ELS ESCULLS PRINCIPALS A L’HORA DE FER CIUTAT
La manca d’identitat comuna i l’equilibri entre municipis són alguns dels problemes que detecten Jordi Cabré, Rafael Pradas i Joan Ridao: us oferim un resum dels seus articles dins d’aquesta secció
Jordi Cabré, escriptor, opina que a l’Autoritat Metropolitana de Barcelona li passa com a la Unió Europea: que gestiona molts interessos i serveis comuns, però una quasi nul·la identitat comuna:
De fet, Europa com a mínim té la Champions i Eurovisió i unes eleccions al Parlament cada quatre anys que poden crear una tímida sensació d’univers compartit, però l’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment. Ni un canal de televisió compartit, ni un diari amb vocació metropolitana, ni una bandera o escut conegut, ni una campanya de publicitat institucional que hagi fet fortuna, ni un servei que tothom tingui clar que és fruit de cap consorci sinó evidentment del meu senyor alcalde, de la meva senyora alcaldessa, de la meva ciutat, la meva vila, el meu poble, els meus. Que per això els voto, i que per això els critico, i a Barcelona ja s’ho faran. Això sí: com que és la capital, m’agrada anar-hi de compres o a passejar però bàsicament perquè és el nostre barri de marina i perquè s’hi troben coses que aquí no. Però d’aquí a sentir-me com un Gràcia o un Sarrià del segle XIX? No, ni parlar-ne, Per molts serveis que em diguin que compartim, i per molt bé que acabessin funcionant els trens.
Jordi Cabré: “L’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment.” |
Ara ve el però: sí, “eppur si muove”. Resulta que tots som conscients que l’aeroport del Prat és l’aeroport de Barcelona. I que tots ens pensem que les Tres Xemenies d’Endesa són a Barcelona, que no hi són. I que ens pensem que el port és de Barcelona, quan comparteix terreny colindant amb l’Hospitalet i amb el Prat. I que ens pensem que Sarrià-Sant Gervasi s’acaba a la Ronda de Dalt, quan s’acaba a Les Planes. I que fins i tot el projecte de Hard Rock, a Salou, si s’acaba fent portarà el nom de Barcelona (així com els famosos Jocs d’Hivern del Pirineu). I, per finalitzar, que quan fem la pensada de sortir de la ciutat per anar a viure en ciutats més tranquil·les però amb tots els serveis, i amb la capital a mitja hora de tren o de cotxe, aleshores sí que reclamem trobar un lloc dins d’una àrea. Una àrea que ningú no sap delimitar amb precisió, encara, però que suposa tot un senyal del nostre futur a mitjà termini. I que només pot rebre un nom: Àrea Metropolitana. Potser convindria anar-ho aprofitant.
Rafael Pradas, periodista, analitza com s’ha anat articulant tot un sistema metropolità de ciutats que ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials durant quaranta anys. les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda.
La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals, per la situació al territori, les comunicacions, els entorns. Admesa aquesta realitat, està clar l’encert de les dinàmiques locals que, en termes generals, s’han produït en poblacions tan diferents com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, el Prat, Cerdanyola o Viladecans. Com és el cas, en un altre pla, de Vilanova, Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró. Avui tenim més ciutat i menys perifèria del que es podia esperar.
Rafael Pradas: “Les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals.” |
En conjunt és una lliçó de la capacitat de diàleg i concertació del municipalisme organitzat (ajuntaments, diputació i organismes metropolitans), sense menystenir, ni molt menys, el paper d’altres institucions, de les organitzacions socials i econòmiques i d’un ampli i sovint difús teixit col·lectiu. I una constatació sobre el poder local: qualsevol proposta de futur per a la regió metropolitana haurà de tenir en compte les ciutats; no solament els ajuntaments.
Al repte de la Gran Barcelona de combatre les perifèries socials, de generar oportunitats educacionals, laborals, de mobilitat, de capacitat d’inclusió, s’hi afegeix la necessitat de prestar atenció també a l’existència de les perifèries residencials de caràcter extensiu a l’interior de la regió metropolitana, engendrades a partir dels anys noranta per la demanda d’habitatge assequible i en moltes ocasions de millors condicions de vida. Sabem que des del punt de vista de la sostenibilitat, de l’ús del territori i de la mobilitat no són una bona opció, però la realitat cal gestionar-la tal com és.
Joan Ridao, professor de Dret Constitucional (UB) i director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, defensa que l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea i la doti d’una renovada governança.
L’AMB és la gran desconeguda de les administracions, tot i actuar sobre 36 municipis i uns tres milions de persones, manejar un pressupost similar al de la Diputació de Barcelona, i disposar de 500 funcionaris, 50 empreses o ens subsidiaris i de competències en urbanisme, residus, aigua i transports. En aquest desconeixement hi té molt a veure la seva configuració a l’AMB i el Reglament orgànic metropolità (2013) com a ens supralocal de segon grau, en què els seus membres –com els de les diputacions– no són elegits directament i no està sotmès a mecanismes de control tan evidents com en altres administracions. Això es veu reflectit en la composició del Consell Metropolità com a òrgan rector i en la potent estructura gerencial existent.
Joan Ridao: “ l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea.” |
Per altra banda, l’AMB és un gran poder polític i econòmic encara que aparegui revestit d’òrgan de mera gestió. No en va l’AMB té influència o participació totalment o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. Les seves filials més grans i conegudes són Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), l’Institut Metropolità del Taxi, diverses empreses de sanejament i residus (EMSSA i TERSA), l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci del Parc de Collserola, i els think tanks metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità (PEMB), per posar només alguns exemples. En aquest marc, no cal dir que s’han pres decisions rellevants els darrers anys: la gestió del cànon de l’aigua, les polítiques d’augment tarifari del transport públic o les múltiples iniciatives de revisió del planejament urbanístic metropolità (PGM), vigent des de l’època porciolista (1976) –i apedaçat més d’un miler de vegades–, la clau de volta de la importància del poder decisional actual de l’AMB, doncs de les seves determinacions en depenen les plusvàlues de sòl, amb tot el que això comporta. Ara bé, essent això important, l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea, la doti d’una renovada governança, i contribueixi a la creació d’una potent infraestructura urbana i metropolitana de projecció internacional, a més de participar activament en la construcció de xarxes globals de grans territoris metropolitans.
Jordi Cabré, escriptor, opina que a l’Autoritat Metropolitana de Barcelona li passa com a la Unió Europea: que gestiona molts interessos i serveis comuns, però una quasi nul·la identitat comuna:
De fet, Europa com a mínim té la Champions i Eurovisió i unes eleccions al Parlament cada quatre anys que poden crear una tímida sensació d’univers compartit, però l’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment. Ni un canal de televisió compartit, ni un diari amb vocació metropolitana, ni una bandera o escut conegut, ni una campanya de publicitat institucional que hagi fet fortuna, ni un servei que tothom tingui clar que és fruit de cap consorci sinó evidentment del meu senyor alcalde, de la meva senyora alcaldessa, de la meva ciutat, la meva vila, el meu poble, els meus. Que per això els voto, i que per això els critico, i a Barcelona ja s’ho faran. Això sí: com que és la capital, m’agrada anar-hi de compres o a passejar però bàsicament perquè és el nostre barri de marina i perquè s’hi troben coses que aquí no. Però d’aquí a sentir-me com un Gràcia o un Sarrià del segle XIX? No, ni parlar-ne, Per molts serveis que em diguin que compartim, i per molt bé que acabessin funcionant els trens.
Jordi Cabré: “L’Àrea Metropolitana no és més que un concepte llunyà i gris, borrós, de fronteres indefinides, que respon al món de l’administració pública o de la burocràcia i en tot cas sense que el ciutadà s’hi senti consultat o partícip en cap moment.” |
Ara ve el però: sí, “eppur si muove”. Resulta que tots som conscients que l’aeroport del Prat és l’aeroport de Barcelona. I que tots ens pensem que les Tres Xemenies d’Endesa són a Barcelona, que no hi són. I que ens pensem que el port és de Barcelona, quan comparteix terreny colindant amb l’Hospitalet i amb el Prat. I que ens pensem que Sarrià-Sant Gervasi s’acaba a la Ronda de Dalt, quan s’acaba a Les Planes. I que fins i tot el projecte de Hard Rock, a Salou, si s’acaba fent portarà el nom de Barcelona (així com els famosos Jocs d’Hivern del Pirineu). I, per finalitzar, que quan fem la pensada de sortir de la ciutat per anar a viure en ciutats més tranquil·les però amb tots els serveis, i amb la capital a mitja hora de tren o de cotxe, aleshores sí que reclamem trobar un lloc dins d’una àrea. Una àrea que ningú no sap delimitar amb precisió, encara, però que suposa tot un senyal del nostre futur a mitjà termini. I que només pot rebre un nom: Àrea Metropolitana. Potser convindria anar-ho aprofitant.
Rafael Pradas, periodista, analitza com s’ha anat articulant tot un sistema metropolità de ciutats que ha actuat per controlar i combatre les seves pròpies perifèries urbanes i socials durant quaranta anys. les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda.
La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals, per la situació al territori, les comunicacions, els entorns. Admesa aquesta realitat, està clar l’encert de les dinàmiques locals que, en termes generals, s’han produït en poblacions tan diferents com l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Santa Coloma de Gramenet, el Prat, Cerdanyola o Viladecans. Com és el cas, en un altre pla, de Vilanova, Terrassa, Sabadell, Granollers, Mataró. Avui tenim més ciutat i menys perifèria del que es podia esperar.
Rafael Pradas: “Les perifèries metropolitanes no són homogènies com evidencien els indicadors de renda. La diversitat de situacions s’explica en funció del teixit econòmic, l’estructura social i cultural prèvies i posteriors als grans canvis poblacionals.” |
En conjunt és una lliçó de la capacitat de diàleg i concertació del municipalisme organitzat (ajuntaments, diputació i organismes metropolitans), sense menystenir, ni molt menys, el paper d’altres institucions, de les organitzacions socials i econòmiques i d’un ampli i sovint difús teixit col·lectiu. I una constatació sobre el poder local: qualsevol proposta de futur per a la regió metropolitana haurà de tenir en compte les ciutats; no solament els ajuntaments.
Al repte de la Gran Barcelona de combatre les perifèries socials, de generar oportunitats educacionals, laborals, de mobilitat, de capacitat d’inclusió, s’hi afegeix la necessitat de prestar atenció també a l’existència de les perifèries residencials de caràcter extensiu a l’interior de la regió metropolitana, engendrades a partir dels anys noranta per la demanda d’habitatge assequible i en moltes ocasions de millors condicions de vida. Sabem que des del punt de vista de la sostenibilitat, de l’ús del territori i de la mobilitat no són una bona opció, però la realitat cal gestionar-la tal com és.
Joan Ridao, professor de Dret Constitucional (UB) i director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, defensa que l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea i la doti d’una renovada governança.
L’AMB és la gran desconeguda de les administracions, tot i actuar sobre 36 municipis i uns tres milions de persones, manejar un pressupost similar al de la Diputació de Barcelona, i disposar de 500 funcionaris, 50 empreses o ens subsidiaris i de competències en urbanisme, residus, aigua i transports. En aquest desconeixement hi té molt a veure la seva configuració a l’AMB i el Reglament orgànic metropolità (2013) com a ens supralocal de segon grau, en què els seus membres –com els de les diputacions– no són elegits directament i no està sotmès a mecanismes de control tan evidents com en altres administracions. Això es veu reflectit en la composició del Consell Metropolità com a òrgan rector i en la potent estructura gerencial existent.
Joan Ridao: “ l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea.” |
Per altra banda, l’AMB és un gran poder polític i econòmic encara que aparegui revestit d’òrgan de mera gestió. No en va l’AMB té influència o participació totalment o parcial en una xarxa de 50 empreses, consorcis i organismes diversos. Les seves filials més grans i conegudes són Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), l’Institut Metropolità del Taxi, diverses empreses de sanejament i residus (EMSSA i TERSA), l’Institut Metropolità de Promoció del Sòl i Gestió Patrimonial (Impsol), el Consorci del Parc de Collserola, i els think tanks metropolitans Barcelona Regional i Pla Estratègic Metropolità (PEMB), per posar només alguns exemples. En aquest marc, no cal dir que s’han pres decisions rellevants els darrers anys: la gestió del cànon de l’aigua, les polítiques d’augment tarifari del transport públic o les múltiples iniciatives de revisió del planejament urbanístic metropolità (PGM), vigent des de l’època porciolista (1976) –i apedaçat més d’un miler de vegades–, la clau de volta de la importància del poder decisional actual de l’AMB, doncs de les seves determinacions en depenen les plusvàlues de sòl, amb tot el que això comporta. Ara bé, essent això important, l’AMB mereix un impuls i una revisió que –superant velles i antagòniques inèrcies polítiques– contribueixi a articular millor Barcelona amb la seva àrea, la doti d’una renovada governança, i contribueixi a la creació d’una potent infraestructura urbana i metropolitana de projecció internacional, a més de participar activament en la construcció de xarxes globals de grans territoris metropolitans.
| share: |       |
