INFRAESTRUCTURES, EXPANSIÓ, IMPULS DE GRANS PROJECTES I REGIÓ URBANA GLOCAL

El director general de l’Institut Cerdà, Carlos Cabrera, opina que les actuacions pensades per Barcelona han de buscar el benefici més enllà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità cal buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat on les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible. Analitza el Pla de l’Eixample de Barcelona de Ildefons Cerdà per establir que el seu gran èxit radica en la seva capacitat d’adaptació a les futures transformacions que anava a experimentar la ciutat de Barcelona en els segles XX i XXI.
Ildefons Cerdà va veure la importància de contemplar a la ciutat en el seu conjunt atès que estava limitada per les antigues muralles medievals, però més encara per la seva obsessió “que á tots en tot i per a tot oposen obstacles que contrarien á cada pas i embarassen l’acció de l’individu, qualsevol que sigui la classe á que pertanyi, qualsevol que sigui la posició social que ocupi” (TGU), per això entenia que l’urbanisme no podia abordar-se des d’una suma solucions parcials sinó des de la globalitat de tot un territori.
Només des d’aquesta òptica pot veure’s i entendre’s  la Barcelona actual, amb un Eixample on conviuen l’ús residencial amb grans equipaments culturals i turístics, on la mobilitat de persones, béns i serveis és el seu bé més preuat, amb un districte 22@ que ha transformat els seus usos industrials i de magatzematge per a incorporar les noves activitats econòmiques vinculades a les tecnologies de la informació i comunicació o el conjunt Port – Zona Franca en permanent transformació i adaptació a noves indústries i necessitats logístiques. O, simplement, només des d’aquesta òptica pot entendre’s l’èxit del procés de renovació i modernització de la ciutat a partir dels jocs olímpics de 1992.

Cal preguntar-nos ¿a quina escala ha de treballar l’urbanisme, per a resoldre els reptes de la societat i el territori? ¿Què és més important l’escala territorial o el repte a afrontar? És aquí on, una vegada més, el planificador ha de deixar de costat la voluntat d’actuar sota els seus propis interessos o idees preconcebudes per a assumir un bé superior en benefici de la col·lectivitat que no entén de fronteres administratives.
La Barcelona administrativa, dins de la seva necessària i atractiva heterogeneïtat i diversitat, amb els seus grans equipaments culturals, turístics i logístics, i el seu Eixample com a inspiració de moltes altres grans ciutats, és massa petita. Hem de pensar en una Barcelona metròpoli que incorpori sense complexos tota la seva àrea d’influència. Hem de ser conscients que les actuacions que fem a Barcelona han de buscar el benefici molt més allà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità hem de buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat, on, malgrat la versatilitat del seu Eixample, les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible.
Només des d’aquest plantejament podrem fer front als grans reptes i oportunitats que tenim per davant quant a transició energètica, el transport públic de passatgers, el dèficit d’habitatge social i assequible, l’emergència de nous perfils professionals i les seves corresponents necessitats formatives associades, els nous usos industrials derivats dels processos de digitalització, especialment, amb l’impuls de la tecnologia 3D, l’optimització de la distribució urbana de mercaderies o la reutilització de recursos i l’economia circular.

Joan Puigcercós, president d’ERC entre els anys 2008 i 2011, és del parer que els grans debats estratègics “se solen fer sense cap rigor”: «No s’ha dissenyat un terreny de joc apte perquè, des del coneixement, els urbanistes, especialistes en planificació territorial, ecòlegs, sociòlegs, estadístics, economistes o enginyers puguin fer propostes de models de cohesió social, competitivitat econòmica i creixement econòmic. La discussió sobre la candidatura de Barcelona a uns Jocs Olímpics d’hivern, per exemple, es fa sense cap proposta seriosa damunt la taula per una banda i altra, i apareixen plataformes i opinions contràries sense saber què implica realment la consecució dels jocs. Un debat on l’opinió d’una alpinista de prestigi que ni tan sols ha participat mai en uns jocs d’hivern té tribuna, i els especialistes en ordenació i planificació territorial són ignorats.
El problema és que Barcelona i el país tenen matèria gris suficient per endreçar i portar terme aquests debats amb intel·ligència i propostes sòlides tant per una banda com per l’altra, però paradoxalment no afloren. Queden tapades en una calitja densa de llocs comuns i tòpics que només responen a principis ideològics o defensen interessos particulars. L’obligació dels nostres governants, i també de la que sovint s’autoanomena «societat civil», és posar les vies per les quals puguin circular les alternatives més ben fonamentades, sense por ni apriorismes. És una necessitat imperiosa, perquè la falta de debats fonamentats i conduïts per especialistes comporta un alt desgast per a les institucions i l’esperança de la ciutadania. Quan, aquest passat mes de novembre, ens va deixar Oriol Bohigas, molts vam tenir la sensació que s’havia clos una època. Perquè Bohigas, com molts de la seva generació, era capaç de bastir un debat i formular propostes per trencar tendències, innovar i obligar-nos a obrir la ment. No era simple opinió. Al darrera, hi havia visió i projecte. Es tracta de donar pista als molts Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.»

Finalment, en el quart article de “Fer Ciutat” que recuperem, Josep Acebillo introdueix el concepte de Regió Urbana Local, partint de la constatació que l’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet. 
«En el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista. El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística: Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.
Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.
Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.

El director general de l’Institut Cerdà, Carlos Cabrera, opina que les actuacions pensades per Barcelona han de buscar el benefici més enllà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità cal buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat on les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible. Analitza el Pla de l’Eixample de Barcelona de Ildefons Cerdà per establir que el seu gran èxit radica en la seva capacitat d’adaptació a les futures transformacions que anava a experimentar la ciutat de Barcelona en els segles XX i XXI.
Ildefons Cerdà va veure la importància de contemplar a la ciutat en el seu conjunt atès que estava limitada per les antigues muralles medievals, però més encara per la seva obsessió “que á tots en tot i per a tot oposen obstacles que contrarien á cada pas i embarassen l’acció de l’individu, qualsevol que sigui la classe á que pertanyi, qualsevol que sigui la posició social que ocupi” (TGU), per això entenia que l’urbanisme no podia abordar-se des d’una suma solucions parcials sinó des de la globalitat de tot un territori.
Només des d’aquesta òptica pot veure’s i entendre’s  la Barcelona actual, amb un Eixample on conviuen l’ús residencial amb grans equipaments culturals i turístics, on la mobilitat de persones, béns i serveis és el seu bé més preuat, amb un districte 22@ que ha transformat els seus usos industrials i de magatzematge per a incorporar les noves activitats econòmiques vinculades a les tecnologies de la informació i comunicació o el conjunt Port – Zona Franca en permanent transformació i adaptació a noves indústries i necessitats logístiques. O, simplement, només des d’aquesta òptica pot entendre’s l’èxit del procés de renovació i modernització de la ciutat a partir dels jocs olímpics de 1992.

Cal preguntar-nos ¿a quina escala ha de treballar l’urbanisme, per a resoldre els reptes de la societat i el territori? ¿Què és més important l’escala territorial o el repte a afrontar? És aquí on, una vegada més, el planificador ha de deixar de costat la voluntat d’actuar sota els seus propis interessos o idees preconcebudes per a assumir un bé superior en benefici de la col·lectivitat que no entén de fronteres administratives.
La Barcelona administrativa, dins de la seva necessària i atractiva heterogeneïtat i diversitat, amb els seus grans equipaments culturals, turístics i logístics, i el seu Eixample com a inspiració de moltes altres grans ciutats, és massa petita. Hem de pensar en una Barcelona metròpoli que incorpori sense complexos tota la seva àrea d’influència. Hem de ser conscients que les actuacions que fem a Barcelona han de buscar el benefici molt més allà de la seva pròpia trama urbana, de la mateixa forma que en l’àmbit metropolità hem de buscar solucions difícils d’implementar en una ciutat, on, malgrat la versatilitat del seu Eixample, les decisions que s’adopten estan cada vegada més condicionades per l’espai vital disponible.
Només des d’aquest plantejament podrem fer front als grans reptes i oportunitats que tenim per davant quant a transició energètica, el transport públic de passatgers, el dèficit d’habitatge social i assequible, l’emergència de nous perfils professionals i les seves corresponents necessitats formatives associades, els nous usos industrials derivats dels processos de digitalització, especialment, amb l’impuls de la tecnologia 3D, l’optimització de la distribució urbana de mercaderies o la reutilització de recursos i l’economia circular.

Joan Puigcercós, president d’ERC entre els anys 2008 i 2011, és del parer que els grans debats estratègics “se solen fer sense cap rigor”: «No s’ha dissenyat un terreny de joc apte perquè, des del coneixement, els urbanistes, especialistes en planificació territorial, ecòlegs, sociòlegs, estadístics, economistes o enginyers puguin fer propostes de models de cohesió social, competitivitat econòmica i creixement econòmic. La discussió sobre la candidatura de Barcelona a uns Jocs Olímpics d’hivern, per exemple, es fa sense cap proposta seriosa damunt la taula per una banda i altra, i apareixen plataformes i opinions contràries sense saber què implica realment la consecució dels jocs. Un debat on l’opinió d’una alpinista de prestigi que ni tan sols ha participat mai en uns jocs d’hivern té tribuna, i els especialistes en ordenació i planificació territorial són ignorats.
El problema és que Barcelona i el país tenen matèria gris suficient per endreçar i portar terme aquests debats amb intel·ligència i propostes sòlides tant per una banda com per l’altra, però paradoxalment no afloren. Queden tapades en una calitja densa de llocs comuns i tòpics que només responen a principis ideològics o defensen interessos particulars. L’obligació dels nostres governants, i també de la que sovint s’autoanomena «societat civil», és posar les vies per les quals puguin circular les alternatives més ben fonamentades, sense por ni apriorismes. És una necessitat imperiosa, perquè la falta de debats fonamentats i conduïts per especialistes comporta un alt desgast per a les institucions i l’esperança de la ciutadania. Quan, aquest passat mes de novembre, ens va deixar Oriol Bohigas, molts vam tenir la sensació que s’havia clos una època. Perquè Bohigas, com molts de la seva generació, era capaç de bastir un debat i formular propostes per trencar tendències, innovar i obligar-nos a obrir la ment. No era simple opinió. Al darrera, hi havia visió i projecte. Es tracta de donar pista als molts Bohigas que tenim en aquest país i romanen silenciats.»

Finalment, en el quart article de “Fer Ciutat” que recuperem, Josep Acebillo introdueix el concepte de Regió Urbana Local, partint de la constatació que l’actual concepte d’Àrea Metropolitana ha quedat obsolet. 
«En el nostre actual context polític, hauríem de constatar que el desplegament de Barcelona, Regió Urbana Glocal és compatible i necessari per a una major eficiència territorial amb qualsevol tipus d’hipòtesi política que formulem, sigui continuista, reformista o rupturista. El concepte de Regió Urbana, Glocal, en un nou context neo-metropolità, necessita un nou marc geogràfic regional que ha de ser concebut interdisciplinàriament des de tres perspectives: l’ecològica, la socioeconòmica i la urbanística: Un nou model territorial necessita una visió ecològica que promogui holísticament una interacció més gran entre la ciutat i el seu entorn natural, inclòs el territori rural, com a concepte clau. El nou model ecològic entén “qualsevol territori” com un sistema obert i complex, format com a mosaic territorial de caràcter universal (l’Amazònia o el Sàhara) conformat d’acord amb la matriu, Patch-corridor-Matrix, de manera que, si modifiquem els criteris d’urbanització i els sistemes construïts o no construïts, s’altera l’estructura del territori.
Des de la perspectiva socioeconòmica, la nova economia regional s’ha d’entendre com un sistema format per un estoc d’actius relacionals i convencions que és fruit de la interacció de tres vectors: les tecnologies, impulsores de l’economia mitjançant la innovació; les organitzacions, com a empreses actores que decideixen el grau d’internalització o externalització del sistema productiu i, per tant, la seva estructura; i el territori com a context espacial que habilita les transaccions socioeconòmiques en funció de la seva escala territorial, ara regional. A més, la nova economia regional pot facilitar una presència transnacional activa que propicia un inter-regionalisme socioeconòmic que tenyeix la globalització d’un nou efecte glocal que dona més protagonisme al local. Des de la perspectiva urbanística, la Ciutat-Regió s’ha d’entendre com la substantivació territorial produïda per la hibridació dels sistemes construïts (ciutats i sistemes urbans) amb els ecosistemes no construïts (territori natural i rural), regits geo-morfològicament pel Model Arxipèlag.
Així, el model Glocal Urban-Region s’ha d’entendre com una constel·lació urbana regional conformada per “un sistema policèntric, diferenciat i jerarquitzat de subsistemes edificats generadors d’una nova geografia de centralitats”, immerses en un “territori intermedi” renovat, natural o agrícola que constitueix una peça essencial per garantir la qualitat de tot el sistema regional, de la mateixa manera que la qualitat del mar és essencial per a les illes que conformen l’arxipèlag.

ALTRES ARTICLES

PLANTEJAMENTS SOBRE EL FUTUR DE LA URBS JOSEP MARIA URETA: DECIDIR ABANS DEL PERQUÈ ALBERT MILIÁN: UNA MIRADA MIL·LENNISTA A LA BARCELONA DE DEMÀ LLUÍS BOADA: ESCALA TERRITORIAL I GESTIÓ MEDIAMBIENTAL