’aprofitaven els 1.700 milions promesos o no. Ningú, ni el propi Govern de Catalunya ni l’Ajuntament de Barcelona, va ser capaç de situar les coordenades de joc. Sobrepassat i dividit, va anar a remolc de la demagògica campanya de la pluja de milions i llocs de treball que els vents de ponent deixaven caure graciosament sobre les pistes d’El Prat de Llobregat.
La primera pregunta obligada és si el Prat, o Josep Tarradellas, serà un aeroport intercontinental per al Govern espanyol. Sí o no? La resposta a aquesta pregunta determina tot el debat. En comptes de plantejar la inversió o no sobre la competitivitat de l’aeroport i els efectes sobre la ciutat, el debat va girar sobre l’articulació territorial de l’ampliació. Un tema que no és secundari, evidentment, però que no respon a la gran pregunta. Tampoc en cap moment es van plantejar les dificultats que té l’aeroport per operar en mercaderies, un fet que resta capacitat d’atracció logística i econòmica. Ni tampoc de com s’articula tot l’entramat territorial, social i econòmic que hi ha a l’entorn de l’aeroport. Molt a prop de les pistes i la Ricarda hi ha el parc agrari del Baix Llobregat, un espai estratègic indispensable per garantir aliments de proximitat a Barcelona sense petjada de carboni. Com a mínim em sembla tan estratègic com el futur de la reserva natural. Per no parlar del traspàs a la Generalitat dels aeroports situats a Catalunya.

“Es tracta de donar pista als molts Oriol Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.”

 

 

 

La imperícia de tot plegat es veu perfectament reflectida en el bany de números dels 1.700 milions d’euros d’inversió. Ningú, però ningú vol dir ningú, es va dedicar a desgranar aquestes xifres. Si responien realment a un càlcul real i acurat. O quina quantitat real s’invertiria a l’aeroport. L’experiència ens diu que les empreses guanyadores de les potencials obres serien les de sempre, és a dir, amb els seus equips de Madrid, on es queden les grans partides de valor afegit: projecte constructiu, disseny de l’obra, impacte ambiental, certificació industrial… I aquí? Doncs la simple i pura execució. Es a dir, l’obra a partir de subcontracte del subcontracte. Una part de la inversió i poc qualificada. En tota la intensitat del debat, i de munició se’n va gastar molta, per part dels partidaris de l’ampliació en cap moment es fan els números reals. I, segurament, l’impacte real en inversió a Barcelona i Catalunya i en llocs de treball era pura fantasia comptable. Dades mai contrastades.
El debat sobre el turisme té una orientació similar. Qualitat i quantitat. És possible una ciutat amb menys turistes però de més poder adquisitiu? Sí, seria el més lògic. Però, paradoxalment, qui hauria d’abonar aquesta tesi, és a dir, els partidaris del decreixement turístic, en fugen perquè és una proposta elitista. El «no a tot» i el «sí a tot» tornen a aparèixer amb total virulència en aquest debat. I, com el turisme, podrem trobar debats que s’instal·len en aquests llimbs mediàtics tan estridents com improductius, com per exemple els suposats efectes gentrificadors dels professionals estrangers que instal·len les seves empreses tecnològiques a Barcelona, o un altre debat populista i poc fonamentat contra la sanitat privada. Barcelona atrau talent i el capital privat hi ha de ser. Fins i tot, arribem a un punt tan gran d’indigència intel·lectual que temes cabdals com la reforma de la Rambla de Barcelona, més enllà del debat sobre el disseny urbanístic, són absents de debat per falta de coneixement i d’especialistes.
La discussió sobre la candidatura de Barcelona a uns Jocs Olímpics d’hivern es fa sense cap proposta seriosa damunt la taula per una banda i altra, i apareixen plataformes i opinions contràries sense saber què implica realment la consecució dels jocs. Un debat on l’opinió d’una alpinista de prestigi que ni tan sols ha participat mai en uns jocs d’hivern té tribuna, i els especialistes en ordenació i planificació territorial són ignorats.
El problema és que Barcelona i el país tenen matèria gris suficient per endreçar i portar terme aquests debats amb intel·ligència i propostes sòlides tant per una banda com per l’altra, però paradoxalment no afloren. Queden tapades en una calitja densa de llocs comuns i tòpics que només responen a principis ideològics o defensen interessos particulars. L’obligació dels nostres governants, i també de la que sovint s’autoanomena «societat civil», és posar les vies per les quals puguin circular les alternatives més ben fonamentades, sense por ni apriorismes. És una necessitat imperiosa, perquè la falta de debats fonamentats i conduïts per especialistes comporta un alt desgast per a les institucions i l’esperança de la ciutadania.
Quan, aquest passat mes de novembre, ens va deixar Oriol Bohigas, molts vam tenir la sensació que s’havia clos una època. Perquè Bohigas, com molts de la seva generació, era capaç de bastir un debat i formular propostes per trencar tendències, innovar i obligar-nos a obrir la ment. No era simple opinió. Al darrera, hi havia visió i projecte. Es tracta de donar pista als molts Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.

ALTRES ARTICLES