UNA CASA SENSE REIXES
La transformació és inevitable. A partir del pensament, la creativitat, el reconeixement i els espais compartits, es pot construir una nova Gran Barcelona que superi els seus termes, els límits del conformisme.
Per Emma Riverola, escriptora i dramaturga
“Has de viure perillosament”, va dir Mercè Rodoreda entre rialles. Tenia 71 anys i sumava un dolorós rosari de pèrdues vitals i esplèndids llorers literaris. La Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i el dolor de múltiples exiliais havien configurat una literatura capaç de contenir totes les clarianes de la humanitat en els detalls més importants. Corria el 1980 i Rodoreda va anunciar en el programa d’entrevistes A fondo (TVE) que havia abandonat definitivament Ginebra per instal·lar-se a Romanyà de la Selva. “En una casa on tothom pot entrar només aixecant una persiana, perquè no hi ha tanques ni res. És una casa indefensa, i hi estic genial allà. És la llibertat, la gran aventura de la meva vida. No penso posar reixes! “, va reiterar amb una rialla sonora davant l’alarmada mirada de Joaquín Soler Serrano.
Viure sense reixes. Obrir les portes. Tot i conèixer totes els rostres de la por. Ens atrevim? Vivim en temps d’incertesa. La pandèmia ha engrossit la boira, però les preguntes ja s’apilaven abans de l’hivern passat. Ens trobem davant d’un canvi de paradigma que transformarà la nostra manera de treballar, de relacionar-nos, de viure. Els reptes són majúsculs i els enfrontem sense utopies consumibles, les vam esgotar el segle passat. La desigualtat creix i la cohesió social està amenaçada. ‘Flexibilitat’, ‘nomadisme’, ‘globalització o ‘deslocalització’ són paraules que s’han instal·lat en el vocabulari econòmic, mentre que ‘fronteres’, ‘límits’ o ‘termes’ constrenyen el glossari social. Els reptes provoquen vertígen,i hi ha la temptació de mirar el passat amb un ànim nostàlgic. Però l’ahir ja ha caducat. Res del que va passar en altres coordenades temporals serveix com a model d’imitació. Tot i això, els resorts que van ajudar a avançar contenen les claus per a un possible progrés.
“Les trampes de la desigualtat converteixen la convivència en un polvorí i obren esquerdes en la democràcia.” |
Com a organisme viu, respiració a respiració, batec rere batec, Barcelona ha estat habitant nous espais. Amb els peus clavats a la ciutat emmurallada, va saber mirar cap amunt. A cavall dels segles XIX i XX es va construir l’Eixample i es van afegir els pobles que es van convertir en barris i van mantenir la seva ànima particular. Son els dies de l’Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, una glossa del passat, al marc geogràfic i al tenaç creixement d’una ciutat que “entre tallers i fàbriques té campanars i agulles com els dits”. Les grans estrelles internacionals van incloure Barcelona en les seves gires. Al Paral·lel afloraven els teatres. Al Cinquè Districte, els cafès cantants. Més teatres al Passeig de Gràcia. La companyia dels Onofri, Loïe Fuller o Raquel Meller. Circ, dansa, òpera, flamenc, saltimbanquis, cupletistes, còmicos i transformistes a l’escenari. Els espais creixien, es desdoblaven, es barrejaven, s’esfondraven i tornaven a funcionar. La ciutat no havia de prendre la mesura de les seves costures, només sabia que era gran.
Al Teatre Romea, Àngel Guimerà va estrenar Mar i Cel, amors impossibles entre un pirata musulmà i una jove cristiana. Dos mons que busquen la comprensió. Dit això, el protagonista, fill de cristià i morisc, es dibuixa com la personificació de la raça mitjana. Als carrers de Barcelona no hi havia pirates, però sí una miscel·lània d’accents i costums. Poc tenia a veure amb la treballadora de Sant Martí de Provençals, la bugadera d’Horta, el murcià arribat per obrir la Via Laietana, l’empresari de l’Eixample, la mestra de Sants o la nodrissa gallega, però tots habitaven els múltiples espais de la ciutat, en un inevitable intercanvi d’esforç, voluntat i mirada al futur. Mediterrani, al capdavall. Avui en dia, Barcelona no s’entén sense el patrimoni de tots ells. Sense aquesta visió composta. De vegades, dispar. De vegades, coincident. El seu llegat és la força industrial i el desenvolupament creatiu que va marcar la ciutat durant dècades.
Però la Barcelona del segle XX és petita davant els reptes actuals. Com llavors, la ciutat no pot conformar-se amb les aigües estancades de l’ensimismament, un simple aparador sense impuls transformador. Només cal alçar la mirada. El món és aquí, al nostre voltant. Amb les seves complexitats, les seves contradiccions, els seus conflictes i els seus reptes. Una pluja d’energia corre pels seus propis i adjacents carrers. No podem menysprear-la ni condemnar-la al descoratjament, el projecte de llei serà impagable. Ciutat, ciutadà, civisme i civilització comparteixen alguna cosa més que un passat lèxic clàssic, contenen la base del progrés. Però també ho van fer les trampes de la desigualtat, la que converteix la convivència en un polvorí i obre esquerdes en la democràcia.
La transformació és inevitable. A partir del pensament, la creativitat, el reconeixement i els espais compartits, es pot construir un nou Gran Barcelona que superi els seus termes, els límits del conformisme. La diversitat sempre és complexa. Perquè interpel·la el nostre jo, la nostra essència, el que creiem, el nostre passat i la projecció particular d’un futur. Però el diàleg és creixement. I passió. Ens atrevim? Una casa, una Barcelona sense reixes. Com Rodoreda, la gran aventura de les nostres vides.
Emma Riverola
Escriptora i dramaturga. Al maig estrenarà #PuertasAbiertas al Teatre Romea. Un encontre en la frontera de la por i els prejudicis durant la nit dels atemptats de París.
Per Emma Riverola, escriptora i dramaturga
“Has de viure perillosament”, va dir Mercè Rodoreda entre rialles. Tenia71 anys i sumava un dolorós rosari de pèrdues vitals i esplèndids llorers literaris. La Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i el dolor de múltiples exiliais havien configurat una literatura capaç de contenir totes les clarianes de la humanitat en els detalls més importants. Corria el 1980 i Rodoreda va anunciar en el programa d’entrevistes A fondo (TVE) que havia abandonat definitivament Ginebra per instal·lar-se a Romanyà de la Selva. “En una casa on tothom pot entrar només aixecant una persiana, perquè no hi ha tanques ni res. És una casa indefensa, i hi estic genial allà. És la llibertat, la gran aventura de la meva vida. No penso posar reixes! “, va reiterar amb una rialla sonora davant l’alarmada mirada de Joaquín Soler Serrano.
Viure sense reixes. Obrir les portes. Tot i conèixer totes els rostres de la por. Ens atrevim? Vivim en temps d’incertesa. La pandèmia ha engrossit la boira, però les preguntes ja s’apilaven abans de l’hivern passat. Ens trobem davant d’un canvi de paradigma que transformarà la nostra manera de treballar, de relacionar-nos, de viure. Els reptes són majúsculs i els enfrontem sense utopies consumibles, les vam esgotar el segle passat. La desigualtat creix i la cohesió social està amenaçada. ‘Flexibilitat’, ‘nomadisme’, ‘globalització o ‘deslocalització’ són paraules que s’han instal·lat en el vocabulari econòmic, mentre que ‘fronteres’, ‘límits’ o ‘termes’ constrenyen el glossari social. Els reptes provoquen vertígen,i hi ha la temptació de mirar el passat amb un ànim nostàlgic. Però l’ahir ja ha caducat. Res del que va passar en altres coordenades temporals serveix com a model d’imitació. Tot i això, els resorts que van ajudar a avançar contenen les claus per a un possible progrés.
“Les trampes de la desigualtat converteixen la convivència en un polvorí i obre esquerdes en la democràcia.” |
Com a organisme viu, respiració a respiració, batec rere batec, Barcelona ha estat habitant nous espais. Amb els peus clavats a la ciutat emmurallada, va saber mirar cap amunt. A cavall dels segles XIX i XX es va construir l’Eixample i es van afegir els pobles que es van convertir en barris i van mantenir la seva ànima particular. Son els dies de l’Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, una glossa del passat, al marc geogràfic i al tenaç creixement d’una ciutat que “entre tallers i fàbriques té campanars i agulles com els dits”. Les grans estrelles internacionals van incloure Barcelona en les seves gires. Al Paral·lel afloraven els teatres. Al Cinquè Districte, els cafès cantants. Més teatres al Passeig de Gràcia. La companyia dels Onofri, Loïe Fuller o Raquel Meller. Circ, dansa, òpera, flamenc, saltimbanquis, cupletistes, còmicos i transformistes a l’escenari. Els espais creixien, es desdoblaven, es barrejaven, s’esfondraven i tornaven a funcionar. La ciutat no havia de prendre la mesura de les seves costures, només sabia que era gran.
Al Teatre Romea, Àngel Guimerà va estrenar Mar i Cel, amors impossibles entre un pirata musulmà i una jove cristiana. Dos mons que busquen la comprensió. Dit això, el protagonista, fill de cristià i morisc, es dibuixa com la personificació de la raça mitjana. Als carrers de Barcelona no hi havia pirates, però sí una miscel·lània d’accents i costums. Poc tenia a veure amb la treballadora de Sant Martí de Provençals, la bugadera d’Horta, el murcià arribat per obrir la Via Laietana, l’empresari de l’Eixample, la mestra de Sants o la nodrissa gallega, però tots habitaven els múltiples espais de la ciutat, en un inevitable intercanvi d’esforç, voluntat i mirada al futur. Mediterrani, al capdavall. Avui en dia, Barcelona no s’entén sense el patrimoni de tots ells. Sense aquesta visió composta. De vegades, dispar. De vegades, coincident. El seu llegat és la força industrial i el desenvolupament creatiu que va marcar la ciutat durant dècades.
Però la Barcelona del segle XX és petita davant els reptes actuals. Com llavors, la ciutat no pot conformar-se amb les aigües estancades de l’ensimismament, un simple aparador sense impuls transformador. Només cal alçar la mirada. El món és aquí, al nostre voltant. Amb les seves complexitats, les seves contradiccions, els seus conflictes i els seus reptes. Una pluja d’energia corre pels seus propis i adjacents carrers. No podem menysprear-la ni condemnar-la al descoratjament, el projecte de llei serà impagable. Ciutat, ciutadà, civisme i civilització comparteixen alguna cosa més que un passat lèxic clàssic, contenen la base del progrés. Però també ho van fer les trampes de la desigualtat, la que converteix la convivència en un polvorí i obre esquerdes en la democràcia.
La transformació és inevitable. A partir del pensament, la creativitat, el reconeixement i els espais compartits, es pot construir un nou Gran Barcelona que superi els seus termes, els límits del conformisme. La diversitat sempre és complexa. Perquè interpel·la el nostre jo, la nostra essència, el que creiem, el nostre passat i la projecció particular d’un futur. Però el diàleg és creixement. I passió. Ens atrevim? Una casa, una Barcelona sense reixes. Com Rodoreda, la gran aventura de les nostres vides.
Emma Riverola
Escriptora i dramaturga. Al maig estrenarà #PuertasAbiertas al Teatre Romea. Un encontre en la frontera de la por i els prejudicis durant la nit dels atemptats de París.
| share: |       |
